L’1-O explicat per les televisions del país

Autora: Alba Cabrera (@cabrerita_96)

El referèndum d’autodeterminació celebrat el passat primer d’octubre va marcar l’actualitat periodística de Catalunya, Espanya i també a Europa. La seva repercussió política es devia al fet que aquesta consulta vinculant semblava ser la culminació del procés independentista català. Un procés que havia començat anys enrere i que ara havia decidit fer el pas definitiu per engegar-se tot i no comptar amb el suport institucional del govern central ni l’aprovació de la “llei de desconnexió” per part dels partits de l’oposició al Parlament de Catalunya.

L’objectiu d’aquesta entrada és fer una panoràmica de la cobertura que van realitzar diferents cadenes de televisió des d’un punt de vista deontològic, atenent als quatre principis bàsics del tesaure de l’Ètica Periodística de Salvador Alsius (veritat, justícia, llibertat i responsabilitat). Particularment, centrem l’atenció en la programació oferta aquell dia a La Sexta i 8TV, com a dos mitjans d’àmbit privat un d’Espanya i l’altre de Catalunya, i a TV3 i TVE com els dos mitjans de titularitat pública d’àmbit català i espanyol.

De manera general, cal destacar que només 8TV, La Sexta i TV3 van ser els canals a Espanya i Catalunya que van dedicar una programació especial per cobrir els fets. La resta de cadenes van dedicar un espai considerable al tema durant els seus informatius però no van alterar la seva programació. TVE n’és un exemple clar.

Captura de pantalla del programa Españoles por el Mundo el matí de l’1-O a TVE.

8TV

Centrant l’atenció en les cadenes seleccionades, començarem per 8TV com a mitjà privat català. L’edició especial del seu espai informatiu 8 Al Dia va tractar la informació amb cura i rigor, mostrant les diverses realitats del que estava passant i mantenint en tot moment la neutralitat informativa, seguint el Principi de Veritat.

El programa especial de 8TV es va allargar durant tot el dia i gairebé fins a les 12 de la nit.

La Sexta

Per la seva part, La Sexta ja havia centrat la temàtica de la seva programació de diumenge a l’1-O, especialment en els seus programes de política (La Sexta Noche i El Objetivo) i sobretot a Al Rojo Vivo, on portaven debatent sobre aquesta qüestió durant els darrers dies de la setmana anterior. També va ser amb aquest programa amb el qual la cadena va relatar el que estava passant des de les 8h fins a les 1.30h, acomplint especialment el Principi de Responsabilitat donant cabuda a matèries d’especial sensibilitat social. Cal afegir però, que es pot considerar que aquesta cadena va incomplir amb el Principi de Veritat per la manera de relatar la informació per part del seu presentador, que va emprar procediments discursius audiovisuals sensacionalistes. Malgrat tot, sí que van respectar el rigor i la neutralitat informativa que exigeix aquest mateix principi.

Al Rojo Vivo, amb emissió des de Madrid, es va traslladar aquell dia a Barcelona per informar de l’1-O.

TV3

En l’àmbit públic català, TV3 també va fer una programació especial per la cobertura de l’1-O, acomplint així amb el ja mencionat Principi de Responsabilitat. Els principis que TV3 no va acomplir en aquesta cobertura i que de manera generalitzada tampoc ha seguit amb el tractament del procés català han estat el Principi de Justícia (per falta d’imparcialitat per no incloure generalment el major nombre de punts de vista possibles sobre la qüestió) i el Principi de Llibertat (per deixar-se guiar quant al tractament de la informació per condicionaments externs per part dels poders polítics). D’aquesta manera, van quedar afectades les prescripcions del Llibre d’Estil de la CCMA que en el seu punt 1.1.2.4.1 (Poder polític i econòmic) especifiquen que “la producció i difusió de continguts dels nostres mitjans és independent del poder polític i econòmic i està guiada per criteris professionals i de servei públic”.

TVE

Finalment, la cobertura d’àmbit nacional –que s’organitza des de la seu central a Madrid– de TVE sobre l’1-O no va acomplir cap dels quatre principis ètics fonamentals. Com a televisió pública, cal remarcar que primerament va faltar al Principi de Responsabilitat per no fer una programació especial quan es tractava d’un tema d’especial sensibilitat social. El Principi de Veritat també es va veure afectat per no tenir prou cura i rigor en la contextualització dels fets i per no respectar la neutralitat valorativa, ja que es va dedicar molt més espai a les reaccions del govern central que a les imatges dels fets a Catalunya. Els Principis de Justícia i Llibertat també es van veure afectats per la falta d’imparcialitat mostrada per la cadena. Des del 2011, TVE veu controlat el seu discurs pel poder polític central. Aquesta situació ha generat des d’aleshores diversos canvis en la directiva. El dilluns següent a l’1-O, diversos periodistes de la cadena van demanar la dimissió de l’equip directiu de TVE per no sentir-se representats pel contingut que la cadena va oferir el dia anterior.

Captura del Retweet de la concentració dels treballadors de TVE amb cartells que duien la paraula “Verguenza”.

