Autora: Judit Huguet (@judit_huguet)
Sabem que hi ha mitjans o, més ben dit, ‘pseudomitjans’, que publiquen informació que no es pot considerar realment periodisme i que no respecta molts dels codis deontològics d’aquesta professió. Aquí en tenim alguns exemples de part d’alguns d’aquests ‘pseudomitjans’ com El Español, El Huffington Post o Mediterráneo Digital.
Però, no són només aquests mitjans que ja tots esperàvem, sinó que d’altres que teòricament són seriosos també han caigut en aquestes males pràctiques per aconseguir més clicks i visualitzacions. Alguns d’ells ho fan en seccions pròpies on publiquen informació de caràcter més sensacionalista, tot i que no és així en tots els casos.
En primer lloc, tenim una notícia força recent. Mitjans com La Vanguardia o elNacional.cat van difondre que Malú i Albert Rivera buscaven casa. El primer diari va explicar amb tot luxe de detalls en la seva secció de ‘Gente’ la finca en què tenia intenció d’instal·lar-se la parella, el barri en què es trobava i quins famosos més hi vivien.
De la mateixa manera, elNacional.cat ho va fer en l’apartat de ‘En blau’, titulant la peça “Albert Rivera i Malú fan la passa definitiva per consolidar la seva relació”. En ella, publiquen informació similar a la de l’anterior diari, citant també com a font el programa Socialité de Telecinco. Si això no fos prou, aquest mitjà digital va fer un seguiment d’aquesta notícia i, dos dies més tard, va publicar que Malú es va comprar una casa sola. Aquí cita a la revista Lecturas i fa broma amb una fotografia força ridícula del líder de Ciutadans, alimentant aquest sensacionalisme.
És sorprenent que mitjans que publiquen contingut seriós com, per exemple, el judici del procés, donin espai també a aquest tipus d’articles que no aporten res informativament i que tampoc ajuden a la creació d’una opinió pública lliure i formada. En les seccions que he comentat anteriorment sobre aquests mitjans, ‘Gente’ i ‘En Blau’ també fan ressò d’altres notícies com “Terelu Campos renuncia a tener pareja”, “¿Le fue infiel María Lapiedra a Gustavo González durante su relación?” o “Per què Letícia no permet que Elionor vagi mai d’excursió amb les amigues”, que, si no ens ho diguessin, passarien perfectament per peces de revistes del cor com Pronto o Lecturas. Fins i tot, La Vanguardia fa publicitat de publicacions d’aquest tipus (Semana, Love, Diez Minutos…), incloent-ne les portades i anunciant algunes de les notícies del seu interior.
De la mateixa manera, elNacional.cat i Europa Press van publicar notícies relacionades amb Victoria Federica, la filla petita de la Infanta Elena i Jaime de Marichalar. ElNacional.cat va fer pública un article sobre “els vicis” de la noia: fumar, jugar a jocs d’atzar, comprar bosses cares i anar de festa per Madrid. Tot això acompanyat d’una fotografia de la jove fumant. En la notícia, la compara amb el seu pare i amb el seu tiet, Álvaro de Marichalar, i destaca els seus mals costums.
M’ha semblat encara més greu que una agència de notícies com Europa Press publiqui que Victoria Federica gaudeix de la nit madrilenya sense la seva suposada parella, el torero Gonzalo Caballero. Sí que és cert que es tracta de la Casa Reial, però ni ella és la filla dels Reis ni això té cap tipus d’interès rellevant per a la ciutadania.
Seguim amb la família reial amb una notícia de El Mundo titulada “Froilán, un rebelde con causa”, en què introdueixen al jove com “el gra de la família”. En ella parlen de la relació de Froilán amb Vox. Una de les frases que m’ha semblat força sorprenent, per no dir més, és: “Nadie le puede negar a un chico de 20 años que le gusten las chicas o que vaya de discotecas, lo contrario sería una anormalidad”. Així, el que està fent el diari és titllar d’anormal l’homosexualitat.
La secció ‘Yo Dona’ d’aquest mateix mitjà és també força qüestionable. Inclou notícies com “Aplícate bien el corrector de ojeras de una vez por todas con estos sencillos consejos” o “La nueva forma de llevar las joyas según las prescriptoras de moda”. És una manera de dir, després de tota aquesta informació rellevant sobre l’actualitat, posem un apartat per les dones de color rosa on es parli de maquillatge i moda. Per aquest motiu, em sembla una secció força sexista i amb un tipus de contingut que, en la meva opinió, no és gaire adequat per a un mitjà. El diari La Razón també publica informació d’aquest tipus en el seu apartat ‘Familia y Mujer’. Alguns dels titulars són “Claves para cuidarse a partir de los 30” o “¿Qué buscan las familias a la hora de elegir un banco?”. Per altra banda, el Periódico va fer difusió de la següent notícia, explicant amb pèls i senyals la vida de la jove i la seva obsessió per assemblar-se a Meghan Markle. Igual que en els altres casos, aquesta informació busca el sensacionalisme i la xafarderia més que formar als ciutadans, perquè realment no aporta res.
