Esperança per al periodisme: “La Vida Después” un documental de qualitat

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Mar Bermúdez i Jiménez (@mar_bermjim)

En una època on els mitjans de comunicació cedeixen davant les reclames d’una societat cada vegada menys educada en consum d’informació, trobar exemples de periodisme de qualitat és un fet esperançador per a les noves generacions que aspiren a treballar de forma responsable, d’acord amb els fonaments ètics de la professió. El documental “La Vida Después” compleix amb els principis de llibertat, justícia, veritat i responsabilitat que el periodisme de qualitat exigeix.

En aquest sentit, el documental és un exemple de bona praxi. Els periodistes Paula Ericsson, Àngel Garcia, Ferran Alcalde, María Luz Nóchez i Clara Gil expliquen les històries de tres dones de El Salvador que van anar a la presó per tenir parts extrahospitalaris en un país on les lleis contra l’avortament són extremadament dures. L’any 1997 El Salvador va reformar el Codi Penal eliminant les excepcions que permetien interrompre l’embaràs i tipificant com a delicte qualsevol classe d’avortament i ajuda per a dur-lo a terme. El documental explica les conseqüències directes d’aquesta reforma i del buit legal existent que permet que s’acusi d’assassinat, incrementant així els anys de presó, a les dones que, com les protagonistes, tenen parts extrahospitalaris.

La peça audiovisual ofereix un context complet que permet una bona comprensió de l’estat de la qüestió. Una de les periodistes implicades en l’elaboració, la María Luz Nóchez, és de El Salvador i com a nativa del territori garanteix una visió precisa i real. Les dades que es mostren al llarg del documental aporten veracitat. El principi II dels Principis d’ètica professional del periodisme de la UNESCO (1983) estableix que “el periodista ha de servir al dret de la ciutadania a la informació vertadera i autèntica a través del compromís honest i la dedicació a la realitat objectiva explicant els fets amb context, posant de manifest les connexions essencials i sense causar distincions”. El documental “La Vida Después” compleix el principi de veritat i el porta més enllà.

En el mateix document de la UNESCO, en el principi número IX, es posa de manifest la necessitat de “respectar els valors universals i la diversitat cultural”. La periodista Paula Ericsson explicava en la presentació del documental que havia estat necessari “fer una feina de desaprendre les nostres concepcions culturals sobre temes com la religió per poder comprendre i explicar bé la perspectiva de les dones de El Salvador”. Aquesta reflexió la fa en referència a la religió que en el documental apareix com a font institucional, promovent les lleis contra l’avortament, però també com a fe espiritual que acompanya i ajuda a seguir endavant a una de les dones. En aquest sentit, el principi de responsabilitat queda perfectament aplicat.

Un altre element destacable de “La Vida Después” és el respecte a la dignitat de les fonts. Tal com estableix el principi 4 dels Principis d’Actuació del Codi Deontològic de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE): “El periodista preservarà el secret professional i el off the record quan s’hagi fet explícit per l’entrevistat o es dedueixi que aquesta era la voluntat de l’informant”. Així doncs, les imatges i declaracions que composen el documental han estat seleccionades amb l’aprovació de les protagonistes. També és recalcable el tractament dels menors que participen en el documental. Apareixen imatges dels fills de les dones entrevistades tractades amb cura. Una de les menors pren veu com a testimoni respectant el Decàleg per a un tractament informatiu adequat de les persones joves que estableix, en el punt novè, que és necessari “utilitzar les persones joves com a font informativa en les notícies en què són protagonistes, però també en altres d’interès general”. En aquest cas, la menor és protagonista indirecta de la història que s’està explicant i el seu testimoni aporta qualitat i rigor al relat. És un ús molt correcte i ètic de la font que garanteix una bona percepció del paper de les dones joves.

Finalment, és destacable la capacitat dels periodistes d’evitar influències externes. Donar visibilitat a una realitat molt criticada i estigmatitzada pel govern i la societat salvadorenya, com és l’avortament, no és tasca fàcil. En el principi número 29 de la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa (1993) s’estipula que “en la relació que el periodista ha de mantenir en el curs de les seves tasques amb les autoritats públiques o altres sectors econòmics, s’ha de procurar evitar qualsevol mena de connivències susceptible d’afectar la independència i la imparcialitat del periodisme”.

Després d’analitzar el documental d’acord amb els codis deontològics transnacionals de la professió es fa palès la qualitat d’aquest. Es tracta d’un periodisme que no només explica una realitat desconeguda, exercint així una tasca informativa destacable, sinó que també consta d’un exercici de conscienciació i dedicació darrere. “La Vida Después” demostra que hi ha esperança per al periodisme.

Periodisme i perspectiva de gènere: 8 de març és cada dia

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Mar Grau Esteve (@margrauesteve)

Vivim en un món indiscutiblement organitzat a partir de dos sistemes de dominació ideològica i material: el patriarcat i el capitalisme, que es retroalimenten mútuament. Ambdós es combinen i comparteixen una mateixa presència en els mitjans de comunicació. Aquests, no només expliquen l’actualitat des del patriarcat, sinó que també el construeixen des del poder sempre pensant des d’una perspectiva econòmica i amb els beneficis dels “clics”.

Fa una setmana va ser 8 de març i milers de dones van protagonitzar la vaga feminista per reivindicar que “no n’hi ha prou!”, que no és possible seguir marcades per les desigualtats, les violències masclistes, i les exclusions socials i laborals. Arribava el dia i els mitjans ho sabien i començaven a omplir els seus logotips de color lila per mostrar suport a la causa feminista. Sembla que no sàpiguen que l’opressió de gènere que pateixen les dones s’exerceix els 365 dies de l’any.

Segons Feminicidio.net un observatori de la societat civil que té l’objectiu de documentar els feminicidis i realitzar periodisme de dades amb perspectiva de gènere, a Espanya hi va haver un total de 99 feminicidis i assassinats l’any 2019 i enguany ja en portem 27. El mes amb més noies assassinades del 2019 va ser el juny, concretament amb 16, aquest febrer n’hi ha hagut nou i, de moment, al març ja se n’ha contat sis.

He decidit analitzar totes les publicacions del mes de juny (2019), del febrer i del març (2020), del mitjà de La Vanguardia per comprovar la rellevància que donen a cada assassinat i si hi ha un tractament igualitari en els diversos mesos. De les 16 noies assassinades al juny, aquest mitjà tan sols va publicar la notícia de 6 d’elles. Aquestes pràctiques no respecten el principi 7 del codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), que recalca la importància “d’extremar la professionalitat periodística amb els més vulnerables”, com serien les dones, ni l’article 12 del Codi Deontològic de Periodistes de Catalunya,  que insta a “salvaguardar la integritat de les persones i la seva dignitat física i moral”. De les poques publicacions que han fet, moltes acaben caient amb el sensacionalisme:

10 de juny de 2019, La Vanguardia. És essencial remarcar que l’home és l’agressor o l’assassí, ja que segons diu el manual de violència d’estil pel tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians no s’ha d’ “amagar o dissimular la intervenció de l’home al titular”.

