L’1-O explicat per les televisions del país

Autora: Alba Cabrera (@cabrerita_96)

El referèndum d’autodeterminació celebrat el passat primer d’octubre va marcar l’actualitat periodística de Catalunya, Espanya i també a Europa. La seva repercussió política es devia al fet que aquesta consulta vinculant semblava ser la culminació del procés independentista català. Un procés que havia començat anys enrere i que ara havia decidit fer el pas definitiu per engegar-se tot i no comptar amb el suport institucional del govern central ni l’aprovació de la “llei de desconnexió” per part dels partits de l’oposició al Parlament de Catalunya.

L’objectiu d’aquesta entrada és fer una panoràmica de la cobertura que van realitzar diferents cadenes de televisió des d’un punt de vista deontològic, atenent als quatre principis bàsics del tesaure de l’Ètica Periodística de Salvador Alsius (veritat, justícia, llibertat i responsabilitat). Particularment, centrem l’atenció en la programació oferta aquell dia a La Sexta i 8TV, com a dos mitjans d’àmbit privat un d’Espanya i l’altre de Catalunya, i a TV3 i TVE com els dos mitjans de titularitat pública d’àmbit català i espanyol.

De manera general, cal destacar que només 8TV, La Sexta i TV3 van ser els canals a Espanya i Catalunya que van dedicar una programació especial per cobrir els fets. La resta de cadenes van dedicar un espai considerable al tema durant els seus informatius però no van alterar la seva programació. TVE n’és un exemple clar.

Captura de pantalla del programa Españoles por el Mundo el matí de l’1-O a TVE.

8TV

Centrant l’atenció en les cadenes seleccionades, començarem per 8TV com a mitjà privat català. L’edició especial del seu espai informatiu 8 Al Dia va tractar la informació amb cura i rigor, mostrant les diverses realitats del que estava passant i mantenint en tot moment la neutralitat informativa, seguint el Principi de Veritat.

El programa especial de 8TV es va allargar durant tot el dia i gairebé fins a les 12 de la nit.

La Sexta

Per la seva part, La Sexta ja havia centrat la temàtica de la seva programació de diumenge a l’1-O, especialment en els seus programes de política (La Sexta Noche i El Objetivo) i sobretot a Al Rojo Vivo, on portaven debatent sobre aquesta qüestió durant els darrers dies de la setmana anterior. També va ser amb aquest programa amb el qual la cadena va relatar el que estava passant des de les 8h fins a les 1.30h, acomplint especialment el Principi de Responsabilitat donant cabuda a matèries d’especial sensibilitat social. Cal afegir però, que es pot considerar que aquesta cadena va incomplir amb el Principi de Veritat per la manera de relatar la informació per part del seu presentador, que va emprar procediments discursius audiovisuals sensacionalistes. Malgrat tot, sí que van respectar el rigor i la neutralitat informativa que exigeix aquest mateix principi.

Al Rojo Vivo, amb emissió des de Madrid, es va traslladar aquell dia a Barcelona per informar de l’1-O.

TV3

En l’àmbit públic català, TV3 també va fer una programació especial per la cobertura de l’1-O, acomplint així amb el ja mencionat Principi de Responsabilitat. Els principis que TV3 no va acomplir en aquesta cobertura i que de manera generalitzada tampoc ha seguit amb el tractament del procés català han estat el Principi de Justícia (per falta d’imparcialitat per no incloure generalment el major nombre de punts de vista possibles sobre la qüestió) i el Principi de Llibertat (per deixar-se guiar quant al tractament de la informació per condicionaments externs per part dels poders polítics). D’aquesta manera, van quedar afectades les prescripcions del Llibre d’Estil de la CCMA que en el seu punt 1.1.2.4.1 (Poder polític i econòmic) especifiquen que “la producció i difusió de continguts dels nostres mitjans és independent del poder polític i econòmic i està guiada per criteris professionals i de servei públic”.

TVE

Finalment, la cobertura d’àmbit nacional –que s’organitza des de la seu central a Madrid– de TVE sobre l’1-O no va acomplir cap dels quatre principis ètics fonamentals. Com a televisió pública, cal remarcar que primerament va faltar al Principi de Responsabilitat per no fer una programació especial quan es tractava d’un tema d’especial sensibilitat social. El Principi de Veritat també es va veure afectat per no tenir prou cura i rigor en la contextualització dels fets i per no respectar la neutralitat valorativa, ja que es va dedicar molt més espai a les reaccions del govern central que a les imatges dels fets a Catalunya. Els Principis de Justícia i Llibertat també es van veure afectats per la falta d’imparcialitat mostrada per la cadena. Des del 2011, TVE veu controlat el seu discurs pel poder polític central. Aquesta situació ha generat des d’aleshores diversos canvis en la directiva. El dilluns següent a l’1-O, diversos periodistes de la cadena van demanar la dimissió de l’equip directiu de TVE per no sentir-se representats pel contingut que la cadena va oferir el dia anterior.

Captura del Retweet de la concentració dels treballadors de TVE amb cartells que duien la paraula “Verguenza”.

A més, TVE també va faltar a l’article 2.1.3. del Manual d’Estil de RTVE  perquè no van traslladar ni tan sols l’emissió de l’informatiu a Catalunya com sí havien fet per exemple amb els atemptats del 17 d’agost d’aquest any. Tal com s’especifica en aquesta prescripció: “Existen además otras situaciones en las que la imagen cede su protagonismo: son las noticias de última hora con gran repercusión y que pueden obligar incluso a alterar la programación para ofrecer un flash o un avance informativo de urgencia: un accidente de gran magnitud, una catástrofe, el fallecimiento  de una persona relevante, un atentado terrorista, etc. Cuando esto ocurra, la prioridad de los profesionales de TVE será informar a la audiencia lo antes posible, sin esperar al siguiente telediario ni a disponer de las imágenes más adecuadas. Se ofrecerán al espectador los datos contrastados y confirmados acerca de la noticia en cuestión y, simultáneamente, se movilizarán los medios técnicos y humanos necesarios para ofrecer la mejor y más rápida cobertura posible. En los casos de ausencia de imagen, un mapa del lugar de los hechos y las adecuadas conexiones telefónicas con protagonistas, testigos, expertos y/o informadores serán dos de los recursos más válidos para afrontar las necesidades informativas más urgentes”.

