Retratar el patiment: el fotoperiodisme en els casos de maltractament animal

Autora: Valentina Raffio (@raffiovalentina)

El maltractament animal cada dia agafa més protagonisme als mitjans de comunicació. De la mateixa manera que la història de les llibertats és paral·lela a la de l’adquisició de drets, en el camp de l’ètica animal s’està passant per un període de sensibilització de la població. Els temes relacionats amb els animals són cada vegada més abordats pels grans mitjans de comunicació. Tanmateix, que un tema sigui tractat àmpliament no significa ni que s’estigui fent de la manera correcta ni que l’objectiu perseguit sigui el de contribuir als drets dels animals.

Estadístiques sobre l’evolució de les cerques de Google relacionades amb el maltractament animal .

Estadístiques sobre l’evolució de les cerques de Google relacionades amb el maltractament animal

Una de les polèmiques més recurrents en temes de maltractament animal és la utilització d’imatges escabroses per il·lustrar les notícies. En termes generals, aquest tema aixeca tants opositors com partidaris. Per una banda, hi ha qui opina que l’ús d’aquest tipus d’imatges contribueix a transmetre una realitat oculta sobre la qual ens hem de conscienciar. Però, d’altra banda, també hi ha qui creu que aportar aquest tipus d’imatges és inapropiat, ja que no aporten res a la informació. El debat, per tant, està servit entre qui opina que “una imatge val més que mil paraules” i qui més bé apagaria directament la càmera.

Exemple porquets

En el terreny de l’ètica periodística hem de plantejar aquest tema en una balança en la qual haurem de ponderar si és més important el dret a la informació (en la que s’inclouen totes les imatges explícites) o si hauria de prevaldre el tractament de matèries d’especial sensibilitat social. La dinàmica en la qual ha entrat el periodisme, en què l’ús de fotografies explícites de maltractament animal és cada vegada més normalitzada, s’estén a tots els mitjans gairebé sense excepcions.

L’article 7 dels Principis Internacionals de l’ètica professional del periodisme plantejats per la UNESCO propugna com a principi fonamental el “respecte de l’interès públic”. Segons això, l’interès general dels periodistes hauria de ser contribuir al manteniment de la comunitat nacional, les seves institucions i a la moral pública. En el mateix codi, en l’article 35 es demana especial cautela als mitjans de comunicació, ja que poden tenir una gran capacitat d’influència amb la difusió de determinades imatges. Sobre aquesta qüestió en concret, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, en el seu article 12, comenta que cal actuar amb especial rigor amb aquelles informacions que puguin suscitar discriminacions o incitar a l’ús de la violència.

El País, per exemple, argumenta en el seu llibre d’estil que només és lícit fer servir imatges desagradables, considerades de mal gust, quan afegeixin informació. El Mundo, adoptant una perspectiva molt oberta amb aquests tipus de qüestions deontològiques, comenta que és impossible establir un llindar del “bon gust” degut als canvis constants de la societat. L’única excepció és no traspassar la frontera entre “la crudeza y la truculencia”. De la mateixa manera, el Grup Vocento, propietari de l’ABC entre altres, considera que les imatges desagradables hauran de ser publicades amb especial prudència, ja que poden esdevenir doloroses pels potencials lectors. El principi que se segueix per a la publicació és el mateix que plantegen la resta de mitjans: només es podran publicar aquelles imatges que resultin imprescindibles per la comprensió de la notícia. També es diu que en el cas de notícies on s’il·lustri una mort s’haurà de ser especialment escrupolós.

Noticia publicada per El País on es veuen els cadávers d’unes ovelles en descomposició

Notícia publicada per El País on es veuen els cadávers d’unes ovelles en descomposició

Notícia publicada per El Mundo on es veu la imatge d’un gos afectat per cremades

Notícia publicada per El Mundo on es veu la imatge d’un gos afectat per cremades

Notícia de l’ABC on s’utilitza la imatge d’un cavall mort i en descomposició per parlar del nou marc estatal que demanen les associacions animalistes

Notícia de l’ABC on s’utilitza la imatge d’un cavall mort i en descomposició per parlar del nou marc estatal que demanen les associacions animalistes

En relació amb això, podem observar que els principis del Tesaurus de ética periodista elaborat por el periodista y professor de la Universitat Pompeu Fabra Salvador Alsius que es veuen vulnerats tenen a veure amb la Veritat però sobretot amb la Responsabilitat. Pel que fa a la Veritat, podem considerar que els procediments discursius audiovisuals són totalment inadequats. Les fotografies exposades dels animals morts i malferits mostren una clara tendència al sensacionalisme, destacant el costat més morbós de la notícia. La seva voluntat no és la d’informar, ja que això es fa en detall al text, sinó afegir una càrrega de reclam morbós a la peça. De la mateixa manera, pel que fa a la Responsabilitat podem veure com els mitjans de comunicació utilitzen el dolor i el sofriment dels animals maltractats per fer-ne notícia. Caldria considerar que el maltractament animal és una matèria d’especial sensibilitat social, ja que la transmissió tan explícita d’un contingut violent pot incitar a més violència i a conductes anti-socials. Tot i així, el punt més deplorable és l’ús del mal gust com a reclam publicitari per obtenir més clics a la notícia. Això diu molt del periodisme, però també de les persones.

