VENEZUELA: CAOS DESINFORMATIU

Autora: Maria Alba Abeledo (@maalba_)

Cada dia ens bombardegen amb noves notícies sobre la situació a Venezuela. Míssils informatius com els que es llancen a la frontera, on camions d’ajut humanitària intenten accedir al país. Des de fa setmanes, el país viu en l’obscuritat total: literal i metafòricament.

Cada bàndol descriu les seves versions dels fets, res no resulta oficial, i la població en pateix les inhumanes conseqüències. Quan ens enfrontem a una problemàtica d’aquest tarannà, tot el procés periodístic es veu afectat per una incertesa general, una necessitat ulterior de contrastar les fonts i una demanda generalitzar per saber el què al minut que hagi passat. Res no és tangible: qui és el president oficial? Què és i no legal? Hi ha espai per judicis de valor? Qui ens pot explicar realment què s’està vivint allà?

La sensibilitat dels fets exigeix una cura molt detallada en el vocabulari, i també deixa entreveure els possibles biaixos ideològics d’un mitjà. A partir d’un mapa publicat per 20minutos, podem veure quins països van reconèixer Guaidó com a president, quins no ho varen fer i quins es van mantenir al marge. Això repercutirà en els respectius diaris de referència d’una manera o altra. Alguns, malauradament, es veuran supeditats a les ordres directes d’una política absolutista i censatària, encara que potser no reconeguda com a tal pels seus dirigents.

Les primeres notícies: l’autoproclamació de Juan Guaidó

A Espanya, El País publica el mateix dia 23 la crònica de dos corresponsals, un Caracas i l’altre a Washington: “El líder opositor venezolano se declara presidente interino apoyado por Trump”, resa el titular. “Todas las potencias americanas, salvo México, respaldan a Juan Guaidó. Maduro anuncia la ruptura de relaciones con Washington”. Un llenguatge clar i concís, escollit amb cura de no cometre cap error.

Al dia següent, un extens article analitza la figura de Juan Guaidó, “El delfín de Leopldo López que tomo por sopresa el mando de la oposición”, fent un repàs de la seva carrera política i recents declaracions. És interessant veure que aquest article compta amb la marca distintiva de The Trust Project, un consorci internacional de mitjans de comunicació amb seu al Centre Markkula per a l’Ètica Aplicada de la Universitat de Santa Clara. Aquest ha establert uns criteris de confiança i un ús adient de les plataformes tecnològiques que assegurin el compromís del periodisme amb la “transparència, precisió, inclusió i imparcialitat”.

Com procedir davant els fets

És impossible d’analitzar un per un tots els mitjans a escala global, però només observant-ne les capçaleres més importants d’aquests veiem com la majoria n’ha fet una cobertura exhaustiva des d’aleshores. Cal preguntar-se si tots compten amb corresponsals fiables, o si reprodueixen titulars aliens per por a quedar-se enrere. En casos com aquests, també és usual la presentació de notícies d’agència directament. Això suposa un perill inherent: els conglomerats mediàtics mundials es mouen en fluxos molt reduïts, a càrrec de gegants mediàtics com Associated Press o Reuters, que dibuixen una ideologia determinada a escala global. Així, Estats Units emetrà les notícies sota la seva perspectiva, i seran eminentment enfocades des de i per a l’hemisferi nord. Fent autocrítica, hauríem de preguntar-nos si la visió generalitzada que tenim sobre Amèrica Llatina no ha estat condicionada pel govern d’Estats Units, que, òbviament, presenta uns interessos amagats. És exigir un periodisme que analitzi aquests fets amb precisió quelcom gairebé quimèric?

Setmanes després de l’anunci de Guaidó, el caos era generalitzat. Estats Units va acusar les forces de Maduro d’incendiar un comboi d’ajut humanitari, però The New York Times va destapar que es tractava d’una fake new, a partir d’una acurada reconstrucció dels fets:  Footage Contradicts U.S. Claim That Nicolás Maduro Burned Aid Convoy.

El més probable és que fou un manifestant opositor el causant de l’incendi. Això és exemple d’un bon treball periodístic, doncs la línia editorial d’un mitjà no ha de respondre a ideologies, sinó a la màxima de presentar la informació més fiable vers el lector, encara que aquesta no sigui la veritat que ell vulgui escoltar.  No deixa de respondre als principis I i II de la Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO.

Buscar culpables: judicis de valor sobre el conflicte

Si ens volem moure en el pol oposat, molts mitjans també responen davant una crida per les imatges més sensacionalistes del conflicte. Russia Today, conglomerat mediàtic d’una de les grans potències mundials sota el govern de Putin, fa una cobertura del conflicte des de diversos fronts, tenint en compte la relació col·laboracionista entre aquest i Maduro.

El 24 de febrer es publica una notícia on es dona veu a una fotoperiodista xilena, víctima dels avalots mentre cobria els disturbis a la frontera, citant-la al titular:  ‘They attacked civilians, they are not heroes’: Journalist recounts trampling by Venezuela defectors. El vídeo parla per sí sol.

Imatges de ferides en primer plànol –que m’abstindré d’adjuntar- i maximització del caos sense explicar les raons al darrere ni la situació inhumana dels habitants del país. Tot respon a una desinformació que busca un click ràpid i fàcil. El problema no són els fets, sinó el focus.

