Els tres “Digital”, pseudoperiodisme a Internet

Autor: Nil Montilla (@nilmontilla)

L’arribada dels mitjans digitals ha permès que els ciutadans gaudeixin d’una aparent pluralitat informativa que els permet tenir diferents punts de vista de l’actualitat. Tanmateix, alguns d’aquests mitjans no compleixen les característiques de qualitat bàsiques per tal de donar un bon servei informatiu a la ciutadania. Per a exemplificar-ho, he analitzat la portada del 22 de març de tres publicacions que comparteixen el cognom “digital”: Alerta Digital, Mediterráneo Digital i Periodista Digital.

Alerta Digital és un diari online que compta amb una línia editorial ultradretana -es defineix com “el suport digital dels patriotes espanyols”- i està dirigit per Antonio Robles, aquell home que l’any 2013 besava la bandera franquista en la televisió digital del mitjà o que el 2015 rebia el tricorni que va portar Antonio Tejero durant el “llegendari cop d’Estat” del 23-F.

En la portada del 22 de març, i només observant els titulars, s’hi poden trobar diverses vulneracions dels codis deontològics. En concret, el diari dedica molt d’espai a “notícies” que denuncien el suposat avanç de l’islamisme a Europa, que, en definitiva, donen veu a la xenofòbia i l’odi contra els musulmans.

És molt clar que de forma reiterada Alerta Digital barreja l’opinió i la informació -o pseudoinformació, perquè no són fets contrastats-, i va en contra del Principi de Veracitat del Tesaure de l’ètica periodística. La Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) estableix també en el punt cinquè dels ‘Principis d’actuació’ que “el periodista establirà sempre una clara i inequívoca distinció entre els fets que narra i el que puguin ser opinions, interpretacions o conjectures”.

Tot i que compta amb una secció d’opinió, AD té en portada moltes peces que no estan dins d’aquesta secció però que, tanmateix, donen opinió. Per exemple, el passat dijous obria amb una titulada: “A los líderes europeos: ¿qué clase de monstruos son ustedes?” En aquesta, no es dóna cap tipus d’informació rigorosa, sinó que és una denuncia contra els líders europeus i un suposat pla malèvol per a reduir la població autòctona: aquí ja deixen restes de xenofòbia, masclisme, transfòbia, islamofòbia, homofòbia…

Amb peces així, aquest diari no només no està donant la informació rigorosa a la qual tenen dret els ciutadans (Article 1, Col·legi de Periodistes de Catalunya; Principi 1, Principis Internacionals de l’Ètica Periodística de la UNESCO), sinó que perpetua la discriminació de molts col·lectius. Per esmentar només un dels molts codis que ho defensen, el principi 7 de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) explicita que “el periodista ha de ser conscient del perill de discriminació que és present als mitjans i fer tot el que pugui per evitar la discriminació basada, entre d’altres, en la raça, el sexe, l’orientació sexual, l’idioma, la religió, les opinions polítiques o d’altres, i els orígens nacionals o socials”.

Altres exemples de com l’opinió apareix en les peces suposadament informatives -moltes de les quals no ho són- els trobem en titulars com: “¡Qué bellas tradiciones nos esperan! Un musulmán le da la primera bofetada a la novia el día de su boda para enseñarle quién manda” i “¡Italianos, a por ellos! La tripulación catalana del barco de rescate de ilegales se enfrenta a penas de entre 4 y 7 años de cárcel en Italia”. De fet, l’opinió arriba tant lluny que, en la barra superior, en què apareixen totes les comunitats autònomes, no hi és Catalunya, sinó “Tabàrnia”.

En la majoria de les peces, Alerta Digital no respecta la veritat perquè no s’hi acosta “amb diligència”, perquè no es preocupa per contrastar els fets, perquè critica sense fonaments i perquè insulta per raó de gènere, religió i opinió política. A més, incita a l’odi i a l’exclusió. En la peça anterior, l’autor/a -en la majoria dels casos es vulnera la responsabilitat del periodista d’identificar-se- diu que les dones que es converteixen a l’islam escullen “inferioritat” i “esclavitud”, perquè “el Corà equipara la dona als excrements”.

Per tant, aquest diari vulnera repetidament el Principi de Veracitat (sobretot la neutralitat valorativa), el Principi de Justícia (en el tractament dels grups socials desfavorits) i el Principi de Responsabilitat, perquè arriba a incitar a l’odi especialment contra els musulmans.

La portada de Periodista digital no inclou tantes notícies en clau islamòfoba com AD, però continua amb la barreja d’opinió i informació. Així, per exemple, titula: “El gran Cake Minuesa se disfraza de Mosso para protegir al presidente Boadella delante de la mansión de Puchi”, “La marranada de Podemos en el funeral del valiente guardia civil de Guillena” i “La nueva chapuza de los golpistas catalanes ya tiene su tonto útil: convertir en mártir a Jordi Turull”.

En aquests casos, alguns titulars, com el primer, semblen propis d’una publicació satírica -anomenen “Puchi” a Carles Puigdemont-. Periodista digital també té una línia editorial de dretes i està dirigit pel polèmic Alfonso Rojo. El diari ha estat reprovat per la FAPE en diverses ocasions. Segons informava ’20 Minutos’ l’any 2010, la Comissió de Queixes i Deontologia de la Federació va condemnar-lo per haver “faltat a la veritat”.

En la primera “notícia” de les esmentades es barreja, com s’ha dit, l’opinió –“el gran Cake Minuesa”- i la informació. Tanmateix, això és molt més clar a la segona peça, que comença dient: “No tienen vergüenza alguna. La secretaria general de Podemos en Andalucía, Teresa Rodríguez, se ha quitado el muerto de encima y ha mandado […] a las exequias del cabo primero de la GC […] a un edil de su formación que fue condenado por pegar a un policia local”. Al llarg de la noticia, es dona informació, a diferència del que passava a Alerta Digital, però només des d’un punt de vista i intercalant-hi opinió. Cal recordar, però, que els codis deontològics diuen que sempre s’ha de donar veu a les diferents parts. Per exemple, l’apartat A de l’article 13 dels ‘Principis d’actuació’ del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística diu que el periodista “haurà de fonamentar les informacions que difongui, la qual cosa inclou el deure de contrastar les fonts i el de donar l’oportunitat a la persona afectada d’oferir la seva pròpia versió dels fets”.

Finalment, la darrera “notícia” comença parlant del “circo catalán” i de la sessió d’investidura del 22 de març, en la qual “se daran cita los payasos con menos gracia del universo”. A continuació, comença a afegir fragments dels editorials de diaris com La Razón, ABC o El Mundo en contra de la investidura. Tanmateix, no hi ha ni rastre d’informació contrastada.

Aquest diari, doncs, si bé no dóna tant d’espai als atacs xenòfobs, també barreja constantment la informació i la opinió, i no fa un tractament rigorós ni exhaustiu de la informació. Es dedica a parlar només de la versió que li interessa, burlant-se d’aquells amb els quals no està d’acord (“La marranada de Podemos”, el “caradura Torrent”, el “tonto útil” de Jordi Turull…).

Finalment, Mediterráneo Digital és el diari que completa aquesta tríada del pseudoperiodisme. El mitjà, que es defineix com a “políticament incorrecte”, dóna especial rellevància a totes aquelles notícies -inventades o no- que suposadament demostrin la maldat del feminisme i dels immigrants. De fet, a la mateixa portada hi ha una secció titulada “Mundo feminazi” -una paraula molt pejorativa per a referir-se al feminisme-.

De vegades, el diari titula notícies d’altres països com si tinguessin lloc a Espanya, per intentar desprestigiar algun moviment o ètnia. Per exemple, “Las feministas piden que mirar a una mujer en la calle sea multado con 1.500 euros”-, en comptes de dir que l’Alt Consell d’Igualtat de França ha proposat sancionar l’assetjament contra les dones al carrer amb multes de fins a 1.500€.

D’altra banda, MD no respecta la presumpció d’innocència i explicita sempre la nacionalitat de les persones involucrades amb presumptes delictes, amb la voluntat de discriminar col·lectius desfavorits. Així, titula “Detenidos dos sudamericanos por violar a una menor en una furgoneta”, contravenint els criteris que diuen que no s’ha d’esmentar la nacionalitat si no té rellevància informativa, per no perpetuar la discriminació, i sense dir ni una sola vegada la paraula “presumptes”.

Per acabar, Mediterráneo Digital es caracteritza, en un nivell molt superior als diaris anteriors, per donar espai a notícies falses, com s’encarrega de demostrar el projecte ‘Maldito Bulo’, un grup de periodistes que destapen les desinformacions, especialment les que circulen per la xarxa. Fins ara, i segons podem saber amb una extensió per al navegador, ‘Maldito Bulo’ ha desmentit 21 informacions de Mediterráneo Digital, lluny de les 4 d’Alerta Digital i les 2 de Periodista Digital. La més recent la va publicar MD el passat 20 de març, dient que “El primer ‘puente feminista’ de la historia, construido solo por mujeres, se derrumba en 24 horas”. Per això, ‘Maldito Bulo’ va demostrar que el pont havia estat construït majoritàriament per homes i que les imatges que proporcionava el diari eren “de posts del dia de la dona”. També era fals que l’empresa constructora estigués regida i dirigida “fonamentalment per homes” i que Leonor Flores hagués treballat en el projecte.

Aquest diari, doncs, va molt més enllà de barrejar opinió i informació i de donar espai a la discriminació: directament dóna informacions falses, les conegudes ‘Fake News’. Per això, podem dir que vulnera l’article primer dels Principis d’Actuació de la FAPE:  “El compromís amb la recerca de la veritat portarà sempre al periodista a informar només sobre fets dels quals en conegui l’origen, sense falsificar documents ni ometre informacions essencials, així com a no publicar material informatiu fals, enganyós o deformat”. A més, Mediterráneo Digital tampoc rectifica quan altres periodistes, com els de Maldito Bulo, demostren que el que havia publicat és una falsedat.

La manera de treballar d’aquests tres mitjans demostra que la pluralitat de mitjans online no sempre significa pluralitat de punts de vista, i que tenir una plataforma a internet no suposa fer periodisme de qualitat. Aquests tres mitjans barregen constantment opinió i informació, perpetuen la discriminació per gènere, ètnia, procedència o ideologia, no identifiquen les peces -i per tant no se’n responsabilitzen- i, fins i tot, s’inventen algunes informacions. Així, després d’aquest petit anàlisi, puc concloure que aquesta tríada de digitals vulnera sistemàticament el Principi de Veracitat, de Justícia i de Responsabilitat i articles com el setè dels Principis Generals de la FAPE -sobre respectar “els drets dels més dèbils i discriminats”- o el segon dels Principis de l’Ètica Periodística de l’UNESCO, “la dedicació del periodista a la realitat objectiva”.

Anuncis

Quan el periodisme toca fons: El tractament mediàtic de l’assassinat de Gabriel reobre el debat sobre l’ètica periodística

Autor: Pere Simon (@peresimon93)

El cas de l’assassinat de Gabriel, el menor que va desaparèixer el passat 27 de febrer a Las Hortichuelas de Níjar (Almeria) porta des de fa setmanes a primera línia mediàtica de molts mitjans espanyols i catalans. El sensacionalisme i la manca de cura ètica a l’hora de tractar el cas ha tornat a posar sobre la taula les carències que viu avui en dia el periodisme a casa nostra. Com s’ha de tractar un cas d’assassinat com aquest? La nostra obligació a l’hora d’informar correctament i amb dignitat passa per tenir en compte el que, malauradament, molts mitjans semblen obviar: la deontologia periodística.

És difícil que no ens vingui a la memòria el cas de les nenes d’Alcàsser’ (València), que va commocionar la societat espanyola el gener del 1993. El programa De tú a tú (A3) de Nieves Herrero, va convertir la població en un plató televisiu, on familiars i amics de les víctimes van compartir els seus sentiments. Sens dubte, una de les expressions màximes de l’espectacularització del dolor, quan va desaparèixer la frontera entre allò privat i allò públic. Són molts els que consideren que a Alcàsser va néixer el reality show i l’anomenada ‘teleescombreria’. Si ens fixem en l’article 4 del Codi Deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), “en el tractament informatiu dels assumptes amb elements de dolor en els afectats, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Va ser el dia on l’ètica periodística va ‘saltar pels aires’. I no va ser l’únic.

Tornem al cas en qüestió per veure com ens ho han explicat els mitjans. En primer lloc, ens fixem en el tractament del llenguatge per tal d’informar. En aquest sentit el diari ABC titulava el passat 12 de març –l’endemà de descobrir el cos sense vida del menor Gabriel–, “El mal estaba en casa”, juntament amb una fotografia en primer pla de la víctima i l’assassina (en aquell moment presumpta assassina) rient. Segons el punt 15 de les ‘recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual’, dins de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’, “en la informació sobre tragèdies personals cal ser particularment amatents amb el lèxic emprat. Convé evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat”.

