El tractament mediàtic de les dones esclavitzades sexualment per Daesh: denúncia o sensacionalisme?

Autora: Pilar Tomás (@pilartomas_)

El conflicte sirià és escenari de brutals atrocitats des de fa ja gairebé vuit anys. En aquest context, les veus femenines són silenciades i maltractades, especialment les de l’ètnia yazidita, històricament perseguida. Milers d’aquestes dones són assassinades cada any per Daesh, mentre que moltes d’altres són segrestades pel grup terrorista per convertir-les en les seves esclaves sexuals.

Segons les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya sobre el tractament del tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual, cal “donar visibilitat a les històries de vida” de les dones afectades (art. 2). Amb tot, són molts els mitjans que subestimen la importància de difondre el seu testimoni.

Un exemple d’aquesta pràctica reprovable és el reportatge ‘La esquizofrénica relación de Estado Islámico con las mujeres’, publicat per BBC Mundo el 28 d’agost del 2015. A part de l’evident càrrega estigmatitzant de l’adjectiu “esquizofrènica”, la peça parla de les joves yazidites consultant suposats experts –entre aquests, un exmembre d’Al-Qaeda–, abans que les mateixes dones, que són cosificades en referir-se a elles com a “piezas clave”.

Prescindir de la veu de les joves yazidites suposa contravenir el segon principi del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que estableix que cal donar “oportunitat de resposta” a la persona afectada. De la mateixa manera, la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) considera que el periodista ha d’oferir als afectats donar “la seva pròpia versió dels fets” (art. 3.1.A).

Captura de pantalla del reportatge publicat a BBC Mundo

Paradoxalment, tot i que el reportatge només recull el testimoni directe d’una dels milers de dones esclavitzades per Daesh –descrita com “una que recientemente logró huir”–, les fotografies que l’acompanyen sí que mostren primers plans de diverses de les joves i el seu nom i cognom, a més de peus de foto que les criminalitzen explicant els seus “volguts” vincles amb els terroristes.

Això vulnera el principi de privacitat –el dret a la pròpia imatge– i dignitat humana, recollits per la UNESCO (art. 6) o la resolució 1.003 del Consell d’Europa (art. 33). A més, contradiu les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya citades anteriorment, que subratllen que cal evitar que aquestes joves puguin “ser identificades en absència del seu consentiment” (art. 9).

Més enllà d’aquest reportatge, n’hi ha molts d’altres que sí que narren a les històries de vida de les dones esclavitzades sexualment per Daesh, malgrat que sovint són notícies que recorren al sensacionalisme per atreure l’atenció dels lectors.

Aquest és el cas del reportatge ‘Hablan las esclavas sexuales del ISIS: “Nos olían, nos violaban, nos torturaban…”’, publicat a El Confidencial el 4 de juny del 2015. El titular, que respon a la lògica del clickbait, difon el testimoni d’una jove de 17 anys. Al llarg del text, es reprodueixen tota mena de detalls dels maltractaments que va patir: “Me pegaban y violaban incluso dos a la vez” o “Sus guardas me violaban al menos cinco veces cada día”.

Segons la periodista i traductora kurda Amina Hussein, reportatges com aquest no respecten “el dret a la privacitat i a la intimitat” de les dones alliberades del Daesh perquè difonen “massa detalls sexuals” que, considera, són “innecessaris”. Hussein, que ha entrevistat diverses d’aquestes joves yazidites, assegura que li han explicat que sovint els periodistes els fan preguntes com “què et van fer, exactament?” o “com et violaven?”.

A part, les declaracions que inclou el reportatge de El Confidencial evidencien que la jove entrevistada està vivint una situació traumàtica:

Captures de pantalla extretes del reportatge publicat a El Confidencial

El reportatge desobeeix diverses de les recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals, atès que vulnera la dignitat de la jove en una situació en què “la seva capacitat de decidir lliurement es veu greument afectada”, amb l’agreujant que es tracta d’una menor d’edat. Per això, la peça també contradiu el Decàleg per a un tractament informatiu adequat de les persones joves, de la Secretaria de Joventut de la Generalitat, que emfatitza que cal respectar el seu “dret a la intimitat, a la imatge i a la dignitat” (art. 7).

“Ser la seva veu”

En paraules de Hussein, el tractament mediàtic desitjable d’aquesta mena de casos consisteix a “explicar la història” de les dones yazidites –“quants anys tenen, com va ser el seu segrest per part dels terroristes i quina mena de tortura van patir”– evitant caure en l’“espectacularització”. “Cal ser la seva veu”, conclou la periodista.

En aquest sentit, el reportatge que Hussein va publicar el 6 de març del 2019 a Pikara MagazineMujeres yazidíes, de esclavas sexuales a guerrilleras’ constitueix un exemple de bona pràctica deontològica. En ell, narra el testimoni de dues dones que havien estat esclavitzades per Daesh i, lluny de victimitzar-les, parla d’elles com a “supervivents” i “guerrilleres”.

Això no significa que la periodista eviti fer referència a les històries personals de les joves; al contrari, dona visibilitat i denuncia els maltractaments que van patir, tot fugint del sensacionalisme i rebutjant que aquests les defineixin. Per això, dedica la major part del text a contextualitzar políticament i socialment la situació de les dues entrevistades, així com la dels milers de yazidites que han estat segrestades per Daesh des que l’any 2014 el grup terrorista va instaurar el seu califat en territori iraquià i sirià.

Anuncis

La islamofòbia als mitjans, una realitat infiltrada

Autora: Emma Santanach (@emmasantanach)

La paraula islamofòbia encara no apareix recollida en cap dels diccionaris principals de la llengua catalana. No obstant això, es tracta d’un fenomen que s’esdevé a diari, tot i que d’una forma quasi imperceptible, a través dels diversos aspectes i actors que conformen la nostra vida. Els mitjans de comunicació en són un exemple ben clar tot i que, en teoria, la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació, elaborada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, adverteix sobre la responsabilitat dels periodistes d’afavorir la interculturalitat i l’acceptació de la diversitat.

En aquest sentit mediàtic, sí que trobem una petita definició proporcionada pel Manual contra l’immigracionalisme, una guia elaborada per Red Acoge amb recomanacions pels mitjans. Segons aquesta, la islamofòbia és aquella “aversió, odi, por, rebuig, hostilitat vers l’Islam – religió el dogma del qual es basa en l’Alcorà – i, per extensió, a les persones que la practiquen”. És una definició que potser sona dura, però és una realitat. Sense anar més lluny, ens ho demostren fets tan recents com l’atemptat a Nova Zelanda contra dues mesquites, en què van morir una cinquantena de persones. D’altra banda, també trobem documents i informes que ho demostren amb dades contrastades. Per exemple, l’informe fet per l’Observatorio de la Islamofobia en los Medios, titulat “Una realidad incontestable: islamofobia en los medios”, o l’últim informe anual fet per la plataforma SOS Racisme.

Males pràctiques…

El cert és que trobem moltes males pràctiques en els mitjans de comunicació, ja sigui perquè es vulguin transmetre unes determinades idees de forma intencionada, o perquè es cometin errors per culpa de la desinformació.