L’elecció de què mostrar i què citar no és banal: saben de la influència que aquestes tindran sobre la gent, i més valent-se d’una història humana. Un mitjà que es defineix com aquell que “obté les històries que els mitjans mainstream no t’explicaran”.

A Xina, suport de Maduro, la situació presenta una altra particularitat. ChinaDaily.com és la versió anglesa d’un dels diaris amb més seus I difusió de la República Popular, propietari del mateix Partit Comunista de Xina. Tot i el format modern i global del seu web, la cobertura sobre Venezuela resulta escassa. A la barra de recerca, per “Venezuela” o “Maduro” trobem varies notícies. Però per “Guaidó”, només això:

Els algoritmes no enganyen. Quant als moviments polítics de Maduro, en diversos articles es curen de mantenir el to informatiu afegint a cada frase “segons Maduro” o la citacions literals de forma freqüent. Però una mera reproducció de paraules –d’ideologia- sense gaire més interpretació, no deixa de ser una acceptació d’aquestes, al no contrastar-les amb d’altres.

Aquests darrers exemples, són clares vulneracions dels principis de responsabilitat que podem veure al Tesaure de l’ètica periodística (del Dr. Salvador Alsius); o, si més no, víctimes del principi de llibertat per un condicionament polític extern.

Anuncis

Silenci i solidaritat

Autor: Pau Solé Vilella

El passat 31 de gener la majoria de mitjans obrien la secció d’internacional amb la notícia dels periodistes detinguts (o retinguts) a Veneçuela, després d’entrar a una zona de màxima seguretat sense estar acreditats, segons les autoritats veneçolanes.

Els tres periodistes de l’Agència EFE van esdevenir un símbol de la llibertat de premsa i mitjans i periodistes es van bolcar de seguida a mostrar-los solidaritat i a exigir-ne a Maduro l’alliberament. D’alguna manera, la retenció d’aquests periodistes era una evidència que la República Bolivarina de Veneçuela no respectava la llibertat de premsa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Jordi Évole, per la seva banda, obria el Salvados a Nicolás Maduro preguntant-li per les detencions dels periodistes i considerant-se “un afortunat” per poder estar fent-li una entrevista al líder chavista.

Curiosament, molts dels mitjans que apuntaven en aquesta direcció, no es van pronunciar amb tanta intensitat uns dies abans, quan la Policia Nacional espanyola va detenir el fotoperiodista de La Directa, Carles Palacio, per la seva suposada vinculació amb el tall de les vies de l’AVE del passat 1 d’octubre, malgrat ser-hi exercint com a periodista.

Nicole Kramm

No pretenc aquí entrar a valorar aquestes detencions ni a posar sobre la taula els diferents elements que podrien ajudar a emetre un judici al respecte. El que vull mostrar és el contrast existent entre la cobertura mediàtica i l’onada de solidaritat que van despertar les detencions referides i el silenci que envolta un fet recent que va afectar una fotoperiodista a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia.

El passat 24 de febrer, una periodista xilena, Nicole Kramm, va resultar ferida al pont Simón Bolívar, a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia, enmig de les desercions de dos sergents de la Guardia Nacional. La periodista, que en aquells moments estava treballant per un mitjà rus i un de turc, va ser atropellada pels desertors que van creuar la frontera cap a Colòmbia, a la ciutat de Cúcuta.

Post al Facebook de Nicole Kramm del 24 de febrer

“Estuve a un pelo de quedar abajo de la tanqueta, me asusté y me la llore toda cuando no podía pararme porque no sentía las piernas, pero ya pasó lo peor”, va publicar Kramm unes hores més tard al seu compte de Facebook. I més tard, en declaracions a Tele Sur, va afirmar que s’havia tractat d’un “atemptat” i va afegir: querían matar a la gente civil que estaba parada en la frontera. A toda velocidad. Me salvé por poco. No puedo creer que los presenten como héroes”.

Moment de l’atropellament en què va quedar ferida la fotoperiodista:

Un altre cop, no pretenc analitzar els fets ni a oferir els elements que en pretenguin la comprensió. El que vull fer notar és que la solidaritat demostrada pels periodistes de l’Agència EFE, contrasta amb el silenci mediàtic al voltant de l’atropellament per part de policies contraris al chavisme a la fotoperiodista Nicole Kramm.

Vídeo de la televisió pública veneçolana, després de l’atropellament:

Els mitjans occidentals van romandre en silenci. També ho van fer els xilens, els del país de Kramm. Tot i això, El Desconcierto, El Ciudadano i Politika, en canvi, van ser dels pocs que van fer seguiment dels fets ocorreguts a una compatriota seva. Fins i tot, periodistes d’alguns d’aquests mitjans van difondre una declaració per mostrar el seu suport a Kramm i van denunciar la manca de cobertura de la resta de mitjans.

