En girar la cantonada: el racisme de baixa intensitat i en mitjans locals, una realitat invisible

Autora: Marina Arbós Junyent (@marinarbos_)

A vegades analitzant el nostre entorn més proper ens adonem de problemàtiques que poden tenir un caràcter global i que no pensàvem tenir tan a prop. Quan fa un parell de mesos fullejava el Llaç d’Unió, una revista independent de Molins de Rei, vaig topar, sense voler, amb un article profundament racista.

Sota el titular “El comerç local de pakistanesos i xinesos”, l’autor del text es dedica a relatar el conglomerat de negocis que pertanyen a persones migrades de la nostra vila. Ho fa amb un to de superioritat i d’humiliació cap a aquest tipus d’establiments i promou l’estigma i la creació d’estereotips i mites cap als grups més vulnerables de Molins de Rei. Es tracta d’un article basat en prejudicis i sense cap mena de base fonamentada, però disfressat d’objectivitat. L’article 3 de la resolució 1003 del Consell d’Europa posa de manifest la necessitat de “diferenciar quan un article és d’opinió i quan es tracta d’una notícia”, i en aquest cas no es fa. Arran de llegir-lo, m’he qüestionat la importància del racisme, aparentment soft que existeix a la nostra societat i crec que és fonamental trencar amb aquest tipus d’actituds des de l’arrel, ja que a poc a poc va calant en l’imaginari col·lectiu.

Tot i tractar-se d’un mitjà petit, crec que és imprescindible que s’assenyali a les qui han permès la publicació d’aquest article, sense cap mena de filtre. D’entrada podríem pensar que com que és local i per tant, té un abast prou limitat, no caldria atacar el problema. Doncs no. Precisament per ser local i per ser l’únic magazín de la vila, cal ser més curoses que mai i tenir clara que l’ètica professional s’ha de tenir a tots els nivells. Quan als codis parlen d’autoregulació ho fan en un sentit transversal. L’article 36 del Consell d’Europa posa de manifest la necessitat de ser responsables com a periodistes, però alhora enumera tots els elements que conformen la comunicació i que s’hi veuen implicats: les qui publiquen, les associacions de mitjans, les expertes…

L’article comença explicant l’augment d’aquest tipus de negocis, però ho fa dient que “és cada vegada més evident a la nostra vila la proliferació de petits comerços regentats per pakistanesos i xinesos” i després parla de “col·lectius que s’estan expandint acceleradament”. Segons l’article 1 de la guia pel tractament periodístic diversitat cultural del Col·legi de Periodistes, “la nacionalitat no ha de ser esmentada si no és rellevant en la comprensió de la notícia”, com és el cas d’aquesta peça en què es plantegen canvis en la direcció dels negocis de la vila.

Després exemplifica escenes quotidianes en què les botigues són el tema de conversa i ho acompanya d’un “no sabem ni el nom oficial que té aquella botiga. Dient “la del xino”, ja està tot dit”. Tractar aquest tipus de comerços no pel nom que tenen, sinó a través del genèric que fa referència a la procedència de la persona que hi treballa no només és racista sinó que a més a més, ho tenim com una expressió tan interioritzada que és molt difícil de desfer-nos-en. Precisament per això, els mitjans de comunicació, han de treballar per una informació que fugi d’aquestes formes i això passa, necessàriament, per la desconstrucció. Per això, des d’un punt de vista deontològic, el punt 8 del codi de la UNESCO, posa de manifest la necessitat “de respectar el valor i la dignitat de cada cultura així com els sistemes culturals diversos”.

Quan s’endinsa a parlar dels horaris escriu, “això sí que no se’ls pot negar: alguns d’ells treballen moltes hores al dia”. La pregunta, però, és, què se’ls pot negar? Utilitza un to de superioritat que humilia i subordina a les persones que tenen aquest tipus de negocis. Tal com afirma el punt 5è de la guia de recomanacions del CAC pel tractament de la immigració, “cal evitar l’ús d’un llenguatge discriminador o que incorpori prejudicis genèrics en el tractament informatiu de la immigració”. Si no, es contribueix i es legitima la idea que són ciutadans de segona.

Les crítiques són múltiples, però l’idioma ocupa un espai important. L’autor de la peça es queixa de la dificultat que té per entendre’s amb les treballadores perquè “no entenen gaire el que els demanes o no saben parlar bé el castellà”. En aquesta línia, amb un to de burla, mostra imatges dels típics cartells d’ofertes amb faltes d’ortografia. Segons l’article 9 de les recomanacions del CAC, “s’han d’evitar les referències a qüestions relacionades amb l’origen de les persones que no afegeixen informació rellevant al relat i no són estrictament necessàries per a la comprensió el fet. Fer-ho contribueix al reforçament de prejudicis i té una intenció condemnatòria”.

Finalment, decideix sobrepassar totes les barreres deontològiques i professionals i valora el tracte com a “adust i poc afable” sense una base sòlida i com si fos una veritat absoluta. L’article 2 de la guia de tractament de la diversitat cultural del Col·legi de Periodistes afirma que “s’ha de promoure el rebuig a les actituds basades en la ignorància. La bona intenció de facilitar la comprensió de la notícia pot portar a una concepció maniquea de la realitat”. No hem de simplificar ni generalitzar les informacions.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Però no ha quedat impune. Des de SOS racisme i el col·lectiu catàrsia s’ha fet un text de resposta al Llaç d’aquest mes de gener. Per aquestes organitzacions, és essencial combatre els discursos que fomenten el racisme a casa nostra. Volen trencar amb la normalització d’aquest tipus d’actituds, que en molts casos ja hem assumit com a part de la quotidianitat. I precisament a través de l’anomenat racisme de baixa intensitat es legitima el racisme explícit que és realment el rerefons de l’article.

En el seu article posen sobre la taula un altre tema que convé analitzar: el racisme només s’expressa cap a un determinat tipus de migració. És selectiu. Per què no hi ha rebuig quan són europeus o nord-americans els que arriben a casa nostra? Tal com afirmen, en un món capitalista no es percep com a “invasió” la proliferació d’empreses multinacionals que ofereixen productes estàndards i hegemònics com ara Zara, McDonald’s o Starbucks. En canvi, es fa amb els petits negocis que tiren endavant col·lectius com ara els pakistanesos o els xinesos.

Per això, des dels mitjans de comunicació i com a professionals hem de ser conscients de la responsabilitat de servei públic que tenim i no creure que el llenguatge és innocent. Protegir i fer informacions de qualitat i rigoroses sobre els col·lectius més vulnerables és clau per poder construir un model de societat més just, més inclusiu i interseccional. Tal com diu el punt 6 de  la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació del col·legi de Periodistes de Catalunya, des dels mitjans de comunicació, “s’ha de reflectir el sentit positiu de la diversitat”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s