VENEZUELA: CAOS DESINFORMATIU

Autora: Maria Alba Abeledo (@maalba_)

Cada dia ens bombardegen amb noves notícies sobre la situació a Venezuela. Míssils informatius com els que es llancen a la frontera, on camions d’ajut humanitària intenten accedir al país. Des de fa setmanes, el país viu en l’obscuritat total: literal i metafòricament.

Cada bàndol descriu les seves versions dels fets, res no resulta oficial, i la població en pateix les inhumanes conseqüències. Quan ens enfrontem a una problemàtica d’aquest tarannà, tot el procés periodístic es veu afectat per una incertesa general, una necessitat ulterior de contrastar les fonts i una demanda generalitzar per saber el què al minut que hagi passat. Res no és tangible: qui és el president oficial? Què és i no legal? Hi ha espai per judicis de valor? Qui ens pot explicar realment què s’està vivint allà?

La sensibilitat dels fets exigeix una cura molt detallada en el vocabulari, i també deixa entreveure els possibles biaixos ideològics d’un mitjà. A partir d’un mapa publicat per 20minutos, podem veure quins països van reconèixer Guaidó com a president, quins no ho varen fer i quins es van mantenir al marge. Això repercutirà en els respectius diaris de referència d’una manera o altra. Alguns, malauradament, es veuran supeditats a les ordres directes d’una política absolutista i censatària, encara que potser no reconeguda com a tal pels seus dirigents.

Les primeres notícies: l’autoproclamació de Juan Guaidó

A Espanya, El País publica el mateix dia 23 la crònica de dos corresponsals, un Caracas i l’altre a Washington: “El líder opositor venezolano se declara presidente interino apoyado por Trump”, resa el titular. “Todas las potencias americanas, salvo México, respaldan a Juan Guaidó. Maduro anuncia la ruptura de relaciones con Washington”. Un llenguatge clar i concís, escollit amb cura de no cometre cap error.

Al dia següent, un extens article analitza la figura de Juan Guaidó, “El delfín de Leopldo López que tomo por sopresa el mando de la oposición”, fent un repàs de la seva carrera política i recents declaracions. És interessant veure que aquest article compta amb la marca distintiva de The Trust Project, un consorci internacional de mitjans de comunicació amb seu al Centre Markkula per a l’Ètica Aplicada de la Universitat de Santa Clara. Aquest ha establert uns criteris de confiança i un ús adient de les plataformes tecnològiques que assegurin el compromís del periodisme amb la “transparència, precisió, inclusió i imparcialitat”.

Com procedir davant els fets

És impossible d’analitzar un per un tots els mitjans a escala global, però només observant-ne les capçaleres més importants d’aquests veiem com la majoria n’ha fet una cobertura exhaustiva des d’aleshores. Cal preguntar-se si tots compten amb corresponsals fiables, o si reprodueixen titulars aliens per por a quedar-se enrere. En casos com aquests, també és usual la presentació de notícies d’agència directament. Això suposa un perill inherent: els conglomerats mediàtics mundials es mouen en fluxos molt reduïts, a càrrec de gegants mediàtics com Associated Press o Reuters, que dibuixen una ideologia determinada a escala global. Així, Estats Units emetrà les notícies sota la seva perspectiva, i seran eminentment enfocades des de i per a l’hemisferi nord. Fent autocrítica, hauríem de preguntar-nos si la visió generalitzada que tenim sobre Amèrica Llatina no ha estat condicionada pel govern d’Estats Units, que, òbviament, presenta uns interessos amagats. És exigir un periodisme que analitzi aquests fets amb precisió quelcom gairebé quimèric?

Setmanes després de l’anunci de Guaidó, el caos era generalitzat. Estats Units va acusar les forces de Maduro d’incendiar un comboi d’ajut humanitari, però The New York Times va destapar que es tractava d’una fake new, a partir d’una acurada reconstrucció dels fets:  Footage Contradicts U.S. Claim That Nicolás Maduro Burned Aid Convoy.

El més probable és que fou un manifestant opositor el causant de l’incendi. Això és exemple d’un bon treball periodístic, doncs la línia editorial d’un mitjà no ha de respondre a ideologies, sinó a la màxima de presentar la informació més fiable vers el lector, encara que aquesta no sigui la veritat que ell vulgui escoltar.  No deixa de respondre als principis I i II de la Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO.

Buscar culpables: judicis de valor sobre el conflicte

Si ens volem moure en el pol oposat, molts mitjans també responen davant una crida per les imatges més sensacionalistes del conflicte. Russia Today, conglomerat mediàtic d’una de les grans potències mundials sota el govern de Putin, fa una cobertura del conflicte des de diversos fronts, tenint en compte la relació col·laboracionista entre aquest i Maduro.

El 24 de febrer es publica una notícia on es dona veu a una fotoperiodista xilena, víctima dels avalots mentre cobria els disturbis a la frontera, citant-la al titular:  ‘They attacked civilians, they are not heroes’: Journalist recounts trampling by Venezuela defectors. El vídeo parla per sí sol.

Imatges de ferides en primer plànol –que m’abstindré d’adjuntar- i maximització del caos sense explicar les raons al darrere ni la situació inhumana dels habitants del país. Tot respon a una desinformació que busca un click ràpid i fàcil. El problema no són els fets, sinó el focus.

L’elecció de què mostrar i què citar no és banal: saben de la influència que aquestes tindran sobre la gent, i més valent-se d’una història humana. Un mitjà que es defineix com aquell que “obté les històries que els mitjans mainstream no t’explicaran”.

A Xina, suport de Maduro, la situació presenta una altra particularitat. ChinaDaily.com és la versió anglesa d’un dels diaris amb més seus I difusió de la República Popular, propietari del mateix Partit Comunista de Xina. Tot i el format modern i global del seu web, la cobertura sobre Venezuela resulta escassa. A la barra de recerca, per “Venezuela” o “Maduro” trobem varies notícies. Però per “Guaidó”, només això:

Els algoritmes no enganyen. Quant als moviments polítics de Maduro, en diversos articles es curen de mantenir el to informatiu afegint a cada frase “segons Maduro” o la citacions literals de forma freqüent. Però una mera reproducció de paraules –d’ideologia- sense gaire més interpretació, no deixa de ser una acceptació d’aquestes, al no contrastar-les amb d’altres.

Aquests darrers exemples, són clares vulneracions dels principis de responsabilitat que podem veure al Tesaure de l’ètica periodística (del Dr. Salvador Alsius); o, si més no, víctimes del principi de llibertat per un condicionament polític extern.

Anuncis

Silenci i solidaritat

Autor: Pau Solé Vilella

El passat 31 de gener la majoria de mitjans obrien la secció d’internacional amb la notícia dels periodistes detinguts (o retinguts) a Veneçuela, després d’entrar a una zona de màxima seguretat sense estar acreditats, segons les autoritats veneçolanes.

Els tres periodistes de l’Agència EFE van esdevenir un símbol de la llibertat de premsa i mitjans i periodistes es van bolcar de seguida a mostrar-los solidaritat i a exigir-ne a Maduro l’alliberament. D’alguna manera, la retenció d’aquests periodistes era una evidència que la República Bolivarina de Veneçuela no respectava la llibertat de premsa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Jordi Évole, per la seva banda, obria el Salvados a Nicolás Maduro preguntant-li per les detencions dels periodistes i considerant-se “un afortunat” per poder estar fent-li una entrevista al líder chavista.

Curiosament, molts dels mitjans que apuntaven en aquesta direcció, no es van pronunciar amb tanta intensitat uns dies abans, quan la Policia Nacional espanyola va detenir el fotoperiodista de La Directa, Carles Palacio, per la seva suposada vinculació amb el tall de les vies de l’AVE del passat 1 d’octubre, malgrat ser-hi exercint com a periodista.

Nicole Kramm

No pretenc aquí entrar a valorar aquestes detencions ni a posar sobre la taula els diferents elements que podrien ajudar a emetre un judici al respecte. El que vull mostrar és el contrast existent entre la cobertura mediàtica i l’onada de solidaritat que van despertar les detencions referides i el silenci que envolta un fet recent que va afectar una fotoperiodista a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia.

El passat 24 de febrer, una periodista xilena, Nicole Kramm, va resultar ferida al pont Simón Bolívar, a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia, enmig de les desercions de dos sergents de la Guardia Nacional. La periodista, que en aquells moments estava treballant per un mitjà rus i un de turc, va ser atropellada pels desertors que van creuar la frontera cap a Colòmbia, a la ciutat de Cúcuta.

Post al Facebook de Nicole Kramm del 24 de febrer

“Estuve a un pelo de quedar abajo de la tanqueta, me asusté y me la llore toda cuando no podía pararme porque no sentía las piernas, pero ya pasó lo peor”, va publicar Kramm unes hores més tard al seu compte de Facebook. I més tard, en declaracions a Tele Sur, va afirmar que s’havia tractat d’un “atemptat” i va afegir: querían matar a la gente civil que estaba parada en la frontera. A toda velocidad. Me salvé por poco. No puedo creer que los presenten como héroes”.

Moment de l’atropellament en què va quedar ferida la fotoperiodista:

Un altre cop, no pretenc analitzar els fets ni a oferir els elements que en pretenguin la comprensió. El que vull fer notar és que la solidaritat demostrada pels periodistes de l’Agència EFE, contrasta amb el silenci mediàtic al voltant de l’atropellament per part de policies contraris al chavisme a la fotoperiodista Nicole Kramm.

Vídeo de la televisió pública veneçolana, després de l’atropellament:

Els mitjans occidentals van romandre en silenci. També ho van fer els xilens, els del país de Kramm. Tot i això, El Desconcierto, El Ciudadano i Politika, en canvi, van ser dels pocs que van fer seguiment dels fets ocorreguts a una compatriota seva. Fins i tot, periodistes d’alguns d’aquests mitjans van difondre una declaració per mostrar el seu suport a Kramm i van denunciar la manca de cobertura de la resta de mitjans.

TeleSur, per la seva banda, n’ha fet un important seguiment i prova d’això és el següent vídeo:

Però fora de Xile, els mitjans tampoc se’n van fer ressò. L’atropellament no havia estat comès pel chavisme i la majoria de mitjans van optar per silenciar-ho. Així doncs, l’atropellament de Kramm no va omplir les pàgines dels diaris que dies abans havien estat denunciant les detencions dels periodistes d’EFE.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un silenci, que per cert, s’assembla molt al que envolta la recent deportació del periodista de La Haine, Jorge Correa “Boro”. El periodista va ser retingut i expulsat a l’aeroport de Panamà, quan es disposava a arribar a Veneçuela, com a periodista l’Assemblea Internacional dels Pobles.

Deontologia

El codi deontològic del Col·legi de Periodistes apunta en el punt número 1 que “el professional del periodisme està compromès amb la recerca de la veritat i, conseqüentment, té l’obligació d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible. Els mitjans han d’observar sempre una clara distinció entre les informacions i les opinions, difondre únicament informacions contrastades amb diligència, i evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”.

El principi de veritat és sense dubte un dels pilars que ha de guiar la nostra professió i moltes vegades una de les maneres més eficaces d’obviar aquest principi és negant o no explicant una realitat. El problema de tot plegat ve quan dues situacions semblants es tracten de manera diferent en funció dels interessos del mitjà. En aquest sentit, em sembla que mostrar solidaritat amb els nostres companys de professió quan aquests són suposades víctimes del govern veneçolà i invisibilitzar un atropellament comès pels contraris del chavisme és faltar al principi de veritat. El codi deontològic, a més, apunta que “com a norma general, els professionals de la informació han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos, ja sigui d’àmbit polític, comercial, econòmic, financer o familiar, que posi en qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció”. Per tant, evitar que la informació quedi condicionada pels conflictes d’interessos contribueix a construir informació imparcial i creïble.

D’altra banda, prenent com a referència el codi ètic d’un dels mitjans utilitzats, El País, veiem clarament com el diari en aquest cas ha entrat en clara contradicció amb els seus principis. El País, un diari que es defineix “amb vocació global i especialment llatinoamericana”, es caracteritza per posar molt el focus a les qüestions de l’Amèrica llatina i per tant, porta temps oferint una important cobertura de Veneçuela. Malgrat que el codi assenyala que el diari “rebutja qualsevol condicionament procedent de grups econòmics de pressió”, sembla difícil creure que en aquest cas El País hagi esquivat interessos econòmics del seu grup. Tot plegat, com hem vist, fa que el diari no hagi complert amb els seus principis, els quals apunten el següent: “el diari s’esforça per presentar diàriament una informació veraç, el més complerta possible, interessant, actual i d’alta qualitat, de manera que ajudi al lector a entendre la realitat”.

Així doncs, i com a conclusió, penso que silenciar l’atropellament de la fotoperiodista xilena és faltar el principi de veritat i evidencia que la informació al voltant de Veneçuela és interessada i difícilment es produeix de manera independent. I el més preocupant potser és que la solidaritat mostrada pels detinguts no s’hagi sentit quan una altra companya de professió ha vist perillar la seva vida.

“Blanqueig” a Nicolás Maduro o informació acurada?

Autor: Adrià Laborda (@Adrilago1998)

Vivim en un món on tot està en constant canvi i on les estructures socials ja no perduren prou temps per solidificar-se com explica el filòsof polonès Zygmunt Bauman a la teoria de la societat líquida. L’exigència dels consumidors per saber l’últim minut de l’actualitat ha arribat fins al límit que ja es critiquen entrevistes que encara no s’han emès, com és el cas del darrer programa de Salvados de la Sexta.

