Fregant el mal gust

Autora: Julia Tercero del Agua

El dijous 12 de març de 2015 diversos mitjans es feien ressò de la notícia, succeïda la nit anterior, que un agent de la Policia Nacional es va pixar en una estelada a Calella. L’agent, que formava part de les brigades d’antidisturbis instal·lades a Calella des del mes de setembre, anava begut i va cridar consignes antiindependentistes. Es tracta d’uns fets d’alt valor simbòlic, noticiables, per tant, i també sensibles, però que, aïllats, no tenien massa transcendència.

És per això especialment rellevant el tractament informatiu que en va fer el diari El Punt-Avui. Fidel al seu marcat to independentista, i sota el paraigües groc del hashtag #Catalunyavolviureenllibertat, el diari va publicar la notícia a la portada i amb el següent titular: “Un agent de la Policía Nacional begut es pixa en una estelada a Calella. Va ser l’únic mitjà que ho va publicar en portada. Probablement, a les redaccions dels altres mitjans aquesta notícia es va descartar perquè no era massa agradable.

A més, a El Punt-Avui la informació estava extensament ampliada, a pàgina sencera, a l’interior del diari, on s’explicava també que no hi va haver cap denúncia i es concretaven les reaccions de l’alcaldessa de Calella i del cos policial. També s’aportaven dos antecedents de casos en què uns militars, mesos enrere, havien estripat estelades.

Haver inclòs la notícia en portada, i el tractament informatiu que se’n va fer, relacionant l’agent amb tot el conjunt del cos policial, encara que va ser un fet aïllat i el policia no es trobava de servei (per tant, era indiferent la seva professió) denoten una forta tendenciositat en la línia editorial del diari. D’altra banda, i per fer la informació més objectiva, potser hauria estat interessant incloure en la contextualització alguna referència a l’existència de casos oposats: de catalans amb banderes espanyoles. Com que no va ser així, l’efecte aconseguit és el d’atiar l’odi dels independentistes catalans cap als espanyols i cap als cossos policials espanyols més concretament. N’és una prova el reguitzell de comentaris en aquest sentit que la notícia en la seva versió digital.

Aquest fet, si bé en un grau mínim, atempta contra un dels més bàsics principis deontològics: el de fomentar valors tan universals com la pau. El principi VIIIè del codi deontològic de la UNESCO així ho explica:

A true journalist stands for the universal values of humanism, above all peace, democracy, human rights, social progress and national liberation, while respecting the distinctive character, value and dignity of each culture, as well as the right of each people freely to choose and develop its political, social, economic and cultural systems.

Cal apuntar, però, que encara que l’acte de l’agent també anava en contra de diversos valors universals referits anteriorment, el mitjà té una vocació de servei públic pel qual ha de tenir molta cura amb la manera com publica la informació.

De tota manera, el titular de la portada també contravé un dels més polèmics principis de la deontologia periodística: el del bon gust. Si bé certament el concepte està poc definit, no seria molt atrevit considerar el “es pixa” d’un cert mal gust com per anar a la portada.

L’article 30 de la Resolució 1003 Sobre l’Ètica en el Periodisme del Consell d’Europa diu que “In journalism, controversial or sensational items must not be confused with subjects on which it is important to provide information.”[En periodisme, els elements de controvèrsia o sensacionalisme no han de ser confosos amb els temes sobre els quals és important aportar informació].

La publicació de la notícia altres mitjans, com La Vanguardia, VilaWeb, o 20minutos, era més proporcionada en la seva extensió i en la situació de la notícia dins els diaris. A més, els tres titulars deien “orina” en comptes de “es pixa” o “se mea”. Però la font principal de totes aquestes notícies i, per tant, també el seu tractament, era d’El Punt-Avui.

La responsabilidad de no estigmatizar

Autora: Elisabet Gonzalez (@eliannaaritz)

Hay temas poco conocidos por la mayoría de la gente que de vez en cuando aparecen en los medios de comunicación. Sería el caso de la intersexualidad, una situación en la que no es posible saber con absoluta seguridad cuál es el sexo de un bebé, simplemente observando sus genitales. Esto se debe a que los órganos sexuales externos se sitúan a medio camino entre lo que sería el estándar de un hombre y el de una mujer. En estos casos, recae sobre los medios la responsabilidad de hacer una aproximación a la sociedad de un término muy complejo y desconocido a la vez. Y cuando eso ocurre hay dos opciones: tratar el tema correctamente para que así se normalice o contribuir a convertirlo en estigma.

