Els mitjans i la violència de gènere en el 2019

Autora: Clàudia Cebrian Mozas (@claudia_cebrian)

12 són el nombre de víctimes mortals per violència de gènere en aquest 2019, segons l’últim informe del Govern Espanyol. En aquest article s’analitza com els mitjans de comunicació han tractat aquests casos de violència masclista. Concretament, l’anàlisi se centra en els dos diaris generalistes més llegits a l’Estat Espanyol segons dades de l’EGM, El País i El Mundo, i d’aquests diaris s’han estudiat un total de 22 peces informatives que aborden la violència masclista (11 peces de cada diari).

Un dels aspectes fonamentals en el tractament de les notícies sobre violència masclista és l’enfocament que se li dona a la informació. El manual de la violència d’estil per al tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians, explica que “amagar o dissimular la intervenció de l’home amb fórmules que no l’identifiquen com a autor d’una agressió contribueix a llevar-li la responsabilitat”. És per això que és important que sigui l’home el subjecte de la notícia, en tant que agressor o assassí, sempre, és clar, que la investigació ho permeti.

En el següent gràfic es mostra una anàlisi quantitativa dels titulars de les 22 notícies analitzades, classificades segons si el subjecte és l’home, la dona o altres casos.

Així doncs, al gràfic s’observa que de les 11 notícies analitzades del diari El País, n’hi ha quatre en què l’home és el subjecte del titular, mentre que a El Mundo s’observa que només dos titulars dels 11 analitzats tenen a l’home com a subjecte de l’acció. Alguns exemples d’aquests titulars són “Un octogenario asesina a su mujer en Madrid” o “Un hombre asesina a su mujer en Dos Hermanas”.

Pel que fa a la dona com a subjecte de la notícia, El País encapçala dues notícies amb aquesta fórmula, mentre que El Mundo en titula el doble de peces, un total de quatre. Alguns exemples d’aquests titulars són: “La mujer descuartizada en Alcalá murió de dos puñaladas” i “Fin de semana negro: asesinadas dos mujeres en Málaga i Pontevedra”.

Quant a la paraula “detingut”, s’ha observat que hi ha un nombre considerable de titulars que comencen de la següent manera: “detingut un home”. Concretament, El País titula amb aquesta fórmula dues notícies i El Mundo en titula quatre. En aquest cas, és important destacar que tot i que el fet de titular la peça informativa d’aquesta manera es deu, en molts casos, al fet que es vol posar èmfasi en què el presumpte agressor ha estat detingut i que alhora tampoc se sap si és culpable, aquest tipus de titulars també contribueixen a victimitzar indirectament al presumpte autor del crim, perquè remarquen la detenció.  El titular “Detenido un hombre tres hallarse el cuerpo descuratizado de su pareja” n’és un exemple. En aquests casos, es podria optar per no posar la paraula detingut a l’inici, per exemple amb titulars com “Una dona ha estat assassinada i s’ha detingut el presumpte autor”.

Finalment, sobre l’opció “altres”, analitzada en el gràfic, cal destacar que aquest aspecte fa referència a les notícies que no parlen de casos concrets, sinó que analitzen el problema de la violència masclista en un aspecte més general.  La guia pel tractament de violència de gènere de la Federació Internacional de Periodistes aconsella, al punt 4,  “utilitzar estadístiques i background per donar informació de context” de la violència masclista. En aquesta línia, El País ha publicat tres peces de context, amb reportatges sobre el maltractament psicològic o la cronologia de les víctimes, mentre que El Mundo n’ha publicat una.

Un altre dels aspectes fonamentals del tractament de la violència masclista és el contingut. La guia del tractament informatiu de violència de gènere de la comunitat d’Andalusia explica que s’ha de “d’evitar el sensacionalisme. No és necessari mostrar armes, sang ni descripció dels fets d’escàs valor informatiu”. Tot i això,  als dos diaris analitzats hi ha diferents informacions que inciten a cert sensacionalisme amb paraules, imatges i detalls morbosos com ara “descuartizada”, “el trozo de pulmón” o “decenas de puñaladas”. Aquestes expressions, doncs, van en contra dels principis del Code of Ethics de la SPJ, establerts en l’apartat “Minimize harm” on s’afirma que els periodistes “han d’evitar complaure la curiositat sensacionalista”.

Un altre exemple sobre aquest sensacionalisme és la imatge següent, referent a la notícia del Mundo titulada “Detenido en Murcia por agreder a su esposa que se tuvo que esconder en un armario”, i que s’il·lustra amb la fotografia de la dona, tot i que s’hauria de preservar la seva intimitat i viola, per exemple l’article 4.b de la FAPE, segons el qual “Con carácter general deben evitarse expresiones, imágenes o testimonios vejatorios o lesivos para la condición personal de los individuos y su integridad física o moral.”

També és important tenir en compte les recomanacions del CAC sobre violència de gènere, que al punt 2 explica que “cal evitar recollir testimonis del veïnat i dels familiars, si no tenen dades concretes i aprofitables”. De fet, El manual de la violència d’estil per al tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians explica que aquestes fonts poden perjudicar el relat amb frases com “era un home molt amable” i recomana utilitzar fonts expertes. Tot i això, El País ha recorregut a declaracions de veïns en quatre casos dels 11 analitzats, i el Mundo en 3 casos.

