Categoria: neutralitat valorativa

L’era de la subjectivitat implícita: una mirada a la cobertura del judici del procés

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Judit Batlle Frigola (@judit_batlle)

En temps polítics tan convulsos, la manca d’objectivitat palesa a les notícies del judici del procés no és novetat. Molts ja consideren l’objectivitat com una utopia inassolible i que, a la gent, tampoc l’interessa. I si estem parlant de política, menys. Hem arribat a l’era on els lectors volen llegir el que pensen i no el que passa. Per consegüent, els mitjans han adoptat un estil que dista bastant de tractar temes tan polaritzats pel que fa a l’opinió pública de manera allunyada de la seva pròpia línia editorial.

Per tal d’analitzar el grau d’interferència i manipulació de la informació que hi ha hagut dins les notícies del judici del procés independentista, he escollit un dia concret, en aquest cas: el 20 de febrer. Va ser el dia en què va declarar Josep Rull, advocat i polític català associat al Partit Demòcrata que rau a la presó des que 23 de març de 2018 va ser traslladat al centre penitenciari per risc de fuga i acusat de delictes de rebel·lió i malversació de fons després dels fets de l’1 d’octubre.

Com he dit abans, el fet que cada mitjà tingui una línia editorial molt marcada fa que les informacions donades del judici als lectors estigui inevitablement impregnada, en alguns punts de diversos articles, de sensacionalisme més o menys implícit. Per tant, i com a mostra, s’han escollit dos diaris, que tenen versió digital i versió en físic, de dues ideologies marcades antitètiques entre elles: El País, considerat socialdemòcrata i en contra del procés independentista i per tant, de la llibertat dels polítics que estan en presó preventiva i L’Ara, clarament independentista i a favor de la llibertat dels que ells denominen: “presos polítics”.

L’hemeroteca de portades d’ El País ha estat una de les fonts d’informació principal. Quin ha estat la importància que van donar a les declaracions de l’acusat dins els temes del dia? La notícia ocupa un petit requadre a la part baixa i a l’esquerra de la portada, el que indueix a pensar que no l’han considerat dels temes més rellevants. Si contem les notícies relacionades amb la declaració del dia, van ser dues.

La primera comença destacant les funcions passades del conseller, utilitzant el temps verbal en passat: “el que fue”. És a dir, el priva dels seus drets polítics o el seu càrrec perquè resta suspès a causa de la presó preventiva. També fa esment a l’argument de la Fiscalia: “impedir que un ferri que anava a acollir als policies i guàrdies civils restés al port de Palamós”. Esmentar l’acusació en el primer paràgraf sense mencionar la resposta que va rebatre l’acusat cap a la Fiscalia és una manera implícita de posicionar-se. En el següent paràgraf, quan fa menció a l’advocat de la defensa utilitza el verb: “intentar desmentir”, donant a entendre, que no ho va aconseguir perquè l’acusació de la Fiscalia era certa.

Al tercer paràgraf afirma que Rull “va ser un destacat membre de l’ala més sobiranista del partit de Convergència Democràtica de Catalunya i que va ser conseller de Territori “funció de la qual l’allunyava de les decisions més operatives”. Són dues afirmacions que en cap moment són fomentades ni justificades per cap fet rellevant i que semblen meres suposicions del periodista en qüestió. A més, el quart paràgraf reitera, altre cop, l’acusació de la Fiscalia citant, fins i tot, els diferents missatges de Twitter que s’havien presentat en contra de l’acusat.

La notícia finalitza explicant que “té un paper rellevant en els últims passos del procés independentista (…) perquè es va deixar fotografiar en el seu seient treballant amb l’ordinador després de l’aplicació de l’article 155”. És una informació clarament irrellevant i hipotètica que el periodista utilitza per deixar entreveure la seva culpabilitat. Tot i això, la cirereta del pastís es guarda pel final, quan es titlla “d’il·legal” la consulta de l’1 d’octubre.

En cap moment en tota la notícia s’explicita algun argument de la defensa, tota la informació està basada en l’acusació i els seus arguments. Dins aquesta primera perspectiva, podem mencionar dos principis del Tesaure de l’ètica periodística. Per una banda, el principi de veritat que inclou cura i rigor i neutralitat valorativa. Per l’altra banda, el principi de justícia que inclou la imparcialitat i la presumpció d’innocència de detinguts.

Els articles promoguts per la Federació Internacional de Periodistes (Art. 3), el Consell d’Europa (Art. 4), la FAPE (Art. 17) o el Col·legi de Periodistes de Catalunya (Art. 1) fan referència a evitar conjectures o especulacions. És a dir, el periodista no ha de fer cap suposició en base els seus pensaments com hem vist en algun moment de l’article. També és essencial mencionar una cita de Salvador Alsius, creador del tesaure: “Les opinions del periodista no han d’afectar, almenys d’una manera explícita, el contingut de les notícies”. Element que també destaquen els codis promoguts pel Consell d’Europa (Art. 3), la FAPE (Art. 17) o el Col·legi de Periodistes de Catalunya (Art. 1). Un periodista ha de romandre en la distància sense interferir ni amalgamar opinió i fets reals.

L’article 2 del Col·legi de Periodistes de Catalunya afirma que s’han de “difondre únicament informacions fonamentades, evitant en qualsevol cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient perquè puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar un mal o descrèdit injustificats a institucions i entitats públiques i privades, així com la utilització d’expressions o qualificatius injuriosos”. En aquest cas, deixar implícita la idea que els polítics que encara no tenen una sentència definitiva, són culpables. No ho especifica directament però sí que ho deixa entreveure.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Una vegada analitzat un dels articles d’ El País, passarem a tractar la seva antítesi: L’Ara. L’Ara comença l’article amb una afirmació dubtosa pel que fa a la seva intencionalitat: “Tercer dia de declaracions i cinquè de judici, amb la intenció del tribunal de prémer l’accelerador per acabar els interrogatoris tan aviat com sigui possible.” Ens deixa entreveure que Manuel Marchena o el tribunal en si tingués algun motiu hipotètic per acabar abans. A aquesta conclusió hi arriba justificant que haurien d’acabar un dijous i, en canvi, s’habilita un dilluns per enllestir tots els interrogatoris pertinents.

