L’ètica periodística en la cobertura d’atemptats terroristes

Autora: Cristina Alonso (@CristinaABx)

L’atemptat del 22 de març a Londres va fer que el periodisme augmentés la seva activitat. Els mitjans digitals i les xarxes socials van permetre que la notícia arribés a la major part del públic, però altres vies com la televisió i la ràdio també van informar-ne quasi a l’instant. Un cop la noticia havia estat difosa, els mitjans van disposar-se a nodrir el públic amb tot tipus de detalls sobre l’atemptat. L’aparent intenció: que ningú no es perdés cap detall.

La difusió de la notícia va fer que imatges com aquestes fossin vistes a diversos mitjans:

A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville

A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville

Les imatges són molt dures, sense cap mena de dubte. I també ho eren moltes d’altres que van poder-se veure al llarg de les següents 24 hores de l’atemptat. El format i el contingut d’algunes informacions van fer saltar l’alarma deontològica del periodisme. Altres exemples:

Fotografies de l’atac de Londres publicades a The Huffington Post

  • Sensacionalisme de El Periódico. Titular una peça amb “Hi havia molta sang” i a continuació aportar el testimoni de diverses persones. Resulta sensacionalista i poc rigorós, en cas que no es contrasti bé).
  • Sensacionalisme i vídeos poc apropiats de El País. El mitjà espanyol va fer una peça que s’anava actualitzant periòdicament en funció de les novetats informatives. En un dels vídeos inserits, es pot escoltar una música inadequada per acompanyar aquest tipus de fets.

Aquestes mostres no són aïllades, de fet molts mitjans van difondre aquestes mateixes imatges en repetides ocasions. El cas gràfic sembla el més obvi a qüestionar des d’un prisma deontològic, i és per això que centraré la meva anàlisi a partir d’aquest aspecte.

Segons Salvador Alsius a Codis ètics del periodisme televisiu, la violació principal en aquesta cobertura mediàtica seria la del Principi de Responsabilitat. No s’haurien tingut en compte diversos punts com:

  • La primacia de la vida i de la seguretat de les persones. Aparentment, no s’estaria donant prioritat a l’ajut humanitari mentre es fan certes fotos.
  • La invasió de la intimitat de les persones mortes i ferides. S’està mostrant el dolor i sofriment d’aquestes, elements totalment innecessaris per al lector/espectador.
  • Certes imatges de mal gust, que inciten a l’alarmisme i vulneren el dret de les víctimes i dels lectors/espectadors.

A més, en un primer moment tampoc no s’hauria respectat la presumpció d’innocència del l’assassí, que va ser mostrat en fotografies ferit quan encara no havia estat confirmat el seu delicte. Això atemptaria contra el Principi de Justícia.

Salvador Alsius no és l’únic que ha intentat establir una sèrie de línies a l’hora de determinar què és ètic o no en el periodisme. Existeixen diversos documents i codis a nivell internacional, estatal i autonòmic que esmentarien elements i principis que hagués calgut respectar en aquest cas:

UNESCO. Principis internacionals d’ètica professional del periodisme (1983). Principalment, són dos els principis que s’haurien vulnerat en el tractament d’aquesta qüestió. El primer, el de la responsabilitat social del periodista, que es correspon amb el Principi III del codi de la UNESCO. El segon, que es correspon amb el Principi IV, faria referència al respecte per la privacitat i la dignitat humana.

Federació Internacional de Periodistes (FIP). Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes (1954)
La FIP diu en el punt 4 del seu codi ètic que el periodista farà servir només mètodes justos per obtenir notícies, fotografies i documents. Tot i que directament no s’haurien fet servir mètodes injustos o il·legals, no s’hauria respectat el dret les persones en una situació vulnerable.