A més, TVE també va faltar a l’article 2.1.3. del Manual d’Estil de RTVE  perquè no van traslladar ni tan sols l’emissió de l’informatiu a Catalunya com sí havien fet per exemple amb els atemptats del 17 d’agost d’aquest any. Tal com s’especifica en aquesta prescripció: “Existen además otras situaciones en las que la imagen cede su protagonismo: son las noticias de última hora con gran repercusión y que pueden obligar incluso a alterar la programación para ofrecer un flash o un avance informativo de urgencia: un accidente de gran magnitud, una catástrofe, el fallecimiento  de una persona relevante, un atentado terrorista, etc. Cuando esto ocurra, la prioridad de los profesionales de TVE será informar a la audiencia lo antes posible, sin esperar al siguiente telediario ni a disponer de las imágenes más adecuadas. Se ofrecerán al espectador los datos contrastados y confirmados acerca de la noticia en cuestión y, simultáneamente, se movilizarán los medios técnicos y humanos necesarios para ofrecer la mejor y más rápida cobertura posible. En los casos de ausencia de imagen, un mapa del lugar de los hechos y las adecuadas conexiones telefónicas con protagonistas, testigos, expertos y/o informadores serán dos de los recursos más válidos para afrontar las necesidades informativas más urgentes”.

Televisions privades oferint millor servei informatiu al ciutadà que les públiques

En conclusió, es pot esclarir que a través de la seva programació, algunes televisions privades a Espanya i Catalunya van tractar d’una manera més completa, àmplia i plural que no pas les cadenes de titularitat pública un tema de primer ordre com és el referèndum de l’1 d’octubre. La Sexta i 8TV van funcionar com a servei per a la ciutadania a l’hora d’informar sobre els esdeveniments de l’1-O de manera molt més correcta èticament que les televisions públiques. Aquestes haurien de representar i adreçar-se al conjunt de la ciutadania –perquè tothom paguem per aquests serveis per igual– amb uns continguts plurals, més que no pas actuar com a altaveus ideològics dels governs que els financen.

Anuncis

Retratar el patiment: el fotoperiodisme en els casos de maltractament animal

Autora: Valentina Raffio (@raffiovalentina)

El maltractament animal cada dia agafa més protagonisme als mitjans de comunicació. De la mateixa manera que la història de les llibertats és paral·lela a la de l’adquisició de drets, en el camp de l’ètica animal s’està passant per un període de sensibilització de la població. Els temes relacionats amb els animals són cada vegada més abordats pels grans mitjans de comunicació. Tanmateix, que un tema sigui tractat àmpliament no significa ni que s’estigui fent de la manera correcta ni que l’objectiu perseguit sigui el de contribuir als drets dels animals.

Estadístiques sobre l’evolució de les cerques de Google relacionades amb el maltractament animal .

Estadístiques sobre l’evolució de les cerques de Google relacionades amb el maltractament animal

Una de les polèmiques més recurrents en temes de maltractament animal és la utilització d’imatges escabroses per il·lustrar les notícies. En termes generals, aquest tema aixeca tants opositors com partidaris. Per una banda, hi ha qui opina que l’ús d’aquest tipus d’imatges contribueix a transmetre una realitat oculta sobre la qual ens hem de conscienciar. Però, d’altra banda, també hi ha qui creu que aportar aquest tipus d’imatges és inapropiat, ja que no aporten res a la informació. El debat, per tant, està servit entre qui opina que “una imatge val més que mil paraules” i qui més bé apagaria directament la càmera.

Exemple porquets

En el terreny de l’ètica periodística hem de plantejar aquest tema en una balança en la qual haurem de ponderar si és més important el dret a la informació (en la que s’inclouen totes les imatges explícites) o si hauria de prevaldre el tractament de matèries d’especial sensibilitat social. La dinàmica en la qual ha entrat el periodisme, en què l’ús de fotografies explícites de maltractament animal és cada vegada més normalitzada, s’estén a tots els mitjans gairebé sense excepcions.

L’article 7 dels Principis Internacionals de l’ètica professional del periodisme plantejats per la UNESCO propugna com a principi fonamental el “respecte de l’interès públic”. Segons això, l’interès general dels periodistes hauria de ser contribuir al manteniment de la comunitat nacional, les seves institucions i a la moral pública. En el mateix codi, en l’article 35 es demana especial cautela als mitjans de comunicació, ja que poden tenir una gran capacitat d’influència amb la difusió de determinades imatges. Sobre aquesta qüestió en concret, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, en el seu article 12, comenta que cal actuar amb especial rigor amb aquelles informacions que puguin suscitar discriminacions o incitar a l’ús de la violència.

El País, per exemple, argumenta en el seu llibre d’estil que només és lícit fer servir imatges desagradables, considerades de mal gust, quan afegeixin informació. El Mundo, adoptant una perspectiva molt oberta amb aquests tipus de qüestions deontològiques, comenta que és impossible establir un llindar del “bon gust” degut als canvis constants de la societat. L’única excepció és no traspassar la frontera entre “la crudeza y la truculencia”. De la mateixa manera, el Grup Vocento, propietari de l’ABC entre altres, considera que les imatges desagradables hauran de ser publicades amb especial prudència, ja que poden esdevenir doloroses pels potencials lectors. El principi que se segueix per a la publicació és el mateix que plantegen la resta de mitjans: només es podran publicar aquelles imatges que resultin imprescindibles per la comprensió de la notícia. També es diu que en el cas de notícies on s’il·lustri una mort s’haurà de ser especialment escrupolós.

