Quan la ficció adultera l’essència del periodisme

Autor: Pedro Ruiz (@PedroRuCl_)

Dades, testimonis o la personalitat d’una persona constitueixen, sovint, les bases que inspiren les converses o entrevistes fictícies que es publiquen als mitjans de comunicació. En altres paraules, es genera una peça periodística en forma d’entrevista sense que el periodista hagi parlat realment amb l’altre interlocutor. Aquesta situació s’ha produït al suplement El País Semanal, que publicava el 17 de gener d’aquest any una entrevista fictícia a Manuel Vázquez Montalbán feta per l’escriptor Carlos Zanón.

De fet, a partir del subtítol, ja ens adonem que Zanón ens introdueix en una dimensió imaginària que dista del principi de veritat: “El muerto –va ser l’any 2003– asegura que sigue escribiendo, ríe a menudo e incluso sigue la política”. L’autor de la novel·la ‘Carvalho: problemas de identidad’ no només es permet la llicència de ressuscitar al mític detectiu creat per MVM, sinó que també reviu al seu artífex. Al cos de l’entrevista, posa en boca de Montalbán que “el fascismo que se refugió en los salones se está quitando la corbata y lanza a sus lobeznos al dominio de las calles” sobre l’actual situació política espanyola.

Dissortadament, no es tracta del primer precedent d’aquest gènere d’artificialitat que té cabuda als mitjans de comunicació. Un altre cas molt rellevant i controvertit va ser l’entrevista fictícia de la revista del cor Diez Minutos a l’aleshores Princesa Letizia Ortiz. El 22 de maig de 2014 va transcendir aquesta peça a la citada publicació amb motiu del desè aniversari de bodes amb el Rei Felip VI. Malgrat que adverteixen que és una entrevista “inventada”, la volen dotar d’un cert rigor afirmant que “recreamos con datos contrastados y testimonios fiables la conversación que podría haber tenido con nuestra revista”, no s’amaguen indicant que és un “ejercicio de osadía” i que “nos atrevemos a suponer lo que contestaría”.

Aquesta entrevista va aixecar molta polseguera, ja que el Col·legi Oficial de Periodistes de la Regió de Múrcia va presentar una denúncia a la Federación de Asociaciones de Periodistas de España. Entenien que aquesta entrevista “desprestigiava la professió” i que contravenia alguns principis deontològics. La Comissió d’Arbitratge, Queixes i Deontologia de la FAPE va determinar el 22 de juliol de 2014 que, efectivament, “no es tractava d’una bona pràctica periodística”, al·legant que podia afectar el dret a la intimitat i a la pròpia imatge de la Reina Letizia. Alguns usuaris a Twitter van ser molt irònics amb aquesta publicació:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Des de l’òptica deontològica, es vulnera clarament el principi de la veritat, sobretot pel que es refereix pels elements de fabulació que s’inclouen i perquè posa en entredit l’honestedat del periodista o autor de la peça. De fet, incompleix els articles 1 i 2 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que demanen “informar de forma acurada i precisa”. Tampoc es constata el compromís amb “la recerca de la veritat” i, contràriament al que demana el citat article 2, es difonen “dades imprecises”. També contravé els articles 1 i 5 dels Principis d’Actuació del Codi Deontològic de la FAPE, que apel·la a distingir entre “informacions i opinions, interpretacions o conjectures”, o el 4 del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística, que reclama l’execució “d’activitats verificadores i oportunes i amb imparcialitat”.

Recentment, aquest gènere ‘pseudoperiodístic’ també l’han explotat amb personalitats polítiques, especialment durant períodes de campanya electoral. És el que va fer eldiario.es pels comicis del 26 de juny de 2016, que va entrevistar falsament als cinc principals líders (Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera i Garzón), o la secció ‘Conversaciones Imposibles’ que va crear el diari El Mundo per les eleccions andaluses del 2 de desembre de 2018, amb personalitats fictíciament entrevistades com Alfonso Guerra o Teresa Rodríguez.

Un altre exemple il·lustratiu és la conversa que va publicar el 2013 el periodista Enric González a El Mundo entre els presidents John Fitzgerald Kennedy i Barack Obama, una trobada que resulta impossible.

Per a més inri, hi ha dos autors prolífics i que, per tant, són paradigmàtics d’aquest gènere fictici. Es tracta de Nahuel Maciel, que publicà algunes entrevistes fictícies a escriptors com Gabriel García Márquez al diari argentí El Cronista Universal i que, més endavant, va donar peu a un llibre que portava per títol ‘Elogio de la utopía, que desenvolupa una nova conversa amb García Márquez falsa, així com un pròleg –que també va resultar ser mentida– d’Eduardo Galeano.

L’altre exemple és el de Tommasso Debenedetti, considerat el “campió italià de la mentida”. Entre la llista de “víctimes” de Debenedetti, hi trobem el Dalai-Lama, el Papa Benet XVI, Noam Chomsky o Mijaíl Gorbachov. Mai va arribar a entrevistar-los. Qui va descobrir aquesta mala praxi de Debenedetti va ser Philip Roth, quan una periodista que el va entrevistar pel suplement Il Venerdì del diari La Repubblica li va preguntar si estava “decebut” amb Barack Obama. Roth ho va desmentir, i va negar que hagués dit en una entrevista –que no havia fet– al diari Libero on deia de l’expresident nord-americà que li semblava “antipàtic” i “ineficient”. En una entrevista al diari El País, aquest inventor d’entrevistes arguïa que la seva idea és “ser un periodista cultural seriós i honrat”, però que “la informació d’Itàlia està basada en la falsificació” i que ell només ho fa per “poder publicar i jugar fins al final per a denunciar aquest estat de coses”.

Aquest model de fabulació i banalització troba un gran aliat en el terrorífic lema de “no deixis que la realitat t’espatlli un bon titular”. Un dels deures de la professió és precisament ser estrictament veraços i tenir com a eina de treball la realitat per explicar-la tal com és. En tant que un dels principals agents de creació d’opinió pública, el periodisme hauria de preferir que l’espatllés. Vivim una realitat molt complexa i que ens qüestiona com a dotadors d’informació com per perdre’ns en elements propis de la ficció. Això, a parer meu, millor deixem-ho al món del cinema, de les sèries o les novel·les. Un crossover entre periodisme i literatura fictícia desmunta els pilars de l’ofici. Sense veritat, s’obstrueix una de les vitals vàlvules cardíaques del periodisme.