L’1-O explicat per les televisions del país

Autora: Alba Cabrera (@cabrerita_96)

El referèndum d’autodeterminació celebrat el passat primer d’octubre va marcar l’actualitat periodística de Catalunya, Espanya i també a Europa. La seva repercussió política es devia al fet que aquesta consulta vinculant semblava ser la culminació del procés independentista català. Un procés que havia començat anys enrere i que ara havia decidit fer el pas definitiu per engegar-se tot i no comptar amb el suport institucional del govern central ni l’aprovació de la “llei de desconnexió” per part dels partits de l’oposició al Parlament de Catalunya.

L’objectiu d’aquesta entrada és fer una panoràmica de la cobertura que van realitzar diferents cadenes de televisió des d’un punt de vista deontològic, atenent als quatre principis bàsics del tesaure de l’Ètica Periodística de Salvador Alsius (veritat, justícia, llibertat i responsabilitat). Particularment, centrem l’atenció en la programació oferta aquell dia a La Sexta i 8TV, com a dos mitjans d’àmbit privat un d’Espanya i l’altre de Catalunya, i a TV3 i TVE com els dos mitjans de titularitat pública d’àmbit català i espanyol.

De manera general, cal destacar que només 8TV, La Sexta i TV3 van ser els canals a Espanya i Catalunya que van dedicar una programació especial per cobrir els fets. La resta de cadenes van dedicar un espai considerable al tema durant els seus informatius però no van alterar la seva programació. TVE n’és un exemple clar.

Captura de pantalla del programa Españoles por el Mundo el matí de l’1-O a TVE.

8TV

Centrant l’atenció en les cadenes seleccionades, començarem per 8TV com a mitjà privat català. L’edició especial del seu espai informatiu 8 Al Dia va tractar la informació amb cura i rigor, mostrant les diverses realitats del que estava passant i mantenint en tot moment la neutralitat informativa, seguint el Principi de Veritat.

El programa especial de 8TV es va allargar durant tot el dia i gairebé fins a les 12 de la nit.

La Sexta

Per la seva part, La Sexta ja havia centrat la temàtica de la seva programació de diumenge a l’1-O, especialment en els seus programes de política (La Sexta Noche i El Objetivo) i sobretot a Al Rojo Vivo, on portaven debatent sobre aquesta qüestió durant els darrers dies de la setmana anterior. També va ser amb aquest programa amb el qual la cadena va relatar el que estava passant des de les 8h fins a les 1.30h, acomplint especialment el Principi de Responsabilitat donant cabuda a matèries d’especial sensibilitat social. Cal afegir però, que es pot considerar que aquesta cadena va incomplir amb el Principi de Veritat per la manera de relatar la informació per part del seu presentador, que va emprar procediments discursius audiovisuals sensacionalistes. Malgrat tot, sí que van respectar el rigor i la neutralitat informativa que exigeix aquest mateix principi.

Al Rojo Vivo, amb emissió des de Madrid, es va traslladar aquell dia a Barcelona per informar de l’1-O.

TV3

En l’àmbit públic català, TV3 també va fer una programació especial per la cobertura de l’1-O, acomplint així amb el ja mencionat Principi de Responsabilitat. Els principis que TV3 no va acomplir en aquesta cobertura i que de manera generalitzada tampoc ha seguit amb el tractament del procés català han estat el Principi de Justícia (per falta d’imparcialitat per no incloure generalment el major nombre de punts de vista possibles sobre la qüestió) i el Principi de Llibertat (per deixar-se guiar quant al tractament de la informació per condicionaments externs per part dels poders polítics). D’aquesta manera, van quedar afectades les prescripcions del Llibre d’Estil de la CCMA que en el seu punt 1.1.2.4.1 (Poder polític i econòmic) especifiquen que “la producció i difusió de continguts dels nostres mitjans és independent del poder polític i econòmic i està guiada per criteris professionals i de servei públic”.

TVE

Finalment, la cobertura d’àmbit nacional –que s’organitza des de la seu central a Madrid– de TVE sobre l’1-O no va acomplir cap dels quatre principis ètics fonamentals. Com a televisió pública, cal remarcar que primerament va faltar al Principi de Responsabilitat per no fer una programació especial quan es tractava d’un tema d’especial sensibilitat social. El Principi de Veritat també es va veure afectat per no tenir prou cura i rigor en la contextualització dels fets i per no respectar la neutralitat valorativa, ja que es va dedicar molt més espai a les reaccions del govern central que a les imatges dels fets a Catalunya. Els Principis de Justícia i Llibertat també es van veure afectats per la falta d’imparcialitat mostrada per la cadena. Des del 2011, TVE veu controlat el seu discurs pel poder polític central. Aquesta situació ha generat des d’aleshores diversos canvis en la directiva. El dilluns següent a l’1-O, diversos periodistes de la cadena van demanar la dimissió de l’equip directiu de TVE per no sentir-se representats pel contingut que la cadena va oferir el dia anterior.

Captura del Retweet de la concentració dels treballadors de TVE amb cartells que duien la paraula “Verguenza”.

A més, TVE també va faltar a l’article 2.1.3. del Manual d’Estil de RTVE  perquè no van traslladar ni tan sols l’emissió de l’informatiu a Catalunya com sí havien fet per exemple amb els atemptats del 17 d’agost d’aquest any. Tal com s’especifica en aquesta prescripció: “Existen además otras situaciones en las que la imagen cede su protagonismo: son las noticias de última hora con gran repercusión y que pueden obligar incluso a alterar la programación para ofrecer un flash o un avance informativo de urgencia: un accidente de gran magnitud, una catástrofe, el fallecimiento  de una persona relevante, un atentado terrorista, etc. Cuando esto ocurra, la prioridad de los profesionales de TVE será informar a la audiencia lo antes posible, sin esperar al siguiente telediario ni a disponer de las imágenes más adecuadas. Se ofrecerán al espectador los datos contrastados y confirmados acerca de la noticia en cuestión y, simultáneamente, se movilizarán los medios técnicos y humanos necesarios para ofrecer la mejor y más rápida cobertura posible. En los casos de ausencia de imagen, un mapa del lugar de los hechos y las adecuadas conexiones telefónicas con protagonistas, testigos, expertos y/o informadores serán dos de los recursos más válidos para afrontar las necesidades informativas más urgentes”.

Televisions privades oferint millor servei informatiu al ciutadà que les públiques

En conclusió, es pot esclarir que a través de la seva programació, algunes televisions privades a Espanya i Catalunya van tractar d’una manera més completa, àmplia i plural que no pas les cadenes de titularitat pública un tema de primer ordre com és el referèndum de l’1 d’octubre. La Sexta i 8TV van funcionar com a servei per a la ciutadania a l’hora d’informar sobre els esdeveniments de l’1-O de manera molt més correcta èticament que les televisions públiques. Aquestes haurien de representar i adreçar-se al conjunt de la ciutadania –perquè tothom paguem per aquests serveis per igual– amb uns continguts plurals, més que no pas actuar com a altaveus ideològics dels governs que els financen.

Anuncis

La neutralidad y el pluralismo en la televisión pública

Autora: Verónica Haro (@howeveroni)

Muchas son las quejas, denuncias y críticas que recibe la televisión pública española por la falta de neutralidad y pluralismo político. El Consejo de informativos de RTVE denunció a mitad del año 2015 “la manipulación progubernamental que están sufriendo los servicios informativos” de TVE.  Este consejo, que es independiente de los trabajadores, consideró en su momento que las normas deontológicas eran “habitualmente incumplidas en lo que se refiere a imparcialidad, pluralidad, veracidad y objetividad, convirtiéndose por el contrario en un instrumento de propaganda al servicio del Gobierno”.

Como ejemplo a la falta de imparcialidad y objetividad por parte de TVE para tratar diversos temas de interés general podemos hablar de la entrevista que realizó Mariló Montero, presentadora del programa matinal “La mañana de la 1” a la socialista María González Veracruz. En dicha entrevista la presentadora increpa y cuestiona de forma acusatoria a la socialista dejando ver que no está conforme con el pacto del PSOE con ciudadanos y que Partido Popular es quien tiene la mayoría que el pueblo le ha otorgado. En este caso la periodista está vulnerando el artículo 9 del capítulo II del código ético de la UNESCO.

El poder ejecutivo, además, en ocasiones ha sido criticado de utilizar la televisión pública como instrumento adoctrinador en beneficio propio. Un claro ejemplo es la programación que durante cada año, los días 12 de octubre, se emite en la televisión pública. El año pasado con motivo de la festividad nacional, TVE mantuvo la bandera española en toda su programación, además de retransmitir el desfile del ejército, y seguidamente centrar los informativos en el desfile y en la festividad en sí. El 12 de octubre es una fecha cada vez más criticada por toda Latinoamérica, ya que lo ven como un recordatorio del día en el que los españoles invadieron las tierras de los nativos masacrando e imponiendo su voluntad a los indígenas.

El cambio de ley para elegir al del director de la corporación RTVE (antes la mayoría de dos tercios del congreso y ahora mayoría parlamentaria) fomentó una instrumentalización por parte del gobierno. Se deberían hacer políticas para impedir que un medio de comunicación, que debería ser el paradigma de la democracia, por estar financiado con dinero público, se convierta en una herramienta para manipular a la opinión pública. Considero que con esta forma de proceder se está vulnerando el artículo 8 del código deontológico de la FAPE.

“El control ideológico de los nuevos responsables orgánicos de los servicios informativos de TVE que incumplen de forma reiterada sus principios deontológicos, apartándola de los criterios de imparcialidad, pluralidad e independencia que deben ser comunes a las televisiones públicas de corte occidental, y convirtiéndolos en un mero órgano de propaganda gubernamental”, denunció en su día el Consejo de Informativos.

Por otro lado tenemos a la Asociación de Usuarios de la Comunicación que en 2014 mostró su preocupación por el tratamiento que la televisión pública estaba haciendo del “procés català. La AUC argumentó que era muy evidente que TV3 se posicionaba a favor y que TVE1 solo mostró argumentos en contra en la Diada Catalana del 11 de septiembre. Este tratamiento de la información falta a la verdad por lo que se está incumpliendo, en su totalidad, el artículo 13 del código deontológico de la FAPE.

El Procés impulsado por Artur Mas y perseguido (y criminalizado) por Mariano Rajoy también logró que el Colegio de Periodistas de Cataluña exigiera en público “preservar el rigor, la profesionalidad y la neutralidad de cara a las próximas elecciones del 27S y a no repetir “errores recientes”.

A su vez el PSOE también emitió una denuncia contra TVE, en noviembre de 2015, ante la Junta Electoral Central por considerar su derecho a la pluralidad política vulnerado en época de campaña electoral.

El problema que tiene la televisión pública es la dependencia absoluta del gobierno y el financiamiento público. Cabe mencionar que con los hechos expuestos arriba la televisión pública en conjunto con los periodistas que se prestan a ello, están vulnerando todos los artículos del capítulo I y II del código ético de la UNESCO y con ello el principio de libertad periodística.

L’altra independència

Autor: Narcís Figueras (@figtreesgodmade)

“Artur Mas firmarà aquest vespre el decret de convocatòria del 27 de setembre. La vicepresidenta Neus Munté insisteix que el decret s’ajustarà a la legalitat i que serà la gent qui li donarà el caire plebiscitari”. D’aquesta manera començava el sumari del Telenotícies Migdia de TV3 el dia 3 d’agost. Tot plegat amb un càiron: “Les hores prèvies al decret del 27-S”. Un cop dins del cos de l’informatiu, el presentador repeteix des de plató que “avui és el dia” i que l’aleshores president de la Generalitat signarà “aquest vespre” el decret. A més, afegeix que “el Govern no ha volgut revelar detalls de la signatura del decret” i enllaça amb una connexió des de la plaça Sant Jaume amb la pregunta de la discòrdia: “Sabem ja alguna cosa més d’aquest decret i a quina hora el firmarà Mas?”. La periodista respon: “Doncs l’hora exacta encara no la sabem, es manté de moment en secret […]”. El més probable, efectivament, és que ella no ho sabés en aquell moment i que s’estigués complint amb el deure periodístic de “vigilar escrupolosament” l’Administració perquè fes efectiva la seva obligació de transparència informativa (art. 11, FAPE).

Tanmateix: Són les nou i el TN Vespre comença amb un pla des de l’interior del Palau de la Generalitat amb sis protagonistes dempeus. Primer són Francesc Homs, Jordi Baiget i el mateix Artur Mas els que miren més enllà de les càmeres —potser esperant que el director cridi “acció!”. Tot seguit, Neus Munté, que en aquell moment era portaveu del Govern, fa el mateix gest i finalment Meritxell Borràs també gira el cap buscant l’aprovació d’algú altre a la sala. L’expresidenta del Parlament Núria de Gispert, de fet, no es fixa en l’escena que els ocupa fins que Baiget comença a llegir en veu alta el contingut del decret. La presència de les càmeres —que indiscutiblement hi han de ser— en aquest cas distorsiona la realitat per realimentació i, no només modifica les actituds dels membres del Govern a la imatge, sinó que sembla obvi que aquests s’esperen a actuar —i, per tant, a “representar” la notícia— fins que comença l’informatiu (1.2.2.6, Llibre d’Estil de la CCMA).

Cares_1

Cares_2

Un breu stand-up per recordar que es tractava “segurament de les eleccions més transcendentals de la història recent d’aquest país” dona temps a Artur Mas per arribar al pati dels tarongers. Aventurar futuribles no s’adiu amb la petició del Consell d’Europa (Resolució 1.003, art. 30) de diferenciar clarament els fets importants i el que són meres especulacions i, fer-ho donant per bona la versió d’un determinat actor polític no respon al contingut de l’article primer del Codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que reclama la distinció clara entre fets i opinions, en rebutja la “distorsió deliberada” i censura “la difusió de conjectures i rumors”.

Des d’allà, un —improvisat?— discurs institucional. En conjunt set minuts de directe amb un timing que, com ja va denunciar l’endemà el Sindicat de Periodistes de Catalunya, era massa acurat per no saber l’hora exacta en què tindrien lloc els fets. També és rellevant apuntar que la independència del poder polític (1.1.2.4.1, Llibre d’Estil CCMA) queda compromesa amb aquest tractament i, sobretot, que tenint en compte que es produïa justament quan es donava per encetada la campanya electoral i, per tant, Artur Mas no només era el president en funcions, sinó un dels principals candidats que hi havien de concórrer, el fet de permetre-li de fer el discurs en directe a l’inici del telenotícies —fora de qualsevol espai institucional com podria ser el discurs de Cap d’Any— suposa una violació del punt 1.1.3.1.5. del Llibre d’Estil de la Corporació —sobre Imparcialitat, neutralitat i pluralisme:

“Actuem amb imparcialitat, neutralitat i respecte pel pluralisme. En un conflicte, mantenim l’equilibri raonable a l’hora de donar presència a les parts, sense reduir la informació a la simple cessió acrítica d’espai a aquestes parts. No prenem partit, contextualitzem les notícies i oferim elements de judici a la ciutadania.”

En definitiva, costa d’entendre que, havent repetit en ambdues edicions de l’informatiu del dia que es tractava d’un decret ordinari, “gairebé idèntic al de les darreres eleccions”… el fet que un actor polític determinat pretengui dotar la situació d’elements èpics o de solemnitat provoqui que la cobertura dels mitjans públics també prenguin aquest caire. S’ha d’informar del caràcter solemne que ha tingut l’acte, no pas adoptar-lo. Ho recorda el Consell Europeu (Resolució 1.003, art. 29) quan afirma que la relació entre polítics i periodistes no ha de degenerar en “una connivència que pugui danyar la independència i la imparcialitat de la seva professió” o, a nivell estatal, el llibre d’Estil de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (art. 1. 1. 6.), que especifica que la informació política requereix “un seguiment crític i independent”.

