L’ètica periodística en la cobertura d’atemptats terroristes

Autora: Cristina Alonso (@CristinaABx)

L’atemptat del 22 de març a Londres va fer que el periodisme augmentés la seva activitat. Els mitjans digitals i les xarxes socials van permetre que la notícia arribés a la major part del públic, però altres vies com la televisió i la ràdio també van informar-ne quasi a l’instant. Un cop la noticia havia estat difosa, els mitjans van disposar-se a nodrir el públic amb tot tipus de detalls sobre l’atemptat. L’aparent intenció: que ningú no es perdés cap detall.

La difusió de la notícia va fer que imatges com aquestes fossin vistes a diversos mitjans:

A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville

A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville

Les imatges són molt dures, sense cap mena de dubte. I també ho eren moltes d’altres que van poder-se veure al llarg de les següents 24 hores de l’atemptat. El format i el contingut d’algunes informacions van fer saltar l’alarma deontològica del periodisme. Altres exemples:

Fotografies de l’atac de Londres publicades a The Huffington Post

  • Sensacionalisme de El Periódico. Titular una peça amb “Hi havia molta sang” i a continuació aportar el testimoni de diverses persones. Resulta sensacionalista i poc rigorós, en cas que no es contrasti bé).
  • Sensacionalisme i vídeos poc apropiats de El País. El mitjà espanyol va fer una peça que s’anava actualitzant periòdicament en funció de les novetats informatives. En un dels vídeos inserits, es pot escoltar una música inadequada per acompanyar aquest tipus de fets.

Aquestes mostres no són aïllades, de fet molts mitjans van difondre aquestes mateixes imatges en repetides ocasions. El cas gràfic sembla el més obvi a qüestionar des d’un prisma deontològic, i és per això que centraré la meva anàlisi a partir d’aquest aspecte.

Segons Salvador Alsius a Codis ètics del periodisme televisiu, la violació principal en aquesta cobertura mediàtica seria la del Principi de Responsabilitat. No s’haurien tingut en compte diversos punts com:

  • La primacia de la vida i de la seguretat de les persones. Aparentment, no s’estaria donant prioritat a l’ajut humanitari mentre es fan certes fotos.
  • La invasió de la intimitat de les persones mortes i ferides. S’està mostrant el dolor i sofriment d’aquestes, elements totalment innecessaris per al lector/espectador.
  • Certes imatges de mal gust, que inciten a l’alarmisme i vulneren el dret de les víctimes i dels lectors/espectadors.

A més, en un primer moment tampoc no s’hauria respectat la presumpció d’innocència del l’assassí, que va ser mostrat en fotografies ferit quan encara no havia estat confirmat el seu delicte. Això atemptaria contra el Principi de Justícia.

Salvador Alsius no és l’únic que ha intentat establir una sèrie de línies a l’hora de determinar què és ètic o no en el periodisme. Existeixen diversos documents i codis a nivell internacional, estatal i autonòmic que esmentarien elements i principis que hagués calgut respectar en aquest cas:

UNESCO. Principis internacionals d’ètica professional del periodisme (1983). Principalment, són dos els principis que s’haurien vulnerat en el tractament d’aquesta qüestió. El primer, el de la responsabilitat social del periodista, que es correspon amb el Principi III del codi de la UNESCO. El segon, que es correspon amb el Principi IV, faria referència al respecte per la privacitat i la dignitat humana.

Federació Internacional de Periodistes (FIP). Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes (1954)
La FIP diu en el punt 4 del seu codi ètic que el periodista farà servir només mètodes justos per obtenir notícies, fotografies i documents. Tot i que directament no s’haurien fet servir mètodes injustos o il·legals, no s’hauria respectat el dret les persones en una situació vulnerable.

Col·legi de Periodistes de Catalunya. Declaració de Principis de la Professió Periodística (1992).
El punt 9 del codi explicita el deure a respectar el dret a la privacitat i diu que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables”. Víctimes d’un atemptat terrorista es podrien incloure dins d’aquest grup. A més, el Col·legi de Periodistes va presentar el novembre de l’any passat una sèrie de recomanacions per a la cobertura d’actes terroristes. En aquest cas, no s’haurien respectat dos dels punts:

  • Drets de les víctimes. “Es recomana abstenir-se de difondre cossos de víctimes mortals si se les pot reconèixer. […] En el cas de víctimes supervivents, només s’haurien de prendre imatges o declaracions quan les persones afectades ho autoritzin expressament”. En el cas del presumpte terrorista, es pot deduir la seva identitat a la fotografia en què encara es troba ferit. Pel que fa a les imatges de les víctimes, caldria comprovar si s’ha demanat el seu permís per a difondre-les, atès que van ser difoses amb molta rapidesa.
  • Drets de l’audiència. “El nivell de duresa de les imatges que rebi ha d’estar justificat editorialment, en funció de si aporten elements informatius rellevants i no pas per la seva morbositat. La ciutadania té dret a no accedir a continguts violents, especialment, en el cas de les ràdios i televisions, durant l’horari protegit”. Algunes imatges resulten impactants per l’espectador, a més de que existeix el perill que les pugui veure algun infant. A més, algunes no aporten cap tipus d’informació rellevant per l’espectador.