Exemples de fonts a notícies de El País

Exemples de fonts a notícies de El Mundo

Aquests tipus de cobertura amb els testimonis van en contra de l’article 2 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes, que recull que s’han de “difondre únicament informacions fonamentades, evitant en qualsevol cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient perquè puguin lesionar la dignitat de les persones”.

Així doncs, podem observar que encara hi ha moltes coses a millorar en el tractament de la informació sobre violència de gènere.  Cal respectar el principi de responsabilitat del Tesaure de Salvador Alsius, sobretot pel fet que la violència de gènere és una matèria d’especial sensibilitat social. És important mostrar els feminicidis i els casos d’agressió masclista com a problemes socials i polítics generalitzats, i sobretot cal sempre tenir en compte la víctima, evitant transgredir la seva privacitat, i sobretot no invisibilitzant l’agressor o assassí en cap cas. A més, la finalitat última del periodisme ha de ser, tal com recull l’article 9 del codi ètic de la UNESCO,  “el comprimís ètic pels valors universals de l’humanisme per tal de evitar (…) qualsevol forma de violència, odi o discriminació per raó de sexe (…)”.

Anuncis

El tractament mediàtic de les dones esclavitzades sexualment per Daesh: denúncia o sensacionalisme?

Autora: Pilar Tomás (@pilartomas_)

El conflicte sirià és escenari de brutals atrocitats des de fa ja gairebé vuit anys. En aquest context, les veus femenines són silenciades i maltractades, especialment les de l’ètnia yazidita, històricament perseguida. Milers d’aquestes dones són assassinades cada any per Daesh, mentre que moltes d’altres són segrestades pel grup terrorista per convertir-les en les seves esclaves sexuals.

Segons les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya sobre el tractament del tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual, cal “donar visibilitat a les històries de vida” de les dones afectades (art. 2). Amb tot, són molts els mitjans que subestimen la importància de difondre el seu testimoni.

Un exemple d’aquesta pràctica reprovable és el reportatge ‘La esquizofrénica relación de Estado Islámico con las mujeres’, publicat per BBC Mundo el 28 d’agost del 2015. A part de l’evident càrrega estigmatitzant de l’adjectiu “esquizofrènica”, la peça parla de les joves yazidites consultant suposats experts –entre aquests, un exmembre d’Al-Qaeda–, abans que les mateixes dones, que són cosificades en referir-se a elles com a “piezas clave”.

Prescindir de la veu de les joves yazidites suposa contravenir el segon principi del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que estableix que cal donar “oportunitat de resposta” a la persona afectada. De la mateixa manera, la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) considera que el periodista ha d’oferir als afectats donar “la seva pròpia versió dels fets” (art. 3.1.A).

Captura de pantalla del reportatge publicat a BBC Mundo

Paradoxalment, tot i que el reportatge només recull el testimoni directe d’una dels milers de dones esclavitzades per Daesh –descrita com “una que recientemente logró huir”–, les fotografies que l’acompanyen sí que mostren primers plans de diverses de les joves i el seu nom i cognom, a més de peus de foto que les criminalitzen explicant els seus “volguts” vincles amb els terroristes.

Això vulnera el principi de privacitat –el dret a la pròpia imatge– i dignitat humana, recollits per la UNESCO (art. 6) o la resolució 1.003 del Consell d’Europa (art. 33). A més, contradiu les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya citades anteriorment, que subratllen que cal evitar que aquestes joves puguin “ser identificades en absència del seu consentiment” (art. 9).

Més enllà d’aquest reportatge, n’hi ha molts d’altres que sí que narren a les històries de vida de les dones esclavitzades sexualment per Daesh, malgrat que sovint són notícies que recorren al sensacionalisme per atreure l’atenció dels lectors.

Aquest és el cas del reportatge ‘Hablan las esclavas sexuales del ISIS: “Nos olían, nos violaban, nos torturaban…”’, publicat a El Confidencial el 4 de juny del 2015. El titular, que respon a la lògica del clickbait, difon el testimoni d’una jove de 17 anys. Al llarg del text, es reprodueixen tota mena de detalls dels maltractaments que va patir: “Me pegaban y violaban incluso dos a la vez” o “Sus guardas me violaban al menos cinco veces cada día”.

Segons la periodista i traductora kurda Amina Hussein, reportatges com aquest no respecten “el dret a la privacitat i a la intimitat” de les dones alliberades del Daesh perquè difonen “massa detalls sexuals” que, considera, són “innecessaris”. Hussein, que ha entrevistat diverses d’aquestes joves yazidites, assegura que li han explicat que sovint els periodistes els fan preguntes com “què et van fer, exactament?” o “com et violaven?”.

A part, les declaracions que inclou el reportatge de El Confidencial evidencien que la jove entrevistada està vivint una situació traumàtica:

Captures de pantalla extretes del reportatge publicat a El Confidencial

El reportatge desobeeix diverses de les recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals, atès que vulnera la dignitat de la jove en una situació en què “la seva capacitat de decidir lliurement es veu greument afectada”, amb l’agreujant que es tracta d’una menor d’edat. Per això, la peça també contradiu el Decàleg per a un tractament informatiu adequat de les persones joves, de la Secretaria de Joventut de la Generalitat, que emfatitza que cal respectar el seu “dret a la intimitat, a la imatge i a la dignitat” (art. 7).

