Quan la ficció adultera l’essència del periodisme

Autor: Pedro Ruiz (@PedroRuCl_)

Dades, testimonis o la personalitat d’una persona constitueixen, sovint, les bases que inspiren les converses o entrevistes fictícies que es publiquen als mitjans de comunicació. En altres paraules, es genera una peça periodística en forma d’entrevista sense que el periodista hagi parlat realment amb l’altre interlocutor. Aquesta situació s’ha produït al suplement El País Semanal, que publicava el 17 de gener d’aquest any una entrevista fictícia a Manuel Vázquez Montalbán feta per l’escriptor Carlos Zanón.

De fet, a partir del subtítol, ja ens adonem que Zanón ens introdueix en una dimensió imaginària que dista del principi de veritat: “El muerto –va ser l’any 2003– asegura que sigue escribiendo, ríe a menudo e incluso sigue la política”. L’autor de la novel·la ‘Carvalho: problemas de identidad’ no només es permet la llicència de ressuscitar al mític detectiu creat per MVM, sinó que també reviu al seu artífex. Al cos de l’entrevista, posa en boca de Montalbán que “el fascismo que se refugió en los salones se está quitando la corbata y lanza a sus lobeznos al dominio de las calles” sobre l’actual situació política espanyola.

Dissortadament, no es tracta del primer precedent d’aquest gènere d’artificialitat que té cabuda als mitjans de comunicació. Un altre cas molt rellevant i controvertit va ser l’entrevista fictícia de la revista del cor Diez Minutos a l’aleshores Princesa Letizia Ortiz. El 22 de maig de 2014 va transcendir aquesta peça a la citada publicació amb motiu del desè aniversari de bodes amb el Rei Felip VI. Malgrat que adverteixen que és una entrevista “inventada”, la volen dotar d’un cert rigor afirmant que “recreamos con datos contrastados y testimonios fiables la conversación que podría haber tenido con nuestra revista”, no s’amaguen indicant que és un “ejercicio de osadía” i que “nos atrevemos a suponer lo que contestaría”.

Aquesta entrevista va aixecar molta polseguera, ja que el Col·legi Oficial de Periodistes de la Regió de Múrcia va presentar una denúncia a la Federación de Asociaciones de Periodistas de España. Entenien que aquesta entrevista “desprestigiava la professió” i que contravenia alguns principis deontològics. La Comissió d’Arbitratge, Queixes i Deontologia de la FAPE va determinar el 22 de juliol de 2014 que, efectivament, “no es tractava d’una bona pràctica periodística”, al·legant que podia afectar el dret a la intimitat i a la pròpia imatge de la Reina Letizia. Alguns usuaris a Twitter van ser molt irònics amb aquesta publicació:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Des de l’òptica deontològica, es vulnera clarament el principi de la veritat, sobretot pel que es refereix pels elements de fabulació que s’inclouen i perquè posa en entredit l’honestedat del periodista o autor de la peça. De fet, incompleix els articles 1 i 2 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que demanen “informar de forma acurada i precisa”. Tampoc es constata el compromís amb “la recerca de la veritat” i, contràriament al que demana el citat article 2, es difonen “dades imprecises”. També contravé els articles 1 i 5 dels Principis d’Actuació del Codi Deontològic de la FAPE, que apel·la a distingir entre “informacions i opinions, interpretacions o conjectures”, o el 4 del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística, que reclama l’execució “d’activitats verificadores i oportunes i amb imparcialitat”.

Recentment, aquest gènere ‘pseudoperiodístic’ també l’han explotat amb personalitats polítiques, especialment durant períodes de campanya electoral. És el que va fer eldiario.es pels comicis del 26 de juny de 2016, que va entrevistar falsament als cinc principals líders (Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera i Garzón), o la secció ‘Conversaciones Imposibles’ que va crear el diari El Mundo per les eleccions andaluses del 2 de desembre de 2018, amb personalitats fictíciament entrevistades com Alfonso Guerra o Teresa Rodríguez.