Així doncs, caldria replantejar i revisar el sistema d’obtenció de les imatges i, a més, ser curós a l’hora d’escollir què és difon i què no. En cap cas hauria de prevaldre cap interès econòmic o voluntat d’exclusivitat per sobre dels preceptes deontològics esmentats durant aquesta anàlisi. Cal informar d’allò que sigui necessari i d’interès públic, que ajudi a formar una societat més crítica; però en cap cas ha de vulnerar aquesta informació el dret i intimitat dels ciutadans, i més quan es troben en una situació de vulnerabilitat.

Anuncis

Accident d’autobús a Freginals: tres errors en la cobertura d’informació

Autora: Anna Solà (@soflona)

13 estudiants d’Erasmus van morir el passat diumenge 20 de març a Freginals (Tarragona), a causa d’un accident d’autobús. Tornaven de les Falles de València quan el conductor presumptament va adormir-se i va xocar amb la mitjana de l’AP-7, a l’altura del kilòmetre 333. 43 persones van quedar ferides, entre les quals el conductor del vehicle, i van ser traslladades als hospitals de la zona.

La majoria de víctimes eren estrangeres. L’autocar formava part d’un comboi de cinc vehicles d’Autocares Alejandro que tornava de València a la matinada de diumenge. La mobilització ciutadana i per part de les autoritats va ser màxima, posant als familiars vols en disposició per traslladar-se a Barcelona, prestant atenció psicològica als qui ho requeriren i oferint diferents actes en commemoració de les víctimes.

Aquest tipus de tragèdies col·lectives suscita un gran impacte en la societat, motiu pel qual la segueix latent, i requerint informació de seguiment durant hores, i fins i tot dies després de l’accident. Per diverses raons, entre les que segurament troben satisfer la curiositat del públic, i omplir espai i temps de contingut, els mitjans de comunicació van transmetre informació que tendia al sensacionalisme i la morbositat.

Ens aturarem a continuació en els errors que es van cometre en la majoria de mitjans, basant-nos en les peces periodístiques i en els codis deontològics que justifiquen les incorreccions.

1. Declaracions: familiars i persones properes a les víctimes i persones que havien sortit il·leses de l’accident

Una gran part de l’ampliació de la informació en aquest cas, com ha succeït en d’altres similars, es va basar en aquest tipus de testimonis, persones en situació de dolor i afectació personal, d’alteració emocional, el testimoni de les quals no aportava cap novetat pel que fa a la informació.

En aquest error destaca una peça del diari generalista ABC: Una superviviente del accidente de autobús en Freginals: «Ironías del destino, debemos decir que somos afortunados». El diari va aconseguir parlar amb una de les joves supervivents i van plasmar el seu testimoni. A més, van parlar amb un dels membres de l’equip de psicòlegs, manifestant també informació íntima sobre el seu estat, i desvetllar la situació a l’interior de l’hotel on s’havia instal·lat el centre de coordinació i d’atenció a les víctimes.

En aquest cas, aquest diari fa una vulneració del Principi de Responsabilitat del Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius, atès el poc respecte pel Dolor i l’aflicció i la Invasió de la Intimitat, vital en aquesta tragèdia. El Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes es subscriu al respecte cap aquestes persones al punt 6 de la seva declaració de principis:

«Respectar el dret de les persones a les seves pròpies intimitat i imatge, especialment en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i les circumstàncies, sobretot quan les persones afectades ho explicitin».

A més, les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals així ho demanen: «Convé tenir present sempre que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure incrementat per qualsevol via el seu patiment. És imperatiu respectar el seu dret a la privadesa.»

Per tant, tenint en compte que gran part dels testimonis no pot oferir cap exclusiva i es troba en una situació personal delicada, les declaracions que recullen els mitjans s’haurien d’haver centrat en les autoritats i en els experts en la matèria, sempre i quan puguin afegir un component nou a la informació.

 2.Especulacions, causes, acusacions directes i exclusives sense confirmar

En cadascun d’aquests casos, l’audiència cerca responsabilitats i causes en l’accident, a fi d’explicar, entendre i assimilar aquest tipus de tragèdies col·lectives. A causa de la pressió informativa, és difícil discernir entre la informació, la rumorologia i la veritat i cal estar sempre amatent als informes policials i les sentències al respecte (i per tant al lèxic emprat, tenint sempre en compte la presumpció d’innocència).

