La neutralidad y el pluralismo en la televisión pública

Autora: Verónica Haro (@howeveroni)

Muchas son las quejas, denuncias y críticas que recibe la televisión pública española por la falta de neutralidad y pluralismo político. El Consejo de informativos de RTVE denunció a mitad del año 2015 “la manipulación progubernamental que están sufriendo los servicios informativos” de TVE.  Este consejo, que es independiente de los trabajadores, consideró en su momento que las normas deontológicas eran “habitualmente incumplidas en lo que se refiere a imparcialidad, pluralidad, veracidad y objetividad, convirtiéndose por el contrario en un instrumento de propaganda al servicio del Gobierno”.

Como ejemplo a la falta de imparcialidad y objetividad por parte de TVE para tratar diversos temas de interés general podemos hablar de la entrevista que realizó Mariló Montero, presentadora del programa matinal “La mañana de la 1” a la socialista María González Veracruz. En dicha entrevista la presentadora increpa y cuestiona de forma acusatoria a la socialista dejando ver que no está conforme con el pacto del PSOE con ciudadanos y que Partido Popular es quien tiene la mayoría que el pueblo le ha otorgado. En este caso la periodista está vulnerando el artículo 9 del capítulo II del código ético de la UNESCO.

El poder ejecutivo, además, en ocasiones ha sido criticado de utilizar la televisión pública como instrumento adoctrinador en beneficio propio. Un claro ejemplo es la programación que durante cada año, los días 12 de octubre, se emite en la televisión pública. El año pasado con motivo de la festividad nacional, TVE mantuvo la bandera española en toda su programación, además de retransmitir el desfile del ejército, y seguidamente centrar los informativos en el desfile y en la festividad en sí. El 12 de octubre es una fecha cada vez más criticada por toda Latinoamérica, ya que lo ven como un recordatorio del día en el que los españoles invadieron las tierras de los nativos masacrando e imponiendo su voluntad a los indígenas.

El cambio de ley para elegir al del director de la corporación RTVE (antes la mayoría de dos tercios del congreso y ahora mayoría parlamentaria) fomentó una instrumentalización por parte del gobierno. Se deberían hacer políticas para impedir que un medio de comunicación, que debería ser el paradigma de la democracia, por estar financiado con dinero público, se convierta en una herramienta para manipular a la opinión pública. Considero que con esta forma de proceder se está vulnerando el artículo 8 del código deontológico de la FAPE.

“El control ideológico de los nuevos responsables orgánicos de los servicios informativos de TVE que incumplen de forma reiterada sus principios deontológicos, apartándola de los criterios de imparcialidad, pluralidad e independencia que deben ser comunes a las televisiones públicas de corte occidental, y convirtiéndolos en un mero órgano de propaganda gubernamental”, denunció en su día el Consejo de Informativos.

Por otro lado tenemos a la Asociación de Usuarios de la Comunicación que en 2014 mostró su preocupación por el tratamiento que la televisión pública estaba haciendo del “procés català. La AUC argumentó que era muy evidente que TV3 se posicionaba a favor y que TVE1 solo mostró argumentos en contra en la Diada Catalana del 11 de septiembre. Este tratamiento de la información falta a la verdad por lo que se está incumpliendo, en su totalidad, el artículo 13 del código deontológico de la FAPE.

El Procés impulsado por Artur Mas y perseguido (y criminalizado) por Mariano Rajoy también logró que el Colegio de Periodistas de Cataluña exigiera en público “preservar el rigor, la profesionalidad y la neutralidad de cara a las próximas elecciones del 27S y a no repetir “errores recientes”.

A su vez el PSOE también emitió una denuncia contra TVE, en noviembre de 2015, ante la Junta Electoral Central por considerar su derecho a la pluralidad política vulnerado en época de campaña electoral.

El problema que tiene la televisión pública es la dependencia absoluta del gobierno y el financiamiento público. Cabe mencionar que con los hechos expuestos arriba la televisión pública en conjunto con los periodistas que se prestan a ello, están vulnerando todos los artículos del capítulo I y II del código ético de la UNESCO y con ello el principio de libertad periodística.

