Categoria: quotes polítiques

Autor: Narcís Figueras (@figtreesgodmade)

“Artur Mas firmarà aquest vespre el decret de convocatòria del 27 de setembre. La vicepresidenta Neus Munté insisteix que el decret s’ajustarà a la legalitat i que serà la gent qui li donarà el caire plebiscitari”. D’aquesta manera començava el sumari del Telenotícies Migdia de TV3 el dia 3 d’agost. Tot plegat amb un càiron: “Les hores prèvies al decret del 27-S”. Un cop dins del cos de l’informatiu, el presentador repeteix des de plató que “avui és el dia” i que l’aleshores president de la Generalitat signarà “aquest vespre” el decret. A més, afegeix que “el Govern no ha volgut revelar detalls de la signatura del decret” i enllaça amb una connexió des de la plaça Sant Jaume amb la pregunta de la discòrdia: “Sabem ja alguna cosa més d’aquest decret i a quina hora el firmarà Mas?”. La periodista respon: “Doncs l’hora exacta encara no la sabem, es manté de moment en secret […]”. El més probable, efectivament, és que ella no ho sabés en aquell moment i que s’estigués complint amb el deure periodístic de “vigilar escrupolosament” l’Administració perquè fes efectiva la seva obligació de transparència informativa (art. 11, FAPE).

Tanmateix: Són les nou i el TN Vespre comença amb un pla des de l’interior del Palau de la Generalitat amb sis protagonistes dempeus. Primer són Francesc Homs, Jordi Baiget i el mateix Artur Mas els que miren més enllà de les càmeres —potser esperant que el director cridi “acció!”. Tot seguit, Neus Munté, que en aquell moment era portaveu del Govern, fa el mateix gest i finalment Meritxell Borràs també gira el cap buscant l’aprovació d’algú altre a la sala. L’expresidenta del Parlament Núria de Gispert, de fet, no es fixa en l’escena que els ocupa fins que Baiget comença a llegir en veu alta el contingut del decret. La presència de les càmeres —que indiscutiblement hi han de ser— en aquest cas distorsiona la realitat per realimentació i, no només modifica les actituds dels membres del Govern a la imatge, sinó que sembla obvi que aquests s’esperen a actuar —i, per tant, a “representar” la notícia— fins que comença l’informatiu (1.2.2.6, Llibre d’Estil de la CCMA).

Un breu stand-up per recordar que es tractava “segurament de les eleccions més transcendentals de la història recent d’aquest país” dona temps a Artur Mas per arribar al pati dels tarongers. Aventurar futuribles no s’adiu amb la petició del Consell d’Europa (Resolució 1.003, art. 30) de diferenciar clarament els fets importants i el que són meres especulacions i, fer-ho donant per bona la versió d’un determinat actor polític no respon al contingut de l’article primer del Codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que reclama la distinció clara entre fets i opinions, en rebutja la “distorsió deliberada” i censura “la difusió de conjectures i rumors”.

Des d’allà, un —improvisat?— discurs institucional. En conjunt set minuts de directe amb un timing que, com ja va denunciar l’endemà el Sindicat de Periodistes de Catalunya, era massa acurat per no saber l’hora exacta en què tindrien lloc els fets. També és rellevant apuntar que la independència del poder polític (1.1.2.4.1, Llibre d’Estil CCMA) queda compromesa amb aquest tractament i, sobretot, que tenint en compte que es produïa justament quan es donava per encetada la campanya electoral i, per tant, Artur Mas no només era el president en funcions, sinó un dels principals candidats que hi havien de concórrer, el fet de permetre-li de fer el discurs en directe a l’inici del telenotícies —fora de qualsevol espai institucional com podria ser el discurs de Cap d’Any— suposa una violació del punt 1.1.3.1.5. del Llibre d’Estil de la Corporació —sobre Imparcialitat, neutralitat i pluralisme:

“Actuem amb imparcialitat, neutralitat i respecte pel pluralisme. En un conflicte, mantenim l’equilibri raonable a l’hora de donar presència a les parts, sense reduir la informació a la simple cessió acrítica d’espai a aquestes parts. No prenem partit, contextualitzem les notícies i oferim elements de judici a la ciutadania.”

