Morbositat i espectacularització: la premsa esportiva i la mort del futbolista Emiliano Sala

Autor: Guillem Fabo (@guillemfabo)

El futbolista argentí Emiliano Sala va morir en un accident aeri el 21 de gener del 2019. Els principals diaris esportius a Espanya van fer un seguiment ampli del succés en les seves edicions digitals que no s’adequa a les prescripcions dels codis deontològics nacionals. Des de la desaparició del jugador fins al rescat del cadàver i la celebració del funeral, Marca, As, Sport i Mundo Deportivo van publicar múltiples peces que vulneren els principis ètics de la professió periodística.

El tractament que aquests quatre diaris van fer de la mort de Sala és un exemple de sobreatenció mediàtica d’una tragèdia. Marca, As, Sport i Mundo Deportivo no van respectar el sentit de la mesura i la proporcionalitat que promou el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) en les seves Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. A més, aquestes publicacions, en lloc de prescindir de les informacions que poguessin vulnerar la privadesa dels afectats (Art. 5 – Recomanacions adreçades especialment a les empreses audiovisuals), van difondre-les.

Mundo Deportivo va fer un seguiment de l’accident deontològicament qüestionable tenint en compte el principi de responsabilitat. Les peces “El padre de Emiliano Sala rompe su silencio tras hallarse el avión“, “A Emiliano Sala le obligaron a subir a la avioneta” o “El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’són invasions a la intimitat que es recreen en el dolor i patiment dels familiars i amics del futbolista. Aquestes tres peces també vulneren el principi de veracitat, ja que són textos sensacionalistes que busquen la morbositat de la tragèdia.

Mundo Deportivo es recrea en el patiment de la parella de la víctima
(El grito desesperado de la ex novia de Sala: ‘Te vamos a encontrar’)

Segons les Recomanacions del CAC, els mitjans de comunicació han de tractar les persones afectades per alguna tragèdia amb una atenció especialment prudent i escrupolosa (Art. 2 – Recomanacions finals adreçades a la consideració general). En aquest sentit, el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya sosté que les persones particularment més vulnerables han de ser tractades amb respecte i dignitat per evitar “intromissions innecessàries” i “especulacions gratuïtes sobre els seus sentiments i circumstàncies” (Art. 9). En aquest sentit, la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa també adverteix que el periodista haurà d’evitar les especulacions en les seves circumstàncies (Art. 4).

En la línia de Mundo Deportivo, el diari As va publicar en la seva edició digital una entrada titulada “Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala” que incorporava un vídeo amb alguns dels gols que Sala havia marcat durant la seva trajectòria. Aquesta peça buscava satisfer la morbositat dels lectors. “Ha sido encontrado el cuerpo sin vida del delantero argentino. Queremos recordar como homenaje algunos de los grandes goles de su carrera“, van afegir a l’entrada quan els equips de rescat van trobar el cos.

As va publicar una recopilació dels millors gols de Sala (Los nueve golazos del desaparecido Emiliano Sala)

D’altra banda, el diari Marca va incloure dues captures de pantalla de les converses per WhatsApp de Sala quan organitzava el viatge i una fotografia de les restes de l’avioneta sinistrada en l’entrada “Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff“. En una altra peça, Marca va publicar un àudio del futbolista que va enviar mentre viatjava. Aquestes dues entrades d’aquest diari també buscaven la morbositat. Sobre les possibles causes de l’accident, el diari Marca contradiu l’article 17 de la Resolució 1.003 del Consell d’Europa perquè en la peça “Emiliano Sala: un caso abierto con muchas incógnitas por resolver” especula sobre les possibles causes de l’accident sense determinar si són opinions, interpretacions o conjectures.

Marca va publicar missatges de WhatsApp del futbolista i una fotografia de les restes de l’avioneta (Salen a la luz los mensajes que demuestran que Emiliano Sala no fue abandonado por el Cardiff)

El diari Sport, que també va fer un seguiment exhaustiu del succés, va publicar una crònica del funeral del futbolista. La frase inicial del text fou la següent: “El pequeño pueblo de Progreso vivió ayer el que probablemente sea el día más triste de su historia“. Sobre l’ús del lèxic que s’ha d’emprar en informacions sobre tragèdies, les Recomanacions del CAC estableixen que s’han d’evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat d’un esdeveniment (Art. 15 – Recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual).

Marca va arribar a publicar un article d’opinió d’un periodista que havia entrevistat Sala dos mesos abans. El diari presenta l’article amb l’avanttítol “La opinión del periodista que le entrevistó en MARCA hace dos meses“. El periodista utilitza adjectius i expressions que contradiuen les prescripcions anteriorment esmentades: “El mar no puede haber cortado su camino. Los sueños de Sala merecen un milagro“. Un altre exemple més de com la premsa esportiva va buscar i aprofundir en la morbositat i l’espectacularització de l’accident.

Deontologia incendiada

Autor: Martí Odriozola (@martiodriozola)

Informar d’una tragèdia no és fàcil. I si hi ha menors, encara menys. Partint d’aquesta base, és necessari que, en situacions complexes, els periodistes facin un exercici d’autoanàlisi per evitar caure en errors deontològics. Situem-nos. Diumenge 3 de març. Set del matí. Barri de Les Corts. I un incendi d’origen encara desconegut causa dues morts. Evidentment, la notícia apareix com a última hora al Twitter, als mitjans digitals i als butlletins de ràdio, i els informatius de televisió del migdia en fan el seguiment. I no és una tasca senzilla. Donem un cop d’ull al que van fer diferents televisions: tres públiques –TV3, Betevé i La1– i tres privades –Cuatro, La Sexta i Telecinco–. Les sis van caure en els mateixos paranys.

D’entrada, sorprèn que la majoria de mitjans diuen l’adreça del pis sinistrat i donen tota mena de detalls sobre la seva ubicació. Quin interès tenen aquestes dades? Per què hem de dir el carrer, el número i el pis de l’incendi? No és suficient dir el barri? I si hi ha un familiar o amic que no en sabia res i se n’assabenta per la televisió? És oportú tenir present que, moltes vegades, tenir la informació no és sinònim d’haver-la de difondre. I, en aquest cas, l’adreça no és rellevant ni té interès públic i, per tant, hem d’obviar-la.

En segon lloc, moltes de les televisions obren les seves peces amb les imatges de les flames gravades per testimonis quan el foc encara era viu. A més, només TV3 atribueix l’autoria de les imatges. Ara bé, és necessari mostrar-les? Què ens aporten informativament? Quin impacte emocional pot tenir per la família veure les flames que han acabat amb la vida dels seus familiars? Massa sovint, l’espectacularitat s’emet sense filtres.

En tercer lloc, en totes les peces apareixen com a testimonis persones veïnes de l’edifici o properes al lloc del sinistre que expliquen què van sentir i com van viure els fets. I en la meitat dels informatius apareixia una menor donant la seva versió. De fet, casualitat o no, era la mateixa nena qui parlava a les tres televisions. Calia? Com de necessari és que una nena faci de testimoni? No hi havia més gent? El que diu té prou rellevància per justificar-ho? Cal plantejar-se més a fons si és necessari incloure menors en aquest tipus de notícies.

En quart lloc, les diferents peces informatives abusen dels plans de la gent que ha estat desallotjada de casa seva com a conseqüència de l’incendi: persones amb pijama o amb els seus nadons en braços i en una situació que no és còmode i agradable per elles. Quina novetat ens aporta? Què hi treu l’espectador de veure les desgràcies de la gent? Són necessaris uns plans tan tancats? Per voler-ho explicar tot, a vegades ens passem de frenada.

Per acabar, a títol anecdòtic, més d’un mitjà col·loca al mateix nivell les dues víctimes mortals i el gos que vivia amb elles al pis; “dues persones i el seu animal de companyia han perdut la vida”, diuen a Betevé. Des del respecte pels animals, potser convindria diferenciar-los una mica més. També és bo mencionar que TV3 és l’únic canal que fa esment a una explosió com a possible causa de l’incendi, en una versió explicada pels testimonis que s’oposava amb la dels bombers; el que uns deien que era causa, pels bombers podia ser conseqüència.

En relació al tesaure de l’ètica periodística, la cobertura de l’incendi de Les Corts es pot relacionar, fonamentalment, amb el principi de responsabilitat, lligat a la invasió de la intimitat, la privacitat i la protecció dels menors, així com al dolor i al sofriment. D’altra banda, també manté un cert vincle amb el principi de veracitat i el rigor informatiu, associat a les fonts i a la precisió i exactitud, per exemple, a l’hora d’explicar les causes –encara desconegudes– de l’incendi. També cal mencionar la selecció de les imatges, que tendeixen a l’espectacularització del sinistre.

