VENEZUELA: CAOS DESINFORMATIU

Autora: Maria Alba Abeledo (@maalba_)

Cada dia ens bombardegen amb noves notícies sobre la situació a Venezuela. Míssils informatius com els que es llancen a la frontera, on camions d’ajut humanitària intenten accedir al país. Des de fa setmanes, el país viu en l’obscuritat total: literal i metafòricament.

Cada bàndol descriu les seves versions dels fets, res no resulta oficial, i la població en pateix les inhumanes conseqüències. Quan ens enfrontem a una problemàtica d’aquest tarannà, tot el procés periodístic es veu afectat per una incertesa general, una necessitat ulterior de contrastar les fonts i una demanda generalitzar per saber el què al minut que hagi passat. Res no és tangible: qui és el president oficial? Què és i no legal? Hi ha espai per judicis de valor? Qui ens pot explicar realment què s’està vivint allà?

La sensibilitat dels fets exigeix una cura molt detallada en el vocabulari, i també deixa entreveure els possibles biaixos ideològics d’un mitjà. A partir d’un mapa publicat per 20minutos, podem veure quins països van reconèixer Guaidó com a president, quins no ho varen fer i quins es van mantenir al marge. Això repercutirà en els respectius diaris de referència d’una manera o altra. Alguns, malauradament, es veuran supeditats a les ordres directes d’una política absolutista i censatària, encara que potser no reconeguda com a tal pels seus dirigents.

Les primeres notícies: l’autoproclamació de Juan Guaidó

A Espanya, El País publica el mateix dia 23 la crònica de dos corresponsals, un Caracas i l’altre a Washington: “El líder opositor venezolano se declara presidente interino apoyado por Trump”, resa el titular. “Todas las potencias americanas, salvo México, respaldan a Juan Guaidó. Maduro anuncia la ruptura de relaciones con Washington”. Un llenguatge clar i concís, escollit amb cura de no cometre cap error.

Al dia següent, un extens article analitza la figura de Juan Guaidó, “El delfín de Leopldo López que tomo por sopresa el mando de la oposición”, fent un repàs de la seva carrera política i recents declaracions. És interessant veure que aquest article compta amb la marca distintiva de The Trust Project, un consorci internacional de mitjans de comunicació amb seu al Centre Markkula per a l’Ètica Aplicada de la Universitat de Santa Clara. Aquest ha establert uns criteris de confiança i un ús adient de les plataformes tecnològiques que assegurin el compromís del periodisme amb la “transparència, precisió, inclusió i imparcialitat”.

Com procedir davant els fets

És impossible d’analitzar un per un tots els mitjans a escala global, però només observant-ne les capçaleres més importants d’aquests veiem com la majoria n’ha fet una cobertura exhaustiva des d’aleshores. Cal preguntar-se si tots compten amb corresponsals fiables, o si reprodueixen titulars aliens per por a quedar-se enrere. En casos com aquests, també és usual la presentació de notícies d’agència directament. Això suposa un perill inherent: els conglomerats mediàtics mundials es mouen en fluxos molt reduïts, a càrrec de gegants mediàtics com Associated Press o Reuters, que dibuixen una ideologia determinada a escala global. Així, Estats Units emetrà les notícies sota la seva perspectiva, i seran eminentment enfocades des de i per a l’hemisferi nord. Fent autocrítica, hauríem de preguntar-nos si la visió generalitzada que tenim sobre Amèrica Llatina no ha estat condicionada pel govern d’Estats Units, que, òbviament, presenta uns interessos amagats. És exigir un periodisme que analitzi aquests fets amb precisió quelcom gairebé quimèric?

Setmanes després de l’anunci de Guaidó, el caos era generalitzat. Estats Units va acusar les forces de Maduro d’incendiar un comboi d’ajut humanitari, però The New York Times va destapar que es tractava d’una fake new, a partir d’una acurada reconstrucció dels fets:  Footage Contradicts U.S. Claim That Nicolás Maduro Burned Aid Convoy.

