L’1-O explicat per les televisions del país

Autora: Alba Cabrera (@cabrerita_96)

El referèndum d’autodeterminació celebrat el passat primer d’octubre va marcar l’actualitat periodística de Catalunya, Espanya i també a Europa. La seva repercussió política es devia al fet que aquesta consulta vinculant semblava ser la culminació del procés independentista català. Un procés que havia començat anys enrere i que ara havia decidit fer el pas definitiu per engegar-se tot i no comptar amb el suport institucional del govern central ni l’aprovació de la “llei de desconnexió” per part dels partits de l’oposició al Parlament de Catalunya.

L’objectiu d’aquesta entrada és fer una panoràmica de la cobertura que van realitzar diferents cadenes de televisió des d’un punt de vista deontològic, atenent als quatre principis bàsics del tesaure de l’Ètica Periodística de Salvador Alsius (veritat, justícia, llibertat i responsabilitat). Particularment, centrem l’atenció en la programació oferta aquell dia a La Sexta i 8TV, com a dos mitjans d’àmbit privat un d’Espanya i l’altre de Catalunya, i a TV3 i TVE com els dos mitjans de titularitat pública d’àmbit català i espanyol.

De manera general, cal destacar que només 8TV, La Sexta i TV3 van ser els canals a Espanya i Catalunya que van dedicar una programació especial per cobrir els fets. La resta de cadenes van dedicar un espai considerable al tema durant els seus informatius però no van alterar la seva programació. TVE n’és un exemple clar.

Captura de pantalla del programa Españoles por el Mundo el matí de l’1-O a TVE.

8TV

Centrant l’atenció en les cadenes seleccionades, començarem per 8TV com a mitjà privat català. L’edició especial del seu espai informatiu 8 Al Dia va tractar la informació amb cura i rigor, mostrant les diverses realitats del que estava passant i mantenint en tot moment la neutralitat informativa, seguint el Principi de Veritat.

El programa especial de 8TV es va allargar durant tot el dia i gairebé fins a les 12 de la nit.

La Sexta

Per la seva part, La Sexta ja havia centrat la temàtica de la seva programació de diumenge a l’1-O, especialment en els seus programes de política (La Sexta Noche i El Objetivo) i sobretot a Al Rojo Vivo, on portaven debatent sobre aquesta qüestió durant els darrers dies de la setmana anterior. També va ser amb aquest programa amb el qual la cadena va relatar el que estava passant des de les 8h fins a les 1.30h, acomplint especialment el Principi de Responsabilitat donant cabuda a matèries d’especial sensibilitat social. Cal afegir però, que es pot considerar que aquesta cadena va incomplir amb el Principi de Veritat per la manera de relatar la informació per part del seu presentador, que va emprar procediments discursius audiovisuals sensacionalistes. Malgrat tot, sí que van respectar el rigor i la neutralitat informativa que exigeix aquest mateix principi.

Al Rojo Vivo, amb emissió des de Madrid, es va traslladar aquell dia a Barcelona per informar de l’1-O.

TV3

En l’àmbit públic català, TV3 també va fer una programació especial per la cobertura de l’1-O, acomplint així amb el ja mencionat Principi de Responsabilitat. Els principis que TV3 no va acomplir en aquesta cobertura i que de manera generalitzada tampoc ha seguit amb el tractament del procés català han estat el Principi de Justícia (per falta d’imparcialitat per no incloure generalment el major nombre de punts de vista possibles sobre la qüestió) i el Principi de Llibertat (per deixar-se guiar quant al tractament de la informació per condicionaments externs per part dels poders polítics). D’aquesta manera, van quedar afectades les prescripcions del Llibre d’Estil de la CCMA que en el seu punt 1.1.2.4.1 (Poder polític i econòmic) especifiquen que “la producció i difusió de continguts dels nostres mitjans és independent del poder polític i econòmic i està guiada per criteris professionals i de servei públic”.

TVE

Finalment, la cobertura d’àmbit nacional –que s’organitza des de la seu central a Madrid– de TVE sobre l’1-O no va acomplir cap dels quatre principis ètics fonamentals. Com a televisió pública, cal remarcar que primerament va faltar al Principi de Responsabilitat per no fer una programació especial quan es tractava d’un tema d’especial sensibilitat social. El Principi de Veritat també es va veure afectat per no tenir prou cura i rigor en la contextualització dels fets i per no respectar la neutralitat valorativa, ja que es va dedicar molt més espai a les reaccions del govern central que a les imatges dels fets a Catalunya. Els Principis de Justícia i Llibertat també es van veure afectats per la falta d’imparcialitat mostrada per la cadena. Des del 2011, TVE veu controlat el seu discurs pel poder polític central. Aquesta situació ha generat des d’aleshores diversos canvis en la directiva. El dilluns següent a l’1-O, diversos periodistes de la cadena van demanar la dimissió de l’equip directiu de TVE per no sentir-se representats pel contingut que la cadena va oferir el dia anterior.

Captura del Retweet de la concentració dels treballadors de TVE amb cartells que duien la paraula “Verguenza”.

A més, TVE també va faltar a l’article 2.1.3. del Manual d’Estil de RTVE  perquè no van traslladar ni tan sols l’emissió de l’informatiu a Catalunya com sí havien fet per exemple amb els atemptats del 17 d’agost d’aquest any. Tal com s’especifica en aquesta prescripció: “Existen además otras situaciones en las que la imagen cede su protagonismo: son las noticias de última hora con gran repercusión y que pueden obligar incluso a alterar la programación para ofrecer un flash o un avance informativo de urgencia: un accidente de gran magnitud, una catástrofe, el fallecimiento  de una persona relevante, un atentado terrorista, etc. Cuando esto ocurra, la prioridad de los profesionales de TVE será informar a la audiencia lo antes posible, sin esperar al siguiente telediario ni a disponer de las imágenes más adecuadas. Se ofrecerán al espectador los datos contrastados y confirmados acerca de la noticia en cuestión y, simultáneamente, se movilizarán los medios técnicos y humanos necesarios para ofrecer la mejor y más rápida cobertura posible. En los casos de ausencia de imagen, un mapa del lugar de los hechos y las adecuadas conexiones telefónicas con protagonistas, testigos, expertos y/o informadores serán dos de los recursos más válidos para afrontar las necesidades informativas más urgentes”.

Televisions privades oferint millor servei informatiu al ciutadà que les públiques

En conclusió, es pot esclarir que a través de la seva programació, algunes televisions privades a Espanya i Catalunya van tractar d’una manera més completa, àmplia i plural que no pas les cadenes de titularitat pública un tema de primer ordre com és el referèndum de l’1 d’octubre. La Sexta i 8TV van funcionar com a servei per a la ciutadania a l’hora d’informar sobre els esdeveniments de l’1-O de manera molt més correcta èticament que les televisions públiques. Aquestes haurien de representar i adreçar-se al conjunt de la ciutadania –perquè tothom paguem per aquests serveis per igual– amb uns continguts plurals, més que no pas actuar com a altaveus ideològics dels governs que els financen.