En tot aquest assumpte, és imprescindible citar les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals, que fan referència explícita als diferents elements analitzats. D’entrada, el CAC és taxatiu i sentencia que, en aquests casos, “cal evitar, en general i fins on sigui possible, recórrer a la participació de menors”. Afegeix que no haurien d’emetre’s “primers plans o plans curts de persones en situació de patiment” i mai sense el seu consentiment explícit i recorda que “incrementar pel zoom la sensació de proximitat […] sovint pot vulnerar la seva privadesa”. El CAC també subratlla que “convé extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat”. Queda palès, doncs, que els mitjans comentats es van distanciar d’aquestes premisses.

En la mateixa línia, el Col·legi de Periodistes defensa que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables” i la FAPE afegeix que “en el tractament informatiu dels assumptes en què hi hagi elements de dolor en les persones afectades, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Per la seva part, la UNESCO insisteix en el fet que “una part integral dels estàndards professionals dels periodistes és el respecte pel dret de l’individu a la intimitat i la dignitat humana”. Per la seva banda, el llibre d’estil de la CCMA defensa que “a les informacions sobre catàstrofes” cal evitar recrear-se “en el dolor de les víctimes i del seu entorn afectiu”. I el de RTVE manté que “en el cas de tragèdies, els professionals de RTVE han d’adoptar les màximes precaucions per preservar la intimitat i el respecte al dolor de les víctimes”.

Feta la radiografia, es fa palès que a nivell teòric i discursiu, els diferents actors periodístics tenen clara quina ha de ser la manera d’informar d’una tragèdia com un incendi mortal, però, a la pràctica, els professionals no ho apliquen com caldria. S’han de fomentar, doncs, els processos de revisió i autoavaluació que garanteixin una pràctica periodística rigorosa, respectuosa i d’acord amb l’ètica que ha de bastir qualsevol notícia. Només així farem un bon periodisme.

Tot i disposar del material, en aquest article no s’han inclòs imatges de les peces estudiades per no reincidir en els errors deontològics analitzats. Es poden consultar en els enllaços que apareixen al segon paràgraf de l’escrit.

El tractament mediàtic de les dones esclavitzades sexualment per Daesh: denúncia o sensacionalisme?

Autora: Pilar Tomás (@pilartomas_)

El conflicte sirià és escenari de brutals atrocitats des de fa ja gairebé vuit anys. En aquest context, les veus femenines són silenciades i maltractades, especialment les de l’ètnia yazidita, històricament perseguida. Milers d’aquestes dones són assassinades cada any per Daesh, mentre que moltes d’altres són segrestades pel grup terrorista per convertir-les en les seves esclaves sexuals.

Segons les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya sobre el tractament del tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual, cal “donar visibilitat a les històries de vida” de les dones afectades (art. 2). Amb tot, són molts els mitjans que subestimen la importància de difondre el seu testimoni.

Un exemple d’aquesta pràctica reprovable és el reportatge ‘La esquizofrénica relación de Estado Islámico con las mujeres’, publicat per BBC Mundo el 28 d’agost del 2015. A part de l’evident càrrega estigmatitzant de l’adjectiu “esquizofrènica”, la peça parla de les joves yazidites consultant suposats experts –entre aquests, un exmembre d’Al-Qaeda–, abans que les mateixes dones, que són cosificades en referir-se a elles com a “piezas clave”.

Prescindir de la veu de les joves yazidites suposa contravenir el segon principi del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que estableix que cal donar “oportunitat de resposta” a la persona afectada. De la mateixa manera, la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) considera que el periodista ha d’oferir als afectats donar “la seva pròpia versió dels fets” (art. 3.1.A).

Captura de pantalla del reportatge publicat a BBC Mundo

Paradoxalment, tot i que el reportatge només recull el testimoni directe d’una dels milers de dones esclavitzades per Daesh –descrita com “una que recientemente logró huir”–, les fotografies que l’acompanyen sí que mostren primers plans de diverses de les joves i el seu nom i cognom, a més de peus de foto que les criminalitzen explicant els seus “volguts” vincles amb els terroristes.

Això vulnera el principi de privacitat –el dret a la pròpia imatge– i dignitat humana, recollits per la UNESCO (art. 6) o la resolució 1.003 del Consell d’Europa (art. 33). A més, contradiu les recomanacions de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya citades anteriorment, que subratllen que cal evitar que aquestes joves puguin “ser identificades en absència del seu consentiment” (art. 9).

Més enllà d’aquest reportatge, n’hi ha molts d’altres que sí que narren a les històries de vida de les dones esclavitzades sexualment per Daesh, malgrat que sovint són notícies que recorren al sensacionalisme per atreure l’atenció dels lectors.

Aquest és el cas del reportatge ‘Hablan las esclavas sexuales del ISIS: “Nos olían, nos violaban, nos torturaban…”’, publicat a El Confidencial el 4 de juny del 2015. El titular, que respon a la lògica del clickbait, difon el testimoni d’una jove de 17 anys. Al llarg del text, es reprodueixen tota mena de detalls dels maltractaments que va patir: “Me pegaban y violaban incluso dos a la vez” o “Sus guardas me violaban al menos cinco veces cada día”.

Segons la periodista i traductora kurda Amina Hussein, reportatges com aquest no respecten “el dret a la privacitat i a la intimitat” de les dones alliberades del Daesh perquè difonen “massa detalls sexuals” que, considera, són “innecessaris”. Hussein, que ha entrevistat diverses d’aquestes joves yazidites, assegura que li han explicat que sovint els periodistes els fan preguntes com “què et van fer, exactament?” o “com et violaven?”.

A part, les declaracions que inclou el reportatge de El Confidencial evidencien que la jove entrevistada està vivint una situació traumàtica:

Captures de pantalla extretes del reportatge publicat a El Confidencial

El reportatge desobeeix diverses de les recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals, atès que vulnera la dignitat de la jove en una situació en què “la seva capacitat de decidir lliurement es veu greument afectada”, amb l’agreujant que es tracta d’una menor d’edat. Per això, la peça també contradiu el Decàleg per a un tractament informatiu adequat de les persones joves, de la Secretaria de Joventut de la Generalitat, que emfatitza que cal respectar el seu “dret a la intimitat, a la imatge i a la dignitat” (art. 7).

“Ser la seva veu”

En paraules de Hussein, el tractament mediàtic desitjable d’aquesta mena de casos consisteix a “explicar la història” de les dones yazidites –“quants anys tenen, com va ser el seu segrest per part dels terroristes i quina mena de tortura van patir”– evitant caure en l’“espectacularització”. “Cal ser la seva veu”, conclou la periodista.

En aquest sentit, el reportatge que Hussein va publicar el 6 de març del 2019 a Pikara MagazineMujeres yazidíes, de esclavas sexuales a guerrilleras’ constitueix un exemple de bona pràctica deontològica. En ell, narra el testimoni de dues dones que havien estat esclavitzades per Daesh i, lluny de victimitzar-les, parla d’elles com a “supervivents” i “guerrilleres”.

Això no significa que la periodista eviti fer referència a les històries personals de les joves; al contrari, dona visibilitat i denuncia els maltractaments que van patir, tot fugint del sensacionalisme i rebutjant que aquests les defineixin. Per això, dedica la major part del text a contextualitzar políticament i socialment la situació de les dues entrevistades, així com la dels milers de yazidites que han estat segrestades per Daesh des que l’any 2014 el grup terrorista va instaurar el seu califat en territori iraquià i sirià.

“Vides humanes, com la meva o la seva, lector”

Autora: Laura Roig Casanovas

Responsabilitat davant la vida dels altres. Davant l’ètica. Davant el periodisme, en general. Responsabilitat davant la privadesa, la intimitat, la protecció, el dolor i el patiment. Sobretot davant de tot allò que comporta més delicadesa i sensibilitat.

Davant l’accident de tren de Santiago de Compostela l’any 2013, La Voz de Galicia o El Correo varen il·lustrar les seves portades amb imatges que no adjuntaré, ja que penso que no s’han de continuar difonent. Imatges de ferits i fins i tot de morts, a primer pla, per a causar impressió i mostrar sense filtres les conseqüències del succés. Aquest és un dels molts casos on, el periodista, en escollir-les, no va ser respectar la privacitat d’aquelles persones vulnerables pel fet del moment. Recordem, així, que l’article 9 del Col·legi de Periodistes de Catalunya remarca que cal respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en casos que generin situacions d’aflicció o dolor.

