Categoria: sexisme

Els mitjans que perpetuen el masclisme a l’esport

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Alex Hernández (@AlexHernandez_4)

L’esport i les dones. Una combinació que hauria de produir-se amb total naturalitat i hauria d’estar incorporada en l’imaginari col·lectiu de tota la societat. Fixem-nos, però, que he hagut de construir la frase en condicional, ja que realment estem encara lluny de deixar enrere aquests estereotips que vinculen l’esport als homes i que provoquen que les dones no tinguin les mateixes oportunitats dins d’aquest món.

Assimilant que es produeixen aquestes situacions a la societat, cal preguntar-se qui i com pot aconseguir que aquesta tendència canviï. Hi ha una resposta que sembla evident: els mitjans de comunicació. No hi ha cap altre “poder” amb capacitat d’arribar a més gent i de reconstruir els idearis que predominen a la societat. Això, però, és la teoria. Una teoria massa idealista. Com es mostrarà al llarg d’aquesta anàlisi, els mitjans de comunicació (especialment els més importants) no contribueixen a millorar la situació. Més aviat al contrari.

A Espanya hi ha quatre grans diaris esportius: Marca, As, Mundo Deportivo i Sport. A banda de caracteritzar-se per fer informació relacionada amb el futbol, tots quatre mitjans ho fan per un aspecte molt negatiu: fan informació masculina. El 99% de les seves notícies tenen a veure amb esports practicats per homes. Les dones queden en un segon (o tercer) pla. El primer cap de setmana de març vaig realitzar una anàlisi per veure quantes notícies sobre esport femení publicaven al llarg del dissabte i del diumenge (quan hi ha més activitat esportiva). A l’As en vaig trobar un total de 6, al Marca 4, a l’Sport 8 i al Mundo Deportivo 0 (sí, zero). En total, en tot un cap de setmana es van publicar 18 notícies sobre esport femení. En comparació amb totes les notícies que es realitzen en un cap de setmana, la quantitat és ínfima. A tot això, cal sumar-hi el fet que la diversitat de notícies és nul·la. A l’As, per exemple, la majoria parlaven sobre un mateix tema. En aquest cas, la selecció espanyola femenina.

Una de les notícies que més em va cridar l’atenció va ser una del diari Sport. La notícia es titulava “La Balón de Oro Ada Hegerberg no jugará mundial”. Una notícia d’absoluta rellevància perquè la millor futbolista del món no participarà en la competició més important del món. Doncs no. La informació no apareixia com un element principal de la pàgina web, sinó que quedava difuminada entre altres notícies. Preocupant. Us imagineu que Messi no participés en una Copa del Món? Seria notícia mundial durant mesos i mesos. Però Hegerberg és una dona i “no interessa” donar-li visibilitat.

El problema, però, és que això no acaba aquí. No només es menyspreen els mèrits esportius de les dones, sinó que quan es parla de dones es fa en un to sexista i extraesportiu. Blogs com TikitakAS (de l’As) o otromundo (de Mundo Deportivo) contribueixen a aquesta estereotipzació. Per què en aquests diaris han d’aparèixer informacions com “El elegante desnudo de Dulceida” o “Las 40 mujeres más famoses que sigue Cristiano en Instagram”? Això és sexisme pur i dur.

Totes aquestes accions van en contra dels principis que s’estableixen a la guia Hablamos de deporte: en femenino y masculino, publicada pel Consell Superior d’Esports. A l’article 5.4 de la guia es determina que “cal evitar els prejudicis sexistes i els estereotips recomanats al gènere femení”. Es recomana, per exemple que no es tractin temes extraesportius referents a les dones. Aquesta guia, a més, explica que en cas de dubte, el millor és utilitzar la regla de la inversió, és a dir, canviar el sexe de referència per veure si la informació tractada és adient.

D’altra banda, en els principals codis deontològics nacions i transnacionals també s’estableix la importància de no discriminar per raons de sexe. A l’article 12 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya es requereix “actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creença o extracció social i cultural”. En la mateixa línia, els codis d’institucions com IPSO o la Nation Union of Journalists es diu “cal evitar referències pejoratives respecte al gènere” o que “no s’ha de produir material que provoqui odi o discriminació en matèries de gènere”.

I ja no parlem de l’ús del llenguatge. Majoritàriament es fa referència a “la dona de…”, “la representant de…”. La dona mai pren importància per si mateixa. Amb aquest fet no s’aconsegueix complir, ni de lluny, una de les recomanacions que s’estableixen en la guia Deportes y mujeres en los medios de comunicación, també del CSD. A l’article 2.7 es precisa que “s’ha d’utilitzar un llenguatge inclusiu que visibilitzi a les esportistes (…) i eliminar el vocabulari sexista”.

El 8M tothom és feminista

El 8 de març, els mateixos mitjans esportius que ignoren les fites de l’esport femení durant l’any, agafen la bandera lila i s’alcen com els principals defensors del feminisme. El color lila predomina a les seves pàgines i, aquest dia sí, les principals notícies del dia són relatives a dones i esport. El diari Sport, per exemple, publicava en la portada del dia (i també a la pàgina web) una peça que es titulava “Las mujeres del Barça”. El problema, però, és que aquestes notícies es publiquin un dia concret i no amb la regularitat necessària.