Televisions privades oferint millor servei informatiu al ciutadà que les públiques

En conclusió, es pot esclarir que a través de la seva programació, algunes televisions privades a Espanya i Catalunya van tractar d’una manera més completa, àmplia i plural que no pas les cadenes de titularitat pública un tema de primer ordre com és el referèndum de l’1 d’octubre. La Sexta i 8TV van funcionar com a servei per a la ciutadania a l’hora d’informar sobre els esdeveniments de l’1-O de manera molt més correcta èticament que les televisions públiques. Aquestes haurien de representar i adreçar-se al conjunt de la ciutadania –perquè tothom paguem per aquests serveis per igual– amb uns continguts plurals, més que no pas actuar com a altaveus ideològics dels governs que els financen.

Anuncis

Els mitjans de comunicació: artífexs de l’opinió pública

Autora: Gal·la Argelaga (@Galargelaga)

La demoscòpia és la tècnica més utilitzada per analitzar l’opinió pública. L’objectiu dels sondejos d’opinió és estudiar les tendències (polítiques o de consum, per exemple) manifestades per la societat. Però la validesa de les enquestes està qüestionada des de fa anys. Sociòlegs com Pierre Bordieu ja consideraven que els sondejos d’opinió no mesuren pas el què pensa la gent, sinó que són un instrument de construcció social (Bordieu 1973). Però no tan sols les preguntes de les enquestes (i les respostes oferides), ens condicionen, sinó que la posterior interpretació de les dades que fan els mitjans és el següent ingredient que converteix l’opinió pública en una construcció social. De fet, sociòlegs com Walter Lippman consideren que l’opinió pública hauria de ser organitzada per a la premsa, i no pas per la premsa (Lippman, 1922).

Amb aquesta premissa, pretenem fer una anàlisi qualitativa de fins a quin punt poden distar les interpretacions d’un diari i un altre. Un dels deures principals dels mitjans és el de difondre informació veraç, honestament i crítica, sense distorsions, ja que és responsabilitat del periodista que la societat es formi una opinió coherent sobre el món. De fet, aquest és un aspecte que encapçala la majoria dels codis deontològics, tals com el del Col·legi de Periodistes de Catalunya –el primer punt-, el de la FAPE –el segon i el tercer punt- o el de la UNESCO –primer, segon i tercer punt. Per a l’anàlisi ens centrarem en els resultats obtinguts en els baròmetres del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) d’octubre i desembre de 2016, i de gener i febrer de 2017.

El CIS, organisme autònom que depèn del Ministeri de la Presidència, porta a terme els Baròmetres, enquesta mensual que pretén mesurar l’estat de l’opinió pública espanyola en temes polítics, sociològics i econòmics. Hi ha un bloc de preguntes fixes, d’altres són trimestrals (com les de gener, abril, juliol i octubre, que calculen l’estimació de vot) i, a més, cada baròmetre conté un altre bloc de preguntes variable que es dedica a un tema d’interès polític o social concret.

En aquesta anàlisi ens fixarem en el tractament que quatre diaris de referència de la premsa espanyola fan, en els seus titulars (tenint en compte que és el primer element que veu el lector i el que condiciona el click), dels resultats obtinguts en els baròmetres anteriorment esmentats. Concretament ens centrarem en:

  • L’estimació de vot (baròmetres CIS d’octubre de 2016 i gener de 2017).
  • El nivell de satisfacció pel que fa a la situació econòmica i política (baròmetres CIS de gener i febrer de 2017).
  • Els problemes que més preocupen a la societat espanyola.

Els diaris consultats són dos de conservadors (ABC i El Mundo) i dos de liberals (El País i La Vanguardia). Tots els diaris es fan ressò dels resultats d’aquests baròmetres, però no tots presenten el mateix frame quan parlen dels indicadors, i molts d’ells esquiven les respostes a algunes de les preguntes. També val la pena destacar que els articles consultats a El País i a La Vanguardia no tenen cap enllaç que ens condueixi a l’estudi que esmenten (Baròmetre CIS); només els articles de l’ABC i de El Mundo ens permeten accedir al document referit (aquest últim inclou els dos documents a què fa referència la comparació).

A més a més, malgrat que tots els articles que hem consultat mencionen la font (Baròmetre CIS), només un d’ells explica (i de manera superficial) com s’ha realitzat el sondeig.

Captura de pantalla que reflecteix la descripció que La Vanguardia fa sobre el procés d’execució de l’enquesta del CIS

Es tracta d’una manca de precisió i exactitud tenint en compte que mencionar qui ha fet l’enquesta no és suficient; s’ha d’explicar com s’han obtingut les entrevistes, com s’han formulat les preguntes, les persones que s’han enquestat i els taxes de resposta i marge d’error. Així ho expliciten llibres d’estil com el de El País (a l’article 1.38), el de Vocento (a l’epígraf 1.2.10 – Encuestas) o el de Canal Sur (punt 3.12.1).

ESTIMACIÓ DE VOT

Podem trobar les darreres dades comparables pel que fa a la intenció de vot en els baròmetres CIS d’octubre de 2016 i gener de 2017.

Elaboració pròpia, basat en dades del Baròmetre del CIS d’Octubre i Gener

Tots quatre diaris fan referència a la remuntada del PSOE (1,6 punts), però cap d’ells en fa al descens del PP (1,5 punts). Malgrat la pujada del PSOE, El País i El Mundo remarquen que els socialistes encara estan per sota de Podemos. L’ABC i La Vanguardia, en canvi, emfasitzen que el PP es manté en primera posició, sense mencionar Podemos.

