L’ètica periodística en la cobertura d’atemptats terroristes

Autora: Cristina Alonso (@CristinaABx)

L’atemptat del 22 de març a Londres va fer que el periodisme augmentés la seva activitat. Els mitjans digitals i les xarxes socials van permetre que la notícia arribés a la major part del públic, però altres vies com la televisió i la ràdio també van informar-ne quasi a l’instant. Un cop la noticia havia estat difosa, els mitjans van disposar-se a nodrir el públic amb tot tipus de detalls sobre l’atemptat. L’aparent intenció: que ningú no es perdés cap detall.

La difusió de la notícia va fer que imatges com aquestes fossin vistes a diversos mitjans:

A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville

A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville

Les imatges són molt dures, sense cap mena de dubte. I també ho eren moltes d’altres que van poder-se veure al llarg de les següents 24 hores de l’atemptat. El format i el contingut d’algunes informacions van fer saltar l’alarma deontològica del periodisme. Altres exemples:

Fotografies de l’atac de Londres publicades a The Huffington Post

  • Sensacionalisme de El Periódico. Titular una peça amb “Hi havia molta sang” i a continuació aportar el testimoni de diverses persones. Resulta sensacionalista i poc rigorós, en cas que no es contrasti bé).
  • Sensacionalisme i vídeos poc apropiats de El País. El mitjà espanyol va fer una peça que s’anava actualitzant periòdicament en funció de les novetats informatives. En un dels vídeos inserits, es pot escoltar una música inadequada per acompanyar aquest tipus de fets.

Aquestes mostres no són aïllades, de fet molts mitjans van difondre aquestes mateixes imatges en repetides ocasions. El cas gràfic sembla el més obvi a qüestionar des d’un prisma deontològic, i és per això que centraré la meva anàlisi a partir d’aquest aspecte.

Segons Salvador Alsius a Codis ètics del periodisme televisiu, la violació principal en aquesta cobertura mediàtica seria la del Principi de Responsabilitat. No s’haurien tingut en compte diversos punts com:

  • La primacia de la vida i de la seguretat de les persones. Aparentment, no s’estaria donant prioritat a l’ajut humanitari mentre es fan certes fotos.
  • La invasió de la intimitat de les persones mortes i ferides. S’està mostrant el dolor i sofriment d’aquestes, elements totalment innecessaris per al lector/espectador.
  • Certes imatges de mal gust, que inciten a l’alarmisme i vulneren el dret de les víctimes i dels lectors/espectadors.

A més, en un primer moment tampoc no s’hauria respectat la presumpció d’innocència del l’assassí, que va ser mostrat en fotografies ferit quan encara no havia estat confirmat el seu delicte. Això atemptaria contra el Principi de Justícia.

Salvador Alsius no és l’únic que ha intentat establir una sèrie de línies a l’hora de determinar què és ètic o no en el periodisme. Existeixen diversos documents i codis a nivell internacional, estatal i autonòmic que esmentarien elements i principis que hagués calgut respectar en aquest cas:

UNESCO. Principis internacionals d’ètica professional del periodisme (1983). Principalment, són dos els principis que s’haurien vulnerat en el tractament d’aquesta qüestió. El primer, el de la responsabilitat social del periodista, que es correspon amb el Principi III del codi de la UNESCO. El segon, que es correspon amb el Principi IV, faria referència al respecte per la privacitat i la dignitat humana.

Federació Internacional de Periodistes (FIP). Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes (1954)
La FIP diu en el punt 4 del seu codi ètic que el periodista farà servir només mètodes justos per obtenir notícies, fotografies i documents. Tot i que directament no s’haurien fet servir mètodes injustos o il·legals, no s’hauria respectat el dret les persones en una situació vulnerable.

Col·legi de Periodistes de Catalunya. Declaració de Principis de la Professió Periodística (1992).
El punt 9 del codi explicita el deure a respectar el dret a la privacitat i diu que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables”. Víctimes d’un atemptat terrorista es podrien incloure dins d’aquest grup. A més, el Col·legi de Periodistes va presentar el novembre de l’any passat una sèrie de recomanacions per a la cobertura d’actes terroristes. En aquest cas, no s’haurien respectat dos dels punts:

  • Drets de les víctimes. “Es recomana abstenir-se de difondre cossos de víctimes mortals si se les pot reconèixer. […] En el cas de víctimes supervivents, només s’haurien de prendre imatges o declaracions quan les persones afectades ho autoritzin expressament”. En el cas del presumpte terrorista, es pot deduir la seva identitat a la fotografia en què encara es troba ferit. Pel que fa a les imatges de les víctimes, caldria comprovar si s’ha demanat el seu permís per a difondre-les, atès que van ser difoses amb molta rapidesa.
  • Drets de l’audiència. “El nivell de duresa de les imatges que rebi ha d’estar justificat editorialment, en funció de si aporten elements informatius rellevants i no pas per la seva morbositat. La ciutadania té dret a no accedir a continguts violents, especialment, en el cas de les ràdios i televisions, durant l’horari protegit”. Algunes imatges resulten impactants per l’espectador, a més de que existeix el perill que les pugui veure algun infant. A més, algunes no aporten cap tipus d’informació rellevant per l’espectador.

