Fregant el mal gust

Autora: Julia Tercero del Agua

El dijous 12 de març de 2015 diversos mitjans es feien ressò de la notícia, succeïda la nit anterior, que un agent de la Policia Nacional es va pixar en una estelada a Calella. L’agent, que formava part de les brigades d’antidisturbis instal·lades a Calella des del mes de setembre, anava begut i va cridar consignes antiindependentistes. Es tracta d’uns fets d’alt valor simbòlic, noticiables, per tant, i també sensibles, però que, aïllats, no tenien massa transcendència.

És per això especialment rellevant el tractament informatiu que en va fer el diari El Punt-Avui. Fidel al seu marcat to independentista, i sota el paraigües groc del hashtag #Catalunyavolviureenllibertat, el diari va publicar la notícia a la portada i amb el següent titular: “Un agent de la Policía Nacional begut es pixa en una estelada a Calella. Va ser l’únic mitjà que ho va publicar en portada. Probablement, a les redaccions dels altres mitjans aquesta notícia es va descartar perquè no era massa agradable.

A més, a El Punt-Avui la informació estava extensament ampliada, a pàgina sencera, a l’interior del diari, on s’explicava també que no hi va haver cap denúncia i es concretaven les reaccions de l’alcaldessa de Calella i del cos policial. També s’aportaven dos antecedents de casos en què uns militars, mesos enrere, havien estripat estelades.

Haver inclòs la notícia en portada, i el tractament informatiu que se’n va fer, relacionant l’agent amb tot el conjunt del cos policial, encara que va ser un fet aïllat i el policia no es trobava de servei (per tant, era indiferent la seva professió) denoten una forta tendenciositat en la línia editorial del diari. D’altra banda, i per fer la informació més objectiva, potser hauria estat interessant incloure en la contextualització alguna referència a l’existència de casos oposats: de catalans amb banderes espanyoles. Com que no va ser així, l’efecte aconseguit és el d’atiar l’odi dels independentistes catalans cap als espanyols i cap als cossos policials espanyols més concretament. N’és una prova el reguitzell de comentaris en aquest sentit que la notícia en la seva versió digital.

Aquest fet, si bé en un grau mínim, atempta contra un dels més bàsics principis deontològics: el de fomentar valors tan universals com la pau. El principi VIIIè del codi deontològic de la UNESCO així ho explica:

A true journalist stands for the universal values of humanism, above all peace, democracy, human rights, social progress and national liberation, while respecting the distinctive character, value and dignity of each culture, as well as the right of each people freely to choose and develop its political, social, economic and cultural systems.

Cal apuntar, però, que encara que l’acte de l’agent també anava en contra de diversos valors universals referits anteriorment, el mitjà té una vocació de servei públic pel qual ha de tenir molta cura amb la manera com publica la informació.

De tota manera, el titular de la portada també contravé un dels més polèmics principis de la deontologia periodística: el del bon gust. Si bé certament el concepte està poc definit, no seria molt atrevit considerar el “es pixa” d’un cert mal gust com per anar a la portada.

L’article 30 de la Resolució 1003 Sobre l’Ètica en el Periodisme del Consell d’Europa diu que “In journalism, controversial or sensational items must not be confused with subjects on which it is important to provide information.”[En periodisme, els elements de controvèrsia o sensacionalisme no han de ser confosos amb els temes sobre els quals és important aportar informació].

La publicació de la notícia altres mitjans, com La Vanguardia, VilaWeb, o 20minutos, era més proporcionada en la seva extensió i en la situació de la notícia dins els diaris. A més, els tres titulars deien “orina” en comptes de “es pixa” o “se mea”. Però la font principal de totes aquestes notícies i, per tant, també el seu tractament, era d’El Punt-Avui.

Anuncis

#YoVeoSálvame

Autor: Alex Sanchez (@alexsancharagon) L’abril de 2009 naixia a Telecinco un programa que portaria molta cua: Sálvame. Originalment a horari nocturn i després de l’èxit d’aquest, més tard es decideix portar el format a les tardes de la cadena de Mediaset amb el nom de Sálvame Diario. Avui dia, el programa és líder en el seu horari d’emissió, que no és petit, de 16 a 20h.

