Why are Western deaths more valuable? Journalism ethics in covering terrorist attacks

Autora: Maria Garrido (@mariagarridos)

Terrorist attacks have been increasing during the last years in Europe; in fact, during the period of 2016-2017 there was an average of one attack each month. We are living in a wave of terror provoked by the recent massacres such as the attack in Bataclan (Paris) on November 2015 or even closer, the one in La Rambla, Barcelona, last summer, when 16 people died.

The relevant question here is: What is the role of the media in covering terrorist attacks? It is essential for our democracy that journalists work well. This includes not entering the game of the terrorists and not producing “free advertisement” for them. When I say free advertisement I mean that, for example, when Daesh publishes a new video on their YouTube channel decapitating western journalists, our work is to inform but not to reproduce those kind of videos hundreds of times because this is what they want.

Moreover, we are bombarded by the media with news and information about terrorist attacks that happen in Europe, whereas they misinform us about the situation in Asia or Africa. A revealing example is the day after the Bataclan attack in Paris, where 153 people died. Here we can see some French newspapers front pages dedicated completely to the tragedy and with titles such as L’HORREUR (Horror), CARNAGES A PARIS (Carnage in Paris), LA GUERRE EN PLEIN PARIS (The war in Paris) … Not only French media made this, but several European media made a lot of noise about what had happened.

Why don’t we report in the same way about the attacks that happen in the East? The article 10 of International Principles of Professional Ethics in Journalism (UNESCO) focuses on the promotion of a new world information and communication orders. According to this principle, the European citizens may be informed equally about terrorist attacks here and all parts of the world.

To some extent it is normal to receive more information about European tragedies because we are more interested in what happens around us. This is known as a geographical factor: we are all more impacted by the tragedies that affect people who live close to us and have a culture similar to ours. Nonetheless, it is not acceptable to publish hundreds of newspapers front pages with these attacks and do not even explain that, for example, in the Arabic peninsula there is a “Bataclan attack” every week. The International Federation of Journalists (IFJ) Declaration of Principles on the Conduct of Journalists alert that “malicious misrepresentation” is a professional offence that should be avoided.

After this general debate about ethics, is interesting to analyze the professional ethics used by journalists in reporting this kind of news. First of all, we should examine the front pages about Bataclan and La Rambla attacks with their titles and photos.

We can see the ABC newspaper front page about the Bataclan Daesh attack (November 2015). They chose a sensationalist photograph featuring a young man who was a victim of the attack, naked and hurt. Furthermore, the title MATANZA EN PARIS (Killing in Paris) left a bitter aftertaste of sensationalism without information. According to the article 4 of the National Press Photographers Association (NPPA) Code of Ethics, journalists should “treat all the subjects with respect and dignity”. As the NPAA advocates: “Give special consideration to vulnerable subjects and have compassion for victims of crimes or tragedies. Interfere in moments of private mourning only when the public has a justifiable need to be a witness”.  Conversely, there is the cover of ARA of the day after the Rambla attack. They didn’t use images to respect the victims, and they also chose “Sense por” (Without fear) as a title, a powerful message to the terrorists to show them that people are not based on the hate like them.

Another controversial question about the La Rambla attack was the treatment about Julian Cadman, the seven-year-old Australian boy. The boy was with his Australian mother on La Rambla in Barcelona at the time of the attack. The mother suffered injuries and was hospitalized, but the child disappeared the first 2-3 days. Nobody knew anything and the authorities were looking if he was in a hospital and did not want anything to be published.

Even so, many media such as Público, decided to publish the photograph of the child because the parents explained what had happened in their social networks. It is clear that journalists have a social function, but this is a very sensitive issue and they should have waited for more information from the authorities, because everyone believed he was missing when he had actually died in a hospital hours after the attack.

In the article 2.1. of the Recommendations on the coverage of terrorist acts by the Catalan Audiovisual Council (CAC) it is explained: “In terrorist acts, the identity of the victims can only be disseminated once it is facilitated, officially, by the authorities, who, in turn, can only provide the identity after informing the relatives. In any case, it is necessary to avoid that the relatives of the victims find out about it through the media”.

To finish with this overview about journalism ethics in terrorism attacks, another element should be highlighted. Most of the examined media abandoned the coverage of the problem after the attack, especially the one in Barcelona. This goes against the Ethics Code of Journalists of Catalonia, which in the article 8 of annex 5 states: “Do not abandon the coverage after the high point of the resolution, reconstruct it and reconcile it”. In the case of Spain, it is clear that the attack was eclipsed by the Catalan Independence theme. It is necessary for our democracy that citizens know that terrorist attacks have not finished yet. They are still a central problem in many territories across the globe.

