Etiqueta: menors

Deontologia incendiada

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Martí Odriozola (@martiodriozola)

Informar d’una tragèdia no és fàcil. I si hi ha menors, encara menys. Partint d’aquesta base, és necessari que, en situacions complexes, els periodistes facin un exercici d’autoanàlisi per evitar caure en errors deontològics. Situem-nos. Diumenge 3 de març. Set del matí. Barri de Les Corts. I un incendi d’origen encara desconegut causa dues morts. Evidentment, la notícia apareix com a última hora al Twitter, als mitjans digitals i als butlletins de ràdio, i els informatius de televisió del migdia en fan el seguiment. I no és una tasca senzilla. Donem un cop d’ull al que van fer diferents televisions: tres públiques –TV3, Betevé i La1– i tres privades –Cuatro, La Sexta i Telecinco–. Les sis van caure en els mateixos paranys.

D’entrada, sorprèn que la majoria de mitjans diuen l’adreça del pis sinistrat i donen tota mena de detalls sobre la seva ubicació. Quin interès tenen aquestes dades? Per què hem de dir el carrer, el número i el pis de l’incendi? No és suficient dir el barri? I si hi ha un familiar o amic que no en sabia res i se n’assabenta per la televisió? És oportú tenir present que, moltes vegades, tenir la informació no és sinònim d’haver-la de difondre. I, en aquest cas, l’adreça no és rellevant ni té interès públic i, per tant, hem d’obviar-la.

En segon lloc, moltes de les televisions obren les seves peces amb les imatges de les flames gravades per testimonis quan el foc encara era viu. A més, només TV3 atribueix l’autoria de les imatges. Ara bé, és necessari mostrar-les? Què ens aporten informativament? Quin impacte emocional pot tenir per la família veure les flames que han acabat amb la vida dels seus familiars? Massa sovint, l’espectacularitat s’emet sense filtres.

En tercer lloc, en totes les peces apareixen com a testimonis persones veïnes de l’edifici o properes al lloc del sinistre que expliquen què van sentir i com van viure els fets. I en la meitat dels informatius apareixia una menor donant la seva versió. De fet, casualitat o no, era la mateixa nena qui parlava a les tres televisions. Calia? Com de necessari és que una nena faci de testimoni? No hi havia més gent? El que diu té prou rellevància per justificar-ho? Cal plantejar-se més a fons si és necessari incloure menors en aquest tipus de notícies.

En quart lloc, les diferents peces informatives abusen dels plans de la gent que ha estat desallotjada de casa seva com a conseqüència de l’incendi: persones amb pijama o amb els seus nadons en braços i en una situació que no és còmode i agradable per elles. Quina novetat ens aporta? Què hi treu l’espectador de veure les desgràcies de la gent? Són necessaris uns plans tan tancats? Per voler-ho explicar tot, a vegades ens passem de frenada.

Per acabar, a títol anecdòtic, més d’un mitjà col·loca al mateix nivell les dues víctimes mortals i el gos que vivia amb elles al pis; “dues persones i el seu animal de companyia han perdut la vida”, diuen a Betevé. Des del respecte pels animals, potser convindria diferenciar-los una mica més. També és bo mencionar que TV3 és l’únic canal que fa esment a una explosió com a possible causa de l’incendi, en una versió explicada pels testimonis que s’oposava amb la dels bombers; el que uns deien que era causa, pels bombers podia ser conseqüència.

En relació al tesaure de l’ètica periodística, la cobertura de l’incendi de Les Corts es pot relacionar, fonamentalment, amb el principi de responsabilitat, lligat a la invasió de la intimitat, la privacitat i la protecció dels menors, així com al dolor i al sofriment. D’altra banda, també manté un cert vincle amb el principi de veracitat i el rigor informatiu, associat a les fonts i a la precisió i exactitud, per exemple, a l’hora d’explicar les causes –encara desconegudes– de l’incendi. També cal mencionar la selecció de les imatges, que tendeixen a l’espectacularització del sinistre.