D’altra banda, de les 15 assassinades que hi ha hagut des de l’1 de febrer de 2020 fins ara totes són anomenades menys quatre. No es tracta d’una mala praxi, sinó d’una bona praxi (millorable) massa puntual i ocasional. A més a més, a vigílies del 8M, van publicar una notícia destinada als feminicidis:

2 de març de 2020, La Vanguardia. Fer peces informatives que mostrin la violència de gènere com un problema estructural de la nostra societat és imprescindible. L’ideal contextualitzar el problema en totes les notícies sobre feminicidis.

Cal respectar el principi de responsabilitat del Tesaure de l’Ètica Periodística, en aquest cas, pel que fa a la violència de gènere. Parlar-ne més enllà de les dates senyalades és clau per a la visibilització i per aconseguir canvis reals i efectius. Les recomanacions del tractament de la violència masclista als mitjans de comunicació de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya aconsellen, en el seu article 3, fer visibles “les aportacions de les dones i presentar-les amb tota la seva autoritat” i “la violència masclista que opera de forma més soterrada”, en l’article 7.

Analitzant un altre mitjà, en aquest cas TV3, des d’inicis de setmana del 8M en el seu espai web, publicava cada dia un reportatge sobre l’opressió que pateixen les dones. El mateix va fer el diari ARA, que va dedicar cada dia la seva portada digital a patrocinar llibres en clau feminista i posant en el logotip el color rosa; tenint en compte que el color del feminisme és el lila, d’aquesta manera perpetuava els estereotips de gènere en considerar que “el rosa és femení”. Aquest fet contradiu la proposta de Guia de Gènere del Diari de Barcelona (UPF), que determina que “els mitjans han de trencar amb els estereotips, passant per una desconstrucció de l’ideari interioritzat”. Com a treball final de l’assignatura Deontologia Periodística a la UPF, aquesta guia s’ha impulsat precisament amb l’objectiu de què el diari pugui néixer amb perspectiva de gènere.

Portada diari ARA. Posar el color rosa pel dia de la dona és perpetuar els estereotips de gènere.

La Maria Sangés, comunicadora, educadora especialitzada en gènere i professora de la Universitat de Barcelona, en unes declaracions per l’Observatori de Deontologia Periodística, critica que els mitjans dediquin tota la setmana a la dona però, en canvi, segueixin parlant de “futbol femení”.  A més a més, també assegura que: “quan tracten temes de feminisme passen per alt moltes discriminacions, no només per ser dones, sinó per ser migrades, pobres… Al 8M tots posen el subjecte en la dona, i dic la dona i no les dones, perquè és un subjecte molt clar sobre una dona blanca, de classe mitjana-alta, que parla la llengua, que té uns estudis, feina… Els mitjans han d’incorporar una mirada molt més interjeccional i holística”. Aquest aspecte, també el tracta la  Guia de Gènere del Diari de Barcelona.

En aquests temes és essencial la responsabilitat social del periodista. Tal com diu el principi III dels Principis Internacionals sobre Ètica Periodística (UNESCO), “en el periodisme, la informació s’entén com un bé social i no com una mercaderia”. Parlar de feminisme quan “queda bé” i “tothom ho fa”, és jugar amb la informació. No només ens hem de posar les ulleres lila el 8M. 8 de març és cada dia.

Governments that threaten journalists: an epidemic that Europe is not exempt from

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Joan Sánchez Ros (@sr_joan)

“That crook Schembri was in court today, pleading that he is not a crook”. These are the words that make up Daphne Caruana Galizia’s last published headline in her personal blog: Running Commentary. Minutes after publishing, a bomb planted in her car took Galizia’s life while she was driving. More than two years have passed since her assassination but the trial is still going on.

By that time, Daphne Caruana Galizia was investigating the Maltese government (Labour Party), as well as the opposition leader (Nationalist Party), in relation to the Panama Papers. Together with Yorgen Fenech, one of the big businessmen in the Maltese casino and energetic industries, they were being criticized daily for offshore accounts and accused of corruption at Galizia’s blog.

A taxi driver who acted as intermediary in the murder offered information to the police in which he claimed the government was aware of the plot. This brought both Keith Schembri and Konrad Mizzi to announce their resignation as ministers and Christian Cardona to suspend himself from duties until the police investigation be over. Most recently, the Prime Minister, Joseph Muscat, also resigned.

Protests in Malta demand the Prime Minister’s immediate resignation for Daphne Caruana Galizia’s murder.

Galizia’s case reminded Europe that it is not exempt from serious violations to journalists’ rights or, in this case, fundamental human rights. The following year, a Slovak journalist named Ján Kuciak was shot while investigating tax fraud related to the government. Slovakia’s Prime Minister, Robert Fico, resigned one month later. Together with Malta’s, two European governments have fallen in the last two years because of crimes against journalists.

Also in 2018, the assassination of The Washington Post correspondent in Istanbul, Jamal Khashoggi, reached international news for its gruesome execution in cold blood. Ordered, presumably, by Saudi crown prince Mohammed bin Salman, who denies any involvement. These murders add to a list of crimes against journalists with political intentions that have never been solved or punished.

Murders of journalists between 2009 and 2019 for political reasons.

The Committee to Protect Journalists (CPJ) recently published the 2019 Global Impunity Index for countries with unsolved murders of reporters. According to the CPJ, more than 200 journalists have been murdered in the last ten years by government officials or political groups around the globe. Only since 2017, the number amounts to 41, and this is not including Galizia’s case (or many others) because of a lack of evidence of the government’s involvement in the murder.

As stated by the International Federation of Journalists (IFJ), reporters shall “reject any kind of interference by governments or others whenever it comes to matters of professional honour”. Political and economic interferences will never be eradicated completely, but it is essential that their influences over journalists are minimized. Threats and pressures as well as attempts to bribe or blackmail reporters are never a good symptom when it comes to measuring a country’s democratic health.

Governments who implement such measures attempt against their own citizens’ rights to access truthful information and endanger journalists’ reputation and integrity as it puts them in situations that go against their professional and ethical principles as it suggests the Council of Europe. However, not many journalistic codes of conduct offer explicit guidance to journalists who happen to find themselves threatened by political powers. For those cases and many more, the CPJ provides reporters with a Journalistic Security Guide to help them act whenever facing pressures in their job.

The influence that bloggers like Galizia can have in society ought not to be undervalued. The online portal Politico Europe published an article about her in 2017 in which they assured that “on a good day, Galizia’s gets 400.000 readers, more than the combined circulation of the country’s newspapers”. But simply by killing the messenger, the message does not always die.

A year ago, UNESCO launched a campaign named #TruthNeverDies aimed to expose the impunity behind the crimes against journalists. The initiative asks readers around the world to “help keep the investigations of killed journalists alive and perpetuate their legacy by sharing their articles and their stories”. Galizia’s stories, as well as Khashoggi’s, Kuciak’s and many others’ are far more accessible now to the public, thanks to this campaign, than they have ever been.