El més probable és que fou un manifestant opositor el causant de l’incendi. Això és exemple d’un bon treball periodístic, doncs la línia editorial d’un mitjà no ha de respondre a ideologies, sinó a la màxima de presentar la informació més fiable vers el lector, encara que aquesta no sigui la veritat que ell vulgui escoltar.  No deixa de respondre als principis I i II de la Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO.

Buscar culpables: judicis de valor sobre el conflicte

Si ens volem moure en el pol oposat, molts mitjans també responen davant una crida per les imatges més sensacionalistes del conflicte. Russia Today, conglomerat mediàtic d’una de les grans potències mundials sota el govern de Putin, fa una cobertura del conflicte des de diversos fronts, tenint en compte la relació col·laboracionista entre aquest i Maduro.

El 24 de febrer es publica una notícia on es dona veu a una fotoperiodista xilena, víctima dels avalots mentre cobria els disturbis a la frontera, citant-la al titular:  ‘They attacked civilians, they are not heroes’: Journalist recounts trampling by Venezuela defectors. El vídeo parla per sí sol.

Imatges de ferides en primer plànol –que m’abstindré d’adjuntar- i maximització del caos sense explicar les raons al darrere ni la situació inhumana dels habitants del país. Tot respon a una desinformació que busca un click ràpid i fàcil. El problema no són els fets, sinó el focus.

L’elecció de què mostrar i què citar no és banal: saben de la influència que aquestes tindran sobre la gent, i més valent-se d’una història humana. Un mitjà que es defineix com aquell que “obté les històries que els mitjans mainstream no t’explicaran”.

A Xina, suport de Maduro, la situació presenta una altra particularitat. ChinaDaily.com és la versió anglesa d’un dels diaris amb més seus I difusió de la República Popular, propietari del mateix Partit Comunista de Xina. Tot i el format modern i global del seu web, la cobertura sobre Venezuela resulta escassa. A la barra de recerca, per “Venezuela” o “Maduro” trobem varies notícies. Però per “Guaidó”, només això:

Els algoritmes no enganyen. Quant als moviments polítics de Maduro, en diversos articles es curen de mantenir el to informatiu afegint a cada frase “segons Maduro” o la citacions literals de forma freqüent. Però una mera reproducció de paraules –d’ideologia- sense gaire més interpretació, no deixa de ser una acceptació d’aquestes, al no contrastar-les amb d’altres.

Aquests darrers exemples, són clares vulneracions dels principis de responsabilitat que podem veure al Tesaure de l’ètica periodística (del Dr. Salvador Alsius); o, si més no, víctimes del principi de llibertat per un condicionament polític extern.

Anuncis

Silenci i solidaritat

Autor: Pau Solé Vilella

El passat 31 de gener la majoria de mitjans obrien la secció d’internacional amb la notícia dels periodistes detinguts (o retinguts) a Veneçuela, després d’entrar a una zona de màxima seguretat sense estar acreditats, segons les autoritats veneçolanes.

Els tres periodistes de l’Agència EFE van esdevenir un símbol de la llibertat de premsa i mitjans i periodistes es van bolcar de seguida a mostrar-los solidaritat i a exigir-ne a Maduro l’alliberament. D’alguna manera, la retenció d’aquests periodistes era una evidència que la República Bolivarina de Veneçuela no respectava la llibertat de premsa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Jordi Évole, per la seva banda, obria el Salvados a Nicolás Maduro preguntant-li per les detencions dels periodistes i considerant-se “un afortunat” per poder estar fent-li una entrevista al líder chavista.

Curiosament, molts dels mitjans que apuntaven en aquesta direcció, no es van pronunciar amb tanta intensitat uns dies abans, quan la Policia Nacional espanyola va detenir el fotoperiodista de La Directa, Carles Palacio, per la seva suposada vinculació amb el tall de les vies de l’AVE del passat 1 d’octubre, malgrat ser-hi exercint com a periodista.

Nicole Kramm

No pretenc aquí entrar a valorar aquestes detencions ni a posar sobre la taula els diferents elements que podrien ajudar a emetre un judici al respecte. El que vull mostrar és el contrast existent entre la cobertura mediàtica i l’onada de solidaritat que van despertar les detencions referides i el silenci que envolta un fet recent que va afectar una fotoperiodista a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia.

El passat 24 de febrer, una periodista xilena, Nicole Kramm, va resultar ferida al pont Simón Bolívar, a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia, enmig de les desercions de dos sergents de la Guardia Nacional. La periodista, que en aquells moments estava treballant per un mitjà rus i un de turc, va ser atropellada pels desertors que van creuar la frontera cap a Colòmbia, a la ciutat de Cúcuta.

Post al Facebook de Nicole Kramm del 24 de febrer

“Estuve a un pelo de quedar abajo de la tanqueta, me asusté y me la llore toda cuando no podía pararme porque no sentía las piernas, pero ya pasó lo peor”, va publicar Kramm unes hores més tard al seu compte de Facebook. I més tard, en declaracions a Tele Sur, va afirmar que s’havia tractat d’un “atemptat” i va afegir: querían matar a la gente civil que estaba parada en la frontera. A toda velocidad. Me salvé por poco. No puedo creer que los presenten como héroes”.

Moment de l’atropellament en què va quedar ferida la fotoperiodista:

Un altre cop, no pretenc analitzar els fets ni a oferir els elements que en pretenguin la comprensió. El que vull fer notar és que la solidaritat demostrada pels periodistes de l’Agència EFE, contrasta amb el silenci mediàtic al voltant de l’atropellament per part de policies contraris al chavisme a la fotoperiodista Nicole Kramm.

Vídeo de la televisió pública veneçolana, després de l’atropellament:

Els mitjans occidentals van romandre en silenci. També ho van fer els xilens, els del país de Kramm. Tot i això, El Desconcierto, El Ciudadano i Politika, en canvi, van ser dels pocs que van fer seguiment dels fets ocorreguts a una compatriota seva. Fins i tot, periodistes d’alguns d’aquests mitjans van difondre una declaració per mostrar el seu suport a Kramm i van denunciar la manca de cobertura de la resta de mitjans.

TeleSur, per la seva banda, n’ha fet un important seguiment i prova d’això és el següent vídeo:

Però fora de Xile, els mitjans tampoc se’n van fer ressò. L’atropellament no havia estat comès pel chavisme i la majoria de mitjans van optar per silenciar-ho. Així doncs, l’atropellament de Kramm no va omplir les pàgines dels diaris que dies abans havien estat denunciant les detencions dels periodistes d’EFE.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un silenci, que per cert, s’assembla molt al que envolta la recent deportació del periodista de La Haine, Jorge Correa “Boro”. El periodista va ser retingut i expulsat a l’aeroport de Panamà, quan es disposava a arribar a Veneçuela, com a periodista l’Assemblea Internacional dels Pobles.

Deontologia

El codi deontològic del Col·legi de Periodistes apunta en el punt número 1 que “el professional del periodisme està compromès amb la recerca de la veritat i, conseqüentment, té l’obligació d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible. Els mitjans han d’observar sempre una clara distinció entre les informacions i les opinions, difondre únicament informacions contrastades amb diligència, i evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”.

El principi de veritat és sense dubte un dels pilars que ha de guiar la nostra professió i moltes vegades una de les maneres més eficaces d’obviar aquest principi és negant o no explicant una realitat. El problema de tot plegat ve quan dues situacions semblants es tracten de manera diferent en funció dels interessos del mitjà. En aquest sentit, em sembla que mostrar solidaritat amb els nostres companys de professió quan aquests són suposades víctimes del govern veneçolà i invisibilitzar un atropellament comès pels contraris del chavisme és faltar al principi de veritat. El codi deontològic, a més, apunta que “com a norma general, els professionals de la informació han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos, ja sigui d’àmbit polític, comercial, econòmic, financer o familiar, que posi en qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció”. Per tant, evitar que la informació quedi condicionada pels conflictes d’interessos contribueix a construir informació imparcial i creïble.