En definitiva, costa d’entendre que, havent repetit en ambdues edicions de l’informatiu del dia que es tractava d’un decret ordinari, “gairebé idèntic al de les darreres eleccions”… el fet que un actor polític determinat pretengui dotar la situació d’elements èpics o de solemnitat provoqui que la cobertura dels mitjans públics també prenguin aquest caire. S’ha d’informar del caràcter solemne que ha tingut l’acte, no pas adoptar-lo. Ho recorda el Consell Europeu (Resolució 1.003, art. 29) quan afirma que la relació entre polítics i periodistes no ha de degenerar en “una connivència que pugui danyar la independència i la imparcialitat de la seva professió” o, a nivell estatal, el llibre d’Estil de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (art. 1. 1. 6.), que especifica que la informació política requereix “un seguiment crític i independent”.

És evident que entre les dues del migdia i les nou del vespre hi havia temps de sobres perquè la Generalitat fes pública l’hora de la signatura. D’altra banda, TV3 té també canals de sobres per informar si s’assabenta d’una informació que, recordem, per l’informatiu de migdia era rellevant però, malauradament, secreta. L’únic rastre, una piulada al compte de Twitter 324 Política: “El president Mas signarà el decret de convocatòria de les eleccions del 27-S a les 21h”. Feta, però, quan passaven 11 minuts de les 8 del vespre, poc més de tres quarts d’hora abans de l’inici del TN i amb temps insuficient per fer el desplegament de càmeres i periodistes que es va produir. Així doncs, sembla clar que els informatius de TV3 van obviar que coneixien l’hora de la signatura durant la tarda i la piulada anunciant-ho tenia més caràcter d’anunci del telenotícies que de transmissió d’informació. No es va fer “una informació actualitzada i completa” (art. 8, FAPE) quan ja se’n disposava. D’altra banda, desconec si des de la Generalitat es va invocar expressament l’off the record a l’hora de revelar a TV3 l’hora en què se celebraria la signatura però “pel que fa a assumptes relacionats amb les administracions públiques, el dret fonamental a la informació ha de prevaler sempre per damunt de qualsevol restricció que vulneri injustificadament el principi de la transparència informativa a la que estan obligades” (art. 6, Col·legi de Periodistes de Catalunya). De fet, com diu el punt novè de la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa, “els poders públics no s’han de considerar propietaris de la informació” i no se’ls ha de concedir la potestat de censurar-la.

En darrer lloc, cal dir que, tot i que algun membre de l’equip del Telenotícies va reconèixer l’errada a nivell individual, no es va complir l’article 3 del Codi del Col·legi de Periodistes que fa referència a la necessitat de “rectificar amb diligència” o, si s’escau, disculpar-se, ni l’apartat 1.1.3.1.2 del Llibre d’Estil de la CCMA dedicat a la veracitat i el rigor: “Reconeixem els errors importants i els corregim amb la màxima diligència i donant a la rectificació una rellevància equivalent”.

A tall de conclusió, sembla evident que el passat 3 d’agost no es va fer una cobertura de la convocatòria electoral tan bona com s’hauria pogut fer, sobretot considerant els principis de veritat (rigor informatiu, neutralitat valorativa, realimentació per presència d’informadors), justícia (imparcialitat, diversitat de punts de vista) i llibertat (control del poder polític, relacions amb les fonts). D’avant d’alguna dada rellevant, es va ignorar el dret del públic a conèixer la veritat (Federació Internacional de Periodistes, art. 1) i es va donar l’esquena a l’“agilitat i la immediatesa per atendre amb celeritat el dret a la informació” (Llibre d’Estil CCMA, 1.1.3.1.3.), unes condicions que, afegeix l’article, no són “excusa per a la pèrdua de la veracitat i la qualitat”. Segurament aquest cas té un caire menys flagrant que d’altres, resulta menys espectacular  i menys evident a simple vista. Ara bé, pren rellevància quan recordem la funció destacada dels mitjans de comunicació —més encara els públics— com a generadors i vehicles del debat públic en el si d’un sistema democràtic o parem esment en la responsabilitat social del periodisme, que té com a destinatari, en últim terme, el gran públic (UNESCO, art. 3).