Categoria: Conjectures

Morbositat i espectacularització: la premsa esportiva i la mort del futbolista Emiliano Sala

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Guillem Fabo (@guillemfabo)

El futbolista argentí Emiliano Sala va morir en un accident aeri el 21 de gener del 2019. Els principals diaris esportius a Espanya van fer un seguiment ampli del succés en les seves edicions digitals que no s’adequa a les prescripcions dels codis deontològics nacionals. Des de la desaparició del jugador fins al rescat del cadàver i la celebració del funeral, Marca, As, Sport i Mundo Deportivo van publicar múltiples peces que vulneren els principis ètics de la professió periodística.

El tractament que aquests quatre diaris van fer de la mort de Sala és un exemple de sobreatenció mediàtica d’una tragèdia. Marca, As, Sport i Mundo Deportivo no van respectar el sentit de la mesura i la proporcionalitat que promou el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) en les seves Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. A més, aquestes publicacions, en lloc de prescindir de les informacions que poguessin vulnerar la privadesa dels afectats (Art. 5 – Recomanacions adreçades especialment a les empreses audiovisuals), van difondre-les.

Mundo Deportivo va fer un seguiment de l’accident deontològicament qüestionable tenint en compte el principi de responsabilitat. Les peces “El padre de Emiliano Sala rompe su silencio tras hallarse el avión“, “A Emiliano Sala le obligaron a subir a la avioneta” o “El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’” són invasions a la intimitat que es recreen en el dolor i patiment dels familiars i amics del futbolista. Aquestes tres peces també vulneren el principi de veracitat, ja que són textos sensacionalistes que busquen la morbositat de la tragèdia.

Mundo Deportivo es recrea en el patiment de la parella de la víctima
(El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’)

Segons les Recomanacions del CAC, els mitjans de comunicació han de tractar les persones afectades per alguna tragèdia amb una atenció especialment prudent i escrupolosa (Art. 2 – Recomanacions finals adreçades a la consideració general). En aquest sentit, el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya sosté que les persones particularment més vulnerables han de ser tractades amb respecte i dignitat per evitar “intromissions innecessàries” i “especulacions gratuïtes sobre els seus sentiments i circumstàncies” (Art. 9). En aquest sentit, la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa també adverteix que el periodista haurà d’evitar les especulacions en les seves circumstàncies (Art. 4).

En la línia de Mundo Deportivo, el diari As va publicar en la seva edició digital una entrada titulada “Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala” que incorporava un vídeo amb alguns dels gols que Sala havia marcat durant la seva trajectòria. Aquesta peça buscava satisfer la morbositat dels lectors. “Ha sido encontrado el cuerpo sin vida del delantero argentino. Queremos recordar como homenaje algunos de los grandes goles de su carrera“, van afegir a l’entrada quan els equips de rescat van trobar el cos.

As va publicar una recopilació dels millors gols de Sala (Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala)

D’altra banda, el diari Marca va incloure dues captures de pantalla de les converses per WhatsApp de Sala quan organitzava el viatge i una fotografia de les restes de l’avioneta sinistrada en l’entrada “Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff“. En una altra peça, Marca va publicar un àudio del futbolista que va enviar mentre viatjava. Aquestes dues entrades d’aquest diari també buscaven la morbositat. Sobre les possibles causes de l’accident, el diari Marca contradiu l’article 17 de la Resolució 1.003 del Consell d’Europa perquè en la peça “Emiliano Sala: un caso abierto con muchas incógnitas por resolver” especula sobre les possibles causes de l’accident sense determinar si són opinions, interpretacions o conjectures.

Marca va publicar missatges de WhatsApp del futbolista i una fotografia de les restes de l’avioneta (Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff)

El diari Sport, que també va fer un seguiment exhaustiu del succés, va publicar una crònica del funeral del futbolista. La frase inicial del text fou la següent: “El pequeño pueblo de Progreso vivió ayer el que probablemente sea el día más triste de su historia“. Sobre l’ús del lèxic que s’ha d’emprar en informacions sobre tragèdies, les Recomanacions del CAC estableixen que s’han d’evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat d’un esdeveniment (Art. 15 – Recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual).

Marca va arribar a publicar un article d’opinió d’un periodista que havia entrevistat Sala dos mesos abans. El diari presenta l’article amb l’avanttítol “La opinión del periodista que le entrevistó en MARCA hace dos meses“. El periodista utilitza adjectius i expressions que contradiuen les prescripcions anteriorment esmentades: “El mar no puede haber cortado su camino. Los sueños de Sala merecen un milagro“. Un altre exemple més de com la premsa esportiva va buscar i aprofundir en la morbositat i l’espectacularització de l’accident.

