La responsabilitat de deixar clar que som iguals

Autora: Maria Iglesias (@mariaa_tgn)

Diumenge 8 de març, dia Internacional de la Dona. Una jornada reconeguda per l’ONU, dedicada a i denunciar el masclisme que encara es troba present en la nostra societat i alhora reivindicar la igualtat entre els dos sexes en tots els àmbits, especialment en el laboral.

En un dia com aquest, la premsa s’omple de notícies sobre concentracions feministes i sobre històries d’interès social de les fites que han aconseguit nombroses dones treballadores. Aquest va ser el cas del diari ABC, un diari de dretes, catòlic i monàrquic declarat. Aquest fet, però, no explica que al seu Twitter trobem aquest titular que enllaça amb la notícia que tractarem: Mecánicas, árbitros, bomberas… Mujeres con profesiones de hombre.

abc_dones

Precisament en una jornada reivindicativa pels drets feministes, titllar aquestes professions com masculines no dóna la millor imatge per aquestes dones que s’han buscat la vida, no en professions d’homes sinó en un món d’homes doncs res les impossibilita pel seu sexe a ser mecàniques, àrbitres o bomberes. La simple afirmació trenca qualsevol reivindicació del dia Internacional de la dona.

Podria tractar-se d’un titular amb una tonalitat sensacionalista escollit per cridar l’atenció dins les xarxes socials. Però si s’accedeix a la notícia de la plana web del diari ABC, si bé sí que s’hi introdueix un canvi que alleugera diferencialment la càrrega clarament masclista del titular, encara que es pot discernir que encara es manté en una línia similar i que encara serà més notable a la resta del cos informatiu.

El titular online és el següent:Mecánicas, árbitros, bomberas… Mujeres aún en minoría en su profesión.

Passem de professions d’home a minories dins d’una professió. El to, com hem dit, té un efecte de percepció diferent al que aconseguia la publicació a Twitter, però coneixent el tractament que aquest diari en particular dóna a aquests temes, no ens podem estar de quedar-nos només en un titular. També se’ns planteja que podria ser un error per part de la persona que s’encarrega d’actualitzar les xarxes socials del diari, ja que si es revisa superficialment i es compara el que es publica a Twitter amb els titulars originals, aquests coincideixen per norma general en ambdues plataformes, sent aquesta una excepció. També es pot especular que el canvi de titulació en la versió online es degui a tots els comentaris en contra que va despertar a les xarxes socials i els redactors de l’ABC s’afanyessin a fer un canvi.

Pel que fa l’article escrit, aquest no va firmat, potser perquè l’opinió que en desprèn és completament afí a la ideologia retrograda d’aquest rotatiu o també perquè certes frases certament poc ètiques és millor no esmentar qui n’és l’autor o aquest va preferir desvincular-se amb la immediatesa dels comentaris que l’article va rebre.

Algunes de les afirmacions que aquesta peça conté són de caràcter de línia, malauradament, masclista, completament improcedent no només per tractar-se d’una publicació durant el dia Internacional de la dona, sinó en qualsevol àmbit periodístic. El motiu és clar i molt més quan el que ens concerneix és valorar l’ètica que emana un article com aquest.

En aquest article, l’ABC considera que la condició bàsica per ser bomber és un físic “masculinitzat”. O que la dona-policia és una figura cada cop més “normalitzada”. Les declaracions dels personatges que protagonistes les històries humanes d’aquest breu reportatge són l’únic punt on la dona és mostrada com una personalitat lluitadora. No obstant, la tria deliberada d’algunes declaracions donen alhora una perspectiva diferent, com el temps que Elisa, una bombera de 44 anys, va tardar en preparar-se per les proves físiques en comparació amb altres companys.

Un altre exemple d’aquesta manera d’expressar-se seria el titolet que ens anuncia quina informació trobarem en els següents paràgrafs: “Convivencia con hombres”. Si no és malintencionada, la interpretació que se’n pot fer no és tampoc positiva. És que aquestes dones no poden conviure amb normalitat amb els seus col·legues de professió? Potser el lector s’escandalitza al saber que Elisa, en realitat la única protagonista de tot l’article, ni mecànics ni àrbitres, ha hagut de compartir vestuaris. I tot un seguit d’altres idees, afirmacions i declaracions que sentencien que la dona són “menys competitives” en aquests treballs en equip (accentuem que aquesta frase es troba ressaltada en negreta) o que culminen en el punt de dir que el més important per una dona treballadora és, al cap i a la fi, ser “útil” i que finalment acceptar que són diferents: “ser més menuda significa que consumim menys oxigen”. Aquesta és la penúltima frase de l’article; l’última una afirmació que ja hem revelat: “som diferents”.