Des d’aleshores i com tradicionalment ha succeït amb els programes de premsa rosa, són els que més crítiques reben però més audiència tenen. Són programes barats, malgrat els sous dels seus col·laboradors; és a dir, surten a compte. Èticament, però, és adequat el seu contingut?

Sálvame va començar a guanyar queixes a mida que avançava el temps; el 2011 el Comitè d’Autorregulació, un òrgan format pels principals grups mediàtics com Mediaset o Atresmedia que s’encarrega de recopilar les queixes ciutadanes respecte emissions televisives, ja publicava que Sálvame era el programa amb més queixes pels telespectadors. En total, el programa comptava amb 14 sancions i 116 queixes per contingut inapropiat en horari de màxima protecció infantil (de 17 a 20 de la tarda). Segons va publicar El Mundo, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ja advertia el contingut d’inadequat i demanava un canvi d’horari aquell any. Aquests fets no van anar més enllà i no va ser fins l’any passat que el tema es posava seriós. La Comissió Nacional de Mercats i Competència, un òrgan nascut el 2013, va presentar un informe on donava 10 dies a Sálvame perquè canviés el seu horari de restricció a “No recomanat per a menors de 12 anys”, i no de 7, com fins ara. Si no, haurien de pagar una multa que com a mínim costaria 500 mil euros. La raó és l’emissió de continguts inapropiats i la propagació de valors incívics en horari de protecció reforçada, vulnerant la Llei General de Comunicació Audiovisual. Concretament, de l’informe es detallen els principis del Codi d’Autorregulació sobre continguts televisius i infància on el conjunt de mitjans de comunicació hi haurien de col·laborar:

  • Fomentar el control parental, de modo que se facilite a los padres o tutores una selección crítica de los programas que ven los niños.
  • Colaborar en una correcta y adecuada alfabetización de los niños, evitando el lenguaje indecente o insultante, incluyendo, expresamente, los mensajes SMS que aparecen en pantalla.
  • Evitar la incitación a los niños a la imitación de comportamientos perjudiciales o peligrosos para la salud, especialmente: la incitación al consumo de cualquier tipo de droga y el culto a la extrema delgadez.
  • Evitar la utilización instrumental de los conflictos personales y familiares como espectáculo, creando desconcierto en los menores.

Després es detallen les situacions i hores en que aquests principis es vulneren. A l’informe de la CNMC s’hi ha de sumar el suport de l’Observatori de Continguts Televisius Audivosiauls (OCTA), que vetlla per la qualitat de la programació pels infants i titllava Sálvame d’inadequat en l’horari en qüestió pel “sensacionalisme, morbo, violència verbal i denigració de l’altre, llenguatge groller i referències sexuals, invasió de la intimitat i honor de les persones”. El 2013, també, el CAC tornava a denunciar la violència verbal del programa altra vegada. Finalment, Sálvame va voler sortir del pas i va crear dos nous espais: Sálvame Limón, de 16 a 17 on no és horari de màxima protecció i recullen els continguts més “forts”, i Sálvame Naranja durant la resta del programa. Malgrat aquesta mesura, uns dies després, el 18 de desembre de 2014, el CNMC obria un expedient sancionador a Sálvame per a destinar un espai de micro-salut al programa que, segons l’òrgan, no fou més que publicitat encoberta d’Actafarma, una marca de farmacèutics; un fet que l’article 18 de la Llei General de Comunicació Audiovisual prohibeix. Després d’aquestes dues espantades a Sálvame, la cadena va començar una campanya per a que no es tanqués el programa, demanant a la gent que piulés amb el hashtag #YoVeoSálvame, amb l’argument que aquest programa el veu molta gent i no és més que un mer espai d’entreteniment. El propi Jorge Javier Vázquez va comentar al programa Un Tiempo Nuevo que s’estan moderant últimament davant aquests avisos. Aconseguiran tombar el programa o resistirà pel suport popular?

Llibertat d’expressió i responsabilitat en clau d’humor

Autora: Marina Isan (@MarinaIsanBerga)

El 2015 ha començat amb un dels pitjors atacs terroristes que ha patit França en els últims anys. El 7 de gener es va produir l’atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo, la qual cosa va suposar un atac a la llibertat d’expressió, a la crítica social, a la denúncia, a l’humor… La tragèdia va acabar amb la mort de 12 persones, entre elles el director de la revista, i amb la conseqüent resposta d’unitat de tots els mitjans a favor de la llibertat i en contra del terrorisme.

