L’1-O explicat per les televisions del país

Autora: Alba Cabrera (@cabrerita_96)

El referèndum d’autodeterminació celebrat el passat primer d’octubre va marcar l’actualitat periodística de Catalunya, Espanya i també a Europa. La seva repercussió política es devia al fet que aquesta consulta vinculant semblava ser la culminació del procés independentista català. Un procés que havia començat anys enrere i que ara havia decidit fer el pas definitiu per engegar-se tot i no comptar amb el suport institucional del govern central ni l’aprovació de la “llei de desconnexió” per part dels partits de l’oposició al Parlament de Catalunya.

L’objectiu d’aquesta entrada és fer una panoràmica de la cobertura que van realitzar diferents cadenes de televisió des d’un punt de vista deontològic, atenent als quatre principis bàsics del tesaure de l’Ètica Periodística de Salvador Alsius (veritat, justícia, llibertat i responsabilitat). Particularment, centrem l’atenció en la programació oferta aquell dia a La Sexta i 8TV, com a dos mitjans d’àmbit privat un d’Espanya i l’altre de Catalunya, i a TV3 i TVE com els dos mitjans de titularitat pública d’àmbit català i espanyol.

De manera general, cal destacar que només 8TV, La Sexta i TV3 van ser els canals a Espanya i Catalunya que van dedicar una programació especial per cobrir els fets. La resta de cadenes van dedicar un espai considerable al tema durant els seus informatius però no van alterar la seva programació. TVE n’és un exemple clar.

Captura de pantalla del programa Españoles por el Mundo el matí de l’1-O a TVE.

8TV

Centrant l’atenció en les cadenes seleccionades, començarem per 8TV com a mitjà privat català. L’edició especial del seu espai informatiu 8 Al Dia va tractar la informació amb cura i rigor, mostrant les diverses realitats del que estava passant i mantenint en tot moment la neutralitat informativa, seguint el Principi de Veritat.

El programa especial de 8TV es va allargar durant tot el dia i gairebé fins a les 12 de la nit.

La Sexta

Per la seva part, La Sexta ja havia centrat la temàtica de la seva programació de diumenge a l’1-O, especialment en els seus programes de política (La Sexta Noche i El Objetivo) i sobretot a Al Rojo Vivo, on portaven debatent sobre aquesta qüestió durant els darrers dies de la setmana anterior. També va ser amb aquest programa amb el qual la cadena va relatar el que estava passant des de les 8h fins a les 1.30h, acomplint especialment el Principi de Responsabilitat donant cabuda a matèries d’especial sensibilitat social. Cal afegir però, que es pot considerar que aquesta cadena va incomplir amb el Principi de Veritat per la manera de relatar la informació per part del seu presentador, que va emprar procediments discursius audiovisuals sensacionalistes. Malgrat tot, sí que van respectar el rigor i la neutralitat informativa que exigeix aquest mateix principi.

Al Rojo Vivo, amb emissió des de Madrid, es va traslladar aquell dia a Barcelona per informar de l’1-O.

TV3

En l’àmbit públic català, TV3 també va fer una programació especial per la cobertura de l’1-O, acomplint així amb el ja mencionat Principi de Responsabilitat. Els principis que TV3 no va acomplir en aquesta cobertura i que de manera generalitzada tampoc ha seguit amb el tractament del procés català han estat el Principi de Justícia (per falta d’imparcialitat per no incloure generalment el major nombre de punts de vista possibles sobre la qüestió) i el Principi de Llibertat (per deixar-se guiar quant al tractament de la informació per condicionaments externs per part dels poders polítics). D’aquesta manera, van quedar afectades les prescripcions del Llibre d’Estil de la CCMA que en el seu punt 1.1.2.4.1 (Poder polític i econòmic) especifiquen que “la producció i difusió de continguts dels nostres mitjans és independent del poder polític i econòmic i està guiada per criteris professionals i de servei públic”.

TVE

Finalment, la cobertura d’àmbit nacional –que s’organitza des de la seu central a Madrid– de TVE sobre l’1-O no va acomplir cap dels quatre principis ètics fonamentals. Com a televisió pública, cal remarcar que primerament va faltar al Principi de Responsabilitat per no fer una programació especial quan es tractava d’un tema d’especial sensibilitat social. El Principi de Veritat també es va veure afectat per no tenir prou cura i rigor en la contextualització dels fets i per no respectar la neutralitat valorativa, ja que es va dedicar molt més espai a les reaccions del govern central que a les imatges dels fets a Catalunya. Els Principis de Justícia i Llibertat també es van veure afectats per la falta d’imparcialitat mostrada per la cadena. Des del 2011, TVE veu controlat el seu discurs pel poder polític central. Aquesta situació ha generat des d’aleshores diversos canvis en la directiva. El dilluns següent a l’1-O, diversos periodistes de la cadena van demanar la dimissió de l’equip directiu de TVE per no sentir-se representats pel contingut que la cadena va oferir el dia anterior.

Captura del Retweet de la concentració dels treballadors de TVE amb cartells que duien la paraula “Verguenza”.

A més, TVE també va faltar a l’article 2.1.3. del Manual d’Estil de RTVE  perquè no van traslladar ni tan sols l’emissió de l’informatiu a Catalunya com sí havien fet per exemple amb els atemptats del 17 d’agost d’aquest any. Tal com s’especifica en aquesta prescripció: “Existen además otras situaciones en las que la imagen cede su protagonismo: son las noticias de última hora con gran repercusión y que pueden obligar incluso a alterar la programación para ofrecer un flash o un avance informativo de urgencia: un accidente de gran magnitud, una catástrofe, el fallecimiento  de una persona relevante, un atentado terrorista, etc. Cuando esto ocurra, la prioridad de los profesionales de TVE será informar a la audiencia lo antes posible, sin esperar al siguiente telediario ni a disponer de las imágenes más adecuadas. Se ofrecerán al espectador los datos contrastados y confirmados acerca de la noticia en cuestión y, simultáneamente, se movilizarán los medios técnicos y humanos necesarios para ofrecer la mejor y más rápida cobertura posible. En los casos de ausencia de imagen, un mapa del lugar de los hechos y las adecuadas conexiones telefónicas con protagonistas, testigos, expertos y/o informadores serán dos de los recursos más válidos para afrontar las necesidades informativas más urgentes”.

