VENEZUELA: CAOS DESINFORMATIU

Autora: Maria Alba Abeledo (@maalba_)

Cada dia ens bombardegen amb noves notícies sobre la situació a Venezuela. Míssils informatius com els que es llancen a la frontera, on camions d’ajut humanitària intenten accedir al país. Des de fa setmanes, el país viu en l’obscuritat total: literal i metafòricament.

Cada bàndol descriu les seves versions dels fets, res no resulta oficial, i la població en pateix les inhumanes conseqüències. Quan ens enfrontem a una problemàtica d’aquest tarannà, tot el procés periodístic es veu afectat per una incertesa general, una necessitat ulterior de contrastar les fonts i una demanda generalitzar per saber el què al minut que hagi passat. Res no és tangible: qui és el president oficial? Què és i no legal? Hi ha espai per judicis de valor? Qui ens pot explicar realment què s’està vivint allà?

La sensibilitat dels fets exigeix una cura molt detallada en el vocabulari, i també deixa entreveure els possibles biaixos ideològics d’un mitjà. A partir d’un mapa publicat per 20minutos, podem veure quins països van reconèixer Guaidó com a president, quins no ho varen fer i quins es van mantenir al marge. Això repercutirà en els respectius diaris de referència d’una manera o altra. Alguns, malauradament, es veuran supeditats a les ordres directes d’una política absolutista i censatària, encara que potser no reconeguda com a tal pels seus dirigents.

Les primeres notícies: l’autoproclamació de Juan Guaidó

A Espanya, El País publica el mateix dia 23 la crònica de dos corresponsals, un Caracas i l’altre a Washington: “El líder opositor venezolano se declara presidente interino apoyado por Trump”, resa el titular. “Todas las potencias americanas, salvo México, respaldan a Juan Guaidó. Maduro anuncia la ruptura de relaciones con Washington”. Un llenguatge clar i concís, escollit amb cura de no cometre cap error.

Al dia següent, un extens article analitza la figura de Juan Guaidó, “El delfín de Leopldo López que tomo por sopresa el mando de la oposición”, fent un repàs de la seva carrera política i recents declaracions. És interessant veure que aquest article compta amb la marca distintiva de The Trust Project, un consorci internacional de mitjans de comunicació amb seu al Centre Markkula per a l’Ètica Aplicada de la Universitat de Santa Clara. Aquest ha establert uns criteris de confiança i un ús adient de les plataformes tecnològiques que assegurin el compromís del periodisme amb la “transparència, precisió, inclusió i imparcialitat”.

Com procedir davant els fets

És impossible d’analitzar un per un tots els mitjans a escala global, però només observant-ne les capçaleres més importants d’aquests veiem com la majoria n’ha fet una cobertura exhaustiva des d’aleshores. Cal preguntar-se si tots compten amb corresponsals fiables, o si reprodueixen titulars aliens per por a quedar-se enrere. En casos com aquests, també és usual la presentació de notícies d’agència directament. Això suposa un perill inherent: els conglomerats mediàtics mundials es mouen en fluxos molt reduïts, a càrrec de gegants mediàtics com Associated Press o Reuters, que dibuixen una ideologia determinada a escala global. Així, Estats Units emetrà les notícies sota la seva perspectiva, i seran eminentment enfocades des de i per a l’hemisferi nord. Fent autocrítica, hauríem de preguntar-nos si la visió generalitzada que tenim sobre Amèrica Llatina no ha estat condicionada pel govern d’Estats Units, que, òbviament, presenta uns interessos amagats. És exigir un periodisme que analitzi aquests fets amb precisió quelcom gairebé quimèric?

Setmanes després de l’anunci de Guaidó, el caos era generalitzat. Estats Units va acusar les forces de Maduro d’incendiar un comboi d’ajut humanitari, però The New York Times va destapar que es tractava d’una fake new, a partir d’una acurada reconstrucció dels fets:  Footage Contradicts U.S. Claim That Nicolás Maduro Burned Aid Convoy.

El més probable és que fou un manifestant opositor el causant de l’incendi. Això és exemple d’un bon treball periodístic, doncs la línia editorial d’un mitjà no ha de respondre a ideologies, sinó a la màxima de presentar la informació més fiable vers el lector, encara que aquesta no sigui la veritat que ell vulgui escoltar.  No deixa de respondre als principis I i II de la Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO.

Buscar culpables: judicis de valor sobre el conflicte

Si ens volem moure en el pol oposat, molts mitjans també responen davant una crida per les imatges més sensacionalistes del conflicte. Russia Today, conglomerat mediàtic d’una de les grans potències mundials sota el govern de Putin, fa una cobertura del conflicte des de diversos fronts, tenint en compte la relació col·laboracionista entre aquest i Maduro.

El 24 de febrer es publica una notícia on es dona veu a una fotoperiodista xilena, víctima dels avalots mentre cobria els disturbis a la frontera, citant-la al titular:  ‘They attacked civilians, they are not heroes’: Journalist recounts trampling by Venezuela defectors. El vídeo parla per sí sol.

Imatges de ferides en primer plànol –que m’abstindré d’adjuntar- i maximització del caos sense explicar les raons al darrere ni la situació inhumana dels habitants del país. Tot respon a una desinformació que busca un click ràpid i fàcil. El problema no són els fets, sinó el focus.

L’elecció de què mostrar i què citar no és banal: saben de la influència que aquestes tindran sobre la gent, i més valent-se d’una història humana. Un mitjà que es defineix com aquell que “obté les històries que els mitjans mainstream no t’explicaran”.

