Homofòbia i mitjans de comunicació espanyols: una relació més estreta del que sembla

Autora: Natàlia Cuenca (@nat_bcn7)

L’homofòbia és un fenomen cada cop menys freqüent a la societat espanyola. La llibertat de la que gaudeixen les persones homosexuals arreu del territori ha assolit un nivell elevat. Des de les institucions públiques cada cop es busca promoure més lleis i mesures que castiguin qualsevol atac motivat per una discriminació per orientació sexual i que emparin els drets de les persones del col·lectiu LGTBI. També alguns mitjans de comunicació es fan eco dels casos més sonats d’homofòbia que succeeixen per denunciar-los i conscienciar la societat sobre la necessitat d’eradicar qualsevol comportament d’aquest tipus.

No obstant això, a la premsa del nostre país, encara hi ha moltes coses que es podrien millorar pel que fa al tractament de l’homosexualitat. En aquest cas, és remarcable el principi de justícia del Tesaure d’ètica Periodística del periodista i professor Dr. Salvador Alsius, destaca la necessitat de fer un correcte tractament d’aquells grups socials desfavorits, el col·lectiu homosexual entre ells.

Trobem un cas recent on alguns mitjans espanyols no van tenir cura d’aquest principi de justícia. Pocs mesos després que l’ABC publiqués una notícia on afirmava que Espanya és el país del món més tolerant amb l’homosexualitat, el mateix diari demostrava que encara hi ha molt camí per recórrer. L’ABC, juntament amb el diari La Razón, van ser a l’ull de l’huracà de molts altres mitjans espanyols per una publicitat que van oferir. L’organització ultracatòlica Hazteoir.org organitzava una “Jornada de formació” per curar l’homosexualitat amb Richard Cohen, autor de “Comprender y sanar la homosexualidad”. Els dos mitjans abans mencionats van promocionar aquesta jornada homòfoba als seus diaris.

Publicitat homòfoba a La Razón

De la mateixa manera, molts cops succeeix que l’homofòbia no és tractada com un problema en si mateix per alguns mitjans, no adequant-se al recomanat pels Principis Internacionals de l’Ètica Professional del Periodisme plantejats per la UNESCO. Especialment en el Capítol 11, que parla sobre els deures i drets del periodista davant la societat, i on els articles 8 i 11 fan referència a l’important paper dels periodistes pel que fa defensar i propugnar la igualtat, la dignitat humana, la convivència i els valors essencials entre els diferents col·lectius existents en la societat.

Un exemple d’aquesta falta de compromís amb la lluita per la igualtat es va poder observar amb la notícia que tractava sobre una xerrada de caràcter homòfob programada a la parròquia de Santa Anna de Barcelona. En aquest cas El País, enlloc de posar èmfasi en la gravetat del fet que es produís una xerrada d’aquest tipus, titulava: “El rechazo a una charla homófoba divide a Junts pel Sí”, en referència a què alguns diputats del partit van signar un manifest crític i d’altres no. La notícia no era denunciar que existís un acte com aquest, sinó el “morbo” polític que l’envoltava.

Pitjor va ser el cas de El Mundo i la seva notícia sobre el conseller Santi Vila i la ruptura amb el seu marit. A més de parlar sobre temes totalment personals i referents a la privacitat del conseller, a l’article s’hi podien llegir comentaris totalment homòfobs com el següent:

Contingut homòfob a la notícia de El Mundo

En aquest cas, El Mundo no va complir en cap cas el que propugna el Col·legi de Periodistes de Catalunya en el seu article 9, que defensa que s’ha de respectar el dret a la privacitat de les persones i no danyar de forma injustificada la seva dignitat.

Però dins el propi col·lectiu hi ha diferències notòries. La T de les sigles LGTBI, que fan referència a la transexualitat, és el grup que encara pateix menys reconeixement i més estigmes, també als mitjans de comunicació. El CAC en les seves Recomanacions pel que fa al tractament de l’orientació sexual i identitat de gènere en els mitjans de comunicació audiovisual fa èmfasi en aquest aspecte en el seu punt 3: Llenguatge verbal i iconogràfic, que aclareix quins termes han de ser utilitzats per parlar dels casos de transexualitat a la premsa. L’observatori Mèdia.cat denunciava en un article com els diferents diaris passaven per alt el caràcter transfòbic de l’assassinat de Lyssa Silva, que es va produir l’any passat. De fet, a la majoria de notícies sobre el tema s’hi podien llegir expressions com “home transvestit”, la qual cosa no s’adequa gens a la realitat i constitueix una falta de respecte i d’ètica.

O tractant un cas molt més recent, el de “l’autobús de la vergonya”, una campanya llençada pel grup ultracatòlic Hazteoir.org que va voler circular per diferents ciutats d’Espanya amb el missatge: “Los niños tienen pene y las niñas vulva, que no te engañen”. Si bé es cert que la gran majoria de mitjans espanyols van informar del fet amb un clar to crític, no tots van denunciar el caràcter transfòbic de l’acte. El propi diari ABC, per exemple, en cap moment de la seva notícia fa esment del caràcter transfòbic de l’acte com van fer la resta de mitjans, sinó que es refereix a ell com “antitransexualidad”, terme que l’allibera de cap transfons d’odi. A més de tractar el tema de manera tan breu i ser el diari que menys articles va dedicar a la polèmica, publicava una altra notícia on només donava veu al PP valencià, que, precisament defensava la campanya i la “llibertat d’expressió”. En aquest punt, l’ABC no s’adequa en cap cas al Principi de justícia, ja que no inclou diferents punts de vista i determina el seu discurs amb un framing determinat.

De la mateixa manera, el mitjà La Gaceta, que tot i ser sabut que pertany a l’extrema dreta, compta amb més de 31.000 likes a Facebook i per tant és llegit i arriba a un gran número de persones, va dedicar una notícia molt extensa que desacreditava i es burlava del col·lectiu transexual en múltiples ocasions, faltant a l’esmentat al punt 7 de la Declaració de Principis de conducta dels periodistes de la Federació Internacional de Periodistes, que remarca la importància d’evitar llenguatge discriminatori o vexatori per raons d’orientació sexual.

