L’1-O explicat per les televisions del país

Autora: Alba Cabrera (@cabrerita_96)

El referèndum d’autodeterminació celebrat el passat primer d’octubre va marcar l’actualitat periodística de Catalunya, Espanya i també a Europa. La seva repercussió política es devia al fet que aquesta consulta vinculant semblava ser la culminació del procés independentista català. Un procés que havia començat anys enrere i que ara havia decidit fer el pas definitiu per engegar-se tot i no comptar amb el suport institucional del govern central ni l’aprovació de la “llei de desconnexió” per part dels partits de l’oposició al Parlament de Catalunya.

L’objectiu d’aquesta entrada és fer una panoràmica de la cobertura que van realitzar diferents cadenes de televisió des d’un punt de vista deontològic, atenent als quatre principis bàsics del tesaure de l’Ètica Periodística de Salvador Alsius (veritat, justícia, llibertat i responsabilitat). Particularment, centrem l’atenció en la programació oferta aquell dia a La Sexta i 8TV, com a dos mitjans d’àmbit privat un d’Espanya i l’altre de Catalunya, i a TV3 i TVE com els dos mitjans de titularitat pública d’àmbit català i espanyol.

De manera general, cal destacar que només 8TV, La Sexta i TV3 van ser els canals a Espanya i Catalunya que van dedicar una programació especial per cobrir els fets. La resta de cadenes van dedicar un espai considerable al tema durant els seus informatius però no van alterar la seva programació. TVE n’és un exemple clar.

Captura de pantalla del programa Españoles por el Mundo el matí de l’1-O a TVE.

8TV

Centrant l’atenció en les cadenes seleccionades, començarem per 8TV com a mitjà privat català. L’edició especial del seu espai informatiu 8 Al Dia va tractar la informació amb cura i rigor, mostrant les diverses realitats del que estava passant i mantenint en tot moment la neutralitat informativa, seguint el Principi de Veritat.

El programa especial de 8TV es va allargar durant tot el dia i gairebé fins a les 12 de la nit.

La Sexta

Per la seva part, La Sexta ja havia centrat la temàtica de la seva programació de diumenge a l’1-O, especialment en els seus programes de política (La Sexta Noche i El Objetivo) i sobretot a Al Rojo Vivo, on portaven debatent sobre aquesta qüestió durant els darrers dies de la setmana anterior. També va ser amb aquest programa amb el qual la cadena va relatar el que estava passant des de les 8h fins a les 1.30h, acomplint especialment el Principi de Responsabilitat donant cabuda a matèries d’especial sensibilitat social. Cal afegir però, que es pot considerar que aquesta cadena va incomplir amb el Principi de Veritat per la manera de relatar la informació per part del seu presentador, que va emprar procediments discursius audiovisuals sensacionalistes. Malgrat tot, sí que van respectar el rigor i la neutralitat informativa que exigeix aquest mateix principi.

Al Rojo Vivo, amb emissió des de Madrid, es va traslladar aquell dia a Barcelona per informar de l’1-O.

TV3

En l’àmbit públic català, TV3 també va fer una programació especial per la cobertura de l’1-O, acomplint així amb el ja mencionat Principi de Responsabilitat. Els principis que TV3 no va acomplir en aquesta cobertura i que de manera generalitzada tampoc ha seguit amb el tractament del procés català han estat el Principi de Justícia (per falta d’imparcialitat per no incloure generalment el major nombre de punts de vista possibles sobre la qüestió) i el Principi de Llibertat (per deixar-se guiar quant al tractament de la informació per condicionaments externs per part dels poders polítics). D’aquesta manera, van quedar afectades les prescripcions del Llibre d’Estil de la CCMA que en el seu punt 1.1.2.4.1 (Poder polític i econòmic) especifiquen que “la producció i difusió de continguts dels nostres mitjans és independent del poder polític i econòmic i està guiada per criteris professionals i de servei públic”.

TVE

Finalment, la cobertura d’àmbit nacional –que s’organitza des de la seu central a Madrid– de TVE sobre l’1-O no va acomplir cap dels quatre principis ètics fonamentals. Com a televisió pública, cal remarcar que primerament va faltar al Principi de Responsabilitat per no fer una programació especial quan es tractava d’un tema d’especial sensibilitat social. El Principi de Veritat també es va veure afectat per no tenir prou cura i rigor en la contextualització dels fets i per no respectar la neutralitat valorativa, ja que es va dedicar molt més espai a les reaccions del govern central que a les imatges dels fets a Catalunya. Els Principis de Justícia i Llibertat també es van veure afectats per la falta d’imparcialitat mostrada per la cadena. Des del 2011, TVE veu controlat el seu discurs pel poder polític central. Aquesta situació ha generat des d’aleshores diversos canvis en la directiva. El dilluns següent a l’1-O, diversos periodistes de la cadena van demanar la dimissió de l’equip directiu de TVE per no sentir-se representats pel contingut que la cadena va oferir el dia anterior.

Captura del Retweet de la concentració dels treballadors de TVE amb cartells que duien la paraula “Verguenza”.

A més, TVE també va faltar a l’article 2.1.3. del Manual d’Estil de RTVE  perquè no van traslladar ni tan sols l’emissió de l’informatiu a Catalunya com sí havien fet per exemple amb els atemptats del 17 d’agost d’aquest any. Tal com s’especifica en aquesta prescripció: “Existen además otras situaciones en las que la imagen cede su protagonismo: son las noticias de última hora con gran repercusión y que pueden obligar incluso a alterar la programación para ofrecer un flash o un avance informativo de urgencia: un accidente de gran magnitud, una catástrofe, el fallecimiento  de una persona relevante, un atentado terrorista, etc. Cuando esto ocurra, la prioridad de los profesionales de TVE será informar a la audiencia lo antes posible, sin esperar al siguiente telediario ni a disponer de las imágenes más adecuadas. Se ofrecerán al espectador los datos contrastados y confirmados acerca de la noticia en cuestión y, simultáneamente, se movilizarán los medios técnicos y humanos necesarios para ofrecer la mejor y más rápida cobertura posible. En los casos de ausencia de imagen, un mapa del lugar de los hechos y las adecuadas conexiones telefónicas con protagonistas, testigos, expertos y/o informadores serán dos de los recursos más válidos para afrontar las necesidades informativas más urgentes”.