En aquest cas, i en el segon paràgraf, veiem com designa el càrrec de Rull com a “diputat de JxCat”, és a dir, encara que estigui a la presó i suspès del seu paper polític, el periodista considera necessari prescindir d’utilitzar el passat, en contra partida amb El País. També cal remarcar l’expressió quan fa referència a la intenció de la Fiscalia “per indagar en la suposada desobediència i la malversació”. Aquest “suposada”, per una banda, posa en dubte l’acusació que, de fet, pot ser pertinent quan la sentència no està encara anunciada. Tot i això, val a dir que de la manera que està feta l’expressió, dona la sensació indirecta que es posiciona cap al bàndol dels acusats, donant a entendre que és invenció de la Fiscalia.

Val a dir com a factor positiu, a més, que és adient el tractament de les declaracions pel que fa a l’acusat i a l’acusació. Quan esmenta una declaració de l’acusació, l’acompanya de la pertinent resposta de l’acusat. Tot i això cal afirmar que en algun cas, sobretot al principi, fa un relatiu abús de les declaracions de Rull. De fet, la notícia és molt llarga, en comparació amb la de El País.

En últim terme, un dels retrets que faria al conjunt de la notícia en si seria algunes expressions i adjectius dubtosos i fàcilment intercanviables per evitar albirs d’ideologia, malgrat creure que no és la intenció del mitjà evitar-los. Un exemple d’aquestes expressions seria: “L’obsessió de Madrigal per conèixer…”, és fàcilment substituïble per “la insistència”. L’Ara utilitza gran espai de la seva secció informativa per explicar el judici, més del triple que El País. “Sobreinformar” o informar en accés, també és posicionar-se. Tot i això aporten diferents fonts o informació addicional com són fragments de diferents documents esmentats al judici.

Deontològicament estem al mateix punt de partida i final que amb el diari El País. És adient tornar a esmentar el principi de veritat i el de justícia del Tesaure. I tornar a fer menció reiterada implícita dels consells i les determinacions per part de diferents organitzacions com són El Col·legi de Periodistes, la FAPE, la FIP, entre d’altres. Cal destacar opinió d’informació. És essencial i crucial pel futur periodisme ser capaç de tenir criteri i tenir la capacitat i l’habilitat suficient per desprendre’t d’ell a l’hora d’escriure i deixar constància d’uns fets. Malgrat això, també és adient afirmar que som a l’era de la subjectivitat informativa, i que l’objectivitat està en crisi. Estarem iniciant una nova etapa del periodisme?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El VAR i el “periodisme de bufanda”: les polèmiques s’estenen també als mitjans de comunicació

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Núria Vilamala Ribera (@nvilamala3)

Els àrbitres sempre han tingut un gran protagonisme en el món del futbol. Aquesta temporada es va implementar el videoarbitratge a la lliga espanyola per tal de millorar la seva tasca gràcies a la possible revisió de certes jugades, però tot i això els debats arbitrals i les polèmiques segueixen en el dia a dia futbolístic. En el periodisme res canvia, ja que cada mitjà mira pels interessos dels seus equips i informar de manera objectiva encara és complicat; també en les polèmiques arbitrals. Sovint alguns diaris esportius s’obliden de seguir el tesaure de l’ètica periodística i els seus principis fonamentals de veracitat i justícia.

Una demostració de que actualment encara existeix el “periodisme de bufanda” és el tractament que han fet els quatre diaris esportius més llegits a Espanya segons les dades de l’EGM, el Marca, l’AS, el Mundo Deportivo i l’Sport de les polèmiques del VAR. Els mitjans solen informar de manera subjectiva, oblidant la importància de respectar la neutralitat valorativa i la imparcialitat.

Una de les polèmiques més recents que hi ha hagut a la lliga espanyola amb el VAR va ser en el Llevant 1-2 Madrid. El partit es va resoldre al minut 78 quan l’àrbitre va indicar penal a favor dels blancs, una acció que va aixecar molta polseguera als principals diaris esportius. De fet, les portades dels quatre diaris de l’endemà se’n feien ressò.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Cap dels quatre mitjans compleix amb la neutralitat valorativa i és que totes les portades valoren subjectivament la jugada polèmica i afirmen clarament que no era penal. De fet, fins i tot el Marca i l’As deixen de banda els seus interessos i critiquen també l’actuació arbitral. El punt número 5 del Codi deontològic del Consell d’Europa estableix que “l’expressió d’opinions pot versar sobre reflexions en relació amb idees generals o referir-se a comentaris sobre notícies relacionades amb esdeveniments concrets”. Així doncs, la subjectivitat que desprenen les portades dels diaris esportius fa referència a un esdeveniment concret, és a dir, una acció concreta del partit de futbol i, per tant, segueix el que estipula el Consell d’Europa. Tot i això no hi ha una separació evident entre la informació i l’opinió i, per tant, no es respecta el primer criteri del Col·legi de Periodistes de Catalunya que estableix que “els mitjans han d’observar sempre una clara distinció entre les informacions i les opinions […]”.

Per altra banda, el principi més afectat en el tractament que fan els mitjans d’aquestes polèmiques és el de justícia, ja que hi ha una clara manca d’imparcialitat en les diferents notícies i cròniques. Tots ells informen de manera subjectiva i per tant tampoc es compleix amb el punt número quatre del Codi deontològic del Consell d’Europa segons el qual “l’emissió de notícies ha de realitzar-se amb veracitat, a través de les activitats verificadores i comprovadores oportunes i amb imparcialitat en l’exposició, descripció i narració dels mateixos”.

Pel que fa al Marca, ja en el primer nivell de lectura es fa referència a la polèmica arbitral i dins de la crònica, encara que el periodista no utilitza un vocabulari molt directe, algunes frases concretes posen de manifest la subjectivitat de la crònica i la seva manca d’imparcialitat.

Per altra banda, l’As és més explícit i directe a l’hora de parlar sobre la jugada en qüestió ja des del primer nivell de lectura. A més, la crònica és molt reiterativa a l’hora de parlar sobre la polèmica i el periodista arriba a qualificar “d’incomprensible” l’error del VAR.

Seguint la mateixa línia Mundo Deportivo també és molt explícit i subjectiu, en tant que critica durament la decisió arbitral tant en el primer nivell de lectura com al llarg de la crònica. De fet, els tres primers paràgrafs d’aquesta fan referència a aquesta polèmica.