Noticia publicada per El País on es veuen els cadávers d’unes ovelles en descomposició

Notícia publicada per El País on es veuen els cadávers d’unes ovelles en descomposició

Notícia publicada per El Mundo on es veu la imatge d’un gos afectat per cremades

Notícia publicada per El Mundo on es veu la imatge d’un gos afectat per cremades

Notícia de l’ABC on s’utilitza la imatge d’un cavall mort i en descomposició per parlar del nou marc estatal que demanen les associacions animalistes

Notícia de l’ABC on s’utilitza la imatge d’un cavall mort i en descomposició per parlar del nou marc estatal que demanen les associacions animalistes

En relació amb això, podem observar que els principis del Tesaurus de ética periodista elaborat por el periodista y professor de la Universitat Pompeu Fabra Salvador Alsius que es veuen vulnerats tenen a veure amb la Veritat però sobretot amb la Responsabilitat. Pel que fa a la Veritat, podem considerar que els procediments discursius audiovisuals són totalment inadequats. Les fotografies exposades dels animals morts i malferits mostren una clara tendència al sensacionalisme, destacant el costat més morbós de la notícia. La seva voluntat no és la d’informar, ja que això es fa en detall al text, sinó afegir una càrrega de reclam morbós a la peça. De la mateixa manera, pel que fa a la Responsabilitat podem veure com els mitjans de comunicació utilitzen el dolor i el sofriment dels animals maltractats per fer-ne notícia. Caldria considerar que el maltractament animal és una matèria d’especial sensibilitat social, ja que la transmissió tan explícita d’un contingut violent pot incitar a més violència i a conductes anti-socials. Tot i així, el punt més deplorable és l’ús del mal gust com a reclam publicitari per obtenir més clics a la notícia. Això diu molt del periodisme, però també de les persones.

Infogràfic

 

Els nous europeus: Tractament de la dignitat dels refugiats

Autora: Clàudia Sacrest (@csacrestm)

L’onada de refugiats va prendre les primeres posicions mediàtiques a l’agost del 2015, quan el flux migratori sobrepassava en escreix les capacitats dels estats de la civilitzada Europa, quedant-ne constància evident de la manca d’assertivitat. El somni occidental va quedar estroncat a les illes gregues o retingut a la plaça de l’estació de Budapest, deixant portades colpidores com la pèrdua de la vida d’Aylan Kurdi, un nen sirià de tres anys, entre la sorra d’una platja turca.

A partir de llavors, les instantànies dels fotoperiodistes han anat omplint els mitjans i les xarxes socials amb més o menys bon gust. En aquest article m’agradaria posar la lupa sobre els tractaments que s’han fet seguint les línies deontològiques correctes, i emmarcant la informació sota el paraigües de la dignitat humana. La realitat és complexa perquè la realitat ho és tot. D’aquí precisament radica la dificultat dels mitjans de comunicació en fragmentar i seleccionar la part representativa d’allò que succeeix, simplificant les vides de milers de persones en exili en una imatge i un titular.

El passat 9 de març La Vanguardia publicava a la web – i a la corresponent edició en paper l’endemà- una crònica sobre el pla de devolució de refugiats a Turquia escrita per la seva corresponsal a Brussel·les, Beatriz Navarro. La foto de Dimitar Dilkoff (AFP) que acompanyava el text mostrava una escena de la vida quotidiana al campament d’Idomeni entre Grècia i Macedònia. Enmig de la incertesa de la boira, es mostra un aspecte de la vida quotidiana de les persones al campament, unes escenes amb les que ens familiaritzem més fàcilment i aconsegueixen gran impacte sense recórrer a sensacionalismes. Així, es respecta el principi de responsabilitat segons el Tesaure periodístic del Dr. Salvador Alsius, professor de la Universitat Pompeu Fabra, un principi que comprèn la privacitat, el dolor, el sofriment i la no invasió de la intimitat. Precisament, no es veu cap expressió de patiment de forma explícita, una de les recomanacions establertes pel CAC sobre el Tractament Informatiu de catàstrofes, accidents i tragèdies personals. Segons la seva dissetena recomanació s’ha de revestir d’especial cura amb les imatges de dolor produïdes en tragèdies lluny de l’àmbit immediat de referència dels mitjans que les emeten, i evitar al màxim l’efecte de banalització del patiment dels “altres”.

La Vanguardia Dilkoff

Em remeto a aquesta compilació perquè encara que no es tracti d’una tragèdia pròpiament personal o catàstrofe natural, podríem assimilar-hi la crisi humanitària, “que situa l’activitat periodística davant d’un repte d’extraordinària complexitat”. Així doncs, hi ha recomanacions d’aquest compendi que són per analogia perfectament susceptibles a ser considerades per a la cobertura de les persones refugiades. Al veure la fotografia, el lector pot posar-se de seguida a la pell de qui crema uns pantalons per escalfar-se, un recurs al que hauríem optat tots si ens haguéssim trobat en aquestes circumstàncies. A més a més, la finalitat d’informar s’acompleix de forma satisfactòria.

Per altra banda, El País va publicar el dia 17 de març l’anàlisi titulat “¿Qué hacer con los refugiados?” que emprava dues imatges interessants a comentar. La primera era una fotografia de Boris Grdanoski (AP) on mostra com una dona ajuda a rentar-se el cabell a una altra dona, des d’un angle on la privacitat i intimitat es mantenen intactes. La finalitat informativa és donar coneixement de les condicions en què estan sotmesos per coses tan essencials com rentar-se. La melena femenina és en moltes cultures un signe d’identitat que es veuria danyat si optessin per tallar-se el cabell curt i facilitar així aquestes tasques de higiene al campament. L’escena deixa palès que la persona continua valent-se per sí mateixa i la situa a peu d’igualtat amb el lector, allunyant-se de paternalismes – article 16 de Recomanacions del CAC pel Tractament Informatiu de la immigració – o victimitzacions.