Col·legi de Periodistes de Catalunya. Declaració de Principis de la Professió Periodística (1992).
El punt 9 del codi explicita el deure a respectar el dret a la privacitat i diu que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables”. Víctimes d’un atemptat terrorista es podrien incloure dins d’aquest grup. A més, el Col·legi de Periodistes va presentar el novembre de l’any passat una sèrie de recomanacions per a la cobertura d’actes terroristes. En aquest cas, no s’haurien respectat dos dels punts:

  • Drets de les víctimes. “Es recomana abstenir-se de difondre cossos de víctimes mortals si se les pot reconèixer. […] En el cas de víctimes supervivents, només s’haurien de prendre imatges o declaracions quan les persones afectades ho autoritzin expressament”. En el cas del presumpte terrorista, es pot deduir la seva identitat a la fotografia en què encara es troba ferit. Pel que fa a les imatges de les víctimes, caldria comprovar si s’ha demanat el seu permís per a difondre-les, atès que van ser difoses amb molta rapidesa.
  • Drets de l’audiència. “El nivell de duresa de les imatges que rebi ha d’estar justificat editorialment, en funció de si aporten elements informatius rellevants i no pas per la seva morbositat. La ciutadania té dret a no accedir a continguts violents, especialment, en el cas de les ràdios i televisions, durant l’horari protegit”. Algunes imatges resulten impactants per l’espectador, a més de que existeix el perill que les pugui veure algun infant. A més, algunes no aporten cap tipus d’informació rellevant per l’espectador.

Així doncs, caldria replantejar i revisar el sistema d’obtenció de les imatges i, a més, ser curós a l’hora d’escollir què és difon i què no. En cap cas hauria de prevaldre cap interès econòmic o voluntat d’exclusivitat per sobre dels preceptes deontològics esmentats durant aquesta anàlisi. Cal informar d’allò que sigui necessari i d’interès públic, que ajudi a formar una societat més crítica; però en cap cas ha de vulnerar aquesta informació el dret i intimitat dels ciutadans, i més quan es troben en una situació de vulnerabilitat.

Anuncis

Els nous europeus: Tractament de la dignitat dels refugiats

Autora: Clàudia Sacrest (@csacrestm)

L’onada de refugiats va prendre les primeres posicions mediàtiques a l’agost del 2015, quan el flux migratori sobrepassava en escreix les capacitats dels estats de la civilitzada Europa, quedant-ne constància evident de la manca d’assertivitat. El somni occidental va quedar estroncat a les illes gregues o retingut a la plaça de l’estació de Budapest, deixant portades colpidores com la pèrdua de la vida d’Aylan Kurdi, un nen sirià de tres anys, entre la sorra d’una platja turca.

A partir de llavors, les instantànies dels fotoperiodistes han anat omplint els mitjans i les xarxes socials amb més o menys bon gust. En aquest article m’agradaria posar la lupa sobre els tractaments que s’han fet seguint les línies deontològiques correctes, i emmarcant la informació sota el paraigües de la dignitat humana. La realitat és complexa perquè la realitat ho és tot. D’aquí precisament radica la dificultat dels mitjans de comunicació en fragmentar i seleccionar la part representativa d’allò que succeeix, simplificant les vides de milers de persones en exili en una imatge i un titular.

El passat 9 de març La Vanguardia publicava a la web – i a la corresponent edició en paper l’endemà- una crònica sobre el pla de devolució de refugiats a Turquia escrita per la seva corresponsal a Brussel·les, Beatriz Navarro. La foto de Dimitar Dilkoff (AFP) que acompanyava el text mostrava una escena de la vida quotidiana al campament d’Idomeni entre Grècia i Macedònia. Enmig de la incertesa de la boira, es mostra un aspecte de la vida quotidiana de les persones al campament, unes escenes amb les que ens familiaritzem més fàcilment i aconsegueixen gran impacte sense recórrer a sensacionalismes. Així, es respecta el principi de responsabilitat segons el Tesaure periodístic del Dr. Salvador Alsius, professor de la Universitat Pompeu Fabra, un principi que comprèn la privacitat, el dolor, el sofriment i la no invasió de la intimitat. Precisament, no es veu cap expressió de patiment de forma explícita, una de les recomanacions establertes pel CAC sobre el Tractament Informatiu de catàstrofes, accidents i tragèdies personals. Segons la seva dissetena recomanació s’ha de revestir d’especial cura amb les imatges de dolor produïdes en tragèdies lluny de l’àmbit immediat de referència dels mitjans que les emeten, i evitar al màxim l’efecte de banalització del patiment dels “altres”.