Finalment l’Sport és el diari més subjectiu i més contundent dels quatre. En el titular utilitza la paraula “escàndol” per definir la polèmica mentre que a l’últim paràgraf crítica clarament les actuacions arbitrals que segons el periodista, afavoreixen al conjunt blanc.

El tractament que fan els mitjans de comunicació de les polèmiques del VAR posa de manifest l’existència del “periodisme de bufanda” en tots els diaris esportius. El seu objectiu principal és informar de manera que el seu equip no en pugui sortir perjudicat, i és aquí quan es veu afectat el tesaure de l’ètica periodística. Els principis de veracitat i de justícia, i especialment la neutralitat valorativa i la imparcialitat són un dels deures del periodisme esportiu del futur.

Una concentració on les relacions van ser més importants que la idea a manifestar

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Alba Giraldo (@albagiraldo98)

El passat 10 de febrer, Ciutadans i PP van convocar una manifestació a la plaça Colón de Madrid en contra de les relacions de Pedro Sánchez amb els líders independentistes, i a favor de la convocatòria d’eleccions generals. En l’acte va participar també Vox. Tot això, sembla que les  reivindicacions no van ser tan importants com la relació que van mantenir els polítics.

Els mitjans van viure de manera molt diferent una mateixa manifestació. A les portades dels diaris del dia següent ja s’apreciaven grans diferències en els punts de vista d’assimilació de l’acte: des de la guerra de xifres d’assistents, fins a qui pertanyia l’èxit de la concentració, a la dreta o a l’esquerra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Als informatius de televisió també s’han vist diferències notables. Per començar, TV3 obria el telenotícies de la nit amb el judici dels líders independentistes, seguia amb la unió dels alcaldes reclamant justícia, i en tercer lloc es parlava de la manifestació de Madrid, donant-li un total de 3 notícies i 5 minuts. Les noticies parlaven de la manifestació en termes generals, esmentant els assistents -només la xifra de 45.000- , per després tractar la relació entre Rivera i Abascal -“però els gestos han acaparat tant o més interès que el missatge polític”.

Imatge amb la que Tv3 introdueix la manifestació

Els informatius de Telecinco i Antena 3 obren els amb la concentració i li dediquen gairebé 10 minuts. Parlen de la manifestació en general i també de la relació entre els líders polítics. Citant a Telecinco: “imatge inèdita en un acte que un cop escoltat l’himne abandonaven immediatament tant el líder de Cs com el de Vox, que haurien evitat saludar-se”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’informatiu de la 1 de TVE és important ja que hi ha hagut polèmica sobre el seu tractament de la manifestació. Ramón Moreno, portaveu del PP a la Comissió Mixta de RTVE, declarava que “la retransmissió va ser un cúmul de manipulacions que demostren la falta de neutralitat d’una cadena pública”. També els ha acusat de reduir “la transcendència, l’objectiu i la massiva participació”. La Plataforma TVE Libre també es va manifestar per Twitter.

La realitat és que els informatius obren amb la concentració de Colón i li dediquen tres peces, uns 5:30 minuts dins del telenotícies. La primera peça dels informatius parla dels tres líders de PP, Cs i Vox, de la relació i la fotografia entre els tres, per després fer un balanç de la manifestació. De manera contrària a les denúncies esmentades anteriorment, es dona informació de les xifres reals emeses per la delegació del govern i els convocants, i es fan servir plans generals.

Imatge d’obertura dels informatius de TVE

L’anàlisi segons els codis deontològics

Segons el primer article del codi deontològic del Col·legi de Periodistes, la tasca del periodista és “informar de manera acurada i precisa”, cercar la veritat i acostar-se a la realitat amb la màxima fidelitat possible. Els mitjans, per tant, han de distingir informació d’opinió i difondre només informacions contrastades, no conjectures i rumors. Aquesta idea ressalta a moltes de les portades per la xifra d’assistents a la manifestació. Alguns diaris, com El Periódico o l’Ara descarten la xifra de 200.000 assistents emesa pels convocants, per parlar directament de 45.000 persones. Això passa també al telenotícies de TV3, que només mencionen la dada de 45.000 assistents.

Com es recull al primer principi del codi deontològic de la UNESCO, les persones tenen dret a una informació vertadera i, per tant, a adquirir una imatge objectiva de la realitat amb informacions precises i completes. En aquest cas, quedarien fora totes les expressions exagerades de la realitat, com per exemple el verb “punxa” o “rotund clamor” utilitzat a moltes portades, tant per referir-se a la dreta, com als socialistes. Una idea que també crida l’atenció perquè cada mitjà té el seu punt de vista contrari: mentre El Periódico assegura que qui punxa és la dreta, La Razón li atribueix a Sánchez.

De la mateixa manera, com afirma el segon principi del codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, s’han d’evitar prejudicis per informacions sense prou fonaments. No s’han de fer servir expressions injurioses ni difondre dades imprecises o sense base suficient que puguin lesionar la dignitat de les persones i desacreditar entitats públiques o privades. En aquest cas, el diari La Razón acusa els socialistes de “desinflar l’assistència”, a l’emetre la xifra de 45.000, i a Sánchez de “depreciar-los”, segons l’ABC. D’altra banda, segons el punt dos del codi de la UNESCO, el periodista ha d’aportar una realitat objectiva, mitjançant la qual els fets s’informen en el seu context adequant, senyalant les connexions essencials i sense causar distorsions. Finalment, com recull el primer punt del codi de la FAPE, el periodista ha de tenir un compromís amb la cerca de la veritat. Haurà de fonamentar les informacions amb el contrast de fonts, donant l’oportunitat als afectats de donar la seva pròpia versió dels fets.

També cal destacar el sensacionalisme en quant al tractament de les noticies, que aniria en contra del principi de veritat. Tots els mitjans analitzats, sense cap excepció, donen especial rellevància a la fotografia entre els tres polítics. Segons el trentè punt del Codi Deontològic Europeu, al periodisme no s’ha de confondre allò conflictiu o espectacular amb allò important des del punt de vista informatiu. Un exemple és una expressió que fa servir TV3: “Els gestos han acaparat tant o més interès que el missatge polític”; o La Razón: “Rivera fuig d’Abascal”.

El manifest, ¿periodístic?

