Quan el periodisme toca fons: El tractament mediàtic de l’assassinat de Gabriel reobre el debat sobre l’ètica periodística

Autor: Pere Simon (@peresimon93)

El cas de l’assassinat de Gabriel, el menor que va desaparèixer el passat 27 de febrer a Las Hortichuelas de Níjar (Almeria) porta des de fa setmanes a primera línia mediàtica de molts mitjans espanyols i catalans. El sensacionalisme i la manca de cura ètica a l’hora de tractar el cas ha tornat a posar sobre la taula les carències que viu avui en dia el periodisme a casa nostra. Com s’ha de tractar un cas d’assassinat com aquest? La nostra obligació a l’hora d’informar correctament i amb dignitat passa per tenir en compte el que, malauradament, molts mitjans semblen obviar: la deontologia periodística.

És difícil que no ens vingui a la memòria el cas de les nenes d’Alcàsser’ (València), que va commocionar la societat espanyola el gener del 1993. El programa De tú a tú (A3) de Nieves Herrero, va convertir la població en un plató televisiu, on familiars i amics de les víctimes van compartir els seus sentiments. Sens dubte, una de les expressions màximes de l’espectacularització del dolor, quan va desaparèixer la frontera entre allò privat i allò públic. Són molts els que consideren que a Alcàsser va néixer el reality show i l’anomenada ‘teleescombreria’. Si ens fixem en l’article 4 del Codi Deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), “en el tractament informatiu dels assumptes amb elements de dolor en els afectats, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Va ser el dia on l’ètica periodística va ‘saltar pels aires’. I no va ser l’únic.

Tornem al cas en qüestió per veure com ens ho han explicat els mitjans. En primer lloc, ens fixem en el tractament del llenguatge per tal d’informar. En aquest sentit el diari ABC titulava el passat 12 de març –l’endemà de descobrir el cos sense vida del menor Gabriel–, “El mal estaba en casa”, juntament amb una fotografia en primer pla de la víctima i l’assassina (en aquell moment presumpta assassina) rient. Segons el punt 15 de les ‘recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual’, dins de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’, “en la informació sobre tragèdies personals cal ser particularment amatents amb el lèxic emprat. Convé evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat”.

L’ABC va optar per un titular cinematogràfic. Font: Kiosko.net

Aquesta manca d’ètica ja va estar present quan van trobar el cadàver de Diana Quer el passat 31 de desembre –l’ABC posava en portada una fotografia del cos tapat de la jove, i afegia: “Maniatada, estrangulada y arrojada a un pozo”–. Òbviament, aquests titulars busquen un dramatisme totalment inacceptable.

En casos de tragèdia i mort, els mitjans no han de donar detalls innecessaris ni recrear-s’hi. Font: Kiosko.net

L’altre cara de la moneda la trobem amb un titular purament informatiu, com per exemple el que va utilitzar el Diario de Sevilla: “Hallan el cadáver de Gabriel Cruz en el coche de la novia de su padre”. Ara bé, aquí ens trobem amb un altre conflicte deontològic. És adient dir el nom de la víctima quan és un menor?

L’article 11 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya diu que “s’ha de tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareguin com a víctimes”. A més, el codi deontològic de la FAPE diu, en el punt 4 dels principis generals, que “es tractaran amb especial atenció els assumptes que afectin a la infància i la joventut i es respectarà el dret a la intimitat dels menors”. El sisè principi del codi de la UNESCO també focalitza en la importància del respecte cap a la intimitat i dignitat humana. Així doncs, mencionar el nom del menor es una greu errada deontològica que afecta el principi de responsabilitat.

Podríem posar desenes d’exemples on s’ha fet un tractament mediàtic que s’ha situat a mig camí entre la informació i l’espectacle. Els mitjans audiovisuals –per la seva immediatesa i contingut emotiu– han estat els capdavanters, repetint a totes hores imatges i informacions sobre el cas de Gabriel. Per exemple, TVE, A3 i T5 van emetre en directe el funeral del menor. En el cas d’aquest últim, El Programa de Ana Rosa va connectar en directe amb una reportera que portava dies seguint el cas. Aquesta es va emocionar i no va poder seguir amb la connexió.

El punt 4 de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’ sosté que “cal evitar els desplegaments desproporcionats de mitjans, les connexions innecessàries (…). També l’efecte acumulatiu de l’ús reiteratiu d’unes mateixes imatges”.

Per altra banda, el magazín matinal d’A3, Espejo Público, presentat per Susana Griso, va tractar el cas durant dies, amb tertúlies i especulacions que convertien el plató en un circ mediàtic. Un exemple és quan s’explica amb detalls i material gràfic, les causes de la mort del menor. L’article 15 del manual d’estil periodístic per a informacions sobre casos que afecten a menors és taxatiu: “és en el procés de muntatge on recau la responsabilitat de decidir i triar allò que aporti contingut i, alhora, no incideixi en excés en la figura de les víctimes. Igualment, és en el muntatge on s’ha de valorar allò imprescindible i el que resulta superflu o excessivament punyent”.

 El tractament televisiu del cas ha estat semblant al de Marta del Castillo, la noia que va ser presumptament assassinada a Sevilla el 2009, però que mai se n’ha trobat el cos. Sembla que no se n’aprèn. El cas de Gabriel és l’última mostra de com una part del periodisme espanyol deixa de banda l’ètica de la professió periodística i s’alimenta del ‘morbo’ que generen els casos de desaparicions i assassinats, sempre acompanyats de dolor. El repte de deixar de confondre la informació amb l’espectacle és enorme, però el premi també: fer un periodisme digne i més humà.

Anuncis

La falta de ética en el tratamiento del caso Gabriel

Autora: Cristina Navarro (@criis_2997)

El primer artículo del código de ‘Principios internacionales de ética profesional del periodismo’ de la UNESCO dice que: “Las personas y los individuos tienen derecho a adquirir una imagen objetiva de la realidad mediante información precisa y completa, así como a expresarse libremente a través de los diversos medios de comunicación y cultura”. El problema surge cuando los medios deforman la realidad. ¿Cómo? Sobredimensionando un tema, aportando rumores y centrándose en aspectos sensacionalistas y no en la información.

Aunque parece que los medios tienen claras las líneas rojas del periodismo, siempre que aparece un tema de cierto interés público, debido a su morbosidad, se acaban cometiendo los mismos errores. La cobertura que hacen los medios de comunicación de casos de desaparecidos o asesinatos acaba aproximándose al sensacionalismo. Lo vimos con casos como: Diana Quer, Marta del Castillo, Mari Luz Cortés y, ahora, en el caso del niño Gabriel.

El tratamiento de la desaparición y asesinato de Gabriel ha sido denunciado primero por la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) y, a posteriori, por su propia madre. La FAPE emitió un comunicado el pasado 13 de marzo exigiendo rigor informativo.

Somos conscientes de la dificultad de conjugar el derecho a la información y el respeto a las víctimas. Por eso reiteramos siempre la necesidad de formación y de conciencia, valores añadidos que debe aportar el periodismo. Máxime, cuando la realidad diaria enfrenta al profesional a la presión de captar audiencia y a actuar a la velocidad que marca la actual Sociedad de la Información, pero estos condicionantes no deben apearnos del respeto a la dignidad de los afectados”.

En una línea parecida se manifestaba su madre, Patricia, en el programa “Desaparecidos” de Televisión Española el día 14 de marzo donde pedía que la ética estuviera por encima de los intereses.

“Mañana en una rueda de prensa van a dar la información real de lo que se sabe de Gabriel y oficial. Porque es muy difícil levantarte y escuchar cosas que sabes que no son verdad. Y, que las están escribiendo […] sin haber sido contrastadas y que hacen daño. […] Plantear que en determinados casos y contextos, la ética y los principios deben estar por encima de los intereses y de vender, en este caso de contar”.

¿Cómo ha sido este tratamiento para que la propia madre y la FAPE hayan denunciado una mala praxis? ¿Qué principios se han visto vulnerados durante estos días tras la aparición del cuerpo sin vida de Gabriel? Para responder a estas preguntas he analizado las cuatro grandes cadenas de televisión españolas: Telecinco, Antena 3, La Sexta y TVE.

Telecinco pone el interés en el sufrimiento

El día 11 de marzo (en el informativo de las 15h) abrían con la noticia de que se había encontrado el cadáver del niño Gabriel. La cobertura informativa ocupaba 23 minutos de los 42 del informativo, lo que representa un 55% del tiempo. Se puede comprender que este hallazgo suponga un boom informativo, pero la información aportada rozaba el sensacionalismo.

En el Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística se menciona en el punto 22 que: “En el ejercicio del periodismo, las informaciones y opiniones deben respetar la presunción de inocencia principalmente en los temas que permanecen sub judice, excluyendo establecer juicios paralelos”. En este caso, se respeta en todo momento esta presunción de inocencia ya que se refieren a Ana Julia como “la presunta asesina” o “la detenida”.

Aunque, el problema lo encontramos en el principio de veracidad. Se informa a través de especulaciones y rumores: “se cambió de coche”, “movimientos extraños”, “las cámaras cercanas a la depuradora podrían haber dado las claves del caso”, “la policía estaba detrás de sus pasos” o, “podría haber fallecido en los primeros días”. Por tanto, se está dando por supuesto una información aún no contrastada y que se muestra como rumor. Una praxis no aceptada por el Colegio de Periodistas de Cataluña que dice en su primer artículo: “Los medios deben hacer una clara distinción entre información y opinión, difundir únicamente informaciones contrastadas con diligencia, y evitar la difusión de conjeturas y rumores como si se trataran de hechos”.

Además, también se vulnera el principio de responsabilidad al mostrar el dolor y sufrimiento y recrearse en él. En todo momento se refieren a la noticia como “la peor noticia que le podríamos dar”, “el peor final que nos podríamos imaginar” pero, va más allá. En varias conexiones en vez de conocer la última hora se pregunta por: “¿qué sensaciones percibes?” o “¿cómo está el ambiente?”. Es innecesario decir que hay caras de tristeza o gente llorando porque, no aporta información y sólo se muestra por el simple morbo de que lo están pasando mal. Por tanto, es de mal gusto. El Código Deontológico de la FAPE dice que: “en el tratamiento informativo de los asuntos en que medien elementos de dolor o aflicción en las personas afectadas, el periodista evitará la intromisión gratuita y las especulaciones innecesarias sobre sus sentimientos y circunstancias”.

Por último, una de las piezas tiene como protagonista a la presunta culpable en la cual, se habla de sus anteriores parejas y se menciona su nacionalidad. No es correcto decir que es de República Dominicana porque la ‘Guía sobre el tratamiento de la diversidad cultural en los medios de comunicación’ realizada por el Colegio de Periodistas de Cataluña dice que: “No se debe incluir en la información el grupo étnico, el color de la piel, el país de origen, la religión o la cultura si no es estrictamente necesario para la comprensión global de la noticia”. En este caso, la nacionalidad no explica o no aporta nada a la información.

El caso ha sido muy seguido por los Informativos de Telecinco. Al día siguiente, 12 de marzo a las 15h, se dedicó en exclusiva 34 minutos de los 39 minutos de telediario a Gabriel (equivale al 87% del tiempo). Cometiendo los mismos errores: mención de la nacionalidad, mostrar rumores como si fueran datos contrastados y, el epicentro informativo era el dolor de los vecinos de Almería al enterarse de la noticia. Aunque, se añaden dos nuevos: el primero mencionar el nombre completo de la presunta asesina, cuando normalmente te refieres con iniciales para respetar la intimidad de esta persona. Y, el segundo; la localización de una de las presentadoras en la misma capilla ardiente para explicar el caso (centrándose en el dolor de la familia).

Además, según las ‘Recomendaciones del Consejo del Audiovisual de Cataluña sobre el tratamiento informativo de las tragedias personales’, se especifica que es “aconsejable prescindir de aquellas informaciones rutinarias o superfluas, que no proporcionen valor añadido a la información”. En este caso, las declaraciones de vecinos mencionando que no se lo esperaban o simplemente gente llorando, no aporta información al espectador sino que se recrea en el dolor.

Antena 3: una propuesta más formal en un primer momento

El día 11 de marzo, en el informativo de las 15h, cuando se encontró el cadáver del niño, se dedicó 16 de los 36 minutos del informativo al suceso (que equivale a un 44%), un tiempo inferior a Telecinco y, distribuido de forma distinta. La cadena de Mediaset destinaba la información al inicio y final de su telediario (siendo el único titular del día), mientras que, Antena 3 situaba en los titulares más noticias como el aniversario del 11-M o del tsunami de Japón. Además, el bloque principal se situaba en la parte inicial, pero iban conectando a lo largo del informativo para conocer la última hora; como en el minuto 18:50, 27:23 o en el 35:21.

Sorprende que a Ana Julia, en todo momento, se le presenta como la “pareja del padre”. No obstante, se ha respetado su presunción de inocencia al referirse a ella como la detenida por la Guardia Civil. Siguiendo el Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística, en el punto 22 se explica que: “las informaciones y opiniones deben respetar la presunción de inocencia”. En menor medida que Telecinco, se habla de rumores o especulaciones como información certera. Algún ejemplo sería: “ya se sospechaba de ella desde el principio”, “quería ocultar el cadáver” y, “parece que lo sacaban de un pozo”. También en menor medida se habla del dolor de los padres ya que, la única mención es que no han querido declarar ante las cámaras.

Por tanto, es una cobertura más respetuosa, al menos, ante las primeras informaciones no contrastadas de lo sucedido. Pero todo esto se rompe al día siguiente, en el informativo del 12 de marzo a las 21h, cuando abren con las imágenes de la capilla ardiente porque se centran en el dolor, que según el Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística: “en el tratamiento informativo de los asuntos en que medien elementos de dolor o aflicción en las personas afectadas, el periodista evitará la intromisión gratuita y las especulaciones innecesarias sobre sus sentimientos y circunstancias”.