És evident que entre les dues del migdia i les nou del vespre hi havia temps de sobres perquè la Generalitat fes pública l’hora de la signatura. D’altra banda, TV3 té també canals de sobres per informar si s’assabenta d’una informació que, recordem, per l’informatiu de migdia era rellevant però, malauradament, secreta. L’únic rastre, una piulada al compte de Twitter 324 Política: “El president Mas signarà el decret de convocatòria de les eleccions del 27-S a les 21h”. Feta, però, quan passaven 11 minuts de les 8 del vespre, poc més de tres quarts d’hora abans de l’inici del TN i amb temps insuficient per fer el desplegament de càmeres i periodistes que es va produir. Així doncs, sembla clar que els informatius de TV3 van obviar que coneixien l’hora de la signatura durant la tarda i la piulada anunciant-ho tenia més caràcter d’anunci del telenotícies que de transmissió d’informació. No es va fer “una informació actualitzada i completa” (art. 8, FAPE) quan ja se’n disposava. D’altra banda, desconec si des de la Generalitat es va invocar expressament l’off the record a l’hora de revelar a TV3 l’hora en què se celebraria la signatura però “pel que fa a assumptes relacionats amb les administracions públiques, el dret fonamental a la informació ha de prevaler sempre per damunt de qualsevol restricció que vulneri injustificadament el principi de la transparència informativa a la que estan obligades” (art. 6, Col·legi de Periodistes de Catalunya). De fet, com diu el punt novè de la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa, “els poders públics no s’han de considerar propietaris de la informació” i no se’ls ha de concedir la potestat de censurar-la.

Tuit_les21

En darrer lloc, cal dir que, tot i que algun membre de l’equip del Telenotícies va reconèixer l’errada a nivell individual, no es va complir l’article 3 del Codi del Col·legi de Periodistes que fa referència a la necessitat de “rectificar amb diligència” o, si s’escau, disculpar-se, ni l’apartat 1.1.3.1.2 del Llibre d’Estil de la CCMA dedicat a la veracitat i el rigor: “Reconeixem els errors importants i els corregim amb la màxima diligència i donant a la rectificació una rellevància equivalent”.

A tall de conclusió, sembla evident que el passat 3 d’agost no es va fer una cobertura de la convocatòria electoral tan bona com s’hauria pogut fer, sobretot considerant els principis de veritat (rigor informatiu, neutralitat valorativa, realimentació per presència d’informadors), justícia (imparcialitat, diversitat de punts de vista) i llibertat (control del poder polític, relacions amb les fonts). D’avant d’alguna dada rellevant, es va ignorar el dret del públic a conèixer la veritat (Federació Internacional de Periodistes, art. 1) i es va donar l’esquena a l’“agilitat i la immediatesa per atendre amb celeritat el dret a la informació” (Llibre d’Estil CCMA, 1.1.3.1.3.), unes condicions que, afegeix l’article, no són “excusa per a la pèrdua de la veracitat i la qualitat”. Segurament aquest cas té un caire menys flagrant que d’altres, resulta menys espectacular  i menys evident a simple vista. Ara bé, pren rellevància quan recordem la funció destacada dels mitjans de comunicació —més encara els públics— com a generadors i vehicles del debat públic en el si d’un sistema democràtic o parem esment en la responsabilitat social del periodisme, que té com a destinatari, en últim terme, el gran públic (UNESCO, art. 3).

La fabricació d’una mentida: el cas Stephen Glass a The New Republic

Autora: Andrea Romanos (@aroman0s)

Una de les pel·lícules sobre periodistes més notables que ens han deixat els darrers anys és El preu de la veritat. Lluny de presentar herois del reporterisme com és habitual en els films sobre el tema, la pel·lícula es basa en un fet real per il·lustrar una de les cares més obscures de la professió: la d’un periodista que, quan no tenia res a explicar, no dubtava en inventar les seves pròpies històries.

