Morbositat i espectacularització: la premsa esportiva i la mort del futbolista Emiliano Sala

Autor: Guillem Fabo (@guillemfabo)

El futbolista argentí Emiliano Sala va morir en un accident aeri el 21 de gener del 2019. Els principals diaris esportius a Espanya van fer un seguiment ampli del succés en les seves edicions digitals que no s’adequa a les prescripcions dels codis deontològics nacionals. Des de la desaparició del jugador fins al rescat del cadàver i la celebració del funeral, Marca, As, Sport i Mundo Deportivo van publicar múltiples peces que vulneren els principis ètics de la professió periodística.

El tractament que aquests quatre diaris van fer de la mort de Sala és un exemple de sobreatenció mediàtica d’una tragèdia. Marca, As, Sport i Mundo Deportivo no van respectar el sentit de la mesura i la proporcionalitat que promou el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) en les seves Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. A més, aquestes publicacions, en lloc de prescindir de les informacions que poguessin vulnerar la privadesa dels afectats (Art. 5 – Recomanacions adreçades especialment a les empreses audiovisuals), van difondre-les.

Mundo Deportivo va fer un seguiment de l’accident deontològicament qüestionable tenint en compte el principi de responsabilitat. Les peces “El padre de Emiliano Sala rompe su silencio tras hallarse el avión“, “A Emiliano Sala le obligaron a subir a la avioneta” o “El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’són invasions a la intimitat que es recreen en el dolor i patiment dels familiars i amics del futbolista. Aquestes tres peces també vulneren el principi de veracitat, ja que són textos sensacionalistes que busquen la morbositat de la tragèdia.

Mundo Deportivo es recrea en el patiment de la parella de la víctima
(El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’)

Segons les Recomanacions del CAC, els mitjans de comunicació han de tractar les persones afectades per alguna tragèdia amb una atenció especialment prudent i escrupolosa (Art. 2 – Recomanacions finals adreçades a la consideració general). En aquest sentit, el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya sosté que les persones particularment més vulnerables han de ser tractades amb respecte i dignitat per evitar “intromissions innecessàries” i “especulacions gratuïtes sobre els seus sentiments i circumstàncies” (Art. 9). En aquest sentit, la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa també adverteix que el periodista haurà d’evitar les especulacions en les seves circumstàncies (Art. 4).

En la línia de Mundo Deportivo, el diari As va publicar en la seva edició digital una entrada titulada “Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala” que incorporava un vídeo amb alguns dels gols que Sala havia marcat durant la seva trajectòria. Aquesta peça buscava satisfer la morbositat dels lectors. “Ha sido encontrado el cuerpo sin vida del delantero argentino. Queremos recordar como homenaje algunos de los grandes goles de su carrera“, van afegir a l’entrada quan els equips de rescat van trobar el cos.

As va publicar una recopilació dels millors gols de Sala (Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala)

D’altra banda, el diari Marca va incloure dues captures de pantalla de les converses per WhatsApp de Sala quan organitzava el viatge i una fotografia de les restes de l’avioneta sinistrada en l’entrada “Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff“. En una altra peça, Marca va publicar un àudio del futbolista que va enviar mentre viatjava. Aquestes dues entrades d’aquest diari també buscaven la morbositat. Sobre les possibles causes de l’accident, el diari Marca contradiu l’article 17 de la Resolució 1.003 del Consell d’Europa perquè en la peça “Emiliano Sala: un caso abierto con muchas incógnitas por resolver” especula sobre les possibles causes de l’accident sense determinar si són opinions, interpretacions o conjectures.

Marca va publicar missatges de WhatsApp del futbolista i una fotografia de les restes de l’avioneta (Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff)

El diari Sport, que també va fer un seguiment exhaustiu del succés, va publicar una crònica del funeral del futbolista. La frase inicial del text fou la següent: “El pequeño pueblo de Progreso vivió ayer el que probablemente sea el día más triste de su historia“. Sobre l’ús del lèxic que s’ha d’emprar en informacions sobre tragèdies, les Recomanacions del CAC estableixen que s’han d’evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat d’un esdeveniment (Art. 15 – Recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual).

Marca va arribar a publicar un article d’opinió d’un periodista que havia entrevistat Sala dos mesos abans. El diari presenta l’article amb l’avanttítol “La opinión del periodista que le entrevistó en MARCA hace dos meses“. El periodista utilitza adjectius i expressions que contradiuen les prescripcions anteriorment esmentades: “El mar no puede haber cortado su camino. Los sueños de Sala merecen un milagro“. Un altre exemple més de com la premsa esportiva va buscar i aprofundir en la morbositat i l’espectacularització de l’accident.

Els mitjans i la violència de gènere en el 2019

Autora: Clàudia Cebrian Mozas (@claudia_cebrian)

12 són el nombre de víctimes mortals per violència de gènere en aquest 2019, segons l’últim informe del Govern Espanyol. En aquest article s’analitza com els mitjans de comunicació han tractat aquests casos de violència masclista. Concretament, l’anàlisi se centra en els dos diaris generalistes més llegits a l’Estat Espanyol segons dades de l’EGM, El País i El Mundo, i d’aquests diaris s’han estudiat un total de 22 peces informatives que aborden la violència masclista (11 peces de cada diari).

Un dels aspectes fonamentals en el tractament de les notícies sobre violència masclista és l’enfocament que se li dona a la informació. El manual de la violència d’estil per al tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians, explica que “amagar o dissimular la intervenció de l’home amb fórmules que no l’identifiquen com a autor d’una agressió contribueix a llevar-li la responsabilitat”. És per això que és important que sigui l’home el subjecte de la notícia, en tant que agressor o assassí, sempre, és clar, que la investigació ho permeti.

En el següent gràfic es mostra una anàlisi quantitativa dels titulars de les 22 notícies analitzades, classificades segons si el subjecte és l’home, la dona o altres casos.

Així doncs, al gràfic s’observa que de les 11 notícies analitzades del diari El País, n’hi ha quatre en què l’home és el subjecte del titular, mentre que a El Mundo s’observa que només dos titulars dels 11 analitzats tenen a l’home com a subjecte de l’acció. Alguns exemples d’aquests titulars són “Un octogenario asesina a su mujer en Madrid” o “Un hombre asesina a su mujer en Dos Hermanas”.

Pel que fa a la dona com a subjecte de la notícia, El País encapçala dues notícies amb aquesta fórmula, mentre que El Mundo en titula el doble de peces, un total de quatre. Alguns exemples d’aquests titulars són: “La mujer descuartizada en Alcalá murió de dos puñaladas” i “Fin de semana negro: asesinadas dos mujeres en Málaga i Pontevedra”.

