Els mitjans i la violència de gènere en el 2019

Autora: Clàudia Cebrian Mozas (@claudia_cebrian)

12 són el nombre de víctimes mortals per violència de gènere en aquest 2019, segons l’últim informe del Govern Espanyol. En aquest article s’analitza com els mitjans de comunicació han tractat aquests casos de violència masclista. Concretament, l’anàlisi se centra en els dos diaris generalistes més llegits a l’Estat Espanyol segons dades de l’EGM, El País i El Mundo, i d’aquests diaris s’han estudiat un total de 22 peces informatives que aborden la violència masclista (11 peces de cada diari).

Un dels aspectes fonamentals en el tractament de les notícies sobre violència masclista és l’enfocament que se li dona a la informació. El manual de la violència d’estil per al tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians, explica que “amagar o dissimular la intervenció de l’home amb fórmules que no l’identifiquen com a autor d’una agressió contribueix a llevar-li la responsabilitat”. És per això que és important que sigui l’home el subjecte de la notícia, en tant que agressor o assassí, sempre, és clar, que la investigació ho permeti.

En el següent gràfic es mostra una anàlisi quantitativa dels titulars de les 22 notícies analitzades, classificades segons si el subjecte és l’home, la dona o altres casos.

Així doncs, al gràfic s’observa que de les 11 notícies analitzades del diari El País, n’hi ha quatre en què l’home és el subjecte del titular, mentre que a El Mundo s’observa que només dos titulars dels 11 analitzats tenen a l’home com a subjecte de l’acció. Alguns exemples d’aquests titulars són “Un octogenario asesina a su mujer en Madrid” o “Un hombre asesina a su mujer en Dos Hermanas”.

Pel que fa a la dona com a subjecte de la notícia, El País encapçala dues notícies amb aquesta fórmula, mentre que El Mundo en titula el doble de peces, un total de quatre. Alguns exemples d’aquests titulars són: “La mujer descuartizada en Alcalá murió de dos puñaladas” i “Fin de semana negro: asesinadas dos mujeres en Málaga i Pontevedra”.

Quant a la paraula “detingut”, s’ha observat que hi ha un nombre considerable de titulars que comencen de la següent manera: “detingut un home”. Concretament, El País titula amb aquesta fórmula dues notícies i El Mundo en titula quatre. En aquest cas, és important destacar que tot i que el fet de titular la peça informativa d’aquesta manera es deu, en molts casos, al fet que es vol posar èmfasi en què el presumpte agressor ha estat detingut i que alhora tampoc se sap si és culpable, aquest tipus de titulars també contribueixen a victimitzar indirectament al presumpte autor del crim, perquè remarquen la detenció.  El titular “Detenido un hombre tres hallarse el cuerpo descuratizado de su pareja” n’és un exemple. En aquests casos, es podria optar per no posar la paraula detingut a l’inici, per exemple amb titulars com “Una dona ha estat assassinada i s’ha detingut el presumpte autor”.

Finalment, sobre l’opció “altres”, analitzada en el gràfic, cal destacar que aquest aspecte fa referència a les notícies que no parlen de casos concrets, sinó que analitzen el problema de la violència masclista en un aspecte més general.  La guia pel tractament de violència de gènere de la Federació Internacional de Periodistes aconsella, al punt 4,  “utilitzar estadístiques i background per donar informació de context” de la violència masclista. En aquesta línia, El País ha publicat tres peces de context, amb reportatges sobre el maltractament psicològic o la cronologia de les víctimes, mentre que El Mundo n’ha publicat una.

Un altre dels aspectes fonamentals del tractament de la violència masclista és el contingut. La guia del tractament informatiu de violència de gènere de la comunitat d’Andalusia explica que s’ha de “d’evitar el sensacionalisme. No és necessari mostrar armes, sang ni descripció dels fets d’escàs valor informatiu”. Tot i això,  als dos diaris analitzats hi ha diferents informacions que inciten a cert sensacionalisme amb paraules, imatges i detalls morbosos com ara “descuartizada”, “el trozo de pulmón” o “decenas de puñaladas”. Aquestes expressions, doncs, van en contra dels principis del Code of Ethics de la SPJ, establerts en l’apartat “Minimize harm” on s’afirma que els periodistes “han d’evitar complaure la curiositat sensacionalista”.

