Categoria: Justícia

Els mitjans i la violència de gènere en el 2019

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Clàudia Cebrian Mozas (@claudia_cebrian)

12 són el nombre de víctimes mortals per violència de gènere en aquest 2019, segons l’últim informe del Govern Espanyol. En aquest article s’analitza com els mitjans de comunicació han tractat aquests casos de violència masclista. Concretament, l’anàlisi se centra en els dos diaris generalistes més llegits a l’Estat Espanyol segons dades de l’EGM, El País i El Mundo, i d’aquests diaris s’han estudiat un total de 22 peces informatives que aborden la violència masclista (11 peces de cada diari).

Un dels aspectes fonamentals en el tractament de les notícies sobre violència masclista és l’enfocament que se li dona a la informació. El manual de la violència d’estil per al tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians, explica que “amagar o dissimular la intervenció de l’home amb fórmules que no l’identifiquen com a autor d’una agressió contribueix a llevar-li la responsabilitat”. És per això que és important que sigui l’home el subjecte de la notícia, en tant que agressor o assassí, sempre, és clar, que la investigació ho permeti.

En el següent gràfic es mostra una anàlisi quantitativa dels titulars de les 22 notícies analitzades, classificades segons si el subjecte és l’home, la dona o altres casos.

Així doncs, al gràfic s’observa que de les 11 notícies analitzades del diari El País, n’hi ha quatre en què l’home és el subjecte del titular, mentre que a El Mundo s’observa que només dos titulars dels 11 analitzats tenen a l’home com a subjecte de l’acció. Alguns exemples d’aquests titulars són “Un octogenario asesina a su mujer en Madrid” o “Un hombre asesina a su mujer en Dos Hermanas”.

Pel que fa a la dona com a subjecte de la notícia, El País encapçala dues notícies amb aquesta fórmula, mentre que El Mundo en titula el doble de peces, un total de quatre. Alguns exemples d’aquests titulars són: “La mujer descuartizada en Alcalá murió de dos puñaladas” i “Fin de semana negro: asesinadas dos mujeres en Málaga i Pontevedra”.

Quant a la paraula “detingut”, s’ha observat que hi ha un nombre considerable de titulars que comencen de la següent manera: “detingut un home”. Concretament, El País titula amb aquesta fórmula dues notícies i El Mundo en titula quatre. En aquest cas, és important destacar que tot i que el fet de titular la peça informativa d’aquesta manera es deu, en molts casos, al fet que es vol posar èmfasi en què el presumpte agressor ha estat detingut i que alhora tampoc se sap si és culpable, aquest tipus de titulars també contribueixen a victimitzar indirectament al presumpte autor del crim, perquè remarquen la detenció.  El titular “Detenido un hombre tres hallarse el cuerpo descuratizado de su pareja” n’és un exemple. En aquests casos, es podria optar per no posar la paraula detingut a l’inici, per exemple amb titulars com “Una dona ha estat assassinada i s’ha detingut el presumpte autor”.

Finalment, sobre l’opció “altres”, analitzada en el gràfic, cal destacar que aquest aspecte fa referència a les notícies que no parlen de casos concrets, sinó que analitzen el problema de la violència masclista en un aspecte més general.  La guia pel tractament de violència de gènere de la Federació Internacional de Periodistes aconsella, al punt 4,  “utilitzar estadístiques i background per donar informació de context” de la violència masclista. En aquesta línia, El País ha publicat tres peces de context, amb reportatges sobre el maltractament psicològic o la cronologia de les víctimes, mentre que El Mundo n’ha publicat una.

Un altre dels aspectes fonamentals del tractament de la violència masclista és el contingut. La guia del tractament informatiu de violència de gènere de la comunitat d’Andalusia explica que s’ha de “d’evitar el sensacionalisme. No és necessari mostrar armes, sang ni descripció dels fets d’escàs valor informatiu”. Tot i això,  als dos diaris analitzats hi ha diferents informacions que inciten a cert sensacionalisme amb paraules, imatges i detalls morbosos com ara “descuartizada”, “el trozo de pulmón” o “decenas de puñaladas”. Aquestes expressions, doncs, van en contra dels principis del Code of Ethics de la SPJ, establerts en l’apartat “Minimize harm” on s’afirma que els periodistes “han d’evitar complaure la curiositat sensacionalista”.

Un altre exemple sobre aquest sensacionalisme és la imatge següent, referent a la notícia del Mundo titulada “Detenido en Murcia por agreder a su esposa que se tuvo que esconder en un armario”, i que s’il·lustra amb la fotografia de la dona, tot i que s’hauria de preservar la seva intimitat i viola, per exemple l’article 4.b de la FAPE, segons el qual “Con carácter general deben evitarse expresiones, imágenes o testimonios vejatorios o lesivos para la condición personal de los individuos y su integridad física o moral.”

També és important tenir en compte les recomanacions del CAC sobre violència de gènere, que al punt 2 explica que “cal evitar recollir testimonis del veïnat i dels familiars, si no tenen dades concretes i aprofitables”. De fet, El manual de la violència d’estil per al tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians explica que aquestes fonts poden perjudicar el relat amb frases com “era un home molt amable” i recomana utilitzar fonts expertes. Tot i això, El País ha recorregut a declaracions de veïns en quatre casos dels 11 analitzats, i el Mundo en 3 casos.

Exemples de fonts a notícies de El País

Exemples de fonts a notícies de El Mundo

Aquests tipus de cobertura amb els testimonis van en contra de l’article 2 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes, que recull que s’han de “difondre únicament informacions fonamentades, evitant en qualsevol cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient perquè puguin lesionar la dignitat de les persones”.

Així doncs, podem observar que encara hi ha moltes coses a millorar en el tractament de la informació sobre violència de gènere.  Cal respectar el principi de responsabilitat del Tesaure de Salvador Alsius, sobretot pel fet que la violència de gènere és una matèria d’especial sensibilitat social. És important mostrar els feminicidis i els casos d’agressió masclista com a problemes socials i polítics generalitzats, i sobretot cal sempre tenir en compte la víctima, evitant transgredir la seva privacitat, i sobretot no invisibilitzant l’agressor o assassí en cap cas. A més, la finalitat última del periodisme ha de ser, tal com recull l’article 9 del codi ètic de la UNESCO,  “el comprimís ètic pels valors universals de l’humanisme per tal de evitar (…) qualsevol forma de violència, odi o discriminació per raó de sexe (…)”.

VENEZUELA: CAOS DESINFORMATIU

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Maria Alba Abeledo (@maalba_)

Cada dia ens bombardegen amb noves notícies sobre la situació a Venezuela. Míssils informatius com els que es llancen a la frontera, on camions d’ajut humanitària intenten accedir al país. Des de fa setmanes, el país viu en l’obscuritat total: literal i metafòricament.

Cada bàndol descriu les seves versions dels fets, res no resulta oficial, i la població en pateix les inhumanes conseqüències. Quan ens enfrontem a una problemàtica d’aquest tarannà, tot el procés periodístic es veu afectat per una incertesa general, una necessitat ulterior de contrastar les fonts i una demanda generalitzar per saber el què al minut que hagi passat. Res no és tangible: qui és el president oficial? Què és i no legal? Hi ha espai per judicis de valor? Qui ens pot explicar realment què s’està vivint allà?

La sensibilitat dels fets exigeix una cura molt detallada en el vocabulari, i també deixa entreveure els possibles biaixos ideològics d’un mitjà. A partir d’un mapa publicat per 20minutos, podem veure quins països van reconèixer Guaidó com a president, quins no ho varen fer i quins es van mantenir al marge. Això repercutirà en els respectius diaris de referència d’una manera o altra. Alguns, malauradament, es veuran supeditats a les ordres directes d’una política absolutista i censatària, encara que potser no reconeguda com a tal pels seus dirigents.