Anuncis

Ni humanitat ni professionalitat

Autora: Mar López (@Kualalumpurer)

El passat 14 de febrer va traspassar Muriel Casals, diputada de Junts pel Sí, després d’haver estat uns dies en coma per culpa d’una hemorràgia cerebral. Mitjans de comunicació d’arreu del país es van fer ressò de la notícia i van publicar els pertinents obituaris que feien un repàs de la trajectòria de la política i activista catalana.

En el cas del diari ABC, Salvador Sostres, es va encarregar de fer aquesta peça. Sota el títol “Muere Muriel Casals, referencia cívica del independentismo” va publicar un obituari que complia els requisits formals d’una peça informativa. Si no fos pel contingut del text, aquesta peça podria passar desapercebuda en la secció de societat del mitjà. Tanmateix, el seu contingut dista de complir els paràmetres del periodisme informatiu de qualitat. Des d’un punt de vista deontològic, aquesta peça “periodística” presenta les següents males
praxis.

Principi de Responsabilitat

Amb expressions com “las circunstancias mundanas de su muerte contrastan con la épica con la que desafió a España” o “soñaba con ser heroína y mártir de la Cataluña liberada y acabó atropellada por una bicicleta” es vulnera el respecte a la dignitat de les persones i al dolor i sofriment dels familiars de Casals. El Codi dels periodistes catalans del Col·legi de Periodistes de Catalunya especifica que s’ha de “Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin” (article 9). Sostres no sembla tenir en compte en cap moment el fet de poder ferir la sensibilitat de la família Casals.

Aquests fragments, entre d’altres, també es caracteritzen pel mal gust, ja que es frivolitza i es tracta irrespectuosament un tema tan seriós com la mort d’una persona. Un exemple evident d’aquesta frivolització és la frase “(…) un ciclista la atropelló, con tan mala suerte que al caer su cabeza impactó contra el bordillo de la acera”.

Principi de justícia

L’article de Sostres també afecta el principi de justícia, en concret l’ítem del tractament de grups socials desafavorits. El periodista va impregnar tot el text de connotacions masclistes al resaltar la bellesa i elegància de Casals com l’única de les seves virtuts: “(…) lo hizo siempre con clase, con la dignidad que nunca tuvieron sus ideas, y manteniendo entre el tumulto más atroz la compostura. De joven fue bellísima”. Per tant, no compleix el seu deure com a professional de treballar envers la igualtat i la inclusió social de tots els individus. La majoria de codis deontològics ho especifiquen: “El periodista es cuidarà dels riscos d’una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i farà el possible per evitar que es faciliti la discriminació, fonamentada especialment en la raça, el sexe, la moral sexual, la llengua, la religió, les opinions polítiques, així com l’origen nacional o social” (Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes de la FIP, article VII).

Per tant, un professional de la informació tampoc pot discriminar una persona per la seva ideologia política tal com fa aquest periodista en referir-se al pensament polític de Casals amb expressions com “extravagància”. Aquest tipus llenguatge també denota una clara falta de neutralitat (no es separa informació i opinió), aspecte fonamental inscrit dins el principi de veritat del tesaure de l’ètica periodística.

Així doncs, Salvador Sostres va realitzar un obituari en què en comptes de mostrar el respecte per una figura política acabada de traspassar, s’aprofita l’oportunitat per treure’n avantatge des d’un punt de vista demagògic. El posicionament polític del periodista fa que ataqui i frivolitzi la dignitat humana d’una persona, un fet inacceptable des d’un punt de vista tant moral com deontològic.

Articles de l’ABC i La Razón a debat

Autora: Laura Cugat (@Lau Cugat)

Al voltant de les tres de la matinada del passat dissabte 19 de març, un avió de la companyia aèria FlyDubai es va estavellar a l’aeroport de Rostov del Don, al sud de Rússia. L’avió, que rebia el nom de Boeing 737, havia sortit de Dubai amb 55 passatgers a bord i 7 tripulants amb l’objectiu d’aterrar a l’aeroport rus. La situació meteorològica era molt dolenta en el moment en què l’avió sobrevolava l’aeroport on havia d’aterrar, de manera que es creu que va anar fent voltes per fer temps fins que les condicions milloressin. L’avió anava a una velocitat elevada quan va topar contra el terra i va causar una impactant explosió que va ser registrada per una càmera de seguretat propera a l’aeroport. No hi ha supervivents de la tragèdia.

Tal i com informa l’article publicat el mateix 19 de març la pàgina web del 324, “el president de la companyia FlyDubai ha descartat en roda de premsa que un explosiu hagi fet caure l’aparell. També ha dit que el pilot del vol FZ 981 no va enviar cap missatge de socors a la torre de control”. Un cop aclarida aquesta qüestió, s’estan investigant les possibles causes que van provocar la caiguda de l’avió. El mateix article comenta que al principi es pensava que l’avió s’havia precipitat al terra en el moment de l’aterratge, però s’ha comprovat que anava a massa velocitat per fer una maniobra d’aquest calibre, de manera que possiblement el pilot no volia aturar l’avió sinó sobrevolar de nou l’aeroport esperant que el temps millorés. Encara els papers estan molt molls però el que és important és que s’han aconseguit les dues caixes negres del Boeing 737.