Un altre exemple sobre aquest sensacionalisme és la imatge següent, referent a la notícia del Mundo titulada “Detenido en Murcia por agreder a su esposa que se tuvo que esconder en un armario”, i que s’il·lustra amb la fotografia de la dona, tot i que s’hauria de preservar la seva intimitat i viola, per exemple l’article 4.b de la FAPE, segons el qual “Con carácter general deben evitarse expresiones, imágenes o testimonios vejatorios o lesivos para la condición personal de los individuos y su integridad física o moral.”

També és important tenir en compte les recomanacions del CAC sobre violència de gènere, que al punt 2 explica que “cal evitar recollir testimonis del veïnat i dels familiars, si no tenen dades concretes i aprofitables”. De fet, El manual de la violència d’estil per al tractament de violència masclista, de la Unió de Periodistes Valencians explica que aquestes fonts poden perjudicar el relat amb frases com “era un home molt amable” i recomana utilitzar fonts expertes. Tot i això, El País ha recorregut a declaracions de veïns en quatre casos dels 11 analitzats, i el Mundo en 3 casos.

Exemples de fonts a notícies de El País

Exemples de fonts a notícies de El Mundo

Aquests tipus de cobertura amb els testimonis van en contra de l’article 2 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes, que recull que s’han de “difondre únicament informacions fonamentades, evitant en qualsevol cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient perquè puguin lesionar la dignitat de les persones”.

Així doncs, podem observar que encara hi ha moltes coses a millorar en el tractament de la informació sobre violència de gènere.  Cal respectar el principi de responsabilitat del Tesaure de Salvador Alsius, sobretot pel fet que la violència de gènere és una matèria d’especial sensibilitat social. És important mostrar els feminicidis i els casos d’agressió masclista com a problemes socials i polítics generalitzats, i sobretot cal sempre tenir en compte la víctima, evitant transgredir la seva privacitat, i sobretot no invisibilitzant l’agressor o assassí en cap cas. A més, la finalitat última del periodisme ha de ser, tal com recull l’article 9 del codi ètic de la UNESCO,  “el comprimís ètic pels valors universals de l’humanisme per tal de evitar (…) qualsevol forma de violència, odi o discriminació per raó de sexe (…)”.

Anuncis

La islamofòbia als mitjans, una realitat infiltrada

Autora: Emma Santanach (@emmasantanach)

La paraula islamofòbia encara no apareix recollida en cap dels diccionaris principals de la llengua catalana. No obstant això, es tracta d’un fenomen que s’esdevé a diari, tot i que d’una forma quasi imperceptible, a través dels diversos aspectes i actors que conformen la nostra vida. Els mitjans de comunicació en són un exemple ben clar tot i que, en teoria, la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació, elaborada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, adverteix sobre la responsabilitat dels periodistes d’afavorir la interculturalitat i l’acceptació de la diversitat.

En aquest sentit mediàtic, sí que trobem una petita definició proporcionada pel Manual contra l’immigracionalisme, una guia elaborada per Red Acoge amb recomanacions pels mitjans. Segons aquesta, la islamofòbia és aquella “aversió, odi, por, rebuig, hostilitat vers l’Islam – religió el dogma del qual es basa en l’Alcorà – i, per extensió, a les persones que la practiquen”. És una definició que potser sona dura, però és una realitat. Sense anar més lluny, ens ho demostren fets tan recents com l’atemptat a Nova Zelanda contra dues mesquites, en què van morir una cinquantena de persones. D’altra banda, també trobem documents i informes que ho demostren amb dades contrastades. Per exemple, l’informe fet per l’Observatorio de la Islamofobia en los Medios, titulat “Una realidad incontestable: islamofobia en los medios”, o l’últim informe anual fet per la plataforma SOS Racisme.