Televisions privades oferint millor servei informatiu al ciutadà que les públiques

En conclusió, es pot esclarir que a través de la seva programació, algunes televisions privades a Espanya i Catalunya van tractar d’una manera més completa, àmplia i plural que no pas les cadenes de titularitat pública un tema de primer ordre com és el referèndum de l’1 d’octubre. La Sexta i 8TV van funcionar com a servei per a la ciutadania a l’hora d’informar sobre els esdeveniments de l’1-O de manera molt més correcta èticament que les televisions públiques. Aquestes haurien de representar i adreçar-se al conjunt de la ciutadania –perquè tothom paguem per aquests serveis per igual– amb uns continguts plurals, més que no pas actuar com a altaveus ideològics dels governs que els financen.

Anuncis

El tractament de l’ús del vel islàmic als mitjans de comunicació

Autora: Àngela Cantador

El 31 de gener, diversos mitjans europeus es feien ressò de la prohibició que el govern austríac havia estès al col·lectiu femení musulmà de portar el vel islàmic integral en espais públics. La decisió s’havia pres, d’una banda, per limitar l’ús de símbols religiosos entre els funcionaris i garantir la neutralitat religiosa del país i, per altra banda, fer front a campanyes islamistes ultraconservadores.

No és el primer país que promulga lleis per regular l’ús del vel islàmic als espais públics: Bulgària, Holanda, Bèlgica i França en són altres exemples. L’última notícia vinculada al tema és la decisió del Tribunal de Luxemburg d’avalar que les empreses europees puguin prohibir portar el vel a les seves treballadores. A partir d’ara, les empreses privades tindran la potestat de regular l’ús d’aquesta peça, però la decisió de determinar si es tracta d’un acte discriminatori, recaurà sobre el jutge de cada país.

Es tracta d’un tema que aquestes últimes setmanes ha generat debats dins l’àmbit judicial europeu, però també als mitjans de comunicació. El tracte que se n’ha fet ha estat, en molts casos, tendenciós, esbiaixat i qüestionable des d’un punt de vista deontològic.

Un exemple és la falta de pluralitat de fonts. En el cas de la notícia de la decisió del Tribunal de Luxemburg de permetre a les empreses prohibir l’ús del vel, si analitzem la majoria de mitjans espanyols veure’m que només han donat veu a les administracions, als òrgans de govern i al poder judicial. Mitjançant cites directes i indirectes sobre la sentència expedida pel Tribunal, posen èmfasi en el què i el perquè de l’assumpte, reproduint el punt de vista “europeu”, quasi com una justificació. És el cas de l’ABC o La Razón, que només comenten la notícia des del vessant jurídic europeu.

En canvi, però, no es posa tant d’èmfasi en el com, és a dir, que la neutralitat religiosa s’ha intentat garantir mitjançant l’acomiadament forçat de certes treballadores. Aquest acte, que en si mateix podria suposar un fet tan greu com la restricció de la llibertat d’expressió és comentat només per alguns mitjans, com El País o El Periódico, que dediquen un apartat a totes dues notícies a comentar la posició d’organitzacions defensores dels drets humans com Amnistia Internacional i, per tant, a donar veu a col·lectiu que defensa el dret de l’ús de vel en espais públics i, sobretot, la integritat de la persona. En aquest aspecte, doncs, trobem una vulneració del punt 4 de la Guia sobre el Tractament de la Diversitat Cultural en els Mitjans de Comunicació, que diu que el periodista ha d’impulsar la pluralitat de les fonts d’informació. En aquest sentit hi ha també una vulneració del Principi de Veracitat, ja que no hi ha un rigor purament informatiu quant a l’elecció de les fonts.

Són precisament alguns d’aquests mitjans, com El País, els que han fet peces on es dóna veu i visibilitat a les protagonistes, que expliquen perquè volen portar el vel i el dret que hi tenen. “Que m’obliguin a treure’m el vel és com arrancar-me la pell”,publicada per aquest mateix diari, n’és un exemple.

Aquesta qüestió de les fonts ens porta a un altre tema. En moltes de les notícies, es fa ús de les declaracions emeses per membres de partits conservadors i de dretes. És un fet conegut que en els últims anys i arran de la crisi de refugiats, la dreta i la ultradreta han guanyat força moltes vegades a través de discursos racistes on asseguraven que vetarien l’entrada als migrants o que els retirarien les ajudes. Citant aquestes fonts, com fan molts diaris, s’està fent d’altaveu d’un missatge racista i s’ajuda a la seva difusió. Per exemple, a la notícia de la decisió del Tribunal de Luxemburg, El País reproduïa la següent cita de l’excandidat de dretes a les primàries de França, François Fillon: “És un gran alleujament, no només per milers d’empreses, també pels seus treballadors”. Aquesta declaració, de manera implícita pot crear en el lector la falsa sensació que el vel representa un perill.

En aquest sentit s’estaria obviant l’article 7 del Codi Deontològic de la Federació Internacional de Periodistes, que diu: “El periodista es cuidarà del risc d’una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i farà el possible per evitar que es faciliti tal discriminació fonamentada en la raça, el sexe, la llengua, la religió, les opinions polítiques o altres… així com l’origen nacional o social”.

Si bé a les peces informatives s’intueix la inclinació dels mitjans de comunicació, a les d’opinió queda clarament reflectida. En les últimes setmanes han aparegut nombroses editorials i columnes que han abordat la qüestió. En el cas de La Razón, el 15 de març publicava una columna titulada “Símbols”, on deia: “Els símbols, siguin religiosos o polítics (per exemple, l’esvàstica), no haurien de permetre’s en l’entorn laboral”. No només s’està emetent un judici de valor, sinó que s’està comparant una peça de roba associada a una creença religiosa amb un signe que porta associat idees racistes i xenòfobes i que ha estat prohibit a diversos països.

Un altre exemple és la discussió que Pilar Rahola va mantenir amb Nora Baños, defensora i portadora del vel islàmic, al programa 8 al dia. La tertuliana va recolzar el dret de les empreses a vetar la vestimenta dels seus treballadors i va afegir que l’ús del vel era, en la majoria de casos, una imposició de l’Islam més radical. “M’estàs dient que el vel no és una imposició de molts països islàmics? Visc en un altre món? Però com pots mentir d’aquesta manera?” acusava Rahola a Baños, mentre aquesta li deia que no es podia comparar les decisions dels poders institucionals amb la fe i les creences religioses personals. En un moment, Baños li va dir que era precisament amb arguments d’aquest tipus que s’estava generant la islamofòbia a Barcelona i Rahola li va respondre dient “No t’ho permet-ho, has vingut aquí ja preparada per dir-ho (…) si tu em fas una calúmnia, et poso una denúncia”. Finalment, Josep Cuní va haver d’interrompre la tertuliana dient: “Deixem ja de dir als altres quina posició han de tenir, deixem que tinguin la que lliurement han volgut. Deixa’m dir això perquè sembla que, aleshores, no estem a favor que tinguin la llibertat que tenen si no coincideix amb la nostra. Faig aquest avís perquè no s’entengui malament”. Veiem doncs com fins i tot el mateix presentador detecta que hi ha una vulneració del Principi de Justícia, en quant a que s’emeten valoracions racistes.

Per últim, un fet igual de perillós són les enquestes creades per certs mitjans de comunicació, que no tenen cap tipus de valor, doncs no se’n tenen dades pel que fa al percentatge de la població que representa. Tot i així, poden contribuir a crear un imaginari col·lectiu equívoc respecte al tema tractat. És el cas de La Razón, que va incorporar una enquesta a la seva pàgina web on preguntava als lectors si estaven a favor que les empreses poguessin prohibir l’ús del vel islàmic. El resultat és aclaparador: un 94% dels enquestats estaven a favor d’aquesta pràctica, pel que sembla que sigui una opinió majoritària, quan potser l’enquesta ha estat resposta per cinquanta persones.

Enquesta realitzada pel diari La Razón

Aquests episodis ens porten a una reflexió final, que resumeix molt bé el punt 6 de la Guia sobre el Tractament de la Diversitat Cultural als Mitjans de Comunicació i que diu: Cal millorar els mecanismes periodístics que afavoreixen la interculturalitat. La idea és que el periodisme ha de procurar més per fer veure i viure la diversitat com un factor social positiu, perquè els mitjans de comunicació són un referent per la societat a l’hora d’interpretar la realitat. Per tant, valors com el respecte, la tolerància i l’acceptació van molt lligats de la mà de la pràctica periodística i fomentar-los és un dels deures d’aquesta professió.

Ens trobem en un moment en què Europa està mostrant la seva faceta més racista i menys solidària blindant les fronteres i negant ajudes als sol·licitants d’asil. La crisi econòmica, la por a perdre la feina juntament amb els atemptats esporàdics han generat una desconfiança que els partits d’extrema dreta han aprofitat per escalar posicions. En aquest context és més important que mai que el quart poder estigui al servei de la societat i procuri abans que res pels drets fonamentals de la població en tot el seu conjunt multicultural. Si no, cada cop seran més freqüents imatges com les de la platja de Niça, on l’agost del 2016 quatre policies van obligar a una dona a treure’s el burquini.

Quatre policies obliguen a una dona a treure’s el burquini en una platja de Niça. Font: ABC

Homofòbia i mitjans de comunicació espanyols: una relació més estreta del que sembla

Autora: Natàlia Cuenca (@nat_bcn7)

L’homofòbia és un fenomen cada cop menys freqüent a la societat espanyola. La llibertat de la que gaudeixen les persones homosexuals arreu del territori ha assolit un nivell elevat. Des de les institucions públiques cada cop es busca promoure més lleis i mesures que castiguin qualsevol atac motivat per una discriminació per orientació sexual i que emparin els drets de les persones del col·lectiu LGTBI. També alguns mitjans de comunicació es fan eco dels casos més sonats d’homofòbia que succeeixen per denunciar-los i conscienciar la societat sobre la necessitat d’eradicar qualsevol comportament d’aquest tipus.

No obstant això, a la premsa del nostre país, encara hi ha moltes coses que es podrien millorar pel que fa al tractament de l’homosexualitat. En aquest cas, és remarcable el principi de justícia del Tesaure d’ètica Periodística del periodista i professor Dr. Salvador Alsius, destaca la necessitat de fer un correcte tractament d’aquells grups socials desfavorits, el col·lectiu homosexual entre ells.

Trobem un cas recent on alguns mitjans espanyols no van tenir cura d’aquest principi de justícia. Pocs mesos després que l’ABC publiqués una notícia on afirmava que Espanya és el país del món més tolerant amb l’homosexualitat, el mateix diari demostrava que encara hi ha molt camí per recórrer. L’ABC, juntament amb el diari La Razón, van ser a l’ull de l’huracà de molts altres mitjans espanyols per una publicitat que van oferir. L’organització ultracatòlica Hazteoir.org organitzava una “Jornada de formació” per curar l’homosexualitat amb Richard Cohen, autor de “Comprender y sanar la homosexualidad”. Els dos mitjans abans mencionats van promocionar aquesta jornada homòfoba als seus diaris.

Publicitat homòfoba a La Razón

De la mateixa manera, molts cops succeeix que l’homofòbia no és tractada com un problema en si mateix per alguns mitjans, no adequant-se al recomanat pels Principis Internacionals de l’Ètica Professional del Periodisme plantejats per la UNESCO. Especialment en el Capítol 11, que parla sobre els deures i drets del periodista davant la societat, i on els articles 8 i 11 fan referència a l’important paper dels periodistes pel que fa defensar i propugnar la igualtat, la dignitat humana, la convivència i els valors essencials entre els diferents col·lectius existents en la societat.

Un exemple d’aquesta falta de compromís amb la lluita per la igualtat es va poder observar amb la notícia que tractava sobre una xerrada de caràcter homòfob programada a la parròquia de Santa Anna de Barcelona. En aquest cas El País, enlloc de posar èmfasi en la gravetat del fet que es produís una xerrada d’aquest tipus, titulava: “El rechazo a una charla homófoba divide a Junts pel Sí”, en referència a què alguns diputats del partit van signar un manifest crític i d’altres no. La notícia no era denunciar que existís un acte com aquest, sinó el “morbo” polític que l’envoltava.

