Convertir un accident en un espectacle

Autora: Jana Homs Donés (@Jana_HomsDones)

Informar sobre un esdeveniment que ha causat víctimes mortals és una de les tasques més complicades a les que s’ha d’enfrontar un periodista. La repercussió mediàtica que aixequen aquests successos promou una cursa entre mitjans de comunicació. Per tenir dades exclusives i diferenciar-se dels altres mitjans, els periodistes sovint cauen en el sensacionalisme i violen els codis deontològics de la professió.

El passat diumenge 20 de març, un autocar va bolcar al mig de l’AP-7 causant 13 víctimes mortals i més de 40 ferits. Els ocupants del vehicle eren estudiants d’Erasmus que havien anat a veure les Falles de València i tornaven cap a Barcelona.

Un dels factors més delicats quan es tracten informacions de sinistres a la carretera és el nombre de víctimes. Algunes vegades els mitjans han de rectificar perquè la primera xifra que publiquen l’han obtingut d’una font pròpia o d’una filtració i no correspon a la realitat. En aquest cas, la conducta dels periodistes va ser la correcta, ja que van esperar-se que el conseller d’interior, Jordi Jané, confirmés la xifra. Malauradament, el conseller es va equivocar i els mitjans van haver de rectificar la informació. Els mitjans van seguir amb diligència l’article 3 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya on remarca que cal “rectificar amb tractament adequat a la circumstància, les informacions que s’hagin demostrat falses”.

Però no tot van ser bones pràctiques per part dels periodistes. El diari Ara titulava així: “Tragèdia a l’AP7 de l’Ebre: 13 estudiants mortes en un accident d’autocar”. La utilització de termes com tragèdia, carnisseria, desgràcia, entre d’altres, espectacularitzen l’esdeveniment sense aportar informació d’interès.

Aquest tractament de caràcter interpretatiu també va tenir cabuda en altres diaris com l’ABC, que anava més enllà de la informació indispensable fent una crònica de les intervencions dels cossos de seguretat i les ambulàncies. L’article relatava escenes com la següent: “Por caminos paralelos a la vía se habían aproximado algunos vecinos de este pequeño pueblo de 400 habitantes, que observaban consternados cómo se recuperaban los cuerpos de las primeras víctimas”.

Les pràctiques deontològicament incorrectes anaven més enllà de les paraules triades per explicar els fets. La Razón posava a la disposició del consumidor “la tragèdia de la AP7 en imágenes”, com si unes fotografies de l’autocar destrossat poguessin explicar els esdeveniments a les persones mandroses de llegir tot l’article. Seguin l’expressió: una imatge val més que mil paraules, La Razón va violar el dret a la intimitat d’algunes de les víctimes publicant fotografies en que es veia clarament com entraven cossos a la furgoneta del tanatori.

image_content_4570652_20160320113504-23

Com molt bé defineix el Consell de l’Audiovisual de Catalunya en el primer punt del tractament de tragèdies, cal tenir en compte “que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure incrementat per qualsevol via el seu patiment. És imperatiu respectar el seu dret a la privadesa”.

El moment crític a la redacció arriba quan s’acaben les informacions oficials però els lectors segueixen interessats en l’accident. És llavors quan els mitjans contacten amb supervivents, testimonis del sinistre o veïns de la zona. El diari Ara dedica tot un article a un estudiant danès d’Erasmus que tenia bitllet reservat a l’autocar però que a última hora va decidir allargar la seva estada a valència. La història del noi afortunat no té cap tipus d’interès públic, però ven molt. El tercer principi del codi ètic de la UNESCO fa referència a la tasca del periodista com una “responsabilitat social on la informació s’entén com un bé social i no com un producte”.

Les desgràcies humanes són aprofitades pels periodistes fins que no se’ls hi pot extreure més suc. Durant unes hores s’haurà aconseguit incrementat exponencialment les visites del portal web, i l’endemà tot serà menys frenètic a la redacció però ningú revisarà si la feina va estar ben feta.

