Morbositat i espectacularització: la premsa esportiva i la mort del futbolista Emiliano Sala

Autor: Guillem Fabo (@guillemfabo)

El futbolista argentí Emiliano Sala va morir en un accident aeri el 21 de gener del 2019. Els principals diaris esportius a Espanya van fer un seguiment ampli del succés en les seves edicions digitals que no s’adequa a les prescripcions dels codis deontològics nacionals. Des de la desaparició del jugador fins al rescat del cadàver i la celebració del funeral, Marca, As, Sport i Mundo Deportivo van publicar múltiples peces que vulneren els principis ètics de la professió periodística.

El tractament que aquests quatre diaris van fer de la mort de Sala és un exemple de sobreatenció mediàtica d’una tragèdia. Marca, As, Sport i Mundo Deportivo no van respectar el sentit de la mesura i la proporcionalitat que promou el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) en les seves Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. A més, aquestes publicacions, en lloc de prescindir de les informacions que poguessin vulnerar la privadesa dels afectats (Art. 5 – Recomanacions adreçades especialment a les empreses audiovisuals), van difondre-les.

Mundo Deportivo va fer un seguiment de l’accident deontològicament qüestionable tenint en compte el principi de responsabilitat. Les peces “El padre de Emiliano Sala rompe su silencio tras hallarse el avión“, “A Emiliano Sala le obligaron a subir a la avioneta” o “El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’són invasions a la intimitat que es recreen en el dolor i patiment dels familiars i amics del futbolista. Aquestes tres peces també vulneren el principi de veracitat, ja que són textos sensacionalistes que busquen la morbositat de la tragèdia.

Mundo Deportivo es recrea en el patiment de la parella de la víctima
(El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’)

Segons les Recomanacions del CAC, els mitjans de comunicació han de tractar les persones afectades per alguna tragèdia amb una atenció especialment prudent i escrupolosa (Art. 2 – Recomanacions finals adreçades a la consideració general). En aquest sentit, el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya sosté que les persones particularment més vulnerables han de ser tractades amb respecte i dignitat per evitar “intromissions innecessàries” i “especulacions gratuïtes sobre els seus sentiments i circumstàncies” (Art. 9). En aquest sentit, la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa també adverteix que el periodista haurà d’evitar les especulacions en les seves circumstàncies (Art. 4).

En la línia de Mundo Deportivo, el diari As va publicar en la seva edició digital una entrada titulada “Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala” que incorporava un vídeo amb alguns dels gols que Sala havia marcat durant la seva trajectòria. Aquesta peça buscava satisfer la morbositat dels lectors. “Ha sido encontrado el cuerpo sin vida del delantero argentino. Queremos recordar como homenaje algunos de los grandes goles de su carrera“, van afegir a l’entrada quan els equips de rescat van trobar el cos.

As va publicar una recopilació dels millors gols de Sala (Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala)

D’altra banda, el diari Marca va incloure dues captures de pantalla de les converses per WhatsApp de Sala quan organitzava el viatge i una fotografia de les restes de l’avioneta sinistrada en l’entrada “Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff“. En una altra peça, Marca va publicar un àudio del futbolista que va enviar mentre viatjava. Aquestes dues entrades d’aquest diari també buscaven la morbositat. Sobre les possibles causes de l’accident, el diari Marca contradiu l’article 17 de la Resolució 1.003 del Consell d’Europa perquè en la peça “Emiliano Sala: un caso abierto con muchas incógnitas por resolver” especula sobre les possibles causes de l’accident sense determinar si són opinions, interpretacions o conjectures.

Marca va publicar missatges de WhatsApp del futbolista i una fotografia de les restes de l’avioneta (Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff)

El diari Sport, que també va fer un seguiment exhaustiu del succés, va publicar una crònica del funeral del futbolista. La frase inicial del text fou la següent: “El pequeño pueblo de Progreso vivió ayer el que probablemente sea el día más triste de su historia“. Sobre l’ús del lèxic que s’ha d’emprar en informacions sobre tragèdies, les Recomanacions del CAC estableixen que s’han d’evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat d’un esdeveniment (Art. 15 – Recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual).

Marca va arribar a publicar un article d’opinió d’un periodista que havia entrevistat Sala dos mesos abans. El diari presenta l’article amb l’avanttítol “La opinión del periodista que le entrevistó en MARCA hace dos meses“. El periodista utilitza adjectius i expressions que contradiuen les prescripcions anteriorment esmentades: “El mar no puede haber cortado su camino. Los sueños de Sala merecen un milagro“. Un altre exemple més de com la premsa esportiva va buscar i aprofundir en la morbositat i l’espectacularització de l’accident.

