Etiqueta: estigmatització

Guia de mitjans: Recomanacions per informar sobre salut mental

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Elsa Cano (@canoelsa4)

Una de cada 4 persones té o tindrà un problema mental al llarg de la seva vida (segons apunten les dades de la OMS). Tot i que ens trobem davant d’una realitat que ens afecta a tots, els temes de salut mental són quelcom no cobert pels mitjans de comunicació, o fins i tot infreqüents o aïllats. Segons el Departament de Salut de la Generalitat, el 23,7% de la població catalana amb més de 18 anys presentarà al llarg de la seva vida un trastorn mental. La societat empra els mitjans de comunicació com a instruments per relacionar-se amb la realitat que l’envolta. Així doncs, partint d’aquesta idea, els MCM tenen un rol fonamental en la percepció social de les malalties mentals.

Els errors o les estigmatitzacions més freqüents en les que cauen els mitjans són el fet que tracten amb alarmisme els temes de salut mental, a més de recolzar els interessos de la indústria farmacèutica, agreujant l’estigmatització del col·lectiu. També es relaciona a les persones diagnosticades amb un trastorn amb l’agressivitat o la bogeria.

El paper dels mitjans de comunicació

Estem davant d’un tema d’interès públic, per aquest motiu el periodista ha d’anar molt amb compte. De fet, en diferents codis ètics, i relacionat amb el Principi de Justícia, podem veure les persones que pateixen malalties mentals estan dins la categoria de grup socialment desfavorit, i si es cau en estigmatitzacions i estereotips es pot “incidir negativament en la seva consideració pública”. A més, d’agreujar el patiment i la discriminació tant del propi afectat com el de les persones que l’envolten.

Per poder establir quins són els millors procediments per informar sobre un fet implicat en alguna malaltia mental ens basarem amb els criteris que ofereix Obertament, una organització que lluita contra la discriminació que pateixen les persones que tenen o han tingut algun trastorn de caràcter mental. I també la guia d’estil de la Confederació Espanyola d’Agrupacions de famílies i malalts mentals. De fet, algunes persones poden arribar a amagar que han estat diagnosticades per por al rebuig social.

Segons ambdues entitats: la premsa comet un error bàsic en el moment de parlar dels trastorns mentals, la desinformació. A continuació presentarem els errors més freqüents:

ERRORS FREQÜENTS
Falsa infreqüència Els MCM presenten els temes de salut mental com un fenomen aïllat o infreqüent. Quan els problemes de salut mental poden afectar el 25% de la població (Font: OMS)
Acusacions enganyoses Es presenta que les persones que estan diagnosticades amb malaltia de salut mental tenen conductes violentes, perilloses o improvisades. Quan aquestes poden ser tan violentes com la resta de la societat.
Generalitzar S’usen etiquetes com “els malalts mentals són” o “els esquizofrènics es comporten” i així es generalitza i es creen tòpics sense cap mena de base científica, ja que cada persona que té un problema de salut mental el viu i l’afecta de manera distinta.
Fal·làcia paternalista S’acostuma a tractar a les persones amb problemes de salut mental amb actituds paternalistes i compassives. Quan la gran majoria de persones diagnosticades són totalment capaces de participar en activitats laborals, comunitàries o socials.
Confusió terminològica Moltes vegades es confon el trastorn mentals amb discapacitats psíquiques o demències. Quan el trastorn mental no disminueix ni deteriora les facultats mentals. De fet, les altera de forma esporàdica, no crònica.
Falses barreres Es creu que es tracta de persones incapacitades per tenir una vida normalitzada o que els trastorns mentals són incurables. Si la persona diagnosticada es troba en un ambient adequat i un entorn social i familiar favorable, podrà superar les limitacions que el trastorn li puguin causar.
Fotografies no informatives Les notícies que tracten temes de trastorns mentals acostumen a anar acompanyades amb imatges que transmeten idees d’aïllament social, foscor, patiment… aconseguint despertar compassió o bé rebuig.
Mal ús del lèxic No podem utilitzar etiquetes com “esquizofrènic” o “bipolar” per referir-nos a personalitats duals o múltiples. Cal diferenciar en el fet que l’esquizofrènia i el trastorn bipolar no són trastorns de personalitat. Sinó que l’esquizofrènia és un trastorn psicòtic i el trastorn bipolar un trastorn de l’estat d’ànim.

Seguidament mostrarem alguns exemples de mala praxi duta a terme per algun mitjà de comunicació en el moment de cobrir una notícia relacionada amb les malalties mentals.

1. La Razón (3 d’octubre del 2011). Es van perpetuar 3 crims diferents de caràcter violent a Madrid i a Jaén. Sense citar cap font específica, s’assegura que els homicides eren persones amb trastorns mentals tals com el trastorn de personalitat o la depressió.