Anuncis

El tractament de l’accident de Germanwings a 8aldia

Autora: Elena Darriba Cornell (@elenadarriba)

El passat 24 de març un avió de la companyia alemanya Germanwings que feia el recorregut entre Barcelona i Düsseldorf, Alemanya, amb 150 persones a bord (146 passatgers, dos pilots i quadre ajudants de cabina), es va estavellar als Alps Francesos. No hi va haver cap supervivent a l’accident, fet que es va confirmar a la vegada en què es va conèixer la notícia del mateix.

Durant la tarda del mateix dia, Josep Cuní va dedicar el seu programa diari al canal de televisió català 8tv, el 8aldia, al cas de l’accident. El programa, que Cuní va presentar com un especial sobre el fet, va començar una hora abans del seu horari normal, a les 6 de la tarda, i va durar fins les 11 de la nit. Respecte aquest punt, és important destacar que en el moment de la seva emissió encara no hi havia prou informació sobre l’accident, ja que només havien passat unes hores des d’aquest. Per tant, el programa va faltar en nombroses ocasions al Principi de Veracitat, sobretot a l’apartat “Cura i rigor” d’aquest, en què s’afirma que és molt important no fer especulacions o rumors.

Als articles 1 i 2 del Codi Deontològic de la UNESCO s’explica que totes les persones tenen dret a “rebre una imatge objectiva de la realitat per mitjà d’una informació precisa i completa”, i que “la tasca primordial del periodista és la de servir el dret a una informació verídica i autèntica per l’adhesió honesta a la realitat objectiva […]”

Un punt positiu de l’emissió del dia 24, però, és l’entrevista que Cuní va fer al Conseller d’Interior de la Generalitat, Ramon Espadaler, en què es va respectar l’ètica periodística i els Principis de Veracitat i de Responsabilitat. Tot i així, i encara que en el programa també hi van aparèixer diversos experts que van tractar diferents temes, aquest va estar plegat de deficiències i errades pel que fa a la deontologia periodística.

Es va posar el focus en el patiment que devien estar passant els familiars dels viatgers afectats. El programa tenia enviats especials a l’aeroport de Barcelona (davant del lloc on s’anaven reunint aquests), i també en llocs com l’institut en què havia estat d’intercanvi un grup d’estudiants alemanys que viatjava a l’avió afectat. Aquests enviats especials atemptaven contra el Principi de Responsabilitat. Com bé s’explica al codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, s’ha de respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions que causin aflicció o dolor, i s’ha d’evitar “la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies […]”. Així doncs, els periodistes van faltar a la responsabilitat que comporta la seva professió al no permetre que els familiars i coneguts dels viatgers de l’avió poguessin tenir un moment d’intimitat i privadesa i, a més, especular sobre els seus sentiments i intentar analitzar-los.

També es van ensenyar fotografies personals de persones que viatjaven a l’avió, de les quals es va donar nom i cognom, es va explicar quina era la seva professió, i es va comentar, també, amb quins familiars viatjaven i/o quins familiars no havien viatjat amb ells. Això també atempta contra el Principi de Responsabilitat, ja que com bé indica el codi de la UNESCO, s’ha de respectar el dret de les persones a la seva vida privada i a la dignitat humana. A més, es van explicar històries personals i, es va entrevistar al responsable de l’estació de Renfe de Llinars del Vallès (el poble on s’havia dut a terme l’intercanvi dels estudiants), que va descriure com havia sigut el comiat entre els estudiants catalans i els alemanys.

També es van agafar declaracions de diferents menors que havien acudit a un acte en homenatge als estudiants alemanys, fet que atempta contra la responsabilitat periodística. Com bé indica l’article 6 del codi de la FAPE, s’ha de tenir un extrem rigor quan la informació pugui afectar a menors d’edat.

El cas de 8aldia no és l’únic en què es pot veure una clara vulneració de l’ètica periodística en el tractament de la tragèdia de Germanwings, però si que és destacable per la seva durada, en què es van cometre molts errors diferents, i perquè és un dels programes amb més audiència d’un territori que va quedar molt afectat pels fets. En qualsevol cas de tragèdia, o de qualsevol informació que causi aflicció i dolor, és quan s’han de tenir més clars els codis deontològics. Sembla ser, però, que normalment passa tot el contrari, i és quan més s’oblida l’ètica periodística.