Un exemple ben clar és la portada que el diari ABC va publicar el 27 de novembre de 2017, en el context de les Eleccions del 21D. El titular va ser “Todos los partidos del 21-D se lanzan a por el voto musulmán”, seguit del subtítol “Secesionistas y constitucionalistas fichan candidatos islámicos para lograr seducir a 170.000 votantes claves”.

En primer lloc, cal destacar que es tracta d’una portada plena d’imprecisions i dades errònies. Per exemple, es parla de “candidats islàmics”, independentment de si ho són o no, així com també del “vot musulmà”, com si totes les persones d’origen àrab residents a Catalunya fossin seguidores de la religió musulmana. Per tant, hi ha una generalització i simplificació de la informació, contradient així una de les recomanacions de la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. I és que, a partir del nom i cognom explícit de cada persona, se l’està relacionant amb una nacionalitat o una altra.

Un altre detall important és que la portada dóna a entendre la idea que els candidats d’origen àrab han estat escollits dins els partits com una tàctica per guanyar vots, i no segons la seva trajectòria professional o política ni els seus mèrits. És a dir, es redueixen aquestes persones a simples instruments. Per últim, cal assenyalar que l’associació entre la bandera catalana i el símbol islàmic és totalment innecessària.

Un altre exemple és l’article que va publicar el diari El País l’octubre de 2017, sota el títol “¿En qué casos puede una empresa prohibir el velo islámico en el trabajo?” i el subtítol “Llevar el hijab en el puesto de trabajo, desobedeciendo al empresario y contra las normas de la empresa, puede ocasionar despidos y sanciones”. Es tracta d’una tònica negativa que, lluny de calmar-se, segueix al llarg de tot el text. Per exemple, en la manera com arrenca aquest. I és que ja al primer paràgraf s’associa la interculturalitat al sorgiment de situacions de conflicte en l’àmbit laboral, com si aquestes últimes fossin una conseqüència inevitable de la primera.

A grans trets, es tracta d’un article que explica diversos casos conflictius amb treballadores involucrades que utilitzaven el vel a la feina. Trobem que el to negatiu es manté al llarg de tot el text i, a més, hi ha una repetició de paraules com ara “vel”, “islàmic”, “hijab”, “musulmana”, etc. Tots aquests adjectius i substantius no s’utilitzen de la forma adequada, i l’autora demostra tenir molt poc coneixement vers la cultura i religió islàmiques tot i els arguments que llança a l’hora de fonamental el seu article. També cal destacar que només en el tercer i en el quart cas que presenta l’autora es parla d’acomiadaments per motiu de discriminació religiosa. Així doncs, ens trobem davant d’un tipus de tractament que només contribueix a minimitzar i restar importància als casos reals de discriminació.

… però també hi ha bones pràctiques

Malgrat els exemples de males pràctiques observats, també cal destacar l’altra cara de la moneda, en què les notícies positives i que s’ajusten als codis deontològics i a les recomanacions observades tampoc no falten.

Un model és la peça que Europa Press va publicar el 16 de maig de 2018 sobre l’inici del Ramadà a Espanya. El titular era “Casi dos millones de musulmanes en España comenzarán este jueves el ayuno del mes de Ramadán”. El primer que cal subratllar és el fet que es destaca ja al titular la població musulmana que hi ha a nivell espanyol, una acció que contribueix a donar-li visibilitat i, per tant, facilitar l’acceptació del que és el nou model de societat intercultural espanyola, tal com assenyala la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. La peça planteja la tradició del Ramadà amb respecte i, a més, al primer paràgraf defineix en què consisteix i quines peculiaritats té celebrar-lo. Per tant, s’està proporcionant informació de context.

Tot i així, cal destacar com a aspectes a millorar l’etiqueta al peu de la notícia – “Iglesia Católica”, és totalment inapropiada – i l’equilibri de fonts. I és que l’agència cita la Comissió Islàmica d’Espanya i aporta dades sobre l’Acord de Cooperació de l’Estat amb la Comissió, però falten declaracions i punts de vista de persones musulmanes, que contribuirien a donar veu a la comunitat d’una forma més directa.

Una altra bona pràctica digna de ser citada és l’article que El Mundo va publicar el 26 de juny de 2017, sota el titular “Una mezquita progresista y paritaria en el corazón de Berlín”. I és que es tracta d’una peça que desmenteix molts dels prejudicis i etiquetes que se solen atribuir a la població musulmana, com ara el masclisme, l’homofòbia, la violència, etc. A més, la peça conté declaracions de diverses dones musulmanes i feministes, eliminant així l’etiqueta de submissió que també se’ls acostuma a posar a elles.

Per últim, també cal destacar el paper dels bancs d’imatges, essencial tenint en compte que les fotografies i els elements visuals són el primer en què els lectors i espectadors es fixen a l’hora de consumir un mitjà de comunicació. I és que molt sovint les fotografies que acompanyen certes notícies relacionades amb la immigració o la comunitat musulmana no són gaire apropiades. Al contrari, tendeixen a situar-se fora de context, suggerint així certes idees i vinculacions que només afavoreixen la perpetuació de prejudicis. Per tant, és important tenir en compte la bona pràctica que pot suposar un ús correcte dels bancs d’imatges.

En definitiva, totes aquestes notícies, així com moltes altres que no s’han mencionat, tenen en comú el fet que aporten informació en positiu que ajuda a comprendre la comunitat islàmica, amb un discurs inclusiu que anima a assumir de forma natural la seva presència en la nostra societat. Aquest és el comportament al qual tots els mitjans de comunicació haurien d’aspirar a tenir.

Una concentració on les relacions van ser més importants que la idea a manifestar

Autora: Alba Giraldo (@albagiraldo98)

El passat 10 de febrer, Ciutadans i PP van convocar una manifestació a la plaça Colón de Madrid en contra de les relacions de Pedro Sánchez amb els líders independentistes, i a favor de la convocatòria d’eleccions generals. En l’acte va participar també Vox. Tot això, sembla que les  reivindicacions no van ser tan importants com la relació que van mantenir els polítics.

Els mitjans van viure de manera molt diferent una mateixa manifestació. A les portades dels diaris del dia següent ja s’apreciaven grans diferències en els punts de vista d’assimilació de l’acte: des de la guerra de xifres d’assistents, fins a qui pertanyia l’èxit de la concentració, a la dreta o a l’esquerra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Als informatius de televisió també s’han vist diferències notables. Per començar, TV3 obria el telenotícies de la nit amb el judici dels líders independentistes, seguia amb la unió dels alcaldes reclamant justícia, i en tercer lloc es parlava de la manifestació de Madrid, donant-li un total de 3 notícies i 5 minuts. Les noticies parlaven de la manifestació en termes generals, esmentant els assistents -només la xifra de 45.000- , per després tractar la relació entre Rivera i Abascal -“però els gestos han acaparat tant o més interès que el missatge polític”.