Dijous passat, l’equip del programa es va desplaçar en una visita llampec a Caracas amb l’objectiu que Jordi Évole sotmetés a Nicolás Maduro, per segon cop, a una entrevista molt mediàtica, tenint en compte el moment de crispació i de mobilitzacions que viu el país sud-americà amb la formació d’un govern paral·lel i la pressió per l’Ultimàtum de la Unió Europea. Malgrat que ja havien fet promoció que el primer Salvados de l’any 2019 seria un cara a cara entre Irene Montero i Inés Arrimadas, van optar per canviar la programació a última hora per emetre l’entrevista a Nicolás Maduro.

Les crítiques destructives

El ressò d’aquesta entrevista en exclusiva va generar molta expectació durant el cap de setmana a través de xarxes socials. Tant és així que, abans de l’emissió del programa, Salvados i Jordi Évole van ser el blanc d’una allau de crítiques després que es publiqués el teaser previ. Pilar Marcos, diputada del PP a Madrid, va tuitejar acusant Évole de “blanquejar” la imatge del tirà, criticant la feina del periodista, qüestionant el rigor del programa i la validesa de l’entrevistat. Marcos va afirmar que l’emissió suposava un “flac favor per la població veneçolana”.

A continuació, s’observa la discussió per xarxes socials entre la diputada del PP i el periodista:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Durant tot el cap de setmana es van fer crítiques destructives cap a Salvados, quan encara no s’havia emès res, més enllà del teaser promocional. Un altra exemple són les afirmacions d’una companya de professió com Cristina Seguí, redactora d’Okdiario o vinyetes en contra d’Évole.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Davant l’allau d’insults, el periodista llicenciat a l’UAB va rebre el suport de col·legues com Pepa Bueno, Fer González Gonzo, Ana Pastor, Julia Otero o Gonzalo Domínguez, un dels tres periodistes espanyols detinguts a Veneçuela.

Venezuela. Ultimátum a Maduro

Jordi Évole va aprofitar la seva primera intervenció per definir-se com un “privilegiat” per poder dur a terme la seva feina, fent al·lusió a col·legues de professió que han sigut detinguts o deportats com l’exemple de tres periodistes de l’Agència Efe, que van ser retinguts durant 24 hores, per una suposada “revisió” segons el líder polític. Maduro, davant la primera estocada, responia argumentant que s’ha creat una campanya mediàtica que pretén mostrar Veneçuela com un “monstre en una dictadura”. Certament, si la llibertat dels periodistes queda limitada, és un símptoma evident de la manca democràtica d’un país que no busca la pluralitat.

Analitzant tota la controvèrsia, podem veure com el periodista de la Sexta, seguint el punt  1 i 6 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, va informar de manera acurada dels fets amb un compromís amb la veritat, repreguntant i insistint en pràctiques que havien sortit a la llum del líder veneçolà que procurava ocultar com per exemple l’abús de poder amb els mitjans de comunicació.

Després de diverses repreguntes sobre la limitació del dret a una informació verídica com recull el primer punt del Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO, Évole amb un to seriós va reconèixer que estava preocupat per la situació de Veneçuela. Una postura que es va reforçar quan Maduro va insistir a no donar cap pas enrere i assenyalar a Donald Trump i a diversos dirigents polítics europeus com a culpables si es produeix un “vessament de sang” a Veneçuela. La insistència d’Évole preguntant-li fins a quatre cops seguits si s’havia plantejat convocar eleccions, no va fer canviar la idea de Maduro que considerava que ja van haver-hi eleccions presidencials el passat 20 maig. Unes votacions amb la participació electoral més baixa de la història recent de Veneçuela, amb només un 46%.

Un altre dels punts discutit a les xarxes és la tria del convidat, ja que es considera que Maduro és un dictador i que Évole va ser un mer altaveu de les seves consignes demagògiques. Si hagués sigut així, hauria vulnerat el primer article dels Principis d’Actuació de la FAPE. No obstant això, el periodista no es va posicionar a favor de les estratègies de Maduro i va aclarir-li que la violència mai no ha de ser una sortida viable. En aquest cas, Évole ha complert amb el punt 7 de l’Annex D del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, on s’explica que informar dels conflictes, encara que no hi hagi violència, pot ajudar a preservar la pau.

Pel que fa al criteri editorial, el programa Salvados va considerar un moment idoni l’emissió de l’entrevista, ja que Nicolás Maduro és una persona pública electa per la població en el marc d’un tema d’interès com és el de la crisi que pateix aquest país caribeny.

Aquest soroll mediàtic on tothom vol dir la seva ens ha de fer reflexionar; que un professional entrevisti a algú no té res a veure amb què s’avinguin ideològicament amb el convidat. De fet, Juan Cruz, en un article a El País, titula: ¿Me entrevistes o me quieres?, deixant entreveure que ambdues coses són impossibles de conjugar.