Coronavirus: l’epidèmia de la por

Autora: Laura Casserres (@LauraCasserres)

Internet bull amb el coronavirus. Durant les darreres setmanes, quantitats astronòmiques de missatges sobre la malaltia bombardegen l’opinió pública mundial, tant a través de les xarxes socials com dels mitjans de comunicació. I els mitjans tenen un paper primordial en el funcionament de les nostres societats. És el que es coneix als codis deontològics de tot el món com la “responsabilitat social” dels mitjans. Segons la UNESCO, el periodisme s’ha d’entendre com un “bé comú” que ha d’estar practicat d’acord amb la “consciència ètica” del professional. En la mateixa línia, el doctor en periodisme Salvador Alsius inclou en el seu Tesaure d’ètica periodística el Principi de Responsabilitat, que abraça les qüestions de seguretat pública, alarmisme i cooperació amb autoritats i responsabilitats públiques.

Una de les funcions socials del periodisme és donar informació de servei, aquella necessària per dur a terme les seves activitats quotidianes. En cas de malaltia, s’expressa entre altres en informar dels riscos amb rigor i transparència i en fer arribar a la població les mesures preventives necessàries que els especialistes de la salut recomanen.

L’oftalmòleg Li Weilang (34) va ser acusat de difusió de rumors després que es fes viral un missatge que va enviar a alguns dels seus companys de professió alertant que havia visitat set pacients amb símptomes molt semblants als de l’epidèmia del SARS (2003). El metge va morir després d’haver-se contagiat del coronavirus el dia 6 de febrer, i el seu cas es va convertir en estel·la de la reivindicació creixent de llibertat d’expressió a la Xina. Font: Getty.

Diverses fonts afirmen que amb una premsa lliure a la Xina l’abast del virus hagués estat menor, al·legat que reforça la tesi formulada al paràgraf anterior. D’una banda, les autoritats haguessin reaccionat amb més rapidesa. De l’altra, la ciutadania s’hagués pogut prevenir. El New York Times se’n fa ressò en una crònica àmplia que repassa la cronologia de la difusió del virus i les polítiques impulsades pel règim xinès.

A la resta del món, la cobertura del coronavirus també és polèmica perquè podem afirmar que, si a la Xina s’amaga i es minimitza, la premsa espanyola, britànica, llatinoamericana o francesa sotmet la ciutadania a una sobre-exposició on el problema no és tant la quantitat de ínputs (inabastable) com les característiques dels mateixos: abunden les conjectures i l’alarmisme. Mitjans i experts d’arreu del món s’han fet ressò d’allò que anomenen “infodèmia”. La BBC alerta que cal tractar la desinformació com un “virus de la vida real” i a casa nostra el 324 alerta de com “l’excés d’informació pot causar pànic”.

En primer lloc, el Principi de Veracitat es vulnera de manera reiterada. En el tesaure ja mencionat, es mencionen aspectes com la precisió, l’exactitud, la contextualització i l’aprofundiment de la informació. Tots ells interrelacionats al voltant del que denominem la bona pràctica periodística. I, evidentment, el màxim exponent de la manca dels requisits anteriors: les especulacions.

En el seu codi deontològic, la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) es mostra contundent en afirmar de manera simple i directa que “el primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat” (article 1). En la mateixa línia, el segon dels Principis Internacionals per la Ètica dels Professionals en el Periodisme de la UNESCO menciona com els fets seran explicats “escrupolosament en el seu context, assenyalant-ne els trets principals sense causar cap tipus de distorsió” amb l’objectiu d’aportar una “fotografia del món el més acurada i comprensible possible”. Informacions que relacionen el coronavirus amb altres fets aïllats, com l’absència de mesures sanitàries en un mercat a Tailàndia, fomenten la incomprensió i el pànic. Segons l’article 30 de la resolució 1.003 del Consell d’Europa, “els elements controvertits o sensacionalistes no es poden confondre amb fonts d’informació importants”.

Quan tots els requisits anteriors fallen, quan es prioritza la immediatesa a la informació de servei, apareix la rumorologia. El seu màxim exponent és l’anunci de cada possible nou contagi per després desmentir-lo, malgrat la flagrant vulneració que comporta de les normes més bàsiques de la deontologia periodística. Sense anar més lluny, l’article 1 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya fa una crida a “difondre únicament informacions contrastades amb diligència, i evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”. En la mateixa línia es pronuncia la Federació Internacional de Periodistes (FIP), que en l’article 5 de la Carta Mundial d’Ètica per a Periodistes alerta de com “la noció d’urgència o immediatesa en la difusió de la informació no prevaldrà sobre la verificació”. S’han fet seguiments minut a minut sensacionalistes, especulatius i innecessaris, i enviat alertes a mòbils, inclús per part d’aplicacions que no són mitjans de comunicació.

La majoria de les vegades el possible nou contagi -cada vegada més a prop de casa- s’acaba desmentint. Alguns mitjans compleixen amb la seva obligació de rectificar-com indica l’article 3 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya- però senyalem com, malgrat la correcció, aquesta ja no té el mateix efecte. La última hora d’un possible contagi no només té rellevància per la informació real que conté, sinó que cobra importància quan realimenta una percepció de pànic i de perill imminent. Així doncs, crea una dinàmica d’alerta i una sensació d’allò inevitable que es retroalimenta.

Portada racista francesa. El dia 26 de gener, “Le Courrier Picard” va titular “Alerta groga”. El cas va generar una allau de crítiques a les xarxes socials i el diari va disculpar-se al·legant que s’havia malinterpretat el missatge: segons ells, es tractava d’una referència a l’escala de gravetat de verd a vermell.

En segon lloc, el Principi de Justícia fa especial referència al “respecte als drets dels més dèbils i discriminats” (FAPE, article 7), com els casos de malaltia o de persones racialitzades, en els quals reclama “especial sensibilitat”. La crisi del coronavirus ha generat comportaments racistes i discriminatoris arreu del planeta i han portat a la comunitat xinesa a iniciar una campanya a les xarxes sota el hashtag #Nosoyunvirus. Diversos mitjans com Betevé, el Salto Diario, la CCMA, La Vanguardia i Rac1 se n’han fet ressò. A nivell periodístic, és clau diferenciar a la comunitat xinesa del coronavirus i posar l’accent en les mesures que s’estan prenent, com la quarentena de catorze dies. Sinònims repetits arreu com “el virus xinès” genera confusió i malentesos: el virus no té nacionalitat, l’epidèmia té un epicentre.