Televisions privades oferint millor servei informatiu al ciutadà que les públiques

En conclusió, es pot esclarir que a través de la seva programació, algunes televisions privades a Espanya i Catalunya van tractar d’una manera més completa, àmplia i plural que no pas les cadenes de titularitat pública un tema de primer ordre com és el referèndum de l’1 d’octubre. La Sexta i 8TV van funcionar com a servei per a la ciutadania a l’hora d’informar sobre els esdeveniments de l’1-O de manera molt més correcta èticament que les televisions públiques. Aquestes haurien de representar i adreçar-se al conjunt de la ciutadania –perquè tothom paguem per aquests serveis per igual– amb uns continguts plurals, més que no pas actuar com a altaveus ideològics dels governs que els financen.

Anuncis

Els mitjans de comunicació: artífexs de l’opinió pública

Autora: Gal·la Argelaga (@Galargelaga)

La demoscòpia és la tècnica més utilitzada per analitzar l’opinió pública. L’objectiu dels sondejos d’opinió és estudiar les tendències (polítiques o de consum, per exemple) manifestades per la societat. Però la validesa de les enquestes està qüestionada des de fa anys. Sociòlegs com Pierre Bordieu ja consideraven que els sondejos d’opinió no mesuren pas el què pensa la gent, sinó que són un instrument de construcció social (Bordieu 1973). Però no tan sols les preguntes de les enquestes (i les respostes oferides), ens condicionen, sinó que la posterior interpretació de les dades que fan els mitjans és el següent ingredient que converteix l’opinió pública en una construcció social. De fet, sociòlegs com Walter Lippman consideren que l’opinió pública hauria de ser organitzada per a la premsa, i no pas per la premsa (Lippman, 1922).

Amb aquesta premissa, pretenem fer una anàlisi qualitativa de fins a quin punt poden distar les interpretacions d’un diari i un altre. Un dels deures principals dels mitjans és el de difondre informació veraç, honestament i crítica, sense distorsions, ja que és responsabilitat del periodista que la societat es formi una opinió coherent sobre el món. De fet, aquest és un aspecte que encapçala la majoria dels codis deontològics, tals com el del Col·legi de Periodistes de Catalunya –el primer punt-, el de la FAPE –el segon i el tercer punt- o el de la UNESCO –primer, segon i tercer punt. Per a l’anàlisi ens centrarem en els resultats obtinguts en els baròmetres del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) d’octubre i desembre de 2016, i de gener i febrer de 2017.

El CIS, organisme autònom que depèn del Ministeri de la Presidència, porta a terme els Baròmetres, enquesta mensual que pretén mesurar l’estat de l’opinió pública espanyola en temes polítics, sociològics i econòmics. Hi ha un bloc de preguntes fixes, d’altres són trimestrals (com les de gener, abril, juliol i octubre, que calculen l’estimació de vot) i, a més, cada baròmetre conté un altre bloc de preguntes variable que es dedica a un tema d’interès polític o social concret.

En aquesta anàlisi ens fixarem en el tractament que quatre diaris de referència de la premsa espanyola fan, en els seus titulars (tenint en compte que és el primer element que veu el lector i el que condiciona el click), dels resultats obtinguts en els baròmetres anteriorment esmentats. Concretament ens centrarem en:

  • L’estimació de vot (baròmetres CIS d’octubre de 2016 i gener de 2017).
  • El nivell de satisfacció pel que fa a la situació econòmica i política (baròmetres CIS de gener i febrer de 2017).
  • Els problemes que més preocupen a la societat espanyola.

Els diaris consultats són dos de conservadors (ABC i El Mundo) i dos de liberals (El País i La Vanguardia). Tots els diaris es fan ressò dels resultats d’aquests baròmetres, però no tots presenten el mateix frame quan parlen dels indicadors, i molts d’ells esquiven les respostes a algunes de les preguntes. També val la pena destacar que els articles consultats a El País i a La Vanguardia no tenen cap enllaç que ens condueixi a l’estudi que esmenten (Baròmetre CIS); només els articles de l’ABC i de El Mundo ens permeten accedir al document referit (aquest últim inclou els dos documents a què fa referència la comparació).

A més a més, malgrat que tots els articles que hem consultat mencionen la font (Baròmetre CIS), només un d’ells explica (i de manera superficial) com s’ha realitzat el sondeig.

Captura de pantalla que reflecteix la descripció que La Vanguardia fa sobre el procés d’execució de l’enquesta del CIS

Es tracta d’una manca de precisió i exactitud tenint en compte que mencionar qui ha fet l’enquesta no és suficient; s’ha d’explicar com s’han obtingut les entrevistes, com s’han formulat les preguntes, les persones que s’han enquestat i els taxes de resposta i marge d’error. Així ho expliciten llibres d’estil com el de El País (a l’article 1.38), el de Vocento (a l’epígraf 1.2.10 – Encuestas) o el de Canal Sur (punt 3.12.1).

ESTIMACIÓ DE VOT

Podem trobar les darreres dades comparables pel que fa a la intenció de vot en els baròmetres CIS d’octubre de 2016 i gener de 2017.

Elaboració pròpia, basat en dades del Baròmetre del CIS d’Octubre i Gener

Tots quatre diaris fan referència a la remuntada del PSOE (1,6 punts), però cap d’ells en fa al descens del PP (1,5 punts). Malgrat la pujada del PSOE, El País i El Mundo remarquen que els socialistes encara estan per sota de Podemos. L’ABC i La Vanguardia, en canvi, emfasitzen que el PP es manté en primera posició, sense mencionar Podemos.

