Periodistes, on sou?

Autora: Georgina Garriga (@GeorginaGarriga)

La realitat és imprevista, efímera i incontrolable. Contínuament tenen lloc situacions per les quals gairebé ningú està preparat. La mort de 150 persones el passat dilluns 23 de març en estavellar-se un avió als Alps n’és un exemple. I, en aquests casos, l’únic que podem escollir és com reaccionar davant de la tragèdia. Molts mitjans de comunicació, malauradament, no només no estaven preparats; sinó que tampoc van estar a l’alçada.

Notícies d’aquesta magnitud susciten nombrosos debats deontològics tenint en compte el tipus d’informació amb la què es treballa, sovint, embrutada d’especulacions i rumors que condueixen al sensacionalisme. La tragèdia aèria va culminar amb un total de 150 víctimes mortals que van portar als mitjans a fer-se 150 preguntes que calia respondre amb noms i cognoms. Periodisme o xafarderia?

“Las caras de la tragedia” és el títol sota el qual el diari El País va publicar un foto-relat amb informació personal d’alguns dels 50 passatgers espanyols que van perdre la vida als Alps. “Jefe de recursos humanos, a punto de jubilarse”, “Eduardo, director de una empresa alemana” o “Dos murcianos que iban a recoger un camión” són alguns dels títols que encapçalen les imatges de cadascuna de les víctimes. On queda la responsabilitat del periodista?

D’acord amb les recomanacions del Consell Audivisual de Catalunya pel que fa el tractament informatiu de les tragèdies personals, els mitjans “han d’assegurar una divulgació correcta entre els seus professionals dels drets de les víctimes i els seus familiars”, i han de “prescindir d’aquella informació supèrflua que no proporciona valor afegit informatiu o que pot resultar lesiva en la privadesa dels afectats, i substituir-la per intervencions especialitzades de persones o institucions expertes”. En la línia de El País, El Periódico de Catalunya també va passar per alt aquestes recomanacions amb la publicació d’articles com “Vidas truncadas” centrat en “la aragonesa emigrada Marina Bandrés y su hijo Julián, fatalidad en la ida y vuelta del viaje de una madre y su hijo”. Quin és el valor informatiu d’aquesta notícia més enllà de la xafarderia i la llàgrima fàcil? On queda el dret a la privacitat de les persones afectades i les seves respectives famílies? El diari El Huffington Post sembla ser que tampoc té la resposta. “Pasajeros del A320 de Germanwings: las historias de las víctimas” és el títol de l’espai on El Huffington Post es dedica a publicar un perfil, amb imatges d’arxiu i noms i cognoms, d’algunes de les víctimes mortals de la tragèdia.

El tercer principi del codi de deontologia periodística de la UNESCO es centra en la responsabilitat social del periodista establint que “la informació en periodisme s’entén com un bé social i no pas com un producte. El periodista comparteix la responsabilitat de la informació transmesa i és, per tant, responsable, no només davant dels mitjans si no davant del públic, incloent diversos interessos socials”. De la mateixa manera, el principi de responsabilitat periodística posa èmfasi en la importància de preservar la privadesa de les persones implicades en qualsevol informació. Més encara, en aquest cas concret, on s’ha de lidiar amb un altre element inherent en aquest tipus d’informacions: el dolor.

Emocionar o fer plorar a lectors o espectadors no és periodisme. Els fets tenen prou càrrega emocional per ells sols i no cal que els mitjans magnifiquin aquest efecte. “Plorarà molt quan es trobi sola?”, preguntava el reconegut periodista Josep Cuní a la mare d’una de les víctimes del A320 al seu programa ‘8 al dia’. Frivolitats com aquesta són les que fan canviar de canal. El 9è article recollit al codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya és clar: s’ha de “respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”.

Ismael Peña-López, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya, va escriure que “de tan buscar històries humanes estem deshumanitzant la premsa”. I hi ha clares evidències per pensar-ho. En la professió periodística la veritat és el més important, i aconseguir-la passa per evitar caure en el sensacionalisme. Publicar la vida privada de les víctimes d’una tragèdia no millora la qualitat de la informació, sinó que busca l’augment de les audiències jugant amb el dolor i l’aflicció. I això, ni és ètic ni és periodisme.