However, for journalism to develop appropriately, not only governments have to facilitate a safe environment, but also journalists need to act ethically in order to maintain the reader’s trust. An annual report released by the European Broadcasting Union (EBU) reveals that, “for the first time in 10 years, the proportion of countries in Europe that tend to trust the written press (58%) is greater than those that do not (42%)”. As hopeful as this may sound, there are still countries like Malta, North Macedonia, Serbia and the UK where the majority of the population does not trust the media.

Ethics matter when it comes to sources leaking information to the written press or any other form of media. If people have issues trusting the media, it is unlikely that they will be willing to hand sensitive information to news organizations. Quality investigative journalism relies on leaks and sources, but those require trust, and it will come soon to an end as long as ethics continue to be threatened from power positions with impunity.

El periodisme i l’ús de les xarxes socials: el cas Felicia Sonmez

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf
La periodista del The Washington Post va ser apartada temporalment de la redacció a causa d’un tuit on recordava el cas de violació de Kobe Bryant poc després de la seva mort

Autors: Anna Hernàndez i Garriga (@annahg99) / Marc Segués Codina (@marcsegues)

La mort de Kobe Bryant commovia el món de l’esport i la societat americana el 26 de gener del 2020. Un dels millors jugadors de basquetbol de la història moria prematurament, i els mitjans nord-americans enaltien la seva figura amb perfils, columnes d’opinió i reportatges. Felicia Sonmez, redactora del The Washington Post, va ser una de les primeres figures públiques en trencar un estat d’opinió glorificador, quan va recordar l’episodi més negre de la carrera de l’estrella angelina. Un tuit del seu compte privat enllaçava una notícia del 2016 del The Daily Beast titulada “El pertorbador cas de violació de Kobe Bryant: l’evidència de l’ADN, la història de l’acusador i la confessió a mitges”.

La publicació informava de les acusacions de violació que va rebre Bryant el 2003 per part d’una jove de 19 anys. La intenció de Sonmez era recordar globalment la figura de Kobe, sense oblidar cap episodi. Poc després, va rebre més de 10.000 respostes amb amenaces de mort i de violació, tal com va publicar ella mateixa a les seves xarxes socials.

Pel que fa l’edició del diari, Sonmez assegura que va rebre correus i missatges amenaçant-la per estar cometent “una violació d’una directiva d’un editor en cap”. Se la va advertir que havia d’esborrar el tuit, ja que “estava danyant la institució amb aquells missatges”. Tot i que Sonmez va esborrar la publicació, va ser apartada de la redacció perquè el diari havia d’estudiar si havia “violat la política de xarxes socials del The Post”. La suspensió de la periodista va aixecar un allau de polèmiques. Va rebre molt suport per part del gremi de periodistes americans i 345 periodistes del The Post van fer una carta recolzant-la.

Per la seva banda, Sonmez va reaccionar sobre la seva suspensió al Twitter: “Els periodistes del Washington Post s’esforçaran per estar a l’altura de la declaració del mateix diari, que diu: El diari dirà TOTA la veritat, en la mesura que pugui conèixer-la, sobre els assumptes importants d’Amèrica i del món”

El dia 29 de gener, l’editora en cap del The Post va readmetre Sonmez a l’activitat del diari, al·legant que “després de realitzar una revisió interna, hem determinat que, si bé considerem els tuits de la Felicia son inoportuns, no van violar de manera clara i directa la nostra política de xarxes socials”.

Els periodistes i les xarxes socials

Els periodistes del segle XXI son actors multiplataformes: emeten continguts de manera professional com a part d’un mitjà però també des dels seus comptes personals. Sovint, necessiten consolidar la seva imatge a nivell individual. Avui en dia, la millor manera per fer això és a Twitter. Però, els continguts publicats pels periodistes a nivell personal afecten a la seva imatge? I a la del mitjà pel qual treballen?

Davant aquesta incertesa, cal tenir unes guies que regulin l’us de les xarxes per part dels treballadors dels mitjans. Tanmateix, als principis ètics i els codis deontològics nacionals i transnacionals no hi consta cap punt sobre aquesta temàtica.  Així, els periodistes han de regir-se pels llibres d’estil dels mitjans pels quals treballen. En el cas de Sonmez s’havia de regir pel manual del The Washington Post  anomenat Digital Publishing Guidelines.

En el document es mostren una sèrie de punts clau que cal que els treballadors segueixin rigorosament. Abans que res, però, es fa explícit el fet que quan els periodistes utilitzen les seves xarxes personals, cal que protegeixin la integritat professional: “Els periodistes del Washington Post sempre són periodistes del Washington Post.”.

A continuació es fa explícit que, si els treballadors creuen que els seus comptes son zones separades del seu paper a The Washington Post, van errats. Com assenyala la guia: “Hem de ser conscients de preservar la reputació de The Washington Post per excel·lència periodística, equitat i independència. Tots els comentaris o enllaços que compartim han de ser considerats informació pública”.

En definitiva, cal que els periodistes es facin una pregunta abans de publicar un contingut: “aquesta publicació faria que el lector posés en dubte la meva capacitat de fer la meva feina de manera objectiva i professional?” Si és així, el diari nord-americà recomana que no es publiqui.

Sonmez va rebre amenaces i insults després del seu post, fet que podia afectar, consegüentment, a la reputació del diari. La directiva del diari va entendre que el contingut publicat per Sonmez podia posar en un compromís la neutralitat del mitjà de comunicació. Com s’ha esmentat anteriorment, però, finalment van concloure que la reacció va ésser precipitada.

La guia del The Post data del 2011, tot i que va rebre una revisió el 2017. Arrel del cas Sonmez, el Sindicat del diari “espera crear una nova política de xarxes socials, més equitativa i actualitzada”, que els permeti escriure lliurement des dels seus perfils en tots els àmbits de l’actualitat, i no només en la seva especialització amb total “seguretat pels periodistes”. L’evolució tecnològica és frenètica. El conflicte amb Felicia Sonmez ha evidenciat que codi creat fa 9 anys (revisat el 2017) s’ha quedat obsolet. Aquesta es converteix, doncs, en una altra prova de la importància d’actualitzar els codis i les guies d’estil, perquè sempre vagin d’acord amb el ritme de la societat i els canvis accelerats que el sector està experimentant.

El coronavirus infecta les televisions espanyoles: mancances deontològiques en la cobertura informativa

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Adrián Soler (@AdnSoler)

Dimarts 25 de febrer de 2020 es va detectar el primer cas de coronavirus Catalunya –que també va ser el primer de la península Ibèrica. Ja feia qüestió de dies que Itàlia patia les conseqüències d’una expansió del virus que va provocar el confinament d’algunes regions del nord. En tractar-se d’una qüestió d’extrema sensibilitat social, s’ha de tenir cura a l’hora de donar informació i cal que aquesta sigui precisa, acurada i responsable.