El diari ABC també ha publicat fa poc notícies de contingut més aviat ridícul o morbós. Una d’elles explica que un pare entrena al seu gos perquè vigili que la seva filla faci els deures i no miri el mòbil, cosa que és bastant irrellevant i poc interessant com perquè en faci ressò un mitjà d’aquest tipus. L’altra és sobre la història d’una jove vestida de núvia que plora davant la tomba del seu promès. En ella s’explica que el seu promès havia mort pocs dies abans de la boda i que ella havia anat a veure’l al cementiri aquell dia. En la meva opinió, aquesta notícia és un pèl massa sensacionalista.
Per últim, el diari ARA ha difós dues notícies que són també poc serioses i d’interès qüestionable: l’anell de matrimoni que li va regalar el promès de Jennifer Lopez, Alex Rodriguez, a l’artista i, un dia després, l’acusació d’infidelitat de Rodriguez per part d’un exjugador de la lliga de beisbol nord-americana.
Després de presentar aquests exemples, anem a veure què en diuen els principals codis deontològics. Alguns dels casos presentats es podrien incloure en el principi de veritat, que menciona el sensacionalisme i l’espectacularització. Està clar que en tots ells estan propiciant el ‘clickbait’ i viralitzant continguts sensacionalistes en diaris de referència com La Vanguardia, El Mundo o l’ARA.
Del codi deontològic del Consell d’Europa en podem extreure diferents punts. En primer lloc, el tercer article destaca la diferenciació entre notícies i opinions, que queda molt borrosa en la majoria d’articles, com per exemple els de la Casa Reial o els de Malú i Rivera. En ells, són comuns els judicis de valor i les valoracions per part dels redactors. A més, l’article 15 explica que la informació no ha de ser tractada com una mercaderia sinó com un dret fonamental dels ciutadans. En aquest sentit, s’explicita que ni la qualitat de les informacions ni de les opinions ha d’estar mediatitzada per augmentar el nombre de lectors. Tal com hem vist, alguns mitjans publiquen aquest tipus de contingut morbós únicament per augmentar els clicks, allunyant-se una mica de la seva funció com a periodistes. Per últim, també cal tenir en compte el punt 23, el respecte al dret de les persones a la seva vida íntima. Es diu que les persones que tenen funcions en la vida pública tenen el dret a la protecció de la seva vida privada, excepte en els casos en què això pugui tenir incidències sobre la vida pública. Així, les notícies sobre Albert Rivera podrien transgredir en certa manera aquest dret.
Pel que fa al codi deontològic de la FAPE, en el segon article s’afirma que el compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat i, en el quart, el fet que el periodista ha de respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge. De la mateixa manera, el codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya marca 12 criteris bàsics, alguns d’ells aplicables a aquests casos. En primer lloc, l’article 1 parla de l’obligació d’informar de manera acurada i precisa, distingint entre informacions i opinions i evitant la difusió de rumors, tal com han fet alguns dels mitjans anteriors, que van publicar les peces sense assegurar del cert que fos així (cas Victoria Federica, Malú i Rivera…) i fonamentant-se únicament en revistes o programes del cor. Això també ho podem relacionar amb el punt 2, que tracta d’evitar utilitzar expressions injurioses ni difondre dades imprecises que puguin lesionar la dignitat de les persones. Per últim, l’article 9 menciona la importància de respectar el dret a la privacitat i evitar les intromissions innecessàries en la vida de les persones.
El codi deontològic de la UNESCO inclou en el seu article 2 la dedicació del periodista cap a la realitat objectiva, és a dir, que els professionals de la comunicació han de publicar informació autèntica sense cap mena de distorsió que permeti al públic tenir un material adequat que faciliti la formació d’una mirada acurada i comprensiva del món.
A tall de conclusió, puc afirmar que és molt sorprenent i qüestionable que mitjans seriosos difonguin aquest tipus d’informació perquè, en la meva opinió, fa que els ciutadans puguin perdre la confiança en aquest mitjà i en tot el que publiquen. Basar aquestes peces en revistes del cor també és un fet més que desacredita una mica aquests mitjans. Està clar que la majoria ho fan per augmentar els lectors, enganxar-los amb dades morboses i no quedar-se enrere en aquest tipus de contingut, ja que, com hem vist, no són pocs els que en fan ressò.
Deontologia Periodística 