L’1-O explicat per les televisions del país

Autora: Alba Cabrera (@cabrerita_96)

El referèndum d’autodeterminació celebrat el passat primer d’octubre va marcar l’actualitat periodística de Catalunya, Espanya i també a Europa. La seva repercussió política es devia al fet que aquesta consulta vinculant semblava ser la culminació del procés independentista català. Un procés que havia començat anys enrere i que ara havia decidit fer el pas definitiu per engegar-se tot i no comptar amb el suport institucional del govern central ni l’aprovació de la “llei de desconnexió” per part dels partits de l’oposició al Parlament de Catalunya.

L’objectiu d’aquesta entrada és fer una panoràmica de la cobertura que van realitzar diferents cadenes de televisió des d’un punt de vista deontològic, atenent als quatre principis bàsics del tesaure de l’Ètica Periodística de Salvador Alsius (veritat, justícia, llibertat i responsabilitat). Particularment, centrem l’atenció en la programació oferta aquell dia a La Sexta i 8TV, com a dos mitjans d’àmbit privat un d’Espanya i l’altre de Catalunya, i a TV3 i TVE com els dos mitjans de titularitat pública d’àmbit català i espanyol.

De manera general, cal destacar que només 8TV, La Sexta i TV3 van ser els canals a Espanya i Catalunya que van dedicar una programació especial per cobrir els fets. La resta de cadenes van dedicar un espai considerable al tema durant els seus informatius però no van alterar la seva programació. TVE n’és un exemple clar.

Captura de pantalla del programa Españoles por el Mundo el matí de l’1-O a TVE.

8TV

Centrant l’atenció en les cadenes seleccionades, començarem per 8TV com a mitjà privat català. L’edició especial del seu espai informatiu 8 Al Dia va tractar la informació amb cura i rigor, mostrant les diverses realitats del que estava passant i mantenint en tot moment la neutralitat informativa, seguint el Principi de Veritat.

El programa especial de 8TV es va allargar durant tot el dia i gairebé fins a les 12 de la nit.

La Sexta

Per la seva part, La Sexta ja havia centrat la temàtica de la seva programació de diumenge a l’1-O, especialment en els seus programes de política (La Sexta Noche i El Objetivo) i sobretot a Al Rojo Vivo, on portaven debatent sobre aquesta qüestió durant els darrers dies de la setmana anterior. També va ser amb aquest programa amb el qual la cadena va relatar el que estava passant des de les 8h fins a les 1.30h, acomplint especialment el Principi de Responsabilitat donant cabuda a matèries d’especial sensibilitat social. Cal afegir però, que es pot considerar que aquesta cadena va incomplir amb el Principi de Veritat per la manera de relatar la informació per part del seu presentador, que va emprar procediments discursius audiovisuals sensacionalistes. Malgrat tot, sí que van respectar el rigor i la neutralitat informativa que exigeix aquest mateix principi.

Al Rojo Vivo, amb emissió des de Madrid, es va traslladar aquell dia a Barcelona per informar de l’1-O.

TV3

En l’àmbit públic català, TV3 també va fer una programació especial per la cobertura de l’1-O, acomplint així amb el ja mencionat Principi de Responsabilitat. Els principis que TV3 no va acomplir en aquesta cobertura i que de manera generalitzada tampoc ha seguit amb el tractament del procés català han estat el Principi de Justícia (per falta d’imparcialitat per no incloure generalment el major nombre de punts de vista possibles sobre la qüestió) i el Principi de Llibertat (per deixar-se guiar quant al tractament de la informació per condicionaments externs per part dels poders polítics). D’aquesta manera, van quedar afectades les prescripcions del Llibre d’Estil de la CCMA que en el seu punt 1.1.2.4.1 (Poder polític i econòmic) especifiquen que “la producció i difusió de continguts dels nostres mitjans és independent del poder polític i econòmic i està guiada per criteris professionals i de servei públic”.

TVE

Finalment, la cobertura d’àmbit nacional –que s’organitza des de la seu central a Madrid– de TVE sobre l’1-O no va acomplir cap dels quatre principis ètics fonamentals. Com a televisió pública, cal remarcar que primerament va faltar al Principi de Responsabilitat per no fer una programació especial quan es tractava d’un tema d’especial sensibilitat social. El Principi de Veritat també es va veure afectat per no tenir prou cura i rigor en la contextualització dels fets i per no respectar la neutralitat valorativa, ja que es va dedicar molt més espai a les reaccions del govern central que a les imatges dels fets a Catalunya. Els Principis de Justícia i Llibertat també es van veure afectats per la falta d’imparcialitat mostrada per la cadena. Des del 2011, TVE veu controlat el seu discurs pel poder polític central. Aquesta situació ha generat des d’aleshores diversos canvis en la directiva. El dilluns següent a l’1-O, diversos periodistes de la cadena van demanar la dimissió de l’equip directiu de TVE per no sentir-se representats pel contingut que la cadena va oferir el dia anterior.

Captura del Retweet de la concentració dels treballadors de TVE amb cartells que duien la paraula “Verguenza”.