Les primeres notícies: l’autoproclamació de Juan Guaidó

A Espanya, El País publica el mateix dia 23 la crònica de dos corresponsals, un Caracas i l’altre a Washington: “El líder opositor venezolano se declara presidente interino apoyado por Trump”, resa el titular. “Todas las potencias americanas, salvo México, respaldan a Juan Guaidó. Maduro anuncia la ruptura de relaciones con Washington”. Un llenguatge clar i concís, escollit amb cura de no cometre cap error.

Al dia següent, un extens article analitza la figura de Juan Guaidó, “El delfín de Leopldo López que tomo por sopresa el mando de la oposición”, fent un repàs de la seva carrera política i recents declaracions. És interessant veure que aquest article compta amb la marca distintiva de The Trust Project, un consorci internacional de mitjans de comunicació amb seu al Centre Markkula per a l’Ètica Aplicada de la Universitat de Santa Clara. Aquest ha establert uns criteris de confiança i un ús adient de les plataformes tecnològiques que assegurin el compromís del periodisme amb la “transparència, precisió, inclusió i imparcialitat”.

Com procedir davant els fets

És impossible d’analitzar un per un tots els mitjans a escala global, però només observant-ne les capçaleres més importants d’aquests veiem com la majoria n’ha fet una cobertura exhaustiva des d’aleshores. Cal preguntar-se si tots compten amb corresponsals fiables, o si reprodueixen titulars aliens per por a quedar-se enrere. En casos com aquests, també és usual la presentació de notícies d’agència directament. Això suposa un perill inherent: els conglomerats mediàtics mundials es mouen en fluxos molt reduïts, a càrrec de gegants mediàtics com Associated Press o Reuters, que dibuixen una ideologia determinada a escala global. Així, Estats Units emetrà les notícies sota la seva perspectiva, i seran eminentment enfocades des de i per a l’hemisferi nord. Fent autocrítica, hauríem de preguntar-nos si la visió generalitzada que tenim sobre Amèrica Llatina no ha estat condicionada pel govern d’Estats Units, que, òbviament, presenta uns interessos amagats. És exigir un periodisme que analitzi aquests fets amb precisió quelcom gairebé quimèric?

Setmanes després de l’anunci de Guaidó, el caos era generalitzat. Estats Units va acusar les forces de Maduro d’incendiar un comboi d’ajut humanitari, però The New York Times va destapar que es tractava d’una fake new, a partir d’una acurada reconstrucció dels fets:  Footage Contradicts U.S. Claim That Nicolás Maduro Burned Aid Convoy.

El més probable és que fou un manifestant opositor el causant de l’incendi. Això és exemple d’un bon treball periodístic, doncs la línia editorial d’un mitjà no ha de respondre a ideologies, sinó a la màxima de presentar la informació més fiable vers el lector, encara que aquesta no sigui la veritat que ell vulgui escoltar.  No deixa de respondre als principis I i II de la Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO.

Buscar culpables: judicis de valor sobre el conflicte

Si ens volem moure en el pol oposat, molts mitjans també responen davant una crida per les imatges més sensacionalistes del conflicte. Russia Today, conglomerat mediàtic d’una de les grans potències mundials sota el govern de Putin, fa una cobertura del conflicte des de diversos fronts, tenint en compte la relació col·laboracionista entre aquest i Maduro.

El 24 de febrer es publica una notícia on es dona veu a una fotoperiodista xilena, víctima dels avalots mentre cobria els disturbis a la frontera, citant-la al titular:  ‘They attacked civilians, they are not heroes’: Journalist recounts trampling by Venezuela defectors. El vídeo parla per sí sol.

Imatges de ferides en primer plànol –que m’abstindré d’adjuntar- i maximització del caos sense explicar les raons al darrere ni la situació inhumana dels habitants del país. Tot respon a una desinformació que busca un click ràpid i fàcil. El problema no són els fets, sinó el focus.

L’elecció de què mostrar i què citar no és banal: saben de la influència que aquestes tindran sobre la gent, i més valent-se d’una història humana. Un mitjà que es defineix com aquell que “obté les històries que els mitjans mainstream no t’explicaran”.

A Xina, suport de Maduro, la situació presenta una altra particularitat. ChinaDaily.com és la versió anglesa d’un dels diaris amb més seus I difusió de la República Popular, propietari del mateix Partit Comunista de Xina. Tot i el format modern i global del seu web, la cobertura sobre Venezuela resulta escassa. A la barra de recerca, per “Venezuela” o “Maduro” trobem varies notícies. Però per “Guaidó”, només això:

Els algoritmes no enganyen. Quant als moviments polítics de Maduro, en diversos articles es curen de mantenir el to informatiu afegint a cada frase “segons Maduro” o la citacions literals de forma freqüent. Però una mera reproducció de paraules –d’ideologia- sense gaire més interpretació, no deixa de ser una acceptació d’aquestes, al no contrastar-les amb d’altres.

Aquests darrers exemples, són clares vulneracions dels principis de responsabilitat que podem veure al Tesaure de l’ètica periodística (del Dr. Salvador Alsius); o, si més no, víctimes del principi de llibertat per un condicionament polític extern.

La islamofòbia als mitjans, una realitat infiltrada

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Emma Santanach (@emmasantanach)

La paraula islamofòbia encara no apareix recollida en cap dels diccionaris principals de la llengua catalana. No obstant això, es tracta d’un fenomen que s’esdevé a diari, tot i que d’una forma quasi imperceptible, a través dels diversos aspectes i actors que conformen la nostra vida. Els mitjans de comunicació en són un exemple ben clar tot i que, en teoria, la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació, elaborada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, adverteix sobre la responsabilitat dels periodistes d’afavorir la interculturalitat i l’acceptació de la diversitat.

En aquest sentit mediàtic, sí que trobem una petita definició proporcionada pel Manual contra l’immigracionalisme, una guia elaborada per Red Acoge amb recomanacions pels mitjans. Segons aquesta, la islamofòbia és aquella “aversió, odi, por, rebuig, hostilitat vers l’Islam – religió el dogma del qual es basa en l’Alcorà – i, per extensió, a les persones que la practiquen”. És una definició que potser sona dura, però és una realitat. Sense anar més lluny, ens ho demostren fets tan recents com l’atemptat a Nova Zelanda contra dues mesquites, en què van morir una cinquantena de persones. D’altra banda, també trobem documents i informes que ho demostren amb dades contrastades. Per exemple, l’informe fet per l’Observatorio de la Islamofobia en los Medios, titulat “Una realidad incontestable: islamofobia en los medios”, o l’últim informe anual fet per la plataforma SOS Racisme.

Males pràctiques…

El cert és que trobem moltes males pràctiques en els mitjans de comunicació, ja sigui perquè es vulguin transmetre unes determinades idees de forma intencionada, o perquè es cometin errors per culpa de la desinformació.

Un exemple ben clar és la portada que el diari ABC va publicar el 27 de novembre de 2017, en el context de les Eleccions del 21D. El titular va ser “Todos los partidos del 21-D se lanzan a por el voto musulmán”, seguit del subtítol “Secesionistas y constitucionalistas fichan candidatos islámicos para lograr seducir a 170.000 votantes claves”.

En primer lloc, cal destacar que es tracta d’una portada plena d’imprecisions i dades errònies. Per exemple, es parla de “candidats islàmics”, independentment de si ho són o no, així com també del “vot musulmà”, com si totes les persones d’origen àrab residents a Catalunya fossin seguidores de la religió musulmana. Per tant, hi ha una generalització i simplificació de la informació, contradient així una de les recomanacions de la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. I és que, a partir del nom i cognom explícit de cada persona, se l’està relacionant amb una nacionalitat o una altra.