NIVELL DE SATISFACCIÓ ENVERS LA SITUACIÓ ECONÒMICA I LA POLÍTICA

El nivell de satisfacció, tant de la situació econòmica com de la política, és baix, en general. Al voltant del 60% dels espanyols enquestats creuen que la situació econòmica és dolenta o molt dolenta; el percentatge s’eleva al voltant del 70% si parlem de la situació política. No obstant això, el baròmetre CIS de gener va mostrar una lleugera milloria respecte del de desembre, al contrari que al febrer que el nivell d’insatisfacció augmenta, quedant per damunt dels nivells de desembre. La mateixa tendència es repeteix quan es demana opinió sobre la situació de fa un any i la previsió per a d’aquí un any.

Elaboració pròpia, basat en dades del Baròmetre del CIS de Desembre, Gener i Febrer

Aquestes dades són valorades de manera superficial pels diaris escollits. Només La Vanguardia fa referència a la millora en la percepció de la situació econòmica al baròmetre de gener. I només l’ABC informa de l’augment de la insatisfacció reflectida en el baròmetre CIS de febrer. Cap mitjà menciona la percepció dels ciutadans envers la situació política ni el fet que estem, segons els enquestats, pitjor que fa un any i que la situació s’agreujarà encara més.

LES PRINCIPALS PREOCUPACIONS

Tots els mitjans obvien les principals preocupacions dels espanyols enquestats: l’atur, la corrupció i els problemes d’índole econòmica.

Elaboració pròpia, basat en dades del Baròmetre del CIS de Desembre, Gener i Febrer

Només es fan ressò, i no tots, d’aquells problemes que han vist augmentat el grau de preocupació. Al febrer (baròmetre CIS de gener), La Vanguardia i l’ABC fan referència a l’increment de la inquietud respecte a les pensions i el terrorisme internacional. Al març (baròmetre CIS de febrer), tots (La Vanguardia, l’ABC i El Mundo), tret de El País, tracten el creixement de l’alarma per la corrupció, sense mencionar, però, que és la segona causa que més preocupa.

En definitiva, sembla que donar una visió completa de la realitat, veraç, crítica i sense biaixos, no és la prioritat dels diaris que hem analitzat. Ens hem trobat dades interpretades de formes diferents (pel que fa a l’estimació de vot), absència d’informació (pel que fa al grau de satisfacció amb la situació econòmica i la política) i valoracions no gaire exhaustives sobre el que realment preocupa als espanyols. És a dir, si un una persona es llegeix els quatre diaris estudiats, no sabrà ni que el PP ha perdut punts, ni que la preocupació per la situació econòmica i política ha augmentat, ni que les majors inquietuds dels espanyols són l’atur i la corrupció i el frau polític.

Referències

Alsius, Salvador (1992). Codis ètics de periodisme televisiu. Adaptació feta per a la investigació “Ètica i excel·lència informativa”. Pòrtic. Barcelona.

Bourdieu, P. (1973). Les temps modernes. La opinión pública no existe. Les Éditions de Minuit

Lippman, W. (1922). Public Opinion. S.L.Colección: Inactuales

Manual de estilo del diario El Pais de España.

Libro de Estilo Canal Sur Televisión y Canal 2 Andalucía

Libro de Estilo de Vocento

El tractament de l’ús del vel islàmic als mitjans de comunicació

Autora: Àngela Cantador

El 31 de gener, diversos mitjans europeus es feien ressò de la prohibició que el govern austríac havia estès al col·lectiu femení musulmà de portar el vel islàmic integral en espais públics. La decisió s’havia pres, d’una banda, per limitar l’ús de símbols religiosos entre els funcionaris i garantir la neutralitat religiosa del país i, per altra banda, fer front a campanyes islamistes ultraconservadores.

No és el primer país que promulga lleis per regular l’ús del vel islàmic als espais públics: Bulgària, Holanda, Bèlgica i França en són altres exemples. L’última notícia vinculada al tema és la decisió del Tribunal de Luxemburg d’avalar que les empreses europees puguin prohibir portar el vel a les seves treballadores. A partir d’ara, les empreses privades tindran la potestat de regular l’ús d’aquesta peça, però la decisió de determinar si es tracta d’un acte discriminatori, recaurà sobre el jutge de cada país.

Es tracta d’un tema que aquestes últimes setmanes ha generat debats dins l’àmbit judicial europeu, però també als mitjans de comunicació. El tracte que se n’ha fet ha estat, en molts casos, tendenciós, esbiaixat i qüestionable des d’un punt de vista deontològic.

Un exemple és la falta de pluralitat de fonts. En el cas de la notícia de la decisió del Tribunal de Luxemburg de permetre a les empreses prohibir l’ús del vel, si analitzem la majoria de mitjans espanyols veure’m que només han donat veu a les administracions, als òrgans de govern i al poder judicial. Mitjançant cites directes i indirectes sobre la sentència expedida pel Tribunal, posen èmfasi en el què i el perquè de l’assumpte, reproduint el punt de vista “europeu”, quasi com una justificació. És el cas de l’ABC o La Razón, que només comenten la notícia des del vessant jurídic europeu.

En canvi, però, no es posa tant d’èmfasi en el com, és a dir, que la neutralitat religiosa s’ha intentat garantir mitjançant l’acomiadament forçat de certes treballadores. Aquest acte, que en si mateix podria suposar un fet tan greu com la restricció de la llibertat d’expressió és comentat només per alguns mitjans, com El País o El Periódico, que dediquen un apartat a totes dues notícies a comentar la posició d’organitzacions defensores dels drets humans com Amnistia Internacional i, per tant, a donar veu a col·lectiu que defensa el dret de l’ús de vel en espais públics i, sobretot, la integritat de la persona. En aquest aspecte, doncs, trobem una vulneració del punt 4 de la Guia sobre el Tractament de la Diversitat Cultural en els Mitjans de Comunicació, que diu que el periodista ha d’impulsar la pluralitat de les fonts d’informació. En aquest sentit hi ha també una vulneració del Principi de Veracitat, ja que no hi ha un rigor purament informatiu quant a l’elecció de les fonts.

Són precisament alguns d’aquests mitjans, com El País, els que han fet peces on es dóna veu i visibilitat a les protagonistes, que expliquen perquè volen portar el vel i el dret que hi tenen. “Que m’obliguin a treure’m el vel és com arrancar-me la pell”,publicada per aquest mateix diari, n’és un exemple.