“Ser la seva veu”

En paraules de Hussein, el tractament mediàtic desitjable d’aquesta mena de casos consisteix a “explicar la història” de les dones yazidites –“quants anys tenen, com va ser el seu segrest per part dels terroristes i quina mena de tortura van patir”– evitant caure en l’“espectacularització”. “Cal ser la seva veu”, conclou la periodista.

En aquest sentit, el reportatge que Hussein va publicar el 6 de març del 2019 a Pikara MagazineMujeres yazidíes, de esclavas sexuales a guerrilleras’ constitueix un exemple de bona pràctica deontològica. En ell, narra el testimoni de dues dones que havien estat esclavitzades per Daesh i, lluny de victimitzar-les, parla d’elles com a “supervivents” i “guerrilleres”.

Això no significa que la periodista eviti fer referència a les històries personals de les joves; al contrari, dona visibilitat i denuncia els maltractaments que van patir, tot fugint del sensacionalisme i rebutjant que aquests les defineixin. Per això, dedica la major part del text a contextualitzar políticament i socialment la situació de les dues entrevistades, així com la dels milers de yazidites que han estat segrestades per Daesh des que l’any 2014 el grup terrorista va instaurar el seu califat en territori iraquià i sirià.

“Vides humanes, com la meva o la seva, lector”

Autora: Laura Roig Casanovas

Responsabilitat davant la vida dels altres. Davant l’ètica. Davant el periodisme, en general. Responsabilitat davant la privadesa, la intimitat, la protecció, el dolor i el patiment. Sobretot davant de tot allò que comporta més delicadesa i sensibilitat.

Davant l’accident de tren de Santiago de Compostela l’any 2013, La Voz de Galicia o El Correo varen il·lustrar les seves portades amb imatges que no adjuntaré, ja que penso que no s’han de continuar difonent. Imatges de ferits i fins i tot de morts, a primer pla, per a causar impressió i mostrar sense filtres les conseqüències del succés. Aquest és un dels molts casos on, el periodista, en escollir-les, no va ser respectar la privacitat d’aquelles persones vulnerables pel fet del moment. Recordem, així, que l’article 9 del Col·legi de Periodistes de Catalunya remarca que cal respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en casos que generin situacions d’aflicció o dolor.

Podríem complementar-ho amb exemples més recents. El País, El Mundo o l’ABC, davant l’atemptat de La Rambla, varen publicar fotografies en portada on hi havia cossos sense vida o primers plans de ferits. Tal com ens recorda el codi deontològic de Berria, “per il·lustrar accidents, atemptats i catàstrofes, no es publicaran fotografies de primeríssims plans”. I aquests tampoc els afegiré. Penso que no era necessari usar aquestes fotografies per mostrar la magnitud de la tragèdia.

“Unidos contra el terrorismo” acompanyat d’aquest llaç blanc, del diari La Razón, considero que va ser un bon exemple. El lector, només amb el titular i els coneixements previs, ja s’imagina la desgràcia. El diari Sport crec que també va actuar de manera responsable. “Tots units fem força” amb la imatge  de Barcelona des de la part més alçada de la ciutat. En aquell moment, no considero que fos necessari impactar. Només calia, amb respecte, informar.

Los nombres del horror”: exemple d’un bon ús del principi de responsabilitat

El Periódico, diumenge 10 de febrer, va publicar un especial sobre els refugiats: un homenatge a tots aquells que, intentant creuar el Mediterrani, han perdut la vida. L’editorial, aquell dia, començava així:

La portada de l’especial “Más Periódico” impactava. Mostrava una imatge d’una pastera plena de gent, des de dalt, al mig de l’aigua. Envoltats d’un fons blau infinit, s’observaven persones. En mig de l’oceà. I un número gegant al centre de la pàgina no et deixava indiferent. 35.597. Des del principi, doncs, el mitjà es manté al marge de qualsevol vulnerabilitat. Sense anar més enllà, en aquesta fotografia hi poden haver menors perfectament. Tal com recorden els principis generals de la FAPE, el periodista ha de respectar la intimitat prestant especial atenció als menors en les imatges. Al decidir publicar aquesta, no corre el perill de desobeir-hi.

“La travesía de la muerte” o “La frontera más peligrosa” són alguns dels titulars que acompanyava un dels reportatges de l’interior. Tractant la desigualtat, l’exclusió, els beneficis econòmics o l’“Encropolítica”, per analitzar les polítiques migratòries. Tractant el capitalisme neoliberal, el dret a la vida i les causes per les quals fugen. També els obstacles que es troben en el camí i la teoria “efecte trucada”. El reportatge de Javier de Lucas parla de tots aquests aspectes, per referir-se als refugiats. Per informar-nos. Per fer-nos reflexionar sobre la crisi d’humanitat que defineix els nostres temps. Hi incloïa un infograma del total d’immigrants arribats a les costes europees l’any 2018, i un gràfic de les arribades i xifres de morts. Del milió que varen arribar l’any 2015, aquest any passat, en varen arribar 116.000. Així que evitant qualsevol contingut sensibilitzador, l’autor ens intentava contextualitzar i informar sobre la tragèdia.

