Les males praxis de TV3 en les notícies sobre violència de gènere

Autora: Eva Jou (@evajp98)

Fa escassos dies TV3 anunciava des de la mateixa emissora que des dels Telenotícies s’informarà amb perspectiva de gènere. Aquesta mesura fa referència a un ampli ventall d’aspectes com ara augmentar la presència de les dones als mitjans o ser més curosos amb la terminologia i la paritat. Però no només això. Una altra qüestió que va implícita amb la voluntat d’informar amb perspectiva de gènere té a veure amb la violència masclista. En aquest sentit, la nova mesura pretén centrar el focus en l’home com a agressor i no pas en la dona com a víctima. En reiterades ocasions la cadena havia estat duent a terme aquesta praxis a la inversa. Aquest fet, doncs, ha denotat i transmès l’atribució d’una certa culpabilització i responsabilització a la víctima. Per dur a terme l’anàlisi d’aquesta mala praxis s’utilitzarà el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Guia per al tractament informatiu de la violència de gènere.

Un dels errors més generalitzats que es preveu canviar amb la nova mesura és la utilització del terme mortes quan del que es vol parlar és de les dones assassinades per violència masclista. Per exemple, en una notícia del 6 de juny de 2010 s’explica que una dona ha mort apunyalada a mans del seu marit. Falta rigor i precisió en el llenguatge, ja que es tracta d’un assassinat, no pas d’una mort natural. Un altre terme que ha estat confús durant anys és el de violència domèstica. De fet, s’utilitza en aquesta mateixa notícia. No són casos de violència domèstica, sinó que són casos de violència masclista o de gènere. És important destacar la distinció d’aquests dos termes, ja que la violència domèstica fa referència a qualsevol acte de violència física o psicològica exercida per qualsevol membre de la família, sobre qualsevol altre membre de la família. En canvi, la violència masclista o de gènere, fa referència estrictament a la violència exercida per l’home cap a la seva parella, dona. En el cas de la terminologia, doncs, es podria parlar d’una violació del primer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya segons el qual cal “informar de manera acurada i precisa”. En aquest sentit, el periodista té l’obligació “d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible”. També viola el segon principi de la Guia per al tractament informatiu de la violència de gènere. Segons aquest, cal evitar missatges que puguin “insensibilitzar” la societat, concretament titulars com “una víctima més”. A més, segons el segon principi, “les víctimes no moren, les maten”.

Així doncs, quan el llenguatge utilitzat no és l’adequat, el missatge que es vol transmetre queda esbiaixat i no es pot qualificar ni de rigorós ni de precís.

Més enllà de la confusió dels termes, un altre aspecte fonamental per al bon tractament amb perspectiva de gènere és l’enfocament de la notícia. En aquest sentit, a les notícies emeses per TV3 els manca rigor informatiu, ja que ometen una part del relat a causa de l’enfocament escollit. El centre de la notícia sempre és la víctima com a responsable d’haver de demanar ajuda com a conseqüència de la situació que està patint. A tall d’exemple, en una notícia del 22 de juny de 2010 es parla sobre cursos d’autodefensa per a dones. En aquesta entrevisten una víctima de violència de gènere i proposen com a solució a la violència masclista els cursos d’autodefensa per a dones. Busquen preparar-les perquè se sàpiguen defensar davant d’aquesta situació. En aquest sentit, s’està transmetent la sensació que és la dona qui ha de demanar ajuda i qui ha d’acabar amb una situació provocada per l’agressor. L’any 2011 es repeteix una praxis similar. Parlen sobre la Línia d’Atenció a les Dones en situació de violència de gènere. Expliquen que si se senten maltractades poden trucar al telèfon i sempre hi haurà algú a l’altra banda del fil per atendre-les. Està bé que es faci difusió d’aquestes iniciatives, però s’hauria de centrar més el focus en l’ajuda cap als agressors, ja que són els desencadenants d’aquestes situacions.

El mateix passa en una notícia de l’any 2013. Es parla de l’Oficina dels Mossos d’atenció a les víctimes. Expliquen com les dones que hi contacten refan la seva vida, entre d’altres. Totes aquestes iniciatives són necessàries per ajudar les dones i se n’ha de fer difusió. Però si des dels mitjans de comunicació es tractés la violència masclista com un problema psíquic de l’agressor, que ha de resoldre ell, potser hi hauria menys víctimes o si més no, des dels mitjans no se’ls estaria atribuint la responsabilitat que són elles les que han de demanar ajuda. El dia 25 de novembre de 2011, coincidint amb el Dia Internacional contra la violència de gènere, TV3 aprofita per fer una entrevista a una psicòloga especialitzada en temes de la dona i l’adolescència. Explica que fa tallers de prevenció amb dones que pateixen violència de gènere, però no es fa referència en cap cas a la prevenció que s’ha de sotmetre l’home perquè no esdevingui agressor. Es dóna a entendre que és la dona qui ha de vigilar. El mateix passa l’any 2014. TV3 fa una entrevista en què es vol explicar com identificar i com combatre la violència de gènere. És una entrevista que va totalment enfocada a la prevenció de cara a la dona, perquè s’adoni de la situació que viu i hi posi remei.

Des d’un punt de vista deontològic, parlar de les víctimes de violència de gènere com a persones que es troben en un problema que han de resoldre i no fer, en cap cas, referència als agressors és ometre part del relat. Per tant, de nou, s’està violant el primer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, segons el qual els mitjans han d’informar de manera “acurada i precisa acostant-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible”.

Un altre aspecte que es vol canviar des de la CCMA en el tractament de la informació sobre violència de gènere és el fet d’ensenyar la imatge del personal d’emergències traient de casa el cos de la dona assassinada. Aquesta praxis es duu a terme, com a mínim, en una notícia de l’any 2011. Segons l’article nou del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, es tracta d’una mala praxis perquè no respecta la dignitat ni la privacitat de la dona assassinada per violència masclista ni la del seu entorn. A més, cau en el sensacionalisme i en el morbo. Amb la nova mesura, TV3 té la intenció de no repetir aquesta mala praxis. A més, també viola el principi quatre de la Guia per al tractament informatiu de la violència de gènere, segons el qual no s’han de transmetre “dades o imatges íntimes o escabroses”.

No és fins l’any 2018 en què es troba un clip del Telenotícies Migdia en què el focus se centra en els agressors. Aquests expliquen la situació que els ha portat a maltractar les seves parelles com un problema seu que els ha fet actuar malament. Però només és un de sol.

Són minoritaris els continguts que es generen focalitzats en l’agressor com a factor problemàtic de la situació versus els continguts generats en què és la víctima que té un problema i ha de demanar ajuda. Fugint de l’àmbit de les notícies i fent un petit incís al món de la publicitat– que al cap i a la fi els anuncis que s’emeten estan sotmesos a la mateixa línia editorial que les notícies-, és molt diferent veure anuncis en què apareix una dona apallissada expressant que té un problema i que no sap a qui ha de recórrer per sortir d’aquesta situació, que veure un home maltractant la seva dona i admetent que té un problema, que les seves actituds en suposen un altre i que ha de demanar ajuda. L’enfocament d’aquests dos possibles anuncis pot tenir conseqüències ben diferents. I això és totalment extrapolable al contingut informatiu.

Naturalment, des dels mitjans, s’ha de continuar proporcionant eines que puguin ajudar les víctimes a sortir de la situació. Se’n diu informació de servei. Tot i això, convé apostar més fort en emetre notícies i publicitat centrant el focus en la problemàtica dels agressors, que són qui generen la violència. Des d’un punt de vista deontològic, s’estarà aportant més rigor al relat, ja que s’estaran plantejant les diferents cares d’una mateixa realitat. Des d’un punt de vista sociològic, potser, es contribuirà des del periodisme a canviar la visió esbiaixada sobre la violència de gènere.