En aquest error cau la portada del diari generalista espanyol La Razón: «¡Lo siento, me he dormido!». Obre amb una exclusiva que s’havia estat considerant el dia anterior pel que fa a les hipòtesis de l’accident, però realment el conductor de l’autocar es va a negar a declarar el mateix diumenge davant els Mossos. Per tant, no va ser fins al dia 23 -dos dies més tard d’aquesta “exclusiva” sense confirmar- que els Mossos van plantejar-ho com a hipòtesi real, tal com confirma La Vanguardia.

unnamed

A banda de la flagrant ironia de la frase amb què obren portada, la publicació d’aquest contingut afegeix un component dubtós a la informació, que evidentment no ha estat confirmada per la policia. Segons considera el Codi Deontològic del Sindicat de Periodistes de Madrid, «el periodista deberá relatar la verdad, o lo que más objetivamente se aproxime a ella, esto es, hasta lo que pueda averiguarse con los medios al uso de la profesión y según los hechos disponibles, que nunca podrá equipararse a una investigación judicial o policial». Es posa en dubte, per tant, el Principi de veracitat de la informació, atès que ha estat elaborat sense Rigor informatiu i conseqüentment pot caure en Difamacions i calúmnies. A més, es realitza un judici del conductor de l’autobús, sense respectar per tant la Presumpció d’innocència pel que fa a Detinguts i sospitosos, en relació al Principi de Justícia.

Tal com indiquen les recomanacions del CAC mencionades anteriorment, és «fonamental evitar qualsevol mena d’especulació», i «convé així mateix extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat» (punts 12 i 14). Així doncs, és important la prevenció per evitar publicar informacions no confirmades, evitant aplicar la coneguda “pena del telenotícies” al presumpte responsable de l’accident.

3. Peces sobre les víctimes

Poc després de l’accident, i després d’haver-se confirmat les hipòtesis sobre les causes de l’accident, l’atenció mediàtica es va desviar cap a les víctimes, així com els seus familiars. En aquest sentit, van començar a aflorar productes sensacionalistes, atès que transmetien informació privada sobre la vida de cadascuna de les víctimes.

Pel que fa a aquest tipus d’informació, destaquen les peces de El Periódico, que inclou imatges i noms de les víctimes («Identificadas las 13 víctimas del accidente de autobús»), el Diari de Tarragona («Una amiga de víctimas de Freginals a sus padres: “No os habéis equivocado. Eran felices”») o El Mundo, que acompanya la informació amb un vídeo on es mostren imatges de les víctimes i dades privades («Valentina, Francesca, Serena… la tragedia de Tarragona golpea a Italia»)

Tot i que aquests productes amplien la cobertura de l’accident, és evident que no s’adhereixen a la qualitat d’informació que es demana. Incorren a la revelació de la vida privada de les víctimes, fet que suposa una vulneració flagrant del Principi de Responsabilitat, en tant que incorre en la invasió de la intimitat i la privacitat. El Conveni Europeu dels Drets Humans es manifesta al respecte a l’article 8: «Toda persona tiene derecho al respecto de su vida privada y familiar, de domicilio y de su correspondencia».

Conclusió

Cal destacar que no totes les informacions emeses a partir de l’accident de Freginals van ser de baixa qualitat o sensacionalistes: destaquen les cobertures del diari ARA , Vilaweb, El País o Televisió Espanyola, entre d’altres, que es cenyeixen als preceptes establerts anteriorment.

Són els moments de crisi i situacions delicades on els mitjans han d’aportar el millor de sí mateixos. S’ha de fer valdre la responsabilitat social del periodista, ja que com considera el Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO: «la informació es comprèn com un bé social i no com un simple producte» (punt 3).

La millora exigeix elaborar un exercici d’autocrítica sobre què és estrictament informació -el balanç de víctimes, el seguiment de les persones ferides, les reaccions de les autoritats i els actes en commemoració a la tragèdia-, i quin és el contingut que sobrepassa la línia, caient en el sensacionalisme i la morbositat. Han de buscar en tot moment l’equilibri entre la informació, la intimitat, la urgència i el requeriment d’informació, tot prenent consciència de la responsabilitat social, l’abast i la repercussió de la feina del periodista.

La morbositat vs l’ètica en els accidents

Autora: Laura Genovard (@laugenquet)

Els accidents són notícia, i més, si ens són propers. El passat diumenge, 20 de març, 13 joves van morir a la localitat tarragonina de Freginals quan un autobús va col·lidir contra un altre vehicle de matinada.

Al tractar-se d’un fet de proximitat, els mitjans de comunicació locals i nacionals han dut a terme una acurada investigació sobre el cas. Ara bé, fixant-nos en uns quants dels principals diaris de panorama nacional, hem descobert que algunes de  les informacions atorgades als lectors de premsa espanyola, vulneren un seguit dels codis deontològics estipulats en periodisme.

El Periódico  aposta per una descripció detallada de la forma en que van morir les viatgeres. El terme escollit, però, és nociu i desagradable: “aplastadas”.

1 (2)

L’apartat 4.3.2 del Tesaure de l’Ètica Periodística que fa referència al Principi de Responsabilitat assegura que existeixen “expressions que un gran nombre de persones consideren de mal gust i que, per tant, convé que s’evitin com a mínim per raons d’oportunitat”. Així mateix, el quart article dels Principis Generals de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) que el periodista ha de tenir cura a l’hora de tractar el dolor i l’aflicció de les persones “per evitar especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”.