Aquesta qüestió de les fonts ens porta a un altre tema. En moltes de les notícies, es fa ús de les declaracions emeses per membres de partits conservadors i de dretes. És un fet conegut que en els últims anys i arran de la crisi de refugiats, la dreta i la ultradreta han guanyat força moltes vegades a través de discursos racistes on asseguraven que vetarien l’entrada als migrants o que els retirarien les ajudes. Citant aquestes fonts, com fan molts diaris, s’està fent d’altaveu d’un missatge racista i s’ajuda a la seva difusió. Per exemple, a la notícia de la decisió del Tribunal de Luxemburg, El País reproduïa la següent cita de l’excandidat de dretes a les primàries de França, François Fillon: “És un gran alleujament, no només per milers d’empreses, també pels seus treballadors”. Aquesta declaració, de manera implícita pot crear en el lector la falsa sensació que el vel representa un perill.

En aquest sentit s’estaria obviant l’article 7 del Codi Deontològic de la Federació Internacional de Periodistes, que diu: “El periodista es cuidarà del risc d’una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i farà el possible per evitar que es faciliti tal discriminació fonamentada en la raça, el sexe, la llengua, la religió, les opinions polítiques o altres… així com l’origen nacional o social”.

Si bé a les peces informatives s’intueix la inclinació dels mitjans de comunicació, a les d’opinió queda clarament reflectida. En les últimes setmanes han aparegut nombroses editorials i columnes que han abordat la qüestió. En el cas de La Razón, el 15 de març publicava una columna titulada “Símbols”, on deia: “Els símbols, siguin religiosos o polítics (per exemple, l’esvàstica), no haurien de permetre’s en l’entorn laboral”. No només s’està emetent un judici de valor, sinó que s’està comparant una peça de roba associada a una creença religiosa amb un signe que porta associat idees racistes i xenòfobes i que ha estat prohibit a diversos països.

Un altre exemple és la discussió que Pilar Rahola va mantenir amb Nora Baños, defensora i portadora del vel islàmic, al programa 8 al dia. La tertuliana va recolzar el dret de les empreses a vetar la vestimenta dels seus treballadors i va afegir que l’ús del vel era, en la majoria de casos, una imposició de l’Islam més radical. “M’estàs dient que el vel no és una imposició de molts països islàmics? Visc en un altre món? Però com pots mentir d’aquesta manera?” acusava Rahola a Baños, mentre aquesta li deia que no es podia comparar les decisions dels poders institucionals amb la fe i les creences religioses personals. En un moment, Baños li va dir que era precisament amb arguments d’aquest tipus que s’estava generant la islamofòbia a Barcelona i Rahola li va respondre dient “No t’ho permet-ho, has vingut aquí ja preparada per dir-ho (…) si tu em fas una calúmnia, et poso una denúncia”. Finalment, Josep Cuní va haver d’interrompre la tertuliana dient: “Deixem ja de dir als altres quina posició han de tenir, deixem que tinguin la que lliurement han volgut. Deixa’m dir això perquè sembla que, aleshores, no estem a favor que tinguin la llibertat que tenen si no coincideix amb la nostra. Faig aquest avís perquè no s’entengui malament”. Veiem doncs com fins i tot el mateix presentador detecta que hi ha una vulneració del Principi de Justícia, en quant a que s’emeten valoracions racistes.

Per últim, un fet igual de perillós són les enquestes creades per certs mitjans de comunicació, que no tenen cap tipus de valor, doncs no se’n tenen dades pel que fa al percentatge de la població que representa. Tot i així, poden contribuir a crear un imaginari col·lectiu equívoc respecte al tema tractat. És el cas de La Razón, que va incorporar una enquesta a la seva pàgina web on preguntava als lectors si estaven a favor que les empreses poguessin prohibir l’ús del vel islàmic. El resultat és aclaparador: un 94% dels enquestats estaven a favor d’aquesta pràctica, pel que sembla que sigui una opinió majoritària, quan potser l’enquesta ha estat resposta per cinquanta persones.

Enquesta realitzada pel diari La Razón

Aquests episodis ens porten a una reflexió final, que resumeix molt bé el punt 6 de la Guia sobre el Tractament de la Diversitat Cultural als Mitjans de Comunicació i que diu: Cal millorar els mecanismes periodístics que afavoreixen la interculturalitat. La idea és que el periodisme ha de procurar més per fer veure i viure la diversitat com un factor social positiu, perquè els mitjans de comunicació són un referent per la societat a l’hora d’interpretar la realitat. Per tant, valors com el respecte, la tolerància i l’acceptació van molt lligats de la mà de la pràctica periodística i fomentar-los és un dels deures d’aquesta professió.

Ens trobem en un moment en què Europa està mostrant la seva faceta més racista i menys solidària blindant les fronteres i negant ajudes als sol·licitants d’asil. La crisi econòmica, la por a perdre la feina juntament amb els atemptats esporàdics han generat una desconfiança que els partits d’extrema dreta han aprofitat per escalar posicions. En aquest context és més important que mai que el quart poder estigui al servei de la societat i procuri abans que res pels drets fonamentals de la població en tot el seu conjunt multicultural. Si no, cada cop seran més freqüents imatges com les de la platja de Niça, on l’agost del 2016 quatre policies van obligar a una dona a treure’s el burquini.

Quatre policies obliguen a una dona a treure’s el burquini en una platja de Niça. Font: ABC

Retratar el patiment: el fotoperiodisme en els casos de maltractament animal

Autora: Valentina Raffio (@raffiovalentina)

El maltractament animal cada dia agafa més protagonisme als mitjans de comunicació. De la mateixa manera que la història de les llibertats és paral·lela a la de l’adquisició de drets, en el camp de l’ètica animal s’està passant per un període de sensibilització de la població. Els temes relacionats amb els animals són cada vegada més abordats pels grans mitjans de comunicació. Tanmateix, que un tema sigui tractat àmpliament no significa ni que s’estigui fent de la manera correcta ni que l’objectiu perseguit sigui el de contribuir als drets dels animals.