L’article no parla en cap moment d’àrbitres esportius i tampoc de mecànics. Fa una petita menció a l’acceptació de la dona dins del cos de policia, però la resta es serveix sencerament del testimoni d’Elisa, bombera de professió.

En sí mateix, l’article conté poc valor informatiu intrínsec. No es donen xifres exactes de quin percentatge de dones treballen en aquestes professions “d’homes” i la història humana que explica, que hauria de mostrar a una dona igual que el sexe contrari, dibuixa més bé un personatge més dèbil que els seus companys homes i que s’ha d’esforçar més que ells per mantenir el seu lloc i també el seu respecte.

No acusarem a l’ABC de malintencionalitat, falta de rigor o de neutralitat (que fàcilment es podria argumentar que en manca). Però sí ens hem de centrar en el principi de justícia, en referència a la lluita contra el sexisme, que l’article sencer ha faltat. Cal recordar que els codis deontològics evoquen a la no discriminació i evitar a la propagació d’estereotips per motius de gènere (UNESCO, Art. 9; FIP, Art. 7; Consell d’Europa, Art. 28; FAPE, Art. 7). A més, el que no ha respectat aquest diari és la responsabilitat que tenia en un dia com aquest a defensar a una dona, ni millor ni pitjor que el sexe masculí, sinó igual.

Podem considerar que al que ha faltat la publicació és no només a respectar aquest dret sinó a menystenir-lo. L’ètica periodística comporta la defensa d’uns valors, uns valors que han de significar una plusvàlua per ajudar a millorar la societat i sí el seu objectiu inicial era reivindicar la figura de la dona, el resultat final obtingut els hauria d’haver portat a no publicar una notícia que no aconsegueix la seva empresa.

L’ABC és un diari que sovint ha faltat a molts principis deontològics bàsics: recórrer al sensacionalisme, portades amb missatges racistes i xenòfobs i tampoc, tal com remarca l’article 8 de la UNESCO, respectar la igualtat i tampoc ha estat a l’alçada de fer valdre uns valors que haurien de ser equivalents a tota la societat (art. 11). Està honrant aquest treball periodístic a la societat, als seus valors i a la correcta moral?

La voluntat de reivindicar la igualtat en l’àmbit laboral d’aquest article s’ha evaporat des del mateix titular. Així doncs, comencem a preguntar-nos si la feina periodística i tot allò que defensa no hauria de disposar-se també per respectar les persones i responsabilitzar-se que l’opinió que se’n pot formar a partir d’ella pot ser nociva per alguns sectors. i això és responsabilitat moral de la nostra forma de presentar la informació.

Anuncis

Xenofòbia i discriminació des dels mitjans

Autora: Maria Rubal (@MariaRThomsen)

El Mundo va publicar el dilluns 2 de març una entrevista a Manuel Canduela, líder del partit xenòfob Democràcia Nacional. La publicació en sí de l’entrevista i el contingut presenten seriosos dubtes deontològics, i vulneren alguns dels principis de codis ètics nacionals i internacionals.

Els periodistes no son mers transmissors d’informació; són responsables del que es publica, en tant que estan contribuint a la cultura i l’educació, i són creadors d’opinió pública. Per això, el primer dilema ètic que planteja l’entrevista és si s’ha de publicar o no. És prou rellevant la informació que aporta com per a donar veu a un grup neonazi?

El text inclou d’una banda comentaris xenòfobs. Canduela diu per exemple que voldria que els recursos socials es destinessin als ciutadans espanyols, i que només en cas que sobrés alguna cosa, es dediqués als “estrangers”. Tenint en compte el cinquè punt del recull de recomanacions del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) a l’hora de parlar d’immigració, l’entrevista no s’hauria de publicar perquè es basa en prejudicis genèrics i tòpics que comporten valoracions discriminatòries (“els immigrants ens treuen la feina i els ajuts socials”).

També hi ha comentaris discriminatoris per raó de religió: “Totalment en contra [dels musulmans a Espanya]. Han d’abandonar el nostra país o renunciar a la seva fe islàmica tradicional”. El líder de Democràcia Nacional intenta esborrar les diferències entre musulmans i gihadistes, posant-los tots al mateix sac. De nou s’omet una altra de les recomanacions del CAC, la del punt 6, que diu que s’ha d’evitar “la caracterització sistemàtica com a fonamentalista d’una única determinada opció religiosa”.