A més, l’ús de la paraula no és aïllat, sinó que es reitera a mesura que es va desenvolupant el relat:

3

La repetició constant no sols presenta l’elecció d’un vocabulari  de mal gust; també permet observar la falta de rigor i varietat en la notícia, ja que no inclou cap sinònim per narrar l’estat de les víctimes després de l’accident. Així doncs, tal com indica el segon Principi internacional d’ètica professional en periodisme de la UNESCO el periodista ha de proporcionar al públic el material adequat que li permeti formar-se una idea exacta i comprensiva del món.

El Periódico no fou l’únic diari que va sobrepassar els límits deontològics. L’ABC va publicar un vídeo on s’emetien imatges de familiars i amics de les víctimes dolguts per les defuncions de les joves estudiants. En el format audiovisual va predominar l’espectacularitat, deixant a un segon pla la informació. Tal com recomana el CAC, Consell Audiovisual de Catalunya, cal procurar que els plans de persones afectades no transgredeixin la seva privadesa. L’emissió d’imatges dels afectats per les pèrdues és una temàtica delicada, i incrementar el zoom no fa més que vulnerar la privacitat d’aquestes persones.

8

Per altra banda, La Vanguardia va publicar una fotografia d’una de les supervivents del seu perfil de Facebook. El codi número set de la FAPE defensa la integritat física i moral de les persones. El codi 13 de la FAPE aposta pel compromís amb la recerca de la veritat, que portarà sempre al periodista a informar només sobre els fets dels que en conegui l’origen. La inclusió d’una fotografia d’un perfil d’una xarxa social denota una falta de contrastació de les fonts, un fet que allunya al testimoni d’oferir la seva pròpia experiència. L’abstracció de dades d’un perfil personal pot conduir a l’obtenció d’informació basada en conjectures, especulacions o rumors, un tipus de dades que poden allunyar-se de la precisió i exactitud requerida per part del periodista. El Tesaure vinculat al Principi de Veritat reitera la importància de l’elecció adequada de les fonts per tal confirmar la seva credibilitat.

El sisè principi del codis ètic de la UNESCO fa referència al respecte a la intimitat i a la dignitat humana. Per una banda, tenim La Vanguardia desobeint aquesta norma amb la fotografia del Facebook:

10

Per altra, tenim El Mundo, que va donar força a la part dramàtica i personal vinculada a la vida privada de les afligides.

5

Ambdós periòdics van revelar una  sèrie de detalls que podien afectar directament a l’entorn més proper de les difuntes. El Mundo va publicar els perfils més íntims d’algunes de les víctimes. El Consell Audiovisual de Catalunya, però, es posiciona en contra d’aquest tipus de detalls. En el cas de la fotografia personal publicada a La Vanguardia succeeix el mateix: el periodista dóna una informació sense cap tipus de permís ni consulta. El CAC considera imprescindible la prèvia notificació als familiars de totes les informacions en relació a les víctimes perquè “ no sempre és rellevant per a l’audiència i, en ocasions, pot incrementar el patiment.”

Així doncs, observem que davant notícies sensacionalistes molts mitjans deixen de consultar els principis deontològics per aconseguir el màxim nombre de detalls per fer de la seves publicacions peces dominades per l’espectacularitat.

Atemptats a Brussel·les: quan els mitjans també en són víctimes (I)

Autora: Judit Pastor i Costa (@tidujpc)

Va passar amb París i ha tornat a passar amb Brussel·les. Els mitjans han estat víctimes de la urgència i l’interès que susciten les accions terroristes, i més si es donen en ple cor d’Europa. El tractament informatiu dels atemptats ha posat en evidència —entre d’altres qüestions— la tensió que hi ha entre la necessitat de mantenir la ciutadania informada i la vulneració dels drets a la dignitat, la intimitat i la pròpia imatge de les persones afectades.

Al cap de pocs minuts de conèixer-se la notícia, a les xarxes socials i als mitjans de comunicació —especialment, televisió i portals digitals— hi circulaven imatges del cruent escenari de la tragèdia i de les víctimes, en un estat d’extrema vulnerabilitat (vegeu, a tall d’exemple, aquesta fotogaleria de La Razón). L’endemà, les primeres planes dels diaris no van ser menys.

Una de les fotografies que més va donar la volta al món era la de dues noies ferides i atordides, amb la cara, les mans i els peus ensangonats, i la roba esparracada. Cinco Días, El Punt Avui i La Vanguardia la destacaven en portada. És més, aquest últim rotatiu en va dedicar un article especial, que encapçalava amb l’epígraf “La imatge del drama”, i que es recreava en la història de l’hostessa de la jaqueta groga, convertida “en la icona dels atemptats”. En detallava el nom i els cognoms, l’edat, la nacionalitat, el lloc de residència i de treball, la identitat del marit i dels fills, i es recreava en un minuciós relat de les hores prèvies als fets. El Mundo va publicar una peça similar.

unnamed

Tres dels involuntaris protagonistes de la tragèdia (LV / Agències)

També es van fer virals les històries i els rostres d’altres supervivents, com un conegut jugador de bàsquet alemany —present en les portades d’El País i El Periódico, entre d’altres— i d’un jove missioner mormó. La Vanguardia es va dedicar a recopilar-los en una altra peça, en què gairebé cosificava les vides d’aquestes persones; per exemple, parlava del jugador de bàsquet com “dos metres d’altura estesos al terra” o com “115 quilos van sortir volant per l’aire com si fos un coixí de plomes”. Per la seva banda, La Sexta es referia al missioner nord-americà com un heroi, fent un joc de paraules amb la lesió que va sofrir com a conseqüència d’“un atac que, com a l’heroi de Troia, li ha tocat el seu tendó d’Aquiles”.