Anuncis

L’ètica periodística en la cobertura d’atemptats terroristes

Autora: Cristina Alonso (@CristinaABx)

L’atemptat del 22 de març a Londres va fer que el periodisme augmentés la seva activitat. Els mitjans digitals i les xarxes socials van permetre que la notícia arribés a la major part del públic, però altres vies com la televisió i la ràdio també van informar-ne quasi a l’instant. Un cop la noticia havia estat difosa, els mitjans van disposar-se a nodrir el públic amb tot tipus de detalls sobre l’atemptat. L’aparent intenció: que ningú no es perdés cap detall.

La difusió de la notícia va fer que imatges com aquestes fossin vistes a diversos mitjans:

A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville

A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville

Les imatges són molt dures, sense cap mena de dubte. I també ho eren moltes d’altres que van poder-se veure al llarg de les següents 24 hores de l’atemptat. El format i el contingut d’algunes informacions van fer saltar l’alarma deontològica del periodisme. Altres exemples:

Fotografies de l’atac de Londres publicades a The Huffington Post

  • Sensacionalisme de El Periódico. Titular una peça amb “Hi havia molta sang” i a continuació aportar el testimoni de diverses persones. Resulta sensacionalista i poc rigorós, en cas que no es contrasti bé).
  • Sensacionalisme i vídeos poc apropiats de El País. El mitjà espanyol va fer una peça que s’anava actualitzant periòdicament en funció de les novetats informatives. En un dels vídeos inserits, es pot escoltar una música inadequada per acompanyar aquest tipus de fets.

Aquestes mostres no són aïllades, de fet molts mitjans van difondre aquestes mateixes imatges en repetides ocasions. El cas gràfic sembla el més obvi a qüestionar des d’un prisma deontològic, i és per això que centraré la meva anàlisi a partir d’aquest aspecte.

Segons Salvador Alsius a Codis ètics del periodisme televisiu, la violació principal en aquesta cobertura mediàtica seria la del Principi de Responsabilitat. No s’haurien tingut en compte diversos punts com:

  • La primacia de la vida i de la seguretat de les persones. Aparentment, no s’estaria donant prioritat a l’ajut humanitari mentre es fan certes fotos.
  • La invasió de la intimitat de les persones mortes i ferides. S’està mostrant el dolor i sofriment d’aquestes, elements totalment innecessaris per al lector/espectador.
  • Certes imatges de mal gust, que inciten a l’alarmisme i vulneren el dret de les víctimes i dels lectors/espectadors.

A més, en un primer moment tampoc no s’hauria respectat la presumpció d’innocència del l’assassí, que va ser mostrat en fotografies ferit quan encara no havia estat confirmat el seu delicte. Això atemptaria contra el Principi de Justícia.

Salvador Alsius no és l’únic que ha intentat establir una sèrie de línies a l’hora de determinar què és ètic o no en el periodisme. Existeixen diversos documents i codis a nivell internacional, estatal i autonòmic que esmentarien elements i principis que hagués calgut respectar en aquest cas:

UNESCO. Principis internacionals d’ètica professional del periodisme (1983). Principalment, són dos els principis que s’haurien vulnerat en el tractament d’aquesta qüestió. El primer, el de la responsabilitat social del periodista, que es correspon amb el Principi III del codi de la UNESCO. El segon, que es correspon amb el Principi IV, faria referència al respecte per la privacitat i la dignitat humana.

Federació Internacional de Periodistes (FIP). Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes (1954)
La FIP diu en el punt 4 del seu codi ètic que el periodista farà servir només mètodes justos per obtenir notícies, fotografies i documents. Tot i que directament no s’haurien fet servir mètodes injustos o il·legals, no s’hauria respectat el dret les persones en una situació vulnerable.

Col·legi de Periodistes de Catalunya. Declaració de Principis de la Professió Periodística (1992).
El punt 9 del codi explicita el deure a respectar el dret a la privacitat i diu que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables”. Víctimes d’un atemptat terrorista es podrien incloure dins d’aquest grup. A més, el Col·legi de Periodistes va presentar el novembre de l’any passat una sèrie de recomanacions per a la cobertura d’actes terroristes. En aquest cas, no s’haurien respectat dos dels punts:

  • Drets de les víctimes. “Es recomana abstenir-se de difondre cossos de víctimes mortals si se les pot reconèixer. […] En el cas de víctimes supervivents, només s’haurien de prendre imatges o declaracions quan les persones afectades ho autoritzin expressament”. En el cas del presumpte terrorista, es pot deduir la seva identitat a la fotografia en què encara es troba ferit. Pel que fa a les imatges de les víctimes, caldria comprovar si s’ha demanat el seu permís per a difondre-les, atès que van ser difoses amb molta rapidesa.
  • Drets de l’audiència. “El nivell de duresa de les imatges que rebi ha d’estar justificat editorialment, en funció de si aporten elements informatius rellevants i no pas per la seva morbositat. La ciutadania té dret a no accedir a continguts violents, especialment, en el cas de les ràdios i televisions, durant l’horari protegit”. Algunes imatges resulten impactants per l’espectador, a més de que existeix el perill que les pugui veure algun infant. A més, algunes no aporten cap tipus d’informació rellevant per l’espectador.

Així doncs, caldria replantejar i revisar el sistema d’obtenció de les imatges i, a més, ser curós a l’hora d’escollir què és difon i què no. En cap cas hauria de prevaldre cap interès econòmic o voluntat d’exclusivitat per sobre dels preceptes deontològics esmentats durant aquesta anàlisi. Cal informar d’allò que sigui necessari i d’interès públic, que ajudi a formar una societat més crítica; però en cap cas ha de vulnerar aquesta informació el dret i intimitat dels ciutadans, i més quan es troben en una situació de vulnerabilitat.

Els mitjans de comunicació: artífexs de l’opinió pública

Autora: Gal·la Argelaga (@Galargelaga)

La demoscòpia és la tècnica més utilitzada per analitzar l’opinió pública. L’objectiu dels sondejos d’opinió és estudiar les tendències (polítiques o de consum, per exemple) manifestades per la societat. Però la validesa de les enquestes està qüestionada des de fa anys. Sociòlegs com Pierre Bordieu ja consideraven que els sondejos d’opinió no mesuren pas el què pensa la gent, sinó que són un instrument de construcció social (Bordieu 1973). Però no tan sols les preguntes de les enquestes (i les respostes oferides), ens condicionen, sinó que la posterior interpretació de les dades que fan els mitjans és el següent ingredient que converteix l’opinió pública en una construcció social. De fet, sociòlegs com Walter Lippman consideren que l’opinió pública hauria de ser organitzada per a la premsa, i no pas per la premsa (Lippman, 1922).

Amb aquesta premissa, pretenem fer una anàlisi qualitativa de fins a quin punt poden distar les interpretacions d’un diari i un altre. Un dels deures principals dels mitjans és el de difondre informació veraç, honestament i crítica, sense distorsions, ja que és responsabilitat del periodista que la societat es formi una opinió coherent sobre el món. De fet, aquest és un aspecte que encapçala la majoria dels codis deontològics, tals com el del Col·legi de Periodistes de Catalunya –el primer punt-, el de la FAPE –el segon i el tercer punt- o el de la UNESCO –primer, segon i tercer punt. Per a l’anàlisi ens centrarem en els resultats obtinguts en els baròmetres del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) d’octubre i desembre de 2016, i de gener i febrer de 2017.