Imatge amb la que Tv3 introdueix la manifestació

Els informatius de Telecinco i Antena 3 obren els amb la concentració i li dediquen gairebé 10 minuts. Parlen de la manifestació en general i també de la relació entre els líders polítics. Citant a Telecinco: “imatge inèdita en un acte que un cop escoltat l’himne abandonaven immediatament tant el líder de Cs com el de Vox, que haurien evitat saludar-se”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’informatiu de la 1 de TVE és important ja que hi ha hagut polèmica sobre el seu tractament de la manifestació. Ramón Moreno, portaveu del PP a la Comissió Mixta de RTVE, declarava que “la retransmissió va ser un cúmul de manipulacions que demostren la falta de neutralitat d’una cadena pública”. També els ha acusat de reduir “la transcendència, l’objectiu i la massiva participació”. La Plataforma TVE Libre també es va manifestar per Twitter.

La realitat és que els informatius obren amb la concentració de Colón i li dediquen tres peces, uns 5:30 minuts dins del telenotícies. La primera peça dels informatius parla dels tres líders de PP, Cs i Vox, de la relació i la fotografia entre els tres, per després fer un balanç de la manifestació. De manera contrària a les denúncies esmentades anteriorment, es dona informació de les xifres reals emeses per la delegació del govern i els convocants, i es fan servir plans generals.

Imatge d’obertura dels informatius de TVE

L’anàlisi segons els codis deontològics

Segons el primer article del codi deontològic del Col·legi de Periodistes, la tasca del periodista és “informar de manera acurada i precisa”, cercar la veritat i acostar-se a la realitat amb la màxima fidelitat possible. Els mitjans, per tant, han de distingir informació d’opinió i difondre només informacions contrastades, no conjectures i rumors. Aquesta idea ressalta a moltes de les portades per la xifra d’assistents a la manifestació. Alguns diaris, com El Periódico o l’Ara descarten la xifra de 200.000 assistents emesa pels convocants, per parlar directament de 45.000 persones. Això passa també al telenotícies de TV3, que només mencionen la dada de 45.000 assistents.

Com es recull al primer principi del codi deontològic de la UNESCO, les persones tenen dret a una informació vertadera i, per tant, a adquirir una imatge objectiva de la realitat amb informacions precises i completes. En aquest cas, quedarien fora totes les expressions exagerades de la realitat, com per exemple el verb “punxa” o “rotund clamor” utilitzat a moltes portades, tant per referir-se a la dreta, com als socialistes. Una idea que també crida l’atenció perquè cada mitjà té el seu punt de vista contrari: mentre El Periódico assegura que qui punxa és la dreta, La Razón li atribueix a Sánchez.

De la mateixa manera, com afirma el segon principi del codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, s’han d’evitar prejudicis per informacions sense prou fonaments. No s’han de fer servir expressions injurioses ni difondre dades imprecises o sense base suficient que puguin lesionar la dignitat de les persones i desacreditar entitats públiques o privades. En aquest cas, el diari La Razón acusa els socialistes de “desinflar l’assistència”, a l’emetre la xifra de 45.000, i a Sánchez de “depreciar-los”, segons l’ABC. D’altra banda, segons el punt dos del codi de la UNESCO, el periodista ha d’aportar una realitat objectiva, mitjançant la qual els fets s’informen en el seu context adequant, senyalant les connexions essencials i sense causar distorsions. Finalment, com recull el primer punt del codi de la FAPE, el periodista ha de tenir un compromís amb la cerca de la veritat. Haurà de fonamentar les informacions amb el contrast de fonts, donant l’oportunitat als afectats de donar la seva pròpia versió dels fets.

També cal destacar el sensacionalisme en quant al tractament de les noticies, que aniria en contra del principi de veritat. Tots els mitjans analitzats, sense cap excepció, donen especial rellevància a la fotografia entre els tres polítics. Segons el trentè punt del Codi Deontològic Europeu, al periodisme no s’ha de confondre allò conflictiu o espectacular amb allò important des del punt de vista informatiu. Un exemple és una expressió que fa servir TV3: “Els gestos han acaparat tant o més interès que el missatge polític”; o La Razón: “Rivera fuig d’Abascal”.

El manifest, ¿periodístic?

Dins la manifestació, els periodistes Carlos Cuesta, María Claver i Albert Castillón van llegir un manifest. Si bé és cert que aquest estava signat pels partits convocants, al llegir-lo, qui adquireix la responsabilitat del que es diu? És feina del periodista posicionar-se ideològicament de manera tan directa?

Els periodistes en aquest cas no només es posicionaven ideològicament, sinó que promulgaven idees que no es corresponien a la realitat. Segons el cinquè punt del codi deontològic de la FAPE, el periodista establirà una clara i inequívoca distinció entre els fets i les opinions, interpretacions i conjectures. A més, com es recull al punt sis, s’entén contrari a l’ètica de la professió periodística el seu exercici simultani amb la publicitat, o amb aquelles activitats institucionals o privades de comunicació social quan afectin als principis i normes deontològiques del periodisme. Finalment, fent referència al codi de la FAPE ja esmentant amb anterioritat, el periodista no ha de difondre material informatiu fals, enganyós o deformat.

Les preguntes incòmodes i els periodistes valents

Autora: Ariadna Guiu Vila (@ariadnaguiuvila)

“Periodista: persona que té per professió fer reportatges, entrevistes, etc., en algun dels mitjans de comunicació” (DIEC). Però el periodisme és una professió que va més enllà d’aquestes funcions. Segons l’article I de la FIP (Federació Internacional de Periodistes), “el respecte a la veritat i el dret dels ciutadans a la veritat és el primer objectiu del periodisme”. I és que no han estat pocs els periodistes valents que amb l’objectiu principal de perseguir la veritat, s’han enfrontat al poder.

Corria l’any 1995 quan un jove Iñaki Gabilondo, en aquell moment director d’informatius de TVE, li preguntava al president del Govern “¿Organizó usted el GAL, señor González?“. Era el primer cop que un periodista li preguntava obertament i en antena si González era el famós Senyor X. Amb aquest ferm compromís de la cerca de la veritat, el principi d’actuació del codi deontològic de la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas Españoles), determina que el periodista, tal com va fer Gabilondo, “haurà de donar l’oportunitat a la persona afectada d’oferir la seva pròpia versió dels fets”.

Preguntes incòmodes són també les que va sofrir la premiere britànica Theresa May durant la seva visita a Sud-àfrica. El periodista Michael Crick, de la cadena privada Channel 4, li preguntava a May que havia fet ella per lluitar contra l’apartheid. Davant la seva negativa a contestar, el periodista decidia no comprar el discurs oficial i polític que ella li estava responent i li repreguntava la mateixa pregunta. Aquesta actitud va d’acord amb el principi III del codi deontològic de l’IPSO (Independent Press Standards Organisation) que afirma que el periodista “ha de persistir en preguntar”.

En el panorama periodístic espanyol, comptem també amb la figura del periodista incòmode, el nostre particular Follonero: Jordi Évole. Des de l’any 2008, el periodista de Cornellà de Llobregat posa les coses difícils als polítics que s’arrisquen a anar al seu programa Salvados (La Sexta). Évole aconsegueix amb les seves preguntes prendre als poders públics la seva auto consideració de ser propietaris de la informació, tal com afirma el principi IX del Codi Deontològic de la Professió Periodística. Un dels últims exemples és el del programa del passat diumenge dia 2 de febrer, en el qual comptava amb el testimoni del president veneçolà Nicolas Maduro. Només començar l’entrevista, Évole li comentava a Maduro que es “sentia un privilegiat” per poder-li estar fent l’entrevista mentre el seu govern havia retingut a companys periodistes de l’agència EFE.

