Periodistes, on sou?

Autora: Georgina Garriga (@GeorginaGarriga)

La realitat és imprevista, efímera i incontrolable. Contínuament tenen lloc situacions per les quals gairebé ningú està preparat. La mort de 150 persones el passat dilluns 23 de març en estavellar-se un avió als Alps n’és un exemple. I, en aquests casos, l’únic que podem escollir és com reaccionar davant de la tragèdia. Molts mitjans de comunicació, malauradament, no només no estaven preparats; sinó que tampoc van estar a l’alçada.

Notícies d’aquesta magnitud susciten nombrosos debats deontològics tenint en compte el tipus d’informació amb la què es treballa, sovint, embrutada d’especulacions i rumors que condueixen al sensacionalisme. La tragèdia aèria va culminar amb un total de 150 víctimes mortals que van portar als mitjans a fer-se 150 preguntes que calia respondre amb noms i cognoms. Periodisme o xafarderia?

“Las caras de la tragedia” és el títol sota el qual el diari El País va publicar un foto-relat amb informació personal d’alguns dels 50 passatgers espanyols que van perdre la vida als Alps. “Jefe de recursos humanos, a punto de jubilarse”, “Eduardo, director de una empresa alemana” o “Dos murcianos que iban a recoger un camión” són alguns dels títols que encapçalen les imatges de cadascuna de les víctimes. On queda la responsabilitat del periodista?

D’acord amb les recomanacions del Consell Audivisual de Catalunya pel que fa el tractament informatiu de les tragèdies personals, els mitjans “han d’assegurar una divulgació correcta entre els seus professionals dels drets de les víctimes i els seus familiars”, i han de “prescindir d’aquella informació supèrflua que no proporciona valor afegit informatiu o que pot resultar lesiva en la privadesa dels afectats, i substituir-la per intervencions especialitzades de persones o institucions expertes”. En la línia de El País, El Periódico de Catalunya també va passar per alt aquestes recomanacions amb la publicació d’articles com “Vidas truncadas” centrat en “la aragonesa emigrada Marina Bandrés y su hijo Julián, fatalidad en la ida y vuelta del viaje de una madre y su hijo”. Quin és el valor informatiu d’aquesta notícia més enllà de la xafarderia i la llàgrima fàcil? On queda el dret a la privacitat de les persones afectades i les seves respectives famílies? El diari El Huffington Post sembla ser que tampoc té la resposta. “Pasajeros del A320 de Germanwings: las historias de las víctimas” és el títol de l’espai on El Huffington Post es dedica a publicar un perfil, amb imatges d’arxiu i noms i cognoms, d’algunes de les víctimes mortals de la tragèdia.

El tercer principi del codi de deontologia periodística de la UNESCO es centra en la responsabilitat social del periodista establint que “la informació en periodisme s’entén com un bé social i no pas com un producte. El periodista comparteix la responsabilitat de la informació transmesa i és, per tant, responsable, no només davant dels mitjans si no davant del públic, incloent diversos interessos socials”. De la mateixa manera, el principi de responsabilitat periodística posa èmfasi en la importància de preservar la privadesa de les persones implicades en qualsevol informació. Més encara, en aquest cas concret, on s’ha de lidiar amb un altre element inherent en aquest tipus d’informacions: el dolor.

Emocionar o fer plorar a lectors o espectadors no és periodisme. Els fets tenen prou càrrega emocional per ells sols i no cal que els mitjans magnifiquin aquest efecte. “Plorarà molt quan es trobi sola?”, preguntava el reconegut periodista Josep Cuní a la mare d’una de les víctimes del A320 al seu programa ‘8 al dia’. Frivolitats com aquesta són les que fan canviar de canal. El 9è article recollit al codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya és clar: s’ha de “respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”.

Ismael Peña-López, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya, va escriure que “de tan buscar històries humanes estem deshumanitzant la premsa”. I hi ha clares evidències per pensar-ho. En la professió periodística la veritat és el més important, i aconseguir-la passa per evitar caure en el sensacionalisme. Publicar la vida privada de les víctimes d’una tragèdia no millora la qualitat de la informació, sinó que busca l’augment de les audiències jugant amb el dolor i l’aflicció. I això, ni és ètic ni és periodisme.