A més, TVE també va faltar a l’article 2.1.3. del Manual d’Estil de RTVE  perquè no van traslladar ni tan sols l’emissió de l’informatiu a Catalunya com sí havien fet per exemple amb els atemptats del 17 d’agost d’aquest any. Tal com s’especifica en aquesta prescripció: “Existen además otras situaciones en las que la imagen cede su protagonismo: son las noticias de última hora con gran repercusión y que pueden obligar incluso a alterar la programación para ofrecer un flash o un avance informativo de urgencia: un accidente de gran magnitud, una catástrofe, el fallecimiento  de una persona relevante, un atentado terrorista, etc. Cuando esto ocurra, la prioridad de los profesionales de TVE será informar a la audiencia lo antes posible, sin esperar al siguiente telediario ni a disponer de las imágenes más adecuadas. Se ofrecerán al espectador los datos contrastados y confirmados acerca de la noticia en cuestión y, simultáneamente, se movilizarán los medios técnicos y humanos necesarios para ofrecer la mejor y más rápida cobertura posible. En los casos de ausencia de imagen, un mapa del lugar de los hechos y las adecuadas conexiones telefónicas con protagonistas, testigos, expertos y/o informadores serán dos de los recursos más válidos para afrontar las necesidades informativas más urgentes”.

Televisions privades oferint millor servei informatiu al ciutadà que les públiques

En conclusió, es pot esclarir que a través de la seva programació, algunes televisions privades a Espanya i Catalunya van tractar d’una manera més completa, àmplia i plural que no pas les cadenes de titularitat pública un tema de primer ordre com és el referèndum de l’1 d’octubre. La Sexta i 8TV van funcionar com a servei per a la ciutadania a l’hora d’informar sobre els esdeveniments de l’1-O de manera molt més correcta èticament que les televisions públiques. Aquestes haurien de representar i adreçar-se al conjunt de la ciutadania –perquè tothom paguem per aquests serveis per igual– amb uns continguts plurals, més que no pas actuar com a altaveus ideològics dels governs que els financen.

Anuncis

L’ètica periodística en la cobertura d’atemptats terroristes

Autora: Cristina Alonso (@CristinaABx)

L’atemptat del 22 de març a Londres va fer que el periodisme augmentés la seva activitat. Els mitjans digitals i les xarxes socials van permetre que la notícia arribés a la major part del públic, però altres vies com la televisió i la ràdio també van informar-ne quasi a l’instant. Un cop la noticia havia estat difosa, els mitjans van disposar-se a nodrir el públic amb tot tipus de detalls sobre l’atemptat. L’aparent intenció: que ningú no es perdés cap detall.

La difusió de la notícia va fer que imatges com aquestes fossin vistes a diversos mitjans:

A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville

A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville

Les imatges són molt dures, sense cap mena de dubte. I també ho eren moltes d’altres que van poder-se veure al llarg de les següents 24 hores de l’atemptat. El format i el contingut d’algunes informacions van fer saltar l’alarma deontològica del periodisme. Altres exemples:

Fotografies de l’atac de Londres publicades a The Huffington Post

  • Sensacionalisme de El Periódico. Titular una peça amb “Hi havia molta sang” i a continuació aportar el testimoni de diverses persones. Resulta sensacionalista i poc rigorós, en cas que no es contrasti bé).
  • Sensacionalisme i vídeos poc apropiats de El País. El mitjà espanyol va fer una peça que s’anava actualitzant periòdicament en funció de les novetats informatives. En un dels vídeos inserits, es pot escoltar una música inadequada per acompanyar aquest tipus de fets.

Aquestes mostres no són aïllades, de fet molts mitjans van difondre aquestes mateixes imatges en repetides ocasions. El cas gràfic sembla el més obvi a qüestionar des d’un prisma deontològic, i és per això que centraré la meva anàlisi a partir d’aquest aspecte.

Segons Salvador Alsius a Codis ètics del periodisme televisiu, la violació principal en aquesta cobertura mediàtica seria la del Principi de Responsabilitat. No s’haurien tingut en compte diversos punts com:

  • La primacia de la vida i de la seguretat de les persones. Aparentment, no s’estaria donant prioritat a l’ajut humanitari mentre es fan certes fotos.
  • La invasió de la intimitat de les persones mortes i ferides. S’està mostrant el dolor i sofriment d’aquestes, elements totalment innecessaris per al lector/espectador.
  • Certes imatges de mal gust, que inciten a l’alarmisme i vulneren el dret de les víctimes i dels lectors/espectadors.

A més, en un primer moment tampoc no s’hauria respectat la presumpció d’innocència del l’assassí, que va ser mostrat en fotografies ferit quan encara no havia estat confirmat el seu delicte. Això atemptaria contra el Principi de Justícia.

Salvador Alsius no és l’únic que ha intentat establir una sèrie de línies a l’hora de determinar què és ètic o no en el periodisme. Existeixen diversos documents i codis a nivell internacional, estatal i autonòmic que esmentarien elements i principis que hagués calgut respectar en aquest cas:

UNESCO. Principis internacionals d’ètica professional del periodisme (1983). Principalment, són dos els principis que s’haurien vulnerat en el tractament d’aquesta qüestió. El primer, el de la responsabilitat social del periodista, que es correspon amb el Principi III del codi de la UNESCO. El segon, que es correspon amb el Principi IV, faria referència al respecte per la privacitat i la dignitat humana.

Federació Internacional de Periodistes (FIP). Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes (1954)
La FIP diu en el punt 4 del seu codi ètic que el periodista farà servir només mètodes justos per obtenir notícies, fotografies i documents. Tot i que directament no s’haurien fet servir mètodes injustos o il·legals, no s’hauria respectat el dret les persones en una situació vulnerable.