Quant a la paraula “detingut”, s’ha observat que hi ha un nombre considerable de titulars que comencen de la següent manera: “detingut un home”. Concretament, El País titula amb aquesta fórmula dues notícies i El Mundo en titula quatre. En aquest cas, és important destacar que tot i que el fet de titular la peça informativa d’aquesta manera es deu, en molts casos, al fet que es vol posar èmfasi en què el presumpte agressor ha estat detingut i que alhora tampoc se sap si és culpable, aquest tipus de titulars també contribueixen a victimitzar indirectament al presumpte autor del crim, perquè remarquen la detenció.  El titular “Detenido un hombre tres hallarse el cuerpo descuratizado de su pareja” n’és un exemple. En aquests casos, es podria optar per no posar la paraula detingut a l’inici, per exemple amb titulars com “Una dona ha estat assassinada i s’ha detingut el presumpte autor”.

Finalment, sobre l’opció “altres”, analitzada en el gràfic, cal destacar que aquest aspecte fa referència a les notícies que no parlen de casos concrets, sinó que analitzen el problema de la violència masclista en un aspecte més general.  La guia pel tractament de violència de gènere de la Federació Internacional de Periodistes aconsella, al punt 4,  “utilitzar estadístiques i background per donar informació de context” de la violència masclista. En aquesta línia, El País ha publicat tres peces de context, amb reportatges sobre el maltractament psicològic o la cronologia de les víctimes, mentre que El Mundo n’ha publicat una.

Un altre dels aspectes fonamentals del tractament de la violència masclista és el contingut. La guia del tractament informatiu de violència de gènere de la comunitat d’Andalusia explica que s’ha de “d’evitar el sensacionalisme. No és necessari mostrar armes, sang ni descripció dels fets d’escàs valor informatiu”. Tot i això,  als dos diaris analitzats hi ha diferents informacions que inciten a cert sensacionalisme amb paraules, imatges i detalls morbosos com ara “descuartizada”, “el trozo de pulmón” o “decenas de puñaladas”. Aquestes expressions, doncs, van en contra dels principis del Code of Ethics de la SPJ, establerts en l’apartat “Minimize harm” on s’afirma que els periodistes “han d’evitar complaure la curiositat sensacionalista”.

Un altre exemple sobre aquest sensacionalisme és la imatge següent, referent a la notícia del Mundo titulada “Detenido en Murcia por agreder a su esposa que se tuvo que esconder en un armario”, i que s’il·lustra amb la fotografia de la dona, tot i que s’hauria de preservar la seva intimitat i viola, per exemple l’article 4.b de la FAPE, segons el qual “Con carácter general deben evitarse expresiones, imágenes o testimonios vejatorios o lesivos para la condición personal de los individuos y su integridad física o moral.”

També és important tenir en compte les recomanacions del CAC sobre violència de gènere, que al punt 2 explica que “cal evitar recollir testimonis del veïnat i dels familiars, si no tenen dades concretes i aprofitables”. De fet, El manual de la violència d’estil per al tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians explica que aquestes fonts poden perjudicar el relat amb frases com “era un home molt amable” i recomana utilitzar fonts expertes. Tot i això, El País ha recorregut a declaracions de veïns en quatre casos dels 11 analitzats, i el Mundo en 3 casos.

Exemples de fonts a notícies de El País

Exemples de fonts a notícies de El Mundo

Aquests tipus de cobertura amb els testimonis van en contra de l’article 2 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes, que recull que s’han de “difondre únicament informacions fonamentades, evitant en qualsevol cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient perquè puguin lesionar la dignitat de les persones”.

Així doncs, podem observar que encara hi ha moltes coses a millorar en el tractament de la informació sobre violència de gènere.  Cal respectar el principi de responsabilitat del Tesaure de Salvador Alsius, sobretot pel fet que la violència de gènere és una matèria d’especial sensibilitat social. És important mostrar els feminicidis i els casos d’agressió masclista com a problemes socials i polítics generalitzats, i sobretot cal sempre tenir en compte la víctima, evitant transgredir la seva privacitat, i sobretot no invisibilitzant l’agressor o assassí en cap cas. A més, la finalitat última del periodisme ha de ser, tal com recull l’article 9 del codi ètic de la UNESCO,  “el comprimís ètic pels valors universals de l’humanisme per tal de evitar (…) qualsevol forma de violència, odi o discriminació per raó de sexe (…)”.

Deontologia incendiada

Autor: Martí Odriozola (@martiodriozola)

Informar d’una tragèdia no és fàcil. I si hi ha menors, encara menys. Partint d’aquesta base, és necessari que, en situacions complexes, els periodistes facin un exercici d’autoanàlisi per evitar caure en errors deontològics. Situem-nos. Diumenge 3 de març. Set del matí. Barri de Les Corts. I un incendi d’origen encara desconegut causa dues morts. Evidentment, la notícia apareix com a última hora al Twitter, als mitjans digitals i als butlletins de ràdio, i els informatius de televisió del migdia en fan el seguiment. I no és una tasca senzilla. Donem un cop d’ull al que van fer diferents televisions: tres públiques –TV3, Betevé i La1– i tres privades –Cuatro, La Sexta i Telecinco–. Les sis van caure en els mateixos paranys.

D’entrada, sorprèn que la majoria de mitjans diuen l’adreça del pis sinistrat i donen tota mena de detalls sobre la seva ubicació. Quin interès tenen aquestes dades? Per què hem de dir el carrer, el número i el pis de l’incendi? No és suficient dir el barri? I si hi ha un familiar o amic que no en sabia res i se n’assabenta per la televisió? És oportú tenir present que, moltes vegades, tenir la informació no és sinònim d’haver-la de difondre. I, en aquest cas, l’adreça no és rellevant ni té interès públic i, per tant, hem d’obviar-la.

En segon lloc, moltes de les televisions obren les seves peces amb les imatges de les flames gravades per testimonis quan el foc encara era viu. A més, només TV3 atribueix l’autoria de les imatges. Ara bé, és necessari mostrar-les? Què ens aporten informativament? Quin impacte emocional pot tenir per la família veure les flames que han acabat amb la vida dels seus familiars? Massa sovint, l’espectacularitat s’emet sense filtres.

En tercer lloc, en totes les peces apareixen com a testimonis persones veïnes de l’edifici o properes al lloc del sinistre que expliquen què van sentir i com van viure els fets. I en la meitat dels informatius apareixia una menor donant la seva versió. De fet, casualitat o no, era la mateixa nena qui parlava a les tres televisions. Calia? Com de necessari és que una nena faci de testimoni? No hi havia més gent? El que diu té prou rellevància per justificar-ho? Cal plantejar-se més a fons si és necessari incloure menors en aquest tipus de notícies.

En quart lloc, les diferents peces informatives abusen dels plans de la gent que ha estat desallotjada de casa seva com a conseqüència de l’incendi: persones amb pijama o amb els seus nadons en braços i en una situació que no és còmode i agradable per elles. Quina novetat ens aporta? Què hi treu l’espectador de veure les desgràcies de la gent? Són necessaris uns plans tan tancats? Per voler-ho explicar tot, a vegades ens passem de frenada.

Per acabar, a títol anecdòtic, més d’un mitjà col·loca al mateix nivell les dues víctimes mortals i el gos que vivia amb elles al pis; “dues persones i el seu animal de companyia han perdut la vida”, diuen a Betevé. Des del respecte pels animals, potser convindria diferenciar-los una mica més. També és bo mencionar que TV3 és l’únic canal que fa esment a una explosió com a possible causa de l’incendi, en una versió explicada pels testimonis que s’oposava amb la dels bombers; el que uns deien que era causa, pels bombers podia ser conseqüència.