Aquestes imatges i l’ús que se’n va fer posen en relleu diverses qüestions deontològiques que van passar per alt a bona part de mitjans nacionals —i internacionals— que les van reproduir. És legítim mostrar i parlar tant obertament de les víctimes? El segon punt del principi de responsabilitat del Tesaure d’Ètica Periodística elaborat pel periodista i professor titular de la Universitat Pompeu Fabra Dr. Salvador Alsius i els codis deontològics de referència de la professió periodística recorden que la protecció a la intimitat, a la imatge i a lhonor sha dextremar en casos de dolor i aflicció, tant en adults com, sobretot, en menors.

Concretament en el cas del terrorisme, cal tractar les víctimes no només com a persones dignes del major respecte, sinó com a necessitades duna atenció i un tracte especialment prudent i escrupulós. Així ho recullen l’Informe sobre el tratamiento informativo en los medios de comunicación respecto de las víctimas del terrorismo de la FAPE (art. 4) i les Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals del CAC (art. [D] 2), entre d’altres.

Per tant, els mitjans han d’evitar, per norma general, el recurs a imatges de les víctimes i el seu posterior ús de forma reiterativa. Així mateix, tampoc seria acceptable “la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin” (Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, art. 9).

Amb o sense consentiment, és evident que la reiteració d’aquestes imatges no fa res més que contribuir a lespectacularització i dramatització del succés. Un exemple significatiu el trobem a Telecinco i Cuatro. Uns dies després de l’atac, totes dues cadenes es feien ressò del testimoni d’un treballador de l’aeroport de Zaventem que havia sobreviscut als atacs. El vídeo es recrea —tant visualment com de paraula— en escenes de dolor i patiment de la víctima; combina plans detall de les seves ferides, talls i cremades amb recursos dels moments posteriors a l’explosió —on, en un ambient de pànic, s’intueixen cadàvers i persones mutilades—; i dóna veu a un home “moralment mort”, amb “cicatrius profundes que trigaran a curar-se”.

Tot i no tenir una definició de ‘bon gust’ completament definida i objectivable (Tesaure, 4.3.2), sí que podem dir que moltes de les informacions emeses són de mal gust. Només cal veure, per exemple, una de les notícies més llegides al digital elMón la nit dels fets: una foto d’un clau al pit d’una de les víctimes.

En definitiva, els citats anteriorment són només alguns dels múltiples casos que hem pogut veure en les darreres setmanes als mitjans arran dels fets de Brussel·les. Tots ells posen en evidència el conflicte entre el dret a la informació i el deure periodístic de respectar els drets de les persones (International Principles of Professional Ethics in Journalism de la UNESCO, art. 6; Resolució 1.003 sobre Ètica Periodística del Consell d’Europa, arts. 23-24). Es tracta d’un terreny especialment pantanós quan fa referència a tragèdies humanes, que reclamen un tractament informatiu rigorós, sensible, i allunyat del sensacionalisme i l’espectacularització.

NOTA: Aquest article és el primer d’una sèrie de peces en què s’analitza el tractament informatiu que van fer els mitjans d’àmbit estatal sobre els atemptats a Brussel·les. Aquesta se centra en el principi de responsabilitat i, especialment, en qüestions relatives a la privadesa.

El impacto social del fotoperiodismo en situaciones de especial sensibilidad social

kevin-carter-vulture

Niño famélico en la aldea sudanesa de Ayod. Kevin Carter para New York Times, 26/03/1993. Premio Pulitzer 1994

Autora: Patricia Hernández (@PattMeHer)

El uso de la imagen en el periodismo ha sido objeto de muchas controversias a nivel internacional. Los acontecimientos ocurridos en los lugares más remotos se acercan a nuestra visión en forma de noticia pero nada impacta tanto como el hecho de visionarlo. La tragedia, en mayor parte, se hace más vívida, más real. El espectador comprende mejor los hechos acontecidos y los siente mucho más cercanos cuando lo está viendo directamente. Se habla del beneficio del lector ante este tipo de impacto visual y de la importancia de la adecuación de las imágenes al contexto pero en algunos casos esta práctica ha sido blanco de muchas críticas a nivel global, se ha convertido en habitual en casi todos los medios. Lejos queda Roger Fenton, uno de los primeros reporteros gráficos de guerra de la historia, conocido por sus fotografías de la Guerra de Crimea, en 1855. En ellas, evitó capturar cualquier imagen que contuviera soldados heridos, muertos o mutilados. Todo un reto en mitad de un conflicto bélico.

