L’ètica periodística en la cobertura d’atemptats terroristes

Autora: Cristina Alonso (@CristinaABx)

L’atemptat del 22 de març a Londres va fer que el periodisme augmentés la seva activitat. Els mitjans digitals i les xarxes socials van permetre que la notícia arribés a la major part del públic, però altres vies com la televisió i la ràdio també van informar-ne quasi a l’instant. Un cop la noticia havia estat difosa, els mitjans van disposar-se a nodrir el públic amb tot tipus de detalls sobre l’atemptat. L’aparent intenció: que ningú no es perdés cap detall.

La difusió de la notícia va fer que imatges com aquestes fossin vistes a diversos mitjans:

A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville

A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville

Les imatges són molt dures, sense cap mena de dubte. I també ho eren moltes d’altres que van poder-se veure al llarg de les següents 24 hores de l’atemptat. El format i el contingut d’algunes informacions van fer saltar l’alarma deontològica del periodisme. Altres exemples:

Fotografies de l’atac de Londres publicades a The Huffington Post

  • Sensacionalisme de El Periódico. Titular una peça amb “Hi havia molta sang” i a continuació aportar el testimoni de diverses persones. Resulta sensacionalista i poc rigorós, en cas que no es contrasti bé).
  • Sensacionalisme i vídeos poc apropiats de El País. El mitjà espanyol va fer una peça que s’anava actualitzant periòdicament en funció de les novetats informatives. En un dels vídeos inserits, es pot escoltar una música inadequada per acompanyar aquest tipus de fets.

Aquestes mostres no són aïllades, de fet molts mitjans van difondre aquestes mateixes imatges en repetides ocasions. El cas gràfic sembla el més obvi a qüestionar des d’un prisma deontològic, i és per això que centraré la meva anàlisi a partir d’aquest aspecte.

Segons Salvador Alsius a Codis ètics del periodisme televisiu, la violació principal en aquesta cobertura mediàtica seria la del Principi de Responsabilitat. No s’haurien tingut en compte diversos punts com:

  • La primacia de la vida i de la seguretat de les persones. Aparentment, no s’estaria donant prioritat a l’ajut humanitari mentre es fan certes fotos.
  • La invasió de la intimitat de les persones mortes i ferides. S’està mostrant el dolor i sofriment d’aquestes, elements totalment innecessaris per al lector/espectador.
  • Certes imatges de mal gust, que inciten a l’alarmisme i vulneren el dret de les víctimes i dels lectors/espectadors.

A més, en un primer moment tampoc no s’hauria respectat la presumpció d’innocència del l’assassí, que va ser mostrat en fotografies ferit quan encara no havia estat confirmat el seu delicte. Això atemptaria contra el Principi de Justícia.

Salvador Alsius no és l’únic que ha intentat establir una sèrie de línies a l’hora de determinar què és ètic o no en el periodisme. Existeixen diversos documents i codis a nivell internacional, estatal i autonòmic que esmentarien elements i principis que hagués calgut respectar en aquest cas:

UNESCO. Principis internacionals d’ètica professional del periodisme (1983). Principalment, són dos els principis que s’haurien vulnerat en el tractament d’aquesta qüestió. El primer, el de la responsabilitat social del periodista, que es correspon amb el Principi III del codi de la UNESCO. El segon, que es correspon amb el Principi IV, faria referència al respecte per la privacitat i la dignitat humana.

Federació Internacional de Periodistes (FIP). Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes (1954)
La FIP diu en el punt 4 del seu codi ètic que el periodista farà servir només mètodes justos per obtenir notícies, fotografies i documents. Tot i que directament no s’haurien fet servir mètodes injustos o il·legals, no s’hauria respectat el dret les persones en una situació vulnerable.

Col·legi de Periodistes de Catalunya. Declaració de Principis de la Professió Periodística (1992).
El punt 9 del codi explicita el deure a respectar el dret a la privacitat i diu que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables”. Víctimes d’un atemptat terrorista es podrien incloure dins d’aquest grup. A més, el Col·legi de Periodistes va presentar el novembre de l’any passat una sèrie de recomanacions per a la cobertura d’actes terroristes. En aquest cas, no s’haurien respectat dos dels punts:

  • Drets de les víctimes. “Es recomana abstenir-se de difondre cossos de víctimes mortals si se les pot reconèixer. […] En el cas de víctimes supervivents, només s’haurien de prendre imatges o declaracions quan les persones afectades ho autoritzin expressament”. En el cas del presumpte terrorista, es pot deduir la seva identitat a la fotografia en què encara es troba ferit. Pel que fa a les imatges de les víctimes, caldria comprovar si s’ha demanat el seu permís per a difondre-les, atès que van ser difoses amb molta rapidesa.
  • Drets de l’audiència. “El nivell de duresa de les imatges que rebi ha d’estar justificat editorialment, en funció de si aporten elements informatius rellevants i no pas per la seva morbositat. La ciutadania té dret a no accedir a continguts violents, especialment, en el cas de les ràdios i televisions, durant l’horari protegit”. Algunes imatges resulten impactants per l’espectador, a més de que existeix el perill que les pugui veure algun infant. A més, algunes no aporten cap tipus d’informació rellevant per l’espectador.