Tot el que no s’hauria de fer

Autora: Laura Aznar (@LauraAzLlu)

El passat dimarts 24 de març, la versió digital del diari ABC sorprenia amb el titular “La culpa de que el hombre no se implique en las tareas del hogar ni en el cuidado de los hijos es de la mujer”, signat per M.J. Pérez-Barco.

abc

Hores més tard i després de les crítiques rebudes a través del Twitter, l’autor de l’article o el propi rotatiu van decidir transformar el titular original per “El gran reto del hombre de hoy: ‘ubicarse en su papel de educador de los hijos’”. El text repassa les conclusions d’una investigació duta a terme per María Calvo Charro, professora de Dret Administratiu, d’entre les quals destaca que la dona no està disposada a cedir espais als homes en les tasques domèstiques, perquè li agrada exercir el control exhaustiu de la llar i els fills”. La darrera Encuesta de Empleo del Tiempo, elaborada per l’INE, diagnostica que a dia d’avui elles segueixen dedicant quasi dues hores i quart més que els homes cada dia a les feines de casa, fet que limita el seu temps lliure i, en conseqüència, la seva capacitat per desenvolupar activitats de lleure, d’autorealització, de participació o del sigui que els plagui. Però segons Calvo Charro i tal com recull l’ABC, aquesta és justament la voluntat de les dones, que sembla que estiguin encaparrades en que ells no participin de les activitats domèstiques i encantades d’assumir aquest treball extra per si soles.

Per si això fos poc, l’article no només converteix els homes en autèntiques víctimes d’aquesta situació, ja que l’actitud autoritària de les seves parelles femenines dins la llar “els fa patir una fortíssima crisi de identitat”, sinó que en la seva part final, enumera tot un seguit de conseqüències fatals que tenen més probabilitat d’haver d’afrontar aquells infants que creixen sense una figura paterna. “Atenent a les investigacions realitzades als Estats Units”, prossegueix l’article, sense especificar-ne quines, “María Calvo concreta que els adolescents sense pare són menys solidaris i empàtics, tenen menys capacitat intel·lectual, mantenen abans relacions sexuals, tenen més risc d’abusar de les drogues i pitjors resultats en els estudis, pateixen més problemes d’ansietat, estrès i alteracions del son, són més agressius, tenen més risc de presentar desordres de conducta i d’abandonar els estudis abans d’hora”.

És interessant parar especial atenció a aquest darrer fragment, que crec que té la clara intencionalitat ideològica de desvirtuar qualsevol esquema familiar que se surti del model clàssic, construït per una figura masculina i una de femenina. Per fer-ho, l’autor de l’article inclou les declaracions d’una única font, vulnerant el Principi de Justícia, concretament l’epígraf que fa referència a la inclusió de diferents punts de vista. A banda, quan parla dels perills que pot comportar per un infant el fet de criar-se sense una figura paterna, el periodista no aporta cap informació sobre les investigacions en les que suposadament fonamenta la seva tesi la professora Calvo Charro, i peca de manca de rigor i contrastació de la informació, atemptant així contra el Principi de Veritat. Únicament inclou la perspectiva d’una única font i la plasma com si el seu punt de vista fos una realitat absoluta, i no una interpretació valorativa d’aquesta realitat. En aquest sentit també vulnera l’article d’aquest principi relatiu a la separació d’informació i opinió.

A l’hora d’abordar la desigual distribució del treball de cures i de les tasques domèstiques entre homes i dones, M.J. Pérez- Barco hagués pogut incorporar l’òptica d’alguna associació que reivindiqui que aquesta situació respon a un problema estructural, que té l’arrel en els diferents processos de socialització que han rebut unes i altres. Això hauria aportat neutralitat i riquesa al producte final.

Pel que fa al titular inicial de l’article, deixant de banda que resulta del tot ofensiu, l’autor no respecta l’Article 7 de la FAPE, que fa referència al fet que el periodista extremarà la seva diligència professional en el respecte als col·lectius discriminats. I és que Pérez-Barco no només no identifica com una discriminació envers les dones el fet que en un percentatge molt superior als homes, siguin les que s’ocupin del manteniment de la llar, sinó que també les criminalitza, les fa culpables de la situació i carrega en elles la responsabilitat d’aquesta desigualtat.