Anuncis

L’altra independència

Autor: Narcís Figueras (@figtreesgodmade)

“Artur Mas firmarà aquest vespre el decret de convocatòria del 27 de setembre. La vicepresidenta Neus Munté insisteix que el decret s’ajustarà a la legalitat i que serà la gent qui li donarà el caire plebiscitari”. D’aquesta manera començava el sumari del Telenotícies Migdia de TV3 el dia 3 d’agost. Tot plegat amb un càiron: “Les hores prèvies al decret del 27-S”. Un cop dins del cos de l’informatiu, el presentador repeteix des de plató que “avui és el dia” i que l’aleshores president de la Generalitat signarà “aquest vespre” el decret. A més, afegeix que “el Govern no ha volgut revelar detalls de la signatura del decret” i enllaça amb una connexió des de la plaça Sant Jaume amb la pregunta de la discòrdia: “Sabem ja alguna cosa més d’aquest decret i a quina hora el firmarà Mas?”. La periodista respon: “Doncs l’hora exacta encara no la sabem, es manté de moment en secret […]”. El més probable, efectivament, és que ella no ho sabés en aquell moment i que s’estigués complint amb el deure periodístic de “vigilar escrupolosament” l’Administració perquè fes efectiva la seva obligació de transparència informativa (art. 11, FAPE).

Tanmateix: Són les nou i el TN Vespre comença amb un pla des de l’interior del Palau de la Generalitat amb sis protagonistes dempeus. Primer són Francesc Homs, Jordi Baiget i el mateix Artur Mas els que miren més enllà de les càmeres —potser esperant que el director cridi “acció!”. Tot seguit, Neus Munté, que en aquell moment era portaveu del Govern, fa el mateix gest i finalment Meritxell Borràs també gira el cap buscant l’aprovació d’algú altre a la sala. L’expresidenta del Parlament Núria de Gispert, de fet, no es fixa en l’escena que els ocupa fins que Baiget comença a llegir en veu alta el contingut del decret. La presència de les càmeres —que indiscutiblement hi han de ser— en aquest cas distorsiona la realitat per realimentació i, no només modifica les actituds dels membres del Govern a la imatge, sinó que sembla obvi que aquests s’esperen a actuar —i, per tant, a “representar” la notícia— fins que comença l’informatiu (1.2.2.6, Llibre d’Estil de la CCMA).

Cares_1

Cares_2

Un breu stand-up per recordar que es tractava “segurament de les eleccions més transcendentals de la història recent d’aquest país” dona temps a Artur Mas per arribar al pati dels tarongers. Aventurar futuribles no s’adiu amb la petició del Consell d’Europa (Resolució 1.003, art. 30) de diferenciar clarament els fets importants i el que són meres especulacions i, fer-ho donant per bona la versió d’un determinat actor polític no respon al contingut de l’article primer del Codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que reclama la distinció clara entre fets i opinions, en rebutja la “distorsió deliberada” i censura “la difusió de conjectures i rumors”.

Des d’allà, un —improvisat?— discurs institucional. En conjunt set minuts de directe amb un timing que, com ja va denunciar l’endemà el Sindicat de Periodistes de Catalunya, era massa acurat per no saber l’hora exacta en què tindrien lloc els fets. També és rellevant apuntar que la independència del poder polític (1.1.2.4.1, Llibre d’Estil CCMA) queda compromesa amb aquest tractament i, sobretot, que tenint en compte que es produïa justament quan es donava per encetada la campanya electoral i, per tant, Artur Mas no només era el president en funcions, sinó un dels principals candidats que hi havien de concórrer, el fet de permetre-li de fer el discurs en directe a l’inici del telenotícies —fora de qualsevol espai institucional com podria ser el discurs de Cap d’Any— suposa una violació del punt 1.1.3.1.5. del Llibre d’Estil de la Corporació —sobre Imparcialitat, neutralitat i pluralisme:

“Actuem amb imparcialitat, neutralitat i respecte pel pluralisme. En un conflicte, mantenim l’equilibri raonable a l’hora de donar presència a les parts, sense reduir la informació a la simple cessió acrítica d’espai a aquestes parts. No prenem partit, contextualitzem les notícies i oferim elements de judici a la ciutadania.”

En definitiva, costa d’entendre que, havent repetit en ambdues edicions de l’informatiu del dia que es tractava d’un decret ordinari, “gairebé idèntic al de les darreres eleccions”… el fet que un actor polític determinat pretengui dotar la situació d’elements èpics o de solemnitat provoqui que la cobertura dels mitjans públics també prenguin aquest caire. S’ha d’informar del caràcter solemne que ha tingut l’acte, no pas adoptar-lo. Ho recorda el Consell Europeu (Resolució 1.003, art. 29) quan afirma que la relació entre polítics i periodistes no ha de degenerar en “una connivència que pugui danyar la independència i la imparcialitat de la seva professió” o, a nivell estatal, el llibre d’Estil de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (art. 1. 1. 6.), que especifica que la informació política requereix “un seguiment crític i independent”.