Així doncs, caldria replantejar i revisar el sistema d’obtenció de les imatges i, a més, ser curós a l’hora d’escollir què és difon i què no. En cap cas hauria de prevaldre cap interès econòmic o voluntat d’exclusivitat per sobre dels preceptes deontològics esmentats durant aquesta anàlisi. Cal informar d’allò que sigui necessari i d’interès públic, que ajudi a formar una societat més crítica; però en cap cas ha de vulnerar aquesta informació el dret i intimitat dels ciutadans, i més quan es troben en una situació de vulnerabilitat.

Anuncis

Atemptats a Brussel·les: quan els mitjans també en són víctimes (I)

Autora: Judit Pastor i Costa (@tidujpc)

Va passar amb París i ha tornat a passar amb Brussel·les. Els mitjans han estat víctimes de la urgència i l’interès que susciten les accions terroristes, i més si es donen en ple cor d’Europa. El tractament informatiu dels atemptats ha posat en evidència —entre d’altres qüestions— la tensió que hi ha entre la necessitat de mantenir la ciutadania informada i la vulneració dels drets a la dignitat, la intimitat i la pròpia imatge de les persones afectades.

Al cap de pocs minuts de conèixer-se la notícia, a les xarxes socials i als mitjans de comunicació —especialment, televisió i portals digitals— hi circulaven imatges del cruent escenari de la tragèdia i de les víctimes, en un estat d’extrema vulnerabilitat (vegeu, a tall d’exemple, aquesta fotogaleria de La Razón). L’endemà, les primeres planes dels diaris no van ser menys.

Una de les fotografies que més va donar la volta al món era la de dues noies ferides i atordides, amb la cara, les mans i els peus ensangonats, i la roba esparracada. Cinco Días, El Punt Avui i La Vanguardia la destacaven en portada. És més, aquest últim rotatiu en va dedicar un article especial, que encapçalava amb l’epígraf “La imatge del drama”, i que es recreava en la història de l’hostessa de la jaqueta groga, convertida “en la icona dels atemptats”. En detallava el nom i els cognoms, l’edat, la nacionalitat, el lloc de residència i de treball, la identitat del marit i dels fills, i es recreava en un minuciós relat de les hores prèvies als fets. El Mundo va publicar una peça similar.

unnamed

Tres dels involuntaris protagonistes de la tragèdia (LV / Agències)

També es van fer virals les històries i els rostres d’altres supervivents, com un conegut jugador de bàsquet alemany —present en les portades d’El País i El Periódico, entre d’altres— i d’un jove missioner mormó. La Vanguardia es va dedicar a recopilar-los en una altra peça, en què gairebé cosificava les vides d’aquestes persones; per exemple, parlava del jugador de bàsquet com “dos metres d’altura estesos al terra” o com “115 quilos van sortir volant per l’aire com si fos un coixí de plomes”. Per la seva banda, La Sexta es referia al missioner nord-americà com un heroi, fent un joc de paraules amb la lesió que va sofrir com a conseqüència d’“un atac que, com a l’heroi de Troia, li ha tocat el seu tendó d’Aquiles”.

Aquestes imatges i l’ús que se’n va fer posen en relleu diverses qüestions deontològiques que van passar per alt a bona part de mitjans nacionals —i internacionals— que les van reproduir. És legítim mostrar i parlar tant obertament de les víctimes? El segon punt del principi de responsabilitat del Tesaure d’Ètica Periodística elaborat pel periodista i professor titular de la Universitat Pompeu Fabra Dr. Salvador Alsius i els codis deontològics de referència de la professió periodística recorden que la protecció a la intimitat, a la imatge i a lhonor sha dextremar en casos de dolor i aflicció, tant en adults com, sobretot, en menors.

Concretament en el cas del terrorisme, cal tractar les víctimes no només com a persones dignes del major respecte, sinó com a necessitades duna atenció i un tracte especialment prudent i escrupulós. Així ho recullen l’Informe sobre el tratamiento informativo en los medios de comunicación respecto de las víctimas del terrorismo de la FAPE (art. 4) i les Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals del CAC (art. [D] 2), entre d’altres.