NIVELL DE SATISFACCIÓ ENVERS LA SITUACIÓ ECONÒMICA I LA POLÍTICA

El nivell de satisfacció, tant de la situació econòmica com de la política, és baix, en general. Al voltant del 60% dels espanyols enquestats creuen que la situació econòmica és dolenta o molt dolenta; el percentatge s’eleva al voltant del 70% si parlem de la situació política. No obstant això, el baròmetre CIS de gener va mostrar una lleugera milloria respecte del de desembre, al contrari que al febrer que el nivell d’insatisfacció augmenta, quedant per damunt dels nivells de desembre. La mateixa tendència es repeteix quan es demana opinió sobre la situació de fa un any i la previsió per a d’aquí un any.

Elaboració pròpia, basat en dades del Baròmetre del CIS de Desembre, Gener i Febrer

Aquestes dades són valorades de manera superficial pels diaris escollits. Només La Vanguardia fa referència a la millora en la percepció de la situació econòmica al baròmetre de gener. I només l’ABC informa de l’augment de la insatisfacció reflectida en el baròmetre CIS de febrer. Cap mitjà menciona la percepció dels ciutadans envers la situació política ni el fet que estem, segons els enquestats, pitjor que fa un any i que la situació s’agreujarà encara més.

LES PRINCIPALS PREOCUPACIONS

Tots els mitjans obvien les principals preocupacions dels espanyols enquestats: l’atur, la corrupció i els problemes d’índole econòmica.

Elaboració pròpia, basat en dades del Baròmetre del CIS de Desembre, Gener i Febrer

Només es fan ressò, i no tots, d’aquells problemes que han vist augmentat el grau de preocupació. Al febrer (baròmetre CIS de gener), La Vanguardia i l’ABC fan referència a l’increment de la inquietud respecte a les pensions i el terrorisme internacional. Al març (baròmetre CIS de febrer), tots (La Vanguardia, l’ABC i El Mundo), tret de El País, tracten el creixement de l’alarma per la corrupció, sense mencionar, però, que és la segona causa que més preocupa.

En definitiva, sembla que donar una visió completa de la realitat, veraç, crítica i sense biaixos, no és la prioritat dels diaris que hem analitzat. Ens hem trobat dades interpretades de formes diferents (pel que fa a l’estimació de vot), absència d’informació (pel que fa al grau de satisfacció amb la situació econòmica i la política) i valoracions no gaire exhaustives sobre el que realment preocupa als espanyols. És a dir, si un una persona es llegeix els quatre diaris estudiats, no sabrà ni que el PP ha perdut punts, ni que la preocupació per la situació econòmica i política ha augmentat, ni que les majors inquietuds dels espanyols són l’atur i la corrupció i el frau polític.

Referències

Alsius, Salvador (1992). Codis ètics de periodisme televisiu. Adaptació feta per a la investigació “Ètica i excel·lència informativa”. Pòrtic. Barcelona.

Bourdieu, P. (1973). Les temps modernes. La opinión pública no existe. Les Éditions de Minuit

Lippman, W. (1922). Public Opinion. S.L.Colección: Inactuales

Manual de estilo del diario El Pais de España.

Libro de Estilo Canal Sur Televisión y Canal 2 Andalucía

Libro de Estilo de Vocento

Perquè és important la terminologia emprada quan parlem de terrorisme?

Autora: Andrea Zamorano (@zp_andrea)

Els atemptats que va patir Brussel·les el passat 22 de març van comportar, a nivell mediàtic, que durant dies el terrorisme tornés a ser el tema principal de l’agenda informativa. Els principis deontològics de la professió periodística atorguen a aquest tema una especial rellevància. Segons el Tesaure periodístic elaborat pel Dr. Salvador Alsius, professor de la Universitat Pompeu Fabra, cal ser curosos quan parlem de terrorisme per tal de respectar els principi de veritat, justícia i responsabilitat.

Una de les precaucions que hauria de tenir el periodista està relacionada amb l’ús de la terminologia. Diverses guies demanen no relacionar el terrorisme amb comunitats concretes, com el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que recomana el següent: “Evitem identificar els termes terrorista i terrorisme amb una religió o una nacionalitat concretes per no caure en generalitzacions o fomentar estereotips que no responen a la realitat”. Un altre exemple el trobem a les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. El seu dinovè punt diu que “En el cas de tragèdies provocades per grups terroristes les expressions emprades per designar-los han de ser rigoroses i exactes. Convé evitar els malentesos derivables d’expressions com ‘terrorisme basc’ o ‘terrorisme islàmic’, les quals per extensió al·ludeixen a tot el poble basc i a tot l’Islam”.

D’aquestes recomanacions es pot extreure que l’ús de certa terminologia pot vulnerar el principi de justícia pel que fa al tractament de grups socials desfavorits, com és el cas de la comunitat musulmana que, a Europa, es troba en una situació minoritària. Aquest grup social està exposat al racisme i la xenofòbia, per tant, cal evitar estigmatitzar-lo. Això porta a plantejar: com parlar d’aquest tipus d’atacs perpetrats pel grup terrorista Estat Islàmic? I, ho fan bé els mitjans?

Tal com demana el CAC caldria evitar el terme ‘terrorisme islàmic’. Tot i això, alguns mitjans encara l’utilitzen. Ho podem veure en la peça ‘¿Está Bruselas preparada para enfrentar el terrorismo islámico?’ de El País publicada el 23 de març.