Vemos que la emisión de ese día, 12 de marzo, se parece más al tono sensacionalista de Telecinco. No solo el de la noche sino también el de las 15h, más centrado en el dolor de la familia: “12 días de mucha ansiedad”, “durmiendo con su peor enemigo”, “madre rota de dolor”, “tiene un perfil de psicópata según los expertos”. Por tanto, observamos que se hacen comentarios innecesarios y se utilizan fuentes vecinales que no aportan información, sino especulación. La necesidad de saber porque lo hizo les lleva a hablar con expertos como criminólogos, para especular sobre unos posibles celos que serían el motivo de la causa de la muerte. Además, un experto en lenguaje no verbal dice que: “es fría y calculadora”, “su cara sudada o su sequedad labial revela que tenía información reservada”.

Además, para hablar de su pasado se refieren a su nacionalidad, por ejemplo, “la dominicana” o “de su país natal, República Dominicana”. Sabemos que no es una praxis correcta mencionar la nacionalidad si no aporta información, que es el caso; según la ‘Guía sobre el tratamiento de la diversidad cultural en los medios de comunicación’, realizada por el Colegio de Periodistas de Cataluña. Asimismo, se especula con su pasado; ya que, no hay una sentencia o investigación firme sobre su hija o sus ex-parejas que murieron en “extrañas circunstancias”. Incluso, se hace una conexión desde República Dominicana para decir que su familia no quiere hablar con la prensa.

Las manifestaciones ante la comandancia de la Guardia Civil de Almería son utilizadas para introducir informaciones entorno a la prisión permanente revisable (de la misma forma que Telecinco). Manuel Vilaseró, periodista de El Periódico, ha estado actuando como amigo de la familia y es una de las fuentes que utiliza Antena 3 como información (Telecinco 5 no lo hizo). Aunque, a posteriori, conocimos que se presentaba como amigo para luego publicar información como periodista, según denunció la propia madre. De esta manera, se vulneraba el artículo 4 del Colegio de Periodistas de Cataluña que dice: “no se debe utilizar métodos ilícitos de recogida de información”. Quizás el malestar de la familia procedía de la falsedad de presentarse como un amigo cercano cuando no lo era.

Por último, el tiempo dedicado al caso del niño Gabriel en el informativo del 12 de marzo fue de un porcentaje más elevado que en Telecinco. El tiempo destinado fue de 95% de la información, incluyendo informaciones relacionadas con la prisión permanente revisable (al igual que la anterior cadena) y una pieza publicitaria sobre un programa especial dedicado a Gabriel.

La Sexta: las voces de los periodistas

El informativo de La Sexta, el 11 de marzo a las 14h, se centra en las voces de diferentes periodistas, no en vecinos o piezas informativas de lo sucedido. Uno de los motivos sería porque se realiza con una hora de antelación al resto de informativos. Aunque, esto no impide que se hable de rumores. Todos los periodistas entrevistados por Cristina Villanueva especulan de lo que pudo haber pasado. En algunas ocasiones se avisa al espectador que es una hipótesis, pero en otras no, y ya hemos visto que no es una buena praxis según los códigos.

Los periodistas que intervienen en este informativo son: Manuel Marlasca, Mayka Navarro, Leo Álvarez y Manuel Vilaseró. Todos ellos mostraban su punto de vista de la investigación y especulaban el porqué. Manuel Vilaseró, “el amigo cercano de la familia”, explicaba que no había una buena relación entre Ana y Gabriel. Asimismo, se menciona que Ana es “la clara culpable” vulnerando la presunción de inocencia y “dudan de la participación de terceros”, culpándola a ella 100% y especulando en la investigación. Aunque, el periodista Manuel Marlasca desconfía de que “Ángel no sospechara de Ana” y pone en cuestión su inocencia ya que dice: “él puede estar implicado”. Por tanto, la rumorología que utilizan aporta informaciones contradictorias. Es el medio que más imágenes de Gabriel pone en pantalla, el resto de medios informan con imágenes de la investigación, de los padres o de las manifestaciones.

Incluso, sorprende el tratamiento de la Sexta vulnerando el principio de responsabilidad. Indaga en el dolor y el sufrimiento con preguntas al periodista situado en directo en Níjar: “¿cómo está el ambiente?” y, la posterior respuesta, “palo tremendo”.

Otros aspectos a resaltar serían: la mención de tweets de líderes políticos sobre el hallazgo del cadáver y el tiempo destinado al caso. Utilizan el 100% del informativo (incluso alargando el informativo de 50 minutos con un especial con más información).

Al día siguiente, 12 de marzo a las 14h, el tiempo dedicado se reduce a un 56% que corresponde a 17 minutos. En los titulares aparecen otros temas, como el secuestro del libro Fariña, y el tratamiento del suceso es más riguroso, respetando en todo momento la presunción de inocencia que no hubo el día anterior. Los rumores y la especulación continúan presentes intentando responder a preguntas como: ¿cuál fue el móvil?, ¿hubo cómplices? y ¿dónde ha estado el cuerpo? Con una pieza en la que se daban respuestas de a, b o c, intentando mostrar todas las hipótesis, lo que supone una vulneración del principio de veracidad porque no se habla de forma precisa sino a través de conjeturas. Para acabar, se menciona la nacionalidad de la ex-pareja de Ana (española) y la de su hija fallecida, que “trajo de República Dominicana”.

TVE: ¿cómo es el tratamiento en un medio público?

El informativo del 11 de marzo a las 15h es parecido al de Antena 3. En los titulares se informa de sucesos como el 11M, la borrasca Félix y otros temas internacionales como la aprobación de la reforma constitucional en China. Se dedica un 49% de la información al caso del niño Gabriel localizada en: titulares, la primera noticia, en el minuto 24 y al final del informativo (después de los Deportes).

Se puede observar que TVE intenta dar la información con el máximo cuidado sin vulnerar ningún principio. En todo momento respeta la presunción de inocencia de Ana Julia mencionándola como: “la detenida”, “la presunta autora” y “la presunta homicida”. Intentan no hablar de rumores (no vulneran el principio de veracidad) sino de información contrastada, lo que reduce su información a la detención y a los anteriores 12 días de búsqueda. Evitando así, toda la especulación de las cadenas privadas sobre los posibles motivos económicos o los probables celos. Asimismo, mientras La Sexta comentaba que era una investigación muy blindada sin filtraciones, TVE se refería al secreto de sumario. Otra similitud, con La Sexta, sería la utilización de Twitter para conocer las muestras de pésame de los principales líderes políticos.

La elección y la credibilidad de las fuentes no es la adecuada. La utilización de vecinos conmocionados, llorando o incluso insultando a la presunta autora no aporta información. En la recomendación que se hace sobre violencia de género como la ‘Guía para el tratamiento informativo de la violencia de género’ realizado por el Consejo Audiovisual de Andalucía (CAA) se aconseja “no utilizar fuentes o testimonios vecinales si no aportan datos informativos”.