Tots els mitjans van informar sobre l’accident de l’avió de FlyDubai, però no tots ho van fer seguint les mateixes pautes deontològiques ni el mateix estil. A continuació analitzaré dos articles procedents de dos diaris espanyols, l’ABC i La Razón, que informen sobre el sinistre i comentaré quins són els aspectes que deontològicament no serien del tot correctes o bé que serien millorables per tal d’aconseguir un redactat objectiu, neutral i que atengués a totes les parts.

La primera de les qüestions que voldria destacar és el fet que ambdós mitjans escullen un títol que informa que dues de les víctimes eren espanyoles. Aquesta dada és important perquè considero que és més rellevant fer un títol on s’informi de l’accident i, si de cas, en el subtítol o bé en el cos del text especificar que malauradament dos espanyols es trobaven en aquell avió, que no titular que dos dels defallits eren d’Espanya. El fet de seleccionar quina informació és la més adient per a cada part de la notícia és una tasca imprescindible que inclou el Principi de veritat del Tesaure elaborat pel professor Salvador Alsius. A més a més, no només es diu en el titular que dos espanyols de Canàries han mort en l’accident, sinó que també s’informa del seu nom complet. Crec que, tenint en compte l’extremada actualitat del desastre, s’hauria de tenir més respecte a l’hora de revelar dades íntimes que poden causar dolor als familiars i a les persones properes a les víctimes. Aquesta qüestió la trobem en el punt 3 de les Recomanacions finals adreçades a la consideració general elaborades pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. A més a més, el segon paràgraf del cos de l’article de La Razón revela també el nom complet de tots els tripulants, una informació que és innecessària pel contingut de la notícia que s’hauria d’aturar molt més en els detalls que ajuden a la investigació dels motius de l’accident.

En els dos casos s’opta per publicar el vídeo que mostra el suposat moment de l’explosió de l’avió al tocar el terra. L’ABC l’introdueix però es contradiu en la veracitat de la gravació. Primerament trobem l’enregistrament com a part de la peça informativa que realitza una televisió russa i, a continuació, el mateix mitjà enllaça el vídeo procedent del YouTube amb la següent explicació: “La direcció de l’aeroport dubta de l’autenticitat de la gravació apareguda a YouTube i insisteix en què l’accident es va produir en el moment del segon intent d’aterratge”. L’ABC explica que el vídeo pot ser que no sigui veraç de tot, malgrat que altres mitjans com La Razón o el 324 l’introdueixin directament. Aquí trobaríem un debat al voltant de la cura i el rigor del Principi de veritat del Tesaure.

 

És fonamental la tria, l’esment i la fiabilitat de les fonts del mateix Principi de veritat en qualsevol labor periodística. El paper de les fonts és àmpliament tractat en tots els manuals d’ètica periodística, per exemple, el trobem en el punt 13 del codi deontològic de la FAPE. “Funcionaris russos” és una font que inclou el text de La Razón i que considero que no és suficientment contrastable, per tant, potser s’hauria d’eliminar la declaració o bé especificar qui ha dit aquelles paraules. Podem comprovar que l’ABC deixa entreveure diferents opcions al voltant del moment de la caiguda, però La Razón afirma només que l’aparell va caure en el seu segon intent d’aterrar, sense mencionar que potser el pilot en realitat no volia aturar l’avió ja que anava a una velocitat massa elevada per efectuar l’aterratge. Així doncs, La Razón no se cenyeix al Principi de justícia que indica que s’han d’incloure diferents punts de vista. Malgrat que és cert que l’ABC sí que engloba les diferents versions, al lid només n’inclou una i en realitat les hauria de reunir totes.

Un altre aspecte molt important que he observat tan en l’ABC com en La Razón és el fet de mencionar la nacionalitat dels passatgers i tripulants de l’avió en els primers paràgrafs del text. Hem de valorar fins a quin punt aquesta informació és necessària i, si més no, és digne d’aparèixer a les primeres línies del cos. Aquest tema el desenvolupa en detriment el punt 1 de la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació del Col·legi de Periodistes de Catalunya: “No s’ha d’incloure en la informació el grup ètnic, el color de la pell, el país d’origen, la religió o la cultura si no és estrictament necessari per a la comprensió global de la notícia”.