Un altre detall important és que la portada dóna a entendre la idea que els candidats d’origen àrab han estat escollits dins els partits com una tàctica per guanyar vots, i no segons la seva trajectòria professional o política ni els seus mèrits. És a dir, es redueixen aquestes persones a simples instruments. Per últim, cal assenyalar que l’associació entre la bandera catalana i el símbol islàmic és totalment innecessària.

Un altre exemple és l’article que va publicar el diari El País l’octubre de 2017, sota el títol “¿En qué casos puede una empresa prohibir el velo islámico en el trabajo?” i el subtítol “Llevar el hijab en el puesto de trabajo, desobedeciendo al empresario y contra las normas de la empresa, puede ocasionar despidos y sanciones”. Es tracta d’una tònica negativa que, lluny de calmar-se, segueix al llarg de tot el text. Per exemple, en la manera com arrenca aquest. I és que ja al primer paràgraf s’associa la interculturalitat al sorgiment de situacions de conflicte en l’àmbit laboral, com si aquestes últimes fossin una conseqüència inevitable de la primera.

A grans trets, es tracta d’un article que explica diversos casos conflictius amb treballadores involucrades que utilitzaven el vel a la feina. Trobem que el to negatiu es manté al llarg de tot el text i, a més, hi ha una repetició de paraules com ara “vel”, “islàmic”, “hijab”, “musulmana”, etc. Tots aquests adjectius i substantius no s’utilitzen de la forma adequada, i l’autora demostra tenir molt poc coneixement vers la cultura i religió islàmiques tot i els arguments que llança a l’hora de fonamental el seu article. També cal destacar que només en el tercer i en el quart cas que presenta l’autora es parla d’acomiadaments per motiu de discriminació religiosa. Així doncs, ens trobem davant d’un tipus de tractament que només contribueix a minimitzar i restar importància als casos reals de discriminació.

… però també hi ha bones pràctiques

Malgrat els exemples de males pràctiques observats, també cal destacar l’altra cara de la moneda, en què les notícies positives i que s’ajusten als codis deontològics i a les recomanacions observades tampoc no falten.

Un model és la peça que Europa Press va publicar el 16 de maig de 2018 sobre l’inici del Ramadà a Espanya. El titular era “Casi dos millones de musulmanes en España comenzarán este jueves el ayuno del mes de Ramadán”. El primer que cal subratllar és el fet que es destaca ja al titular la població musulmana que hi ha a nivell espanyol, una acció que contribueix a donar-li visibilitat i, per tant, facilitar l’acceptació del que és el nou model de societat intercultural espanyola, tal com assenyala la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. La peça planteja la tradició del Ramadà amb respecte i, a més, al primer paràgraf defineix en què consisteix i quines peculiaritats té celebrar-lo. Per tant, s’està proporcionant informació de context.

Tot i així, cal destacar com a aspectes a millorar l’etiqueta al peu de la notícia – “Iglesia Católica”, és totalment inapropiada – i l’equilibri de fonts. I és que l’agència cita la Comissió Islàmica d’Espanya i aporta dades sobre l’Acord de Cooperació de l’Estat amb la Comissió, però falten declaracions i punts de vista de persones musulmanes, que contribuirien a donar veu a la comunitat d’una forma més directa.

Una altra bona pràctica digna de ser citada és l’article que El Mundo va publicar el 26 de juny de 2017, sota el titular “Una mezquita progresista y paritaria en el corazón de Berlín”. I és que es tracta d’una peça que desmenteix molts dels prejudicis i etiquetes que se solen atribuir a la població musulmana, com ara el masclisme, l’homofòbia, la violència, etc. A més, la peça conté declaracions de diverses dones musulmanes i feministes, eliminant així l’etiqueta de submissió que també se’ls acostuma a posar a elles.

Per últim, també cal destacar el paper dels bancs d’imatges, essencial tenint en compte que les fotografies i els elements visuals són el primer en què els lectors i espectadors es fixen a l’hora de consumir un mitjà de comunicació. I és que molt sovint les fotografies que acompanyen certes notícies relacionades amb la immigració o la comunitat musulmana no són gaire apropiades. Al contrari, tendeixen a situar-se fora de context, suggerint així certes idees i vinculacions que només afavoreixen la perpetuació de prejudicis. Per tant, és important tenir en compte la bona pràctica que pot suposar un ús correcte dels bancs d’imatges.

En definitiva, totes aquestes notícies, així com moltes altres que no s’han mencionat, tenen en comú el fet que aporten informació en positiu que ajuda a comprendre la comunitat islàmica, amb un discurs inclusiu que anima a assumir de forma natural la seva presència en la nostra societat. Aquest és el comportament al qual tots els mitjans de comunicació haurien d’aspirar a tenir.

Els mitjans que perpetuen el masclisme a l’esport

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Alex Hernández (@AlexHernandez_4)

L’esport i les dones. Una combinació que hauria de produir-se amb total naturalitat i hauria d’estar incorporada en l’imaginari col·lectiu de tota la societat. Fixem-nos, però, que he hagut de construir la frase en condicional, ja que realment estem encara lluny de deixar enrere aquests estereotips que vinculen l’esport als homes i que provoquen que les dones no tinguin les mateixes oportunitats dins d’aquest món.

Assimilant que es produeixen aquestes situacions a la societat, cal preguntar-se qui i com pot aconseguir que aquesta tendència canviï. Hi ha una resposta que sembla evident: els mitjans de comunicació. No hi ha cap altre “poder” amb capacitat d’arribar a més gent i de reconstruir els idearis que predominen a la societat. Això, però, és la teoria. Una teoria massa idealista. Com es mostrarà al llarg d’aquesta anàlisi, els mitjans de comunicació (especialment els més importants) no contribueixen a millorar la situació. Més aviat al contrari.

A Espanya hi ha quatre grans diaris esportius: Marca, As, Mundo Deportivo i Sport. A banda de caracteritzar-se per fer informació relacionada amb el futbol, tots quatre mitjans ho fan per un aspecte molt negatiu: fan informació masculina. El 99% de les seves notícies tenen a veure amb esports practicats per homes. Les dones queden en un segon (o tercer) pla. El primer cap de setmana de març vaig realitzar una anàlisi per veure quantes notícies sobre esport femení publicaven al llarg del dissabte i del diumenge (quan hi ha més activitat esportiva). A l’As en vaig trobar un total de 6, al Marca 4, a l’Sport 8 i al Mundo Deportivo 0 (sí, zero). En total, en tot un cap de setmana es van publicar 18 notícies sobre esport femení. En comparació amb totes les notícies que es realitzen en un cap de setmana, la quantitat és ínfima. A tot això, cal sumar-hi el fet que la diversitat de notícies és nul·la. A l’As, per exemple, la majoria parlaven sobre un mateix tema. En aquest cas, la selecció espanyola femenina.

Una de les notícies que més em va cridar l’atenció va ser una del diari Sport. La notícia es titulava “La Balón de Oro Ada Hegerberg no jugará mundial”. Una notícia d’absoluta rellevància perquè la millor futbolista del món no participarà en la competició més important del món. Doncs no. La informació no apareixia com un element principal de la pàgina web, sinó que quedava difuminada entre altres notícies. Preocupant. Us imagineu que Messi no participés en una Copa del Món? Seria notícia mundial durant mesos i mesos. Però Hegerberg és una dona i “no interessa” donar-li visibilitat.