El CIS, organisme autònom que depèn del Ministeri de la Presidència, porta a terme els Baròmetres, enquesta mensual que pretén mesurar l’estat de l’opinió pública espanyola en temes polítics, sociològics i econòmics. Hi ha un bloc de preguntes fixes, d’altres són trimestrals (com les de gener, abril, juliol i octubre, que calculen l’estimació de vot) i, a més, cada baròmetre conté un altre bloc de preguntes variable que es dedica a un tema d’interès polític o social concret.

En aquesta anàlisi ens fixarem en el tractament que quatre diaris de referència de la premsa espanyola fan, en els seus titulars (tenint en compte que és el primer element que veu el lector i el que condiciona el click), dels resultats obtinguts en els baròmetres anteriorment esmentats. Concretament ens centrarem en:

  • L’estimació de vot (baròmetres CIS d’octubre de 2016 i gener de 2017).
  • El nivell de satisfacció pel que fa a la situació econòmica i política (baròmetres CIS de gener i febrer de 2017).
  • Els problemes que més preocupen a la societat espanyola.

Els diaris consultats són dos de conservadors (ABC i El Mundo) i dos de liberals (El País i La Vanguardia). Tots els diaris es fan ressò dels resultats d’aquests baròmetres, però no tots presenten el mateix frame quan parlen dels indicadors, i molts d’ells esquiven les respostes a algunes de les preguntes. També val la pena destacar que els articles consultats a El País i a La Vanguardia no tenen cap enllaç que ens condueixi a l’estudi que esmenten (Baròmetre CIS); només els articles de l’ABC i de El Mundo ens permeten accedir al document referit (aquest últim inclou els dos documents a què fa referència la comparació).

A més a més, malgrat que tots els articles que hem consultat mencionen la font (Baròmetre CIS), només un d’ells explica (i de manera superficial) com s’ha realitzat el sondeig.

Captura de pantalla que reflecteix la descripció que La Vanguardia fa sobre el procés d’execució de l’enquesta del CIS

Es tracta d’una manca de precisió i exactitud tenint en compte que mencionar qui ha fet l’enquesta no és suficient; s’ha d’explicar com s’han obtingut les entrevistes, com s’han formulat les preguntes, les persones que s’han enquestat i els taxes de resposta i marge d’error. Així ho expliciten llibres d’estil com el de El País (a l’article 1.38), el de Vocento (a l’epígraf 1.2.10 – Encuestas) o el de Canal Sur (punt 3.12.1).

ESTIMACIÓ DE VOT

Podem trobar les darreres dades comparables pel que fa a la intenció de vot en els baròmetres CIS d’octubre de 2016 i gener de 2017.

Elaboració pròpia, basat en dades del Baròmetre del CIS d’Octubre i Gener

Tots quatre diaris fan referència a la remuntada del PSOE (1,6 punts), però cap d’ells en fa al descens del PP (1,5 punts). Malgrat la pujada del PSOE, El País i El Mundo remarquen que els socialistes encara estan per sota de Podemos. L’ABC i La Vanguardia, en canvi, emfasitzen que el PP es manté en primera posició, sense mencionar Podemos.

NIVELL DE SATISFACCIÓ ENVERS LA SITUACIÓ ECONÒMICA I LA POLÍTICA

El nivell de satisfacció, tant de la situació econòmica com de la política, és baix, en general. Al voltant del 60% dels espanyols enquestats creuen que la situació econòmica és dolenta o molt dolenta; el percentatge s’eleva al voltant del 70% si parlem de la situació política. No obstant això, el baròmetre CIS de gener va mostrar una lleugera milloria respecte del de desembre, al contrari que al febrer que el nivell d’insatisfacció augmenta, quedant per damunt dels nivells de desembre. La mateixa tendència es repeteix quan es demana opinió sobre la situació de fa un any i la previsió per a d’aquí un any.

Elaboració pròpia, basat en dades del Baròmetre del CIS de Desembre, Gener i Febrer

Aquestes dades són valorades de manera superficial pels diaris escollits. Només La Vanguardia fa referència a la millora en la percepció de la situació econòmica al baròmetre de gener. I només l’ABC informa de l’augment de la insatisfacció reflectida en el baròmetre CIS de febrer. Cap mitjà menciona la percepció dels ciutadans envers la situació política ni el fet que estem, segons els enquestats, pitjor que fa un any i que la situació s’agreujarà encara més.

LES PRINCIPALS PREOCUPACIONS

Tots els mitjans obvien les principals preocupacions dels espanyols enquestats: l’atur, la corrupció i els problemes d’índole econòmica.

Elaboració pròpia, basat en dades del Baròmetre del CIS de Desembre, Gener i Febrer

Només es fan ressò, i no tots, d’aquells problemes que han vist augmentat el grau de preocupació. Al febrer (baròmetre CIS de gener), La Vanguardia i l’ABC fan referència a l’increment de la inquietud respecte a les pensions i el terrorisme internacional. Al març (baròmetre CIS de febrer), tots (La Vanguardia, l’ABC i El Mundo), tret de El País, tracten el creixement de l’alarma per la corrupció, sense mencionar, però, que és la segona causa que més preocupa.

En definitiva, sembla que donar una visió completa de la realitat, veraç, crítica i sense biaixos, no és la prioritat dels diaris que hem analitzat. Ens hem trobat dades interpretades de formes diferents (pel que fa a l’estimació de vot), absència d’informació (pel que fa al grau de satisfacció amb la situació econòmica i la política) i valoracions no gaire exhaustives sobre el que realment preocupa als espanyols. És a dir, si un una persona es llegeix els quatre diaris estudiats, no sabrà ni que el PP ha perdut punts, ni que la preocupació per la situació econòmica i política ha augmentat, ni que les majors inquietuds dels espanyols són l’atur i la corrupció i el frau polític.

Referències

Alsius, Salvador (1992). Codis ètics de periodisme televisiu. Adaptació feta per a la investigació “Ètica i excel·lència informativa”. Pòrtic. Barcelona.

Bourdieu, P. (1973). Les temps modernes. La opinión pública no existe. Les Éditions de Minuit

Lippman, W. (1922). Public Opinion. S.L.Colección: Inactuales

Manual de estilo del diario El Pais de España.

Libro de Estilo Canal Sur Televisión y Canal 2 Andalucía

Libro de Estilo de Vocento

El tractament de l’ús del vel islàmic als mitjans de comunicació

Autora: Àngela Cantador

El 31 de gener, diversos mitjans europeus es feien ressò de la prohibició que el govern austríac havia estès al col·lectiu femení musulmà de portar el vel islàmic integral en espais públics. La decisió s’havia pres, d’una banda, per limitar l’ús de símbols religiosos entre els funcionaris i garantir la neutralitat religiosa del país i, per altra banda, fer front a campanyes islamistes ultraconservadores.