D’altra banda, prenent com a referència el codi ètic d’un dels mitjans utilitzats, El País, veiem clarament com el diari en aquest cas ha entrat en clara contradicció amb els seus principis. El País, un diari que es defineix “amb vocació global i especialment llatinoamericana”, es caracteritza per posar molt el focus a les qüestions de l’Amèrica llatina i per tant, porta temps oferint una important cobertura de Veneçuela. Malgrat que el codi assenyala que el diari “rebutja qualsevol condicionament procedent de grups econòmics de pressió”, sembla difícil creure que en aquest cas El País hagi esquivat interessos econòmics del seu grup. Tot plegat, com hem vist, fa que el diari no hagi complert amb els seus principis, els quals apunten el següent: “el diari s’esforça per presentar diàriament una informació veraç, el més complerta possible, interessant, actual i d’alta qualitat, de manera que ajudi al lector a entendre la realitat”.

Així doncs, i com a conclusió, penso que silenciar l’atropellament de la fotoperiodista xilena és faltar el principi de veritat i evidencia que la informació al voltant de Veneçuela és interessada i difícilment es produeix de manera independent. I el més preocupant potser és que la solidaritat mostrada pels detinguts no s’hagi sentit quan una altra companya de professió ha vist perillar la seva vida.

Els mitjans que perpetuen el masclisme a l’esport

Autor: Alex Hernández (@AlexHernandez_4)

L’esport i les dones. Una combinació que hauria de produir-se amb total naturalitat i hauria d’estar incorporada en l’imaginari col·lectiu de tota la societat. Fixem-nos, però, que he hagut de construir la frase en condicional, ja que realment estem encara lluny de deixar enrere aquests estereotips que vinculen l’esport als homes i que provoquen que les dones no tinguin les mateixes oportunitats dins d’aquest món.

Assimilant que es produeixen aquestes situacions a la societat, cal preguntar-se qui i com pot aconseguir que aquesta tendència canviï. Hi ha una resposta que sembla evident: els mitjans de comunicació. No hi ha cap altre “poder” amb capacitat d’arribar a més gent i de reconstruir els idearis que predominen a la societat. Això, però, és la teoria. Una teoria massa idealista. Com es mostrarà al llarg d’aquesta anàlisi, els mitjans de comunicació (especialment els més importants) no contribueixen a millorar la situació. Més aviat al contrari.

A Espanya hi ha quatre grans diaris esportius: Marca, As, Mundo Deportivo i Sport. A banda de caracteritzar-se per fer informació relacionada amb el futbol, tots quatre mitjans ho fan per un aspecte molt negatiu: fan informació masculina. El 99% de les seves notícies tenen a veure amb esports practicats per homes. Les dones queden en un segon (o tercer) pla. El primer cap de setmana de març vaig realitzar una anàlisi per veure quantes notícies sobre esport femení publicaven al llarg del dissabte i del diumenge (quan hi ha més activitat esportiva). A l’As en vaig trobar un total de 6, al Marca 4, a l’Sport 8 i al Mundo Deportivo 0 (sí, zero). En total, en tot un cap de setmana es van publicar 18 notícies sobre esport femení. En comparació amb totes les notícies que es realitzen en un cap de setmana, la quantitat és ínfima. A tot això, cal sumar-hi el fet que la diversitat de notícies és nul·la. A l’As, per exemple, la majoria parlaven sobre un mateix tema. En aquest cas, la selecció espanyola femenina.