En tot aquest assumpte, és imprescindible citar les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals, que fan referència explícita als diferents elements analitzats. D’entrada, el CAC és taxatiu i sentencia que, en aquests casos, “cal evitar, en general i fins on sigui possible, recórrer a la participació de menors”. Afegeix que no haurien d’emetre’s “primers plans o plans curts de persones en situació de patiment” i mai sense el seu consentiment explícit i recorda que “incrementar pel zoom la sensació de proximitat […] sovint pot vulnerar la seva privadesa”. El CAC també subratlla que “convé extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat”. Queda palès, doncs, que els mitjans comentats es van distanciar d’aquestes premisses.

En la mateixa línia, el Col·legi de Periodistes defensa que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables” i la FAPE afegeix que “en el tractament informatiu dels assumptes en què hi hagi elements de dolor en les persones afectades, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Per la seva part, la UNESCO insisteix en el fet que “una part integral dels estàndards professionals dels periodistes és el respecte pel dret de l’individu a la intimitat i la dignitat humana”. Per la seva banda, el llibre d’estil de la CCMA defensa que “a les informacions sobre catàstrofes” cal evitar recrear-se “en el dolor de les víctimes i del seu entorn afectiu”. I el de RTVE manté que “en el cas de tragèdies, els professionals de RTVE han d’adoptar les màximes precaucions per preservar la intimitat i el respecte al dolor de les víctimes”.

Feta la radiografia, es fa palès que a nivell teòric i discursiu, els diferents actors periodístics tenen clara quina ha de ser la manera d’informar d’una tragèdia com un incendi mortal, però, a la pràctica, els professionals no ho apliquen com caldria. S’han de fomentar, doncs, els processos de revisió i autoavaluació que garanteixin una pràctica periodística rigorosa, respectuosa i d’acord amb l’ètica que ha de bastir qualsevol notícia. Només així farem un bon periodisme.

Tot i disposar del material, en aquest article no s’han inclòs imatges de les peces estudiades per no reincidir en els errors deontològics analitzats. Es poden consultar en els enllaços que apareixen al segon paràgraf de l’escrit.

“Menes”, de menors a criminals en una sola etiqueta

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Marta Nin (@martaninloscos)

El dissabte 9 de març, un grup de 25 encaputxats va accedir a l’alberg Cal Ganxo, a Castelldefels, i va agredir els menors migrants que s’hi allotgen des del desembre de 2018, així com els seus educadors. Un dels menors va haver de ser ingressat per lleus contusions a l’Hospital de Viladecans i, a més, el centre va patir algunes destrosses materials.

Tal com afirmava el diari Ara, aquesta era la tercera agressió racista contra menors estrangers en només en deu dies. El 3 de març se n’havia produït una a Canet de Mar, quan un home va entrar amb un matxet a una casa de colònies i va amenaçar de mort a la cinquantena de joves d’entre 15 i 18 anys que s’hi acullen. Tres dies abans, una vintena de veïns del mateix poble havia insultat tres dels nois quan tornaven de la biblioteca, on havien anat per contactar amb les seves famílies.

Una de les protestes que es van fer en contra de les agressions va ser el 16 de març, en què més de 300 persones van concentrar-se a Plaça Sant Jaume, convocades per l’associació d’Ex-menors no acompanyats. “Volem treballar, tirar endavant… l’etiqueta de “mena”, al cap i a la fi, ens l’han posat per anomenar-nos d’alguna manera però som igual que tothom i tenim els mateixos drets i les mateixes opcions que tothom a ser persones”, deia Hind Rhora, representant de l’associació, al TN Vespre de TV3. I és que l’augment de les actituds xenòfobes vers aquest col·lectiu es deu, en gran part, a la manera com les institucions polítiques i els mitjans de comunicació n’han tractat la seva arribada a l’Estat, fet que ha provocat una allau de notícies allunyades de la deontologia periodística. En molts casos, s’ha oblidat la situació de vulnerabilitat d’aquests menors que arriben sense cap tutor adult i s’ha normalitzat posar-los sota l’etiqueta “MENA” (Menor Estranger No Acompanyat). Aquest sobrenom, a més, va moltes vegades unit a un discurs negatiu i criminalitzador que els mitjans retroalimenten diàriament. Les següents imatges en són només alguns exemples:

Davant l’agressió sexual a una noia a Santa Coloma de Gramenet el 12 de novembre de 2018, La Sexta publicava aquesta notícia. Al titular, indica que els 15 detinguts són menors migrants, mentre que al subtítol ho desmenteix, dient que són dos menors i la resta adults.