Estadístiques sobre l’evolució de les cerques de Google relacionades amb el maltractament animal .

Estadístiques sobre l’evolució de les cerques de Google relacionades amb el maltractament animal

Una de les polèmiques més recurrents en temes de maltractament animal és la utilització d’imatges escabroses per il·lustrar les notícies. En termes generals, aquest tema aixeca tants opositors com partidaris. Per una banda, hi ha qui opina que l’ús d’aquest tipus d’imatges contribueix a transmetre una realitat oculta sobre la qual ens hem de conscienciar. Però, d’altra banda, també hi ha qui creu que aportar aquest tipus d’imatges és inapropiat, ja que no aporten res a la informació. El debat, per tant, està servit entre qui opina que “una imatge val més que mil paraules” i qui més bé apagaria directament la càmera.

Exemple porquets

En el terreny de l’ètica periodística hem de plantejar aquest tema en una balança en la qual haurem de ponderar si és més important el dret a la informació (en la que s’inclouen totes les imatges explícites) o si hauria de prevaldre el tractament de matèries d’especial sensibilitat social. La dinàmica en la qual ha entrat el periodisme, en què l’ús de fotografies explícites de maltractament animal és cada vegada més normalitzada, s’estén a tots els mitjans gairebé sense excepcions.

L’article 7 dels Principis Internacionals de l’ètica professional del periodisme plantejats per la UNESCO propugna com a principi fonamental el “respecte de l’interès públic”. Segons això, l’interès general dels periodistes hauria de ser contribuir al manteniment de la comunitat nacional, les seves institucions i a la moral pública. En el mateix codi, en l’article 35 es demana especial cautela als mitjans de comunicació, ja que poden tenir una gran capacitat d’influència amb la difusió de determinades imatges. Sobre aquesta qüestió en concret, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, en el seu article 12, comenta que cal actuar amb especial rigor amb aquelles informacions que puguin suscitar discriminacions o incitar a l’ús de la violència.

El País, per exemple, argumenta en el seu llibre d’estil que només és lícit fer servir imatges desagradables, considerades de mal gust, quan afegeixin informació. El Mundo, adoptant una perspectiva molt oberta amb aquests tipus de qüestions deontològiques, comenta que és impossible establir un llindar del “bon gust” degut als canvis constants de la societat. L’única excepció és no traspassar la frontera entre “la crudeza y la truculencia”. De la mateixa manera, el Grup Vocento, propietari de l’ABC entre altres, considera que les imatges desagradables hauran de ser publicades amb especial prudència, ja que poden esdevenir doloroses pels potencials lectors. El principi que se segueix per a la publicació és el mateix que plantegen la resta de mitjans: només es podran publicar aquelles imatges que resultin imprescindibles per la comprensió de la notícia. També es diu que en el cas de notícies on s’il·lustri una mort s’haurà de ser especialment escrupolós.

Noticia publicada per El País on es veuen els cadávers d’unes ovelles en descomposició

Notícia publicada per El País on es veuen els cadávers d’unes ovelles en descomposició

Notícia publicada per El Mundo on es veu la imatge d’un gos afectat per cremades

Notícia publicada per El Mundo on es veu la imatge d’un gos afectat per cremades

Notícia de l’ABC on s’utilitza la imatge d’un cavall mort i en descomposició per parlar del nou marc estatal que demanen les associacions animalistes

Notícia de l’ABC on s’utilitza la imatge d’un cavall mort i en descomposició per parlar del nou marc estatal que demanen les associacions animalistes

En relació amb això, podem observar que els principis del Tesaurus de ética periodista elaborat por el periodista y professor de la Universitat Pompeu Fabra Salvador Alsius que es veuen vulnerats tenen a veure amb la Veritat però sobretot amb la Responsabilitat. Pel que fa a la Veritat, podem considerar que els procediments discursius audiovisuals són totalment inadequats. Les fotografies exposades dels animals morts i malferits mostren una clara tendència al sensacionalisme, destacant el costat més morbós de la notícia. La seva voluntat no és la d’informar, ja que això es fa en detall al text, sinó afegir una càrrega de reclam morbós a la peça. De la mateixa manera, pel que fa a la Responsabilitat podem veure com els mitjans de comunicació utilitzen el dolor i el sofriment dels animals maltractats per fer-ne notícia. Caldria considerar que el maltractament animal és una matèria d’especial sensibilitat social, ja que la transmissió tan explícita d’un contingut violent pot incitar a més violència i a conductes anti-socials. Tot i així, el punt més deplorable és l’ús del mal gust com a reclam publicitari per obtenir més clics a la notícia. Això diu molt del periodisme, però també de les persones.

Infogràfic

 

El tractament dels casos d’abusos sexuals: denúncia o sensacionalisme

Autora: Mar Vila Pruneda (@marrvp)

El reguitzell de casos d’abusos sexuals que s’estan donant a conèixer les últimes setmanes als mitjans de comunicació —el més destacat dels quals ha estat el d’una escola dels Maristes de Barcelona— ha provocat que alguns diaris, como ara El Periódico de Catalunya, s’hagin bolcat en tinta i pàgines per destapar delictes, la majoria prescrits. Deontològicament és inqüestionable la dificultat per tractar aquests temes, que van acompanyats d’un dolor extrem de les víctimes i que susceptibles d’espectacularització i afany d’exclusives.

Tal i com el CAC apunta pel que fa al tractament que mereixen casos en què hi hagi una tragèdia personal, s’ha de garantir “el lliure accés i la lliure difusió de la informació sobre aquells fets o circumstàncies de naturalesa dolorosa que desperten l’interès públic”. És indubtable que es tracta d’un tema d’un interès públic extrem, i que el seu tractament està generant situacions que en alguns casos posen en dubte el seu compromís ètic.