L’Operació de desmitificar la veritat al periodisme

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Sol Gordillo (@solgordillo_)

L’oportunitat perfecta per analitzar l’ètica de la professió va sorgir el passat diumenge 24 de febrer al programa Salvados de Jordi Évole. Aquest cop, l’edició es va despullar a si mateixa en analitzar el fals documental que es va emetre anys enrere sobre el 23-F, anomenat Operación Palace.

Jordi Évole va ser la cara visible d’un projecte fals, segons ell “un joc”, que pretenia veure les reaccions de la ciutadania presentant el cop d’Estat com una farsa per reforçar la democràcia espanyola. Les reaccions no es varen fer d’esperar. Així com alguns s’ho van prendre com una broma, per altres va ser una gran ofensa.

Enquesta 2014 per La Vanguardia. La majoria d’enquestats van opinar que el documental va ser adequat en aquell moment.

Analitzant el documental, l’equip d’Évole gaudien d’una credibilitat i serietat que els va permetre ser conscients que tenien l’atenció de milers de persones arreu d’Espanya. D’altra banda, el fet que el programa tingués fonts conegudes com Iñaki Gabilondo va ajudar a recrear un escenari encara més versemblant.

En conseqüència, la legitimitat del projecte es va posar en entredit. La Federació d’Associacions de Periodistes (FAPE) va admetre a tràmit denuncies contra el documental. L’Associació d’Usuaris de la Comunicació varen considerar cinc possibles vulneracions a l’ètica periodística:

  • Principi general 1: “El periodista actuarà sempre mantenint els principis de professionalitat i ètica continguts en aquest codi deontològic”.
  • Principi general 2: “El primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat”.
  • Principi general 4: “(…) el periodista respectarà el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge”.
  • Principi d’actuació 13: “El compromís amb la recerca de la veritat portarà sempre el periodista a informar només sobre fets dels quals conegui el seu origen, sense falsificar documents ni ometre informacions essencials, així com a no publicar material informatiu fals, enganyós o deformat”.
  • Principi d’actuació 17: “El periodista ha d’establir sempre una clara i inequívoca distinció entre els fets que narra i el que puguin ser opinions, interpretacions o conjectures, tot i que en l’exercici de la seva activitat professional no està obligat a ser neutral”.

Tanmateix, la FAPE va considerar que el programa no atemptava contra els valors ètics del periodisme, ja que tot havia estat una sàtira, amb la qual cosa no es pot considerar periodisme, i llavors s’havia de respectar “les fronteres de la imaginació, a la creativitat (..)”. Però, tot i això l’organització va contradir-se quan, tenint en compte la temàtica abordada (és a dir, l’esdeveniment del 23-F), va afirmar que els objectius del programa “podrien haver-se intentat amb procediments periodístics ajustats als seus principis deontològics”.

Évole es defensa amb la reflexió de si “una mentida pot explicar una veritat”, tot transformant-la en un joc. Aquest no és el primer cas. Ja va succeir amb Operació Luna sobre l’arribada de l’home a la lluna o Camaleó, sobre l’ (“fals”) assassinat del líder polític Gorbatxov. Les reaccions van ser diferents: operació Luna va tenir molta més acceptació popular, però sobretot pel fet de tractar-se d’una temàtica bastant intranscendent per la vida quotidiana de la gent.

Amb el darrer Salvados d’Évole, les declaracions dels participants i realitzadors van posar en evidencia la capacitat manipuladora dels mitjans de comunicació. Vegem un exemple de com és de fàcil convèncer la gent:

D’altra banda, però, atenent als principals codis deontològics com el de la FAPE, que al seu preàmbul apunta com “l’exercici professional del periodisme representa un important compromís social”, el joc queda al marge de tals definicions. Ja d’entrada, el primer punt que apareix al codi deontològic és el del respecte a la veritat. I un fals documental atempta en tota regla al primer principi. La UNESCO també ratifica al tercer punt del codi deontològic que  la informació no s’ha d’entendre com un producte, si no com un bé social. I alhora, al punt 7 s’indica el respecte a l’interès públic, a les institucions democràtiques i la moral pública.

L’especulació sobre les veritables raons d’un cop d’Estat que va fer trontollar les institucions democràtiques després d’una llarga dictadura sembla no tenir en compte aquest darrer principi. Fins i tot els propis participants com Iñaki Gabilondo es mostren reticents avui dia a proves d’aquest tarannà.

Arribats a aquest punt cal plantejar-se: fins a quin límit els periodistes tenen la potestat de transgredir les normes ètiques de la professió per aconseguir una reacció de les institucions o de la ciutadania? Sota el meu parer, el propòsit del fals documental si bé és innocu, també peca d’innecessari, ja que es pot posar en entredit la confiança amb el periodisme, encara que es tracti d’un joc.