Alerta Digital publicava la nacionalitat i donava dades irrellevants per a la notícia: es relaciona que els agressors estiguessin infectats per sarna amb el fet que feia uns dies, un “mena” fos diagnosticat de la mateixa infecció, fet que porta a la criminalització del col·lectiu sencer. Cal destacar que també es donen informacions no contrastades, com que els nois havien estat arrestats feia uns dies per “suposats” robatoris amb violència.

La Vanguardia feia el mateix amb un cas de sis violacions a Barcelona, en què, malgrat que cita com a font els Mossos d’Esquadra, utilitza l’etiqueta “mena” per a referir-se al presumpte agressor. Altres mitjans com la Cope, El País o La Razón posen el focus en “la problemàtica” que l’arribada d’aquests menors suposa, usant connotacions negatives com “llegada masiva”, “fugados”, etc.

En tots aquests casos es veu una clara vulneració dels codis que marquen la deontologia periodística. Segons indica el tesaure de l’ètica periodística, no es compleixen, principalment, els principis de justícia -quant al tractament de grups socials desfavorits- i el de responsabilitat -en matèria d’especial sensibilitat social. Tal com s’indicava anteriorment, i segons la Guia sobre el tractament de diversitat cultural, cal evitar la informació del país d’origen si no és estrictament necessari –el que es fa amb la violació de Santa Coloma de Gramenet, en què s’especifica que és magrebí- així com les generalitzacions. De la mateixa manera, i seguint les recomanacions del CAC sobre el tractament de la immigració, cal evitar relacionar un determinat col·lectiu  de persones migrades, com serien els menors migrants no acompanyats, amb una activitat il·legal, com les agressions o els robatoris. Cal tenir molt en compte també, a tall de resum, l’annex F del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes, que indica que el tractament dels mitjans és influent a l’hora de provocar una actitud negativa de la societat vers els immigrants. Remarca la necessitat d’evitar etiquetes -“menes”- i d’actuar amb especial responsabilitat i rigor en col·lectius vulnerables. Quan, a més, es tracta de menors, hi ha un decàleg que recull el tractament adequat per aquest col·lectiu: es destaca l’evitament d’estereotips així com el tractament en la diversitat.

En l’àmbit estatal i transnacional, els punts número 7 tant de la FAPE com del FIP, insisteixen en l’extrema cura dels periodistes cap als col·lectius més vulnerables i discriminats, i l’intent per facilitar aquesta discriminació.

Malgrat que la majoria de mitjans perpetuïn aquesta discriminació, cal remarcar també la professionalitat d’altres. Sense anar massa lluny i tornant a l’inici, n’és un clar exemple l’entrevista que Lídia Heredia va fer a l’alcaldessa de Castelldefels María Miranda a Els Matins de TV3. Mentre que aquesta repetia constantment en el discurs l’etiqueta “mena”, en contrast amb “els joves del poble”, Heredia es limitava a termes com “menors migrants o estrangers”. Aquests matisos són els que acaben determinant la professionalitat i el rigor d’un periodista. Altres mitjans a destacar són, per exemple, La Directa o Mèdia.cat, que han volgut contextualitzar i donar veu a aquests col·lectius, sense caure en els estereotips i anant més enllà de les simples etiquetes.