El problema, però, és que això no acaba aquí. No només es menyspreen els mèrits esportius de les dones, sinó que quan es parla de dones es fa en un to sexista i extraesportiu. Blogs com TikitakAS (de l’As) o otromundo (de Mundo Deportivo) contribueixen a aquesta estereotipzació. Per què en aquests diaris han d’aparèixer informacions com “El elegante desnudo de Dulceida” o “Las 40 mujeres más famoses que sigue Cristiano en Instagram”? Això és sexisme pur i dur.

Totes aquestes accions van en contra dels principis que s’estableixen a la guia Hablamos de deporte: en femenino y masculino, publicada pel Consell Superior d’Esports. A l’article 5.4 de la guia es determina que “cal evitar els prejudicis sexistes i els estereotips recomanats al gènere femení”. Es recomana, per exemple que no es tractin temes extraesportius referents a les dones. Aquesta guia, a més, explica que en cas de dubte, el millor és utilitzar la regla de la inversió, és a dir, canviar el sexe de referència per veure si la informació tractada és adient.

D’altra banda, en els principals codis deontològics nacions i transnacionals també s’estableix la importància de no discriminar per raons de sexe. A l’article 12 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya es requereix “actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creença o extracció social i cultural”. En la mateixa línia, els codis d’institucions com IPSO o la Nation Union of Journalists es diu “cal evitar referències pejoratives respecte al gènere” o que “no s’ha de produir material que provoqui odi o discriminació en matèries de gènere”.

I ja no parlem de l’ús del llenguatge. Majoritàriament es fa referència a “la dona de…”, “la representant de…”. La dona mai pren importància per si mateixa. Amb aquest fet no s’aconsegueix complir, ni de lluny, una de les recomanacions que s’estableixen en la guia Deportes y mujeres en los medios de comunicación, també del CSD. A l’article 2.7 es precisa que “s’ha d’utilitzar un llenguatge inclusiu que visibilitzi a les esportistes (…) i eliminar el vocabulari sexista”.

El 8M tothom és feminista

El 8 de març, els mateixos mitjans esportius que ignoren les fites de l’esport femení durant l’any, agafen la bandera lila i s’alcen com els principals defensors del feminisme. El color lila predomina a les seves pàgines i, aquest dia sí, les principals notícies del dia són relatives a dones i esport. El diari Sport, per exemple, publicava en la portada del dia (i també a la pàgina web) una peça que es titulava “Las mujeres del Barça”. El problema, però, és que aquestes notícies es publiquin un dia concret i no amb la regularitat necessària.

FOTO 5.1
FOTO5

En la mateixa línia, a les pàgines web dels diaris Marca i Mundo Deportivo es podien llegir entrevistes a periodistes com Natàlia Arroyo, conèixer les nutricionistes dels equips de primera o llegir un munt de notícies sobre esport i dones sota l’epígraf “8M” o “Día de la mujer”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els mitjans, doncs, tenen una feina enorme per canviar el seu enfocament de la informació esportiva. Es tracta d’incorporar definitivament les dones dins l’esport i naturalitzar-ho. Una recomanació que podria resumir tot aquest article es troba a la mateixa guia de Deportes y mujeres en los medios de comunicación. Al primer article “es recomana augmentar quantitativament la representació de l’esport practicat per dones, tant en els informatius i programes esportius com a les retransmissions”. Si un partit entre l’Atlètic de Madrid i el Barça de Lliga Iberdrola emplena el Wanda Metropolitano amb 60.739 i bat un rècord mundial, se li ha de donar el ressò que mereix. Cal eliminar la idea “d’esport femení”. Al cap i a la fi és esport, ni més ni menys.

“Menes”, de menors a criminals en una sola etiqueta

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Marta Nin (@martaninloscos)

El dissabte 9 de març, un grup de 25 encaputxats va accedir a l’alberg Cal Ganxo, a Castelldefels, i va agredir els menors migrants que s’hi allotgen des del desembre de 2018, així com els seus educadors. Un dels menors va haver de ser ingressat per lleus contusions a l’Hospital de Viladecans i, a més, el centre va patir algunes destrosses materials.

Tal com afirmava el diari Ara, aquesta era la tercera agressió racista contra menors estrangers en només en deu dies. El 3 de març se n’havia produït una a Canet de Mar, quan un home va entrar amb un matxet a una casa de colònies i va amenaçar de mort a la cinquantena de joves d’entre 15 i 18 anys que s’hi acullen. Tres dies abans, una vintena de veïns del mateix poble havia insultat tres dels nois quan tornaven de la biblioteca, on havien anat per contactar amb les seves famílies.

Una de les protestes que es van fer en contra de les agressions va ser el 16 de març, en què més de 300 persones van concentrar-se a Plaça Sant Jaume, convocades per l’associació d’Ex-menors no acompanyats. “Volem treballar, tirar endavant… l’etiqueta de “mena”, al cap i a la fi, ens l’han posat per anomenar-nos d’alguna manera però som igual que tothom i tenim els mateixos drets i les mateixes opcions que tothom a ser persones”, deia Hind Rhora, representant de l’associació, al TN Vespre de TV3. I és que l’augment de les actituds xenòfobes vers aquest col·lectiu es deu, en gran part, a la manera com les institucions polítiques i els mitjans de comunicació n’han tractat la seva arribada a l’Estat, fet que ha provocat una allau de notícies allunyades de la deontologia periodística. En molts casos, s’ha oblidat la situació de vulnerabilitat d’aquests menors que arriben sense cap tutor adult i s’ha normalitzat posar-los sota l’etiqueta “MENA” (Menor Estranger No Acompanyat). Aquest sobrenom, a més, va moltes vegades unit a un discurs negatiu i criminalitzador que els mitjans retroalimenten diàriament. Les següents imatges en són només alguns exemples:

Davant l’agressió sexual a una noia a Santa Coloma de Gramenet el 12 de novembre de 2018, La Sexta publicava aquesta notícia. Al titular, indica que els 15 detinguts són menors migrants, mentre que al subtítol ho desmenteix, dient que són dos menors i la resta adults.

Alerta Digital publicava la nacionalitat i donava dades irrellevants per a la notícia: es relaciona que els agressors estiguessin infectats per sarna amb el fet que feia uns dies, un “mena” fos diagnosticat de la mateixa infecció, fet que porta a la criminalització del col·lectiu sencer. Cal destacar que també es donen informacions no contrastades, com que els nois havien estat arrestats feia uns dies per “suposats” robatoris amb violència.

La Vanguardia feia el mateix amb un cas de sis violacions a Barcelona, en què, malgrat que cita com a font els Mossos d’Esquadra, utilitza l’etiqueta “mena” per a referir-se al presumpte agressor. Altres mitjans com la Cope, El País o La Razón posen el focus en “la problemàtica” que l’arribada d’aquests menors suposa, usant connotacions negatives com “llegada masiva”, “fugados”, etc.

En tots aquests casos es veu una clara vulneració dels codis que marquen la deontologia periodística. Segons indica el tesaure de l’ètica periodística, no es compleixen, principalment, els principis de justícia -quant al tractament de grups socials desfavorits- i el de responsabilitat -en matèria d’especial sensibilitat social. Tal com s’indicava anteriorment, i segons la Guia sobre el tractament de diversitat cultural, cal evitar la informació del país d’origen si no és estrictament necessari –el que es fa amb la violació de Santa Coloma de Gramenet, en què s’especifica que és magrebí- així com les generalitzacions. De la mateixa manera, i seguint les recomanacions del CAC sobre el tractament de la immigració, cal evitar relacionar un determinat col·lectiu  de persones migrades, com serien els menors migrants no acompanyats, amb una activitat il·legal, com les agressions o els robatoris. Cal tenir molt en compte també, a tall de resum, l’annex F del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes, que indica que el tractament dels mitjans és influent a l’hora de provocar una actitud negativa de la societat vers els immigrants. Remarca la necessitat d’evitar etiquetes -“menes”- i d’actuar amb especial responsabilitat i rigor en col·lectius vulnerables. Quan, a més, es tracta de menors, hi ha un decàleg que recull el tractament adequat per aquest col·lectiu: es destaca l’evitament d’estereotips així com el tractament en la diversitat.