Contingut homòfob a la notícia de La Gaceta


Contingut homòfob a la notícia de La Gaceta

Un altre deure dels periodistes és el de donar veu a tot allò que mereix ser denunciat, per tal que la societat en sigui conscient, com recomana el CAC en les seves Recomanacions sobre temes d’identitat o orientació sexual abans esmentades, específicament al punt 2: Superar la invisibilització. En aquest àmbit, hi ha hagut molts casos greus d’homofòbia dels quals la premsa no se n’ha fet eco o no en la proporció que podria haver-ho fet. En aquest punt, un exemple de bon periodisme l’ofereix eldiario.es. Compta amb una secció dedicada al col·lectiu LGTBI, on amb molta freqüència hi apareixen articles denunciant diferents casos que atempten contra el col·lectiu. De fet, s’hi poden trobar moltes notícies parlant sobre les agressions homòfobes que es produeixen de les quals no ha informat cap més mitjà.

Secció en denúncia a l’homofobia a eldiario.es

Tots aquests casos exposats són només alguns dels què demostren que la premsa espanyola, en especial els mitjans identificats com afins a la dreta, encara tenen molt que millorar pel què fa al tractament de l’homosexualitat i tots els casos relacionats amb l’homofòbia. Els mitjans de comunicació són un element essencial en la formació de l’opinió pública, i per aquest motiu l’homofòbia no pot desaparèixer d’una societat en la qual els seus propis mitjans ajuden a fomentar-la.


 

Anuncis

Els nous europeus: Tractament de la dignitat dels refugiats

Autora: Clàudia Sacrest (@csacrestm)

L’onada de refugiats va prendre les primeres posicions mediàtiques a l’agost del 2015, quan el flux migratori sobrepassava en escreix les capacitats dels estats de la civilitzada Europa, quedant-ne constància evident de la manca d’assertivitat. El somni occidental va quedar estroncat a les illes gregues o retingut a la plaça de l’estació de Budapest, deixant portades colpidores com la pèrdua de la vida d’Aylan Kurdi, un nen sirià de tres anys, entre la sorra d’una platja turca.

A partir de llavors, les instantànies dels fotoperiodistes han anat omplint els mitjans i les xarxes socials amb més o menys bon gust. En aquest article m’agradaria posar la lupa sobre els tractaments que s’han fet seguint les línies deontològiques correctes, i emmarcant la informació sota el paraigües de la dignitat humana. La realitat és complexa perquè la realitat ho és tot. D’aquí precisament radica la dificultat dels mitjans de comunicació en fragmentar i seleccionar la part representativa d’allò que succeeix, simplificant les vides de milers de persones en exili en una imatge i un titular.

El passat 9 de març La Vanguardia publicava a la web – i a la corresponent edició en paper l’endemà- una crònica sobre el pla de devolució de refugiats a Turquia escrita per la seva corresponsal a Brussel·les, Beatriz Navarro. La foto de Dimitar Dilkoff (AFP) que acompanyava el text mostrava una escena de la vida quotidiana al campament d’Idomeni entre Grècia i Macedònia. Enmig de la incertesa de la boira, es mostra un aspecte de la vida quotidiana de les persones al campament, unes escenes amb les que ens familiaritzem més fàcilment i aconsegueixen gran impacte sense recórrer a sensacionalismes. Així, es respecta el principi de responsabilitat segons el Tesaure periodístic del Dr. Salvador Alsius, professor de la Universitat Pompeu Fabra, un principi que comprèn la privacitat, el dolor, el sofriment i la no invasió de la intimitat. Precisament, no es veu cap expressió de patiment de forma explícita, una de les recomanacions establertes pel CAC sobre el Tractament Informatiu de catàstrofes, accidents i tragèdies personals. Segons la seva dissetena recomanació s’ha de revestir d’especial cura amb les imatges de dolor produïdes en tragèdies lluny de l’àmbit immediat de referència dels mitjans que les emeten, i evitar al màxim l’efecte de banalització del patiment dels “altres”.

La Vanguardia Dilkoff

Em remeto a aquesta compilació perquè encara que no es tracti d’una tragèdia pròpiament personal o catàstrofe natural, podríem assimilar-hi la crisi humanitària, “que situa l’activitat periodística davant d’un repte d’extraordinària complexitat”. Així doncs, hi ha recomanacions d’aquest compendi que són per analogia perfectament susceptibles a ser considerades per a la cobertura de les persones refugiades. Al veure la fotografia, el lector pot posar-se de seguida a la pell de qui crema uns pantalons per escalfar-se, un recurs al que hauríem optat tots si ens haguéssim trobat en aquestes circumstàncies. A més a més, la finalitat d’informar s’acompleix de forma satisfactòria.

Per altra banda, El País va publicar el dia 17 de març l’anàlisi titulat “¿Qué hacer con los refugiados?” que emprava dues imatges interessants a comentar. La primera era una fotografia de Boris Grdanoski (AP) on mostra com una dona ajuda a rentar-se el cabell a una altra dona, des d’un angle on la privacitat i intimitat es mantenen intactes. La finalitat informativa és donar coneixement de les condicions en què estan sotmesos per coses tan essencials com rentar-se. La melena femenina és en moltes cultures un signe d’identitat que es veuria danyat si optessin per tallar-se el cabell curt i facilitar així aquestes tasques de higiene al campament. L’escena deixa palès que la persona continua valent-se per sí mateixa i la situa a peu d’igualtat amb el lector, allunyant-se de paternalismes – article 16 de Recomanacions del CAC pel Tractament Informatiu de la immigració – o victimitzacions.