La  ONG UNITED, recull totes les morts que hi ha hagut intentant arribar a Europa des de l’any 1993 en “The List”. Un Excel d’una cinquantena de pàgines que recollia dades com el lloc, la data i la causa de la mort de cada migrant. 35.597 noms.

Penso que veure el número en portada impactava. Però quan em vaig trobar aquesta llista davant els meus ulls, anava passant les pàgines i veia que no s’acabaven, vaig adonar-me’n de la necessitat que hi ha de crear una consciència col·lectiva. I de com de bé va fer-ho El Periódico aquell dia. El camí fàcil hauria sigut  buscar milers d’imatges de ferits, malalts i de cadàvers. D’aquesta manera, també m’haguera commogut. Però tal com anomenen les recomanacions a la informació audiovisual del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, no haurien de ser emeses fotografies de primers plans de persones en situacions de patiment. I aquest mitjà va decidir publicar una cinquantena de pàgines plenes de noms em van fer donar compte que estem parlant de vides. Que totes tenen nom, any de naixement, identitat, origen. I que totes elles, també, tenen data final. Penso que el mitjà va tenir present l’ètica, en tant a respectar la privacitat de totes aquestes persones.

Aquell dia El Periódico ho va aconseguir. Va emocionar. I ho va fer amb respecte a la vida i a la dignitat humana. I també amb respecte davant la vulnerabilitat d’un fet tan delicat com el dels refugiats. Com deia Javier de Lucas al reportatge, “vides humanes, com la meva o la seva, lector”.

“Menes”, de menors a criminals en una sola etiqueta

Autora: Marta Nin (@martaninloscos)

El dissabte 9 de març, un grup de 25 encaputxats va accedir a l’alberg Cal Ganxo, a Castelldefels, i va agredir els menors migrants que s’hi allotgen des del desembre de 2018, així com els seus educadors. Un dels menors va haver de ser ingressat per lleus contusions a l’Hospital de Viladecans i, a més, el centre va patir algunes destrosses materials.

Tal com afirmava el diari Ara, aquesta era la tercera agressió racista contra menors estrangers en només en deu dies. El 3 de març se n’havia produït una a Canet de Mar, quan un home va entrar amb un matxet a una casa de colònies i va amenaçar de mort a la cinquantena de joves d’entre 15 i 18 anys que s’hi acullen. Tres dies abans, una vintena de veïns del mateix poble havia insultat tres dels nois quan tornaven de la biblioteca, on havien anat per contactar amb les seves famílies.

Una de les protestes que es van fer en contra de les agressions va ser el 16 de març, en què més de 300 persones van concentrar-se a Plaça Sant Jaume, convocades per l’associació d’Ex-menors no acompanyats. “Volem treballar, tirar endavant… l’etiqueta de “mena”, al cap i a la fi, ens l’han posat per anomenar-nos d’alguna manera però som igual que tothom i tenim els mateixos drets i les mateixes opcions que tothom a ser persones”, deia Hind Rhora, representant de l’associació, al TN Vespre de TV3. I és que l’augment de les actituds xenòfobes vers aquest col·lectiu es deu, en gran part, a la manera com les institucions polítiques i els mitjans de comunicació n’han tractat la seva arribada a l’Estat, fet que ha provocat una allau de notícies allunyades de la deontologia periodística. En molts casos, s’ha oblidat la situació de vulnerabilitat d’aquests menors que arriben sense cap tutor adult i s’ha normalitzat posar-los sota l’etiqueta “MENA” (Menor Estranger No Acompanyat). Aquest sobrenom, a més, va moltes vegades unit a un discurs negatiu i criminalitzador que els mitjans retroalimenten diàriament. Les següents imatges en són només alguns exemples:

Davant l’agressió sexual a una noia a Santa Coloma de Gramenet el 12 de novembre de 2018, La Sexta publicava aquesta notícia. Al titular, indica que els 15 detinguts són menors migrants, mentre que al subtítol ho desmenteix, dient que són dos menors i la resta adults.

Alerta Digital publicava la nacionalitat i donava dades irrellevants per a la notícia: es relaciona que els agressors estiguessin infectats per sarna amb el fet que feia uns dies, un “mena” fos diagnosticat de la mateixa infecció, fet que porta a la criminalització del col·lectiu sencer. Cal destacar que també es donen informacions no contrastades, com que els nois havien estat arrestats feia uns dies per “suposats” robatoris amb violència.

La Vanguardia feia el mateix amb un cas de sis violacions a Barcelona, en què, malgrat que cita com a font els Mossos d’Esquadra, utilitza l’etiqueta “mena” per a referir-se al presumpte agressor. Altres mitjans com la Cope, El País o La Razón posen el focus en “la problemàtica” que l’arribada d’aquests menors suposa, usant connotacions negatives com “llegada masiva”, “fugados”, etc.