Dins la manifestació, els periodistes Carlos Cuesta, María Claver i Albert Castillón van llegir un manifest. Si bé és cert que aquest estava signat pels partits convocants, al llegir-lo, qui adquireix la responsabilitat del que es diu? És feina del periodista posicionar-se ideològicament de manera tan directa?

Els periodistes en aquest cas no només es posicionaven ideològicament, sinó que promulgaven idees que no es corresponien a la realitat. Segons el cinquè punt del codi deontològic de la FAPE, el periodista establirà una clara i inequívoca distinció entre els fets i les opinions, interpretacions i conjectures. A més, com es recull al punt sis, s’entén contrari a l’ètica de la professió periodística el seu exercici simultani amb la publicitat, o amb aquelles activitats institucionals o privades de comunicació social quan afectin als principis i normes deontològiques del periodisme. Finalment, fent referència al codi de la FAPE ja esmentant amb anterioritat, el periodista no ha de difondre material informatiu fals, enganyós o deformat.

Los que dieron vox a Vox

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Julia Hernández (@juliahponz)

¿Quién sabe de la existencia de Vox? ¿Quién podría decir los puntos principales de su programa político? Probablemente, tú, yo y todos. Pero la pregunta que realmente importa es, ¿quién lo conocía hace medio año? El auge del partido político Vox ha sido uno de los temas más comentados en los medios durante los últimos cuatro meses tanto en televisión, prensa escrita, radio o internet. De un día para otro el palacio de Vistalegre se llenó de 10.000 afines al partido y el Gobierno de Andalucía acabó con 12 escaños de Vox. Pero ¿quién ha empezado?

Centremos el análisis en periodismo en el formato digital, ya que es uno de los más consumidos. Así como la prensa escrita destaca por la calidad informativa, en el mundo digital no está tan claro, un mismo diario produce contenido con una calidad más baja en el mundo online, y es esto lo que puede haber convertido en Vox en mainstream. Pero sobretodo, estos medios con una faceta sensacionalista en las redes, como Okdiario o La Vanguardia. En el estudio realizado el 5 de febrero de 2019, se obtuvo este número de resultados al introducir la palabra “Vox” en los buscadores de estos periódicos digitales.

 

Partiendo de esta base, la actuación de todos los demás medios ha sido el efecto dominó. Plantear un tema de tanta importancia para la ciudadanía, como lo es la política, de una manera soft como analizaremos más adelante, ha sido un error que han cometido la mayoría de los medios. Pero hay muchas otras cosas que han hecho peor.

La actuación de los medios

Los medios son instrumentos para contar la realidad, y tal y como la Federación Internacional de Periodistas (FIP) estipula en su primer artículo, el periodista ha de respetar la verdad y el derecho del público a la verdad. Es cierto que el auge de Vox es un hecho verídico que debería ser conocido, pero el modo en el que ha sido tratado el tema no ha sido el más responsable.

Las formas de presentación del contenido de Vox han sido bastante sensacionalistas durante los últimos meses y esto ha dado audiencia, por lo que los medios digitales no se han cortado en titular y citar de la manera más provocativa. Esta noticia de ABC muestra cómo se ha aprovechado el fenómeno Vox para hablar de una forma banal y sin sentido sobre otras noticias.

 

Además, con el objetivo de generar beneficios, los medios se han limitado a relacionar con las palabras “vox” o “abascal” noticias que no tienen mucho que ver, con el objetivo de colar al público información que genera visitas.

 

Esta noticia, de El País, no menciona ni una vez al partido ni a elementos relacionados de este, pero en sus categorías sí que se incluye el nombre del partido. Esto hace que cuando se busque Vox aparezcan más resultados y más noticias sin sentido del partido. También lo podemos ver en otros ejemplos como “El flechazo de dos rockeros afines a Vox en First dates”, en La Vanguardia.

Okdiario también ha participado en la difusión de noticias de Vox en las que no solo se habla del partido innecesariamente, sino que se da un tratamiento desigual a las partes de la noticia. De acuerdo con el Tesauro sobre la ética periodística, para que la verdad se presente de forma correcta, es necesaria la imparcialidad, algo que no encontramos. Además, es responsabilidad del medio decidir si publicar algo que puede influir positiva o negativamente en la formación de opinión pública. Dentro de esta noticia encontramos un tweet del portavoz de Vox, Francisco Serrano, donde adjunta una columna del ABC.

Para cubrir la necesidad de justicia que necesitan los consumidores de información, se debe ser imparcial en la redacción de noticias, algo que en Okdiario no encontramos en su mayoría.

La realidad política sí se ha reflejado, pero en otros momentos no se ha dado tanta importancia a la creación de partidos políticos, así que esa no es una excusa. Tan solo en La Vanguardia encontramos más resultados para la búsqueda de Vox (91.400) que para la de Podemos/Podem (24.700), una diferencia abismal que remarca la diferencia del trato en los dos casos.

El Tesauro anteriormente mencionado también estipula que los medios deben ejercer una neutralidad valorativa en la selección de las noticias y la presentación, además de incluir diferentes puntos de vista. Esta valoración no significa afirmar que los medios han querido tener, voluntariamente, un trato favorable con Vox, sino que, a causa de la popularidad que ha tenido el partido, se ha informado excesivamente con la intención de ganar en visitas. Por tanto, la pluralidad, es decir, la presencia de diferentes voces en el panorama comunicativo ha quedado más que garantizada, incluso demasiado, ya que las noticias de Vox han acaparado toda la atención. Si los medios no hubiesen dado esta cobertura exhaustiva de Vox, ¿estaría el partido en el lugar que se encuentra ahora?

Caso de La Sexta

Los periodistas, antes que serlo, son personas con una idea de democracia. En el momento en el que piensen que el equilibrio en sociedad puede verse quebrado, actuarán. En casos como la popularidad de Vox o de Trump, la razón dice que cuanta más cancha se le dé, peor para la democracia; pero la emoción se ve movida, en el caso de los diarios, por los beneficios.

La Sexta ha estado vetada por Vox a asistir a sus mítines y ruedas de prensa, pero aún así, Jordi Évole ha conseguido un programa de Salvados sobre el partido. Según el criterio número cuatro del Codi Deontològic de Periodistes de Catalunya y de la FIP, es inaceptable el uso de procedimientos engañosos para obtener información, imágenes o testimonios, y exactamente eso es lo que hizo La Sexta. La otra cara de la moneda se encuentra en la segunda parte del principio, que exime de culpa al periodista si los métodos ilícitos son acontecimientos de interés público. No hay una verdad absoluta sobre si es peor que Vox no permita entrar a sus actos a La Sexta o que se utilicen métodos ilícitos. Pero cierto es que, para preservar tanto la democracia como el buen periodismo, ninguno de los dos casos es un ejemplo a seguir.