La cobertura inadequada de molts mitjans ha generat una onada envers la comunitat xinesa a nivell global. A França va començar una campanya viral a les xarxes socials amb el hashtag “No sóc un virus” o “I’m not a virus”. El cantant Chenta Tsai Tseng va desfilar amb el missatge pintat al tors a la Madrid Fashion Week per la firma Coconutscankill. Font: Instagram (@putochinomaricon).

Sota l’òptica del mateix Principi de Justícia, cal mencionar la sobre-exposició de l’opinió pública a qüestions com la del coronavirus mentre altres casos semblants viuen en el silenci mediàtic més esperpèntic i denigrant possible. El Congo fa un any i mig que afronta un brot d’Èbola més mortífer i menys controlat que el del coronavirus i, com indica Mèdia.cat, només El País se n’ha fet ressò de manera acurada. L’article 10 del Codi de la UNESCO apel·la a la “promoció d’un nou sistema comunicatiu i d’informació global”. Com tots els punts abordats en aquest estudi, la diferència en el tractament d’ambdues malalties i les seves causes és una discussió sensible i que mereix una mirada en profunditat.

Finalment, val la pena tenir presents les condicions que necessiten els professionals per dur a terme la seva feina, emprades en el Principi de Llibertat i especialment observades als codis deontològics d’arreu. Ja hem comentat la situació de la llibertat de premsa a la Xina, però l’opacitat del règim genera una incertesa i desconfiança que també dificulta la feina arreu del món. Un exemple n’és el constant canvi de mètode de diagnòstic.

El periodisme enfronta un gran repte amb la gestió de la crisi del coronavirus i la seva cobertura mediàtica. Després de molta recerca, no he trobat cap tipus de recomanació especialitzada en la gestió de malalties i epidèmies, ni tampoc cap codi deontològic que hi dediqui una part extensa. Més enllà de l’apel·lació al respecte i al dret a la intimitat, no hi ha una normativa pràctica i concreta, que és extremadament necessària tenint en compte els diferents episodis de contagi que es viuen i s’han viscut arreu del món. L’exemple paradigmàtic de la sensació d’inseguretat i pànic actual és la cancel·lació del MWC mentre totes les autoritats sanitàries negaven l’existència de qualsevol tipus de risc.

En girar la cantonada: el racisme de baixa intensitat i en mitjans locals, una realitat invisible

Autora: Marina Arbós Junyent (@marinarbos_)

A vegades analitzant el nostre entorn més proper ens adonem de problemàtiques que poden tenir un caràcter global i que no pensàvem tenir tan a prop. Quan fa un parell de mesos fullejava el Llaç d’Unió, una revista independent de Molins de Rei, vaig topar, sense voler, amb un article profundament racista.

Sota el titular “El comerç local de pakistanesos i xinesos”, l’autor del text es dedica a relatar el conglomerat de negocis que pertanyen a persones migrades de la nostra vila. Ho fa amb un to de superioritat i d’humiliació cap a aquest tipus d’establiments i promou l’estigma i la creació d’estereotips i mites cap als grups més vulnerables de Molins de Rei. Es tracta d’un article basat en prejudicis i sense cap mena de base fonamentada, però disfressat d’objectivitat. L’article 3 de la resolució 1003 del Consell d’Europa posa de manifest la necessitat de “diferenciar quan un article és d’opinió i quan es tracta d’una notícia”, i en aquest cas no es fa. Arran de llegir-lo, m’he qüestionat la importància del racisme, aparentment soft que existeix a la nostra societat i crec que és fonamental trencar amb aquest tipus d’actituds des de l’arrel, ja que a poc a poc va calant en l’imaginari col·lectiu.

Tot i tractar-se d’un mitjà petit, crec que és imprescindible que s’assenyali a les qui han permès la publicació d’aquest article, sense cap mena de filtre. D’entrada podríem pensar que com que és local i per tant, té un abast prou limitat, no caldria atacar el problema. Doncs no. Precisament per ser local i per ser l’únic magazín de la vila, cal ser més curoses que mai i tenir clara que l’ètica professional s’ha de tenir a tots els nivells. Quan als codis parlen d’autoregulació ho fan en un sentit transversal. L’article 36 del Consell d’Europa posa de manifest la necessitat de ser responsables com a periodistes, però alhora enumera tots els elements que conformen la comunicació i que s’hi veuen implicats: les qui publiquen, les associacions de mitjans, les expertes…

L’article comença explicant l’augment d’aquest tipus de negocis, però ho fa dient que “és cada vegada més evident a la nostra vila la proliferació de petits comerços regentats per pakistanesos i xinesos” i després parla de “col·lectius que s’estan expandint acceleradament”. Segons l’article 1 de la guia pel tractament periodístic diversitat cultural del Col·legi de Periodistes, “la nacionalitat no ha de ser esmentada si no és rellevant en la comprensió de la notícia”, com és el cas d’aquesta peça en què es plantegen canvis en la direcció dels negocis de la vila.

Després exemplifica escenes quotidianes en què les botigues són el tema de conversa i ho acompanya d’un “no sabem ni el nom oficial que té aquella botiga. Dient “la del xino”, ja està tot dit”. Tractar aquest tipus de comerços no pel nom que tenen, sinó a través del genèric que fa referència a la procedència de la persona que hi treballa no només és racista sinó que a més a més, ho tenim com una expressió tan interioritzada que és molt difícil de desfer-nos-en. Precisament per això, els mitjans de comunicació, han de treballar per una informació que fugi d’aquestes formes i això passa, necessàriament, per la desconstrucció. Per això, des d’un punt de vista deontològic, el punt 8 del codi de la UNESCO, posa de manifest la necessitat “de respectar el valor i la dignitat de cada cultura així com els sistemes culturals diversos”.