Infogràfic

 

Anuncis

Atemptats a Brussel·les: quan els mitjans també en són víctimes (I)

Autora: Judit Pastor i Costa (@tidujpc)

Va passar amb París i ha tornat a passar amb Brussel·les. Els mitjans han estat víctimes de la urgència i l’interès que susciten les accions terroristes, i més si es donen en ple cor d’Europa. El tractament informatiu dels atemptats ha posat en evidència —entre d’altres qüestions— la tensió que hi ha entre la necessitat de mantenir la ciutadania informada i la vulneració dels drets a la dignitat, la intimitat i la pròpia imatge de les persones afectades.

Al cap de pocs minuts de conèixer-se la notícia, a les xarxes socials i als mitjans de comunicació —especialment, televisió i portals digitals— hi circulaven imatges del cruent escenari de la tragèdia i de les víctimes, en un estat d’extrema vulnerabilitat (vegeu, a tall d’exemple, aquesta fotogaleria de La Razón). L’endemà, les primeres planes dels diaris no van ser menys.

Una de les fotografies que més va donar la volta al món era la de dues noies ferides i atordides, amb la cara, les mans i els peus ensangonats, i la roba esparracada. Cinco Días, El Punt Avui i La Vanguardia la destacaven en portada. És més, aquest últim rotatiu en va dedicar un article especial, que encapçalava amb l’epígraf “La imatge del drama”, i que es recreava en la història de l’hostessa de la jaqueta groga, convertida “en la icona dels atemptats”. En detallava el nom i els cognoms, l’edat, la nacionalitat, el lloc de residència i de treball, la identitat del marit i dels fills, i es recreava en un minuciós relat de les hores prèvies als fets. El Mundo va publicar una peça similar.

unnamed

Tres dels involuntaris protagonistes de la tragèdia (LV / Agències)

També es van fer virals les històries i els rostres d’altres supervivents, com un conegut jugador de bàsquet alemany —present en les portades d’El País i El Periódico, entre d’altres— i d’un jove missioner mormó. La Vanguardia es va dedicar a recopilar-los en una altra peça, en què gairebé cosificava les vides d’aquestes persones; per exemple, parlava del jugador de bàsquet com “dos metres d’altura estesos al terra” o com “115 quilos van sortir volant per l’aire com si fos un coixí de plomes”. Per la seva banda, La Sexta es referia al missioner nord-americà com un heroi, fent un joc de paraules amb la lesió que va sofrir com a conseqüència d’“un atac que, com a l’heroi de Troia, li ha tocat el seu tendó d’Aquiles”.

Aquestes imatges i l’ús que se’n va fer posen en relleu diverses qüestions deontològiques que van passar per alt a bona part de mitjans nacionals —i internacionals— que les van reproduir. És legítim mostrar i parlar tant obertament de les víctimes? El segon punt del principi de responsabilitat del Tesaure d’Ètica Periodística elaborat pel periodista i professor titular de la Universitat Pompeu Fabra Dr. Salvador Alsius i els codis deontològics de referència de la professió periodística recorden que la protecció a la intimitat, a la imatge i a lhonor sha dextremar en casos de dolor i aflicció, tant en adults com, sobretot, en menors.

Concretament en el cas del terrorisme, cal tractar les víctimes no només com a persones dignes del major respecte, sinó com a necessitades duna atenció i un tracte especialment prudent i escrupulós. Així ho recullen l’Informe sobre el tratamiento informativo en los medios de comunicación respecto de las víctimas del terrorismo de la FAPE (art. 4) i les Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals del CAC (art. [D] 2), entre d’altres.

Per tant, els mitjans han d’evitar, per norma general, el recurs a imatges de les víctimes i el seu posterior ús de forma reiterativa. Així mateix, tampoc seria acceptable “la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin” (Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, art. 9).

Amb o sense consentiment, és evident que la reiteració d’aquestes imatges no fa res més que contribuir a lespectacularització i dramatització del succés. Un exemple significatiu el trobem a Telecinco i Cuatro. Uns dies després de l’atac, totes dues cadenes es feien ressò del testimoni d’un treballador de l’aeroport de Zaventem que havia sobreviscut als atacs. El vídeo es recrea —tant visualment com de paraula— en escenes de dolor i patiment de la víctima; combina plans detall de les seves ferides, talls i cremades amb recursos dels moments posteriors a l’explosió —on, en un ambient de pànic, s’intueixen cadàvers i persones mutilades—; i dóna veu a un home “moralment mort”, amb “cicatrius profundes que trigaran a curar-se”.

Tot i no tenir una definició de ‘bon gust’ completament definida i objectivable (Tesaure, 4.3.2), sí que podem dir que moltes de les informacions emeses són de mal gust. Només cal veure, per exemple, una de les notícies més llegides al digital elMón la nit dels fets: una foto d’un clau al pit d’una de les víctimes.

En definitiva, els citats anteriorment són només alguns dels múltiples casos que hem pogut veure en les darreres setmanes als mitjans arran dels fets de Brussel·les. Tots ells posen en evidència el conflicte entre el dret a la informació i el deure periodístic de respectar els drets de les persones (International Principles of Professional Ethics in Journalism de la UNESCO, art. 6; Resolució 1.003 sobre Ètica Periodística del Consell d’Europa, arts. 23-24). Es tracta d’un terreny especialment pantanós quan fa referència a tragèdies humanes, que reclamen un tractament informatiu rigorós, sensible, i allunyat del sensacionalisme i l’espectacularització.

NOTA: Aquest article és el primer d’una sèrie de peces en què s’analitza el tractament informatiu que van fer els mitjans d’àmbit estatal sobre els atemptats a Brussel·les. Aquesta se centra en el principi de responsabilitat i, especialment, en qüestions relatives a la privadesa.

Fregant el mal gust

Autora: Julia Tercero del Agua

El dijous 12 de març de 2015 diversos mitjans es feien ressò de la notícia, succeïda la nit anterior, que un agent de la Policia Nacional es va pixar en una estelada a Calella. L’agent, que formava part de les brigades d’antidisturbis instal·lades a Calella des del mes de setembre, anava begut i va cridar consignes antiindependentistes. Es tracta d’uns fets d’alt valor simbòlic, noticiables, per tant, i també sensibles, però que, aïllats, no tenien massa transcendència.

És per això especialment rellevant el tractament informatiu que en va fer el diari El Punt-Avui. Fidel al seu marcat to independentista, i sota el paraigües groc del hashtag #Catalunyavolviureenllibertat, el diari va publicar la notícia a la portada i amb el següent titular: “Un agent de la Policía Nacional begut es pixa en una estelada a Calella. Va ser l’únic mitjà que ho va publicar en portada. Probablement, a les redaccions dels altres mitjans aquesta notícia es va descartar perquè no era massa agradable.

A més, a El Punt-Avui la informació estava extensament ampliada, a pàgina sencera, a l’interior del diari, on s’explicava també que no hi va haver cap denúncia i es concretaven les reaccions de l’alcaldessa de Calella i del cos policial. També s’aportaven dos antecedents de casos en què uns militars, mesos enrere, havien estripat estelades.

Haver inclòs la notícia en portada, i el tractament informatiu que se’n va fer, relacionant l’agent amb tot el conjunt del cos policial, encara que va ser un fet aïllat i el policia no es trobava de servei (per tant, era indiferent la seva professió) denoten una forta tendenciositat en la línia editorial del diari. D’altra banda, i per fer la informació més objectiva, potser hauria estat interessant incloure en la contextualització alguna referència a l’existència de casos oposats: de catalans amb banderes espanyoles. Com que no va ser així, l’efecte aconseguit és el d’atiar l’odi dels independentistes catalans cap als espanyols i cap als cossos policials espanyols més concretament. N’és una prova el reguitzell de comentaris en aquest sentit que la notícia en la seva versió digital.

Aquest fet, si bé en un grau mínim, atempta contra un dels més bàsics principis deontològics: el de fomentar valors tan universals com la pau. El principi VIIIè del codi deontològic de la UNESCO així ho explica:

A true journalist stands for the universal values of humanism, above all peace, democracy, human rights, social progress and national liberation, while respecting the distinctive character, value and dignity of each culture, as well as the right of each people freely to choose and develop its political, social, economic and cultural systems.

Cal apuntar, però, que encara que l’acte de l’agent també anava en contra de diversos valors universals referits anteriorment, el mitjà té una vocació de servei públic pel qual ha de tenir molta cura amb la manera com publica la informació.

De tota manera, el titular de la portada també contravé un dels més polèmics principis de la deontologia periodística: el del bon gust. Si bé certament el concepte està poc definit, no seria molt atrevit considerar el “es pixa” d’un cert mal gust com per anar a la portada.

L’article 30 de la Resolució 1003 Sobre l’Ètica en el Periodisme del Consell d’Europa diu que “In journalism, controversial or sensational items must not be confused with subjects on which it is important to provide information.”[En periodisme, els elements de controvèrsia o sensacionalisme no han de ser confosos amb els temes sobre els quals és important aportar informació].