Por lo tanto, los periodistas han tratado demasiado exhaustivamente el auge de Vox, dándole un trato desproporcionado al de otros partidos con más años de vida y representación. Además, se le ha dado una popularidad de manera imparcial ya que, sin quererlo, los medios han hecho que no se deje de hablar del partido de Santiago Abascal. Está claro que se debe dar voz a los partidos políticos, pero siempre de una manera proporcional a los demás. También es responsabilidad del medio publicar contenido en el que se desprecie a otros partidos como han hecho algunos medios, o en el que se afirme con total naturalidad que Vox es la solución a problemas que no tienen nada que ver con las decisiones políticas. Sin quererlo, los medios han sido uno de los culpables de hacer popular a un partido con ideas que difieren de los valores actuales, un partido de extrema derecha que está en boca de todos.

 

 

Qué es más importante conservar, ¿la responsabilidad como medios, o como demócratas? Como he dicho antes, antes que periodistas, somos personas. Pero en este caso ni hemos sido periodistas, ni personas.

El llenguatge, un virus de l’espai exterior

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Andrea Pérez (@IsItCollegeYet)

10 d’octubre del 2015. Es constitueix el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona i se’n fa una presentació oficial a Can Batlló. S’adjunta també un comunicat de premsa públic al web de l’Espai de l’Immigrant.

Fotografia de la presentació disponible al web de l’Espai de l’Immigrant

No tota la premsa escrita se’n fa ressò, amb una cerca ràpida, destaquen les peces d’El País i La Vanguardia. Totes dues opten per un titular que té com a subjecte “els manters” i escullen fotografies que no pertanyen a la presentació del sindicat.

Titular de la noticia d’El País
Titular de la noticia de La Vanguardia
Titular de la noticia de La Vanguardia
Definició de “manter” segons la RAE
Definició de “manter” segons la RAE

Crida l’atenció la imatge escollida per La Vanguardia, així com el peu de foto: “un manter es dirigeix a l’estació de Sant Adrià, després d’abastir-se”.

Fotografia escollida per La Vanguardia
Fotografia escollida per La Vanguardia

Una notícia especialment curta que es remet directament al teletip de l’Agència EFE i que, fins i tot, presenta errors tipogràfics i una redacció certament descuidada.

Fragments del text de La Vanguardia [faltes en vermell]
Fragments del text de La Vanguardia [faltes en vermell]
Pel que fa a El País, destacaríem un fragment que explica el sorgiment del col·lectiu de la següent manera [quan fan menció a l’organització es refereixen a l’Espai de l’Immigrant]:

Fragment del text d’El País [faltes en vermell]
Fragment del text d’El País [faltes en vermell]
Només amb aquestes dues peces observem certes irregularitats deontològiques; però atès que pot extreure’s una conclusió més global i detallada del tractament, vegem primer dos exemples més extrets de la Televisió de Catalunya i Antena 3, respectivament. A la notícia de TV3 un es troba això: veiem com, malgrat ser el titular d’aquesta, la presentació del Sindicat no es menciona fins passada la meitat del vídeo [0:44] seguit d’un “mentrestant”, també es fa referència a “els manters”. El primer que s’exposa són els conflictes ocasionats per l’activitat i, després, el fet d’actualitat.

D’altra banda, pel que fa a la peça elaborada per Antena 3, el subjecte del titular és l’Ajuntament de Barcelona que permet la constitució del sindicat. La notícia comença fent referència a l’alerta en la qual es troben els comerciants de Barcelona. “L’oposició” es redueix a Ciutadans, que qualifica de “despropòsit” el beneplàcit de l’Ajuntament.
El testimoni que es reprodueix per part dels comerciants: “Esta gente no están legalizados”.

No només estem davant del principi de veritat mencionat al Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius (pel que fa a la cura i el rigor o la neutralitat valorativa), sinó precisament del principi de justícia, que fa referència específica al tractament de grups socials desfavorits. Així, hauríem de considerar la necessitat d’extremar el nostre rigor periodístic, tal com ens recorden els articles dels següents codis de Deontologia Periodística de referència.

12) Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l’ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral.

Col·legi de Periodistes de Catalunya. Declaració de Principis de la Professió Periodística

7. The journalist shall be aware of the danger of discrimination being furthered by the media, and shall do the utmost to avoid facilitating such discrimination based on, among other things, race, sex, sexual orientation, language, religion, political or other opinions, and national or social origins.

Federació Internacional de Periodistes (FIP). Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes

Principle VIII: Respect for universal values and diversity of cultures

A true journalist stands for the universal values of humanism, above all peace, democracy, human rights, social progress and national liberation, while respecting the distinctive character, value and dignity of each culture, as well as the right of each people freely to choose and develop its political, social, economic and cultural systems. Thus the journalist participates actively in social transformation towards democratic betterment of society and contributes through dialogue to a climate of confidence in international relations conducive to peace and justice everywhere, to détente, disarmament and national development. It belongs to the ethics of the profession that the journalist be aware of relevant provisions contained in international conventions, declarations and resolutions.

UNESCO. Principis internacionals d’ètica professional del periodisme

En el cas concret del testimoni que presenta Antena 3, podem destacar el punt c) de l’article 7 del codi de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE):

7. El periodista extremará su celo profesional en el respeto a los derechos de los mas débiles y los discriminados. Por ello, debe mantener una especial sensibilidad en los casos de informaciones u opiniones de contenido eventualmente discriminatorio o susceptibles de incitar a la violencia o a prácticas humanas degradantes.

c) Debe, finalmente, y con carácter general, evitar expresiones o testimonios vejatorios o lesivos para la condición personal de los individuos y su integridad física y moral.

Ús d’imatges que no corresponen al propi fet

És perillós (i falta al rigor) l’ús de seqüències que no pertanyen a la presentació del sindicat, atès que atorguen connotacions negatives o d’alerta innecessària a un fet que és fins i tot positiu en tant que es tracta d’un gest pacífic per part d’un col·lectiu amb qui, fins aquell moment, no s’hi havia parlat més enllà de càrregues policials. La National Union of Journalists recorda, al seu novè article que “el periodista no produeix material que provoqui l’odi o la discriminació”.