Roger_Fenton_-_The_Valley_of_the_Shadow_of_Death_-_Google_Art_Project

The Valley of the Shadow of Death. Roger Fenton. Guerra de Crimea, 1855.

Muchas de las fotografías que vemos en los periódicos -a diario- chocan directamente con la ética de muchos periodistas y ciudadanos que no ven con buenos ojos que algunas imágenes sean difundidas, debido a la temática y a la crudeza que retratan en muchos casos. Los fotoperiodistas dicen actuar en pos de la verdad. El principio de veracidad parece primar entre los profesionales del medio por encima del principio de responsabilidad. El primer artículo de los Principios internacionales de ética profesional del periodismo de la UNESCO nos dice que el pueblo tiene “derecho una información verídica y a recibir una imagen objetiva de la realidad por medio de una información precisa y completa, y de expresarse libremente a través de los diversos medios de difusión de la cultura y la comunicación”.

¿Son éticamente correctas las imágenes que publican algunos medios?

Atentados en Yakarta. Roni Bintang- EFE. Publicado en La Vanguardia, 24/01/2016

Son las mismas publicaciones las que deciden qué tipo de información quieren dar a sus lectores y la manera en que la transmiten, es decir, siguiendo la que sea su línea editorial. Helen Caple, profesora de Comunicación y Periodismo, escribió en Fotoperiodismo: Un enfoque semiótico Social (Macmillan, 2013) que los medios publican “lo que es importante y relevante para el target de la audiencia en el momento de la publicación”. Se pueden encontrar publicaciones con imágenes de cadáveres en primer plano y a cara descubierta u otras más comedidas con planos generales de desastres o atentados. ¿Se trata de fotoperiodismo o de fotoperiodismo sensacionalista?

Hay un serio debate sobre el tipo de imágenes que se publican o que pueden ser publicables. Sin ir más lejos, se ha polemizado hace unos pocos meses –septiembre de 2015– si era correcto difundir la imagen de Aylan Kurdi, el niño que se ahogó en la costa de Turquía. Aún con la cara pixelada, la identidad del pequeño quedó al descubierto y su imagen dio la vuelta al mundo. Se dijo entonces que la imagen había removido consciencias acerca de la crisis de los refugiados sirios. Pero ¿cuánta verdad hay en estas palabras? ¿Puede una imagen realmente hacer que la población reaccione ante una catástrofe de este tamaño?

Aylan Kurdi. Reuters. Publicado en ABC, 03/09/2015.

En la gran mayoría de códigos deontológicos prima el cuidado que se ha de tener con los grupos sociales menos favorecidos como en el caso del Código Deontológico de los periodistas catalanes, en el que se recomienda “tratar con especial atención toda la información que afecte a los menores evitando difundir su identificación cuando aparecen como víctimas”. En los principios generales del Código Deontológico de la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas de España) en el art.4, se puede también comprobar que la juventud y la infancia tienen especial protección: “Sin perjuicio de proteger el derecho de los ciudadanos a estar informados, el periodista respetara el derecho de las personas a su propia intimidad e imagen, teniendo presente que se prestará especial atención al tratamiento de asuntos que afecten a la infancia y a la juventud y se respetará el derecho a la intimidad de los menores”.

La relación de distancia entre continentes crea una burbuja de ética de la que, en ocasiones, parece formar parte solamente la sociedad occidental. Como apunta el art.3 de los principios de la UNESCO: “El periodista tiene una responsabilidad social es, por tanto, responsable no sólo frente a los que dominan los medios de comunicación, sino, en último análisis, frente al gran público, tomando en cuenta la diversidad de los intereses sociales. La responsabilidad social del periodista requiere que éste actúe en todas las circunstancias en conformidad con su propia conciencia ética”.

Personas fotografiando víctima en Ayvalik (Turquía). REUTERS. Publicado en El País, 06/01/2016.

Convertir un accident en un espectacle

Autora: Jana Homs Donés (@Jana_HomsDones)

Informar sobre un esdeveniment que ha causat víctimes mortals és una de les tasques més complicades a les que s’ha d’enfrontar un periodista. La repercussió mediàtica que aixequen aquests successos promou una cursa entre mitjans de comunicació. Per tenir dades exclusives i diferenciar-se dels altres mitjans, els periodistes sovint cauen en el sensacionalisme i violen els codis deontològics de la professió.

El passat diumenge 20 de març, un autocar va bolcar al mig de l’AP-7 causant 13 víctimes mortals i més de 40 ferits. Els ocupants del vehicle eren estudiants d’Erasmus que havien anat a veure les Falles de València i tornaven cap a Barcelona.

Un dels factors més delicats quan es tracten informacions de sinistres a la carretera és el nombre de víctimes. Algunes vegades els mitjans han de rectificar perquè la primera xifra que publiquen l’han obtingut d’una font pròpia o d’una filtració i no correspon a la realitat. En aquest cas, la conducta dels periodistes va ser la correcta, ja que van esperar-se que el conseller d’interior, Jordi Jané, confirmés la xifra. Malauradament, el conseller es va equivocar i els mitjans van haver de rectificar la informació. Els mitjans van seguir amb diligència l’article 3 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya on remarca que cal “rectificar amb tractament adequat a la circumstància, les informacions que s’hagin demostrat falses”.