Pitjor va ser el cas de El Mundo i la seva notícia sobre el conseller Santi Vila i la ruptura amb el seu marit. A més de parlar sobre temes totalment personals i referents a la privacitat del conseller, a l’article s’hi podien llegir comentaris totalment homòfobs com el següent:

Contingut homòfob a la notícia de El Mundo

En aquest cas, El Mundo no va complir en cap cas el que propugna el Col·legi de Periodistes de Catalunya en el seu article 9, que defensa que s’ha de respectar el dret a la privacitat de les persones i no danyar de forma injustificada la seva dignitat.

Però dins el propi col·lectiu hi ha diferències notòries. La T de les sigles LGTBI, que fan referència a la transexualitat, és el grup que encara pateix menys reconeixement i més estigmes, també als mitjans de comunicació. El CAC en les seves Recomanacions pel que fa al tractament de l’orientació sexual i identitat de gènere en els mitjans de comunicació audiovisual fa èmfasi en aquest aspecte en el seu punt 3: Llenguatge verbal i iconogràfic, que aclareix quins termes han de ser utilitzats per parlar dels casos de transexualitat a la premsa. L’observatori Mèdia.cat denunciava en un article com els diferents diaris passaven per alt el caràcter transfòbic de l’assassinat de Lyssa Silva, que es va produir l’any passat. De fet, a la majoria de notícies sobre el tema s’hi podien llegir expressions com “home transvestit”, la qual cosa no s’adequa gens a la realitat i constitueix una falta de respecte i d’ètica.

O tractant un cas molt més recent, el de “l’autobús de la vergonya”, una campanya llençada pel grup ultracatòlic Hazteoir.org que va voler circular per diferents ciutats d’Espanya amb el missatge: “Los niños tienen pene y las niñas vulva, que no te engañen”. Si bé es cert que la gran majoria de mitjans espanyols van informar del fet amb un clar to crític, no tots van denunciar el caràcter transfòbic de l’acte. El propi diari ABC, per exemple, en cap moment de la seva notícia fa esment del caràcter transfòbic de l’acte com van fer la resta de mitjans, sinó que es refereix a ell com “antitransexualidad”, terme que l’allibera de cap transfons d’odi. A més de tractar el tema de manera tan breu i ser el diari que menys articles va dedicar a la polèmica, publicava una altra notícia on només donava veu al PP valencià, que, precisament defensava la campanya i la “llibertat d’expressió”. En aquest punt, l’ABC no s’adequa en cap cas al Principi de justícia, ja que no inclou diferents punts de vista i determina el seu discurs amb un framing determinat.

De la mateixa manera, el mitjà La Gaceta, que tot i ser sabut que pertany a l’extrema dreta, compta amb més de 31.000 likes a Facebook i per tant és llegit i arriba a un gran número de persones, va dedicar una notícia molt extensa que desacreditava i es burlava del col·lectiu transexual en múltiples ocasions, faltant a l’esmentat al punt 7 de la Declaració de Principis de conducta dels periodistes de la Federació Internacional de Periodistes, que remarca la importància d’evitar llenguatge discriminatori o vexatori per raons d’orientació sexual.

Contingut homòfob a la notícia de La Gaceta


Contingut homòfob a la notícia de La Gaceta

Un altre deure dels periodistes és el de donar veu a tot allò que mereix ser denunciat, per tal que la societat en sigui conscient, com recomana el CAC en les seves Recomanacions sobre temes d’identitat o orientació sexual abans esmentades, específicament al punt 2: Superar la invisibilització. En aquest àmbit, hi ha hagut molts casos greus d’homofòbia dels quals la premsa no se n’ha fet eco o no en la proporció que podria haver-ho fet. En aquest punt, un exemple de bon periodisme l’ofereix eldiario.es. Compta amb una secció dedicada al col·lectiu LGTBI, on amb molta freqüència hi apareixen articles denunciant diferents casos que atempten contra el col·lectiu. De fet, s’hi poden trobar moltes notícies parlant sobre les agressions homòfobes que es produeixen de les quals no ha informat cap més mitjà.

Secció en denúncia a l’homofobia a eldiario.es

Tots aquests casos exposats són només alguns dels què demostren que la premsa espanyola, en especial els mitjans identificats com afins a la dreta, encara tenen molt que millorar pel què fa al tractament de l’homosexualitat i tots els casos relacionats amb l’homofòbia. Els mitjans de comunicació són un element essencial en la formació de l’opinió pública, i per aquest motiu l’homofòbia no pot desaparèixer d’una societat en la qual els seus propis mitjans ajuden a fomentar-la.


 

El sexisme a la premsa esportiva

Autora: Montse Sellarès

A dia d’avui, el sexisme informatiu continua sent una constant a la premsa esportiva. En el cas del panorama mediàtic espanyol, els principals diaris esportius (Marca, As, Mundo Deportivo i Sport) ofereixen un tractament sexualitzat, poc rigorós i diferenciat de les esportistes, fomentant l’estereotipització d’aquest col·lectiu i relegant-lo a un segon pla respecte els seus homòlegs masculins. Així, es vulnera el Principi de justícia del Tesaure de l’ètica periodística elaborat per Salvador Alsius, en el qual s’estipula la necessitat d’evitar un tractament sexista de la dona.

Per corroborar-ho, ens centrem en la cobertura i tractament que els quatre mitjans esmentats van fer de l’Open Australia 2017, un torneig de tennis masculí i femení d’alt nivell que va disputar-se a Austràlia entre els dies 16 i 29 del passat gener.

En primer lloc i si efectuem una anàlisi quantitativa, destaquem que de 200 peces informatives publicades en els diaris esmentats, 162 feien referència a la competició masculina mentre que només les 38 restants tenien com a subjecte una tennista. El què deduïm d’aquestes xifres és que el seguiment del torneig femení va ser puntual i superficial. A més, els seus partits sovint van quedar camuflats entre la multitud de notícies sobre la competició masculina.

Font: Elaboració pròpia

Així, es vulnera l’Article 7 de la Federació Internacional de Periodistes, segons el qual el periodista ha d’”evitar que es faciliti una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i fonamentada especialment en la raça, el sexe,(…)”.