En l’àmbit estatal i transnacional, els punts número 7 tant de la FAPE com del FIP, insisteixen en l’extrema cura dels periodistes cap als col·lectius més vulnerables i discriminats, i l’intent per facilitar aquesta discriminació.

Malgrat que la majoria de mitjans perpetuïn aquesta discriminació, cal remarcar també la professionalitat d’altres. Sense anar massa lluny i tornant a l’inici, n’és un clar exemple l’entrevista que Lídia Heredia va fer a l’alcaldessa de Castelldefels María Miranda a Els Matins de TV3. Mentre que aquesta repetia constantment en el discurs l’etiqueta “mena”, en contrast amb “els joves del poble”, Heredia es limitava a termes com “menors migrants o estrangers”. Aquests matisos són els que acaben determinant la professionalitat i el rigor d’un periodista. Altres mitjans a destacar són, per exemple, La Directa o Mèdia.cat, que han volgut contextualitzar i donar veu a aquests col·lectius, sense caure en els estereotips i anant més enllà de les simples etiquetes.

Niñas no madres: la falta de ética es el peor enemigo del periodismo

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Helena Morera (@heleni_md)

El periodismo conlleva derechos, deberes, libertades y responsabilidades. Por lo que es imprescindible que el periodista actúe con consciencia sabiendo que su trabajo tiene un compromiso con la sociedad. Esto sería lo normal y deseado. Sin embargo, el machismo y el sexismo siguen muy presentes en el día a día y en los medios de comunicación.

Caso de La Nación

El 1 febrero de este mismo año, el diario argentino La Nación publicó un editorial muy controvertido donde se hacía claramente apología de la violación a menores. El editorial no iba firmado por nadie, pero tampoco es extraño, ya que estas piezas casi nunca están firmadas. De hecho, tal y como comenta el periodista Juan Luis Sánchez del diario.es, muchas veces los editoriales son usados como herramienta política del director del diario para mostrar su ideología respecto a un hecho. En este caso, el tema es bastante polémico, el titular del cual es “Niñas madres con mayúsculas”.

El editorial escribe desde una perspectiva subjetiva conservadora, de dos niñas embarazadas a raíz de una violación. No obstante, quien fuere que escribiera este editorial o permitiría su posterior publicación no criminaliza la violación, sino que alaba “el instinto natural de las mujeres” por seguir adelante con los embarazos. Estamos hablando de niñas de entre 12 y 13 años.

La publicación causó gran revuelo en Argentina y muchos diarios se hicieron eco de la falta de ética y profesionalidad del medio. Gran parte del equipo del diario protestó en contra del editorial y mostraron su rechazo bajo el hashtag de #niñasnomadres en Twitter. Asimismo, la Comisión Interna del periódico reconoció que “una niña embarazada, es una niña violada”, remarcando que los editoriales son fruto de la opinión de los ejecutivos del rotativo, en ningún caso de los trabajadores de este.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Expertos en el tema también quisieron dar su opinión y sumarse a las críticas. La psicóloga María Zysman admitió que el editorial es peligroso porque transmite una idea falsa sobre las niñas y la maternidad. Según fuentes del Ministerio de Justicia y Derechos Humanos de Argentina, en los últimos años se han atendido más de 5.000 casos de abuso sexual, y de estos, un 65% eran menores.

Errores deontológicos

Todo el editorial está basado desde una visión conservadora, religiosa, sexista, paternalista y pro-vida, sin tener en cuenta la salud y la vida de las menores. El autor del texto intenta justificar la violación porque eso ha conllevado un embarazo y es “una oportunidad para crear vida”. No es ético, ni moral, ni buen periodismo apoyar un delito que deja secuelas irreparables en las víctimas.

El autor del texto le quita importancia a la violación con palabras como “apoyo a las mamás, tanto si fueron deseadas o causadas por una violación (…) nada importó a estas niñas salvo conservar a sus hijos”. Unas palabras que rozan la falta integridad moral. Según el código deontológico de Aldeas Infantiles, es tarea del periodista hacer denuncia social sobre casos donde se hayan vulnerado los derechos de los niños y estos hayan sido víctimas de injusticias. En este caso, esto no se ha respetado y se ha banalizado una realidad traumática.

Además, el editorial repite los patrones de violencia sistémica contra las mujeres, sexualizándolas y tratándolas como un simple objeto. De hecho, las declaraciones controvertidas no cesan. “Resulta admirable y emocionante ver desplegarse el instinto materno” y “admiración por las niñas madres”. No es ni admirable, ni emocionante ver como dos niñas deben ser madres porque han sido violadas, y que encima el periodismo, que se supone que tiene que proteger a las víctimas, lo alabe. Esto no es periodismo, es vergüenza.

Al tratarse de un tema sobre dos menores de edad, es necesario proteger su privacidad. Tal y como promulgan los principales códigos deontológicos como el Colegio de Periodistas de Catalunya en su artículo número 11, los menores no deben ser ni entrevistados, ni fotografiados porque puede causar una intromisión innecesaria. Los nombres de las niñas no se mencionan, pero sabemos la inicial de una de ellas. Algo totalmente fuera de lugar. El apartado E del punto 4 del código deontológico de la FAPE comenta que el periodista debe prestar atención a los casos donde haya menores envueltos y, ante todo, respetar su intimidad.

De igual manera, aparece una imagen de una niña tapándose la cara, lo cual es prescindible, aunque su rostro no se pueda ver. Así como expresa la Guía para el Tratamiento de violencia de género del Consejo Audiovisual de Andalucía, no es ético mostrar imágenes sensacionalistas que solo promuevan la morbosidad.  

En vez de denunciar al violador, el autor culpa a otras mujeres de que la niña esté embarazada. Primero a una tía de la pequeña por haberla dejado sola y segundo, a las mujeres que pelean por un aborto seguro, legal y gratuito. Está responsabilizando a otras mujeres de un acto que cometió un hombre. Según el punto 28 del Protocolo de actuación periodística del Gobierno de Cantabria, hay que evitar comentarios que responsabilicen de la violencia de género a una mujer, porque el único responsable es el agresor. La Fundación Mujeres de Argentina comenta que el periodismo no puede defender a un agresor, siendo muy precisos con el lenguaje usado. En este caso, no se puede decir que “la niña es valiente por seguir adelante con el embarazo”, hay que decir que la niña fue violada, dejando claro quien es el verdadero culpable.

Otro elemento preocupante es que en ningún caso habla de la violación como la causa del embarazo de las niñas. Sino que opta por criminalizar el movimiento de los pañuelos verdes a favor del aborto: “tristeza para las abuelas abortistas que felizmente no lograron su criminal propósito”. La violencia de género, los abusos y las agresiones sexuales son un problema social agravado, que debe ser erradicado con la ayuda del periodismo para concienciar a la sociedad. Por todo esto, el periodismo debe ser preciso, precavido y cuidadoso cuando habla de estos temas tan sensibles.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Si nos fijamos en el punto 9 de la Guía para el Tratamiento de Violencia de género del Consejo Audiovisual de Andalucía, nos dice que un periodista no puede propagar ideas sin fundamento, basándose en su opinión. El objetivo de este editorial ha sido infundir mensajes falsos que corrompen el gran problema de la violencia de género. Pero, el periodismo debe proteger los derechos de los ciudadanos. Todas las informaciones, interpretaciones y opiniones deben hacerse des del máximo respeto y veracidad, porque sino deja de ser periodismo.