A finals dels anys 90, Stephen Glass era periodista en una respectable revista de Washington D.C. anomenada The New Republic. A través dels seus articles i d’aportacions com a freelance a altres publicacions de primera categoria (Public Policy, Rolling Stone o Harper’s), per aquella època Glass ja havia aconseguit fer-se un nom a la professió malgrat la seva joventut (tenia només 24 anys), era conegut per la seva capacitat de trobar històries úniques i aconseguir sempre les cites i fonts més singulars. L’escàndol va esclatar quan es va provar que les seves històries havien estat altament exagerades. En ocasions, directament fabricades del no-res.

“Respectar la veritat i el dret que té el públic a conèixer-la constitueix el deure primordial del periodista” diu l’article 1 de la Federació Internacional de Periodistes (FIP). El tercer article segueix així: “El periodista no informarà sinó sobre fets dels quals en conegui l’origen, no suprimirà informacions essencials i no falsificarà documents”. La primera i principal aplicació del principi de veracitat és, doncs, que les notícies no han de ser falses i el periodista ha d’actuar amb la deguda diligència per tractar d’oferir sempre informacions que s’acostin tant com sigui possible a la veritat. Així, amb les seves construccions, Glass atemptava contra el principal punt del contracte social establert entre públic i periodista.

Glass, però, no hauria de carregar la responsabilitat ell sol. Un altre punt interessant de la història és que posa de manifest el buit existent en algunes rutines periodístiques. Com és possible que una revista de prestigi permetés a un dels seus redactors publicar històries falses durant ni més ni menys que tres anys? A la pel·lícula s’explica tot el procés de comprovació dels fets que en aquells moments feia servir The New Republic, “una prova de foc de tres dies”. En ell hi intervenien fins a dos redactors (a part de l’autor), un corrector, diversos advocats i el propietari de la publicació, que en aquell moment era Martin Peretz, responsable de tots els comentaris que pogués fer la revista.

Irònicament, és el personatge de Glass qui afirma que “si l’article és bo, el procés el millora. Si en canvi trontolla, t’espera una llarga setmana”, però alhora ell mateix hi apunta el principal problema: en algunes històries, l’única font de comprovació existent són les anotacions que aporta el propi redactor. Per tant, Glass coneixia perfectament el sistema, i sabia com sortejar-lo. Les seves històries eren ben rebudes pel públic, i ell havia aconseguit guanyar-se la confiança dels seus editors. Com va ser, doncs, descobert?

D’acord amb el compromís ètic del periodista de respectar la veritat, l’article 3 del codi de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) diu que “el periodista defensarà sempre el principi de la llibertat d’investigar i de difondre amb honestedat la informació i la llibertat del comentari i de la crítica”. I és que les pràctiques fraudulentes de Glass i la passivitat de The New Republic contrasten amb la manera d’actuar del periodista de Forbes Digital que finalment va destapar l’escàndol, Adam Penenberg. Una minuciosa comprovació de les dades que proporcionava un dels seus articles, “Hack Heaven” va ser suficient per desemmascarar el redactor i tancar un capítol negre per a la credibilitat de la professió.

L’enrenou provocat per Glass posa de manifest que quan una redacció té en el seu sí un periodista que saboteja deliberadament les rutines periodístiques és senzill que la realitat quedi diluïda. Per això és important crear un ambient de treball que advoqui al màxim per la honestedat de la publicació, que es prengui el temps suficient per fer una bona feina i que instrueixi els seus periodistes en la cultura de l’esforç per presentar als lectors informació veraç, el més completa possible, interessant, de qualitat, i, sobretot, recolzada per una base fàctica indiscutible.

Llibertat d’expressió i responsabilitat en clau d’humor

Autora: Marina Isan (@MarinaIsanBerga)

El 2015 ha començat amb un dels pitjors atacs terroristes que ha patit França en els últims anys. El 7 de gener es va produir l’atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo, la qual cosa va suposar un atac a la llibertat d’expressió, a la crítica social, a la denúncia, a l’humor… La tragèdia va acabar amb la mort de 12 persones, entre elles el director de la revista, i amb la conseqüent resposta d’unitat de tots els mitjans a favor de la llibertat i en contra del terrorisme.