TeleSur, per la seva banda, n’ha fet un important seguiment i prova d’això és el següent vídeo:

Però fora de Xile, els mitjans tampoc se’n van fer ressò. L’atropellament no havia estat comès pel chavisme i la majoria de mitjans van optar per silenciar-ho. Així doncs, l’atropellament de Kramm no va omplir les pàgines dels diaris que dies abans havien estat denunciant les detencions dels periodistes d’EFE.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un silenci, que per cert, s’assembla molt al que envolta la recent deportació del periodista de La Haine, Jorge Correa “Boro”. El periodista va ser retingut i expulsat a l’aeroport de Panamà, quan es disposava a arribar a Veneçuela, com a periodista l’Assemblea Internacional dels Pobles.

Deontologia

El codi deontològic del Col·legi de Periodistes apunta en el punt número 1 que “el professional del periodisme està compromès amb la recerca de la veritat i, conseqüentment, té l’obligació d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible. Els mitjans han d’observar sempre una clara distinció entre les informacions i les opinions, difondre únicament informacions contrastades amb diligència, i evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”.

El principi de veritat és sense dubte un dels pilars que ha de guiar la nostra professió i moltes vegades una de les maneres més eficaces d’obviar aquest principi és negant o no explicant una realitat. El problema de tot plegat ve quan dues situacions semblants es tracten de manera diferent en funció dels interessos del mitjà. En aquest sentit, em sembla que mostrar solidaritat amb els nostres companys de professió quan aquests són suposades víctimes del govern veneçolà i invisibilitzar un atropellament comès pels contraris del chavisme és faltar al principi de veritat. El codi deontològic, a més, apunta que “com a norma general, els professionals de la informació han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos, ja sigui d’àmbit polític, comercial, econòmic, financer o familiar, que posi en qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció”. Per tant, evitar que la informació quedi condicionada pels conflictes d’interessos contribueix a construir informació imparcial i creïble.

D’altra banda, prenent com a referència el codi ètic d’un dels mitjans utilitzats, El País, veiem clarament com el diari en aquest cas ha entrat en clara contradicció amb els seus principis. El País, un diari que es defineix “amb vocació global i especialment llatinoamericana”, es caracteritza per posar molt el focus a les qüestions de l’Amèrica llatina i per tant, porta temps oferint una important cobertura de Veneçuela. Malgrat que el codi assenyala que el diari “rebutja qualsevol condicionament procedent de grups econòmics de pressió”, sembla difícil creure que en aquest cas El País hagi esquivat interessos econòmics del seu grup. Tot plegat, com hem vist, fa que el diari no hagi complert amb els seus principis, els quals apunten el següent: “el diari s’esforça per presentar diàriament una informació veraç, el més complerta possible, interessant, actual i d’alta qualitat, de manera que ajudi al lector a entendre la realitat”.

Així doncs, i com a conclusió, penso que silenciar l’atropellament de la fotoperiodista xilena és faltar el principi de veritat i evidencia que la informació al voltant de Veneçuela és interessada i difícilment es produeix de manera independent. I el més preocupant potser és que la solidaritat mostrada pels detinguts no s’hagi sentit quan una altra companya de professió ha vist perillar la seva vida.

El VAR i el “periodisme de bufanda”: les polèmiques s’estenen també als mitjans de comunicació

Autora: Núria Vilamala Ribera (@nvilamala3)

Els àrbitres sempre han tingut un gran protagonisme en el món del futbol. Aquesta temporada es va implementar el videoarbitratge a la lliga espanyola per tal de millorar la seva tasca gràcies a la possible revisió de certes jugades, però tot i això els debats arbitrals i les polèmiques segueixen en el dia a dia futbolístic. En el periodisme res canvia, ja que cada mitjà mira pels interessos dels seus equips i informar de manera objectiva encara és complicat; també en les polèmiques arbitrals. Sovint alguns diaris esportius s’obliden de seguir el tesaure de l’ètica periodística i els seus principis fonamentals de veracitat i justícia.

Una demostració de que actualment encara existeix el “periodisme de bufanda” és el tractament que han fet els quatre diaris esportius més llegits a Espanya segons les dades de l’EGM, el Marca, l’AS, el Mundo Deportivo i l’Sport de les polèmiques del VAR. Els mitjans solen informar de manera subjectiva, oblidant la importància de respectar la neutralitat valorativa i la imparcialitat.

Una de les polèmiques més recents que hi ha hagut a la lliga espanyola amb el VAR va ser en el Llevant 1-2 Madrid. El partit es va resoldre al minut 78 quan l’àrbitre va indicar penal a favor dels blancs, una acció que va aixecar molta polseguera als principals diaris esportius. De fet, les portades dels quatre diaris de l’endemà se’n feien ressò.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Cap dels quatre mitjans compleix amb la neutralitat valorativa i és que totes les portades valoren subjectivament la jugada polèmica i afirmen clarament que no era penal. De fet, fins i tot el Marca i l’As deixen de banda els seus interessos i critiquen també l’actuació arbitral. El punt número 5 del Codi deontològic del Consell d’Europa estableix que “l’expressió d’opinions pot versar sobre reflexions en relació amb idees generals o referir-se a comentaris sobre notícies relacionades amb esdeveniments concrets”. Així doncs, la subjectivitat que desprenen les portades dels diaris esportius fa referència a un esdeveniment concret, és a dir, una acció concreta del partit de futbol i, per tant, segueix el que estipula el Consell d’Europa. Tot i això no hi ha una separació evident entre la informació i l’opinió i, per tant, no es respecta el primer criteri del Col·legi de Periodistes de Catalunya que estableix que “els mitjans han d’observar sempre una clara distinció entre les informacions i les opinions […]”.