L’ABC va optar per un titular cinematogràfic. Font: Kiosko.net

Aquesta manca d’ètica ja va estar present quan van trobar el cadàver de Diana Quer el passat 31 de desembre –l’ABC posava en portada una fotografia del cos tapat de la jove, i afegia: “Maniatada, estrangulada y arrojada a un pozo”–. Òbviament, aquests titulars busquen un dramatisme totalment inacceptable.

En casos de tragèdia i mort, els mitjans no han de donar detalls innecessaris ni recrear-s’hi. Font: Kiosko.net

L’altre cara de la moneda la trobem amb un titular purament informatiu, com per exemple el que va utilitzar el Diario de Sevilla: “Hallan el cadáver de Gabriel Cruz en el coche de la novia de su padre”. Ara bé, aquí ens trobem amb un altre conflicte deontològic. És adient dir el nom de la víctima quan és un menor?

L’article 11 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya diu que “s’ha de tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareguin com a víctimes”. A més, el codi deontològic de la FAPE diu, en el punt 4 dels principis generals, que “es tractaran amb especial atenció els assumptes que afectin a la infància i la joventut i es respectarà el dret a la intimitat dels menors”. El sisè principi del codi de la UNESCO també focalitza en la importància del respecte cap a la intimitat i dignitat humana. Així doncs, mencionar el nom del menor es una greu errada deontològica que afecta el principi de responsabilitat.

Podríem posar desenes d’exemples on s’ha fet un tractament mediàtic que s’ha situat a mig camí entre la informació i l’espectacle. Els mitjans audiovisuals –per la seva immediatesa i contingut emotiu– han estat els capdavanters, repetint a totes hores imatges i informacions sobre el cas de Gabriel. Per exemple, TVE, A3 i T5 van emetre en directe el funeral del menor. En el cas d’aquest últim, El Programa de Ana Rosa va connectar en directe amb una reportera que portava dies seguint el cas. Aquesta es va emocionar i no va poder seguir amb la connexió.

El punt 4 de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’ sosté que “cal evitar els desplegaments desproporcionats de mitjans, les connexions innecessàries (…). També l’efecte acumulatiu de l’ús reiteratiu d’unes mateixes imatges”.

Per altra banda, el magazín matinal d’A3, Espejo Público, presentat per Susana Griso, va tractar el cas durant dies, amb tertúlies i especulacions que convertien el plató en un circ mediàtic. Un exemple és quan s’explica amb detalls i material gràfic, les causes de la mort del menor. L’article 15 del manual d’estil periodístic per a informacions sobre casos que afecten a menors és taxatiu: “és en el procés de muntatge on recau la responsabilitat de decidir i triar allò que aporti contingut i, alhora, no incideixi en excés en la figura de les víctimes. Igualment, és en el muntatge on s’ha de valorar allò imprescindible i el que resulta superflu o excessivament punyent”.

 El tractament televisiu del cas ha estat semblant al de Marta del Castillo, la noia que va ser presumptament assassinada a Sevilla el 2009, però que mai se n’ha trobat el cos. Sembla que no se n’aprèn. El cas de Gabriel és l’última mostra de com una part del periodisme espanyol deixa de banda l’ètica de la professió periodística i s’alimenta del ‘morbo’ que generen els casos de desaparicions i assassinats, sempre acompanyats de dolor. El repte de deixar de confondre la informació amb l’espectacle és enorme, però el premi també: fer un periodisme digne i més humà.

El control polític en mitjans locals

Autora: Natàlia Puigtió (@nataliap54)

La pràctica periodística es desenvolupa en un context on les empreses mediàtiques es veuen limitades per certs condicionaments.  Els codis deontològics deixen molt clar que el periodisme ha de ser lliure i s’ha de desenvolupar sense cap tipus d’interferència. La FAPE, per exemple, estableix que “per garantir la necessària independència i equitat en el desenvolupament de la seva professió, el periodista haurà de reclamar el dret i el deure d’oposar-se a qualsevol intent evident de monopoli o oligopoli informatiu que pugui impedir el pluralisme social i polític” (art. 2.1).

El control polític és una de les influències que s’exerceixen sobre els mitjans. Tanmateix, cal tenir clar que aquest tipus de pressió no és exclusiva dels grans mitjans, sinó que en el món local també hi trobem exemples.

El 19 de gener de 2018, el mitjà local Tàrrega Televisió va publicar una notícia sobre el conflicte entre l’Ajuntament de Tàrrega i l’entitat AGRAT, l’encarregada, en un principi, d’organitzar la festa de carnaval en aquesta població. Segons l’Ajuntament, el programa presentat per l’associació contenia elements masclistes, ja que banalitzava la figura de la dona. Tanmateix, l’AGRAT va defensar que  això no era cert, ja que justament pretenia dotar la festa d’un caràcter feminista i alliberador.

Tàrrega TV és una televisió online de Tàrrega que va néixer el febrer de 2012 i que sempre ha estat de titularitat privada. A més, des de juny del 2013, forma part de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya. Enmig del conflicte, aquest mitjà va publicar un article amb el següent titular:

Titular publicat per Tàrrega TV

Si analitzem aquest titular, veiem que s’assumeix que l’Ajuntament té la raó i que el programa conté aquest tipus de continguts quan no tothom pensa així. Si continuem llegint tot l’article, veiem que en cap moment es parla de quina és la posició de l’associació, simplement es transmet l’opinió de la unitat política sense posar-la entre cometes ni atribuir-la al govern local, sinó utilitzant les paraules de l’equip de govern com si fossin les del mitjà. Així doncs, tot l’article sembla simplement una reproducció del missatge de l’autoritat local, una nota de premsa escrita pel mateix ajuntament, i no un article fet per un mitjà privat que prèviament ha contrastat, analitzat i verificat la informació.

“El periodista ha de defensar el dret a la informació davant de qualsevol restricció a la transparència exigida per l’interès públic, especialment quan les fonts són administracions i organismes oficials”, estableix el criteri 6 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Podem concloure, doncs, que l’article denota una manca de llibertat, ja que Tàrrega TV ha publicat el missatge institucional sense verificar ni contrastar les dades provinents de les fonts oficials.

Seguint amb aquesta idea, podem observar que, com que no es contrasta la informació amb una varietat de fonts, també es falta al principi de veritat. Com bé inclou el principi d’actuació de la FAPE “s’han de contrastar les fonts i donar l’oportunitat a la persona afectada d’oferir la seva pròpia versió dels fets” (art. 3.1). En aquest cas, el mitjà no va donar veu a l’associació afectada per les crítiques de l’ajuntament.

Els periodistes han de “consultar totes les fonts disponibles per transmetre al públic aquella veritat invocada”, apunta en l’article 2 la UNESCO. Seguint aquest criteri, Tàrrega Televisió hauria d’haver contrastat la informació oficial, no només amb la posició de l’associació, sinó amb altres fonts externes, com les altres forces polítiques del ple, contràries a la decisió de l’equip de govern, o també amb experts en igualtat de gènere. Així doncs, no es va emprar un ampli ventall de fonts per poder proporcionar una visió completa i lliure de biaixos dels fets.