Un altre exemple il·lustratiu és la conversa que va publicar el 2013 el periodista Enric González a El Mundo entre els presidents John Fitzgerald Kennedy i Barack Obama, una trobada que resulta impossible.

Per a més inri, hi ha dos autors prolífics i que, per tant, són paradigmàtics d’aquest gènere fictici. Es tracta de Nahuel Maciel, que publicà algunes entrevistes fictícies a escriptors com Gabriel García Márquez al diari argentí El Cronista Universal i que, més endavant, va donar peu a un llibre que portava per títol ‘Elogio de la utopía, que desenvolupa una nova conversa amb García Márquez falsa, així com un pròleg –que també va resultar ser mentida– d’Eduardo Galeano.

L’altre exemple és el de Tommasso Debenedetti, considerat el “campió italià de la mentida”. Entre la llista de “víctimes” de Debenedetti, hi trobem el Dalai-Lama, el Papa Benet XVI, Noam Chomsky o Mijaíl Gorbachov. Mai va arribar a entrevistar-los. Qui va descobrir aquesta mala praxi de Debenedetti va ser Philip Roth, quan una periodista que el va entrevistar pel suplement Il Venerdì del diari La Repubblica li va preguntar si estava “decebut” amb Barack Obama. Roth ho va desmentir, i va negar que hagués dit en una entrevista –que no havia fet– al diari Libero on deia de l’expresident nord-americà que li semblava “antipàtic” i “ineficient”. En una entrevista al diari El País, aquest inventor d’entrevistes arguïa que la seva idea és “ser un periodista cultural seriós i honrat”, però que “la informació d’Itàlia està basada en la falsificació” i que ell només ho fa per “poder publicar i jugar fins al final per a denunciar aquest estat de coses”.

Aquest model de fabulació i banalització troba un gran aliat en el terrorífic lema de “no deixis que la realitat t’espatlli un bon titular”. Un dels deures de la professió és precisament ser estrictament veraços i tenir com a eina de treball la realitat per explicar-la tal com és. En tant que un dels principals agents de creació d’opinió pública, el periodisme hauria de preferir que l’espatllés. Vivim una realitat molt complexa i que ens qüestiona com a dotadors d’informació com per perdre’ns en elements propis de la ficció. Això, a parer meu, millor deixem-ho al món del cinema, de les sèries o les novel·les. Un crossover entre periodisme i literatura fictícia desmunta els pilars de l’ofici. Sense veritat, s’obstrueix una de les vitals vàlvules cardíaques del periodisme.

Anuncis

El cas Relotius: defalliment del periodisme en l’era de les fake news

Autor: Oriol Jové Font (@OriolJove)

Aquest text de l’exeditor de SPIEGEL Claas Relotius ha resultat ser fals després d’una revisió en punts essencials. A més, se sospita que la cobertura completa de Relotius és una falsificació i manipulació generalitzades. SPIEGEL està treballant actualment en el cas Relotius; s’ha establert una comissió d’experts interns i externs, que investigaran els procediments i faran suggeriments per millorar els nostres sistemes de seguretat. Fins la comissió presenti el seu informe, els articles de Relotius romanen sense canvis a l’arxiu, també per permetre una investigació transparent”.

Aquesta és la nota que apareix en els articles publicats per Claas Relotius a la revista alemanya Der Spiegel. El passat desembre, la publicació va emetre un comunicat en el qual explicava que havia acomiadat el periodista després de descobrir que havia inventat testimonis i protagonistes en alguns dels seus reportatges. Relotius, de 33 anys i premiat com a millor periodista de l’any de la CNN i quatre cops amb el guardó més important del periodisme alemany, col·laborava amb el setmanari des de 2011 i ha admès la seva culpa. Feia un any i mig que l’havien contractat i el consideraven “un ídol de la seva generació”.