FOTO 5.1
FOTO5

En la mateixa línia, a les pàgines web dels diaris Marca i Mundo Deportivo es podien llegir entrevistes a periodistes com Natàlia Arroyo, conèixer les nutricionistes dels equips de primera o llegir un munt de notícies sobre esport i dones sota l’epígraf “8M” o “Día de la mujer”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els mitjans, doncs, tenen una feina enorme per canviar el seu enfocament de la informació esportiva. Es tracta d’incorporar definitivament les dones dins l’esport i naturalitzar-ho. Una recomanació que podria resumir tot aquest article es troba a la mateixa guia de Deportes y mujeres en los medios de comunicación. Al primer article “es recomana augmentar quantitativament la representació de l’esport practicat per dones, tant en els informatius i programes esportius com a les retransmissions”. Si un partit entre l’Atlètic de Madrid i el Barça de Lliga Iberdrola emplena el Wanda Metropolitano amb 60.739 i bat un rècord mundial, se li ha de donar el ressò que mereix. Cal eliminar la idea “d’esport femení”. Al cap i a la fi és esport, ni més ni menys.

Niñas no madres: la falta de ética es el peor enemigo del periodismo

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Helena Morera (@heleni_md)

El periodismo conlleva derechos, deberes, libertades y responsabilidades. Por lo que es imprescindible que el periodista actúe con consciencia sabiendo que su trabajo tiene un compromiso con la sociedad. Esto sería lo normal y deseado. Sin embargo, el machismo y el sexismo siguen muy presentes en el día a día y en los medios de comunicación.

Caso de La Nación

El 1 febrero de este mismo año, el diario argentino La Nación publicó un editorial muy controvertido donde se hacía claramente apología de la violación a menores. El editorial no iba firmado por nadie, pero tampoco es extraño, ya que estas piezas casi nunca están firmadas. De hecho, tal y como comenta el periodista Juan Luis Sánchez del diario.es, muchas veces los editoriales son usados como herramienta política del director del diario para mostrar su ideología respecto a un hecho. En este caso, el tema es bastante polémico, el titular del cual es “Niñas madres con mayúsculas”.

El editorial escribe desde una perspectiva subjetiva conservadora, de dos niñas embarazadas a raíz de una violación. No obstante, quien fuere que escribiera este editorial o permitiría su posterior publicación no criminaliza la violación, sino que alaba “el instinto natural de las mujeres” por seguir adelante con los embarazos. Estamos hablando de niñas de entre 12 y 13 años.

La publicación causó gran revuelo en Argentina y muchos diarios se hicieron eco de la falta de ética y profesionalidad del medio. Gran parte del equipo del diario protestó en contra del editorial y mostraron su rechazo bajo el hashtag de #niñasnomadres en Twitter. Asimismo, la Comisión Interna del periódico reconoció que “una niña embarazada, es una niña violada”, remarcando que los editoriales son fruto de la opinión de los ejecutivos del rotativo, en ningún caso de los trabajadores de este.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Expertos en el tema también quisieron dar su opinión y sumarse a las críticas. La psicóloga María Zysman admitió que el editorial es peligroso porque transmite una idea falsa sobre las niñas y la maternidad. Según fuentes del Ministerio de Justicia y Derechos Humanos de Argentina, en los últimos años se han atendido más de 5.000 casos de abuso sexual, y de estos, un 65% eran menores.

Errores deontológicos

Todo el editorial está basado desde una visión conservadora, religiosa, sexista, paternalista y pro-vida, sin tener en cuenta la salud y la vida de las menores. El autor del texto intenta justificar la violación porque eso ha conllevado un embarazo y es “una oportunidad para crear vida”. No es ético, ni moral, ni buen periodismo apoyar un delito que deja secuelas irreparables en las víctimas.

El autor del texto le quita importancia a la violación con palabras como “apoyo a las mamás, tanto si fueron deseadas o causadas por una violación (…) nada importó a estas niñas salvo conservar a sus hijos”. Unas palabras que rozan la falta integridad moral. Según el código deontológico de Aldeas Infantiles, es tarea del periodista hacer denuncia social sobre casos donde se hayan vulnerado los derechos de los niños y estos hayan sido víctimas de injusticias. En este caso, esto no se ha respetado y se ha banalizado una realidad traumática.

Además, el editorial repite los patrones de violencia sistémica contra las mujeres, sexualizándolas y tratándolas como un simple objeto. De hecho, las declaraciones controvertidas no cesan. “Resulta admirable y emocionante ver desplegarse el instinto materno” y “admiración por las niñas madres”. No es ni admirable, ni emocionante ver como dos niñas deben ser madres porque han sido violadas, y que encima el periodismo, que se supone que tiene que proteger a las víctimas, lo alabe. Esto no es periodismo, es vergüenza.

Al tratarse de un tema sobre dos menores de edad, es necesario proteger su privacidad. Tal y como promulgan los principales códigos deontológicos como el Colegio de Periodistas de Catalunya en su artículo número 11, los menores no deben ser ni entrevistados, ni fotografiados porque puede causar una intromisión innecesaria. Los nombres de las niñas no se mencionan, pero sabemos la inicial de una de ellas. Algo totalmente fuera de lugar. El apartado E del punto 4 del código deontológico de la FAPE comenta que el periodista debe prestar atención a los casos donde haya menores envueltos y, ante todo, respetar su intimidad.

De igual manera, aparece una imagen de una niña tapándose la cara, lo cual es prescindible, aunque su rostro no se pueda ver. Así como expresa la Guía para el Tratamiento de violencia de género del Consejo Audiovisual de Andalucía, no es ético mostrar imágenes sensacionalistas que solo promuevan la morbosidad.  