Per altra banda, el principi més afectat en el tractament que fan els mitjans d’aquestes polèmiques és el de justícia, ja que hi ha una clara manca d’imparcialitat en les diferents notícies i cròniques. Tots ells informen de manera subjectiva i per tant tampoc es compleix amb el punt número quatre del Codi deontològic del Consell d’Europa segons el qual “l’emissió de notícies ha de realitzar-se amb veracitat, a través de les activitats verificadores i comprovadores oportunes i amb imparcialitat en l’exposició, descripció i narració dels mateixos”.

Pel que fa al Marca, ja en el primer nivell de lectura es fa referència a la polèmica arbitral i dins de la crònica, encara que el periodista no utilitza un vocabulari molt directe, algunes frases concretes posen de manifest la subjectivitat de la crònica i la seva manca d’imparcialitat.

Per altra banda, l’As és més explícit i directe a l’hora de parlar sobre la jugada en qüestió ja des del primer nivell de lectura. A més, la crònica és molt reiterativa a l’hora de parlar sobre la polèmica i el periodista arriba a qualificar “d’incomprensible” l’error del VAR.

Seguint la mateixa línia Mundo Deportivo també és molt explícit i subjectiu, en tant que critica durament la decisió arbitral tant en el primer nivell de lectura com al llarg de la crònica. De fet, els tres primers paràgrafs d’aquesta fan referència a aquesta polèmica.

Finalment l’Sport és el diari més subjectiu i més contundent dels quatre. En el titular utilitza la paraula “escàndol” per definir la polèmica mentre que a l’últim paràgraf crítica clarament les actuacions arbitrals que segons el periodista, afavoreixen al conjunt blanc.

El tractament que fan els mitjans de comunicació de les polèmiques del VAR posa de manifest l’existència del “periodisme de bufanda” en tots els diaris esportius. El seu objectiu principal és informar de manera que el seu equip no en pugui sortir perjudicat, i és aquí quan es veu afectat el tesaure de l’ètica periodística. Els principis de veracitat i de justícia, i especialment la neutralitat valorativa i la imparcialitat són un dels deures del periodisme esportiu del futur.

Los que dieron vox a Vox

Autora: Julia Hernández (@juliahponz)

¿Quién sabe de la existencia de Vox? ¿Quién podría decir los puntos principales de su programa político? Probablemente, tú, yo y todos. Pero la pregunta que realmente importa es, ¿quién lo conocía hace medio año? El auge del partido político Vox ha sido uno de los temas más comentados en los medios durante los últimos cuatro meses tanto en televisión, prensa escrita, radio o internet. De un día para otro el palacio de Vistalegre se llenó de 10.000 afines al partido y el Gobierno de Andalucía acabó con 12 escaños de Vox. Pero ¿quién ha empezado?

Centremos el análisis en periodismo en el formato digital, ya que es uno de los más consumidos. Así como la prensa escrita destaca por la calidad informativa, en el mundo digital no está tan claro, un mismo diario produce contenido con una calidad más baja en el mundo online, y es esto lo que puede haber convertido en Vox en mainstream. Pero sobretodo, estos medios con una faceta sensacionalista en las redes, como Okdiario o La Vanguardia. En el estudio realizado el 5 de febrero de 2019, se obtuvo este número de resultados al introducir la palabra “Vox” en los buscadores de estos periódicos digitales.

 

Partiendo de esta base, la actuación de todos los demás medios ha sido el efecto dominó. Plantear un tema de tanta importancia para la ciudadanía, como lo es la política, de una manera soft como analizaremos más adelante, ha sido un error que han cometido la mayoría de los medios. Pero hay muchas otras cosas que han hecho peor.

La actuación de los medios

Los medios son instrumentos para contar la realidad, y tal y como la Federación Internacional de Periodistas (FIP) estipula en su primer artículo, el periodista ha de respetar la verdad y el derecho del público a la verdad. Es cierto que el auge de Vox es un hecho verídico que debería ser conocido, pero el modo en el que ha sido tratado el tema no ha sido el más responsable.

Las formas de presentación del contenido de Vox han sido bastante sensacionalistas durante los últimos meses y esto ha dado audiencia, por lo que los medios digitales no se han cortado en titular y citar de la manera más provocativa. Esta noticia de ABC muestra cómo se ha aprovechado el fenómeno Vox para hablar de una forma banal y sin sentido sobre otras noticias.

 

Además, con el objetivo de generar beneficios, los medios se han limitado a relacionar con las palabras “vox” o “abascal” noticias que no tienen mucho que ver, con el objetivo de colar al público información que genera visitas.

 

Esta noticia, de El País, no menciona ni una vez al partido ni a elementos relacionados de este, pero en sus categorías sí que se incluye el nombre del partido. Esto hace que cuando se busque Vox aparezcan más resultados y más noticias sin sentido del partido. También lo podemos ver en otros ejemplos como “El flechazo de dos rockeros afines a Vox en First dates”, en La Vanguardia.

Okdiario también ha participado en la difusión de noticias de Vox en las que no solo se habla del partido innecesariamente, sino que se da un tratamiento desigual a las partes de la noticia. De acuerdo con el Tesauro sobre la ética periodística, para que la verdad se presente de forma correcta, es necesaria la imparcialidad, algo que no encontramos. Además, es responsabilidad del medio decidir si publicar algo que puede influir positiva o negativamente en la formación de opinión pública. Dentro de esta noticia encontramos un tweet del portavoz de Vox, Francisco Serrano, donde adjunta una columna del ABC.

Para cubrir la necesidad de justicia que necesitan los consumidores de información, se debe ser imparcial en la redacción de noticias, algo que en Okdiario no encontramos en su mayoría.

La realidad política sí se ha reflejado, pero en otros momentos no se ha dado tanta importancia a la creación de partidos políticos, así que esa no es una excusa. Tan solo en La Vanguardia encontramos más resultados para la búsqueda de Vox (91.400) que para la de Podemos/Podem (24.700), una diferencia abismal que remarca la diferencia del trato en los dos casos.

El Tesauro anteriormente mencionado también estipula que los medios deben ejercer una neutralidad valorativa en la selección de las noticias y la presentación, además de incluir diferentes puntos de vista. Esta valoración no significa afirmar que los medios han querido tener, voluntariamente, un trato favorable con Vox, sino que, a causa de la popularidad que ha tenido el partido, se ha informado excesivamente con la intención de ganar en visitas. Por tanto, la pluralidad, es decir, la presencia de diferentes voces en el panorama comunicativo ha quedado más que garantizada, incluso demasiado, ya que las noticias de Vox han acaparado toda la atención. Si los medios no hubiesen dado esta cobertura exhaustiva de Vox, ¿estaría el partido en el lugar que se encuentra ahora?

Caso de La Sexta

Los periodistas, antes que serlo, son personas con una idea de democracia. En el momento en el que piensen que el equilibrio en sociedad puede verse quebrado, actuarán. En casos como la popularidad de Vox o de Trump, la razón dice que cuanta más cancha se le dé, peor para la democracia; pero la emoción se ve movida, en el caso de los diarios, por los beneficios.

La Sexta ha estado vetada por Vox a asistir a sus mítines y ruedas de prensa, pero aún así, Jordi Évole ha conseguido un programa de Salvados sobre el partido. Según el criterio número cuatro del Codi Deontològic de Periodistes de Catalunya y de la FIP, es inaceptable el uso de procedimientos engañosos para obtener información, imágenes o testimonios, y exactamente eso es lo que hizo La Sexta. La otra cara de la moneda se encuentra en la segunda parte del principio, que exime de culpa al periodista si los métodos ilícitos son acontecimientos de interés público. No hay una verdad absoluta sobre si es peor que Vox no permita entrar a sus actos a La Sexta o que se utilicen métodos ilícitos. Pero cierto es que, para preservar tanto la democracia como el buen periodismo, ninguno de los dos casos es un ejemplo a seguir.

Por lo tanto, los periodistas han tratado demasiado exhaustivamente el auge de Vox, dándole un trato desproporcionado al de otros partidos con más años de vida y representación. Además, se le ha dado una popularidad de manera imparcial ya que, sin quererlo, los medios han hecho que no se deje de hablar del partido de Santiago Abascal. Está claro que se debe dar voz a los partidos políticos, pero siempre de una manera proporcional a los demás. También es responsabilidad del medio publicar contenido en el que se desprecie a otros partidos como han hecho algunos medios, o en el que se afirme con total naturalidad que Vox es la solución a problemas que no tienen nada que ver con las decisiones políticas. Sin quererlo, los medios han sido uno de los culpables de hacer popular a un partido con ideas que difieren de los valores actuales, un partido de extrema derecha que está en boca de todos.

 

 

Qué es más importante conservar, ¿la responsabilidad como medios, o como demócratas? Como he dicho antes, antes que periodistas, somos personas. Pero en este caso ni hemos sido periodistas, ni personas.

Les preguntes incòmodes i els periodistes valents

Autora: Ariadna Guiu Vila (@ariadnaguiuvila)

“Periodista: persona que té per professió fer reportatges, entrevistes, etc., en algun dels mitjans de comunicació” (DIEC). Però el periodisme és una professió que va més enllà d’aquestes funcions. Segons l’article I de la FIP (Federació Internacional de Periodistes), “el respecte a la veritat i el dret dels ciutadans a la veritat és el primer objectiu del periodisme”. I és que no han estat pocs els periodistes valents que amb l’objectiu principal de perseguir la veritat, s’han enfrontat al poder.

Corria l’any 1995 quan un jove Iñaki Gabilondo, en aquell moment director d’informatius de TVE, li preguntava al president del Govern “¿Organizó usted el GAL, señor González?“. Era el primer cop que un periodista li preguntava obertament i en antena si González era el famós Senyor X. Amb aquest ferm compromís de la cerca de la veritat, el principi d’actuació del codi deontològic de la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas Españoles), determina que el periodista, tal com va fer Gabilondo, “haurà de donar l’oportunitat a la persona afectada d’oferir la seva pròpia versió dels fets”.

Preguntes incòmodes són també les que va sofrir la premiere britànica Theresa May durant la seva visita a Sud-àfrica. El periodista Michael Crick, de la cadena privada Channel 4, li preguntava a May que havia fet ella per lluitar contra l’apartheid. Davant la seva negativa a contestar, el periodista decidia no comprar el discurs oficial i polític que ella li estava responent i li repreguntava la mateixa pregunta. Aquesta actitud va d’acord amb el principi III del codi deontològic de l’IPSO (Independent Press Standards Organisation) que afirma que el periodista “ha de persistir en preguntar”.

En el panorama periodístic espanyol, comptem també amb la figura del periodista incòmode, el nostre particular Follonero: Jordi Évole. Des de l’any 2008, el periodista de Cornellà de Llobregat posa les coses difícils als polítics que s’arrisquen a anar al seu programa Salvados (La Sexta). Évole aconsegueix amb les seves preguntes prendre als poders públics la seva auto consideració de ser propietaris de la informació, tal com afirma el principi IX del Codi Deontològic de la Professió Periodística. Un dels últims exemples és el del programa del passat diumenge dia 2 de febrer, en el qual comptava amb el testimoni del president veneçolà Nicolas Maduro. Només començar l’entrevista, Évole li comentava a Maduro que es “sentia un privilegiat” per poder-li estar fent l’entrevista mentre el seu govern havia retingut a companys periodistes de l’agència EFE.

 

Molt ressò va tenir també el cas del periodista de la CNN, Jim Acosta, i la picabaralla que va mantenir amb el president dels Estats Units, Donald Trump. Un president que desprecia la premsa, a qui considera fake news, i que utilitza les seves xarxes socials per manipular les informacions. Un president que es creu amb la potestat de menystenir el treball dels mitjans. Però es va topar amb Acosta, qui enfront de la negativa de Trump de respondre-li les preguntes sobre la criminalització que estava duent a terme contra la caravana d’immigrants guatemalencs, va decidir que no es quedaria callat. L’actitud d’Acosta s’adhereix perfectament a l’article II (Freedom of the Press) de l’ASNE (American Society of News Editors) que propugna que “la llibertat de premsa […] ha de ser defensada contra qualsevol assalt, tant públic com privat. Els periodistes […] han de vigilar a tots aquells qui volen explotar la premsa amb propòsits egoistes”.

 

Aquesta mateixa actitud mantenia la presentadora i directora d’Els Matins de TV3, Lídia Heredia, en una entrevista amb el president de Ciutadans, Albert Rivera. Davant les acusacions de manipulació i els atacs del polític per les preguntes d’Heredia, la periodista li va contestar si les volia fer ell les preguntes, ja que no permetria que poses en dubte la seva professionalitat.

Potser el més bonic, i també el més ètic de la professió del periodista, és que té la veu per enfrontar-se als poders. I és que els periodistes valents no dubten en fer preguntes incòmodes.

La neutralidad y el pluralismo en la televisión pública

Autora: Verónica Haro (@howeveroni)

Muchas son las quejas, denuncias y críticas que recibe la televisión pública española por la falta de neutralidad y pluralismo político. El Consejo de informativos de RTVE denunció a mitad del año 2015 “la manipulación progubernamental que están sufriendo los servicios informativos” de TVE.  Este consejo, que es independiente de los trabajadores, consideró en su momento que las normas deontológicas eran “habitualmente incumplidas en lo que se refiere a imparcialidad, pluralidad, veracidad y objetividad, convirtiéndose por el contrario en un instrumento de propaganda al servicio del Gobierno”.

Como ejemplo a la falta de imparcialidad y objetividad por parte de TVE para tratar diversos temas de interés general podemos hablar de la entrevista que realizó Mariló Montero, presentadora del programa matinal “La mañana de la 1” a la socialista María González Veracruz. En dicha entrevista la presentadora increpa y cuestiona de forma acusatoria a la socialista dejando ver que no está conforme con el pacto del PSOE con ciudadanos y que Partido Popular es quien tiene la mayoría que el pueblo le ha otorgado. En este caso la periodista está vulnerando el artículo 9 del capítulo II del código ético de la UNESCO.

El poder ejecutivo, además, en ocasiones ha sido criticado de utilizar la televisión pública como instrumento adoctrinador en beneficio propio. Un claro ejemplo es la programación que durante cada año, los días 12 de octubre, se emite en la televisión pública. El año pasado con motivo de la festividad nacional, TVE mantuvo la bandera española en toda su programación, además de retransmitir el desfile del ejército, y seguidamente centrar los informativos en el desfile y en la festividad en sí. El 12 de octubre es una fecha cada vez más criticada por toda Latinoamérica, ya que lo ven como un recordatorio del día en el que los españoles invadieron las tierras de los nativos masacrando e imponiendo su voluntad a los indígenas.