En relació al tesaure de l’ètica periodística, la cobertura de l’incendi de Les Corts es pot relacionar, fonamentalment, amb el principi de responsabilitat, lligat a la invasió de la intimitat, la privacitat i la protecció dels menors, així com al dolor i al sofriment. D’altra banda, també manté un cert vincle amb el principi de veracitat i el rigor informatiu, associat a les fonts i a la precisió i exactitud, per exemple, a l’hora d’explicar les causes –encara desconegudes– de l’incendi. També cal mencionar la selecció de les imatges, que tendeixen a l’espectacularització del sinistre.

En tot aquest assumpte, és imprescindible citar les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals, que fan referència explícita als diferents elements analitzats. D’entrada, el CAC és taxatiu i sentencia que, en aquests casos, “cal evitar, en general i fins on sigui possible, recórrer a la participació de menors”. Afegeix que no haurien d’emetre’s “primers plans o plans curts de persones en situació de patiment” i mai sense el seu consentiment explícit i recorda que “incrementar pel zoom la sensació de proximitat […] sovint pot vulnerar la seva privadesa”. El CAC també subratlla que “convé extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat”. Queda palès, doncs, que els mitjans comentats es van distanciar d’aquestes premisses.

En la mateixa línia, el Col·legi de Periodistes defensa que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables” i la FAPE afegeix que “en el tractament informatiu dels assumptes en què hi hagi elements de dolor en les persones afectades, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Per la seva part, la UNESCO insisteix en el fet que “una part integral dels estàndards professionals dels periodistes és el respecte pel dret de l’individu a la intimitat i la dignitat humana”. Per la seva banda, el llibre d’estil de la CCMA defensa que “a les informacions sobre catàstrofes” cal evitar recrear-se “en el dolor de les víctimes i del seu entorn afectiu”. I el de RTVE manté que “en el cas de tragèdies, els professionals de RTVE han d’adoptar les màximes precaucions per preservar la intimitat i el respecte al dolor de les víctimes”.

Feta la radiografia, es fa palès que a nivell teòric i discursiu, els diferents actors periodístics tenen clara quina ha de ser la manera d’informar d’una tragèdia com un incendi mortal, però, a la pràctica, els professionals no ho apliquen com caldria. S’han de fomentar, doncs, els processos de revisió i autoavaluació que garanteixin una pràctica periodística rigorosa, respectuosa i d’acord amb l’ètica que ha de bastir qualsevol notícia. Només així farem un bon periodisme.

Tot i disposar del material, en aquest article no s’han inclòs imatges de les peces estudiades per no reincidir en els errors deontològics analitzats. Es poden consultar en els enllaços que apareixen al segon paràgraf de l’escrit.

El tractament mediàtic de les dones esclavitzades sexualment per Daesh: denúncia o sensacionalisme?

Autora: Pilar Tomás (@pilartomas_)

El conflicte sirià és escenari de brutals atrocitats des de fa ja gairebé vuit anys. En aquest context, les veus femenines són silenciades i maltractades, especialment les de l’ètnia yazidita, històricament perseguida. Milers d’aquestes dones són assassinades cada any per Daesh, mentre que moltes d’altres són segrestades pel grup terrorista per convertir-les en les seves esclaves sexuals.

Segons les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya sobre el tractament del tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual, cal “donar visibilitat a les històries de vida” de les dones afectades (art. 2). Amb tot, són molts els mitjans que subestimen la importància de difondre el seu testimoni.

Un exemple d’aquesta pràctica reprovable és el reportatge ‘La esquizofrénica relación de Estado Islámico con las mujeres’, publicat per BBC Mundo el 28 d’agost del 2015. A part de l’evident càrrega estigmatitzant de l’adjectiu “esquizofrènica”, la peça parla de les joves yazidites consultant suposats experts –entre aquests, un exmembre d’Al-Qaeda–, abans que les mateixes dones, que són cosificades en referir-se a elles com a “piezas clave”.

Prescindir de la veu de les joves yazidites suposa contravenir el segon principi del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que estableix que cal donar “oportunitat de resposta” a la persona afectada. De la mateixa manera, la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) considera que el periodista ha d’oferir als afectats donar “la seva pròpia versió dels fets” (art. 3.1.A).

Captura de pantalla del reportatge publicat a BBC Mundo

Paradoxalment, tot i que el reportatge només recull el testimoni directe d’una dels milers de dones esclavitzades per Daesh –descrita com “una que recientemente logró huir”–, les fotografies que l’acompanyen sí que mostren primers plans de diverses de les joves i el seu nom i cognom, a més de peus de foto que les criminalitzen explicant els seus “volguts” vincles amb els terroristes.

Això vulnera el principi de privacitat –el dret a la pròpia imatge– i dignitat humana, recollits per la UNESCO (art. 6) o la resolució 1.003 del Consell d’Europa (art. 33). A més, contradiu les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya citades anteriorment, que subratllen que cal evitar que aquestes joves puguin “ser identificades en absència del seu consentiment” (art. 9).

Més enllà d’aquest reportatge, n’hi ha molts d’altres que sí que narren a les històries de vida de les dones esclavitzades sexualment per Daesh, malgrat que sovint són notícies que recorren al sensacionalisme per atreure l’atenció dels lectors.

Aquest és el cas del reportatge ‘Hablan las esclavas sexuales del ISIS: “Nos olían, nos violaban, nos torturaban…”’, publicat a El Confidencial el 4 de juny del 2015. El titular, que respon a la lògica del clickbait, difon el testimoni d’una jove de 17 anys. Al llarg del text, es reprodueixen tota mena de detalls dels maltractaments que va patir: “Me pegaban y violaban incluso dos a la vez” o “Sus guardas me violaban al menos cinco veces cada día”.

Segons la periodista i traductora kurda Amina Hussein, reportatges com aquest no respecten “el dret a la privacitat i a la intimitat” de les dones alliberades del Daesh perquè difonen “massa detalls sexuals” que, considera, són “innecessaris”. Hussein, que ha entrevistat diverses d’aquestes joves yazidites, assegura que li han explicat que sovint els periodistes els fan preguntes com “què et van fer, exactament?” o “com et violaven?”.

A part, les declaracions que inclou el reportatge de El Confidencial evidencien que la jove entrevistada està vivint una situació traumàtica:

Captures de pantalla extretes del reportatge publicat a El Confidencial

El reportatge desobeeix diverses de les recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals, atès que vulnera la dignitat de la jove en una situació en què “la seva capacitat de decidir lliurement es veu greument afectada”, amb l’agreujant que es tracta d’una menor d’edat. Per això, la peça també contradiu el Decàleg per a un tractament informatiu adequat de les persones joves, de la Secretaria de Joventut de la Generalitat, que emfatitza que cal respectar el seu “dret a la intimitat, a la imatge i a la dignitat” (art. 7).