No és el primer país que promulga lleis per regular l’ús del vel islàmic als espais públics: Bulgària, Holanda, Bèlgica i França en són altres exemples. L’última notícia vinculada al tema és la decisió del Tribunal de Luxemburg d’avalar que les empreses europees puguin prohibir portar el vel a les seves treballadores. A partir d’ara, les empreses privades tindran la potestat de regular l’ús d’aquesta peça, però la decisió de determinar si es tracta d’un acte discriminatori, recaurà sobre el jutge de cada país.

Es tracta d’un tema que aquestes últimes setmanes ha generat debats dins l’àmbit judicial europeu, però també als mitjans de comunicació. El tracte que se n’ha fet ha estat, en molts casos, tendenciós, esbiaixat i qüestionable des d’un punt de vista deontològic.

Un exemple és la falta de pluralitat de fonts. En el cas de la notícia de la decisió del Tribunal de Luxemburg de permetre a les empreses prohibir l’ús del vel, si analitzem la majoria de mitjans espanyols veure’m que només han donat veu a les administracions, als òrgans de govern i al poder judicial. Mitjançant cites directes i indirectes sobre la sentència expedida pel Tribunal, posen èmfasi en el què i el perquè de l’assumpte, reproduint el punt de vista “europeu”, quasi com una justificació. És el cas de l’ABC o La Razón, que només comenten la notícia des del vessant jurídic europeu.

En canvi, però, no es posa tant d’èmfasi en el com, és a dir, que la neutralitat religiosa s’ha intentat garantir mitjançant l’acomiadament forçat de certes treballadores. Aquest acte, que en si mateix podria suposar un fet tan greu com la restricció de la llibertat d’expressió és comentat només per alguns mitjans, com El País o El Periódico, que dediquen un apartat a totes dues notícies a comentar la posició d’organitzacions defensores dels drets humans com Amnistia Internacional i, per tant, a donar veu a col·lectiu que defensa el dret de l’ús de vel en espais públics i, sobretot, la integritat de la persona. En aquest aspecte, doncs, trobem una vulneració del punt 4 de la Guia sobre el Tractament de la Diversitat Cultural en els Mitjans de Comunicació, que diu que el periodista ha d’impulsar la pluralitat de les fonts d’informació. En aquest sentit hi ha també una vulneració del Principi de Veracitat, ja que no hi ha un rigor purament informatiu quant a l’elecció de les fonts.

Són precisament alguns d’aquests mitjans, com El País, els que han fet peces on es dóna veu i visibilitat a les protagonistes, que expliquen perquè volen portar el vel i el dret que hi tenen. “Que m’obliguin a treure’m el vel és com arrancar-me la pell”,publicada per aquest mateix diari, n’és un exemple.

Aquesta qüestió de les fonts ens porta a un altre tema. En moltes de les notícies, es fa ús de les declaracions emeses per membres de partits conservadors i de dretes. És un fet conegut que en els últims anys i arran de la crisi de refugiats, la dreta i la ultradreta han guanyat força moltes vegades a través de discursos racistes on asseguraven que vetarien l’entrada als migrants o que els retirarien les ajudes. Citant aquestes fonts, com fan molts diaris, s’està fent d’altaveu d’un missatge racista i s’ajuda a la seva difusió. Per exemple, a la notícia de la decisió del Tribunal de Luxemburg, El País reproduïa la següent cita de l’excandidat de dretes a les primàries de França, François Fillon: “És un gran alleujament, no només per milers d’empreses, també pels seus treballadors”. Aquesta declaració, de manera implícita pot crear en el lector la falsa sensació que el vel representa un perill.

En aquest sentit s’estaria obviant l’article 7 del Codi Deontològic de la Federació Internacional de Periodistes, que diu: “El periodista es cuidarà del risc d’una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i farà el possible per evitar que es faciliti tal discriminació fonamentada en la raça, el sexe, la llengua, la religió, les opinions polítiques o altres… així com l’origen nacional o social”.

Si bé a les peces informatives s’intueix la inclinació dels mitjans de comunicació, a les d’opinió queda clarament reflectida. En les últimes setmanes han aparegut nombroses editorials i columnes que han abordat la qüestió. En el cas de La Razón, el 15 de març publicava una columna titulada “Símbols”, on deia: “Els símbols, siguin religiosos o polítics (per exemple, l’esvàstica), no haurien de permetre’s en l’entorn laboral”. No només s’està emetent un judici de valor, sinó que s’està comparant una peça de roba associada a una creença religiosa amb un signe que porta associat idees racistes i xenòfobes i que ha estat prohibit a diversos països.

Un altre exemple és la discussió que Pilar Rahola va mantenir amb Nora Baños, defensora i portadora del vel islàmic, al programa 8 al dia. La tertuliana va recolzar el dret de les empreses a vetar la vestimenta dels seus treballadors i va afegir que l’ús del vel era, en la majoria de casos, una imposició de l’Islam més radical. “M’estàs dient que el vel no és una imposició de molts països islàmics? Visc en un altre món? Però com pots mentir d’aquesta manera?” acusava Rahola a Baños, mentre aquesta li deia que no es podia comparar les decisions dels poders institucionals amb la fe i les creences religioses personals. En un moment, Baños li va dir que era precisament amb arguments d’aquest tipus que s’estava generant la islamofòbia a Barcelona i Rahola li va respondre dient “No t’ho permet-ho, has vingut aquí ja preparada per dir-ho (…) si tu em fas una calúmnia, et poso una denúncia”. Finalment, Josep Cuní va haver d’interrompre la tertuliana dient: “Deixem ja de dir als altres quina posició han de tenir, deixem que tinguin la que lliurement han volgut. Deixa’m dir això perquè sembla que, aleshores, no estem a favor que tinguin la llibertat que tenen si no coincideix amb la nostra. Faig aquest avís perquè no s’entengui malament”. Veiem doncs com fins i tot el mateix presentador detecta que hi ha una vulneració del Principi de Justícia, en quant a que s’emeten valoracions racistes.

Per últim, un fet igual de perillós són les enquestes creades per certs mitjans de comunicació, que no tenen cap tipus de valor, doncs no se’n tenen dades pel que fa al percentatge de la població que representa. Tot i així, poden contribuir a crear un imaginari col·lectiu equívoc respecte al tema tractat. És el cas de La Razón, que va incorporar una enquesta a la seva pàgina web on preguntava als lectors si estaven a favor que les empreses poguessin prohibir l’ús del vel islàmic. El resultat és aclaparador: un 94% dels enquestats estaven a favor d’aquesta pràctica, pel que sembla que sigui una opinió majoritària, quan potser l’enquesta ha estat resposta per cinquanta persones.

Enquesta realitzada pel diari La Razón

Aquests episodis ens porten a una reflexió final, que resumeix molt bé el punt 6 de la Guia sobre el Tractament de la Diversitat Cultural als Mitjans de Comunicació i que diu: Cal millorar els mecanismes periodístics que afavoreixen la interculturalitat. La idea és que el periodisme ha de procurar més per fer veure i viure la diversitat com un factor social positiu, perquè els mitjans de comunicació són un referent per la societat a l’hora d’interpretar la realitat. Per tant, valors com el respecte, la tolerància i l’acceptació van molt lligats de la mà de la pràctica periodística i fomentar-los és un dels deures d’aquesta professió.