Però alguns mitjans, en comptes d’atendre als principi de veritat i responsabilitat –descrits al Tesaure de l’ètica periodística de Salvador Alsius– i informar de forma acurada i precisa, s’han immers en un clima de sensacionalisme que, fins a cert punt, podria arribar a provocar alarmisme social i contribuir a la desinformació –el pitjor en una situació com aquesta.

Les especulacions, o associacions estranyes han fet que la qualitat informativa disminueixi en la cerca del clic fàcil, amb titulars com «El Papa, amb un constipat en ple auge del coronavirus a Itàlia» (Informativos Telecinco). Al subtitular, Telecinco afegia: «El personal mèdic del Vaticà està disponible 24 hores al dia per a detectar possibles casos de coronavirus». Això va en contra del primer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que especifica que s’han d’evitar «la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets». També contradiu el punt 4 la Resolució 1.003 del Consell d’Europa: «els titulars han de reflectir el més acuradament possible els fets i dades presentades» a la notícia. Però a més a més, en una situació com l’actual, la difusió d’aquest tipus d’associacions pot contribuir a crear alarmisme i una falsa sensació de pandèmia sense control.

Hi ha situacions en què, de tant parlar-ne, pot moure’s un punt i canviar completament la notícia. Va ser el cas de la presentadora d’Antena 3 Noticias el matí del passat dimecres 26, que va dir que hi havia «28.000 morts i 81.000 infectats», quan en realitat eren només 2.800 els que havien mort en aquell moment. Això, a més de contradir el principi de veracitat que tots els codis deontològics exigeixen, contribueix a la desinformació –ja que no hi va haver rectificació posterior (tercer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes)– i l’alarmisme. Dues possibles conseqüències d’un periodisme ràpid amb mancança de qualitat.

D’això últim –precisament– en parla el document Periodismo preventivo y cobertura de situacions de riesgo, un manual que va publicar UNICEF i ANDI (Red Andina por los Derechos de la Infancia) per tractar la grip aviar a Amèrica Llatina. Aquesta guia especifica que cal contextualitzar la informació, donar estadístiques, diversificar fonts… Però sobretot, distingeix entre dos tipus de moments. D’una banda el periodisme preventiu –que es fa per anticipar crisis i conscienciar a la població perquè prengui mesures preventives. D’altra banda, el periodisme de crisi –quan ja hi ha risc real i s’han detectat casos de contagis en persones de la malaltia en qüestió. En aquest punt ens trobàvem la setmana del 24 de febrer. «El periodisme de perill/crisi té com a important missió informar la societat d’una manera equilibrada, evitant sensacionalismes que poden donar lloc a pànic», segons el mateix manual.

I a la manera d’informar també hi influeix tot el que envolta al periodista. Per exemple, si els teleespectadors veuen a la televisió periodistes amb mascaretes que fins i tot folren el micròfon amb paper film, tot això contribueix també a desinformar, ja que l’OMS havia advertit en reiterades ocasions que les mascaretes no serveixen per evitar el contagi. Aquest attrezzo catastròfic també pot anar en contra del periodista i el mitjà, ja que li treu credibilitat a la informació. Tot això va en contra de l’article 10 de la Carta Ética Mundial para Periodistas de la Federació Internacional de Periodistes, que diu que és una falta «greu» la distorsió malintencionada de la informació i també incompleix el segon principi de la International Principles of Professional Ethics in Journalism de la UNESCO, que especifica que l’objectiu del periodista és proveir als ciutadans d’una imatge acurada i comprensiva del món per fer que «els esdeveniments que ocorren siguin entesos de la manera més objectiva possible».

També hi ha casos en què el periodista és responsable i contribueix –mitjançant dades exactes– a disminuir l’alarmisme social. És per això que va ser molt aplaudit el directe de Lorenzo Milá a Televisió Espanyola.

És a dir, s’han de publicar les dades de la pandèmia, informar a la població sobre els símptomes i també sobre les capacitats que té el país per fer front a la situació. La informació juga un paper essencial en la cobertura d’aquests conflictes, i els periodistes en són una peça clau. Cuidar cadascuna de les intervencions i notícies, seguint les recomanacions de l’ètica i la responsabilitat periodístiques depèn d’ells.

Coronavirus: l’epidèmia de la por

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Laura Casserres (@LauraCasserres)

Internet bull amb el coronavirus. Durant les darreres setmanes, quantitats astronòmiques de missatges sobre la malaltia bombardegen l’opinió pública mundial, tant a través de les xarxes socials com dels mitjans de comunicació. I els mitjans tenen un paper primordial en el funcionament de les nostres societats. És el que es coneix als codis deontològics de tot el món com la “responsabilitat social” dels mitjans. Segons la UNESCO, el periodisme s’ha d’entendre com un “bé comú” que ha d’estar practicat d’acord amb la “consciència ètica” del professional. En la mateixa línia, el doctor en periodisme Salvador Alsius inclou en el seu Tesaure d’ètica periodística el Principi de Responsabilitat, que abraça les qüestions de seguretat pública, alarmisme i cooperació amb autoritats i responsabilitats públiques.

Una de les funcions socials del periodisme és donar informació de servei, aquella necessària per dur a terme les seves activitats quotidianes. En cas de malaltia, s’expressa entre altres en informar dels riscos amb rigor i transparència i en fer arribar a la població les mesures preventives necessàries que els especialistes de la salut recomanen.

L’oftalmòleg Li Weilang (34) va ser acusat de difusió de rumors després que es fes viral un missatge que va enviar a alguns dels seus companys de professió alertant que havia visitat set pacients amb símptomes molt semblants als de l’epidèmia del SARS (2003). El metge va morir després d’haver-se contagiat del coronavirus el dia 6 de febrer, i el seu cas es va convertir en estel·la de la reivindicació creixent de llibertat d’expressió a la Xina. Font: Getty.

Diverses fonts afirmen que amb una premsa lliure a la Xina l’abast del virus hagués estat menor, al·legat que reforça la tesi formulada al paràgraf anterior. D’una banda, les autoritats haguessin reaccionat amb més rapidesa. De l’altra, la ciutadania s’hagués pogut prevenir. El New York Times se’n fa ressò en una crònica àmplia que repassa la cronologia de la difusió del virus i les polítiques impulsades pel règim xinès.

A la resta del món, la cobertura del coronavirus també és polèmica perquè podem afirmar que, si a la Xina s’amaga i es minimitza, la premsa espanyola, britànica, llatinoamericana o francesa sotmet la ciutadania a una sobre-exposició on el problema no és tant la quantitat de ínputs (inabastable) com les característiques dels mateixos: abunden les conjectures i l’alarmisme. Mitjans i experts d’arreu del món s’han fet ressò d’allò que anomenen “infodèmia”. La BBC alerta que cal tractar la desinformació com un “virus de la vida real” i a casa nostra el 324 alerta de com “l’excés d’informació pot causar pànic”.