Per tant, els mitjans han d’evitar, per norma general, el recurs a imatges de les víctimes i el seu posterior ús de forma reiterativa. Així mateix, tampoc seria acceptable “la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin” (Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, art. 9).

Amb o sense consentiment, és evident que la reiteració d’aquestes imatges no fa res més que contribuir a lespectacularització i dramatització del succés. Un exemple significatiu el trobem a Telecinco i Cuatro. Uns dies després de l’atac, totes dues cadenes es feien ressò del testimoni d’un treballador de l’aeroport de Zaventem que havia sobreviscut als atacs. El vídeo es recrea —tant visualment com de paraula— en escenes de dolor i patiment de la víctima; combina plans detall de les seves ferides, talls i cremades amb recursos dels moments posteriors a l’explosió —on, en un ambient de pànic, s’intueixen cadàvers i persones mutilades—; i dóna veu a un home “moralment mort”, amb “cicatrius profundes que trigaran a curar-se”.

Tot i no tenir una definició de ‘bon gust’ completament definida i objectivable (Tesaure, 4.3.2), sí que podem dir que moltes de les informacions emeses són de mal gust. Només cal veure, per exemple, una de les notícies més llegides al digital elMón la nit dels fets: una foto d’un clau al pit d’una de les víctimes.

En definitiva, els citats anteriorment són només alguns dels múltiples casos que hem pogut veure en les darreres setmanes als mitjans arran dels fets de Brussel·les. Tots ells posen en evidència el conflicte entre el dret a la informació i el deure periodístic de respectar els drets de les persones (International Principles of Professional Ethics in Journalism de la UNESCO, art. 6; Resolució 1.003 sobre Ètica Periodística del Consell d’Europa, arts. 23-24). Es tracta d’un terreny especialment pantanós quan fa referència a tragèdies humanes, que reclamen un tractament informatiu rigorós, sensible, i allunyat del sensacionalisme i l’espectacularització.

NOTA: Aquest article és el primer d’una sèrie de peces en què s’analitza el tractament informatiu que van fer els mitjans d’àmbit estatal sobre els atemptats a Brussel·les. Aquesta se centra en el principi de responsabilitat i, especialment, en qüestions relatives a la privadesa.

Ni humanitat ni professionalitat

Autora: Mar López (@Kualalumpurer)

El passat 14 de febrer va traspassar Muriel Casals, diputada de Junts pel Sí, després d’haver estat uns dies en coma per culpa d’una hemorràgia cerebral. Mitjans de comunicació d’arreu del país es van fer ressò de la notícia i van publicar els pertinents obituaris que feien un repàs de la trajectòria de la política i activista catalana.

En el cas del diari ABC, Salvador Sostres, es va encarregar de fer aquesta peça. Sota el títol “Muere Muriel Casals, referencia cívica del independentismo” va publicar un obituari que complia els requisits formals d’una peça informativa. Si no fos pel contingut del text, aquesta peça podria passar desapercebuda en la secció de societat del mitjà. Tanmateix, el seu contingut dista de complir els paràmetres del periodisme informatiu de qualitat. Des d’un punt de vista deontològic, aquesta peça “periodística” presenta les següents males
praxis.

Principi de Responsabilitat

Amb expressions com “las circunstancias mundanas de su muerte contrastan con la épica con la que desafió a España” o “soñaba con ser heroína y mártir de la Cataluña liberada y acabó atropellada por una bicicleta” es vulnera el respecte a la dignitat de les persones i al dolor i sofriment dels familiars de Casals. El Codi dels periodistes catalans del Col·legi de Periodistes de Catalunya especifica que s’ha de “Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin” (article 9). Sostres no sembla tenir en compte en cap moment el fet de poder ferir la sensibilitat de la família Casals.

Aquests fragments, entre d’altres, també es caracteritzen pel mal gust, ja que es frivolitza i es tracta irrespectuosament un tema tan seriós com la mort d’una persona. Un exemple evident d’aquesta frivolització és la frase “(…) un ciclista la atropelló, con tan mala suerte que al caer su cabeza impactó contra el bordillo de la acera”.

Principi de justícia

L’article de Sostres també afecta el principi de justícia, en concret l’ítem del tractament de grups socials desafavorits. El periodista va impregnar tot el text de connotacions masclistes al resaltar la bellesa i elegància de Casals com l’única de les seves virtuts: “(…) lo hizo siempre con clase, con la dignidad que nunca tuvieron sus ideas, y manteniendo entre el tumulto más atroz la compostura. De joven fue bellísima”. Per tant, no compleix el seu deure com a professional de treballar envers la igualtat i la inclusió social de tots els individus. La majoria de codis deontològics ho especifiquen: “El periodista es cuidarà dels riscos d’una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i farà el possible per evitar que es faciliti la discriminació, fonamentada especialment en la raça, el sexe, la moral sexual, la llengua, la religió, les opinions polítiques, així com l’origen nacional o social” (Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes de la FIP, article VII).