Ens trobem en un moment en què Europa està mostrant la seva faceta més racista i menys solidària blindant les fronteres i negant ajudes als sol·licitants d’asil. La crisi econòmica, la por a perdre la feina juntament amb els atemptats esporàdics han generat una desconfiança que els partits d’extrema dreta han aprofitat per escalar posicions. En aquest context és més important que mai que el quart poder estigui al servei de la societat i procuri abans que res pels drets fonamentals de la població en tot el seu conjunt multicultural. Si no, cada cop seran més freqüents imatges com les de la platja de Niça, on l’agost del 2016 quatre policies van obligar a una dona a treure’s el burquini.

Quatre policies obliguen a una dona a treure’s el burquini en una platja de Niça. Font: ABC

Homofòbia i mitjans de comunicació espanyols: una relació més estreta del que sembla

Autora: Natàlia Cuenca (@nat_bcn7)

L’homofòbia és un fenomen cada cop menys freqüent a la societat espanyola. La llibertat de la que gaudeixen les persones homosexuals arreu del territori ha assolit un nivell elevat. Des de les institucions públiques cada cop es busca promoure més lleis i mesures que castiguin qualsevol atac motivat per una discriminació per orientació sexual i que emparin els drets de les persones del col·lectiu LGTBI. També alguns mitjans de comunicació es fan eco dels casos més sonats d’homofòbia que succeeixen per denunciar-los i conscienciar la societat sobre la necessitat d’eradicar qualsevol comportament d’aquest tipus.

No obstant això, a la premsa del nostre país, encara hi ha moltes coses que es podrien millorar pel que fa al tractament de l’homosexualitat. En aquest cas, és remarcable el principi de justícia del Tesaure d’ètica Periodística del periodista i professor Dr. Salvador Alsius, destaca la necessitat de fer un correcte tractament d’aquells grups socials desfavorits, el col·lectiu homosexual entre ells.

Trobem un cas recent on alguns mitjans espanyols no van tenir cura d’aquest principi de justícia. Pocs mesos després que l’ABC publiqués una notícia on afirmava que Espanya és el país del món més tolerant amb l’homosexualitat, el mateix diari demostrava que encara hi ha molt camí per recórrer. L’ABC, juntament amb el diari La Razón, van ser a l’ull de l’huracà de molts altres mitjans espanyols per una publicitat que van oferir. L’organització ultracatòlica Hazteoir.org organitzava una “Jornada de formació” per curar l’homosexualitat amb Richard Cohen, autor de “Comprender y sanar la homosexualidad”. Els dos mitjans abans mencionats van promocionar aquesta jornada homòfoba als seus diaris.

Publicitat homòfoba a La Razón

De la mateixa manera, molts cops succeeix que l’homofòbia no és tractada com un problema en si mateix per alguns mitjans, no adequant-se al recomanat pels Principis Internacionals de l’Ètica Professional del Periodisme plantejats per la UNESCO. Especialment en el Capítol 11, que parla sobre els deures i drets del periodista davant la societat, i on els articles 8 i 11 fan referència a l’important paper dels periodistes pel que fa defensar i propugnar la igualtat, la dignitat humana, la convivència i els valors essencials entre els diferents col·lectius existents en la societat.

Un exemple d’aquesta falta de compromís amb la lluita per la igualtat es va poder observar amb la notícia que tractava sobre una xerrada de caràcter homòfob programada a la parròquia de Santa Anna de Barcelona. En aquest cas El País, enlloc de posar èmfasi en la gravetat del fet que es produís una xerrada d’aquest tipus, titulava: “El rechazo a una charla homófoba divide a Junts pel Sí”, en referència a què alguns diputats del partit van signar un manifest crític i d’altres no. La notícia no era denunciar que existís un acte com aquest, sinó el “morbo” polític que l’envoltava.

Pitjor va ser el cas de El Mundo i la seva notícia sobre el conseller Santi Vila i la ruptura amb el seu marit. A més de parlar sobre temes totalment personals i referents a la privacitat del conseller, a l’article s’hi podien llegir comentaris totalment homòfobs com el següent:

Contingut homòfob a la notícia de El Mundo

En aquest cas, El Mundo no va complir en cap cas el que propugna el Col·legi de Periodistes de Catalunya en el seu article 9, que defensa que s’ha de respectar el dret a la privacitat de les persones i no danyar de forma injustificada la seva dignitat.

Però dins el propi col·lectiu hi ha diferències notòries. La T de les sigles LGTBI, que fan referència a la transexualitat, és el grup que encara pateix menys reconeixement i més estigmes, també als mitjans de comunicació. El CAC en les seves Recomanacions pel que fa al tractament de l’orientació sexual i identitat de gènere en els mitjans de comunicació audiovisual fa èmfasi en aquest aspecte en el seu punt 3: Llenguatge verbal i iconogràfic, que aclareix quins termes han de ser utilitzats per parlar dels casos de transexualitat a la premsa. L’observatori Mèdia.cat denunciava en un article com els diferents diaris passaven per alt el caràcter transfòbic de l’assassinat de Lyssa Silva, que es va produir l’any passat. De fet, a la majoria de notícies sobre el tema s’hi podien llegir expressions com “home transvestit”, la qual cosa no s’adequa gens a la realitat i constitueix una falta de respecte i d’ètica.

O tractant un cas molt més recent, el de “l’autobús de la vergonya”, una campanya llençada pel grup ultracatòlic Hazteoir.org que va voler circular per diferents ciutats d’Espanya amb el missatge: “Los niños tienen pene y las niñas vulva, que no te engañen”. Si bé es cert que la gran majoria de mitjans espanyols van informar del fet amb un clar to crític, no tots van denunciar el caràcter transfòbic de l’acte. El propi diari ABC, per exemple, en cap moment de la seva notícia fa esment del caràcter transfòbic de l’acte com van fer la resta de mitjans, sinó que es refereix a ell com “antitransexualidad”, terme que l’allibera de cap transfons d’odi. A més de tractar el tema de manera tan breu i ser el diari que menys articles va dedicar a la polèmica, publicava una altra notícia on només donava veu al PP valencià, que, precisament defensava la campanya i la “llibertat d’expressió”. En aquest punt, l’ABC no s’adequa en cap cas al Principi de justícia, ja que no inclou diferents punts de vista i determina el seu discurs amb un framing determinat.

De la mateixa manera, el mitjà La Gaceta, que tot i ser sabut que pertany a l’extrema dreta, compta amb més de 31.000 likes a Facebook i per tant és llegit i arriba a un gran número de persones, va dedicar una notícia molt extensa que desacreditava i es burlava del col·lectiu transexual en múltiples ocasions, faltant a l’esmentat al punt 7 de la Declaració de Principis de conducta dels periodistes de la Federació Internacional de Periodistes, que remarca la importància d’evitar llenguatge discriminatori o vexatori per raons d’orientació sexual.