Anuncis

Tot el que no s’hauria de fer

Autora: Laura Aznar (@LauraAzLlu)

El passat dimarts 24 de març, la versió digital del diari ABC sorprenia amb el titular “La culpa de que el hombre no se implique en las tareas del hogar ni en el cuidado de los hijos es de la mujer”, signat per M.J. Pérez-Barco.

abc

Hores més tard i després de les crítiques rebudes a través del Twitter, l’autor de l’article o el propi rotatiu van decidir transformar el titular original per “El gran reto del hombre de hoy: ‘ubicarse en su papel de educador de los hijos’”. El text repassa les conclusions d’una investigació duta a terme per María Calvo Charro, professora de Dret Administratiu, d’entre les quals destaca que la dona no està disposada a cedir espais als homes en les tasques domèstiques, perquè li agrada exercir el control exhaustiu de la llar i els fills”. La darrera Encuesta de Empleo del Tiempo, elaborada per l’INE, diagnostica que a dia d’avui elles segueixen dedicant quasi dues hores i quart més que els homes cada dia a les feines de casa, fet que limita el seu temps lliure i, en conseqüència, la seva capacitat per desenvolupar activitats de lleure, d’autorealització, de participació o del sigui que els plagui. Però segons Calvo Charro i tal com recull l’ABC, aquesta és justament la voluntat de les dones, que sembla que estiguin encaparrades en que ells no participin de les activitats domèstiques i encantades d’assumir aquest treball extra per si soles.

Per si això fos poc, l’article no només converteix els homes en autèntiques víctimes d’aquesta situació, ja que l’actitud autoritària de les seves parelles femenines dins la llar “els fa patir una fortíssima crisi de identitat”, sinó que en la seva part final, enumera tot un seguit de conseqüències fatals que tenen més probabilitat d’haver d’afrontar aquells infants que creixen sense una figura paterna. “Atenent a les investigacions realitzades als Estats Units”, prossegueix l’article, sense especificar-ne quines, “María Calvo concreta que els adolescents sense pare són menys solidaris i empàtics, tenen menys capacitat intel·lectual, mantenen abans relacions sexuals, tenen més risc d’abusar de les drogues i pitjors resultats en els estudis, pateixen més problemes d’ansietat, estrès i alteracions del son, són més agressius, tenen més risc de presentar desordres de conducta i d’abandonar els estudis abans d’hora”.

És interessant parar especial atenció a aquest darrer fragment, que crec que té la clara intencionalitat ideològica de desvirtuar qualsevol esquema familiar que se surti del model clàssic, construït per una figura masculina i una de femenina. Per fer-ho, l’autor de l’article inclou les declaracions d’una única font, vulnerant el Principi de Justícia, concretament l’epígraf que fa referència a la inclusió de diferents punts de vista. A banda, quan parla dels perills que pot comportar per un infant el fet de criar-se sense una figura paterna, el periodista no aporta cap informació sobre les investigacions en les que suposadament fonamenta la seva tesi la professora Calvo Charro, i peca de manca de rigor i contrastació de la informació, atemptant així contra el Principi de Veritat. Únicament inclou la perspectiva d’una única font i la plasma com si el seu punt de vista fos una realitat absoluta, i no una interpretació valorativa d’aquesta realitat. En aquest sentit també vulnera l’article d’aquest principi relatiu a la separació d’informació i opinió.

A l’hora d’abordar la desigual distribució del treball de cures i de les tasques domèstiques entre homes i dones, M.J. Pérez- Barco hagués pogut incorporar l’òptica d’alguna associació que reivindiqui que aquesta situació respon a un problema estructural, que té l’arrel en els diferents processos de socialització que han rebut unes i altres. Això hauria aportat neutralitat i riquesa al producte final.