La gran mayoría de los reportajes publicados entorno al tema caen en la segunda opción, vulnerando así una idea recogida en muchos códigos deontológicos, como en la FIP o la UNESCO:

Federación Internacional de Periodistas (artículo VII): “El periodista se cuidará de los riesgos de una discriminación propagada por los medios de comunicación y hará lo posible para evitar que se facilite tal discriminación, fundamentada especialmente en la raza, el sexo, la moral sexual, la lengua, la religión, las opiniones políticas y demás, así como el origen nacional o social.”

Organización de las Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura (artículo IX): “el periodista puede contribuir a eliminar la ignorancia y la incomprensión entre los pueblos, a hacer a los ciudadanos de un país sensibles a las necesidades y los deseos de los otros, a asegurar el respeto de los derechos y de la dignidad de todas las naciones, de todos los pueblos y de todos los individuos, sin distinción de raza, sexo, lengua, nacionalidad, religión o convicciones filosóficas”.

El caso es que algunos medios se atreven a juzgar: “a veces, pese al humor macabro de la naturaleza y la rigidez de las burocracias, hay personas que tienen suerte”. Y de este modo, mezclan opinión e información, quebrantando así el articulo 1 recogido en el código del Col·legi de Periodistes de Catalunya: “Observar siempre una clara distinción entre los hechos y opiniones o interpretaciones, evitando toda confusión o distorsión deliberada de ambas cosas, así como la difusión de conjeturas y rumores, como si se tratara de hechos”.

Otros, optan por dramatizar: “Al otro lado del teléfono, reconoce que ha llorado mucho y ha tenido que luchar en una sociedad donde lo correcto es ser lo que se denomina normal”. De forma que caen en un espectacularización gratuita que la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió aconseja no hacer (Artículo 2.1.3): […] “los profesionales deberán ceñirse a los hechos, desterrar los rumores, verificar la procedencia de los datos, contextualizar las noticias y ofrecer suficientes elementos de juicio, así como evitar la espectacularización gratuita.”

Y eso no es todo. También hay quienes eligen narrarlo como si se tratara de un cuento: “Cuando Gabriel J. Martín nació en San Fernando (Cádiz) un 12 de julio de 1971, en plena puesta de sol, sus genitales eran tan ambiguos que el médico los creyó femeninos”, “Y así fue como él se convirtió en ella”, “Y así, Patricia y Gabriel volvieron a encontrarse en el camino”.

Hay, por tanto, una tendencia generalizada en recrearse en los detalles morbosos que hace que nos encontramos con destacados como estos: «Odiaba las muñecas, los vestiditos y los juegos de niñas».

Personas muy vinculadas a este tema tienen una forma muy clara de verlo. Es el caso de Gabriel J. Martín, quién ha vivido esta situación en primera persona: “Aunque en los medios de comunicación aparecen historias muy llamativas de intersexuales, como sería la mía, la mayoría de las veces el sexo está bien asignado des de un principio”. Por tanto, bajo su punto de vista, los medios caen en la espectacularización.

Josefina Mata, creadora de un Festival de Cine i Estudios de Género que busca romper con el sistema dual hombre/mujer, también considera vital no convertirlo en espectáculo: “Hay que tener mucho cuidado al representar audiovisualmente la intersexualidad, debido a que existen pocas representaciones audiovisuales”. Y añade que, por tanto, “existen pocas oportunidades para que las personas intersexuales se identifiquen con una representación mediática o las personas no-intersexuales tengan un acercamiento adecuado al tema”.

La difusió d’especulacions sobre l’avió desaparegut de Malaysia Airlines

Autora: Adriana Valero (@adrianadengra)

Fa poc més d’un any, concretament el 8 de març del 2014, mitjans d’arreu del món informaven que un avió de la companyia Malaysia Airlines amb destinació a la Xina havia desaparegut amb 227 passatgers a bord i 12 tripulants de cabina. El vol MH370, que es dirigia a Pequín des de Kuala Lumpur, va perdre el contacte amb els controladors aeris i, des d’aquell moment, ni les autoritats ni la línia aèria no han aconseguit localitzar l’aeronau.