Per altra banda, com ja he mencionat, en cap moment s’explica quina ha estat la reacció de l’associació AGRAT. Així doncs, veiem com clarament s’ataca el principi de justícia, ja que no s’exposen tots els punts de vista relacionats amb el tema tractat en la notícia.

Dins del principi de justícia, la FIP remarca en el seu setè article que el periodista “ha de fer el màxim per evitar fomentar discriminacions de raça, sexe, orientació sexual, llengua, religió, política o altres opinions i origen nacional o social.” Tots els mitjans han de ser conscients que quan publiquen una notícia, estan generant una consciència social. Tàrrega TV, en publicar aquest article, pot arribar a provocar confusió entorn la lluita feminista i provocar que la població la malinterpreti.

Tàrrega TV va donar per suposat que el programa de carnaval incloïa comentaris masclistes i banalitzava la dona. Tanmateix, tant l’Institut Català de la Dona com altres entitats feministes han defensat que valoren “molt positivament que Tàrrega organitzi un Carnestoltes feminista i apoderador per a les dones i la seva sexualitat.” Aquest mitjà, doncs, hauria d’haver donat veu a organitzacions i experts que haguessin ajudat a fer una millor cobertura d’un tema d’especial sensibilitat social com és la desigualtat de gènere.

Si comparem el tractament d’aquesta informació amb el tractament que han fet altres mitjans, veiem com la notícia s’hauria pogut publicar d’una manera molt més èticament correcta.

La Vanguardia titula i subtitula la notícia així:

Títol i subtítol publicats per La Vanguardia

En posar la frase “banaliza la figura de la mujer” entre cometes, s’entén que es fa referència a l’opinió de l’Ajuntament de Tàrrega. A més, en el subtítol es parla de la posició de l’associació, donant així l’altre punt de vista i complint el principi de justícia.

Per altra banda, el diari ARA presenta els següents titular i subtítol:

Títol i subtítol publicats pel diari Ara

En el cas de l’ARA, es parla de polèmica i d’acusacions, tampoc es dóna l’opinió de l’equip de govern com a única i vertadera. En el subtítol, a més, es parla de desacord. Cal tenir en compte que estan tractant el cas enllaçant-lo amb la polèmica de Terrassa. Per aquest motiu, en el titular, no es donen els punts de vista concrets i es tracta el tema de manera més general.

Si analitzem el contingut dels articles d’ambdós diaris catalans, veiem com es tracten les posicions dels dos bàndols i com, en tot moment, es posen entre cometes tant les opinions de l’Ajuntament com les de l’associació AGRAT.

Tanmateix, podem veure que en cap dels 3 articles publicats s’ha donat veu a associacions que lluiten per la igualtat de gènere ni a expertes en sexisme. Per tant, les dues últimes publicacions analitzades també perpetuen, en certa manera, estereotips sexistes.

L’1-O explicat per les televisions del país

Autora: Alba Cabrera (@cabrerita_96)

El referèndum d’autodeterminació celebrat el passat primer d’octubre va marcar l’actualitat periodística de Catalunya, Espanya i també a Europa. La seva repercussió política es devia al fet que aquesta consulta vinculant semblava ser la culminació del procés independentista català. Un procés que havia començat anys enrere i que ara havia decidit fer el pas definitiu per engegar-se tot i no comptar amb el suport institucional del govern central ni l’aprovació de la “llei de desconnexió” per part dels partits de l’oposició al Parlament de Catalunya.

L’objectiu d’aquesta entrada és fer una panoràmica de la cobertura que van realitzar diferents cadenes de televisió des d’un punt de vista deontològic, atenent als quatre principis bàsics del tesaure de l’Ètica Periodística de Salvador Alsius (veritat, justícia, llibertat i responsabilitat). Particularment, centrem l’atenció en la programació oferta aquell dia a La Sexta i 8TV, com a dos mitjans d’àmbit privat un d’Espanya i l’altre de Catalunya, i a TV3 i TVE com els dos mitjans de titularitat pública d’àmbit català i espanyol.

De manera general, cal destacar que només 8TV, La Sexta i TV3 van ser els canals a Espanya i Catalunya que van dedicar una programació especial per cobrir els fets. La resta de cadenes van dedicar un espai considerable al tema durant els seus informatius però no van alterar la seva programació. TVE n’és un exemple clar.

Captura de pantalla del programa Españoles por el Mundo el matí de l’1-O a TVE.

8TV

Centrant l’atenció en les cadenes seleccionades, començarem per 8TV com a mitjà privat català. L’edició especial del seu espai informatiu 8 Al Dia va tractar la informació amb cura i rigor, mostrant les diverses realitats del que estava passant i mantenint en tot moment la neutralitat informativa, seguint el Principi de Veritat.

El programa especial de 8TV es va allargar durant tot el dia i gairebé fins a les 12 de la nit.

La Sexta

Per la seva part, La Sexta ja havia centrat la temàtica de la seva programació de diumenge a l’1-O, especialment en els seus programes de política (La Sexta Noche i El Objetivo) i sobretot a Al Rojo Vivo, on portaven debatent sobre aquesta qüestió durant els darrers dies de la setmana anterior. També va ser amb aquest programa amb el qual la cadena va relatar el que estava passant des de les 8h fins a les 1.30h, acomplint especialment el Principi de Responsabilitat donant cabuda a matèries d’especial sensibilitat social. Cal afegir però, que es pot considerar que aquesta cadena va incomplir amb el Principi de Veritat per la manera de relatar la informació per part del seu presentador, que va emprar procediments discursius audiovisuals sensacionalistes. Malgrat tot, sí que van respectar el rigor i la neutralitat informativa que exigeix aquest mateix principi.

Al Rojo Vivo, amb emissió des de Madrid, es va traslladar aquell dia a Barcelona per informar de l’1-O.

TV3

En l’àmbit públic català, TV3 també va fer una programació especial per la cobertura de l’1-O, acomplint així amb el ja mencionat Principi de Responsabilitat. Els principis que TV3 no va acomplir en aquesta cobertura i que de manera generalitzada tampoc ha seguit amb el tractament del procés català han estat el Principi de Justícia (per falta d’imparcialitat per no incloure generalment el major nombre de punts de vista possibles sobre la qüestió) i el Principi de Llibertat (per deixar-se guiar quant al tractament de la informació per condicionaments externs per part dels poders polítics). D’aquesta manera, van quedar afectades les prescripcions del Llibre d’Estil de la CCMA que en el seu punt 1.1.2.4.1 (Poder polític i econòmic) especifiquen que “la producció i difusió de continguts dels nostres mitjans és independent del poder polític i econòmic i està guiada per criteris professionals i de servei públic”.

