Etiqueta: Charlie Hebdo

El perill d’anar massa de pressa

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Núria Falcó Romagosa (@nfalro)

El dret a la informació és un pilar fonamental de tota societat plural i democràtica, i per tant, els mitjans de comunicació tenen una funció essencial per tal que aquest dret es compleixi. “El primer compromís ètic del periodista és respectar la veracitat”, estipula la FAPE, la Federación de Asociaciones de Periodistas de España en el segon punt dels Principis Generals del seu Codi Deontològic. I no és l’única en parlar-ne: a nivell global, la UNESCO remarca el “dret del poble a una informació verídica” (article 1 dels Principis internacionals d’ètica professional del periodisme) i que el periodista ha de servir aquest dret a la informació “verídica i autèntica” (article 2). En una direcció molt semblant, la Federació Internacional de Periodistes (IFJ) estipula que el primer deure del periodista és respectar la veritat i el dret que té el públic a accedir-hi. Tal i com es diu a la declaració de la UNESCO, en tant que el periodisme és un bé social (tercer article), el periodista té una gran responsabilitat professional i, conseqüentment, el periodista ha de comunicar informacions acurades i comprensives.

Tot i que la teoria és aquesta, les presses a vegades fan que mitjans de comunicació o periodistes difonguin informacions sense prou fonaments o completament errònies. És el que va passar amb una notícia que Vilaweb va publicar el 9 de febrer sobre la suposada nova portada de la revista satírica Charlie Hebdo que va resultar ser completament falsa.  La imatge de la falsa portada havia circulat per Twitter i altres mitjans com El Plural o Público també la van donar per bona. La portada en qüestió feia referència a la polèmica desencadenada per la detenció de dos titellaires madrilenys per presumptament enaltir del terrorisme.

El Consell d’Europa deixa ben clar que les notícies s’han de difondre “després d’haver estat fetes les verificacions de rigor” (epígraf IV). Es podria pensar que cap dels mitjans que van publicar la falsa portada no havien fet un contrast de la informació; d’haver ho fet, haurien vist que a la pàgina oficial de la revista hi apareixia la verdadera portada. La revista es publica setmanalment, i el darrer número havia estat publicat tan sols un dia abans i no feia cap referència al cas dels titellaires espanyols.  Tanmateix, Vilaweb va explica que sí que havien consultat la pàgina web de la revista satírica, però que “en veient que diversos mitjans publicaven la notícia i deien que havia aparegut avui mateix” havien decidit considerar-la bona. Fent aquesta i altres explicacions, Vicent Partal, director de Vilaweb, va signar la rectificació que es va penjar al mitjà, on assumia personalment les culpes del que per tuït va titllar “d’error lamentable”. Van donar més importància al fet que la imatge circulés per Twitter que a la web oficial. No van tenir en compte que Twitter per si sol no és cap garantia de fiabilitat.

El director de Vilaweb va actuar seguint el codi deontològic en acceptar el seu error, perquè el periodista s’ha d’esforçar “per rectificar qualsevol informació publicada i revelada inexacta o perjudicial”, estipula la Federació Internacional de Periodistes (article V).  Partal no va esborrar la notícia ni els tuïts que deixaven el seu  mitjà en evidència, sinó que va trobar més adient signar una rectificació i disculpar-se als lectors “per haver-los fallat” i per “ser transparents amb els nostres errors, de no intentar amagar-los i d’intentar, alhora, explicar què ha passat i per quin motiu”.

Però el principi de veracitat no va ser l’únic afectat, sinó que també es podria considerar que no s’havia respectat la dignitat de Jorge Fernández Díaz, vulnerant el setè punt de la UNESCO. A la portada, a banda d’aparèixer-hi la silueta d’un titellaire i una crida a la “liberté titiriteros” (traducció poc acadèmica de ‘llibertat titellaires’), també es feia mofa de Jorge Fernández Díaz. El ministre apareixia caricaturitzat amb una esquella al coll, un penis volador al costat i se’l titllava de dictador. En aquest cas, per tant, en publicar aquella informació falsa no només es vulnerava el principi de veritat sinó que a més, comportava una falta de respecte envers el ministre. Però a Vilaweb no es va considerar necessari disculpar-se a Fernández Díaz. Qui sí que ho va fer va ser Público, que va qualificar el ministre d’interior de “víctima involuntària de l’error”.