Col·legi de Periodistes de Catalunya. Declaració de Principis de la Professió Periodística (1992).
El punt 9 del codi explicita el deure a respectar el dret a la privacitat i diu que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables”. Víctimes d’un atemptat terrorista es podrien incloure dins d’aquest grup. A més, el Col·legi de Periodistes va presentar el novembre de l’any passat una sèrie de recomanacions per a la cobertura d’actes terroristes. En aquest cas, no s’haurien respectat dos dels punts:

  • Drets de les víctimes. “Es recomana abstenir-se de difondre cossos de víctimes mortals si se les pot reconèixer. […] En el cas de víctimes supervivents, només s’haurien de prendre imatges o declaracions quan les persones afectades ho autoritzin expressament”. En el cas del presumpte terrorista, es pot deduir la seva identitat a la fotografia en què encara es troba ferit. Pel que fa a les imatges de les víctimes, caldria comprovar si s’ha demanat el seu permís per a difondre-les, atès que van ser difoses amb molta rapidesa.
  • Drets de l’audiència. “El nivell de duresa de les imatges que rebi ha d’estar justificat editorialment, en funció de si aporten elements informatius rellevants i no pas per la seva morbositat. La ciutadania té dret a no accedir a continguts violents, especialment, en el cas de les ràdios i televisions, durant l’horari protegit”. Algunes imatges resulten impactants per l’espectador, a més de que existeix el perill que les pugui veure algun infant. A més, algunes no aporten cap tipus d’informació rellevant per l’espectador.

Així doncs, caldria replantejar i revisar el sistema d’obtenció de les imatges i, a més, ser curós a l’hora d’escollir què és difon i què no. En cap cas hauria de prevaldre cap interès econòmic o voluntat d’exclusivitat per sobre dels preceptes deontològics esmentats durant aquesta anàlisi. Cal informar d’allò que sigui necessari i d’interès públic, que ajudi a formar una societat més crítica; però en cap cas ha de vulnerar aquesta informació el dret i intimitat dels ciutadans, i més quan es troben en una situació de vulnerabilitat.

Retratar el patiment: el fotoperiodisme en els casos de maltractament animal

Autora: Valentina Raffio (@raffiovalentina)

El maltractament animal cada dia agafa més protagonisme als mitjans de comunicació. De la mateixa manera que la història de les llibertats és paral·lela a la de l’adquisició de drets, en el camp de l’ètica animal s’està passant per un període de sensibilització de la població. Els temes relacionats amb els animals són cada vegada més abordats pels grans mitjans de comunicació. Tanmateix, que un tema sigui tractat àmpliament no significa ni que s’estigui fent de la manera correcta ni que l’objectiu perseguit sigui el de contribuir als drets dels animals.

Estadístiques sobre l’evolució de les cerques de Google relacionades amb el maltractament animal .

Estadístiques sobre l’evolució de les cerques de Google relacionades amb el maltractament animal

Una de les polèmiques més recurrents en temes de maltractament animal és la utilització d’imatges escabroses per il·lustrar les notícies. En termes generals, aquest tema aixeca tants opositors com partidaris. Per una banda, hi ha qui opina que l’ús d’aquest tipus d’imatges contribueix a transmetre una realitat oculta sobre la qual ens hem de conscienciar. Però, d’altra banda, també hi ha qui creu que aportar aquest tipus d’imatges és inapropiat, ja que no aporten res a la informació. El debat, per tant, està servit entre qui opina que “una imatge val més que mil paraules” i qui més bé apagaria directament la càmera.

Exemple porquets

En el terreny de l’ètica periodística hem de plantejar aquest tema en una balança en la qual haurem de ponderar si és més important el dret a la informació (en la que s’inclouen totes les imatges explícites) o si hauria de prevaldre el tractament de matèries d’especial sensibilitat social. La dinàmica en la qual ha entrat el periodisme, en què l’ús de fotografies explícites de maltractament animal és cada vegada més normalitzada, s’estén a tots els mitjans gairebé sense excepcions.

L’article 7 dels Principis Internacionals de l’ètica professional del periodisme plantejats per la UNESCO propugna com a principi fonamental el “respecte de l’interès públic”. Segons això, l’interès general dels periodistes hauria de ser contribuir al manteniment de la comunitat nacional, les seves institucions i a la moral pública. En el mateix codi, en l’article 35 es demana especial cautela als mitjans de comunicació, ja que poden tenir una gran capacitat d’influència amb la difusió de determinades imatges. Sobre aquesta qüestió en concret, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, en el seu article 12, comenta que cal actuar amb especial rigor amb aquelles informacions que puguin suscitar discriminacions o incitar a l’ús de la violència.

El País, per exemple, argumenta en el seu llibre d’estil que només és lícit fer servir imatges desagradables, considerades de mal gust, quan afegeixin informació. El Mundo, adoptant una perspectiva molt oberta amb aquests tipus de qüestions deontològiques, comenta que és impossible establir un llindar del “bon gust” degut als canvis constants de la societat. L’única excepció és no traspassar la frontera entre “la crudeza y la truculencia”. De la mateixa manera, el Grup Vocento, propietari de l’ABC entre altres, considera que les imatges desagradables hauran de ser publicades amb especial prudència, ja que poden esdevenir doloroses pels potencials lectors. El principi que se segueix per a la publicació és el mateix que plantegen la resta de mitjans: només es podran publicar aquelles imatges que resultin imprescindibles per la comprensió de la notícia. També es diu que en el cas de notícies on s’il·lustri una mort s’haurà de ser especialment escrupolós.