El recurs més utilitzat pel periodista de Guillem Sánchez i l’equip de El Periódico durant aquestes setmanes ha estat recórrer a l’anonimat de persones que han volgut denunciar abusos patits ja fa anys, però mai oblidats. D’això n’hem parlat amb Sánchez, qui recentment ha fet el salt de l’ACN a El Periódico, i que està desenvolupant un seguiment que fins ara s’ha fet un lloc a 15 portades d’aquest diari i a gairebé 60 publicacions a la web. En un apartat dedicat exclusivament als “Abusos en los Maristas”, el tractament d’aquests casos està sent segons Sánchez “complicadíssim”.

SANCHEZ

El Periódico ha habilitat una “bústia de denúncies” per tal que aquells que han estat víctimes d’abusos puguin donar-ho a conèixer. Això comporta un dubte important, ja que fer una crida pública a presentar denúncies a través d’un mitjà de comunicació, com si fos un jutjat de guàrdia, és qüestionable.

BUSTIA

Guillem Sánchez, però, defensa que el problema és que es tracta de delictes que abans del 2010 prescrivien als 10 anys després de ser major d’edat. Per tant, Sánchez creu que aquestes persones no veuen cap recorregut legal en el fet de denunciar-ho, i és impossible que els acusats siguin processats. “Jo entenc les crítiques, però estic escoltant molta gent que ens està agraint molt aquesta bústia. Molts no volen remoure el passat perquè el pederasta no ho acabarà pagant, però sí que tenen ganes de compartir-ho. Els periodistes podem fer aquesta feina. A través de la denúncia pública, els mitjans de comunicació poden fer-ho”. Però aquesta bústia pot deixar entreveure la voluntat i afany del diari per voler ser els primers en treure un cas: “Crec que és compatible. No crec que sigui dolent. La majoria dels periodistes aspiren a aixecar temes. I en aquest cas veig que hi ha un interès que és recíproc i compatible. Evidentment al diari li interessa poder explicar aquestes coses. Creiem que estem fent una feina positiva, no és negatiu”.

El tracte amb les fonts, en aquest cas víctimes, està sent molt delicat. També pel fet que no totes les denúncies que han arribat en aquesta bústia són reals, i per tant el filtre que s’està fent és molt curós. “La gent es pensa que tot és fàcil, que obres la bústia i t’arriben totes les fonts. No és cert. Moltes persones han creat comptes de correu falses. Hem de fer una feina molt fina d’aconseguir que aquestes persones puguin arribar a confiar en tu”. En termes deontològics s’ha hagut de protegir el seu anonimat, explicar només les coses que elles volen compartir i no anar més enllà d’on aquestes hagin volgut arribar. “Si se’ns colés només una persona que ens enganya… tota la feina que hem fet fins ara s’enfonsaria i el relat de les persones que han confiat en nosaltres per explicar la seva experiència, es veuria molt compromès”.

Com a contrapartida a la feina de El Periódico, el qual en l’entrevista al pederasta Joaquim Benítez va preservar l’anonimat del lloc i de familiars, veiem un exemple de mala pràctica en una connexió del programa 8 al dia de Josep Cuní, on connecten en directe amb el poble on viu el suposat pederasta i el seu germà. A més, entrevisten al germà de Benítez, que té una discapacitat intel·lectual. “Parlem amb el germà del presumpte pederasta”, titulaven. El Periódico va atendre’s a la demanda de Joaquim Benítez de protegir el seu germà i el poble on viu aquest. 8TV, en canvi, feia la connexió des del poble i entrevistava sense embuts al germà del pederasta.

CONNEXIO

El CAC fa una recomanació explícita en el fet d’evitar desplegaments desproporcionats de mitjans en casos en què no sigui necessari per la informació. I més específicament, segons l’article 5 del Codi de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE), “el periodista ha d’evitar anomenar a familiars o amics de les persones acusades o condemnades per un delicte, exceptuant els casos en que la menció resulti necessària per a una informació completa o equitativa”. Podem comprovar que l’entrevista al germà no és necessària i que a més aquest té una discapacitat intel·lectual.

Com a conclusió, en un tema que abraça multitud de matisos ètics, El Periódico ha fet un tractament curós a l’hora d’identificar les víctimes i els acusats, posant amb les inicials aquests i preservant el seu anonimat. Tal i com especifica el Col·legi de Periodistes de Catalunya en el seu article 11 de la “Declaració de principis de la professió periodística a Catalunya”, “s’ha d’evitar la identificació de víctimes sobretot en assumptes d’especial transcendència social, com és el cas de delictes sexuals”. “També s’evitarà identificar contra la seva voluntat les persones pròximes o parents innocents d’acusats o convictes en procediments penals”.

Les afectacions personals pel fet que El Periódico hagi acusat els Maristes d’haver encobert tot aquest reguitzell de casos són doloroses per tota una xarxa d’escoles, i també qüestionades per la confusió de protocols vigents en cada cas i època. La sobresaturació diària com a aposta per un tema propi ha comportat inevitablement una focalització en una institució que està personalitzant en els Maristes el que és un problema social. Tot i això, la feina de El Periódico ha estat curosa en el tractament de les fonts (tenint en compte els dubtes que ens pot plantejar la bústia de denúncies habilitada) i necessària per començar a destapar una xacra que no és exclusiva dels Maristes. El tractament d’aquests casos d’abusos sexuals suposa una prova per als mitjans, ja que la frontera entre la denúncia i el sensacionalisme es difuminen perillosament.

Perquè és important la terminologia emprada quan parlem de terrorisme?

Autora: Andrea Zamorano (@zp_andrea)

Els atemptats que va patir Brussel·les el passat 22 de març van comportar, a nivell mediàtic, que durant dies el terrorisme tornés a ser el tema principal de l’agenda informativa. Els principis deontològics de la professió periodística atorguen a aquest tema una especial rellevància. Segons el Tesaure periodístic elaborat pel Dr. Salvador Alsius, professor de la Universitat Pompeu Fabra, cal ser curosos quan parlem de terrorisme per tal de respectar els principi de veritat, justícia i responsabilitat.