Imatge1TerrorismeElPais

Com a substituts o sinònims d’aquest terme els mitjans utilitzen sovint ‘terrorisme islamista’ i ‘terrorisme gihadista’. Alguns exemples són una peça del 23 de març de Barcelona Televisió titulada ‘Brussel·les intenta tornar a la normalitat sota l’efecte dels atemptats gihadistes’ o l’editorial del diari Ara del 5 d’abril ‘La necessitat d’una estratègia global contra el terrorisme islamista’. Seria correcte parlar d’‘islamisme’ o de ‘gihadisme’ en relació als atacs perpetrats pel grup terrorista Estat Islàmic?

Imatge2TerrorismeBTV

En aquest punt hi ha opinions divergents. Gran nombre d’experts accepten i utilitzen el terme ‘gihadista’ però d’altres, com l’islamòloga Dolors Bramon, afirmen que en fem un ús incorrecte. En una entrevista al diari Ara, Bramon explica que “si del terrorisme en volem dir gihad, ens equivoquem, pervertim l’islam i confonem la població”. Segons Bramon no hauríem de parlar de gihadistes de l’Estat Islàmic sinó de “terroristes” o “assassins”. Pel que fa a la paraula ‘islamista’, Bramon explica que l’islamista és “un musulmà desviat” que no té perquè ser terrorista. Per tant, també seria adequat fer-ne la distinció.

La importància de vigilar quin lèxic emprem no és només degut al perill d’estigmatitzar sinó també per la possible legitimació del discurs dels terroristes. El llibre d’estil de Vocento en el punt 1.2.13., apartat c, recalca que “cal extremar la vigilància amb la finalitat de no assumir com a propis el lèxic i els arguments amb que aquelles [les organitzacions terroristes] justifiquen les seves accions”.

Per aquest motiu alguns col·lectius i també mitjans estan substituint el terme ‘Estat Islàmic’ per ‘Daesh’ ja que tal com explica la periodista Amanda Bennet a la peça ‘Daesh? ISIS? Islamic State? Why what we call the Paris attackers matters’ del Washington Post, “els membres de l’Estat Islàmic troben el terme [Daesh] intolerable”. Podem veure’n un exemple en una peça d’Antena 3 publicada el 25 de març.

L’anteriorment citada Dolors Bramon diu en una altra entrevista a Nació Digital que no es pot parlar d’Estat Islàmic perquè “no són ni una cosa ni l’altra”. D’aquesta manera s’hauria de dir ‘mal anomenat Estat Islàmic’ o ‘pretès Estat Islàmic’. Aquests dos conceptes, però, no s’utilitzen gaire als mitjans, presumiblement degut a la seva llargada.

Així doncs, tot i que els mitjans fan un ús molt diferent de la terminologia i tampoc no hi ha consens a l’hora de determinar quins termes s’han d’usar, cal ser conscients de les implicacions deontològiques que pot tenir l’ús d’alguns conceptes.

Atemptats a Brussel·les: quan els mitjans també en són víctimes (II)

Autor: Marc Corominas Planas (@kuru)

El matí del dimarts 22 de març les redaccions de tots els mitjans de comunicació van veure com s’alterava l’agenda prevista per aquell dia. A casa nostra les informacions que tots els mitjans tenien preparades sobre la visita d’Obama a Cuba, la vaga de controladors aeris francesos o l’accident de Freginals van quedar relegades. Aquell matí ens despertàvem amb el pitjor atemptat de la història de Bèlgica. Davant d’això tots els mitjans tenien el repte d’informar amb celeritat al públic, una tasca arriscada.

“El rigor és la primera víctima en una tertúlia”. Així podríem definir com va ser el tractament informatiu dels fets en moltes de les cadenes de televisió nacionals. El que sol ser un magazine de notícies més o menys soft es convertia de sobte en un centre d’actualització constant d’informació sobre els atemptats. Això sí, amb els mateixos contertulians. És en aquest context on principis del Tesaure periodístic elaborat pel professor de la Universitat Pompeu Fabra Dr. Salvador Alsius com  la no difusió de conjectures, especulacions i rumors o la garantia d’oferir precisió i exactitud de les dades poden ser vulnerats fàcilment. I així va ser. Afirmacions que auguren més morts que els atemptats de París, periodistes que asseguren que hi ha hagut explosions en més de 4 punts o fins i tot es fan ressò de rumors que quantifiquen fins a 500 el nombre de ferits. Tot això i més va ser el que es va poder veure en canals de gran difusió com Tele5. I és que l’obligació d’oferir informació rigorosa i no difondre rumors i especulacions és el tronc de qualsevol codi deontològic periodístic. Des del Col·legi de Periodistes de Catalunya (punt 1) fins la Federació Internacional de Periodistes (punt 3), passant per la FAPE (preàmbul) o el Consell d’Europa (punt 4) recullen en els seus codis deontològics la necessitat de fonamentar la informació difosa.

Davant aquests successos, tal com recomana RTVE en el seu document Reflexiones sobre los medios de comunicación y el terrorismo “les activitats terroristes han de ser objecte d’un tractament informatiu especialment rigorós i completament lliure de qualsevol tipus de concessions al sensacionalisme i l’especulació”. Però no només algunes tertúlies van pecar per l’afany d’oferir l’última hora. Les xarxes socials han accelerat increïblement els ritmes i el trànsit informatiu, i també podem trobar exemples de mitjans que van donar crèdit a informacions falses com podria ser la difusió de suposats vídeos de l’explosió dins l’aeroport, que no corresponien als atemptats de Brussel·les o a d’altres informacions, com el tancament de fronteres.

Captura tuit erroni LVDG

Per aquests casos com també recomana el llibre d’estil de Canal Sur (cap.9) “les dades en aquests casos, han de ser minuciosament contrastades i sotmeses a revisió”. En el cas dels atemptats de Brussel·les una de les eines més eficaces per verificar la informació era el compte de Twitter del gabinet de crisi del govern Belga.