Per tant, un professional de la informació tampoc pot discriminar una persona per la seva ideologia política tal com fa aquest periodista en referir-se al pensament polític de Casals amb expressions com “extravagància”. Aquest tipus llenguatge també denota una clara falta de neutralitat (no es separa informació i opinió), aspecte fonamental inscrit dins el principi de veritat del tesaure de l’ètica periodística.

Així doncs, Salvador Sostres va realitzar un obituari en què en comptes de mostrar el respecte per una figura política acabada de traspassar, s’aprofita l’oportunitat per treure’n avantatge des d’un punt de vista demagògic. El posicionament polític del periodista fa que ataqui i frivolitzi la dignitat humana d’una persona, un fet inacceptable des d’un punt de vista tant moral com deontològic.

El perill d’anar massa de pressa

Autora: Núria Falcó Romagosa (@nfalro)

El dret a la informació és un pilar fonamental de tota societat plural i democràtica, i per tant, els mitjans de comunicació tenen una funció essencial per tal que aquest dret es compleixi. “El primer compromís ètic del periodista és respectar la veracitat”, estipula la FAPE, la Federación de Asociaciones de Periodistas de España en el segon punt dels Principis Generals del seu Codi Deontològic. I no és l’única en parlar-ne: a nivell global, la UNESCO remarca el “dret del poble a una informació verídica” (article 1 dels Principis internacionals d’ètica professional del periodisme) i que el periodista ha de servir aquest dret a la informació “verídica i autèntica” (article 2). En una direcció molt semblant, la Federació Internacional de Periodistes (IFJ) estipula que el primer deure del periodista és respectar la veritat i el dret que té el públic a accedir-hi. Tal i com es diu a la declaració de la UNESCO, en tant que el periodisme és un bé social (tercer article), el periodista té una gran responsabilitat professional i, conseqüentment, el periodista ha de comunicar informacions acurades i comprensives.

Tot i que la teoria és aquesta, les presses a vegades fan que mitjans de comunicació o periodistes difonguin informacions sense prou fonaments o completament errònies. És el que va passar amb una notícia que Vilaweb va publicar el 9 de febrer sobre la suposada nova portada de la revista satírica Charlie Hebdo que va resultar ser completament falsa.  La imatge de la falsa portada havia circulat per Twitter i altres mitjans com El Plural o Público també la van donar per bona. La portada en qüestió feia referència a la polèmica desencadenada per la detenció de dos titellaires madrilenys per presumptament enaltir del terrorisme.

El Consell d’Europa deixa ben clar que les notícies s’han de difondre “després d’haver estat fetes les verificacions de rigor” (epígraf IV). Es podria pensar que cap dels mitjans que van publicar la falsa portada no havien fet un contrast de la informació; d’haver ho fet, haurien vist que a la pàgina oficial de la revista hi apareixia la verdadera portada. La revista es publica setmanalment, i el darrer número havia estat publicat tan sols un dia abans i no feia cap referència al cas dels titellaires espanyols.  Tanmateix, Vilaweb va explica que sí que havien consultat la pàgina web de la revista satírica, però que “en veient que diversos mitjans publicaven la notícia i deien que havia aparegut avui mateix” havien decidit considerar-la bona. Fent aquesta i altres explicacions, Vicent Partal, director de Vilaweb, va signar la rectificació que es va penjar al mitjà, on assumia personalment les culpes del que per tuït va titllar “d’error lamentable”. Van donar més importància al fet que la imatge circulés per Twitter que a la web oficial. No van tenir en compte que Twitter per si sol no és cap garantia de fiabilitat.

El director de Vilaweb va actuar seguint el codi deontològic en acceptar el seu error, perquè el periodista s’ha d’esforçar “per rectificar qualsevol informació publicada i revelada inexacta o perjudicial”, estipula la Federació Internacional de Periodistes (article V).  Partal no va esborrar la notícia ni els tuïts que deixaven el seu  mitjà en evidència, sinó que va trobar més adient signar una rectificació i disculpar-se als lectors “per haver-los fallat” i per “ser transparents amb els nostres errors, de no intentar amagar-los i d’intentar, alhora, explicar què ha passat i per quin motiu”.