La Vanguardia Dilkoff

Em remeto a aquesta compilació perquè encara que no es tracti d’una tragèdia pròpiament personal o catàstrofe natural, podríem assimilar-hi la crisi humanitària, “que situa l’activitat periodística davant d’un repte d’extraordinària complexitat”. Així doncs, hi ha recomanacions d’aquest compendi que són per analogia perfectament susceptibles a ser considerades per a la cobertura de les persones refugiades. Al veure la fotografia, el lector pot posar-se de seguida a la pell de qui crema uns pantalons per escalfar-se, un recurs al que hauríem optat tots si ens haguéssim trobat en aquestes circumstàncies. A més a més, la finalitat d’informar s’acompleix de forma satisfactòria.

Per altra banda, El País va publicar el dia 17 de març l’anàlisi titulat “¿Qué hacer con los refugiados?” que emprava dues imatges interessants a comentar. La primera era una fotografia de Boris Grdanoski (AP) on mostra com una dona ajuda a rentar-se el cabell a una altra dona, des d’un angle on la privacitat i intimitat es mantenen intactes. La finalitat informativa és donar coneixement de les condicions en què estan sotmesos per coses tan essencials com rentar-se. La melena femenina és en moltes cultures un signe d’identitat que es veuria danyat si optessin per tallar-se el cabell curt i facilitar així aquestes tasques de higiene al campament. L’escena deixa palès que la persona continua valent-se per sí mateixa i la situa a peu d’igualtat amb el lector, allunyant-se de paternalismes – article 16 de Recomanacions del CAC pel Tractament Informatiu de la immigració – o victimitzacions.

Boris Grdanoski (AP)

Boris Grdanoski (AP)

Aquesta foto té una simbologia al darrere, que tracta amb cura la dignitat de la persona i la separa del fenomen que està vivint, atribuint-li doncs un caràcter extern. Contraposa el concepte de “persona” amb el de “refugiat”, atribuint així que les circumstàncies adverses amb què s’enfronten aquestes persones són independents a la seva condició d’éssers humans, i que el problema rau en la situació i no pas en el grup d’éssers humans que l’està vivint. Mentre que la situació mereix ser desvalorada, la condició humana i la seva dignitat romanen intactes. És un aspecte contemplat al principi VI del Codi de la UNESCO, qualificat de part fonamental dels valors professionals del periodista, recollit també com a dret fonamental en gran nombre de constitucions de tradició democràtica.

L’anàlisi també va acompanyada d’una altra fotografia, en aquest cas de Matt Cardy (Getty Images). Aquesta instantània mostra un grup de famílies entre les lliteres d’una carpa a Idomeni. L’home que surt en primer pla mira directament a la càmera, al lector, un element indispensable del que es desprèn aquesta situació d’igual a igual entre els humans. Els humans són iguals, les diferències s’estableixen en les circumstàncies. Podríem determinar, doncs, que el tractament tant a La Vanguardia com a El País respecten el principi de responsabilitat (que també preveu el Codi de la UNESCO en el principi III sobre la Responsabilitat Social del Periodista), com la privacitat i intimitat, dolor i sofriment, pròpia imatge i protecció de menors. També queda protegit en especial èmfasi l’ítem de primacia de la vida i seguretat de les persones, d’on es desprèn la prioritat d’ajut humanitari, que es correlacionen amb l’article 9 i 11 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Matt Cardy (Getty Images)

Matt Cardy (Getty Images)