Anuncis

“Conviccions” deontològiques sobre els atemptats de Tunis

Autora: Joana Lladó (@joana_llado)

Informar sobre el terrorisme és sempre un tema delicat que sovint planteja dubtes de com els mitjans de comunicació han de tractar els fets. El darrer atemptat a Tunis n’és un exemple. L’assaltament al Museu del Bardo va acabar amb la vida de 21 persones; dues d’elles eren un matrimoni català.

Per proximitat, la majoria de diaris nacionals van recollir aquesta informació, i fins i tot de manera excessiva. Van fer un retrat mil·limètric de la parella: on vivien, què feien, quina relació tenien amb els veïns i quines eren les seves “conviccions polítiques”. Tots ells recullen els noms i cognoms complets quan, recordem, que el cinquè principi de la FAPE diu: “S’evitarà anomenar a les víctimes d’un delicte, així com la publicació de material que pugui contribuir a la seva identificació”.

Comencem pel diari Ara. El diari va dedicar dues peces informatives a parlar íntegrament del matrimoni. A la primera notícia, s’especifiquen els noms i cognoms complets, es recull el carrer, el número concret d’on vivien i fins i tot, una foto inclosa de la porta. En un moment del text es diu: “La comunitat de veïns de l’edifici on residien al carrer Conca de Barcelona s’ha llevat aquest dijous descol·locada per la presència de periodistes que volien saber coses dels desapareguts”.

La segona peça, titulada “Desolació entre els veïns del matrimoni de Barcelona assassinat a Tunis” se centra en recollir les percepcions dels veïns: parla la Rosa, una dona que “els coneixia de tota la vida” o el Lázaro que diu que “eren molt bona gent”. S’especifiquen una sèrie de detalls personals que no aporten informació, més aviat, entren en un camp morbós. Les últimes línies del text diuen així: “A la perruqueria que hi ha a l’altre costat, l’encarregat confirma que “molta gent encara ni ho sap”. També sense donar el seu nom, critica que alguns canals de televisió han estat molt insistents fins i tot després d’haver-los dit que no volia que el gravessin”.

I curiosament, a la mateixa peça i gràcies a l’encarregat de la perruqueria veiem un dels primers punts què està fallant deontològicament. Ja és fort que els propis periodistes no ho vegin (o no ho vulguin veure) i un perruquer ens hagi de recordar com estem enredant el periodisme èticament. Aquest assetjament per saber detalls personals trenca amb el “dret de la intimitat” recollit en molts codis deontològics. L’article 9 del Col·legi de Periodistes, per exemple, exposa que s’ha de respectar el “dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor”.

Ara bé, l’Ara, no és l’únic. Fan el mateix El Periódico, especial atenció a l’exclusiva que donen: “La parella acostumava a comprar productes ecològics. Sonia Prado, la propietària de l’herbolari de l’altre costat del carrer, els recorda amb tristesa: cada setmana li feien un encàrrec” o La Vanguardia, seguint amb la mateixa línia de donar detalls totalment prescindibles: “Los vecinos describen a la pareja como “gente muy discreta y muy amable”. Però si hi ha un diari que es corona com el rei de la poca deontologia periodística és El Mundo. En la notícia van destacar en un subtítol que els dos morts “tenien fortes conviccions catalanistes”.

Arran de les protestes que hi va haver tant a la xarxa, especialment a Twitter, com en els comentaris dels lectors de la notícia, la referència va desaparèixer dels elements de titulació, però s’ha mantingut en el text de la notícia, que diu: “Una veïna de l’immoble, situat en el barri residencial del Camp de l’Arpa, va descriure els morts com una parella molt amable i de fortes conviccions catalanistes”. Escandalós des d’un punt de vista ètic. Que el diari utilitzi fins i tot una tragèdia per fer política anticatalanista és del tot immoral. La catalanofòbia per part d’alguns individus (per sort, no gaires) és una realitat i ho demostren els fets: l’assaltament a la llibreria Blanquerna o les darreres piulades ofensives respecte els catalans morts a la catàstrofe de l’accident aeri de Germanwings que ja estan sent investigades per la fiscalia. Que el periodisme fomenti aquest “odi” amb frases com “convicciones catalanistas” vulnera el dotzè article del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya: “Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l’ús de la violència”.

Passem a La Razón, concretament a aquesta notícia. El mitjà va al gra: ensenya la fotografia del delinqüent i la titula: “Este es el rostro del terrorista”. Ni dret a la imatge ni dret a la presumpció innocència ni res. El principi cinc de la FAPE reconeix aquest dret: “El periodista ha d’assumir el principi que tota persona és innocent mentre no es demostri el contrari i evitar al màxim les possibles conseqüències danyoses derivades del compliment dels seus deures informatius”.