En tots aquests casos es veu una clara vulneració dels codis que marquen la deontologia periodística. Segons indica el tesaure de l’ètica periodística, no es compleixen, principalment, els principis de justícia -quant al tractament de grups socials desfavorits- i el de responsabilitat -en matèria d’especial sensibilitat social. Tal com s’indicava anteriorment, i segons la Guia sobre el tractament de diversitat cultural, cal evitar la informació del país d’origen si no és estrictament necessari –el que es fa amb la violació de Santa Coloma de Gramenet, en què s’especifica que és magrebí- així com les generalitzacions. De la mateixa manera, i seguint les recomanacions del CAC sobre el tractament de la immigració, cal evitar relacionar un determinat col·lectiu  de persones migrades, com serien els menors migrants no acompanyats, amb una activitat il·legal, com les agressions o els robatoris. Cal tenir molt en compte també, a tall de resum, l’annex F del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes, que indica que el tractament dels mitjans és influent a l’hora de provocar una actitud negativa de la societat vers els immigrants. Remarca la necessitat d’evitar etiquetes -“menes”- i d’actuar amb especial responsabilitat i rigor en col·lectius vulnerables. Quan, a més, es tracta de menors, hi ha un decàleg que recull el tractament adequat per aquest col·lectiu: es destaca l’evitament d’estereotips així com el tractament en la diversitat.

En l’àmbit estatal i transnacional, els punts número 7 tant de la FAPE com del FIP, insisteixen en l’extrema cura dels periodistes cap als col·lectius més vulnerables i discriminats, i l’intent per facilitar aquesta discriminació.

Malgrat que la majoria de mitjans perpetuïn aquesta discriminació, cal remarcar també la professionalitat d’altres. Sense anar massa lluny i tornant a l’inici, n’és un clar exemple l’entrevista que Lídia Heredia va fer a l’alcaldessa de Castelldefels María Miranda a Els Matins de TV3. Mentre que aquesta repetia constantment en el discurs l’etiqueta “mena”, en contrast amb “els joves del poble”, Heredia es limitava a termes com “menors migrants o estrangers”. Aquests matisos són els que acaben determinant la professionalitat i el rigor d’un periodista. Altres mitjans a destacar són, per exemple, La Directa o Mèdia.cat, que han volgut contextualitzar i donar veu a aquests col·lectius, sense caure en els estereotips i anant més enllà de les simples etiquetes.

Niñas no madres: la falta de ética es el peor enemigo del periodismo

Autora: Helena Morera (@heleni_md)

El periodismo conlleva derechos, deberes, libertades y responsabilidades. Por lo que es imprescindible que el periodista actúe con consciencia sabiendo que su trabajo tiene un compromiso con la sociedad. Esto sería lo normal y deseado. Sin embargo, el machismo y el sexismo siguen muy presentes en el día a día y en los medios de comunicación.

Caso de La Nación

El 1 febrero de este mismo año, el diario argentino La Nación publicó un editorial muy controvertido donde se hacía claramente apología de la violación a menores. El editorial no iba firmado por nadie, pero tampoco es extraño, ya que estas piezas casi nunca están firmadas. De hecho, tal y como comenta el periodista Juan Luis Sánchez del diario.es, muchas veces los editoriales son usados como herramienta política del director del diario para mostrar su ideología respecto a un hecho. En este caso, el tema es bastante polémico, el titular del cual es “Niñas madres con mayúsculas”.

El editorial escribe desde una perspectiva subjetiva conservadora, de dos niñas embarazadas a raíz de una violación. No obstante, quien fuere que escribiera este editorial o permitiría su posterior publicación no criminaliza la violación, sino que alaba “el instinto natural de las mujeres” por seguir adelante con los embarazos. Estamos hablando de niñas de entre 12 y 13 años.

La publicación causó gran revuelo en Argentina y muchos diarios se hicieron eco de la falta de ética y profesionalidad del medio. Gran parte del equipo del diario protestó en contra del editorial y mostraron su rechazo bajo el hashtag de #niñasnomadres en Twitter. Asimismo, la Comisión Interna del periódico reconoció que “una niña embarazada, es una niña violada”, remarcando que los editoriales son fruto de la opinión de los ejecutivos del rotativo, en ningún caso de los trabajadores de este.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Expertos en el tema también quisieron dar su opinión y sumarse a las críticas. La psicóloga María Zysman admitió que el editorial es peligroso porque transmite una idea falsa sobre las niñas y la maternidad. Según fuentes del Ministerio de Justicia y Derechos Humanos de Argentina, en los últimos años se han atendido más de 5.000 casos de abuso sexual, y de estos, un 65% eran menores.

Errores deontológicos

Todo el editorial está basado desde una visión conservadora, religiosa, sexista, paternalista y pro-vida, sin tener en cuenta la salud y la vida de las menores. El autor del texto intenta justificar la violación porque eso ha conllevado un embarazo y es “una oportunidad para crear vida”. No es ético, ni moral, ni buen periodismo apoyar un delito que deja secuelas irreparables en las víctimas.

El autor del texto le quita importancia a la violación con palabras como “apoyo a las mamás, tanto si fueron deseadas o causadas por una violación (…) nada importó a estas niñas salvo conservar a sus hijos”. Unas palabras que rozan la falta integridad moral. Según el código deontológico de Aldeas Infantiles, es tarea del periodista hacer denuncia social sobre casos donde se hayan vulnerado los derechos de los niños y estos hayan sido víctimas de injusticias. En este caso, esto no se ha respetado y se ha banalizado una realidad traumática.