La Nación debe plantearse si quiere seguir dando visibilidad a opiniones que criminalizan y agreden a las mujeres o quiere empezar a hacer buen periodismo otra vez. La credibilidad de un medio es imprescindible, pero lo más importante, es dar a los ciudadanos una información veraz, plural y feminista, alejada de estereotipos de género.

 

Les males praxis de TV3 en les notícies sobre violència de gènere

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Eva Jou (@evajp98)

Fa escassos dies TV3 anunciava des de la mateixa emissora que des dels Telenotícies s’informarà amb perspectiva de gènere. Aquesta mesura fa referència a un ampli ventall d’aspectes com ara augmentar la presència de les dones als mitjans o ser més curosos amb la terminologia i la paritat. Però no només això. Una altra qüestió que va implícita amb la voluntat d’informar amb perspectiva de gènere té a veure amb la violència masclista. En aquest sentit, la nova mesura pretén centrar el focus en l’home com a agressor i no pas en la dona com a víctima. En reiterades ocasions la cadena havia estat duent a terme aquesta praxis a la inversa. Aquest fet, doncs, ha denotat i transmès l’atribució d’una certa culpabilització i responsabilització a la víctima. Per dur a terme l’anàlisi d’aquesta mala praxis s’utilitzarà el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Guia per al tractament informatiu de la violència de gènere.

Un dels errors més generalitzats que es preveu canviar amb la nova mesura és la utilització del terme mortes quan del que es vol parlar és de les dones assassinades per violència masclista. Per exemple, en una notícia del 6 de juny de 2010 s’explica que una dona ha mort apunyalada a mans del seu marit. Falta rigor i precisió en el llenguatge, ja que es tracta d’un assassinat, no pas d’una mort natural. Un altre terme que ha estat confús durant anys és el de violència domèstica. De fet, s’utilitza en aquesta mateixa notícia. No són casos de violència domèstica, sinó que són casos de violència masclista o de gènere. És important destacar la distinció d’aquests dos termes, ja que la violència domèstica fa referència a qualsevol acte de violència física o psicològica exercida per qualsevol membre de la família, sobre qualsevol altre membre de la família. En canvi, la violència masclista o de gènere, fa referència estrictament a la violència exercida per l’home cap a la seva parella, dona. En el cas de la terminologia, doncs, es podria parlar d’una violació del primer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya segons el qual cal “informar de manera acurada i precisa”. En aquest sentit, el periodista té l’obligació “d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible”. També viola el segon principi de la Guia per al tractament informatiu de la violència de gènere. Segons aquest, cal evitar missatges que puguin “insensibilitzar” la societat, concretament titulars com “una víctima més”. A més, segons el segon principi, “les víctimes no moren, les maten”.

Així doncs, quan el llenguatge utilitzat no és l’adequat, el missatge que es vol transmetre queda esbiaixat i no es pot qualificar ni de rigorós ni de precís.

Més enllà de la confusió dels termes, un altre aspecte fonamental per al bon tractament amb perspectiva de gènere és l’enfocament de la notícia. En aquest sentit, a les notícies emeses per TV3 els manca rigor informatiu, ja que ometen una part del relat a causa de l’enfocament escollit. El centre de la notícia sempre és la víctima com a responsable d’haver de demanar ajuda com a conseqüència de la situació que està patint. A tall d’exemple, en una notícia del 22 de juny de 2010 es parla sobre cursos d’autodefensa per a dones. En aquesta entrevisten una víctima de violència de gènere i proposen com a solució a la violència masclista els cursos d’autodefensa per a dones. Busquen preparar-les perquè se sàpiguen defensar davant d’aquesta situació. En aquest sentit, s’està transmetent la sensació que és la dona qui ha de demanar ajuda i qui ha d’acabar amb una situació provocada per l’agressor. L’any 2011 es repeteix una praxis similar. Parlen sobre la Línia d’Atenció a les Dones en situació de violència de gènere. Expliquen que si se senten maltractades poden trucar al telèfon i sempre hi haurà algú a l’altra banda del fil per atendre-les. Està bé que es faci difusió d’aquestes iniciatives, però s’hauria de centrar més el focus en l’ajuda cap als agressors, ja que són els desencadenants d’aquestes situacions.

El mateix passa en una notícia de l’any 2013. Es parla de l’Oficina dels Mossos d’atenció a les víctimes. Expliquen com les dones que hi contacten refan la seva vida, entre d’altres. Totes aquestes iniciatives són necessàries per ajudar les dones i se n’ha de fer difusió. Però si des dels mitjans de comunicació es tractés la violència masclista com un problema psíquic de l’agressor, que ha de resoldre ell, potser hi hauria menys víctimes o si més no, des dels mitjans no se’ls estaria atribuint la responsabilitat que són elles les que han de demanar ajuda. El dia 25 de novembre de 2011, coincidint amb el Dia Internacional contra la violència de gènere, TV3 aprofita per fer una entrevista a una psicòloga especialitzada en temes de la dona i l’adolescència. Explica que fa tallers de prevenció amb dones que pateixen violència de gènere, però no es fa referència en cap cas a la prevenció que s’ha de sotmetre l’home perquè no esdevingui agressor. Es dóna a entendre que és la dona qui ha de vigilar. El mateix passa l’any 2014. TV3 fa una entrevista en què es vol explicar com identificar i com combatre la violència de gènere. És una entrevista que va totalment enfocada a la prevenció de cara a la dona, perquè s’adoni de la situació que viu i hi posi remei.

Des d’un punt de vista deontològic, parlar de les víctimes de violència de gènere com a persones que es troben en un problema que han de resoldre i no fer, en cap cas, referència als agressors és ometre part del relat. Per tant, de nou, s’està violant el primer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, segons el qual els mitjans han d’informar de manera “acurada i precisa acostant-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible”.

Un altre aspecte que es vol canviar des de la CCMA en el tractament de la informació sobre violència de gènere és el fet d’ensenyar la imatge del personal d’emergències traient de casa el cos de la dona assassinada. Aquesta praxis es duu a terme, com a mínim, en una notícia de l’any 2011. Segons l’article nou del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, es tracta d’una mala praxis perquè no respecta la dignitat ni la privacitat de la dona assassinada per violència masclista ni la del seu entorn. A més, cau en el sensacionalisme i en el morbo. Amb la nova mesura, TV3 té la intenció de no repetir aquesta mala praxis. A més, també viola el principi quatre de la Guia per al tractament informatiu de la violència de gènere, segons el qual no s’han de transmetre “dades o imatges íntimes o escabroses”.

No és fins l’any 2018 en què es troba un clip del Telenotícies Migdia en què el focus se centra en els agressors. Aquests expliquen la situació que els ha portat a maltractar les seves parelles com un problema seu que els ha fet actuar malament. Però només és un de sol.

Són minoritaris els continguts que es generen focalitzats en l’agressor com a factor problemàtic de la situació versus els continguts generats en què és la víctima que té un problema i ha de demanar ajuda. Fugint de l’àmbit de les notícies i fent un petit incís al món de la publicitat– que al cap i a la fi els anuncis que s’emeten estan sotmesos a la mateixa línia editorial que les notícies-, és molt diferent veure anuncis en què apareix una dona apallissada expressant que té un problema i que no sap a qui ha de recórrer per sortir d’aquesta situació, que veure un home maltractant la seva dona i admetent que té un problema, que les seves actituds en suposen un altre i que ha de demanar ajuda. L’enfocament d’aquests dos possibles anuncis pot tenir conseqüències ben diferents. I això és totalment extrapolable al contingut informatiu.