I per últim, El País. Tot i que el rotatiu fa una detallada exposició dels fets sense caure en masses detalls personals, el final de la història trenca amb tot. Em refereixo concretament al vídeo que apareix en la notícia titulada: “Arriben a Barcelona els cadàvers del matrimoni assassinat a Tunis”. En les imatges s’hi poden percebre perfectament els nostres dels familiars de les víctimes en estat de dolor i patiment. No es pot respectar aquest moment íntim i personal? Tornar a esmentar aquí l’article 9 del Col·legi de Periodistes i, a més, les recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. Per exemple, el primer principi: “El respecte a la dignitat de les persones, singularment en aquelles circumstàncies en les quals, la seva capacitat de decidir lliurement es veu greument limitada” o el punt dos, que recull que “cal tractar, sempre, els afectats directament o indirectament per alguna tragèdia no tan sols com a persones dignes del major respecte d’una atenció i un tracte prudent”.

Per últim, vull tornar a recollir una de les frases que sortien en una de les notícies del diari Ara: “La comunitat de veïns de l’edifici on residien s’ha llevat descol·locada per la presència de periodistes que volien saber coses dels desapareguts”. Aquest periodisme carronyaire de voler anar buscar informació banal i morbosa ens hauria de fer pensar a tots. El periodisme ha d’anar acompanyat de la responsabilitat social que la professió comporta, si no, no té cap sentit.

El tractament de l’accident de Germanwings a 8aldia

Autora: Elena Darriba Cornell (@elenadarriba)

El passat 24 de març un avió de la companyia alemanya Germanwings que feia el recorregut entre Barcelona i Düsseldorf, Alemanya, amb 150 persones a bord (146 passatgers, dos pilots i quadre ajudants de cabina), es va estavellar als Alps Francesos. No hi va haver cap supervivent a l’accident, fet que es va confirmar a la vegada en què es va conèixer la notícia del mateix.

Durant la tarda del mateix dia, Josep Cuní va dedicar el seu programa diari al canal de televisió català 8tv, el 8aldia, al cas de l’accident. El programa, que Cuní va presentar com un especial sobre el fet, va començar una hora abans del seu horari normal, a les 6 de la tarda, i va durar fins les 11 de la nit. Respecte aquest punt, és important destacar que en el moment de la seva emissió encara no hi havia prou informació sobre l’accident, ja que només havien passat unes hores des d’aquest. Per tant, el programa va faltar en nombroses ocasions al Principi de Veracitat, sobretot a l’apartat “Cura i rigor” d’aquest, en què s’afirma que és molt important no fer especulacions o rumors.

Als articles 1 i 2 del Codi Deontològic de la UNESCO s’explica que totes les persones tenen dret a “rebre una imatge objectiva de la realitat per mitjà d’una informació precisa i completa”, i que “la tasca primordial del periodista és la de servir el dret a una informació verídica i autèntica per l’adhesió honesta a la realitat objectiva […]”

Un punt positiu de l’emissió del dia 24, però, és l’entrevista que Cuní va fer al Conseller d’Interior de la Generalitat, Ramon Espadaler, en què es va respectar l’ètica periodística i els Principis de Veracitat i de Responsabilitat. Tot i així, i encara que en el programa també hi van aparèixer diversos experts que van tractar diferents temes, aquest va estar plegat de deficiències i errades pel que fa a la deontologia periodística.

Es va posar el focus en el patiment que devien estar passant els familiars dels viatgers afectats. El programa tenia enviats especials a l’aeroport de Barcelona (davant del lloc on s’anaven reunint aquests), i també en llocs com l’institut en què havia estat d’intercanvi un grup d’estudiants alemanys que viatjava a l’avió afectat. Aquests enviats especials atemptaven contra el Principi de Responsabilitat. Com bé s’explica al codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, s’ha de respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions que causin aflicció o dolor, i s’ha d’evitar “la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies […]”. Així doncs, els periodistes van faltar a la responsabilitat que comporta la seva professió al no permetre que els familiars i coneguts dels viatgers de l’avió poguessin tenir un moment d’intimitat i privadesa i, a més, especular sobre els seus sentiments i intentar analitzar-los.