 

Molt ressò va tenir també el cas del periodista de la CNN, Jim Acosta, i la picabaralla que va mantenir amb el president dels Estats Units, Donald Trump. Un president que desprecia la premsa, a qui considera fake news, i que utilitza les seves xarxes socials per manipular les informacions. Un president que es creu amb la potestat de menystenir el treball dels mitjans. Però es va topar amb Acosta, qui enfront de la negativa de Trump de respondre-li les preguntes sobre la criminalització que estava duent a terme contra la caravana d’immigrants guatemalencs, va decidir que no es quedaria callat. L’actitud d’Acosta s’adhereix perfectament a l’article II (Freedom of the Press) de l’ASNE (American Society of News Editors) que propugna que “la llibertat de premsa […] ha de ser defensada contra qualsevol assalt, tant públic com privat. Els periodistes […] han de vigilar a tots aquells qui volen explotar la premsa amb propòsits egoistes”.

 

Aquesta mateixa actitud mantenia la presentadora i directora d’Els Matins de TV3, Lídia Heredia, en una entrevista amb el president de Ciutadans, Albert Rivera. Davant les acusacions de manipulació i els atacs del polític per les preguntes d’Heredia, la periodista li va contestar si les volia fer ell les preguntes, ja que no permetria que poses en dubte la seva professionalitat.

Potser el més bonic, i també el més ètic de la professió del periodista, és que té la veu per enfrontar-se als poders. I és que els periodistes valents no dubten en fer preguntes incòmodes.

“Blanqueig” a Nicolás Maduro o informació acurada?

Autor: Adrià Laborda (@Adrilago1998)

Vivim en un món on tot està en constant canvi i on les estructures socials ja no perduren prou temps per solidificar-se com explica el filòsof polonès Zygmunt Bauman a la teoria de la societat líquida. L’exigència dels consumidors per saber l’últim minut de l’actualitat ha arribat fins al límit que ja es critiquen entrevistes que encara no s’han emès, com és el cas del darrer programa de Salvados de la Sexta.

Dijous passat, l’equip del programa es va desplaçar en una visita llampec a Caracas amb l’objectiu que Jordi Évole sotmetés a Nicolás Maduro, per segon cop, a una entrevista molt mediàtica, tenint en compte el moment de crispació i de mobilitzacions que viu el país sud-americà amb la formació d’un govern paral·lel i la pressió per l’Ultimàtum de la Unió Europea. Malgrat que ja havien fet promoció que el primer Salvados de l’any 2019 seria un cara a cara entre Irene Montero i Inés Arrimadas, van optar per canviar la programació a última hora per emetre l’entrevista a Nicolás Maduro.

Les crítiques destructives

El ressò d’aquesta entrevista en exclusiva va generar molta expectació durant el cap de setmana a través de xarxes socials. Tant és així que, abans de l’emissió del programa, Salvados i Jordi Évole van ser el blanc d’una allau de crítiques després que es publiqués el teaser previ. Pilar Marcos, diputada del PP a Madrid, va tuitejar acusant Évole de “blanquejar” la imatge del tirà, criticant la feina del periodista, qüestionant el rigor del programa i la validesa de l’entrevistat. Marcos va afirmar que l’emissió suposava un “flac favor per la població veneçolana”.

A continuació, s’observa la discussió per xarxes socials entre la diputada del PP i el periodista:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Durant tot el cap de setmana es van fer crítiques destructives cap a Salvados, quan encara no s’havia emès res, més enllà del teaser promocional. Un altra exemple són les afirmacions d’una companya de professió com Cristina Seguí, redactora d’Okdiario o vinyetes en contra d’Évole.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Davant l’allau d’insults, el periodista llicenciat a l’UAB va rebre el suport de col·legues com Pepa Bueno, Fer González Gonzo, Ana Pastor, Julia Otero o Gonzalo Domínguez, un dels tres periodistes espanyols detinguts a Veneçuela.

Venezuela. Ultimátum a Maduro

Jordi Évole va aprofitar la seva primera intervenció per definir-se com un “privilegiat” per poder dur a terme la seva feina, fent al·lusió a col·legues de professió que han sigut detinguts o deportats com l’exemple de tres periodistes de l’Agència Efe, que van ser retinguts durant 24 hores, per una suposada “revisió” segons el líder polític. Maduro, davant la primera estocada, responia argumentant que s’ha creat una campanya mediàtica que pretén mostrar Veneçuela com un “monstre en una dictadura”. Certament, si la llibertat dels periodistes queda limitada, és un símptoma evident de la manca democràtica d’un país que no busca la pluralitat.

Analitzant tota la controvèrsia, podem veure com el periodista de la Sexta, seguint el punt  1 i 6 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va informar de manera acurada dels fets amb un compromís amb la veritat, repreguntant i insistint en pràctiques que havien sortit a la llum del líder veneçolà que procurava ocultar com per exemple l’abús de poder amb els mitjans de comunicació.

Després de diverses repreguntes sobre la limitació del dret a una informació verídica com recull el primer punt del Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO, Évole amb un to seriós va reconèixer que estava preocupat per la situació de Veneçuela. Una postura que es va reforçar quan Maduro va insistir a no donar cap pas enrere i assenyalar a Donald Trump i a diversos dirigents polítics europeus com a culpables si es produeix un “vessament de sang” a Veneçuela. La insistència d’Évole preguntant-li fins a quatre cops seguits si s’havia plantejat convocar eleccions, no va fer canviar la idea de Maduro que considerava que ja van haver-hi eleccions presidencials el passat 20 maig. Unes votacions amb la participació electoral més baixa de la història recent de Veneçuela, amb només un 46%.

Un altre dels punts discutit a les xarxes és la tria del convidat, ja que es considera que Maduro és un dictador i que Évole va ser un mer altaveu de les seves consignes demagògiques. Si hagués sigut així, hauria vulnerat el primer article dels Principis d’Actuació de la FAPE. No obstant això, el periodista no es va posicionar a favor de les estratègies de Maduro i va aclarir-li que la violència mai no ha de ser una sortida viable. En aquest cas, Évole ha complert amb el punt 7 de l’Annex D del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, on s’explica que informar dels conflictes, encara que no hi hagi violència, pot ajudar a preservar la pau.

Pel que fa al criteri editorial, el programa Salvados va considerar un moment idoni l’emissió de l’entrevista, ja que Nicolás Maduro és una persona pública electa per la població en el marc d’un tema d’interès com és el de la crisi que pateix aquest país caribeny.

Aquest soroll mediàtic on tothom vol dir la seva ens ha de fer reflexionar; que un professional entrevisti a algú no té res a veure amb què s’avinguin ideològicament amb el convidat. De fet, Juan Cruz, en un article a El País, titula: ¿Me entrevistes o me quieres?, deixant entreveure que ambdues coses són impossibles de conjugar.

Els tres “Digital”, pseudoperiodisme a Internet

Autor: Nil Montilla (@nilmontilla)

L’arribada dels mitjans digitals ha permès que els ciutadans gaudeixin d’una aparent pluralitat informativa que els permet tenir diferents punts de vista de l’actualitat. Tanmateix, alguns d’aquests mitjans no compleixen les característiques de qualitat bàsiques per tal de donar un bon servei informatiu a la ciutadania. Per a exemplificar-ho, he analitzat la portada del 22 de març de tres publicacions que comparteixen el cognom “digital”: Alerta Digital, Mediterráneo Digital i Periodista Digital.