Además, el editorial repite los patrones de violencia sistémica contra las mujeres, sexualizándolas y tratándolas como un simple objeto. De hecho, las declaraciones controvertidas no cesan. “Resulta admirable y emocionante ver desplegarse el instinto materno” y “admiración por las niñas madres”. No es ni admirable, ni emocionante ver como dos niñas deben ser madres porque han sido violadas, y que encima el periodismo, que se supone que tiene que proteger a las víctimas, lo alabe. Esto no es periodismo, es vergüenza.

Al tratarse de un tema sobre dos menores de edad, es necesario proteger su privacidad. Tal y como promulgan los principales códigos deontológicos como el Colegio de Periodistas de Catalunya en su artículo número 11, los menores no deben ser ni entrevistados, ni fotografiados porque puede causar una intromisión innecesaria. Los nombres de las niñas no se mencionan, pero sabemos la inicial de una de ellas. Algo totalmente fuera de lugar. El apartado E del punto 4 del código deontológico de la FAPE comenta que el periodista debe prestar atención a los casos donde haya menores envueltos y, ante todo, respetar su intimidad.

De igual manera, aparece una imagen de una niña tapándose la cara, lo cual es prescindible, aunque su rostro no se pueda ver. Así como expresa la Guía para el Tratamiento de violencia de género del Consejo Audiovisual de Andalucía, no es ético mostrar imágenes sensacionalistas que solo promuevan la morbosidad.  

En vez de denunciar al violador, el autor culpa a otras mujeres de que la niña esté embarazada. Primero a una tía de la pequeña por haberla dejado sola y segundo, a las mujeres que pelean por un aborto seguro, legal y gratuito. Está responsabilizando a otras mujeres de un acto que cometió un hombre. Según el punto 28 del Protocolo de actuación periodística del Gobierno de Cantabria, hay que evitar comentarios que responsabilicen de la violencia de género a una mujer, porque el único responsable es el agresor. La Fundación Mujeres de Argentina comenta que el periodismo no puede defender a un agresor, siendo muy precisos con el lenguaje usado. En este caso, no se puede decir que “la niña es valiente por seguir adelante con el embarazo”, hay que decir que la niña fue violada, dejando claro quien es el verdadero culpable.

Otro elemento preocupante es que en ningún caso habla de la violación como la causa del embarazo de las niñas. Sino que opta por criminalizar el movimiento de los pañuelos verdes a favor del aborto: “tristeza para las abuelas abortistas que felizmente no lograron su criminal propósito”. La violencia de género, los abusos y las agresiones sexuales son un problema social agravado, que debe ser erradicado con la ayuda del periodismo para concienciar a la sociedad. Por todo esto, el periodismo debe ser preciso, precavido y cuidadoso cuando habla de estos temas tan sensibles.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Si nos fijamos en el punto 9 de la Guía para el Tratamiento de Violencia de género del Consejo Audiovisual de Andalucía, nos dice que un periodista no puede propagar ideas sin fundamento, basándose en su opinión. El objetivo de este editorial ha sido infundir mensajes falsos que corrompen el gran problema de la violencia de género. Pero, el periodismo debe proteger los derechos de los ciudadanos. Todas las informaciones, interpretaciones y opiniones deben hacerse des del máximo respeto y veracidad, porque sino deja de ser periodismo.

La Nación debe plantearse si quiere seguir dando visibilidad a opiniones que criminalizan y agreden a las mujeres o quiere empezar a hacer buen periodismo otra vez. La credibilidad de un medio es imprescindible, pero lo más importante, es dar a los ciudadanos una información veraz, plural y feminista, alejada de estereotipos de género.

 

Les males praxis de TV3 en les notícies sobre violència de gènere

Autora: Eva Jou (@evajp98)

Fa escassos dies TV3 anunciava des de la mateixa emissora que des dels Telenotícies s’informarà amb perspectiva de gènere. Aquesta mesura fa referència a un ampli ventall d’aspectes com ara augmentar la presència de les dones als mitjans o ser més curosos amb la terminologia i la paritat. Però no només això. Una altra qüestió que va implícita amb la voluntat d’informar amb perspectiva de gènere té a veure amb la violència masclista. En aquest sentit, la nova mesura pretén centrar el focus en l’home com a agressor i no pas en la dona com a víctima. En reiterades ocasions la cadena havia estat duent a terme aquesta praxis a la inversa. Aquest fet, doncs, ha denotat i transmès l’atribució d’una certa culpabilització i responsabilització a la víctima. Per dur a terme l’anàlisi d’aquesta mala praxis s’utilitzarà el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Guia per al tractament informatiu de la violència de gènere.

Un dels errors més generalitzats que es preveu canviar amb la nova mesura és la utilització del terme mortes quan del que es vol parlar és de les dones assassinades per violència masclista. Per exemple, en una notícia del 6 de juny de 2010 s’explica que una dona ha mort apunyalada a mans del seu marit. Falta rigor i precisió en el llenguatge, ja que es tracta d’un assassinat, no pas d’una mort natural. Un altre terme que ha estat confús durant anys és el de violència domèstica. De fet, s’utilitza en aquesta mateixa notícia. No són casos de violència domèstica, sinó que són casos de violència masclista o de gènere. És important destacar la distinció d’aquests dos termes, ja que la violència domèstica fa referència a qualsevol acte de violència física o psicològica exercida per qualsevol membre de la família, sobre qualsevol altre membre de la família. En canvi, la violència masclista o de gènere, fa referència estrictament a la violència exercida per l’home cap a la seva parella, dona. En el cas de la terminologia, doncs, es podria parlar d’una violació del primer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya segons el qual cal “informar de manera acurada i precisa”. En aquest sentit, el periodista té l’obligació “d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible”. També viola el segon principi de la Guia per al tractament informatiu de la violència de gènere. Segons aquest, cal evitar missatges que puguin “insensibilitzar” la societat, concretament titulars com “una víctima més”. A més, segons el segon principi, “les víctimes no moren, les maten”.