L’humor és l’arma utilitzada pel periodisme gràfic a l’hora de criticar políticament i socialment. Charlie Hebdo és simplement un exemple de com l’humor no només serveix per entretenir la societat, sinó que també serveix per fer reflexionar críticament l’audiència. A Espanya trobem la seva germana en la revista El Jueves o en programes com Polònia, entre d’altres, que arriben fins i tot a la ridiculització dels seus personatges per fer una crida social a allò que ells creuen que és una injustícia, per exemple.

L’humor gràfic gaudeix d’una posició d’honor dins la secció d’opinió dels diaris. El principal tema acostuma a ser la política, ja que és aquí on es poden tractar temes crítics que serien polèmics en altres gèneres del periodisme. A grans trets, es podria dir que on hi ha més llibertat d’expressió és aquí; només hi ha un problema: la interpretació -també lliure- que se’n faci. Per exemple, arran de la següent publicació de Charlie Hebdo després de l’atemptat, milers de musulmans d’arreu del món van sortir a protestar als carrers, ja que es tornava a caricaturitzar a Mahoma. Frases com “Mort a Charlie Hebdo” i “Je suis Mohamed” van ser les més utilitzades.

Els dibuixos es poden entendre de diverses maneres. Mentre per uns representen la llibertat d’expressió, per altres simbolitzen una burla a les seves creences. Tanmateix, no per això es justifica l’assassinat de dibuixants ni molt menys un atac a un mitjà lliure. De fet, el periodisme espanyol es caracteritza per tenir varis mitjans satírics anticlericals que encara que critiquin l’Església són acceptats i benvinguts per la població. Aquest augment de la quantitat de comentaris humorístics suposen una garantia a la llibertat d’expressió.

La llibertat de premsa és un dret fonamental recollit a l’article 19 de la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides i a la majoria de constitucions dels estats democràtics. N’és un exemple l’article 20 de la Constitució Espanyola, que especifica que cal protegir el dret a comunicar o rebre lliurement informació i que aquest exercici no es pot veure restringit per qualsevol tipus de censura. En l’àmbit deontològic, el segon article de la Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes promulgada per la Federació Internacional de Periodistes (FIP) diu que “el periodista defensarà, en tota ocasió, el doble principi de la llibertat d’investigar i de publicar amb honestedat la informació, la llibertat del comentari i de la crítica, així com el dret a comentar equitativament i a criticar amb lleialtat” (també es troba en la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), article 3). Altres exemples són la Resolució 1.003 del Consell d’Europa (Art. 14 i Art. 3) on es diu que “és necessari reforçar les garanties de llibertat d’expressió dels periodistes” i que “les opinions expressen pensaments, idees, creences o judicis de valor per part dels mitjans de comunicació, els editors o els periodistes”.

Malgrat tot, en l’exercici de la seva tasca professional, els periodistes no poden oblidar que la llibertat d’expressió també s’ha de ponderar amb la responsabilitat. Tal com indica l’article 12 del Col·legi de Periodistes de Catalunya, “s’ha d’actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creença o extracció social i cultural, així com incitar a l’ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral”.

D’altra banda, a l’article 8 de la UNESCO es recalca que s’ha de “respectar als valors universals i a la llibertat de cultures: el verdader periodista defensa els valors universals de l’humanisme, en particular la pau, la democràcia, els drets de l’home, el progrés social i l’alliberament nacional, i respecta el caràcter distintiu, el valor i la dignitat de cada cultura”.

Així doncs, si tornem al cas de Charlie Hebdo, es pot veure com la revista va usar el seu dret a la llibertat d’expressió al mateix temps que respectava aquest últim article, per exemple, on es subratlla la necessitat de la pau i la democràcia. Els dibuixants van utilitzar una eina no violenta -l’humor- per a fer una crítica social. De fet, segons la UNESCO, sense llibertat d’expressió i de premsa no es pot garantir un sistema democràtic ni la transparència d’un país. Per tant, l’atac contra Charlie Hebdo és un atac contra la llibertat de premsa, d’expressió i, fins i tot, d’informació.