El cambio de ley para elegir al del director de la corporación RTVE (antes la mayoría de dos tercios del congreso y ahora mayoría parlamentaria) fomentó una instrumentalización por parte del gobierno. Se deberían hacer políticas para impedir que un medio de comunicación, que debería ser el paradigma de la democracia, por estar financiado con dinero público, se convierta en una herramienta para manipular a la opinión pública. Considero que con esta forma de proceder se está vulnerando el artículo 8 del código deontológico de la FAPE.

“El control ideológico de los nuevos responsables orgánicos de los servicios informativos de TVE que incumplen de forma reiterada sus principios deontológicos, apartándola de los criterios de imparcialidad, pluralidad e independencia que deben ser comunes a las televisiones públicas de corte occidental, y convirtiéndolos en un mero órgano de propaganda gubernamental”, denunció en su día el Consejo de Informativos.

Por otro lado tenemos a la Asociación de Usuarios de la Comunicación que en 2014 mostró su preocupación por el tratamiento que la televisión pública estaba haciendo del “procés català. La AUC argumentó que era muy evidente que TV3 se posicionaba a favor y que TVE1 solo mostró argumentos en contra en la Diada Catalana del 11 de septiembre. Este tratamiento de la información falta a la verdad por lo que se está incumpliendo, en su totalidad, el artículo 13 del código deontológico de la FAPE.

El Procés impulsado por Artur Mas y perseguido (y criminalizado) por Mariano Rajoy también logró que el Colegio de Periodistas de Cataluña exigiera en público “preservar el rigor, la profesionalidad y la neutralidad de cara a las próximas elecciones del 27S y a no repetir “errores recientes”.

A su vez el PSOE también emitió una denuncia contra TVE, en noviembre de 2015, ante la Junta Electoral Central por considerar su derecho a la pluralidad política vulnerado en época de campaña electoral.

El problema que tiene la televisión pública es la dependencia absoluta del gobierno y el financiamiento público. Cabe mencionar que con los hechos expuestos arriba la televisión pública en conjunto con los periodistas que se prestan a ello, están vulnerando todos los artículos del capítulo I y II del código ético de la UNESCO y con ello el principio de libertad periodística.

L’altra independència

Autor: Narcís Figueras (@figtreesgodmade)

“Artur Mas firmarà aquest vespre el decret de convocatòria del 27 de setembre. La vicepresidenta Neus Munté insisteix que el decret s’ajustarà a la legalitat i que serà la gent qui li donarà el caire plebiscitari”. D’aquesta manera començava el sumari del Telenotícies Migdia de TV3 el dia 3 d’agost. Tot plegat amb un càiron: “Les hores prèvies al decret del 27-S”. Un cop dins del cos de l’informatiu, el presentador repeteix des de plató que “avui és el dia” i que l’aleshores president de la Generalitat signarà “aquest vespre” el decret. A més, afegeix que “el Govern no ha volgut revelar detalls de la signatura del decret” i enllaça amb una connexió des de la plaça Sant Jaume amb la pregunta de la discòrdia: “Sabem ja alguna cosa més d’aquest decret i a quina hora el firmarà Mas?”. La periodista respon: “Doncs l’hora exacta encara no la sabem, es manté de moment en secret […]”. El més probable, efectivament, és que ella no ho sabés en aquell moment i que s’estigués complint amb el deure periodístic de “vigilar escrupolosament” l’Administració perquè fes efectiva la seva obligació de transparència informativa (art. 11, FAPE).

Tanmateix: Són les nou i el TN Vespre comença amb un pla des de l’interior del Palau de la Generalitat amb sis protagonistes dempeus. Primer són Francesc Homs, Jordi Baiget i el mateix Artur Mas els que miren més enllà de les càmeres —potser esperant que el director cridi “acció!”. Tot seguit, Neus Munté, que en aquell moment era portaveu del Govern, fa el mateix gest i finalment Meritxell Borràs també gira el cap buscant l’aprovació d’algú altre a la sala. L’expresidenta del Parlament Núria de Gispert, de fet, no es fixa en l’escena que els ocupa fins que Baiget comença a llegir en veu alta el contingut del decret. La presència de les càmeres —que indiscutiblement hi han de ser— en aquest cas distorsiona la realitat per realimentació i, no només modifica les actituds dels membres del Govern a la imatge, sinó que sembla obvi que aquests s’esperen a actuar —i, per tant, a “representar” la notícia— fins que comença l’informatiu (1.2.2.6, Llibre d’Estil de la CCMA).

Cares_1

Cares_2

Un breu stand-up per recordar que es tractava “segurament de les eleccions més transcendentals de la història recent d’aquest país” dona temps a Artur Mas per arribar al pati dels tarongers. Aventurar futuribles no s’adiu amb la petició del Consell d’Europa (Resolució 1.003, art. 30) de diferenciar clarament els fets importants i el que són meres especulacions i, fer-ho donant per bona la versió d’un determinat actor polític no respon al contingut de l’article primer del Codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que reclama la distinció clara entre fets i opinions, en rebutja la “distorsió deliberada” i censura “la difusió de conjectures i rumors”.