Així doncs, quan el llenguatge utilitzat no és l’adequat, el missatge que es vol transmetre queda esbiaixat i no es pot qualificar ni de rigorós ni de precís.

Més enllà de la confusió dels termes, un altre aspecte fonamental per al bon tractament amb perspectiva de gènere és l’enfocament de la notícia. En aquest sentit, a les notícies emeses per TV3 els manca rigor informatiu, ja que ometen una part del relat a causa de l’enfocament escollit. El centre de la notícia sempre és la víctima com a responsable d’haver de demanar ajuda com a conseqüència de la situació que està patint. A tall d’exemple, en una notícia del 22 de juny de 2010 es parla sobre cursos d’autodefensa per a dones. En aquesta entrevisten una víctima de violència de gènere i proposen com a solució a la violència masclista els cursos d’autodefensa per a dones. Busquen preparar-les perquè se sàpiguen defensar davant d’aquesta situació. En aquest sentit, s’està transmetent la sensació que és la dona qui ha de demanar ajuda i qui ha d’acabar amb una situació provocada per l’agressor. L’any 2011 es repeteix una praxis similar. Parlen sobre la Línia d’Atenció a les Dones en situació de violència de gènere. Expliquen que si se senten maltractades poden trucar al telèfon i sempre hi haurà algú a l’altra banda del fil per atendre-les. Està bé que es faci difusió d’aquestes iniciatives, però s’hauria de centrar més el focus en l’ajuda cap als agressors, ja que són els desencadenants d’aquestes situacions.

El mateix passa en una notícia de l’any 2013. Es parla de l’Oficina dels Mossos d’atenció a les víctimes. Expliquen com les dones que hi contacten refan la seva vida, entre d’altres. Totes aquestes iniciatives són necessàries per ajudar les dones i se n’ha de fer difusió. Però si des dels mitjans de comunicació es tractés la violència masclista com un problema psíquic de l’agressor, que ha de resoldre ell, potser hi hauria menys víctimes o si més no, des dels mitjans no se’ls estaria atribuint la responsabilitat que són elles les que han de demanar ajuda. El dia 25 de novembre de 2011, coincidint amb el Dia Internacional contra la violència de gènere, TV3 aprofita per fer una entrevista a una psicòloga especialitzada en temes de la dona i l’adolescència. Explica que fa tallers de prevenció amb dones que pateixen violència de gènere, però no es fa referència en cap cas a la prevenció que s’ha de sotmetre l’home perquè no esdevingui agressor. Es dóna a entendre que és la dona qui ha de vigilar. El mateix passa l’any 2014. TV3 fa una entrevista en què es vol explicar com identificar i com combatre la violència de gènere. És una entrevista que va totalment enfocada a la prevenció de cara a la dona, perquè s’adoni de la situació que viu i hi posi remei.

Des d’un punt de vista deontològic, parlar de les víctimes de violència de gènere com a persones que es troben en un problema que han de resoldre i no fer, en cap cas, referència als agressors és ometre part del relat. Per tant, de nou, s’està violant el primer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, segons el qual els mitjans han d’informar de manera “acurada i precisa acostant-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible”.

Un altre aspecte que es vol canviar des de la CCMA en el tractament de la informació sobre violència de gènere és el fet d’ensenyar la imatge del personal d’emergències traient de casa el cos de la dona assassinada. Aquesta praxis es duu a terme, com a mínim, en una notícia de l’any 2011. Segons l’article nou del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, es tracta d’una mala praxis perquè no respecta la dignitat ni la privacitat de la dona assassinada per violència masclista ni la del seu entorn. A més, cau en el sensacionalisme i en el morbo. Amb la nova mesura, TV3 té la intenció de no repetir aquesta mala praxis. A més, també viola el principi quatre de la Guia per al tractament informatiu de la violència de gènere, segons el qual no s’han de transmetre “dades o imatges íntimes o escabroses”.

No és fins l’any 2018 en què es troba un clip del Telenotícies Migdia en què el focus se centra en els agressors. Aquests expliquen la situació que els ha portat a maltractar les seves parelles com un problema seu que els ha fet actuar malament. Però només és un de sol.

Són minoritaris els continguts que es generen focalitzats en l’agressor com a factor problemàtic de la situació versus els continguts generats en què és la víctima que té un problema i ha de demanar ajuda. Fugint de l’àmbit de les notícies i fent un petit incís al món de la publicitat– que al cap i a la fi els anuncis que s’emeten estan sotmesos a la mateixa línia editorial que les notícies-, és molt diferent veure anuncis en què apareix una dona apallissada expressant que té un problema i que no sap a qui ha de recórrer per sortir d’aquesta situació, que veure un home maltractant la seva dona i admetent que té un problema, que les seves actituds en suposen un altre i que ha de demanar ajuda. L’enfocament d’aquests dos possibles anuncis pot tenir conseqüències ben diferents. I això és totalment extrapolable al contingut informatiu.