Boris Grdanoski (AP)

Boris Grdanoski (AP)

Aquesta foto té una simbologia al darrere, que tracta amb cura la dignitat de la persona i la separa del fenomen que està vivint, atribuint-li doncs un caràcter extern. Contraposa el concepte de “persona” amb el de “refugiat”, atribuint així que les circumstàncies adverses amb què s’enfronten aquestes persones són independents a la seva condició d’éssers humans, i que el problema rau en la situació i no pas en el grup d’éssers humans que l’està vivint. Mentre que la situació mereix ser desvalorada, la condició humana i la seva dignitat romanen intactes. És un aspecte contemplat al principi VI del Codi de la UNESCO, qualificat de part fonamental dels valors professionals del periodista, recollit també com a dret fonamental en gran nombre de constitucions de tradició democràtica.

L’anàlisi també va acompanyada d’una altra fotografia, en aquest cas de Matt Cardy (Getty Images). Aquesta instantània mostra un grup de famílies entre les lliteres d’una carpa a Idomeni. L’home que surt en primer pla mira directament a la càmera, al lector, un element indispensable del que es desprèn aquesta situació d’igual a igual entre els humans. Els humans són iguals, les diferències s’estableixen en les circumstàncies. Podríem determinar, doncs, que el tractament tant a La Vanguardia com a El País respecten el principi de responsabilitat (que també preveu el Codi de la UNESCO en el principi III sobre la Responsabilitat Social del Periodista), com la privacitat i intimitat, dolor i sofriment, pròpia imatge i protecció de menors. També queda protegit en especial èmfasi l’ítem de primacia de la vida i seguretat de les persones, d’on es desprèn la prioritat d’ajut humanitari, que es correlacionen amb l’article 9 i 11 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Matt Cardy (Getty Images)

Matt Cardy (Getty Images)

Com a últim punt, m’agradaria citar la publicació del The New York Times al seu magazine publicat al 6 d’abril sobre “Els Nous Europeus” i dedicat a testimonis de persones sirianes acollides per pobles alemanys, així com dels propis voluntaris d’aquests pobles que han contribuït a la seva acollida, com en l’aprenentatge de la llengua alemanya. Des del punt de vista deontològic es cenyeix a les recomanacions del CAC del tractament d’immigració, moltes d’elles convingudes també internacionalment com és el cas del principi VIII del Codi de la UNESCO que defensa els valors universals de la humanitat i la diversitat de les cultures, en pro de la millora democràtica de la societat. En primer lloc, es compta a la persona immigrada com a font informativa, com queda previst en l’article 1 de les recomanacions del CAC a professionals; en cap cas utilitza un llenguatge discriminador i fuig dels tòpics (art. 5 i 6) entre d’altres exemples, com el context adequat. Per altra banda, utilitza en el titular la noció de “nous europeus” que acompleix una finalitat completament inclusiva. Mostra diversos testimonis, com la història de Yasser i la seva experiència, amb una foto feta al seu apartament a Eisenärzt, Alemanya. Un nou europeu. Perquè… què és el que determina la línia on es comença a ser europeu i on es deixa de ser-ho?

The New York Times Magazine (06/04/2016)

The New York Times Magazine (06/04/2016)

Perquè és important la terminologia emprada quan parlem de terrorisme?

Autora: Andrea Zamorano (@zp_andrea)

Els atemptats que va patir Brussel·les el passat 22 de març van comportar, a nivell mediàtic, que durant dies el terrorisme tornés a ser el tema principal de l’agenda informativa. Els principis deontològics de la professió periodística atorguen a aquest tema una especial rellevància. Segons el Tesaure periodístic elaborat pel Dr. Salvador Alsius, professor de la Universitat Pompeu Fabra, cal ser curosos quan parlem de terrorisme per tal de respectar els principi de veritat, justícia i responsabilitat.

Una de les precaucions que hauria de tenir el periodista està relacionada amb l’ús de la terminologia. Diverses guies demanen no relacionar el terrorisme amb comunitats concretes, com el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que recomana el següent: “Evitem identificar els termes terrorista i terrorisme amb una religió o una nacionalitat concretes per no caure en generalitzacions o fomentar estereotips que no responen a la realitat”. Un altre exemple el trobem a les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals. El seu dinovè punt diu que “En el cas de tragèdies provocades per grups terroristes les expressions emprades per designar-los han de ser rigoroses i exactes. Convé evitar els malentesos derivables d’expressions com ‘terrorisme basc’ o ‘terrorisme islàmic’, les quals per extensió al·ludeixen a tot el poble basc i a tot l’Islam”.

D’aquestes recomanacions es pot extreure que l’ús de certa terminologia pot vulnerar el principi de justícia pel que fa al tractament de grups socials desfavorits, com és el cas de la comunitat musulmana que, a Europa, es troba en una situació minoritària. Aquest grup social està exposat al racisme i la xenofòbia, per tant, cal evitar estigmatitzar-lo. Això porta a plantejar: com parlar d’aquest tipus d’atacs perpetrats pel grup terrorista Estat Islàmic? I, ho fan bé els mitjans?

Tal com demana el CAC caldria evitar el terme ‘terrorisme islàmic’. Tot i això, alguns mitjans encara l’utilitzen. Ho podem veure en la peça ‘¿Está Bruselas preparada para enfrentar el terrorismo islámico?’ de El País publicada el 23 de març.

Imatge1TerrorismeElPais

Com a substituts o sinònims d’aquest terme els mitjans utilitzen sovint ‘terrorisme islamista’ i ‘terrorisme gihadista’. Alguns exemples són una peça del 23 de març de Barcelona Televisió titulada ‘Brussel·les intenta tornar a la normalitat sota l’efecte dels atemptats gihadistes’ o l’editorial del diari Ara del 5 d’abril ‘La necessitat d’una estratègia global contra el terrorisme islamista’. Seria correcte parlar d’‘islamisme’ o de ‘gihadisme’ en relació als atacs perpetrats pel grup terrorista Estat Islàmic?