Un cop més l’ABC ens brinda una mostra del que no s’hauria de fer, però també una oportunitat perquè els qui creiem en la responsabilitat social que tenim com a periodistes i confiem en el potencial d’aquesta professió com a eina de denúncia, alertem, desgranem i esmicolem els casos de mala praxis professional.

El barri de Sants torna a bullir per les condemnes referents a Can Vies

Autora: Laura Estrada (@laauraestrada)

L’efecte Can Vies va revifar el dijous 26 de març al vespre des de la Plaça de Sants i arribant fins el barri de la Bordeta. Els jutges han dictat penes d’entre 6 mesos i 4 anys per als de moment 15 jutjats – de 80 detinguts en total– per la protesta pel desallotjament de Can Vies el passat mes de maig de 2014. Tres joves han estat condemnats a tres anys i mig de presó per un delicte d’atemptat a l’autoritat amb l’ús d’instruments perillosos, concretament, ampolles de vidre. A un d’ells, Sergi Rubia, se li va declarar presó preventiva, una decisió absolta a dia d’avui.

Aquest cop la cobertura dels mitjans ha estat menor del que va ser ara fa un any, on més de 3.000 persones van inundar els carrers santsencs i Can Vies va ser portada en nombrosos mitjans durant setmanes. Potser perquè aquesta vegada els assistents han oscil·lat entre els “centenars de persones” segons eldiario.es, les 200 persones segons BTV noticies, o els 600 manifestants, titular de La Directa. Els càlculs d’assistència sempre són un punt conflictiu entre mitjans; les aproximacions ballen i l’aigua mai és clara quan es tracta d’informar sobre la quantitat de gent per metre quadrat en una manifestació. És astut qui prefereix no fallar al principi de la veritat amb un ambigu “centenars de persones”? O és poruc per no aventurar-se a estimar una xifra com fa La Directa, sense témer els pronòstics de la competència?

Mitjans que ara fa un any tenien Can Vies en el punt de mira, aquest cop han optat pel silenci. Mentre fa un any El País intentava desinflar el procés vinculant els aldarulls amb la consulta del 9N, aquest cop ni tan sols ho ha mencionat tot i tenir unes municipals a tocar. Tampoc n’ha dit res al respecte El Mundo, qui al febrer anunciava que “els okupes” desafiaven a Trias tot reconstruint el Centre Autogestionat. De la manifestació de dijous 26 només Eldiario.es, La Vanguardia, La Directa, BTV notícies, El Periódico de Catalunya (en un article de pagament) i alguns mitjans més petits i alternatius n’han fet ressò.

Segons el Principi de Veritat, un dels aspectes a tenir presents és la “selecció i ordenació d’imatges i so”. Així com La Directa il·lustrava la pancarta “Ens volen a presó per defensar els barris. No deixarem que la por ens governi!”, BTV va escollir aquesta fotografia:

canvies

BTV va optar per mencionar els aldarulls i destrosses que es van anar produint a mesura que avançaven els manifestants. La intencionalitat hi és (o hi hauria de ser), i el criteri rau en cada mitjà. Ni eldiario.es ni La Directa ho van mencionar.

No només les imatges, la titulació és també un dels elements a tenir en compte a l’hora de donar la informació, perquè precisament és el primer en ser captat pel lector. La Vanguardia titulava “Condenados tres jóvenes a tres años y medio por lanzar botellas a la policía”, a simple vista un titular poc concret (no es menciona “Can Vies” enlloc) i amb manca de contextualització (falta de rigor, també estipulat al Principi de Veritat). La Directa apostava per donar pes als manifestants, especificant-ne la xifra de 600 persones. Un cas radicalment diferent és el de Hispantv, que titula la manifestació “Españoles critican sentencias contra activistas de Can Vies”, donant una perspectiva radicalment diferent als anteriors.

Un altre factor a tenir en compte és el nom de Sergi Rubia, el noi condemnat a presó provisional pels aldarulls del maig a Can Vies. Només eldiario.es en fa esmena, amb un link a la peça publicada aleshores amb més informació del jove. Es podria tractar d’una violació a la intimitat, però en aquest cas no es vulnera perquè el personatge ja és públicament conegut (se n’ha demanat l’absolució públicament des del primer moment). Publicar-ne el nom o no, però, és decisió de cada mitjà. Cap d’ells, això sí, menciona en aquestes noticies que ja ha estat absolt.