Una de les notícies que més em va cridar l’atenció va ser una del diari Sport. La notícia es titulava “La Balón de Oro Ada Hegerberg no jugará mundial”. Una notícia d’absoluta rellevància perquè la millor futbolista del món no participarà en la competició més important del món. Doncs no. La informació no apareixia com un element principal de la pàgina web, sinó que quedava difuminada entre altres notícies. Preocupant. Us imagineu que Messi no participés en una Copa del Món? Seria notícia mundial durant mesos i mesos. Però Hegerberg és una dona i “no interessa” donar-li visibilitat.

El problema, però, és que això no acaba aquí. No només es menyspreen els mèrits esportius de les dones, sinó que quan es parla de dones es fa en un to sexista i extraesportiu. Blogs com TikitakAS (de l’As) o otromundo (de Mundo Deportivo) contribueixen a aquesta estereotipzació. Per què en aquests diaris han d’aparèixer informacions com “El elegante desnudo de Dulceida” o “Las 40 mujeres más famoses que sigue Cristiano en Instagram”? Això és sexisme pur i dur.

Totes aquestes accions van en contra dels principis que s’estableixen a la guia Hablamos de deporte: en femenino y masculino, publicada pel Consell Superior d’Esports. A l’article 5.4 de la guia es determina que “cal evitar els prejudicis sexistes i els estereotips recomanats al gènere femení”. Es recomana, per exemple que no es tractin temes extraesportius referents a les dones. Aquesta guia, a més, explica que en cas de dubte, el millor és utilitzar la regla de la inversió, és a dir, canviar el sexe de referència per veure si la informació tractada és adient.

D’altra banda, en els principals codis deontològics nacions i transnacionals també s’estableix la importància de no discriminar per raons de sexe. A l’article 12 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya es requereix “actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creença o extracció social i cultural”. En la mateixa línia, els codis d’institucions com IPSO o la Nation Union of Journalists es diu “cal evitar referències pejoratives respecte al gènere” o que “no s’ha de produir material que provoqui odi o discriminació en matèries de gènere”.

I ja no parlem de l’ús del llenguatge. Majoritàriament es fa referència a “la dona de…”, “la representant de…”. La dona mai pren importància per si mateixa. Amb aquest fet no s’aconsegueix complir, ni de lluny, una de les recomanacions que s’estableixen en la guia Deportes y mujeres en los medios de comunicación, també del CSD. A l’article 2.7 es precisa que “s’ha d’utilitzar un llenguatge inclusiu que visibilitzi a les esportistes (…) i eliminar el vocabulari sexista”.

El 8M tothom és feminista

El 8 de març, els mateixos mitjans esportius que ignoren les fites de l’esport femení durant l’any, agafen la bandera lila i s’alcen com els principals defensors del feminisme. El color lila predomina a les seves pàgines i, aquest dia sí, les principals notícies del dia són relatives a dones i esport. El diari Sport, per exemple, publicava en la portada del dia (i també a la pàgina web) una peça que es titulava “Las mujeres del Barça”. El problema, però, és que aquestes notícies es publiquin un dia concret i no amb la regularitat necessària.

En la mateixa línia, a les pàgines web dels diaris Marca i Mundo Deportivo es podien llegir entrevistes a periodistes com Natàlia Arroyo, conèixer les nutricionistes dels equips de primera o llegir un munt de notícies sobre esport i dones sota l’epígraf “8M” o “Día de la mujer”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els mitjans, doncs, tenen una feina enorme per canviar el seu enfocament de la informació esportiva. Es tracta d’incorporar definitivament les dones dins l’esport i naturalitzar-ho. Una recomanació que podria resumir tot aquest article es troba a la mateixa guia de Deportes y mujeres en los medios de comunicación. Al primer article “es recomana augmentar quantitativament la representació de l’esport practicat per dones, tant en els informatius i programes esportius com a les retransmissions”. Si un partit entre l’Atlètic de Madrid i el Barça de Lliga Iberdrola emplena el Wanda Metropolitano amb 60.739 i bat un rècord mundial, se li ha de donar el ressò que mereix. Cal eliminar la idea “d’esport femení”. Al cap i a la fi és esport, ni més ni menys.