Però no tot van ser bones pràctiques per part dels periodistes. El diari Ara titulava així: “Tragèdia a l’AP7 de l’Ebre: 13 estudiants mortes en un accident d’autocar”. La utilització de termes com tragèdia, carnisseria, desgràcia, entre d’altres, espectacularitzen l’esdeveniment sense aportar informació d’interès.

Aquest tractament de caràcter interpretatiu també va tenir cabuda en altres diaris com l’ABC, que anava més enllà de la informació indispensable fent una crònica de les intervencions dels cossos de seguretat i les ambulàncies. L’article relatava escenes com la següent: “Por caminos paralelos a la vía se habían aproximado algunos vecinos de este pequeño pueblo de 400 habitantes, que observaban consternados cómo se recuperaban los cuerpos de las primeras víctimas”.

Les pràctiques deontològicament incorrectes anaven més enllà de les paraules triades per explicar els fets. La Razón posava a la disposició del consumidor “la tragèdia de la AP7 en imágenes”, com si unes fotografies de l’autocar destrossat poguessin explicar els esdeveniments a les persones mandroses de llegir tot l’article. Seguin l’expressió: una imatge val més que mil paraules, La Razón va violar el dret a la intimitat d’algunes de les víctimes publicant fotografies en que es veia clarament com entraven cossos a la furgoneta del tanatori.

image_content_4570652_20160320113504-23

Com molt bé defineix el Consell de l’Audiovisual de Catalunya en el primer punt del tractament de tragèdies, cal tenir en compte “que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure incrementat per qualsevol via el seu patiment. És imperatiu respectar el seu dret a la privadesa”.

El moment crític a la redacció arriba quan s’acaben les informacions oficials però els lectors segueixen interessats en l’accident. És llavors quan els mitjans contacten amb supervivents, testimonis del sinistre o veïns de la zona. El diari Ara dedica tot un article a un estudiant danès d’Erasmus que tenia bitllet reservat a l’autocar però que a última hora va decidir allargar la seva estada a valència. La història del noi afortunat no té cap tipus d’interès públic, però ven molt. El tercer principi del codi ètic de la UNESCO fa referència a la tasca del periodista com una “responsabilitat social on la informació s’entén com un bé social i no com un producte”.

Les desgràcies humanes són aprofitades pels periodistes fins que no se’ls hi pot extreure més suc. Durant unes hores s’haurà aconseguit incrementat exponencialment les visites del portal web, i l’endemà tot serà menys frenètic a la redacció però ningú revisarà si la feina va estar ben feta.

Articles de l’ABC i La Razón a debat

Autora: Laura Cugat (@Lau Cugat)

Al voltant de les tres de la matinada del passat dissabte 19 de març, un avió de la companyia aèria FlyDubai es va estavellar a l’aeroport de Rostov del Don, al sud de Rússia. L’avió, que rebia el nom de Boeing 737, havia sortit de Dubai amb 55 passatgers a bord i 7 tripulants amb l’objectiu d’aterrar a l’aeroport rus. La situació meteorològica era molt dolenta en el moment en què l’avió sobrevolava l’aeroport on havia d’aterrar, de manera que es creu que va anar fent voltes per fer temps fins que les condicions milloressin. L’avió anava a una velocitat elevada quan va topar contra el terra i va causar una impactant explosió que va ser registrada per una càmera de seguretat propera a l’aeroport. No hi ha supervivents de la tragèdia.

Tal i com informa l’article publicat el mateix 19 de març la pàgina web del 324, “el president de la companyia FlyDubai ha descartat en roda de premsa que un explosiu hagi fet caure l’aparell. També ha dit que el pilot del vol FZ 981 no va enviar cap missatge de socors a la torre de control”. Un cop aclarida aquesta qüestió, s’estan investigant les possibles causes que van provocar la caiguda de l’avió. El mateix article comenta que al principi es pensava que l’avió s’havia precipitat al terra en el moment de l’aterratge, però s’ha comprovat que anava a massa velocitat per fer una maniobra d’aquest calibre, de manera que possiblement el pilot no volia aturar l’avió sinó sobrevolar de nou l’aeroport esperant que el temps millorés. Encara els papers estan molt molls però el que és important és que s’han aconseguit les dues caixes negres del Boeing 737.

Tots els mitjans van informar sobre l’accident de l’avió de FlyDubai, però no tots ho van fer seguint les mateixes pautes deontològiques ni el mateix estil. A continuació analitzaré dos articles procedents de dos diaris espanyols, l’ABC i La Razón, que informen sobre el sinistre i comentaré quins són els aspectes que deontològicament no serien del tot correctes o bé que serien millorables per tal d’aconseguir un redactat objectiu, neutral i que atengués a totes les parts.