El tractament de grups socials desfavorits també fou un altre dels principis del Tesaure que molts mitjans van violar. Un de les primers detalls que va començar a difondre’s després d’informar sobre les explosions a l’aeroport foren el testimoni d’alguns dels presents que asseguraven haver sentit “crits en àrab”. Aquesta informació fou difosa per molts mitjans que minuts més tard van rectificar i van esborrar el missatge. Aquest exemple vulneraria tan el principi 2.2.1 del Tesaure, en relacionar un idioma parlat per milions de persones amb el terrorisme i alhora amb el punt 1.3.2 sobre els procediments discursius on es fa esment de la titulació i estructures textuals ja que la intencionalitat del missatge malmet la informació. De la mateixa manera, en les Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals del CAC, en el punt 19, es recorda que “en cas de tragèdies provocades per grups terroristes, les expressions emprades per designar-los han de ser rigoroses i exactes. Convé evitar malentesos derivables d’expressions com “terrorisme islàmic”, les quals per extensió al·ludeixen a tot l’Islam”. En aquest sentit trobem exemples com el reportatge de El Confidencial titulat “Brusel·las capital de Eurabia” i que s’il·lustrava amb una dona amb burka.

Eurabia El Confidencial

De la mateixa manera, i com un exemple més, un tertulià de El programa de Ana Rosa va propagar afirmacions com “Brussel·les és una plataforma de llançament del terrorisme entre altres raons pel descontrol sobre determinat flux d’immigració” fins el punt d’afirmar que entre Síria i Brussel·les hi ha “un pont aeri” i de considerar “un problema” que el barri de Molenbeek sigui de majoria musulmana perquè “és un reservori de l’islam més radical”. Cal tornar a recordar, tal com fa “L’Informe sobre el tratamiento informativo en los medios de comunicación respecto de las víctimas del terrorismo de la FAPE el “respecte a la no discriminació per raó de color, raça, religió o ideologia, així com la no criminalització dels parets i amics innocents”.

Aquests són alguns dels exemples de vulneració de principis del Tesaure que es van poder observar el dia dels atemptats. Una demostració de la del conflicte dels mitjans d’avui en dia entre el dret a la informació i el deure periodístic d’oferir una informació rigorosa sense difondre rumors i especulacions. A aquest debat, que acaba sent una diferència entre models de periodisme i va més enllà de casos com el de Brussel·les s’hi afegeix el debat sobre la islamofòbia. Com hem vist, més enllà de no donar veu al racisme, cal cuidar les formes i evitar generalitzacions que estigmatitzen col·lectius sencers, més enllà dels propis autors.

NOTA: Aquest article és el segon d’una sèrie de peces en què s’analitza el tractament informatiu que van fer els mitjans d’àmbit estatal sobre els atemptats a Brussel·les. Aquesta se centra en el principi de veritat (rigor informatiu, rumors i especulacions) i en el principi de justícia (tractament de grups socials desfavorits).

El llenguatge, un virus de l’espai exterior

Autora: Andrea Pérez (@IsItCollegeYet)

10 d’octubre del 2015. Es constitueix el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona i se’n fa una presentació oficial a Can Batlló. S’adjunta també un comunicat de premsa públic al web de l’Espai de l’Immigrant.

Fotografia de la presentació disponible al web de l’Espai de l’Immigrant

No tota la premsa escrita se’n fa ressò, amb una cerca ràpida, destaquen les peces d’El País i La Vanguardia. Totes dues opten per un titular que té com a subjecte “els manters” i escullen fotografies que no pertanyen a la presentació del sindicat.

Titular de la noticia d’El País

Titular de la noticia de La Vanguardia

Titular de la noticia de La Vanguardia

Definició de “manter” segons la RAE

Definició de “manter” segons la RAE

Crida l’atenció la imatge escollida per La Vanguardia, així com el peu de foto: “un manter es dirigeix a l’estació de Sant Adrià, després d’abastir-se”.

Fotografia escollida per La Vanguardia

Fotografia escollida per La Vanguardia

Una notícia especialment curta que es remet directament al teletip de l’Agència EFE i que, fins i tot, presenta errors tipogràfics i una redacció certament descuidada.

Fragments del text de La Vanguardia [faltes en vermell]

Fragments del text de La Vanguardia [faltes en vermell]

Pel que fa a El País, destacaríem un fragment que explica el sorgiment del col·lectiu de la següent manera [quan fan menció a l’organització es refereixen a l’Espai de l’Immigrant]:

Fragment del text d’El País [faltes en vermell]

Fragment del text d’El País [faltes en vermell]

Només amb aquestes dues peces observem certes irregularitats deontològiques; però atès que pot extreure’s una conclusió més global i detallada del tractament, vegem primer dos exemples més extrets de la Televisió de Catalunya i Antena 3, respectivament. A la notícia de TV3 un es troba això: veiem com, malgrat ser el titular d’aquesta, la presentació del Sindicat no es menciona fins passada la meitat del vídeo [0:44] seguit d’un “mentrestant”, també es fa referència a “els manters”. El primer que s’exposa són els conflictes ocasionats per l’activitat i, després, el fet d’actualitat.

D’altra banda, pel que fa a la peça elaborada per Antena 3, el subjecte del titular és l’Ajuntament de Barcelona que permet la constitució del sindicat. La notícia comença fent referència a l’alerta en la qual es troben els comerciants de Barcelona. “L’oposició” es redueix a Ciutadans, que qualifica de “despropòsit” el beneplàcit de l’Ajuntament.
El testimoni que es reprodueix per part dels comerciants: “Esta gente no están legalizados”.

No només estem davant del principi de veritat mencionat al Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius (pel que fa a la cura i el rigor o la neutralitat valorativa), sinó precisament del principi de justícia, que fa referència específica al tractament de grups socials desfavorits. Així, hauríem de considerar la necessitat d’extremar el nostre rigor periodístic, tal com ens recorden els articles dels següents codis de Deontologia Periodística de referència.

12) Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l’ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral.