Podríem complementar-ho amb exemples més recents. El País, El Mundo o l’ABC, davant l’atemptat de La Rambla, varen publicar fotografies en portada on hi havia cossos sense vida o primers plans de ferits. Tal com ens recorda el codi deontològic de Berria, “per il·lustrar accidents, atemptats i catàstrofes, no es publicaran fotografies de primeríssims plans”. I aquests tampoc els afegiré. Penso que no era necessari usar aquestes fotografies per mostrar la magnitud de la tragèdia.

“Unidos contra el terrorismo” acompanyat d’aquest llaç blanc, del diari La Razón, considero que va ser un bon exemple. El lector, només amb el titular i els coneixements previs, ja s’imagina la desgràcia. El diari Sport crec que també va actuar de manera responsable. “Tots units fem força” amb la imatge  de Barcelona des de la part més alçada de la ciutat. En aquell moment, no considero que fos necessari impactar. Només calia, amb respecte, informar.

Los nombres del horror”: exemple d’un bon ús del principi de responsabilitat

El Periódico, diumenge 10 de febrer, va publicar un especial sobre els refugiats: un homenatge a tots aquells que, intentant creuar el Mediterrani, han perdut la vida. L’editorial, aquell dia, començava així:

La portada de l’especial “Más Periódico” impactava. Mostrava una imatge d’una pastera plena de gent, des de dalt, al mig de l’aigua. Envoltats d’un fons blau infinit, s’observaven persones. En mig de l’oceà. I un número gegant al centre de la pàgina no et deixava indiferent. 35.597. Des del principi, doncs, el mitjà es manté al marge de qualsevol vulnerabilitat. Sense anar més enllà, en aquesta fotografia hi poden haver menors perfectament. Tal com recorden els principis generals de la FAPE, el periodista ha de respectar la intimitat prestant especial atenció als menors en les imatges. Al decidir publicar aquesta, no corre el perill de desobeir-hi.

“La travesía de la muerte” o “La frontera más peligrosa” són alguns dels titulars que acompanyava un dels reportatges de l’interior. Tractant la desigualtat, l’exclusió, els beneficis econòmics o l’“Encropolítica”, per analitzar les polítiques migratòries. Tractant el capitalisme neoliberal, el dret a la vida i les causes per les quals fugen. També els obstacles que es troben en el camí i la teoria “efecte trucada”. El reportatge de Javier de Lucas parla de tots aquests aspectes, per referir-se als refugiats. Per informar-nos. Per fer-nos reflexionar sobre la crisi d’humanitat que defineix els nostres temps. Hi incloïa un infograma del total d’immigrants arribats a les costes europees l’any 2018, i un gràfic de les arribades i xifres de morts. Del milió que varen arribar l’any 2015, aquest any passat, en varen arribar 116.000. Així que evitant qualsevol contingut sensibilitzador, l’autor ens intentava contextualitzar i informar sobre la tragèdia.

La  ONG UNITED, recull totes les morts que hi ha hagut intentant arribar a Europa des de l’any 1993 en “The List”. Un Excel d’una cinquantena de pàgines que recollia dades com el lloc, la data i la causa de la mort de cada migrant. 35.597 noms.

Penso que veure el número en portada impactava. Però quan em vaig trobar aquesta llista davant els meus ulls, anava passant les pàgines i veia que no s’acabaven, vaig adonar-me’n de la necessitat que hi ha de crear una consciència col·lectiva. I de com de bé va fer-ho El Periódico aquell dia. El camí fàcil hauria sigut  buscar milers d’imatges de ferits, malalts i de cadàvers. D’aquesta manera, també m’haguera commogut. Però tal com anomenen les recomanacions a la informació audiovisual del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, no haurien de ser emeses fotografies de primers plans de persones en situacions de patiment. I aquest mitjà va decidir publicar una cinquantena de pàgines plenes de noms em van fer donar compte que estem parlant de vides. Que totes tenen nom, any de naixement, identitat, origen. I que totes elles, també, tenen data final. Penso que el mitjà va tenir present l’ètica, en tant a respectar la privacitat de totes aquestes persones.

Aquell dia El Periódico ho va aconseguir. Va emocionar. I ho va fer amb respecte a la vida i a la dignitat humana. I també amb respecte davant la vulnerabilitat d’un fet tan delicat com el dels refugiats. Com deia Javier de Lucas al reportatge, “vides humanes, com la meva o la seva, lector”.

El límite de las imágenes: el caso de Felipe Gómez-Alonzo

Autor: Javier Pérez Ramírez (@javierburfis)

Estas últimas semanas España y el mundo se han visto conmocionados por el caso del pequeño Julen, del que varios medios de comunicación han intentado sacar tajada; pero esto no va sobre el caso Julen. Paralelamente, se estaba dando el caso del retorno al país del niño guatemalteco de 8 años que falleció en custodia de los Estados Unidos en Nochebuena. El pequeño Felipe Gómez-Alonzo había sido detenido junto a su padre el 18 de diciembre en Texas por entrar, según las autoridades, ilegalmente en el país.

Mientras sucedía este retorno para que su familia pudiese decidir qué hacer con el féretro, se hacían labores de búsqueda del famoso caso del ‘pequeño Julen’, en el que el niño cayó en un pozo de Totalán (Málaga) a 71 metros de profundidad. La cobertura que se hizo del suceso fue cuestionable deontológicamente, pero eso ya es otro caso. Volviendo al caso de Felipe Gómez, el domingo 27 de enero (justo un día después de que encontraran el cuerpo sin vida de Julen) TV3 elaboró un sumario de noticias breves del mundo, entre las que se incluyó la información del entierro del niño guatemalteco.

La noticia que se está tratando dura 28 segundos en un total de un bloque de 1:20. Evidentemente es obvio que se le dé una cobertura mayor al caso de Julen por proximidad e interés general, pero según el Código Deontológico de la UNESCO, más en concreto en su décimo principio, se debe promocionar una nueva manera de transmitir información a escala internacional. Sin embargo, no es el tiempo lo que cojea en esta pieza, si no las imágenes que se ven en ella.

 

El metraje que se utiliza para ilustrar la noticia contiene imágenes explícitas del féretro abierto, mostrando al pequeño Felipe de 8 años ya fallecido y embalsamado, mientras la familia del mismo. Estas imágenes chocan nada más verlas, pues no suelen aparecer este tipo de momentos tan íntimos. De hecho, los puntos 11 y 12 del Código Deontológico del Col·legi de Periodistes de Catalunya respaldan la postura de no ver estas imágenes en televisión, pues se deben proteger los derechos de los menores de edad, evitando difundir la identidad del menor (y más si es víctima). En este caso podría entenderse que se difundiese el nombre del niño, si la familia así lo quiso, pero en ningún caso filmado en las circunstancias que se dan. Atendiendo al libro de estilo de la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), de la que forma parte TV3, se pretende “garantizar el bienestar físico y emocional de los niños” que aparecen en las informaciones (2.3.3.1. La intervenció dels menors)

Además, se tiende a pensar que los muertos no tienen derechos. Es, en parte cierto, pero no lo es cuando se trata del derecho al honor y a la propia imagen, y mucho menos cuando hay menores. El punto 12 del Código Deontológico del CPC decreta que se debe “salvaguardar la dignidad de las personas y su integridad física y moral”. De igual manera, el tesaure de la ética periodística elaborado por el Dr. Salvador Alsius, en el que choca con el punto número 4 de principio de responsabilidad, pues las imágenes violan el derecho a la intimidad y sus sub-puntos 4.2.1., 4.2.2. y 4.2.3.

Desde la deontología, la distorsión y el uso inadvertido de la imagen de las personas pueden causar daños morales y materiales. El artículo nº4 del código deontológico de la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas en España) deja claro que en elementos de dolor o aflicción, “el periodista evitará la intromisión gratuita, al igual que el nº6 que exige máximo rigor en el tratamiento de información relacionada con menores de edad. A nadie se le habría ocurrido poner una imagen del rescate de Julen o de su entierro; de hecho, el único material gráfico que se publicó del niño malacitano fueron dibujos y fotos en las que solo aparecían las autoridades en labores de rescate.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Retomando de nuevo el Código Deontológico de la UNESCO y su tercer principio, la responsabilidad del periodista pasa por actuar bajo una determinada “consciencia ética”, utilizando la información como un bien social y no como una mercancía. El hecho de acceder a un funeral, además de un menor, ya podría ser cuestionable en sí mismo, pero hay maneras y maneras; por ejemplo, la BBC que se emite en América Latina también compartió un vídeo similar en su página web, pero no muestra de manera tan explícita el cuerpo del pequeño Felipe.