En primer lloc, el Principi de Veracitat es vulnera de manera reiterada. En el tesaure ja mencionat, es mencionen aspectes com la precisió, l’exactitud, la contextualització i l’aprofundiment de la informació. Tots ells interrelacionats al voltant del que denominem la bona pràctica periodística. I, evidentment, el màxim exponent de la manca dels requisits anteriors: les especulacions.

En el seu codi deontològic, la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) es mostra contundent en afirmar de manera simple i directa que “el primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat” (article 1). En la mateixa línia, el segon dels Principis Internacionals per la Ètica dels Professionals en el Periodisme de la UNESCO menciona com els fets seran explicats “escrupolosament en el seu context, assenyalant-ne els trets principals sense causar cap tipus de distorsió” amb l’objectiu d’aportar una “fotografia del món el més acurada i comprensible possible”. Informacions que relacionen el coronavirus amb altres fets aïllats, com l’absència de mesures sanitàries en un mercat a Tailàndia, fomenten la incomprensió i el pànic. Segons l’article 30 de la resolució 1.003 del Consell d’Europa, “els elements controvertits o sensacionalistes no es poden confondre amb fonts d’informació importants”.

Quan tots els requisits anteriors fallen, quan es prioritza la immediatesa a la informació de servei, apareix la rumorologia. El seu màxim exponent és l’anunci de cada possible nou contagi per després desmentir-lo, malgrat la flagrant vulneració que comporta de les normes més bàsiques de la deontologia periodística. Sense anar més lluny, l’article 1 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya fa una crida a “difondre únicament informacions contrastades amb diligència, i evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”. En la mateixa línia es pronuncia la Federació Internacional de Periodistes (FIP), que en l’article 5 de la Carta Mundial d’Ètica per a Periodistes alerta de com “la noció d’urgència o immediatesa en la difusió de la informació no prevaldrà sobre la verificació”. S’han fet seguiments minut a minut sensacionalistes, especulatius i innecessaris, i enviat alertes a mòbils, inclús per part d’aplicacions que no són mitjans de comunicació.

La majoria de les vegades el possible nou contagi -cada vegada més a prop de casa- s’acaba desmentint. Alguns mitjans compleixen amb la seva obligació de rectificar-com indica l’article 3 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya- però senyalem com, malgrat la correcció, aquesta ja no té el mateix efecte. La última hora d’un possible contagi no només té rellevància per la informació real que conté, sinó que cobra importància quan realimenta una percepció de pànic i de perill imminent. Així doncs, crea una dinàmica d’alerta i una sensació d’allò inevitable que es retroalimenta.

Portada racista francesa. El dia 26 de gener, “Le Courrier Picard” va titular “Alerta groga”. El cas va generar una allau de crítiques a les xarxes socials i el diari va disculpar-se al·legant que s’havia malinterpretat el missatge: segons ells, es tractava d’una referència a l’escala de gravetat de verd a vermell.

En segon lloc, el Principi de Justícia fa especial referència al “respecte als drets dels més dèbils i discriminats” (FAPE, article 7), com els casos de malaltia o de persones racialitzades, en els quals reclama “especial sensibilitat”. La crisi del coronavirus ha generat comportaments racistes i discriminatoris arreu del planeta i han portat a la comunitat xinesa a iniciar una campanya a les xarxes sota el hashtag #Nosoyunvirus. Diversos mitjans com Betevé, el Salto Diario, la CCMA, La Vanguardia i Rac1 se n’han fet ressò. A nivell periodístic, és clau diferenciar a la comunitat xinesa del coronavirus i posar l’accent en les mesures que s’estan prenent, com la quarentena de catorze dies. Sinònims repetits arreu com “el virus xinès” genera confusió i malentesos: el virus no té nacionalitat, l’epidèmia té un epicentre.

La cobertura inadequada de molts mitjans ha generat una onada envers la comunitat xinesa a nivell global. A França va començar una campanya viral a les xarxes socials amb el hashtag “No sóc un virus” o “I’m not a virus”. El cantant Chenta Tsai Tseng va desfilar amb el missatge pintat al tors a la Madrid Fashion Week per la firma Coconutscankill. Font: Instagram (@putochinomaricon).

Sota l’òptica del mateix Principi de Justícia, cal mencionar la sobre-exposició de l’opinió pública a qüestions com la del coronavirus mentre altres casos semblants viuen en el silenci mediàtic més esperpèntic i denigrant possible. El Congo fa un any i mig que afronta un brot d’Èbola més mortífer i menys controlat que el del coronavirus i, com indica Mèdia.cat, només El País se n’ha fet ressò de manera acurada. L’article 10 del Codi de la UNESCO apel·la a la “promoció d’un nou sistema comunicatiu i d’informació global”. Com tots els punts abordats en aquest estudi, la diferència en el tractament d’ambdues malalties i les seves causes és una discussió sensible i que mereix una mirada en profunditat.

Finalment, val la pena tenir presents les condicions que necessiten els professionals per dur a terme la seva feina, emprades en el Principi de Llibertat i especialment observades als codis deontològics d’arreu. Ja hem comentat la situació de la llibertat de premsa a la Xina, però l’opacitat del règim genera una incertesa i desconfiança que també dificulta la feina arreu del món. Un exemple n’és el constant canvi de mètode de diagnòstic.

El periodisme enfronta un gran repte amb la gestió de la crisi del coronavirus i la seva cobertura mediàtica. Després de molta recerca, no he trobat cap tipus de recomanació especialitzada en la gestió de malalties i epidèmies, ni tampoc cap codi deontològic que hi dediqui una part extensa. Més enllà de l’apel·lació al respecte i al dret a la intimitat, no hi ha una normativa pràctica i concreta, que és extremadament necessària tenint en compte els diferents episodis de contagi que es viuen i s’han viscut arreu del món. L’exemple paradigmàtic de la sensació d’inseguretat i pànic actual és la cancel·lació del MWC mentre totes les autoritats sanitàries negaven l’existència de qualsevol tipus de risc.

En girar la cantonada: el racisme de baixa intensitat i en mitjans locals, una realitat invisible

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Marina Arbós Junyent (@marinarbos_)

A vegades analitzant el nostre entorn més proper ens adonem de problemàtiques que poden tenir un caràcter global i que no pensàvem tenir tan a prop. Quan fa un parell de mesos fullejava el Llaç d’Unió, una revista independent de Molins de Rei, vaig topar, sense voler, amb un article profundament racista.