Noticia publicada per El País on es veuen els cadávers d’unes ovelles en descomposició

Notícia publicada per El País on es veuen els cadávers d’unes ovelles en descomposició

Notícia publicada per El Mundo on es veu la imatge d’un gos afectat per cremades

Notícia publicada per El Mundo on es veu la imatge d’un gos afectat per cremades

Notícia de l’ABC on s’utilitza la imatge d’un cavall mort i en descomposició per parlar del nou marc estatal que demanen les associacions animalistes

Notícia de l’ABC on s’utilitza la imatge d’un cavall mort i en descomposició per parlar del nou marc estatal que demanen les associacions animalistes

En relació amb això, podem observar que els principis del Tesaurus de ética periodista elaborat por el periodista y professor de la Universitat Pompeu Fabra Salvador Alsius que es veuen vulnerats tenen a veure amb la Veritat però sobretot amb la Responsabilitat. Pel que fa a la Veritat, podem considerar que els procediments discursius audiovisuals són totalment inadequats. Les fotografies exposades dels animals morts i malferits mostren una clara tendència al sensacionalisme, destacant el costat més morbós de la notícia. La seva voluntat no és la d’informar, ja que això es fa en detall al text, sinó afegir una càrrega de reclam morbós a la peça. De la mateixa manera, pel que fa a la Responsabilitat podem veure com els mitjans de comunicació utilitzen el dolor i el sofriment dels animals maltractats per fer-ne notícia. Caldria considerar que el maltractament animal és una matèria d’especial sensibilitat social, ja que la transmissió tan explícita d’un contingut violent pot incitar a més violència i a conductes anti-socials. Tot i així, el punt més deplorable és l’ús del mal gust com a reclam publicitari per obtenir més clics a la notícia. Això diu molt del periodisme, però també de les persones.

Infogràfic

 

El tractament dels casos d’abusos sexuals: denúncia o sensacionalisme

Autora: Mar Vila Pruneda (@marrvp)

El reguitzell de casos d’abusos sexuals que s’estan donant a conèixer les últimes setmanes als mitjans de comunicació —el més destacat dels quals ha estat el d’una escola dels Maristes de Barcelona— ha provocat que alguns diaris, como ara El Periódico de Catalunya, s’hagin bolcat en tinta i pàgines per destapar delictes, la majoria prescrits. Deontològicament és inqüestionable la dificultat per tractar aquests temes, que van acompanyats d’un dolor extrem de les víctimes i que susceptibles d’espectacularització i afany d’exclusives.

Tal i com el CAC apunta pel que fa al tractament que mereixen casos en què hi hagi una tragèdia personal, s’ha de garantir “el lliure accés i la lliure difusió de la informació sobre aquells fets o circumstàncies de naturalesa dolorosa que desperten l’interès públic”. És indubtable que es tracta d’un tema d’un interès públic extrem, i que el seu tractament està generant situacions que en alguns casos posen en dubte el seu compromís ètic.

El recurs més utilitzat pel periodista de Guillem Sánchez i l’equip de El Periódico durant aquestes setmanes ha estat recórrer a l’anonimat de persones que han volgut denunciar abusos patits ja fa anys, però mai oblidats. D’això n’hem parlat amb Sánchez, qui recentment ha fet el salt de l’ACN a El Periódico, i que està desenvolupant un seguiment que fins ara s’ha fet un lloc a 15 portades d’aquest diari i a gairebé 60 publicacions a la web. En un apartat dedicat exclusivament als “Abusos en los Maristas”, el tractament d’aquests casos està sent segons Sánchez “complicadíssim”.

SANCHEZ

El Periódico ha habilitat una “bústia de denúncies” per tal que aquells que han estat víctimes d’abusos puguin donar-ho a conèixer. Això comporta un dubte important, ja que fer una crida pública a presentar denúncies a través d’un mitjà de comunicació, com si fos un jutjat de guàrdia, és qüestionable.

BUSTIA

Guillem Sánchez, però, defensa que el problema és que es tracta de delictes que abans del 2010 prescrivien als 10 anys després de ser major d’edat. Per tant, Sánchez creu que aquestes persones no veuen cap recorregut legal en el fet de denunciar-ho, i és impossible que els acusats siguin processats. “Jo entenc les crítiques, però estic escoltant molta gent que ens està agraint molt aquesta bústia. Molts no volen remoure el passat perquè el pederasta no ho acabarà pagant, però sí que tenen ganes de compartir-ho. Els periodistes podem fer aquesta feina. A través de la denúncia pública, els mitjans de comunicació poden fer-ho”. Però aquesta bústia pot deixar entreveure la voluntat i afany del diari per voler ser els primers en treure un cas: “Crec que és compatible. No crec que sigui dolent. La majoria dels periodistes aspiren a aixecar temes. I en aquest cas veig que hi ha un interès que és recíproc i compatible. Evidentment al diari li interessa poder explicar aquestes coses. Creiem que estem fent una feina positiva, no és negatiu”.