Per acabar, volia parlar de les imatges que han publicat ambdós mitjans relacionades amb el sinistre. La Razón ha elaborat una galeria específica amb fotografies procedents de diferents fonts i mitjans. Algunes fotografies mostren l’aflicció i el dolor dels familiars de les víctimes de l’accident, un greu atemptat contra els seus drets d’imatge i la seva esfera de privacitat. Tal i com menciona el punt 6 de les Recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual en situacions de tragèdies personals del CAC: “No haurien d’obtenir-se ni haurien de ser emesos primers plans o plans curts de persones ferides, en estat de xoc, o en situació de patiment”. El peu de foto d’aquestes imatges és el següent: “Angoixa en els familiars que s’han desplaçat a l’aeroport de Rostov del Don”. Una frase que contribueix a l’espectacularització dels fets, un procediment que s’hauria d’evitar i que trobem en el Principi de veritat de Tesaure.

A continuació s’adjunten dues de les imatges dels familiars de les víctimes que apareixen a la galeria que ha publicat La Razón:

familiars 1

familiars 2

Podem concloure que tan l’article de l’ABC com el de La Razón fan un tractament dels fets que en determinades ocasions no és el més adient si el que volen és elaborar una informació de qualitat, neutral i objectiva. Aquesta mena d’anàlisi té l’objectiu de fer-nos veure els errors que cometen els grans mitjans convencionals i, a la vegada, fer-nos conscients de les equivocacions que hem d’evitar o de les qüestions que hem de tenir més en compte a l’hora d’elaborar els nostres propis treballs periodístics.

El passaport sirià de l’ABC en els atemptats de París

Autor: Marc Español (@mespanolescofet)

La nit del 13 de novembre del 2015 la por i la incertesa van apoderar-se per moments de la ciutat de París, que veia com era atacada en sis punts diferents en l’interval de les nou a les deu de la nit. Les pitjors escenes es van viure a la icònica sala Bataclan, que va ser segrestada per quatre homes amb explosius enganxats al cos i armats amb fusells. Hi van retenir més d’un centenar de persones i en van assassinat una vuitantena fins que, passada mitjanit, el cos d’elit de la policia francesa va accedir per a desallotjar-la.

El balanç dels fets era esfereïdor. Segons el diari francès Le Monde, 137 persones, entre les quals set terroristes, van morir, i més de 130 van resultar ferides. Quinze hores més tard, el grup terrorista autoproclamat Estat Islàmic (EI) va reivindicar-ne l’autoria. Això no obstant, alguns mitjans de comunicació ja s’havien aventurat a assenyalar l’EI com el responsable dels atemptats abans que aquests així ho comuniquessin, la qual cosa deixava entreveure que el tractament de crisi acabaria sent també objecte d’estudi.

En aquest sentit, la hipòtesi que algun dels atacants pogués haver entrat a França fent-se passar per refugiat va començar a córrer com la pólvora. I a pesar que la teoria es basés en un simple passaport sirià trobat a prop de l’Estadi de França (un dels punts atacats), mitjans com l’ABC o la nord-americana CNN van comprar-la sense condicionals. Així, l’ABC va titular una peça del 16 de novembre de la següent manera: “Un dels terroristes que va atemptat a París amb passaport sirià va passar per Grècia com a refugiat”, mentre la CNN explicava que un dels terroristes “va entrar a Europa […] entre la multitud, incrustat en l’actual onada de refugiats sirians”.

Captura de pantalla 2016-02-21 a la(s) 15.39.05

Els principis que es podrien veure vulnerats amb el tractament d’aquests dos mitjans són els de veritat, justícia i responsabilitat, i tots ells ho podrien fer en múltiples ítems.

En el cas del principi de veritat, la cura i el rigor en surten molt danyats, doncs la precisió i l’exactitud de la informació, així com la contextualització i aprofundiment que en fan, són més que qüestionables. Arribats a aquest punt, cal tenir present que l’ús de passaports falsos és habitual entre els refugiats, en la mesura que els traficants sovint aprofiten la situació per robar-ne de verídics i vendre’ls després o perquè persones que no fugen de Síria, Iraq o Eritrea prefereixen entrar a Europa amb el passaport d’algun d’aquests països per a que la seva sol·licitud tingui més possibilitats de ser acceptada. La difamació i calúmnia contra el col·lectiu refugiat era, per falta de prudència, un fet.

Així, l’article primer del codi deontològic del Col·legi de Periodistes (CPC), que recomana “evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”, hauria estat vulnerat per aquests mitjans. I és que com va apuntar eldiario.es el mateix dia, “tot apunta a la falsedat del document”, doncs s’havia trobat “una altra persona amb un passaport que inclou les mateixes dades” i que fins i tot podria coincidir amb el d’un “soldat d’al-Assad assassinat”. Pels mateixos motius acabats d’exposar també es vulnera l’article segon del codi, que aconsella “difondre únicament informacions fonamentades, evitant afirmacions sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones”. Aquí també es podria veure afectat l’article 17 del codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), que aconsella establir “una clara i inequívoca distinció entres els fets i les conjectures”, així com el principi segon del codi deontològic de la UNESCO que aconsella difondre fets de forma contextualitzada “sense provocar distorsions” de manera que el públic es pugui formar “una imatge acurada” de la realitat. Fins i tot l’article tercer del codi de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), que demana als periodistes no passar per alt “informació essencial” a l’hora de difondre informació, es veuria danyat des del moment en què l’ABC omet l’embolic de passaports que suposa la ruta dels refugiats.