Males pràctiques…

El cert és que trobem moltes males pràctiques en els mitjans de comunicació, ja sigui perquè es vulguin transmetre unes determinades idees de forma intencionada, o perquè es cometin errors per culpa de la desinformació.

Un exemple ben clar és la portada que el diari ABC va publicar el 27 de novembre de 2017, en el context de les Eleccions del 21D. El titular va ser “Todos los partidos del 21-D se lanzan a por el voto musulmán”, seguit del subtítol “Secesionistas y constitucionalistas fichan candidatos islámicos para lograr seducir a 170.000 votantes claves”.

En primer lloc, cal destacar que es tracta d’una portada plena d’imprecisions i dades errònies. Per exemple, es parla de “candidats islàmics”, independentment de si ho són o no, així com també del “vot musulmà”, com si totes les persones d’origen àrab residents a Catalunya fossin seguidores de la religió musulmana. Per tant, hi ha una generalització i simplificació de la informació, contradient així una de les recomanacions de la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. I és que, a partir del nom i cognom explícit de cada persona, se l’està relacionant amb una nacionalitat o una altra.

Un altre detall important és que la portada dóna a entendre la idea que els candidats d’origen àrab han estat escollits dins els partits com una tàctica per guanyar vots, i no segons la seva trajectòria professional o política ni els seus mèrits. És a dir, es redueixen aquestes persones a simples instruments. Per últim, cal assenyalar que l’associació entre la bandera catalana i el símbol islàmic és totalment innecessària.

Un altre exemple és l’article que va publicar el diari El País l’octubre de 2017, sota el títol “¿En qué casos puede una empresa prohibir el velo islámico en el trabajo?” i el subtítol “Llevar el hijab en el puesto de trabajo, desobedeciendo al empresario y contra las normas de la empresa, puede ocasionar despidos y sanciones”. Es tracta d’una tònica negativa que, lluny de calmar-se, segueix al llarg de tot el text. Per exemple, en la manera com arrenca aquest. I és que ja al primer paràgraf s’associa la interculturalitat al sorgiment de situacions de conflicte en l’àmbit laboral, com si aquestes últimes fossin una conseqüència inevitable de la primera.

A grans trets, es tracta d’un article que explica diversos casos conflictius amb treballadores involucrades que utilitzaven el vel a la feina. Trobem que el to negatiu es manté al llarg de tot el text i, a més, hi ha una repetició de paraules com ara “vel”, “islàmic”, “hijab”, “musulmana”, etc. Tots aquests adjectius i substantius no s’utilitzen de la forma adequada, i l’autora demostra tenir molt poc coneixement vers la cultura i religió islàmiques tot i els arguments que llança a l’hora de fonamental el seu article. També cal destacar que només en el tercer i en el quart cas que presenta l’autora es parla d’acomiadaments per motiu de discriminació religiosa. Així doncs, ens trobem davant d’un tipus de tractament que només contribueix a minimitzar i restar importància als casos reals de discriminació.

… però també hi ha bones pràctiques

Malgrat els exemples de males pràctiques observats, també cal destacar l’altra cara de la moneda, en què les notícies positives i que s’ajusten als codis deontològics i a les recomanacions observades tampoc no falten.

Un model és la peça que Europa Press va publicar el 16 de maig de 2018 sobre l’inici del Ramadà a Espanya. El titular era “Casi dos millones de musulmanes en España comenzarán este jueves el ayuno del mes de Ramadán”. El primer que cal subratllar és el fet que es destaca ja al titular la població musulmana que hi ha a nivell espanyol, una acció que contribueix a donar-li visibilitat i, per tant, facilitar l’acceptació del que és el nou model de societat intercultural espanyola, tal com assenyala la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. La peça planteja la tradició del Ramadà amb respecte i, a més, al primer paràgraf defineix en què consisteix i quines peculiaritats té celebrar-lo. Per tant, s’està proporcionant informació de context.

Tot i així, cal destacar com a aspectes a millorar l’etiqueta al peu de la notícia – “Iglesia Católica”, és totalment inapropiada – i l’equilibri de fonts. I és que l’agència cita la Comissió Islàmica d’Espanya i aporta dades sobre l’Acord de Cooperació de l’Estat amb la Comissió, però falten declaracions i punts de vista de persones musulmanes, que contribuirien a donar veu a la comunitat d’una forma més directa.