Análisis deontológico del tratamiento mediático al caso ‘El Rey del Cachopo’: Una lucha contra el periodismo machista

Autora: Mari Milena Villena (@marymvillena)

Los medios de comunicación son instrumentos responsables de la formación de una opinión pública con perspectiva de género. Estos deben reeducar a la sociedad dentro de una estructura de comportamiento alejada del androcentrismo. El trabajo anual de medios online como Pikara Magazine Online u Origen, Observatori Regular per la Igualtat de Gènere en noticiaris permite afirmar que el trato que el periodismo da a la violencia machista está muy lejos de ser el ideal.

Fuente: Getty Images

El caso ‘El Rey del Cachopo’

El empresario César Román fue acusado en noviembre de 2018 de matar a su novia, Heidi Paz. Este hombre es presunto culpable por haber mutilado a Heidi e introducido sus restos en una maleta que, posteriormente, habría intentado quemar en una nave industrial. A continuación, paso a analizar algunas de las noticias que diversos medios de comunicación locales y nacionales han realizado con el fin de cuestionar la ética profesional de los mismos:

 Errores deontológicos

  • Pseudónimo: Todos los rotativos analizados mencionan a César Román bajo el pseudónimo de ‘El Rey del Cachopo’. Una práctica recurrente que no sólo protege al presunto culpable, sino que desprotege a la víctima y deposita todo el protagonismo sobre ella.
  • Asunto político: ARA publica la pieza en el apartado ‘Sociedad’. La violencia de género es un problema estructural que no debería ser tratado como un suceso aleatorio equiparado a tantos otros.
  • Humanización: El País relata una noticia la cual busca humanizar al presunto culpable a través de testimonios parciales como el dueño del restaurante en el que Román trabajaba: “Rafael Luján era puntual, limpio, ordenado. […] Un tipo corriente, expansivo y charlatán”. [El empresario César Román estuvo meses oculto bajo la identidad de Rafael Luján]
  • Culpabilización: El Mundo publica una pieza inapropiada que pone el foco en la víctima con un titular que culpa a Heidi de lo acaecido: “La novia del Rey del cachopo le tiró el anillo a la cara cuando éste le pidió matrimonio”.
  • Sensacionalismo: ABC continúa dando protagonismo al ya culpable una vez este ha ingresado en prisión. El rotativo de Rubido presenta una noticia sin valor informativo donde se dice que Román desea seguir trabajando como cocinero en prisión.

Ética periodística

En tanto que la figura femenina forma parte de un grupo social desfavorecido y la violencia de género es una materia de especial sensibilidad social, los principios de justicia y responsabilidad deberían ser respetados a la hora de tratar noticias como la expuesta anteriormente. El artículo 33 del Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística establece que los medios deben rechazar toda discriminación por razón de sexo a cualquier minoría socialmente marginada, en este caso la mujer. En la misma línea, el código deontológico del Col·legi de Periodistes de Catalunya informa en su anexo D de la obligación de todo medio de impedir la emisión sin control de mensajes en línea sexistas. Por ello, a continuación, paso a justificar los errores deontológicos encontrados con anterioridad a partir de su regulación correspondiente:

Ara: Asunto político. El manual de estilo para el tratamiento de la violencia machista y el lenguaje inclusivo en los medios de comunicación de la Unió de Periodistes Valencians dice en su punto 1: Ubicación en la sección política. Se trata de un asunto de dimensión social y política y hay que ubicarlo en esta sección o en otras de marco territorial […]. No se tendría que poner en las secciones de sucesos o sociedad.

El País: Humanización. El manual de estilo para el tratamiento de la violencia machista y el lenguaje inclusivo en los medios de comunicación de la Unió de Periodistes Valencians dice en su punto 14: El vecindario y la familia no son necesariamente una fuente solvente y acreditada. Los testimonios poco o nada calificados del vecindario no ayudan nada a entender, […] desde la proximidad condicional la opinión ciudadana.

El Mundo: Culpabilización. La guía para el tratamiento informativo de la violencia de género del Consejo Audiovisual de Andalucía establece en su punto 11 lo siguiente: Ayuda y protege a las víctimas. […] No es un personaje público. Su vida privada tampoco debe serlo.

ABC: Sensacionalismo. El Código para el tratamiento informativo de la violencia de género de la Junta de Castilla y León establece en su punto 7 que se debe: Evitar el uso de imágenes o recursos narrativos sensacionalistas o morbosos.

El tratamiento periodístico a los casos de violencia de género acarrea otro problema deontológico que sería interesante tener en cuenta: la presunción de inocencia. El artículo 5 de los principios generales del código deontológico de la FAPE establece la obligación del periodista de mantener como inocente al sujeto hasta que se demuestre lo contrario, evitando la publicación de información innecesaria que se adentre en la vida privada de la persona y ponga en peligro su identidad, especialmente cuando se hable de delitos contra la libertad sexual. Los cuatro diarios analizados respetan lo explicado, dado que han hecho referencia a Román en calidad de presunto culpable evitando la creación de lo que se conoce como juicio paralelo. Ejemplo de ello es la noticia del ARA en la que se emplean los términos “presunto autor de la muerte de” y “presunto asesino”.

 

Quan el periodisme toca fons: El tractament mediàtic de l’assassinat de Gabriel reobre el debat sobre l’ètica periodística

Autor: Pere Simon (@peresimon93)

El cas de l’assassinat de Gabriel, el menor que va desaparèixer el passat 27 de febrer a Las Hortichuelas de Níjar (Almeria) porta des de fa setmanes a primera línia mediàtica de molts mitjans espanyols i catalans. El sensacionalisme i la manca de cura ètica a l’hora de tractar el cas ha tornat a posar sobre la taula les carències que viu avui en dia el periodisme a casa nostra. Com s’ha de tractar un cas d’assassinat com aquest? La nostra obligació a l’hora d’informar correctament i amb dignitat passa per tenir en compte el que, malauradament, molts mitjans semblen obviar: la deontologia periodística.

És difícil que no ens vingui a la memòria el cas de les nenes d’Alcàsser’ (València), que va commocionar la societat espanyola el gener del 1993. El programa De tú a tú (A3) de Nieves Herrero, va convertir la població en un plató televisiu, on familiars i amics de les víctimes van compartir els seus sentiments. Sens dubte, una de les expressions màximes de l’espectacularització del dolor, quan va desaparèixer la frontera entre allò privat i allò públic. Són molts els que consideren que a Alcàsser va néixer el reality show i l’anomenada ‘teleescombreria’. Si ens fixem en l’article 4 del Codi Deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), “en el tractament informatiu dels assumptes amb elements de dolor en els afectats, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Va ser el dia on l’ètica periodística va ‘saltar pels aires’. I no va ser l’únic.

Tornem al cas en qüestió per veure com ens ho han explicat els mitjans. En primer lloc, ens fixem en el tractament del llenguatge per tal d’informar. En aquest sentit el diari ABC titulava el passat 12 de març –l’endemà de descobrir el cos sense vida del menor Gabriel–, “El mal estaba en casa”, juntament amb una fotografia en primer pla de la víctima i l’assassina (en aquell moment presumpta assassina) rient. Segons el punt 15 de les ‘recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual’, dins de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’, “en la informació sobre tragèdies personals cal ser particularment amatents amb el lèxic emprat. Convé evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat”.

L’ABC va optar per un titular cinematogràfic. Font: Kiosko.net

Aquesta manca d’ètica ja va estar present quan van trobar el cadàver de Diana Quer el passat 31 de desembre –l’ABC posava en portada una fotografia del cos tapat de la jove, i afegia: “Maniatada, estrangulada y arrojada a un pozo”–. Òbviament, aquests titulars busquen un dramatisme totalment inacceptable.

En casos de tragèdia i mort, els mitjans no han de donar detalls innecessaris ni recrear-s’hi. Font: Kiosko.net

L’altre cara de la moneda la trobem amb un titular purament informatiu, com per exemple el que va utilitzar el Diario de Sevilla: “Hallan el cadáver de Gabriel Cruz en el coche de la novia de su padre”. Ara bé, aquí ens trobem amb un altre conflicte deontològic. És adient dir el nom de la víctima quan és un menor?

L’article 11 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya diu que “s’ha de tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareguin com a víctimes”. A més, el codi deontològic de la FAPE diu, en el punt 4 dels principis generals, que “es tractaran amb especial atenció els assumptes que afectin a la infància i la joventut i es respectarà el dret a la intimitat dels menors”. El sisè principi del codi de la UNESCO també focalitza en la importància del respecte cap a la intimitat i dignitat humana. Així doncs, mencionar el nom del menor es una greu errada deontològica que afecta el principi de responsabilitat.