Pel que fa al titular inicial de l’article, deixant de banda que resulta del tot ofensiu, l’autor no respecta l’Article 7 de la FAPE, que fa referència al fet que el periodista extremarà la seva diligència professional en el respecte als col·lectius discriminats. I és que Pérez-Barco no només no identifica com una discriminació envers les dones el fet que en un percentatge molt superior als homes, siguin les que s’ocupin del manteniment de la llar, sinó que també les criminalitza, les fa culpables de la situació i carrega en elles la responsabilitat d’aquesta desigualtat.

Un cop més l’ABC ens brinda una mostra del que no s’hauria de fer, però també una oportunitat perquè els qui creiem en la responsabilitat social que tenim com a periodistes i confiem en el potencial d’aquesta professió com a eina de denúncia, alertem, desgranem i esmicolem els casos de mala praxis professional.

La responsabilitat de deixar clar que som iguals

Autora: Maria Iglesias (@mariaa_tgn)

Diumenge 8 de març, dia Internacional de la Dona. Una jornada reconeguda per l’ONU, dedicada a i denunciar el masclisme que encara es troba present en la nostra societat i alhora reivindicar la igualtat entre els dos sexes en tots els àmbits, especialment en el laboral.

En un dia com aquest, la premsa s’omple de notícies sobre concentracions feministes i sobre històries d’interès social de les fites que han aconseguit nombroses dones treballadores. Aquest va ser el cas del diari ABC, un diari de dretes, catòlic i monàrquic declarat. Aquest fet, però, no explica que al seu Twitter trobem aquest titular que enllaça amb la notícia que tractarem: Mecánicas, árbitros, bomberas… Mujeres con profesiones de hombre.

abc_dones

Precisament en una jornada reivindicativa pels drets feministes, titllar aquestes professions com masculines no dóna la millor imatge per aquestes dones que s’han buscat la vida, no en professions d’homes sinó en un món d’homes doncs res les impossibilita pel seu sexe a ser mecàniques, àrbitres o bomberes. La simple afirmació trenca qualsevol reivindicació del dia Internacional de la dona.

Podria tractar-se d’un titular amb una tonalitat sensacionalista escollit per cridar l’atenció dins les xarxes socials. Però si s’accedeix a la notícia de la plana web del diari ABC, si bé sí que s’hi introdueix un canvi que alleugera diferencialment la càrrega clarament masclista del titular, encara que es pot discernir que encara es manté en una línia similar i que encara serà més notable a la resta del cos informatiu.

El titular online és el següent:Mecánicas, árbitros, bomberas… Mujeres aún en minoría en su profesión.

Passem de professions d’home a minories dins d’una professió. El to, com hem dit, té un efecte de percepció diferent al que aconseguia la publicació a Twitter, però coneixent el tractament que aquest diari en particular dóna a aquests temes, no ens podem estar de quedar-nos només en un titular. També se’ns planteja que podria ser un error per part de la persona que s’encarrega d’actualitzar les xarxes socials del diari, ja que si es revisa superficialment i es compara el que es publica a Twitter amb els titulars originals, aquests coincideixen per norma general en ambdues plataformes, sent aquesta una excepció. També es pot especular que el canvi de titulació en la versió online es degui a tots els comentaris en contra que va despertar a les xarxes socials i els redactors de l’ABC s’afanyessin a fer un canvi.

Pel que fa l’article escrit, aquest no va firmat, potser perquè l’opinió que en desprèn és completament afí a la ideologia retrograda d’aquest rotatiu o també perquè certes frases certament poc ètiques és millor no esmentar qui n’és l’autor o aquest va preferir desvincular-se amb la immediatesa dels comentaris que l’article va rebre.

Algunes de les afirmacions que aquesta peça conté són de caràcter de línia, malauradament, masclista, completament improcedent no només per tractar-se d’una publicació durant el dia Internacional de la dona, sinó en qualsevol àmbit periodístic. El motiu és clar i molt més quan el que ens concerneix és valorar l’ètica que emana un article com aquest.