Així doncs, caldria replantejar i revisar el sistema d’obtenció de les imatges i, a més, ser curós a l’hora d’escollir què és difon i què no. En cap cas hauria de prevaldre cap interès econòmic o voluntat d’exclusivitat per sobre dels preceptes deontològics esmentats durant aquesta anàlisi. Cal informar d’allò que sigui necessari i d’interès públic, que ajudi a formar una societat més crítica; però en cap cas ha de vulnerar aquesta informació el dret i intimitat dels ciutadans, i més quan es troben en una situació de vulnerabilitat.

Anuncis

Retratar el patiment: el fotoperiodisme en els casos de maltractament animal

Autora: Valentina Raffio (@raffiovalentina)

El maltractament animal cada dia agafa més protagonisme als mitjans de comunicació. De la mateixa manera que la història de les llibertats és paral·lela a la de l’adquisició de drets, en el camp de l’ètica animal s’està passant per un període de sensibilització de la població. Els temes relacionats amb els animals són cada vegada més abordats pels grans mitjans de comunicació. Tanmateix, que un tema sigui tractat àmpliament no significa ni que s’estigui fent de la manera correcta ni que l’objectiu perseguit sigui el de contribuir als drets dels animals.

Estadístiques sobre l’evolució de les cerques de Google relacionades amb el maltractament animal .

Estadístiques sobre l’evolució de les cerques de Google relacionades amb el maltractament animal

Una de les polèmiques més recurrents en temes de maltractament animal és la utilització d’imatges escabroses per il·lustrar les notícies. En termes generals, aquest tema aixeca tants opositors com partidaris. Per una banda, hi ha qui opina que l’ús d’aquest tipus d’imatges contribueix a transmetre una realitat oculta sobre la qual ens hem de conscienciar. Però, d’altra banda, també hi ha qui creu que aportar aquest tipus d’imatges és inapropiat, ja que no aporten res a la informació. El debat, per tant, està servit entre qui opina que “una imatge val més que mil paraules” i qui més bé apagaria directament la càmera.

Exemple porquets

En el terreny de l’ètica periodística hem de plantejar aquest tema en una balança en la qual haurem de ponderar si és més important el dret a la informació (en la que s’inclouen totes les imatges explícites) o si hauria de prevaldre el tractament de matèries d’especial sensibilitat social. La dinàmica en la qual ha entrat el periodisme, en què l’ús de fotografies explícites de maltractament animal és cada vegada més normalitzada, s’estén a tots els mitjans gairebé sense excepcions.

L’article 7 dels Principis Internacionals de l’ètica professional del periodisme plantejats per la UNESCO propugna com a principi fonamental el “respecte de l’interès públic”. Segons això, l’interès general dels periodistes hauria de ser contribuir al manteniment de la comunitat nacional, les seves institucions i a la moral pública. En el mateix codi, en l’article 35 es demana especial cautela als mitjans de comunicació, ja que poden tenir una gran capacitat d’influència amb la difusió de determinades imatges. Sobre aquesta qüestió en concret, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, en el seu article 12, comenta que cal actuar amb especial rigor amb aquelles informacions que puguin suscitar discriminacions o incitar a l’ús de la violència.

El País, per exemple, argumenta en el seu llibre d’estil que només és lícit fer servir imatges desagradables, considerades de mal gust, quan afegeixin informació. El Mundo, adoptant una perspectiva molt oberta amb aquests tipus de qüestions deontològiques, comenta que és impossible establir un llindar del “bon gust” degut als canvis constants de la societat. L’única excepció és no traspassar la frontera entre “la crudeza y la truculencia”. De la mateixa manera, el Grup Vocento, propietari de l’ABC entre altres, considera que les imatges desagradables hauran de ser publicades amb especial prudència, ja que poden esdevenir doloroses pels potencials lectors. El principi que se segueix per a la publicació és el mateix que plantegen la resta de mitjans: només es podran publicar aquelles imatges que resultin imprescindibles per la comprensió de la notícia. També es diu que en el cas de notícies on s’il·lustri una mort s’haurà de ser especialment escrupolós.

Noticia publicada per El País on es veuen els cadávers d’unes ovelles en descomposició

Notícia publicada per El País on es veuen els cadávers d’unes ovelles en descomposició

Notícia publicada per El Mundo on es veu la imatge d’un gos afectat per cremades

Notícia publicada per El Mundo on es veu la imatge d’un gos afectat per cremades

Notícia de l’ABC on s’utilitza la imatge d’un cavall mort i en descomposició per parlar del nou marc estatal que demanen les associacions animalistes

Notícia de l’ABC on s’utilitza la imatge d’un cavall mort i en descomposició per parlar del nou marc estatal que demanen les associacions animalistes

En relació amb això, podem observar que els principis del Tesaurus de ética periodista elaborat por el periodista y professor de la Universitat Pompeu Fabra Salvador Alsius que es veuen vulnerats tenen a veure amb la Veritat però sobretot amb la Responsabilitat. Pel que fa a la Veritat, podem considerar que els procediments discursius audiovisuals són totalment inadequats. Les fotografies exposades dels animals morts i malferits mostren una clara tendència al sensacionalisme, destacant el costat més morbós de la notícia. La seva voluntat no és la d’informar, ja que això es fa en detall al text, sinó afegir una càrrega de reclam morbós a la peça. De la mateixa manera, pel que fa a la Responsabilitat podem veure com els mitjans de comunicació utilitzen el dolor i el sofriment dels animals maltractats per fer-ne notícia. Caldria considerar que el maltractament animal és una matèria d’especial sensibilitat social, ja que la transmissió tan explícita d’un contingut violent pot incitar a més violència i a conductes anti-socials. Tot i així, el punt més deplorable és l’ús del mal gust com a reclam publicitari per obtenir més clics a la notícia. Això diu molt del periodisme, però també de les persones.