Contingut homòfob a la notícia de La Gaceta


Contingut homòfob a la notícia de La Gaceta

Un altre deure dels periodistes és el de donar veu a tot allò que mereix ser denunciat, per tal que la societat en sigui conscient, com recomana el CAC en les seves Recomanacions sobre temes d’identitat o orientació sexual abans esmentades, específicament al punt 2: Superar la invisibilització. En aquest àmbit, hi ha hagut molts casos greus d’homofòbia dels quals la premsa no se n’ha fet eco o no en la proporció que podria haver-ho fet. En aquest punt, un exemple de bon periodisme l’ofereix eldiario.es. Compta amb una secció dedicada al col·lectiu LGTBI, on amb molta freqüència hi apareixen articles denunciant diferents casos que atempten contra el col·lectiu. De fet, s’hi poden trobar moltes notícies parlant sobre les agressions homòfobes que es produeixen de les quals no ha informat cap més mitjà.

Secció en denúncia a l’homofobia a eldiario.es

Tots aquests casos exposats són només alguns dels què demostren que la premsa espanyola, en especial els mitjans identificats com afins a la dreta, encara tenen molt que millorar pel què fa al tractament de l’homosexualitat i tots els casos relacionats amb l’homofòbia. Els mitjans de comunicació són un element essencial en la formació de l’opinió pública, i per aquest motiu l’homofòbia no pot desaparèixer d’una societat en la qual els seus propis mitjans ajuden a fomentar-la.


 

“Nosaltres som un ‘pepito grillo’ del periodisme, una bona consciència però amb un impacte reduït”

Autora: Alba Cabrera (@cabrerita_96)

En Joan Canela és un periodista que ha treballat com a corresponsal en països com Bolívia i Sud Àfrica i també va ser coordinador de la secció internacional del setmanari Directa. Ha col·laborat a El Periódico, El Mundo, Berria, Gara, Público, Ara, El Temps, Il Manifesto, ONGC i Valencia Express, així com a mitjans digitals com Sostenible.cat i Ecoavant. Des de 2010 és redactor a l’Observatori crític de mitjans Mèdia.cat, del que fa cinc anys que n’ha esdevingut l’editor.

Com va sorgir la idea d’impulsar l’Observatori Mèdia.cat? Us considereu un projecte trencador amb el periodisme tradicional?
La idea va estar impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils després d’haver creat el web. Es volia aconseguir un periodisme rigorós, de qualitat, independent i arrelat al país. Es volia fer un projecte amb més presència pública i més constant. Llavors l’Observatori va ser la iniciativa per apuntar cap a una crítica del periodisme tradicional, apuntar cap al periodisme que realment es vol. A l’estat espanyol hi ha pocs exemples com el nostre i el que hi han, han aparegut després. Per tant, el nostre referent per a l’Observatori seria el que abans era el Constrastant. En canvi, per l’Anuari, van prendre l’exemple de Project Censored.

— Què creus que fa que no existeixi un Mèdia.cat versió espanyola?
Mèdia.cat existeix perquè un grup de periodistes en concret va fer una aposta molt concreta. El Col·legi de Periodistes de Catalunya va voler fer un projecte semblant però crec que finalment ha quedat una mica arraconat. A l’estat espanyol existeixen molts observatoris temàtics com La Red Acoge o Maldito Bulo. El que passa que són observatoris que no els impulsen periodistes sinó els afectats per la informació errònia i hi ha un canvi de mentalitat. La nostra és una crítica a la professió des de dins del propi periodisme. I crec que és positiva de cara a recuperar els ànims d’una professió tan desprestigiada socialment com la nostra. És cert que de vegades ho fem molt malament. Però també és cert que existim un grup de periodistes que ens adonem i volem canviar-ho. Per desgracia, som una excepció.

— En quins mitjans o en quins àmbits periodístics us fixeu més?
Mèdia.cat sobretot analitza temes de política, societat i internacionals. Fem poc sobre esports o premsa del cor, tot i ser la premsa més llegida, perquè ho fem a partir de les nostres capacitats i les nostres preferències. Encara així, tenim en ment que cada cop sigui més equilibrat.

— Quins criteris teniu per publicar?
Qui fa l’article decideix. Som una estructura organitzativa dèbil. No hi ha ni equip ni reunions de redacció. Ens comentem els temes entre nosaltres i després tenim un cert acompanyament del que és la junta del Grup Barnils que ens ofereixen propostes de temes.

— Llavors, com es pot arribar a publicar al Mèdia.cat?
Les noticies d’anàlisi les publiquem els dos redactors que treballem en el projecte diàriament, tot i que estem ampliant la plantilla de redacció a tres persones. Les col·laboracions depenen sempre de la capacitat econòmica que tinguem en el moment perquè no donem col·laboracions gratuïtes. Però els articles d’opinió concretament són uns articles que oferim als socis del Grup Barnils per a que els escriguin.

— Us considereu un mitjà de comunicació veraç i que fa fe d’errades?
Quan ens hem equivocat, hem modificat la noticia indicant que hi havia un canvi per error sense cap necessitat de recórrer a cap ordre judicial.

— Amb quins mitjans podríeu ser encara més crítics?
Aquesta és la pregunta. Als mitjans alternatius no els critiquem. I és un fet que s’ha de canviar. És una dinàmica que ve del principi perquè fa set anys els mitjans alternatius tenien molt poc impacte mediàtic. I nosaltres busquem analitzar els grans mitjans perquè són realment els que tenen audiència massiva i més repercussió. Però és cert que en els últims anys, hi ha hagut mitjans alternatius com El Crític, Diario.es o La Directa que han tingut un creixement molt fort i ja tenen més impacte. Llavors, caldria analitzar-los.

— Quins canvis substancials fareu a l’Anuari d’enguany?
El canvi més important serà el model d’Anuari. Tal com era fins ara, el model del nostre anuari està bastant esgotat perquè és un llibre a l’any que aconseguíem finançar molt bé a través del Verkami però que ofegava el seu propi contingut. Al publicar entre 12 i 15 reportatges en un mateix llibre, la seva influència és limitada i els que més destacaven ensordien els altres. Veiem que ens autosilenciàvem. Llavors ara la idea és anar publicant aquests reportatges un cop al mes i a finals d’any fer un recull en paper dels reportatges publicat durant tot l’any afegint reportatges inèdits o ampliacions. Volem aconseguir un producte físic que no només sigui un refregit sinó que ofereixi nova informació també.

Respecte al contingut, també hi ha un canvi. Quan vam començar, el concepte de noticia silenciada era molt fàcil. Però ara s’ha difós molt perquè la competitivitat ha fet que els mitjans massius s’arrisquin a publicar informació controvertida pels poders per diferenciar-se davant els seus lectors. També la consciència ciutadana que va generar el 15-M ha format una audiència més exigent i per tant, els mitjans tracten de ser més rigorosos. Llavors en aquest sentit, estem fent canvis en les temàtiques que tractem i el seu enfocament. Volem ampliar, fer temes dels que se’n parli però poc.

— Fa poc heu tret un format de reportatge multimèdia sobre l’aïllament i l’opacitat a les presons. Quina acollida ha tingut aquest projecte?
És el primer reportatge que publicarem a l’Anuari d’enguany perquè és el del mes de gener. Hem fet una aposta per fer un muntatge amb vídeos de 360º amb un tema que donava per molt. Ha tingut molt bona acollida i és un reportatge que explica molt bé el que vol ser el nou Anuari. És un tema que està silenciat perquè interessa poc als mitjans de masses i és un reportatge de periodisme lent que ha permès poder filmar un mòdul de la presó, cosa que encara ningú ha fet abans.