És publicitat? Els anuncis en forma de notícia dels principals diaris en versió digitals

Autora: Laura Cercós Tuset (@cercos_tuset)

Amb l’aparició d’Internet, han canviat moltes coses en els mitjans de comunicació tradicionals: les eines de treball, l’organització de les redaccions, els gèneres periodístics…  I amb tot això, les formes de la publicitat també han patit una gran transformació perquè les empreses han trobat en les plataformes digitals dels mitjans de comunicació altres maneres d’anunciar-se. Molts cops, però, aquesta publicitat s’assimila massa als continguts que podem trobar a les versions digitals, fet que dona lloc a diversos dilemes ètics.

El passat 11 de febrer, per exemple, a l’apartat de monogràfics de El Periódico es podia trobar un article titulat “Siete regalos ‘techie’ para San Valentín. Propuestas para acertar este 14 de febrero con las parejas más tecnologicas”. Tot i que ja podem suposar que no es tracta d’una informació d’extremat interès periodístic, sinó que és publicitat, en cap moment trobem cap destacat que ens indiqui que es tracta d’un anunci. Només quan accedim al contingut trobem l’avantítol “Ideas del Corte Inglés”, que tampoc és una referència clara a que allò és publicitat. Així doncs, aquest exemple vulnera l’article 6 del Codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) que especifica que, “per tal de no induir a error o confusió dels usuaris, el periodista està obligat a realitzar una distinció formal i rigorosa entre la informació i la publicitat”. Tal i com també defensa l’article 7 de la Declaració de Principis de la Professió Periodística del Col·legi de Periodistes de Catalunya, “cal rebutjar les fórmules de promoció o publicitat sota l’aparença deliberada d’informacions periodístiques”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Captures a la versió digital de El Periódico (11/02/2019)

 

Molts altres diaris utilitzen aquestes fórmules publicitàries, un model que es troba també a les seves edicions en paper. Tanmateix, a les plataformes digitals, és més fàcil que es camuflin entre els altres continguts per tenir títols i imatges vistoses que busquen el clic. En les tarifes de contractació publicitària, diaris com La Vanguardia o El País ofereixen propostes als anunciants que entren en contradicció amb els articles que comentàvem abans. Publireportatge, notícies patrocinades o monogràfics són algunes d’aquestes opcions que barregen la informació amb els interessos econòmics, vulnerant el dret dels lectors i lectores a estar correctament informats, el primer dels Principis internacionals d’ètica professional del periodisme de la UNESCO i de molts altres codis deontològics.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Captures de les tarifes de contractació publicitària a El País i a La Vanguardia, d’esquerra a dreta.

 

Per tot això és important remarcar de manera clara i visible que es tracta de publicitat. Així és com ho fa El País a la seva secció “Escaparate”, dedicada exclusivament a recomanar productes. El diari diu explícitament que “rep una comissió” per cada compra online que es realitzi a través dels links de la pàgina i, segons recull la seva política comercial, els articles publicats a “EL PAÍS ESCAPARATE” estan realitzats per periodistes del diari i condueixen a botigues online amb les que el diari té acords d’afiliació. Tot i que són transparents en aquest sentit, neguen que es tracti de publicitat i no asseguren que els periodistes no rebin influències per aquestes empreses. Això posa en dubte la intenció d’aquesta secció, ja que al cap i a la fi es basa a partir de l’acord econòmic entre El País i diverses empreses. Per això mateix podria infringir l’article 8 de la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa que parla del dret dels ciutadans a “exigir que la informació que es dona des del periodisme es realitzi amb veracitat a les notícies i honestedat en les opinions sense ingerències exteriors, tant dels poders públics com dels sectors privats”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Captures a Escaparate El País (17/02/2019)

 