Alerta Digital és un diari online que compta amb una línia editorial ultradretana -es defineix com “el suport digital dels patriotes espanyols”- i està dirigit per Antonio Robles, aquell home que l’any 2013 besava la bandera franquista en la televisió digital del mitjà o que el 2015 rebia el tricorni que va portar Antonio Tejero durant el “llegendari cop d’Estat” del 23-F.

En la portada del 22 de març, i només observant els titulars, s’hi poden trobar diverses vulneracions dels codis deontològics. En concret, el diari dedica molt d’espai a “notícies” que denuncien el suposat avanç de l’islamisme a Europa, que, en definitiva, donen veu a la xenofòbia i l’odi contra els musulmans.

És molt clar que de forma reiterada Alerta Digital barreja l’opinió i la informació -o pseudoinformació, perquè no són fets contrastats-, i va en contra del Principi de Veracitat del Tesaure de l’ètica periodística. La Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) estableix també en el punt cinquè dels ‘Principis d’actuació’ que “el periodista establirà sempre una clara i inequívoca distinció entre els fets que narra i el que puguin ser opinions, interpretacions o conjectures”.

Tot i que compta amb una secció d’opinió, AD té en portada moltes peces que no estan dins d’aquesta secció però que, tanmateix, donen opinió. Per exemple, el passat dijous obria amb una titulada: “A los líderes europeos: ¿qué clase de monstruos son ustedes?” En aquesta, no es dóna cap tipus d’informació rigorosa, sinó que és una denuncia contra els líders europeus i un suposat pla malèvol per a reduir la població autòctona: aquí ja deixen restes de xenofòbia, masclisme, transfòbia, islamofòbia, homofòbia…

Amb peces així, aquest diari no només no està donant la informació rigorosa a la qual tenen dret els ciutadans (Article 1, Col·legi de Periodistes de Catalunya; Principi 1, Principis Internacionals de l’Ètica Periodística de la UNESCO), sinó que perpetua la discriminació de molts col·lectius. Per esmentar només un dels molts codis que ho defensen, el principi 7 de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) explicita que “el periodista ha de ser conscient del perill de discriminació que és present als mitjans i fer tot el que pugui per evitar la discriminació basada, entre d’altres, en la raça, el sexe, l’orientació sexual, l’idioma, la religió, les opinions polítiques o d’altres, i els orígens nacionals o socials”.

Altres exemples de com l’opinió apareix en les peces suposadament informatives -moltes de les quals no ho són- els trobem en titulars com: “¡Qué bellas tradiciones nos esperan! Un musulmán le da la primera bofetada a la novia el día de su boda para enseñarle quién manda” i “¡Italianos, a por ellos! La tripulación catalana del barco de rescate de ilegales se enfrenta a penas de entre 4 y 7 años de cárcel en Italia”. De fet, l’opinió arriba tant lluny que, en la barra superior, en què apareixen totes les comunitats autònomes, no hi és Catalunya, sinó “Tabàrnia”.

En la majoria de les peces, Alerta Digital no respecta la veritat perquè no s’hi acosta “amb diligència”, perquè no es preocupa per contrastar els fets, perquè critica sense fonaments i perquè insulta per raó de gènere, religió i opinió política. A més, incita a l’odi i a l’exclusió. En la peça anterior, l’autor/a -en la majoria dels casos es vulnera la responsabilitat del periodista d’identificar-se- diu que les dones que es converteixen a l’islam escullen “inferioritat” i “esclavitud”, perquè “el Corà equipara la dona als excrements”.

Per tant, aquest diari vulnera repetidament el Principi de Veracitat (sobretot la neutralitat valorativa), el Principi de Justícia (en el tractament dels grups socials desfavorits) i el Principi de Responsabilitat, perquè arriba a incitar a l’odi especialment contra els musulmans.

La portada de Periodista digital no inclou tantes notícies en clau islamòfoba com AD, però continua amb la barreja d’opinió i informació. Així, per exemple, titula: “El gran Cake Minuesa se disfraza de Mosso para protegir al presidente Boadella delante de la mansión de Puchi”, “La marranada de Podemos en el funeral del valiente guardia civil de Guillena” i “La nueva chapuza de los golpistas catalanes ya tiene su tonto útil: convertir en mártir a Jordi Turull”.

En aquests casos, alguns titulars, com el primer, semblen propis d’una publicació satírica -anomenen “Puchi” a Carles Puigdemont-. Periodista digital també té una línia editorial de dretes i està dirigit pel polèmic Alfonso Rojo. El diari ha estat reprovat per la FAPE en diverses ocasions. Segons informava ’20 Minutos’ l’any 2010, la Comissió de Queixes i Deontologia de la Federació va condemnar-lo per haver “faltat a la veritat”.

En la primera “notícia” de les esmentades es barreja, com s’ha dit, l’opinió –“el gran Cake Minuesa”- i la informació. Tanmateix, això és molt més clar a la segona peça, que comença dient: “No tienen vergüenza alguna. La secretaria general de Podemos en Andalucía, Teresa Rodríguez, se ha quitado el muerto de encima y ha mandado […] a las exequias del cabo primero de la GC […] a un edil de su formación que fue condenado por pegar a un policia local”. Al llarg de la noticia, es dona informació, a diferència del que passava a Alerta Digital, però només des d’un punt de vista i intercalant-hi opinió. Cal recordar, però, que els codis deontològics diuen que sempre s’ha de donar veu a les diferents parts. Per exemple, l’apartat A de l’article 13 dels ‘Principis d’actuació’ del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística diu que el periodista “haurà de fonamentar les informacions que difongui, la qual cosa inclou el deure de contrastar les fonts i el de donar l’oportunitat a la persona afectada d’oferir la seva pròpia versió dels fets”.

Finalment, la darrera “notícia” comença parlant del “circo catalán” i de la sessió d’investidura del 22 de març, en la qual “se daran cita los payasos con menos gracia del universo”. A continuació, comença a afegir fragments dels editorials de diaris com La Razón, ABC o El Mundo en contra de la investidura. Tanmateix, no hi ha ni rastre d’informació contrastada.

Aquest diari, doncs, si bé no dóna tant d’espai als atacs xenòfobs, també barreja constantment la informació i la opinió, i no fa un tractament rigorós ni exhaustiu de la informació. Es dedica a parlar només de la versió que li interessa, burlant-se d’aquells amb els quals no està d’acord (“La marranada de Podemos”, el “caradura Torrent”, el “tonto útil” de Jordi Turull…).

Finalment, Mediterráneo Digital és el diari que completa aquesta tríada del pseudoperiodisme. El mitjà, que es defineix com a “políticament incorrecte”, dóna especial rellevància a totes aquelles notícies -inventades o no- que suposadament demostrin la maldat del feminisme i dels immigrants. De fet, a la mateixa portada hi ha una secció titulada “Mundo feminazi” -una paraula molt pejorativa per a referir-se al feminisme-.