En el informativo del día siguiente, 12 de marzo a las 15h, se dedica un 43% de la información al caso, siguiendo en la misma línea que el día anterior. En los titulares se habla de otros temas como el tiroteo en Madrid, la borrasca Félix y la primera medalla para España en los Juegos Paralímpicos de Invierno. Además, la estructura dentro del informativo continúa igual: es la primera noticia, se vuelve a conectar en el minuto 46 y luego un minuto final después de deportes.

El tratamiento es muy similar intentando no vulnerar ningún código deontológico. Se respeta en todo momento la presunción de inocencia y se intenta evitar la especulación o rumorología sobre el caso. Sólo se informa de lo que está contrastado. Sólo dos piezas se alejan de este parámetro: la primera sobre qué pudo pasar ese día, pero en todo momento justifican que sólo la policía podrá averiguarlo. Y la segunda hace referencia a una pieza, con la voz de un psiquiatra, de cómo se debe afrontar la muerte de un hijo (al final se apela a que se busque ayuda profesional para superar una situación así).

El resto de medios ha mencionado de una forma u otra la nacionalidad de la presunta asesina, ya sea diciendo que es dominicana o que su ex-pareja fuera español y que trajo a su hija de República Dominicana. En este caso, los informativos de TVE no han mencionado la nacionalidad. Sólo se han referido a lo que ponía en el atestado policial para hablar de la muerte de una de las hijas de Ana Julia en Burgos. Aunque de nuevo se ha recurrido a fuentes vecinales como fuente de información, es una mala praxis porque no se aporta información, sino emoción y dolor a la noticia.

Conclusión

El caso Gabriel ha sido muy seguido por los telediarios que han dedicado un gran espacio televisivo, en muchas ocasiones repitiendo una y otra vez lo mismo, sin información nueva. Aunque no han sido los únicos. Otros programas de las cadenas analizadas también han tratado el caso con excesiva extensión. Un ejemplo son los programas matinales de Antena 3 y Telecinco. Según Vertele, los programas de Susana Griso y Ana Rosa han marcado récord de audiencia (26% de share) gracias a la cobertura de este crimen mediático. No obstante, la reflexión que deberíamos hacernos debería ser la que expresaba la periodista Neus Tomàs en su cuenta de Twitter.

La información evoluciona peligrosamente hacia el terreno del infotainment y parece que, de momento, recoge buenos frutos: la audiencia. La madre de Gabriel decía para ‘Desaparecidos’ que: “la ética tiene que estar por encima de los intereses”. Así debería ser. El objetivo de obtener la máxima audiencia o la lucha por el share provoca que los contenidos no sean correctos desde el punto de vista deontológico y el interés comercial se convierte en un obstáculo para la buena praxis periodística. Cuando lo único que parece importar es el tráfico que vamos a tener y no el correcto tratamiento informativo, nuestra responsabilidad social queda empañada, al igual que nuestra reputación; y se viola la máxima del periodismo: la verdad.

El tractament dels bombardejos de Ghouta

Autora: Clàudia Ferràndiz (@claudiafl27)

Ghouta Oriental és un suburbi de Damasc, capital de Síria, ocupat pels rebels. Des del 2013, ha estat en el punt de mira de Bashar Al-Assad. En els darrers dies, els atacs aeris i terrestres s’han intensificat, causant centenars de morts i més d’un miler de ferits. Són perpetrats per l’exèrcit sirià i l’aviació russa. Malgrat que Assad reafirma que el seu objectiu no són civils, moltes de les víctimes són menors. L’ONU ha fet una crida a aturar els atacs en aquesta regió. Aquest territori va començar a formar part de l’agenda mediàtica l’agost de 2013, quan el règim sirià va utilitzar armes químiques. El balanç de víctimes mortals d’aquell atac va ser de més de 1.500 persones.

Aquest article analitzarà la cobertura que han fet els principals canals de televisió d’Espanya i Catalunya dels darrers bombardejos de Ghouta, agafant com a referència codis deontològics tant nacionals com internacionals, així com els quatre principis de l’ètica periodística recollits en el tesaure de Salvador Alsius. Els mitjans analitzats són Antena 3, La Sexta, TVE, Telecinco i TV3.

El primer aspecte que cal valorar són les imatges, ja que ens trobem davant de mitjans televisius. En aquest sentit, els canals tendeixen a repetir els mateixos vídeos en bucle. Generalment, tots recorren al material facilitat pel Damascus Media Center. Aquestes imatges vulneren diversos drets, sobretot perquè hi ha múltiples imatges de menors, sovint ferits, i d’adults ensangonats. Aquí en podem veure un recull:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Recull d’imatges publicades per Antena 3, La Sexta, TVE, Telecinco i TV3.

Com es pot contemplar, el rostre dels infants és completament identificable. En cap moment es pixelen. La Federació Internacional de Periodistes (FIP), a les recomanacions a l’hora de tractar temes que involucren als infants, recomana que se salvaguardi la identitat d’aquests, també visualment, excepte si és necessari per a l’interès públic. En aquest cas, que el rostre dels nens no s’identifiqués no minvaria la qualitat de la informació.

També ens endinsem en el caos que hi ha en els hospitals, tot i que el quart criteri de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) apunta que les intromissions en la intimitat cal vigilar-les, sobretot si es tracta de persones ingressades en hospital, i encara més si afecten la infància i la joventut.

A més, tots aquests elements poden ferir la sensibilitat de l’espectador. En general aquest no és avisat de la duresa dels vídeos fins que no s’hi troba i ho comprova per ell mateix. El llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) remarca en el punt 2.4 de pràctiques professionals de la Corporació que, a l’hora de mostrar continguts violents, adverteixen “prèviament que poden ferir la sensibilitat” i ho senyalitzen. Tanmateix, només La Sexta avisa en una ocasió que les imatges poden ferir la sensibilitat.

El punt cinc de l’annex D del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) apunta que s’han d’explorar els conflictes en la seva complexitat i “ocupar-se de les causes diverses que els han generat”. TV3 és qui contextualitza i fa un millor seguiment del conflicte. TVE, d’altra banda, també aporta un bon context, comparant l’estratègia d’Assad sobre Ghouta amb la d’Alep. En canvi, els altres mitjans se centren a mostrar el patiment de la població, sobretot dels infants, i no aporten un relat profund sobre què passa. Antena 3 ni tan sols comenta que l’aviació russa està participant en els atacs.

En aquesta línia, la Xarxa Internacional dels Drets de l’Infant apunta que és important proveir sempre un text contextual acurat d’acord amb la història o les imatges dels nens que es mostrin en pantalla. Però molts mitjans incompleixen aquesta recomanació, apostant per un relat desproveït de rerefons, on sembla que només es volen apel·lar a les emocions de l’espectador.

I això ens porta a tractar el tema de sensacionalisme. Si bé és cert que cal ensenyar a l’espectador com de terrible és la situació a Ghouta, s’abusa d’imatges de ferits, hospitals i persones mortes. La FAPE apunta en el quart punt que el periodista ha de respectar el dret a la intimitat i la imatge de les persones. En certa mesura, aquesta intromissió pot estar justificada per l’interès públic de la informació, però amb un exemple ja n’hi ha prou; no calen desenes d’imatges de ferits. L’annex D del codi deontològic del CPC considera que “els mitjans han d’evitar el sensacionalisme” quan es tracten conflictes bèl·lics. La FIP, a les guies i principis per tractar informació que involucra infants, també apunta que cal “evitar la presentació sensacionalista”. Tanmateix, alguns mitjans recorren a titulars fàcils que saben que cridaran l’atenció de l’espectador:

Titulars publicats pels mitjans estudiats. De dalt a baix, La Sexta, TV3 i Antena 3.