La primera de les qüestions que voldria destacar és el fet que ambdós mitjans escullen un títol que informa que dues de les víctimes eren espanyoles. Aquesta dada és important perquè considero que és més rellevant fer un títol on s’informi de l’accident i, si de cas, en el subtítol o bé en el cos del text especificar que malauradament dos espanyols es trobaven en aquell avió, que no titular que dos dels defallits eren d’Espanya. El fet de seleccionar quina informació és la més adient per a cada part de la notícia és una tasca imprescindible que inclou el Principi de veritat del Tesaure elaborat pel professor Salvador Alsius. A més a més, no només es diu en el titular que dos espanyols de Canàries han mort en l’accident, sinó que també s’informa del seu nom complet. Crec que, tenint en compte l’extremada actualitat del desastre, s’hauria de tenir més respecte a l’hora de revelar dades íntimes que poden causar dolor als familiars i a les persones properes a les víctimes. Aquesta qüestió la trobem en el punt 3 de les Recomanacions finals adreçades a la consideració general elaborades pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. A més a més, el segon paràgraf del cos de l’article de La Razón revela també el nom complet de tots els tripulants, una informació que és innecessària pel contingut de la notícia que s’hauria d’aturar molt més en els detalls que ajuden a la investigació dels motius de l’accident.

En els dos casos s’opta per publicar el vídeo que mostra el suposat moment de l’explosió de l’avió al tocar el terra. L’ABC l’introdueix però es contradiu en la veracitat de la gravació. Primerament trobem l’enregistrament com a part de la peça informativa que realitza una televisió russa i, a continuació, el mateix mitjà enllaça el vídeo procedent del YouTube amb la següent explicació: “La direcció de l’aeroport dubta de l’autenticitat de la gravació apareguda a YouTube i insisteix en què l’accident es va produir en el moment del segon intent d’aterratge”. L’ABC explica que el vídeo pot ser que no sigui veraç de tot, malgrat que altres mitjans com La Razón o el 324 l’introdueixin directament. Aquí trobaríem un debat al voltant de la cura i el rigor del Principi de veritat del Tesaure.

 

És fonamental la tria, l’esment i la fiabilitat de les fonts del mateix Principi de veritat en qualsevol labor periodística. El paper de les fonts és àmpliament tractat en tots els manuals d’ètica periodística, per exemple, el trobem en el punt 13 del codi deontològic de la FAPE. “Funcionaris russos” és una font que inclou el text de La Razón i que considero que no és suficientment contrastable, per tant, potser s’hauria d’eliminar la declaració o bé especificar qui ha dit aquelles paraules. Podem comprovar que l’ABC deixa entreveure diferents opcions al voltant del moment de la caiguda, però La Razón afirma només que l’aparell va caure en el seu segon intent d’aterrar, sense mencionar que potser el pilot en realitat no volia aturar l’avió ja que anava a una velocitat massa elevada per efectuar l’aterratge. Així doncs, La Razón no se cenyeix al Principi de justícia que indica que s’han d’incloure diferents punts de vista. Malgrat que és cert que l’ABC sí que engloba les diferents versions, al lid només n’inclou una i en realitat les hauria de reunir totes.

Un altre aspecte molt important que he observat tan en l’ABC com en La Razón és el fet de mencionar la nacionalitat dels passatgers i tripulants de l’avió en els primers paràgrafs del text. Hem de valorar fins a quin punt aquesta informació és necessària i, si més no, és digne d’aparèixer a les primeres línies del cos. Aquest tema el desenvolupa en detriment el punt 1 de la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació del Col·legi de Periodistes de Catalunya: “No s’ha d’incloure en la informació el grup ètnic, el color de la pell, el país d’origen, la religió o la cultura si no és estrictament necessari per a la comprensió global de la notícia”.

Per acabar, volia parlar de les imatges que han publicat ambdós mitjans relacionades amb el sinistre. La Razón ha elaborat una galeria específica amb fotografies procedents de diferents fonts i mitjans. Algunes fotografies mostren l’aflicció i el dolor dels familiars de les víctimes de l’accident, un greu atemptat contra els seus drets d’imatge i la seva esfera de privacitat. Tal i com menciona el punt 6 de les Recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual en situacions de tragèdies personals del CAC: “No haurien d’obtenir-se ni haurien de ser emesos primers plans o plans curts de persones ferides, en estat de xoc, o en situació de patiment”. El peu de foto d’aquestes imatges és el següent: “Angoixa en els familiars que s’han desplaçat a l’aeroport de Rostov del Don”. Una frase que contribueix a l’espectacularització dels fets, un procediment que s’hauria d’evitar i que trobem en el Principi de veritat de Tesaure.

A continuació s’adjunten dues de les imatges dels familiars de les víctimes que apareixen a la galeria que ha publicat La Razón:

familiars 1

familiars 2

Podem concloure que tan l’article de l’ABC com el de La Razón fan un tractament dels fets que en determinades ocasions no és el més adient si el que volen és elaborar una informació de qualitat, neutral i objectiva. Aquesta mena d’anàlisi té l’objectiu de fer-nos veure els errors que cometen els grans mitjans convencionals i, a la vegada, fer-nos conscients de les equivocacions que hem d’evitar o de les qüestions que hem de tenir més en compte a l’hora d’elaborar els nostres propis treballs periodístics.