Però el principi de veracitat no va ser l’únic afectat, sinó que també es podria considerar que no s’havia respectat la dignitat de Jorge Fernández Díaz, vulnerant el setè punt de la UNESCO. A la portada, a banda d’aparèixer-hi la silueta d’un titellaire i una crida a la “liberté titiriteros” (traducció poc acadèmica de ‘llibertat titellaires’), també es feia mofa de Jorge Fernández Díaz. El ministre apareixia caricaturitzat amb una esquella al coll, un penis volador al costat i se’l titllava de dictador. En aquest cas, per tant, en publicar aquella informació falsa no només es vulnerava el principi de veritat sinó que a més, comportava una falta de respecte envers el ministre. Però a Vilaweb no es va considerar necessari disculpar-se a Fernández Díaz. Qui sí que ho va fer va ser Público, que va qualificar el ministre d’interior de “víctima involuntària de l’error”.

Telenovel·la al judici d’Asunta

Autora: Clàudia Bell (@ClauBellCas)

Els processos judicials són llargs i incòmodes pels involucrats en el cas. A més, quan es tracta de casos d’assassinat acostumen a ser dolorosos. No obstant això, els assassinats sempre tendeixen a cridar l’atenció de l’espectador, al qual li agrada consumir informació de com es desenvolupa el procés judicial i qui són els condemnats.

El cas Asunta, nena assassinada pels seus pares segons va dictar l’Audiència Provincial de A Coruña en sentència el passat 12 de novembre de 2015, és un clar exemple de cas d’assassinat que acaba convertint-se en un generador d’audiència molt potent. Les televisions sensacionalistes ho saben i no han dubtat en explotar-ho fins a dia d’avui. El problema sorgeix quan no es tracta el cas com una informació d’àmbit jurídic sinó com un culebrón. En el cas Asunta l’ètica a l’hora de tractar aquesta informació va ser molt discutible i avui dia ho segueix essent.

El passat 24 de febrer al magazine matinal El Programa de Ana Rosa de Telecinco, que porta la informació i la rigorositat com a bandera, va fer un muntatge esgarrifós. Com s’ha pogut seguir en els mitjans, Rosario Porto i Alfonso Basterra (pares adoptius d’Asunta) van ser condemnats per l’Audiència Provincial d’A Coruña a 18 anys de presó per l’assassinat de la seva filla i ells van presentar un recurs d’apel·lació al Tribunal Superior de Justícia de Galícia, el qual es va admetre a tràmit. El 23 de febrer es van presentar als jutjats on van defendre la seva innocència i van demanar l’absolució. La informació presentada en aquest paràgraf sobre el procés judicial seria la informació objectiva sobre l’actualitat del cas Asunta.

 

Tanmateix, la crònica d’El Programa de Ana Rosa sobre l’apel·lació no tracta el contingut de la jornada de judici sinó l’actitud dels acusats. Durant la peça de dos minuts que s’adjunta a continuació, la periodista fa una descripció minuciosa de l’actitud dels acusats. Mentre en un informatiu rigorós es tendiria a presentar amb què es defensen les parts, en aquest cas la periodista construeix missatges com:

  • “Con paso muy tranquilo entraba así en el Tribunal Superior ante uno de los días más importantes de su vida. Ya dentro de la sala mantuvo la misma actitud. Con las piernas y los brazos cruzados mostrando total desacuerdo con la sentencia que lo ha condenado.”
  • “A su lado su mujer, en todo momento han permanecido sentados juntos pero no han hecho ni un sólo gesto de complicidad. Rosario Porto se ha mostrado discreta y en su pelo podemos apreciar algo de dejadez, también en la barba de Alfonso.”
  • “Rosario Porto se preocupa por su imagen.”
  • “Únicamente la vemos emocionarse cuando su abogado recuerda el día que apareció el cuerpo de su hija. ¿Intenta dar pena Rosario Porto o le duele recordar aquél día? “
  • “La mayor parte del tiempo miran al suelo, ¿estan arrepentidos o de verdad les supera la situación? “
  • “Sorprende la frialdad de los padres de Asunta en la que es la última palabra. Alfonso incluso se crece y de sensación de chulería ante la última decisión”

Tots aquests extractes són un atac directe als Codis Deontològics (UNESCO, Federació Internacional de Periodistes i FAPE). En aquest cas, com que el programa és de nivell espanyol em centraré a analitzar els punts violats de codis deontològics espanyols i de nivell superior.

En primer lloc, aquesta peça atempta a la veritat i l’objectivitat (punts 1 i 2 UNESCO i punt 2 FAPE) ja que es descriu l’actitud dels processats amb biaix sensacionalista i interpretatiu. No es fa una “adhesió honesta a la realitat objectiva” (punt 2 UNESCO). Es pot dir, doncs, que no hi ha una distinció clara entre fets i opinions ja que la periodista utilitza un to interpretatiu i abusa del seu poder informatiu (punt 1 FIP). A més, es posa rellevància a aspectes que no tenen interès públic.