Anuncis

Deontologia incendiada

Autor: Martí Odriozola (@martiodriozola)

Informar d’una tragèdia no és fàcil. I si hi ha menors, encara menys. Partint d’aquesta base, és necessari que, en situacions complexes, els periodistes facin un exercici d’autoanàlisi per evitar caure en errors deontològics. Situem-nos. Diumenge 3 de març. Set del matí. Barri de Les Corts. I un incendi d’origen encara desconegut causa dues morts. Evidentment, la notícia apareix com a última hora al Twitter, als mitjans digitals i als butlletins de ràdio, i els informatius de televisió del migdia en fan el seguiment. I no és una tasca senzilla. Donem un cop d’ull al que van fer diferents televisions: tres públiques –TV3, Betevé i La1– i tres privades –Cuatro, La Sexta i Telecinco–. Les sis van caure en els mateixos paranys.

D’entrada, sorprèn que la majoria de mitjans diuen l’adreça del pis sinistrat i donen tota mena de detalls sobre la seva ubicació. Quin interès tenen aquestes dades? Per què hem de dir el carrer, el número i el pis de l’incendi? No és suficient dir el barri? I si hi ha un familiar o amic que no en sabia res i se n’assabenta per la televisió? És oportú tenir present que, moltes vegades, tenir la informació no és sinònim d’haver-la de difondre. I, en aquest cas, l’adreça no és rellevant ni té interès públic i, per tant, hem d’obviar-la.

En segon lloc, moltes de les televisions obren les seves peces amb les imatges de les flames gravades per testimonis quan el foc encara era viu. A més, només TV3 atribueix l’autoria de les imatges. Ara bé, és necessari mostrar-les? Què ens aporten informativament? Quin impacte emocional pot tenir per la família veure les flames que han acabat amb la vida dels seus familiars? Massa sovint, l’espectacularitat s’emet sense filtres.

En tercer lloc, en totes les peces apareixen com a testimonis persones veïnes de l’edifici o properes al lloc del sinistre que expliquen què van sentir i com van viure els fets. I en la meitat dels informatius apareixia una menor donant la seva versió. De fet, casualitat o no, era la mateixa nena qui parlava a les tres televisions. Calia? Com de necessari és que una nena faci de testimoni? No hi havia més gent? El que diu té prou rellevància per justificar-ho? Cal plantejar-se més a fons si és necessari incloure menors en aquest tipus de notícies.

En quart lloc, les diferents peces informatives abusen dels plans de la gent que ha estat desallotjada de casa seva com a conseqüència de l’incendi: persones amb pijama o amb els seus nadons en braços i en una situació que no és còmode i agradable per elles. Quina novetat ens aporta? Què hi treu l’espectador de veure les desgràcies de la gent? Són necessaris uns plans tan tancats? Per voler-ho explicar tot, a vegades ens passem de frenada.

Per acabar, a títol anecdòtic, més d’un mitjà col·loca al mateix nivell les dues víctimes mortals i el gos que vivia amb elles al pis; “dues persones i el seu animal de companyia han perdut la vida”, diuen a Betevé. Des del respecte pels animals, potser convindria diferenciar-los una mica més. També és bo mencionar que TV3 és l’únic canal que fa esment a una explosió com a possible causa de l’incendi, en una versió explicada pels testimonis que s’oposava amb la dels bombers; el que uns deien que era causa, pels bombers podia ser conseqüència.

En relació al tesaure de l’ètica periodística, la cobertura de l’incendi de Les Corts es pot relacionar, fonamentalment, amb el principi de responsabilitat, lligat a la invasió de la intimitat, la privacitat i la protecció dels menors, així com al dolor i al sofriment. D’altra banda, també manté un cert vincle amb el principi de veracitat i el rigor informatiu, associat a les fonts i a la precisió i exactitud, per exemple, a l’hora d’explicar les causes –encara desconegudes– de l’incendi. També cal mencionar la selecció de les imatges, que tendeixen a l’espectacularització del sinistre.

En tot aquest assumpte, és imprescindible citar les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals, que fan referència explícita als diferents elements analitzats. D’entrada, el CAC és taxatiu i sentencia que, en aquests casos, “cal evitar, en general i fins on sigui possible, recórrer a la participació de menors”. Afegeix que no haurien d’emetre’s “primers plans o plans curts de persones en situació de patiment” i mai sense el seu consentiment explícit i recorda que “incrementar pel zoom la sensació de proximitat […] sovint pot vulnerar la seva privadesa”. El CAC també subratlla que “convé extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat”. Queda palès, doncs, que els mitjans comentats es van distanciar d’aquestes premisses.

En la mateixa línia, el Col·legi de Periodistes defensa que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables” i la FAPE afegeix que “en el tractament informatiu dels assumptes en què hi hagi elements de dolor en les persones afectades, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Per la seva part, la UNESCO insisteix en el fet que “una part integral dels estàndards professionals dels periodistes és el respecte pel dret de l’individu a la intimitat i la dignitat humana”. Per la seva banda, el llibre d’estil de la CCMA defensa que “a les informacions sobre catàstrofes” cal evitar recrear-se “en el dolor de les víctimes i del seu entorn afectiu”. I el de RTVE manté que “en el cas de tragèdies, els professionals de RTVE han d’adoptar les màximes precaucions per preservar la intimitat i el respecte al dolor de les víctimes”.

Feta la radiografia, es fa palès que a nivell teòric i discursiu, els diferents actors periodístics tenen clara quina ha de ser la manera d’informar d’una tragèdia com un incendi mortal, però, a la pràctica, els professionals no ho apliquen com caldria. S’han de fomentar, doncs, els processos de revisió i autoavaluació que garanteixin una pràctica periodística rigorosa, respectuosa i d’acord amb l’ètica que ha de bastir qualsevol notícia. Només així farem un bon periodisme.

Tot i disposar del material, en aquest article no s’han inclòs imatges de les peces estudiades per no reincidir en els errors deontològics analitzats. Es poden consultar en els enllaços que apareixen al segon paràgraf de l’escrit.

El tractament mediàtic de les dones esclavitzades sexualment per Daesh: denúncia o sensacionalisme?

Autora: Pilar Tomás (@pilartomas_)

El conflicte sirià és escenari de brutals atrocitats des de fa ja gairebé vuit anys. En aquest context, les veus femenines són silenciades i maltractades, especialment les de l’ètnia yazidita, històricament perseguida. Milers d’aquestes dones són assassinades cada any per Daesh, mentre que moltes d’altres són segrestades pel grup terrorista per convertir-les en les seves esclaves sexuals.

Segons les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya sobre el tractament del tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual, cal “donar visibilitat a les històries de vida” de les dones afectades (art. 2). Amb tot, són molts els mitjans que subestimen la importància de difondre el seu testimoni.

Un exemple d’aquesta pràctica reprovable és el reportatge ‘La esquizofrénica relación de Estado Islámico con las mujeres’, publicat per BBC Mundo el 28 d’agost del 2015. A part de l’evident càrrega estigmatitzant de l’adjectiu “esquizofrènica”, la peça parla de les joves yazidites consultant suposats experts –entre aquests, un exmembre d’Al-Qaeda–, abans que les mateixes dones, que són cosificades en referir-se a elles com a “piezas clave”.

Prescindir de la veu de les joves yazidites suposa contravenir el segon principi del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que estableix que cal donar “oportunitat de resposta” a la persona afectada. De la mateixa manera, la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) considera que el periodista ha d’oferir als afectats donar “la seva pròpia versió dels fets” (art. 3.1.A).

Captura de pantalla del reportatge publicat a BBC Mundo

Paradoxalment, tot i que el reportatge només recull el testimoni directe d’una dels milers de dones esclavitzades per Daesh –descrita com “una que recientemente logró huir”–, les fotografies que l’acompanyen sí que mostren primers plans de diverses de les joves i el seu nom i cognom, a més de peus de foto que les criminalitzen explicant els seus “volguts” vincles amb els terroristes.

Això vulnera el principi de privacitat –el dret a la pròpia imatge– i dignitat humana, recollits per la UNESCO (art. 6) o la resolució 1.003 del Consell d’Europa (art. 33). A més, contradiu les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya citades anteriorment, que subratllen que cal evitar que aquestes joves puguin “ser identificades en absència del seu consentiment” (art. 9).

Més enllà d’aquest reportatge, n’hi ha molts d’altres que sí que narren a les històries de vida de les dones esclavitzades sexualment per Daesh, malgrat que sovint són notícies que recorren al sensacionalisme per atreure l’atenció dels lectors.

Aquest és el cas del reportatge ‘Hablan las esclavas sexuales del ISIS: “Nos olían, nos violaban, nos torturaban…”’, publicat a El Confidencial el 4 de juny del 2015. El titular, que respon a la lògica del clickbait, difon el testimoni d’una jove de 17 anys. Al llarg del text, es reprodueixen tota mena de detalls dels maltractaments que va patir: “Me pegaban y violaban incluso dos a la vez” o “Sus guardas me violaban al menos cinco veces cada día”.

