Quan la ficció adultera l’essència del periodisme

Autor: Pedro Ruiz (@PedroRuCl_)

Dades, testimonis o la personalitat d’una persona constitueixen, sovint, les bases que inspiren les converses o entrevistes fictícies que es publiquen als mitjans de comunicació. En altres paraules, es genera una peça periodística en forma d’entrevista sense que el periodista hagi parlat realment amb l’altre interlocutor. Aquesta situació s’ha produït al suplement El País Semanal, que publicava el 17 de gener d’aquest any una entrevista fictícia a Manuel Vázquez Montalbán feta per l’escriptor Carlos Zanón.

De fet, a partir del subtítol, ja ens adonem que Zanón ens introdueix en una dimensió imaginària que dista del principi de veritat: “El muerto –va ser l’any 2003– asegura que sigue escribiendo, ríe a menudo e incluso sigue la política”. L’autor de la novel·la ‘Carvalho: problemas de identidad’ no només es permet la llicència de ressuscitar al mític detectiu creat per MVM, sinó que també reviu al seu artífex. Al cos de l’entrevista, posa en boca de Montalbán que “el fascismo que se refugió en los salones se está quitando la corbata y lanza a sus lobeznos al dominio de las calles” sobre l’actual situació política espanyola.

Dissortadament, no es tracta del primer precedent d’aquest gènere d’artificialitat que té cabuda als mitjans de comunicació. Un altre cas molt rellevant i controvertit va ser l’entrevista fictícia de la revista del cor Diez Minutos a l’aleshores Princesa Letizia Ortiz. El 22 de maig de 2014 va transcendir aquesta peça a la citada publicació amb motiu del desè aniversari de bodes amb el Rei Felip VI. Malgrat que adverteixen que és una entrevista “inventada”, la volen dotar d’un cert rigor afirmant que “recreamos con datos contrastados y testimonios fiables la conversación que podría haber tenido con nuestra revista”, no s’amaguen indicant que és un “ejercicio de osadía” i que “nos atrevemos a suponer lo que contestaría”.

Aquesta entrevista va aixecar molta polseguera, ja que el Col·legi Oficial de Periodistes de la Regió de Múrcia va presentar una denúncia a la Federación de Asociaciones de Periodistas de España. Entenien que aquesta entrevista “desprestigiava la professió” i que contravenia alguns principis deontològics. La Comissió d’Arbitratge, Queixes i Deontologia de la FAPE va determinar el 22 de juliol de 2014 que, efectivament, “no es tractava d’una bona pràctica periodística”, al·legant que podia afectar el dret a la intimitat i a la pròpia imatge de la Reina Letizia. Alguns usuaris a Twitter van ser molt irònics amb aquesta publicació:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Des de l’òptica deontològica, es vulnera clarament el principi de la veritat, sobretot pel que es refereix pels elements de fabulació que s’inclouen i perquè posa en entredit l’honestedat del periodista o autor de la peça. De fet, incompleix els articles 1 i 2 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que demanen “informar de forma acurada i precisa”. Tampoc es constata el compromís amb “la recerca de la veritat” i, contràriament al que demana el citat article 2, es difonen “dades imprecises”. També contravé els articles 1 i 5 dels Principis d’Actuació del Codi Deontològic de la FAPE, que apel·la a distingir entre “informacions i opinions, interpretacions o conjectures”, o el 4 del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística, que reclama l’execució “d’activitats verificadores i oportunes i amb imparcialitat”.

Recentment, aquest gènere ‘pseudoperiodístic’ també l’han explotat amb personalitats polítiques, especialment durant períodes de campanya electoral. És el que va fer eldiario.es pels comicis del 26 de juny de 2016, que va entrevistar falsament als cinc principals líders (Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera i Garzón), o la secció ‘Conversaciones Imposibles’ que va crear el diari El Mundo per les eleccions andaluses del 2 de desembre de 2018, amb personalitats fictíciament entrevistades com Alfonso Guerra o Teresa Rodríguez.

Un altre exemple il·lustratiu és la conversa que va publicar el 2013 el periodista Enric González a El Mundo entre els presidents John Fitzgerald Kennedy i Barack Obama, una trobada que resulta impossible.

Per a més inri, hi ha dos autors prolífics i que, per tant, són paradigmàtics d’aquest gènere fictici. Es tracta de Nahuel Maciel, que publicà algunes entrevistes fictícies a escriptors com Gabriel García Márquez al diari argentí El Cronista Universal i que, més endavant, va donar peu a un llibre que portava per títol ‘Elogio de la utopía, que desenvolupa una nova conversa amb García Márquez falsa, així com un pròleg –que també va resultar ser mentida– d’Eduardo Galeano.

L’altre exemple és el de Tommasso Debenedetti, considerat el “campió italià de la mentida”. Entre la llista de “víctimes” de Debenedetti, hi trobem el Dalai-Lama, el Papa Benet XVI, Noam Chomsky o Mijaíl Gorbachov. Mai va arribar a entrevistar-los. Qui va descobrir aquesta mala praxi de Debenedetti va ser Philip Roth, quan una periodista que el va entrevistar pel suplement Il Venerdì del diari La Repubblica li va preguntar si estava “decebut” amb Barack Obama. Roth ho va desmentir, i va negar que hagués dit en una entrevista –que no havia fet– al diari Libero on deia de l’expresident nord-americà que li semblava “antipàtic” i “ineficient”. En una entrevista al diari El País, aquest inventor d’entrevistes arguïa que la seva idea és “ser un periodista cultural seriós i honrat”, però que “la informació d’Itàlia està basada en la falsificació” i que ell només ho fa per “poder publicar i jugar fins al final per a denunciar aquest estat de coses”.