El patrocini de companyies a certs continguts, encara que no considerin que es tracta de publicitat en el seu sentit estricte, pot afectar al Principi de Llibertat que recull el Tesaure de l’Ètica Periodística del Dr. Salvador Alsius. Per tal de no vulnerar aquest principi, i tornant al Codi del Consell d’Europa, “en les necessàries relacions que en l’exercici del periodisme es mantinguin amb els poders públics o amb els sectors econòmics, s’evitarà arribar a una connivència tal que pugui repercutir en la independència i la imparcialitat del periodisme” (article 29). Ara mateix, però, són molts els diaris que compten amb continguts patrocinats per grans empreses. Al cap i a la fi, es tracta d’un contracte comercial que pot influir els continguts del diari i, en el pitjor dels casos, silenciar les publicacions que perjudiquin les empreses patrocinadores.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Articles i continguts patrocinats per grans empreses a la versió digital de La Vanguardia

L’1-O explicat per les televisions del país

Autora: Alba Cabrera (@cabrerita_96)

El referèndum d’autodeterminació celebrat el passat primer d’octubre va marcar l’actualitat periodística de Catalunya, Espanya i també a Europa. La seva repercussió política es devia al fet que aquesta consulta vinculant semblava ser la culminació del procés independentista català. Un procés que havia començat anys enrere i que ara havia decidit fer el pas definitiu per engegar-se tot i no comptar amb el suport institucional del govern central ni l’aprovació de la “llei de desconnexió” per part dels partits de l’oposició al Parlament de Catalunya.

L’objectiu d’aquesta entrada és fer una panoràmica de la cobertura que van realitzar diferents cadenes de televisió des d’un punt de vista deontològic, atenent als quatre principis bàsics del tesaure de l’Ètica Periodística de Salvador Alsius (veritat, justícia, llibertat i responsabilitat). Particularment, centrem l’atenció en la programació oferta aquell dia a La Sexta i 8TV, com a dos mitjans d’àmbit privat un d’Espanya i l’altre de Catalunya, i a TV3 i TVE com els dos mitjans de titularitat pública d’àmbit català i espanyol.

De manera general, cal destacar que només 8TV, La Sexta i TV3 van ser els canals a Espanya i Catalunya que van dedicar una programació especial per cobrir els fets. La resta de cadenes van dedicar un espai considerable al tema durant els seus informatius però no van alterar la seva programació. TVE n’és un exemple clar.

Captura de pantalla del programa Españoles por el Mundo el matí de l’1-O a TVE.

8TV

Centrant l’atenció en les cadenes seleccionades, començarem per 8TV com a mitjà privat català. L’edició especial del seu espai informatiu 8 Al Dia va tractar la informació amb cura i rigor, mostrant les diverses realitats del que estava passant i mantenint en tot moment la neutralitat informativa, seguint el Principi de Veritat.

El programa especial de 8TV es va allargar durant tot el dia i gairebé fins a les 12 de la nit.

La Sexta

Per la seva part, La Sexta ja havia centrat la temàtica de la seva programació de diumenge a l’1-O, especialment en els seus programes de política (La Sexta Noche i El Objetivo) i sobretot a Al Rojo Vivo, on portaven debatent sobre aquesta qüestió durant els darrers dies de la setmana anterior. També va ser amb aquest programa amb el qual la cadena va relatar el que estava passant des de les 8h fins a les 1.30h, acomplint especialment el Principi de Responsabilitat donant cabuda a matèries d’especial sensibilitat social. Cal afegir però, que es pot considerar que aquesta cadena va incomplir amb el Principi de Veritat per la manera de relatar la informació per part del seu presentador, que va emprar procediments discursius audiovisuals sensacionalistes. Malgrat tot, sí que van respectar el rigor i la neutralitat informativa que exigeix aquest mateix principi.

Al Rojo Vivo, amb emissió des de Madrid, es va traslladar aquell dia a Barcelona per informar de l’1-O.