— Quins més projectes teniu a Mèdia.cat a part de l’Anuari o l’Observatori?
Tenim la secció al web dels informes. Són quatre o cinc articles per any que tracten temes amb més profunditat quantitativa. Tenim també un projecte d’estadístiques ara mateix aturat per oferir una base de dades en clau dels Països Catalans, no autonòmica o estatal. El que ara sí funciona és el mapa de la censura als Països Catalans per poder facilitar que els periodistes denunciïn, es visualitzi aquesta denúncia de la professió i després poder analitzar les dades de tipus de censura o col·lectius més afectats com els tuitaires. A més, també tenim un observatori de l’odi per criticar als mitjans que fomentin els discursos de l’odi, finançat per l’Ajuntament de Barcelona.

— Creus que el Mèdia.cat és un projecte que funciona fora d’un target de públic periodista?
Hi ha una franja de públic més enllà dels periodistes. No podem saber al 100% qui és el nostre públic però sí que podem saber a qui l’interessa per les xarxes socials. Les persones que no només ens llegeixen sinó que ens comparteixen, comenten o posen m’agrada als nostres articles demostren que són el teu públic i no són periodistes. Penso més aviat que també hi ha periodistes reticents a fer-nos ressò a les xarxes perquè no els agrada donar la impressió que critiquen als companys de professió. El perfil de qui ens segueix és de persones implicades políticament o socialment i que volen ser receptors actius per informar-se per formar-se una opinió. Molta gent està més interessada en la temàtica perquè les nostres preferències coincideixen amb les seves.

— Us podeu considerar un contrapoder del mal periodisme?
El problema és que ara ja és dubta molt de que el periodisme sigui el quart poder. És més aviat un braç de la resta de poders econòmics i polítics. Nosaltres som un ‘pepito grillo’ del periodisme, una bona consciència però amb un impacte reduït. Tenim una certa capacitat de generar autocrítica quan tractem temes més concrets com el masclisme als mitjans o el tractament mediàtic de les malalties mentals que si critiquem el sistema en sí mateix perquè som dependents d’ell.

— Quina és la implicació dels lectors amb el Mèdia.cat?
Els lectors ens comparteixen en xarxes socials i ens poden comentar els articles si volen, tot i que no molts per no crear un fòrum perquè s’hauria de regular i ens seria difícil de gestionar per la nostra estructura. No volem crear una ‘barra lliure’ de comentaris. Per una altra part, la gent que se sent agredida per una determinada cobertura doncs ens escriu per suggerir-nos tractar un cert tema. Això és bonic com a projecte perquè veus que ets una eina útil i que la gent confia en tu per buscar solucions.

— Com es pot aconseguir una dada realment fiable?
En principi, has de confiar en les administracions encarregades. I si no et vols arriscar, posa sempre la font. Per exemple, amb la violència de gènere hi ha molta disputa entre les dades oficials i les dades de col·lectius feministes perquè les diferències són molt grans. Llavors l’ideal és posar les dues. En el tema de recompte d’assistents a una manifestació, el més veraç seria anar a l’acte i comptar-los. Hi ha mitjans com La Directa o El País que tenen la capacitat però això en el nostre cas és inassolible.

— Es pot fer bon periodisme eludint el text i utilitzant més contingut visual i multimèdia?
El periodisme està revolucionant el seu llenguatge per explicar la informació amb nous formats periodístics. I ara és el moment d’aprofitar-ho per fer coses maques i atreure a la gent a informar-se sobre temàtiques realment importants. Òbviament té els seus riscos però tampoc en són gaires. El documental ficcionat històric sí que considero que és perillós perquè et dona la sensació de que ho has vist realment però només ha estat una aproximació, una pel·lícula. Has de tenir capacitat d’abstracció per interpretar-ho correctament. Era el mateix que passava amb el mitificat periodisme clàssic que era estava molt ben escrit però purament subjectiu i literari.

— El finançament de Mèdia.cat és només per micromecenatge?
Tenim diverses fonts de finançament. Una part important prové de les quotes dels socis del Grup Barnils, una part que tothom se’n oblida sempre però jo crec que té molt de valor. El 50% de les recaudacions d’aquest grup les dedica als seus projectes, entre ells a Mèdia.cat. Una altra part que és el micromecenatge, una part d’aportacions privades d’entitats com la Fundació Catalunya o Obertament i després tenim una última part de subvencions. Les subvencions les hem començat a rebre l’any passat perquè feia molts anys que tenien l’aixeta tancada. Però ara sembla que s’ha tornat a obrir i rebem ajuts per part de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.

— Existeixen realment els mitjans independents o lliures del poder?
Jo crec que és un debat que està mal plantejat. Cap mitjà és independent, la clau és fixar-se de qui depèn. Si depenen d’un poder econòmic, d’una institució pública o dels seus lectors. A partir d’aquí, decideixes. La manera de dependència més sana són els lectors. El futur dels mitjans lliures haurien de ser les cooperatives mixtes de lectors i periodistes com El Crític, La Directa o si de cas, ElDiario.es. Els periodistes mantenen la part de redacció i un gruix de lectors els recolza econòmicament per diferents vies. El problema és que hi ha molt poca gent disposada a subscriure’s als mitjans i la quantitat de mitjans que es poden sostenir amb aquesta via és limitada. Existeix la visió errònia però generalitzada de que la publicitat ho paga tot i que els lectors han d’accedir gratuïtament a la informació, sense tenir en compte que la publicitat condiciona molt i que ara mateix la publicitat està invertint més en xarxes socials que no en periodisme. El que passa que, tot i que a Mèdia.cat ens queixem dels continguts patrocinats o virals dels mitjans, són el que més els hi donen perquè és molt barat i et dona moltes visites.

— Algun cop heu rebut algun feedback d’algú enfadat amb algun dels vostres treballs?
Algun cop sí. Mai em arribat tampoc a cap cas judicial però hem rebut algun comentari negatiu a les xarxes socials. Al ser un mitjà petit, se’ns fa difícil que institucions grans ens responguin. Els Ministeris mai ens han contestat a res, ni de Catalunya ni de València i els mossos i algunes conselleries de vegades. Però no pots quedar-te sense publicar perquè no tinguis la seva versió perquè tractem temes dels que cal parlar i acabem publicant les veus que tenim.

— Com podem conscienciar als nous periodistes de la importància de complir els principis ètics de la professió?
Una pràctica principal seria la pluralitat de les fonts, no només anar a les fonts oficials sinó intentar trobar els testimonis directes implicats. També és important defugir del repicatge de les notes de premsa tal com te les envien les agències i buscar un llenguatge inclusiu. Crec que s’ha de ser fort amb els forts i febre amb els febles per ser just. Cuidar verbalment als col·lectius més dèbils i apretar als poders econòmics i polítics. Recomanaria consultar sobre tot el vocabulari en temes sensibles com la salut mental, el masclisme o la immigració als oblidats codis deontològics o associacions específiques que tracten aquestes temàtiques. Poc a poc, el temps també et dóna l’experiència i vas evitant les males pràctiques i sóc optimista perquè l’actual formació dels periodistes ens està fent avançar. Al final, els periodistes som la peça de l’engranatge mediàtic i necessitem que aquesta estructura també s’encarregui de l’ètica del periodisme.