En vez de denunciar al violador, el autor culpa a otras mujeres de que la niña esté embarazada. Primero a una tía de la pequeña por haberla dejado sola y segundo, a las mujeres que pelean por un aborto seguro, legal y gratuito. Está responsabilizando a otras mujeres de un acto que cometió un hombre. Según el punto 28 del Protocolo de actuación periodística del Gobierno de Cantabria, hay que evitar comentarios que responsabilicen de la violencia de género a una mujer, porque el único responsable es el agresor. La Fundación Mujeres de Argentina comenta que el periodismo no puede defender a un agresor, siendo muy precisos con el lenguaje usado. En este caso, no se puede decir que “la niña es valiente por seguir adelante con el embarazo”, hay que decir que la niña fue violada, dejando claro quien es el verdadero culpable.

Otro elemento preocupante es que en ningún caso habla de la violación como la causa del embarazo de las niñas. Sino que opta por criminalizar el movimiento de los pañuelos verdes a favor del aborto: “tristeza para las abuelas abortistas que felizmente no lograron su criminal propósito”. La violencia de género, los abusos y las agresiones sexuales son un problema social agravado, que debe ser erradicado con la ayuda del periodismo para concienciar a la sociedad. Por todo esto, el periodismo debe ser preciso, precavido y cuidadoso cuando habla de estos temas tan sensibles.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Si nos fijamos en el punto 9 de la Guía para el Tratamiento de Violencia de género del Consejo Audiovisual de Andalucía, nos dice que un periodista no puede propagar ideas sin fundamento, basándose en su opinión. El objetivo de este editorial ha sido infundir mensajes falsos que corrompen el gran problema de la violencia de género. Pero, el periodismo debe proteger los derechos de los ciudadanos. Todas las informaciones, interpretaciones y opiniones deben hacerse des del máximo respeto y veracidad, porque sino deja de ser periodismo.

La Nación debe plantearse si quiere seguir dando visibilidad a opiniones que criminalizan y agreden a las mujeres o quiere empezar a hacer buen periodismo otra vez. La credibilidad de un medio es imprescindible, pero lo más importante, es dar a los ciudadanos una información veraz, plural y feminista, alejada de estereotipos de género.

 

Les males praxis de TV3 en les notícies sobre violència de gènere

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Eva Jou (@evajp98)

Fa escassos dies TV3 anunciava des de la mateixa emissora que des dels Telenotícies s’informarà amb perspectiva de gènere. Aquesta mesura fa referència a un ampli ventall d’aspectes com ara augmentar la presència de les dones als mitjans o ser més curosos amb la terminologia i la paritat. Però no només això. Una altra qüestió que va implícita amb la voluntat d’informar amb perspectiva de gènere té a veure amb la violència masclista. En aquest sentit, la nova mesura pretén centrar el focus en l’home com a agressor i no pas en la dona com a víctima. En reiterades ocasions la cadena havia estat duent a terme aquesta praxis a la inversa. Aquest fet, doncs, ha denotat i transmès l’atribució d’una certa culpabilització i responsabilització a la víctima. Per dur a terme l’anàlisi d’aquesta mala praxis s’utilitzarà el Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Guia per al tractament informatiu de la violència de gènere.

Un dels errors més generalitzats que es preveu canviar amb la nova mesura és la utilització del terme mortes quan del que es vol parlar és de les dones assassinades per violència masclista. Per exemple, en una notícia del 6 de juny de 2010 s’explica que una dona ha mort apunyalada a mans del seu marit. Falta rigor i precisió en el llenguatge, ja que es tracta d’un assassinat, no pas d’una mort natural. Un altre terme que ha estat confús durant anys és el de violència domèstica. De fet, s’utilitza en aquesta mateixa notícia. No són casos de violència domèstica, sinó que són casos de violència masclista o de gènere. És important destacar la distinció d’aquests dos termes, ja que la violència domèstica fa referència a qualsevol acte de violència física o psicològica exercida per qualsevol membre de la família, sobre qualsevol altre membre de la família. En canvi, la violència masclista o de gènere, fa referència estrictament a la violència exercida per l’home cap a la seva parella, dona. En el cas de la terminologia, doncs, es podria parlar d’una violació del primer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya segons el qual cal “informar de manera acurada i precisa”. En aquest sentit, el periodista té l’obligació “d’acostar-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible”. També viola el segon principi de la Guia per al tractament informatiu de la violència de gènere. Segons aquest, cal evitar missatges que puguin “insensibilitzar” la societat, concretament titulars com “una víctima més”. A més, segons el segon principi, “les víctimes no moren, les maten”.

Així doncs, quan el llenguatge utilitzat no és l’adequat, el missatge que es vol transmetre queda esbiaixat i no es pot qualificar ni de rigorós ni de precís.

Més enllà de la confusió dels termes, un altre aspecte fonamental per al bon tractament amb perspectiva de gènere és l’enfocament de la notícia. En aquest sentit, a les notícies emeses per TV3 els manca rigor informatiu, ja que ometen una part del relat a causa de l’enfocament escollit. El centre de la notícia sempre és la víctima com a responsable d’haver de demanar ajuda com a conseqüència de la situació que està patint. A tall d’exemple, en una notícia del 22 de juny de 2010 es parla sobre cursos d’autodefensa per a dones. En aquesta entrevisten una víctima de violència de gènere i proposen com a solució a la violència masclista els cursos d’autodefensa per a dones. Busquen preparar-les perquè se sàpiguen defensar davant d’aquesta situació. En aquest sentit, s’està transmetent la sensació que és la dona qui ha de demanar ajuda i qui ha d’acabar amb una situació provocada per l’agressor. L’any 2011 es repeteix una praxis similar. Parlen sobre la Línia d’Atenció a les Dones en situació de violència de gènere. Expliquen que si se senten maltractades poden trucar al telèfon i sempre hi haurà algú a l’altra banda del fil per atendre-les. Està bé que es faci difusió d’aquestes iniciatives, però s’hauria de centrar més el focus en l’ajuda cap als agressors, ja que són els desencadenants d’aquestes situacions.

El mateix passa en una notícia de l’any 2013. Es parla de l’Oficina dels Mossos d’atenció a les víctimes. Expliquen com les dones que hi contacten refan la seva vida, entre d’altres. Totes aquestes iniciatives són necessàries per ajudar les dones i se n’ha de fer difusió. Però si des dels mitjans de comunicació es tractés la violència masclista com un problema psíquic de l’agressor, que ha de resoldre ell, potser hi hauria menys víctimes o si més no, des dels mitjans no se’ls estaria atribuint la responsabilitat que són elles les que han de demanar ajuda. El dia 25 de novembre de 2011, coincidint amb el Dia Internacional contra la violència de gènere, TV3 aprofita per fer una entrevista a una psicòloga especialitzada en temes de la dona i l’adolescència. Explica que fa tallers de prevenció amb dones que pateixen violència de gènere, però no es fa referència en cap cas a la prevenció que s’ha de sotmetre l’home perquè no esdevingui agressor. Es dóna a entendre que és la dona qui ha de vigilar. El mateix passa l’any 2014. TV3 fa una entrevista en què es vol explicar com identificar i com combatre la violència de gènere. És una entrevista que va totalment enfocada a la prevenció de cara a la dona, perquè s’adoni de la situació que viu i hi posi remei.

Des d’un punt de vista deontològic, parlar de les víctimes de violència de gènere com a persones que es troben en un problema que han de resoldre i no fer, en cap cas, referència als agressors és ometre part del relat. Per tant, de nou, s’està violant el primer principi del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, segons el qual els mitjans han d’informar de manera “acurada i precisa acostant-se a la realitat dels esdeveniments amb la màxima fidelitat possible”.

Un altre aspecte que es vol canviar des de la CCMA en el tractament de la informació sobre violència de gènere és el fet d’ensenyar la imatge del personal d’emergències traient de casa el cos de la dona assassinada. Aquesta praxis es duu a terme, com a mínim, en una notícia de l’any 2011. Segons l’article nou del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, es tracta d’una mala praxis perquè no respecta la dignitat ni la privacitat de la dona assassinada per violència masclista ni la del seu entorn. A més, cau en el sensacionalisme i en el morbo. Amb la nova mesura, TV3 té la intenció de no repetir aquesta mala praxis. A més, també viola el principi quatre de la Guia per al tractament informatiu de la violència de gènere, segons el qual no s’han de transmetre “dades o imatges íntimes o escabroses”.

No és fins l’any 2018 en què es troba un clip del Telenotícies Migdia en què el focus se centra en els agressors. Aquests expliquen la situació que els ha portat a maltractar les seves parelles com un problema seu que els ha fet actuar malament. Però només és un de sol.

Són minoritaris els continguts que es generen focalitzats en l’agressor com a factor problemàtic de la situació versus els continguts generats en què és la víctima que té un problema i ha de demanar ajuda. Fugint de l’àmbit de les notícies i fent un petit incís al món de la publicitat– que al cap i a la fi els anuncis que s’emeten estan sotmesos a la mateixa línia editorial que les notícies-, és molt diferent veure anuncis en què apareix una dona apallissada expressant que té un problema i que no sap a qui ha de recórrer per sortir d’aquesta situació, que veure un home maltractant la seva dona i admetent que té un problema, que les seves actituds en suposen un altre i que ha de demanar ajuda. L’enfocament d’aquests dos possibles anuncis pot tenir conseqüències ben diferents. I això és totalment extrapolable al contingut informatiu.

Naturalment, des dels mitjans, s’ha de continuar proporcionant eines que puguin ajudar les víctimes a sortir de la situació. Se’n diu informació de servei. Tot i això, convé apostar més fort en emetre notícies i publicitat centrant el focus en la problemàtica dels agressors, que són qui generen la violència. Des d’un punt de vista deontològic, s’estarà aportant més rigor al relat, ja que s’estaran plantejant les diferents cares d’una mateixa realitat. Des d’un punt de vista sociològic, potser, es contribuirà des del periodisme a canviar la visió esbiaixada sobre la violència de gènere.

El sexismo y los estereotipos, los grandes enemigos del periodismo de calidad

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Julia Borges Cervera (@juliabcervera)

Alexandria Ocasio-Cortez se ha convertido, en los últimos meses, en un claro centro de la política -y de la prensa- estadounidense. Con 29 años, la legisladora ha pasado a ser la mujer más joven en ingresar en el Congreso de los Estados Unidos, adonde ha llegado con ansias de revolucionar el sistema establecido. Ocasio-Cortez es de origen puertorriqueño, aunque nacida en el Bronx, y fehacientemente demócrata y progresista. De manera que, en este sentido, ha tenido que hacer frente a lo que -desgraciadamente- aún siguen siendo hándicaps a la hora de alcanzar el éxito: ser mujer, latina y de poder adquisitivo medio/ bajo. Además, dadas las circunstancias actuales, habría que añadir un cuarto obstáculo: combatir la arraigada masculinización del terreno político, liderado por la misoginia del presidente Donald Trump.

Los medios de comunicación no tardaron en hacerse eco de la imagen que surgía alrededor de la nueva congresista, que en cuestión de meses alcanzó más de 2 millones de seguidores en Instagram (@ocasio2018). De hecho, han sido los propios periodistas quienes han ayudado a crear la figura mediática de Ocasio-Cortez, tal y como ha pasado con muchos otros políticos, como fue el caso de Trump, sin ir más lejos. Sin embargo, no todas las coberturas acerca de Ocasio-Cortez han seguido la misma línea. Parece que al periodismo también le cuesta dejar atrás el trato desigual de género.