Com a últim punt, m’agradaria citar la publicació del The New York Times al seu magazine publicat al 6 d’abril sobre “Els Nous Europeus” i dedicat a testimonis de persones sirianes acollides per pobles alemanys, així com dels propis voluntaris d’aquests pobles que han contribuït a la seva acollida, com en l’aprenentatge de la llengua alemanya. Des del punt de vista deontològic es cenyeix a les recomanacions del CAC del tractament d’immigració, moltes d’elles convingudes també internacionalment com és el cas del principi VIII del Codi de la UNESCO que defensa els valors universals de la humanitat i la diversitat de les cultures, en pro de la millora democràtica de la societat. En primer lloc, es compta a la persona immigrada com a font informativa, com queda previst en l’article 1 de les recomanacions del CAC a professionals; en cap cas utilitza un llenguatge discriminador i fuig dels tòpics (art. 5 i 6) entre d’altres exemples, com el context adequat. Per altra banda, utilitza en el titular la noció de “nous europeus” que acompleix una finalitat completament inclusiva. Mostra diversos testimonis, com la història de Yasser i la seva experiència, amb una foto feta al seu apartament a Eisenärzt, Alemanya. Un nou europeu. Perquè… què és el que determina la línia on es comença a ser europeu i on es deixa de ser-ho?

The New York Times Magazine (06/04/2016)

The New York Times Magazine (06/04/2016)

El passaport sirià de l’ABC en els atemptats de París

Autor: Marc Español (@mespanolescofet)

La nit del 13 de novembre del 2015 la por i la incertesa van apoderar-se per moments de la ciutat de París, que veia com era atacada en sis punts diferents en l’interval de les nou a les deu de la nit. Les pitjors escenes es van viure a la icònica sala Bataclan, que va ser segrestada per quatre homes amb explosius enganxats al cos i armats amb fusells. Hi van retenir més d’un centenar de persones i en van assassinat una vuitantena fins que, passada mitjanit, el cos d’elit de la policia francesa va accedir per a desallotjar-la.

El balanç dels fets era esfereïdor. Segons el diari francès Le Monde, 137 persones, entre les quals set terroristes, van morir, i més de 130 van resultar ferides. Quinze hores més tard, el grup terrorista autoproclamat Estat Islàmic (EI) va reivindicar-ne l’autoria. Això no obstant, alguns mitjans de comunicació ja s’havien aventurat a assenyalar l’EI com el responsable dels atemptats abans que aquests així ho comuniquessin, la qual cosa deixava entreveure que el tractament de crisi acabaria sent també objecte d’estudi.

En aquest sentit, la hipòtesi que algun dels atacants pogués haver entrat a França fent-se passar per refugiat va començar a córrer com la pólvora. I a pesar que la teoria es basés en un simple passaport sirià trobat a prop de l’Estadi de França (un dels punts atacats), mitjans com l’ABC o la nord-americana CNN van comprar-la sense condicionals. Així, l’ABC va titular una peça del 16 de novembre de la següent manera: “Un dels terroristes que va atemptat a París amb passaport sirià va passar per Grècia com a refugiat”, mentre la CNN explicava que un dels terroristes “va entrar a Europa […] entre la multitud, incrustat en l’actual onada de refugiats sirians”.

Captura de pantalla 2016-02-21 a la(s) 15.39.05

Els principis que es podrien veure vulnerats amb el tractament d’aquests dos mitjans són els de veritat, justícia i responsabilitat, i tots ells ho podrien fer en múltiples ítems.

En el cas del principi de veritat, la cura i el rigor en surten molt danyats, doncs la precisió i l’exactitud de la informació, així com la contextualització i aprofundiment que en fan, són més que qüestionables. Arribats a aquest punt, cal tenir present que l’ús de passaports falsos és habitual entre els refugiats, en la mesura que els traficants sovint aprofiten la situació per robar-ne de verídics i vendre’ls després o perquè persones que no fugen de Síria, Iraq o Eritrea prefereixen entrar a Europa amb el passaport d’algun d’aquests països per a que la seva sol·licitud tingui més possibilitats de ser acceptada. La difamació i calúmnia contra el col·lectiu refugiat era, per falta de prudència, un fet.