Finalment i pel que fa al contrast de la informació, La Vanguardia i El Periódico només disposen de la font policial i la del jutjat, per això tota la informació que publiquen és el resum de la sentència i les càrregues contra els manifestants. La Directa o Eldiario.es serien els casos antitètics, que abasteixen també la posició dels acusats i dels veïns. Segons el Principi de Justicia, la inclusió dels diferents punts de vista és un dels inputs més destacables.

Espolsant-nos la pólvora

Autor: Pau Galí (@paugali10)

En els últims temps, la guerra, la por, l’afany de control sobre els altres països i sobretot en l’àmbit militar, són temes que estan a l’ordre del dia en referència a les principals potències mundials. L’Institut Internacional d’Estocolm per a la Investigació de la Pau s’encarrega de recopilar, analitzar i publicar informes sobre tot el que gira entorn al comerç armamentístic.

Enguany l’informe que publiquen situa a la Xina com a tercer exportador mundial de material bèl·lic (5%) i en disposició del segon pressupost militar més gran del món. Per altra banda, i com a focus principal de l’informe, en primera posició hi trobem els Estats Units, amb una exportació que arriba al 31% i amb un pressupost que és equiparable a la suma dels pressupostos dels deu següents exportadors de la llista.

La gran sorpresa, però, és que Espanya ocupa la setena posició d’aquesta llista, com a segon exportador a Austràlia, fet que suposa un augment del 51% en la venda d’armament. Aquest és un fet rellevant tan per la societat civil espanyola i, malgrat això, com ho han tractat els mitjans?

Com deia anteriorment, que el teu país augmenti les vendes d’armament en una xifra tan significativa com un 51%, hauria de tractar-se d’un fet amb suficient importància com per fer-se’n ressò als mitjans de comunicació del país. Però en aquest cas ens trobem amb que la majoria d’ells ni en parlen, i si en parlen ho fan fent referència a la tercera posició assolida per la Xina. I aquí és on em sorgeix la pregunta: On està l’ètica periodística? Quins conflictes deontològics es plantegen?

En primer lloc i mirant el codi de la UNESCO de principis deontològics, el principi II ens parla de la dedicació periodística per a una realitat objectiva, i en aquest cas ens trobem davant d’una informació poc autèntica i de dedicació poc honesta. Parlar únicament del cas que ens queda més lluny i que influeix menys al nostre país, i obviar el material referent a Espanya es tracta d’una distorsió del context del marc en el qual s’engloba aquest fet, i més encara, tenint en compte la importància que té en aquest cas.

El principi IX ens parla de l’eliminació de la guerra o altres grans mals contra la humanitat. Està clar que en aquest cas no estem parlant de guerra, però si que es tracta d’un tema susceptible de crear controvèrsia i que gira entorn al negoci de la guerra. Per tant, és de principal importància que la societat n’estigui informada.

Per altra banda, penso que el primer principi de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) que fa referència al respecte per la veritat i el rigor també s’està veient vulnerat, atès que segons afirma un reportatge del diari El País, l’informe es limitaria a analitzar només els cinc principals exportadors, quan en realitat aquest informe fa referència als deu primers exportadors mundials. Una falsa justificació per evitar parlar de la situació espanyola.

Des de la perspectiva del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, caldria tenir en compte el tercer criteri de la declaració de principis, que fa una crida a la rectificació per part del mitjà en qüestió davant d’una situació de falsedat.

La difusió d’especulacions sobre l’avió desaparegut de Malaysia Airlines

Autora: Adriana Valero (@adrianadengra)

Fa poc més d’un any, concretament el 8 de març del 2014, mitjans d’arreu del món informaven que un avió de la companyia Malaysia Airlines amb destinació a la Xina havia desaparegut amb 227 passatgers a bord i 12 tripulants de cabina. El vol MH370, que es dirigia a Pequín des de Kuala Lumpur, va perdre el contacte amb els controladors aeris i, des d’aquell moment, ni les autoritats ni la línia aèria no han aconseguit localitzar l’aeronau.