El caso de Julen: periodismo en un pozo

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Indira Caballero Baos (@indiira_06)

La sección de sucesos es, sin duda, una de las más delicadas dentro de un medio de comunicación. Esta se caracteriza por su factor sorpresa a la hora de recibir noticias y por el gran peso emocional y sentimental que estas acarrean. Pese a esto, los periodistas, como profesionales de la comunicación y servicio público fiel que retransmite información a los ciudadanos, no podemos dejarnos llevar por la impaciencia y el instinto personal. Como dice el artículo cuatro del Código Deontológico de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE), “en el tratamiento informativo de los asuntos con elementos de dolor entorno a los afectados, el periodista evitará la intromisión gratuita y las especulaciones innecesarias sobre sus sentimientos y circunstancias”.

La mayoría de ocasiones, este tipo de noticias suelen ser negativas: muertes, incendios, robos, accidentes, etc. Todas están relacionadas con vidas de individuos que quedan en nuestras manos y que retransmitimos, a veces, sin estar seguros al 100%, con el objetivo de ser los primeros en publicar dicha exclusiva. Un ejemplo de ello fue la falsa muerte del ex presidente de Uruguay, José Mujica, difundida por USA News en marzo del 2017. No hablamos de un error al anunciar el resultado de un partido de fútbol o de unas votaciones electorales, sino que jugamos con las personas desde su esfera más íntima. Por ello, las consecuencias para el medio de comunicación que difunde el bulo son más graves.

Las redes sociales actúan como principal fuente de fake news, como en el caso del no-fallecimiento de Mr Bean, pero los periodistas somos los que hemos de tener la precaución y el carácter crítico para saber lo que es cierto y lo que no. No se pueden afirmar noticias de tal magnitud sin un comunicado oficial o una fuente cercana que lo corrobore. La UNESCO recoge esto en dos principios de su Código Ético Trasnacional: “el derecho de las personas a la información verdadera” y “la responsabilidad social del periodista”. Además de estar incluido en el tesaure periodístico, dentro de los principios de veracidad y responsabilidad.

Como se ha mencionado anteriormente, los medios de comunicación se suelen lucrar de la negatividad de esta sección obteniendo clicks mediante titulares o contenido morboso y falto de ética. Pese a esto, las positivas también pueden ser el centro de la diana. Un ejemplo de ello sucedió el pasado 16 de abril, con la falsa noticia que difundía el diario El Español asegurando que se había encontrado el cuerpo de Julen, el niño de dos años supuestamente atrapado en un pozo del pueblo de Totalán (Málaga).

Los principales medios como La Vanguardia, El País, ABC o El Mundo no habían dado eco de los hechos (pasada la media hora, aproximadamente), cosa que ya hacia dudar de la fiabilidad de El Español. Más aún cuando estos diarios seguían la última hora actualizada del rescate y no habían mencionado este importante detalle. Lo que ocurrió realmente fue la aparición de restos de pelo del niño en el canal interno del agujero. Los diarios nombrados anteriormente no fueron cómplices del bulo iniciado por El Español, pero otros medios secundarios propagaron una cadena que llenó las búsquedas en Google de una noticia que no era cierta. El Imparcial, Bolsamanía, Canarias 7, Factor Noticia o Global News 10 fueron algunos de los que se unieron al carro como apuesta segura para ganar visitas. Algunos de ellos mencionaban a El Español como “fuente” de estas informaciones y ni siquiera cuatro horas después habían rectificado los titulares y el contenido de sus publicaciones.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Por si fuera poco, las redes sociales se hicieron eco de esta mentira, expandiéndola como la pólvora. El Español escribió un tuit engañoso con el enlace a la publicación (una entrada que posteriormente arreglaron diciendo que “se trataba de tejido de Julen”). Sin embargo, el tuit seguía ahí y no tardó en ser el tema de conversación principal de los usuarios de Twitter, que no dudaron en poner el foco en la falta de ética y deontología de dicho diario. Lo eliminaron unas 48 horas más tarde y, hasta el momento, ninguno de los medios se ha disculpado por el error cometido.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La gravedad del asunto existe en dar una falsa esperanza y en expresar una falta de respeto hacia los familiares del niño. No se trata de vender, sino de encontrar una vida. Asimismo, resulta algo irónico que el propio diario de El Español tenga una sección destinada a fake news… Contrariamente, y en el bando de las adecuadas prácticas, el ABC y El País incluyeron en sus actualizaciones sobre el rescate mensajes de la Guardia Civil y del Servicio de Emergencias 112 de Andalucía que pedían que no se difundieran más rumores.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El país entero sufre con sucesos de este tipo, que tocan la fibra sentimental de los ciudadanos. Y esto los medios de comunicación lo saben. Por ello, deberían utilizar su poder para ser respetuosos a la hora de dar información, sin tener un objetivo empresarial. Al fin y al cabo, se acaba generando un show entorno a desapariciones o fallecimientos, como ocurrió con el asesinato de Gabriel. Los medios se lucran y se aprovechan de la situación, sabiendo que la gente está interesada y metiéndose de lleno en esferas innecesarias para exprimir todo lo que reciben, sin saber si es cierto. El sensacionalismo hace daño a la verdad.

Un sufrimiento que se alimenta de especulaciones, como las contradictorias versiones que se han dado acerca de quién vio caer al niño. Algunos medios, como La Verdad, han afirmado “por fuentes allegadas” que fue el padre de Julen; otros diarios, como EP Mundo, prefieren adornar las declaraciones con la etiqueta de “impactante”. Y, por si fuera poco, El Nuevo Día y UH Sucesos creen conveniente hablar de una familia “marcada por la tragedia”, contando que estos padres ya perdieron a un hijo anteriormente. Telecinco también incluyó esta noticia con un tuit y una imagen de la madre con su hijo. ¿Hasta qué punto se alimenta el drama?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Expuesto este caso, hemos de ser conscientes del gran trabajo que queda por hacer. De la falta de empatía y de la necesidad de ponerse en el lugar de estas familias. El periodismo no es una carrera. Es un servicio a los pies del ciudadano, no contra él. Un periodismo que, hoy en día, necesita ser rescatado de un pozo vacío de humanidad.

Accident d’autobús a Freginals: tres errors en la cobertura d’informació

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Anna Solà (@soflona)

13 estudiants d’Erasmus van morir el passat diumenge 20 de març a Freginals (Tarragona), a causa d’un accident d’autobús. Tornaven de les Falles de València quan el conductor presumptament va adormir-se i va xocar amb la mitjana de l’AP-7, a l’altura del kilòmetre 333. 43 persones van quedar ferides, entre les quals el conductor del vehicle, i van ser traslladades als hospitals de la zona.

La majoria de víctimes eren estrangeres. L’autocar formava part d’un comboi de cinc vehicles d’Autocares Alejandro que tornava de València a la matinada de diumenge. La mobilització ciutadana i per part de les autoritats va ser màxima, posant als familiars vols en disposició per traslladar-se a Barcelona, prestant atenció psicològica als qui ho requeriren i oferint diferents actes en commemoració de les víctimes.

Aquest tipus de tragèdies col·lectives suscita un gran impacte en la societat, motiu pel qual la segueix latent, i requerint informació de seguiment durant hores, i fins i tot dies després de l’accident. Per diverses raons, entre les que segurament troben satisfer la curiositat del públic, i omplir espai i temps de contingut, els mitjans de comunicació van transmetre informació que tendia al sensacionalisme i la morbositat.

Ens aturarem a continuació en els errors que es van cometre en la majoria de mitjans, basant-nos en les peces periodístiques i en els codis deontològics que justifiquen les incorreccions.

1. Declaracions: familiars i persones properes a les víctimes i persones que havien sortit il·leses de l’accident

Una gran part de l’ampliació de la informació en aquest cas, com ha succeït en d’altres similars, es va basar en aquest tipus de testimonis, persones en situació de dolor i afectació personal, d’alteració emocional, el testimoni de les quals no aportava cap novetat pel que fa a la informació.

En aquest error destaca una peça del diari generalista ABC: Una superviviente del accidente de autobús en Freginals: «Ironías del destino, debemos decir que somos afortunados». El diari va aconseguir parlar amb una de les joves supervivents i van plasmar el seu testimoni. A més, van parlar amb un dels membres de l’equip de psicòlegs, manifestant també informació íntima sobre el seu estat, i desvetllar la situació a l’interior de l’hotel on s’havia instal·lat el centre de coordinació i d’atenció a les víctimes.

En aquest cas, aquest diari fa una vulneració del Principi de Responsabilitat del Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius, atès el poc respecte pel Dolor i l’aflicció i la Invasió de la Intimitat, vital en aquesta tragèdia. El Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes es subscriu al respecte cap aquestes persones al punt 6 de la seva declaració de principis:

«Respectar el dret de les persones a les seves pròpies intimitat i imatge, especialment en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i les circumstàncies, sobretot quan les persones afectades ho explicitin».

A més, les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals així ho demanen: «Convé tenir present sempre que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure incrementat per qualsevol via el seu patiment. És imperatiu respectar el seu dret a la privadesa.»

Per tant, tenint en compte que gran part dels testimonis no pot oferir cap exclusiva i es troba en una situació personal delicada, les declaracions que recullen els mitjans s’haurien d’haver centrat en les autoritats i en els experts en la matèria, sempre i quan puguin afegir un component nou a la informació.