En el cas del principi de justícia, qui en surt greument perjudicat és el tractament de grups socials desafavorits i el respecte a la presumpció d’innocència. En el primer cas, s’ha de tenir en compte la vulnerabilitat del col·lectiu refugiat, així com el descrèdit que una informació com aquesta els pot suposar. Per tant, totes aquelles informacions que puguin traduir-se en reaccions xenòfobes, racistes i fins i tot sexistes per part, en aquest cas, de la població europea, s’haurien d’evitar fins tenir una certesa (quasi) absoluta. En el segon cas, la vulneració de la presumpció d’innocència és palesa, i més encara quan existeix la possibilitat, tenint en compte la informació difosa per eldiario.es, que el titular del passaport no fos qui, finalment, va perpetrar els atemptats de París.

En aquest cas, l’article desè del codi del CPC, que mana “observar escrupolosament el principi de la presumpció d’innocència”, i el dotzè, que recomana “actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions amb continguts que puguin suscitar discriminacions”, són clarament vulnerats. També ho són els articles cinquè del codi de la FAPE, que apunta que “tota persona és innocent fins que no es demostri el contrari”, i el setè, segons el qual “el periodista extremarà la prudència professional en el respecte als drets dels més dèbils i discriminats”. En aquest darrer sentit s’expressa també el punt setè del codi deontològic de la FIP, que demana als periodistes “evitar” informació que pugui derivar en “discriminació en base a, entre altres coses, la raça, religió o orígens”.

Per últim, el cas del principi de responsabilitat és potser el més greu. En aquet sentit, es vulneren la primacia de la seguretat de les persones (que estipula com a prioritat l’ajut humanitari), la protecció dels menors, i sobretot el fet de tractar amb cura matèries d’especial sensibilitat social que puguin incitar, primer, la violència o altres conductes antisocials (amb especial atenció a la violència masclista), segon, la falta de respecte a les creences, i tercer, l’alarmisme.

Arribats a aquest punt, els articles onzè del codi del CPC, relatiu a “tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors”, i de nou el dotzè, sobre els “continguts que puguin suscitar discriminacions”, són vulnerats per l’ABC i la CNN. També ho farien de nou els articles setens de la FAPE i la FIP (“respecte als drets dels més dèbils i discriminats” i “evitar” informacions discriminatòries, respectivament) així com el sisè de la FAPE, que té en compte “la informació que pugui afectar a menors d’edat”.

En definitiva, l’ABC vulnera de forma flagrant els principis de veritat, justícia i responsabilitat, un fet especialment reprovable pel context i el rerefons de la qüestió. En aquest sentit, els principis tercer i novè de la UNESCO, relatius, respectivament a la “responsabilitat social” del periodista i a l’eliminació del “mal que enfronta la humanitat” (i que aconsella fer esforços per a “eliminar la ignorància i el malentès” en la societat) es veurien clarament danyats.

Tot el que no s’hauria de fer

Autora: Laura Aznar (@LauraAzLlu)

El passat dimarts 24 de març, la versió digital del diari ABC sorprenia amb el titular “La culpa de que el hombre no se implique en las tareas del hogar ni en el cuidado de los hijos es de la mujer”, signat per M.J. Pérez-Barco.

abc

Hores més tard i després de les crítiques rebudes a través del Twitter, l’autor de l’article o el propi rotatiu van decidir transformar el titular original per “El gran reto del hombre de hoy: ‘ubicarse en su papel de educador de los hijos’”. El text repassa les conclusions d’una investigació duta a terme per María Calvo Charro, professora de Dret Administratiu, d’entre les quals destaca que la dona no està disposada a cedir espais als homes en les tasques domèstiques, perquè li agrada exercir el control exhaustiu de la llar i els fills”. La darrera Encuesta de Empleo del Tiempo, elaborada per l’INE, diagnostica que a dia d’avui elles segueixen dedicant quasi dues hores i quart més que els homes cada dia a les feines de casa, fet que limita el seu temps lliure i, en conseqüència, la seva capacitat per desenvolupar activitats de lleure, d’autorealització, de participació o del sigui que els plagui. Però segons Calvo Charro i tal com recull l’ABC, aquesta és justament la voluntat de les dones, que sembla que estiguin encaparrades en que ells no participin de les activitats domèstiques i encantades d’assumir aquest treball extra per si soles.