Imatge2TerrorismeBTV

En aquest punt hi ha opinions divergents. Gran nombre d’experts accepten i utilitzen el terme ‘gihadista’ però d’altres, com l’islamòloga Dolors Bramon, afirmen que en fem un ús incorrecte. En una entrevista al diari Ara, Bramon explica que “si del terrorisme en volem dir gihad, ens equivoquem, pervertim l’islam i confonem la població”. Segons Bramon no hauríem de parlar de gihadistes de l’Estat Islàmic sinó de “terroristes” o “assassins”. Pel que fa a la paraula ‘islamista’, Bramon explica que l’islamista és “un musulmà desviat” que no té perquè ser terrorista. Per tant, també seria adequat fer-ne la distinció.

La importància de vigilar quin lèxic emprem no és només degut al perill d’estigmatitzar sinó també per la possible legitimació del discurs dels terroristes. El llibre d’estil de Vocento en el punt 1.2.13., apartat c, recalca que “cal extremar la vigilància amb la finalitat de no assumir com a propis el lèxic i els arguments amb que aquelles [les organitzacions terroristes] justifiquen les seves accions”.

Per aquest motiu alguns col·lectius i també mitjans estan substituint el terme ‘Estat Islàmic’ per ‘Daesh’ ja que tal com explica la periodista Amanda Bennet a la peça ‘Daesh? ISIS? Islamic State? Why what we call the Paris attackers matters’ del Washington Post, “els membres de l’Estat Islàmic troben el terme [Daesh] intolerable”. Podem veure’n un exemple en una peça d’Antena 3 publicada el 25 de març.

L’anteriorment citada Dolors Bramon diu en una altra entrevista a Nació Digital que no es pot parlar d’Estat Islàmic perquè “no són ni una cosa ni l’altra”. D’aquesta manera s’hauria de dir ‘mal anomenat Estat Islàmic’ o ‘pretès Estat Islàmic’. Aquests dos conceptes, però, no s’utilitzen gaire als mitjans, presumiblement degut a la seva llargada.

Així doncs, tot i que els mitjans fan un ús molt diferent de la terminologia i tampoc no hi ha consens a l’hora de determinar quins termes s’han d’usar, cal ser conscients de les implicacions deontològiques que pot tenir l’ús d’alguns conceptes.

Atemptats a Brussel·les: quan els mitjans també en són víctimes (II)

Autor: Marc Corominas Planas (@kuru)

El matí del dimarts 22 de març les redaccions de tots els mitjans de comunicació van veure com s’alterava l’agenda prevista per aquell dia. A casa nostra les informacions que tots els mitjans tenien preparades sobre la visita d’Obama a Cuba, la vaga de controladors aeris francesos o l’accident de Freginals van quedar relegades. Aquell matí ens despertàvem amb el pitjor atemptat de la història de Bèlgica. Davant d’això tots els mitjans tenien el repte d’informar amb celeritat al públic, una tasca arriscada.

“El rigor és la primera víctima en una tertúlia”. Així podríem definir com va ser el tractament informatiu dels fets en moltes de les cadenes de televisió nacionals. El que sol ser un magazine de notícies més o menys soft es convertia de sobte en un centre d’actualització constant d’informació sobre els atemptats. Això sí, amb els mateixos contertulians. És en aquest context on principis del Tesaure periodístic elaborat pel professor de la Universitat Pompeu Fabra Dr. Salvador Alsius com  la no difusió de conjectures, especulacions i rumors o la garantia d’oferir precisió i exactitud de les dades poden ser vulnerats fàcilment. I així va ser. Afirmacions que auguren més morts que els atemptats de París, periodistes que asseguren que hi ha hagut explosions en més de 4 punts o fins i tot es fan ressò de rumors que quantifiquen fins a 500 el nombre de ferits. Tot això i més va ser el que es va poder veure en canals de gran difusió com Tele5. I és que l’obligació d’oferir informació rigorosa i no difondre rumors i especulacions és el tronc de qualsevol codi deontològic periodístic. Des del Col·legi de Periodistes de Catalunya (punt 1) fins la Federació Internacional de Periodistes (punt 3), passant per la FAPE (preàmbul) o el Consell d’Europa (punt 4) recullen en els seus codis deontològics la necessitat de fonamentar la informació difosa.

Davant aquests successos, tal com recomana RTVE en el seu document Reflexiones sobre los medios de comunicación y el terrorismo “les activitats terroristes han de ser objecte d’un tractament informatiu especialment rigorós i completament lliure de qualsevol tipus de concessions al sensacionalisme i l’especulació”. Però no només algunes tertúlies van pecar per l’afany d’oferir l’última hora. Les xarxes socials han accelerat increïblement els ritmes i el trànsit informatiu, i també podem trobar exemples de mitjans que van donar crèdit a informacions falses com podria ser la difusió de suposats vídeos de l’explosió dins l’aeroport, que no corresponien als atemptats de Brussel·les o a d’altres informacions, com el tancament de fronteres.

Captura tuit erroni LVDG

Per aquests casos com també recomana el llibre d’estil de Canal Sur (cap.9) “les dades en aquests casos, han de ser minuciosament contrastades i sotmeses a revisió”. En el cas dels atemptats de Brussel·les una de les eines més eficaces per verificar la informació era el compte de Twitter del gabinet de crisi del govern Belga.

El tractament de grups socials desfavorits també fou un altre dels principis del Tesaure que molts mitjans van violar. Un de les primers detalls que va començar a difondre’s després d’informar sobre les explosions a l’aeroport foren el testimoni d’alguns dels presents que asseguraven haver sentit “crits en àrab”. Aquesta informació fou difosa per molts mitjans que minuts més tard van rectificar i van esborrar el missatge. Aquest exemple vulneraria tan el principi 2.2.1 del Tesaure, en relacionar un idioma parlat per milions de persones amb el terrorisme i alhora amb el punt 1.3.2 sobre els procediments discursius on es fa esment de la titulació i estructures textuals ja que la intencionalitat del missatge malmet la informació. De la mateixa manera, en les Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals del CAC, en el punt 19, es recorda que “en cas de tragèdies provocades per grups terroristes, les expressions emprades per designar-los han de ser rigoroses i exactes. Convé evitar malentesos derivables d’expressions com “terrorisme islàmic”, les quals per extensió al·ludeixen a tot l’Islam”. En aquest sentit trobem exemples com el reportatge de El Confidencial titulat “Brusel·las capital de Eurabia” i que s’il·lustrava amb una dona amb burka.