Quan s’endinsa a parlar dels horaris escriu, “això sí que no se’ls pot negar: alguns d’ells treballen moltes hores al dia”. La pregunta, però, és, què se’ls pot negar? Utilitza un to de superioritat que humilia i subordina a les persones que tenen aquest tipus de negocis. Tal com afirma el punt 5è de la guia de recomanacions del CAC pel tractament de la immigració, “cal evitar l’ús d’un llenguatge discriminador o que incorpori prejudicis genèrics en el tractament informatiu de la immigració”. Si no, es contribueix i es legitima la idea que són ciutadans de segona.

Les crítiques són múltiples, però l’idioma ocupa un espai important. L’autor de la peça es queixa de la dificultat que té per entendre’s amb les treballadores perquè “no entenen gaire el que els demanes o no saben parlar bé el castellà”. En aquesta línia, amb un to de burla, mostra imatges dels típics cartells d’ofertes amb faltes d’ortografia. Segons l’article 9 de les recomanacions del CAC, “s’han d’evitar les referències a qüestions relacionades amb l’origen de les persones que no afegeixen informació rellevant al relat i no són estrictament necessàries per a la comprensió el fet. Fer-ho contribueix al reforçament de prejudicis i té una intenció condemnatòria”.

Finalment, decideix sobrepassar totes les barreres deontològiques i professionals i valora el tracte com a “adust i poc afable” sense una base sòlida i com si fos una veritat absoluta. L’article 2 de la guia de tractament de la diversitat cultural del Col·legi de Periodistes afirma que “s’ha de promoure el rebuig a les actituds basades en la ignorància. La bona intenció de facilitar la comprensió de la notícia pot portar a una concepció maniquea de la realitat”. No hem de simplificar ni generalitzar les informacions.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Però no ha quedat impune. Des de SOS racisme i el col·lectiu catàrsia s’ha fet un text de resposta al Llaç d’aquest mes de gener. Per aquestes organitzacions, és essencial combatre els discursos que fomenten el racisme a casa nostra. Volen trencar amb la normalització d’aquest tipus d’actituds, que en molts casos ja hem assumit com a part de la quotidianitat. I precisament a través de l’anomenat racisme de baixa intensitat es legitima el racisme explícit que és realment el rerefons de l’article.

En el seu article posen sobre la taula un altre tema que convé analitzar: el racisme només s’expressa cap a un determinat tipus de migració. És selectiu. Per què no hi ha rebuig quan són europeus o nord-americans els que arriben a casa nostra? Tal com afirmen, en un món capitalista no es percep com a “invasió” la proliferació d’empreses multinacionals que ofereixen productes estàndards i hegemònics com ara Zara, McDonald’s o Starbucks. En canvi, es fa amb els petits negocis que tiren endavant col·lectius com ara els pakistanesos o els xinesos.

Per això, des dels mitjans de comunicació i com a professionals hem de ser conscients de la responsabilitat de servei públic que tenim i no creure que el llenguatge és innocent. Protegir i fer informacions de qualitat i rigoroses sobre els col·lectius més vulnerables és clau per poder construir un model de societat més just, més inclusiu i interseccional. Tal com diu el punt 6 de  la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació del col·legi de Periodistes de Catalunya, des dels mitjans de comunicació, “s’ha de reflectir el sentit positiu de la diversitat”.

Persones refugiades als mitjans (2015-2020): principals conflictes deontològics

Autora: Cristina de la Rosa García (@CrisdlRosaG)

A l’abril de 2015, més de 600 persones van morir en el naufragi d’una embarcació que pretenia arribar a Lampedusa (Itàlia). Aquell estiu va quedat marcat per la intensificació de la cobertura mediàtica de la situació d’aquells qui migraven des d’Orient Mitjà i Àfrica cap als països europeus. A major nombre de peces relacionades amb el tema, major diversitat de posicions i exemples que xoquen amb la normalitat deontològica.

Al setembre de 2015, la fotografia del “petit Aylan” obre el debat a la societat, a la política i als mitjans. Alhora, Hongria tanca frontera amb Sèrbia – Nilufer Demir

D’acord amb les pràctiques observades, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur) ha redactat una breu guia per al tractament mediàtic de les persones refugiades. El document utilitza els termes “persones refugiades” i no “refugiats”. Seguint la responsabilitat deontològica, no podem identificar l’individu amb una de les seves qualitats. En el cas de la salut mental, l’associació Obertament recomana els mitjans no utilitzar “un esquizofrènic” o “un anorèxic”, si no “una persona anorèxica”, donat que “les persones són més que la seva malaltia”. De la mateixa manera, una persona refugiada és més que la seva excepcional -i transitòria- condició de migrant de guerra.

En aquest fragment d’Intereconomía del 2015, l’allau de xifres crea una presentació informativa que contrasta amb l’opinió posterior. Els mitjans tenen obligació deontològica sobre tot tipus de peces, informatives o opinatives.

La major part de persones que arriben a costes europees en aquestes condicions venen dels conflictes a Síria (fugen del Govern i de l’ISIS), Afganistan, Iraq o Somàlia, o fugen de la repressió dictatorial d’Eritrea.  No obstant això, molts cops les xifres es confonen als mitjans i fan pensar que la major part d’aquestes rutes a través del Mediterrani les han utilitzades persones en condició de migrant econòmic. A més, l’exaltació de les xifres de migrants resulta en titulars grandiloqüents (“Más de 2000 immigrantes han entrado en Hungría por Serbia en las últimas 24 horas”) o en comparacions poc útils més enllà de l’alarmisme (“Peor que Bosnia”) que contradiuen el principi de veritat deontològic.

El periodisme té un compromís deontològic amb l’ajuda humanitària. Presentar l’acollida de persones refugiades com un atemptat a la identitat occidental tergiversa aquesta tasca – Libertad Digital

Alguns professionals de la informació són conscients d’aquesta tergiversació -voluntària o involuntària: el 2018, The Guardian va publicar un article en què desmentia cinc mites amplament difosos. No obstant això, poques peces aprofundeixen en les causes d’aquesta “crisi dels refugiats”. En primer lloc, l’expressió “crisi” -que s’utilitza en la major part de titulars- ofereix una imatge de “problema” que pot connotar negativament les persones refugiades, en comptes de la situació que les fa esdevenir refugiades.