Infogràfic

 

El tractament dels casos d’abusos sexuals: denúncia o sensacionalisme

Autora: Mar Vila Pruneda (@marrvp)

El reguitzell de casos d’abusos sexuals que s’estan donant a conèixer les últimes setmanes als mitjans de comunicació —el més destacat dels quals ha estat el d’una escola dels Maristes de Barcelona— ha provocat que alguns diaris, como ara El Periódico de Catalunya, s’hagin bolcat en tinta i pàgines per destapar delictes, la majoria prescrits. Deontològicament és inqüestionable la dificultat per tractar aquests temes, que van acompanyats d’un dolor extrem de les víctimes i que susceptibles d’espectacularització i afany d’exclusives.

Tal i com el CAC apunta pel que fa al tractament que mereixen casos en què hi hagi una tragèdia personal, s’ha de garantir “el lliure accés i la lliure difusió de la informació sobre aquells fets o circumstàncies de naturalesa dolorosa que desperten l’interès públic”. És indubtable que es tracta d’un tema d’un interès públic extrem, i que el seu tractament està generant situacions que en alguns casos posen en dubte el seu compromís ètic.

El recurs més utilitzat pel periodista de Guillem Sánchez i l’equip de El Periódico durant aquestes setmanes ha estat recórrer a l’anonimat de persones que han volgut denunciar abusos patits ja fa anys, però mai oblidats. D’això n’hem parlat amb Sánchez, qui recentment ha fet el salt de l’ACN a El Periódico, i que està desenvolupant un seguiment que fins ara s’ha fet un lloc a 15 portades d’aquest diari i a gairebé 60 publicacions a la web. En un apartat dedicat exclusivament als “Abusos en los Maristas”, el tractament d’aquests casos està sent segons Sánchez “complicadíssim”.

SANCHEZ

El Periódico ha habilitat una “bústia de denúncies” per tal que aquells que han estat víctimes d’abusos puguin donar-ho a conèixer. Això comporta un dubte important, ja que fer una crida pública a presentar denúncies a través d’un mitjà de comunicació, com si fos un jutjat de guàrdia, és qüestionable.

BUSTIA

Guillem Sánchez, però, defensa que el problema és que es tracta de delictes que abans del 2010 prescrivien als 10 anys després de ser major d’edat. Per tant, Sánchez creu que aquestes persones no veuen cap recorregut legal en el fet de denunciar-ho, i és impossible que els acusats siguin processats. “Jo entenc les crítiques, però estic escoltant molta gent que ens està agraint molt aquesta bústia. Molts no volen remoure el passat perquè el pederasta no ho acabarà pagant, però sí que tenen ganes de compartir-ho. Els periodistes podem fer aquesta feina. A través de la denúncia pública, els mitjans de comunicació poden fer-ho”. Però aquesta bústia pot deixar entreveure la voluntat i afany del diari per voler ser els primers en treure un cas: “Crec que és compatible. No crec que sigui dolent. La majoria dels periodistes aspiren a aixecar temes. I en aquest cas veig que hi ha un interès que és recíproc i compatible. Evidentment al diari li interessa poder explicar aquestes coses. Creiem que estem fent una feina positiva, no és negatiu”.

El tracte amb les fonts, en aquest cas víctimes, està sent molt delicat. També pel fet que no totes les denúncies que han arribat en aquesta bústia són reals, i per tant el filtre que s’està fent és molt curós. “La gent es pensa que tot és fàcil, que obres la bústia i t’arriben totes les fonts. No és cert. Moltes persones han creat comptes de correu falses. Hem de fer una feina molt fina d’aconseguir que aquestes persones puguin arribar a confiar en tu”. En termes deontològics s’ha hagut de protegir el seu anonimat, explicar només les coses que elles volen compartir i no anar més enllà d’on aquestes hagin volgut arribar. “Si se’ns colés només una persona que ens enganya… tota la feina que hem fet fins ara s’enfonsaria i el relat de les persones que han confiat en nosaltres per explicar la seva experiència, es veuria molt compromès”.

Com a contrapartida a la feina de El Periódico, el qual en l’entrevista al pederasta Joaquim Benítez va preservar l’anonimat del lloc i de familiars, veiem un exemple de mala pràctica en una connexió del programa 8 al dia de Josep Cuní, on connecten en directe amb el poble on viu el suposat pederasta i el seu germà. A més, entrevisten al germà de Benítez, que té una discapacitat intel·lectual. “Parlem amb el germà del presumpte pederasta”, titulaven. El Periódico va atendre’s a la demanda de Joaquim Benítez de protegir el seu germà i el poble on viu aquest. 8TV, en canvi, feia la connexió des del poble i entrevistava sense embuts al germà del pederasta.

CONNEXIO

El CAC fa una recomanació explícita en el fet d’evitar desplegaments desproporcionats de mitjans en casos en què no sigui necessari per la informació. I més específicament, segons l’article 5 del Codi de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE), “el periodista ha d’evitar anomenar a familiars o amics de les persones acusades o condemnades per un delicte, exceptuant els casos en que la menció resulti necessària per a una informació completa o equitativa”. Podem comprovar que l’entrevista al germà no és necessària i que a més aquest té una discapacitat intel·lectual.

Com a conclusió, en un tema que abraça multitud de matisos ètics, El Periódico ha fet un tractament curós a l’hora d’identificar les víctimes i els acusats, posant amb les inicials aquests i preservant el seu anonimat. Tal i com especifica el Col·legi de Periodistes de Catalunya en el seu article 11 de la “Declaració de principis de la professió periodística a Catalunya”, “s’ha d’evitar la identificació de víctimes sobretot en assumptes d’especial transcendència social, com és el cas de delictes sexuals”. “També s’evitarà identificar contra la seva voluntat les persones pròximes o parents innocents d’acusats o convictes en procediments penals”.

Les afectacions personals pel fet que El Periódico hagi acusat els Maristes d’haver encobert tot aquest reguitzell de casos són doloroses per tota una xarxa d’escoles, i també qüestionades per la confusió de protocols vigents en cada cas i època. La sobresaturació diària com a aposta per un tema propi ha comportat inevitablement una focalització en una institució que està personalitzant en els Maristes el que és un problema social. Tot i això, la feina de El Periódico ha estat curosa en el tractament de les fonts (tenint en compte els dubtes que ens pot plantejar la bústia de denúncies habilitada) i necessària per començar a destapar una xacra que no és exclusiva dels Maristes. El tractament d’aquests casos d’abusos sexuals suposa una prova per als mitjans, ja que la frontera entre la denúncia i el sensacionalisme es difuminen perillosament.

La morbositat vs l’ètica en els accidents

Autora: Laura Genovard (@laugenquet)

Els accidents són notícia, i més, si ens són propers. El passat diumenge, 20 de març, 13 joves van morir a la localitat tarragonina de Freginals quan un autobús va col·lidir contra un altre vehicle de matinada.

Al tractar-se d’un fet de proximitat, els mitjans de comunicació locals i nacionals han dut a terme una acurada investigació sobre el cas. Ara bé, fixant-nos en uns quants dels principals diaris de panorama nacional, hem descobert que algunes de  les informacions atorgades als lectors de premsa espanyola, vulneren un seguit dels codis deontològics estipulats en periodisme.

El Periódico  aposta per una descripció detallada de la forma en que van morir les viatgeres. El terme escollit, però, és nociu i desagradable: “aplastadas”.

1 (2)

L’apartat 4.3.2 del Tesaure de l’Ètica Periodística que fa referència al Principi de Responsabilitat assegura que existeixen “expressions que un gran nombre de persones consideren de mal gust i que, per tant, convé que s’evitin com a mínim per raons d’oportunitat”. Així mateix, el quart article dels Principis Generals de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) que el periodista ha de tenir cura a l’hora de tractar el dolor i l’aflicció de les persones “per evitar especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”.

A més, l’ús de la paraula no és aïllat, sinó que es reitera a mesura que es va desenvolupant el relat:

3

La repetició constant no sols presenta l’elecció d’un vocabulari  de mal gust; també permet observar la falta de rigor i varietat en la notícia, ja que no inclou cap sinònim per narrar l’estat de les víctimes després de l’accident. Així doncs, tal com indica el segon Principi internacional d’ètica professional en periodisme de la UNESCO el periodista ha de proporcionar al públic el material adequat que li permeti formar-se una idea exacta i comprensiva del món.

El Periódico no fou l’únic diari que va sobrepassar els límits deontològics. L’ABC va publicar un vídeo on s’emetien imatges de familiars i amics de les víctimes dolguts per les defuncions de les joves estudiants. En el format audiovisual va predominar l’espectacularitat, deixant a un segon pla la informació. Tal com recomana el CAC, Consell Audiovisual de Catalunya, cal procurar que els plans de persones afectades no transgredeixin la seva privadesa. L’emissió d’imatges dels afectats per les pèrdues és una temàtica delicada, i incrementar el zoom no fa més que vulnerar la privacitat d’aquestes persones.

8

Per altra banda, La Vanguardia va publicar una fotografia d’una de les supervivents del seu perfil de Facebook. El codi número set de la FAPE defensa la integritat física i moral de les persones. El codi 13 de la FAPE aposta pel compromís amb la recerca de la veritat, que portarà sempre al periodista a informar només sobre els fets dels que en conegui l’origen. La inclusió d’una fotografia d’un perfil d’una xarxa social denota una falta de contrastació de les fonts, un fet que allunya al testimoni d’oferir la seva pròpia experiència. L’abstracció de dades d’un perfil personal pot conduir a l’obtenció d’informació basada en conjectures, especulacions o rumors, un tipus de dades que poden allunyar-se de la precisió i exactitud requerida per part del periodista. El Tesaure vinculat al Principi de Veritat reitera la importància de l’elecció adequada de les fonts per tal confirmar la seva credibilitat.