TVE

Finalment, la cobertura d’àmbit nacional –que s’organitza des de la seu central a Madrid– de TVE sobre l’1-O no va acomplir cap dels quatre principis ètics fonamentals. Com a televisió pública, cal remarcar que primerament va faltar al Principi de Responsabilitat per no fer una programació especial quan es tractava d’un tema d’especial sensibilitat social. El Principi de Veritat també es va veure afectat per no tenir prou cura i rigor en la contextualització dels fets i per no respectar la neutralitat valorativa, ja que es va dedicar molt més espai a les reaccions del govern central que a les imatges dels fets a Catalunya. Els Principis de Justícia i Llibertat també es van veure afectats per la falta d’imparcialitat mostrada per la cadena. Des del 2011, TVE veu controlat el seu discurs pel poder polític central. Aquesta situació ha generat des d’aleshores diversos canvis en la directiva. El dilluns següent a l’1-O, diversos periodistes de la cadena van demanar la dimissió de l’equip directiu de TVE per no sentir-se representats pel contingut que la cadena va oferir el dia anterior.

Captura del Retweet de la concentració dels treballadors de TVE amb cartells que duien la paraula “Verguenza”.

A més, TVE també va faltar a l’article 2.1.3. del Manual d’Estil de RTVE  perquè no van traslladar ni tan sols l’emissió de l’informatiu a Catalunya com sí havien fet per exemple amb els atemptats del 17 d’agost d’aquest any. Tal com s’especifica en aquesta prescripció: “Existen además otras situaciones en las que la imagen cede su protagonismo: son las noticias de última hora con gran repercusión y que pueden obligar incluso a alterar la programación para ofrecer un flash o un avance informativo de urgencia: un accidente de gran magnitud, una catástrofe, el fallecimiento  de una persona relevante, un atentado terrorista, etc. Cuando esto ocurra, la prioridad de los profesionales de TVE será informar a la audiencia lo antes posible, sin esperar al siguiente telediario ni a disponer de las imágenes más adecuadas. Se ofrecerán al espectador los datos contrastados y confirmados acerca de la noticia en cuestión y, simultáneamente, se movilizarán los medios técnicos y humanos necesarios para ofrecer la mejor y más rápida cobertura posible. En los casos de ausencia de imagen, un mapa del lugar de los hechos y las adecuadas conexiones telefónicas con protagonistas, testigos, expertos y/o informadores serán dos de los recursos más válidos para afrontar las necesidades informativas más urgentes”.

Televisions privades oferint millor servei informatiu al ciutadà que les públiques

En conclusió, es pot esclarir que a través de la seva programació, algunes televisions privades a Espanya i Catalunya van tractar d’una manera més completa, àmplia i plural que no pas les cadenes de titularitat pública un tema de primer ordre com és el referèndum de l’1 d’octubre. La Sexta i 8TV van funcionar com a servei per a la ciutadania a l’hora d’informar sobre els esdeveniments de l’1-O de manera molt més correcta èticament que les televisions públiques. Aquestes haurien de representar i adreçar-se al conjunt de la ciutadania –perquè tothom paguem per aquests serveis per igual– amb uns continguts plurals, més que no pas actuar com a altaveus ideològics dels governs que els financen.

El tractament de l’ús del vel islàmic als mitjans de comunicació

Autora: Àngela Cantador

El 31 de gener, diversos mitjans europeus es feien ressò de la prohibició que el govern austríac havia estès al col·lectiu femení musulmà de portar el vel islàmic integral en espais públics. La decisió s’havia pres, d’una banda, per limitar l’ús de símbols religiosos entre els funcionaris i garantir la neutralitat religiosa del país i, per altra banda, fer front a campanyes islamistes ultraconservadores.

No és el primer país que promulga lleis per regular l’ús del vel islàmic als espais públics: Bulgària, Holanda, Bèlgica i França en són altres exemples. L’última notícia vinculada al tema és la decisió del Tribunal de Luxemburg d’avalar que les empreses europees puguin prohibir portar el vel a les seves treballadores. A partir d’ara, les empreses privades tindran la potestat de regular l’ús d’aquesta peça, però la decisió de determinar si es tracta d’un acte discriminatori, recaurà sobre el jutge de cada país.

Es tracta d’un tema que aquestes últimes setmanes ha generat debats dins l’àmbit judicial europeu, però també als mitjans de comunicació. El tracte que se n’ha fet ha estat, en molts casos, tendenciós, esbiaixat i qüestionable des d’un punt de vista deontològic.

Un exemple és la falta de pluralitat de fonts. En el cas de la notícia de la decisió del Tribunal de Luxemburg de permetre a les empreses prohibir l’ús del vel, si analitzem la majoria de mitjans espanyols veure’m que només han donat veu a les administracions, als òrgans de govern i al poder judicial. Mitjançant cites directes i indirectes sobre la sentència expedida pel Tribunal, posen èmfasi en el què i el perquè de l’assumpte, reproduint el punt de vista “europeu”, quasi com una justificació. És el cas de l’ABC o La Razón, que només comenten la notícia des del vessant jurídic europeu.

En canvi, però, no es posa tant d’èmfasi en el com, és a dir, que la neutralitat religiosa s’ha intentat garantir mitjançant l’acomiadament forçat de certes treballadores. Aquest acte, que en si mateix podria suposar un fet tan greu com la restricció de la llibertat d’expressió és comentat només per alguns mitjans, com El País o El Periódico, que dediquen un apartat a totes dues notícies a comentar la posició d’organitzacions defensores dels drets humans com Amnistia Internacional i, per tant, a donar veu a col·lectiu que defensa el dret de l’ús de vel en espais públics i, sobretot, la integritat de la persona. En aquest aspecte, doncs, trobem una vulneració del punt 4 de la Guia sobre el Tractament de la Diversitat Cultural en els Mitjans de Comunicació, que diu que el periodista ha d’impulsar la pluralitat de les fonts d’informació. En aquest sentit hi ha també una vulneració del Principi de Veracitat, ja que no hi ha un rigor purament informatiu quant a l’elecció de les fonts.

Són precisament alguns d’aquests mitjans, com El País, els que han fet peces on es dóna veu i visibilitat a les protagonistes, que expliquen perquè volen portar el vel i el dret que hi tenen. “Que m’obliguin a treure’m el vel és com arrancar-me la pell”,publicada per aquest mateix diari, n’és un exemple.