“Ser la seva veu”

En paraules de Hussein, el tractament mediàtic desitjable d’aquesta mena de casos consisteix a “explicar la història” de les dones yazidites –“quants anys tenen, com va ser el seu segrest per part dels terroristes i quina mena de tortura van patir”– evitant caure en l’“espectacularització”. “Cal ser la seva veu”, conclou la periodista.

En aquest sentit, el reportatge que Hussein va publicar el 6 de març del 2019 a Pikara MagazineMujeres yazidíes, de esclavas sexuales a guerrilleras’ constitueix un exemple de bona pràctica deontològica. En ell, narra el testimoni de dues dones que havien estat esclavitzades per Daesh i, lluny de victimitzar-les, parla d’elles com a “supervivents” i “guerrilleres”.

Això no significa que la periodista eviti fer referència a les històries personals de les joves; al contrari, dona visibilitat i denuncia els maltractaments que van patir, tot fugint del sensacionalisme i rebutjant que aquests les defineixin. Per això, dedica la major part del text a contextualitzar políticament i socialment la situació de les dues entrevistades, així com la dels milers de yazidites que han estat segrestades per Daesh des que l’any 2014 el grup terrorista va instaurar el seu califat en territori iraquià i sirià.

Diana Quer: una vulneració contínua dels codis ètics dos anys després

Autora: Paula Solé Jiménez (@paulasj_2)

“Notícies com aquesta, acompanyades de la infame fotografia del cadàver de la meva filla, tantes vegades denunciada, generen un dolor addicional innecessari a una família ja destrossada i evidencien de nou els dubtosos criteris ètics de determinats mitjans de comunicació”. Juan Carlos Quer, el pare de Diana Quer, assassinada l’agost del 2016 a per El Chicle, expressava amb aquestes paraules la seva indignació davant la publicació per part d’alguns mitjans de comunicació aquest març de l’escrit de la Fiscalia, que inclou detalls molt específics sobre com va morir la jove.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tot i que alguns d’ells hi entren amb més detalls que d’altres, publicant aquesta informació tots atempten contra el principi de responsabilitat, concretament, pel que fa la invasió de la privacitat i el tractament de persones en situació de dolor i patiment.

Molts van optar per difondre el relat de la Fiscalia sobre com El Chicle va matar Diana Quer. Per exemple, La Vanguardia publicava: “Teniendo a la joven a su merced, atada, sometida y aterrorizada, la desnudó y la violó”, detalls que també donen altres mitjans com ABC o Europa Press. Aquest grau d’especificitat, però, no és important perquè el públic entengui la informació principal: per què la Fiscalia demana la presó permanent revisable per l’acusat. Per tant, no hi ha un interès públic al darrera que justifiqui la intromissió en la intimitat que fereix la dignitat de la víctima i agreuja el dolor de la família.

Aleshores, què porta als mitjans a la intromissió gratuïta i a l’espectacularització? En els darrers anys, els casos com Diana Quer, el petit Gabriel o, més recentment, el petit Julen, s’han convertit en circs mediàtics. Un dels motius que pot explicar la continua vulneració dels codis deontològics són els interessos empresarials, que alhora lesionen el principi de llibertat. Segons la FAPE, el periodista ha de reclamar per ell i pels qui treballin sota les seves ordres el dret i el deure d’una informació professional actualitzada i completa. El Col·legi de Periodistes indica que han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos que posi en qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció. Amb cobertures com aquesta, el que busquen molts mitjans és construir una informació que enganxi l’audiència perquè això afavoreix la inversió en publicitat. Per aquest motiu, casos com aquest es podrien estar utilitzant per als interessos econòmics de l’empresa. Això ens pot portar a reflexionar sobre els mitjans: són empreses que ofereixen un servei públic molt important però, alhora, necessiten beneficis per subsistir. Titulars tan sensacionalistes com el primer afavoreixen el clickbait, no són informació de qualitat i qüestionen la seva professionalitat.

Així, s’està apostant per l’anomenat infotainment (sobretot en televisió), un fenomen que consisteix en convertir la informació en entreteniment i que neix del sensacionalisme informatiu que ha aflorat els darrers anys. Un dels perills d’aquesta necessitat de mantenir l’audiència enganxada és la falta de novetats, el que va portar els mitjans a especular sobre les possibles causes de la desaparició. Això atempta contra el primer deure del periodista: la cerca de la veritat.

Diversos mitjans van publicar notícies sobre el caràcter de la jove. Per exemple, Antena 3 difonia un perfil psicològic on assegurava que “havia patit anorexia” o que tenia “conductes tristes i plors ocasionals, però mai conductes agressives ni aïllament”. Altres, explicaven que tenia la costum d’escapar-se o que es barallava contínuament amb la seva germana. Van jugar a fer suposicions sobre la vida de la jove, establint una connexió entre aquestes i la seva desaparició.

Quan ja ho havien explicat tot, van passar a investigar la família: la retirada de la custodia de l’altra filla a la mare de Diana Quer o la mala relació que aquesta tenia amb Diana Quer. Així, van posar Diana López al centre de la desaparició de la seva filla, assenyalant-la indirectament com a possible culpable.  També es va especular sobre la seva germana, sobre unes suposades denúncies al seu pare, el divorci o els diners en pensions que gastaven cada mes.

Els mitjans van jugar a omplir hores de continguts amb suposicions dures que no aportaven informació sobre la verdadera investigació i la majoria van resultar ser falses. Per situacions com aquesta, el Col·legi de Periodistes incideix en l’obligació d’esmentar tant les informacions com les interpretacions resultants que s’hagin demostrat falses o errònies. Tot i això, cap mitjà va demanar perdó per haver fet especulacions que van lesionar la dignitat de la família Quer i van agreujar el seu dolor.

“Vides humanes, com la meva o la seva, lector”

Autora: Laura Roig Casanovas

Responsabilitat davant la vida dels altres. Davant l’ètica. Davant el periodisme, en general. Responsabilitat davant la privadesa, la intimitat, la protecció, el dolor i el patiment. Sobretot davant de tot allò que comporta més delicadesa i sensibilitat.

Davant l’accident de tren de Santiago de Compostela l’any 2013, La Voz de Galicia o El Correo varen il·lustrar les seves portades amb imatges que no adjuntaré, ja que penso que no s’han de continuar difonent. Imatges de ferits i fins i tot de morts, a primer pla, per a causar impressió i mostrar sense filtres les conseqüències del succés. Aquest és un dels molts casos on, el periodista, en escollir-les, no va ser respectar la privacitat d’aquelles persones vulnerables pel fet del moment. Recordem, així, que l’article 9 del Col·legi de Periodistes de Catalunya remarca que cal respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en casos que generin situacions d’aflicció o dolor.

Podríem complementar-ho amb exemples més recents. El País, El Mundo o l’ABC, davant l’atemptat de La Rambla, varen publicar fotografies en portada on hi havia cossos sense vida o primers plans de ferits. Tal com ens recorda el codi deontològic de Berria, “per il·lustrar accidents, atemptats i catàstrofes, no es publicaran fotografies de primeríssims plans”. I aquests tampoc els afegiré. Penso que no era necessari usar aquestes fotografies per mostrar la magnitud de la tragèdia.