Seguidament, quan la periodista descriu el cabell de Rocío Porto, la barba del seu marit i l’actitud d’ambdós amb to despectiu es fa un atac a la imatge dels dos protagonistes (punt 4 FAPE). Per tant, s’atempta contra el punt 6 del codi de la UNESCO ja que es fan “insinuacions malicioses”.

Alhora, es fan servir “expressions injurioses”, tal i com diu el punt 8 de la FIP, que poden fer mal com sorprende la frialdad de los padres de Asunta. En tot moment, doncs, s’intenta “tergiversar” (punt 3 FIP) el judici centrant-se en si estan o no penedits, si s’emocionen, si tenen una actitud xulesca… al marge del que presenten els seus advocats. Es fan “especulacions innecessàries sobre els sentiments i circumstàncies” dels acusats (punt 4 FAPE).

Per evitar que un judici delicat i dolorós es converteixi en una novel·la, el Consell de l’Audiovisual d’Andalusia va fer un seguit de recomanacions als mitjans que cobrissin el judici per l’assassinat de Marta del Castillo (una menor assassinada possiblement per dos joves de la qual encara no s’ha trobat el seu cos). En aquestes recomanacions es demana als mitjans en el punt 1 que no facin judicis paral·lels i que distingeixin entre fets i interpretacions sense opinar ni difondre rumors. Fet que es passa per alt completament a la peça de El Programa d’Ana Rosa.

Un altre punt destacable d’aquestes recomanacions és el punt 2 que demana no convertir un procés judicial en un espectacle. Per tant, es demana no manipular la imatge ni el llenguatge perquè l’espectador no rebi una imatge predeterminada dels acusats. No obstant això, amb aquesta peça l’espectador pot pensar que els pares d’Asunta estan frívols davant d’un judici així i que no cuiden la seva imatge perquè estan deprimits.

Per tant, els mitjans tenen una influència molt gran i davant d’un judici per assassinat han d’anar amb molt de compte de no ferir sensibilitats, sobretot la de familiars i amics. Tanmateix, a El Programa d’Ana Rosa primen el sensacionalisme, la manipulació i la tergiversació i no la rigorositat i professionalitat.

Ràpids en piular, lents en rectificar, nuls en la disculpa

Autor: Ferran Moreno (@FerranMorenoG)

El passat 13 de febrer a la nit, els principals mitjans catalans van començar a omplir els seus perfils a les xarxes amb la notícia de la mort de l’expresidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals. Concretament, l’ARA, La Vanguardia, El Món i els diferents comptes de la CCMA van començar a piular des de les 22:15h la notícia, seguits per mitjans espanyols com Público, El País o El Mundo que també donaven per bones les informacions.

A les 22:30, el canal 3/24 ja obria la roda informativa amb la mort de Casals. La principal referència era el tuit del president de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez, en què escrivia “la dama del Procés ens ha deixat”. I tot seguit, ho acompanyaven d’una crònica de poc més d’un minut en què es recordaven els últims mesos de la diputada de Junts pel Sí.

CAPTURA1

Sis minuts després, però, diverses personalitats del món de la política publicaven a Twitter que les notícies que estaven difonent els mitjans no eren certes. En un primer instant, era el diputat Jordi Turull qui desmentia les informacions sobre el decés de Casals. L’exconseller de la Presidència Francesc Homs ho faria uns minuts després.

És aleshores, vora a tres quarts d’onze de la nit, quan el canal 3/24 esborra de les pantalles el cartell d’“Última Hora”. Però també és en aquell precís moment quan al programa La Sexta Noche anuncien la defunció de l’expresidenta d’Òmnium. Un desgavell informatiu en què televisions i premsa digital s’havien llançat massa aviat a publicar la notícia de la nit, i que amb més o menys rapidesa, veient els desmentiments a les xarxes, havien de començar a rectificar.

CAPTURA2

Al bloc informatiu de les 23h al 3/24, el canal explica que tot i que l’entorn més proper a Casals n’havia anunciat la mort, la notícia no estava confirmada. Tot i això, no s’ofereix cap disculpa. A les xarxes, tots els comptes de la CCMA avisen que no informaran de la qüestió fins que no hi hagi una confirmació oficial, mentre que a La Sexta, el periodista Iñaki López és l’únic que es disculpa de forma explícita.