Naturalment, des dels mitjans, s’ha de continuar proporcionant eines que puguin ajudar les víctimes a sortir de la situació. Se’n diu informació de servei. Tot i això, convé apostar més fort en emetre notícies i publicitat centrant el focus en la problemàtica dels agressors, que són qui generen la violència. Des d’un punt de vista deontològic, s’estarà aportant més rigor al relat, ja que s’estaran plantejant les diferents cares d’una mateixa realitat. Des d’un punt de vista sociològic, potser, es contribuirà des del periodisme a canviar la visió esbiaixada sobre la violència de gènere.

El VAR i el “periodisme de bufanda”: les polèmiques s’estenen també als mitjans de comunicació

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Núria Vilamala Ribera (@nvilamala3)

Els àrbitres sempre han tingut un gran protagonisme en el món del futbol. Aquesta temporada es va implementar el videoarbitratge a la lliga espanyola per tal de millorar la seva tasca gràcies a la possible revisió de certes jugades, però tot i això els debats arbitrals i les polèmiques segueixen en el dia a dia futbolístic. En el periodisme res canvia, ja que cada mitjà mira pels interessos dels seus equips i informar de manera objectiva encara és complicat; també en les polèmiques arbitrals. Sovint alguns diaris esportius s’obliden de seguir el tesaure de l’ètica periodística i els seus principis fonamentals de veracitat i justícia.

Una demostració de que actualment encara existeix el “periodisme de bufanda” és el tractament que han fet els quatre diaris esportius més llegits a Espanya segons les dades de l’EGM, el Marca, l’AS, el Mundo Deportivo i l’Sport de les polèmiques del VAR. Els mitjans solen informar de manera subjectiva, oblidant la importància de respectar la neutralitat valorativa i la imparcialitat.

Una de les polèmiques més recents que hi ha hagut a la lliga espanyola amb el VAR va ser en el Llevant 1-2 Madrid. El partit es va resoldre al minut 78 quan l’àrbitre va indicar penal a favor dels blancs, una acció que va aixecar molta polseguera als principals diaris esportius. De fet, les portades dels quatre diaris de l’endemà se’n feien ressò.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Cap dels quatre mitjans compleix amb la neutralitat valorativa i és que totes les portades valoren subjectivament la jugada polèmica i afirmen clarament que no era penal. De fet, fins i tot el Marca i l’As deixen de banda els seus interessos i critiquen també l’actuació arbitral. El punt número 5 del Codi deontològic del Consell d’Europa estableix que “l’expressió d’opinions pot versar sobre reflexions en relació amb idees generals o referir-se a comentaris sobre notícies relacionades amb esdeveniments concrets”. Així doncs, la subjectivitat que desprenen les portades dels diaris esportius fa referència a un esdeveniment concret, és a dir, una acció concreta del partit de futbol i, per tant, segueix el que estipula el Consell d’Europa. Tot i això no hi ha una separació evident entre la informació i l’opinió i, per tant, no es respecta el primer criteri del Col·legi de Periodistes de Catalunya que estableix que “els mitjans han d’observar sempre una clara distinció entre les informacions i les opinions […]”.

Per altra banda, el principi més afectat en el tractament que fan els mitjans d’aquestes polèmiques és el de justícia, ja que hi ha una clara manca d’imparcialitat en les diferents notícies i cròniques. Tots ells informen de manera subjectiva i per tant tampoc es compleix amb el punt número quatre del Codi deontològic del Consell d’Europa segons el qual “l’emissió de notícies ha de realitzar-se amb veracitat, a través de les activitats verificadores i comprovadores oportunes i amb imparcialitat en l’exposició, descripció i narració dels mateixos”.

Pel que fa al Marca, ja en el primer nivell de lectura es fa referència a la polèmica arbitral i dins de la crònica, encara que el periodista no utilitza un vocabulari molt directe, algunes frases concretes posen de manifest la subjectivitat de la crònica i la seva manca d’imparcialitat.

Per altra banda, l’As és més explícit i directe a l’hora de parlar sobre la jugada en qüestió ja des del primer nivell de lectura. A més, la crònica és molt reiterativa a l’hora de parlar sobre la polèmica i el periodista arriba a qualificar “d’incomprensible” l’error del VAR.

Seguint la mateixa línia Mundo Deportivo també és molt explícit i subjectiu, en tant que critica durament la decisió arbitral tant en el primer nivell de lectura com al llarg de la crònica. De fet, els tres primers paràgrafs d’aquesta fan referència a aquesta polèmica.

Finalment l’Sport és el diari més subjectiu i més contundent dels quatre. En el titular utilitza la paraula “escàndol” per definir la polèmica mentre que a l’últim paràgraf crítica clarament les actuacions arbitrals que segons el periodista, afavoreixen al conjunt blanc.

El tractament que fan els mitjans de comunicació de les polèmiques del VAR posa de manifest l’existència del “periodisme de bufanda” en tots els diaris esportius. El seu objectiu principal és informar de manera que el seu equip no en pugui sortir perjudicat, i és aquí quan es veu afectat el tesaure de l’ètica periodística. Els principis de veracitat i de justícia, i especialment la neutralitat valorativa i la imparcialitat són un dels deures del periodisme esportiu del futur.

El sexismo y los estereotipos, los grandes enemigos del periodismo de calidad

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Julia Borges Cervera (@juliabcervera)

Alexandria Ocasio-Cortez se ha convertido, en los últimos meses, en un claro centro de la política -y de la prensa- estadounidense. Con 29 años, la legisladora ha pasado a ser la mujer más joven en ingresar en el Congreso de los Estados Unidos, adonde ha llegado con ansias de revolucionar el sistema establecido. Ocasio-Cortez es de origen puertorriqueño, aunque nacida en el Bronx, y fehacientemente demócrata y progresista. De manera que, en este sentido, ha tenido que hacer frente a lo que -desgraciadamente- aún siguen siendo hándicaps a la hora de alcanzar el éxito: ser mujer, latina y de poder adquisitivo medio/ bajo. Además, dadas las circunstancias actuales, habría que añadir un cuarto obstáculo: combatir la arraigada masculinización del terreno político, liderado por la misoginia del presidente Donald Trump.

Los medios de comunicación no tardaron en hacerse eco de la imagen que surgía alrededor de la nueva congresista, que en cuestión de meses alcanzó más de 2 millones de seguidores en Instagram (@ocasio2018). De hecho, han sido los propios periodistas quienes han ayudado a crear la figura mediática de Ocasio-Cortez, tal y como ha pasado con muchos otros políticos, como fue el caso de Trump, sin ir más lejos. Sin embargo, no todas las coberturas acerca de Ocasio-Cortez han seguido la misma línea. Parece que al periodismo también le cuesta dejar atrás el trato desigual de género.

Antes de que ganara las primarias del partido demócrata en el Bronx el 17 de junio del año pasado, los medios de calidad estadounidenses apenas habían hablado de Ocasio-Cortez, mientras otros “feministas” sí lo habían hecho. Por ejemplo, fue el día de su victoria la primera vez que The New York Times le dedicaba un perfil así como noticias con titulares significativos.

Sin embargo, al leer la segunda noticia hay un hecho que llama la atención. Desde el inicio de la misma se hace alusión constante al nombre de Joseph Crowley. ¿Es esta reiteración necesaria? Teniendo en cuenta que es Ocasio-Cortez la ganadora de la elección, debería ser ella misma la protagonista de la pieza. No obstante, no se cita a la congresista hasta el segundo párrafo, donde se le introduce de la siguiente manera:

Mr. Crowley was defeated by a 28-year-old political newcomer, Alexandria Ocasio-Cortez, a former organizer for Bernie Sanders’s presidential campaign… / The last time Mr. Crowley, 56, even had a primary challenger, in 2004, Ms. Ocasio-Cortez was not old enough to vote.