Des d’un primer moment, la investigació sobre la desaparició de l’avió va girar entorn de diverses hipòtesis. Paral·lelament, els mitjans van iniciar les seves pròpies indagacions sobre el “misteriós” vol a través de la difusió de conjetures, especulacions i rumors. Per citar alguns exemples significatius, el Daily Mail afirmava que la desaparició de l’avió malaisi podria ser el primer cas de “cyber-segrest” del món. El diari britànic apuntava la possibilitat que uns hackers s’haguessin fet amb el control de l’avió a través del mòbil.

En una altra línia, la cadena nord-americana CNN convidava al programa CNN Newsroom a Brad Meltzer , autor de novel·les de misteri i suspens, per participar en l’anàlisi sobre la localització de l’avió. Beltzer va exposar una sèrie de teories sobrenaturals i conspiratòries basades en especulacions que en cap moment van ser contrastades. El presentador del programa, Don Lemon, lluny de qüestionar el testimoni de l’escriptor, va mostrar-se agraït de les intervencions d’aquest. Segons va explicar durant l’entrevista, Lemon estava tractant de traslladar al debat la possibilitat que es plantejava molta gent: que l’explicació s’escapés del nostre enteniment.

Però no va ser la CNN l’únic mitjà que es va fer ressò d’aquestes teories. Channel 4 dedicava una peça a explicar totes les especulacions al voltant de la desaparició de l’aeronau -abduccions d’aliens entre d’altres- i concloïa l’article amb una comparació del cas del vol malaisi amb la sèrie americana Lost. Tot i que en cap moment afirmava que aquestes teories fossin certes, es limitava a exposar-les seguides dels arguments que podien confirmar-les. La premsa internacional i nacional també va dedicar articles a narrar el llistat de possibilitats sense fonaments sobre la localització de l’avió. Així, La Nación, La Vanguardia o el Boston.com exposaven totes les conjetures, acompanyant-les en els tres casos d’entradetes que manifestaven que “les hipòtesis creixien, mentre que la investigació no avançava”.

Així doncs, atenent a la difusió de rumors analitzats anteriorment, diversos mitjans no haurien respectat el principi de veritat en el tractament de la desaparició del vol MH370. D’acord amb l’article III de la Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), “El periodista no informarà sinó sobre fets dels quals coneix l’origen, no suprimirà informacions essencials i no falsificarà documents”. En aquest cas, la primera part de l’article quedaria totalment vulnerada, ja que en els mitjans esmentats els periodistes haurien informat sobre conjetures sense cap origen fonamentat.

Continuant amb el Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística, el quart article estableix que “l’emissió de notícies ha de realitzar-se amb veracitat, a través d’activitats verificadores i comprovadores oportunes i amb imparcialitat en l’exposició, descripció i narració dels mateixos. Els rumors no han de confondre’s amb les notícies”. Així doncs, en els casos tractats els mitjans donen difusió a conjetures, no només presentant hipòtesis no verificades i contribuint a la distorsió, sinó també aportant testimonis que aporten opinions que en cap moment són contrastades.

També cal destacar que alguns mitjans han difós rumors que afectarien directament a l’honor del pilot, ja que apunten que aquest es podria haver suïcidat i, per tant, seria el responsable de la mort de tota la tripulació. És el cas de The Huffington Post, que es feia ressò de la teoria d’alguns experts en aviació i titulava la peça com “MH370: ‘Pilot Zaharie Shah Committed Suicide & Killed Everyone Else On Malaysia Airlines Flight’” o de la pròpia BBC, que també es preguntava a l’enunciat si podria haver estat un suïcidi.

Així doncs, els mitjans, de nou, haurien faltat al principi de veritat, ja que no haurien respectat articles com el II del Codi deontològic dels periodistes catalans, que estableix que el periodista ha de “difondre únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d’expressions o qualificatius injuriosos”. D’acord amb aquest article, la difusió d’especulacions que vinculessin la desaparició del vol al suïcidi del pilot constituïren afirmacions sense base suficient que lesionen la seva dignitat i que, per tant, els mitjans haurien d’haver evitat a tota costa.