Sota el titular “El comerç local de pakistanesos i xinesos”, l’autor del text es dedica a relatar el conglomerat de negocis que pertanyen a persones migrades de la nostra vila. Ho fa amb un to de superioritat i d’humiliació cap a aquest tipus d’establiments i promou l’estigma i la creació d’estereotips i mites cap als grups més vulnerables de Molins de Rei. Es tracta d’un article basat en prejudicis i sense cap mena de base fonamentada, però disfressat d’objectivitat. L’article 3 de la resolució 1003 del Consell d’Europa posa de manifest la necessitat de “diferenciar quan un article és d’opinió i quan es tracta d’una notícia”, i en aquest cas no es fa. Arran de llegir-lo, m’he qüestionat la importància del racisme, aparentment soft que existeix a la nostra societat i crec que és fonamental trencar amb aquest tipus d’actituds des de l’arrel, ja que a poc a poc va calant en l’imaginari col·lectiu.

Tot i tractar-se d’un mitjà petit, crec que és imprescindible que s’assenyali a les qui han permès la publicació d’aquest article, sense cap mena de filtre. D’entrada podríem pensar que com que és local i per tant, té un abast prou limitat, no caldria atacar el problema. Doncs no. Precisament per ser local i per ser l’únic magazín de la vila, cal ser més curoses que mai i tenir clara que l’ètica professional s’ha de tenir a tots els nivells. Quan als codis parlen d’autoregulació ho fan en un sentit transversal. L’article 36 del Consell d’Europa posa de manifest la necessitat de ser responsables com a periodistes, però alhora enumera tots els elements que conformen la comunicació i que s’hi veuen implicats: les qui publiquen, les associacions de mitjans, les expertes…

L’article comença explicant l’augment d’aquest tipus de negocis, però ho fa dient que “és cada vegada més evident a la nostra vila la proliferació de petits comerços regentats per pakistanesos i xinesos” i després parla de “col·lectius que s’estan expandint acceleradament”. Segons l’article 1 de la guia pel tractament periodístic diversitat cultural del Col·legi de Periodistes, “la nacionalitat no ha de ser esmentada si no és rellevant en la comprensió de la notícia”, com és el cas d’aquesta peça en què es plantegen canvis en la direcció dels negocis de la vila.

Després exemplifica escenes quotidianes en què les botigues són el tema de conversa i ho acompanya d’un “no sabem ni el nom oficial que té aquella botiga. Dient “la del xino”, ja està tot dit”. Tractar aquest tipus de comerços no pel nom que tenen, sinó a través del genèric que fa referència a la procedència de la persona que hi treballa no només és racista sinó que a més a més, ho tenim com una expressió tan interioritzada que és molt difícil de desfer-nos-en. Precisament per això, els mitjans de comunicació, han de treballar per una informació que fugi d’aquestes formes i això passa, necessàriament, per la desconstrucció. Per això, des d’un punt de vista deontològic, el punt 8 del codi de la UNESCO, posa de manifest la necessitat “de respectar el valor i la dignitat de cada cultura així com els sistemes culturals diversos”.

Quan s’endinsa a parlar dels horaris escriu, “això sí que no se’ls pot negar: alguns d’ells treballen moltes hores al dia”. La pregunta, però, és, què se’ls pot negar? Utilitza un to de superioritat que humilia i subordina a les persones que tenen aquest tipus de negocis. Tal com afirma el punt 5è de la guia de recomanacions del CAC pel tractament de la immigració, “cal evitar l’ús d’un llenguatge discriminador o que incorpori prejudicis genèrics en el tractament informatiu de la immigració”. Si no, es contribueix i es legitima la idea que són ciutadans de segona.

Les crítiques són múltiples, però l’idioma ocupa un espai important. L’autor de la peça es queixa de la dificultat que té per entendre’s amb les treballadores perquè “no entenen gaire el que els demanes o no saben parlar bé el castellà”. En aquesta línia, amb un to de burla, mostra imatges dels típics cartells d’ofertes amb faltes d’ortografia. Segons l’article 9 de les recomanacions del CAC, “s’han d’evitar les referències a qüestions relacionades amb l’origen de les persones que no afegeixen informació rellevant al relat i no són estrictament necessàries per a la comprensió el fet. Fer-ho contribueix al reforçament de prejudicis i té una intenció condemnatòria”.

Finalment, decideix sobrepassar totes les barreres deontològiques i professionals i valora el tracte com a “adust i poc afable” sense una base sòlida i com si fos una veritat absoluta. L’article 2 de la guia de tractament de la diversitat cultural del Col·legi de Periodistes afirma que “s’ha de promoure el rebuig a les actituds basades en la ignorància. La bona intenció de facilitar la comprensió de la notícia pot portar a una concepció maniquea de la realitat”. No hem de simplificar ni generalitzar les informacions.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Però no ha quedat impune. Des de SOS racisme i el col·lectiu catàrsia s’ha fet un text de resposta al Llaç d’aquest mes de gener. Per aquestes organitzacions, és essencial combatre els discursos que fomenten el racisme a casa nostra. Volen trencar amb la normalització d’aquest tipus d’actituds, que en molts casos ja hem assumit com a part de la quotidianitat. I precisament a través de l’anomenat racisme de baixa intensitat es legitima el racisme explícit que és realment el rerefons de l’article.

En el seu article posen sobre la taula un altre tema que convé analitzar: el racisme només s’expressa cap a un determinat tipus de migració. És selectiu. Per què no hi ha rebuig quan són europeus o nord-americans els que arriben a casa nostra? Tal com afirmen, en un món capitalista no es percep com a “invasió” la proliferació d’empreses multinacionals que ofereixen productes estàndards i hegemònics com ara Zara, McDonald’s o Starbucks. En canvi, es fa amb els petits negocis que tiren endavant col·lectius com ara els pakistanesos o els xinesos.

Per això, des dels mitjans de comunicació i com a professionals hem de ser conscients de la responsabilitat de servei públic que tenim i no creure que el llenguatge és innocent. Protegir i fer informacions de qualitat i rigoroses sobre els col·lectius més vulnerables és clau per poder construir un model de societat més just, més inclusiu i interseccional. Tal com diu el punt 6 de  la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació del col·legi de Periodistes de Catalunya, des dels mitjans de comunicació, “s’ha de reflectir el sentit positiu de la diversitat”.

“El crimen de la Guardia Urbana”: el morbo frente la información

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Iñaki Martínez Azpiroz (@InaMA_1998)

El “crimen de la Guardia Urbana” es el nombre con el que se conoce un caso de presunto asesinato que se habría cometido en mayo de 2017. Un agente de la Guardia Urbana de Barcelona apareció calcinado dentro del maletero de un coche, cerca del pantano de Foix. El Guardia Urbana asesinado era pareja de Rosa Peral, la primera persona investigada; el segundo investigado el examante de Peral, Albert López. Muchos medios de comunicación adoptaron un tono morboso para tratar el presunto asesinato. Entre otros, se encuentran ejemplos en Ara, Crónica Global o Rac1.

En el ‘Telenotícies migdia’ de TV3 del pasado 31 de enero, se publicó una pieza con motivo de la previa de la vista oral que las dos personas investigadas iban a hacer ante un jurado popular. En las imágenes, los investigados reconstruyen el caso ante la juez y el fiscal en las supuestas escenas del crimen.