Boris Grdanoski (AP)

Boris Grdanoski (AP)

Aquesta foto té una simbologia al darrere, que tracta amb cura la dignitat de la persona i la separa del fenomen que està vivint, atribuint-li doncs un caràcter extern. Contraposa el concepte de “persona” amb el de “refugiat”, atribuint així que les circumstàncies adverses amb què s’enfronten aquestes persones són independents a la seva condició d’éssers humans, i que el problema rau en la situació i no pas en el grup d’éssers humans que l’està vivint. Mentre que la situació mereix ser desvalorada, la condició humana i la seva dignitat romanen intactes. És un aspecte contemplat al principi VI del Codi de la UNESCO, qualificat de part fonamental dels valors professionals del periodista, recollit també com a dret fonamental en gran nombre de constitucions de tradició democràtica.

L’anàlisi també va acompanyada d’una altra fotografia, en aquest cas de Matt Cardy (Getty Images). Aquesta instantània mostra un grup de famílies entre les lliteres d’una carpa a Idomeni. L’home que surt en primer pla mira directament a la càmera, al lector, un element indispensable del que es desprèn aquesta situació d’igual a igual entre els humans. Els humans són iguals, les diferències s’estableixen en les circumstàncies. Podríem determinar, doncs, que el tractament tant a La Vanguardia com a El País respecten el principi de responsabilitat (que també preveu el Codi de la UNESCO en el principi III sobre la Responsabilitat Social del Periodista), com la privacitat i intimitat, dolor i sofriment, pròpia imatge i protecció de menors. També queda protegit en especial èmfasi l’ítem de primacia de la vida i seguretat de les persones, d’on es desprèn la prioritat d’ajut humanitari, que es correlacionen amb l’article 9 i 11 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Matt Cardy (Getty Images)

Matt Cardy (Getty Images)

Com a últim punt, m’agradaria citar la publicació del The New York Times al seu magazine publicat al 6 d’abril sobre “Els Nous Europeus” i dedicat a testimonis de persones sirianes acollides per pobles alemanys, així com dels propis voluntaris d’aquests pobles que han contribuït a la seva acollida, com en l’aprenentatge de la llengua alemanya. Des del punt de vista deontològic es cenyeix a les recomanacions del CAC del tractament d’immigració, moltes d’elles convingudes també internacionalment com és el cas del principi VIII del Codi de la UNESCO que defensa els valors universals de la humanitat i la diversitat de les cultures, en pro de la millora democràtica de la societat. En primer lloc, es compta a la persona immigrada com a font informativa, com queda previst en l’article 1 de les recomanacions del CAC a professionals; en cap cas utilitza un llenguatge discriminador i fuig dels tòpics (art. 5 i 6) entre d’altres exemples, com el context adequat. Per altra banda, utilitza en el titular la noció de “nous europeus” que acompleix una finalitat completament inclusiva. Mostra diversos testimonis, com la història de Yasser i la seva experiència, amb una foto feta al seu apartament a Eisenärzt, Alemanya. Un nou europeu. Perquè… què és el que determina la línia on es comença a ser europeu i on es deixa de ser-ho?

The New York Times Magazine (06/04/2016)

The New York Times Magazine (06/04/2016)

El tractament dels casos d’abusos sexuals: denúncia o sensacionalisme

Autora: Mar Vila Pruneda (@marrvp)

El reguitzell de casos d’abusos sexuals que s’estan donant a conèixer les últimes setmanes als mitjans de comunicació —el més destacat dels quals ha estat el d’una escola dels Maristes de Barcelona— ha provocat que alguns diaris, como ara El Periódico de Catalunya, s’hagin bolcat en tinta i pàgines per destapar delictes, la majoria prescrits. Deontològicament és inqüestionable la dificultat per tractar aquests temes, que van acompanyats d’un dolor extrem de les víctimes i que susceptibles d’espectacularització i afany d’exclusives.

Tal i com el CAC apunta pel que fa al tractament que mereixen casos en què hi hagi una tragèdia personal, s’ha de garantir “el lliure accés i la lliure difusió de la informació sobre aquells fets o circumstàncies de naturalesa dolorosa que desperten l’interès públic”. És indubtable que es tracta d’un tema d’un interès públic extrem, i que el seu tractament està generant situacions que en alguns casos posen en dubte el seu compromís ètic.

El recurs més utilitzat pel periodista de Guillem Sánchez i l’equip de El Periódico durant aquestes setmanes ha estat recórrer a l’anonimat de persones que han volgut denunciar abusos patits ja fa anys, però mai oblidats. D’això n’hem parlat amb Sánchez, qui recentment ha fet el salt de l’ACN a El Periódico, i que està desenvolupant un seguiment que fins ara s’ha fet un lloc a 15 portades d’aquest diari i a gairebé 60 publicacions a la web. En un apartat dedicat exclusivament als “Abusos en los Maristas”, el tractament d’aquests casos està sent segons Sánchez “complicadíssim”.

SANCHEZ

El Periódico ha habilitat una “bústia de denúncies” per tal que aquells que han estat víctimes d’abusos puguin donar-ho a conèixer. Això comporta un dubte important, ja que fer una crida pública a presentar denúncies a través d’un mitjà de comunicació, com si fos un jutjat de guàrdia, és qüestionable.