Aquest model de fabulació i banalització troba un gran aliat en el terrorífic lema de “no deixis que la realitat t’espatlli un bon titular”. Un dels deures de la professió és precisament ser estrictament veraços i tenir com a eina de treball la realitat per explicar-la tal com és. En tant que un dels principals agents de creació d’opinió pública, el periodisme hauria de preferir que l’espatllés. Vivim una realitat molt complexa i que ens qüestiona com a dotadors d’informació com per perdre’ns en elements propis de la ficció. Això, a parer meu, millor deixem-ho al món del cinema, de les sèries o les novel·les. Un crossover entre periodisme i literatura fictícia desmunta els pilars de l’ofici. Sense veritat, s’obstrueix una de les vitals vàlvules cardíaques del periodisme.

Anuncis

Les preguntes incòmodes i els periodistes valents

Autora: Ariadna Guiu Vila (@ariadnaguiuvila)

“Periodista: persona que té per professió fer reportatges, entrevistes, etc., en algun dels mitjans de comunicació” (DIEC). Però el periodisme és una professió que va més enllà d’aquestes funcions. Segons l’article I de la FIP (Federació Internacional de Periodistes), “el respecte a la veritat i el dret dels ciutadans a la veritat és el primer objectiu del periodisme”. I és que no han estat pocs els periodistes valents que amb l’objectiu principal de perseguir la veritat, s’han enfrontat al poder.

Corria l’any 1995 quan un jove Iñaki Gabilondo, en aquell moment director d’informatius de TVE, li preguntava al president del Govern “¿Organizó usted el GAL, señor González?“. Era el primer cop que un periodista li preguntava obertament i en antena si González era el famós Senyor X. Amb aquest ferm compromís de la cerca de la veritat, el principi d’actuació del codi deontològic de la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas Españoles), determina que el periodista, tal com va fer Gabilondo, “haurà de donar l’oportunitat a la persona afectada d’oferir la seva pròpia versió dels fets”.

Preguntes incòmodes són també les que va sofrir la premiere britànica Theresa May durant la seva visita a Sud-àfrica. El periodista Michael Crick, de la cadena privada Channel 4, li preguntava a May que havia fet ella per lluitar contra l’apartheid. Davant la seva negativa a contestar, el periodista decidia no comprar el discurs oficial i polític que ella li estava responent i li repreguntava la mateixa pregunta. Aquesta actitud va d’acord amb el principi III del codi deontològic de l’IPSO (Independent Press Standards Organisation) que afirma que el periodista “ha de persistir en preguntar”.

En el panorama periodístic espanyol, comptem també amb la figura del periodista incòmode, el nostre particular Follonero: Jordi Évole. Des de l’any 2008, el periodista de Cornellà de Llobregat posa les coses difícils als polítics que s’arrisquen a anar al seu programa Salvados (La Sexta). Évole aconsegueix amb les seves preguntes prendre als poders públics la seva auto consideració de ser propietaris de la informació, tal com afirma el principi IX del Codi Deontològic de la Professió Periodística. Un dels últims exemples és el del programa del passat diumenge dia 2 de febrer, en el qual comptava amb el testimoni del president veneçolà Nicolas Maduro. Només començar l’entrevista, Évole li comentava a Maduro que es “sentia un privilegiat” per poder-li estar fent l’entrevista mentre el seu govern havia retingut a companys periodistes de l’agència EFE.

 

Molt ressò va tenir també el cas del periodista de la CNN, Jim Acosta, i la picabaralla que va mantenir amb el president dels Estats Units, Donald Trump. Un president que desprecia la premsa, a qui considera fake news, i que utilitza les seves xarxes socials per manipular les informacions. Un president que es creu amb la potestat de menystenir el treball dels mitjans. Però es va topar amb Acosta, qui enfront de la negativa de Trump de respondre-li les preguntes sobre la criminalització que estava duent a terme contra la caravana d’immigrants guatemalencs, va decidir que no es quedaria callat. L’actitud d’Acosta s’adhereix perfectament a l’article II (Freedom of the Press) de l’ASNE (American Society of News Editors) que propugna que “la llibertat de premsa […] ha de ser defensada contra qualsevol assalt, tant públic com privat. Els periodistes […] han de vigilar a tots aquells qui volen explotar la premsa amb propòsits egoistes”.

 

Aquesta mateixa actitud mantenia la presentadora i directora d’Els Matins de TV3, Lídia Heredia, en una entrevista amb el president de Ciutadans, Albert Rivera. Davant les acusacions de manipulació i els atacs del polític per les preguntes d’Heredia, la periodista li va contestar si les volia fer ell les preguntes, ja que no permetria que poses en dubte la seva professionalitat.

Potser el més bonic, i també el més ètic de la professió del periodista, és que té la veu per enfrontar-se als poders. I és que els periodistes valents no dubten en fer preguntes incòmodes.