Segons la periodista i traductora kurda Amina Hussein, reportatges com aquest no respecten “el dret a la privacitat i a la intimitat” de les dones alliberades del Daesh perquè difonen “massa detalls sexuals” que, considera, són “innecessaris”. Hussein, que ha entrevistat diverses d’aquestes joves yazidites, assegura que li han explicat que sovint els periodistes els fan preguntes com “què et van fer, exactament?” o “com et violaven?”.

A part, les declaracions que inclou el reportatge de El Confidencial evidencien que la jove entrevistada està vivint una situació traumàtica:

Captures de pantalla extretes del reportatge publicat a El Confidencial

El reportatge desobeeix diverses de les recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals, atès que vulnera la dignitat de la jove en una situació en què “la seva capacitat de decidir lliurement es veu greument afectada”, amb l’agreujant que es tracta d’una menor d’edat. Per això, la peça també contradiu el Decàleg per a un tractament informatiu adequat de les persones joves, de la Secretaria de Joventut de la Generalitat, que emfatitza que cal respectar el seu “dret a la intimitat, a la imatge i a la dignitat” (art. 7).

“Ser la seva veu”

En paraules de Hussein, el tractament mediàtic desitjable d’aquesta mena de casos consisteix a “explicar la història” de les dones yazidites –“quants anys tenen, com va ser el seu segrest per part dels terroristes i quina mena de tortura van patir”– evitant caure en l’“espectacularització”. “Cal ser la seva veu”, conclou la periodista.

En aquest sentit, el reportatge que Hussein va publicar el 6 de març del 2019 a Pikara MagazineMujeres yazidíes, de esclavas sexuales a guerrilleras’ constitueix un exemple de bona pràctica deontològica. En ell, narra el testimoni de dues dones que havien estat esclavitzades per Daesh i, lluny de victimitzar-les, parla d’elles com a “supervivents” i “guerrilleres”.

Això no significa que la periodista eviti fer referència a les històries personals de les joves; al contrari, dona visibilitat i denuncia els maltractaments que van patir, tot fugint del sensacionalisme i rebutjant que aquests les defineixin. Per això, dedica la major part del text a contextualitzar políticament i socialment la situació de les dues entrevistades, així com la dels milers de yazidites que han estat segrestades per Daesh des que l’any 2014 el grup terrorista va instaurar el seu califat en territori iraquià i sirià.

“Vides humanes, com la meva o la seva, lector”

Autora: Laura Roig Casanovas

Responsabilitat davant la vida dels altres. Davant l’ètica. Davant el periodisme, en general. Responsabilitat davant la privadesa, la intimitat, la protecció, el dolor i el patiment. Sobretot davant de tot allò que comporta més delicadesa i sensibilitat.

Davant l’accident de tren de Santiago de Compostela l’any 2013, La Voz de Galicia o El Correo varen il·lustrar les seves portades amb imatges que no adjuntaré, ja que penso que no s’han de continuar difonent. Imatges de ferits i fins i tot de morts, a primer pla, per a causar impressió i mostrar sense filtres les conseqüències del succés. Aquest és un dels molts casos on, el periodista, en escollir-les, no va ser respectar la privacitat d’aquelles persones vulnerables pel fet del moment. Recordem, així, que l’article 9 del Col·legi de Periodistes de Catalunya remarca que cal respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en casos que generin situacions d’aflicció o dolor.

Podríem complementar-ho amb exemples més recents. El País, El Mundo o l’ABC, davant l’atemptat de La Rambla, varen publicar fotografies en portada on hi havia cossos sense vida o primers plans de ferits. Tal com ens recorda el codi deontològic de Berria, “per il·lustrar accidents, atemptats i catàstrofes, no es publicaran fotografies de primeríssims plans”. I aquests tampoc els afegiré. Penso que no era necessari usar aquestes fotografies per mostrar la magnitud de la tragèdia.

“Unidos contra el terrorismo” acompanyat d’aquest llaç blanc, del diari La Razón, considero que va ser un bon exemple. El lector, només amb el titular i els coneixements previs, ja s’imagina la desgràcia. El diari Sport crec que també va actuar de manera responsable. “Tots units fem força” amb la imatge  de Barcelona des de la part més alçada de la ciutat. En aquell moment, no considero que fos necessari impactar. Només calia, amb respecte, informar.