De vegades, el diari titula notícies d’altres països com si tinguessin lloc a Espanya, per intentar desprestigiar algun moviment o ètnia. Per exemple, “Las feministas piden que mirar a una mujer en la calle sea multado con 1.500 euros”-, en comptes de dir que l’Alt Consell d’Igualtat de França ha proposat sancionar l’assetjament contra les dones al carrer amb multes de fins a 1.500€.

D’altra banda, MD no respecta la presumpció d’innocència i explicita sempre la nacionalitat de les persones involucrades amb presumptes delictes, amb la voluntat de discriminar col·lectius desfavorits. Així, titula “Detenidos dos sudamericanos por violar a una menor en una furgoneta”, contravenint els criteris que diuen que no s’ha d’esmentar la nacionalitat si no té rellevància informativa, per no perpetuar la discriminació, i sense dir ni una sola vegada la paraula “presumptes”.

Per acabar, Mediterráneo Digital es caracteritza, en un nivell molt superior als diaris anteriors, per donar espai a notícies falses, com s’encarrega de demostrar el projecte ‘Maldito Bulo’, un grup de periodistes que destapen les desinformacions, especialment les que circulen per la xarxa. Fins ara, i segons podem saber amb una extensió per al navegador, ‘Maldito Bulo’ ha desmentit 21 informacions de Mediterráneo Digital, lluny de les 4 d’Alerta Digital i les 2 de Periodista Digital. La més recent la va publicar MD el passat 20 de març, dient que “El primer ‘puente feminista’ de la historia, construido solo por mujeres, se derrumba en 24 horas”. Per això, ‘Maldito Bulo’ va demostrar que el pont havia estat construït majoritàriament per homes i que les imatges que proporcionava el diari eren “de posts del dia de la dona”. També era fals que l’empresa constructora estigués regida i dirigida “fonamentalment per homes” i que Leonor Flores hagués treballat en el projecte.

Aquest diari, doncs, va molt més enllà de barrejar opinió i informació i de donar espai a la discriminació: directament dóna informacions falses, les conegudes ‘Fake News’. Per això, podem dir que vulnera l’article primer dels Principis d’Actuació de la FAPE:  “El compromís amb la recerca de la veritat portarà sempre al periodista a informar només sobre fets dels quals en conegui l’origen, sense falsificar documents ni ometre informacions essencials, així com a no publicar material informatiu fals, enganyós o deformat”. A més, Mediterráneo Digital tampoc rectifica quan altres periodistes, com els de Maldito Bulo, demostren que el que havia publicat és una falsedat.

La manera de treballar d’aquests tres mitjans demostra que la pluralitat de mitjans online no sempre significa pluralitat de punts de vista, i que tenir una plataforma a internet no suposa fer periodisme de qualitat. Aquests tres mitjans barregen constantment opinió i informació, perpetuen la discriminació per gènere, ètnia, procedència o ideologia, no identifiquen les peces -i per tant no se’n responsabilitzen- i, fins i tot, s’inventen algunes informacions. Així, després d’aquest petit anàlisi, puc concloure que aquesta tríada de digitals vulnera sistemàticament el Principi de Veracitat, de Justícia i de Responsabilitat i articles com el setè dels Principis Generals de la FAPE -sobre respectar “els drets dels més dèbils i discriminats”- o el segon dels Principis de l’Ètica Periodística de l’UNESCO, “la dedicació del periodista a la realitat objectiva”.

La falta de ética en el tratamiento del caso Gabriel

Autora: Cristina Navarro (@criis_2997)

El primer artículo del código de ‘Principios internacionales de ética profesional del periodismo’ de la UNESCO dice que: “Las personas y los individuos tienen derecho a adquirir una imagen objetiva de la realidad mediante información precisa y completa, así como a expresarse libremente a través de los diversos medios de comunicación y cultura”. El problema surge cuando los medios deforman la realidad. ¿Cómo? Sobredimensionando un tema, aportando rumores y centrándose en aspectos sensacionalistas y no en la información.

Aunque parece que los medios tienen claras las líneas rojas del periodismo, siempre que aparece un tema de cierto interés público, debido a su morbosidad, se acaban cometiendo los mismos errores. La cobertura que hacen los medios de comunicación de casos de desaparecidos o asesinatos acaba aproximándose al sensacionalismo. Lo vimos con casos como: Diana Quer, Marta del Castillo, Mari Luz Cortés y, ahora, en el caso del niño Gabriel.

El tratamiento de la desaparición y asesinato de Gabriel ha sido denunciado primero por la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) y, a posteriori, por su propia madre. La FAPE emitió un comunicado el pasado 13 de marzo exigiendo rigor informativo.

Somos conscientes de la dificultad de conjugar el derecho a la información y el respeto a las víctimas. Por eso reiteramos siempre la necesidad de formación y de conciencia, valores añadidos que debe aportar el periodismo. Máxime, cuando la realidad diaria enfrenta al profesional a la presión de captar audiencia y a actuar a la velocidad que marca la actual Sociedad de la Información, pero estos condicionantes no deben apearnos del respeto a la dignidad de los afectados”.

En una línea parecida se manifestaba su madre, Patricia, en el programa “Desaparecidos” de Televisión Española el día 14 de marzo donde pedía que la ética estuviera por encima de los intereses.

“Mañana en una rueda de prensa van a dar la información real de lo que se sabe de Gabriel y oficial. Porque es muy difícil levantarte y escuchar cosas que sabes que no son verdad. Y, que las están escribiendo […] sin haber sido contrastadas y que hacen daño. […] Plantear que en determinados casos y contextos, la ética y los principios deben estar por encima de los intereses y de vender, en este caso de contar”.

¿Cómo ha sido este tratamiento para que la propia madre y la FAPE hayan denunciado una mala praxis? ¿Qué principios se han visto vulnerados durante estos días tras la aparición del cuerpo sin vida de Gabriel? Para responder a estas preguntas he analizado las cuatro grandes cadenas de televisión españolas: Telecinco, Antena 3, La Sexta y TVE.

Telecinco pone el interés en el sufrimiento

El día 11 de marzo (en el informativo de las 15h) abrían con la noticia de que se había encontrado el cadáver del niño Gabriel. La cobertura informativa ocupaba 23 minutos de los 42 del informativo, lo que representa un 55% del tiempo. Se puede comprender que este hallazgo suponga un boom informativo, pero la información aportada rozaba el sensacionalismo.

En el Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística se menciona en el punto 22 que: “En el ejercicio del periodismo, las informaciones y opiniones deben respetar la presunción de inocencia principalmente en los temas que permanecen sub judice, excluyendo establecer juicios paralelos”. En este caso, se respeta en todo momento esta presunción de inocencia ya que se refieren a Ana Julia como “la presunta asesina” o “la detenida”.

Aunque, el problema lo encontramos en el principio de veracidad. Se informa a través de especulaciones y rumores: “se cambió de coche”, “movimientos extraños”, “las cámaras cercanas a la depuradora podrían haber dado las claves del caso”, “la policía estaba detrás de sus pasos” o, “podría haber fallecido en los primeros días”. Por tanto, se está dando por supuesto una información aún no contrastada y que se muestra como rumor. Una praxis no aceptada por el Colegio de Periodistas de Cataluña que dice en su primer artículo: “Los medios deben hacer una clara distinción entre información y opinión, difundir únicamente informaciones contrastadas con diligencia, y evitar la difusión de conjeturas y rumores como si se trataran de hechos”.