Aquests comentaris xenòfobs i racistes reforcen l’estigma al qual estan sotmesos els immigrants i musulmans, grups socialment desafavorits. Per a tractar aquest tema, tots els codis ètics estipulen recomanacions. Tant la declaració de principis del Col·legi de Periodistes en l’article 12 com el codi la Federació d’Associacions de la Premsa d’Espanya (FAPE) en l’article 7 apunten que cal mantenir una especial responsabilitat i rigor en casos d’informacions o opinions de contingut discriminatori o susceptibles d’incitar a la violència. La Declaració de Principis de Conducta, de la Federació Internacional de Periodistes, alerta en el setè punt que “el periodista ha de ser conscient del perill d’una discriminació propagada pels mitjans, i farà tot el possible per evitar que es faciliti tal discriminació”.

A més, el principi número 9 de la llista de Principis Internacionals d’Ètica Periodística de la UNESCO exigeix que “el periodista s’abstingui de justificar o incitar […] totes les formes de violència, odi o discriminació” i “garantir el respecte pels drets i la dignitat de […] tots els individus sense distincions de raça, […] nacionalitat o religió”. L’entrevista també transgredeix les normes establertes en el llibre d’estil d’El Mundo, per exemple la número 9 del tercer apartat, sobre pràctica i ètica, que exposa clarament que “les expressions despectives sobre ètnies, religions o grups determinats estan prohibides”.

Totes aquestes recomanacions s’haurien d’haver tingut en compte a l’hora de decidir si es publicava o no l’entrevista. En tot cas, si finalment es considera que aquesta s’empara en el dret a la informació dels ciutadans sorgeixen altres dubtes ètics.

El periodista no actua amb cura ni rigor. No demana proves de les afirmacions del líder de Democràcia Nacional, ni l’interpel·la quan menteix en fets fàcilment comprovables. Per exemple, quan afirma que l’atac a la llibreria Blanquerna la Diada del 2013 va ser una protesta pacífica sense ferits (n’hi va haver 5). El punt 2 del codi del Col·legi de Periodistes obliga a “difondre únicament informacions fonamentades, evitant la utilització de […] dades imprecises”. En cas que fos un descuit, el següent punt d’aquest codi brinda al periodista una altra oportunitat que tampoc s’ha usat: “rectificar les informacions falses […] i demanar disculpes si fos necessari”.

Hi ha diferents elements que converteixen aquesta entrevista en una entrevista còmode per a Canduela. No s’entra en temes molestos, el periodista cau en el parany d’utilitzar el llenguatge propi de la font, i el format de qüestionari no permet cap rèplica del periodista.

Alguns codis deontològics van més enllà de la responsabilitat social dels mitjans i accentuen les “obligacions morals dels periodistes”. En l’article 34 de la resolució sobre ètica periodística del Consell d’Europa s’exposa que “els mitjans juguen un paper important en la prevenció de la tensió i han de fomentar […] la tolerància i la confiança entre diverses comunitats”. El codi de la UNESCO també conté un principi, el vuitè, sobre el “respecte pels valors universals i la diversitat de cultures”, segons el qual els periodistes han de participar activament en al transformació cap a una societat millor i més democràtica. L’entrevista d’El Mundo xoca frontalment amb aquests principis i conforma un exemple paradigmàtic de com no s’han de tractar els grups socials desfavorits.

Els blocs electorals: El problema de Ciutadans i Podemos

Autora: Judit Sellart (@JuditSellart)

Estem en any electoral: les eleccions autonòmiques d’Andalusia, les municipals del maig, les autonòmiques de la Comunitat de Madrid, les del Parlament de Catalunya i les generals de la tardor. En aquest context de gran expectació, de debat públic i de pugna política és important la manera en què s’informa als ciutadans, però també el temps que es dedica a cadascuna de les informacions. Els mitjans haurien d’oferir una representació equilibrada de les diverses opcions polítiques per tal de mantenir la imparcialitat i la inclusió dels diferents punts de vista, però sempre atenent als criteris periodístics de rellevància informativa.

Què són els blocs electorals?

A Espanya els periodistes dels mitjans de titularitat pública topen amb els blocs electorals, marcats per la llei electoral espanyola (LOREG), a l’hora d’exercir lliurement la seva professió durant les campanyes electorals. La selecció de notícies durant aquesta època no respon a criteris estrictament periodístics, sinó que s’estableix un minutatge proporcional al nombre de vots a les eleccions anteriors equivalents i en funció d’això es determina l’ordre d’aparició dels partits a l’informatiu i la durada de les peces.