Per si això fos poc, l’article no només converteix els homes en autèntiques víctimes d’aquesta situació, ja que l’actitud autoritària de les seves parelles femenines dins la llar “els fa patir una fortíssima crisi de identitat”, sinó que en la seva part final, enumera tot un seguit de conseqüències fatals que tenen més probabilitat d’haver d’afrontar aquells infants que creixen sense una figura paterna. “Atenent a les investigacions realitzades als Estats Units”, prossegueix l’article, sense especificar-ne quines, “María Calvo concreta que els adolescents sense pare són menys solidaris i empàtics, tenen menys capacitat intel·lectual, mantenen abans relacions sexuals, tenen més risc d’abusar de les drogues i pitjors resultats en els estudis, pateixen més problemes d’ansietat, estrès i alteracions del son, són més agressius, tenen més risc de presentar desordres de conducta i d’abandonar els estudis abans d’hora”.

És interessant parar especial atenció a aquest darrer fragment, que crec que té la clara intencionalitat ideològica de desvirtuar qualsevol esquema familiar que se surti del model clàssic, construït per una figura masculina i una de femenina. Per fer-ho, l’autor de l’article inclou les declaracions d’una única font, vulnerant el Principi de Justícia, concretament l’epígraf que fa referència a la inclusió de diferents punts de vista. A banda, quan parla dels perills que pot comportar per un infant el fet de criar-se sense una figura paterna, el periodista no aporta cap informació sobre les investigacions en les que suposadament fonamenta la seva tesi la professora Calvo Charro, i peca de manca de rigor i contrastació de la informació, atemptant així contra el Principi de Veritat. Únicament inclou la perspectiva d’una única font i la plasma com si el seu punt de vista fos una realitat absoluta, i no una interpretació valorativa d’aquesta realitat. En aquest sentit també vulnera l’article d’aquest principi relatiu a la separació d’informació i opinió.

A l’hora d’abordar la desigual distribució del treball de cures i de les tasques domèstiques entre homes i dones, M.J. Pérez- Barco hagués pogut incorporar l’òptica d’alguna associació que reivindiqui que aquesta situació respon a un problema estructural, que té l’arrel en els diferents processos de socialització que han rebut unes i altres. Això hauria aportat neutralitat i riquesa al producte final.

Pel que fa al titular inicial de l’article, deixant de banda que resulta del tot ofensiu, l’autor no respecta l’Article 7 de la FAPE, que fa referència al fet que el periodista extremarà la seva diligència professional en el respecte als col·lectius discriminats. I és que Pérez-Barco no només no identifica com una discriminació envers les dones el fet que en un percentatge molt superior als homes, siguin les que s’ocupin del manteniment de la llar, sinó que també les criminalitza, les fa culpables de la situació i carrega en elles la responsabilitat d’aquesta desigualtat.

Un cop més l’ABC ens brinda una mostra del que no s’hauria de fer, però també una oportunitat perquè els qui creiem en la responsabilitat social que tenim com a periodistes i confiem en el potencial d’aquesta professió com a eina de denúncia, alertem, desgranem i esmicolem els casos de mala praxis professional.

La responsabilitat de deixar clar que som iguals

Autora: Maria Iglesias (@mariaa_tgn)

Diumenge 8 de març, dia Internacional de la Dona. Una jornada reconeguda per l’ONU, dedicada a i denunciar el masclisme que encara es troba present en la nostra societat i alhora reivindicar la igualtat entre els dos sexes en tots els àmbits, especialment en el laboral.

En un dia com aquest, la premsa s’omple de notícies sobre concentracions feministes i sobre històries d’interès social de les fites que han aconseguit nombroses dones treballadores. Aquest va ser el cas del diari ABC, un diari de dretes, catòlic i monàrquic declarat. Aquest fet, però, no explica que al seu Twitter trobem aquest titular que enllaça amb la notícia que tractarem: Mecánicas, árbitros, bomberas… Mujeres con profesiones de hombre.

abc_dones

Precisament en una jornada reivindicativa pels drets feministes, titllar aquestes professions com masculines no dóna la millor imatge per aquestes dones que s’han buscat la vida, no en professions d’homes sinó en un món d’homes doncs res les impossibilita pel seu sexe a ser mecàniques, àrbitres o bomberes. La simple afirmació trenca qualsevol reivindicació del dia Internacional de la dona.

Podria tractar-se d’un titular amb una tonalitat sensacionalista escollit per cridar l’atenció dins les xarxes socials. Però si s’accedeix a la notícia de la plana web del diari ABC, si bé sí que s’hi introdueix un canvi que alleugera diferencialment la càrrega clarament masclista del titular, encara que es pot discernir que encara es manté en una línia similar i que encara serà més notable a la resta del cos informatiu.

El titular online és el següent:Mecánicas, árbitros, bomberas… Mujeres aún en minoría en su profesión.