Podríem posar desenes d’exemples on s’ha fet un tractament mediàtic que s’ha situat a mig camí entre la informació i l’espectacle. Els mitjans audiovisuals –per la seva immediatesa i contingut emotiu– han estat els capdavanters, repetint a totes hores imatges i informacions sobre el cas de Gabriel. Per exemple, TVE, A3 i T5 van emetre en directe el funeral del menor. En el cas d’aquest últim, El Programa de Ana Rosa va connectar en directe amb una reportera que portava dies seguint el cas. Aquesta es va emocionar i no va poder seguir amb la connexió.

El punt 4 de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’ sosté que “cal evitar els desplegaments desproporcionats de mitjans, les connexions innecessàries (…). També l’efecte acumulatiu de l’ús reiteratiu d’unes mateixes imatges”.

Per altra banda, el magazín matinal d’A3, Espejo Público, presentat per Susana Griso, va tractar el cas durant dies, amb tertúlies i especulacions que convertien el plató en un circ mediàtic. Un exemple és quan s’explica amb detalls i material gràfic, les causes de la mort del menor. L’article 15 del manual d’estil periodístic per a informacions sobre casos que afecten a menors és taxatiu: “és en el procés de muntatge on recau la responsabilitat de decidir i triar allò que aporti contingut i, alhora, no incideixi en excés en la figura de les víctimes. Igualment, és en el muntatge on s’ha de valorar allò imprescindible i el que resulta superflu o excessivament punyent”.

 El tractament televisiu del cas ha estat semblant al de Marta del Castillo, la noia que va ser presumptament assassinada a Sevilla el 2009, però que mai se n’ha trobat el cos. Sembla que no se n’aprèn. El cas de Gabriel és l’última mostra de com una part del periodisme espanyol deixa de banda l’ètica de la professió periodística i s’alimenta del ‘morbo’ que generen els casos de desaparicions i assassinats, sempre acompanyats de dolor. El repte de deixar de confondre la informació amb l’espectacle és enorme, però el premi també: fer un periodisme digne i més humà.

La falta de ética en el tratamiento del caso Gabriel

Autora: Cristina Navarro (@criis_2997)

El primer artículo del código de ‘Principios internacionales de ética profesional del periodismo’ de la UNESCO dice que: “Las personas y los individuos tienen derecho a adquirir una imagen objetiva de la realidad mediante información precisa y completa, así como a expresarse libremente a través de los diversos medios de comunicación y cultura”. El problema surge cuando los medios deforman la realidad. ¿Cómo? Sobredimensionando un tema, aportando rumores y centrándose en aspectos sensacionalistas y no en la información.

Aunque parece que los medios tienen claras las líneas rojas del periodismo, siempre que aparece un tema de cierto interés público, debido a su morbosidad, se acaban cometiendo los mismos errores. La cobertura que hacen los medios de comunicación de casos de desaparecidos o asesinatos acaba aproximándose al sensacionalismo. Lo vimos con casos como: Diana Quer, Marta del Castillo, Mari Luz Cortés y, ahora, en el caso del niño Gabriel.

El tratamiento de la desaparición y asesinato de Gabriel ha sido denunciado primero por la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) y, a posteriori, por su propia madre. La FAPE emitió un comunicado el pasado 13 de marzo exigiendo rigor informativo.

Somos conscientes de la dificultad de conjugar el derecho a la información y el respeto a las víctimas. Por eso reiteramos siempre la necesidad de formación y de conciencia, valores añadidos que debe aportar el periodismo. Máxime, cuando la realidad diaria enfrenta al profesional a la presión de captar audiencia y a actuar a la velocidad que marca la actual Sociedad de la Información, pero estos condicionantes no deben apearnos del respeto a la dignidad de los afectados”.

En una línea parecida se manifestaba su madre, Patricia, en el programa “Desaparecidos” de Televisión Española el día 14 de marzo donde pedía que la ética estuviera por encima de los intereses.

“Mañana en una rueda de prensa van a dar la información real de lo que se sabe de Gabriel y oficial. Porque es muy difícil levantarte y escuchar cosas que sabes que no son verdad. Y, que las están escribiendo […] sin haber sido contrastadas y que hacen daño. […] Plantear que en determinados casos y contextos, la ética y los principios deben estar por encima de los intereses y de vender, en este caso de contar”.

¿Cómo ha sido este tratamiento para que la propia madre y la FAPE hayan denunciado una mala praxis? ¿Qué principios se han visto vulnerados durante estos días tras la aparición del cuerpo sin vida de Gabriel? Para responder a estas preguntas he analizado las cuatro grandes cadenas de televisión españolas: Telecinco, Antena 3, La Sexta y TVE.

Telecinco pone el interés en el sufrimiento

El día 11 de marzo (en el informativo de las 15h) abrían con la noticia de que se había encontrado el cadáver del niño Gabriel. La cobertura informativa ocupaba 23 minutos de los 42 del informativo, lo que representa un 55% del tiempo. Se puede comprender que este hallazgo suponga un boom informativo, pero la información aportada rozaba el sensacionalismo.

En el Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística se menciona en el punto 22 que: “En el ejercicio del periodismo, las informaciones y opiniones deben respetar la presunción de inocencia principalmente en los temas que permanecen sub judice, excluyendo establecer juicios paralelos”. En este caso, se respeta en todo momento esta presunción de inocencia ya que se refieren a Ana Julia como “la presunta asesina” o “la detenida”.

Aunque, el problema lo encontramos en el principio de veracidad. Se informa a través de especulaciones y rumores: “se cambió de coche”, “movimientos extraños”, “las cámaras cercanas a la depuradora podrían haber dado las claves del caso”, “la policía estaba detrás de sus pasos” o, “podría haber fallecido en los primeros días”. Por tanto, se está dando por supuesto una información aún no contrastada y que se muestra como rumor. Una praxis no aceptada por el Colegio de Periodistas de Cataluña que dice en su primer artículo: “Los medios deben hacer una clara distinción entre información y opinión, difundir únicamente informaciones contrastadas con diligencia, y evitar la difusión de conjeturas y rumores como si se trataran de hechos”.

Además, también se vulnera el principio de responsabilidad al mostrar el dolor y sufrimiento y recrearse en él. En todo momento se refieren a la noticia como “la peor noticia que le podríamos dar”, “el peor final que nos podríamos imaginar” pero, va más allá. En varias conexiones en vez de conocer la última hora se pregunta por: “¿qué sensaciones percibes?” o “¿cómo está el ambiente?”. Es innecesario decir que hay caras de tristeza o gente llorando porque, no aporta información y sólo se muestra por el simple morbo de que lo están pasando mal. Por tanto, es de mal gusto. El Código Deontológico de la FAPE dice que: “en el tratamiento informativo de los asuntos en que medien elementos de dolor o aflicción en las personas afectadas, el periodista evitará la intromisión gratuita y las especulaciones innecesarias sobre sus sentimientos y circunstancias”.

Por último, una de las piezas tiene como protagonista a la presunta culpable en la cual, se habla de sus anteriores parejas y se menciona su nacionalidad. No es correcto decir que es de República Dominicana porque la ‘Guía sobre el tratamiento de la diversidad cultural en los medios de comunicación’ realizada por el Colegio de Periodistas de Cataluña dice que: “No se debe incluir en la información el grupo étnico, el color de la piel, el país de origen, la religión o la cultura si no es estrictamente necesario para la comprensión global de la noticia”. En este caso, la nacionalidad no explica o no aporta nada a la información.

El caso ha sido muy seguido por los Informativos de Telecinco. Al día siguiente, 12 de marzo a las 15h, se dedicó en exclusiva 34 minutos de los 39 minutos de telediario a Gabriel (equivale al 87% del tiempo). Cometiendo los mismos errores: mención de la nacionalidad, mostrar rumores como si fueran datos contrastados y, el epicentro informativo era el dolor de los vecinos de Almería al enterarse de la noticia. Aunque, se añaden dos nuevos: el primero mencionar el nombre completo de la presunta asesina, cuando normalmente te refieres con iniciales para respetar la intimidad de esta persona. Y, el segundo; la localización de una de las presentadoras en la misma capilla ardiente para explicar el caso (centrándose en el dolor de la familia).

Además, según las ‘Recomendaciones del Consejo del Audiovisual de Cataluña sobre el tratamiento informativo de las tragedias personales’, se especifica que es “aconsejable prescindir de aquellas informaciones rutinarias o superfluas, que no proporcionen valor añadido a la información”. En este caso, las declaraciones de vecinos mencionando que no se lo esperaban o simplemente gente llorando, no aporta información al espectador sino que se recrea en el dolor.