“Com un dels nostres reporters va falsificar les seves històries i perquè es va sortir amb la seva”. Així titulava la seva portada Der Spiegel el 22 de desembre de 2018, un cop descobert l’engany. (Getty Images)

Der Spiegel va publicar gairebé 60 textos seus, però no va ser l’única publicació en fer-ho. El periodista també va escriure a Süddeutsche Zeitung, Frankfurter Allgemeine Sonntagszeitung, Cicero, Neue Zürcher Zeitung am Sonntag, Financial Times Germany, Taz, World, SZ, Weltwoche o Zeit Online. Alguns textos de Relotius que van ser guardonats van ser L’últim testimoni, sobre una dona nord-americana ha presenciat execucions, Cadells de lleó, sobre dos nens iraquians que van se segrestats per Estat Islàmic, o Número 440, sobre un pres de Guantánamo.

“L’impacte a Alemanya i sobre la credibilitat de Der Spiegel ha sigut brutal”

En aquests moments, hi ha una comissió d’investigació de la publicació que està treballant en el cas per intentar esbrinar l’abast del frau, comprovant totes les fonts dels reportatges de Relotius, però el procés encara trigarà mesos. Ana Carbajosa, corresponsal d’El País a Alemanya, explica a aquest Observatori que “l’impacte a Alemanya va ser brutal, i la credibilitat de Der Spiegel tardarà temps a recuperar-se i suposarà reformes internes”.

Juan Moreno, periodista freelance alemany nascut a Espanya i col·laborador de Der Spiegel, va ser qui va desemmascarar Relotius, arran d’un reportatge que havien d’escriure conjuntament. El reportatge es titulava La frontera de Jaeger i versava sobre una milícia civil nord-americana que es dedica a “caçar” refugiats a la frontera amb Mèxic. Quan Moreno va llegir el text, firmat a mitges, no li encaixaven alguns detalls i va començar a sospitar. Va posar-se en contacte amb el departament de comprovació de dades i documentació, formada per una seixantena de treballadors, i, posteriorment, amb el cap de Societat. Poc a poc, en un gran tràngol personal va anar descobrint, segons relata en un article escrit per Carbajosa a El País, que Relotius mentia.

L’ombra de Jayson Blair

Tot i que no és, ni molt menys, el primer cas de falsejament en els mitjans de comunicació, Carbajosa opina que es tracta d’un dels escàndols “més grans”. La seva explosió ha fet recordar el vell fantasma del cas, l’any 2003, de Jayson Blair, periodista del New York Times que s’inventava fonts i materials i que, a més, va plagiar la meitat dels seus articles. Alguns d’ells, a més, havien aparegut a la portada d’una de les publicacions més prestigioses del món.

El cas de Jayson Blair amb el New York Times és un dels que més s’ha comparat amb el cas Relotius. (PBS)

Una altre cas d’enorme rellevància va ser el de Stephen Glass, que va publicar 40 articles a The New Republic. L’any 1998 es va descobrir que, d’aquestes, 27 contenien fets, fonts o cites inventades de manera total o parcial.

Com Der Spiegel o New York Times, un altre gran diari de prestigi mundial com The Guardian tampoc ha quedat exempt d’engany per part de periodistes. L’any 2016 es va saber que Josep Mayton, periodista freelance, s’hi havia intentat tretze notícies, que comptaven amb fonts que no havien parlat mai –i que fins i tot ho havien refusat–. També va caure en el parany el Washington Post l’any 1981, publicant el reportatge El mundo de Jimmy, sobre un nen de vuit anys addicte a l’heroïna. Janet Cooke, però, que havia rebut un premi Pulitzer per la peça, s’ho havia inventat tot.