Una de les precaucions que hauria de tenir el periodista està relacionada amb l’ús de la terminologia. Diverses guies demanen no relacionar el terrorisme amb comunitats concretes, com el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que recomana el següent: “Evitem identificar els termes terrorista i terrorisme amb una religió o una nacionalitat concretes per no caure en generalitzacions o fomentar estereotips que no responen a la realitat”. Un altre exemple el trobem a les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. El seu dinovè punt diu que “En el cas de tragèdies provocades per grups terroristes les expressions emprades per designar-los han de ser rigoroses i exactes. Convé evitar els malentesos derivables d’expressions com ‘terrorisme basc’ o ‘terrorisme islàmic’, les quals per extensió al·ludeixen a tot el poble basc i a tot l’Islam”.

D’aquestes recomanacions es pot extreure que l’ús de certa terminologia pot vulnerar el principi de justícia pel que fa al tractament de grups socials desfavorits, com és el cas de la comunitat musulmana que, a Europa, es troba en una situació minoritària. Aquest grup social està exposat al racisme i la xenofòbia, per tant, cal evitar estigmatitzar-lo. Això porta a plantejar: com parlar d’aquest tipus d’atacs perpetrats pel grup terrorista Estat Islàmic? I, ho fan bé els mitjans?

Tal com demana el CAC caldria evitar el terme ‘terrorisme islàmic’. Tot i això, alguns mitjans encara l’utilitzen. Ho podem veure en la peça ‘¿Está Bruselas preparada para enfrentar el terrorismo islámico?’ de El País publicada el 23 de març.

Imatge1TerrorismeElPais

Com a substituts o sinònims d’aquest terme els mitjans utilitzen sovint ‘terrorisme islamista’ i ‘terrorisme gihadista’. Alguns exemples són una peça del 23 de març de Barcelona Televisió titulada ‘Brussel·les intenta tornar a la normalitat sota l’efecte dels atemptats gihadistes’ o l’editorial del diari Ara del 5 d’abril ‘La necessitat d’una estratègia global contra el terrorisme islamista’. Seria correcte parlar d’‘islamisme’ o de ‘gihadisme’ en relació als atacs perpetrats pel grup terrorista Estat Islàmic?

Imatge2TerrorismeBTV

En aquest punt hi ha opinions divergents. Gran nombre d’experts accepten i utilitzen el terme ‘gihadista’ però d’altres, com l’islamòloga Dolors Bramon, afirmen que en fem un ús incorrecte. En una entrevista al diari Ara, Bramon explica que “si del terrorisme en volem dir gihad, ens equivoquem, pervertim l’islam i confonem la població”. Segons Bramon no hauríem de parlar de gihadistes de l’Estat Islàmic sinó de “terroristes” o “assassins”. Pel que fa a la paraula ‘islamista’, Bramon explica que l’islamista és “un musulmà desviat” que no té perquè ser terrorista. Per tant, també seria adequat fer-ne la distinció.

La importància de vigilar quin lèxic emprem no és només degut al perill d’estigmatitzar sinó també per la possible legitimació del discurs dels terroristes. El llibre d’estil de Vocento en el punt 1.2.13., apartat c, recalca que “cal extremar la vigilància amb la finalitat de no assumir com a propis el lèxic i els arguments amb que aquelles [les organitzacions terroristes] justifiquen les seves accions”.

Per aquest motiu alguns col·lectius i també mitjans estan substituint el terme ‘Estat Islàmic’ per ‘Daesh’ ja que tal com explica la periodista Amanda Bennet a la peça ‘Daesh? ISIS? Islamic State? Why what we call the Paris attackers matters’ del Washington Post, “els membres de l’Estat Islàmic troben el terme [Daesh] intolerable”. Podem veure’n un exemple en una peça d’Antena 3 publicada el 25 de març.

L’anteriorment citada Dolors Bramon diu en una altra entrevista a Nació Digital que no es pot parlar d’Estat Islàmic perquè “no són ni una cosa ni l’altra”. D’aquesta manera s’hauria de dir ‘mal anomenat Estat Islàmic’ o ‘pretès Estat Islàmic’. Aquests dos conceptes, però, no s’utilitzen gaire als mitjans, presumiblement degut a la seva llargada.

Així doncs, tot i que els mitjans fan un ús molt diferent de la terminologia i tampoc no hi ha consens a l’hora de determinar quins termes s’han d’usar, cal ser conscients de les implicacions deontològiques que pot tenir l’ús d’alguns conceptes.

Accident d’autobús a Freginals: tres errors en la cobertura d’informació

Autora: Anna Solà (@soflona)

13 estudiants d’Erasmus van morir el passat diumenge 20 de març a Freginals (Tarragona), a causa d’un accident d’autobús. Tornaven de les Falles de València quan el conductor presumptament va adormir-se i va xocar amb la mitjana de l’AP-7, a l’altura del kilòmetre 333. 43 persones van quedar ferides, entre les quals el conductor del vehicle, i van ser traslladades als hospitals de la zona.

La majoria de víctimes eren estrangeres. L’autocar formava part d’un comboi de cinc vehicles d’Autocares Alejandro que tornava de València a la matinada de diumenge. La mobilització ciutadana i per part de les autoritats va ser màxima, posant als familiars vols en disposició per traslladar-se a Barcelona, prestant atenció psicològica als qui ho requeriren i oferint diferents actes en commemoració de les víctimes.

Aquest tipus de tragèdies col·lectives suscita un gran impacte en la societat, motiu pel qual la segueix latent, i requerint informació de seguiment durant hores, i fins i tot dies després de l’accident. Per diverses raons, entre les que segurament troben satisfer la curiositat del públic, i omplir espai i temps de contingut, els mitjans de comunicació van transmetre informació que tendia al sensacionalisme i la morbositat.

Ens aturarem a continuació en els errors que es van cometre en la majoria de mitjans, basant-nos en les peces periodístiques i en els codis deontològics que justifiquen les incorreccions.

1. Declaracions: familiars i persones properes a les víctimes i persones que havien sortit il·leses de l’accident

Una gran part de l’ampliació de la informació en aquest cas, com ha succeït en d’altres similars, es va basar en aquest tipus de testimonis, persones en situació de dolor i afectació personal, d’alteració emocional, el testimoni de les quals no aportava cap novetat pel que fa a la informació.