Antena 3: una propuesta más formal en un primer momento

El día 11 de marzo, en el informativo de las 15h, cuando se encontró el cadáver del niño, se dedicó 16 de los 36 minutos del informativo al suceso (que equivale a un 44%), un tiempo inferior a Telecinco y, distribuido de forma distinta. La cadena de Mediaset destinaba la información al inicio y final de su telediario (siendo el único titular del día), mientras que, Antena 3 situaba en los titulares más noticias como el aniversario del 11-M o del tsunami de Japón. Además, el bloque principal se situaba en la parte inicial, pero iban conectando a lo largo del informativo para conocer la última hora; como en el minuto 18:50, 27:23 o en el 35:21.

Sorprende que a Ana Julia, en todo momento, se le presenta como la “pareja del padre”. No obstante, se ha respetado su presunción de inocencia al referirse a ella como la detenida por la Guardia Civil. Siguiendo el Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística, en el punto 22 se explica que: “las informaciones y opiniones deben respetar la presunción de inocencia”. En menor medida que Telecinco, se habla de rumores o especulaciones como información certera. Algún ejemplo sería: “ya se sospechaba de ella desde el principio”, “quería ocultar el cadáver” y, “parece que lo sacaban de un pozo”. También en menor medida se habla del dolor de los padres ya que, la única mención es que no han querido declarar ante las cámaras.

Por tanto, es una cobertura más respetuosa, al menos, ante las primeras informaciones no contrastadas de lo sucedido. Pero todo esto se rompe al día siguiente, en el informativo del 12 de marzo a las 21h, cuando abren con las imágenes de la capilla ardiente porque se centran en el dolor, que según el Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística: “en el tratamiento informativo de los asuntos en que medien elementos de dolor o aflicción en las personas afectadas, el periodista evitará la intromisión gratuita y las especulaciones innecesarias sobre sus sentimientos y circunstancias”.

Vemos que la emisión de ese día, 12 de marzo, se parece más al tono sensacionalista de Telecinco. No solo el de la noche sino también el de las 15h, más centrado en el dolor de la familia: “12 días de mucha ansiedad”, “durmiendo con su peor enemigo”, “madre rota de dolor”, “tiene un perfil de psicópata según los expertos”. Por tanto, observamos que se hacen comentarios innecesarios y se utilizan fuentes vecinales que no aportan información, sino especulación. La necesidad de saber porque lo hizo les lleva a hablar con expertos como criminólogos, para especular sobre unos posibles celos que serían el motivo de la causa de la muerte. Además, un experto en lenguaje no verbal dice que: “es fría y calculadora”, “su cara sudada o su sequedad labial revela que tenía información reservada”.

Además, para hablar de su pasado se refieren a su nacionalidad, por ejemplo, “la dominicana” o “de su país natal, República Dominicana”. Sabemos que no es una praxis correcta mencionar la nacionalidad si no aporta información, que es el caso; según la ‘Guía sobre el tratamiento de la diversidad cultural en los medios de comunicación’, realizada por el Colegio de Periodistas de Cataluña. Asimismo, se especula con su pasado; ya que, no hay una sentencia o investigación firme sobre su hija o sus ex-parejas que murieron en “extrañas circunstancias”. Incluso, se hace una conexión desde República Dominicana para decir que su familia no quiere hablar con la prensa.

Las manifestaciones ante la comandancia de la Guardia Civil de Almería son utilizadas para introducir informaciones entorno a la prisión permanente revisable (de la misma forma que Telecinco). Manuel Vilaseró, periodista de El Periódico, ha estado actuando como amigo de la familia y es una de las fuentes que utiliza Antena 3 como información (Telecinco 5 no lo hizo). Aunque, a posteriori, conocimos que se presentaba como amigo para luego publicar información como periodista, según denunció la propia madre. De esta manera, se vulneraba el artículo 4 del Colegio de Periodistas de Cataluña que dice: “no se debe utilizar métodos ilícitos de recogida de información”. Quizás el malestar de la familia procedía de la falsedad de presentarse como un amigo cercano cuando no lo era.

Por último, el tiempo dedicado al caso del niño Gabriel en el informativo del 12 de marzo fue de un porcentaje más elevado que en Telecinco. El tiempo destinado fue de 95% de la información, incluyendo informaciones relacionadas con la prisión permanente revisable (al igual que la anterior cadena) y una pieza publicitaria sobre un programa especial dedicado a Gabriel.

La Sexta: las voces de los periodistas

El informativo de La Sexta, el 11 de marzo a las 14h, se centra en las voces de diferentes periodistas, no en vecinos o piezas informativas de lo sucedido. Uno de los motivos sería porque se realiza con una hora de antelación al resto de informativos. Aunque, esto no impide que se hable de rumores. Todos los periodistas entrevistados por Cristina Villanueva especulan de lo que pudo haber pasado. En algunas ocasiones se avisa al espectador que es una hipótesis, pero en otras no, y ya hemos visto que no es una buena praxis según los códigos.

Los periodistas que intervienen en este informativo son: Manuel Marlasca, Mayka Navarro, Leo Álvarez y Manuel Vilaseró. Todos ellos mostraban su punto de vista de la investigación y especulaban el porqué. Manuel Vilaseró, “el amigo cercano de la familia”, explicaba que no había una buena relación entre Ana y Gabriel. Asimismo, se menciona que Ana es “la clara culpable” vulnerando la presunción de inocencia y “dudan de la participación de terceros”, culpándola a ella 100% y especulando en la investigación. Aunque, el periodista Manuel Marlasca desconfía de que “Ángel no sospechara de Ana” y pone en cuestión su inocencia ya que dice: “él puede estar implicado”. Por tanto, la rumorología que utilizan aporta informaciones contradictorias. Es el medio que más imágenes de Gabriel pone en pantalla, el resto de medios informan con imágenes de la investigación, de los padres o de las manifestaciones.

Incluso, sorprende el tratamiento de la Sexta vulnerando el principio de responsabilidad. Indaga en el dolor y el sufrimiento con preguntas al periodista situado en directo en Níjar: “¿cómo está el ambiente?” y, la posterior respuesta, “palo tremendo”.

Otros aspectos a resaltar serían: la mención de tweets de líderes políticos sobre el hallazgo del cadáver y el tiempo destinado al caso. Utilizan el 100% del informativo (incluso alargando el informativo de 50 minutos con un especial con más información).

Al día siguiente, 12 de marzo a las 14h, el tiempo dedicado se reduce a un 56% que corresponde a 17 minutos. En los titulares aparecen otros temas, como el secuestro del libro Fariña, y el tratamiento del suceso es más riguroso, respetando en todo momento la presunción de inocencia que no hubo el día anterior. Los rumores y la especulación continúan presentes intentando responder a preguntas como: ¿cuál fue el móvil?, ¿hubo cómplices? y ¿dónde ha estado el cuerpo? Con una pieza en la que se daban respuestas de a, b o c, intentando mostrar todas las hipótesis, lo que supone una vulneración del principio de veracidad porque no se habla de forma precisa sino a través de conjeturas. Para acabar, se menciona la nacionalidad de la ex-pareja de Ana (española) y la de su hija fallecida, que “trajo de República Dominicana”.

TVE: ¿cómo es el tratamiento en un medio público?

El informativo del 11 de marzo a las 15h es parecido al de Antena 3. En los titulares se informa de sucesos como el 11M, la borrasca Félix y otros temas internacionales como la aprobación de la reforma constitucional en China. Se dedica un 49% de la información al caso del niño Gabriel localizada en: titulares, la primera noticia, en el minuto 24 y al final del informativo (después de los Deportes).

Se puede observar que TVE intenta dar la información con el máximo cuidado sin vulnerar ningún principio. En todo momento respeta la presunción de inocencia de Ana Julia mencionándola como: “la detenida”, “la presunta autora” y “la presunta homicida”. Intentan no hablar de rumores (no vulneran el principio de veracidad) sino de información contrastada, lo que reduce su información a la detención y a los anteriores 12 días de búsqueda. Evitando así, toda la especulación de las cadenas privadas sobre los posibles motivos económicos o los probables celos. Asimismo, mientras La Sexta comentaba que era una investigación muy blindada sin filtraciones, TVE se refería al secreto de sumario. Otra similitud, con La Sexta, sería la utilización de Twitter para conocer las muestras de pésame de los principales líderes políticos.

La elección y la credibilidad de las fuentes no es la adecuada. La utilización de vecinos conmocionados, llorando o incluso insultando a la presunta autora no aporta información. En la recomendación que se hace sobre violencia de género como la ‘Guía para el tratamiento informativo de la violencia de género’ realizado por el Consejo Audiovisual de Andalucía (CAA) se aconseja “no utilizar fuentes o testimonios vecinales si no aportan datos informativos”.