El relat de la creació del sindicat

Al diari El País, la constitució del sindicat [sempre en cursiva per donar a entendre que no ho és en realitat] es presenta com una reunió clandestina de terroristes. És important cuidar el llenguatge amb què hom es refereix als grups vulnerables, perquè pot fomentar l’estigma i la criminalització. De la mateixa manera, l’alarmisme que crea la peça d’Antena 3 és desproporcionat.

Exactitud i esforç en l’obtenció de la informació: “veu amb bons ulls”

Tots els mitjans consultats fan servir la mateixa declaració de Laia Ortiz que “veu amb bons ulls” la creació del Sindicat Popular de Venedors Ambulants; fet que, juntament amb les errades tipogràfiques als mitjans escrits i la falta d’imatges de la presentació o de testimonis a les dues televisions exposades, posa en dubte el treball que hi ha darrere de la peça. En aquest sentit, el Col·legi de Periodistes de Catalunya recomana “impulsar la pluralitat de les fonts d’informació, pròpies d’una societat diversa” a la seva Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. Emprar en tot moment els migrants afectats com una font capaç d’articular un discurs coherent permetria deixar de convertir-los en objecte polític i que esdevinguessin subjecte polític.

En definitiva, sobta com el sobredimensionament del conflicte de la venda ambulant a Barcelona és indirectament proporcional a l’atenció (o la voluntat periodística d’entendre la situació) que rep la creació d’una associació de persones que, precisament, vol posar-hi solució.

Per contrastar el desànim, es faciliten alguns exemples de bones pràctiques pel que fa a una elecció adequada (no deslegitimadora) de les imatges o a un tractament més detallat i acurat de la informació:

Notícia elaborada pel Diario.es on s’empra una fotografia de l’acte, no es parla de sindicat en cursiva i es procura aportar una informació més ampliada.
Notícia elaborada pel Diario.es on s’empra una fotografia de l’acte, no es parla de sindicat en cursiva i es procura aportar una informació més ampliada.
Encara amb més informació però també amb el dubte de fer servir manteros com a subjecte, Público fa una peça que prova d’oferir informació detallada al respecte.
Encara amb més informació però també amb el dubte de fer servir manteros com a subjecte, Público fa una peça que prova d’oferir informació detallada al respecte.

En síntesi, sovint són els petits detalls els que marquen la diferència. Si la veritat i la mentida no són, si fa no fa, el mateix; tampoc ho és una fotografia que mostri com les persones que formen el sindicat es presenten oficialment de forma pacífica i organitzada, que una imatge d’arxiu que ensenya un migrant voltant per un polígon industrial per il·lustrar la mateixa informació. La deixadesa i la falta d’atenció, que relega la constitució del Sindicat al segon pla de la notícia i que fins i tot afegeix iròniques cursives o descuits ortogràfics i gramaticals, és un símptoma que exemplifica la falta de veu dels migrants als mitjans de comunicació com a persones capaces, com és lògic, de generar narratives constructives i articular discursos polítics.

Ni humanitat ni professionalitat

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Mar López (@Kualalumpurer)

El passat 14 de febrer va traspassar Muriel Casals, diputada de Junts pel Sí, després d’haver estat uns dies en coma per culpa d’una hemorràgia cerebral. Mitjans de comunicació d’arreu del país es van fer ressò de la notícia i van publicar els pertinents obituaris que feien un repàs de la trajectòria de la política i activista catalana.

En el cas del diari ABC, Salvador Sostres, es va encarregar de fer aquesta peça. Sota el títol “Muere Muriel Casals, referencia cívica del independentismo” va publicar un obituari que complia els requisits formals d’una peça informativa. Si no fos pel contingut del text, aquesta peça podria passar desapercebuda en la secció de societat del mitjà. Tanmateix, el seu contingut dista de complir els paràmetres del periodisme informatiu de qualitat. Des d’un punt de vista deontològic, aquesta peça “periodística” presenta les següents males
praxis.

Principi de Responsabilitat

Amb expressions com “las circunstancias mundanas de su muerte contrastan con la épica con la que desafió a España” o “soñaba con ser heroína y mártir de la Cataluña liberada y acabó atropellada por una bicicleta” es vulnera el respecte a la dignitat de les persones i al dolor i sofriment dels familiars de Casals. El Codi dels periodistes catalans del Col·legi de Periodistes de Catalunya especifica que s’ha de “Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin” (article 9). Sostres no sembla tenir en compte en cap moment el fet de poder ferir la sensibilitat de la família Casals.

Aquests fragments, entre d’altres, també es caracteritzen pel mal gust, ja que es frivolitza i es tracta irrespectuosament un tema tan seriós com la mort d’una persona. Un exemple evident d’aquesta frivolització és la frase “(…) un ciclista la atropelló, con tan mala suerte que al caer su cabeza impactó contra el bordillo de la acera”.

Principi de justícia

L’article de Sostres també afecta el principi de justícia, en concret l’ítem del tractament de grups socials desafavorits. El periodista va impregnar tot el text de connotacions masclistes al resaltar la bellesa i elegància de Casals com l’única de les seves virtuts: “(…) lo hizo siempre con clase, con la dignidad que nunca tuvieron sus ideas, y manteniendo entre el tumulto más atroz la compostura. De joven fue bellísima”. Per tant, no compleix el seu deure com a professional de treballar envers la igualtat i la inclusió social de tots els individus. La majoria de codis deontològics ho especifiquen: “El periodista es cuidarà dels riscos d’una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i farà el possible per evitar que es faciliti la discriminació, fonamentada especialment en la raça, el sexe, la moral sexual, la llengua, la religió, les opinions polítiques, així com l’origen nacional o social” (Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes de la FIP, article VII).

Per tant, un professional de la informació tampoc pot discriminar una persona per la seva ideologia política tal com fa aquest periodista en referir-se al pensament polític de Casals amb expressions com “extravagància”. Aquest tipus llenguatge també denota una clara falta de neutralitat (no es separa informació i opinió), aspecte fonamental inscrit dins el principi de veritat del tesaure de l’ètica periodística.