 2.Especulacions, causes, acusacions directes i exclusives sense confirmar

En cadascun d’aquests casos, l’audiència cerca responsabilitats i causes en l’accident, a fi d’explicar, entendre i assimilar aquest tipus de tragèdies col·lectives. A causa de la pressió informativa, és difícil discernir entre la informació, la rumorologia i la veritat i cal estar sempre amatent als informes policials i les sentències al respecte (i per tant al lèxic emprat, tenint sempre en compte la presumpció d’innocència).

En aquest error cau la portada del diari generalista espanyol La Razón: «¡Lo siento, me he dormido!». Obre amb una exclusiva que s’havia estat considerant el dia anterior pel que fa a les hipòtesis de l’accident, però realment el conductor de l’autocar es va a negar a declarar el mateix diumenge davant els Mossos. Per tant, no va ser fins al dia 23 -dos dies més tard d’aquesta “exclusiva” sense confirmar- que els Mossos van plantejar-ho com a hipòtesi real, tal com confirma La Vanguardia.

unnamed

A banda de la flagrant ironia de la frase amb què obren portada, la publicació d’aquest contingut afegeix un component dubtós a la informació, que evidentment no ha estat confirmada per la policia. Segons considera el Codi Deontològic del Sindicat de Periodistes de Madrid, «el periodista deberá relatar la verdad, o lo que más objetivamente se aproxime a ella, esto es, hasta lo que pueda averiguarse con los medios al uso de la profesión y según los hechos disponibles, que nunca podrá equipararse a una investigación judicial o policial». Es posa en dubte, per tant, el Principi de veracitat de la informació, atès que ha estat elaborat sense Rigor informatiu i conseqüentment pot caure en Difamacions i calúmnies. A més, es realitza un judici del conductor de l’autobús, sense respectar per tant la Presumpció d’innocència pel que fa a Detinguts i sospitosos, en relació al Principi de Justícia.

Tal com indiquen les recomanacions del CAC mencionades anteriorment, és «fonamental evitar qualsevol mena d’especulació», i «convé així mateix extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat» (punts 12 i 14). Així doncs, és important la prevenció per evitar publicar informacions no confirmades, evitant aplicar la coneguda “pena del telenotícies” al presumpte responsable de l’accident.

3. Peces sobre les víctimes

Poc després de l’accident, i després d’haver-se confirmat les hipòtesis sobre les causes de l’accident, l’atenció mediàtica es va desviar cap a les víctimes, així com els seus familiars. En aquest sentit, van començar a aflorar productes sensacionalistes, atès que transmetien informació privada sobre la vida de cadascuna de les víctimes.

Pel que fa a aquest tipus d’informació, destaquen les peces de El Periódico, que inclou imatges i noms de les víctimes («Identificadas las 13 víctimas del accidente de autobús»), el Diari de Tarragona («Una amiga de víctimas de Freginals a sus padres: “No os habéis equivocado. Eran felices”») o El Mundo, que acompanya la informació amb un vídeo on es mostren imatges de les víctimes i dades privades («Valentina, Francesca, Serena… la tragedia de Tarragona golpea a Italia»)

Tot i que aquests productes amplien la cobertura de l’accident, és evident que no s’adhereixen a la qualitat d’informació que es demana. Incorren a la revelació de la vida privada de les víctimes, fet que suposa una vulneració flagrant del Principi de Responsabilitat, en tant que incorre en la invasió de la intimitat i la privacitat. El Conveni Europeu dels Drets Humans es manifesta al respecte a l’article 8: «Toda persona tiene derecho al respecto de su vida privada y familiar, de domicilio y de su correspondencia».

Conclusió

Cal destacar que no totes les informacions emeses a partir de l’accident de Freginals van ser de baixa qualitat o sensacionalistes: destaquen les cobertures del diari ARA , Vilaweb, El País o Televisió Espanyola, entre d’altres, que es cenyeixen als preceptes establerts anteriorment.

Són els moments de crisi i situacions delicades on els mitjans han d’aportar el millor de sí mateixos. S’ha de fer valdre la responsabilitat social del periodista, ja que com considera el Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO: «la informació es comprèn com un bé social i no com un simple producte» (punt 3).

La millora exigeix elaborar un exercici d’autocrítica sobre què és estrictament informació -el balanç de víctimes, el seguiment de les persones ferides, les reaccions de les autoritats i els actes en commemoració a la tragèdia-, i quin és el contingut que sobrepassa la línia, caient en el sensacionalisme i la morbositat. Han de buscar en tot moment l’equilibri entre la informació, la intimitat, la urgència i el requeriment d’informació, tot prenent consciència de la responsabilitat social, l’abast i la repercussió de la feina del periodista.

Atemptats a Brussel·les: quan els mitjans també en són víctimes (II)

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Marc Corominas Planas (@kuru)

El matí del dimarts 22 de març les redaccions de tots els mitjans de comunicació van veure com s’alterava l’agenda prevista per aquell dia. A casa nostra les informacions que tots els mitjans tenien preparades sobre la visita d’Obama a Cuba, la vaga de controladors aeris francesos o l’accident de Freginals van quedar relegades. Aquell matí ens despertàvem amb el pitjor atemptat de la història de Bèlgica. Davant d’això tots els mitjans tenien el repte d’informar amb celeritat al públic, una tasca arriscada.

“El rigor és la primera víctima en una tertúlia”. Així podríem definir com va ser el tractament informatiu dels fets en moltes de les cadenes de televisió nacionals. El que sol ser un magazine de notícies més o menys soft es convertia de sobte en un centre d’actualització constant d’informació sobre els atemptats. Això sí, amb els mateixos contertulians. És en aquest context on principis del Tesaure periodístic elaborat pel professor de la Universitat Pompeu Fabra Dr. Salvador Alsius com  la no difusió de conjectures, especulacions i rumors o la garantia d’oferir precisió i exactitud de les dades poden ser vulnerats fàcilment. I així va ser. Afirmacions que auguren més morts que els atemptats de París, periodistes que asseguren que hi ha hagut explosions en més de 4 punts o fins i tot es fan ressò de rumors que quantifiquen fins a 500 el nombre de ferits. Tot això i més va ser el que es va poder veure en canals de gran difusió com Tele5. I és que l’obligació d’oferir informació rigorosa i no difondre rumors i especulacions és el tronc de qualsevol codi deontològic periodístic. Des del Col·legi de Periodistes de Catalunya (punt 1) fins la Federació Internacional de Periodistes (punt 3), passant per la FAPE (preàmbul) o el Consell d’Europa (punt 4) recullen en els seus codis deontològics la necessitat de fonamentar la informació difosa.

Davant aquests successos, tal com recomana RTVE en el seu document Reflexiones sobre los medios de comunicación y el terrorismo “les activitats terroristes han de ser objecte d’un tractament informatiu especialment rigorós i completament lliure de qualsevol tipus de concessions al sensacionalisme i l’especulació”. Però no només algunes tertúlies van pecar per l’afany d’oferir l’última hora. Les xarxes socials han accelerat increïblement els ritmes i el trànsit informatiu, i també podem trobar exemples de mitjans que van donar crèdit a informacions falses com podria ser la difusió de suposats vídeos de l’explosió dins l’aeroport, que no corresponien als atemptats de Brussel·les o a d’altres informacions, com el tancament de fronteres.

Captura tuit erroni LVDG

Per aquests casos com també recomana el llibre d’estil de Canal Sur (cap.9) “les dades en aquests casos, han de ser minuciosament contrastades i sotmeses a revisió”. En el cas dels atemptats de Brussel·les una de les eines més eficaces per verificar la informació era el compte de Twitter del gabinet de crisi del govern Belga.

El tractament de grups socials desfavorits també fou un altre dels principis del Tesaure que molts mitjans van violar. Un de les primers detalls que va començar a difondre’s després d’informar sobre les explosions a l’aeroport foren el testimoni d’alguns dels presents que asseguraven haver sentit “crits en àrab”. Aquesta informació fou difosa per molts mitjans que minuts més tard van rectificar i van esborrar el missatge. Aquest exemple vulneraria tan el principi 2.2.1 del Tesaure, en relacionar un idioma parlat per milions de persones amb el terrorisme i alhora amb el punt 1.3.2 sobre els procediments discursius on es fa esment de la titulació i estructures textuals ja que la intencionalitat del missatge malmet la informació. De la mateixa manera, en les Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals del CAC, en el punt 19, es recorda que “en cas de tragèdies provocades per grups terroristes, les expressions emprades per designar-los han de ser rigoroses i exactes. Convé evitar malentesos derivables d’expressions com “terrorisme islàmic”, les quals per extensió al·ludeixen a tot l’Islam”. En aquest sentit trobem exemples com el reportatge de El Confidencial titulat “Brusel·las capital de Eurabia” i que s’il·lustrava amb una dona amb burka.

Eurabia El Confidencial

De la mateixa manera, i com un exemple més, un tertulià de El programa de Ana Rosa va propagar afirmacions com “Brussel·les és una plataforma de llançament del terrorisme entre altres raons pel descontrol sobre determinat flux d’immigració” fins el punt d’afirmar que entre Síria i Brussel·les hi ha “un pont aeri” i de considerar “un problema” que el barri de Molenbeek sigui de majoria musulmana perquè “és un reservori de l’islam més radical”. Cal tornar a recordar, tal com fa “L’Informe sobre el tratamiento informativo en los medios de comunicación respecto de las víctimas del terrorismo” de la FAPE el “respecte a la no discriminació per raó de color, raça, religió o ideologia, així com la no criminalització dels parets i amics innocents”.

Aquests són alguns dels exemples de vulneració de principis del Tesaure que es van poder observar el dia dels atemptats. Una demostració de la del conflicte dels mitjans d’avui en dia entre el dret a la informació i el deure periodístic d’oferir una informació rigorosa sense difondre rumors i especulacions. A aquest debat, que acaba sent una diferència entre models de periodisme i va més enllà de casos com el de Brussel·les s’hi afegeix el debat sobre la islamofòbia. Com hem vist, més enllà de no donar veu al racisme, cal cuidar les formes i evitar generalitzacions que estigmatitzen col·lectius sencers, més enllà dels propis autors.

NOTA: Aquest article és el segon d’una sèrie de peces en què s’analitza el tractament informatiu que van fer els mitjans d’àmbit estatal sobre els atemptats a Brussel·les. Aquesta se centra en el principi de veritat (rigor informatiu, rumors i especulacions) i en el principi de justícia (tractament de grups socials desfavorits).

L’altra independència

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Narcís Figueras (@figtreesgodmade)

“Artur Mas firmarà aquest vespre el decret de convocatòria del 27 de setembre. La vicepresidenta Neus Munté insisteix que el decret s’ajustarà a la legalitat i que serà la gent qui li donarà el caire plebiscitari”. D’aquesta manera començava el sumari del Telenotícies Migdia de TV3 el dia 3 d’agost. Tot plegat amb un càiron: “Les hores prèvies al decret del 27-S”. Un cop dins del cos de l’informatiu, el presentador repeteix des de plató que “avui és el dia” i que l’aleshores president de la Generalitat signarà “aquest vespre” el decret. A més, afegeix que “el Govern no ha volgut revelar detalls de la signatura del decret” i enllaça amb una connexió des de la plaça Sant Jaume amb la pregunta de la discòrdia: “Sabem ja alguna cosa més d’aquest decret i a quina hora el firmarà Mas?”. La periodista respon: “Doncs l’hora exacta encara no la sabem, es manté de moment en secret […]”. El més probable, efectivament, és que ella no ho sabés en aquell moment i que s’estigués complint amb el deure periodístic de “vigilar escrupolosament” l’Administració perquè fes efectiva la seva obligació de transparència informativa (art. 11, FAPE).

Tanmateix: Són les nou i el TN Vespre comença amb un pla des de l’interior del Palau de la Generalitat amb sis protagonistes dempeus. Primer són Francesc Homs, Jordi Baiget i el mateix Artur Mas els que miren més enllà de les càmeres —potser esperant que el director cridi “acció!”. Tot seguit, Neus Munté, que en aquell moment era portaveu del Govern, fa el mateix gest i finalment Meritxell Borràs també gira el cap buscant l’aprovació d’algú altre a la sala. L’expresidenta del Parlament Núria de Gispert, de fet, no es fixa en l’escena que els ocupa fins que Baiget comença a llegir en veu alta el contingut del decret. La presència de les càmeres —que indiscutiblement hi han de ser— en aquest cas distorsiona la realitat per realimentació i, no només modifica les actituds dels membres del Govern a la imatge, sinó que sembla obvi que aquests s’esperen a actuar —i, per tant, a “representar” la notícia— fins que comença l’informatiu (1.2.2.6, Llibre d’Estil de la CCMA).

Cares_1

Cares_2

Un breu stand-up per recordar que es tractava “segurament de les eleccions més transcendentals de la història recent d’aquest país” dona temps a Artur Mas per arribar al pati dels tarongers. Aventurar futuribles no s’adiu amb la petició del Consell d’Europa (Resolució 1.003, art. 30) de diferenciar clarament els fets importants i el que són meres especulacions i, fer-ho donant per bona la versió d’un determinat actor polític no respon al contingut de l’article primer del Codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que reclama la distinció clara entre fets i opinions, en rebutja la “distorsió deliberada” i censura “la difusió de conjectures i rumors”.

Des d’allà, un —improvisat?— discurs institucional. En conjunt set minuts de directe amb un timing que, com ja va denunciar l’endemà el Sindicat de Periodistes de Catalunya, era massa acurat per no saber l’hora exacta en què tindrien lloc els fets. També és rellevant apuntar que la independència del poder polític (1.1.2.4.1, Llibre d’Estil CCMA) queda compromesa amb aquest tractament i, sobretot, que tenint en compte que es produïa justament quan es donava per encetada la campanya electoral i, per tant, Artur Mas no només era el president en funcions, sinó un dels principals candidats que hi havien de concórrer, el fet de permetre-li de fer el discurs en directe a l’inici del telenotícies —fora de qualsevol espai institucional com podria ser el discurs de Cap d’Any— suposa una violació del punt 1.1.3.1.5. del Llibre d’Estil de la Corporació —sobre Imparcialitat, neutralitat i pluralisme:

“Actuem amb imparcialitat, neutralitat i respecte pel pluralisme. En un conflicte, mantenim l’equilibri raonable a l’hora de donar presència a les parts, sense reduir la informació a la simple cessió acrítica d’espai a aquestes parts. No prenem partit, contextualitzem les notícies i oferim elements de judici a la ciutadania.”