TV3

En l’àmbit públic català, TV3 també va fer una programació especial per la cobertura de l’1-O, acomplint així amb el ja mencionat Principi de Responsabilitat. Els principis que TV3 no va acomplir en aquesta cobertura i que de manera generalitzada tampoc ha seguit amb el tractament del procés català han estat el Principi de Justícia (per falta d’imparcialitat per no incloure generalment el major nombre de punts de vista possibles sobre la qüestió) i el Principi de Llibertat (per deixar-se guiar quant al tractament de la informació per condicionaments externs per part dels poders polítics). D’aquesta manera, van quedar afectades les prescripcions del Llibre d’Estil de la CCMA que en el seu punt 1.1.2.4.1 (Poder polític i econòmic) especifiquen que “la producció i difusió de continguts dels nostres mitjans és independent del poder polític i econòmic i està guiada per criteris professionals i de servei públic”.

La jornada del referèndum de l’1-O en imatges (324.cat)

TVE

Finalment, la cobertura d’àmbit nacional –que s’organitza des de la seu central a Madrid– de TVE sobre l’1-O no va acomplir cap dels quatre principis ètics fonamentals. Com a televisió pública, cal remarcar que primerament va faltar al Principi de Responsabilitat per no fer una programació especial quan es tractava d’un tema d’especial sensibilitat social. El Principi de Veritat també es va veure afectat per no tenir prou cura i rigor en la contextualització dels fets i per no respectar la neutralitat valorativa, ja que es va dedicar molt més espai a les reaccions del govern central que a les imatges dels fets a Catalunya. Els Principis de Justícia i Llibertat també es van veure afectats per la falta d’imparcialitat mostrada per la cadena. Des del 2011, TVE veu controlat el seu discurs pel poder polític central. Aquesta situació ha generat des d’aleshores diversos canvis en la directiva. El dilluns següent a l’1-O, diversos periodistes de la cadena van demanar la dimissió de l’equip directiu de TVE per no sentir-se representats pel contingut que la cadena va oferir el dia anterior.

Captura del Retweet de la concentració dels treballadors de TVE amb cartells que duien la paraula “Verguenza”.

A més, TVE també va faltar a l’article 2.1.3. del Manual d’Estil de RTVE  perquè no van traslladar ni tan sols l’emissió de l’informatiu a Catalunya com sí havien fet per exemple amb els atemptats del 17 d’agost d’aquest any. Tal com s’especifica en aquesta prescripció: “Existen además otras situaciones en las que la imagen cede su protagonismo: son las noticias de última hora con gran repercusión y que pueden obligar incluso a alterar la programación para ofrecer un flash o un avance informativo de urgencia: un accidente de gran magnitud, una catástrofe, el fallecimiento  de una persona relevante, un atentado terrorista, etc. Cuando esto ocurra, la prioridad de los profesionales de TVE será informar a la audiencia lo antes posible, sin esperar al siguiente telediario ni a disponer de las imágenes más adecuadas. Se ofrecerán al espectador los datos contrastados y confirmados acerca de la noticia en cuestión y, simultáneamente, se movilizarán los medios técnicos y humanos necesarios para ofrecer la mejor y más rápida cobertura posible. En los casos de ausencia de imagen, un mapa del lugar de los hechos y las adecuadas conexiones telefónicas con protagonistas, testigos, expertos y/o informadores serán dos de los recursos más válidos para afrontar las necesidades informativas más urgentes”.

Televisions privades oferint millor servei informatiu al ciutadà que les públiques

En conclusió, es pot esclarir que a través de la seva programació, algunes televisions privades a Espanya i Catalunya van tractar d’una manera més completa, àmplia i plural que no pas les cadenes de titularitat pública un tema de primer ordre com és el referèndum de l’1 d’octubre. La Sexta i 8TV van funcionar com a servei per a la ciutadania a l’hora d’informar sobre els esdeveniments de l’1-O de manera molt més correcta èticament que les televisions públiques. Aquestes haurien de representar i adreçar-se al conjunt de la ciutadania –perquè tothom paguem per aquests serveis per igual– amb uns continguts plurals, més que no pas actuar com a altaveus ideològics dels governs que els financen.