Antes de que ganara las primarias del partido demócrata en el Bronx el 17 de junio del año pasado, los medios de calidad estadounidenses apenas habían hablado de Ocasio-Cortez, mientras otros “feministas” sí lo habían hecho. Por ejemplo, fue el día de su victoria la primera vez que The New York Times le dedicaba un perfil así como noticias con titulares significativos.

Sin embargo, al leer la segunda noticia hay un hecho que llama la atención. Desde el inicio de la misma se hace alusión constante al nombre de Joseph Crowley. ¿Es esta reiteración necesaria? Teniendo en cuenta que es Ocasio-Cortez la ganadora de la elección, debería ser ella misma la protagonista de la pieza. No obstante, no se cita a la congresista hasta el segundo párrafo, donde se le introduce de la siguiente manera:

Mr. Crowley was defeated by a 28-year-old political newcomer, Alexandria Ocasio-Cortez, a former organizer for Bernie Sanders’s presidential campaign… / The last time Mr. Crowley, 56, even had a primary challenger, in 2004, Ms. Ocasio-Cortez was not old enough to vote.

¿Cómo podemos luchar contra la igualdad de género si los medios no están preparados para ello?

Pero Ocasio-Cortez ha tenido que hacer frente a episodios aún más incómodos, en los que los profesionales de la información han olvidado -esta vez, por completo- las bases de la deontología periodística. Es el caso de Eddie Scarry, periodista del diario conservador The Washington Examiner, quien publicó el siguiente tuit haciendo referencia a la vestimenta de la congresista:

Lo eliminó al poco tiempo de haberlo publicado debido al aluvión de críticas que recibió. Sin embargo, el daño ya estaba hecho. ¿Puede un periodista expresar libremente su opinión en las redes sociales? Sí, pero siempre desde el respeto, puesto que la voz del periodista es relevante en todas las plataformas. No importa que no nos encontremos en un artículo del Washington Examiner. La tolerancia y el respeto es esencial ante toda información y opinión. Varios puntos acerca de esta publicación entran en conflicto con las bases de la ética periodística. Se mencionan a continuación.

  • El simple hecho de que Scarry se dirija a Ocasio-Cortez usando el término girl demuestra una total desconsideración hacia su persona, así como una falta de respeto. Desde luego, no parece la manera adecuada de hablar acerca de la mujer más joven del Congreso.
  • Además, se incita una verdadera discriminación de género. Cada cual tiene derecho a vestir como quiera sin tener que ser objeto de burla. Las mujeres son, una vez más, las que más críticas reciben en este sentido, fruto del sexismo aún existente en muchas partes de la sociedad.
  • Eddy Scarry expresa un juicio de valor injustificado que alimenta los estereotipos sociales. Transmite el mensaje de que la vestimenta es un reflejo de tu trayectoria, cuando no tiene por qué ser así.
  • Por último, la foto usada se encuentra muy lejos de cumplir ninguna función informativa. Su difusión, acompañada de dicho texto, no parece nada ética. Así respondió la congresista al tuit del periodista:

 

Al revisar los principios de la ética periodística, así como los códigos deontológicos de distintas organizaciones, tanto nacionales como internacionales, puede comprobarse la mala praxis periodística que se presenta en este caso:

Análisis deontológico del tratamiento mediático al caso ‘El Rey del Cachopo’: Una lucha contra el periodismo machista

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Mari Milena Villena (@marymvillena)

Los medios de comunicación son instrumentos responsables de la formación de una opinión pública con perspectiva de género. Estos deben reeducar a la sociedad dentro de una estructura de comportamiento alejada del androcentrismo. El trabajo anual de medios online como Pikara Magazine Online u Origen, Observatori Regular per la Igualtat de Gènere en noticiaris permite afirmar que el trato que el periodismo da a la violencia machista está muy lejos de ser el ideal.

Fuente: Getty Images

El caso ‘El Rey del Cachopo’

El empresario César Román fue acusado en noviembre de 2018 de matar a su novia, Heidi Paz. Este hombre es presunto culpable por haber mutilado a Heidi e introducido sus restos en una maleta que, posteriormente, habría intentado quemar en una nave industrial. A continuación, paso a analizar algunas de las noticias que diversos medios de comunicación locales y nacionales han realizado con el fin de cuestionar la ética profesional de los mismos:

 Errores deontológicos

  • Pseudónimo: Todos los rotativos analizados mencionan a César Román bajo el pseudónimo de ‘El Rey del Cachopo’. Una práctica recurrente que no sólo protege al presunto culpable, sino que desprotege a la víctima y deposita todo el protagonismo sobre ella.
  • Asunto político: ARA publica la pieza en el apartado ‘Sociedad’. La violencia de género es un problema estructural que no debería ser tratado como un suceso aleatorio equiparado a tantos otros.
  • Humanización: El País relata una noticia la cual busca humanizar al presunto culpable a través de testimonios parciales como el dueño del restaurante en el que Román trabajaba: “Rafael Luján era puntual, limpio, ordenado. […] Un tipo corriente, expansivo y charlatán”. [El empresario César Román estuvo meses oculto bajo la identidad de Rafael Luján]
  • Culpabilización: El Mundo publica una pieza inapropiada que pone el foco en la víctima con un titular que culpa a Heidi de lo acaecido: “La novia del Rey del cachopo le tiró el anillo a la cara cuando éste le pidió matrimonio”.
  • Sensacionalismo: ABC continúa dando protagonismo al ya culpable una vez este ha ingresado en prisión. El rotativo de Rubido presenta una noticia sin valor informativo donde se dice que Román desea seguir trabajando como cocinero en prisión.