El sisè principi del codis ètic de la UNESCO fa referència al respecte a la intimitat i a la dignitat humana. Per una banda, tenim La Vanguardia desobeint aquesta norma amb la fotografia del Facebook:

10

Per altra, tenim El Mundo, que va donar força a la part dramàtica i personal vinculada a la vida privada de les afligides.

5

Ambdós periòdics van revelar una  sèrie de detalls que podien afectar directament a l’entorn més proper de les difuntes. El Mundo va publicar els perfils més íntims d’algunes de les víctimes. El Consell Audiovisual de Catalunya, però, es posiciona en contra d’aquest tipus de detalls. En el cas de la fotografia personal publicada a La Vanguardia succeeix el mateix: el periodista dóna una informació sense cap tipus de permís ni consulta. El CAC considera imprescindible la prèvia notificació als familiars de totes les informacions en relació a les víctimes perquè “ no sempre és rellevant per a l’audiència i, en ocasions, pot incrementar el patiment.”

Així doncs, observem que davant notícies sensacionalistes molts mitjans deixen de consultar els principis deontològics per aconseguir el màxim nombre de detalls per fer de la seves publicacions peces dominades per l’espectacularitat.

Atemptats a Brussel·les: quan els mitjans també en són víctimes (I)

Autora: Judit Pastor i Costa (@tidujpc)

Va passar amb París i ha tornat a passar amb Brussel·les. Els mitjans han estat víctimes de la urgència i l’interès que susciten les accions terroristes, i més si es donen en ple cor d’Europa. El tractament informatiu dels atemptats ha posat en evidència —entre d’altres qüestions— la tensió que hi ha entre la necessitat de mantenir la ciutadania informada i la vulneració dels drets a la dignitat, la intimitat i la pròpia imatge de les persones afectades.

Al cap de pocs minuts de conèixer-se la notícia, a les xarxes socials i als mitjans de comunicació —especialment, televisió i portals digitals— hi circulaven imatges del cruent escenari de la tragèdia i de les víctimes, en un estat d’extrema vulnerabilitat (vegeu, a tall d’exemple, aquesta fotogaleria de La Razón). L’endemà, les primeres planes dels diaris no van ser menys.

Una de les fotografies que més va donar la volta al món era la de dues noies ferides i atordides, amb la cara, les mans i els peus ensangonats, i la roba esparracada. Cinco Días, El Punt Avui i La Vanguardia la destacaven en portada. És més, aquest últim rotatiu en va dedicar un article especial, que encapçalava amb l’epígraf “La imatge del drama”, i que es recreava en la història de l’hostessa de la jaqueta groga, convertida “en la icona dels atemptats”. En detallava el nom i els cognoms, l’edat, la nacionalitat, el lloc de residència i de treball, la identitat del marit i dels fills, i es recreava en un minuciós relat de les hores prèvies als fets. El Mundo va publicar una peça similar.

unnamed

Tres dels involuntaris protagonistes de la tragèdia (LV / Agències)

També es van fer virals les històries i els rostres d’altres supervivents, com un conegut jugador de bàsquet alemany —present en les portades d’El País i El Periódico, entre d’altres— i d’un jove missioner mormó. La Vanguardia es va dedicar a recopilar-los en una altra peça, en què gairebé cosificava les vides d’aquestes persones; per exemple, parlava del jugador de bàsquet com “dos metres d’altura estesos al terra” o com “115 quilos van sortir volant per l’aire com si fos un coixí de plomes”. Per la seva banda, La Sexta es referia al missioner nord-americà com un heroi, fent un joc de paraules amb la lesió que va sofrir com a conseqüència d’“un atac que, com a l’heroi de Troia, li ha tocat el seu tendó d’Aquiles”.

Aquestes imatges i l’ús que se’n va fer posen en relleu diverses qüestions deontològiques que van passar per alt a bona part de mitjans nacionals —i internacionals— que les van reproduir. És legítim mostrar i parlar tant obertament de les víctimes? El segon punt del principi de responsabilitat del Tesaure d’Ètica Periodística elaborat pel periodista i professor titular de la Universitat Pompeu Fabra Dr. Salvador Alsius i els codis deontològics de referència de la professió periodística recorden que la protecció a la intimitat, a la imatge i a lhonor sha dextremar en casos de dolor i aflicció, tant en adults com, sobretot, en menors.

Concretament en el cas del terrorisme, cal tractar les víctimes no només com a persones dignes del major respecte, sinó com a necessitades duna atenció i un tracte especialment prudent i escrupulós. Així ho recullen l’Informe sobre el tratamiento informativo en los medios de comunicación respecto de las víctimas del terrorismo de la FAPE (art. 4) i les Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals del CAC (art. [D] 2), entre d’altres.

Per tant, els mitjans han d’evitar, per norma general, el recurs a imatges de les víctimes i el seu posterior ús de forma reiterativa. Així mateix, tampoc seria acceptable “la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin” (Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, art. 9).