En el informativo del día siguiente, 12 de marzo a las 15h, se dedica un 43% de la información al caso, siguiendo en la misma línea que el día anterior. En los titulares se habla de otros temas como el tiroteo en Madrid, la borrasca Félix y la primera medalla para España en los Juegos Paralímpicos de Invierno. Además, la estructura dentro del informativo continúa igual: es la primera noticia, se vuelve a conectar en el minuto 46 y luego un minuto final después de deportes.

El tratamiento es muy similar intentando no vulnerar ningún código deontológico. Se respeta en todo momento la presunción de inocencia y se intenta evitar la especulación o rumorología sobre el caso. Sólo se informa de lo que está contrastado. Sólo dos piezas se alejan de este parámetro: la primera sobre qué pudo pasar ese día, pero en todo momento justifican que sólo la policía podrá averiguarlo. Y la segunda hace referencia a una pieza, con la voz de un psiquiatra, de cómo se debe afrontar la muerte de un hijo (al final se apela a que se busque ayuda profesional para superar una situación así).

El resto de medios ha mencionado de una forma u otra la nacionalidad de la presunta asesina, ya sea diciendo que es dominicana o que su ex-pareja fuera español y que trajo a su hija de República Dominicana. En este caso, los informativos de TVE no han mencionado la nacionalidad. Sólo se han referido a lo que ponía en el atestado policial para hablar de la muerte de una de las hijas de Ana Julia en Burgos. Aunque de nuevo se ha recurrido a fuentes vecinales como fuente de información, es una mala praxis porque no se aporta información, sino emoción y dolor a la noticia.

Conclusión

El caso Gabriel ha sido muy seguido por los telediarios que han dedicado un gran espacio televisivo, en muchas ocasiones repitiendo una y otra vez lo mismo, sin información nueva. Aunque no han sido los únicos. Otros programas de las cadenas analizadas también han tratado el caso con excesiva extensión. Un ejemplo son los programas matinales de Antena 3 y Telecinco. Según Vertele, los programas de Susana Griso y Ana Rosa han marcado récord de audiencia (26% de share) gracias a la cobertura de este crimen mediático. No obstante, la reflexión que deberíamos hacernos debería ser la que expresaba la periodista Neus Tomàs en su cuenta de Twitter.

La información evoluciona peligrosamente hacia el terreno del infotainment y parece que, de momento, recoge buenos frutos: la audiencia. La madre de Gabriel decía para ‘Desaparecidos’ que: “la ética tiene que estar por encima de los intereses”. Así debería ser. El objetivo de obtener la máxima audiencia o la lucha por el share provoca que los contenidos no sean correctos desde el punto de vista deontológico y el interés comercial se convierte en un obstáculo para la buena praxis periodística. Cuando lo único que parece importar es el tráfico que vamos a tener y no el correcto tratamiento informativo, nuestra responsabilidad social queda empañada, al igual que nuestra reputación; y se viola la máxima del periodismo: la verdad.

El tractament dels bombardejos de Ghouta

Autora: Clàudia Ferràndiz (@claudiafl27)

Ghouta Oriental és un suburbi de Damasc, capital de Síria, ocupat pels rebels. Des del 2013, ha estat en el punt de mira de Bashar Al-Assad. En els darrers dies, els atacs aeris i terrestres s’han intensificat, causant centenars de morts i més d’un miler de ferits. Són perpetrats per l’exèrcit sirià i l’aviació russa. Malgrat que Assad reafirma que el seu objectiu no són civils, moltes de les víctimes són menors. L’ONU ha fet una crida a aturar els atacs en aquesta regió. Aquest territori va començar a formar part de l’agenda mediàtica l’agost de 2013, quan el règim sirià va utilitzar armes químiques. El balanç de víctimes mortals d’aquell atac va ser de més de 1.500 persones.

Aquest article analitzarà la cobertura que han fet els principals canals de televisió d’Espanya i Catalunya dels darrers bombardejos de Ghouta, agafant com a referència codis deontològics tant nacionals com internacionals, així com els quatre principis de l’ètica periodística recollits en el tesaure de Salvador Alsius. Els mitjans analitzats són Antena 3, La Sexta, TVE, Telecinco i TV3.

El primer aspecte que cal valorar són les imatges, ja que ens trobem davant de mitjans televisius. En aquest sentit, els canals tendeixen a repetir els mateixos vídeos en bucle. Generalment, tots recorren al material facilitat pel Damascus Media Center. Aquestes imatges vulneren diversos drets, sobretot perquè hi ha múltiples imatges de menors, sovint ferits, i d’adults ensangonats. Aquí en podem veure un recull:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Recull d’imatges publicades per Antena 3, La Sexta, TVE, Telecinco i TV3.

Com es pot contemplar, el rostre dels infants és completament identificable. En cap moment es pixelen. La Federació Internacional de Periodistes (FIP), a les recomanacions a l’hora de tractar temes que involucren als infants, recomana que se salvaguardi la identitat d’aquests, també visualment, excepte si és necessari per a l’interès públic. En aquest cas, que el rostre dels nens no s’identifiqués no minvaria la qualitat de la informació.

També ens endinsem en el caos que hi ha en els hospitals, tot i que el quart criteri de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) apunta que les intromissions en la intimitat cal vigilar-les, sobretot si es tracta de persones ingressades en hospital, i encara més si afecten la infància i la joventut.

A més, tots aquests elements poden ferir la sensibilitat de l’espectador. En general aquest no és avisat de la duresa dels vídeos fins que no s’hi troba i ho comprova per ell mateix. El llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) remarca en el punt 2.4 de pràctiques professionals de la Corporació que, a l’hora de mostrar continguts violents, adverteixen “prèviament que poden ferir la sensibilitat” i ho senyalitzen. Tanmateix, només La Sexta avisa en una ocasió que les imatges poden ferir la sensibilitat.

El punt cinc de l’annex D del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) apunta que s’han d’explorar els conflictes en la seva complexitat i “ocupar-se de les causes diverses que els han generat”. TV3 és qui contextualitza i fa un millor seguiment del conflicte. TVE, d’altra banda, també aporta un bon context, comparant l’estratègia d’Assad sobre Ghouta amb la d’Alep. En canvi, els altres mitjans se centren a mostrar el patiment de la població, sobretot dels infants, i no aporten un relat profund sobre què passa. Antena 3 ni tan sols comenta que l’aviació russa està participant en els atacs.

En aquesta línia, la Xarxa Internacional dels Drets de l’Infant apunta que és important proveir sempre un text contextual acurat d’acord amb la història o les imatges dels nens que es mostrin en pantalla. Però molts mitjans incompleixen aquesta recomanació, apostant per un relat desproveït de rerefons, on sembla que només es volen apel·lar a les emocions de l’espectador.

I això ens porta a tractar el tema de sensacionalisme. Si bé és cert que cal ensenyar a l’espectador com de terrible és la situació a Ghouta, s’abusa d’imatges de ferits, hospitals i persones mortes. La FAPE apunta en el quart punt que el periodista ha de respectar el dret a la intimitat i la imatge de les persones. En certa mesura, aquesta intromissió pot estar justificada per l’interès públic de la informació, però amb un exemple ja n’hi ha prou; no calen desenes d’imatges de ferits. L’annex D del codi deontològic del CPC considera que “els mitjans han d’evitar el sensacionalisme” quan es tracten conflictes bèl·lics. La FIP, a les guies i principis per tractar informació que involucra infants, també apunta que cal “evitar la presentació sensacionalista”. Tanmateix, alguns mitjans recorren a titulars fàcils que saben que cridaran l’atenció de l’espectador:

Titulars publicats pels mitjans estudiats. De dalt a baix, La Sexta, TV3 i Antena 3.

En el primer cas, sobretot, es busca el clic fàcil: imatges d’horror, bebè… Paraules que sovint generen morbo i desperten la curiositat de l’espectador.

D’altres mitjans aposten per un vocabulari sensacionalista, com Telecinco. No només ensenya imatges de nens plorant, ferits o desconcertats, sinó que es recrea en el seu dolor: “niños aterrorizados, pequeños heridos y el llanto escalofriante de estos tres hermanos”, “entre el polvo, más niños heridos”.

L’últim punt important a tractar és el tema de les fonts. En un complex conflicte com aquest, gairebé tots els mitjans utilitzen les mateixes. No només la majoria d’imatges són del Media Damascus Center, sinó que la majoria de mitjans recorren a fonts oficials (el mateix govern d’Assad, l’ONU, el govern rus) i activistes rebels. TV3, però, aporta també declaracions d’un metge de Ghouta, del portaveu dels Cascos Blancs a Ghouta i d’un veí de Douma. Tot i això, com recomana l’annex D de la deontologia del CPC, s’haurien de tenir en compte “terceres fonts que enriqueixin la visió del conflicte”, com ara experts.