Col·legi de Periodistes de Catalunya. Declaració de Principis de la Professió Periodística

7. The journalist shall be aware of the danger of discrimination being furthered by the media, and shall do the utmost to avoid facilitating such discrimination based on, among other things, race, sex, sexual orientation, language, religion, political or other opinions, and national or social origins.

Federació Internacional de Periodistes (FIP). Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes

Principle VIII: Respect for universal values and diversity of cultures

A true journalist stands for the universal values of humanism, above all peace, democracy, human rights, social progress and national liberation, while respecting the distinctive character, value and dignity of each culture, as well as the right of each people freely to choose and develop its political, social, economic and cultural systems. Thus the journalist participates actively in social transformation towards democratic betterment of society and contributes through dialogue to a climate of confidence in international relations conducive to peace and justice everywhere, to détente, disarmament and national development. It belongs to the ethics of the profession that the journalist be aware of relevant provisions contained in international conventions, declarations and resolutions.

UNESCO. Principis internacionals d’ètica professional del periodisme

En el cas concret del testimoni que presenta Antena 3, podem destacar el punt c) de l’article 7 del codi de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE):

7. El periodista extremará su celo profesional en el respeto a los derechos de los mas débiles y los discriminados. Por ello, debe mantener una especial sensibilidad en los casos de informaciones u opiniones de contenido eventualmente discriminatorio o susceptibles de incitar a la violencia o a prácticas humanas degradantes.

c) Debe, finalmente, y con carácter general, evitar expresiones o testimonios vejatorios o lesivos para la condición personal de los individuos y su integridad física y moral.

Ús d’imatges que no corresponen al propi fet

És perillós (i falta al rigor) l’ús de seqüències que no pertanyen a la presentació del sindicat, atès que atorguen connotacions negatives o d’alerta innecessària a un fet que és fins i tot positiu en tant que es tracta d’un gest pacífic per part d’un col·lectiu amb qui, fins aquell moment, no s’hi havia parlat més enllà de càrregues policials. La National Union of Journalists recorda, al seu novè article que “el periodista no produeix material que provoqui l’odi o la discriminació”.

El relat de la creació del sindicat

Al diari El País, la constitució del sindicat [sempre en cursiva per donar a entendre que no ho és en realitat] es presenta com una reunió clandestina de terroristes. És important cuidar el llenguatge amb què hom es refereix als grups vulnerables, perquè pot fomentar l’estigma i la criminalització. De la mateixa manera, l’alarmisme que crea la peça d’Antena 3 és desproporcionat.

Exactitud i esforç en l’obtenció de la informació: “veu amb bons ulls”

Tots els mitjans consultats fan servir la mateixa declaració de Laia Ortiz que “veu amb bons ulls” la creació del Sindicat Popular de Venedors Ambulants; fet que, juntament amb les errades tipogràfiques als mitjans escrits i la falta d’imatges de la presentació o de testimonis a les dues televisions exposades, posa en dubte el treball que hi ha darrere de la peça. En aquest sentit, el Col·legi de Periodistes de Catalunya recomana “impulsar la pluralitat de les fonts d’informació, pròpies d’una societat diversa” a la seva Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. Emprar en tot moment els migrants afectats com una font capaç d’articular un discurs coherent permetria deixar de convertir-los en objecte polític i que esdevinguessin subjecte polític.

En definitiva, sobta com el sobredimensionament del conflicte de la venda ambulant a Barcelona és indirectament proporcional a l’atenció (o la voluntat periodística d’entendre la situació) que rep la creació d’una associació de persones que, precisament, vol posar-hi solució.

Per contrastar el desànim, es faciliten alguns exemples de bones pràctiques pel que fa a una elecció adequada (no deslegitimadora) de les imatges o a un tractament més detallat i acurat de la informació:

Notícia elaborada pel Diario.es on s’empra una fotografia de l’acte, no es parla de sindicat en cursiva i es procura aportar una informació més ampliada.

Notícia elaborada pel Diario.es on s’empra una fotografia de l’acte, no es parla de sindicat en cursiva i es procura aportar una informació més ampliada.

Encara amb més informació però també amb el dubte de fer servir manteros com a subjecte, Público fa una peça que prova d’oferir informació detallada al respecte.

Encara amb més informació però també amb el dubte de fer servir manteros com a subjecte, Público fa una peça que prova d’oferir informació detallada al respecte.

En síntesi, sovint són els petits detalls els que marquen la diferència. Si la veritat i la mentida no són, si fa no fa, el mateix; tampoc ho és una fotografia que mostri com les persones que formen el sindicat es presenten oficialment de forma pacífica i organitzada, que una imatge d’arxiu que ensenya un migrant voltant per un polígon industrial per il·lustrar la mateixa informació. La deixadesa i la falta d’atenció, que relega la constitució del Sindicat al segon pla de la notícia i que fins i tot afegeix iròniques cursives o descuits ortogràfics i gramaticals, és un símptoma que exemplifica la falta de veu dels migrants als mitjans de comunicació com a persones capaces, com és lògic, de generar narratives constructives i articular discursos polítics.

El perill d’anar massa de pressa

Autora: Núria Falcó Romagosa (@nfalro)

El dret a la informació és un pilar fonamental de tota societat plural i democràtica, i per tant, els mitjans de comunicació tenen una funció essencial per tal que aquest dret es compleixi. “El primer compromís ètic del periodista és respectar la veracitat”, estipula la FAPE, la Federación de Asociaciones de Periodistas de España en el segon punt dels Principis Generals del seu Codi Deontològic. I no és l’única en parlar-ne: a nivell global, la UNESCO remarca el “dret del poble a una informació verídica” (article 1 dels Principis internacionals d’ètica professional del periodisme) i que el periodista ha de servir aquest dret a la informació “verídica i autèntica” (article 2). En una direcció molt semblant, la Federació Internacional de Periodistes (IFJ) estipula que el primer deure del periodista és respectar la veritat i el dret que té el públic a accedir-hi. Tal i com es diu a la declaració de la UNESCO, en tant que el periodisme és un bé social (tercer article), el periodista té una gran responsabilitat professional i, conseqüentment, el periodista ha de comunicar informacions acurades i comprensives.