Amb o sense consentiment, és evident que la reiteració d’aquestes imatges no fa res més que contribuir a lespectacularització i dramatització del succés. Un exemple significatiu el trobem a Telecinco i Cuatro. Uns dies després de l’atac, totes dues cadenes es feien ressò del testimoni d’un treballador de l’aeroport de Zaventem que havia sobreviscut als atacs. El vídeo es recrea —tant visualment com de paraula— en escenes de dolor i patiment de la víctima; combina plans detall de les seves ferides, talls i cremades amb recursos dels moments posteriors a l’explosió —on, en un ambient de pànic, s’intueixen cadàvers i persones mutilades—; i dóna veu a un home “moralment mort”, amb “cicatrius profundes que trigaran a curar-se”.

Tot i no tenir una definició de ‘bon gust’ completament definida i objectivable (Tesaure, 4.3.2), sí que podem dir que moltes de les informacions emeses són de mal gust. Només cal veure, per exemple, una de les notícies més llegides al digital elMón la nit dels fets: una foto d’un clau al pit d’una de les víctimes.

En definitiva, els citats anteriorment són només alguns dels múltiples casos que hem pogut veure en les darreres setmanes als mitjans arran dels fets de Brussel·les. Tots ells posen en evidència el conflicte entre el dret a la informació i el deure periodístic de respectar els drets de les persones (International Principles of Professional Ethics in Journalism de la UNESCO, art. 6; Resolució 1.003 sobre Ètica Periodística del Consell d’Europa, arts. 23-24). Es tracta d’un terreny especialment pantanós quan fa referència a tragèdies humanes, que reclamen un tractament informatiu rigorós, sensible, i allunyat del sensacionalisme i l’espectacularització.

NOTA: Aquest article és el primer d’una sèrie de peces en què s’analitza el tractament informatiu que van fer els mitjans d’àmbit estatal sobre els atemptats a Brussel·les. Aquesta se centra en el principi de responsabilitat i, especialment, en qüestions relatives a la privadesa.

Articles de l’ABC i La Razón a debat

Autora: Laura Cugat (@Lau Cugat)

Al voltant de les tres de la matinada del passat dissabte 19 de març, un avió de la companyia aèria FlyDubai es va estavellar a l’aeroport de Rostov del Don, al sud de Rússia. L’avió, que rebia el nom de Boeing 737, havia sortit de Dubai amb 55 passatgers a bord i 7 tripulants amb l’objectiu d’aterrar a l’aeroport rus. La situació meteorològica era molt dolenta en el moment en què l’avió sobrevolava l’aeroport on havia d’aterrar, de manera que es creu que va anar fent voltes per fer temps fins que les condicions milloressin. L’avió anava a una velocitat elevada quan va topar contra el terra i va causar una impactant explosió que va ser registrada per una càmera de seguretat propera a l’aeroport. No hi ha supervivents de la tragèdia.

Tal i com informa l’article publicat el mateix 19 de març la pàgina web del 324, “el president de la companyia FlyDubai ha descartat en roda de premsa que un explosiu hagi fet caure l’aparell. També ha dit que el pilot del vol FZ 981 no va enviar cap missatge de socors a la torre de control”. Un cop aclarida aquesta qüestió, s’estan investigant les possibles causes que van provocar la caiguda de l’avió. El mateix article comenta que al principi es pensava que l’avió s’havia precipitat al terra en el moment de l’aterratge, però s’ha comprovat que anava a massa velocitat per fer una maniobra d’aquest calibre, de manera que possiblement el pilot no volia aturar l’avió sinó sobrevolar de nou l’aeroport esperant que el temps millorés. Encara els papers estan molt molls però el que és important és que s’han aconseguit les dues caixes negres del Boeing 737.

Tots els mitjans van informar sobre l’accident de l’avió de FlyDubai, però no tots ho van fer seguint les mateixes pautes deontològiques ni el mateix estil. A continuació analitzaré dos articles procedents de dos diaris espanyols, l’ABC i La Razón, que informen sobre el sinistre i comentaré quins són els aspectes que deontològicament no serien del tot correctes o bé que serien millorables per tal d’aconseguir un redactat objectiu, neutral i que atengués a totes les parts.

La primera de les qüestions que voldria destacar és el fet que ambdós mitjans escullen un títol que informa que dues de les víctimes eren espanyoles. Aquesta dada és important perquè considero que és més rellevant fer un títol on s’informi de l’accident i, si de cas, en el subtítol o bé en el cos del text especificar que malauradament dos espanyols es trobaven en aquell avió, que no titular que dos dels defallits eren d’Espanya. El fet de seleccionar quina informació és la més adient per a cada part de la notícia és una tasca imprescindible que inclou el Principi de veritat del Tesaure elaborat pel professor Salvador Alsius. A més a més, no només es diu en el titular que dos espanyols de Canàries han mort en l’accident, sinó que també s’informa del seu nom complet. Crec que, tenint en compte l’extremada actualitat del desastre, s’hauria de tenir més respecte a l’hora de revelar dades íntimes que poden causar dolor als familiars i a les persones properes a les víctimes. Aquesta qüestió la trobem en el punt 3 de les Recomanacions finals adreçades a la consideració general elaborades pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. A més a més, el segon paràgraf del cos de l’article de La Razón revela també el nom complet de tots els tripulants, una informació que és innecessària pel contingut de la notícia que s’hauria d’aturar molt més en els detalls que ajuden a la investigació dels motius de l’accident.