Los nombres del horror”: exemple d’un bon ús del principi de responsabilitat

El Periódico, diumenge 10 de febrer, va publicar un especial sobre els refugiats: un homenatge a tots aquells que, intentant creuar el Mediterrani, han perdut la vida. L’editorial, aquell dia, començava així:

La portada de l’especial “Más Periódico” impactava. Mostrava una imatge d’una pastera plena de gent, des de dalt, al mig de l’aigua. Envoltats d’un fons blau infinit, s’observaven persones. En mig de l’oceà. I un número gegant al centre de la pàgina no et deixava indiferent. 35.597. Des del principi, doncs, el mitjà es manté al marge de qualsevol vulnerabilitat. Sense anar més enllà, en aquesta fotografia hi poden haver menors perfectament. Tal com recorden els principis generals de la FAPE, el periodista ha de respectar la intimitat prestant especial atenció als menors en les imatges. Al decidir publicar aquesta, no corre el perill de desobeir-hi.

“La travesía de la muerte” o “La frontera más peligrosa” són alguns dels titulars que acompanyava un dels reportatges de l’interior. Tractant la desigualtat, l’exclusió, els beneficis econòmics o l’“Encropolítica”, per analitzar les polítiques migratòries. Tractant el capitalisme neoliberal, el dret a la vida i les causes per les quals fugen. També els obstacles que es troben en el camí i la teoria “efecte trucada”. El reportatge de Javier de Lucas parla de tots aquests aspectes, per referir-se als refugiats. Per informar-nos. Per fer-nos reflexionar sobre la crisi d’humanitat que defineix els nostres temps. Hi incloïa un infograma del total d’immigrants arribats a les costes europees l’any 2018, i un gràfic de les arribades i xifres de morts. Del milió que varen arribar l’any 2015, aquest any passat, en varen arribar 116.000. Així que evitant qualsevol contingut sensibilitzador, l’autor ens intentava contextualitzar i informar sobre la tragèdia.

La  ONG UNITED, recull totes les morts que hi ha hagut intentant arribar a Europa des de l’any 1993 en “The List”. Un Excel d’una cinquantena de pàgines que recollia dades com el lloc, la data i la causa de la mort de cada migrant. 35.597 noms.

Penso que veure el número en portada impactava. Però quan em vaig trobar aquesta llista davant els meus ulls, anava passant les pàgines i veia que no s’acabaven, vaig adonar-me’n de la necessitat que hi ha de crear una consciència col·lectiva. I de com de bé va fer-ho El Periódico aquell dia. El camí fàcil hauria sigut  buscar milers d’imatges de ferits, malalts i de cadàvers. D’aquesta manera, també m’haguera commogut. Però tal com anomenen les recomanacions a la informació audiovisual del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, no haurien de ser emeses fotografies de primers plans de persones en situacions de patiment. I aquest mitjà va decidir publicar una cinquantena de pàgines plenes de noms em van fer donar compte que estem parlant de vides. Que totes tenen nom, any de naixement, identitat, origen. I que totes elles, també, tenen data final. Penso que el mitjà va tenir present l’ètica, en tant a respectar la privacitat de totes aquestes persones.

Aquell dia El Periódico ho va aconseguir. Va emocionar. I ho va fer amb respecte a la vida i a la dignitat humana. I també amb respecte davant la vulnerabilitat d’un fet tan delicat com el dels refugiats. Com deia Javier de Lucas al reportatge, “vides humanes, com la meva o la seva, lector”.

El límite de las imágenes: el caso de Felipe Gómez-Alonzo

Autor: Javier Pérez Ramírez (@javierburfis)

Estas últimas semanas España y el mundo se han visto conmocionados por el caso del pequeño Julen, del que varios medios de comunicación han intentado sacar tajada; pero esto no va sobre el caso Julen. Paralelamente, se estaba dando el caso del retorno al país del niño guatemalteco de 8 años que falleció en custodia de los Estados Unidos en Nochebuena. El pequeño Felipe Gómez-Alonzo había sido detenido junto a su padre el 18 de diciembre en Texas por entrar, según las autoridades, ilegalmente en el país.

Mientras sucedía este retorno para que su familia pudiese decidir qué hacer con el féretro, se hacían labores de búsqueda del famoso caso del ‘pequeño Julen’, en el que el niño cayó en un pozo de Totalán (Málaga) a 71 metros de profundidad. La cobertura que se hizo del suceso fue cuestionable deontológicamente, pero eso ya es otro caso. Volviendo al caso de Felipe Gómez, el domingo 27 de enero (justo un día después de que encontraran el cuerpo sin vida de Julen) TV3 elaboró un sumario de noticias breves del mundo, entre las que se incluyó la información del entierro del niño guatemalteco.