La premsa digital també segueix camins diversos. El Món ja ha deixat obertes diverses finestres a la seva web amb aspectes de la vida de la diputada de Junts Pel Sí. La Vanguardia i l’ARA, que havien enviat alertes als dispositius mòbils abans de les 22:30h, comencen a substituir el qualificatiu “morta” per “clínicament morta” a les seves pàgines web. Però, a la vegada, El Periódico piula la mort de Casals quan són les 23:14h, mentre que la periodista Marta Lasalas d’El Nacional publica ja un obituari només sis minuts després, amb el títol “mor Muriel Casals, la independentista serena”. Amb la ja més que evident precipitació, abans de les dotze de la nit, ho canvien pel mateix sistema que l’ARA i La Vanguardia: “Muriel Casals, la independentista serena, clínicament morta”. Un titular que, si bé soluciona qüestions de cura i rigor, en aquell moment dilapida la intimitat de la família.

CAPTURA3

L’article novè del codi del Col·legi de Periodistes diu que els periodistes han de: “respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin”.

I no només aquest codi fa referència a la necessitat d’evitar aquestes “especulacions innecessàries”. La FAPE, en el seu quart principi, detalla que “el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre sentiments i circumstàncies” en assumptes en què hi hagi dolor de persones. I agafant el principi de veritat, recorda precisament en el seu segon punt, que “el primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat”, de la mateixa manera que ho fa la UNESCO en el seu primer principi. Un compromís que els mitjans van perdre de vista, durant uns instants, per voler ser els primers en difondre la notícia estrella de la nit. Amb l’excepció, val a dir, de VilaWeb –els únics que no van fer cap esment a les informacions publicades arreu.

Només el 324.cat i Público van esborrar la notícia de les pàgines respectives fins a properes novetats. Tots els altres mitjans van mantenir unes informacions que ja eren obituaris en tota regla i que, possiblement, centrant-nos en el principi de responsabilitat de tot periodista, vulneraven la intimitat de la pròpia Muriel Casals i la dels seus familiars. En aquell moment, ni l’Hospital Clínic, ni la família, ni la formació política de la diputada n’havien anunciat la defunció.

No és la primera vegada que passa. Un cas similar va ser el de Tito Vilanova l’any 2014, quan Twitter i diversos mitjans van avançar la seva mort de forma equivocada. La velocitat de les xarxes empeny els mitjans de comunicació en la determinació de no ser els últims a publicar les notícies. Així ho explica l’Àlex Gutiérrez a l’ARA, en l’article que titula la notícia de la mort de Muriel Casals havia d’esperar”. Però el cert és que tret d’ell mateix en representació de l’ARA, i les disculpes reiterades d’Iñaki López a La Sexta, cap dels altres mitjans de gran abast ha publicat un article, unes línies o una simple nota amb les disculpes pertinents als lectors o espectadors, però en primer terme, a la família de la diputada.

Tal com apunta l’article 3 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya cal “rectificar amb diligència i amb tractament adequat a la circumstància, les informacions –i les opinions que se’n derivin- que s’hagin demostrat falses i que, per tal motiu, resultin perjudicials per als drets o interessos legítims de les persones i/o organismes afectats, sense eludir, si calgués, la disculpa, amb independència d’allò que les lleis disposin al respecte”.

El comunicat oficial que recollia la mort de Casals no arribaria fins la 1:08 de la matinada. Tres hores després que comencés tot el rebombori a les xarxes i als mitjans. Massa ràpids en piular i massa lents en rectificar, però sobretot, nuls en les disculpes.

Teories “conspiranoiques” en (no) exclusiva a Antena 3

Autora: Mar Romero Sala (@Mar_RomeroS)

El passat 20 de gener Antena 3 va emetre un vídeo als seus informatius que la cadena presentava com a exclusiva. La notícia desvelava les connexions entre el govern veneçolà de Nicolás Maduro, la CUP, Podemos i ETA a través del descobriment de que el govern de Maduro havia pagat el viatge a Anna Gabriel, actual diputada de la CUP al Parlament Català, Maria José Aguilar, número 1 de Podemos a Castella-la Manxa a les darreres eleccions generals, i Ignacio Gil de San Vicente, intel·lectual de l’esquerra abertzale i familiar de dos detinguts d’ETA. Antena 3, que estava utilitzant l’eina Periscope, una aplicació de mòbil per fer streaming, per mostrar el plató i els informatius “darrere de la càmera”, va captar el moment en què un dels presentadors li deia al seu company: “Nos van a dar pero bien”, referint-se a l’exclusiva que s’estava publicitant al llarg de tots els informatius. Efectivament, el comentari dels propis presentadors va esdevenir una etiqueta a Twitter (#NosVanADarPeroBien), sota la qual molts tuitaires van queixar-se del periodisme fet per Antena 3. L’etiqueta va ser una de les més comentades del dia, i la majoria de mitjans van fer-se ressò de la ficada de pota d’Antena 3 en les seves versions digitals.

Captura de pantalla 2016-02-04 a las 08.55.28

Fins aquí els fets. Hi ha moltes coses que ens podem aturar a analitzar, des de plantejar-nos si realment l’exclusiva era una notícia fins a la reacció a les xarxes gràcies a una aplicació mòbil. En aquest cas, ens centrarem en el tractament informatiu de la notícia que fa Antena 3.

Abans de res, cal deixar clar que la informació que emetia la cadena no era exclusiva. Així, els informatius ja trenquen la majoria de codis deontològics i posa en perill el principi de veritat. L’article 13 del Codi Deontològic de la FAPE deixa clar que “el compromís amb la recerca de la veritat portarà sempre al periodista a informar només sobre fets dels quals conegui l’origen, sense falsificar documents ni ometre informacions essencials, així com a no publicar material informatiu fals, enganyós o deformat”. Presentar la notícia com a exclusiva és deformar els fets. La informació era pública des de fa un any: l’Anna Gabriel mateixa havia arribat a publicar un article explicant a seva visita a Veneçuela.

Els conflictes deontològics que planteja la notícia, però, van més enllà d’haver-ho presentat com a exclusiva, que ja de per si magnifica la informació i la fa més sensacionalista. La presentació de la notícia omet detalls que són rellevants per la bona comprensió dels fets. Per començar, la representant de Podemos no estava encara dins la formació política quan va realitzar el viatge, de manera que connectar el govern de Veneçuela amb Podemos per aquest fet és una exageració clara. Anna Gabriel sí formava part de la CUP, però presentar com una novetat la connexió del partit anticapitalista amb el règim bolivarià és fals i també sensacionalista: les connexions van molt més enllà d’un viatge i hi ha molts diputats que reconeixen obertament el suport al país sudamericà. D’altra banda, Antena 3 també omet que Ignacio Gil és més que parent de dos membres d’ETA, sinó que és un intel·lectual reconegut per teoritzar sobre l’alliberament nacional i l’anticapitalisme.

Per tant, el principi de veritat queda vulnerat en diversos punts: presentació falsa, manca de precisió i exactitud i sensacionalisme i espectacularització. Podríem ampliar la llista qüestionant la font de les imatges que acompanyaven l’exclusiva: Anna Gabriel fumant a l’aeroport de Barajas. D’on surten aquestes imatges i per què surten ara, més d’un any després del viatge? Qui les va gravar tenia permís per fer-ho? Sota aquesta premissa Antena 3 pot estar trencant el principi de responsabilitat al estar envaint la intimitat dels viatgers, amb un especial greuge cap a Anna Gabriel, que surt al llarg de la majoria de la notícia, i pot estar vulnerant el dret a la pròpia imatge. A nivell legal caldria veure si podria arribar a generar debat, tenint en compte que no eren persones molt públiques en el moment de l’enregistrament i que aquest es fa sense el seu consentiment, tot i que l’àrea de l’aeroport de Barajas podria ser considerada àrea semipública. Però deixant de banda els aspectes legals, la Resolució 1.003 sobre ètica del periodisme del Consell d’Europa aclareix en el seu article 23 que “el dret dels individus a la seva vida privada ha de ser respectat”. L’interès informatiu de l’exclusiva d’Antena 3 roça la frontera entre fet noticiable i fet no noticiable, i per tant podem posar en dubte que en aquest cas la intromissió es pugui justificar per l’interès públic de les imatges.

La noticia també trenca amb el principi de justícia: la difusió de la informació no és imparcial en cap moment. Antena 3 va repetir la notícia tres dies seguits, donant-li una importància desmesurada. Les imatges que acompanyaven la notícia eren, principalment, l’Anna Gabriel fumant a l’aeroport, cosa que no aporta molta informació. El to era constantment “conspiranoic”, per exemple anomenant als 13 espanyols que anaven dins l’avió com a “Los 13 elegidos por el gobierno de Maduro” i repetint que l’avió era del govern, quan no és un fet que surti de la normalitat que per un debat organitzat pels poders públics es pagui el viatge als invitats. I d’altra banda, les informacions surten més d’un any després dels fets, en un moment gens neutral dins la política espanyola.

Així, Antena 3 va trencar tres principis fonamentals de l’ètica periodística i va transgredir tots els codis deontològics que ens són de referència durant apoximadament un terç dels seus informatius de dimecres 20, dijous 21 i divendres 22. I ni tan sols han rectificat.