Passem de professions d’home a minories dins d’una professió. El to, com hem dit, té un efecte de percepció diferent al que aconseguia la publicació a Twitter, però coneixent el tractament que aquest diari en particular dóna a aquests temes, no ens podem estar de quedar-nos només en un titular. També se’ns planteja que podria ser un error per part de la persona que s’encarrega d’actualitzar les xarxes socials del diari, ja que si es revisa superficialment i es compara el que es publica a Twitter amb els titulars originals, aquests coincideixen per norma general en ambdues plataformes, sent aquesta una excepció. També es pot especular que el canvi de titulació en la versió online es degui a tots els comentaris en contra que va despertar a les xarxes socials i els redactors de l’ABC s’afanyessin a fer un canvi.

Pel que fa l’article escrit, aquest no va firmat, potser perquè l’opinió que en desprèn és completament afí a la ideologia retrograda d’aquest rotatiu o també perquè certes frases certament poc ètiques és millor no esmentar qui n’és l’autor o aquest va preferir desvincular-se amb la immediatesa dels comentaris que l’article va rebre.

Algunes de les afirmacions que aquesta peça conté són de caràcter de línia, malauradament, masclista, completament improcedent no només per tractar-se d’una publicació durant el dia Internacional de la dona, sinó en qualsevol àmbit periodístic. El motiu és clar i molt més quan el que ens concerneix és valorar l’ètica que emana un article com aquest.

En aquest article, l’ABC considera que la condició bàsica per ser bomber és un físic “masculinitzat”. O que la dona-policia és una figura cada cop més “normalitzada”. Les declaracions dels personatges que protagonistes les històries humanes d’aquest breu reportatge són l’únic punt on la dona és mostrada com una personalitat lluitadora. No obstant, la tria deliberada d’algunes declaracions donen alhora una perspectiva diferent, com el temps que Elisa, una bombera de 44 anys, va tardar en preparar-se per les proves físiques en comparació amb altres companys.

Un altre exemple d’aquesta manera d’expressar-se seria el titolet que ens anuncia quina informació trobarem en els següents paràgrafs: “Convivencia con hombres”. Si no és malintencionada, la interpretació que se’n pot fer no és tampoc positiva. És que aquestes dones no poden conviure amb normalitat amb els seus col·legues de professió? Potser el lector s’escandalitza al saber que Elisa, en realitat la única protagonista de tot l’article, ni mecànics ni àrbitres, ha hagut de compartir vestuaris. I tot un seguit d’altres idees, afirmacions i declaracions que sentencien que la dona són “menys competitives” en aquests treballs en equip (accentuem que aquesta frase es troba ressaltada en negreta) o que culminen en el punt de dir que el més important per una dona treballadora és, al cap i a la fi, ser “útil” i que finalment acceptar que són diferents: “ser més menuda significa que consumim menys oxigen”. Aquesta és la penúltima frase de l’article; l’última una afirmació que ja hem revelat: “som diferents”.

L’article no parla en cap moment d’àrbitres esportius i tampoc de mecànics. Fa una petita menció a l’acceptació de la dona dins del cos de policia, però la resta es serveix sencerament del testimoni d’Elisa, bombera de professió.

En sí mateix, l’article conté poc valor informatiu intrínsec. No es donen xifres exactes de quin percentatge de dones treballen en aquestes professions “d’homes” i la història humana que explica, que hauria de mostrar a una dona igual que el sexe contrari, dibuixa més bé un personatge més dèbil que els seus companys homes i que s’ha d’esforçar més que ells per mantenir el seu lloc i també el seu respecte.

No acusarem a l’ABC de malintencionalitat, falta de rigor o de neutralitat (que fàcilment es podria argumentar que en manca). Però sí ens hem de centrar en el principi de justícia, en referència a la lluita contra el sexisme, que l’article sencer ha faltat. Cal recordar que els codis deontològics evoquen a la no discriminació i evitar a la propagació d’estereotips per motius de gènere (UNESCO, Art. 9; FIP, Art. 7; Consell d’Europa, Art. 28; FAPE, Art. 7). A més, el que no ha respectat aquest diari és la responsabilitat que tenia en un dia com aquest a defensar a una dona, ni millor ni pitjor que el sexe masculí, sinó igual.

Podem considerar que al que ha faltat la publicació és no només a respectar aquest dret sinó a menystenir-lo. L’ètica periodística comporta la defensa d’uns valors, uns valors que han de significar una plusvàlua per ajudar a millorar la societat i sí el seu objectiu inicial era reivindicar la figura de la dona, el resultat final obtingut els hauria d’haver portat a no publicar una notícia que no aconsegueix la seva empresa.

L’ABC és un diari que sovint ha faltat a molts principis deontològics bàsics: recórrer al sensacionalisme, portades amb missatges racistes i xenòfobs i tampoc, tal com remarca l’article 8 de la UNESCO, respectar la igualtat i tampoc ha estat a l’alçada de fer valdre uns valors que haurien de ser equivalents a tota la societat (art. 11). Està honrant aquest treball periodístic a la societat, als seus valors i a la correcta moral?