En aquest error destaca una peça del diari generalista ABC: Una superviviente del accidente de autobús en Freginals: «Ironías del destino, debemos decir que somos afortunados». El diari va aconseguir parlar amb una de les joves supervivents i van plasmar el seu testimoni. A més, van parlar amb un dels membres de l’equip de psicòlegs, manifestant també informació íntima sobre el seu estat, i desvetllar la situació a l’interior de l’hotel on s’havia instal·lat el centre de coordinació i d’atenció a les víctimes.

En aquest cas, aquest diari fa una vulneració del Principi de Responsabilitat del Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius, atès el poc respecte pel Dolor i l’aflicció i la Invasió de la Intimitat, vital en aquesta tragèdia. El Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes es subscriu al respecte cap aquestes persones al punt 6 de la seva declaració de principis:

«Respectar el dret de les persones a les seves pròpies intimitat i imatge, especialment en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i les circumstàncies, sobretot quan les persones afectades ho explicitin».

A més, les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals així ho demanen: «Convé tenir present sempre que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure incrementat per qualsevol via el seu patiment. És imperatiu respectar el seu dret a la privadesa.»

Per tant, tenint en compte que gran part dels testimonis no pot oferir cap exclusiva i es troba en una situació personal delicada, les declaracions que recullen els mitjans s’haurien d’haver centrat en les autoritats i en els experts en la matèria, sempre i quan puguin afegir un component nou a la informació.

 2.Especulacions, causes, acusacions directes i exclusives sense confirmar

En cadascun d’aquests casos, l’audiència cerca responsabilitats i causes en l’accident, a fi d’explicar, entendre i assimilar aquest tipus de tragèdies col·lectives. A causa de la pressió informativa, és difícil discernir entre la informació, la rumorologia i la veritat i cal estar sempre amatent als informes policials i les sentències al respecte (i per tant al lèxic emprat, tenint sempre en compte la presumpció d’innocència).

En aquest error cau la portada del diari generalista espanyol La Razón: «¡Lo siento, me he dormido!». Obre amb una exclusiva que s’havia estat considerant el dia anterior pel que fa a les hipòtesis de l’accident, però realment el conductor de l’autocar es va a negar a declarar el mateix diumenge davant els Mossos. Per tant, no va ser fins al dia 23 -dos dies més tard d’aquesta “exclusiva” sense confirmar- que els Mossos van plantejar-ho com a hipòtesi real, tal com confirma La Vanguardia.

unnamed

A banda de la flagrant ironia de la frase amb què obren portada, la publicació d’aquest contingut afegeix un component dubtós a la informació, que evidentment no ha estat confirmada per la policia. Segons considera el Codi Deontològic del Sindicat de Periodistes de Madrid, «el periodista deberá relatar la verdad, o lo que más objetivamente se aproxime a ella, esto es, hasta lo que pueda averiguarse con los medios al uso de la profesión y según los hechos disponibles, que nunca podrá equipararse a una investigación judicial o policial». Es posa en dubte, per tant, el Principi de veracitat de la informació, atès que ha estat elaborat sense Rigor informatiu i conseqüentment pot caure en Difamacions i calúmnies. A més, es realitza un judici del conductor de l’autobús, sense respectar per tant la Presumpció d’innocència pel que fa a Detinguts i sospitosos, en relació al Principi de Justícia.

Tal com indiquen les recomanacions del CAC mencionades anteriorment, és «fonamental evitar qualsevol mena d’especulació», i «convé així mateix extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat» (punts 12 i 14). Així doncs, és important la prevenció per evitar publicar informacions no confirmades, evitant aplicar la coneguda “pena del telenotícies” al presumpte responsable de l’accident.

3. Peces sobre les víctimes

Poc després de l’accident, i després d’haver-se confirmat les hipòtesis sobre les causes de l’accident, l’atenció mediàtica es va desviar cap a les víctimes, així com els seus familiars. En aquest sentit, van començar a aflorar productes sensacionalistes, atès que transmetien informació privada sobre la vida de cadascuna de les víctimes.

Pel que fa a aquest tipus d’informació, destaquen les peces de El Periódico, que inclou imatges i noms de les víctimes («Identificadas las 13 víctimas del accidente de autobús»), el Diari de Tarragona («Una amiga de víctimas de Freginals a sus padres: “No os habéis equivocado. Eran felices”») o El Mundo, que acompanya la informació amb un vídeo on es mostren imatges de les víctimes i dades privades («Valentina, Francesca, Serena… la tragedia de Tarragona golpea a Italia»)

Tot i que aquests productes amplien la cobertura de l’accident, és evident que no s’adhereixen a la qualitat d’informació que es demana. Incorren a la revelació de la vida privada de les víctimes, fet que suposa una vulneració flagrant del Principi de Responsabilitat, en tant que incorre en la invasió de la intimitat i la privacitat. El Conveni Europeu dels Drets Humans es manifesta al respecte a l’article 8: «Toda persona tiene derecho al respecto de su vida privada y familiar, de domicilio y de su correspondencia».

Conclusió

Cal destacar que no totes les informacions emeses a partir de l’accident de Freginals van ser de baixa qualitat o sensacionalistes: destaquen les cobertures del diari ARA , Vilaweb, El País o Televisió Espanyola, entre d’altres, que es cenyeixen als preceptes establerts anteriorment.

Són els moments de crisi i situacions delicades on els mitjans han d’aportar el millor de sí mateixos. S’ha de fer valdre la responsabilitat social del periodista, ja que com considera el Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO: «la informació es comprèn com un bé social i no com un simple producte» (punt 3).

La millora exigeix elaborar un exercici d’autocrítica sobre què és estrictament informació -el balanç de víctimes, el seguiment de les persones ferides, les reaccions de les autoritats i els actes en commemoració a la tragèdia-, i quin és el contingut que sobrepassa la línia, caient en el sensacionalisme i la morbositat. Han de buscar en tot moment l’equilibri entre la informació, la intimitat, la urgència i el requeriment d’informació, tot prenent consciència de la responsabilitat social, l’abast i la repercussió de la feina del periodista.