A Xina, suport de Maduro, la situació presenta una altra particularitat. ChinaDaily.com és la versió anglesa d’un dels diaris amb més seus I difusió de la República Popular, propietari del mateix Partit Comunista de Xina. Tot i el format modern i global del seu web, la cobertura sobre Venezuela resulta escassa. A la barra de recerca, per “Venezuela” o “Maduro” trobem varies notícies. Però per “Guaidó”, només això:

Els algoritmes no enganyen. Quant als moviments polítics de Maduro, en diversos articles es curen de mantenir el to informatiu afegint a cada frase “segons Maduro” o la citacions literals de forma freqüent. Però una mera reproducció de paraules –d’ideologia- sense gaire més interpretació, no deixa de ser una acceptació d’aquestes, al no contrastar-les amb d’altres.

Aquests darrers exemples, són clares vulneracions dels principis de responsabilitat que podem veure al Tesaure de l’ètica periodística (del Dr. Salvador Alsius); o, si més no, víctimes del principi de llibertat per un condicionament polític extern.

Anuncis

El sexismo y los estereotipos, los grandes enemigos del periodismo de calidad

Autora: Julia Borges Cervera (@juliabcervera)

Alexandria Ocasio-Cortez se ha convertido, en los últimos meses, en un claro centro de la política -y de la prensa- estadounidense. Con 29 años, la legisladora ha pasado a ser la mujer más joven en ingresar en el Congreso de los Estados Unidos, adonde ha llegado con ansias de revolucionar el sistema establecido. Ocasio-Cortez es de origen puertorriqueño, aunque nacida en el Bronx, y fehacientemente demócrata y progresista. De manera que, en este sentido, ha tenido que hacer frente a lo que -desgraciadamente- aún siguen siendo hándicaps a la hora de alcanzar el éxito: ser mujer, latina y de poder adquisitivo medio/ bajo. Además, dadas las circunstancias actuales, habría que añadir un cuarto obstáculo: combatir la arraigada masculinización del terreno político, liderado por la misoginia del presidente Donald Trump.

Los medios de comunicación no tardaron en hacerse eco de la imagen que surgía alrededor de la nueva congresista, que en cuestión de meses alcanzó más de 2 millones de seguidores en Instagram (@ocasio2018). De hecho, han sido los propios periodistas quienes han ayudado a crear la figura mediática de Ocasio-Cortez, tal y como ha pasado con muchos otros políticos, como fue el caso de Trump, sin ir más lejos. Sin embargo, no todas las coberturas acerca de Ocasio-Cortez han seguido la misma línea. Parece que al periodismo también le cuesta dejar atrás el trato desigual de género.

Antes de que ganara las primarias del partido demócrata en el Bronx el 17 de junio del año pasado, los medios de calidad estadounidenses apenas habían hablado de Ocasio-Cortez, mientras otros “feministas” sí lo habían hecho. Por ejemplo, fue el día de su victoria la primera vez que The New York Times le dedicaba un perfil así como noticias con titulares significativos.

Sin embargo, al leer la segunda noticia hay un hecho que llama la atención. Desde el inicio de la misma se hace alusión constante al nombre de Joseph Crowley. ¿Es esta reiteración necesaria? Teniendo en cuenta que es Ocasio-Cortez la ganadora de la elección, debería ser ella misma la protagonista de la pieza. No obstante, no se cita a la congresista hasta el segundo párrafo, donde se le introduce de la siguiente manera:

Mr. Crowley was defeated by a 28-year-old political newcomer, Alexandria Ocasio-Cortez, a former organizer for Bernie Sanders’s presidential campaign… / The last time Mr. Crowley, 56, even had a primary challenger, in 2004, Ms. Ocasio-Cortez was not old enough to vote.

¿Cómo podemos luchar contra la igualdad de género si los medios no están preparados para ello?

Pero Ocasio-Cortez ha tenido que hacer frente a episodios aún más incómodos, en los que los profesionales de la información han olvidado -esta vez, por completo- las bases de la deontología periodística. Es el caso de Eddie Scarry, periodista del diario conservador The Washington Examiner, quien publicó el siguiente tuit haciendo referencia a la vestimenta de la congresista:

Lo eliminó al poco tiempo de haberlo publicado debido al aluvión de críticas que recibió. Sin embargo, el daño ya estaba hecho. ¿Puede un periodista expresar libremente su opinión en las redes sociales? Sí, pero siempre desde el respeto, puesto que la voz del periodista es relevante en todas las plataformas. No importa que no nos encontremos en un artículo del Washington Examiner. La tolerancia y el respeto es esencial ante toda información y opinión. Varios puntos acerca de esta publicación entran en conflicto con las bases de la ética periodística. Se mencionan a continuación.

  • El simple hecho de que Scarry se dirija a Ocasio-Cortez usando el término girl demuestra una total desconsideración hacia su persona, así como una falta de respeto. Desde luego, no parece la manera adecuada de hablar acerca de la mujer más joven del Congreso.
  • Además, se incita una verdadera discriminación de género. Cada cual tiene derecho a vestir como quiera sin tener que ser objeto de burla. Las mujeres son, una vez más, las que más críticas reciben en este sentido, fruto del sexismo aún existente en muchas partes de la sociedad.
  • Eddy Scarry expresa un juicio de valor injustificado que alimenta los estereotipos sociales. Transmite el mensaje de que la vestimenta es un reflejo de tu trayectoria, cuando no tiene por qué ser así.
  • Por último, la foto usada se encuentra muy lejos de cumplir ninguna función informativa. Su difusión, acompañada de dicho texto, no parece nada ética. Así respondió la congresista al tuit del periodista:

 

Al revisar los principios de la ética periodística, así como los códigos deontológicos de distintas organizaciones, tanto nacionales como internacionales, puede comprobarse la mala praxis periodística que se presenta en este caso: