Autor: Oriol Jové Font (@OriolJove)
“Aquest text de l’exeditor de SPIEGEL Claas Relotius ha resultat ser fals després d’una revisió en punts essencials. A més, se sospita que la cobertura completa de Relotius és una falsificació i manipulació generalitzades. SPIEGEL està treballant actualment en el cas Relotius; s’ha establert una comissió d’experts interns i externs, que investigaran els procediments i faran suggeriments per millorar els nostres sistemes de seguretat. Fins la comissió presenti el seu informe, els articles de Relotius romanen sense canvis a l’arxiu, també per permetre una investigació transparent”.
Aquesta és la nota que apareix en els articles publicats per Claas Relotius a la revista alemanya Der Spiegel. El passat desembre, la publicació va emetre un comunicat en el qual explicava que havia acomiadat el periodista després de descobrir que havia inventat testimonis i protagonistes en alguns dels seus reportatges. Relotius, de 33 anys i premiat com a millor periodista de l’any de la CNN i quatre cops amb el guardó més important del periodisme alemany, col·laborava amb el setmanari des de 2011 i ha admès la seva culpa. Feia un any i mig que l’havien contractat i el consideraven “un ídol de la seva generació”.
Der Spiegel va publicar gairebé 60 textos seus, però no va ser l’única publicació en fer-ho. El periodista també va escriure a Süddeutsche Zeitung, Frankfurter Allgemeine Sonntagszeitung, Cicero, Neue Zürcher Zeitung am Sonntag, Financial Times Germany, Taz, World, SZ, Weltwoche o Zeit Online. Alguns textos de Relotius que van ser guardonats van ser L’últim testimoni, sobre una dona nord-americana ha presenciat execucions, Cadells de lleó, sobre dos nens iraquians que van se segrestats per Estat Islàmic, o Número 440, sobre un pres de Guantánamo.
“L’impacte a Alemanya i sobre la credibilitat de Der Spiegel ha sigut brutal”
En aquests moments, hi ha una comissió d’investigació de la publicació que està treballant en el cas per intentar esbrinar l’abast del frau, comprovant totes les fonts dels reportatges de Relotius, però el procés encara trigarà mesos. Ana Carbajosa, corresponsal d’El País a Alemanya, explica a aquest Observatori que “l’impacte a Alemanya va ser brutal, i la credibilitat de Der Spiegel tardarà temps a recuperar-se i suposarà reformes internes”.
Juan Moreno, periodista freelance alemany nascut a Espanya i col·laborador de Der Spiegel, va ser qui va desemmascarar Relotius, arran d’un reportatge que havien d’escriure conjuntament. El reportatge es titulava La frontera de Jaeger i versava sobre una milícia civil nord-americana que es dedica a “caçar” refugiats a la frontera amb Mèxic. Quan Moreno va llegir el text, firmat a mitges, no li encaixaven alguns detalls i va començar a sospitar. Va posar-se en contacte amb el departament de comprovació de dades i documentació, formada per una seixantena de treballadors, i, posteriorment, amb el cap de Societat. Poc a poc, en un gran tràngol personal va anar descobrint, segons relata en un article escrit per Carbajosa a El País, que Relotius mentia.
L’ombra de Jayson Blair
Tot i que no és, ni molt menys, el primer cas de falsejament en els mitjans de comunicació, Carbajosa opina que es tracta d’un dels escàndols “més grans”. La seva explosió ha fet recordar el vell fantasma del cas, l’any 2003, de Jayson Blair, periodista del New York Times que s’inventava fonts i materials i que, a més, va plagiar la meitat dels seus articles. Alguns d’ells, a més, havien aparegut a la portada d’una de les publicacions més prestigioses del món.
Una altre cas d’enorme rellevància va ser el de Stephen Glass, que va publicar 40 articles a The New Republic. L’any 1998 es va descobrir que, d’aquestes, 27 contenien fets, fonts o cites inventades de manera total o parcial.
Com Der Spiegel o New York Times, un altre gran diari de prestigi mundial com The Guardian tampoc ha quedat exempt d’engany per part de periodistes. L’any 2016 es va saber que Josep Mayton, periodista freelance, s’hi havia intentat tretze notícies, que comptaven amb fonts que no havien parlat mai –i que fins i tot ho havien refusat–. També va caure en el parany el Washington Post l’any 1981, publicant el reportatge El mundo de Jimmy, sobre un nen de vuit anys addicte a l’heroïna. Janet Cooke, però, que havia rebut un premi Pulitzer per la peça, s’ho havia inventat tot.
Els falsos diaris de Hitler
A Alemanya també s’han recordat recentment del cas de la publicació dels falsos diaris de Hitler el 1983 per part del diari Stern. Entre altres, aquest escàndol va suposar la dimissió dels dos editors de la publicació i presó pel falsificador i el periodista que van perpetrar l’engany. Un cas sonadíssim que s’assembla, salvant les distàncies, als falsejaments de material de Diez Minutos, amb un entrevista imaginària amb Leticia Ortiz (2014) o de Cosmopolitan, amb Scarlett Johanson (2008).
Segons Carbajosa, aquest cas és molt “singular”, perquè “té la característica de la reincidència, en el temps i en diferents publicacions, i és diferent en el sentit que, ara, amb les xarxes socials, és al·lucinant que ningú se n’adonés i no se l’enxampés abans”. Cal recordar, en aquest sentit, que Relotius havia demanat que alguns dels seus articles no es publiquessin en anglès, cosa que l’hauria delatat més fàcilment.
L’extrema dreta es frega les mans
En el tesaure de l’ètica periodística de Salvador Alsius, aquest cas entra en conflicte directe amb el principi de veritat. En aquest sentit, afectaria el punt d’“elements de ficció i escenificacions”. La veritat, segons queda recollit a Los Elementos del Periodismo (2001), de Kovach i Rosenstiel, és “la primera obligació del periodisme”. De fet, el conflicte que genera un cas d’aquestes dimensions és la primera de les qüestions que recullen els principals codis deontològics de la professió.
En aquest sentit, aquest cas és contrastable amb l’article 2 del codi deontològic de la UNESCO, que diu que “la principal feina del periodista és servir el dret de les persones a obtenir informació vertadera i autèntica a través d’una honesta dedicació a la realitat objectiva”. També amb l’article 1 del codi de la FIP: “El respecte a la veritat i el dret del públic a saber la veritat és el primer deure del periodista”. El punt 2 del codi de la FAPE també recullen punts similars, dient que “el primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat”. Finalment, l’article 4 de la Resolució 1.003 del Consell d’Europa diu que “la difusió de les notícies ha de basar-se en la veracitat, garantida pels mitjans apropiats de verificació i prova”. Basant-nos en aquest punt, a banda de l’engany de Relotius, també cal tenir present la negligència de Der Spiegel de no haver verificat degudament les seves publicacions.
Precisament, en aquest darrer codi hi trobem, en el seu primer punt, la següent declaració: “Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat ètica cap als ciutadans i la societat que s’ha de remarcar en el moment actual, en què la informació i la comunicació juguen un paper molt important en la formació de les actituds personals dels ciutadans i el desenvolupament de la societat i la vida democràtica”.
En aquest sentit, Ana Carbajosa explica la que, segurament, és la pitjor conseqüència d’un engany d’aquestes dimensions, la instrumentalització política: “Pel populisme de dretes, que considera els mitjans tradicionals fàbriques de fake news, això se seguirà utilitzant”.
Deontologia Periodística 