Una altra bona pràctica digna de ser citada és l’article que El Mundo va publicar el 26 de juny de 2017, sota el titular “Una mezquita progresista y paritaria en el corazón de Berlín”. I és que es tracta d’una peça que desmenteix molts dels prejudicis i etiquetes que se solen atribuir a la població musulmana, com ara el masclisme, l’homofòbia, la violència, etc. A més, la peça conté declaracions de diverses dones musulmanes i feministes, eliminant així l’etiqueta de submissió que també se’ls acostuma a posar a elles.

Per últim, també cal destacar el paper dels bancs d’imatges, essencial tenint en compte que les fotografies i els elements visuals són el primer en què els lectors i espectadors es fixen a l’hora de consumir un mitjà de comunicació. I és que molt sovint les fotografies que acompanyen certes notícies relacionades amb la immigració o la comunitat musulmana no són gaire apropiades. Al contrari, tendeixen a situar-se fora de context, suggerint així certes idees i vinculacions que només afavoreixen la perpetuació de prejudicis. Per tant, és important tenir en compte la bona pràctica que pot suposar un ús correcte dels bancs d’imatges.

En definitiva, totes aquestes notícies, així com moltes altres que no s’han mencionat, tenen en comú el fet que aporten informació en positiu que ajuda a comprendre la comunitat islàmica, amb un discurs inclusiu que anima a assumir de forma natural la seva presència en la nostra societat. Aquest és el comportament al qual tots els mitjans de comunicació haurien d’aspirar a tenir.

Quan la ficció adultera l’essència del periodisme

Autor: Pedro Ruiz (@PedroRuCl_)

Dades, testimonis o la personalitat d’una persona constitueixen, sovint, les bases que inspiren les converses o entrevistes fictícies que es publiquen als mitjans de comunicació. En altres paraules, es genera una peça periodística en forma d’entrevista sense que el periodista hagi parlat realment amb l’altre interlocutor. Aquesta situació s’ha produït al suplement El País Semanal, que publicava el 17 de gener d’aquest any una entrevista fictícia a Manuel Vázquez Montalbán feta per l’escriptor Carlos Zanón.

De fet, a partir del subtítol, ja ens adonem que Zanón ens introdueix en una dimensió imaginària que dista del principi de veritat: “El muerto –va ser l’any 2003– asegura que sigue escribiendo, ríe a menudo e incluso sigue la política”. L’autor de la novel·la ‘Carvalho: problemas de identidad’ no només es permet la llicència de ressuscitar al mític detectiu creat per MVM, sinó que també reviu al seu artífex. Al cos de l’entrevista, posa en boca de Montalbán que “el fascismo que se refugió en los salones se está quitando la corbata y lanza a sus lobeznos al dominio de las calles” sobre l’actual situació política espanyola.

Dissortadament, no es tracta del primer precedent d’aquest gènere d’artificialitat que té cabuda als mitjans de comunicació. Un altre cas molt rellevant i controvertit va ser l’entrevista fictícia de la revista del cor Diez Minutos a l’aleshores Princesa Letizia Ortiz. El 22 de maig de 2014 va transcendir aquesta peça a la citada publicació amb motiu del desè aniversari de bodes amb el Rei Felip VI. Malgrat que adverteixen que és una entrevista “inventada”, la volen dotar d’un cert rigor afirmant que “recreamos con datos contrastados y testimonios fiables la conversación que podría haber tenido con nuestra revista”, no s’amaguen indicant que és un “ejercicio de osadía” i que “nos atrevemos a suponer lo que contestaría”.