Titular 2

Mala praxi:

Tota la notícia inspira alarmisme i sensacionalisme. Tant amb el llenguatge emprat com amb l’ús de les fonts i la narració dels esdeveniments.

  • Sensacionalisme: Y, en cuanto al caso de Ciudad Lineal, parece evidente que la naturaleza de su crimen pone en entredicho su equilibrio mental. Dóna a entendre que una persona sense problemes de salut mental no pot cometre un crim violent. Així doncs, crea una relació de causa conseqüència, entre desequilibri mental i assassinat violent.
  • Ús de les fonts i les declaracions: Tot i que alguna font, com Julio Bobes, president de la Sociedad Española de Psiquiatría Biológica, assegura que cal evitar l’estigmatització. L’autor de la notícia va incloent diferents declaracions amb les quals realimenten la relació de l’actitud violenta amb la malaltia mental.
    • El trastorno puede «producir tal distorsión de la realidad» que haga creer «que no se precisa de ayuda»
    • «Puede existir un porcentaje descontrolado. Pero crímenes como estos son imprevisibles. No pueden ponerse mecanismos para evitarlos»
  • Alarmisme: El fragment que presentem a continuació es podria qualificar d’alarmant i amb la intenció de provocar preocupació al lector: Ni mucho menos todos los enfermos mentales están diagnosticados. «Entre el 15 y el 20 por ciento de aquellos con trastornos más graves permanecen sin diagnosticar», asegura Julio Bobes, presidente de la Sociedad Española de Psiquiatría Biológica (SEPB). ¿Los motivos? Vivir en zonas menos pobladas y más alejadas de núcleos urbanos, donde reina la inaccesibilidad a los centros de salud. O no contar con ningún apoyo familiar.

2. Antena3 Noticias (8 d’octubre del 2015). Augmenten els trastorns mentals en la població més jove. Mala praxi: Inclou una il·lustració que evoca a pensar i a relacionar la malaltia mental amb l’aïllament, foscor o patiment.

Captura de pantalla 2016-03-29 a les 8.52.34

3. Diari de Girona (20 de gener del 2015). L’autor de l’article exposa una vivència que va tenir amb una persona diagnosticada amb trastorn bipolar. Mala praxi: En aquest cas veiem un mal ús de la terminologia, ja que utilitza la bipolaritat per referir-se a personalitat dual o múltiple. A més d’emprar unes descripcions lleugerament sensacionalistes: Fa uns anys vaig tenir una intensa amistat amb una persona extraordinària, però tenia un transfons inquietant torbador. Aviat ens vàrem adonar que hi havia un forat negre, era la típica maníaca depressiva; mesos després pel seu extrem comportament van descobrir que era una semimalalta bipolar moderada. Els seus continuats canvis anímics la delataven.

Titular

Arribats a aquest punt es presentaran diferents tècniques i recomanacions per evitar peces periodístiques com les que hem vista anteriorment. Ens centrarem en les notícies i les entrevistes. Sempre caldrà tenir present que no es pot caure en l’alarmisme, el sensacionalisme i les falses relacions de causa – efecte.

NOTÍCIES
Et fet que el protagonista de la notícia tingui un trastorn mental és necessari per entendre el context de la notícia? Estar diagnosticat amb una malaltia de salut mental no justificaria un caràcter o comportament violent o agressiu. Així evitaríem falses relacions de causa – conseqüència entre malaltia mental i violència.
Quin tipus de font s’han d’utilitzar? Cal evitar els testimonis no relacionats familiarment amb la persona amb el trastorn mental? Cal evitar l’especulació i l’opinió no justificada sobre la salut mental de les persones implicades. Sempre en el cas que no es disposi d’informació verídica.
És rellevant que s’esmenti el trastorn mental de la persona implicada en el titular o a l’inici de la notícia? S’ha d’intentar respectar el dret a la intimitat de les persones (present en el codi deontològic) amb problemes de salut mental i dels seus familiars.
Quin ha estat el context en el qual la persona amb trastorn mental ha estat involucrada amb l’acte violent? En moltes ocasions, les persones amb problemes de salut mental, tenen més probabilitat de ser la víctima d’aquesta violència, i no tant de dur a terme actes violents.

 

ENTREVISTES
No començar l’entrevista amb una persona amb problemes de salut mental preguntant el seu diagnòstic. S’hauria d’esperar a què la persona entrevistada qui li exposi el seu diagnòstic o sinó fer la pregunta al final. Així s’evitarà marcar l’entrevista amb estereotips derivats del diagnòstic.
Ser respectuós i respectar a l’entrevistat. La persona entrevistada serà lliure de donar les declaracions que trobi convenients. Cal tenir en compte que en moltes ocasions estarà compartint experiències doloroses.
Encarar l’entrevista per ressaltar les històries de superació personal, de recuperació i vida normalitzada. I així evitar transmetre patiment, aïllament social o compassió en el to del text, les imatges o els àudios de recurs que il·lustrin la notícia.
Evitar en tot moment el sensacionalisme. Cal que la notícia no s’emmarqui ni es tituli ressaltant les experiències traumàtiques o morboses de l’entrevistat.