Ética periodística

En tanto que la figura femenina forma parte de un grupo social desfavorecido y la violencia de género es una materia de especial sensibilidad social, los principios de justicia y responsabilidad deberían ser respetados a la hora de tratar noticias como la expuesta anteriormente. El artículo 33 del Código Deontológico Europeo de la Profesión Periodística establece que los medios deben rechazar toda discriminación por razón de sexo a cualquier minoría socialmente marginada, en este caso la mujer. En la misma línea, el código deontológico del Col·legi de Periodistes de Catalunya informa en su anexo D de la obligación de todo medio de impedir la emisión sin control de mensajes en línea sexistas. Por ello, a continuación, paso a justificar los errores deontológicos encontrados con anterioridad a partir de su regulación correspondiente:

Ara: Asunto político. El manual de estilo para el tratamiento de la violencia machista y el lenguaje inclusivo en los medios de comunicación de la Unió de Periodistes Valencians dice en su punto 1: Ubicación en la sección política. Se trata de un asunto de dimensión social y política y hay que ubicarlo en esta sección o en otras de marco territorial […]. No se tendría que poner en las secciones de sucesos o sociedad.

El País: Humanización. El manual de estilo para el tratamiento de la violencia machista y el lenguaje inclusivo en los medios de comunicación de la Unió de Periodistes Valencians dice en su punto 14: El vecindario y la familia no son necesariamente una fuente solvente y acreditada. Los testimonios poco o nada calificados del vecindario no ayudan nada a entender, […] desde la proximidad condicional la opinión ciudadana.

El Mundo: Culpabilización. La guía para el tratamiento informativo de la violencia de género del Consejo Audiovisual de Andalucía establece en su punto 11 lo siguiente: Ayuda y protege a las víctimas. […] No es un personaje público. Su vida privada tampoco debe serlo.

ABC: Sensacionalismo. El Código para el tratamiento informativo de la violencia de género de la Junta de Castilla y León establece en su punto 7 que se debe: Evitar el uso de imágenes o recursos narrativos sensacionalistas o morbosos.

El tratamiento periodístico a los casos de violencia de género acarrea otro problema deontológico que sería interesante tener en cuenta: la presunción de inocencia. El artículo 5 de los principios generales del código deontológico de la FAPE establece la obligación del periodista de mantener como inocente al sujeto hasta que se demuestre lo contrario, evitando la publicación de información innecesaria que se adentre en la vida privada de la persona y ponga en peligro su identidad, especialmente cuando se hable de delitos contra la libertad sexual. Los cuatro diarios analizados respetan lo explicado, dado que han hecho referencia a Román en calidad de presunto culpable evitando la creación de lo que se conoce como juicio paralelo. Ejemplo de ello es la noticia del ARA en la que se emplean los términos “presunto autor de la muerte de” y “presunto asesino”.

 

El control polític en mitjans locals

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Natàlia Puigtió (@nataliap54)

La pràctica periodística es desenvolupa en un context on les empreses mediàtiques es veuen limitades per certs condicionaments.  Els codis deontològics deixen molt clar que el periodisme ha de ser lliure i s’ha de desenvolupar sense cap tipus d’interferència. La FAPE, per exemple, estableix que “per garantir la necessària independència i equitat en el desenvolupament de la seva professió, el periodista haurà de reclamar el dret i el deure d’oposar-se a qualsevol intent evident de monopoli o oligopoli informatiu que pugui impedir el pluralisme social i polític” (art. 2.1).

El control polític és una de les influències que s’exerceixen sobre els mitjans. Tanmateix, cal tenir clar que aquest tipus de pressió no és exclusiva dels grans mitjans, sinó que en el món local també hi trobem exemples.

El 19 de gener de 2018, el mitjà local Tàrrega Televisió va publicar una notícia sobre el conflicte entre l’Ajuntament de Tàrrega i l’entitat AGRAT, l’encarregada, en un principi, d’organitzar la festa de carnaval en aquesta població. Segons l’Ajuntament, el programa presentat per l’associació contenia elements masclistes, ja que banalitzava la figura de la dona. Tanmateix, l’AGRAT va defensar que  això no era cert, ja que justament pretenia dotar la festa d’un caràcter feminista i alliberador.

Tàrrega TV és una televisió online de Tàrrega que va néixer el febrer de 2012 i que sempre ha estat de titularitat privada. A més, des de juny del 2013, forma part de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya. Enmig del conflicte, aquest mitjà va publicar un article amb el següent titular:

Titular publicat per Tàrrega TV

Si analitzem aquest titular, veiem que s’assumeix que l’Ajuntament té la raó i que el programa conté aquest tipus de continguts quan no tothom pensa així. Si continuem llegint tot l’article, veiem que en cap moment es parla de quina és la posició de l’associació, simplement es transmet l’opinió de la unitat política sense posar-la entre cometes ni atribuir-la al govern local, sinó utilitzant les paraules de l’equip de govern com si fossin les del mitjà. Així doncs, tot l’article sembla simplement una reproducció del missatge de l’autoritat local, una nota de premsa escrita pel mateix ajuntament, i no un article fet per un mitjà privat que prèviament ha contrastat, analitzat i verificat la informació.

“El periodista ha de defensar el dret a la informació davant de qualsevol restricció a la transparència exigida per l’interès públic, especialment quan les fonts són administracions i organismes oficials”, estableix el criteri 6 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Podem concloure, doncs, que l’article denota una manca de llibertat, ja que Tàrrega TV ha publicat el missatge institucional sense verificar ni contrastar les dades provinents de les fonts oficials.

Seguint amb aquesta idea, podem observar que, com que no es contrasta la informació amb una varietat de fonts, també es falta al principi de veritat. Com bé inclou el principi d’actuació de la FAPE “s’han de contrastar les fonts i donar l’oportunitat a la persona afectada d’oferir la seva pròpia versió dels fets” (art. 3.1). En aquest cas, el mitjà no va donar veu a l’associació afectada per les crítiques de l’ajuntament.

Els periodistes han de “consultar totes les fonts disponibles per transmetre al públic aquella veritat invocada”, apunta en l’article 2 la UNESCO. Seguint aquest criteri, Tàrrega Televisió hauria d’haver contrastat la informació oficial, no només amb la posició de l’associació, sinó amb altres fonts externes, com les altres forces polítiques del ple, contràries a la decisió de l’equip de govern, o també amb experts en igualtat de gènere. Així doncs, no es va emprar un ampli ventall de fonts per poder proporcionar una visió completa i lliure de biaixos dels fets.

Per altra banda, com ja he mencionat, en cap moment s’explica quina ha estat la reacció de l’associació AGRAT. Així doncs, veiem com clarament s’ataca el principi de justícia, ja que no s’exposen tots els punts de vista relacionats amb el tema tractat en la notícia.

Dins del principi de justícia, la FIP remarca en el seu setè article que el periodista “ha de fer el màxim per evitar fomentar discriminacions de raça, sexe, orientació sexual, llengua, religió, política o altres opinions i origen nacional o social.” Tots els mitjans han de ser conscients que quan publiquen una notícia, estan generant una consciència social. Tàrrega TV, en publicar aquest article, pot arribar a provocar confusió entorn la lluita feminista i provocar que la població la malinterpreti.

Tàrrega TV va donar per suposat que el programa de carnaval incloïa comentaris masclistes i banalitzava la dona. Tanmateix, tant l’Institut Català de la Dona com altres entitats feministes han defensat que valoren “molt positivament que Tàrrega organitzi un Carnestoltes feminista i apoderador per a les dones i la seva sexualitat.” Aquest mitjà, doncs, hauria d’haver donat veu a organitzacions i experts que haguessin ajudat a fer una millor cobertura d’un tema d’especial sensibilitat social com és la desigualtat de gènere.

Si comparem el tractament d’aquesta informació amb el tractament que han fet altres mitjans, veiem com la notícia s’hauria pogut publicar d’una manera molt més èticament correcta.

La Vanguardia titula i subtitula la notícia així:

Títol i subtítol publicats per La Vanguardia

En posar la frase “banaliza la figura de la mujer” entre cometes, s’entén que es fa referència a l’opinió de l’Ajuntament de Tàrrega. A més, en el subtítol es parla de la posició de l’associació, donant així l’altre punt de vista i complint el principi de justícia.

Per altra banda, el diari ARA presenta els següents titular i subtítol:

Títol i subtítol publicats pel diari Ara

En el cas de l’ARA, es parla de polèmica i d’acusacions, tampoc es dóna l’opinió de l’equip de govern com a única i vertadera. En el subtítol, a més, es parla de desacord. Cal tenir en compte que estan tractant el cas enllaçant-lo amb la polèmica de Terrassa. Per aquest motiu, en el titular, no es donen els punts de vista concrets i es tracta el tema de manera més general.

Si analitzem el contingut dels articles d’ambdós diaris catalans, veiem com es tracten les posicions dels dos bàndols i com, en tot moment, es posen entre cometes tant les opinions de l’Ajuntament com les de l’associació AGRAT.

Tanmateix, podem veure que en cap dels 3 articles publicats s’ha donat veu a associacions que lluiten per la igualtat de gènere ni a expertes en sexisme. Per tant, les dues últimes publicacions analitzades també perpetuen, en certa manera, estereotips sexistes.

El sexisme a la premsa esportiva

Publicat el by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Montse Sellarès

A dia d’avui, el sexisme informatiu continua sent una constant a la premsa esportiva. En el cas del panorama mediàtic espanyol, els principals diaris esportius (Marca, As, Mundo Deportivo i Sport) ofereixen un tractament sexualitzat, poc rigorós i diferenciat de les esportistes, fomentant l’estereotipització d’aquest col·lectiu i relegant-lo a un segon pla respecte els seus homòlegs masculins. Així, es vulnera el Principi de justícia del Tesaure de l’ètica periodística elaborat per Salvador Alsius, en el qual s’estipula la necessitat d’evitar un tractament sexista de la dona.

Per corroborar-ho, ens centrem en la cobertura i tractament que els quatre mitjans esmentats van fer de l’Open Australia 2017, un torneig de tennis masculí i femení d’alt nivell que va disputar-se a Austràlia entre els dies 16 i 29 del passat gener.

En primer lloc i si efectuem una anàlisi quantitativa, destaquem que de 200 peces informatives publicades en els diaris esmentats, 162 feien referència a la competició masculina mentre que només les 38 restants tenien com a subjecte una tennista. El què deduïm d’aquestes xifres és que el seguiment del torneig femení va ser puntual i superficial. A més, els seus partits sovint van quedar camuflats entre la multitud de notícies sobre la competició masculina.