Eurabia El Confidencial

De la mateixa manera, i com un exemple més, un tertulià de El programa de Ana Rosa va propagar afirmacions com “Brussel·les és una plataforma de llançament del terrorisme entre altres raons pel descontrol sobre determinat flux d’immigració” fins el punt d’afirmar que entre Síria i Brussel·les hi ha “un pont aeri” i de considerar “un problema” que el barri de Molenbeek sigui de majoria musulmana perquè “és un reservori de l’islam més radical”. Cal tornar a recordar, tal com fa “L’Informe sobre el tratamiento informativo en los medios de comunicación respecto de las víctimas del terrorismo de la FAPE el “respecte a la no discriminació per raó de color, raça, religió o ideologia, així com la no criminalització dels parets i amics innocents”.

Aquests són alguns dels exemples de vulneració de principis del Tesaure que es van poder observar el dia dels atemptats. Una demostració de la del conflicte dels mitjans d’avui en dia entre el dret a la informació i el deure periodístic d’oferir una informació rigorosa sense difondre rumors i especulacions. A aquest debat, que acaba sent una diferència entre models de periodisme i va més enllà de casos com el de Brussel·les s’hi afegeix el debat sobre la islamofòbia. Com hem vist, més enllà de no donar veu al racisme, cal cuidar les formes i evitar generalitzacions que estigmatitzen col·lectius sencers, més enllà dels propis autors.

NOTA: Aquest article és el segon d’una sèrie de peces en què s’analitza el tractament informatiu que van fer els mitjans d’àmbit estatal sobre els atemptats a Brussel·les. Aquesta se centra en el principi de veritat (rigor informatiu, rumors i especulacions) i en el principi de justícia (tractament de grups socials desfavorits).

El llenguatge, un virus de l’espai exterior

Autora: Andrea Pérez (@IsItCollegeYet)

10 d’octubre del 2015. Es constitueix el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona i se’n fa una presentació oficial a Can Batlló. S’adjunta també un comunicat de premsa públic al web de l’Espai de l’Immigrant.

Fotografia de la presentació disponible al web de l’Espai de l’Immigrant

No tota la premsa escrita se’n fa ressò, amb una cerca ràpida, destaquen les peces d’El País i La Vanguardia. Totes dues opten per un titular que té com a subjecte “els manters” i escullen fotografies que no pertanyen a la presentació del sindicat.

Titular de la noticia d’El País

Titular de la noticia de La Vanguardia

Titular de la noticia de La Vanguardia

Definició de “manter” segons la RAE

Definició de “manter” segons la RAE

Crida l’atenció la imatge escollida per La Vanguardia, així com el peu de foto: “un manter es dirigeix a l’estació de Sant Adrià, després d’abastir-se”.

Fotografia escollida per La Vanguardia

Fotografia escollida per La Vanguardia

Una notícia especialment curta que es remet directament al teletip de l’Agència EFE i que, fins i tot, presenta errors tipogràfics i una redacció certament descuidada.

Fragments del text de La Vanguardia [faltes en vermell]

Fragments del text de La Vanguardia [faltes en vermell]

Pel que fa a El País, destacaríem un fragment que explica el sorgiment del col·lectiu de la següent manera [quan fan menció a l’organització es refereixen a l’Espai de l’Immigrant]:

Fragment del text d’El País [faltes en vermell]

Fragment del text d’El País [faltes en vermell]

Només amb aquestes dues peces observem certes irregularitats deontològiques; però atès que pot extreure’s una conclusió més global i detallada del tractament, vegem primer dos exemples més extrets de la Televisió de Catalunya i Antena 3, respectivament. A la notícia de TV3 un es troba això: veiem com, malgrat ser el titular d’aquesta, la presentació del Sindicat no es menciona fins passada la meitat del vídeo [0:44] seguit d’un “mentrestant”, també es fa referència a “els manters”. El primer que s’exposa són els conflictes ocasionats per l’activitat i, després, el fet d’actualitat.

D’altra banda, pel que fa a la peça elaborada per Antena 3, el subjecte del titular és l’Ajuntament de Barcelona que permet la constitució del sindicat. La notícia comença fent referència a l’alerta en la qual es troben els comerciants de Barcelona. “L’oposició” es redueix a Ciutadans, que qualifica de “despropòsit” el beneplàcit de l’Ajuntament.
El testimoni que es reprodueix per part dels comerciants: “Esta gente no están legalizados”.

No només estem davant del principi de veritat mencionat al Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius (pel que fa a la cura i el rigor o la neutralitat valorativa), sinó precisament del principi de justícia, que fa referència específica al tractament de grups socials desfavorits. Així, hauríem de considerar la necessitat d’extremar el nostre rigor periodístic, tal com ens recorden els articles dels següents codis de Deontologia Periodística de referència.

12) Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l’ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral.

Col·legi de Periodistes de Catalunya. Declaració de Principis de la Professió Periodística

7. The journalist shall be aware of the danger of discrimination being furthered by the media, and shall do the utmost to avoid facilitating such discrimination based on, among other things, race, sex, sexual orientation, language, religion, political or other opinions, and national or social origins.