En segon lloc i centrant-nos en una anàlisi qualitativa de les notícies amb les tennistes  com a protagonistes, els diaris esportius han efectuat un tractament sexual, discriminatori i irrespectuós de les esportistes. A tall d’exemple, és rellevant el tracte cossificador que va rebre la tennista Eugenie Bouchard a propòsit de la seva vestimenta. Amb titulars com el de l’AsCiclón Bouchard: victoria 6-0 y 6-4 con un atrevito modelito”, el del Mundo DeportivoBouchard causa sensación con su sugerente modelito en el Open de Australia” o fins i tot el de La VanguardiaEugene Bouchard luce juego y modelito”, es va donar més rellevància a la “provocativa brusa blanca que permetia veure el ventre de la jugadora i la seva mini-faldilla” que a la victòria de la tennista canadenca. Així, s’ha vulnerat l’Article 12 del Col·legi de Periodistes de Catalunya, segons el qual el periodista ha d’”actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions (…) que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe (…)”.

També són freqüents els comentaris sexistes a propòsit de l’aspecte físic, referències que contribueixen a una cossificació i sexualització de la dona. Per il·lustrar-ho, destaquem la notícia publicada el 30 d’octubre de 2016 al diari AsCibulkova: la atracción total del tenis en 10 detalles y 10 fotos” després que la tennista eslovaca obtingués el seu primer títol a les WTA Final. El rotatiu no informa sobre l’èxit de l’esportista sinó que l’aprofita per oferir 10 detalls sensacionalistes i irrellevants sobre la seva vida personal acompanyades amb imatges on aquesta apareix nua. En aquest sentit, el rotatiu vulnera un dels principis de l’apartat Minimize harm de la Society of Professional Journalists (SPJ) segons el qual cal “evitar complaure a la curiositat morbosa”.

Imatge inclosa en “Cibulkova: la atracción total del tenis en 10 detalles y 10 fotos” publicat a l’As el 30 d’octubre de 2016

Per últim i en relació a l’edat, en les notícies sobre les tennistes que sobrepassen els 30 anys sempre s’incloïa aquesta dada en el titular mentre que, per contra, no se li donava la mateixa rellevància en els seus homòlegs masculins (en escasses ocasions s’esmentava en el titular). Destaquem la notícia del MarcaSerena y Lucic, dos treintañeras en las semifinales del torneu”, la d’El Mundo DeportivoSerena y Lucic, duelo de treintañeras al ataque” o la de l’AsVenus jugarà a sus 36 años la final de Australia con Serena”. El què destaca a propòsit d’aquesta última notícia és que Roger Federer de gairebé 36 anys es va trobar en la mateixa situació que Venus però la seva edat no va aparèixer ni en el titular de la notícia del seu pas a la final (“El pase a la final de Federer en ocho datos de leyenda”, As) ni quan va guanyar el torneig (“Federer gana a Nadal en un partido a cinco sets diez años después”, Mundo Deportivo). Així, es vulnera l’article 33 del Consell d’Europa, el qual dictamina que “els mitjans tenen l’obligació moral (…) de rebutjar tota discriminació per motius de sexe,(…)”, així com també el principi de l’apartat Truth de la SPJ, segons el qual cal “evitar estereotipar per raons de raça, gènere (…)”.

Notícia de l’As publicada el 26 de gener de 2017

Després de l’exposat, concloem que el periodisme esportiu de qualitat, seriós i lliure de sexisme és un repte per assolir. De fet, existeix una clara desavinença entre el masclisme de la premsa esportiva i el discurs oficial de caire ètic, inclusiu i responsable que adopten hipòcritament alguns dels diaris esmentats. Aquest paradoxisme assoleix la seva màxima expressió en una contraportada de l’As del passat setembre de 2016, la qual estava encapçalada amb un article d’opinió titulat “Hay que alejar del deporte a los intolerantes homófobos y machistas”. Amb tot, aquesta censura del masclisme, racisme i homofòbia contrastava de ple amb la imatge que apareixia just a la seva dreta corresponent al cos pràcticament nu amb les natges com a protagonistes d’una model colombiana.

Contraportada de l’As del 15 de setembre de 2016

Davant d’aquest fet i ja per acabar, aportem algunes recomanacions estatals i internacionals pels mitjans esportius per tal de fomentar una informació esportiva lliure de sexisme. Entre ells, destaquem les tres següents:

  1. El “Manifest per a la igualtat i la participació de la dona en l’esport” promogut pel Consell Superior d’Esports el 2009 recomana reflectir en els mitjans una imatge de la dona positiva, diversificada, exempta d’estereotips de gènere i com a model d’èxit personal, professional i social.
  1. L’informe “Esport i dones en els mitjans de comunicació” publicat pel mateix organisme suggereix “augmentar quantitativament la representació de l’esport practicat per dones, tant en els informatius com en els programes esportius i en les retransmissions” i també “evitar la utilització del cos de les esportistes com a reclam informatiu”.
  1. El conjunt d’instruments de Montreal”, document resultant de la Conferència Mundial sobre la Dona i l’Esport de 2002 realitzada a Canadà, recomana “evitar les descripcions físiques que emfatitzin l’aparença física o tots aquells aspectes desvinculats del rendiment atlètic. Així, tal com es considera als atletes en funció de les seves qualitats atlètiques, el mateix hauria de succeir amb les atletes”.

Podrem, doncs, parlar algun dia de periodisme esportiu ètic, seriós i igualitari?

Els nous europeus: Tractament de la dignitat dels refugiats

Autora: Clàudia Sacrest (@csacrestm)

L’onada de refugiats va prendre les primeres posicions mediàtiques a l’agost del 2015, quan el flux migratori sobrepassava en escreix les capacitats dels estats de la civilitzada Europa, quedant-ne constància evident de la manca d’assertivitat. El somni occidental va quedar estroncat a les illes gregues o retingut a la plaça de l’estació de Budapest, deixant portades colpidores com la pèrdua de la vida d’Aylan Kurdi, un nen sirià de tres anys, entre la sorra d’una platja turca.

A partir de llavors, les instantànies dels fotoperiodistes han anat omplint els mitjans i les xarxes socials amb més o menys bon gust. En aquest article m’agradaria posar la lupa sobre els tractaments que s’han fet seguint les línies deontològiques correctes, i emmarcant la informació sota el paraigües de la dignitat humana. La realitat és complexa perquè la realitat ho és tot. D’aquí precisament radica la dificultat dels mitjans de comunicació en fragmentar i seleccionar la part representativa d’allò que succeeix, simplificant les vides de milers de persones en exili en una imatge i un titular.