També es van ensenyar fotografies personals de persones que viatjaven a l’avió, de les quals es va donar nom i cognom, es va explicar quina era la seva professió, i es va comentar, també, amb quins familiars viatjaven i/o quins familiars no havien viatjat amb ells. Això també atempta contra el Principi de Responsabilitat, ja que com bé indica el codi de la UNESCO, s’ha de respectar el dret de les persones a la seva vida privada i a la dignitat humana. A més, es van explicar històries personals i, es va entrevistar al responsable de l’estació de Renfe de Llinars del Vallès (el poble on s’havia dut a terme l’intercanvi dels estudiants), que va descriure com havia sigut el comiat entre els estudiants catalans i els alemanys.

També es van agafar declaracions de diferents menors que havien acudit a un acte en homenatge als estudiants alemanys, fet que atempta contra la responsabilitat periodística. Com bé indica l’article 6 del codi de la FAPE, s’ha de tenir un extrem rigor quan la informació pugui afectar a menors d’edat.

El cas de 8aldia no és l’únic en què es pot veure una clara vulneració de l’ètica periodística en el tractament de la tragèdia de Germanwings, però si que és destacable per la seva durada, en què es van cometre molts errors diferents, i perquè és un dels programes amb més audiència d’un territori que va quedar molt afectat pels fets. En qualsevol cas de tragèdia, o de qualsevol informació que causi aflicció i dolor, és quan s’han de tenir més clars els codis deontològics. Sembla ser, però, que normalment passa tot el contrari, i és quan més s’oblida l’ètica periodística.

La legitimitat de la càmera oculta

Autora: Carolina Añaños (@carolinaananos)

L’ús de la càmera oculta sempre ha estat una de les espines clavades al costat del periodisme. De vegades és l’única manera d’obtenir una informació essencial, però alhora és una clara invasió de la intimitat de l’afectat. Però com es pot conciliar el dret a la informació i la deontologia?

El primer principi del Codi Deontològic de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) estableix que la fi no justifica els mitjans en l’exercici del periodisme, i que per tant la informació ha de ser obtinguda a través de mitjans lícits. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional Espanyol sempre ha deixat clar que el mètode de la càmera oculta xoca amb els drets de la persona afectada, que sortiria guanyant a la resolució.

Ara la situació canvia. El passat mes de febrer, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va dictar la primera sentència sobre l’ús de càmeres ocultes. La resolució considera que l’interès públic de la informació pot, en alguns casos, justificar l’ús de càmeres ocultes per part dels periodistes. Es tractava del cas de quatre periodistes als quals la justícia suïssa havia condemnat per la utilització d’aquest mètode en  un reportatge on denunciaven males pràctiques comercials en empreses d’assegurances. El Tribunal va sostenir que amb aquesta condemna es contrariava la llibertat d’expressió que protegeix el desè article de la Convenció de Drets Humans, i que l’interès públic del reportatge –que es sabés l’engany que portaven a terme les asseguradores– justificava la intromissió en la vida privada de la persona gravada.

Als judicis anteriors, els periodistes s’havien defensat al·legant que havien complert amb l’ètica periodística, ja que no es veia la cara de la persona afectada i la seva veu apareixia distorsionada (es respectava, doncs, l’anonimat). Afirmaven que van fer un ús limitat de la càmera oculta i revelaven informació que contribuïa a la formació d’opinió pública. Una informació que a més era veraç i rigorosa, complint amb els principis sobre Ètica i Autocontrol del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística, que sostenen que cal “assegurar la llibertat d’expressió i el dret fonamental dels ciutadans a rebre notícies veraces i opinions honestes”.

La sentència del TEDH ha portat, pel que fa als codis deontològics, a una situació de confusió. És més important el respecte a la privacitat i el dret a l’honor o la llibertat d’expressió i informació del periodista? Com es pot arribar a un equilibri entre aquests dos principis?

Una de les branques del principi de veritat  del tesaure elaborat pel Dr. Salvador Alsius fa referència als procediments enganyosos en l’obtenció de la informació, rebutjant l’ús de càmeres ocultes i d’enregistraments subrepticis. En aquesta línia, també trobaríem la referència que fa el principi de responsabilitat del mateix recull a la privacitat i la invasió de la intimitat, cosa que protegeixen també el novè principi de la Declaració de Principis de la Professió Periodística del Col·legi de Periodistes de Catalunya i el vint-i-tresè principi del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística.

No obstant, trobem un altre punt de vista al vuitè principi del Codi Deontològic de la UNESCO, que proclama el respecte per l’interès públic. Això es veu reforçat, per altra banda, al quart principi del Codi Deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), que remarca que “només la defensa de l’interès públic justifica les intromissions o indagacions sobre la vida privada d’una persona sense el seu consentiment previ”.