“Unidos contra el terrorismo” acompanyat d’aquest llaç blanc, del diari La Razón, considero que va ser un bon exemple. El lector, només amb el titular i els coneixements previs, ja s’imagina la desgràcia. El diari Sport crec que també va actuar de manera responsable. “Tots units fem força” amb la imatge  de Barcelona des de la part més alçada de la ciutat. En aquell moment, no considero que fos necessari impactar. Només calia, amb respecte, informar.

Los nombres del horror”: exemple d’un bon ús del principi de responsabilitat

El Periódico, diumenge 10 de febrer, va publicar un especial sobre els refugiats: un homenatge a tots aquells que, intentant creuar el Mediterrani, han perdut la vida. L’editorial, aquell dia, començava així:

La portada de l’especial “Más Periódico” impactava. Mostrava una imatge d’una pastera plena de gent, des de dalt, al mig de l’aigua. Envoltats d’un fons blau infinit, s’observaven persones. En mig de l’oceà. I un número gegant al centre de la pàgina no et deixava indiferent. 35.597. Des del principi, doncs, el mitjà es manté al marge de qualsevol vulnerabilitat. Sense anar més enllà, en aquesta fotografia hi poden haver menors perfectament. Tal com recorden els principis generals de la FAPE, el periodista ha de respectar la intimitat prestant especial atenció als menors en les imatges. Al decidir publicar aquesta, no corre el perill de desobeir-hi.

“La travesía de la muerte” o “La frontera más peligrosa” són alguns dels titulars que acompanyava un dels reportatges de l’interior. Tractant la desigualtat, l’exclusió, els beneficis econòmics o l’“Encropolítica”, per analitzar les polítiques migratòries. Tractant el capitalisme neoliberal, el dret a la vida i les causes per les quals fugen. També els obstacles que es troben en el camí i la teoria “efecte trucada”. El reportatge de Javier de Lucas parla de tots aquests aspectes, per referir-se als refugiats. Per informar-nos. Per fer-nos reflexionar sobre la crisi d’humanitat que defineix els nostres temps. Hi incloïa un infograma del total d’immigrants arribats a les costes europees l’any 2018, i un gràfic de les arribades i xifres de morts. Del milió que varen arribar l’any 2015, aquest any passat, en varen arribar 116.000. Així que evitant qualsevol contingut sensibilitzador, l’autor ens intentava contextualitzar i informar sobre la tragèdia.

La  ONG UNITED, recull totes les morts que hi ha hagut intentant arribar a Europa des de l’any 1993 en “The List”. Un Excel d’una cinquantena de pàgines que recollia dades com el lloc, la data i la causa de la mort de cada migrant. 35.597 noms.

Penso que veure el número en portada impactava. Però quan em vaig trobar aquesta llista davant els meus ulls, anava passant les pàgines i veia que no s’acabaven, vaig adonar-me’n de la necessitat que hi ha de crear una consciència col·lectiva. I de com de bé va fer-ho El Periódico aquell dia. El camí fàcil hauria sigut  buscar milers d’imatges de ferits, malalts i de cadàvers. D’aquesta manera, també m’haguera commogut. Però tal com anomenen les recomanacions a la informació audiovisual del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, no haurien de ser emeses fotografies de primers plans de persones en situacions de patiment. I aquest mitjà va decidir publicar una cinquantena de pàgines plenes de noms em van fer donar compte que estem parlant de vides. Que totes tenen nom, any de naixement, identitat, origen. I que totes elles, també, tenen data final. Penso que el mitjà va tenir present l’ètica, en tant a respectar la privacitat de totes aquestes persones.

Aquell dia El Periódico ho va aconseguir. Va emocionar. I ho va fer amb respecte a la vida i a la dignitat humana. I també amb respecte davant la vulnerabilitat d’un fet tan delicat com el dels refugiats. Com deia Javier de Lucas al reportatge, “vides humanes, com la meva o la seva, lector”.

“Menes”, de menors a criminals en una sola etiqueta

Autora: Marta Nin (@martaninloscos)

El dissabte 9 de març, un grup de 25 encaputxats va accedir a l’alberg Cal Ganxo, a Castelldefels, i va agredir els menors migrants que s’hi allotgen des del desembre de 2018, així com els seus educadors. Un dels menors va haver de ser ingressat per lleus contusions a l’Hospital de Viladecans i, a més, el centre va patir algunes destrosses materials.

Tal com afirmava el diari Ara, aquesta era la tercera agressió racista contra menors estrangers en només en deu dies. El 3 de març se n’havia produït una a Canet de Mar, quan un home va entrar amb un matxet a una casa de colònies i va amenaçar de mort a la cinquantena de joves d’entre 15 i 18 anys que s’hi acullen. Tres dies abans, una vintena de veïns del mateix poble havia insultat tres dels nois quan tornaven de la biblioteca, on havien anat per contactar amb les seves famílies.

Una de les protestes que es van fer en contra de les agressions va ser el 16 de març, en què més de 300 persones van concentrar-se a Plaça Sant Jaume, convocades per l’associació d’Ex-menors no acompanyats. “Volem treballar, tirar endavant… l’etiqueta de “mena”, al cap i a la fi, ens l’han posat per anomenar-nos d’alguna manera però som igual que tothom i tenim els mateixos drets i les mateixes opcions que tothom a ser persones”, deia Hind Rhora, representant de l’associació, al TN Vespre de TV3. I és que l’augment de les actituds xenòfobes vers aquest col·lectiu es deu, en gran part, a la manera com les institucions polítiques i els mitjans de comunicació n’han tractat la seva arribada a l’Estat, fet que ha provocat una allau de notícies allunyades de la deontologia periodística. En molts casos, s’ha oblidat la situació de vulnerabilitat d’aquests menors que arriben sense cap tutor adult i s’ha normalitzat posar-los sota l’etiqueta “MENA” (Menor Estranger No Acompanyat). Aquest sobrenom, a més, va moltes vegades unit a un discurs negatiu i criminalitzador que els mitjans retroalimenten diàriament. Les següents imatges en són només alguns exemples:

Davant l’agressió sexual a una noia a Santa Coloma de Gramenet el 12 de novembre de 2018, La Sexta publicava aquesta notícia. Al titular, indica que els 15 detinguts són menors migrants, mentre que al subtítol ho desmenteix, dient que són dos menors i la resta adults.

Alerta Digital publicava la nacionalitat i donava dades irrellevants per a la notícia: es relaciona que els agressors estiguessin infectats per sarna amb el fet que feia uns dies, un “mena” fos diagnosticat de la mateixa infecció, fet que porta a la criminalització del col·lectiu sencer. Cal destacar que també es donen informacions no contrastades, com que els nois havien estat arrestats feia uns dies per “suposats” robatoris amb violència.

La Vanguardia feia el mateix amb un cas de sis violacions a Barcelona, en què, malgrat que cita com a font els Mossos d’Esquadra, utilitza l’etiqueta “mena” per a referir-se al presumpte agressor. Altres mitjans com la Cope, El País o La Razón posen el focus en “la problemàtica” que l’arribada d’aquests menors suposa, usant connotacions negatives com “llegada masiva”, “fugados”, etc.