El passat 9 de març La Vanguardia publicava a la web – i a la corresponent edició en paper l’endemà- una crònica sobre el pla de devolució de refugiats a Turquia escrita per la seva corresponsal a Brussel·les, Beatriz Navarro. La foto de Dimitar Dilkoff (AFP) que acompanyava el text mostrava una escena de la vida quotidiana al campament d’Idomeni entre Grècia i Macedònia. Enmig de la incertesa de la boira, es mostra un aspecte de la vida quotidiana de les persones al campament, unes escenes amb les que ens familiaritzem més fàcilment i aconsegueixen gran impacte sense recórrer a sensacionalismes. Així, es respecta el principi de responsabilitat segons el Tesaure periodístic del Dr. Salvador Alsius, professor de la Universitat Pompeu Fabra, un principi que comprèn la privacitat, el dolor, el sofriment i la no invasió de la intimitat. Precisament, no es veu cap expressió de patiment de forma explícita, una de les recomanacions establertes pel CAC sobre el Tractament Informatiu de catàstrofes, accidents i tragèdies personals. Segons la seva dissetena recomanació s’ha de revestir d’especial cura amb les imatges de dolor produïdes en tragèdies lluny de l’àmbit immediat de referència dels mitjans que les emeten, i evitar al màxim l’efecte de banalització del patiment dels “altres”.

La Vanguardia Dilkoff

Em remeto a aquesta compilació perquè encara que no es tracti d’una tragèdia pròpiament personal o catàstrofe natural, podríem assimilar-hi la crisi humanitària, “que situa l’activitat periodística davant d’un repte d’extraordinària complexitat”. Així doncs, hi ha recomanacions d’aquest compendi que són per analogia perfectament susceptibles a ser considerades per a la cobertura de les persones refugiades. Al veure la fotografia, el lector pot posar-se de seguida a la pell de qui crema uns pantalons per escalfar-se, un recurs al que hauríem optat tots si ens haguéssim trobat en aquestes circumstàncies. A més a més, la finalitat d’informar s’acompleix de forma satisfactòria.

Per altra banda, El País va publicar el dia 17 de març l’anàlisi titulat “¿Qué hacer con los refugiados?” que emprava dues imatges interessants a comentar. La primera era una fotografia de Boris Grdanoski (AP) on mostra com una dona ajuda a rentar-se el cabell a una altra dona, des d’un angle on la privacitat i intimitat es mantenen intactes. La finalitat informativa és donar coneixement de les condicions en què estan sotmesos per coses tan essencials com rentar-se. La melena femenina és en moltes cultures un signe d’identitat que es veuria danyat si optessin per tallar-se el cabell curt i facilitar així aquestes tasques de higiene al campament. L’escena deixa palès que la persona continua valent-se per sí mateixa i la situa a peu d’igualtat amb el lector, allunyant-se de paternalismes – article 16 de Recomanacions del CAC pel Tractament Informatiu de la immigració – o victimitzacions.

Boris Grdanoski (AP)

Boris Grdanoski (AP)

Aquesta foto té una simbologia al darrere, que tracta amb cura la dignitat de la persona i la separa del fenomen que està vivint, atribuint-li doncs un caràcter extern. Contraposa el concepte de “persona” amb el de “refugiat”, atribuint així que les circumstàncies adverses amb què s’enfronten aquestes persones són independents a la seva condició d’éssers humans, i que el problema rau en la situació i no pas en el grup d’éssers humans que l’està vivint. Mentre que la situació mereix ser desvalorada, la condició humana i la seva dignitat romanen intactes. És un aspecte contemplat al principi VI del Codi de la UNESCO, qualificat de part fonamental dels valors professionals del periodista, recollit també com a dret fonamental en gran nombre de constitucions de tradició democràtica.

L’anàlisi també va acompanyada d’una altra fotografia, en aquest cas de Matt Cardy (Getty Images). Aquesta instantània mostra un grup de famílies entre les lliteres d’una carpa a Idomeni. L’home que surt en primer pla mira directament a la càmera, al lector, un element indispensable del que es desprèn aquesta situació d’igual a igual entre els humans. Els humans són iguals, les diferències s’estableixen en les circumstàncies. Podríem determinar, doncs, que el tractament tant a La Vanguardia com a El País respecten el principi de responsabilitat (que també preveu el Codi de la UNESCO en el principi III sobre la Responsabilitat Social del Periodista), com la privacitat i intimitat, dolor i sofriment, pròpia imatge i protecció de menors. També queda protegit en especial èmfasi l’ítem de primacia de la vida i seguretat de les persones, d’on es desprèn la prioritat d’ajut humanitari, que es correlacionen amb l’article 9 i 11 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Matt Cardy (Getty Images)

Matt Cardy (Getty Images)

Com a últim punt, m’agradaria citar la publicació del The New York Times al seu magazine publicat al 6 d’abril sobre “Els Nous Europeus” i dedicat a testimonis de persones sirianes acollides per pobles alemanys, així com dels propis voluntaris d’aquests pobles que han contribuït a la seva acollida, com en l’aprenentatge de la llengua alemanya. Des del punt de vista deontològic es cenyeix a les recomanacions del CAC del tractament d’immigració, moltes d’elles convingudes també internacionalment com és el cas del principi VIII del Codi de la UNESCO que defensa els valors universals de la humanitat i la diversitat de les cultures, en pro de la millora democràtica de la societat. En primer lloc, es compta a la persona immigrada com a font informativa, com queda previst en l’article 1 de les recomanacions del CAC a professionals; en cap cas utilitza un llenguatge discriminador i fuig dels tòpics (art. 5 i 6) entre d’altres exemples, com el context adequat. Per altra banda, utilitza en el titular la noció de “nous europeus” que acompleix una finalitat completament inclusiva. Mostra diversos testimonis, com la història de Yasser i la seva experiència, amb una foto feta al seu apartament a Eisenärzt, Alemanya. Un nou europeu. Perquè… què és el que determina la línia on es comença a ser europeu i on es deixa de ser-ho?

The New York Times Magazine (06/04/2016)

The New York Times Magazine (06/04/2016)

Perquè és important la terminologia emprada quan parlem de terrorisme?

Autora: Andrea Zamorano (@zp_andrea)

Els atemptats que va patir Brussel·les el passat 22 de març van comportar, a nivell mediàtic, que durant dies el terrorisme tornés a ser el tema principal de l’agenda informativa. Els principis deontològics de la professió periodística atorguen a aquest tema una especial rellevància. Segons el Tesaure periodístic elaborat pel Dr. Salvador Alsius, professor de la Universitat Pompeu Fabra, cal ser curosos quan parlem de terrorisme per tal de respectar els principi de veritat, justícia i responsabilitat.