Tot i que la teoria és aquesta, les presses a vegades fan que mitjans de comunicació o periodistes difonguin informacions sense prou fonaments o completament errònies. És el que va passar amb una notícia que Vilaweb va publicar el 9 de febrer sobre la suposada nova portada de la revista satírica Charlie Hebdo que va resultar ser completament falsa.  La imatge de la falsa portada havia circulat per Twitter i altres mitjans com El Plural o Público també la van donar per bona. La portada en qüestió feia referència a la polèmica desencadenada per la detenció de dos titellaires madrilenys per presumptament enaltir del terrorisme.

El Consell d’Europa deixa ben clar que les notícies s’han de difondre “després d’haver estat fetes les verificacions de rigor” (epígraf IV). Es podria pensar que cap dels mitjans que van publicar la falsa portada no havien fet un contrast de la informació; d’haver ho fet, haurien vist que a la pàgina oficial de la revista hi apareixia la verdadera portada. La revista es publica setmanalment, i el darrer número havia estat publicat tan sols un dia abans i no feia cap referència al cas dels titellaires espanyols.  Tanmateix, Vilaweb va explica que sí que havien consultat la pàgina web de la revista satírica, però que “en veient que diversos mitjans publicaven la notícia i deien que havia aparegut avui mateix” havien decidit considerar-la bona. Fent aquesta i altres explicacions, Vicent Partal, director de Vilaweb, va signar la rectificació que es va penjar al mitjà, on assumia personalment les culpes del que per tuït va titllar “d’error lamentable”. Van donar més importància al fet que la imatge circulés per Twitter que a la web oficial. No van tenir en compte que Twitter per si sol no és cap garantia de fiabilitat.

El director de Vilaweb va actuar seguint el codi deontològic en acceptar el seu error, perquè el periodista s’ha d’esforçar “per rectificar qualsevol informació publicada i revelada inexacta o perjudicial”, estipula la Federació Internacional de Periodistes (article V).  Partal no va esborrar la notícia ni els tuïts que deixaven el seu  mitjà en evidència, sinó que va trobar més adient signar una rectificació i disculpar-se als lectors “per haver-los fallat” i per “ser transparents amb els nostres errors, de no intentar amagar-los i d’intentar, alhora, explicar què ha passat i per quin motiu”.

Però el principi de veracitat no va ser l’únic afectat, sinó que també es podria considerar que no s’havia respectat la dignitat de Jorge Fernández Díaz, vulnerant el setè punt de la UNESCO. A la portada, a banda d’aparèixer-hi la silueta d’un titellaire i una crida a la “liberté titiriteros” (traducció poc acadèmica de ‘llibertat titellaires’), també es feia mofa de Jorge Fernández Díaz. El ministre apareixia caricaturitzat amb una esquella al coll, un penis volador al costat i se’l titllava de dictador. En aquest cas, per tant, en publicar aquella informació falsa no només es vulnerava el principi de veritat sinó que a més, comportava una falta de respecte envers el ministre. Però a Vilaweb no es va considerar necessari disculpar-se a Fernández Díaz. Qui sí que ho va fer va ser Público, que va qualificar el ministre d’interior de “víctima involuntària de l’error”.

L’altra independència

Autor: Narcís Figueras (@figtreesgodmade)

“Artur Mas firmarà aquest vespre el decret de convocatòria del 27 de setembre. La vicepresidenta Neus Munté insisteix que el decret s’ajustarà a la legalitat i que serà la gent qui li donarà el caire plebiscitari”. D’aquesta manera començava el sumari del Telenotícies Migdia de TV3 el dia 3 d’agost. Tot plegat amb un càiron: “Les hores prèvies al decret del 27-S”. Un cop dins del cos de l’informatiu, el presentador repeteix des de plató que “avui és el dia” i que l’aleshores president de la Generalitat signarà “aquest vespre” el decret. A més, afegeix que “el Govern no ha volgut revelar detalls de la signatura del decret” i enllaça amb una connexió des de la plaça Sant Jaume amb la pregunta de la discòrdia: “Sabem ja alguna cosa més d’aquest decret i a quina hora el firmarà Mas?”. La periodista respon: “Doncs l’hora exacta encara no la sabem, es manté de moment en secret […]”. El més probable, efectivament, és que ella no ho sabés en aquell moment i que s’estigués complint amb el deure periodístic de “vigilar escrupolosament” l’Administració perquè fes efectiva la seva obligació de transparència informativa (art. 11, FAPE).

Tanmateix: Són les nou i el TN Vespre comença amb un pla des de l’interior del Palau de la Generalitat amb sis protagonistes dempeus. Primer són Francesc Homs, Jordi Baiget i el mateix Artur Mas els que miren més enllà de les càmeres —potser esperant que el director cridi “acció!”. Tot seguit, Neus Munté, que en aquell moment era portaveu del Govern, fa el mateix gest i finalment Meritxell Borràs també gira el cap buscant l’aprovació d’algú altre a la sala. L’expresidenta del Parlament Núria de Gispert, de fet, no es fixa en l’escena que els ocupa fins que Baiget comença a llegir en veu alta el contingut del decret. La presència de les càmeres —que indiscutiblement hi han de ser— en aquest cas distorsiona la realitat per realimentació i, no només modifica les actituds dels membres del Govern a la imatge, sinó que sembla obvi que aquests s’esperen a actuar —i, per tant, a “representar” la notícia— fins que comença l’informatiu (1.2.2.6, Llibre d’Estil de la CCMA).