En tots aquests casos es veu una clara vulneració dels codis que marquen la deontologia periodística. Segons indica el tesaure de l’ètica periodística, no es compleixen, principalment, els principis de justícia -quant al tractament de grups socials desfavorits- i el de responsabilitat -en matèria d’especial sensibilitat social. Tal com s’indicava anteriorment, i segons la Guia sobre el tractament de diversitat cultural, cal evitar la informació del país d’origen si no és estrictament necessari –el que es fa amb la violació de Santa Coloma de Gramenet, en què s’especifica que és magrebí- així com les generalitzacions. De la mateixa manera, i seguint les recomanacions del CAC sobre el tractament de la immigració, cal evitar relacionar un determinat col·lectiu  de persones migrades, com serien els menors migrants no acompanyats, amb una activitat il·legal, com les agressions o els robatoris. Cal tenir molt en compte també, a tall de resum, l’annex F del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes, que indica que el tractament dels mitjans és influent a l’hora de provocar una actitud negativa de la societat vers els immigrants. Remarca la necessitat d’evitar etiquetes -“menes”- i d’actuar amb especial responsabilitat i rigor en col·lectius vulnerables. Quan, a més, es tracta de menors, hi ha un decàleg que recull el tractament adequat per aquest col·lectiu: es destaca l’evitament d’estereotips així com el tractament en la diversitat.

En l’àmbit estatal i transnacional, els punts número 7 tant de la FAPE com del FIP, insisteixen en l’extrema cura dels periodistes cap als col·lectius més vulnerables i discriminats, i l’intent per facilitar aquesta discriminació.

Malgrat que la majoria de mitjans perpetuïn aquesta discriminació, cal remarcar també la professionalitat d’altres. Sense anar massa lluny i tornant a l’inici, n’és un clar exemple l’entrevista que Lídia Heredia va fer a l’alcaldessa de Castelldefels María Miranda a Els Matins de TV3. Mentre que aquesta repetia constantment en el discurs l’etiqueta “mena”, en contrast amb “els joves del poble”, Heredia es limitava a termes com “menors migrants o estrangers”. Aquests matisos són els que acaben determinant la professionalitat i el rigor d’un periodista. Altres mitjans a destacar són, per exemple, La Directa o Mèdia.cat, que han volgut contextualitzar i donar veu a aquests col·lectius, sense caure en els estereotips i anant més enllà de les simples etiquetes.

La privacitat de les víctimes a examen

Autora: Nura Portella Genestar (@NuraPortella)

Cada dia, a les carreteres espanyoles succeeixen accidents de trànsit i els periodistes hem d’informar sobre aquests amb molta més assiduïtat de la que ens agradaria. Fa onze anys, a un petit poble del centre de Menorca, Alaior, van morir tres nois d’entre devuit i vint anys a la carretera. Tornaven de festa, el conductor havia begut i anava 200km/h a una carretera on el límit és noranta. A aquesta velocitat, el cotxe va sortir de la calçada i es va estavellar. Llavors, la burilla d’una cigarreta va incendiar el vehicle i tres dels quatre ocupants van morir calcinats, mentre que el restant va sortir gairebé il·lès. Eren amics i la desgràcia va tenir lloc durant la nit de reis. Tot plegat, va cridar l’atenció de la premsa, des de en l’àmbit local fins a l’estatal. La cobertura que se’n va fer però, deixa molt de banda els principis deontològics que haurien de regir el periodisme. Per veure-ho, ens fixarem en com van tractar l’accident El País i Última Hora, diari local de l’illa.

Per començar amb l’anàlisi, del primer que ens n’adonem és que, El País si bé comença la notícia posant només el nom de pila dels tres nois morts, al final s’hi inclou un petit perfil de cada un, afegint-hi cognoms, edat i la seva professió.

A Última Hora aquests noms són el primer que llegeix el lector.

Si bé hi ha qui ho pot entendre aquest com un homenatge a les víctimes, és molt important recordar que la mort és quelcom extremadament íntim i el fet de posar els seus noms sencers (ni tan sols les inicials) és una vulneració molt important a aquesta intimitat, sobretot de cara a les seves famílies. En l’àmbit local, tots els veïns d’Alaior (10.000 habitants) es coneixen entre ells i afegir els seus noms a la notícia només farà alimentar els tafaners; a escala estatal, els noms són completament irrellevants.  El que més destaca del tractament que en fan els mitjans però, és l’especularització de l’accident i la intromissió en la privacitat de les víctimes.

Aquest paràgraf d’Última Hora reuneix totes les característiques d’una notícia que no té en compte els codis deontològics. Només de llegir-la, pots tenir la sensació que es tracta d’una novel·la d’acció en lloc d’un accident de trànsit real on hi han mort dues persones. Àngel s’ha convertit en un superheroi que ha de salvar els seus amics en lloc d’una víctima més i a partir d’aquest moment tothom coneixerà la seva història fins al més mínim detall. De la notícia en si, només és important saber que ell va sobreviure i va trucar a emergències, tot el que hi afegeix Josep Pons Fraga (redactor de la notícia i director del diari) és innecessari, morbós i fins i tot desagradable. Cal recordar que Àngel va sobreviure a la desgràcia i que per culpa de tractaments periodístics com aquest pot tenir problemes a l’hora de superar el xoc.

Per la seva part, El País es mostra molt més professional en aquest aspecte, ja que el seu grau de morbositat és molt menor que el del diari abans esmentat, però així i tot, cau en la temptació d’incloure alguns elements més propis de la ficció en una notícia sobre una tragèdia que són fàcilment estalviaves.

Última Hora, però, porta fins a l’últim nivell el morbo a l’explicar com el pare d’una de les víctimes va intentar sufocar el foc amb una mànega sense saber que dins el cotxe hi estava atrapat el seu fill.

Si bé aquesta història és interessant a nivell periodístic i s’ha de reproduir, des del diari s’explica des d’una òptica purament sensacionalista i morbosa. En aquesta part de la notícia, el redactor cerca la llàgrima fàcil del lector i el llenguatge literari que utilitza el pot arribar a distreure, semblant de nou, un relat de ficció.

Aquesta manca de sensibilitat i les intrusions en un moment extremadament delicat pel poble en què va succeir l’accident, i sobretot per les famílies, atempten, fonamentalment, contra el principi de responsabilitat de l’ètica periodística.

És evident que un accident com aquest havia d’aparèixer als mitjans de comunicació, pel dia en el qual va ocórrer, l’edat dels joves, i les seves conseqüències. Però l’interès general no justifica ni de bon tros la intromissió en el dolor portada a terme pels diaris.

Niñas no madres: la falta de ética es el peor enemigo del periodismo

Autora: Helena Morera (@heleni_md)

El periodismo conlleva derechos, deberes, libertades y responsabilidades. Por lo que es imprescindible que el periodista actúe con consciencia sabiendo que su trabajo tiene un compromiso con la sociedad. Esto sería lo normal y deseado. Sin embargo, el machismo y el sexismo siguen muy presentes en el día a día y en los medios de comunicación.