Una de les precaucions que hauria de tenir el periodista està relacionada amb l’ús de la terminologia. Diverses guies demanen no relacionar el terrorisme amb comunitats concretes, com el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que recomana el següent: “Evitem identificar els termes terrorista i terrorisme amb una religió o una nacionalitat concretes per no caure en generalitzacions o fomentar estereotips que no responen a la realitat”. Un altre exemple el trobem a les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. El seu dinovè punt diu que “En el cas de tragèdies provocades per grups terroristes les expressions emprades per designar-los han de ser rigoroses i exactes. Convé evitar els malentesos derivables d’expressions com ‘terrorisme basc’ o ‘terrorisme islàmic’, les quals per extensió al·ludeixen a tot el poble basc i a tot l’Islam”.

D’aquestes recomanacions es pot extreure que l’ús de certa terminologia pot vulnerar el principi de justícia pel que fa al tractament de grups socials desfavorits, com és el cas de la comunitat musulmana que, a Europa, es troba en una situació minoritària. Aquest grup social està exposat al racisme i la xenofòbia, per tant, cal evitar estigmatitzar-lo. Això porta a plantejar: com parlar d’aquest tipus d’atacs perpetrats pel grup terrorista Estat Islàmic? I, ho fan bé els mitjans?

Tal com demana el CAC caldria evitar el terme ‘terrorisme islàmic’. Tot i això, alguns mitjans encara l’utilitzen. Ho podem veure en la peça ‘¿Está Bruselas preparada para enfrentar el terrorismo islámico?’ de El País publicada el 23 de març.

Imatge1TerrorismeElPais

Com a substituts o sinònims d’aquest terme els mitjans utilitzen sovint ‘terrorisme islamista’ i ‘terrorisme gihadista’. Alguns exemples són una peça del 23 de març de Barcelona Televisió titulada ‘Brussel·les intenta tornar a la normalitat sota l’efecte dels atemptats gihadistes’ o l’editorial del diari Ara del 5 d’abril ‘La necessitat d’una estratègia global contra el terrorisme islamista’. Seria correcte parlar d’‘islamisme’ o de ‘gihadisme’ en relació als atacs perpetrats pel grup terrorista Estat Islàmic?

Imatge2TerrorismeBTV

En aquest punt hi ha opinions divergents. Gran nombre d’experts accepten i utilitzen el terme ‘gihadista’ però d’altres, com l’islamòloga Dolors Bramon, afirmen que en fem un ús incorrecte. En una entrevista al diari Ara, Bramon explica que “si del terrorisme en volem dir gihad, ens equivoquem, pervertim l’islam i confonem la població”. Segons Bramon no hauríem de parlar de gihadistes de l’Estat Islàmic sinó de “terroristes” o “assassins”. Pel que fa a la paraula ‘islamista’, Bramon explica que l’islamista és “un musulmà desviat” que no té perquè ser terrorista. Per tant, també seria adequat fer-ne la distinció.

La importància de vigilar quin lèxic emprem no és només degut al perill d’estigmatitzar sinó també per la possible legitimació del discurs dels terroristes. El llibre d’estil de Vocento en el punt 1.2.13., apartat c, recalca que “cal extremar la vigilància amb la finalitat de no assumir com a propis el lèxic i els arguments amb que aquelles [les organitzacions terroristes] justifiquen les seves accions”.

Per aquest motiu alguns col·lectius i també mitjans estan substituint el terme ‘Estat Islàmic’ per ‘Daesh’ ja que tal com explica la periodista Amanda Bennet a la peça ‘Daesh? ISIS? Islamic State? Why what we call the Paris attackers matters’ del Washington Post, “els membres de l’Estat Islàmic troben el terme [Daesh] intolerable”. Podem veure’n un exemple en una peça d’Antena 3 publicada el 25 de març.

L’anteriorment citada Dolors Bramon diu en una altra entrevista a Nació Digital que no es pot parlar d’Estat Islàmic perquè “no són ni una cosa ni l’altra”. D’aquesta manera s’hauria de dir ‘mal anomenat Estat Islàmic’ o ‘pretès Estat Islàmic’. Aquests dos conceptes, però, no s’utilitzen gaire als mitjans, presumiblement degut a la seva llargada.

Així doncs, tot i que els mitjans fan un ús molt diferent de la terminologia i tampoc no hi ha consens a l’hora de determinar quins termes s’han d’usar, cal ser conscients de les implicacions deontològiques que pot tenir l’ús d’alguns conceptes.

Accident d’autobús a Freginals: tres errors en la cobertura d’informació

Autora: Anna Solà (@soflona)

13 estudiants d’Erasmus van morir el passat diumenge 20 de març a Freginals (Tarragona), a causa d’un accident d’autobús. Tornaven de les Falles de València quan el conductor presumptament va adormir-se i va xocar amb la mitjana de l’AP-7, a l’altura del kilòmetre 333. 43 persones van quedar ferides, entre les quals el conductor del vehicle, i van ser traslladades als hospitals de la zona.

La majoria de víctimes eren estrangeres. L’autocar formava part d’un comboi de cinc vehicles d’Autocares Alejandro que tornava de València a la matinada de diumenge. La mobilització ciutadana i per part de les autoritats va ser màxima, posant als familiars vols en disposició per traslladar-se a Barcelona, prestant atenció psicològica als qui ho requeriren i oferint diferents actes en commemoració de les víctimes.

Aquest tipus de tragèdies col·lectives suscita un gran impacte en la societat, motiu pel qual la segueix latent, i requerint informació de seguiment durant hores, i fins i tot dies després de l’accident. Per diverses raons, entre les que segurament troben satisfer la curiositat del públic, i omplir espai i temps de contingut, els mitjans de comunicació van transmetre informació que tendia al sensacionalisme i la morbositat.

Ens aturarem a continuació en els errors que es van cometre en la majoria de mitjans, basant-nos en les peces periodístiques i en els codis deontològics que justifiquen les incorreccions.