Els falsos diaris de Hitler

A Alemanya també s’han recordat recentment del cas de la publicació dels falsos diaris de Hitler el 1983 per part del diari Stern. Entre altres, aquest escàndol va suposar la dimissió dels dos editors de la publicació i presó pel falsificador i el periodista que van perpetrar l’engany. Un cas sonadíssim que s’assembla, salvant les distàncies, als falsejaments de material de Diez Minutos, amb un entrevista imaginària amb Leticia Ortiz (2014) o de Cosmopolitan, amb Scarlett Johanson (2008).

Fins a la data, la publicació dels falsos diaris de Hitler havia estat un dels escàndols més gran de falsejament en el periodisme alemany. (Hipertextual.com)

Segons Carbajosa, aquest cas és molt “singular”, perquè “té la característica de la reincidència, en el temps i en diferents publicacions, i és diferent en el sentit que, ara, amb les xarxes socials, és al·lucinant que ningú se n’adonés i no se l’enxampés abans”. Cal recordar, en aquest sentit, que Relotius havia demanat que alguns dels seus articles no es publiquessin en anglès, cosa que l’hauria delatat més fàcilment.

L’extrema dreta es frega les mans

En el tesaure de l’ètica periodística de Salvador Alsius, aquest cas entra en conflicte directe amb el principi de veritat. En aquest sentit, afectaria el punt d’“elements de ficció i escenificacions”. La veritat, segons queda recollit a Los Elementos del Periodismo (2001), de Kovach i Rosenstiel, és “la primera obligació del periodisme”. De fet, el conflicte que genera un cas d’aquestes dimensions és la primera de les qüestions que recullen els principals codis deontològics de la professió.

En aquest sentit, aquest cas és contrastable amb l’article 2 del codi deontològic de la UNESCO, que diu que “la principal feina del periodista és servir el dret de les persones a obtenir informació vertadera i autèntica a través d’una honesta dedicació a la realitat objectiva”. També amb l’article 1 del codi de la FIP: “El respecte a la veritat i el dret del públic a saber la veritat és el primer deure del periodista”. El punt 2 del codi de la FAPE també recullen punts similars, dient que “el primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat”. Finalment, l’article 4 de la Resolució 1.003 del Consell d’Europa diu que “la difusió de les notícies ha de basar-se en la veracitat, garantida pels mitjans apropiats de verificació i prova”. Basant-nos en aquest punt, a banda de l’engany de Relotius, també cal tenir present la negligència de Der Spiegel de no haver verificat degudament les seves publicacions.

Precisament, en aquest darrer codi hi trobem, en el seu primer punt, la següent declaració: “Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat ètica cap als ciutadans i la societat que s’ha de remarcar en el moment actual, en què la informació i la comunicació juguen un paper molt important en la formació de les actituds personals dels ciutadans i el desenvolupament de la societat i la vida democràtica”.

En aquest sentit, Ana Carbajosa explica la que, segurament, és la pitjor conseqüència d’un engany d’aquestes dimensions, la instrumentalització política: “Pel populisme de dretes, que considera els mitjans tradicionals fàbriques de fake news, això se seguirà utilitzant”.

L’Operació de desmitificar la veritat al periodisme

Autora: Sol Gordillo (@solgordillo_)

L’oportunitat perfecta per analitzar l’ètica de la professió va sorgir el passat diumenge 24 de febrer al programa Salvados de Jordi Évole. Aquest cop, l’edició es va despullar a si mateixa en analitzar el fals documental que es va emetre anys enrere sobre el 23-F, anomenat Operación Palace.

Jordi Évole va ser la cara visible d’un projecte fals, segons ell “un joc”, que pretenia veure les reaccions de la ciutadania presentant el cop d’Estat com una farsa per reforçar la democràcia espanyola. Les reaccions no es varen fer d’esperar. Així com alguns s’ho van prendre com una broma, per altres va ser una gran ofensa.

Enquesta 2014 per La Vanguardia. La majoria d’enquestats van opinar que el documental va ser adequat en aquell moment.