La noticia que se está tratando dura 28 segundos en un total de un bloque de 1:20. Evidentemente es obvio que se le dé una cobertura mayor al caso de Julen por proximidad e interés general, pero según el Código Deontológico de la UNESCO, más en concreto en su décimo principio, se debe promocionar una nueva manera de transmitir información a escala internacional. Sin embargo, no es el tiempo lo que cojea en esta pieza, si no las imágenes que se ven en ella.

 

El metraje que se utiliza para ilustrar la noticia contiene imágenes explícitas del féretro abierto, mostrando al pequeño Felipe de 8 años ya fallecido y embalsamado, mientras la familia del mismo. Estas imágenes chocan nada más verlas, pues no suelen aparecer este tipo de momentos tan íntimos. De hecho, los puntos 11 y 12 del Código Deontológico del Col·legi de Periodistes de Catalunya respaldan la postura de no ver estas imágenes en televisión, pues se deben proteger los derechos de los menores de edad, evitando difundir la identidad del menor (y más si es víctima). En este caso podría entenderse que se difundiese el nombre del niño, si la familia así lo quiso, pero en ningún caso filmado en las circunstancias que se dan. Atendiendo al libro de estilo de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), de la que forma parte TV3, se pretende “garantizar el bienestar físico y emocional de los niños” que aparecen en las informaciones (2.3.3.1. La intervenció dels menors)

Además, se tiende a pensar que los muertos no tienen derechos. Es, en parte cierto, pero no lo es cuando se trata del derecho al honor y a la propia imagen, y mucho menos cuando hay menores. El punto 12 del Código Deontológico del CPC decreta que se debe “salvaguardar la dignidad de las personas y su integridad física y moral”. De igual manera, el tesaure de la ética periodística elaborado por el Dr. Salvador Alsius, en el que choca con el punto número 4 de principio de responsabilidad, pues las imágenes violan el derecho a la intimidad y sus sub-puntos 4.2.1., 4.2.2. y 4.2.3.

Desde la deontología, la distorsión y el uso inadvertido de la imagen de las personas pueden causar daños morales y materiales. El artículo nº4 del código deontológico de la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas en España) deja claro que en elementos de dolor o aflicción, “el periodista evitará la intromisión gratuita, al igual que el nº6 que exige máximo rigor en el tratamiento de información relacionada con menores de edad. A nadie se le habría ocurrido poner una imagen del rescate de Julen o de su entierro; de hecho, el único material gráfico que se publicó del niño malacitano fueron dibujos y fotos en las que solo aparecían las autoridades en labores de rescate.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Retomando de nuevo el Código Deontológico de la UNESCO y su tercer principio, la responsabilidad del periodista pasa por actuar bajo una determinada “consciencia ética”, utilizando la información como un bien social y no como una mercancía. El hecho de acceder a un funeral, además de un menor, ya podría ser cuestionable en sí mismo, pero hay maneras y maneras; por ejemplo, la BBC que se emite en América Latina también compartió un vídeo similar en su página web, pero no muestra de manera tan explícita el cuerpo del pequeño Felipe.

Análisis deontológico del tratamiento mediático al caso ‘El Rey del Cachopo’: Una lucha contra el periodismo machista

Autora: Mari Milena Villena (@marymvillena)

Los medios de comunicación son instrumentos responsables de la formación de una opinión pública con perspectiva de género. Estos deben reeducar a la sociedad dentro de una estructura de comportamiento alejada del androcentrismo. El trabajo anual de medios online como Pikara Magazine Online u Origen, Observatori Regular per la Igualtat de Gènere en noticiaris permite afirmar que el trato que el periodismo da a la violencia machista está muy lejos de ser el ideal.

Fuente: Getty Images

El caso ‘El Rey del Cachopo’

El empresario César Román fue acusado en noviembre de 2018 de matar a su novia, Heidi Paz. Este hombre es presunto culpable por haber mutilado a Heidi e introducido sus restos en una maleta que, posteriormente, habría intentado quemar en una nave industrial. A continuación, paso a analizar algunas de las noticias que diversos medios de comunicación locales y nacionales han realizado con el fin de cuestionar la ética profesional de los mismos:

 Errores deontológicos

  • Pseudónimo: Todos los rotativos analizados mencionan a César Román bajo el pseudónimo de ‘El Rey del Cachopo’. Una práctica recurrente que no sólo protege al presunto culpable, sino que desprotege a la víctima y deposita todo el protagonismo sobre ella.
  • Asunto político: ARA publica la pieza en el apartado ‘Sociedad’. La violencia de género es un problema estructural que no debería ser tratado como un suceso aleatorio equiparado a tantos otros.
  • Humanización: El País relata una noticia la cual busca humanizar al presunto culpable a través de testimonios parciales como el dueño del restaurante en el que Román trabajaba: “Rafael Luján era puntual, limpio, ordenado. […] Un tipo corriente, expansivo y charlatán”. [El empresario César Román estuvo meses oculto bajo la identidad de Rafael Luján]
  • Culpabilización: El Mundo publica una pieza inapropiada que pone el foco en la víctima con un titular que culpa a Heidi de lo acaecido: “La novia del Rey del cachopo le tiró el anillo a la cara cuando éste le pidió matrimonio”.
  • Sensacionalismo: ABC continúa dando protagonismo al ya culpable una vez este ha ingresado en prisión. El rotativo de Rubido presenta una noticia sin valor informativo donde se dice que Román desea seguir trabajando como cocinero en prisión.

Ética periodística

En tanto que la figura femenina forma parte de un grupo social desfavorecido y la violencia de género es una materia de especial sensibilidad social, los principios de justicia y responsabilidad deberían ser respetados a la hora de tratar noticias como la expuesta anteriormente. El artículo 33 del Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística establece que los medios deben rechazar toda discriminación por razón de sexo a cualquier minoría socialmente marginada, en este caso la mujer. En la misma línea, el código deontológico del Col·legi de Periodistes de Catalunya informa en su anexo D de la obligación de todo medio de impedir la emisión sin control de mensajes en línea sexistas. Por ello, a continuación, paso a justificar los errores deontológicos encontrados con anterioridad a partir de su regulación correspondiente:

Ara: Asunto político. El manual de estilo para el tratamiento de la violencia machista y el lenguaje inclusivo en los medios de comunicación de la Unió de Periodistes Valencians dice en su punto 1: Ubicación en la sección política. Se trata de un asunto de dimensión social y política y hay que ubicarlo en esta sección o en otras de marco territorial […]. No se tendría que poner en las secciones de sucesos o sociedad.

El País: Humanización. El manual de estilo para el tratamiento de la violencia machista y el lenguaje inclusivo en los medios de comunicación de la Unió de Periodistes Valencians dice en su punto 14: El vecindario y la familia no son necesariamente una fuente solvente y acreditada. Los testimonios poco o nada calificados del vecindario no ayudan nada a entender, […] desde la proximidad condicional la opinión ciudadana.

El Mundo: Culpabilización. La guía para el tratamiento informativo de la violencia de género del Consejo Audiovisual de Andalucía establece en su punto 11 lo siguiente: Ayuda y protege a las víctimas. […] No es un personaje público. Su vida privada tampoco debe serlo.

ABC: Sensacionalismo. El Código para el tratamiento informativo de la violencia de género de la Junta de Castilla y León establece en su punto 7 que se debe: Evitar el uso de imágenes o recursos narrativos sensacionalistas o morbosos.

El tratamiento periodístico a los casos de violencia de género acarrea otro problema deontológico que sería interesante tener en cuenta: la presunción de inocencia. El artículo 5 de los principios generales del código deontológico de la FAPE establece la obligación del periodista de mantener como inocente al sujeto hasta que se demuestre lo contrario, evitando la publicación de información innecesaria que se adentre en la vida privada de la persona y ponga en peligro su identidad, especialmente cuando se hable de delitos contra la libertad sexual. Los cuatro diarios analizados respetan lo explicado, dado que han hecho referencia a Román en calidad de presunto culpable evitando la creación de lo que se conoce como juicio paralelo. Ejemplo de ello es la noticia del ARA en la que se emplean los términos “presunto autor de la muerte de” y “presunto asesino”.

 

Quan el periodisme toca fons: El tractament mediàtic de l’assassinat de Gabriel reobre el debat sobre l’ètica periodística

Autor: Pere Simon (@peresimon93)

El cas de l’assassinat de Gabriel, el menor que va desaparèixer el passat 27 de febrer a Las Hortichuelas de Níjar (Almeria) porta des de fa setmanes a primera línia mediàtica de molts mitjans espanyols i catalans. El sensacionalisme i la manca de cura ètica a l’hora de tractar el cas ha tornat a posar sobre la taula les carències que viu avui en dia el periodisme a casa nostra. Com s’ha de tractar un cas d’assassinat com aquest? La nostra obligació a l’hora d’informar correctament i amb dignitat passa per tenir en compte el que, malauradament, molts mitjans semblen obviar: la deontologia periodística.