Des d’un primer moment, la investigació sobre la desaparició de l’avió va girar entorn de diverses hipòtesis. Paral·lelament, els mitjans van iniciar les seves pròpies indagacions sobre el “misteriós” vol a través de la difusió de conjetures, especulacions i rumors. Per citar alguns exemples significatius, el Daily Mail afirmava que la desaparició de l’avió malaisi podria ser el primer cas de “cyber-segrest” del món. El diari britànic apuntava la possibilitat que uns hackers s’haguessin fet amb el control de l’avió a través del mòbil.

En una altra línia, la cadena nord-americana CNN convidava al programa CNN Newsroom a Brad Meltzer , autor de novel·les de misteri i suspens, per participar en l’anàlisi sobre la localització de l’avió. Beltzer va exposar una sèrie de teories sobrenaturals i conspiratòries basades en especulacions que en cap moment van ser contrastades. El presentador del programa, Don Lemon, lluny de qüestionar el testimoni de l’escriptor, va mostrar-se agraït de les intervencions d’aquest. Segons va explicar durant l’entrevista, Lemon estava tractant de traslladar al debat la possibilitat que es plantejava molta gent: que l’explicació s’escapés del nostre enteniment.

Però no va ser la CNN l’únic mitjà que es va fer ressò d’aquestes teories. Channel 4 dedicava una peça a explicar totes les especulacions al voltant de la desaparició de l’aeronau -abduccions d’aliens entre d’altres- i concloïa l’article amb una comparació del cas del vol malaisi amb la sèrie americana Lost. Tot i que en cap moment afirmava que aquestes teories fossin certes, es limitava a exposar-les seguides dels arguments que podien confirmar-les. La premsa internacional i nacional també va dedicar articles a narrar el llistat de possibilitats sense fonaments sobre la localització de l’avió. Així, La Nación, La Vanguardia o el Boston.com exposaven totes les conjetures, acompanyant-les en els tres casos d’entradetes que manifestaven que “les hipòtesis creixien, mentre que la investigació no avançava”.

Així doncs, atenent a la difusió de rumors analitzats anteriorment, diversos mitjans no haurien respectat el principi de veritat en el tractament de la desaparició del vol MH370. D’acord amb l’article III de la Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), “El periodista no informarà sinó sobre fets dels quals coneix l’origen, no suprimirà informacions essencials i no falsificarà documents”. En aquest cas, la primera part de l’article quedaria totalment vulnerada, ja que en els mitjans esmentats els periodistes haurien informat sobre conjetures sense cap origen fonamentat.

Continuant amb el Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística, el quart article estableix que “l’emissió de notícies ha de realitzar-se amb veracitat, a través d’activitats verificadores i comprovadores oportunes i amb imparcialitat en l’exposició, descripció i narració dels mateixos. Els rumors no han de confondre’s amb les notícies”. Així doncs, en els casos tractats els mitjans donen difusió a conjetures, no només presentant hipòtesis no verificades i contribuint a la distorsió, sinó també aportant testimonis que aporten opinions que en cap moment són contrastades.

També cal destacar que alguns mitjans han difós rumors que afectarien directament a l’honor del pilot, ja que apunten que aquest es podria haver suïcidat i, per tant, seria el responsable de la mort de tota la tripulació. És el cas de The Huffington Post, que es feia ressò de la teoria d’alguns experts en aviació i titulava la peça com “MH370: ‘Pilot Zaharie Shah Committed Suicide & Killed Everyone Else On Malaysia Airlines Flight’” o de la pròpia BBC, que també es preguntava a l’enunciat si podria haver estat un suïcidi.

Així doncs, els mitjans, de nou, haurien faltat al principi de veritat, ja que no haurien respectat articles com el II del Codi deontològic dels periodistes catalans, que estableix que el periodista ha de “difondre únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d’expressions o qualificatius injuriosos”. D’acord amb aquest article, la difusió d’especulacions que vinculessin la desaparició del vol al suïcidi del pilot constituïren afirmacions sense base suficient que lesionen la seva dignitat i que, per tant, els mitjans haurien d’haver evitat a tota costa.

El cas de Bobbi Kristina o les males praxis del periodisme

Autora: Mireia Rom (@mireiarom)

Bobbi Kristina, la filla de Whitney Houston, es troba en coma induït des que el passat 11 de febrer va ser trobada inconscient a la banyera de l’habitació de l’hotel on s’allotjava.

  Aquest fet demanava un tractament periodístic d’especial cura i sensibilitat que, malauradament, no es va complir. Ben al contrari, diversos mitjans van començar una sèrie d’especulacions que poc s’avenen amb els principis ètics de la professió. L’ABC, per exemple, no va tenir cap dubte a l’hora de comparar el cas de Bobbi Kristina amb el de la seva mare. Més enllà que les dues havien estat trobades inconscients en una banyera, el diari aventurava que Bobbi Kristina “s’havia enfrontat als mateixos dimonis que van afectar els seus pares, que públicament havien confessat la seva lluita contra l’addicció [a les drogues]”. A més, basant-se en una “font propera a la família”, assegurava que Bobbi Kristina no hauria pogut superar la pèrdua de la seva mare.

Aquesta informació vulnera el punt 2 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que assegura que cal evitar afirmacions o dades imprecises sense base suficient que puguin lesionar la dignitat de les persones. La informació que ofereix aquest mitjà no s’ha verificat, de manera que també aniria en contra del principi de veritat del tesaure de l’ètica periodística. Encara que haguessin trobat drogues a la seva habitació, no s’ha demostrat que Bobbi Kristina n’hagués consumit abans de morir i encara menys que aquestes tinguessin a veure amb la causa de la mort. De la mateixa manera, tampoc hi ha cap prova que la jove s’hagués intentat suïcidar. Així ho assegurava El País dies més tard, tot i que també es feia ressò dels “rumors” sobre la possible inculpació de Nick Gordon, germanastre i parella de la jove. Tornem a les conjectures.

D’altra banda, molts mitjans (entre els quals, l’ABC, El Periódico, La Vanguardia i l’Ara) van haver de desmentir que Bobbi Kristina seria desconnectada el dia de l’aniversari de la mort de la seva mare tal com havien assegurat. De tots ells, només l’Ara atribuïa la informació al The New York Post en el titular.

Així mateix, l’Ara, La Vanguardia i l’ABC també van vulnerar el dret a la intimitat dels afectats. En primer lloc, després que els metges asseguressin la mort cerebral de la jove, l’Ara va publicar: “I és que el pessimisme s’ha degut apoderar de la família després de cinc dies d’ingrés en què no hi ha hagut cap bona notícia”. En segon lloc, La Vanguardia indicava que un membre de la família havia assegurat que Bobbi Brown, el pare de la jove, “havia estat plorant sense parar des d’ahir”. Per últim, l’ABC es feia ressò d’una informació publicada al The New York Post i explicava: “Quan la família es va adonar que l’activitat cerebral era mínima, van deixar anar un crit que va terroritzar tot l’hospital”.

Totes aquestes informacions resulten del tot prescindibles. Tothom pot suposar l’estat de dolor en què es troba la família davant d’una situació tan complicada. Precisament per això els periodistes s’haurien de frenar a l’hora d’envair la seva privacitat i intimitat, punt que recullen tots els codis deontològics de la professió. En aquest cas, el que ho resumeix més bé és el punt 4 del codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), que assegura que “en el tractament informatiu d’assumptes en què hi hagi elements de dolor o aflicció, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. També s’afegeix que quan es tracti de persones ingressades en un hospital, les restriccions sobre la intromissió a la intimitat seran encara més estrictes.

Per totes aquestes raons, les notícies esmentades no passarien cap revisió deontològica. Si una cosa no se sap, és millor reconèixer-ho que no pas especular. A més, mai s’haurien de publicar rumors o conjectures, no només perquè no s’han demostrat, sinó sobretot pel perill que tenen de lesionar la dignitat o menysprear les persones afectades. Hem passat d’atribuir el coma de Bobbi Kristina a la seva addicció a les drogues o a un intent de suïcidi a acusar de possible agressor la seva parella. I cap mitjà no ha publicat cap rectificació, sinó que les informacions i les contrainformacions se succeeixen les unes a les altres sense criteri ni rigor.

Fa pensar el fet que, després de tres anys de la mort de Whitney Houston, els mitjans cometin els mateixos errors a l’hora de tractar el cas de la seva filla.