Xenofòbia i discriminació des dels mitjans

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Maria Rubal (@MariaRThomsen)

El Mundo va publicar el dilluns 2 de març una entrevista a Manuel Canduela, líder del partit xenòfob Democràcia Nacional. La publicació en sí de l’entrevista i el contingut presenten seriosos dubtes deontològics, i vulneren alguns dels principis de codis ètics nacionals i internacionals.

Els periodistes no son mers transmissors d’informació; són responsables del que es publica, en tant que estan contribuint a la cultura i l’educació, i són creadors d’opinió pública. Per això, el primer dilema ètic que planteja l’entrevista és si s’ha de publicar o no. És prou rellevant la informació que aporta com per a donar veu a un grup neonazi?

El text inclou d’una banda comentaris xenòfobs. Canduela diu per exemple que voldria que els recursos socials es destinessin als ciutadans espanyols, i que només en cas que sobrés alguna cosa, es dediqués als “estrangers”. Tenint en compte el cinquè punt del recull de recomanacions del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) a l’hora de parlar d’immigració, l’entrevista no s’hauria de publicar perquè es basa en prejudicis genèrics i tòpics que comporten valoracions discriminatòries (“els immigrants ens treuen la feina i els ajuts socials”).

També hi ha comentaris discriminatoris per raó de religió: “Totalment en contra [dels musulmans a Espanya]. Han d’abandonar el nostra país o renunciar a la seva fe islàmica tradicional”. El líder de Democràcia Nacional intenta esborrar les diferències entre musulmans i gihadistes, posant-los tots al mateix sac. De nou s’omet una altra de les recomanacions del CAC, la del punt 6, que diu que s’ha d’evitar “la caracterització sistemàtica com a fonamentalista d’una única determinada opció religiosa”.

Aquests comentaris xenòfobs i racistes reforcen l’estigma al qual estan sotmesos els immigrants i musulmans, grups socialment desafavorits. Per a tractar aquest tema, tots els codis ètics estipulen recomanacions. Tant la declaració de principis del Col·legi de Periodistes en l’article 12 com el codi la Federació d’Associacions de la Premsa d’Espanya (FAPE) en l’article 7 apunten que cal mantenir una especial responsabilitat i rigor en casos d’informacions o opinions de contingut discriminatori o susceptibles d’incitar a la violència. La Declaració de Principis de Conducta, de la Federació Internacional de Periodistes, alerta en el setè punt que “el periodista ha de ser conscient del perill d’una discriminació propagada pels mitjans, i farà tot el possible per evitar que es faciliti tal discriminació”.

A més, el principi número 9 de la llista de Principis Internacionals d’Ètica Periodística de la UNESCO exigeix que “el periodista s’abstingui de justificar o incitar […] totes les formes de violència, odi o discriminació” i “garantir el respecte pels drets i la dignitat de […] tots els individus sense distincions de raça, […] nacionalitat o religió”. L’entrevista també transgredeix les normes establertes en el llibre d’estil d’El Mundo, per exemple la número 9 del tercer apartat, sobre pràctica i ètica, que exposa clarament que “les expressions despectives sobre ètnies, religions o grups determinats estan prohibides”.

Totes aquestes recomanacions s’haurien d’haver tingut en compte a l’hora de decidir si es publicava o no l’entrevista. En tot cas, si finalment es considera que aquesta s’empara en el dret a la informació dels ciutadans sorgeixen altres dubtes ètics.

El periodista no actua amb cura ni rigor. No demana proves de les afirmacions del líder de Democràcia Nacional, ni l’interpel·la quan menteix en fets fàcilment comprovables. Per exemple, quan afirma que l’atac a la llibreria Blanquerna la Diada del 2013 va ser una protesta pacífica sense ferits (n’hi va haver 5). El punt 2 del codi del Col·legi de Periodistes obliga a “difondre únicament informacions fonamentades, evitant la utilització de […] dades imprecises”. En cas que fos un descuit, el següent punt d’aquest codi brinda al periodista una altra oportunitat que tampoc s’ha usat: “rectificar les informacions falses […] i demanar disculpes si fos necessari”.

Hi ha diferents elements que converteixen aquesta entrevista en una entrevista còmode per a Canduela. No s’entra en temes molestos, el periodista cau en el parany d’utilitzar el llenguatge propi de la font, i el format de qüestionari no permet cap rèplica del periodista.