Des d’allà, un —improvisat?— discurs institucional. En conjunt set minuts de directe amb un timing que, com ja va denunciar l’endemà el Sindicat de Periodistes de Catalunya, era massa acurat per no saber l’hora exacta en què tindrien lloc els fets. També és rellevant apuntar que la independència del poder polític (1.1.2.4.1, Llibre d’Estil CCMA) queda compromesa amb aquest tractament i, sobretot, que tenint en compte que es produïa justament quan es donava per encetada la campanya electoral i, per tant, Artur Mas no només era el president en funcions, sinó un dels principals candidats que hi havien de concórrer, el fet de permetre-li de fer el discurs en directe a l’inici del telenotícies —fora de qualsevol espai institucional com podria ser el discurs de Cap d’Any— suposa una violació del punt 1.1.3.1.5. del Llibre d’Estil de la Corporació —sobre Imparcialitat, neutralitat i pluralisme:

“Actuem amb imparcialitat, neutralitat i respecte pel pluralisme. En un conflicte, mantenim l’equilibri raonable a l’hora de donar presència a les parts, sense reduir la informació a la simple cessió acrítica d’espai a aquestes parts. No prenem partit, contextualitzem les notícies i oferim elements de judici a la ciutadania.”

En definitiva, costa d’entendre que, havent repetit en ambdues edicions de l’informatiu del dia que es tractava d’un decret ordinari, “gairebé idèntic al de les darreres eleccions”… el fet que un actor polític determinat pretengui dotar la situació d’elements èpics o de solemnitat provoqui que la cobertura dels mitjans públics també prenguin aquest caire. S’ha d’informar del caràcter solemne que ha tingut l’acte, no pas adoptar-lo. Ho recorda el Consell Europeu (Resolució 1.003, art. 29) quan afirma que la relació entre polítics i periodistes no ha de degenerar en “una connivència que pugui danyar la independència i la imparcialitat de la seva professió” o, a nivell estatal, el llibre d’Estil de la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola (art. 1. 1. 6.), que especifica que la informació política requereix “un seguiment crític i independent”.

És evident que entre les dues del migdia i les nou del vespre hi havia temps de sobres perquè la Generalitat fes pública l’hora de la signatura. D’altra banda, TV3 té també canals de sobres per informar si s’assabenta d’una informació que, recordem, per l’informatiu de migdia era rellevant però, malauradament, secreta. L’únic rastre, una piulada al compte de Twitter 324 Política: “El president Mas signarà el decret de convocatòria de les eleccions del 27-S a les 21h”. Feta, però, quan passaven 11 minuts de les 8 del vespre, poc més de tres quarts d’hora abans de l’inici del TN i amb temps insuficient per fer el desplegament de càmeres i periodistes que es va produir. Així doncs, sembla clar que els informatius de TV3 van obviar que coneixien l’hora de la signatura durant la tarda i la piulada anunciant-ho tenia més caràcter d’anunci del telenotícies que de transmissió d’informació. No es va fer “una informació actualitzada i completa” (art. 8, FAPE) quan ja se’n disposava. D’altra banda, desconec si des de la Generalitat es va invocar expressament l’off the record a l’hora de revelar a TV3 l’hora en què se celebraria la signatura però “pel que fa a assumptes relacionats amb les administracions públiques, el dret fonamental a la informació ha de prevaler sempre per damunt de qualsevol restricció que vulneri injustificadament el principi de la transparència informativa a la que estan obligades” (art. 6, Col·legi de Periodistes de Catalunya). De fet, com diu el punt novè de la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa, “els poders públics no s’han de considerar propietaris de la informació” i no se’ls ha de concedir la potestat de censurar-la.

Tuit_les21

En darrer lloc, cal dir que, tot i que algun membre de l’equip del Telenotícies va reconèixer l’errada a nivell individual, no es va complir l’article 3 del Codi del Col·legi de Periodistes que fa referència a la necessitat de “rectificar amb diligència” o, si s’escau, disculpar-se, ni l’apartat 1.1.3.1.2 del Llibre d’Estil de la CCMA dedicat a la veracitat i el rigor: “Reconeixem els errors importants i els corregim amb la màxima diligència i donant a la rectificació una rellevància equivalent”.

A tall de conclusió, sembla evident que el passat 3 d’agost no es va fer una cobertura de la convocatòria electoral tan bona com s’hauria pogut fer, sobretot considerant els principis de veritat (rigor informatiu, neutralitat valorativa, realimentació per presència d’informadors), justícia (imparcialitat, diversitat de punts de vista) i llibertat (control del poder polític, relacions amb les fonts). D’avant d’alguna dada rellevant, es va ignorar el dret del públic a conèixer la veritat (Federació Internacional de Periodistes, art. 1) i es va donar l’esquena a l’“agilitat i la immediatesa per atendre amb celeritat el dret a la informació” (Llibre d’Estil CCMA, 1.1.3.1.3.), unes condicions que, afegeix l’article, no són “excusa per a la pèrdua de la veracitat i la qualitat”. Segurament aquest cas té un caire menys flagrant que d’altres, resulta menys espectacular  i menys evident a simple vista. Ara bé, pren rellevància quan recordem la funció destacada dels mitjans de comunicació —més encara els públics— com a generadors i vehicles del debat públic en el si d’un sistema democràtic o parem esment en la responsabilitat social del periodisme, que té com a destinatari, en últim terme, el gran públic (UNESCO, art. 3).