Així doncs, Salvador Sostres va realitzar un obituari en què en comptes de mostrar el respecte per una figura política acabada de traspassar, s’aprofita l’oportunitat per treure’n avantatge des d’un punt de vista demagògic. El posicionament polític del periodista fa que ataqui i frivolitzi la dignitat humana d’una persona, un fet inacceptable des d’un punt de vista tant moral com deontològic.

La neutralidad y el pluralismo en la televisión pública

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Verónica Haro (@howeveroni)

Muchas son las quejas, denuncias y críticas que recibe la televisión pública española por la falta de neutralidad y pluralismo político. El Consejo de informativos de RTVE denunció a mitad del año 2015 “la manipulación progubernamental que están sufriendo los servicios informativos” de TVE.  Este consejo, que es independiente de los trabajadores, consideró en su momento que las normas deontológicas eran “habitualmente incumplidas en lo que se refiere a imparcialidad, pluralidad, veracidad y objetividad, convirtiéndose por el contrario en un instrumento de propaganda al servicio del Gobierno”.

Como ejemplo a la falta de imparcialidad y objetividad por parte de TVE para tratar diversos temas de interés general podemos hablar de la entrevista que realizó Mariló Montero, presentadora del programa matinal “La mañana de la 1” a la socialista María González Veracruz. En dicha entrevista la presentadora increpa y cuestiona de forma acusatoria a la socialista dejando ver que no está conforme con el pacto del PSOE con ciudadanos y que Partido Popular es quien tiene la mayoría que el pueblo le ha otorgado. En este caso la periodista está vulnerando el artículo 9 del capítulo II del código ético de la UNESCO.

El poder ejecutivo, además, en ocasiones ha sido criticado de utilizar la televisión pública como instrumento adoctrinador en beneficio propio. Un claro ejemplo es la programación que durante cada año, los días 12 de octubre, se emite en la televisión pública. El año pasado con motivo de la festividad nacional, TVE mantuvo la bandera española en toda su programación, además de retransmitir el desfile del ejército, y seguidamente centrar los informativos en el desfile y en la festividad en sí. El 12 de octubre es una fecha cada vez más criticada por toda Latinoamérica, ya que lo ven como un recordatorio del día en el que los españoles invadieron las tierras de los nativos masacrando e imponiendo su voluntad a los indígenas.

El cambio de ley para elegir al del director de la corporación RTVE (antes la mayoría de dos tercios del congreso y ahora mayoría parlamentaria) fomentó una instrumentalización por parte del gobierno. Se deberían hacer políticas para impedir que un medio de comunicación, que debería ser el paradigma de la democracia, por estar financiado con dinero público, se convierta en una herramienta para manipular a la opinión pública. Considero que con esta forma de proceder se está vulnerando el artículo 8 del código deontológico de la FAPE.

“El control ideológico de los nuevos responsables orgánicos de los servicios informativos de TVE que incumplen de forma reiterada sus principios deontológicos, apartándola de los criterios de imparcialidad, pluralidad e independencia que deben ser comunes a las televisiones públicas de corte occidental, y convirtiéndolos en un mero órgano de propaganda gubernamental”, denunció en su día el Consejo de Informativos.

Por otro lado tenemos a la Asociación de Usuarios de la Comunicación que en 2014 mostró su preocupación por el tratamiento que la televisión pública estaba haciendo del “procés català”. La AUC argumentó que era muy evidente que TV3 se posicionaba a favor y que TVE1 solo mostró argumentos en contra en la Diada Catalana del 11 de septiembre. Este tratamiento de la información falta a la verdad por lo que se está incumpliendo, en su totalidad, el artículo 13 del código deontológico de la FAPE.

El Procés impulsado por Artur Mas y perseguido (y criminalizado) por Mariano Rajoy también logró que el Colegio de Periodistas de Cataluña exigiera en público “preservar el rigor, la profesionalidad y la neutralidad de cara a las próximas elecciones del 27S y a no repetir “errores recientes”.

A su vez el PSOE también emitió una denuncia contra TVE, en noviembre de 2015, ante la Junta Electoral Central por considerar su derecho a la pluralidad política vulnerado en época de campaña electoral.

El problema que tiene la televisión pública es la dependencia absoluta del gobierno y el financiamiento público. Cabe mencionar que con los hechos expuestos arriba la televisión pública en conjunto con los periodistas que se prestan a ello, están vulnerando todos los artículos del capítulo I y II del código ético de la UNESCO y con ello el principio de libertad periodística.

L’altra independència

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Narcís Figueras (@figtreesgodmade)

“Artur Mas firmarà aquest vespre el decret de convocatòria del 27 de setembre. La vicepresidenta Neus Munté insisteix que el decret s’ajustarà a la legalitat i que serà la gent qui li donarà el caire plebiscitari”. D’aquesta manera començava el sumari del Telenotícies Migdia de TV3 el dia 3 d’agost. Tot plegat amb un càiron: “Les hores prèvies al decret del 27-S”. Un cop dins del cos de l’informatiu, el presentador repeteix des de plató que “avui és el dia” i que l’aleshores president de la Generalitat signarà “aquest vespre” el decret. A més, afegeix que “el Govern no ha volgut revelar detalls de la signatura del decret” i enllaça amb una connexió des de la plaça Sant Jaume amb la pregunta de la discòrdia: “Sabem ja alguna cosa més d’aquest decret i a quina hora el firmarà Mas?”. La periodista respon: “Doncs l’hora exacta encara no la sabem, es manté de moment en secret […]”. El més probable, efectivament, és que ella no ho sabés en aquell moment i que s’estigués complint amb el deure periodístic de “vigilar escrupolosament” l’Administració perquè fes efectiva la seva obligació de transparència informativa (art. 11, FAPE).

Tanmateix: Són les nou i el TN Vespre comença amb un pla des de l’interior del Palau de la Generalitat amb sis protagonistes dempeus. Primer són Francesc Homs, Jordi Baiget i el mateix Artur Mas els que miren més enllà de les càmeres —potser esperant que el director cridi “acció!”. Tot seguit, Neus Munté, que en aquell moment era portaveu del Govern, fa el mateix gest i finalment Meritxell Borràs també gira el cap buscant l’aprovació d’algú altre a la sala. L’expresidenta del Parlament Núria de Gispert, de fet, no es fixa en l’escena que els ocupa fins que Baiget comença a llegir en veu alta el contingut del decret. La presència de les càmeres —que indiscutiblement hi han de ser— en aquest cas distorsiona la realitat per realimentació i, no només modifica les actituds dels membres del Govern a la imatge, sinó que sembla obvi que aquests s’esperen a actuar —i, per tant, a “representar” la notícia— fins que comença l’informatiu (1.2.2.6, Llibre d’Estil de la CCMA).