El debat, doncs, està servit. Però en realitat no es tracta de la quantitat de codis que hi hagi a favor o en contra de la utilització de la càmera oculta sinó de la importància que tinguin aquests codis i cada cas en concret. És difícil destriar els codis per decidir si realment la fi justifica els mitjans. No està clar com avançarà a partir d’ara el tractament de la càmera oculta, però no podem oblidar que la raó de ser del periodisme és revelar allò ocult.

El cas de Bobbi Kristina o les males praxis del periodisme

Autora: Mireia Rom (@mireiarom)

Bobbi Kristina, la filla de Whitney Houston, es troba en coma induït des que el passat 11 de febrer va ser trobada inconscient a la banyera de l’habitació de l’hotel on s’allotjava.

  Aquest fet demanava un tractament periodístic d’especial cura i sensibilitat que, malauradament, no es va complir. Ben al contrari, diversos mitjans van començar una sèrie d’especulacions que poc s’avenen amb els principis ètics de la professió. L’ABC, per exemple, no va tenir cap dubte a l’hora de comparar el cas de Bobbi Kristina amb el de la seva mare. Més enllà que les dues havien estat trobades inconscients en una banyera, el diari aventurava que Bobbi Kristina “s’havia enfrontat als mateixos dimonis que van afectar els seus pares, que públicament havien confessat la seva lluita contra l’addicció [a les drogues]”. A més, basant-se en una “font propera a la família”, assegurava que Bobbi Kristina no hauria pogut superar la pèrdua de la seva mare.

Aquesta informació vulnera el punt 2 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que assegura que cal evitar afirmacions o dades imprecises sense base suficient que puguin lesionar la dignitat de les persones. La informació que ofereix aquest mitjà no s’ha verificat, de manera que també aniria en contra del principi de veritat del tesaure de l’ètica periodística. Encara que haguessin trobat drogues a la seva habitació, no s’ha demostrat que Bobbi Kristina n’hagués consumit abans de morir i encara menys que aquestes tinguessin a veure amb la causa de la mort. De la mateixa manera, tampoc hi ha cap prova que la jove s’hagués intentat suïcidar. Així ho assegurava El País dies més tard, tot i que també es feia ressò dels “rumors” sobre la possible inculpació de Nick Gordon, germanastre i parella de la jove. Tornem a les conjectures.

D’altra banda, molts mitjans (entre els quals, l’ABC, El Periódico, La Vanguardia i l’Ara) van haver de desmentir que Bobbi Kristina seria desconnectada el dia de l’aniversari de la mort de la seva mare tal com havien assegurat. De tots ells, només l’Ara atribuïa la informació al The New York Post en el titular.

Així mateix, l’Ara, La Vanguardia i l’ABC també van vulnerar el dret a la intimitat dels afectats. En primer lloc, després que els metges asseguressin la mort cerebral de la jove, l’Ara va publicar: “I és que el pessimisme s’ha degut apoderar de la família després de cinc dies d’ingrés en què no hi ha hagut cap bona notícia”. En segon lloc, La Vanguardia indicava que un membre de la família havia assegurat que Bobbi Brown, el pare de la jove, “havia estat plorant sense parar des d’ahir”. Per últim, l’ABC es feia ressò d’una informació publicada al The New York Post i explicava: “Quan la família es va adonar que l’activitat cerebral era mínima, van deixar anar un crit que va terroritzar tot l’hospital”.

Totes aquestes informacions resulten del tot prescindibles. Tothom pot suposar l’estat de dolor en què es troba la família davant d’una situació tan complicada. Precisament per això els periodistes s’haurien de frenar a l’hora d’envair la seva privacitat i intimitat, punt que recullen tots els codis deontològics de la professió. En aquest cas, el que ho resumeix més bé és el punt 4 del codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), que assegura que “en el tractament informatiu d’assumptes en què hi hagi elements de dolor o aflicció, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. També s’afegeix que quan es tracti de persones ingressades en un hospital, les restriccions sobre la intromissió a la intimitat seran encara més estrictes.