El límite de las imágenes: el caso de Felipe Gómez-Alonzo

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Javier Pérez Ramírez (@javierburfis)

Estas últimas semanas España y el mundo se han visto conmocionados por el caso del pequeño Julen, del que varios medios de comunicación han intentado sacar tajada; pero esto no va sobre el caso Julen. Paralelamente, se estaba dando el caso del retorno al país del niño guatemalteco de 8 años que falleció en custodia de los Estados Unidos en Nochebuena. El pequeño Felipe Gómez-Alonzo había sido detenido junto a su padre el 18 de diciembre en Texas por entrar, según las autoridades, ilegalmente en el país.

Mientras sucedía este retorno para que su familia pudiese decidir qué hacer con el féretro, se hacían labores de búsqueda del famoso caso del ‘pequeño Julen’, en el que el niño cayó en un pozo de Totalán (Málaga) a 71 metros de profundidad. La cobertura que se hizo del suceso fue cuestionable deontológicamente, pero eso ya es otro caso. Volviendo al caso de Felipe Gómez, el domingo 27 de enero (justo un día después de que encontraran el cuerpo sin vida de Julen) TV3 elaboró un sumario de noticias breves del mundo, entre las que se incluyó la información del entierro del niño guatemalteco.

La noticia que se está tratando dura 28 segundos en un total de un bloque de 1:20. Evidentemente es obvio que se le dé una cobertura mayor al caso de Julen por proximidad e interés general, pero según el Código Deontológico de la UNESCO, más en concreto en su décimo principio, se debe promocionar una nueva manera de transmitir información a escala internacional. Sin embargo, no es el tiempo lo que cojea en esta pieza, si no las imágenes que se ven en ella.

 

El metraje que se utiliza para ilustrar la noticia contiene imágenes explícitas del féretro abierto, mostrando al pequeño Felipe de 8 años ya fallecido y embalsamado, mientras la familia del mismo. Estas imágenes chocan nada más verlas, pues no suelen aparecer este tipo de momentos tan íntimos. De hecho, los puntos 11 y 12 del Código Deontológico del Col·legi de Periodistes de Catalunya respaldan la postura de no ver estas imágenes en televisión, pues se deben proteger los derechos de los menores de edad, evitando difundir la identidad del menor (y más si es víctima). En este caso podría entenderse que se difundiese el nombre del niño, si la familia así lo quiso, pero en ningún caso filmado en las circunstancias que se dan. Atendiendo al libro de estilo de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), de la que forma parte TV3, se pretende “garantizar el bienestar físico y emocional de los niños” que aparecen en las informaciones (2.3.3.1. La intervenció dels menors)

Además, se tiende a pensar que los muertos no tienen derechos. Es, en parte cierto, pero no lo es cuando se trata del derecho al honor y a la propia imagen, y mucho menos cuando hay menores. El punto 12 del Código Deontológico del CPC decreta que se debe “salvaguardar la dignidad de las personas y su integridad física y moral”. De igual manera, el tesaure de la ética periodística elaborado por el Dr. Salvador Alsius, en el que choca con el punto número 4 de principio de responsabilidad, pues las imágenes violan el derecho a la intimidad y sus sub-puntos 4.2.1., 4.2.2. y 4.2.3.

Desde la deontología, la distorsión y el uso inadvertido de la imagen de las personas pueden causar daños morales y materiales. El artículo nº4 del código deontológico de la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas en España) deja claro que en elementos de dolor o aflicción, “el periodista evitará la intromisión gratuita, al igual que el nº6 que exige máximo rigor en el tratamiento de información relacionada con menores de edad. A nadie se le habría ocurrido poner una imagen del rescate de Julen o de su entierro; de hecho, el único material gráfico que se publicó del niño malacitano fueron dibujos y fotos en las que solo aparecían las autoridades en labores de rescate.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Retomando de nuevo el Código Deontológico de la UNESCO y su tercer principio, la responsabilidad del periodista pasa por actuar bajo una determinada “consciencia ética”, utilizando la información como un bien social y no como una mercancía. El hecho de acceder a un funeral, además de un menor, ya podría ser cuestionable en sí mismo, pero hay maneras y maneras; por ejemplo, la BBC que se emite en América Latina también compartió un vídeo similar en su página web, pero no muestra de manera tan explícita el cuerpo del pequeño Felipe.