Font: Elaboració pròpia

Així, es vulnera l’Article 7 de la Federació Internacional de Periodistes, segons el qual el periodista ha d’”evitar que es faciliti una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i fonamentada especialment en la raça, el sexe,(…)”.

En segon lloc i centrant-nos en una anàlisi qualitativa de les notícies amb les tennistes  com a protagonistes, els diaris esportius han efectuat un tractament sexual, discriminatori i irrespectuós de les esportistes. A tall d’exemple, és rellevant el tracte cossificador que va rebre la tennista Eugenie Bouchard a propòsit de la seva vestimenta. Amb titulars com el de l’As “Ciclón Bouchard: victoria 6-0 y 6-4 con un atrevito modelito”, el del Mundo Deportivo “Bouchard causa sensación con su sugerente modelito en el Open de Australia” o fins i tot el de La Vanguardia “Eugene Bouchard luce juego y modelito”, es va donar més rellevància a la “provocativa brusa blanca que permetia veure el ventre de la jugadora i la seva mini-faldilla” que a la victòria de la tennista canadenca. Així, s’ha vulnerat l’Article 12 del Col·legi de Periodistes de Catalunya, segons el qual el periodista ha d’”actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions (…) que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe (…)”.

També són freqüents els comentaris sexistes a propòsit de l’aspecte físic, referències que contribueixen a una cossificació i sexualització de la dona. Per il·lustrar-ho, destaquem la notícia publicada el 30 d’octubre de 2016 al diari As “Cibulkova: la atracción total del tenis en 10 detalles y 10 fotos” després que la tennista eslovaca obtingués el seu primer títol a les WTA Final. El rotatiu no informa sobre l’èxit de l’esportista sinó que l’aprofita per oferir 10 detalls sensacionalistes i irrellevants sobre la seva vida personal acompanyades amb imatges on aquesta apareix nua. En aquest sentit, el rotatiu vulnera un dels principis de l’apartat Minimize harm de la Society of Professional Journalists (SPJ) segons el qual cal “evitar complaure a la curiositat morbosa”.

Imatge inclosa en “Cibulkova: la atracción total del tenis en 10 detalles y 10 fotos” publicat a l’As el 30 d’octubre de 2016

Per últim i en relació a l’edat, en les notícies sobre les tennistes que sobrepassen els 30 anys sempre s’incloïa aquesta dada en el titular mentre que, per contra, no se li donava la mateixa rellevància en els seus homòlegs masculins (en escasses ocasions s’esmentava en el titular). Destaquem la notícia del Marca “Serena y Lucic, dos treintañeras en las semifinales del torneu”, la d’El Mundo Deportivo “Serena y Lucic, duelo de treintañeras al ataque” o la de l’As “Venus jugarà a sus 36 años la final de Australia con Serena”. El què destaca a propòsit d’aquesta última notícia és que Roger Federer de gairebé 36 anys es va trobar en la mateixa situació que Venus però la seva edat no va aparèixer ni en el titular de la notícia del seu pas a la final (“El pase a la final de Federer en ocho datos de leyenda”, As) ni quan va guanyar el torneig (“Federer gana a Nadal en un partido a cinco sets diez años después”, Mundo Deportivo). Així, es vulnera l’article 33 del Consell d’Europa, el qual dictamina que “els mitjans tenen l’obligació moral (…) de rebutjar tota discriminació per motius de sexe,(…)”, així com també el principi de l’apartat Truth de la SPJ, segons el qual cal “evitar estereotipar per raons de raça, gènere (…)”.

Notícia de l’As publicada el 26 de gener de 2017

Després de l’exposat, concloem que el periodisme esportiu de qualitat, seriós i lliure de sexisme és un repte per assolir. De fet, existeix una clara desavinença entre el masclisme de la premsa esportiva i el discurs oficial de caire ètic, inclusiu i responsable que adopten hipòcritament alguns dels diaris esmentats. Aquest paradoxisme assoleix la seva màxima expressió en una contraportada de l’As del passat setembre de 2016, la qual estava encapçalada amb un article d’opinió titulat “Hay que alejar del deporte a los intolerantes homófobos y machistas”. Amb tot, aquesta censura del masclisme, racisme i homofòbia contrastava de ple amb la imatge que apareixia just a la seva dreta corresponent al cos pràcticament nu amb les natges com a protagonistes d’una model colombiana.

Contraportada de l’As del 15 de setembre de 2016

Davant d’aquest fet i ja per acabar, aportem algunes recomanacions estatals i internacionals pels mitjans esportius per tal de fomentar una informació esportiva lliure de sexisme. Entre ells, destaquem les tres següents:

  1. El “Manifest per a la igualtat i la participació de la dona en l’esport” promogut pel Consell Superior d’Esports el 2009 recomana reflectir en els mitjans una imatge de la dona positiva, diversificada, exempta d’estereotips de gènere i com a model d’èxit personal, professional i social.
  1. L’informe “Esport i dones en els mitjans de comunicació” publicat pel mateix organisme suggereix “augmentar quantitativament la representació de l’esport practicat per dones, tant en els informatius com en els programes esportius i en les retransmissions” i també “evitar la utilització del cos de les esportistes com a reclam informatiu”.
  1. “El conjunt d’instruments de Montreal”, document resultant de la Conferència Mundial sobre la Dona i l’Esport de 2002 realitzada a Canadà, recomana “evitar les descripcions físiques que emfatitzin l’aparença física o tots aquells aspectes desvinculats del rendiment atlètic. Així, tal com es considera als atletes en funció de les seves qualitats atlètiques, el mateix hauria de succeir amb les atletes”.

Podrem, doncs, parlar algun dia de periodisme esportiu ètic, seriós i igualitari?