Federació Internacional de Periodistes (FIP). Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes

Principle VIII: Respect for universal values and diversity of cultures

A true journalist stands for the universal values of humanism, above all peace, democracy, human rights, social progress and national liberation, while respecting the distinctive character, value and dignity of each culture, as well as the right of each people freely to choose and develop its political, social, economic and cultural systems. Thus the journalist participates actively in social transformation towards democratic betterment of society and contributes through dialogue to a climate of confidence in international relations conducive to peace and justice everywhere, to détente, disarmament and national development. It belongs to the ethics of the profession that the journalist be aware of relevant provisions contained in international conventions, declarations and resolutions.

UNESCO. Principis internacionals d’ètica professional del periodisme

En el cas concret del testimoni que presenta Antena 3, podem destacar el punt c) de l’article 7 del codi de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE):

7. El periodista extremará su celo profesional en el respeto a los derechos de los mas débiles y los discriminados. Por ello, debe mantener una especial sensibilidad en los casos de informaciones u opiniones de contenido eventualmente discriminatorio o susceptibles de incitar a la violencia o a prácticas humanas degradantes.

c) Debe, finalmente, y con carácter general, evitar expresiones o testimonios vejatorios o lesivos para la condición personal de los individuos y su integridad física y moral.

Ús d’imatges que no corresponen al propi fet

És perillós (i falta al rigor) l’ús de seqüències que no pertanyen a la presentació del sindicat, atès que atorguen connotacions negatives o d’alerta innecessària a un fet que és fins i tot positiu en tant que es tracta d’un gest pacífic per part d’un col·lectiu amb qui, fins aquell moment, no s’hi havia parlat més enllà de càrregues policials. La National Union of Journalists recorda, al seu novè article que “el periodista no produeix material que provoqui l’odi o la discriminació”.

El relat de la creació del sindicat

Al diari El País, la constitució del sindicat [sempre en cursiva per donar a entendre que no ho és en realitat] es presenta com una reunió clandestina de terroristes. És important cuidar el llenguatge amb què hom es refereix als grups vulnerables, perquè pot fomentar l’estigma i la criminalització. De la mateixa manera, l’alarmisme que crea la peça d’Antena 3 és desproporcionat.

Exactitud i esforç en l’obtenció de la informació: “veu amb bons ulls”

Tots els mitjans consultats fan servir la mateixa declaració de Laia Ortiz que “veu amb bons ulls” la creació del Sindicat Popular de Venedors Ambulants; fet que, juntament amb les errades tipogràfiques als mitjans escrits i la falta d’imatges de la presentació o de testimonis a les dues televisions exposades, posa en dubte el treball que hi ha darrere de la peça. En aquest sentit, el Col·legi de Periodistes de Catalunya recomana “impulsar la pluralitat de les fonts d’informació, pròpies d’una societat diversa” a la seva Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. Emprar en tot moment els migrants afectats com una font capaç d’articular un discurs coherent permetria deixar de convertir-los en objecte polític i que esdevinguessin subjecte polític.

En definitiva, sobta com el sobredimensionament del conflicte de la venda ambulant a Barcelona és indirectament proporcional a l’atenció (o la voluntat periodística d’entendre la situació) que rep la creació d’una associació de persones que, precisament, vol posar-hi solució.

Per contrastar el desànim, es faciliten alguns exemples de bones pràctiques pel que fa a una elecció adequada (no deslegitimadora) de les imatges o a un tractament més detallat i acurat de la informació:

Notícia elaborada pel Diario.es on s’empra una fotografia de l’acte, no es parla de sindicat en cursiva i es procura aportar una informació més ampliada.

Notícia elaborada pel Diario.es on s’empra una fotografia de l’acte, no es parla de sindicat en cursiva i es procura aportar una informació més ampliada.

Encara amb més informació però també amb el dubte de fer servir manteros com a subjecte, Público fa una peça que prova d’oferir informació detallada al respecte.

Encara amb més informació però també amb el dubte de fer servir manteros com a subjecte, Público fa una peça que prova d’oferir informació detallada al respecte.

En síntesi, sovint són els petits detalls els que marquen la diferència. Si la veritat i la mentida no són, si fa no fa, el mateix; tampoc ho és una fotografia que mostri com les persones que formen el sindicat es presenten oficialment de forma pacífica i organitzada, que una imatge d’arxiu que ensenya un migrant voltant per un polígon industrial per il·lustrar la mateixa informació. La deixadesa i la falta d’atenció, que relega la constitució del Sindicat al segon pla de la notícia i que fins i tot afegeix iròniques cursives o descuits ortogràfics i gramaticals, és un símptoma que exemplifica la falta de veu dels migrants als mitjans de comunicació com a persones capaces, com és lògic, de generar narratives constructives i articular discursos polítics.

Ni humanitat ni professionalitat

Autora: Mar López (@Kualalumpurer)

El passat 14 de febrer va traspassar Muriel Casals, diputada de Junts pel Sí, després d’haver estat uns dies en coma per culpa d’una hemorràgia cerebral. Mitjans de comunicació d’arreu del país es van fer ressò de la notícia i van publicar els pertinents obituaris que feien un repàs de la trajectòria de la política i activista catalana.

En el cas del diari ABC, Salvador Sostres, es va encarregar de fer aquesta peça. Sota el títol “Muere Muriel Casals, referencia cívica del independentismo” va publicar un obituari que complia els requisits formals d’una peça informativa. Si no fos pel contingut del text, aquesta peça podria passar desapercebuda en la secció de societat del mitjà. Tanmateix, el seu contingut dista de complir els paràmetres del periodisme informatiu de qualitat. Des d’un punt de vista deontològic, aquesta peça “periodística” presenta les següents males
praxis.

Principi de Responsabilitat

Amb expressions com “las circunstancias mundanas de su muerte contrastan con la épica con la que desafió a España” o “soñaba con ser heroína y mártir de la Cataluña liberada y acabó atropellada por una bicicleta” es vulnera el respecte a la dignitat de les persones i al dolor i sofriment dels familiars de Casals. El Codi dels periodistes catalans del Col·legi de Periodistes de Catalunya especifica que s’ha de “Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin” (article 9). Sostres no sembla tenir en compte en cap moment el fet de poder ferir la sensibilitat de la família Casals.