Desde un punto de vista informativo, estas imágenes no dan ningún dato que ayude a entender el caso, más allá de constatar que ambos investigados tienen versiones contradictorias. Reflejo de ello es el inicio de la pieza. Aparece Rosa Peral, en primer plano, diciendo: “¿A quién llamo? ¿A Mossos voy a llamar, como chillando…? [llora] Es que no os dais cuenta realmente del daño que ha hecho [Albert]. No sé si lo pensáis o no”.

¿Esta pieza de TV3 se ajusta a las líneas de la deontología periodística? Se deben analizar dos derechos de las personas investigadas en el caso: el derecho a la intimidad, y el derecho a la presunción de inocencia.

El libro de estilo de TV3, en su punto 1.2.2.3.1. Dret a la intimitat, habla sobre la ponderación entre el derecho a la intimidad y el derecho a la información. “[…] La libertad de información prevale como criterio general cuando colisiona con el derecho al derecho al honor, a la intimidad y a la propia imagen, siempre que la información sea veraz y tenga relevancia o interés público […]” Es un criterio compartido también con códigos deontológicos como el de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE), que en punto 4ª de sus principios generales señala que “sólo la defensa del interés público justifica las intromisiones o indagaciones sobre la vida privada de una persona sin su previo consentimiento”. Las imágenes expuestas en la pieza de TV3 no aportan, en general, valor informativo; aportan detalles irrelevantes para conocer “curiosidades” del caso. Para ello enseñan el rostro de las dos personas -cabe recordar- que aún no han sido juzgadas.

Además de violar el derecho a la propia imagen de Rosa Peral y Albert López, la pieza también podría estar vulnerando el derecho a la presunción de inocencia. Es verdad que en ningún momento se tilda a los investigados como asesinos, pero el relato denota mentiras, engaños y sospechas sobre las dos personas. Son conjeturas; la justicia aún no se había pronunciado. Varios códigos deontológicos dan pistas en este sentido. La FAPE afirma en el artículo 5 de sus principios generales que “el periodista debe […] evitar al máximo las posibles consecuencias dañosas derivadas del cumplimiento de sus deberes informativos” sobre las personas investigadas por la justicia. Por su parte, el código deontológico del Col·legi de Periodistes de Catalunya, dicta en su artículo 10 que los periodistas “evitarán los prejuicios, así como someter a los implicados a juicios paralelos” en cuanto a su culpabilidad en un delito.

Con todo, la pieza sirve más para mantener la atención de la audiencia que para aportar un nuevo conocimiento. El relato está hecho con un afán de espectacularización y sensacionalismo. En este sentido, el Consejo de Europa, en el artículo 30 de su resolución 1.003, es tajante: no se debe confundir el conflicto o lo espectacular con aquello informativamente relevante.

Los medios de comunicación, y en mayor medida las televisiones públicas, deben atenerse al estricto valor informativo de sus noticias. El entretenimiento tiene su espacio en los medios de comunicación, y es una de las funciones que cumple el periodismo. Sin embargo, desvirtuar los espacios informativos con otras finalidades choca con el derecho del ciudadano a recibir una información veraz.

La intención de la pieza es clara. En una de las imágenes, Rosa Peral habla en el juzgado: “Me asomo y digo ‘¿qué quieres?’, y lo veo [a Albert] con una braga tapándose hasta aquí [señala la altura de la nariz], con ropa oscura, y con un hacha en la mano”. Son diez segundos de imagen. ¿Qué aportan? Morbo.

Persones refugiades als mitjans (2015-2020): principals conflictes deontològics

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Cristina de la Rosa García (@CrisdlRosaG)

A l’abril de 2015, més de 600 persones van morir en el naufragi d’una embarcació que pretenia arribar a Lampedusa (Itàlia). Aquell estiu va quedat marcat per la intensificació de la cobertura mediàtica de la situació d’aquells qui migraven des d’Orient Mitjà i Àfrica cap als països europeus. A major nombre de peces relacionades amb el tema, major diversitat de posicions i exemples que xoquen amb la normalitat deontològica.

Al setembre de 2015, la fotografia del “petit Aylan” obre el debat a la societat, a la política i als mitjans. Alhora, Hongria tanca frontera amb Sèrbia – Nilufer Demir

D’acord amb les pràctiques observades, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) ha redactat una breu guia per al tractament mediàtic de les persones refugiades. El document utilitza els termes “persones refugiades” i no “refugiats”. Seguint la responsabilitat deontològica, no podem identificar l’individu amb una de les seves qualitats. En el cas de la salut mental, l’associació Obertament recomana els mitjans no utilitzar “un esquizofrènic” o “un anorèxic”, si no “una persona anorèxica”, donat que “les persones són més que la seva malaltia”. De la mateixa manera, una persona refugiada és més que la seva excepcional -i transitòria- condició de migrant de guerra.

En aquest fragment d’Intereconomía del 2015, l’allau de xifres crea una presentació informativa que contrasta amb l’opinió posterior. Els mitjans tenen obligació deontològica sobre tot tipus de peces, informatives o opinatives.

La major part de persones que arriben a costes europees en aquestes condicions venen dels conflictes a Síria (fugen del Govern i de l’ISIS), Afganistan, Iraq o Somàlia, o fugen de la repressió dictatorial d’Eritrea.  No obstant això, molts cops les xifres es confonen als mitjans i fan pensar que la major part d’aquestes rutes a través del Mediterrani les han utilitzades persones en condició de migrant econòmic. A més, l’exaltació de les xifres de migrants resulta en titulars grandiloqüents (“Más de 2000 immigrantes han entrado en Hungría por Serbia en las últimas 24 horas”) o en comparacions poc útils més enllà de l’alarmisme (“Peor que Bosnia”) que contradiuen el principi de veritat deontològic.

El periodisme té un compromís deontològic amb l’ajuda humanitària. Presentar l’acollida de persones refugiades com un atemptat a la identitat occidental tergiversa aquesta tasca – Libertad Digital

Alguns professionals de la informació són conscients d’aquesta tergiversació -voluntària o involuntària: el 2018, The Guardian va publicar un article en què desmentia cinc mites amplament difosos. No obstant això, poques peces aprofundeixen en les causes d’aquesta “crisi dels refugiats”. En primer lloc, l’expressió “crisi” -que s’utilitza en la major part de titulars- ofereix una imatge de “problema” que pot connotar negativament les persones refugiades, en comptes de la situació que les fa esdevenir refugiades.