En els dos casos s’opta per publicar el vídeo que mostra el suposat moment de l’explosió de l’avió al tocar el terra. L’ABC l’introdueix però es contradiu en la veracitat de la gravació. Primerament trobem l’enregistrament com a part de la peça informativa que realitza una televisió russa i, a continuació, el mateix mitjà enllaça el vídeo procedent del YouTube amb la següent explicació: “La direcció de l’aeroport dubta de l’autenticitat de la gravació apareguda a YouTube i insisteix en què l’accident es va produir en el moment del segon intent d’aterratge”. L’ABC explica que el vídeo pot ser que no sigui veraç de tot, malgrat que altres mitjans com La Razón o el 324 l’introdueixin directament. Aquí trobaríem un debat al voltant de la cura i el rigor del Principi de veritat del Tesaure.

 

És fonamental la tria, l’esment i la fiabilitat de les fonts del mateix Principi de veritat en qualsevol labor periodística. El paper de les fonts és àmpliament tractat en tots els manuals d’ètica periodística, per exemple, el trobem en el punt 13 del codi deontològic de la FAPE. “Funcionaris russos” és una font que inclou el text de La Razón i que considero que no és suficientment contrastable, per tant, potser s’hauria d’eliminar la declaració o bé especificar qui ha dit aquelles paraules. Podem comprovar que l’ABC deixa entreveure diferents opcions al voltant del moment de la caiguda, però La Razón afirma només que l’aparell va caure en el seu segon intent d’aterrar, sense mencionar que potser el pilot en realitat no volia aturar l’avió ja que anava a una velocitat massa elevada per efectuar l’aterratge. Així doncs, La Razón no se cenyeix al Principi de justícia que indica que s’han d’incloure diferents punts de vista. Malgrat que és cert que l’ABC sí que engloba les diferents versions, al lid només n’inclou una i en realitat les hauria de reunir totes.

Un altre aspecte molt important que he observat tan en l’ABC com en La Razón és el fet de mencionar la nacionalitat dels passatgers i tripulants de l’avió en els primers paràgrafs del text. Hem de valorar fins a quin punt aquesta informació és necessària i, si més no, és digne d’aparèixer a les primeres línies del cos. Aquest tema el desenvolupa en detriment el punt 1 de la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació del Col·legi de Periodistes de Catalunya: “No s’ha d’incloure en la informació el grup ètnic, el color de la pell, el país d’origen, la religió o la cultura si no és estrictament necessari per a la comprensió global de la notícia”.

Per acabar, volia parlar de les imatges que han publicat ambdós mitjans relacionades amb el sinistre. La Razón ha elaborat una galeria específica amb fotografies procedents de diferents fonts i mitjans. Algunes fotografies mostren l’aflicció i el dolor dels familiars de les víctimes de l’accident, un greu atemptat contra els seus drets d’imatge i la seva esfera de privacitat. Tal i com menciona el punt 6 de les Recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual en situacions de tragèdies personals del CAC: “No haurien d’obtenir-se ni haurien de ser emesos primers plans o plans curts de persones ferides, en estat de xoc, o en situació de patiment”. El peu de foto d’aquestes imatges és el següent: “Angoixa en els familiars que s’han desplaçat a l’aeroport de Rostov del Don”. Una frase que contribueix a l’espectacularització dels fets, un procediment que s’hauria d’evitar i que trobem en el Principi de veritat de Tesaure.

A continuació s’adjunten dues de les imatges dels familiars de les víctimes que apareixen a la galeria que ha publicat La Razón:

familiars 1

familiars 2

Podem concloure que tan l’article de l’ABC com el de La Razón fan un tractament dels fets que en determinades ocasions no és el més adient si el que volen és elaborar una informació de qualitat, neutral i objectiva. Aquesta mena d’anàlisi té l’objectiu de fer-nos veure els errors que cometen els grans mitjans convencionals i, a la vegada, fer-nos conscients de les equivocacions que hem d’evitar o de les qüestions que hem de tenir més en compte a l’hora d’elaborar els nostres propis treballs periodístics.

Telenovel·la al judici d’Asunta

Autora: Clàudia Bell (@ClauBellCas)

Els processos judicials són llargs i incòmodes pels involucrats en el cas. A més, quan es tracta de casos d’assassinat acostumen a ser dolorosos. No obstant això, els assassinats sempre tendeixen a cridar l’atenció de l’espectador, al qual li agrada consumir informació de com es desenvolupa el procés judicial i qui són els condemnats.

El cas Asunta, nena assassinada pels seus pares segons va dictar l’Audiència Provincial de A Coruña en sentència el passat 12 de novembre de 2015, és un clar exemple de cas d’assassinat que acaba convertint-se en un generador d’audiència molt potent. Les televisions sensacionalistes ho saben i no han dubtat en explotar-ho fins a dia d’avui. El problema sorgeix quan no es tracta el cas com una informació d’àmbit jurídic sinó com un culebrón. En el cas Asunta l’ètica a l’hora de tractar aquesta informació va ser molt discutible i avui dia ho segueix essent.