Per totes aquestes raons, les notícies esmentades no passarien cap revisió deontològica. Si una cosa no se sap, és millor reconèixer-ho que no pas especular. A més, mai s’haurien de publicar rumors o conjectures, no només perquè no s’han demostrat, sinó sobretot pel perill que tenen de lesionar la dignitat o menysprear les persones afectades. Hem passat d’atribuir el coma de Bobbi Kristina a la seva addicció a les drogues o a un intent de suïcidi a acusar de possible agressor la seva parella. I cap mitjà no ha publicat cap rectificació, sinó que les informacions i les contrainformacions se succeeixen les unes a les altres sense criteri ni rigor.

Fa pensar el fet que, després de tres anys de la mort de Whitney Houston, els mitjans cometin els mateixos errors a l’hora de tractar el cas de la seva filla.

El Consell Superior de l’Audiovisual francès condemna la retransmissió dels atemptats a Charlie Hebdo

Autora: Júlia Regué (@julia_rr9)

Ràdios i televisions franceses que van retransmetre minut a minut els atemptats jihadistes a la redacció de Charlie Hebdo entre el 7 i el 9 de gener han estat amonestades pel Consell Superior de l’Audiovisual de França (CSA). Segons aquest organisme oficial de regulació, els mitjans han comès quatre infraccions greus durant les 56 hores de sotrac nacional.

Les infraccions es concreten en quatre successos emesos per diversos mitjans de comunicació, entre ells: France 24, BFM TV, Euronews, France 2, France 24, iTélé, LCI, TF1, Europe 1, France Info, France inter, RFI, RMC i RTL.

En primer lloc, s’al·lega la difusió de la imatge de l’assassinat del policia rematat al terra pels terroristes quan fugien de la seu de la revista satírica i del tiroteig que es va desencadenar a la impremta de Dammartin-en-Goële, on es refugiaven els germans jihadistes Kouachi. L’emissió d’aquests successos vulnera el sisè punt del codi deontològic Principis internacionals d’ètica professional del periodisme de la UNESCO (1993) sobre el respecte a la intimitat i la dignitat humana, ja que el professional del periodisme ha de vetllar pel respecte i protecció als drets dels individus i a la seva reputació. Alhora, aquestes imatges no respecten el principi de veracitat -per espectacularització i sensacionalisme- i el principi de responsabilitat, per invasió de la privacitat i difusió del dolor i sofriment de l’assassinat del policia.

La família de l’agent Merabet va denunciar immediatament les imatges, pujades a Facebook i retransmeses posteriorment per antena televisiva, però els mitjans en van fer cas omís. Aquest fet vulneraria el tercer principi del codi deontològic de la UNESCO (1993) i del codi deontològic francès, la Charte d’étique professionalle (2011), que considera la responsabilitat social del periodista, que es fa responsable d’allò que difon o publica i que actua en conformitat amb una consciència ètica personal sobre qualsevol circumstància. En algun dels casos, però, es va optar per pixelar una part de la cara del policia acceptant la rectificació.

El CSA també considera que es va posar en risc la vida de les persones segrestades en difondre que estaven amagades dins la impremta, quan encara hi havia els terroristes armats a dins, i que s’informés de la presència d’individus també dins del supermercat Hyper Cacher, controlat pel presumpte còmplice Coulibaly, abans que tots tres terroristes fossin abatuts per la policia. Aquest fet omet el principi de responsabilitat dels periodistes en la primacia de la vida i de la seguretat de les persones relacionada amb la seguretat pública i el terrorisme.

La darrera infracció té a veure amb la identificació dels germans Kouachi abans que la policia francesa ho hagués confirmat. Això suposa una vulneració del principi de justícia, inclòs en el segon punt de la Charte d’étique professionalle (2011), que vetlla per la presumpció d’innocència dels detinguts i sospitosos, així com per a mantenir oculta la identitat de delinqüents fins que no es corrobori la seva participació. Això permet respectar la seva intimitat i no posar en perill l’operació policial.

El que queda pendent al CSA és valorar la retransmissió de la conversa telefònica que Kouachi i Coulibaly van mantenir amb un periodista de la cadena BFM abans de ser abatuts. Tot i això, la difusió del diàleg es va realitzar quan ambdós agressors havien mort, fet que complica la sentència per vulneració d’algun principi deontològic.

Les amonestacions encara no inclouen cap sanció, ja que l’organisme considera que una vegada s’ha cridat l’atenció als mitjans, aquests haurien de cometre la mateixa infracció per a ser castigats. En cas que ho fessin, les sancions anirien des de la imposició de la pantalla en negre fins a la retirada de la concessió per a emetre. Alguns mitjans, com France Info, han advertit que rebutgen el càstig i que recorreran la decisió.