En el primer cas, sobretot, es busca el clic fàcil: imatges d’horror, bebè… Paraules que sovint generen morbo i desperten la curiositat de l’espectador.

D’altres mitjans aposten per un vocabulari sensacionalista, com Telecinco. No només ensenya imatges de nens plorant, ferits o desconcertats, sinó que es recrea en el seu dolor: “niños aterrorizados, pequeños heridos y el llanto escalofriante de estos tres hermanos”, “entre el polvo, más niños heridos”.

L’últim punt important a tractar és el tema de les fonts. En un complex conflicte com aquest, gairebé tots els mitjans utilitzen les mateixes. No només la majoria d’imatges són del Media Damascus Center, sinó que la majoria de mitjans recorren a fonts oficials (el mateix govern d’Assad, l’ONU, el govern rus) i activistes rebels. TV3, però, aporta també declaracions d’un metge de Ghouta, del portaveu dels Cascos Blancs a Ghouta i d’un veí de Douma. Tot i això, com recomana l’annex D de la deontologia del CPC, s’haurien de tenir en compte “terceres fonts que enriqueixin la visió del conflicte”, com ara experts.

De totes maneres, hi ha un aspecte que sí que han acomplert positivament els canals de televisió analitzats. Tal com es recomana al punt quatre de l’annex D del codi deontològic del CPC, han donat veu als grups que treballen per la pau, especialment als esforços que fa la societat civil per atendre les víctimes.

En definitiva, mitjançant la cobertura que molts mitjans d’àmbit nacional i estatal han fet del conflicte de Ghouta, s’ha incomplert el principi de responsabilitat, ja que han envaït la intimitat i el dret a la pròpia imatge tant de menors com d’adults, i també el seu dolor i sofriment, probablement sense el seu consentiment. Amb això han incomplert el novè principi del codi deontològic del CPC, que apunta que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables”. El sisè principi de l’ètica periodística de la UNESCO també reafirma que el periodista ha de respectar la privacitat i la dignitat humana. A més, han mostrat moltes imatges que poden ferir la sensibilitat sense que l’espectador fos prèviament advertit.

D’altra banda, les imatges i les fonts (exceptuant les de TV3) eren les mateixes. No hi havia diversitat de punts de vista, atemptant així contra els principis de justícia i veritat. En la mateixa línia, en general no han contextualitzat i aprofundit suficientment la informació.

Quin seria el bon tractament informatiu?

Potser caldria replantejar la manera com s’informa de conflictes bèl·lics en què la població pateix tant. El model clàssic de bateria d’imatges de persones, adults i infants, patint s’ha de renovar. De fet, la Xarxa Internacional de Drets de l’Infant apunta que els mitjans sovint recorren a imatges de nens quan són “víctimes de guerra” i, l’abús d’aquestes, acaba comportant que “perdin la seva individualitat i humanitat”. És a dir, l’espectador acaba acostumant-se a tot això. A vegades, no calen imatges de ferits: els crits dels nens i els carrers destruïts, a banda de testimonis que voluntàriament vulguin donar la seva veu, poden ser suficients. Els crits poden transportar l’espectador a la devastació i el terror que s’està vivint a Ghouta.

La cadena britànica BBC ofereix un exemple de millor tractament informatiu dels bombardejos a Ghouta. Tot i que sí que hi trobem presència de nens, no n’abusen tant com en altres cadenes, encara que això no implica que no ofereixin prou informació. A més, en els casos dels qui estan ferits greument, en pixelen els rostres, de manera que no se’ls reconegui. Aposten per altres recursos que poden conscienciar l’espectador, sense vulnerar el dret a la intimitat i la privacitat de desenes d’infants. Donen el testimoni d’una mare el fill de la qual està a punt de morir i que, sembla que voluntàriament, vol dirigir-se als mitjans. Avisen prèviament a l’espectador de la duresa de les imatges. Així, no es fereix tant la sensibilitat de l’espectador, en tant que no es veuen cossos ensangonats i imatges desagradables, però sí es produeix un efecte de conscienciació.

L’ètica periodística en la cobertura d’atemptats terroristes

Autora: Cristina Alonso (@CristinaABx)

L’atemptat del 22 de març a Londres va fer que el periodisme augmentés la seva activitat. Els mitjans digitals i les xarxes socials van permetre que la notícia arribés a la major part del públic, però altres vies com la televisió i la ràdio també van informar-ne quasi a l’instant. Un cop la noticia havia estat difosa, els mitjans van disposar-se a nodrir el públic amb tot tipus de detalls sobre l’atemptat. L’aparent intenció: que ningú no es perdés cap detall.

La difusió de la notícia va fer que imatges com aquestes fossin vistes a diversos mitjans:

A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville

A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville

Les imatges són molt dures, sense cap mena de dubte. I també ho eren moltes d’altres que van poder-se veure al llarg de les següents 24 hores de l’atemptat. El format i el contingut d’algunes informacions van fer saltar l’alarma deontològica del periodisme. Altres exemples:

Fotografies de l’atac de Londres publicades a The Huffington Post

  • Sensacionalisme de El Periódico. Titular una peça amb “Hi havia molta sang” i a continuació aportar el testimoni de diverses persones. Resulta sensacionalista i poc rigorós, en cas que no es contrasti bé).
  • Sensacionalisme i vídeos poc apropiats de El País. El mitjà espanyol va fer una peça que s’anava actualitzant periòdicament en funció de les novetats informatives. En un dels vídeos inserits, es pot escoltar una música inadequada per acompanyar aquest tipus de fets.

Aquestes mostres no són aïllades, de fet molts mitjans van difondre aquestes mateixes imatges en repetides ocasions. El cas gràfic sembla el més obvi a qüestionar des d’un prisma deontològic, i és per això que centraré la meva anàlisi a partir d’aquest aspecte.

Segons Salvador Alsius a Codis ètics del periodisme televisiu, la violació principal en aquesta cobertura mediàtica seria la del Principi de Responsabilitat. No s’haurien tingut en compte diversos punts com:

  • La primacia de la vida i de la seguretat de les persones. Aparentment, no s’estaria donant prioritat a l’ajut humanitari mentre es fan certes fotos.
  • La invasió de la intimitat de les persones mortes i ferides. S’està mostrant el dolor i sofriment d’aquestes, elements totalment innecessaris per al lector/espectador.
  • Certes imatges de mal gust, que inciten a l’alarmisme i vulneren el dret de les víctimes i dels lectors/espectadors.

A més, en un primer moment tampoc no s’hauria respectat la presumpció d’innocència del l’assassí, que va ser mostrat en fotografies ferit quan encara no havia estat confirmat el seu delicte. Això atemptaria contra el Principi de Justícia.