La LOREG és clara respecte de què ha d’aparèixer als informatius, en quin ordre i en quina durada. Ara bé, és deontològicament correcta? O caldria informar dels partits sense representació també a la televisió i ràdio pública? Cal destacar que els blocs electorals són una raresa a Europa que genera el rebuig dels periodistes, que acostumen a no signar les peces en senyal de protesta per aquesta manca d’independència a l’hora d’exercir la seva professió que els obliga a treballar sota condicionaments externs. Cal recordar que diferents codis deontològics, com els promulgats pel Consell d’Europa (Art. 8) o el Col·legi de Periodistes de Catalunya (introducció i declaració final) estableixen que el periodista ha de realitzar la seva tasca amb independència, sense ingerències o restriccions externes.

Els blocs electorals afecten el principi deontològic de justícia. L’objectiu teòric d’aquests és equilibrar la presència dels diferents partits polítics, però en realitat els blocs electorals no compleixen amb les quotes polítiques “reals” en el sentit que beneficien sobretot els grans partits, perpetuant l’status quo del bipartidisme, però sense permetre la visibilitat dels partits emergents.

Això es pot relacionar amb el principi de veritat, en relació a la selecció de les notícies i els criteris d’inclusió d’aquestes als informatius. La tria de les notícies hauria de centrar-se en criteris de selecció estrictament periodístics (per la seva importància, l’interès informatiu, la temporalitat, etc.), i no pas en una tria arbitraria marcada per avançat, ja que aquesta selecció determinarà el grau de rigor del mitjà.

És força il·lustrativa la següent afirmació feta pel Sindicat de Periodistes d’Andalusia (SPA): “La pràctica d’utilitzar en els espais informatius el mateix criteri que en els blocs electorals gratuïts de propaganda electoral suposa confondre la informació amb la propaganda”.

La representació de Ciutadans i Podemos

En el moment actual destaquen dos nous partits polítics: Ciutadans, amb representació només al Parlament de Catalunya, i Podemos, amb representació només al Parlament Europeu. En teoria no podran aparèixer en els blocs electorals perquè no tenen representació als municipis, ni a les autonomies (exceptuant Ciutadans a Catalunya) ni al Congrés. Les enquestes preveuen un daltabaix al mapa polític espanyol a causa de la irrupció d’aquests dos partits, però els blocs electorals no els tenen en compte per no haver obtingut representació en les eleccions anteriors equivalents. Això pot limitar a la pràctica un autèntic debat als mitjans de titularitat pública, perquè confina la presència d’aquestes forces polítiques en ordre a seguir una norma que peca de voler ser tan estrictament proporcional que arriba a l’extrem d’excloure a alguns actors força rellevants per la ciutadania del debat públic.

Aquesta mancança a nivell dels mitjans públics es pot solventar en l’àmbit dels mitjans privats. Albert Rivera, Pablo Iglesias o Iñigo Errejón apareixen constantment a les cadenes privades, ja sigui en tertúlies o en entrevistes. El seu auge social dóna molta audiència i això les televisions ho saben.

El fi dels blocs electorals (estrictes)?

Actualment el futur dels blocs electorals, almenys en la seva vessant més estricta sembla que està a punt de canviar. A Catalunya, amb la nova llei electoral catalana, s’estan intentant flexibilitzar els criteris. Es mantindrà la proporcionalitat a l’hora de redactar les informacions als mitjans públics depenent dels nombre de diputats, però també s’introduirà el criteri d’interès periodístic, que permetrà ordenar les peces dels informatius segons la seva rellevància enlloc de segons el nombre de parlamentaris.

A nivell estatal, després de les autonòmiques andaluses d’aquest mes, el panorama pot haver canviat ja. La Junta Electoral Central ha obligat els mitjans públics (RTVE i Canal Sur) a incloure en la seva cobertura informativa a Podemos i UpyD (Ciutadans es va quedar fora per haver-ho demanat fora de temps). El motiu és que aquests partits es poden considerar “grups polítics significatius” a l’haver obtingut al voltant d’un 7% de vots cadascun a Andalusia als darrers comicis europeus. Aquest canvi de doctrina pot suposar l’obertura del sistema i ser extrapolable a la resta d’eleccions, però caldrà veure com evoluciona la situació.