Anuncis

El tractament de l’accident de Germanwings a 8aldia

Autora: Elena Darriba Cornell (@elenadarriba)

El passat 24 de març un avió de la companyia alemanya Germanwings que feia el recorregut entre Barcelona i Düsseldorf, Alemanya, amb 150 persones a bord (146 passatgers, dos pilots i quadre ajudants de cabina), es va estavellar als Alps Francesos. No hi va haver cap supervivent a l’accident, fet que es va confirmar a la vegada en què es va conèixer la notícia del mateix.

Durant la tarda del mateix dia, Josep Cuní va dedicar el seu programa diari al canal de televisió català 8tv, el 8aldia, al cas de l’accident. El programa, que Cuní va presentar com un especial sobre el fet, va començar una hora abans del seu horari normal, a les 6 de la tarda, i va durar fins les 11 de la nit. Respecte aquest punt, és important destacar que en el moment de la seva emissió encara no hi havia prou informació sobre l’accident, ja que només havien passat unes hores des d’aquest. Per tant, el programa va faltar en nombroses ocasions al Principi de Veracitat, sobretot a l’apartat “Cura i rigor” d’aquest, en què s’afirma que és molt important no fer especulacions o rumors.

Als articles 1 i 2 del Codi Deontològic de la UNESCO s’explica que totes les persones tenen dret a “rebre una imatge objectiva de la realitat per mitjà d’una informació precisa i completa”, i que “la tasca primordial del periodista és la de servir el dret a una informació verídica i autèntica per l’adhesió honesta a la realitat objectiva […]”

Un punt positiu de l’emissió del dia 24, però, és l’entrevista que Cuní va fer al Conseller d’Interior de la Generalitat, Ramon Espadaler, en què es va respectar l’ètica periodística i els Principis de Veracitat i de Responsabilitat. Tot i així, i encara que en el programa també hi van aparèixer diversos experts que van tractar diferents temes, aquest va estar plegat de deficiències i errades pel que fa a la deontologia periodística.

Es va posar el focus en el patiment que devien estar passant els familiars dels viatgers afectats. El programa tenia enviats especials a l’aeroport de Barcelona (davant del lloc on s’anaven reunint aquests), i també en llocs com l’institut en què havia estat d’intercanvi un grup d’estudiants alemanys que viatjava a l’avió afectat. Aquests enviats especials atemptaven contra el Principi de Responsabilitat. Com bé s’explica al codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, s’ha de respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions que causin aflicció o dolor, i s’ha d’evitar “la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies […]”. Així doncs, els periodistes van faltar a la responsabilitat que comporta la seva professió al no permetre que els familiars i coneguts dels viatgers de l’avió poguessin tenir un moment d’intimitat i privadesa i, a més, especular sobre els seus sentiments i intentar analitzar-los.

També es van ensenyar fotografies personals de persones que viatjaven a l’avió, de les quals es va donar nom i cognom, es va explicar quina era la seva professió, i es va comentar, també, amb quins familiars viatjaven i/o quins familiars no havien viatjat amb ells. Això també atempta contra el Principi de Responsabilitat, ja que com bé indica el codi de la UNESCO, s’ha de respectar el dret de les persones a la seva vida privada i a la dignitat humana. A més, es van explicar històries personals i, es va entrevistar al responsable de l’estació de Renfe de Llinars del Vallès (el poble on s’havia dut a terme l’intercanvi dels estudiants), que va descriure com havia sigut el comiat entre els estudiants catalans i els alemanys.

També es van agafar declaracions de diferents menors que havien acudit a un acte en homenatge als estudiants alemanys, fet que atempta contra la responsabilitat periodística. Com bé indica l’article 6 del codi de la FAPE, s’ha de tenir un extrem rigor quan la informació pugui afectar a menors d’edat.

El cas de 8aldia no és l’únic en què es pot veure una clara vulneració de l’ètica periodística en el tractament de la tragèdia de Germanwings, però si que és destacable per la seva durada, en què es van cometre molts errors diferents, i perquè és un dels programes amb més audiència d’un territori que va quedar molt afectat pels fets. En qualsevol cas de tragèdia, o de qualsevol informació que causi aflicció i dolor, és quan s’han de tenir més clars els codis deontològics. Sembla ser, però, que normalment passa tot el contrari, i és quan més s’oblida l’ètica periodística.