Aquesta qüestió de les fonts ens porta a un altre tema. En moltes de les notícies, es fa ús de les declaracions emeses per membres de partits conservadors i de dretes. És un fet conegut que en els últims anys i arran de la crisi de refugiats, la dreta i la ultradreta han guanyat força moltes vegades a través de discursos racistes on asseguraven que vetarien l’entrada als migrants o que els retirarien les ajudes. Citant aquestes fonts, com fan molts diaris, s’està fent d’altaveu d’un missatge racista i s’ajuda a la seva difusió. Per exemple, a la notícia de la decisió del Tribunal de Luxemburg, El País reproduïa la següent cita de l’excandidat de dretes a les primàries de França, François Fillon: “És un gran alleujament, no només per milers d’empreses, també pels seus treballadors”. Aquesta declaració, de manera implícita pot crear en el lector la falsa sensació que el vel representa un perill.

En aquest sentit s’estaria obviant l’article 7 del Codi Deontològic de la Federació Internacional de Periodistes, que diu: “El periodista es cuidarà del risc d’una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i farà el possible per evitar que es faciliti tal discriminació fonamentada en la raça, el sexe, la llengua, la religió, les opinions polítiques o altres… així com l’origen nacional o social”.

Si bé a les peces informatives s’intueix la inclinació dels mitjans de comunicació, a les d’opinió queda clarament reflectida. En les últimes setmanes han aparegut nombroses editorials i columnes que han abordat la qüestió. En el cas de La Razón, el 15 de març publicava una columna titulada “Símbols”, on deia: “Els símbols, siguin religiosos o polítics (per exemple, l’esvàstica), no haurien de permetre’s en l’entorn laboral”. No només s’està emetent un judici de valor, sinó que s’està comparant una peça de roba associada a una creença religiosa amb un signe que porta associat idees racistes i xenòfobes i que ha estat prohibit a diversos països.

Un altre exemple és la discussió que Pilar Rahola va mantenir amb Nora Baños, defensora i portadora del vel islàmic, al programa 8 al dia. La tertuliana va recolzar el dret de les empreses a vetar la vestimenta dels seus treballadors i va afegir que l’ús del vel era, en la majoria de casos, una imposició de l’Islam més radical. “M’estàs dient que el vel no és una imposició de molts països islàmics? Visc en un altre món? Però com pots mentir d’aquesta manera?” acusava Rahola a Baños, mentre aquesta li deia que no es podia comparar les decisions dels poders institucionals amb la fe i les creences religioses personals. En un moment, Baños li va dir que era precisament amb arguments d’aquest tipus que s’estava generant la islamofòbia a Barcelona i Rahola li va respondre dient “No t’ho permet-ho, has vingut aquí ja preparada per dir-ho (…) si tu em fas una calúmnia, et poso una denúncia”. Finalment, Josep Cuní va haver d’interrompre la tertuliana dient: “Deixem ja de dir als altres quina posició han de tenir, deixem que tinguin la que lliurement han volgut. Deixa’m dir això perquè sembla que, aleshores, no estem a favor que tinguin la llibertat que tenen si no coincideix amb la nostra. Faig aquest avís perquè no s’entengui malament”. Veiem doncs com fins i tot el mateix presentador detecta que hi ha una vulneració del Principi de Justícia, en quant a que s’emeten valoracions racistes.

Per últim, un fet igual de perillós són les enquestes creades per certs mitjans de comunicació, que no tenen cap tipus de valor, doncs no se’n tenen dades pel que fa al percentatge de la població que representa. Tot i així, poden contribuir a crear un imaginari col·lectiu equívoc respecte al tema tractat. És el cas de La Razón, que va incorporar una enquesta a la seva pàgina web on preguntava als lectors si estaven a favor que les empreses poguessin prohibir l’ús del vel islàmic. El resultat és aclaparador: un 94% dels enquestats estaven a favor d’aquesta pràctica, pel que sembla que sigui una opinió majoritària, quan potser l’enquesta ha estat resposta per cinquanta persones.

Enquesta realitzada pel diari La Razón

Aquests episodis ens porten a una reflexió final, que resumeix molt bé el punt 6 de la Guia sobre el Tractament de la Diversitat Cultural als Mitjans de Comunicació i que diu: Cal millorar els mecanismes periodístics que afavoreixen la interculturalitat. La idea és que el periodisme ha de procurar més per fer veure i viure la diversitat com un factor social positiu, perquè els mitjans de comunicació són un referent per la societat a l’hora d’interpretar la realitat. Per tant, valors com el respecte, la tolerància i l’acceptació van molt lligats de la mà de la pràctica periodística i fomentar-los és un dels deures d’aquesta professió.

Ens trobem en un moment en què Europa està mostrant la seva faceta més racista i menys solidària blindant les fronteres i negant ajudes als sol·licitants d’asil. La crisi econòmica, la por a perdre la feina juntament amb els atemptats esporàdics han generat una desconfiança que els partits d’extrema dreta han aprofitat per escalar posicions. En aquest context és més important que mai que el quart poder estigui al servei de la societat i procuri abans que res pels drets fonamentals de la població en tot el seu conjunt multicultural. Si no, cada cop seran més freqüents imatges com les de la platja de Niça, on l’agost del 2016 quatre policies van obligar a una dona a treure’s el burquini.

Quatre policies obliguen a una dona a treure’s el burquini en una platja de Niça. Font: ABC

Homofòbia i mitjans de comunicació espanyols: una relació més estreta del que sembla

Autora: Natàlia Cuenca (@nat_bcn7)

L’homofòbia és un fenomen cada cop menys freqüent a la societat espanyola. La llibertat de la que gaudeixen les persones homosexuals arreu del territori ha assolit un nivell elevat. Des de les institucions públiques cada cop es busca promoure més lleis i mesures que castiguin qualsevol atac motivat per una discriminació per orientació sexual i que emparin els drets de les persones del col·lectiu LGTBI. També alguns mitjans de comunicació es fan eco dels casos més sonats d’homofòbia que succeeixen per denunciar-los i conscienciar la societat sobre la necessitat d’eradicar qualsevol comportament d’aquest tipus.

No obstant això, a la premsa del nostre país, encara hi ha moltes coses que es podrien millorar pel que fa al tractament de l’homosexualitat. En aquest cas, és remarcable el principi de justícia del Tesaure d’ètica Periodística del periodista i professor Dr. Salvador Alsius, destaca la necessitat de fer un correcte tractament d’aquells grups socials desfavorits, el col·lectiu homosexual entre ells.