1. Declaracions: familiars i persones properes a les víctimes i persones que havien sortit il·leses de l’accident

Una gran part de l’ampliació de la informació en aquest cas, com ha succeït en d’altres similars, es va basar en aquest tipus de testimonis, persones en situació de dolor i afectació personal, d’alteració emocional, el testimoni de les quals no aportava cap novetat pel que fa a la informació.

En aquest error destaca una peça del diari generalista ABC: Una superviviente del accidente de autobús en Freginals: «Ironías del destino, debemos decir que somos afortunados». El diari va aconseguir parlar amb una de les joves supervivents i van plasmar el seu testimoni. A més, van parlar amb un dels membres de l’equip de psicòlegs, manifestant també informació íntima sobre el seu estat, i desvetllar la situació a l’interior de l’hotel on s’havia instal·lat el centre de coordinació i d’atenció a les víctimes.

En aquest cas, aquest diari fa una vulneració del Principi de Responsabilitat del Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius, atès el poc respecte pel Dolor i l’aflicció i la Invasió de la Intimitat, vital en aquesta tragèdia. El Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes es subscriu al respecte cap aquestes persones al punt 6 de la seva declaració de principis:

«Respectar el dret de les persones a les seves pròpies intimitat i imatge, especialment en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i les circumstàncies, sobretot quan les persones afectades ho explicitin».

A més, les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals així ho demanen: «Convé tenir present sempre que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure incrementat per qualsevol via el seu patiment. És imperatiu respectar el seu dret a la privadesa.»

Per tant, tenint en compte que gran part dels testimonis no pot oferir cap exclusiva i es troba en una situació personal delicada, les declaracions que recullen els mitjans s’haurien d’haver centrat en les autoritats i en els experts en la matèria, sempre i quan puguin afegir un component nou a la informació.

 2.Especulacions, causes, acusacions directes i exclusives sense confirmar

En cadascun d’aquests casos, l’audiència cerca responsabilitats i causes en l’accident, a fi d’explicar, entendre i assimilar aquest tipus de tragèdies col·lectives. A causa de la pressió informativa, és difícil discernir entre la informació, la rumorologia i la veritat i cal estar sempre amatent als informes policials i les sentències al respecte (i per tant al lèxic emprat, tenint sempre en compte la presumpció d’innocència).

En aquest error cau la portada del diari generalista espanyol La Razón: «¡Lo siento, me he dormido!». Obre amb una exclusiva que s’havia estat considerant el dia anterior pel que fa a les hipòtesis de l’accident, però realment el conductor de l’autocar es va a negar a declarar el mateix diumenge davant els Mossos. Per tant, no va ser fins al dia 23 -dos dies més tard d’aquesta “exclusiva” sense confirmar- que els Mossos van plantejar-ho com a hipòtesi real, tal com confirma La Vanguardia.

unnamed

A banda de la flagrant ironia de la frase amb què obren portada, la publicació d’aquest contingut afegeix un component dubtós a la informació, que evidentment no ha estat confirmada per la policia. Segons considera el Codi Deontològic del Sindicat de Periodistes de Madrid, «el periodista deberá relatar la verdad, o lo que más objetivamente se aproxime a ella, esto es, hasta lo que pueda averiguarse con los medios al uso de la profesión y según los hechos disponibles, que nunca podrá equipararse a una investigación judicial o policial». Es posa en dubte, per tant, el Principi de veracitat de la informació, atès que ha estat elaborat sense Rigor informatiu i conseqüentment pot caure en Difamacions i calúmnies. A més, es realitza un judici del conductor de l’autobús, sense respectar per tant la Presumpció d’innocència pel que fa a Detinguts i sospitosos, en relació al Principi de Justícia.

Tal com indiquen les recomanacions del CAC mencionades anteriorment, és «fonamental evitar qualsevol mena d’especulació», i «convé així mateix extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat» (punts 12 i 14). Així doncs, és important la prevenció per evitar publicar informacions no confirmades, evitant aplicar la coneguda “pena del telenotícies” al presumpte responsable de l’accident.

3. Peces sobre les víctimes

Poc després de l’accident, i després d’haver-se confirmat les hipòtesis sobre les causes de l’accident, l’atenció mediàtica es va desviar cap a les víctimes, així com els seus familiars. En aquest sentit, van començar a aflorar productes sensacionalistes, atès que transmetien informació privada sobre la vida de cadascuna de les víctimes.

Pel que fa a aquest tipus d’informació, destaquen les peces de El Periódico, que inclou imatges i noms de les víctimes («Identificadas las 13 víctimas del accidente de autobús»), el Diari de Tarragona («Una amiga de víctimas de Freginals a sus padres: “No os habéis equivocado. Eran felices”») o El Mundo, que acompanya la informació amb un vídeo on es mostren imatges de les víctimes i dades privades («Valentina, Francesca, Serena… la tragedia de Tarragona golpea a Italia»)

Tot i que aquests productes amplien la cobertura de l’accident, és evident que no s’adhereixen a la qualitat d’informació que es demana. Incorren a la revelació de la vida privada de les víctimes, fet que suposa una vulneració flagrant del Principi de Responsabilitat, en tant que incorre en la invasió de la intimitat i la privacitat. El Conveni Europeu dels Drets Humans es manifesta al respecte a l’article 8: «Toda persona tiene derecho al respecto de su vida privada y familiar, de domicilio y de su correspondencia».

Conclusió

Cal destacar que no totes les informacions emeses a partir de l’accident de Freginals van ser de baixa qualitat o sensacionalistes: destaquen les cobertures del diari ARA , Vilaweb, El País o Televisió Espanyola, entre d’altres, que es cenyeixen als preceptes establerts anteriorment.

Són els moments de crisi i situacions delicades on els mitjans han d’aportar el millor de sí mateixos. S’ha de fer valdre la responsabilitat social del periodista, ja que com considera el Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO: «la informació es comprèn com un bé social i no com un simple producte» (punt 3).

La millora exigeix elaborar un exercici d’autocrítica sobre què és estrictament informació -el balanç de víctimes, el seguiment de les persones ferides, les reaccions de les autoritats i els actes en commemoració a la tragèdia-, i quin és el contingut que sobrepassa la línia, caient en el sensacionalisme i la morbositat. Han de buscar en tot moment l’equilibri entre la informació, la intimitat, la urgència i el requeriment d’informació, tot prenent consciència de la responsabilitat social, l’abast i la repercussió de la feina del periodista.