Además, también se vulnera el principio de responsabilidad al mostrar el dolor y sufrimiento y recrearse en él. En todo momento se refieren a la noticia como “la peor noticia que le podríamos dar”, “el peor final que nos podríamos imaginar” pero, va más allá. En varias conexiones en vez de conocer la última hora se pregunta por: “¿qué sensaciones percibes?” o “¿cómo está el ambiente?”. Es innecesario decir que hay caras de tristeza o gente llorando porque, no aporta información y sólo se muestra por el simple morbo de que lo están pasando mal. Por tanto, es de mal gusto. El Código Deontológico de la FAPE dice que: “en el tratamiento informativo de los asuntos en que medien elementos de dolor o aflicción en las personas afectadas, el periodista evitará la intromisión gratuita y las especulaciones innecesarias sobre sus sentimientos y circunstancias”.

Por último, una de las piezas tiene como protagonista a la presunta culpable en la cual, se habla de sus anteriores parejas y se menciona su nacionalidad. No es correcto decir que es de República Dominicana porque la ‘Guía sobre el tratamiento de la diversidad cultural en los medios de comunicación’ realizada por el Colegio de Periodistas de Cataluña dice que: “No se debe incluir en la información el grupo étnico, el color de la piel, el país de origen, la religión o la cultura si no es estrictamente necesario para la comprensión global de la noticia”. En este caso, la nacionalidad no explica o no aporta nada a la información.

El caso ha sido muy seguido por los Informativos de Telecinco. Al día siguiente, 12 de marzo a las 15h, se dedicó en exclusiva 34 minutos de los 39 minutos de telediario a Gabriel (equivale al 87% del tiempo). Cometiendo los mismos errores: mención de la nacionalidad, mostrar rumores como si fueran datos contrastados y, el epicentro informativo era el dolor de los vecinos de Almería al enterarse de la noticia. Aunque, se añaden dos nuevos: el primero mencionar el nombre completo de la presunta asesina, cuando normalmente te refieres con iniciales para respetar la intimidad de esta persona. Y, el segundo; la localización de una de las presentadoras en la misma capilla ardiente para explicar el caso (centrándose en el dolor de la familia).

Además, según las ‘Recomendaciones del Consejo del Audiovisual de Cataluña sobre el tratamiento informativo de las tragedias personales’, se especifica que es “aconsejable prescindir de aquellas informaciones rutinarias o superfluas, que no proporcionen valor añadido a la información”. En este caso, las declaraciones de vecinos mencionando que no se lo esperaban o simplemente gente llorando, no aporta información al espectador sino que se recrea en el dolor.

Antena 3: una propuesta más formal en un primer momento

El día 11 de marzo, en el informativo de las 15h, cuando se encontró el cadáver del niño, se dedicó 16 de los 36 minutos del informativo al suceso (que equivale a un 44%), un tiempo inferior a Telecinco y, distribuido de forma distinta. La cadena de Mediaset destinaba la información al inicio y final de su telediario (siendo el único titular del día), mientras que, Antena 3 situaba en los titulares más noticias como el aniversario del 11-M o del tsunami de Japón. Además, el bloque principal se situaba en la parte inicial, pero iban conectando a lo largo del informativo para conocer la última hora; como en el minuto 18:50, 27:23 o en el 35:21.

Sorprende que a Ana Julia, en todo momento, se le presenta como la “pareja del padre”. No obstante, se ha respetado su presunción de inocencia al referirse a ella como la detenida por la Guardia Civil. Siguiendo el Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística, en el punto 22 se explica que: “las informaciones y opiniones deben respetar la presunción de inocencia”. En menor medida que Telecinco, se habla de rumores o especulaciones como información certera. Algún ejemplo sería: “ya se sospechaba de ella desde el principio”, “quería ocultar el cadáver” y, “parece que lo sacaban de un pozo”. También en menor medida se habla del dolor de los padres ya que, la única mención es que no han querido declarar ante las cámaras.

Por tanto, es una cobertura más respetuosa, al menos, ante las primeras informaciones no contrastadas de lo sucedido. Pero todo esto se rompe al día siguiente, en el informativo del 12 de marzo a las 21h, cuando abren con las imágenes de la capilla ardiente porque se centran en el dolor, que según el Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística: “en el tratamiento informativo de los asuntos en que medien elementos de dolor o aflicción en las personas afectadas, el periodista evitará la intromisión gratuita y las especulaciones innecesarias sobre sus sentimientos y circunstancias”.

Vemos que la emisión de ese día, 12 de marzo, se parece más al tono sensacionalista de Telecinco. No solo el de la noche sino también el de las 15h, más centrado en el dolor de la familia: “12 días de mucha ansiedad”, “durmiendo con su peor enemigo”, “madre rota de dolor”, “tiene un perfil de psicópata según los expertos”. Por tanto, observamos que se hacen comentarios innecesarios y se utilizan fuentes vecinales que no aportan información, sino especulación. La necesidad de saber porque lo hizo les lleva a hablar con expertos como criminólogos, para especular sobre unos posibles celos que serían el motivo de la causa de la muerte. Además, un experto en lenguaje no verbal dice que: “es fría y calculadora”, “su cara sudada o su sequedad labial revela que tenía información reservada”.

Además, para hablar de su pasado se refieren a su nacionalidad, por ejemplo, “la dominicana” o “de su país natal, República Dominicana”. Sabemos que no es una praxis correcta mencionar la nacionalidad si no aporta información, que es el caso; según la ‘Guía sobre el tratamiento de la diversidad cultural en los medios de comunicación’, realizada por el Colegio de Periodistas de Cataluña. Asimismo, se especula con su pasado; ya que, no hay una sentencia o investigación firme sobre su hija o sus ex-parejas que murieron en “extrañas circunstancias”. Incluso, se hace una conexión desde República Dominicana para decir que su familia no quiere hablar con la prensa.

Las manifestaciones ante la comandancia de la Guardia Civil de Almería son utilizadas para introducir informaciones entorno a la prisión permanente revisable (de la misma forma que Telecinco). Manuel Vilaseró, periodista de El Periódico, ha estado actuando como amigo de la familia y es una de las fuentes que utiliza Antena 3 como información (Telecinco 5 no lo hizo). Aunque, a posteriori, conocimos que se presentaba como amigo para luego publicar información como periodista, según denunció la propia madre. De esta manera, se vulneraba el artículo 4 del Colegio de Periodistas de Cataluña que dice: “no se debe utilizar métodos ilícitos de recogida de información”. Quizás el malestar de la familia procedía de la falsedad de presentarse como un amigo cercano cuando no lo era.

Por último, el tiempo dedicado al caso del niño Gabriel en el informativo del 12 de marzo fue de un porcentaje más elevado que en Telecinco. El tiempo destinado fue de 95% de la información, incluyendo informaciones relacionadas con la prisión permanente revisable (al igual que la anterior cadena) y una pieza publicitaria sobre un programa especial dedicado a Gabriel.