Aquests fragments, entre d’altres, també es caracteritzen pel mal gust, ja que es frivolitza i es tracta irrespectuosament un tema tan seriós com la mort d’una persona. Un exemple evident d’aquesta frivolització és la frase “(…) un ciclista la atropelló, con tan mala suerte que al caer su cabeza impactó contra el bordillo de la acera”.

Principi de justícia

L’article de Sostres també afecta el principi de justícia, en concret l’ítem del tractament de grups socials desafavorits. El periodista va impregnar tot el text de connotacions masclistes al resaltar la bellesa i elegància de Casals com l’única de les seves virtuts: “(…) lo hizo siempre con clase, con la dignidad que nunca tuvieron sus ideas, y manteniendo entre el tumulto más atroz la compostura. De joven fue bellísima”. Per tant, no compleix el seu deure com a professional de treballar envers la igualtat i la inclusió social de tots els individus. La majoria de codis deontològics ho especifiquen: “El periodista es cuidarà dels riscos d’una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i farà el possible per evitar que es faciliti la discriminació, fonamentada especialment en la raça, el sexe, la moral sexual, la llengua, la religió, les opinions polítiques, així com l’origen nacional o social” (Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes de la FIP, article VII).

Per tant, un professional de la informació tampoc pot discriminar una persona per la seva ideologia política tal com fa aquest periodista en referir-se al pensament polític de Casals amb expressions com “extravagància”. Aquest tipus llenguatge també denota una clara falta de neutralitat (no es separa informació i opinió), aspecte fonamental inscrit dins el principi de veritat del tesaure de l’ètica periodística.

Així doncs, Salvador Sostres va realitzar un obituari en què en comptes de mostrar el respecte per una figura política acabada de traspassar, s’aprofita l’oportunitat per treure’n avantatge des d’un punt de vista demagògic. El posicionament polític del periodista fa que ataqui i frivolitzi la dignitat humana d’una persona, un fet inacceptable des d’un punt de vista tant moral com deontològic.

Guia de mitjans: Recomanacions per informar sobre salut mental

Autora: Elsa Cano (@canoelsa4)

Una de cada 4 persones té o tindrà un problema mental al llarg de la seva vida (segons apunten les dades de la OMS). Tot i que ens trobem davant d’una realitat que ens afecta a tots, els temes de salut mental són quelcom no cobert pels mitjans de comunicació, o fins i tot infreqüents o aïllats. Segons el Departament de Salut de la Generalitat, el 23,7% de la població catalana amb més de 18 anys presentarà al llarg de la seva vida un trastorn mental. La societat empra els mitjans de comunicació com a instruments per relacionar-se amb la realitat que l’envolta. Així doncs, partint d’aquesta idea, els MCM tenen un rol fonamental en la percepció social de les malalties mentals.

Els errors o les estigmatitzacions més freqüents en les que cauen els mitjans són el fet que tracten amb alarmisme els temes de salut mental, a més de recolzar els interessos de la indústria farmacèutica, agreujant l’estigmatització del col·lectiu. També es relaciona a les persones diagnosticades amb un trastorn amb l’agressivitat o la bogeria.

El paper dels mitjans de comunicació

Estem davant d’un tema d’interès públic, per aquest motiu el periodista ha d’anar molt amb compte. De fet, en diferents codis ètics, i relacionat amb el Principi de Justícia, podem veure les persones que pateixen malalties mentals estan dins la categoria de grup socialment desfavorit, i si es cau en estigmatitzacions i estereotips es pot “incidir negativament en la seva consideració pública”. A més, d’agreujar el patiment i la discriminació tant del propi afectat com el de les persones que l’envolten.

Per poder establir quins són els millors procediments per informar sobre un fet implicat en alguna malaltia mental ens basarem amb els criteris que ofereix Obertament, una organització que lluita contra la discriminació que pateixen les persones que tenen o han tingut algun trastorn de caràcter mental. I també la guia d’estil de la Confederació Espanyola d’Agrupacions de famílies i malalts mentals. De fet, algunes persones poden arribar a amagar que han estat diagnosticades per por al rebuig social.

Segons ambdues entitats: la premsa comet un error bàsic en el moment de parlar dels trastorns mentals, la desinformació. A continuació presentarem els errors més freqüents:

ERRORS FREQÜENTS
Falsa infreqüència Els MCM presenten els temes de salut mental com un fenomen aïllat o infreqüent. Quan els problemes de salut mental poden afectar el 25% de la població (Font: OMS)
Acusacions enganyoses Es presenta que les persones que estan diagnosticades amb malaltia de salut mental tenen conductes violentes, perilloses o improvisades. Quan aquestes poden ser tan violentes com la resta de la societat.
Generalitzar S’usen etiquetes com “els malalts mentals són” o “els esquizofrènics es comporten” i així es generalitza i es creen tòpics sense cap mena de base científica, ja que cada persona que té un problema de salut mental el viu i l’afecta de manera distinta.
Fal·làcia paternalista S’acostuma a tractar a les persones amb problemes de salut mental amb actituds paternalistes i compassives. Quan la gran majoria de persones diagnosticades són totalment capaces de participar en activitats laborals, comunitàries o socials.
Confusió terminològica Moltes vegades es confon el trastorn mentals amb discapacitats psíquiques o demències. Quan el trastorn mental no disminueix ni deteriora les facultats mentals. De fet, les altera de forma esporàdica, no crònica.
Falses barreres Es creu que es tracta de persones incapacitades per tenir una vida normalitzada o que els trastorns mentals són incurables. Si la persona diagnosticada es troba en un ambient adequat i un entorn social i familiar favorable, podrà superar les limitacions que el trastorn li puguin causar.
Fotografies no informatives Les notícies que tracten temes de trastorns mentals acostumen a anar acompanyades amb imatges que transmeten idees d’aïllament social, foscor, patiment… aconseguint despertar compassió o bé rebuig.
Mal ús del lèxic No podem utilitzar etiquetes com “esquizofrènic” o “bipolar” per referir-nos a personalitats duals o múltiples. Cal diferenciar en el fet que l’esquizofrènia i el trastorn bipolar no són trastorns de personalitat. Sinó que l’esquizofrènia és un trastorn psicòtic i el trastorn bipolar un trastorn de l’estat d’ànim.