Salvador Alsius no és l’únic que ha intentat establir una sèrie de línies a l’hora de determinar què és ètic o no en el periodisme. Existeixen diversos documents i codis a nivell internacional, estatal i autonòmic que esmentarien elements i principis que hagués calgut respectar en aquest cas:

UNESCO. Principis internacionals d’ètica professional del periodisme (1983). Principalment, són dos els principis que s’haurien vulnerat en el tractament d’aquesta qüestió. El primer, el de la responsabilitat social del periodista, que es correspon amb el Principi III del codi de la UNESCO. El segon, que es correspon amb el Principi IV, faria referència al respecte per la privacitat i la dignitat humana.

Federació Internacional de Periodistes (FIP). Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes (1954)
La FIP diu en el punt 4 del seu codi ètic que el periodista farà servir només mètodes justos per obtenir notícies, fotografies i documents. Tot i que directament no s’haurien fet servir mètodes injustos o il·legals, no s’hauria respectat el dret les persones en una situació vulnerable.

Col·legi de Periodistes de Catalunya. Declaració de Principis de la Professió Periodística (1992).
El punt 9 del codi explicita el deure a respectar el dret a la privacitat i diu que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables”. Víctimes d’un atemptat terrorista es podrien incloure dins d’aquest grup. A més, el Col·legi de Periodistes va presentar el novembre de l’any passat una sèrie de recomanacions per a la cobertura d’actes terroristes. En aquest cas, no s’haurien respectat dos dels punts:

  • Drets de les víctimes. “Es recomana abstenir-se de difondre cossos de víctimes mortals si se les pot reconèixer. […] En el cas de víctimes supervivents, només s’haurien de prendre imatges o declaracions quan les persones afectades ho autoritzin expressament”. En el cas del presumpte terrorista, es pot deduir la seva identitat a la fotografia en què encara es troba ferit. Pel que fa a les imatges de les víctimes, caldria comprovar si s’ha demanat el seu permís per a difondre-les, atès que van ser difoses amb molta rapidesa.
  • Drets de l’audiència. “El nivell de duresa de les imatges que rebi ha d’estar justificat editorialment, en funció de si aporten elements informatius rellevants i no pas per la seva morbositat. La ciutadania té dret a no accedir a continguts violents, especialment, en el cas de les ràdios i televisions, durant l’horari protegit”. Algunes imatges resulten impactants per l’espectador, a més de que existeix el perill que les pugui veure algun infant. A més, algunes no aporten cap tipus d’informació rellevant per l’espectador.

Així doncs, caldria replantejar i revisar el sistema d’obtenció de les imatges i, a més, ser curós a l’hora d’escollir què és difon i què no. En cap cas hauria de prevaldre cap interès econòmic o voluntat d’exclusivitat per sobre dels preceptes deontològics esmentats durant aquesta anàlisi. Cal informar d’allò que sigui necessari i d’interès públic, que ajudi a formar una societat més crítica; però en cap cas ha de vulnerar aquesta informació el dret i intimitat dels ciutadans, i més quan es troben en una situació de vulnerabilitat.

Accident d’autobús a Freginals: tres errors en la cobertura d’informació

Autora: Anna Solà (@soflona)

13 estudiants d’Erasmus van morir el passat diumenge 20 de març a Freginals (Tarragona), a causa d’un accident d’autobús. Tornaven de les Falles de València quan el conductor presumptament va adormir-se i va xocar amb la mitjana de l’AP-7, a l’altura del kilòmetre 333. 43 persones van quedar ferides, entre les quals el conductor del vehicle, i van ser traslladades als hospitals de la zona.

La majoria de víctimes eren estrangeres. L’autocar formava part d’un comboi de cinc vehicles d’Autocares Alejandro que tornava de València a la matinada de diumenge. La mobilització ciutadana i per part de les autoritats va ser màxima, posant als familiars vols en disposició per traslladar-se a Barcelona, prestant atenció psicològica als qui ho requeriren i oferint diferents actes en commemoració de les víctimes.

Aquest tipus de tragèdies col·lectives suscita un gran impacte en la societat, motiu pel qual la segueix latent, i requerint informació de seguiment durant hores, i fins i tot dies després de l’accident. Per diverses raons, entre les que segurament troben satisfer la curiositat del públic, i omplir espai i temps de contingut, els mitjans de comunicació van transmetre informació que tendia al sensacionalisme i la morbositat.

Ens aturarem a continuació en els errors que es van cometre en la majoria de mitjans, basant-nos en les peces periodístiques i en els codis deontològics que justifiquen les incorreccions.

1. Declaracions: familiars i persones properes a les víctimes i persones que havien sortit il·leses de l’accident

Una gran part de l’ampliació de la informació en aquest cas, com ha succeït en d’altres similars, es va basar en aquest tipus de testimonis, persones en situació de dolor i afectació personal, d’alteració emocional, el testimoni de les quals no aportava cap novetat pel que fa a la informació.

En aquest error destaca una peça del diari generalista ABC: Una superviviente del accidente de autobús en Freginals: «Ironías del destino, debemos decir que somos afortunados». El diari va aconseguir parlar amb una de les joves supervivents i van plasmar el seu testimoni. A més, van parlar amb un dels membres de l’equip de psicòlegs, manifestant també informació íntima sobre el seu estat, i desvetllar la situació a l’interior de l’hotel on s’havia instal·lat el centre de coordinació i d’atenció a les víctimes.

En aquest cas, aquest diari fa una vulneració del Principi de Responsabilitat del Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius, atès el poc respecte pel Dolor i l’aflicció i la Invasió de la Intimitat, vital en aquesta tragèdia. El Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes es subscriu al respecte cap aquestes persones al punt 6 de la seva declaració de principis:

«Respectar el dret de les persones a les seves pròpies intimitat i imatge, especialment en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i les circumstàncies, sobretot quan les persones afectades ho explicitin».

A més, les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals així ho demanen: «Convé tenir present sempre que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure incrementat per qualsevol via el seu patiment. És imperatiu respectar el seu dret a la privadesa.»

Per tant, tenint en compte que gran part dels testimonis no pot oferir cap exclusiva i es troba en una situació personal delicada, les declaracions que recullen els mitjans s’haurien d’haver centrat en les autoritats i en els experts en la matèria, sempre i quan puguin afegir un component nou a la informació.

 2.Especulacions, causes, acusacions directes i exclusives sense confirmar

En cadascun d’aquests casos, l’audiència cerca responsabilitats i causes en l’accident, a fi d’explicar, entendre i assimilar aquest tipus de tragèdies col·lectives. A causa de la pressió informativa, és difícil discernir entre la informació, la rumorologia i la veritat i cal estar sempre amatent als informes policials i les sentències al respecte (i per tant al lèxic emprat, tenint sempre en compte la presumpció d’innocència).