Cares_1

Cares_2

Un breu stand-up per recordar que es tractava “segurament de les eleccions més transcendentals de la història recent d’aquest país” dona temps a Artur Mas per arribar al pati dels tarongers. Aventurar futuribles no s’adiu amb la petició del Consell d’Europa (Resolució 1.003, art. 30) de diferenciar clarament els fets importants i el que són meres especulacions i, fer-ho donant per bona la versió d’un determinat actor polític no respon al contingut de l’article primer del Codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que reclama la distinció clara entre fets i opinions, en rebutja la “distorsió deliberada” i censura “la difusió de conjectures i rumors”.

Des d’allà, un —improvisat?— discurs institucional. En conjunt set minuts de directe amb un timing que, com ja va denunciar l’endemà el Sindicat de Periodistes de Catalunya, era massa acurat per no saber l’hora exacta en què tindrien lloc els fets. També és rellevant apuntar que la independència del poder polític (1.1.2.4.1, Llibre d’Estil CCMA) queda compromesa amb aquest tractament i, sobretot, que tenint en compte que es produïa justament quan es donava per encetada la campanya electoral i, per tant, Artur Mas no només era el president en funcions, sinó un dels principals candidats que hi havien de concórrer, el fet de permetre-li de fer el discurs en directe a l’inici del telenotícies —fora de qualsevol espai institucional com podria ser el discurs de Cap d’Any— suposa una violació del punt 1.1.3.1.5. del Llibre d’Estil de la Corporació —sobre Imparcialitat, neutralitat i pluralisme:

“Actuem amb imparcialitat, neutralitat i respecte pel pluralisme. En un conflicte, mantenim l’equilibri raonable a l’hora de donar presència a les parts, sense reduir la informació a la simple cessió acrítica d’espai a aquestes parts. No prenem partit, contextualitzem les notícies i oferim elements de judici a la ciutadania.”

En definitiva, costa d’entendre que, havent repetit en ambdues edicions de l’informatiu del dia que es tractava d’un decret ordinari, “gairebé idèntic al de les darreres eleccions”… el fet que un actor polític determinat pretengui dotar la situació d’elements èpics o de solemnitat provoqui que la cobertura dels mitjans públics també prenguin aquest caire. S’ha d’informar del caràcter solemne que ha tingut l’acte, no pas adoptar-lo. Ho recorda el Consell Europeu (Resolució 1.003, art. 29) quan afirma que la relació entre polítics i periodistes no ha de degenerar en “una connivència que pugui danyar la independència i la imparcialitat de la seva professió” o, a nivell estatal, el llibre d’Estil de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (art. 1. 1. 6.), que especifica que la informació política requereix “un seguiment crític i independent”.

És evident que entre les dues del migdia i les nou del vespre hi havia temps de sobres perquè la Generalitat fes pública l’hora de la signatura. D’altra banda, TV3 té també canals de sobres per informar si s’assabenta d’una informació que, recordem, per l’informatiu de migdia era rellevant però, malauradament, secreta. L’únic rastre, una piulada al compte de Twitter 324 Política: “El president Mas signarà el decret de convocatòria de les eleccions del 27-S a les 21h”. Feta, però, quan passaven 11 minuts de les 8 del vespre, poc més de tres quarts d’hora abans de l’inici del TN i amb temps insuficient per fer el desplegament de càmeres i periodistes que es va produir. Així doncs, sembla clar que els informatius de TV3 van obviar que coneixien l’hora de la signatura durant la tarda i la piulada anunciant-ho tenia més caràcter d’anunci del telenotícies que de transmissió d’informació. No es va fer “una informació actualitzada i completa” (art. 8, FAPE) quan ja se’n disposava. D’altra banda, desconec si des de la Generalitat es va invocar expressament l’off the record a l’hora de revelar a TV3 l’hora en què se celebraria la signatura però “pel que fa a assumptes relacionats amb les administracions públiques, el dret fonamental a la informació ha de prevaler sempre per damunt de qualsevol restricció que vulneri injustificadament el principi de la transparència informativa a la que estan obligades” (art. 6, Col·legi de Periodistes de Catalunya). De fet, com diu el punt novè de la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa, “els poders públics no s’han de considerar propietaris de la informació” i no se’ls ha de concedir la potestat de censurar-la.

Tuit_les21

En darrer lloc, cal dir que, tot i que algun membre de l’equip del Telenotícies va reconèixer l’errada a nivell individual, no es va complir l’article 3 del Codi del Col·legi de Periodistes que fa referència a la necessitat de “rectificar amb diligència” o, si s’escau, disculpar-se, ni l’apartat 1.1.3.1.2 del Llibre d’Estil de la CCMA dedicat a la veracitat i el rigor: “Reconeixem els errors importants i els corregim amb la màxima diligència i donant a la rectificació una rellevància equivalent”.

A tall de conclusió, sembla evident que el passat 3 d’agost no es va fer una cobertura de la convocatòria electoral tan bona com s’hauria pogut fer, sobretot considerant els principis de veritat (rigor informatiu, neutralitat valorativa, realimentació per presència d’informadors), justícia (imparcialitat, diversitat de punts de vista) i llibertat (control del poder polític, relacions amb les fonts). D’avant d’alguna dada rellevant, es va ignorar el dret del públic a conèixer la veritat (Federació Internacional de Periodistes, art. 1) i es va donar l’esquena a l’“agilitat i la immediatesa per atendre amb celeritat el dret a la informació” (Llibre d’Estil CCMA, 1.1.3.1.3.), unes condicions que, afegeix l’article, no són “excusa per a la pèrdua de la veracitat i la qualitat”. Segurament aquest cas té un caire menys flagrant que d’altres, resulta menys espectacular  i menys evident a simple vista. Ara bé, pren rellevància quan recordem la funció destacada dels mitjans de comunicació —més encara els públics— com a generadors i vehicles del debat públic en el si d’un sistema democràtic o parem esment en la responsabilitat social del periodisme, que té com a destinatari, en últim terme, el gran públic (UNESCO, art. 3).