El tracte amb les fonts, en aquest cas víctimes, està sent molt delicat. També pel fet que no totes les denúncies que han arribat en aquesta bústia són reals, i per tant el filtre que s’està fent és molt curós. “La gent es pensa que tot és fàcil, que obres la bústia i t’arriben totes les fonts. No és cert. Moltes persones han creat comptes de correu falses. Hem de fer una feina molt fina d’aconseguir que aquestes persones puguin arribar a confiar en tu”. En termes deontològics s’ha hagut de protegir el seu anonimat, explicar només les coses que elles volen compartir i no anar més enllà d’on aquestes hagin volgut arribar. “Si se’ns colés només una persona que ens enganya… tota la feina que hem fet fins ara s’enfonsaria i el relat de les persones que han confiat en nosaltres per explicar la seva experiència, es veuria molt compromès”.

Com a contrapartida a la feina de El Periódico, el qual en l’entrevista al pederasta Joaquim Benítez va preservar l’anonimat del lloc i de familiars, veiem un exemple de mala pràctica en una connexió del programa 8 al dia de Josep Cuní, on connecten en directe amb el poble on viu el suposat pederasta i el seu germà. A més, entrevisten al germà de Benítez, que té una discapacitat intel·lectual. “Parlem amb el germà del presumpte pederasta”, titulaven. El Periódico va atendre’s a la demanda de Joaquim Benítez de protegir el seu germà i el poble on viu aquest. 8TV, en canvi, feia la connexió des del poble i entrevistava sense embuts al germà del pederasta.

CONNEXIO

El CAC fa una recomanació explícita en el fet d’evitar desplegaments desproporcionats de mitjans en casos en què no sigui necessari per la informació. I més específicament, segons l’article 5 del Codi de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE), “el periodista ha d’evitar anomenar a familiars o amics de les persones acusades o condemnades per un delicte, exceptuant els casos en que la menció resulti necessària per a una informació completa o equitativa”. Podem comprovar que l’entrevista al germà no és necessària i que a més aquest té una discapacitat intel·lectual.

Com a conclusió, en un tema que abraça multitud de matisos ètics, El Periódico ha fet un tractament curós a l’hora d’identificar les víctimes i els acusats, posant amb les inicials aquests i preservant el seu anonimat. Tal i com especifica el Col·legi de Periodistes de Catalunya en el seu article 11 de la “Declaració de principis de la professió periodística a Catalunya”, “s’ha d’evitar la identificació de víctimes sobretot en assumptes d’especial transcendència social, com és el cas de delictes sexuals”. “També s’evitarà identificar contra la seva voluntat les persones pròximes o parents innocents d’acusats o convictes en procediments penals”.

Les afectacions personals pel fet que El Periódico hagi acusat els Maristes d’haver encobert tot aquest reguitzell de casos són doloroses per tota una xarxa d’escoles, i també qüestionades per la confusió de protocols vigents en cada cas i època. La sobresaturació diària com a aposta per un tema propi ha comportat inevitablement una focalització en una institució que està personalitzant en els Maristes el que és un problema social. Tot i això, la feina de El Periódico ha estat curosa en el tractament de les fonts (tenint en compte els dubtes que ens pot plantejar la bústia de denúncies habilitada) i necessària per començar a destapar una xacra que no és exclusiva dels Maristes. El tractament d’aquests casos d’abusos sexuals suposa una prova per als mitjans, ja que la frontera entre la denúncia i el sensacionalisme es difuminen perillosament.

Accident d’autobús a Freginals: tres errors en la cobertura d’informació

Autora: Anna Solà (@soflona)

13 estudiants d’Erasmus van morir el passat diumenge 20 de març a Freginals (Tarragona), a causa d’un accident d’autobús. Tornaven de les Falles de València quan el conductor presumptament va adormir-se i va xocar amb la mitjana de l’AP-7, a l’altura del kilòmetre 333. 43 persones van quedar ferides, entre les quals el conductor del vehicle, i van ser traslladades als hospitals de la zona.

La majoria de víctimes eren estrangeres. L’autocar formava part d’un comboi de cinc vehicles d’Autocares Alejandro que tornava de València a la matinada de diumenge. La mobilització ciutadana i per part de les autoritats va ser màxima, posant als familiars vols en disposició per traslladar-se a Barcelona, prestant atenció psicològica als qui ho requeriren i oferint diferents actes en commemoració de les víctimes.

Aquest tipus de tragèdies col·lectives suscita un gran impacte en la societat, motiu pel qual la segueix latent, i requerint informació de seguiment durant hores, i fins i tot dies després de l’accident. Per diverses raons, entre les que segurament troben satisfer la curiositat del públic, i omplir espai i temps de contingut, els mitjans de comunicació van transmetre informació que tendia al sensacionalisme i la morbositat.

Ens aturarem a continuació en els errors que es van cometre en la majoria de mitjans, basant-nos en les peces periodístiques i en els codis deontològics que justifiquen les incorreccions.

1. Declaracions: familiars i persones properes a les víctimes i persones que havien sortit il·leses de l’accident

Una gran part de l’ampliació de la informació en aquest cas, com ha succeït en d’altres similars, es va basar en aquest tipus de testimonis, persones en situació de dolor i afectació personal, d’alteració emocional, el testimoni de les quals no aportava cap novetat pel que fa a la informació.