A banda, com dèiem, es tendeix a parlar d’aquesta “crisi” com un problema espontani. D’entre les peces que realitzen cert anàlisi casuístic, els mitjans culpabilitzen ISIS, la guerra -en abstracte- o, si pertoca, els contrabandistes -que són fruit, i no causa, de la destrucció de les àrees d’on parteixen els migrants. Així doncs, les víctimes són les persones refugiades i, en última instància, els països europeus, que gasten milions en la seva acollida, argument econòmic que es reutilitza constantment des de discursos xenòfobs. En els darrers anys, els titulars de la premsa han derivat des de la “solució” del pacte amb el president de Turquia per la retenció dels migrants, fins a acusar el mateix Erdoğan d’utilitzar aquesta funció de control fronterer de la Unió Europea com arma de doble tall. La falta de context afecta el rigor informatiu, malgrat que la FAPE reconeix la veritat com “primer compromís ètic del periodista”, tal com s’explicita en el segon punt dels principis generals del seu codi deontològic.

“Llegan a España 194 refugiados sirios pese a los 6 atentados yihadistas que ha sufrido Europa en 2017” – Intereconomía. Associar “psicosi”, “terrorisme”, “crisi de refugiats” i “matança” en un titular també perpetua connotacions indesitjables.

D’altra banda, els discursos que relacionen les persones refugiades amb el terrorisme recorren amb freqüència a l’atemptat de París de 2016. Després del bombardeig mediàtic que una catàstrofe així suposa -començant pel conservador diari hongarés Magyar Idõk-, és responsabilitat dels mitjans “evitar les generalitzacions, els maniqueismes i la simplificació de les informacions”, com recomana el Col·legi de Periodistes en la seva guia específica.

Des de 1983, la Unesco apel·la al principi deontològic de responsabilitat per la prevenció davant de “qualsevol forma d’apologia o incitació a totes les formes de violència, odi o discriminació, especialment el racisme” (article 9 del seu Codi internacional d’ètica periodística). Posar en primer terme la condició de “refugiat” d’un violador o qualsevol altre tipus de delinqüent no aporta dades rellevants més enllà de l’encasellament social de totes les persones refugiades. La deontologia, però, no és una ciència exacta. Així, alguns mitjans han tatxat de “silenci mediàtic” el fet de no incloure la nacionalitat o la condició de migrant de la persona en informacions en què aquesta no sigui absolutament rellevant.

En definitiva, parafrasegem la Federació Internacional de Periodistes i la Comissió Europea en la conclusió de la guia Human Rights Reporting sobre minories ètniques i refugiats: “Els periodistes no poden curar la societat o desfer els danys a les persones refugiades. Però, escrivint sobre elles, poden reflectir les múltiples perspectives i tractar de mostrar que la majoria de famílies volen el mateix: viure en seguretat, pau i condicions decents”.

La islamofòbia als mitjans, una realitat infiltrada

Autora: Emma Santanach (@emmasantanach)

La paraula islamofòbia encara no apareix recollida en cap dels diccionaris principals de la llengua catalana. No obstant això, es tracta d’un fenomen que s’esdevé a diari, tot i que d’una forma quasi imperceptible, a través dels diversos aspectes i actors que conformen la nostra vida. Els mitjans de comunicació en són un exemple ben clar tot i que, en teoria, la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació, elaborada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, adverteix sobre la responsabilitat dels periodistes d’afavorir la interculturalitat i l’acceptació de la diversitat.

En aquest sentit mediàtic, sí que trobem una petita definició proporcionada pel Manual contra l’immigracionalisme, una guia elaborada per Red Acoge amb recomanacions pels mitjans. Segons aquesta, la islamofòbia és aquella “aversió, odi, por, rebuig, hostilitat vers l’Islam – religió el dogma del qual es basa en l’Alcorà – i, per extensió, a les persones que la practiquen”. És una definició que potser sona dura, però és una realitat. Sense anar més lluny, ens ho demostren fets tan recents com l’atemptat a Nova Zelanda contra dues mesquites, en què van morir una cinquantena de persones. D’altra banda, també trobem documents i informes que ho demostren amb dades contrastades. Per exemple, l’informe fet per l’Observatorio de la Islamofobia en los Medios, titulat “Una realidad incontestable: islamofobia en los medios”, o l’últim informe anual fet per la plataforma SOS Racisme.

Males pràctiques…

El cert és que trobem moltes males pràctiques en els mitjans de comunicació, ja sigui perquè es vulguin transmetre unes determinades idees de forma intencionada, o perquè es cometin errors per culpa de la desinformació.

Un exemple ben clar és la portada que el diari ABC va publicar el 27 de novembre de 2017, en el context de les Eleccions del 21D. El titular va ser “Todos los partidos del 21-D se lanzan a por el voto musulmán”, seguit del subtítol “Secesionistas y constitucionalistas fichan candidatos islámicos para lograr seducir a 170.000 votantes claves”.

En primer lloc, cal destacar que es tracta d’una portada plena d’imprecisions i dades errònies. Per exemple, es parla de “candidats islàmics”, independentment de si ho són o no, així com també del “vot musulmà”, com si totes les persones d’origen àrab residents a Catalunya fossin seguidores de la religió musulmana. Per tant, hi ha una generalització i simplificació de la informació, contradient així una de les recomanacions de la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. I és que, a partir del nom i cognom explícit de cada persona, se l’està relacionant amb una nacionalitat o una altra.

Un altre detall important és que la portada dóna a entendre la idea que els candidats d’origen àrab han estat escollits dins els partits com una tàctica per guanyar vots, i no segons la seva trajectòria professional o política ni els seus mèrits. És a dir, es redueixen aquestes persones a simples instruments. Per últim, cal assenyalar que l’associació entre la bandera catalana i el símbol islàmic és totalment innecessària.