Trobem un cas recent on alguns mitjans espanyols no van tenir cura d’aquest principi de justícia. Pocs mesos després que l’ABC publiqués una notícia on afirmava que Espanya és el país del món més tolerant amb l’homosexualitat, el mateix diari demostrava que encara hi ha molt camí per recórrer. L’ABC, juntament amb el diari La Razón, van ser a l’ull de l’huracà de molts altres mitjans espanyols per una publicitat que van oferir. L’organització ultracatòlica Hazteoir.org organitzava una “Jornada de formació” per curar l’homosexualitat amb Richard Cohen, autor de “Comprender y sanar la homosexualidad”. Els dos mitjans abans mencionats van promocionar aquesta jornada homòfoba als seus diaris.

Publicitat homòfoba a La Razón

De la mateixa manera, molts cops succeeix que l’homofòbia no és tractada com un problema en si mateix per alguns mitjans, no adequant-se al recomanat pels Principis Internacionals de l’Ètica Professional del Periodisme plantejats per la UNESCO. Especialment en el Capítol 11, que parla sobre els deures i drets del periodista davant la societat, i on els articles 8 i 11 fan referència a l’important paper dels periodistes pel que fa defensar i propugnar la igualtat, la dignitat humana, la convivència i els valors essencials entre els diferents col·lectius existents en la societat.

Un exemple d’aquesta falta de compromís amb la lluita per la igualtat es va poder observar amb la notícia que tractava sobre una xerrada de caràcter homòfob programada a la parròquia de Santa Anna de Barcelona. En aquest cas El País, enlloc de posar èmfasi en la gravetat del fet que es produís una xerrada d’aquest tipus, titulava: “El rechazo a una charla homófoba divide a Junts pel Sí”, en referència a què alguns diputats del partit van signar un manifest crític i d’altres no. La notícia no era denunciar que existís un acte com aquest, sinó el “morbo” polític que l’envoltava.

Pitjor va ser el cas de El Mundo i la seva notícia sobre el conseller Santi Vila i la ruptura amb el seu marit. A més de parlar sobre temes totalment personals i referents a la privacitat del conseller, a l’article s’hi podien llegir comentaris totalment homòfobs com el següent:

Contingut homòfob a la notícia de El Mundo

En aquest cas, El Mundo no va complir en cap cas el que propugna el Col·legi de Periodistes de Catalunya en el seu article 9, que defensa que s’ha de respectar el dret a la privacitat de les persones i no danyar de forma injustificada la seva dignitat.

Però dins el propi col·lectiu hi ha diferències notòries. La T de les sigles LGTBI, que fan referència a la transexualitat, és el grup que encara pateix menys reconeixement i més estigmes, també als mitjans de comunicació. El CAC en les seves Recomanacions pel que fa al tractament de l’orientació sexual i identitat de gènere en els mitjans de comunicació audiovisual fa èmfasi en aquest aspecte en el seu punt 3: Llenguatge verbal i iconogràfic, que aclareix quins termes han de ser utilitzats per parlar dels casos de transexualitat a la premsa. L’observatori Mèdia.cat denunciava en un article com els diferents diaris passaven per alt el caràcter transfòbic de l’assassinat de Lyssa Silva, que es va produir l’any passat. De fet, a la majoria de notícies sobre el tema s’hi podien llegir expressions com “home transvestit”, la qual cosa no s’adequa gens a la realitat i constitueix una falta de respecte i d’ètica.

O tractant un cas molt més recent, el de “l’autobús de la vergonya”, una campanya llençada pel grup ultracatòlic Hazteoir.org que va voler circular per diferents ciutats d’Espanya amb el missatge: “Los niños tienen pene y las niñas vulva, que no te engañen”. Si bé es cert que la gran majoria de mitjans espanyols van informar del fet amb un clar to crític, no tots van denunciar el caràcter transfòbic de l’acte. El propi diari ABC, per exemple, en cap moment de la seva notícia fa esment del caràcter transfòbic de l’acte com van fer la resta de mitjans, sinó que es refereix a ell com “antitransexualidad”, terme que l’allibera de cap transfons d’odi. A més de tractar el tema de manera tan breu i ser el diari que menys articles va dedicar a la polèmica, publicava una altra notícia on només donava veu al PP valencià, que, precisament defensava la campanya i la “llibertat d’expressió”. En aquest punt, l’ABC no s’adequa en cap cas al Principi de justícia, ja que no inclou diferents punts de vista i determina el seu discurs amb un framing determinat.

De la mateixa manera, el mitjà La Gaceta, que tot i ser sabut que pertany a l’extrema dreta, compta amb més de 31.000 likes a Facebook i per tant és llegit i arriba a un gran número de persones, va dedicar una notícia molt extensa que desacreditava i es burlava del col·lectiu transexual en múltiples ocasions, faltant a l’esmentat al punt 7 de la Declaració de Principis de conducta dels periodistes de la Federació Internacional de Periodistes, que remarca la importància d’evitar llenguatge discriminatori o vexatori per raons d’orientació sexual.

Contingut homòfob a la notícia de La Gaceta


Contingut homòfob a la notícia de La Gaceta

Un altre deure dels periodistes és el de donar veu a tot allò que mereix ser denunciat, per tal que la societat en sigui conscient, com recomana el CAC en les seves Recomanacions sobre temes d’identitat o orientació sexual abans esmentades, específicament al punt 2: Superar la invisibilització. En aquest àmbit, hi ha hagut molts casos greus d’homofòbia dels quals la premsa no se n’ha fet eco o no en la proporció que podria haver-ho fet. En aquest punt, un exemple de bon periodisme l’ofereix eldiario.es. Compta amb una secció dedicada al col·lectiu LGTBI, on amb molta freqüència hi apareixen articles denunciant diferents casos que atempten contra el col·lectiu. De fet, s’hi poden trobar moltes notícies parlant sobre les agressions homòfobes que es produeixen de les quals no ha informat cap més mitjà.

Secció en denúncia a l’homofobia a eldiario.es

Tots aquests casos exposats són només alguns dels què demostren que la premsa espanyola, en especial els mitjans identificats com afins a la dreta, encara tenen molt que millorar pel què fa al tractament de l’homosexualitat i tots els casos relacionats amb l’homofòbia. Els mitjans de comunicació són un element essencial en la formació de l’opinió pública, i per aquest motiu l’homofòbia no pot desaparèixer d’una societat en la qual els seus propis mitjans ajuden a fomentar-la.


 

El sexisme a la premsa esportiva

Autora: Montse Sellarès

A dia d’avui, el sexisme informatiu continua sent una constant a la premsa esportiva. En el cas del panorama mediàtic espanyol, els principals diaris esportius (Marca, As, Mundo Deportivo i Sport) ofereixen un tractament sexualitzat, poc rigorós i diferenciat de les esportistes, fomentant l’estereotipització d’aquest col·lectiu i relegant-lo a un segon pla respecte els seus homòlegs masculins. Així, es vulnera el Principi de justícia del Tesaure de l’ètica periodística elaborat per Salvador Alsius, en el qual s’estipula la necessitat d’evitar un tractament sexista de la dona.