Analitzant el documental, l’equip d’Évole gaudien d’una credibilitat i serietat que els va permetre ser conscients que tenien l’atenció de milers de persones arreu d’Espanya. D’altra banda, el fet que el programa tingués fonts conegudes com Iñaki Gabilondo va ajudar a recrear un escenari encara més versemblant.

En conseqüència, la legitimitat del projecte es va posar en entredit. La Federació d’Associacions de Periodistes (FAPE) va admetre a tràmit denuncies contra el documental. L’Associació d’Usuaris de la Comunicació varen considerar cinc possibles vulneracions a l’ètica periodística:

  • Principi general 1: “El periodista actuarà sempre mantenint els principis de professionalitat i ètica continguts en aquest codi deontològic”.
  • Principi general 2: “El primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat”.
  • Principi general 4: “(…) el periodista respectarà el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge”.
  • Principi d’actuació 13: “El compromís amb la recerca de la veritat portarà sempre el periodista a informar només sobre fets dels quals conegui el seu origen, sense falsificar documents ni ometre informacions essencials, així com a no publicar material informatiu fals, enganyós o deformat”.
  • Principi d’actuació 17: “El periodista ha d’establir sempre una clara i inequívoca distinció entre els fets que narra i el que puguin ser opinions, interpretacions o conjectures, tot i que en l’exercici de la seva activitat professional no està obligat a ser neutral”.

Tanmateix, la FAPE va considerar que el programa no atemptava contra els valors ètics del periodisme, ja que tot havia estat una sàtira, amb la qual cosa no es pot considerar periodisme, i llavors s’havia de respectar “les fronteres de la imaginació, a la creativitat (..)”. Però, tot i això l’organització va contradir-se quan, tenint en compte la temàtica abordada (és a dir, l’esdeveniment del 23-F), va afirmar que els objectius del programa “podrien haver-se intentat amb procediments periodístics ajustats als seus principis deontològics”.

Évole es defensa amb la reflexió de si “una mentida pot explicar una veritat”, tot transformant-la en un joc. Aquest no és el primer cas. Ja va succeir amb Operació Luna sobre l’arribada de l’home a la lluna o Camaleó, sobre l’ (“fals”) assassinat del líder polític Gorbatxov. Les reaccions van ser diferents: operació Luna va tenir molta més acceptació popular, però sobretot pel fet de tractar-se d’una temàtica bastant intranscendent per la vida quotidiana de la gent.

Amb el darrer Salvados d’Évole, les declaracions dels participants i realitzadors van posar en evidencia la capacitat manipuladora dels mitjans de comunicació. Vegem un exemple de com és de fàcil convèncer la gent:

D’altra banda, però, atenent als principals codis deontològics com el de la FAPE, que al seu preàmbul apunta com “l’exercici professional del periodisme representa un important compromís social”, el joc queda al marge de tals definicions. Ja d’entrada, el primer punt que apareix al codi deontològic és el del respecte a la veritat. I un fals documental atempta en tota regla al primer principi. La UNESCO també ratifica al tercer punt del codi deontològic que  la informació no s’ha d’entendre com un producte, si no com un bé social. I alhora, al punt 7 s’indica el respecte a l’interès públic, a les institucions democràtiques i la moral pública.

L’especulació sobre les veritables raons d’un cop d’Estat que va fer trontollar les institucions democràtiques després d’una llarga dictadura sembla no tenir en compte aquest darrer principi. Fins i tot els propis participants com Iñaki Gabilondo es mostren reticents avui dia a proves d’aquest tarannà.

Arribats a aquest punt cal plantejar-se: fins a quin límit els periodistes tenen la potestat de transgredir les normes ètiques de la professió per aconseguir una reacció de les institucions o de la ciutadania? Sota el meu parer, el propòsit del fals documental si bé és innocu, també peca d’innecessari, ja que es pot posar en entredit la confiança amb el periodisme, encara que es tracti d’un joc.