El passat 24 de febrer al magazine matinal El Programa de Ana Rosa de Telecinco, que porta la informació i la rigorositat com a bandera, va fer un muntatge esgarrifós. Com s’ha pogut seguir en els mitjans, Rosario Porto i Alfonso Basterra (pares adoptius d’Asunta) van ser condemnats per l’Audiència Provincial d’A Coruña a 18 anys de presó per l’assassinat de la seva filla i ells van presentar un recurs d’apel·lació al Tribunal Superior de Justícia de Galícia, el qual es va admetre a tràmit. El 23 de febrer es van presentar als jutjats on van defendre la seva innocència i van demanar l’absolució. La informació presentada en aquest paràgraf sobre el procés judicial seria la informació objectiva sobre l’actualitat del cas Asunta.

 

Tanmateix, la crònica d’El Programa de Ana Rosa sobre l’apel·lació no tracta el contingut de la jornada de judici sinó l’actitud dels acusats. Durant la peça de dos minuts que s’adjunta a continuació, la periodista fa una descripció minuciosa de l’actitud dels acusats. Mentre en un informatiu rigorós es tendiria a presentar amb què es defensen les parts, en aquest cas la periodista construeix missatges com:

  • “Con paso muy tranquilo entraba así en el Tribunal Superior ante uno de los días más importantes de su vida. Ya dentro de la sala mantuvo la misma actitud. Con las piernas y los brazos cruzados mostrando total desacuerdo con la sentencia que lo ha condenado.”
  • “A su lado su mujer, en todo momento han permanecido sentados juntos pero no han hecho ni un sólo gesto de complicidad. Rosario Porto se ha mostrado discreta y en su pelo podemos apreciar algo de dejadez, también en la barba de Alfonso.”
  • “Rosario Porto se preocupa por su imagen.”
  • “Únicamente la vemos emocionarse cuando su abogado recuerda el día que apareció el cuerpo de su hija. ¿Intenta dar pena Rosario Porto o le duele recordar aquél día? “
  • “La mayor parte del tiempo miran al suelo, ¿estan arrepentidos o de verdad les supera la situación? “
  • “Sorprende la frialdad de los padres de Asunta en la que es la última palabra. Alfonso incluso se crece y de sensación de chulería ante la última decisión”

Tots aquests extractes són un atac directe als Codis Deontològics (UNESCO, Federació Internacional de Periodistes i FAPE). En aquest cas, com que el programa és de nivell espanyol em centraré a analitzar els punts violats de codis deontològics espanyols i de nivell superior.

En primer lloc, aquesta peça atempta a la veritat i l’objectivitat (punts 1 i 2 UNESCO i punt 2 FAPE) ja que es descriu l’actitud dels processats amb biaix sensacionalista i interpretatiu. No es fa una “adhesió honesta a la realitat objectiva” (punt 2 UNESCO). Es pot dir, doncs, que no hi ha una distinció clara entre fets i opinions ja que la periodista utilitza un to interpretatiu i abusa del seu poder informatiu (punt 1 FIP). A més, es posa rellevància a aspectes que no tenen interès públic.

Seguidament, quan la periodista descriu el cabell de Rocío Porto, la barba del seu marit i l’actitud d’ambdós amb to despectiu es fa un atac a la imatge dels dos protagonistes (punt 4 FAPE). Per tant, s’atempta contra el punt 6 del codi de la UNESCO ja que es fan “insinuacions malicioses”.

Alhora, es fan servir “expressions injurioses”, tal i com diu el punt 8 de la FIP, que poden fer mal com sorprende la frialdad de los padres de Asunta. En tot moment, doncs, s’intenta “tergiversar” (punt 3 FIP) el judici centrant-se en si estan o no penedits, si s’emocionen, si tenen una actitud xulesca… al marge del que presenten els seus advocats. Es fan “especulacions innecessàries sobre els sentiments i circumstàncies” dels acusats (punt 4 FAPE).

Per evitar que un judici delicat i dolorós es converteixi en una novel·la, el Consell de l’Audiovisual d’Andalusia va fer un seguit de recomanacions als mitjans que cobrissin el judici per l’assassinat de Marta del Castillo (una menor assassinada possiblement per dos joves de la qual encara no s’ha trobat el seu cos). En aquestes recomanacions es demana als mitjans en el punt 1 que no facin judicis paral·lels i que distingeixin entre fets i interpretacions sense opinar ni difondre rumors. Fet que es passa per alt completament a la peça de El Programa d’Ana Rosa.

Un altre punt destacable d’aquestes recomanacions és el punt 2 que demana no convertir un procés judicial en un espectacle. Per tant, es demana no manipular la imatge ni el llenguatge perquè l’espectador no rebi una imatge predeterminada dels acusats. No obstant això, amb aquesta peça l’espectador pot pensar que els pares d’Asunta estan frívols davant d’un judici així i que no cuiden la seva imatge perquè estan deprimits.

Per tant, els mitjans tenen una influència molt gran i davant d’un judici per assassinat han d’anar amb molt de compte de no ferir sensibilitats, sobretot la de familiars i amics. Tanmateix, a El Programa d’Ana Rosa primen el sensacionalisme, la manipulació i la tergiversació i no la rigorositat i professionalitat.