El Consell Superior de l’Audiovisual francès condemna la retransmissió dels atemptats a Charlie Hebdo

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Júlia Regué (@julia_rr9)

Ràdios i televisions franceses que van retransmetre minut a minut els atemptats jihadistes a la redacció de Charlie Hebdo entre el 7 i el 9 de gener han estat amonestades pel Consell Superior de l’Audiovisual de França (CSA). Segons aquest organisme oficial de regulació, els mitjans han comès quatre infraccions greus durant les 56 hores de sotrac nacional.

Les infraccions es concreten en quatre successos emesos per diversos mitjans de comunicació, entre ells: France 24, BFM TV, Euronews, France 2, France 24, iTélé, LCI, TF1, Europe 1, France Info, France inter, RFI, RMC i RTL.

En primer lloc, s’al·lega la difusió de la imatge de l’assassinat del policia rematat al terra pels terroristes quan fugien de la seu de la revista satírica i del tiroteig que es va desencadenar a la impremta de Dammartin-en-Goële, on es refugiaven els germans jihadistes Kouachi. L’emissió d’aquests successos vulnera el sisè punt del codi deontològic Principis internacionals d’ètica professional del periodisme de la UNESCO (1993) sobre el respecte a la intimitat i la dignitat humana, ja que el professional del periodisme ha de vetllar pel respecte i protecció als drets dels individus i a la seva reputació. Alhora, aquestes imatges no respecten el principi de veracitat -per espectacularització i sensacionalisme- i el principi de responsabilitat, per invasió de la privacitat i difusió del dolor i sofriment de l’assassinat del policia.

La família de l’agent Merabet va denunciar immediatament les imatges, pujades a Facebook i retransmeses posteriorment per antena televisiva, però els mitjans en van fer cas omís. Aquest fet vulneraria el tercer principi del codi deontològic de la UNESCO (1993) i del codi deontològic francès, la Charte d’étique professionalle (2011), que considera la responsabilitat social del periodista, que es fa responsable d’allò que difon o publica i que actua en conformitat amb una consciència ètica personal sobre qualsevol circumstància. En algun dels casos, però, es va optar per pixelar una part de la cara del policia acceptant la rectificació.

El CSA també considera que es va posar en risc la vida de les persones segrestades en difondre que estaven amagades dins la impremta, quan encara hi havia els terroristes armats a dins, i que s’informés de la presència d’individus també dins del supermercat Hyper Cacher, controlat pel presumpte còmplice Coulibaly, abans que tots tres terroristes fossin abatuts per la policia. Aquest fet omet el principi de responsabilitat dels periodistes en la primacia de la vida i de la seguretat de les persones relacionada amb la seguretat pública i el terrorisme.

La darrera infracció té a veure amb la identificació dels germans Kouachi abans que la policia francesa ho hagués confirmat. Això suposa una vulneració del principi de justícia, inclòs en el segon punt de la Charte d’étique professionalle (2011), que vetlla per la presumpció d’innocència dels detinguts i sospitosos, així com per a mantenir oculta la identitat de delinqüents fins que no es corrobori la seva participació. Això permet respectar la seva intimitat i no posar en perill l’operació policial.

El que queda pendent al CSA és valorar la retransmissió de la conversa telefònica que Kouachi i Coulibaly van mantenir amb un periodista de la cadena BFM abans de ser abatuts. Tot i això, la difusió del diàleg es va realitzar quan ambdós agressors havien mort, fet que complica la sentència per vulneració d’algun principi deontològic.

Les amonestacions encara no inclouen cap sanció, ja que l’organisme considera que una vegada s’ha cridat l’atenció als mitjans, aquests haurien de cometre la mateixa infracció per a ser castigats. En cas que ho fessin, les sancions anirien des de la imposició de la pantalla en negre fins a la retirada de la concessió per a emetre. Alguns mitjans, com France Info, han advertit que rebutgen el càstig i que recorreran la decisió.

Llibertat d’expressió i responsabilitat en clau d’humor

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Marina Isan (@MarinaIsanBerga)

El 2015 ha començat amb un dels pitjors atacs terroristes que ha patit França en els últims anys. El 7 de gener es va produir l’atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo, la qual cosa va suposar un atac a la llibertat d’expressió, a la crítica social, a la denúncia, a l’humor… La tragèdia va acabar amb la mort de 12 persones, entre elles el director de la revista, i amb la conseqüent resposta d’unitat de tots els mitjans a favor de la llibertat i en contra del terrorisme.