És evident que entre les dues del migdia i les nou del vespre hi havia temps de sobres perquè la Generalitat fes pública l’hora de la signatura. D’altra banda, TV3 té també canals de sobres per informar si s’assabenta d’una informació que, recordem, per l’informatiu de migdia era rellevant però, malauradament, secreta. L’únic rastre, una piulada al compte de Twitter 324 Política: “El president Mas signarà el decret de convocatòria de les eleccions del 27-S a les 21h”. Feta, però, quan passaven 11 minuts de les 8 del vespre, poc més de tres quarts d’hora abans de l’inici del TN i amb temps insuficient per fer el desplegament de càmeres i periodistes que es va produir. Així doncs, sembla clar que els informatius de TV3 van obviar que coneixien l’hora de la signatura durant la tarda i la piulada anunciant-ho tenia més caràcter d’anunci del telenotícies que de transmissió d’informació. No es va fer “una informació actualitzada i completa” (art. 8, FAPE) quan ja se’n disposava. D’altra banda, desconec si des de la Generalitat es va invocar expressament l’off the record a l’hora de revelar a TV3 l’hora en què se celebraria la signatura però “pel que fa a assumptes relacionats amb les administracions públiques, el dret fonamental a la informació ha de prevaler sempre per damunt de qualsevol restricció que vulneri injustificadament el principi de la transparència informativa a la que estan obligades” (art. 6, Col·legi de Periodistes de Catalunya). De fet, com diu el punt novè de la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa, “els poders públics no s’han de considerar propietaris de la informació” i no se’ls ha de concedir la potestat de censurar-la.

Tuit_les21

En darrer lloc, cal dir que, tot i que algun membre de l’equip del Telenotícies va reconèixer l’errada a nivell individual, no es va complir l’article 3 del Codi del Col·legi de Periodistes que fa referència a la necessitat de “rectificar amb diligència” o, si s’escau, disculpar-se, ni l’apartat 1.1.3.1.2 del Llibre d’Estil de la CCMA dedicat a la veracitat i el rigor: “Reconeixem els errors importants i els corregim amb la màxima diligència i donant a la rectificació una rellevància equivalent”.

A tall de conclusió, sembla evident que el passat 3 d’agost no es va fer una cobertura de la convocatòria electoral tan bona com s’hauria pogut fer, sobretot considerant els principis de veritat (rigor informatiu, neutralitat valorativa, realimentació per presència d’informadors), justícia (imparcialitat, diversitat de punts de vista) i llibertat (control del poder polític, relacions amb les fonts). D’avant d’alguna dada rellevant, es va ignorar el dret del públic a conèixer la veritat (Federació Internacional de Periodistes, art. 1) i es va donar l’esquena a l’“agilitat i la immediatesa per atendre amb celeritat el dret a la informació” (Llibre d’Estil CCMA, 1.1.3.1.3.), unes condicions que, afegeix l’article, no són “excusa per a la pèrdua de la veracitat i la qualitat”. Segurament aquest cas té un caire menys flagrant que d’altres, resulta menys espectacular  i menys evident a simple vista. Ara bé, pren rellevància quan recordem la funció destacada dels mitjans de comunicació —més encara els públics— com a generadors i vehicles del debat públic en el si d’un sistema democràtic o parem esment en la responsabilitat social del periodisme, que té com a destinatari, en últim terme, el gran públic (UNESCO, art. 3).

Telenovel·la al judici d’Asunta

Autora: Clàudia Bell (@ClauBellCas)

Els processos judicials són llargs i incòmodes pels involucrats en el cas. A més, quan es tracta de casos d’assassinat acostumen a ser dolorosos. No obstant això, els assassinats sempre tendeixen a cridar l’atenció de l’espectador, al qual li agrada consumir informació de com es desenvolupa el procés judicial i qui són els condemnats.

El cas Asunta, nena assassinada pels seus pares segons va dictar l’Audiència Provincial de A Coruña en sentència el passat 12 de novembre de 2015, és un clar exemple de cas d’assassinat que acaba convertint-se en un generador d’audiència molt potent. Les televisions sensacionalistes ho saben i no han dubtat en explotar-ho fins a dia d’avui. El problema sorgeix quan no es tracta el cas com una informació d’àmbit jurídic sinó com un culebrón. En el cas Asunta l’ètica a l’hora de tractar aquesta informació va ser molt discutible i avui dia ho segueix essent.

El passat 24 de febrer al magazine matinal El Programa de Ana Rosa de Telecinco, que porta la informació i la rigorositat com a bandera, va fer un muntatge esgarrifós. Com s’ha pogut seguir en els mitjans, Rosario Porto i Alfonso Basterra (pares adoptius d’Asunta) van ser condemnats per l’Audiència Provincial d’A Coruña a 18 anys de presó per l’assassinat de la seva filla i ells van presentar un recurs d’apel·lació al Tribunal Superior de Justícia de Galícia, el qual es va admetre a tràmit. El 23 de febrer es van presentar als jutjats on van defendre la seva innocència i van demanar l’absolució. La informació presentada en aquest paràgraf sobre el procés judicial seria la informació objectiva sobre l’actualitat del cas Asunta.