A banda, com dèiem, es tendeix a parlar d’aquesta “crisi” com un problema espontani. D’entre les peces que realitzen cert anàlisi casuístic, els mitjans culpabilitzen ISIS, la guerra -en abstracte- o, si pertoca, els contrabandistes -que són fruit, i no causa, de la destrucció de les àrees d’on parteixen els migrants. Així doncs, les víctimes són les persones refugiades i, en última instància, els països europeus, que gasten milions en la seva acollida, argument econòmic que es reutilitza constantment des de discursos xenòfobs. En els darrers anys, els titulars de la premsa han derivat des de la “solució” del pacte amb el president de Turquia per la retenció dels migrants, fins a acusar el mateix Erdoğan d’utilitzar aquesta funció de control fronterer de la Unió Europea com arma de doble tall. La falta de context afecta el rigor informatiu, malgrat que la FAPE reconeix la veritat com “primer compromís ètic del periodista”, tal com s’explicita en el segon punt dels principis generals del seu codi deontològic.

“Llegan a España 194 refugiados sirios pese a los 6 atentados yihadistas que ha sufrido Europa en 2017” – Intereconomía. Associar “psicosi”, “terrorisme”, “crisi de refugiats” i “matança” en un titular també perpetua connotacions indesitjables.

D’altra banda, els discursos que relacionen les persones refugiades amb el terrorisme recorren amb freqüència a l’atemptat de París de 2016. Després del bombardeig mediàtic que una catàstrofe així suposa -començant pel conservador diari hongarés Magyar Idõk-, és responsabilitat dels mitjans “evitar les generalitzacions, els maniqueismes i la simplificació de les informacions”, com recomana el Col·legi de Periodistes en la seva guia específica.

Des de 1983, la Unesco apel·la al principi deontològic de responsabilitat per la prevenció davant de “qualsevol forma d’apologia o incitació a totes les formes de violència, odi o discriminació, especialment el racisme” (article 9 del seu Codi internacional d’ètica periodística). Posar en primer terme la condició de “refugiat” d’un violador o qualsevol altre tipus de delinqüent no aporta dades rellevants més enllà de l’encasellament social de totes les persones refugiades. La deontologia, però, no és una ciència exacta. Així, alguns mitjans han tatxat de “silenci mediàtic” el fet de no incloure la nacionalitat o la condició de migrant de la persona en informacions en què aquesta no sigui absolutament rellevant.

En definitiva, parafrasegem la Federació Internacional de Periodistes i la Comissió Europea en la conclusió de la guia Human Rights Reporting sobre minories ètniques i refugiats: “Els periodistes no poden curar la societat o desfer els danys a les persones refugiades. Però, escrivint sobre elles, poden reflectir les múltiples perspectives i tractar de mostrar que la majoria de famílies volen el mateix: viure en seguretat, pau i condicions decents”.

Morbositat i espectacularització: la premsa esportiva i la mort del futbolista Emiliano Sala

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Guillem Fabo (@guillemfabo)

El futbolista argentí Emiliano Sala va morir en un accident aeri el 21 de gener del 2019. Els principals diaris esportius a Espanya van fer un seguiment ampli del succés en les seves edicions digitals que no s’adequa a les prescripcions dels codis deontològics nacionals. Des de la desaparició del jugador fins al rescat del cadàver i la celebració del funeral, Marca, As, Sport i Mundo Deportivo van publicar múltiples peces que vulneren els principis ètics de la professió periodística.

El tractament que aquests quatre diaris van fer de la mort de Sala és un exemple de sobreatenció mediàtica d’una tragèdia. Marca, As, Sport i Mundo Deportivo no van respectar el sentit de la mesura i la proporcionalitat que promou el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) en les seves Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. A més, aquestes publicacions, en lloc de prescindir de les informacions que poguessin vulnerar la privadesa dels afectats (Art. 5 – Recomanacions adreçades especialment a les empreses audiovisuals), van difondre-les.

Mundo Deportivo va fer un seguiment de l’accident deontològicament qüestionable tenint en compte el principi de responsabilitat. Les peces “El padre de Emiliano Sala rompe su silencio tras hallarse el avión“, “A Emiliano Sala le obligaron a subir a la avioneta” o “El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’” són invasions a la intimitat que es recreen en el dolor i patiment dels familiars i amics del futbolista. Aquestes tres peces també vulneren el principi de veracitat, ja que són textos sensacionalistes que busquen la morbositat de la tragèdia.

Mundo Deportivo es recrea en el patiment de la parella de la víctima
(El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’)

Segons les Recomanacions del CAC, els mitjans de comunicació han de tractar les persones afectades per alguna tragèdia amb una atenció especialment prudent i escrupolosa (Art. 2 – Recomanacions finals adreçades a la consideració general). En aquest sentit, el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya sosté que les persones particularment més vulnerables han de ser tractades amb respecte i dignitat per evitar “intromissions innecessàries” i “especulacions gratuïtes sobre els seus sentiments i circumstàncies” (Art. 9). En aquest sentit, la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa també adverteix que el periodista haurà d’evitar les especulacions en les seves circumstàncies (Art. 4).

En la línia de Mundo Deportivo, el diari As va publicar en la seva edició digital una entrada titulada “Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala” que incorporava un vídeo amb alguns dels gols que Sala havia marcat durant la seva trajectòria. Aquesta peça buscava satisfer la morbositat dels lectors. “Ha sido encontrado el cuerpo sin vida del delantero argentino. Queremos recordar como homenaje algunos de los grandes goles de su carrera“, van afegir a l’entrada quan els equips de rescat van trobar el cos.

As va publicar una recopilació dels millors gols de Sala (Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala)

D’altra banda, el diari Marca va incloure dues captures de pantalla de les converses per WhatsApp de Sala quan organitzava el viatge i una fotografia de les restes de l’avioneta sinistrada en l’entrada “Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff“. En una altra peça, Marca va publicar un àudio del futbolista que va enviar mentre viatjava. Aquestes dues entrades d’aquest diari també buscaven la morbositat. Sobre les possibles causes de l’accident, el diari Marca contradiu l’article 17 de la Resolució 1.003 del Consell d’Europa perquè en la peça “Emiliano Sala: un caso abierto con muchas incógnitas por resolver” especula sobre les possibles causes de l’accident sense determinar si són opinions, interpretacions o conjectures.

Marca va publicar missatges de WhatsApp del futbolista i una fotografia de les restes de l’avioneta (Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff)

El diari Sport, que també va fer un seguiment exhaustiu del succés, va publicar una crònica del funeral del futbolista. La frase inicial del text fou la següent: “El pequeño pueblo de Progreso vivió ayer el que probablemente sea el día más triste de su historia“. Sobre l’ús del lèxic que s’ha d’emprar en informacions sobre tragèdies, les Recomanacions del CAC estableixen que s’han d’evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat d’un esdeveniment (Art. 15 – Recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual).

Marca va arribar a publicar un article d’opinió d’un periodista que havia entrevistat Sala dos mesos abans. El diari presenta l’article amb l’avanttítol “La opinión del periodista que le entrevistó en MARCA hace dos meses“. El periodista utilitza adjectius i expressions que contradiuen les prescripcions anteriorment esmentades: “El mar no puede haber cortado su camino. Los sueños de Sala merecen un milagro“. Un altre exemple més de com la premsa esportiva va buscar i aprofundir en la morbositat i l’espectacularització de l’accident.