Caso de La Nación

El 1 febrero de este mismo año, el diario argentino La Nación publicó un editorial muy controvertido donde se hacía claramente apología de la violación a menores. El editorial no iba firmado por nadie, pero tampoco es extraño, ya que estas piezas casi nunca están firmadas. De hecho, tal y como comenta el periodista Juan Luis Sánchez del diario.es, muchas veces los editoriales son usados como herramienta política del director del diario para mostrar su ideología respecto a un hecho. En este caso, el tema es bastante polémico, el titular del cual es “Niñas madres con mayúsculas”.

El editorial escribe desde una perspectiva subjetiva conservadora, de dos niñas embarazadas a raíz de una violación. No obstante, quien fuere que escribiera este editorial o permitiría su posterior publicación no criminaliza la violación, sino que alaba “el instinto natural de las mujeres” por seguir adelante con los embarazos. Estamos hablando de niñas de entre 12 y 13 años.

La publicación causó gran revuelo en Argentina y muchos diarios se hicieron eco de la falta de ética y profesionalidad del medio. Gran parte del equipo del diario protestó en contra del editorial y mostraron su rechazo bajo el hashtag de #niñasnomadres en Twitter. Asimismo, la Comisión Interna del periódico reconoció que “una niña embarazada, es una niña violada”, remarcando que los editoriales son fruto de la opinión de los ejecutivos del rotativo, en ningún caso de los trabajadores de este.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Expertos en el tema también quisieron dar su opinión y sumarse a las críticas. La psicóloga María Zysman admitió que el editorial es peligroso porque transmite una idea falsa sobre las niñas y la maternidad. Según fuentes del Ministerio de Justicia y Derechos Humanos de Argentina, en los últimos años se han atendido más de 5.000 casos de abuso sexual, y de estos, un 65% eran menores.

Errores deontológicos

Todo el editorial está basado desde una visión conservadora, religiosa, sexista, paternalista y pro-vida, sin tener en cuenta la salud y la vida de las menores. El autor del texto intenta justificar la violación porque eso ha conllevado un embarazo y es “una oportunidad para crear vida”. No es ético, ni moral, ni buen periodismo apoyar un delito que deja secuelas irreparables en las víctimas.

El autor del texto le quita importancia a la violación con palabras como “apoyo a las mamás, tanto si fueron deseadas o causadas por una violación (…) nada importó a estas niñas salvo conservar a sus hijos”. Unas palabras que rozan la falta integridad moral. Según el código deontológico de Aldeas Infantiles, es tarea del periodista hacer denuncia social sobre casos donde se hayan vulnerado los derechos de los niños y estos hayan sido víctimas de injusticias. En este caso, esto no se ha respetado y se ha banalizado una realidad traumática.

Además, el editorial repite los patrones de violencia sistémica contra las mujeres, sexualizándolas y tratándolas como un simple objeto. De hecho, las declaraciones controvertidas no cesan. “Resulta admirable y emocionante ver desplegarse el instinto materno” y “admiración por las niñas madres”. No es ni admirable, ni emocionante ver como dos niñas deben ser madres porque han sido violadas, y que encima el periodismo, que se supone que tiene que proteger a las víctimas, lo alabe. Esto no es periodismo, es vergüenza.

Al tratarse de un tema sobre dos menores de edad, es necesario proteger su privacidad. Tal y como promulgan los principales códigos deontológicos como el Colegio de Periodistas de Catalunya en su artículo número 11, los menores no deben ser ni entrevistados, ni fotografiados porque puede causar una intromisión innecesaria. Los nombres de las niñas no se mencionan, pero sabemos la inicial de una de ellas. Algo totalmente fuera de lugar. El apartado E del punto 4 del código deontológico de la FAPE comenta que el periodista debe prestar atención a los casos donde haya menores envueltos y, ante todo, respetar su intimidad.

De igual manera, aparece una imagen de una niña tapándose la cara, lo cual es prescindible, aunque su rostro no se pueda ver. Así como expresa la Guía para el Tratamiento de violencia de género del Consejo Audiovisual de Andalucía, no es ético mostrar imágenes sensacionalistas que solo promuevan la morbosidad.  

En vez de denunciar al violador, el autor culpa a otras mujeres de que la niña esté embarazada. Primero a una tía de la pequeña por haberla dejado sola y segundo, a las mujeres que pelean por un aborto seguro, legal y gratuito. Está responsabilizando a otras mujeres de un acto que cometió un hombre. Según el punto 28 del Protocolo de actuación periodística del Gobierno de Cantabria, hay que evitar comentarios que responsabilicen de la violencia de género a una mujer, porque el único responsable es el agresor. La Fundación Mujeres de Argentina comenta que el periodismo no puede defender a un agresor, siendo muy precisos con el lenguaje usado. En este caso, no se puede decir que “la niña es valiente por seguir adelante con el embarazo”, hay que decir que la niña fue violada, dejando claro quien es el verdadero culpable.

Otro elemento preocupante es que en ningún caso habla de la violación como la causa del embarazo de las niñas. Sino que opta por criminalizar el movimiento de los pañuelos verdes a favor del aborto: “tristeza para las abuelas abortistas que felizmente no lograron su criminal propósito”. La violencia de género, los abusos y las agresiones sexuales son un problema social agravado, que debe ser erradicado con la ayuda del periodismo para concienciar a la sociedad. Por todo esto, el periodismo debe ser preciso, precavido y cuidadoso cuando habla de estos temas tan sensibles.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Si nos fijamos en el punto 9 de la Guía para el Tratamiento de Violencia de género del Consejo Audiovisual de Andalucía, nos dice que un periodista no puede propagar ideas sin fundamento, basándose en su opinión. El objetivo de este editorial ha sido infundir mensajes falsos que corrompen el gran problema de la violencia de género. Pero, el periodismo debe proteger los derechos de los ciudadanos. Todas las informaciones, interpretaciones y opiniones deben hacerse des del máximo respeto y veracidad, porque sino deja de ser periodismo.

La Nación debe plantearse si quiere seguir dando visibilidad a opiniones que criminalizan y agreden a las mujeres o quiere empezar a hacer buen periodismo otra vez. La credibilidad de un medio es imprescindible, pero lo más importante, es dar a los ciudadanos una información veraz, plural y feminista, alejada de estereotipos de género.

 

Les males praxis de TV3 en les notícies sobre violència de gènere

Autora: Eva Jou (@evajp98)

Fa escassos dies TV3 anunciava des de la mateixa emissora que des dels Telenotícies s’informarà amb perspectiva de gènere. Aquesta mesura fa referència a un ampli ventall d’aspectes com ara augmentar la presència de les dones als mitjans o ser més curosos amb la terminologia i la paritat. Però no només això. Una altra qüestió que va implícita amb la voluntat d’informar amb perspectiva de gènere té a veure amb la violència masclista. En aquest sentit, la nova mesura pretén centrar el focus en l’home com a agressor i no pas en la dona com a víctima. En reiterades ocasions la cadena havia estat duent a terme aquesta praxis a la inversa. Aquest fet, doncs, ha denotat i transmès l’atribució d’una certa culpabilització i responsabilització a la víctima. Per dur a terme l’anàlisi d’aquesta mala praxis s’utilitzarà el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Guia per al tractament informatiu de la violència de gènere.