L’humor és l’arma utilitzada pel periodisme gràfic a l’hora de criticar políticament i socialment. Charlie Hebdo és simplement un exemple de com l’humor no només serveix per entretenir la societat, sinó que també serveix per fer reflexionar críticament l’audiència. A Espanya trobem la seva germana en la revista El Jueves o en programes com Polònia, entre d’altres, que arriben fins i tot a la ridiculització dels seus personatges per fer una crida social a allò que ells creuen que és una injustícia, per exemple.

L’humor gràfic gaudeix d’una posició d’honor dins la secció d’opinió dels diaris. El principal tema acostuma a ser la política, ja que és aquí on es poden tractar temes crítics que serien polèmics en altres gèneres del periodisme. A grans trets, es podria dir que on hi ha més llibertat d’expressió és aquí; només hi ha un problema: la interpretació -també lliure- que se’n faci. Per exemple, arran de la següent publicació de Charlie Hebdo després de l’atemptat, milers de musulmans d’arreu del món van sortir a protestar als carrers, ja que es tornava a caricaturitzar a Mahoma. Frases com “Mort a Charlie Hebdo” i “Je suis Mohamed” van ser les més utilitzades.

Els dibuixos es poden entendre de diverses maneres. Mentre per uns representen la llibertat d’expressió, per altres simbolitzen una burla a les seves creences. Tanmateix, no per això es justifica l’assassinat de dibuixants ni molt menys un atac a un mitjà lliure. De fet, el periodisme espanyol es caracteritza per tenir varis mitjans satírics anticlericals que encara que critiquin l’Església són acceptats i benvinguts per la població. Aquest augment de la quantitat de comentaris humorístics suposen una garantia a la llibertat d’expressió.

La llibertat de premsa és un dret fonamental recollit a l’article 19 de la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides i a la majoria de constitucions dels estats democràtics. N’és un exemple l’article 20 de la Constitució Espanyola, que especifica que cal protegir el dret a comunicar o rebre lliurement informació i que aquest exercici no es pot veure restringit per qualsevol tipus de censura. En l’àmbit deontològic, el segon article de la Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes promulgada per la Federació Internacional de Periodistes (FIP) diu que “el periodista defensarà, en tota ocasió, el doble principi de la llibertat d’investigar i de publicar amb honestedat la informació, la llibertat del comentari i de la crítica, així com el dret a comentar equitativament i a criticar amb lleialtat” (també es troba en la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), article 3). Altres exemples són la Resolució 1.003 del Consell d’Europa (Art. 14 i Art. 3) on es diu que “és necessari reforçar les garanties de llibertat d’expressió dels periodistes” i que “les opinions expressen pensaments, idees, creences o judicis de valor per part dels mitjans de comunicació, els editors o els periodistes”.

Malgrat tot, en l’exercici de la seva tasca professional, els periodistes no poden oblidar que la llibertat d’expressió també s’ha de ponderar amb la responsabilitat. Tal com indica l’article 12 del Col·legi de Periodistes de Catalunya, “s’ha d’actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creença o extracció social i cultural, així com incitar a l’ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral”.

D’altra banda, a l’article 8 de la UNESCO es recalca que s’ha de “respectar als valors universals i a la llibertat de cultures: el verdader periodista defensa els valors universals de l’humanisme, en particular la pau, la democràcia, els drets de l’home, el progrés social i l’alliberament nacional, i respecta el caràcter distintiu, el valor i la dignitat de cada cultura”.

Així doncs, si tornem al cas de Charlie Hebdo, es pot veure com la revista va usar el seu dret a la llibertat d’expressió al mateix temps que respectava aquest últim article, per exemple, on es subratlla la necessitat de la pau i la democràcia. Els dibuixants van utilitzar una eina no violenta -l’humor- per a fer una crítica social. De fet, segons la UNESCO, sense llibertat d’expressió i de premsa no es pot garantir un sistema democràtic ni la transparència d’un país. Per tant, l’atac contra Charlie Hebdo és un atac contra la llibertat de premsa, d’expressió i, fins i tot, d’informació.