Aquesta entrevista va aixecar molta polseguera, ja que el Col·legi Oficial de Periodistes de la Regió de Múrcia va presentar una denúncia a la Federación de Asociaciones de Periodistas de España. Entenien que aquesta entrevista “desprestigiava la professió” i que contravenia alguns principis deontològics. La Comissió d’Arbitratge, Queixes i Deontologia de la FAPE va determinar el 22 de juliol de 2014 que, efectivament, “no es tractava d’una bona pràctica periodística”, al·legant que podia afectar el dret a la intimitat i a la pròpia imatge de la Reina Letizia. Alguns usuaris a Twitter van ser molt irònics amb aquesta publicació:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Des de l’òptica deontològica, es vulnera clarament el principi de la veritat, sobretot pel que es refereix pels elements de fabulació que s’inclouen i perquè posa en entredit l’honestedat del periodista o autor de la peça. De fet, incompleix els articles 1 i 2 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que demanen “informar de forma acurada i precisa”. Tampoc es constata el compromís amb “la recerca de la veritat” i, contràriament al que demana el citat article 2, es difonen “dades imprecises”. També contravé els articles 1 i 5 dels Principis d’Actuació del Codi Deontològic de la FAPE, que apel·la a distingir entre “informacions i opinions, interpretacions o conjectures”, o el 4 del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística, que reclama l’execució “d’activitats verificadores i oportunes i amb imparcialitat”.

Recentment, aquest gènere ‘pseudoperiodístic’ també l’han explotat amb personalitats polítiques, especialment durant períodes de campanya electoral. És el que va fer eldiario.es pels comicis del 26 de juny de 2016, que va entrevistar falsament als cinc principals líders (Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera i Garzón), o la secció ‘Conversaciones Imposibles’ que va crear el diari El Mundo per les eleccions andaluses del 2 de desembre de 2018, amb personalitats fictíciament entrevistades com Alfonso Guerra o Teresa Rodríguez.

Un altre exemple il·lustratiu és la conversa que va publicar el 2013 el periodista Enric González a El Mundo entre els presidents John Fitzgerald Kennedy i Barack Obama, una trobada que resulta impossible.

Per a més inri, hi ha dos autors prolífics i que, per tant, són paradigmàtics d’aquest gènere fictici. Es tracta de Nahuel Maciel, que publicà algunes entrevistes fictícies a escriptors com Gabriel García Márquez al diari argentí El Cronista Universal i que, més endavant, va donar peu a un llibre que portava per títol ‘Elogio de la utopía, que desenvolupa una nova conversa amb García Márquez falsa, així com un pròleg –que també va resultar ser mentida– d’Eduardo Galeano.

L’altre exemple és el de Tommasso Debenedetti, considerat el “campió italià de la mentida”. Entre la llista de “víctimes” de Debenedetti, hi trobem el Dalai-Lama, el Papa Benet XVI, Noam Chomsky o Mijaíl Gorbachov. Mai va arribar a entrevistar-los. Qui va descobrir aquesta mala praxi de Debenedetti va ser Philip Roth, quan una periodista que el va entrevistar pel suplement Il Venerdì del diari La Repubblica li va preguntar si estava “decebut” amb Barack Obama. Roth ho va desmentir, i va negar que hagués dit en una entrevista –que no havia fet– al diari Libero on deia de l’expresident nord-americà que li semblava “antipàtic” i “ineficient”. En una entrevista al diari El País, aquest inventor d’entrevistes arguïa que la seva idea és “ser un periodista cultural seriós i honrat”, però que “la informació d’Itàlia està basada en la falsificació” i que ell només ho fa per “poder publicar i jugar fins al final per a denunciar aquest estat de coses”.

Aquest model de fabulació i banalització troba un gran aliat en el terrorífic lema de “no deixis que la realitat t’espatlli un bon titular”. Un dels deures de la professió és precisament ser estrictament veraços i tenir com a eina de treball la realitat per explicar-la tal com és. En tant que un dels principals agents de creació d’opinió pública, el periodisme hauria de preferir que l’espatllés. Vivim una realitat molt complexa i que ens qüestiona com a dotadors d’informació com per perdre’ns en elements propis de la ficció. Això, a parer meu, millor deixem-ho al món del cinema, de les sèries o les novel·les. Un crossover entre periodisme i literatura fictícia desmunta els pilars de l’ofici. Sense veritat, s’obstrueix una de les vitals vàlvules cardíaques del periodisme.