En aquest error destaca una peça del diari generalista ABC: Una superviviente del accidente de autobús en Freginals: «Ironías del destino, debemos decir que somos afortunados». El diari va aconseguir parlar amb una de les joves supervivents i van plasmar el seu testimoni. A més, van parlar amb un dels membres de l’equip de psicòlegs, manifestant també informació íntima sobre el seu estat, i desvetllar la situació a l’interior de l’hotel on s’havia instal·lat el centre de coordinació i d’atenció a les víctimes.

En aquest cas, aquest diari fa una vulneració del Principi de Responsabilitat del Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius, atès el poc respecte pel Dolor i l’aflicció i la Invasió de la Intimitat, vital en aquesta tragèdia. El Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes es subscriu al respecte cap aquestes persones al punt 6 de la seva declaració de principis:

«Respectar el dret de les persones a les seves pròpies intimitat i imatge, especialment en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i les circumstàncies, sobretot quan les persones afectades ho explicitin».

A més, les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals així ho demanen: «Convé tenir present sempre que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure incrementat per qualsevol via el seu patiment. És imperatiu respectar el seu dret a la privadesa.»

Per tant, tenint en compte que gran part dels testimonis no pot oferir cap exclusiva i es troba en una situació personal delicada, les declaracions que recullen els mitjans s’haurien d’haver centrat en les autoritats i en els experts en la matèria, sempre i quan puguin afegir un component nou a la informació.

 2.Especulacions, causes, acusacions directes i exclusives sense confirmar

En cadascun d’aquests casos, l’audiència cerca responsabilitats i causes en l’accident, a fi d’explicar, entendre i assimilar aquest tipus de tragèdies col·lectives. A causa de la pressió informativa, és difícil discernir entre la informació, la rumorologia i la veritat i cal estar sempre amatent als informes policials i les sentències al respecte (i per tant al lèxic emprat, tenint sempre en compte la presumpció d’innocència).

En aquest error cau la portada del diari generalista espanyol La Razón: «¡Lo siento, me he dormido!». Obre amb una exclusiva que s’havia estat considerant el dia anterior pel que fa a les hipòtesis de l’accident, però realment el conductor de l’autocar es va a negar a declarar el mateix diumenge davant els Mossos. Per tant, no va ser fins al dia 23 -dos dies més tard d’aquesta “exclusiva” sense confirmar- que els Mossos van plantejar-ho com a hipòtesi real, tal com confirma La Vanguardia.

unnamed

A banda de la flagrant ironia de la frase amb què obren portada, la publicació d’aquest contingut afegeix un component dubtós a la informació, que evidentment no ha estat confirmada per la policia. Segons considera el Codi Deontològic del Sindicat de Periodistes de Madrid, «el periodista deberá relatar la verdad, o lo que más objetivamente se aproxime a ella, esto es, hasta lo que pueda averiguarse con los medios al uso de la profesión y según los hechos disponibles, que nunca podrá equipararse a una investigación judicial o policial». Es posa en dubte, per tant, el Principi de veracitat de la informació, atès que ha estat elaborat sense Rigor informatiu i conseqüentment pot caure en Difamacions i calúmnies. A més, es realitza un judici del conductor de l’autobús, sense respectar per tant la Presumpció d’innocència pel que fa a Detinguts i sospitosos, en relació al Principi de Justícia.

Tal com indiquen les recomanacions del CAC mencionades anteriorment, és «fonamental evitar qualsevol mena d’especulació», i «convé així mateix extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat» (punts 12 i 14). Així doncs, és important la prevenció per evitar publicar informacions no confirmades, evitant aplicar la coneguda “pena del telenotícies” al presumpte responsable de l’accident.

3. Peces sobre les víctimes

Poc després de l’accident, i després d’haver-se confirmat les hipòtesis sobre les causes de l’accident, l’atenció mediàtica es va desviar cap a les víctimes, així com els seus familiars. En aquest sentit, van començar a aflorar productes sensacionalistes, atès que transmetien informació privada sobre la vida de cadascuna de les víctimes.

Pel que fa a aquest tipus d’informació, destaquen les peces de El Periódico, que inclou imatges i noms de les víctimes («Identificadas las 13 víctimas del accidente de autobús»), el Diari de Tarragona («Una amiga de víctimas de Freginals a sus padres: “No os habéis equivocado. Eran felices”») o El Mundo, que acompanya la informació amb un vídeo on es mostren imatges de les víctimes i dades privades («Valentina, Francesca, Serena… la tragedia de Tarragona golpea a Italia»)

Tot i que aquests productes amplien la cobertura de l’accident, és evident que no s’adhereixen a la qualitat d’informació que es demana. Incorren a la revelació de la vida privada de les víctimes, fet que suposa una vulneració flagrant del Principi de Responsabilitat, en tant que incorre en la invasió de la intimitat i la privacitat. El Conveni Europeu dels Drets Humans es manifesta al respecte a l’article 8: «Toda persona tiene derecho al respecto de su vida privada y familiar, de domicilio y de su correspondencia».

Conclusió

Cal destacar que no totes les informacions emeses a partir de l’accident de Freginals van ser de baixa qualitat o sensacionalistes: destaquen les cobertures del diari ARA , Vilaweb, El País o Televisió Espanyola, entre d’altres, que es cenyeixen als preceptes establerts anteriorment.

Són els moments de crisi i situacions delicades on els mitjans han d’aportar el millor de sí mateixos. S’ha de fer valdre la responsabilitat social del periodista, ja que com considera el Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO: «la informació es comprèn com un bé social i no com un simple producte» (punt 3).