La deontologia periodística a les portades

Autora: Judit Sellart (@JuditSellart)

En ocasions les portades poden transgredir els principis de la deontologia periodística. Podem fixar-nos en dos exemples il·lustratius: una portada de l’ABC (“Tenemos un problema”, amb el dibuix d’una Ñ) i la consegüent resposta d’El Punt-Avui (“Tenim un problema”, amb el dibuix d’una Ç) del març del 2012.

Segons el primer article del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya cal “observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d’ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”. És clar que en aquestes portades els rotatius no respecten aquesta recomanació ni tampoc atenen a altres principis de l’ètica i la qualitat informativa (veritat, justícia, llibertat i responsabilitat).

imatge_portades

En primer lloc, el principi de veritat queda afectat per una manca de cura i rigor, ja que no s’estan transmetent informacions precises i exactes, com a màxim interpretacions de la realitat i de manera molt subjectiva. Hi ha veritablement un “problema” com a tal? En realitat, aquest suposat “problema” només són les opinions sobre el panorama polític català de dues opcions ideològiques radicalment oposades, identificades amb aquests dos diaris. En aquest sentit també queda afectada la neutralitat valorativa, ja que no es separa la informació de l’opinió. Sobre aquest aspecte, l’article 17 del codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) també estableix clarament que cal distingir “entre els fets que es narren i el que poden ser opinions, interpretacions o conjectures”, com passa en el cas analitzat.

A més, el fet de seleccionar aquest escenari polític i situar-lo com a element central de la portada pot portar en certa manera al sensacionalisme, fet que contravé prescripcions com l’article 30 de la Resolució 1.003 del Consell d’Europa, i pot contribuir, en darrera instància, a crear un enfrontament encara més fort entre els unionistes i els independentistes. Quant als procediments discursius, caldria parar atenció a la manera de titular, ja que en ambdós casos les portades acaben sent molt tendencioses. Són Catalunya o Espanya veritablement un “problema” l’una per l’altra? No es podria haver trobat una fórmula per transmetre una interpretació de la política actual que fos més neutral? En aquest sentit, el segon article del codi de principis de l’ètica periodística de la UNESCO estableix que el periodista ha de “situar conscientment els fets en el seu context adequat, manifestant les seves relacions essencials, sense que això comporti distorsions”.

També dins del principi de veritat, l’aposta d’El Punt-Avui es podria considerar un cert plagi, pel fet d’haver copiat el mateix titular (en diferent idioma) i la mateixa idea d’utilitzar una lletra representativa en groc sobre un fons vermell, l’endemà que ho fes l’ABC només per continuar amb la picabaralla.

En segona instància, també s’afecta el principi de justícia perquè en cap de les dues portades s’inclou res que pugui donar a entendre que en el text hi trobarem informació completa amb diferents punts de vista, tant sobre l’unionisme com l’independentisme i amb un cert equilibri entre elles, més aviat el contrari. La portada ja ens informa de l’única postura que trobarem a l’interior. Per tant, hi ha una forta manca d’imparcialitat.

En tercer lloc, pel que fa al principi de llibertat, la selecció d’aquestes portades es pot veure influïda pels condicionaments que, en major o menor grau, limiten la llibertat dels professionals d’aportar una visió editorial més àmplia i equilibrada de la realitat social. No es pot obviar que els periodistes desenvolupen la tasca en el sí de mitjans i grups editorials compromesos amb determinades tendències ideològiques, fet que provoca que habitualment els continguts informatius i d’opinió s’impregnin fortament d’aquestes tendències.

Finalment, quant al principi de responsabilitat, penso que cal parar força atenció a com es tracten les relacions entre Catalunya i Espanya (o entre Catalunya i la resta d’Espanya, tant se val) per intentar no crear un cert alarmisme i desinformació.

En conclusió, aquestes portades són contràries a alguns aspectes essencials de la deontologia professional periodística, sobretot perquè no són imparcials ni rigoroses en la informació. Ja d’entrada, veient-les, ¿com es pot esperar tenir les suficients dades per entendre la situació política catalana si, tant des de la premsa de Madrid com des de la de Catalunya, ho mostren com un “problema”, del qual, a més a més, només n’explicaran una part?