BUSTIA

Guillem Sánchez, però, defensa que el problema és que es tracta de delictes que abans del 2010 prescrivien als 10 anys després de ser major d’edat. Per tant, Sánchez creu que aquestes persones no veuen cap recorregut legal en el fet de denunciar-ho, i és impossible que els acusats siguin processats. “Jo entenc les crítiques, però estic escoltant molta gent que ens està agraint molt aquesta bústia. Molts no volen remoure el passat perquè el pederasta no ho acabarà pagant, però sí que tenen ganes de compartir-ho. Els periodistes podem fer aquesta feina. A través de la denúncia pública, els mitjans de comunicació poden fer-ho”. Però aquesta bústia pot deixar entreveure la voluntat i afany del diari per voler ser els primers en treure un cas: “Crec que és compatible. No crec que sigui dolent. La majoria dels periodistes aspiren a aixecar temes. I en aquest cas veig que hi ha un interès que és recíproc i compatible. Evidentment al diari li interessa poder explicar aquestes coses. Creiem que estem fent una feina positiva, no és negatiu”.

El tracte amb les fonts, en aquest cas víctimes, està sent molt delicat. També pel fet que no totes les denúncies que han arribat en aquesta bústia són reals, i per tant el filtre que s’està fent és molt curós. “La gent es pensa que tot és fàcil, que obres la bústia i t’arriben totes les fonts. No és cert. Moltes persones han creat comptes de correu falses. Hem de fer una feina molt fina d’aconseguir que aquestes persones puguin arribar a confiar en tu”. En termes deontològics s’ha hagut de protegir el seu anonimat, explicar només les coses que elles volen compartir i no anar més enllà d’on aquestes hagin volgut arribar. “Si se’ns colés només una persona que ens enganya… tota la feina que hem fet fins ara s’enfonsaria i el relat de les persones que han confiat en nosaltres per explicar la seva experiència, es veuria molt compromès”.

Com a contrapartida a la feina de El Periódico, el qual en l’entrevista al pederasta Joaquim Benítez va preservar l’anonimat del lloc i de familiars, veiem un exemple de mala pràctica en una connexió del programa 8 al dia de Josep Cuní, on connecten en directe amb el poble on viu el suposat pederasta i el seu germà. A més, entrevisten al germà de Benítez, que té una discapacitat intel·lectual. “Parlem amb el germà del presumpte pederasta”, titulaven. El Periódico va atendre’s a la demanda de Joaquim Benítez de protegir el seu germà i el poble on viu aquest. 8TV, en canvi, feia la connexió des del poble i entrevistava sense embuts al germà del pederasta.

CONNEXIO

El CAC fa una recomanació explícita en el fet d’evitar desplegaments desproporcionats de mitjans en casos en què no sigui necessari per la informació. I més específicament, segons l’article 5 del Codi de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE), “el periodista ha d’evitar anomenar a familiars o amics de les persones acusades o condemnades per un delicte, exceptuant els casos en que la menció resulti necessària per a una informació completa o equitativa”. Podem comprovar que l’entrevista al germà no és necessària i que a més aquest té una discapacitat intel·lectual.

Com a conclusió, en un tema que abraça multitud de matisos ètics, El Periódico ha fet un tractament curós a l’hora d’identificar les víctimes i els acusats, posant amb les inicials aquests i preservant el seu anonimat. Tal i com especifica el Col·legi de Periodistes de Catalunya en el seu article 11 de la “Declaració de principis de la professió periodística a Catalunya”, “s’ha d’evitar la identificació de víctimes sobretot en assumptes d’especial transcendència social, com és el cas de delictes sexuals”. “També s’evitarà identificar contra la seva voluntat les persones pròximes o parents innocents d’acusats o convictes en procediments penals”.

Les afectacions personals pel fet que El Periódico hagi acusat els Maristes d’haver encobert tot aquest reguitzell de casos són doloroses per tota una xarxa d’escoles, i també qüestionades per la confusió de protocols vigents en cada cas i època. La sobresaturació diària com a aposta per un tema propi ha comportat inevitablement una focalització en una institució que està personalitzant en els Maristes el que és un problema social. Tot i això, la feina de El Periódico ha estat curosa en el tractament de les fonts (tenint en compte els dubtes que ens pot plantejar la bústia de denúncies habilitada) i necessària per començar a destapar una xacra que no és exclusiva dels Maristes. El tractament d’aquests casos d’abusos sexuals suposa una prova per als mitjans, ja que la frontera entre la denúncia i el sensacionalisme es difuminen perillosament.

Perquè és important la terminologia emprada quan parlem de terrorisme?

Autora: Andrea Zamorano (@zp_andrea)

Els atemptats que va patir Brussel·les el passat 22 de març van comportar, a nivell mediàtic, que durant dies el terrorisme tornés a ser el tema principal de l’agenda informativa. Els principis deontològics de la professió periodística atorguen a aquest tema una especial rellevància. Segons el Tesaure periodístic elaborat pel Dr. Salvador Alsius, professor de la Universitat Pompeu Fabra, cal ser curosos quan parlem de terrorisme per tal de respectar els principi de veritat, justícia i responsabilitat.

Una de les precaucions que hauria de tenir el periodista està relacionada amb l’ús de la terminologia. Diverses guies demanen no relacionar el terrorisme amb comunitats concretes, com el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que recomana el següent: “Evitem identificar els termes terrorista i terrorisme amb una religió o una nacionalitat concretes per no caure en generalitzacions o fomentar estereotips que no responen a la realitat”. Un altre exemple el trobem a les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. El seu dinovè punt diu que “En el cas de tragèdies provocades per grups terroristes les expressions emprades per designar-los han de ser rigoroses i exactes. Convé evitar els malentesos derivables d’expressions com ‘terrorisme basc’ o ‘terrorisme islàmic’, les quals per extensió al·ludeixen a tot el poble basc i a tot l’Islam”.