¿Cómo podemos luchar contra la igualdad de género si los medios no están preparados para ello?

Pero Ocasio-Cortez ha tenido que hacer frente a episodios aún más incómodos, en los que los profesionales de la información han olvidado -esta vez, por completo- las bases de la deontología periodística. Es el caso de Eddie Scarry, periodista del diario conservador The Washington Examiner, quien publicó el siguiente tuit haciendo referencia a la vestimenta de la congresista:

Lo eliminó al poco tiempo de haberlo publicado debido al aluvión de críticas que recibió. Sin embargo, el daño ya estaba hecho. ¿Puede un periodista expresar libremente su opinión en las redes sociales? Sí, pero siempre desde el respeto, puesto que la voz del periodista es relevante en todas las plataformas. No importa que no nos encontremos en un artículo del Washington Examiner. La tolerancia y el respeto es esencial ante toda información y opinión. Varios puntos acerca de esta publicación entran en conflicto con las bases de la ética periodística. Se mencionan a continuación.

  • El simple hecho de que Scarry se dirija a Ocasio-Cortez usando el término girl demuestra una total desconsideración hacia su persona, así como una falta de respeto. Desde luego, no parece la manera adecuada de hablar acerca de la mujer más joven del Congreso.
  • Además, se incita una verdadera discriminación de género. Cada cual tiene derecho a vestir como quiera sin tener que ser objeto de burla. Las mujeres son, una vez más, las que más críticas reciben en este sentido, fruto del sexismo aún existente en muchas partes de la sociedad.
  • Eddy Scarry expresa un juicio de valor injustificado que alimenta los estereotipos sociales. Transmite el mensaje de que la vestimenta es un reflejo de tu trayectoria, cuando no tiene por qué ser así.
  • Por último, la foto usada se encuentra muy lejos de cumplir ninguna función informativa. Su difusión, acompañada de dicho texto, no parece nada ética. Así respondió la congresista al tuit del periodista:

 

Al revisar los principios de la ética periodística, así como los códigos deontológicos de distintas organizaciones, tanto nacionales como internacionales, puede comprobarse la mala praxis periodística que se presenta en este caso:

La criminalització dels manters com a arma electoral

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Irene Riart (@ireneriart)

La presència dels manters en l’espai públic és un aspecte cada vegada més polititzat. A Barcelona, el conflicte dels manters ha format part de l’actualitat política de la ciutat, sobretot per part dels partits de l’oposició. La premsa, però, ha contribuït a fomentar el debat sobre els manters, sovint deixant de banda l’ètica periodística. Un dels exemples més clars és El Periódico, que darrerament ha publicat un reportatge sobre un grup “islamista” que suposadament lidera i regenta els manters de Barcelona.

El diumenge 24 de febrer El Periódico de Catalunya va publicar com a tema destacat del dia un reportatge sobre una presumpte organització islamista radical que controla els manters d’origen senegalès. El reportatge, que també era la peça central de la portada, explicava que els manters de la ciutat de Barcelona estan integrats dins d’un grup religiós i jeràrquic, al qual envien diners i obeeixen com si es tractés d’un grup perillós. El Periódico, però, no només va publicar aquest reportatge, sinó que des de la data s’han publicat moltes altres peces criminalitzant als manters; fins a quinze notícies i reportatges des d’inicis de febrer. Aquestes peces, però, van més enllà del territori català, ja que també han aparegut en mitjans del Grupo Zeta com La Crónica de Badajoz, Diario Córdoba o El Periódico de Aragón entre d’altres.

Al llarg del reportatge, es promou l’associació dels manters i la comunitat senegalesa amb grups criminals i il·legals, però també amb grups religiosos extremistes i terroristes. Amb l’ús d’expressions com “adeptos” i “cofradía”, es dota als manters d’una connotació religiosa sectària i jeràrquica. A més, es relaciona tota la comunitat senegalesa i de manters sota el lideratge de Mouride, un jerarca local resident a Barcelona. El mitjà polititza explícitament el conflicte dels manters, ja que relaciona el líder Mouride amb Xavier Trias, qui l’hauria reconegut i tractat amb ell. En la secció d’opinió, el diari publica una editorial posicionant-se en contra dels manters, ja que encara que no siguin radicals violents, comporten problemes per la ciutat.

La criminalització és també palpable no només en el to del reportatge sinó en el vocabulari utilitzat pel periodista. S’utilitzen termes com “violar la ley”, “la Policía ve indicios de organización criminal”, “delito”, etc. Sempre es dóna veu a la versió oficial dels cossos de seguretat, sense buscar la versió de la comunitat senegalesa i, només en una breu part del cos del text, s’admet que no es tracta d’un grup violent. Cal matisar que empren el terme “islamista” per referir-se a radicals religiosos, quan l’adjectiu es refereix només a persones de religió islàmica. Per tant, la criminalització s’estén entre les persones musulmanes, els ciutadans senegalesos i, fins i tot, els immigrants més enllà dels treballadors del “top manta”.

La publicació d’aquest reportatge dista molt dels estàndards de l’ètica periodística en molts sentits. L’increment en la publicació de notícies sobre els manters ja indica un interès en especial per part del mitjà. En totes les peces es busca l’associació entre la immigració i els manters amb la delinqüència, faltant a la veritat i vulnerant la presumpció d’innocència (art. 10) i la dignitat de les persones implicades (art. 12) contemplades en el Codi Deontològic de Col·legi de Periodistes de Catalunya. Aquestes vulneracions no només es contemplen en el codi català, sinó que a nivell espanyol també hi són en el Codi Deontològic de la FAPE. La FAPE explicita la prohibició de promoure estereotips contra col·lectius vulnerables, ja sigui per criminalització com per racisme, que es pot trobar en els articles I.5 i I.7 dels seus principis d’actuació.

Aquesta vulneració dels principis bàsics de l’ètica periodística també es contradiu amb els principis periodístics europeus, regulats pel Consell d’Europa. Aquest estipula que els mitjans han de ser honestos i no participar en campanyes en les quals s’han posicionat (art. 21), fet que es contradiu amb la publicació de l’editorial. A més també es mostra contrari a la vulneració de la presumpció d’innocència (art.22) i el foment d’estereotips xenòfobs (art.33).

La publicació d’aquestes informacions van sacsejar les xarxes i nombroses col·lectius de la societat civil van alçar la veu contra el tractament del mitjà.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més enllà de les xarxes, la denúncia de la criminalització dels manters ha arribat a organismes professionals. Des de la Fundació Consell de la Informació de Catalunya, es va instar a SOS Racisme a començar una queixa contra El Periódico perquè el CIC pugui actuar. A més, el Sindicat de Manters de Madrid ha demanat per escrit la rectificació al diari.

 

La rectificació per part d’El Periódico no s’ha produït encara, però sí que ha publicat una columna d’opinió signada per fins a vint col·lectius i associacions per denunciar el racisme institucional i la criminalització dels manters i els immigrants per part del mitjà. Malgrat això, aquesta queixa no ha arribat a la resta de mitjans del Grupo Zeta on s’han publicat la resta d’informacions.

Des de SOS Racisme, també s’ha recordat públicament a El Periódico les prescripcions i l’anàlisi de l’Observatori d’Actualitat dels Discurs Discriminatoris als Mitjans. Altres mitjans com El Salto Diario han publicat articles deconstruint el relat de El Periódico i, el Diari Ara ha publicat un reportatge sobre el mateix grup de manters senegalesos i la seva comunitat, però des d’una perspectiva integradora. Finalment, el grup Tras La Manta, nascut per lluitar contra el racisme i la criminalització contra els manters, ha engegat una campanya de denúncia sobre la politització del grup als mitjans de comunicació de cara a les eleccions d’aquesta pròxima primavera.