Esperança per al periodisme: “La Vida Después” un documental de qualitat

Autora: Mar Bermúdez i Jiménez (@mar_bermjim)

En una època on els mitjans de comunicació cedeixen davant les reclames d’una societat cada vegada menys educada en consum d’informació, trobar exemples de periodisme de qualitat és un fet esperançador per a les noves generacions que aspiren a treballar de forma responsable, d’acord amb els fonaments ètics de la professió. El documental “La Vida Después” compleix amb els principis de llibertat, justícia, veritat i responsabilitat que el periodisme de qualitat exigeix.

En aquest sentit, el documental és un exemple de bona praxi. Els periodistes Paula Ericsson, Àngel Garcia, Ferran Alcalde, María Luz Nóchez i Clara Gil expliquen les històries de tres dones de El Salvador que van anar a la presó per tenir parts extrahospitalaris en un país on les lleis contra l’avortament són extremadament dures. L’any 1997 El Salvador va reformar el Codi Penal eliminant les excepcions que permetien interrompre l’embaràs i tipificant com a delicte qualsevol classe d’avortament i ajuda per a dur-lo a terme. El documental explica les conseqüències directes d’aquesta reforma i del buit legal existent que permet que s’acusi d’assassinat, incrementant així els anys de presó, a les dones que, com les protagonistes, tenen parts extrahospitalaris.

La peça audiovisual ofereix un context complet que permet una bona comprensió de l’estat de la qüestió. Una de les periodistes implicades en l’elaboració, la María Luz Nóchez, és de El Salvador i com a nativa del territori garanteix una visió precisa i real. Les dades que es mostren al llarg del documental aporten veracitat. El principi II dels Principis d’ètica professional del periodisme de la UNESCO (1983) estableix que “el periodista ha de servir al dret de la ciutadania a la informació vertadera i autèntica a través del compromís honest i la dedicació a la realitat objectiva explicant els fets amb context, posant de manifest les connexions essencials i sense causar distincions”. El documental “La Vida Después” compleix el principi de veritat i el porta més enllà.

En el mateix document de la UNESCO, en el principi número IX, es posa de manifest la necessitat de “respectar els valors universals i la diversitat cultural”. La periodista Paula Ericsson explicava en la presentació del documental que havia estat necessari “fer una feina de desaprendre les nostres concepcions culturals sobre temes com la religió per poder comprendre i explicar bé la perspectiva de les dones de El Salvador”. Aquesta reflexió la fa en referència a la religió que en el documental apareix com a font institucional, promovent les lleis contra l’avortament, però també com a fe espiritual que acompanya i ajuda a seguir endavant a una de les dones. En aquest sentit, el principi de responsabilitat queda perfectament aplicat.

Un altre element destacable de “La Vida Después” és el respecte a la dignitat de les fonts. Tal com estableix el principi 4 dels Principis d’Actuació del Codi Deontològic de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE): “El periodista preservarà el secret professional i el off the record quan s’hagi fet explícit per l’entrevistat o es dedueixi que aquesta era la voluntat de l’informant”. Així doncs, les imatges i declaracions que composen el documental han estat seleccionades amb l’aprovació de les protagonistes. També és recalcable el tractament dels menors que participen en el documental. Apareixen imatges dels fills de les dones entrevistades tractades amb cura. Una de les menors pren veu com a testimoni respectant el Decàleg per a un tractament informatiu adequat de les persones joves que estableix, en el punt novè, que és necessari “utilitzar les persones joves com a font informativa en les notícies en què són protagonistes, però també en altres d’interès general”. En aquest cas, la menor és protagonista indirecta de la història que s’està explicant i el seu testimoni aporta qualitat i rigor al relat. És un ús molt correcte i ètic de la font que garanteix una bona percepció del paper de les dones joves.

Finalment, és destacable la capacitat dels periodistes d’evitar influències externes. Donar visibilitat a una realitat molt criticada i estigmatitzada pel govern i la societat salvadorenya, com és l’avortament, no és tasca fàcil. En el principi número 29 de la Resolució 1.003 sobre ètica periodística del Consell d’Europa (1993) s’estipula que “en la relació que el periodista ha de mantenir en el curs de les seves tasques amb les autoritats públiques o altres sectors econòmics, s’ha de procurar evitar qualsevol mena de connivències susceptible d’afectar la independència i la imparcialitat del periodisme”.

Després d’analitzar el documental d’acord amb els codis deontològics transnacionals de la professió es fa palès la qualitat d’aquest. Es tracta d’un periodisme que no només explica una realitat desconeguda, exercint així una tasca informativa destacable, sinó que també consta d’un exercici de conscienciació i dedicació darrere. “La Vida Después” demostra que hi ha esperança per al periodisme.

Els mitjans que perpetuen el masclisme a l’esport

Autor: Alex Hernández (@AlexHernandez_4)

L’esport i les dones. Una combinació que hauria de produir-se amb total naturalitat i hauria d’estar incorporada en l’imaginari col·lectiu de tota la societat. Fixem-nos, però, que he hagut de construir la frase en condicional, ja que realment estem encara lluny de deixar enrere aquests estereotips que vinculen l’esport als homes i que provoquen que les dones no tinguin les mateixes oportunitats dins d’aquest món.

Assimilant que es produeixen aquestes situacions a la societat, cal preguntar-se qui i com pot aconseguir que aquesta tendència canviï. Hi ha una resposta que sembla evident: els mitjans de comunicació. No hi ha cap altre “poder” amb capacitat d’arribar a més gent i de reconstruir els idearis que predominen a la societat. Això, però, és la teoria. Una teoria massa idealista. Com es mostrarà al llarg d’aquesta anàlisi, els mitjans de comunicació (especialment els més importants) no contribueixen a millorar la situació. Més aviat al contrari.