Cares_1

Cares_2

Un breu stand-up per recordar que es tractava “segurament de les eleccions més transcendentals de la història recent d’aquest país” dona temps a Artur Mas per arribar al pati dels tarongers. Aventurar futuribles no s’adiu amb la petició del Consell d’Europa (Resolució 1.003, art. 30) de diferenciar clarament els fets importants i el que són meres especulacions i, fer-ho donant per bona la versió d’un determinat actor polític no respon al contingut de l’article primer del Codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que reclama la distinció clara entre fets i opinions, en rebutja la “distorsió deliberada” i censura “la difusió de conjectures i rumors”.

Des d’allà, un —improvisat?— discurs institucional. En conjunt set minuts de directe amb un timing que, com ja va denunciar l’endemà el Sindicat de Periodistes de Catalunya, era massa acurat per no saber l’hora exacta en què tindrien lloc els fets. També és rellevant apuntar que la independència del poder polític (1.1.2.4.1, Llibre d’Estil CCMA) queda compromesa amb aquest tractament i, sobretot, que tenint en compte que es produïa justament quan es donava per encetada la campanya electoral i, per tant, Artur Mas no només era el president en funcions, sinó un dels principals candidats que hi havien de concórrer, el fet de permetre-li de fer el discurs en directe a l’inici del telenotícies —fora de qualsevol espai institucional com podria ser el discurs de Cap d’Any— suposa una violació del punt 1.1.3.1.5. del Llibre d’Estil de la Corporació —sobre Imparcialitat, neutralitat i pluralisme:

“Actuem amb imparcialitat, neutralitat i respecte pel pluralisme. En un conflicte, mantenim l’equilibri raonable a l’hora de donar presència a les parts, sense reduir la informació a la simple cessió acrítica d’espai a aquestes parts. No prenem partit, contextualitzem les notícies i oferim elements de judici a la ciutadania.”

En definitiva, costa d’entendre que, havent repetit en ambdues edicions de l’informatiu del dia que es tractava d’un decret ordinari, “gairebé idèntic al de les darreres eleccions”… el fet que un actor polític determinat pretengui dotar la situació d’elements èpics o de solemnitat provoqui que la cobertura dels mitjans públics també prenguin aquest caire. S’ha d’informar del caràcter solemne que ha tingut l’acte, no pas adoptar-lo. Ho recorda el Consell Europeu (Resolució 1.003, art. 29) quan afirma que la relació entre polítics i periodistes no ha de degenerar en “una connivència que pugui danyar la independència i la imparcialitat de la seva professió” o, a nivell estatal, el llibre d’Estil de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (art. 1. 1. 6.), que especifica que la informació política requereix “un seguiment crític i independent”.

És evident que entre les dues del migdia i les nou del vespre hi havia temps de sobres perquè la Generalitat fes pública l’hora de la signatura. D’altra banda, TV3 té també canals de sobres per informar si s’assabenta d’una informació que, recordem, per l’informatiu de migdia era rellevant però, malauradament, secreta. L’únic rastre, una piulada al compte de Twitter 324 Política: “El president Mas signarà el decret de convocatòria de les eleccions del 27-S a les 21h”. Feta, però, quan passaven 11 minuts de les 8 del vespre, poc més de tres quarts d’hora abans de l’inici del TN i amb temps insuficient per fer el desplegament de càmeres i periodistes que es va produir. Així doncs, sembla clar que els informatius de TV3 van obviar que coneixien l’hora de la signatura durant la tarda i la piulada anunciant-ho tenia més caràcter d’anunci del telenotícies que de transmissió d’informació. No es va fer “una informació actualitzada i completa” (art. 8, FAPE) quan ja se’n disposava. D’altra banda, desconec si des de la Generalitat es va invocar expressament l’off the record a l’hora de revelar a TV3 l’hora en què se celebraria la signatura però “pel que fa a assumptes relacionats amb les administracions públiques, el dret fonamental a la informació ha de prevaler sempre per damunt de qualsevol restricció que vulneri injustificadament el principi de la transparència informativa a la que estan obligades” (art. 6, Col·legi de Periodistes de Catalunya). De fet, com diu el punt novè de la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa, “els poders públics no s’han de considerar propietaris de la informació” i no se’ls ha de concedir la potestat de censurar-la.

Tuit_les21

En darrer lloc, cal dir que, tot i que algun membre de l’equip del Telenotícies va reconèixer l’errada a nivell individual, no es va complir l’article 3 del Codi del Col·legi de Periodistes que fa referència a la necessitat de “rectificar amb diligència” o, si s’escau, disculpar-se, ni l’apartat 1.1.3.1.2 del Llibre d’Estil de la CCMA dedicat a la veracitat i el rigor: “Reconeixem els errors importants i els corregim amb la màxima diligència i donant a la rectificació una rellevància equivalent”.

A tall de conclusió, sembla evident que el passat 3 d’agost no es va fer una cobertura de la convocatòria electoral tan bona com s’hauria pogut fer, sobretot considerant els principis de veritat (rigor informatiu, neutralitat valorativa, realimentació per presència d’informadors), justícia (imparcialitat, diversitat de punts de vista) i llibertat (control del poder polític, relacions amb les fonts). D’avant d’alguna dada rellevant, es va ignorar el dret del públic a conèixer la veritat (Federació Internacional de Periodistes, art. 1) i es va donar l’esquena a l’“agilitat i la immediatesa per atendre amb celeritat el dret a la informació” (Llibre d’Estil CCMA, 1.1.3.1.3.), unes condicions que, afegeix l’article, no són “excusa per a la pèrdua de la veracitat i la qualitat”. Segurament aquest cas té un caire menys flagrant que d’altres, resulta menys espectacular  i menys evident a simple vista. Ara bé, pren rellevància quan recordem la funció destacada dels mitjans de comunicació —més encara els públics— com a generadors i vehicles del debat públic en el si d’un sistema democràtic o parem esment en la responsabilitat social del periodisme, que té com a destinatari, en últim terme, el gran públic (UNESCO, art. 3).