La publicació de la notícia altres mitjans, com La Vanguardia, VilaWeb, o 20minutos, era més proporcionada en la seva extensió i en la situació de la notícia dins els diaris. A més, els tres titulars deien “orina” en comptes de “es pixa” o “se mea”. Però la font principal de totes aquestes notícies i, per tant, també el seu tractament, era d’El Punt-Avui.

#YoVeoSálvame

Autor: Alex Sanchez (@alexsancharagon) L’abril de 2009 naixia a Telecinco un programa que portaria molta cua: Sálvame. Originalment a horari nocturn i després de l’èxit d’aquest, més tard es decideix portar el format a les tardes de la cadena de Mediaset amb el nom de Sálvame Diario. Avui dia, el programa és líder en el seu horari d’emissió, que no és petit, de 16 a 20h.

Des d’aleshores i com tradicionalment ha succeït amb els programes de premsa rosa, són els que més crítiques reben però més audiència tenen. Són programes barats, malgrat els sous dels seus col·laboradors; és a dir, surten a compte. Èticament, però, és adequat el seu contingut?

Sálvame va començar a guanyar queixes a mida que avançava el temps; el 2011 el Comitè d’Autorregulació, un òrgan format pels principals grups mediàtics com Mediaset o Atresmedia que s’encarrega de recopilar les queixes ciutadanes respecte emissions televisives, ja publicava que Sálvame era el programa amb més queixes pels telespectadors. En total, el programa comptava amb 14 sancions i 116 queixes per contingut inapropiat en horari de màxima protecció infantil (de 17 a 20 de la tarda). Segons va publicar El Mundo, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ja advertia el contingut d’inadequat i demanava un canvi d’horari aquell any. Aquests fets no van anar més enllà i no va ser fins l’any passat que el tema es posava seriós. La Comissió Nacional de Mercats i Competència, un òrgan nascut el 2013, va presentar un informe on donava 10 dies a Sálvame perquè canviés el seu horari de restricció a “No recomanat per a menors de 12 anys”, i no de 7, com fins ara. Si no, haurien de pagar una multa que com a mínim costaria 500 mil euros. La raó és l’emissió de continguts inapropiats i la propagació de valors incívics en horari de protecció reforçada, vulnerant la Llei General de Comunicació Audiovisual. Concretament, de l’informe es detallen els principis del Codi d’Autorregulació sobre continguts televisius i infància on el conjunt de mitjans de comunicació hi haurien de col·laborar:

  • Fomentar el control parental, de modo que se facilite a los padres o tutores una selección crítica de los programas que ven los niños.
  • Colaborar en una correcta y adecuada alfabetización de los niños, evitando el lenguaje indecente o insultante, incluyendo, expresamente, los mensajes SMS que aparecen en pantalla.
  • Evitar la incitación a los niños a la imitación de comportamientos perjudiciales o peligrosos para la salud, especialmente: la incitación al consumo de cualquier tipo de droga y el culto a la extrema delgadez.
  • Evitar la utilización instrumental de los conflictos personales y familiares como espectáculo, creando desconcierto en los menores.

Després es detallen les situacions i hores en que aquests principis es vulneren. A l’informe de la CNMC s’hi ha de sumar el suport de l’Observatori de Continguts Televisius Audivosiauls (OCTA), que vetlla per la qualitat de la programació pels infants i titllava Sálvame d’inadequat en l’horari en qüestió pel “sensacionalisme, morbo, violència verbal i denigració de l’altre, llenguatge groller i referències sexuals, invasió de la intimitat i honor de les persones”. El 2013, també, el CAC tornava a denunciar la violència verbal del programa altra vegada. Finalment, Sálvame va voler sortir del pas i va crear dos nous espais: Sálvame Limón, de 16 a 17 on no és horari de màxima protecció i recullen els continguts més “forts”, i Sálvame Naranja durant la resta del programa. Malgrat aquesta mesura, uns dies després, el 18 de desembre de 2014, el CNMC obria un expedient sancionador a Sálvame per a destinar un espai de micro-salut al programa que, segons l’òrgan, no fou més que publicitat encoberta d’Actafarma, una marca de farmacèutics; un fet que l’article 18 de la Llei General de Comunicació Audiovisual prohibeix. Després d’aquestes dues espantades a Sálvame, la cadena va començar una campanya per a que no es tanqués el programa, demanant a la gent que piulés amb el hashtag #YoVeoSálvame, amb l’argument que aquest programa el veu molta gent i no és més que un mer espai d’entreteniment. El propi Jorge Javier Vázquez va comentar al programa Un Tiempo Nuevo que s’estan moderant últimament davant aquests avisos. Aconseguiran tombar el programa o resistirà pel suport popular?