La Sexta: las voces de los periodistas

El informativo de La Sexta, el 11 de marzo a las 14h, se centra en las voces de diferentes periodistas, no en vecinos o piezas informativas de lo sucedido. Uno de los motivos sería porque se realiza con una hora de antelación al resto de informativos. Aunque, esto no impide que se hable de rumores. Todos los periodistas entrevistados por Cristina Villanueva especulan de lo que pudo haber pasado. En algunas ocasiones se avisa al espectador que es una hipótesis, pero en otras no, y ya hemos visto que no es una buena praxis según los códigos.

Los periodistas que intervienen en este informativo son: Manuel Marlasca, Mayka Navarro, Leo Álvarez y Manuel Vilaseró. Todos ellos mostraban su punto de vista de la investigación y especulaban el porqué. Manuel Vilaseró, “el amigo cercano de la familia”, explicaba que no había una buena relación entre Ana y Gabriel. Asimismo, se menciona que Ana es “la clara culpable” vulnerando la presunción de inocencia y “dudan de la participación de terceros”, culpándola a ella 100% y especulando en la investigación. Aunque, el periodista Manuel Marlasca desconfía de que “Ángel no sospechara de Ana” y pone en cuestión su inocencia ya que dice: “él puede estar implicado”. Por tanto, la rumorología que utilizan aporta informaciones contradictorias. Es el medio que más imágenes de Gabriel pone en pantalla, el resto de medios informan con imágenes de la investigación, de los padres o de las manifestaciones.

Incluso, sorprende el tratamiento de la Sexta vulnerando el principio de responsabilidad. Indaga en el dolor y el sufrimiento con preguntas al periodista situado en directo en Níjar: “¿cómo está el ambiente?” y, la posterior respuesta, “palo tremendo”.

Otros aspectos a resaltar serían: la mención de tweets de líderes políticos sobre el hallazgo del cadáver y el tiempo destinado al caso. Utilizan el 100% del informativo (incluso alargando el informativo de 50 minutos con un especial con más información).

Al día siguiente, 12 de marzo a las 14h, el tiempo dedicado se reduce a un 56% que corresponde a 17 minutos. En los titulares aparecen otros temas, como el secuestro del libro Fariña, y el tratamiento del suceso es más riguroso, respetando en todo momento la presunción de inocencia que no hubo el día anterior. Los rumores y la especulación continúan presentes intentando responder a preguntas como: ¿cuál fue el móvil?, ¿hubo cómplices? y ¿dónde ha estado el cuerpo? Con una pieza en la que se daban respuestas de a, b o c, intentando mostrar todas las hipótesis, lo que supone una vulneración del principio de veracidad porque no se habla de forma precisa sino a través de conjeturas. Para acabar, se menciona la nacionalidad de la ex-pareja de Ana (española) y la de su hija fallecida, que “trajo de República Dominicana”.

TVE: ¿cómo es el tratamiento en un medio público?

El informativo del 11 de marzo a las 15h es parecido al de Antena 3. En los titulares se informa de sucesos como el 11M, la borrasca Félix y otros temas internacionales como la aprobación de la reforma constitucional en China. Se dedica un 49% de la información al caso del niño Gabriel localizada en: titulares, la primera noticia, en el minuto 24 y al final del informativo (después de los Deportes).

Se puede observar que TVE intenta dar la información con el máximo cuidado sin vulnerar ningún principio. En todo momento respeta la presunción de inocencia de Ana Julia mencionándola como: “la detenida”, “la presunta autora” y “la presunta homicida”. Intentan no hablar de rumores (no vulneran el principio de veracidad) sino de información contrastada, lo que reduce su información a la detención y a los anteriores 12 días de búsqueda. Evitando así, toda la especulación de las cadenas privadas sobre los posibles motivos económicos o los probables celos. Asimismo, mientras La Sexta comentaba que era una investigación muy blindada sin filtraciones, TVE se refería al secreto de sumario. Otra similitud, con La Sexta, sería la utilización de Twitter para conocer las muestras de pésame de los principales líderes políticos.

La elección y la credibilidad de las fuentes no es la adecuada. La utilización de vecinos conmocionados, llorando o incluso insultando a la presunta autora no aporta información. En la recomendación que se hace sobre violencia de género como la ‘Guía para el tratamiento informativo de la violencia de género’ realizado por el Consejo Audiovisual de Andalucía (CAA) se aconseja “no utilizar fuentes o testimonios vecinales si no aportan datos informativos”.

En el informativo del día siguiente, 12 de marzo a las 15h, se dedica un 43% de la información al caso, siguiendo en la misma línea que el día anterior. En los titulares se habla de otros temas como el tiroteo en Madrid, la borrasca Félix y la primera medalla para España en los Juegos Paralímpicos de Invierno. Además, la estructura dentro del informativo continúa igual: es la primera noticia, se vuelve a conectar en el minuto 46 y luego un minuto final después de deportes.

El tratamiento es muy similar intentando no vulnerar ningún código deontológico. Se respeta en todo momento la presunción de inocencia y se intenta evitar la especulación o rumorología sobre el caso. Sólo se informa de lo que está contrastado. Sólo dos piezas se alejan de este parámetro: la primera sobre qué pudo pasar ese día, pero en todo momento justifican que sólo la policía podrá averiguarlo. Y la segunda hace referencia a una pieza, con la voz de un psiquiatra, de cómo se debe afrontar la muerte de un hijo (al final se apela a que se busque ayuda profesional para superar una situación así).

El resto de medios ha mencionado de una forma u otra la nacionalidad de la presunta asesina, ya sea diciendo que es dominicana o que su ex-pareja fuera español y que trajo a su hija de República Dominicana. En este caso, los informativos de TVE no han mencionado la nacionalidad. Sólo se han referido a lo que ponía en el atestado policial para hablar de la muerte de una de las hijas de Ana Julia en Burgos. Aunque de nuevo se ha recurrido a fuentes vecinales como fuente de información, es una mala praxis porque no se aporta información, sino emoción y dolor a la noticia.

Conclusión

El caso Gabriel ha sido muy seguido por los telediarios que han dedicado un gran espacio televisivo, en muchas ocasiones repitiendo una y otra vez lo mismo, sin información nueva. Aunque no han sido los únicos. Otros programas de las cadenas analizadas también han tratado el caso con excesiva extensión. Un ejemplo son los programas matinales de Antena 3 y Telecinco. Según Vertele, los programas de Susana Griso y Ana Rosa han marcado récord de audiencia (26% de share) gracias a la cobertura de este crimen mediático. No obstante, la reflexión que deberíamos hacernos debería ser la que expresaba la periodista Neus Tomàs en su cuenta de Twitter.

La información evoluciona peligrosamente hacia el terreno del infotainment y parece que, de momento, recoge buenos frutos: la audiencia. La madre de Gabriel decía para ‘Desaparecidos’ que: “la ética tiene que estar por encima de los intereses”. Así debería ser. El objetivo de obtener la máxima audiencia o la lucha por el share provoca que los contenidos no sean correctos desde el punto de vista deontológico y el interés comercial se convierte en un obstáculo para la buena praxis periodística. Cuando lo único que parece importar es el tráfico que vamos a tener y no el correcto tratamiento informativo, nuestra responsabilidad social queda empañada, al igual que nuestra reputación; y se viola la máxima del periodismo: la verdad.