És difícil que no ens vingui a la memòria el cas de les nenes d’Alcàsser’ (València), que va commocionar la societat espanyola el gener del 1993. El programa De tú a tú (A3) de Nieves Herrero, va convertir la població en un plató televisiu, on familiars i amics de les víctimes van compartir els seus sentiments. Sens dubte, una de les expressions màximes de l’espectacularització del dolor, quan va desaparèixer la frontera entre allò privat i allò públic. Són molts els que consideren que a Alcàsser va néixer el reality show i l’anomenada ‘teleescombreria’. Si ens fixem en l’article 4 del Codi Deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), “en el tractament informatiu dels assumptes amb elements de dolor en els afectats, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Va ser el dia on l’ètica periodística va ‘saltar pels aires’. I no va ser l’únic.

Tornem al cas en qüestió per veure com ens ho han explicat els mitjans. En primer lloc, ens fixem en el tractament del llenguatge per tal d’informar. En aquest sentit el diari ABC titulava el passat 12 de març –l’endemà de descobrir el cos sense vida del menor Gabriel–, “El mal estaba en casa”, juntament amb una fotografia en primer pla de la víctima i l’assassina (en aquell moment presumpta assassina) rient. Segons el punt 15 de les ‘recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual’, dins de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’, “en la informació sobre tragèdies personals cal ser particularment amatents amb el lèxic emprat. Convé evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat”.

L’ABC va optar per un titular cinematogràfic. Font: Kiosko.net

Aquesta manca d’ètica ja va estar present quan van trobar el cadàver de Diana Quer el passat 31 de desembre –l’ABC posava en portada una fotografia del cos tapat de la jove, i afegia: “Maniatada, estrangulada y arrojada a un pozo”–. Òbviament, aquests titulars busquen un dramatisme totalment inacceptable.

En casos de tragèdia i mort, els mitjans no han de donar detalls innecessaris ni recrear-s’hi. Font: Kiosko.net

L’altre cara de la moneda la trobem amb un titular purament informatiu, com per exemple el que va utilitzar el Diario de Sevilla: “Hallan el cadáver de Gabriel Cruz en el coche de la novia de su padre”. Ara bé, aquí ens trobem amb un altre conflicte deontològic. És adient dir el nom de la víctima quan és un menor?

L’article 11 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya diu que “s’ha de tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareguin com a víctimes”. A més, el codi deontològic de la FAPE diu, en el punt 4 dels principis generals, que “es tractaran amb especial atenció els assumptes que afectin a la infància i la joventut i es respectarà el dret a la intimitat dels menors”. El sisè principi del codi de la UNESCO també focalitza en la importància del respecte cap a la intimitat i dignitat humana. Així doncs, mencionar el nom del menor es una greu errada deontològica que afecta el principi de responsabilitat.

Podríem posar desenes d’exemples on s’ha fet un tractament mediàtic que s’ha situat a mig camí entre la informació i l’espectacle. Els mitjans audiovisuals –per la seva immediatesa i contingut emotiu– han estat els capdavanters, repetint a totes hores imatges i informacions sobre el cas de Gabriel. Per exemple, TVE, A3 i T5 van emetre en directe el funeral del menor. En el cas d’aquest últim, El Programa de Ana Rosa va connectar en directe amb una reportera que portava dies seguint el cas. Aquesta es va emocionar i no va poder seguir amb la connexió.

El punt 4 de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’ sosté que “cal evitar els desplegaments desproporcionats de mitjans, les connexions innecessàries (…). També l’efecte acumulatiu de l’ús reiteratiu d’unes mateixes imatges”.

Per altra banda, el magazín matinal d’A3, Espejo Público, presentat per Susana Griso, va tractar el cas durant dies, amb tertúlies i especulacions que convertien el plató en un circ mediàtic. Un exemple és quan s’explica amb detalls i material gràfic, les causes de la mort del menor. L’article 15 del manual d’estil periodístic per a informacions sobre casos que afecten a menors és taxatiu: “és en el procés de muntatge on recau la responsabilitat de decidir i triar allò que aporti contingut i, alhora, no incideixi en excés en la figura de les víctimes. Igualment, és en el muntatge on s’ha de valorar allò imprescindible i el que resulta superflu o excessivament punyent”.

 El tractament televisiu del cas ha estat semblant al de Marta del Castillo, la noia que va ser presumptament assassinada a Sevilla el 2009, però que mai se n’ha trobat el cos. Sembla que no se n’aprèn. El cas de Gabriel és l’última mostra de com una part del periodisme espanyol deixa de banda l’ètica de la professió periodística i s’alimenta del ‘morbo’ que generen els casos de desaparicions i assassinats, sempre acompanyats de dolor. El repte de deixar de confondre la informació amb l’espectacle és enorme, però el premi també: fer un periodisme digne i més humà.