 

Tanmateix, la crònica d’El Programa de Ana Rosa sobre l’apel·lació no tracta el contingut de la jornada de judici sinó l’actitud dels acusats. Durant la peça de dos minuts que s’adjunta a continuació, la periodista fa una descripció minuciosa de l’actitud dels acusats. Mentre en un informatiu rigorós es tendiria a presentar amb què es defensen les parts, en aquest cas la periodista construeix missatges com:

  • “Con paso muy tranquilo entraba así en el Tribunal Superior ante uno de los días más importantes de su vida. Ya dentro de la sala mantuvo la misma actitud. Con las piernas y los brazos cruzados mostrando total desacuerdo con la sentencia que lo ha condenado.”
  • “A su lado su mujer, en todo momento han permanecido sentados juntos pero no han hecho ni un sólo gesto de complicidad. Rosario Porto se ha mostrado discreta y en su pelo podemos apreciar algo de dejadez, también en la barba de Alfonso.”
  • “Rosario Porto se preocupa por su imagen.”
  • “Únicamente la vemos emocionarse cuando su abogado recuerda el día que apareció el cuerpo de su hija. ¿Intenta dar pena Rosario Porto o le duele recordar aquél día? “
  • “La mayor parte del tiempo miran al suelo, ¿estan arrepentidos o de verdad les supera la situación? “
  • “Sorprende la frialdad de los padres de Asunta en la que es la última palabra. Alfonso incluso se crece y de sensación de chulería ante la última decisión”

Tots aquests extractes són un atac directe als Codis Deontològics (UNESCO, Federació Internacional de Periodistes i FAPE). En aquest cas, com que el programa és de nivell espanyol em centraré a analitzar els punts violats de codis deontològics espanyols i de nivell superior.

En primer lloc, aquesta peça atempta a la veritat i l’objectivitat (punts 1 i 2 UNESCO i punt 2 FAPE) ja que es descriu l’actitud dels processats amb biaix sensacionalista i interpretatiu. No es fa una “adhesió honesta a la realitat objectiva” (punt 2 UNESCO). Es pot dir, doncs, que no hi ha una distinció clara entre fets i opinions ja que la periodista utilitza un to interpretatiu i abusa del seu poder informatiu (punt 1 FIP). A més, es posa rellevància a aspectes que no tenen interès públic.

Seguidament, quan la periodista descriu el cabell de Rocío Porto, la barba del seu marit i l’actitud d’ambdós amb to despectiu es fa un atac a la imatge dels dos protagonistes (punt 4 FAPE). Per tant, s’atempta contra el punt 6 del codi de la UNESCO ja que es fan “insinuacions malicioses”.

Alhora, es fan servir “expressions injurioses”, tal i com diu el punt 8 de la FIP, que poden fer mal com sorprende la frialdad de los padres de Asunta. En tot moment, doncs, s’intenta “tergiversar” (punt 3 FIP) el judici centrant-se en si estan o no penedits, si s’emocionen, si tenen una actitud xulesca… al marge del que presenten els seus advocats. Es fan “especulacions innecessàries sobre els sentiments i circumstàncies” dels acusats (punt 4 FAPE).

Per evitar que un judici delicat i dolorós es converteixi en una novel·la, el Consell de l’Audiovisual d’Andalusia va fer un seguit de recomanacions als mitjans que cobrissin el judici per l’assassinat de Marta del Castillo (una menor assassinada possiblement per dos joves de la qual encara no s’ha trobat el seu cos). En aquestes recomanacions es demana als mitjans en el punt 1 que no facin judicis paral·lels i que distingeixin entre fets i interpretacions sense opinar ni difondre rumors. Fet que es passa per alt completament a la peça de El Programa d’Ana Rosa.

Un altre punt destacable d’aquestes recomanacions és el punt 2 que demana no convertir un procés judicial en un espectacle. Per tant, es demana no manipular la imatge ni el llenguatge perquè l’espectador no rebi una imatge predeterminada dels acusats. No obstant això, amb aquesta peça l’espectador pot pensar que els pares d’Asunta estan frívols davant d’un judici així i que no cuiden la seva imatge perquè estan deprimits.

Per tant, els mitjans tenen una influència molt gran i davant d’un judici per assassinat han d’anar amb molt de compte de no ferir sensibilitats, sobretot la de familiars i amics. Tanmateix, a El Programa d’Ana Rosa primen el sensacionalisme, la manipulació i la tergiversació i no la rigorositat i professionalitat.