D’aquestes recomanacions es pot extreure que l’ús de certa terminologia pot vulnerar el principi de justícia pel que fa al tractament de grups socials desfavorits, com és el cas de la comunitat musulmana que, a Europa, es troba en una situació minoritària. Aquest grup social està exposat al racisme i la xenofòbia, per tant, cal evitar estigmatitzar-lo. Això porta a plantejar: com parlar d’aquest tipus d’atacs perpetrats pel grup terrorista Estat Islàmic? I, ho fan bé els mitjans?

Tal com demana el CAC caldria evitar el terme ‘terrorisme islàmic’. Tot i això, alguns mitjans encara l’utilitzen. Ho podem veure en la peça ‘¿Está Bruselas preparada para enfrentar el terrorismo islámico?’ de El País publicada el 23 de març.

Imatge1TerrorismeElPais

Com a substituts o sinònims d’aquest terme els mitjans utilitzen sovint ‘terrorisme islamista’ i ‘terrorisme gihadista’. Alguns exemples són una peça del 23 de març de Barcelona Televisió titulada ‘Brussel·les intenta tornar a la normalitat sota l’efecte dels atemptats gihadistes’ o l’editorial del diari Ara del 5 d’abril ‘La necessitat d’una estratègia global contra el terrorisme islamista’. Seria correcte parlar d’‘islamisme’ o de ‘gihadisme’ en relació als atacs perpetrats pel grup terrorista Estat Islàmic?

Imatge2TerrorismeBTV

En aquest punt hi ha opinions divergents. Gran nombre d’experts accepten i utilitzen el terme ‘gihadista’ però d’altres, com l’islamòloga Dolors Bramon, afirmen que en fem un ús incorrecte. En una entrevista al diari Ara, Bramon explica que “si del terrorisme en volem dir gihad, ens equivoquem, pervertim l’islam i confonem la població”. Segons Bramon no hauríem de parlar de gihadistes de l’Estat Islàmic sinó de “terroristes” o “assassins”. Pel que fa a la paraula ‘islamista’, Bramon explica que l’islamista és “un musulmà desviat” que no té perquè ser terrorista. Per tant, també seria adequat fer-ne la distinció.

La importància de vigilar quin lèxic emprem no és només degut al perill d’estigmatitzar sinó també per la possible legitimació del discurs dels terroristes. El llibre d’estil de Vocento en el punt 1.2.13., apartat c, recalca que “cal extremar la vigilància amb la finalitat de no assumir com a propis el lèxic i els arguments amb que aquelles [les organitzacions terroristes] justifiquen les seves accions”.

Per aquest motiu alguns col·lectius i també mitjans estan substituint el terme ‘Estat Islàmic’ per ‘Daesh’ ja que tal com explica la periodista Amanda Bennet a la peça ‘Daesh? ISIS? Islamic State? Why what we call the Paris attackers matters’ del Washington Post, “els membres de l’Estat Islàmic troben el terme [Daesh] intolerable”. Podem veure’n un exemple en una peça d’Antena 3 publicada el 25 de març.

L’anteriorment citada Dolors Bramon diu en una altra entrevista a Nació Digital que no es pot parlar d’Estat Islàmic perquè “no són ni una cosa ni l’altra”. D’aquesta manera s’hauria de dir ‘mal anomenat Estat Islàmic’ o ‘pretès Estat Islàmic’. Aquests dos conceptes, però, no s’utilitzen gaire als mitjans, presumiblement degut a la seva llargada.

Així doncs, tot i que els mitjans fan un ús molt diferent de la terminologia i tampoc no hi ha consens a l’hora de determinar quins termes s’han d’usar, cal ser conscients de les implicacions deontològiques que pot tenir l’ús d’alguns conceptes.

Accident d’autobús a Freginals: tres errors en la cobertura d’informació

Autora: Anna Solà (@soflona)

13 estudiants d’Erasmus van morir el passat diumenge 20 de març a Freginals (Tarragona), a causa d’un accident d’autobús. Tornaven de les Falles de València quan el conductor presumptament va adormir-se i va xocar amb la mitjana de l’AP-7, a l’altura del kilòmetre 333. 43 persones van quedar ferides, entre les quals el conductor del vehicle, i van ser traslladades als hospitals de la zona.

La majoria de víctimes eren estrangeres. L’autocar formava part d’un comboi de cinc vehicles d’Autocares Alejandro que tornava de València a la matinada de diumenge. La mobilització ciutadana i per part de les autoritats va ser màxima, posant als familiars vols en disposició per traslladar-se a Barcelona, prestant atenció psicològica als qui ho requeriren i oferint diferents actes en commemoració de les víctimes.

Aquest tipus de tragèdies col·lectives suscita un gran impacte en la societat, motiu pel qual la segueix latent, i requerint informació de seguiment durant hores, i fins i tot dies després de l’accident. Per diverses raons, entre les que segurament troben satisfer la curiositat del públic, i omplir espai i temps de contingut, els mitjans de comunicació van transmetre informació que tendia al sensacionalisme i la morbositat.

Ens aturarem a continuació en els errors que es van cometre en la majoria de mitjans, basant-nos en les peces periodístiques i en els codis deontològics que justifiquen les incorreccions.