De totes maneres, hi ha un aspecte que sí que han acomplert positivament els canals de televisió analitzats. Tal com es recomana al punt quatre de l’annex D del codi deontològic del CPC, han donat veu als grups que treballen per la pau, especialment als esforços que fa la societat civil per atendre les víctimes.

En definitiva, mitjançant la cobertura que molts mitjans d’àmbit nacional i estatal han fet del conflicte de Ghouta, s’ha incomplert el principi de responsabilitat, ja que han envaït la intimitat i el dret a la pròpia imatge tant de menors com d’adults, i també el seu dolor i sofriment, probablement sense el seu consentiment. Amb això han incomplert el novè principi del codi deontològic del CPC, que apunta que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables”. El sisè principi de l’ètica periodística de la UNESCO també reafirma que el periodista ha de respectar la privacitat i la dignitat humana. A més, han mostrat moltes imatges que poden ferir la sensibilitat sense que l’espectador fos prèviament advertit.

D’altra banda, les imatges i les fonts (exceptuant les de TV3) eren les mateixes. No hi havia diversitat de punts de vista, atemptant així contra els principis de justícia i veritat. En la mateixa línia, en general no han contextualitzat i aprofundit suficientment la informació.

Quin seria el bon tractament informatiu?

Potser caldria replantejar la manera com s’informa de conflictes bèl·lics en què la població pateix tant. El model clàssic de bateria d’imatges de persones, adults i infants, patint s’ha de renovar. De fet, la Xarxa Internacional de Drets de l’Infant apunta que els mitjans sovint recorren a imatges de nens quan són “víctimes de guerra” i, l’abús d’aquestes, acaba comportant que “perdin la seva individualitat i humanitat”. És a dir, l’espectador acaba acostumant-se a tot això. A vegades, no calen imatges de ferits: els crits dels nens i els carrers destruïts, a banda de testimonis que voluntàriament vulguin donar la seva veu, poden ser suficients. Els crits poden transportar l’espectador a la devastació i el terror que s’està vivint a Ghouta.

La cadena britànica BBC ofereix un exemple de millor tractament informatiu dels bombardejos a Ghouta. Tot i que sí que hi trobem presència de nens, no n’abusen tant com en altres cadenes, encara que això no implica que no ofereixin prou informació. A més, en els casos dels qui estan ferits greument, en pixelen els rostres, de manera que no se’ls reconegui. Aposten per altres recursos que poden conscienciar l’espectador, sense vulnerar el dret a la intimitat i la privacitat de desenes d’infants. Donen el testimoni d’una mare el fill de la qual està a punt de morir i que, sembla que voluntàriament, vol dirigir-se als mitjans. Avisen prèviament a l’espectador de la duresa de les imatges. Així, no es fereix tant la sensibilitat de l’espectador, en tant que no es veuen cossos ensangonats i imatges desagradables, però sí es produeix un efecte de conscienciació.

L’ètica periodística en la cobertura d’atemptats terroristes

Autora: Cristina Alonso (@CristinaABx)

L’atemptat del 22 de març a Londres va fer que el periodisme augmentés la seva activitat. Els mitjans digitals i les xarxes socials van permetre que la notícia arribés a la major part del públic, però altres vies com la televisió i la ràdio també van informar-ne quasi a l’instant. Un cop la noticia havia estat difosa, els mitjans van disposar-se a nodrir el públic amb tot tipus de detalls sobre l’atemptat. L’aparent intenció: que ningú no es perdés cap detall.

La difusió de la notícia va fer que imatges com aquestes fossin vistes a diversos mitjans:

A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville
A woman lies injured after a shotting incident on Westminster Bridge in London, March 22, 2017. REUTERS/Toby Melville

Les imatges són molt dures, sense cap mena de dubte. I també ho eren moltes d’altres que van poder-se veure al llarg de les següents 24 hores de l’atemptat. El format i el contingut d’algunes informacions van fer saltar l’alarma deontològica del periodisme. Altres exemples:

Fotografies de l’atac de Londres publicades a The Huffington Post
  • Sensacionalisme de El Periódico. Titular una peça amb “Hi havia molta sang” i a continuació aportar el testimoni de diverses persones. Resulta sensacionalista i poc rigorós, en cas que no es contrasti bé).
  • Sensacionalisme i vídeos poc apropiats de El País. El mitjà espanyol va fer una peça que s’anava actualitzant periòdicament en funció de les novetats informatives. En un dels vídeos inserits, es pot escoltar una música inadequada per acompanyar aquest tipus de fets.

Aquestes mostres no són aïllades, de fet molts mitjans van difondre aquestes mateixes imatges en repetides ocasions. El cas gràfic sembla el més obvi a qüestionar des d’un prisma deontològic, i és per això que centraré la meva anàlisi a partir d’aquest aspecte.

Segons Salvador Alsius a Codis ètics del periodisme televisiu, la violació principal en aquesta cobertura mediàtica seria la del Principi de Responsabilitat. No s’haurien tingut en compte diversos punts com:

  • La primacia de la vida i de la seguretat de les persones. Aparentment, no s’estaria donant prioritat a l’ajut humanitari mentre es fan certes fotos.
  • La invasió de la intimitat de les persones mortes i ferides. S’està mostrant el dolor i sofriment d’aquestes, elements totalment innecessaris per al lector/espectador.
  • Certes imatges de mal gust, que inciten a l’alarmisme i vulneren el dret de les víctimes i dels lectors/espectadors.

A més, en un primer moment tampoc no s’hauria respectat la presumpció d’innocència del l’assassí, que va ser mostrat en fotografies ferit quan encara no havia estat confirmat el seu delicte. Això atemptaria contra el Principi de Justícia.

Salvador Alsius no és l’únic que ha intentat establir una sèrie de línies a l’hora de determinar què és ètic o no en el periodisme. Existeixen diversos documents i codis a nivell internacional, estatal i autonòmic que esmentarien elements i principis que hagués calgut respectar en aquest cas:

UNESCO. Principis internacionals d’ètica professional del periodisme (1983). Principalment, són dos els principis que s’haurien vulnerat en el tractament d’aquesta qüestió. El primer, el de la responsabilitat social del periodista, que es correspon amb el Principi III del codi de la UNESCO. El segon, que es correspon amb el Principi IV, faria referència al respecte per la privacitat i la dignitat humana.

Federació Internacional de Periodistes (FIP). Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes (1954)
La FIP diu en el punt 4 del seu codi ètic que el periodista farà servir només mètodes justos per obtenir notícies, fotografies i documents. Tot i que directament no s’haurien fet servir mètodes injustos o il·legals, no s’hauria respectat el dret les persones en una situació vulnerable.

Col·legi de Periodistes de Catalunya. Declaració de Principis de la Professió Periodística (1992).
El punt 9 del codi explicita el deure a respectar el dret a la privacitat i diu que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables”. Víctimes d’un atemptat terrorista es podrien incloure dins d’aquest grup. A més, el Col·legi de Periodistes va presentar el novembre de l’any passat una sèrie de recomanacions per a la cobertura d’actes terroristes. En aquest cas, no s’haurien respectat dos dels punts:

  • Drets de les víctimes. “Es recomana abstenir-se de difondre cossos de víctimes mortals si se les pot reconèixer. […] En el cas de víctimes supervivents, només s’haurien de prendre imatges o declaracions quan les persones afectades ho autoritzin expressament”. En el cas del presumpte terrorista, es pot deduir la seva identitat a la fotografia en què encara es troba ferit. Pel que fa a les imatges de les víctimes, caldria comprovar si s’ha demanat el seu permís per a difondre-les, atès que van ser difoses amb molta rapidesa.
  • Drets de l’audiència. “El nivell de duresa de les imatges que rebi ha d’estar justificat editorialment, en funció de si aporten elements informatius rellevants i no pas per la seva morbositat. La ciutadania té dret a no accedir a continguts violents, especialment, en el cas de les ràdios i televisions, durant l’horari protegit”. Algunes imatges resulten impactants per l’espectador, a més de que existeix el perill que les pugui veure algun infant. A més, algunes no aporten cap tipus d’informació rellevant per l’espectador.

Així doncs, caldria replantejar i revisar el sistema d’obtenció de les imatges i, a més, ser curós a l’hora d’escollir què és difon i què no. En cap cas hauria de prevaldre cap interès econòmic o voluntat d’exclusivitat per sobre dels preceptes deontològics esmentats durant aquesta anàlisi. Cal informar d’allò que sigui necessari i d’interès públic, que ajudi a formar una societat més crítica; però en cap cas ha de vulnerar aquesta informació el dret i intimitat dels ciutadans, i més quan es troben en una situació de vulnerabilitat.