Un altre exemple és l’article que va publicar el diari El País l’octubre de 2017, sota el títol “¿En qué casos puede una empresa prohibir el velo islámico en el trabajo?” i el subtítol “Llevar el hijab en el puesto de trabajo, desobedeciendo al empresario y contra las normas de la empresa, puede ocasionar despidos y sanciones”. Es tracta d’una tònica negativa que, lluny de calmar-se, segueix al llarg de tot el text. Per exemple, en la manera com arrenca aquest. I és que ja al primer paràgraf s’associa la interculturalitat al sorgiment de situacions de conflicte en l’àmbit laboral, com si aquestes últimes fossin una conseqüència inevitable de la primera.

A grans trets, es tracta d’un article que explica diversos casos conflictius amb treballadores involucrades que utilitzaven el vel a la feina. Trobem que el to negatiu es manté al llarg de tot el text i, a més, hi ha una repetició de paraules com ara “vel”, “islàmic”, “hijab”, “musulmana”, etc. Tots aquests adjectius i substantius no s’utilitzen de la forma adequada, i l’autora demostra tenir molt poc coneixement vers la cultura i religió islàmiques tot i els arguments que llança a l’hora de fonamental el seu article. També cal destacar que només en el tercer i en el quart cas que presenta l’autora es parla d’acomiadaments per motiu de discriminació religiosa. Així doncs, ens trobem davant d’un tipus de tractament que només contribueix a minimitzar i restar importància als casos reals de discriminació.

… però també hi ha bones pràctiques

Malgrat els exemples de males pràctiques observats, també cal destacar l’altra cara de la moneda, en què les notícies positives i que s’ajusten als codis deontològics i a les recomanacions observades tampoc no falten.

Un model és la peça que Europa Press va publicar el 16 de maig de 2018 sobre l’inici del Ramadà a Espanya. El titular era “Casi dos millones de musulmanes en España comenzarán este jueves el ayuno del mes de Ramadán”. El primer que cal subratllar és el fet que es destaca ja al titular la població musulmana que hi ha a nivell espanyol, una acció que contribueix a donar-li visibilitat i, per tant, facilitar l’acceptació del que és el nou model de societat intercultural espanyola, tal com assenyala la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. La peça planteja la tradició del Ramadà amb respecte i, a més, al primer paràgraf defineix en què consisteix i quines peculiaritats té celebrar-lo. Per tant, s’està proporcionant informació de context.

Tot i així, cal destacar com a aspectes a millorar l’etiqueta al peu de la notícia – “Iglesia Católica”, és totalment inapropiada – i l’equilibri de fonts. I és que l’agència cita la Comissió Islàmica d’Espanya i aporta dades sobre l’Acord de Cooperació de l’Estat amb la Comissió, però falten declaracions i punts de vista de persones musulmanes, que contribuirien a donar veu a la comunitat d’una forma més directa.

Una altra bona pràctica digna de ser citada és l’article que El Mundo va publicar el 26 de juny de 2017, sota el titular “Una mezquita progresista y paritaria en el corazón de Berlín”. I és que es tracta d’una peça que desmenteix molts dels prejudicis i etiquetes que se solen atribuir a la població musulmana, com ara el masclisme, l’homofòbia, la violència, etc. A més, la peça conté declaracions de diverses dones musulmanes i feministes, eliminant així l’etiqueta de submissió que també se’ls acostuma a posar a elles.

Per últim, també cal destacar el paper dels bancs d’imatges, essencial tenint en compte que les fotografies i els elements visuals són el primer en què els lectors i espectadors es fixen a l’hora de consumir un mitjà de comunicació. I és que molt sovint les fotografies que acompanyen certes notícies relacionades amb la immigració o la comunitat musulmana no són gaire apropiades. Al contrari, tendeixen a situar-se fora de context, suggerint així certes idees i vinculacions que només afavoreixen la perpetuació de prejudicis. Per tant, és important tenir en compte la bona pràctica que pot suposar un ús correcte dels bancs d’imatges.

En definitiva, totes aquestes notícies, així com moltes altres que no s’han mencionat, tenen en comú el fet que aporten informació en positiu que ajuda a comprendre la comunitat islàmica, amb un discurs inclusiu que anima a assumir de forma natural la seva presència en la nostra societat. Aquest és el comportament al qual tots els mitjans de comunicació haurien d’aspirar a tenir.

“Menes”, de menors a criminals en una sola etiqueta

Autora: Marta Nin (@martaninloscos)

El dissabte 9 de març, un grup de 25 encaputxats va accedir a l’alberg Cal Ganxo, a Castelldefels, i va agredir els menors migrants que s’hi allotgen des del desembre de 2018, així com els seus educadors. Un dels menors va haver de ser ingressat per lleus contusions a l’Hospital de Viladecans i, a més, el centre va patir algunes destrosses materials.

Tal com afirmava el diari Ara, aquesta era la tercera agressió racista contra menors estrangers en només en deu dies. El 3 de març se n’havia produït una a Canet de Mar, quan un home va entrar amb un matxet a una casa de colònies i va amenaçar de mort a la cinquantena de joves d’entre 15 i 18 anys que s’hi acullen. Tres dies abans, una vintena de veïns del mateix poble havia insultat tres dels nois quan tornaven de la biblioteca, on havien anat per contactar amb les seves famílies.