Així, l’article primer del codi deontològic del Col·legi de Periodistes (CPC), que recomana “evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”, hauria estat vulnerat per aquests mitjans. I és que com va apuntar eldiario.es el mateix dia, “tot apunta a la falsedat del document”, doncs s’havia trobat “una altra persona amb un passaport que inclou les mateixes dades” i que fins i tot podria coincidir amb el d’un “soldat d’al-Assad assassinat”. Pels mateixos motius acabats d’exposar també es vulnera l’article segon del codi, que aconsella “difondre únicament informacions fonamentades, evitant afirmacions sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones”. Aquí també es podria veure afectat l’article 17 del codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), que aconsella establir “una clara i inequívoca distinció entres els fets i les conjectures”, així com el principi segon del codi deontològic de la UNESCO que aconsella difondre fets de forma contextualitzada “sense provocar distorsions” de manera que el públic es pugui formar “una imatge acurada” de la realitat. Fins i tot l’article tercer del codi de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), que demana als periodistes no passar per alt “informació essencial” a l’hora de difondre informació, es veuria danyat des del moment en què l’ABC omet l’embolic de passaports que suposa la ruta dels refugiats.

En el cas del principi de justícia, qui en surt greument perjudicat és el tractament de grups socials desafavorits i el respecte a la presumpció d’innocència. En el primer cas, s’ha de tenir en compte la vulnerabilitat del col·lectiu refugiat, així com el descrèdit que una informació com aquesta els pot suposar. Per tant, totes aquelles informacions que puguin traduir-se en reaccions xenòfobes, racistes i fins i tot sexistes per part, en aquest cas, de la població europea, s’haurien d’evitar fins tenir una certesa (quasi) absoluta. En el segon cas, la vulneració de la presumpció d’innocència és palesa, i més encara quan existeix la possibilitat, tenint en compte la informació difosa per eldiario.es, que el titular del passaport no fos qui, finalment, va perpetrar els atemptats de París.

En aquest cas, l’article desè del codi del CPC, que mana “observar escrupolosament el principi de la presumpció d’innocència”, i el dotzè, que recomana “actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions amb continguts que puguin suscitar discriminacions”, són clarament vulnerats. També ho són els articles cinquè del codi de la FAPE, que apunta que “tota persona és innocent fins que no es demostri el contrari”, i el setè, segons el qual “el periodista extremarà la prudència professional en el respecte als drets dels més dèbils i discriminats”. En aquest darrer sentit s’expressa també el punt setè del codi deontològic de la FIP, que demana als periodistes “evitar” informació que pugui derivar en “discriminació en base a, entre altres coses, la raça, religió o orígens”.

Per últim, el cas del principi de responsabilitat és potser el més greu. En aquet sentit, es vulneren la primacia de la seguretat de les persones (que estipula com a prioritat l’ajut humanitari), la protecció dels menors, i sobretot el fet de tractar amb cura matèries d’especial sensibilitat social que puguin incitar, primer, la violència o altres conductes antisocials (amb especial atenció a la violència masclista), segon, la falta de respecte a les creences, i tercer, l’alarmisme.

Arribats a aquest punt, els articles onzè del codi del CPC, relatiu a “tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors”, i de nou el dotzè, sobre els “continguts que puguin suscitar discriminacions”, són vulnerats per l’ABC i la CNN. També ho farien de nou els articles setens de la FAPE i la FIP (“respecte als drets dels més dèbils i discriminats” i “evitar” informacions discriminatòries, respectivament) així com el sisè de la FAPE, que té en compte “la informació que pugui afectar a menors d’edat”.

En definitiva, l’ABC vulnera de forma flagrant els principis de veritat, justícia i responsabilitat, un fet especialment reprovable pel context i el rerefons de la qüestió. En aquest sentit, els principis tercer i novè de la UNESCO, relatius, respectivament a la “responsabilitat social” del periodista i a l’eliminació del “mal que enfronta la humanitat” (i que aconsella fer esforços per a “eliminar la ignorància i el malentès” en la societat) es veurien clarament danyats.