La ocultación de la identidad y el acceso a la realidad

Autor: José Luis Escalante (@JoseluEscalante)

La tarea del periodista es claramente la del cumplimiento con la verdad, pero siempre obteniéndola con prácticas dignas y responsables. Para ello es primordial el respeto a la fuente. No obstante, hay ocasiones en las que la realidad se oculta y se niega a mostrarse tal y como es. En estos casos en los que el periodista no puede acceder a los hechos debe sopesar si es posible hacerlo de otras formas, como, por ejemplo, la ocultación de la identidad.

Este tema vuelve a estar en plena efervescencia tras la investigación de una periodista francesa sobre Estado Islámico. Para ello se vio obligada a ocultar su identidad mediante un velo. El objetivo era conseguir información sobre la captación de jóvenes de la mano de uno de los combatientes en Siria. No obstante, ahora, una vez concluida su investigación, se encuentra amenazada de muerte.

Pero el periodismo de inmersión o encubierto se lleva practicando desde los orígenes de la profesión. Bien conocida es la labor de Nelly Bly, reportera del New York World de Pulitzer. Bly se internó en un manicomio simulando trastornos mentales. Su fin era desvelar los malos tratos que sufrían los internos y que ella misma padeció. De este modo consiguió que la administración norteamericana iniciara reformas para paliar la situación de estos centros.

Otro caso es el del alemán Günter Wallraff, periodista que basa su carrera en el periodismo encubierto. Así, se ha hecho pasar por personajes como un millonario pro nazi, reportero de Bild, o un trabajador de McDonalds. Todo ello para conseguir fusionarse con la realidad. De este modo, Wallraf define su profesión como: “una ciencia de la actividad participativa”. Es decir, accede a la verdad no solo a través de la observación sino que participa en ella para poder entenderla y denunciar las malas praxis.

No obstante, esta técnica puede ser vista como una mala práctica periodista. Esto se debe a que la recopilación de la información parte de un procedimiento engañoso, ya que la fuente en ningún momento sabe quién está realmente detrás de esa identidad ni cuál es el fin último.

  • Según la FAPE, en su artículo 14: “En el desempeño de sus obligaciones profesionales, el periodista deberá utilizar métodos dignos para obtener la información, lo que excluye los procedimientos ilícitos”.
  • Lo mismo viene a decir el artículo 4 del Colegio de Periodistas de Cataluña: “Utilizar métodos dignos para obtener información o imágenes, sin recurrir a procedimientos ilícitos.”

Asimismo, el periodista debe ser precavido a la hora de seleccionar las fuentes, ya que debe de estar seguro de si son o no interesadas y si le permitirán conocer la realidad natural de lo que pretende retratar.

Por tanto, aunque ya hemos comprobado que no se trata de una técnica honesta desde el punto de vista deontológico, el periodista debe tener autonomía propia y analizar si pretende desenmascarar un hecho de interés público o no, y si no hay otra forma posible de acceder a la verdad. A partir de aquí la decisión es del informador.

Anuncis

La legitimitat de la càmera oculta

Autora: Carolina Añaños (@carolinaananos)

L’ús de la càmera oculta sempre ha estat una de les espines clavades al costat del periodisme. De vegades és l’única manera d’obtenir una informació essencial, però alhora és una clara invasió de la intimitat de l’afectat. Però com es pot conciliar el dret a la informació i la deontologia?

El primer principi del Codi Deontològic de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) estableix que la fi no justifica els mitjans en l’exercici del periodisme, i que per tant la informació ha de ser obtinguda a través de mitjans lícits. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional Espanyol sempre ha deixat clar que el mètode de la càmera oculta xoca amb els drets de la persona afectada, que sortiria guanyant a la resolució.

Ara la situació canvia. El passat mes de febrer, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va dictar la primera sentència sobre l’ús de càmeres ocultes. La resolució considera que l’interès públic de la informació pot, en alguns casos, justificar l’ús de càmeres ocultes per part dels periodistes. Es tractava del cas de quatre periodistes als quals la justícia suïssa havia condemnat per la utilització d’aquest mètode en  un reportatge on denunciaven males pràctiques comercials en empreses d’assegurances. El Tribunal va sostenir que amb aquesta condemna es contrariava la llibertat d’expressió que protegeix el desè article de la Convenció de Drets Humans, i que l’interès públic del reportatge –que es sabés l’engany que portaven a terme les asseguradores– justificava la intromissió en la vida privada de la persona gravada.

Als judicis anteriors, els periodistes s’havien defensat al·legant que havien complert amb l’ètica periodística, ja que no es veia la cara de la persona afectada i la seva veu apareixia distorsionada (es respectava, doncs, l’anonimat). Afirmaven que van fer un ús limitat de la càmera oculta i revelaven informació que contribuïa a la formació d’opinió pública. Una informació que a més era veraç i rigorosa, complint amb els principis sobre Ètica i Autocontrol del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística, que sostenen que cal “assegurar la llibertat d’expressió i el dret fonamental dels ciutadans a rebre notícies veraces i opinions honestes”.

La sentència del TEDH ha portat, pel que fa als codis deontològics, a una situació de confusió. És més important el respecte a la privacitat i el dret a l’honor o la llibertat d’expressió i informació del periodista? Com es pot arribar a un equilibri entre aquests dos principis?

Una de les branques del principi de veritat  del tesaure elaborat pel Dr. Salvador Alsius fa referència als procediments enganyosos en l’obtenció de la informació, rebutjant l’ús de càmeres ocultes i d’enregistraments subrepticis. En aquesta línia, també trobaríem la referència que fa el principi de responsabilitat del mateix recull a la privacitat i la invasió de la intimitat, cosa que protegeixen també el novè principi de la Declaració de Principis de la Professió Periodística del Col·legi de Periodistes de Catalunya i el vint-i-tresè principi del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística.

No obstant, trobem un altre punt de vista al vuitè principi del Codi Deontològic de la UNESCO, que proclama el respecte per l’interès públic. Això es veu reforçat, per altra banda, al quart principi del Codi Deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), que remarca que “només la defensa de l’interès públic justifica les intromissions o indagacions sobre la vida privada d’una persona sense el seu consentiment previ”.

El debat, doncs, està servit. Però en realitat no es tracta de la quantitat de codis que hi hagi a favor o en contra de la utilització de la càmera oculta sinó de la importància que tinguin aquests codis i cada cas en concret. És difícil destriar els codis per decidir si realment la fi justifica els mitjans. No està clar com avançarà a partir d’ara el tractament de la càmera oculta, però no podem oblidar que la raó de ser del periodisme és revelar allò ocult.