En definitiva, costa d’entendre que, havent repetit en ambdues edicions de l’informatiu del dia que es tractava d’un decret ordinari, “gairebé idèntic al de les darreres eleccions”… el fet que un actor polític determinat pretengui dotar la situació d’elements èpics o de solemnitat provoqui que la cobertura dels mitjans públics també prenguin aquest caire. S’ha d’informar del caràcter solemne que ha tingut l’acte, no pas adoptar-lo. Ho recorda el Consell Europeu (Resolució 1.003, art. 29) quan afirma que la relació entre polítics i periodistes no ha de degenerar en “una connivència que pugui danyar la independència i la imparcialitat de la seva professió” o, a nivell estatal, el llibre d’Estil de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (art. 1. 1. 6.), que especifica que la informació política requereix “un seguiment crític i independent”.

És evident que entre les dues del migdia i les nou del vespre hi havia temps de sobres perquè la Generalitat fes pública l’hora de la signatura. D’altra banda, TV3 té també canals de sobres per informar si s’assabenta d’una informació que, recordem, per l’informatiu de migdia era rellevant però, malauradament, secreta. L’únic rastre, una piulada al compte de Twitter 324 Política: “El president Mas signarà el decret de convocatòria de les eleccions del 27-S a les 21h”. Feta, però, quan passaven 11 minuts de les 8 del vespre, poc més de tres quarts d’hora abans de l’inici del TN i amb temps insuficient per fer el desplegament de càmeres i periodistes que es va produir. Així doncs, sembla clar que els informatius de TV3 van obviar que coneixien l’hora de la signatura durant la tarda i la piulada anunciant-ho tenia més caràcter d’anunci del telenotícies que de transmissió d’informació. No es va fer “una informació actualitzada i completa” (art. 8, FAPE) quan ja se’n disposava. D’altra banda, desconec si des de la Generalitat es va invocar expressament l’off the record a l’hora de revelar a TV3 l’hora en què se celebraria la signatura però “pel que fa a assumptes relacionats amb les administracions públiques, el dret fonamental a la informació ha de prevaler sempre per damunt de qualsevol restricció que vulneri injustificadament el principi de la transparència informativa a la que estan obligades” (art. 6, Col·legi de Periodistes de Catalunya). De fet, com diu el punt novè de la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa, “els poders públics no s’han de considerar propietaris de la informació” i no se’ls ha de concedir la potestat de censurar-la.

Tuit_les21

En darrer lloc, cal dir que, tot i que algun membre de l’equip del Telenotícies va reconèixer l’errada a nivell individual, no es va complir l’article 3 del Codi del Col·legi de Periodistes que fa referència a la necessitat de “rectificar amb diligència” o, si s’escau, disculpar-se, ni l’apartat 1.1.3.1.2 del Llibre d’Estil de la CCMA dedicat a la veracitat i el rigor: “Reconeixem els errors importants i els corregim amb la màxima diligència i donant a la rectificació una rellevància equivalent”.

A tall de conclusió, sembla evident que el passat 3 d’agost no es va fer una cobertura de la convocatòria electoral tan bona com s’hauria pogut fer, sobretot considerant els principis de veritat (rigor informatiu, neutralitat valorativa, realimentació per presència d’informadors), justícia (imparcialitat, diversitat de punts de vista) i llibertat (control del poder polític, relacions amb les fonts). D’avant d’alguna dada rellevant, es va ignorar el dret del públic a conèixer la veritat (Federació Internacional de Periodistes, art. 1) i es va donar l’esquena a l’“agilitat i la immediatesa per atendre amb celeritat el dret a la informació” (Llibre d’Estil CCMA, 1.1.3.1.3.), unes condicions que, afegeix l’article, no són “excusa per a la pèrdua de la veracitat i la qualitat”. Segurament aquest cas té un caire menys flagrant que d’altres, resulta menys espectacular  i menys evident a simple vista. Ara bé, pren rellevància quan recordem la funció destacada dels mitjans de comunicació —més encara els públics— com a generadors i vehicles del debat públic en el si d’un sistema democràtic o parem esment en la responsabilitat social del periodisme, que té com a destinatari, en últim terme, el gran públic (UNESCO, art. 3).