En aquest article, l’ABC considera que la condició bàsica per ser bomber és un físic “masculinitzat”. O que la dona-policia és una figura cada cop més “normalitzada”. Les declaracions dels personatges que protagonistes les històries humanes d’aquest breu reportatge són l’únic punt on la dona és mostrada com una personalitat lluitadora. No obstant, la tria deliberada d’algunes declaracions donen alhora una perspectiva diferent, com el temps que Elisa, una bombera de 44 anys, va tardar en preparar-se per les proves físiques en comparació amb altres companys.

Un altre exemple d’aquesta manera d’expressar-se seria el titolet que ens anuncia quina informació trobarem en els següents paràgrafs: “Convivencia con hombres”. Si no és malintencionada, la interpretació que se’n pot fer no és tampoc positiva. És que aquestes dones no poden conviure amb normalitat amb els seus col·legues de professió? Potser el lector s’escandalitza al saber que Elisa, en realitat la única protagonista de tot l’article, ni mecànics ni àrbitres, ha hagut de compartir vestuaris. I tot un seguit d’altres idees, afirmacions i declaracions que sentencien que la dona són “menys competitives” en aquests treballs en equip (accentuem que aquesta frase es troba ressaltada en negreta) o que culminen en el punt de dir que el més important per una dona treballadora és, al cap i a la fi, ser “útil” i que finalment acceptar que són diferents: “ser més menuda significa que consumim menys oxigen”. Aquesta és la penúltima frase de l’article; l’última una afirmació que ja hem revelat: “som diferents”.

L’article no parla en cap moment d’àrbitres esportius i tampoc de mecànics. Fa una petita menció a l’acceptació de la dona dins del cos de policia, però la resta es serveix sencerament del testimoni d’Elisa, bombera de professió.

En sí mateix, l’article conté poc valor informatiu intrínsec. No es donen xifres exactes de quin percentatge de dones treballen en aquestes professions “d’homes” i la història humana que explica, que hauria de mostrar a una dona igual que el sexe contrari, dibuixa més bé un personatge més dèbil que els seus companys homes i que s’ha d’esforçar més que ells per mantenir el seu lloc i també el seu respecte.

No acusarem a l’ABC de malintencionalitat, falta de rigor o de neutralitat (que fàcilment es podria argumentar que en manca). Però sí ens hem de centrar en el principi de justícia, en referència a la lluita contra el sexisme, que l’article sencer ha faltat. Cal recordar que els codis deontològics evoquen a la no discriminació i evitar a la propagació d’estereotips per motius de gènere (UNESCO, Art. 9; FIP, Art. 7; Consell d’Europa, Art. 28; FAPE, Art. 7). A més, el que no ha respectat aquest diari és la responsabilitat que tenia en un dia com aquest a defensar a una dona, ni millor ni pitjor que el sexe masculí, sinó igual.

Podem considerar que al que ha faltat la publicació és no només a respectar aquest dret sinó a menystenir-lo. L’ètica periodística comporta la defensa d’uns valors, uns valors que han de significar una plusvàlua per ajudar a millorar la societat i sí el seu objectiu inicial era reivindicar la figura de la dona, el resultat final obtingut els hauria d’haver portat a no publicar una notícia que no aconsegueix la seva empresa.

L’ABC és un diari que sovint ha faltat a molts principis deontològics bàsics: recórrer al sensacionalisme, portades amb missatges racistes i xenòfobs i tampoc, tal com remarca l’article 8 de la UNESCO, respectar la igualtat i tampoc ha estat a l’alçada de fer valdre uns valors que haurien de ser equivalents a tota la societat (art. 11). Està honrant aquest treball periodístic a la societat, als seus valors i a la correcta moral?

La voluntat de reivindicar la igualtat en l’àmbit laboral d’aquest article s’ha evaporat des del mateix titular. Així doncs, comencem a preguntar-nos si la feina periodística i tot allò que defensa no hauria de disposar-se també per respectar les persones i responsabilitzar-se que l’opinió que se’n pot formar a partir d’ella pot ser nociva per alguns sectors. i això és responsabilitat moral de la nostra forma de presentar la informació.