Naturalment, des dels mitjans, s’ha de continuar proporcionant eines que puguin ajudar les víctimes a sortir de la situació. Se’n diu informació de servei. Tot i això, convé apostar més fort en emetre notícies i publicitat centrant el focus en la problemàtica dels agressors, que són qui generen la violència. Des d’un punt de vista deontològic, s’estarà aportant més rigor al relat, ja que s’estaran plantejant les diferents cares d’una mateixa realitat. Des d’un punt de vista sociològic, potser, es contribuirà des del periodisme a canviar la visió esbiaixada sobre la violència de gènere.

El límite de las imágenes: el caso de Felipe Gómez-Alonzo

Autor: Javier Pérez Ramírez (@javierburfis)

Estas últimas semanas España y el mundo se han visto conmocionados por el caso del pequeño Julen, del que varios medios de comunicación han intentado sacar tajada; pero esto no va sobre el caso Julen. Paralelamente, se estaba dando el caso del retorno al país del niño guatemalteco de 8 años que falleció en custodia de los Estados Unidos en Nochebuena. El pequeño Felipe Gómez-Alonzo había sido detenido junto a su padre el 18 de diciembre en Texas por entrar, según las autoridades, ilegalmente en el país.

Mientras sucedía este retorno para que su familia pudiese decidir qué hacer con el féretro, se hacían labores de búsqueda del famoso caso del ‘pequeño Julen’, en el que el niño cayó en un pozo de Totalán (Málaga) a 71 metros de profundidad. La cobertura que se hizo del suceso fue cuestionable deontológicamente, pero eso ya es otro caso. Volviendo al caso de Felipe Gómez, el domingo 27 de enero (justo un día después de que encontraran el cuerpo sin vida de Julen) TV3 elaboró un sumario de noticias breves del mundo, entre las que se incluyó la información del entierro del niño guatemalteco.

La noticia que se está tratando dura 28 segundos en un total de un bloque de 1:20. Evidentemente es obvio que se le dé una cobertura mayor al caso de Julen por proximidad e interés general, pero según el Código Deontológico de la UNESCO, más en concreto en su décimo principio, se debe promocionar una nueva manera de transmitir información a escala internacional. Sin embargo, no es el tiempo lo que cojea en esta pieza, si no las imágenes que se ven en ella.

 

El metraje que se utiliza para ilustrar la noticia contiene imágenes explícitas del féretro abierto, mostrando al pequeño Felipe de 8 años ya fallecido y embalsamado, mientras la familia del mismo. Estas imágenes chocan nada más verlas, pues no suelen aparecer este tipo de momentos tan íntimos. De hecho, los puntos 11 y 12 del Código Deontológico del Col·legi de Periodistes de Catalunya respaldan la postura de no ver estas imágenes en televisión, pues se deben proteger los derechos de los menores de edad, evitando difundir la identidad del menor (y más si es víctima). En este caso podría entenderse que se difundiese el nombre del niño, si la familia así lo quiso, pero en ningún caso filmado en las circunstancias que se dan. Atendiendo al libro de estilo de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), de la que forma parte TV3, se pretende “garantizar el bienestar físico y emocional de los niños” que aparecen en las informaciones (2.3.3.1. La intervenció dels menors)

Además, se tiende a pensar que los muertos no tienen derechos. Es, en parte cierto, pero no lo es cuando se trata del derecho al honor y a la propia imagen, y mucho menos cuando hay menores. El punto 12 del Código Deontológico del CPC decreta que se debe “salvaguardar la dignidad de las personas y su integridad física y moral”. De igual manera, el tesaure de la ética periodística elaborado por el Dr. Salvador Alsius, en el que choca con el punto número 4 de principio de responsabilidad, pues las imágenes violan el derecho a la intimidad y sus sub-puntos 4.2.1., 4.2.2. y 4.2.3.

Desde la deontología, la distorsión y el uso inadvertido de la imagen de las personas pueden causar daños morales y materiales. El artículo nº4 del código deontológico de la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas en España) deja claro que en elementos de dolor o aflicción, “el periodista evitará la intromisión gratuita, al igual que el nº6 que exige máximo rigor en el tratamiento de información relacionada con menores de edad. A nadie se le habría ocurrido poner una imagen del rescate de Julen o de su entierro; de hecho, el único material gráfico que se publicó del niño malacitano fueron dibujos y fotos en las que solo aparecían las autoridades en labores de rescate.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Retomando de nuevo el Código Deontológico de la UNESCO y su tercer principio, la responsabilidad del periodista pasa por actuar bajo una determinada “consciencia ética”, utilizando la información como un bien social y no como una mercancía. El hecho de acceder a un funeral, además de un menor, ya podría ser cuestionable en sí mismo, pero hay maneras y maneras; por ejemplo, la BBC que se emite en América Latina también compartió un vídeo similar en su página web, pero no muestra de manera tan explícita el cuerpo del pequeño Felipe.