Autor: Pau Solé Vilella
El passat 31 de gener la majoria de mitjans obrien la secció d’internacional amb la notícia dels periodistes detinguts (o retinguts) a Veneçuela, després d’entrar a una zona de màxima seguretat sense estar acreditats, segons les autoritats veneçolanes.
Els tres periodistes de l’Agència EFE van esdevenir un símbol de la llibertat de premsa i mitjans i periodistes es van bolcar de seguida a mostrar-los solidaritat i a exigir-ne a Maduro l’alliberament. D’alguna manera, la retenció d’aquests periodistes era una evidència que la República Bolivarina de Veneçuela no respectava la llibertat de premsa.
Jordi Évole, per la seva banda, obria el Salvados a Nicolás Maduro preguntant-li per les detencions dels periodistes i considerant-se “un afortunat” per poder estar fent-li una entrevista al líder chavista.
Curiosament, molts dels mitjans que apuntaven en aquesta direcció, no es van pronunciar amb tanta intensitat uns dies abans, quan la Policia Nacional espanyola va detenir el fotoperiodista de La Directa, Carles Palacio, per la seva suposada vinculació amb el tall de les vies de l’AVE del passat 1 d’octubre, malgrat ser-hi exercint com a periodista.
Nicole Kramm
No pretenc aquí entrar a valorar aquestes detencions ni a posar sobre la taula els diferents elements que podrien ajudar a emetre un judici al respecte. El que vull mostrar és el contrast existent entre la cobertura mediàtica i l’onada de solidaritat que van despertar les detencions referides i el silenci que envolta un fet recent que va afectar una fotoperiodista a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia.
El passat 24 de febrer, una periodista xilena, Nicole Kramm, va resultar ferida al pont Simón Bolívar, a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia, enmig de les desercions de dos sergents de la Guardia Nacional. La periodista, que en aquells moments estava treballant per un mitjà rus i un de turc, va ser atropellada pels desertors que van creuar la frontera cap a Colòmbia, a la ciutat de Cúcuta.
“Estuve a un pelo de quedar abajo de la tanqueta, me asusté y me la llore toda cuando no podía pararme porque no sentía las piernas, pero ya pasó lo peor”, va publicar Kramm unes hores més tard al seu compte de Facebook. I més tard, en declaracions a Tele Sur, va afirmar que s’havia tractat d’un “atemptat” i va afegir: “querían matar a la gente civil que estaba parada en la frontera. A toda velocidad. Me salvé por poco. No puedo creer que los presenten como héroes”.
Moment de l’atropellament en què va quedar ferida la fotoperiodista:
Un altre cop, no pretenc analitzar els fets ni a oferir els elements que en pretenguin la comprensió. El que vull fer notar és que la solidaritat demostrada pels periodistes de l’Agència EFE, contrasta amb el silenci mediàtic al voltant de l’atropellament per part de policies contraris al chavisme a la fotoperiodista Nicole Kramm.
Vídeo de la televisió pública veneçolana, després de l’atropellament:
Els mitjans occidentals van romandre en silenci. També ho van fer els xilens, els del país de Kramm. Tot i això, El Desconcierto, El Ciudadano i Politika, en canvi, van ser dels pocs que van fer seguiment dels fets ocorreguts a una compatriota seva. Fins i tot, periodistes d’alguns d’aquests mitjans van difondre una declaració per mostrar el seu suport a Kramm i van denunciar la manca de cobertura de la resta de mitjans.
TeleSur, per la seva banda, n’ha fet un important seguiment i prova d’això és el següent vídeo:
Però fora de Xile, els mitjans tampoc se’n van fer ressò. L’atropellament no havia estat comès pel chavisme i la majoria de mitjans van optar per silenciar-ho. Així doncs, l’atropellament de Kramm no va omplir les pàgines dels diaris que dies abans havien estat denunciant les detencions dels periodistes d’EFE.
Un silenci, que per cert, s’assembla molt al que envolta la recent deportació del periodista de La Haine, Jorge Correa “Boro”. El periodista va ser retingut i expulsat a l’aeroport de Panamà, quan es disposava a arribar a Veneçuela, com a periodista l’Assemblea Internacional dels Pobles.
Deontologia
El codi deontològic del Col·legi de Periodistes apunta en el punt número 1 que “el professional del periodisme està compromès amb la recerca de la veritat i, conseqüentment, té l’obligació d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible. Els mitjans han d’observar sempre una clara distinció entre les informacions i les opinions, difondre únicament informacions contrastades amb diligència, i evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”.
El principi de veritat és sense dubte un dels pilars que ha de guiar la nostra professió i moltes vegades una de les maneres més eficaces d’obviar aquest principi és negant o no explicant una realitat. El problema de tot plegat ve quan dues situacions semblants es tracten de manera diferent en funció dels interessos del mitjà. En aquest sentit, em sembla que mostrar solidaritat amb els nostres companys de professió quan aquests són suposades víctimes del govern veneçolà i invisibilitzar un atropellament comès pels contraris del chavisme és faltar al principi de veritat. El codi deontològic, a més, apunta que “com a norma general, els professionals de la informació han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos, ja sigui d’àmbit polític, comercial, econòmic, financer o familiar, que posi en qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció”. Per tant, evitar que la informació quedi condicionada pels conflictes d’interessos contribueix a construir informació imparcial i creïble.
D’altra banda, prenent com a referència el codi ètic d’un dels mitjans utilitzats, El País, veiem clarament com el diari en aquest cas ha entrat en clara contradicció amb els seus principis. El País, un diari que es defineix “amb vocació global i especialment llatinoamericana”, es caracteritza per posar molt el focus a les qüestions de l’Amèrica llatina i per tant, porta temps oferint una important cobertura de Veneçuela. Malgrat que el codi assenyala que el diari “rebutja qualsevol condicionament procedent de grups econòmics de pressió”, sembla difícil creure que en aquest cas El País hagi esquivat interessos econòmics del seu grup. Tot plegat, com hem vist, fa que el diari no hagi complert amb els seus principis, els quals apunten el següent: “el diari s’esforça per presentar diàriament una informació veraç, el més complerta possible, interessant, actual i d’alta qualitat, de manera que ajudi al lector a entendre la realitat”.
Així doncs, i com a conclusió, penso que silenciar l’atropellament de la fotoperiodista xilena és faltar el principi de veritat i evidencia que la informació al voltant de Veneçuela és interessada i difícilment es produeix de manera independent. I el més preocupant potser és que la solidaritat mostrada pels detinguts no s’hagi sentit quan una altra companya de professió ha vist perillar la seva vida.
Deontologia Periodística 