El sexisme a la premsa esportiva

Autora: Montse Sellarès

A dia d’avui, el sexisme informatiu continua sent una constant a la premsa esportiva. En el cas del panorama mediàtic espanyol, els principals diaris esportius (Marca, As, Mundo Deportivo i Sport) ofereixen un tractament sexualitzat, poc rigorós i diferenciat de les esportistes, fomentant l’estereotipització d’aquest col·lectiu i relegant-lo a un segon pla respecte els seus homòlegs masculins. Així, es vulnera el Principi de justícia del Tesaure de l’ètica periodística elaborat per Salvador Alsius, en el qual s’estipula la necessitat d’evitar un tractament sexista de la dona.

Per corroborar-ho, ens centrem en la cobertura i tractament que els quatre mitjans esmentats van fer de l’Open Australia 2017, un torneig de tennis masculí i femení d’alt nivell que va disputar-se a Austràlia entre els dies 16 i 29 del passat gener.

En primer lloc i si efectuem una anàlisi quantitativa, destaquem que de 200 peces informatives publicades en els diaris esmentats, 162 feien referència a la competició masculina mentre que només les 38 restants tenien com a subjecte una tennista. El què deduïm d’aquestes xifres és que el seguiment del torneig femení va ser puntual i superficial. A més, els seus partits sovint van quedar camuflats entre la multitud de notícies sobre la competició masculina.

Font: Elaboració pròpia

Així, es vulnera l’Article 7 de la Federació Internacional de Periodistes, segons el qual el periodista ha d’”evitar que es faciliti una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i fonamentada especialment en la raça, el sexe,(…)”.

En segon lloc i centrant-nos en una anàlisi qualitativa de les notícies amb les tennistes  com a protagonistes, els diaris esportius han efectuat un tractament sexual, discriminatori i irrespectuós de les esportistes. A tall d’exemple, és rellevant el tracte cossificador que va rebre la tennista Eugenie Bouchard a propòsit de la seva vestimenta. Amb titulars com el de l’AsCiclón Bouchard: victoria 6-0 y 6-4 con un atrevito modelito”, el del Mundo DeportivoBouchard causa sensación con su sugerente modelito en el Open de Australia” o fins i tot el de La VanguardiaEugene Bouchard luce juego y modelito”, es va donar més rellevància a la “provocativa brusa blanca que permetia veure el ventre de la jugadora i la seva mini-faldilla” que a la victòria de la tennista canadenca. Així, s’ha vulnerat l’Article 12 del Col·legi de Periodistes de Catalunya, segons el qual el periodista ha d’”actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions (…) que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe (…)”.

També són freqüents els comentaris sexistes a propòsit de l’aspecte físic, referències que contribueixen a una cossificació i sexualització de la dona. Per il·lustrar-ho, destaquem la notícia publicada el 30 d’octubre de 2016 al diari AsCibulkova: la atracción total del tenis en 10 detalles y 10 fotos” després que la tennista eslovaca obtingués el seu primer títol a les WTA Final. El rotatiu no informa sobre l’èxit de l’esportista sinó que l’aprofita per oferir 10 detalls sensacionalistes i irrellevants sobre la seva vida personal acompanyades amb imatges on aquesta apareix nua. En aquest sentit, el rotatiu vulnera un dels principis de l’apartat Minimize harm de la Society of Professional Journalists (SPJ) segons el qual cal “evitar complaure a la curiositat morbosa”.

Imatge inclosa en “Cibulkova: la atracción total del tenis en 10 detalles y 10 fotos” publicat a l’As el 30 d’octubre de 2016

Per últim i en relació a l’edat, en les notícies sobre les tennistes que sobrepassen els 30 anys sempre s’incloïa aquesta dada en el titular mentre que, per contra, no se li donava la mateixa rellevància en els seus homòlegs masculins (en escasses ocasions s’esmentava en el titular). Destaquem la notícia del MarcaSerena y Lucic, dos treintañeras en las semifinales del torneu”, la d’El Mundo DeportivoSerena y Lucic, duelo de treintañeras al ataque” o la de l’AsVenus jugarà a sus 36 años la final de Australia con Serena”. El què destaca a propòsit d’aquesta última notícia és que Roger Federer de gairebé 36 anys es va trobar en la mateixa situació que Venus però la seva edat no va aparèixer ni en el titular de la notícia del seu pas a la final (“El pase a la final de Federer en ocho datos de leyenda”, As) ni quan va guanyar el torneig (“Federer gana a Nadal en un partido a cinco sets diez años después”, Mundo Deportivo). Així, es vulnera l’article 33 del Consell d’Europa, el qual dictamina que “els mitjans tenen l’obligació moral (…) de rebutjar tota discriminació per motius de sexe,(…)”, així com també el principi de l’apartat Truth de la SPJ, segons el qual cal “evitar estereotipar per raons de raça, gènere (…)”.

Notícia de l’As publicada el 26 de gener de 2017

Després de l’exposat, concloem que el periodisme esportiu de qualitat, seriós i lliure de sexisme és un repte per assolir. De fet, existeix una clara desavinença entre el masclisme de la premsa esportiva i el discurs oficial de caire ètic, inclusiu i responsable que adopten hipòcritament alguns dels diaris esmentats. Aquest paradoxisme assoleix la seva màxima expressió en una contraportada de l’As del passat setembre de 2016, la qual estava encapçalada amb un article d’opinió titulat “Hay que alejar del deporte a los intolerantes homófobos y machistas”. Amb tot, aquesta censura del masclisme, racisme i homofòbia contrastava de ple amb la imatge que apareixia just a la seva dreta corresponent al cos pràcticament nu amb les natges com a protagonistes d’una model colombiana.

Contraportada de l’As del 15 de setembre de 2016

Davant d’aquest fet i ja per acabar, aportem algunes recomanacions estatals i internacionals pels mitjans esportius per tal de fomentar una informació esportiva lliure de sexisme. Entre ells, destaquem les tres següents:

  1. El “Manifest per a la igualtat i la participació de la dona en l’esport” promogut pel Consell Superior d’Esports el 2009 recomana reflectir en els mitjans una imatge de la dona positiva, diversificada, exempta d’estereotips de gènere i com a model d’èxit personal, professional i social.
  1. L’informe “Esport i dones en els mitjans de comunicació” publicat pel mateix organisme suggereix “augmentar quantitativament la representació de l’esport practicat per dones, tant en els informatius com en els programes esportius i en les retransmissions” i també “evitar la utilització del cos de les esportistes com a reclam informatiu”.
  1. El conjunt d’instruments de Montreal”, document resultant de la Conferència Mundial sobre la Dona i l’Esport de 2002 realitzada a Canadà, recomana “evitar les descripcions físiques que emfatitzin l’aparença física o tots aquells aspectes desvinculats del rendiment atlètic. Així, tal com es considera als atletes en funció de les seves qualitats atlètiques, el mateix hauria de succeir amb les atletes”.

Podrem, doncs, parlar algun dia de periodisme esportiu ètic, seriós i igualitari?