Per corroborar-ho, ens centrem en la cobertura i tractament que els quatre mitjans esmentats van fer de l’Open Australia 2017, un torneig de tennis masculí i femení d’alt nivell que va disputar-se a Austràlia entre els dies 16 i 29 del passat gener.

En primer lloc i si efectuem una anàlisi quantitativa, destaquem que de 200 peces informatives publicades en els diaris esmentats, 162 feien referència a la competició masculina mentre que només les 38 restants tenien com a subjecte una tennista. El què deduïm d’aquestes xifres és que el seguiment del torneig femení va ser puntual i superficial. A més, els seus partits sovint van quedar camuflats entre la multitud de notícies sobre la competició masculina.

Font: Elaboració pròpia

Així, es vulnera l’Article 7 de la Federació Internacional de Periodistes, segons el qual el periodista ha d’”evitar que es faciliti una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i fonamentada especialment en la raça, el sexe,(…)”.

En segon lloc i centrant-nos en una anàlisi qualitativa de les notícies amb les tennistes  com a protagonistes, els diaris esportius han efectuat un tractament sexual, discriminatori i irrespectuós de les esportistes. A tall d’exemple, és rellevant el tracte cossificador que va rebre la tennista Eugenie Bouchard a propòsit de la seva vestimenta. Amb titulars com el de l’AsCiclón Bouchard: victoria 6-0 y 6-4 con un atrevito modelito”, el del Mundo DeportivoBouchard causa sensación con su sugerente modelito en el Open de Australia” o fins i tot el de La VanguardiaEugene Bouchard luce juego y modelito”, es va donar més rellevància a la “provocativa brusa blanca que permetia veure el ventre de la jugadora i la seva mini-faldilla” que a la victòria de la tennista canadenca. Així, s’ha vulnerat l’Article 12 del Col·legi de Periodistes de Catalunya, segons el qual el periodista ha d’”actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions (…) que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe (…)”.

També són freqüents els comentaris sexistes a propòsit de l’aspecte físic, referències que contribueixen a una cossificació i sexualització de la dona. Per il·lustrar-ho, destaquem la notícia publicada el 30 d’octubre de 2016 al diari AsCibulkova: la atracción total del tenis en 10 detalles y 10 fotos” després que la tennista eslovaca obtingués el seu primer títol a les WTA Final. El rotatiu no informa sobre l’èxit de l’esportista sinó que l’aprofita per oferir 10 detalls sensacionalistes i irrellevants sobre la seva vida personal acompanyades amb imatges on aquesta apareix nua. En aquest sentit, el rotatiu vulnera un dels principis de l’apartat Minimize harm de la Society of Professional Journalists (SPJ) segons el qual cal “evitar complaure a la curiositat morbosa”.

Imatge inclosa en “Cibulkova: la atracción total del tenis en 10 detalles y 10 fotos” publicat a l’As el 30 d’octubre de 2016

Per últim i en relació a l’edat, en les notícies sobre les tennistes que sobrepassen els 30 anys sempre s’incloïa aquesta dada en el titular mentre que, per contra, no se li donava la mateixa rellevància en els seus homòlegs masculins (en escasses ocasions s’esmentava en el titular). Destaquem la notícia del MarcaSerena y Lucic, dos treintañeras en las semifinales del torneu”, la d’El Mundo DeportivoSerena y Lucic, duelo de treintañeras al ataque” o la de l’AsVenus jugarà a sus 36 años la final de Australia con Serena”. El què destaca a propòsit d’aquesta última notícia és que Roger Federer de gairebé 36 anys es va trobar en la mateixa situació que Venus però la seva edat no va aparèixer ni en el titular de la notícia del seu pas a la final (“El pase a la final de Federer en ocho datos de leyenda”, As) ni quan va guanyar el torneig (“Federer gana a Nadal en un partido a cinco sets diez años después”, Mundo Deportivo). Així, es vulnera l’article 33 del Consell d’Europa, el qual dictamina que “els mitjans tenen l’obligació moral (…) de rebutjar tota discriminació per motius de sexe,(…)”, així com també el principi de l’apartat Truth de la SPJ, segons el qual cal “evitar estereotipar per raons de raça, gènere (…)”.

Notícia de l’As publicada el 26 de gener de 2017

Després de l’exposat, concloem que el periodisme esportiu de qualitat, seriós i lliure de sexisme és un repte per assolir. De fet, existeix una clara desavinença entre el masclisme de la premsa esportiva i el discurs oficial de caire ètic, inclusiu i responsable que adopten hipòcritament alguns dels diaris esmentats. Aquest paradoxisme assoleix la seva màxima expressió en una contraportada de l’As del passat setembre de 2016, la qual estava encapçalada amb un article d’opinió titulat “Hay que alejar del deporte a los intolerantes homófobos y machistas”. Amb tot, aquesta censura del masclisme, racisme i homofòbia contrastava de ple amb la imatge que apareixia just a la seva dreta corresponent al cos pràcticament nu amb les natges com a protagonistes d’una model colombiana.

Contraportada de l’As del 15 de setembre de 2016

Davant d’aquest fet i ja per acabar, aportem algunes recomanacions estatals i internacionals pels mitjans esportius per tal de fomentar una informació esportiva lliure de sexisme. Entre ells, destaquem les tres següents:

  1. El “Manifest per a la igualtat i la participació de la dona en l’esport” promogut pel Consell Superior d’Esports el 2009 recomana reflectir en els mitjans una imatge de la dona positiva, diversificada, exempta d’estereotips de gènere i com a model d’èxit personal, professional i social.
  1. L’informe “Esport i dones en els mitjans de comunicació” publicat pel mateix organisme suggereix “augmentar quantitativament la representació de l’esport practicat per dones, tant en els informatius com en els programes esportius i en les retransmissions” i també “evitar la utilització del cos de les esportistes com a reclam informatiu”.
  1. El conjunt d’instruments de Montreal”, document resultant de la Conferència Mundial sobre la Dona i l’Esport de 2002 realitzada a Canadà, recomana “evitar les descripcions físiques que emfatitzin l’aparença física o tots aquells aspectes desvinculats del rendiment atlètic. Així, tal com es considera als atletes en funció de les seves qualitats atlètiques, el mateix hauria de succeir amb les atletes”.

Podrem, doncs, parlar algun dia de periodisme esportiu ètic, seriós i igualitari?