L’humor és l’arma utilitzada pel periodisme gràfic a l’hora de criticar políticament i socialment. Charlie Hebdo és simplement un exemple de com l’humor no només serveix per entretenir la societat, sinó que també serveix per fer reflexionar críticament l’audiència. A Espanya trobem la seva germana en la revista El Jueves o en programes com Polònia, entre d’altres, que arriben fins i tot a la ridiculització dels seus personatges per fer una crida social a allò que ells creuen que és una injustícia, per exemple.

L’humor gràfic gaudeix d’una posició d’honor dins la secció d’opinió dels diaris. El principal tema acostuma a ser la política, ja que és aquí on es poden tractar temes crítics que serien polèmics en altres gèneres del periodisme. A grans trets, es podria dir que on hi ha més llibertat d’expressió és aquí; només hi ha un problema: la interpretació -també lliure- que se’n faci. Per exemple, arran de la següent publicació de Charlie Hebdo després de l’atemptat, milers de musulmans d’arreu del món van sortir a protestar als carrers, ja que es tornava a caricaturitzar a Mahoma. Frases com “Mort a Charlie Hebdo” i “Je suis Mohamed” van ser les més utilitzades.

Els dibuixos es poden entendre de diverses maneres. Mentre per uns representen la llibertat d’expressió, per altres simbolitzen una burla a les seves creences. Tanmateix, no per això es justifica l’assassinat de dibuixants ni molt menys un atac a un mitjà lliure. De fet, el periodisme espanyol es caracteritza per tenir varis mitjans satírics anticlericals que encara que critiquin l’Església són acceptats i benvinguts per la població. Aquest augment de la quantitat de comentaris humorístics suposen una garantia a la llibertat d’expressió.

La llibertat de premsa és un dret fonamental recollit a l’article 19 de la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides i a la majoria de constitucions dels estats democràtics. N’és un exemple l’article 20 de la Constitució Espanyola, que especifica que cal protegir el dret a comunicar o rebre lliurement informació i que aquest exercici no es pot veure restringit per qualsevol tipus de censura. En l’àmbit deontològic, el segon article de la Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes promulgada per la Federació Internacional de Periodistes (FIP) diu que “el periodista defensarà, en tota ocasió, el doble principi de la llibertat d’investigar i de publicar amb honestedat la informació, la llibertat del comentari i de la crítica, així com el dret a comentar equitativament i a criticar amb lleialtat” (també es troba en la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), article 3). Altres exemples són la Resolució 1.003 del Consell d’Europa (Art. 14 i Art. 3) on es diu que “és necessari reforçar les garanties de llibertat d’expressió dels periodistes” i que “les opinions expressen pensaments, idees, creences o judicis de valor per part dels mitjans de comunicació, els editors o els periodistes”.

Malgrat tot, en l’exercici de la seva tasca professional, els periodistes no poden oblidar que la llibertat d’expressió també s’ha de ponderar amb la responsabilitat. Tal com indica l’article 12 del Col·legi de Periodistes de Catalunya, “s’ha d’actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creença o extracció social i cultural, així com incitar a l’ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral”.

D’altra banda, a l’article 8 de la UNESCO es recalca que s’ha de “respectar als valors universals i a la llibertat de cultures: el verdader periodista defensa els valors universals de l’humanisme, en particular la pau, la democràcia, els drets de l’home, el progrés social i l’alliberament nacional, i respecta el caràcter distintiu, el valor i la dignitat de cada cultura”.

Així doncs, si tornem al cas de Charlie Hebdo, es pot veure com la revista va usar el seu dret a la llibertat d’expressió al mateix temps que respectava aquest últim article, per exemple, on es subratlla la necessitat de la pau i la democràcia. Els dibuixants van utilitzar una eina no violenta -l’humor- per a fer una crítica social. De fet, segons la UNESCO, sense llibertat d’expressió i de premsa no es pot garantir un sistema democràtic ni la transparència d’un país. Per tant, l’atac contra Charlie Hebdo és un atac contra la llibertat de premsa, d’expressió i, fins i tot, d’informació.