A Espanya hi ha quatre grans diaris esportius: Marca, As, Mundo Deportivo i Sport. A banda de caracteritzar-se per fer informació relacionada amb el futbol, tots quatre mitjans ho fan per un aspecte molt negatiu: fan informació masculina. El 99% de les seves notícies tenen a veure amb esports practicats per homes. Les dones queden en un segon (o tercer) pla. El primer cap de setmana de març vaig realitzar una anàlisi per veure quantes notícies sobre esport femení publicaven al llarg del dissabte i del diumenge (quan hi ha més activitat esportiva). A l’As en vaig trobar un total de 6, al Marca 4, a l’Sport 8 i al Mundo Deportivo 0 (sí, zero). En total, en tot un cap de setmana es van publicar 18 notícies sobre esport femení. En comparació amb totes les notícies que es realitzen en un cap de setmana, la quantitat és ínfima. A tot això, cal sumar-hi el fet que la diversitat de notícies és nul·la. A l’As, per exemple, la majoria parlaven sobre un mateix tema. En aquest cas, la selecció espanyola femenina.

Una de les notícies que més em va cridar l’atenció va ser una del diari Sport. La notícia es titulava “La Balón de Oro Ada Hegerberg no jugará mundial”. Una notícia d’absoluta rellevància perquè la millor futbolista del món no participarà en la competició més important del món. Doncs no. La informació no apareixia com un element principal de la pàgina web, sinó que quedava difuminada entre altres notícies. Preocupant. Us imagineu que Messi no participés en una Copa del Món? Seria notícia mundial durant mesos i mesos. Però Hegerberg és una dona i “no interessa” donar-li visibilitat.

El problema, però, és que això no acaba aquí. No només es menyspreen els mèrits esportius de les dones, sinó que quan es parla de dones es fa en un to sexista i extraesportiu. Blogs com TikitakAS (de l’As) o otromundo (de Mundo Deportivo) contribueixen a aquesta estereotipzació. Per què en aquests diaris han d’aparèixer informacions com “El elegante desnudo de Dulceida” o “Las 40 mujeres más famoses que sigue Cristiano en Instagram”? Això és sexisme pur i dur.

Totes aquestes accions van en contra dels principis que s’estableixen a la guia Hablamos de deporte: en femenino y masculino, publicada pel Consell Superior d’Esports. A l’article 5.4 de la guia es determina que “cal evitar els prejudicis sexistes i els estereotips recomanats al gènere femení”. Es recomana, per exemple que no es tractin temes extraesportius referents a les dones. Aquesta guia, a més, explica que en cas de dubte, el millor és utilitzar la regla de la inversió, és a dir, canviar el sexe de referència per veure si la informació tractada és adient.

D’altra banda, en els principals codis deontològics nacions i transnacionals també s’estableix la importància de no discriminar per raons de sexe. A l’article 12 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya es requereix “actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creença o extracció social i cultural”. En la mateixa línia, els codis d’institucions com IPSO o la Nation Union of Journalists es diu “cal evitar referències pejoratives respecte al gènere” o que “no s’ha de produir material que provoqui odi o discriminació en matèries de gènere”.

I ja no parlem de l’ús del llenguatge. Majoritàriament es fa referència a “la dona de…”, “la representant de…”. La dona mai pren importància per si mateixa. Amb aquest fet no s’aconsegueix complir, ni de lluny, una de les recomanacions que s’estableixen en la guia Deportes y mujeres en los medios de comunicación, també del CSD. A l’article 2.7 es precisa que “s’ha d’utilitzar un llenguatge inclusiu que visibilitzi a les esportistes (…) i eliminar el vocabulari sexista”.

El 8M tothom és feminista

El 8 de març, els mateixos mitjans esportius que ignoren les fites de l’esport femení durant l’any, agafen la bandera lila i s’alcen com els principals defensors del feminisme. El color lila predomina a les seves pàgines i, aquest dia sí, les principals notícies del dia són relatives a dones i esport. El diari Sport, per exemple, publicava en la portada del dia (i també a la pàgina web) una peça que es titulava “Las mujeres del Barça”. El problema, però, és que aquestes notícies es publiquin un dia concret i no amb la regularitat necessària.

En la mateixa línia, a les pàgines web dels diaris Marca i Mundo Deportivo es podien llegir entrevistes a periodistes com Natàlia Arroyo, conèixer les nutricionistes dels equips de primera o llegir un munt de notícies sobre esport i dones sota l’epígraf “8M” o “Día de la mujer”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els mitjans, doncs, tenen una feina enorme per canviar el seu enfocament de la informació esportiva. Es tracta d’incorporar definitivament les dones dins l’esport i naturalitzar-ho. Una recomanació que podria resumir tot aquest article es troba a la mateixa guia de Deportes y mujeres en los medios de comunicación. Al primer article “es recomana augmentar quantitativament la representació de l’esport practicat per dones, tant en els informatius i programes esportius com a les retransmissions”. Si un partit entre l’Atlètic de Madrid i el Barça de Lliga Iberdrola emplena el Wanda Metropolitano amb 60.739 i bat un rècord mundial, se li ha de donar el ressò que mereix. Cal eliminar la idea “d’esport femení”. Al cap i a la fi és esport, ni més ni menys.