Una de les protestes que es van fer en contra de les agressions va ser el 16 de març, en què més de 300 persones van concentrar-se a Plaça Sant Jaume, convocades per l’associació d’Ex-menors no acompanyats. “Volem treballar, tirar endavant… l’etiqueta de “mena”, al cap i a la fi, ens l’han posat per anomenar-nos d’alguna manera però som igual que tothom i tenim els mateixos drets i les mateixes opcions que tothom a ser persones”, deia Hind Rhora, representant de l’associació, al TN Vespre de TV3. I és que l’augment de les actituds xenòfobes vers aquest col·lectiu es deu, en gran part, a la manera com les institucions polítiques i els mitjans de comunicació n’han tractat la seva arribada a l’Estat, fet que ha provocat una allau de notícies allunyades de la deontologia periodística. En molts casos, s’ha oblidat la situació de vulnerabilitat d’aquests menors que arriben sense cap tutor adult i s’ha normalitzat posar-los sota l’etiqueta “MENA” (Menor Estranger No Acompanyat). Aquest sobrenom, a més, va moltes vegades unit a un discurs negatiu i criminalitzador que els mitjans retroalimenten diàriament. Les següents imatges en són només alguns exemples:

Davant l’agressió sexual a una noia a Santa Coloma de Gramenet el 12 de novembre de 2018, La Sexta publicava aquesta notícia. Al titular, indica que els 15 detinguts són menors migrants, mentre que al subtítol ho desmenteix, dient que són dos menors i la resta adults.

Alerta Digital publicava la nacionalitat i donava dades irrellevants per a la notícia: es relaciona que els agressors estiguessin infectats per sarna amb el fet que feia uns dies, un “mena” fos diagnosticat de la mateixa infecció, fet que porta a la criminalització del col·lectiu sencer. Cal destacar que també es donen informacions no contrastades, com que els nois havien estat arrestats feia uns dies per “suposats” robatoris amb violència.

La Vanguardia feia el mateix amb un cas de sis violacions a Barcelona, en què, malgrat que cita com a font els Mossos d’Esquadra, utilitza l’etiqueta “mena” per a referir-se al presumpte agressor. Altres mitjans com la Cope, El País o La Razón posen el focus en “la problemàtica” que l’arribada d’aquests menors suposa, usant connotacions negatives com “llegada masiva”, “fugados”, etc.

En tots aquests casos es veu una clara vulneració dels codis que marquen la deontologia periodística. Segons indica el tesaure de l’ètica periodística, no es compleixen, principalment, els principis de justícia -quant al tractament de grups socials desfavorits- i el de responsabilitat -en matèria d’especial sensibilitat social. Tal com s’indicava anteriorment, i segons la Guia sobre el tractament de diversitat cultural, cal evitar la informació del país d’origen si no és estrictament necessari –el que es fa amb la violació de Santa Coloma de Gramenet, en què s’especifica que és magrebí- així com les generalitzacions. De la mateixa manera, i seguint les recomanacions del CAC sobre el tractament de la immigració, cal evitar relacionar un determinat col·lectiu  de persones migrades, com serien els menors migrants no acompanyats, amb una activitat il·legal, com les agressions o els robatoris. Cal tenir molt en compte també, a tall de resum, l’annex F del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes, que indica que el tractament dels mitjans és influent a l’hora de provocar una actitud negativa de la societat vers els immigrants. Remarca la necessitat d’evitar etiquetes -“menes”- i d’actuar amb especial responsabilitat i rigor en col·lectius vulnerables. Quan, a més, es tracta de menors, hi ha un decàleg que recull el tractament adequat per aquest col·lectiu: es destaca l’evitament d’estereotips així com el tractament en la diversitat.

En l’àmbit estatal i transnacional, els punts número 7 tant de la FAPE com del FIP, insisteixen en l’extrema cura dels periodistes cap als col·lectius més vulnerables i discriminats, i l’intent per facilitar aquesta discriminació.

Malgrat que la majoria de mitjans perpetuïn aquesta discriminació, cal remarcar també la professionalitat d’altres. Sense anar massa lluny i tornant a l’inici, n’és un clar exemple l’entrevista que Lídia Heredia va fer a l’alcaldessa de Castelldefels María Miranda a Els Matins de TV3. Mentre que aquesta repetia constantment en el discurs l’etiqueta “mena”, en contrast amb “els joves del poble”, Heredia es limitava a termes com “menors migrants o estrangers”. Aquests matisos són els que acaben determinant la professionalitat i el rigor d’un periodista. Altres mitjans a destacar són, per exemple, La Directa o Mèdia.cat, que han volgut contextualitzar i donar veu a aquests col·lectius, sense caure en els estereotips i anant més enllà de les simples etiquetes.

La criminalització dels manters com a arma electoral

Autora: Irene Riart (@ireneriart)

La presència dels manters en l’espai públic és un aspecte cada vegada més polititzat. A Barcelona, el conflicte dels manters ha format part de l’actualitat política de la ciutat, sobretot per part dels partits de l’oposició. La premsa, però, ha contribuït a fomentar el debat sobre els manters, sovint deixant de banda l’ètica periodística. Un dels exemples més clars és El Periódico, que darrerament ha publicat un reportatge sobre un grup “islamista” que suposadament lidera i regenta els manters de Barcelona.

El diumenge 24 de febrer El Periódico de Catalunya va publicar com a tema destacat del dia un reportatge sobre una presumpte organització islamista radical que controla els manters d’origen senegalès. El reportatge, que també era la peça central de la portada, explicava que els manters de la ciutat de Barcelona estan integrats dins d’un grup religiós i jeràrquic, al qual envien diners i obeeixen com si es tractés d’un grup perillós. El Periódico, però, no només va publicar aquest reportatge, sinó que des de la data s’han publicat moltes altres peces criminalitzant als manters; fins a quinze notícies i reportatges des d’inicis de febrer. Aquestes peces, però, van més enllà del territori català, ja que també han aparegut en mitjans del Grupo Zeta com La Crónica de Badajoz, Diario Córdoba o El Periódico de Aragón entre d’altres.

Al llarg del reportatge, es promou l’associació dels manters i la comunitat senegalesa amb grups criminals i il·legals, però també amb grups religiosos extremistes i terroristes. Amb l’ús d’expressions com “adeptos” i “cofradía”, es dota als manters d’una connotació religiosa sectària i jeràrquica. A més, es relaciona tota la comunitat senegalesa i de manters sota el lideratge de Mouride, un jerarca local resident a Barcelona. El mitjà polititza explícitament el conflicte dels manters, ja que relaciona el líder Mouride amb Xavier Trias, qui l’hauria reconegut i tractat amb ell. En la secció d’opinió, el diari publica una editorial posicionant-se en contra dels manters, ja que encara que no siguin radicals violents, comporten problemes per la ciutat.

La criminalització és també palpable no només en el to del reportatge sinó en el vocabulari utilitzat pel periodista. S’utilitzen termes com “violar la ley”, “la Policía ve indicios de organización criminal”, “delito”, etc. Sempre es dóna veu a la versió oficial dels cossos de seguretat, sense buscar la versió de la comunitat senegalesa i, només en una breu part del cos del text, s’admet que no es tracta d’un grup violent. Cal matisar que empren el terme “islamista” per referir-se a radicals religiosos, quan l’adjectiu es refereix només a persones de religió islàmica. Per tant, la criminalització s’estén entre les persones musulmanes, els ciutadans senegalesos i, fins i tot, els immigrants més enllà dels treballadors del “top manta”.

La publicació d’aquest reportatge dista molt dels estàndards de l’ètica periodística en molts sentits. L’increment en la publicació de notícies sobre els manters ja indica un interès en especial per part del mitjà. En totes les peces es busca l’associació entre la immigració i els manters amb la delinqüència, faltant a la veritat i vulnerant la presumpció d’innocència (art. 10) i la dignitat de les persones implicades (art. 12) contemplades en el Codi Deontològic de Col·legi de Periodistes de Catalunya. Aquestes vulneracions no només es contemplen en el codi català, sinó que a nivell espanyol també hi són en el Codi Deontològic de la FAPE. La FAPE explicita la prohibició de promoure estereotips contra col·lectius vulnerables, ja sigui per criminalització com per racisme, que es pot trobar en els articles I.5 i I.7 dels seus principis d’actuació.

Aquesta vulneració dels principis bàsics de l’ètica periodística també es contradiu amb els principis periodístics europeus, regulats pel Consell d’Europa. Aquest estipula que els mitjans han de ser honestos i no participar en campanyes en les quals s’han posicionat (art. 21), fet que es contradiu amb la publicació de l’editorial. A més també es mostra contrari a la vulneració de la presumpció d’innocència (art.22) i el foment d’estereotips xenòfobs (art.33).

La publicació d’aquestes informacions van sacsejar les xarxes i nombroses col·lectius de la societat civil van alçar la veu contra el tractament del mitjà.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més enllà de les xarxes, la denúncia de la criminalització dels manters ha arribat a organismes professionals. Des de la Fundació Consell de la Informació de Catalunya, es va instar a SOS Racisme a començar una queixa contra El Periódico perquè el CIC pugui actuar. A més, el Sindicat de Manters de Madrid ha demanat per escrit la rectificació al diari.

 

La rectificació per part d’El Periódico no s’ha produït encara, però sí que ha publicat una columna d’opinió signada per fins a vint col·lectius i associacions per denunciar el racisme institucional i la criminalització dels manters i els immigrants per part del mitjà. Malgrat això, aquesta queixa no ha arribat a la resta de mitjans del Grupo Zeta on s’han publicat la resta d’informacions.

Des de SOS Racisme, també s’ha recordat públicament a El Periódico les prescripcions i l’anàlisi de l’Observatori d’Actualitat dels Discurs Discriminatoris als Mitjans. Altres mitjans com El Salto Diario han publicat articles deconstruint el relat de El Periódico i, el Diari Ara ha publicat un reportatge sobre el mateix grup de manters senegalesos i la seva comunitat, però des d’una perspectiva integradora. Finalment, el grup Tras La Manta, nascut per lluitar contra el racisme i la criminalització contra els manters, ha engegat una campanya de denúncia sobre la politització del grup als mitjans de comunicació de cara a les eleccions d’aquesta pròxima primavera.

 

El tractament de l’ús del vel islàmic als mitjans de comunicació

Autora: Àngela Cantador

El 31 de gener, diversos mitjans europeus es feien ressò de la prohibició que el govern austríac havia estès al col·lectiu femení musulmà de portar el vel islàmic integral en espais públics. La decisió s’havia pres, d’una banda, per limitar l’ús de símbols religiosos entre els funcionaris i garantir la neutralitat religiosa del país i, per altra banda, fer front a campanyes islamistes ultraconservadores.

No és el primer país que promulga lleis per regular l’ús del vel islàmic als espais públics: Bulgària, Holanda, Bèlgica i França en són altres exemples. L’última notícia vinculada al tema és la decisió del Tribunal de Luxemburg d’avalar que les empreses europees puguin prohibir portar el vel a les seves treballadores. A partir d’ara, les empreses privades tindran la potestat de regular l’ús d’aquesta peça, però la decisió de determinar si es tracta d’un acte discriminatori, recaurà sobre el jutge de cada país.

Es tracta d’un tema que aquestes últimes setmanes ha generat debats dins l’àmbit judicial europeu, però també als mitjans de comunicació. El tracte que se n’ha fet ha estat, en molts casos, tendenciós, esbiaixat i qüestionable des d’un punt de vista deontològic.

Un exemple és la falta de pluralitat de fonts. En el cas de la notícia de la decisió del Tribunal de Luxemburg de permetre a les empreses prohibir l’ús del vel, si analitzem la majoria de mitjans espanyols veure’m que només han donat veu a les administracions, als òrgans de govern i al poder judicial. Mitjançant cites directes i indirectes sobre la sentència expedida pel Tribunal, posen èmfasi en el què i el perquè de l’assumpte, reproduint el punt de vista “europeu”, quasi com una justificació. És el cas de l’ABC o La Razón, que només comenten la notícia des del vessant jurídic europeu.

En canvi, però, no es posa tant d’èmfasi en el com, és a dir, que la neutralitat religiosa s’ha intentat garantir mitjançant l’acomiadament forçat de certes treballadores. Aquest acte, que en si mateix podria suposar un fet tan greu com la restricció de la llibertat d’expressió és comentat només per alguns mitjans, com El País o El Periódico, que dediquen un apartat a totes dues notícies a comentar la posició d’organitzacions defensores dels drets humans com Amnistia Internacional i, per tant, a donar veu a col·lectiu que defensa el dret de l’ús de vel en espais públics i, sobretot, la integritat de la persona. En aquest aspecte, doncs, trobem una vulneració del punt 4 de la Guia sobre el Tractament de la Diversitat Cultural en els Mitjans de Comunicació, que diu que el periodista ha d’impulsar la pluralitat de les fonts d’informació. En aquest sentit hi ha també una vulneració del Principi de Veracitat, ja que no hi ha un rigor purament informatiu quant a l’elecció de les fonts.