En aquest error cau la portada del diari generalista espanyol La Razón: «¡Lo siento, me he dormido!». Obre amb una exclusiva que s’havia estat considerant el dia anterior pel que fa a les hipòtesis de l’accident, però realment el conductor de l’autocar es va a negar a declarar el mateix diumenge davant els Mossos. Per tant, no va ser fins al dia 23 -dos dies més tard d’aquesta “exclusiva” sense confirmar- que els Mossos van plantejar-ho com a hipòtesi real, tal com confirma La Vanguardia.

unnamed

A banda de la flagrant ironia de la frase amb què obren portada, la publicació d’aquest contingut afegeix un component dubtós a la informació, que evidentment no ha estat confirmada per la policia. Segons considera el Codi Deontològic del Sindicat de Periodistes de Madrid, «el periodista deberá relatar la verdad, o lo que más objetivamente se aproxime a ella, esto es, hasta lo que pueda averiguarse con los medios al uso de la profesión y según los hechos disponibles, que nunca podrá equipararse a una investigación judicial o policial». Es posa en dubte, per tant, el Principi de veracitat de la informació, atès que ha estat elaborat sense Rigor informatiu i conseqüentment pot caure en Difamacions i calúmnies. A més, es realitza un judici del conductor de l’autobús, sense respectar per tant la Presumpció d’innocència pel que fa a Detinguts i sospitosos, en relació al Principi de Justícia.

Tal com indiquen les recomanacions del CAC mencionades anteriorment, és «fonamental evitar qualsevol mena d’especulació», i «convé així mateix extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat» (punts 12 i 14). Així doncs, és important la prevenció per evitar publicar informacions no confirmades, evitant aplicar la coneguda “pena del telenotícies” al presumpte responsable de l’accident.

3. Peces sobre les víctimes

Poc després de l’accident, i després d’haver-se confirmat les hipòtesis sobre les causes de l’accident, l’atenció mediàtica es va desviar cap a les víctimes, així com els seus familiars. En aquest sentit, van començar a aflorar productes sensacionalistes, atès que transmetien informació privada sobre la vida de cadascuna de les víctimes.

Pel que fa a aquest tipus d’informació, destaquen les peces de El Periódico, que inclou imatges i noms de les víctimes («Identificadas las 13 víctimas del accidente de autobús»), el Diari de Tarragona («Una amiga de víctimas de Freginals a sus padres: “No os habéis equivocado. Eran felices”») o El Mundo, que acompanya la informació amb un vídeo on es mostren imatges de les víctimes i dades privades («Valentina, Francesca, Serena… la tragedia de Tarragona golpea a Italia»)

Tot i que aquests productes amplien la cobertura de l’accident, és evident que no s’adhereixen a la qualitat d’informació que es demana. Incorren a la revelació de la vida privada de les víctimes, fet que suposa una vulneració flagrant del Principi de Responsabilitat, en tant que incorre en la invasió de la intimitat i la privacitat. El Conveni Europeu dels Drets Humans es manifesta al respecte a l’article 8: «Toda persona tiene derecho al respecto de su vida privada y familiar, de domicilio y de su correspondencia».

Conclusió

Cal destacar que no totes les informacions emeses a partir de l’accident de Freginals van ser de baixa qualitat o sensacionalistes: destaquen les cobertures del diari ARA , Vilaweb, El País o Televisió Espanyola, entre d’altres, que es cenyeixen als preceptes establerts anteriorment.

Són els moments de crisi i situacions delicades on els mitjans han d’aportar el millor de sí mateixos. S’ha de fer valdre la responsabilitat social del periodista, ja que com considera el Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO: «la informació es comprèn com un bé social i no com un simple producte» (punt 3).

La millora exigeix elaborar un exercici d’autocrítica sobre què és estrictament informació -el balanç de víctimes, el seguiment de les persones ferides, les reaccions de les autoritats i els actes en commemoració a la tragèdia-, i quin és el contingut que sobrepassa la línia, caient en el sensacionalisme i la morbositat. Han de buscar en tot moment l’equilibri entre la informació, la intimitat, la urgència i el requeriment d’informació, tot prenent consciència de la responsabilitat social, l’abast i la repercussió de la feina del periodista.

La morbositat vs l’ètica en els accidents

Autora: Laura Genovard (@laugenquet)

Els accidents són notícia, i més, si ens són propers. El passat diumenge, 20 de març, 13 joves van morir a la localitat tarragonina de Freginals quan un autobús va col·lidir contra un altre vehicle de matinada.

Al tractar-se d’un fet de proximitat, els mitjans de comunicació locals i nacionals han dut a terme una acurada investigació sobre el cas. Ara bé, fixant-nos en uns quants dels principals diaris de panorama nacional, hem descobert que algunes de  les informacions atorgades als lectors de premsa espanyola, vulneren un seguit dels codis deontològics estipulats en periodisme.

El Periódico  aposta per una descripció detallada de la forma en que van morir les viatgeres. El terme escollit, però, és nociu i desagradable: “aplastadas”.

1 (2)

L’apartat 4.3.2 del Tesaure de l’Ètica Periodística que fa referència al Principi de Responsabilitat assegura que existeixen “expressions que un gran nombre de persones consideren de mal gust i que, per tant, convé que s’evitin com a mínim per raons d’oportunitat”. Així mateix, el quart article dels Principis Generals de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) que el periodista ha de tenir cura a l’hora de tractar el dolor i l’aflicció de les persones “per evitar especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”.

A més, l’ús de la paraula no és aïllat, sinó que es reitera a mesura que es va desenvolupant el relat:

3

La repetició constant no sols presenta l’elecció d’un vocabulari  de mal gust; també permet observar la falta de rigor i varietat en la notícia, ja que no inclou cap sinònim per narrar l’estat de les víctimes després de l’accident. Així doncs, tal com indica el segon Principi internacional d’ètica professional en periodisme de la UNESCO el periodista ha de proporcionar al públic el material adequat que li permeti formar-se una idea exacta i comprensiva del món.

El Periódico no fou l’únic diari que va sobrepassar els límits deontològics. L’ABC va publicar un vídeo on s’emetien imatges de familiars i amics de les víctimes dolguts per les defuncions de les joves estudiants. En el format audiovisual va predominar l’espectacularitat, deixant a un segon pla la informació. Tal com recomana el CAC, Consell Audiovisual de Catalunya, cal procurar que els plans de persones afectades no transgredeixin la seva privadesa. L’emissió d’imatges dels afectats per les pèrdues és una temàtica delicada, i incrementar el zoom no fa més que vulnerar la privacitat d’aquestes persones.

8

Per altra banda, La Vanguardia va publicar una fotografia d’una de les supervivents del seu perfil de Facebook. El codi número set de la FAPE defensa la integritat física i moral de les persones. El codi 13 de la FAPE aposta pel compromís amb la recerca de la veritat, que portarà sempre al periodista a informar només sobre els fets dels que en conegui l’origen. La inclusió d’una fotografia d’un perfil d’una xarxa social denota una falta de contrastació de les fonts, un fet que allunya al testimoni d’oferir la seva pròpia experiència. L’abstracció de dades d’un perfil personal pot conduir a l’obtenció d’informació basada en conjectures, especulacions o rumors, un tipus de dades que poden allunyar-se de la precisió i exactitud requerida per part del periodista. El Tesaure vinculat al Principi de Veritat reitera la importància de l’elecció adequada de les fonts per tal confirmar la seva credibilitat.

El sisè principi del codis ètic de la UNESCO fa referència al respecte a la intimitat i a la dignitat humana. Per una banda, tenim La Vanguardia desobeint aquesta norma amb la fotografia del Facebook:

10

Per altra, tenim El Mundo, que va donar força a la part dramàtica i personal vinculada a la vida privada de les afligides.

5

Ambdós periòdics van revelar una  sèrie de detalls que podien afectar directament a l’entorn més proper de les difuntes. El Mundo va publicar els perfils més íntims d’algunes de les víctimes. El Consell Audiovisual de Catalunya, però, es posiciona en contra d’aquest tipus de detalls. En el cas de la fotografia personal publicada a La Vanguardia succeeix el mateix: el periodista dóna una informació sense cap tipus de permís ni consulta. El CAC considera imprescindible la prèvia notificació als familiars de totes les informacions en relació a les víctimes perquè “ no sempre és rellevant per a l’audiència i, en ocasions, pot incrementar el patiment.”

Així doncs, observem que davant notícies sensacionalistes molts mitjans deixen de consultar els principis deontològics per aconseguir el màxim nombre de detalls per fer de la seves publicacions peces dominades per l’espectacularitat.

Atemptats a Brussel·les: quan els mitjans també en són víctimes (I)

Autora: Judit Pastor i Costa (@tidujpc)

Va passar amb París i ha tornat a passar amb Brussel·les. Els mitjans han estat víctimes de la urgència i l’interès que susciten les accions terroristes, i més si es donen en ple cor d’Europa. El tractament informatiu dels atemptats ha posat en evidència —entre d’altres qüestions— la tensió que hi ha entre la necessitat de mantenir la ciutadania informada i la vulneració dels drets a la dignitat, la intimitat i la pròpia imatge de les persones afectades.

Al cap de pocs minuts de conèixer-se la notícia, a les xarxes socials i als mitjans de comunicació —especialment, televisió i portals digitals— hi circulaven imatges del cruent escenari de la tragèdia i de les víctimes, en un estat d’extrema vulnerabilitat (vegeu, a tall d’exemple, aquesta fotogaleria de La Razón). L’endemà, les primeres planes dels diaris no van ser menys.

Una de les fotografies que més va donar la volta al món era la de dues noies ferides i atordides, amb la cara, les mans i els peus ensangonats, i la roba esparracada. Cinco Días, El Punt Avui i La Vanguardia la destacaven en portada. És més, aquest últim rotatiu en va dedicar un article especial, que encapçalava amb l’epígraf “La imatge del drama”, i que es recreava en la història de l’hostessa de la jaqueta groga, convertida “en la icona dels atemptats”. En detallava el nom i els cognoms, l’edat, la nacionalitat, el lloc de residència i de treball, la identitat del marit i dels fills, i es recreava en un minuciós relat de les hores prèvies als fets. El Mundo va publicar una peça similar.

unnamed

Tres dels involuntaris protagonistes de la tragèdia (LV / Agències)

També es van fer virals les històries i els rostres d’altres supervivents, com un conegut jugador de bàsquet alemany —present en les portades d’El País i El Periódico, entre d’altres— i d’un jove missioner mormó. La Vanguardia es va dedicar a recopilar-los en una altra peça, en què gairebé cosificava les vides d’aquestes persones; per exemple, parlava del jugador de bàsquet com “dos metres d’altura estesos al terra” o com “115 quilos van sortir volant per l’aire com si fos un coixí de plomes”. Per la seva banda, La Sexta es referia al missioner nord-americà com un heroi, fent un joc de paraules amb la lesió que va sofrir com a conseqüència d’“un atac que, com a l’heroi de Troia, li ha tocat el seu tendó d’Aquiles”.

Aquestes imatges i l’ús que se’n va fer posen en relleu diverses qüestions deontològiques que van passar per alt a bona part de mitjans nacionals —i internacionals— que les van reproduir. És legítim mostrar i parlar tant obertament de les víctimes? El segon punt del principi de responsabilitat del Tesaure d’Ètica Periodística elaborat pel periodista i professor titular de la Universitat Pompeu Fabra Dr. Salvador Alsius i els codis deontològics de referència de la professió periodística recorden que la protecció a la intimitat, a la imatge i a lhonor sha dextremar en casos de dolor i aflicció, tant en adults com, sobretot, en menors.

Concretament en el cas del terrorisme, cal tractar les víctimes no només com a persones dignes del major respecte, sinó com a necessitades duna atenció i un tracte especialment prudent i escrupulós. Així ho recullen l’Informe sobre el tratamiento informativo en los medios de comunicación respecto de las víctimas del terrorismo de la FAPE (art. 4) i les Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals del CAC (art. [D] 2), entre d’altres.

Per tant, els mitjans han d’evitar, per norma general, el recurs a imatges de les víctimes i el seu posterior ús de forma reiterativa. Així mateix, tampoc seria acceptable “la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin” (Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, art. 9).

Amb o sense consentiment, és evident que la reiteració d’aquestes imatges no fa res més que contribuir a lespectacularització i dramatització del succés. Un exemple significatiu el trobem a Telecinco i Cuatro. Uns dies després de l’atac, totes dues cadenes es feien ressò del testimoni d’un treballador de l’aeroport de Zaventem que havia sobreviscut als atacs. El vídeo es recrea —tant visualment com de paraula— en escenes de dolor i patiment de la víctima; combina plans detall de les seves ferides, talls i cremades amb recursos dels moments posteriors a l’explosió —on, en un ambient de pànic, s’intueixen cadàvers i persones mutilades—; i dóna veu a un home “moralment mort”, amb “cicatrius profundes que trigaran a curar-se”.

Tot i no tenir una definició de ‘bon gust’ completament definida i objectivable (Tesaure, 4.3.2), sí que podem dir que moltes de les informacions emeses són de mal gust. Només cal veure, per exemple, una de les notícies més llegides al digital elMón la nit dels fets: una foto d’un clau al pit d’una de les víctimes.

En definitiva, els citats anteriorment són només alguns dels múltiples casos que hem pogut veure en les darreres setmanes als mitjans arran dels fets de Brussel·les. Tots ells posen en evidència el conflicte entre el dret a la informació i el deure periodístic de respectar els drets de les persones (International Principles of Professional Ethics in Journalism de la UNESCO, art. 6; Resolució 1.003 sobre Ètica Periodística del Consell d’Europa, arts. 23-24). Es tracta d’un terreny especialment pantanós quan fa referència a tragèdies humanes, que reclamen un tractament informatiu rigorós, sensible, i allunyat del sensacionalisme i l’espectacularització.

NOTA: Aquest article és el primer d’una sèrie de peces en què s’analitza el tractament informatiu que van fer els mitjans d’àmbit estatal sobre els atemptats a Brussel·les. Aquesta se centra en el principi de responsabilitat i, especialment, en qüestions relatives a la privadesa.