Alguns codis deontològics van més enllà de la responsabilitat social dels mitjans i accentuen les “obligacions morals dels periodistes”. En l’article 34 de la resolució sobre ètica periodística del Consell d’Europa s’exposa que “els mitjans juguen un paper important en la prevenció de la tensió i han de fomentar […] la tolerància i la confiança entre diverses comunitats”. El codi de la UNESCO també conté un principi, el vuitè, sobre el “respecte pels valors universals i la diversitat de cultures”, segons el qual els periodistes han de participar activament en al transformació cap a una societat millor i més democràtica. L’entrevista d’El Mundo xoca frontalment amb aquests principis i conforma un exemple paradigmàtic de com no s’han de tractar els grups socials desfavorits.

La responsabilidad de no estigmatizar

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Elisabet Gonzalez (@eliannaaritz)

Hay temas poco conocidos por la mayoría de la gente que de vez en cuando aparecen en los medios de comunicación. Sería el caso de la intersexualidad, una situación en la que no es posible saber con absoluta seguridad cuál es el sexo de un bebé, simplemente observando sus genitales. Esto se debe a que los órganos sexuales externos se sitúan a medio camino entre lo que sería el estándar de un hombre y el de una mujer. En estos casos, recae sobre los medios la responsabilidad de hacer una aproximación a la sociedad de un término muy complejo y desconocido a la vez. Y cuando eso ocurre hay dos opciones: tratar el tema correctamente para que así se normalice o contribuir a convertirlo en estigma.

La gran mayoría de los reportajes publicados entorno al tema caen en la segunda opción, vulnerando así una idea recogida en muchos códigos deontológicos, como en la FIP o la UNESCO:

Federación Internacional de Periodistas (artículo VII): “El periodista se cuidará de los riesgos de una discriminación propagada por los medios de comunicación y hará lo posible para evitar que se facilite tal discriminación, fundamentada especialmente en la raza, el sexo, la moral sexual, la lengua, la religión, las opiniones políticas y demás, así como el origen nacional o social.”

Organización de las Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura (artículo IX): “el periodista puede contribuir a eliminar la ignorancia y la incomprensión entre los pueblos, a hacer a los ciudadanos de un país sensibles a las necesidades y los deseos de los otros, a asegurar el respeto de los derechos y de la dignidad de todas las naciones, de todos los pueblos y de todos los individuos, sin distinción de raza, sexo, lengua, nacionalidad, religión o convicciones filosóficas”.

El caso es que algunos medios se atreven a juzgar: “a veces, pese al humor macabro de la naturaleza y la rigidez de las burocracias, hay personas que tienen suerte”. Y de este modo, mezclan opinión e información, quebrantando así el articulo 1 recogido en el código del Col·legi de Periodistes de Catalunya: “Observar siempre una clara distinción entre los hechos y opiniones o interpretaciones, evitando toda confusión o distorsión deliberada de ambas cosas, así como la difusión de conjeturas y rumores, como si se tratara de hechos”.

Otros, optan por dramatizar: “Al otro lado del teléfono, reconoce que ha llorado mucho y ha tenido que luchar en una sociedad donde lo correcto es ser lo que se denomina normal”. De forma que caen en un espectacularización gratuita que la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió aconseja no hacer (Artículo 2.1.3): […] “los profesionales deberán ceñirse a los hechos, desterrar los rumores, verificar la procedencia de los datos, contextualizar las noticias y ofrecer suficientes elementos de juicio, así como evitar la espectacularización gratuita.”

Y eso no es todo. También hay quienes eligen narrarlo como si se tratara de un cuento: “Cuando Gabriel J. Martín nació en San Fernando (Cádiz) un 12 de julio de 1971, en plena puesta de sol, sus genitales eran tan ambiguos que el médico los creyó femeninos”, “Y así fue como él se convirtió en ella”, “Y así, Patricia y Gabriel volvieron a encontrarse en el camino”.

Hay, por tanto, una tendencia generalizada en recrearse en los detalles morbosos que hace que nos encontramos con destacados como estos: «Odiaba las muñecas, los vestiditos y los juegos de niñas».

Personas muy vinculadas a este tema tienen una forma muy clara de verlo. Es el caso de Gabriel J. Martín, quién ha vivido esta situación en primera persona: “Aunque en los medios de comunicación aparecen historias muy llamativas de intersexuales, como sería la mía, la mayoría de las veces el sexo está bien asignado des de un principio”. Por tanto, bajo su punto de vista, los medios caen en la espectacularización.

Josefina Mata, creadora de un Festival de Cine i Estudios de Género que busca romper con el sistema dual hombre/mujer, también considera vital no convertirlo en espectáculo: “Hay que tener mucho cuidado al representar audiovisualmente la intersexualidad, debido a que existen pocas representaciones audiovisuales”. Y añade que, por tanto, “existen pocas oportunidades para que las personas intersexuales se identifiquen con una representación mediática o las personas no-intersexuales tengan un acercamiento adecuado al tema”.