Són precisament alguns d’aquests mitjans, com El País, els que han fet peces on es dóna veu i visibilitat a les protagonistes, que expliquen perquè volen portar el vel i el dret que hi tenen. “Que m’obliguin a treure’m el vel és com arrancar-me la pell”,publicada per aquest mateix diari, n’és un exemple.

Aquesta qüestió de les fonts ens porta a un altre tema. En moltes de les notícies, es fa ús de les declaracions emeses per membres de partits conservadors i de dretes. És un fet conegut que en els últims anys i arran de la crisi de refugiats, la dreta i la ultradreta han guanyat força moltes vegades a través de discursos racistes on asseguraven que vetarien l’entrada als migrants o que els retirarien les ajudes. Citant aquestes fonts, com fan molts diaris, s’està fent d’altaveu d’un missatge racista i s’ajuda a la seva difusió. Per exemple, a la notícia de la decisió del Tribunal de Luxemburg, El País reproduïa la següent cita de l’excandidat de dretes a les primàries de França, François Fillon: “És un gran alleujament, no només per milers d’empreses, també pels seus treballadors”. Aquesta declaració, de manera implícita pot crear en el lector la falsa sensació que el vel representa un perill.

En aquest sentit s’estaria obviant l’article 7 del Codi Deontològic de la Federació Internacional de Periodistes, que diu: “El periodista es cuidarà del risc d’una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i farà el possible per evitar que es faciliti tal discriminació fonamentada en la raça, el sexe, la llengua, la religió, les opinions polítiques o altres… així com l’origen nacional o social”.

Si bé a les peces informatives s’intueix la inclinació dels mitjans de comunicació, a les d’opinió queda clarament reflectida. En les últimes setmanes han aparegut nombroses editorials i columnes que han abordat la qüestió. En el cas de La Razón, el 15 de març publicava una columna titulada “Símbols”, on deia: “Els símbols, siguin religiosos o polítics (per exemple, l’esvàstica), no haurien de permetre’s en l’entorn laboral”. No només s’està emetent un judici de valor, sinó que s’està comparant una peça de roba associada a una creença religiosa amb un signe que porta associat idees racistes i xenòfobes i que ha estat prohibit a diversos països.

Un altre exemple és la discussió que Pilar Rahola va mantenir amb Nora Baños, defensora i portadora del vel islàmic, al programa 8 al dia. La tertuliana va recolzar el dret de les empreses a vetar la vestimenta dels seus treballadors i va afegir que l’ús del vel era, en la majoria de casos, una imposició de l’Islam més radical. “M’estàs dient que el vel no és una imposició de molts països islàmics? Visc en un altre món? Però com pots mentir d’aquesta manera?” acusava Rahola a Baños, mentre aquesta li deia que no es podia comparar les decisions dels poders institucionals amb la fe i les creences religioses personals. En un moment, Baños li va dir que era precisament amb arguments d’aquest tipus que s’estava generant la islamofòbia a Barcelona i Rahola li va respondre dient “No t’ho permet-ho, has vingut aquí ja preparada per dir-ho (…) si tu em fas una calúmnia, et poso una denúncia”. Finalment, Josep Cuní va haver d’interrompre la tertuliana dient: “Deixem ja de dir als altres quina posició han de tenir, deixem que tinguin la que lliurement han volgut. Deixa’m dir això perquè sembla que, aleshores, no estem a favor que tinguin la llibertat que tenen si no coincideix amb la nostra. Faig aquest avís perquè no s’entengui malament”. Veiem doncs com fins i tot el mateix presentador detecta que hi ha una vulneració del Principi de Justícia, en quant a que s’emeten valoracions racistes.

Per últim, un fet igual de perillós són les enquestes creades per certs mitjans de comunicació, que no tenen cap tipus de valor, doncs no se’n tenen dades pel que fa al percentatge de la població que representa. Tot i així, poden contribuir a crear un imaginari col·lectiu equívoc respecte al tema tractat. És el cas de La Razón, que va incorporar una enquesta a la seva pàgina web on preguntava als lectors si estaven a favor que les empreses poguessin prohibir l’ús del vel islàmic. El resultat és aclaparador: un 94% dels enquestats estaven a favor d’aquesta pràctica, pel que sembla que sigui una opinió majoritària, quan potser l’enquesta ha estat resposta per cinquanta persones.

Enquesta realitzada pel diari La Razón

Aquests episodis ens porten a una reflexió final, que resumeix molt bé el punt 6 de la Guia sobre el Tractament de la Diversitat Cultural als Mitjans de Comunicació i que diu: Cal millorar els mecanismes periodístics que afavoreixen la interculturalitat. La idea és que el periodisme ha de procurar més per fer veure i viure la diversitat com un factor social positiu, perquè els mitjans de comunicació són un referent per la societat a l’hora d’interpretar la realitat. Per tant, valors com el respecte, la tolerància i l’acceptació van molt lligats de la mà de la pràctica periodística i fomentar-los és un dels deures d’aquesta professió.

Ens trobem en un moment en què Europa està mostrant la seva faceta més racista i menys solidària blindant les fronteres i negant ajudes als sol·licitants d’asil. La crisi econòmica, la por a perdre la feina juntament amb els atemptats esporàdics han generat una desconfiança que els partits d’extrema dreta han aprofitat per escalar posicions. En aquest context és més important que mai que el quart poder estigui al servei de la societat i procuri abans que res pels drets fonamentals de la població en tot el seu conjunt multicultural. Si no, cada cop seran més freqüents imatges com les de la platja de Niça, on l’agost del 2016 quatre policies van obligar a una dona a treure’s el burquini.

Quatre policies obliguen a una dona a treure’s el burquini en una platja de Niça. Font: ABC