1. Declaracions: familiars i persones properes a les víctimes i persones que havien sortit il·leses de l’accident

Una gran part de l’ampliació de la informació en aquest cas, com ha succeït en d’altres similars, es va basar en aquest tipus de testimonis, persones en situació de dolor i afectació personal, d’alteració emocional, el testimoni de les quals no aportava cap novetat pel que fa a la informació.

En aquest error destaca una peça del diari generalista ABC: Una superviviente del accidente de autobús en Freginals: «Ironías del destino, debemos decir que somos afortunados». El diari va aconseguir parlar amb una de les joves supervivents i van plasmar el seu testimoni. A més, van parlar amb un dels membres de l’equip de psicòlegs, manifestant també informació íntima sobre el seu estat, i desvetllar la situació a l’interior de l’hotel on s’havia instal·lat el centre de coordinació i d’atenció a les víctimes.

En aquest cas, aquest diari fa una vulneració del Principi de Responsabilitat del Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius, atès el poc respecte pel Dolor i l’aflicció i la Invasió de la Intimitat, vital en aquesta tragèdia. El Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes es subscriu al respecte cap aquestes persones al punt 6 de la seva declaració de principis:

«Respectar el dret de les persones a les seves pròpies intimitat i imatge, especialment en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i les circumstàncies, sobretot quan les persones afectades ho explicitin».

A més, les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals així ho demanen: «Convé tenir present sempre que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure incrementat per qualsevol via el seu patiment. És imperatiu respectar el seu dret a la privadesa.»

Per tant, tenint en compte que gran part dels testimonis no pot oferir cap exclusiva i es troba en una situació personal delicada, les declaracions que recullen els mitjans s’haurien d’haver centrat en les autoritats i en els experts en la matèria, sempre i quan puguin afegir un component nou a la informació.

 2.Especulacions, causes, acusacions directes i exclusives sense confirmar

En cadascun d’aquests casos, l’audiència cerca responsabilitats i causes en l’accident, a fi d’explicar, entendre i assimilar aquest tipus de tragèdies col·lectives. A causa de la pressió informativa, és difícil discernir entre la informació, la rumorologia i la veritat i cal estar sempre amatent als informes policials i les sentències al respecte (i per tant al lèxic emprat, tenint sempre en compte la presumpció d’innocència).

En aquest error cau la portada del diari generalista espanyol La Razón: «¡Lo siento, me he dormido!». Obre amb una exclusiva que s’havia estat considerant el dia anterior pel que fa a les hipòtesis de l’accident, però realment el conductor de l’autocar es va a negar a declarar el mateix diumenge davant els Mossos. Per tant, no va ser fins al dia 23 -dos dies més tard d’aquesta “exclusiva” sense confirmar- que els Mossos van plantejar-ho com a hipòtesi real, tal com confirma La Vanguardia.

unnamed

A banda de la flagrant ironia de la frase amb què obren portada, la publicació d’aquest contingut afegeix un component dubtós a la informació, que evidentment no ha estat confirmada per la policia. Segons considera el Codi Deontològic del Sindicat de Periodistes de Madrid, «el periodista deberá relatar la verdad, o lo que más objetivamente se aproxime a ella, esto es, hasta lo que pueda averiguarse con los medios al uso de la profesión y según los hechos disponibles, que nunca podrá equipararse a una investigación judicial o policial». Es posa en dubte, per tant, el Principi de veracitat de la informació, atès que ha estat elaborat sense Rigor informatiu i conseqüentment pot caure en Difamacions i calúmnies. A més, es realitza un judici del conductor de l’autobús, sense respectar per tant la Presumpció d’innocència pel que fa a Detinguts i sospitosos, en relació al Principi de Justícia.

Tal com indiquen les recomanacions del CAC mencionades anteriorment, és «fonamental evitar qualsevol mena d’especulació», i «convé així mateix extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat» (punts 12 i 14). Així doncs, és important la prevenció per evitar publicar informacions no confirmades, evitant aplicar la coneguda “pena del telenotícies” al presumpte responsable de l’accident.

3. Peces sobre les víctimes

Poc després de l’accident, i després d’haver-se confirmat les hipòtesis sobre les causes de l’accident, l’atenció mediàtica es va desviar cap a les víctimes, així com els seus familiars. En aquest sentit, van començar a aflorar productes sensacionalistes, atès que transmetien informació privada sobre la vida de cadascuna de les víctimes.

Pel que fa a aquest tipus d’informació, destaquen les peces de El Periódico, que inclou imatges i noms de les víctimes («Identificadas las 13 víctimas del accidente de autobús»), el Diari de Tarragona («Una amiga de víctimas de Freginals a sus padres: “No os habéis equivocado. Eran felices”») o El Mundo, que acompanya la informació amb un vídeo on es mostren imatges de les víctimes i dades privades («Valentina, Francesca, Serena… la tragedia de Tarragona golpea a Italia»)

Tot i que aquests productes amplien la cobertura de l’accident, és evident que no s’adhereixen a la qualitat d’informació que es demana. Incorren a la revelació de la vida privada de les víctimes, fet que suposa una vulneració flagrant del Principi de Responsabilitat, en tant que incorre en la invasió de la intimitat i la privacitat. El Conveni Europeu dels Drets Humans es manifesta al respecte a l’article 8: «Toda persona tiene derecho al respecto de su vida privada y familiar, de domicilio y de su correspondencia».