La voluntat de reivindicar la igualtat en l’àmbit laboral d’aquest article s’ha evaporat des del mateix titular. Així doncs, comencem a preguntar-nos si la feina periodística i tot allò que defensa no hauria de disposar-se també per respectar les persones i responsabilitzar-se que l’opinió que se’n pot formar a partir d’ella pot ser nociva per alguns sectors. i això és responsabilitat moral de la nostra forma de presentar la informació.

La deontologia periodística a les portades

Autora: Judit Sellart (@JuditSellart)

En ocasions les portades poden transgredir els principis de la deontologia periodística. Podem fixar-nos en dos exemples il·lustratius: una portada de l’ABC (“Tenemos un problema”, amb el dibuix d’una Ñ) i la consegüent resposta d’El Punt-Avui (“Tenim un problema”, amb el dibuix d’una Ç) del març del 2012.

Segons el primer article del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya cal “observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d’ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”. És clar que en aquestes portades els rotatius no respecten aquesta recomanació ni tampoc atenen a altres principis de l’ètica i la qualitat informativa (veritat, justícia, llibertat i responsabilitat).

imatge_portades

En primer lloc, el principi de veritat queda afectat per una manca de cura i rigor, ja que no s’estan transmetent informacions precises i exactes, com a màxim interpretacions de la realitat i de manera molt subjectiva. Hi ha veritablement un “problema” com a tal? En realitat, aquest suposat “problema” només són les opinions sobre el panorama polític català de dues opcions ideològiques radicalment oposades, identificades amb aquests dos diaris. En aquest sentit també queda afectada la neutralitat valorativa, ja que no es separa la informació de l’opinió. Sobre aquest aspecte, l’article 17 del codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) també estableix clarament que cal distingir “entre els fets que es narren i el que poden ser opinions, interpretacions o conjectures”, com passa en el cas analitzat.

A més, el fet de seleccionar aquest escenari polític i situar-lo com a element central de la portada pot portar en certa manera al sensacionalisme, fet que contravé prescripcions com l’article 30 de la Resolució 1.003 del Consell d’Europa, i pot contribuir, en darrera instància, a crear un enfrontament encara més fort entre els unionistes i els independentistes. Quant als procediments discursius, caldria parar atenció a la manera de titular, ja que en ambdós casos les portades acaben sent molt tendencioses. Són Catalunya o Espanya veritablement un “problema” l’una per l’altra? No es podria haver trobat una fórmula per transmetre una interpretació de la política actual que fos més neutral? En aquest sentit, el segon article del codi de principis de l’ètica periodística de la UNESCO estableix que el periodista ha de “situar conscientment els fets en el seu context adequat, manifestant les seves relacions essencials, sense que això comporti distorsions”.

També dins del principi de veritat, l’aposta d’El Punt-Avui es podria considerar un cert plagi, pel fet d’haver copiat el mateix titular (en diferent idioma) i la mateixa idea d’utilitzar una lletra representativa en groc sobre un fons vermell, l’endemà que ho fes l’ABC només per continuar amb la picabaralla.

En segona instància, també s’afecta el principi de justícia perquè en cap de les dues portades s’inclou res que pugui donar a entendre que en el text hi trobarem informació completa amb diferents punts de vista, tant sobre l’unionisme com l’independentisme i amb un cert equilibri entre elles, més aviat el contrari. La portada ja ens informa de l’única postura que trobarem a l’interior. Per tant, hi ha una forta manca d’imparcialitat.

En tercer lloc, pel que fa al principi de llibertat, la selecció d’aquestes portades es pot veure influïda pels condicionaments que, en major o menor grau, limiten la llibertat dels professionals d’aportar una visió editorial més àmplia i equilibrada de la realitat social. No es pot obviar que els periodistes desenvolupen la tasca en el sí de mitjans i grups editorials compromesos amb determinades tendències ideològiques, fet que provoca que habitualment els continguts informatius i d’opinió s’impregnin fortament d’aquestes tendències.

Finalment, quant al principi de responsabilitat, penso que cal parar força atenció a com es tracten les relacions entre Catalunya i Espanya (o entre Catalunya i la resta d’Espanya, tant se val) per intentar no crear un cert alarmisme i desinformació.

En conclusió, aquestes portades són contràries a alguns aspectes essencials de la deontologia professional periodística, sobretot perquè no són imparcials ni rigoroses en la informació. Ja d’entrada, veient-les, ¿com es pot esperar tenir les suficients dades per entendre la situació política catalana si, tant des de la premsa de Madrid com des de la de Catalunya, ho mostren com un “problema”, del qual, a més a més, només n’explicaran una part?