Seguidament mostrarem alguns exemples de mala praxi duta a terme per algun mitjà de comunicació en el moment de cobrir una notícia relacionada amb les malalties mentals.

1. La Razón (3 d’octubre del 2011). Es van perpetuar 3 crims diferents de caràcter violent a Madrid i a Jaén. Sense citar cap font específica, s’assegura que els homicides eren persones amb trastorns mentals tals com el trastorn de personalitat o la depressió.

Titular 2

Mala praxi:

Tota la notícia inspira alarmisme i sensacionalisme. Tant amb el llenguatge emprat com amb l’ús de les fonts i la narració dels esdeveniments.

  • Sensacionalisme: Y, en cuanto al caso de Ciudad Lineal, parece evidente que la naturaleza de su crimen pone en entredicho su equilibrio mental. Dóna a entendre que una persona sense problemes de salut mental no pot cometre un crim violent. Així doncs, crea una relació de causa conseqüència, entre desequilibri mental i assassinat violent.
  • Ús de les fonts i les declaracions: Tot i que alguna font, com Julio Bobes, president de la Sociedad Española de Psiquiatría Biológica, assegura que cal evitar l’estigmatització. L’autor de la notícia va incloent diferents declaracions amb les quals realimenten la relació de l’actitud violenta amb la malaltia mental.
    • El trastorno puede «producir tal distorsión de la realidad» que haga creer «que no se precisa de ayuda»
    • «Puede existir un porcentaje descontrolado. Pero crímenes como estos son imprevisibles. No pueden ponerse mecanismos para evitarlos»
  • Alarmisme: El fragment que presentem a continuació es podria qualificar d’alarmant i amb la intenció de provocar preocupació al lector: Ni mucho menos todos los enfermos mentales están diagnosticados. «Entre el 15 y el 20 por ciento de aquellos con trastornos más graves permanecen sin diagnosticar», asegura Julio Bobes, presidente de la Sociedad Española de Psiquiatría Biológica (SEPB). ¿Los motivos? Vivir en zonas menos pobladas y más alejadas de núcleos urbanos, donde reina la inaccesibilidad a los centros de salud. O no contar con ningún apoyo familiar.

2. Antena3 Noticias (8 d’octubre del 2015). Augmenten els trastorns mentals en la població més jove. Mala praxi: Inclou una il·lustració que evoca a pensar i a relacionar la malaltia mental amb l’aïllament, foscor o patiment.

Captura de pantalla 2016-03-29 a les 8.52.34

3. Diari de Girona (20 de gener del 2015). L’autor de l’article exposa una vivència que va tenir amb una persona diagnosticada amb trastorn bipolar. Mala praxi: En aquest cas veiem un mal ús de la terminologia, ja que utilitza la bipolaritat per referir-se a personalitat dual o múltiple. A més d’emprar unes descripcions lleugerament sensacionalistes: Fa uns anys vaig tenir una intensa amistat amb una persona extraordinària, però tenia un transfons inquietant torbador. Aviat ens vàrem adonar que hi havia un forat negre, era la típica maníaca depressiva; mesos després pel seu extrem comportament van descobrir que era una semimalalta bipolar moderada. Els seus continuats canvis anímics la delataven.

Titular

Arribats a aquest punt es presentaran diferents tècniques i recomanacions per evitar peces periodístiques com les que hem vista anteriorment. Ens centrarem en les notícies i les entrevistes. Sempre caldrà tenir present que no es pot caure en l’alarmisme, el sensacionalisme i les falses relacions de causa – efecte.

NOTÍCIES
Et fet que el protagonista de la notícia tingui un trastorn mental és necessari per entendre el context de la notícia? Estar diagnosticat amb una malaltia de salut mental no justificaria un caràcter o comportament violent o agressiu. Així evitaríem falses relacions de causa – conseqüència entre malaltia mental i violència.
Quin tipus de font s’han d’utilitzar? Cal evitar els testimonis no relacionats familiarment amb la persona amb el trastorn mental? Cal evitar l’especulació i l’opinió no justificada sobre la salut mental de les persones implicades. Sempre en el cas que no es disposi d’informació verídica.
És rellevant que s’esmenti el trastorn mental de la persona implicada en el titular o a l’inici de la notícia? S’ha d’intentar respectar el dret a la intimitat de les persones (present en el codi deontològic) amb problemes de salut mental i dels seus familiars.
Quin ha estat el context en el qual la persona amb trastorn mental ha estat involucrada amb l’acte violent? En moltes ocasions, les persones amb problemes de salut mental, tenen més probabilitat de ser la víctima d’aquesta violència, i no tant de dur a terme actes violents.

 

ENTREVISTES
No començar l’entrevista amb una persona amb problemes de salut mental preguntant el seu diagnòstic. S’hauria d’esperar a què la persona entrevistada qui li exposi el seu diagnòstic o sinó fer la pregunta al final. Així s’evitarà marcar l’entrevista amb estereotips derivats del diagnòstic.
Ser respectuós i respectar a l’entrevistat. La persona entrevistada serà lliure de donar les declaracions que trobi convenients. Cal tenir en compte que en moltes ocasions estarà compartint experiències doloroses.
Encarar l’entrevista per ressaltar les històries de superació personal, de recuperació i vida normalitzada. I així evitar transmetre patiment, aïllament social o compassió en el to del text, les imatges o els àudios de recurs que il·lustrin la notícia.
Evitar en tot moment el sensacionalisme. Cal que la notícia no s’emmarqui ni es tituli ressaltant les experiències traumàtiques o morboses de l’entrevistat.