La millora exigeix elaborar un exercici d’autocrítica sobre què és estrictament informació -el balanç de víctimes, el seguiment de les persones ferides, les reaccions de les autoritats i els actes en commemoració a la tragèdia-, i quin és el contingut que sobrepassa la línia, caient en el sensacionalisme i la morbositat. Han de buscar en tot moment l’equilibri entre la informació, la intimitat, la urgència i el requeriment d’informació, tot prenent consciència de la responsabilitat social, l’abast i la repercussió de la feina del periodista.

La morbositat vs l’ètica en els accidents

Autora: Laura Genovard (@laugenquet)

Els accidents són notícia, i més, si ens són propers. El passat diumenge, 20 de març, 13 joves van morir a la localitat tarragonina de Freginals quan un autobús va col·lidir contra un altre vehicle de matinada.

Al tractar-se d’un fet de proximitat, els mitjans de comunicació locals i nacionals han dut a terme una acurada investigació sobre el cas. Ara bé, fixant-nos en uns quants dels principals diaris de panorama nacional, hem descobert que algunes de  les informacions atorgades als lectors de premsa espanyola, vulneren un seguit dels codis deontològics estipulats en periodisme.

El Periódico  aposta per una descripció detallada de la forma en que van morir les viatgeres. El terme escollit, però, és nociu i desagradable: “aplastadas”.

1 (2)

L’apartat 4.3.2 del Tesaure de l’Ètica Periodística que fa referència al Principi de Responsabilitat assegura que existeixen “expressions que un gran nombre de persones consideren de mal gust i que, per tant, convé que s’evitin com a mínim per raons d’oportunitat”. Així mateix, el quart article dels Principis Generals de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) que el periodista ha de tenir cura a l’hora de tractar el dolor i l’aflicció de les persones “per evitar especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”.

A més, l’ús de la paraula no és aïllat, sinó que es reitera a mesura que es va desenvolupant el relat:

3

La repetició constant no sols presenta l’elecció d’un vocabulari  de mal gust; també permet observar la falta de rigor i varietat en la notícia, ja que no inclou cap sinònim per narrar l’estat de les víctimes després de l’accident. Així doncs, tal com indica el segon Principi internacional d’ètica professional en periodisme de la UNESCO el periodista ha de proporcionar al públic el material adequat que li permeti formar-se una idea exacta i comprensiva del món.

El Periódico no fou l’únic diari que va sobrepassar els límits deontològics. L’ABC va publicar un vídeo on s’emetien imatges de familiars i amics de les víctimes dolguts per les defuncions de les joves estudiants. En el format audiovisual va predominar l’espectacularitat, deixant a un segon pla la informació. Tal com recomana el CAC, Consell Audiovisual de Catalunya, cal procurar que els plans de persones afectades no transgredeixin la seva privadesa. L’emissió d’imatges dels afectats per les pèrdues és una temàtica delicada, i incrementar el zoom no fa més que vulnerar la privacitat d’aquestes persones.

8

Per altra banda, La Vanguardia va publicar una fotografia d’una de les supervivents del seu perfil de Facebook. El codi número set de la FAPE defensa la integritat física i moral de les persones. El codi 13 de la FAPE aposta pel compromís amb la recerca de la veritat, que portarà sempre al periodista a informar només sobre els fets dels que en conegui l’origen. La inclusió d’una fotografia d’un perfil d’una xarxa social denota una falta de contrastació de les fonts, un fet que allunya al testimoni d’oferir la seva pròpia experiència. L’abstracció de dades d’un perfil personal pot conduir a l’obtenció d’informació basada en conjectures, especulacions o rumors, un tipus de dades que poden allunyar-se de la precisió i exactitud requerida per part del periodista. El Tesaure vinculat al Principi de Veritat reitera la importància de l’elecció adequada de les fonts per tal confirmar la seva credibilitat.

El sisè principi del codis ètic de la UNESCO fa referència al respecte a la intimitat i a la dignitat humana. Per una banda, tenim La Vanguardia desobeint aquesta norma amb la fotografia del Facebook:

10

Per altra, tenim El Mundo, que va donar força a la part dramàtica i personal vinculada a la vida privada de les afligides.

5

Ambdós periòdics van revelar una  sèrie de detalls que podien afectar directament a l’entorn més proper de les difuntes. El Mundo va publicar els perfils més íntims d’algunes de les víctimes. El Consell Audiovisual de Catalunya, però, es posiciona en contra d’aquest tipus de detalls. En el cas de la fotografia personal publicada a La Vanguardia succeeix el mateix: el periodista dóna una informació sense cap tipus de permís ni consulta. El CAC considera imprescindible la prèvia notificació als familiars de totes les informacions en relació a les víctimes perquè “ no sempre és rellevant per a l’audiència i, en ocasions, pot incrementar el patiment.”

Així doncs, observem que davant notícies sensacionalistes molts mitjans deixen de consultar els principis deontològics per aconseguir el màxim nombre de detalls per fer de la seves publicacions peces dominades per l’espectacularitat.

Atemptats a Brussel·les: quan els mitjans també en són víctimes (I)

Autora: Judit Pastor i Costa (@tidujpc)

Va passar amb París i ha tornat a passar amb Brussel·les. Els mitjans han estat víctimes de la urgència i l’interès que susciten les accions terroristes, i més si es donen en ple cor d’Europa. El tractament informatiu dels atemptats ha posat en evidència —entre d’altres qüestions— la tensió que hi ha entre la necessitat de mantenir la ciutadania informada i la vulneració dels drets a la dignitat, la intimitat i la pròpia imatge de les persones afectades.

Al cap de pocs minuts de conèixer-se la notícia, a les xarxes socials i als mitjans de comunicació —especialment, televisió i portals digitals— hi circulaven imatges del cruent escenari de la tragèdia i de les víctimes, en un estat d’extrema vulnerabilitat (vegeu, a tall d’exemple, aquesta fotogaleria de La Razón). L’endemà, les primeres planes dels diaris no van ser menys.

Una de les fotografies que més va donar la volta al món era la de dues noies ferides i atordides, amb la cara, les mans i els peus ensangonats, i la roba esparracada. Cinco Días, El Punt Avui i La Vanguardia la destacaven en portada. És més, aquest últim rotatiu en va dedicar un article especial, que encapçalava amb l’epígraf “La imatge del drama”, i que es recreava en la història de l’hostessa de la jaqueta groga, convertida “en la icona dels atemptats”. En detallava el nom i els cognoms, l’edat, la nacionalitat, el lloc de residència i de treball, la identitat del marit i dels fills, i es recreava en un minuciós relat de les hores prèvies als fets. El Mundo va publicar una peça similar.

unnamed

Tres dels involuntaris protagonistes de la tragèdia (LV / Agències)

També es van fer virals les històries i els rostres d’altres supervivents, com un conegut jugador de bàsquet alemany —present en les portades d’El País i El Periódico, entre d’altres— i d’un jove missioner mormó. La Vanguardia es va dedicar a recopilar-los en una altra peça, en què gairebé cosificava les vides d’aquestes persones; per exemple, parlava del jugador de bàsquet com “dos metres d’altura estesos al terra” o com “115 quilos van sortir volant per l’aire com si fos un coixí de plomes”. Per la seva banda, La Sexta es referia al missioner nord-americà com un heroi, fent un joc de paraules amb la lesió que va sofrir com a conseqüència d’“un atac que, com a l’heroi de Troia, li ha tocat el seu tendó d’Aquiles”.

Aquestes imatges i l’ús que se’n va fer posen en relleu diverses qüestions deontològiques que van passar per alt a bona part de mitjans nacionals —i internacionals— que les van reproduir. És legítim mostrar i parlar tant obertament de les víctimes? El segon punt del principi de responsabilitat del Tesaure d’Ètica Periodística elaborat pel periodista i professor titular de la Universitat Pompeu Fabra Dr. Salvador Alsius i els codis deontològics de referència de la professió periodística recorden que la protecció a la intimitat, a la imatge i a lhonor sha dextremar en casos de dolor i aflicció, tant en adults com, sobretot, en menors.

Concretament en el cas del terrorisme, cal tractar les víctimes no només com a persones dignes del major respecte, sinó com a necessitades duna atenció i un tracte especialment prudent i escrupulós. Així ho recullen l’Informe sobre el tratamiento informativo en los medios de comunicación respecto de las víctimas del terrorismo de la FAPE (art. 4) i les Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals del CAC (art. [D] 2), entre d’altres.

Per tant, els mitjans han d’evitar, per norma general, el recurs a imatges de les víctimes i el seu posterior ús de forma reiterativa. Així mateix, tampoc seria acceptable “la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin” (Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, art. 9).

Amb o sense consentiment, és evident que la reiteració d’aquestes imatges no fa res més que contribuir a lespectacularització i dramatització del succés. Un exemple significatiu el trobem a Telecinco i Cuatro. Uns dies després de l’atac, totes dues cadenes es feien ressò del testimoni d’un treballador de l’aeroport de Zaventem que havia sobreviscut als atacs. El vídeo es recrea —tant visualment com de paraula— en escenes de dolor i patiment de la víctima; combina plans detall de les seves ferides, talls i cremades amb recursos dels moments posteriors a l’explosió —on, en un ambient de pànic, s’intueixen cadàvers i persones mutilades—; i dóna veu a un home “moralment mort”, amb “cicatrius profundes que trigaran a curar-se”.

Tot i no tenir una definició de ‘bon gust’ completament definida i objectivable (Tesaure, 4.3.2), sí que podem dir que moltes de les informacions emeses són de mal gust. Només cal veure, per exemple, una de les notícies més llegides al digital elMón la nit dels fets: una foto d’un clau al pit d’una de les víctimes.

En definitiva, els citats anteriorment són només alguns dels múltiples casos que hem pogut veure en les darreres setmanes als mitjans arran dels fets de Brussel·les. Tots ells posen en evidència el conflicte entre el dret a la informació i el deure periodístic de respectar els drets de les persones (International Principles of Professional Ethics in Journalism de la UNESCO, art. 6; Resolució 1.003 sobre Ètica Periodística del Consell d’Europa, arts. 23-24). Es tracta d’un terreny especialment pantanós quan fa referència a tragèdies humanes, que reclamen un tractament informatiu rigorós, sensible, i allunyat del sensacionalisme i l’espectacularització.

NOTA: Aquest article és el primer d’una sèrie de peces en què s’analitza el tractament informatiu que van fer els mitjans d’àmbit estatal sobre els atemptats a Brussel·les. Aquesta se centra en el principi de responsabilitat i, especialment, en qüestions relatives a la privadesa.