Conclusió

Cal destacar que no totes les informacions emeses a partir de l’accident de Freginals van ser de baixa qualitat o sensacionalistes: destaquen les cobertures del diari ARA , Vilaweb, El País o Televisió Espanyola, entre d’altres, que es cenyeixen als preceptes establerts anteriorment.

Són els moments de crisi i situacions delicades on els mitjans han d’aportar el millor de sí mateixos. S’ha de fer valdre la responsabilitat social del periodista, ja que com considera el Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO: «la informació es comprèn com un bé social i no com un simple producte» (punt 3).

La millora exigeix elaborar un exercici d’autocrítica sobre què és estrictament informació -el balanç de víctimes, el seguiment de les persones ferides, les reaccions de les autoritats i els actes en commemoració a la tragèdia-, i quin és el contingut que sobrepassa la línia, caient en el sensacionalisme i la morbositat. Han de buscar en tot moment l’equilibri entre la informació, la intimitat, la urgència i el requeriment d’informació, tot prenent consciència de la responsabilitat social, l’abast i la repercussió de la feina del periodista.

La morbositat vs l’ètica en els accidents

Autora: Laura Genovard (@laugenquet)

Els accidents són notícia, i més, si ens són propers. El passat diumenge, 20 de març, 13 joves van morir a la localitat tarragonina de Freginals quan un autobús va col·lidir contra un altre vehicle de matinada.

Al tractar-se d’un fet de proximitat, els mitjans de comunicació locals i nacionals han dut a terme una acurada investigació sobre el cas. Ara bé, fixant-nos en uns quants dels principals diaris de panorama nacional, hem descobert que algunes de  les informacions atorgades als lectors de premsa espanyola, vulneren un seguit dels codis deontològics estipulats en periodisme.

El Periódico  aposta per una descripció detallada de la forma en que van morir les viatgeres. El terme escollit, però, és nociu i desagradable: “aplastadas”.

1 (2)

L’apartat 4.3.2 del Tesaure de l’Ètica Periodística que fa referència al Principi de Responsabilitat assegura que existeixen “expressions que un gran nombre de persones consideren de mal gust i que, per tant, convé que s’evitin com a mínim per raons d’oportunitat”. Així mateix, el quart article dels Principis Generals de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) que el periodista ha de tenir cura a l’hora de tractar el dolor i l’aflicció de les persones “per evitar especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”.

A més, l’ús de la paraula no és aïllat, sinó que es reitera a mesura que es va desenvolupant el relat:

3

La repetició constant no sols presenta l’elecció d’un vocabulari  de mal gust; també permet observar la falta de rigor i varietat en la notícia, ja que no inclou cap sinònim per narrar l’estat de les víctimes després de l’accident. Així doncs, tal com indica el segon Principi internacional d’ètica professional en periodisme de la UNESCO el periodista ha de proporcionar al públic el material adequat que li permeti formar-se una idea exacta i comprensiva del món.

El Periódico no fou l’únic diari que va sobrepassar els límits deontològics. L’ABC va publicar un vídeo on s’emetien imatges de familiars i amics de les víctimes dolguts per les defuncions de les joves estudiants. En el format audiovisual va predominar l’espectacularitat, deixant a un segon pla la informació. Tal com recomana el CAC, Consell Audiovisual de Catalunya, cal procurar que els plans de persones afectades no transgredeixin la seva privadesa. L’emissió d’imatges dels afectats per les pèrdues és una temàtica delicada, i incrementar el zoom no fa més que vulnerar la privacitat d’aquestes persones.

8

Per altra banda, La Vanguardia va publicar una fotografia d’una de les supervivents del seu perfil de Facebook. El codi número set de la FAPE defensa la integritat física i moral de les persones. El codi 13 de la FAPE aposta pel compromís amb la recerca de la veritat, que portarà sempre al periodista a informar només sobre els fets dels que en conegui l’origen. La inclusió d’una fotografia d’un perfil d’una xarxa social denota una falta de contrastació de les fonts, un fet que allunya al testimoni d’oferir la seva pròpia experiència. L’abstracció de dades d’un perfil personal pot conduir a l’obtenció d’informació basada en conjectures, especulacions o rumors, un tipus de dades que poden allunyar-se de la precisió i exactitud requerida per part del periodista. El Tesaure vinculat al Principi de Veritat reitera la importància de l’elecció adequada de les fonts per tal confirmar la seva credibilitat.

El sisè principi del codis ètic de la UNESCO fa referència al respecte a la intimitat i a la dignitat humana. Per una banda, tenim La Vanguardia desobeint aquesta norma amb la fotografia del Facebook:

10

Per altra, tenim El Mundo, que va donar força a la part dramàtica i personal vinculada a la vida privada de les afligides.

5

Ambdós periòdics van revelar una  sèrie de detalls que podien afectar directament a l’entorn més proper de les difuntes. El Mundo va publicar els perfils més íntims d’algunes de les víctimes. El Consell Audiovisual de Catalunya, però, es posiciona en contra d’aquest tipus de detalls. En el cas de la fotografia personal publicada a La Vanguardia succeeix el mateix: el periodista dóna una informació sense cap tipus de permís ni consulta. El CAC considera imprescindible la prèvia notificació als familiars de totes les informacions en relació a les víctimes perquè “ no sempre és rellevant per a l’audiència i, en ocasions, pot incrementar el patiment.”

Així doncs, observem que davant notícies sensacionalistes molts mitjans deixen de consultar els principis deontològics per aconseguir el màxim nombre de detalls per fer de la seves publicacions peces dominades per l’espectacularitat.