Un dels errors més generalitzats que es preveu canviar amb la nova mesura és la utilització del terme mortes quan del que es vol parlar és de les dones assassinades per violència masclista. Per exemple, en una notícia del 6 de juny de 2010 s’explica que una dona ha mort apunyalada a mans del seu marit. Falta rigor i precisió en el llenguatge, ja que es tracta d’un assassinat, no pas d’una mort natural. Un altre terme que ha estat confús durant anys és el de violència domèstica. De fet, s’utilitza en aquesta mateixa notícia. No són casos de violència domèstica, sinó que són casos de violència masclista o de gènere. És important destacar la distinció d’aquests dos termes, ja que la violència domèstica fa referència a qualsevol acte de violència física o psicològica exercida per qualsevol membre de la família, sobre qualsevol altre membre de la família. En canvi, la violència masclista o de gènere, fa referència estrictament a la violència exercida per l’home cap a la seva parella, dona. En el cas de la terminologia, doncs, es podria parlar d’una violació del primer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya segons el qual cal “informar de manera acurada i precisa”. En aquest sentit, el periodista té l’obligació “d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible”. També viola el segon principi de la Guia per al tractament informatiu de la violència de gènere. Segons aquest, cal evitar missatges que puguin “insensibilitzar” la societat, concretament titulars com “una víctima més”. A més, segons el segon principi, “les víctimes no moren, les maten”.

Així doncs, quan el llenguatge utilitzat no és l’adequat, el missatge que es vol transmetre queda esbiaixat i no es pot qualificar ni de rigorós ni de precís.

Més enllà de la confusió dels termes, un altre aspecte fonamental per al bon tractament amb perspectiva de gènere és l’enfocament de la notícia. En aquest sentit, a les notícies emeses per TV3 els manca rigor informatiu, ja que ometen una part del relat a causa de l’enfocament escollit. El centre de la notícia sempre és la víctima com a responsable d’haver de demanar ajuda com a conseqüència de la situació que està patint. A tall d’exemple, en una notícia del 22 de juny de 2010 es parla sobre cursos d’autodefensa per a dones. En aquesta entrevisten una víctima de violència de gènere i proposen com a solució a la violència masclista els cursos d’autodefensa per a dones. Busquen preparar-les perquè se sàpiguen defensar davant d’aquesta situació. En aquest sentit, s’està transmetent la sensació que és la dona qui ha de demanar ajuda i qui ha d’acabar amb una situació provocada per l’agressor. L’any 2011 es repeteix una praxis similar. Parlen sobre la Línia d’Atenció a les Dones en situació de violència de gènere. Expliquen que si se senten maltractades poden trucar al telèfon i sempre hi haurà algú a l’altra banda del fil per atendre-les. Està bé que es faci difusió d’aquestes iniciatives, però s’hauria de centrar més el focus en l’ajuda cap als agressors, ja que són els desencadenants d’aquestes situacions.

El mateix passa en una notícia de l’any 2013. Es parla de l’Oficina dels Mossos d’atenció a les víctimes. Expliquen com les dones que hi contacten refan la seva vida, entre d’altres. Totes aquestes iniciatives són necessàries per ajudar les dones i se n’ha de fer difusió. Però si des dels mitjans de comunicació es tractés la violència masclista com un problema psíquic de l’agressor, que ha de resoldre ell, potser hi hauria menys víctimes o si més no, des dels mitjans no se’ls estaria atribuint la responsabilitat que són elles les que han de demanar ajuda. El dia 25 de novembre de 2011, coincidint amb el Dia Internacional contra la violència de gènere, TV3 aprofita per fer una entrevista a una psicòloga especialitzada en temes de la dona i l’adolescència. Explica que fa tallers de prevenció amb dones que pateixen violència de gènere, però no es fa referència en cap cas a la prevenció que s’ha de sotmetre l’home perquè no esdevingui agressor. Es dóna a entendre que és la dona qui ha de vigilar. El mateix passa l’any 2014. TV3 fa una entrevista en què es vol explicar com identificar i com combatre la violència de gènere. És una entrevista que va totalment enfocada a la prevenció de cara a la dona, perquè s’adoni de la situació que viu i hi posi remei.

Des d’un punt de vista deontològic, parlar de les víctimes de violència de gènere com a persones que es troben en un problema que han de resoldre i no fer, en cap cas, referència als agressors és ometre part del relat. Per tant, de nou, s’està violant el primer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, segons el qual els mitjans han d’informar de manera “acurada i precisa acostant-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible”.

Un altre aspecte que es vol canviar des de la CCMA en el tractament de la informació sobre violència de gènere és el fet d’ensenyar la imatge del personal d’emergències traient de casa el cos de la dona assassinada. Aquesta praxis es duu a terme, com a mínim, en una notícia de l’any 2011. Segons l’article nou del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, es tracta d’una mala praxis perquè no respecta la dignitat ni la privacitat de la dona assassinada per violència masclista ni la del seu entorn. A més, cau en el sensacionalisme i en el morbo. Amb la nova mesura, TV3 té la intenció de no repetir aquesta mala praxis. A més, també viola el principi quatre de la Guia per al tractament informatiu de la violència de gènere, segons el qual no s’han de transmetre “dades o imatges íntimes o escabroses”.

No és fins l’any 2018 en què es troba un clip del Telenotícies Migdia en què el focus se centra en els agressors. Aquests expliquen la situació que els ha portat a maltractar les seves parelles com un problema seu que els ha fet actuar malament. Però només és un de sol.

Són minoritaris els continguts que es generen focalitzats en l’agressor com a factor problemàtic de la situació versus els continguts generats en què és la víctima que té un problema i ha de demanar ajuda. Fugint de l’àmbit de les notícies i fent un petit incís al món de la publicitat– que al cap i a la fi els anuncis que s’emeten estan sotmesos a la mateixa línia editorial que les notícies-, és molt diferent veure anuncis en què apareix una dona apallissada expressant que té un problema i que no sap a qui ha de recórrer per sortir d’aquesta situació, que veure un home maltractant la seva dona i admetent que té un problema, que les seves actituds en suposen un altre i que ha de demanar ajuda. L’enfocament d’aquests dos possibles anuncis pot tenir conseqüències ben diferents. I això és totalment extrapolable al contingut informatiu.

Naturalment, des dels mitjans, s’ha de continuar proporcionant eines que puguin ajudar les víctimes a sortir de la situació. Se’n diu informació de servei. Tot i això, convé apostar més fort en emetre notícies i publicitat centrant el focus en la problemàtica dels agressors, que són qui generen la violència. Des d’un punt de vista deontològic, s’estarà aportant més rigor al relat, ja que s’estaran plantejant les diferents cares d’una mateixa realitat. Des d’un punt de vista sociològic, potser, es contribuirà des del periodisme a canviar la visió esbiaixada sobre la violència de gènere.