Tot el que no s’hauria de fer

Autora: Laura Aznar (@LauraAzLlu)

El passat dimarts 24 de març, la versió digital del diari ABC sorprenia amb el titular “La culpa de que el hombre no se implique en las tareas del hogar ni en el cuidado de los hijos es de la mujer”, signat per M.J. Pérez-Barco.

abc

Hores més tard i després de les crítiques rebudes a través del Twitter, l’autor de l’article o el propi rotatiu van decidir transformar el titular original per “El gran reto del hombre de hoy: ‘ubicarse en su papel de educador de los hijos’”. El text repassa les conclusions d’una investigació duta a terme per María Calvo Charro, professora de Dret Administratiu, d’entre les quals destaca que la dona no està disposada a cedir espais als homes en les tasques domèstiques, perquè li agrada exercir el control exhaustiu de la llar i els fills”. La darrera Encuesta de Empleo del Tiempo, elaborada per l’INE, diagnostica que a dia d’avui elles segueixen dedicant quasi dues hores i quart més que els homes cada dia a les feines de casa, fet que limita el seu temps lliure i, en conseqüència, la seva capacitat per desenvolupar activitats de lleure, d’autorealització, de participació o del sigui que els plagui. Però segons Calvo Charro i tal com recull l’ABC, aquesta és justament la voluntat de les dones, que sembla que estiguin encaparrades en que ells no participin de les activitats domèstiques i encantades d’assumir aquest treball extra per si soles.

Per si això fos poc, l’article no només converteix els homes en autèntiques víctimes d’aquesta situació, ja que l’actitud autoritària de les seves parelles femenines dins la llar “els fa patir una fortíssima crisi de identitat”, sinó que en la seva part final, enumera tot un seguit de conseqüències fatals que tenen més probabilitat d’haver d’afrontar aquells infants que creixen sense una figura paterna. “Atenent a les investigacions realitzades als Estats Units”, prossegueix l’article, sense especificar-ne quines, “María Calvo concreta que els adolescents sense pare són menys solidaris i empàtics, tenen menys capacitat intel·lectual, mantenen abans relacions sexuals, tenen més risc d’abusar de les drogues i pitjors resultats en els estudis, pateixen més problemes d’ansietat, estrès i alteracions del son, són més agressius, tenen més risc de presentar desordres de conducta i d’abandonar els estudis abans d’hora”.

És interessant parar especial atenció a aquest darrer fragment, que crec que té la clara intencionalitat ideològica de desvirtuar qualsevol esquema familiar que se surti del model clàssic, construït per una figura masculina i una de femenina. Per fer-ho, l’autor de l’article inclou les declaracions d’una única font, vulnerant el Principi de Justícia, concretament l’epígraf que fa referència a la inclusió de diferents punts de vista. A banda, quan parla dels perills que pot comportar per un infant el fet de criar-se sense una figura paterna, el periodista no aporta cap informació sobre les investigacions en les que suposadament fonamenta la seva tesi la professora Calvo Charro, i peca de manca de rigor i contrastació de la informació, atemptant així contra el Principi de Veritat. Únicament inclou la perspectiva d’una única font i la plasma com si el seu punt de vista fos una realitat absoluta, i no una interpretació valorativa d’aquesta realitat. En aquest sentit també vulnera l’article d’aquest principi relatiu a la separació d’informació i opinió.

A l’hora d’abordar la desigual distribució del treball de cures i de les tasques domèstiques entre homes i dones, M.J. Pérez- Barco hagués pogut incorporar l’òptica d’alguna associació que reivindiqui que aquesta situació respon a un problema estructural, que té l’arrel en els diferents processos de socialització que han rebut unes i altres. Això hauria aportat neutralitat i riquesa al producte final.

Pel que fa al titular inicial de l’article, deixant de banda que resulta del tot ofensiu, l’autor no respecta l’Article 7 de la FAPE, que fa referència al fet que el periodista extremarà la seva diligència professional en el respecte als col·lectius discriminats. I és que Pérez-Barco no només no identifica com una discriminació envers les dones el fet que en un percentatge molt superior als homes, siguin les que s’ocupin del manteniment de la llar, sinó que també les criminalitza, les fa culpables de la situació i carrega en elles la responsabilitat d’aquesta desigualtat.

Un cop més l’ABC ens brinda una mostra del que no s’hauria de fer, però també una oportunitat perquè els qui creiem en la responsabilitat social que tenim com a periodistes i confiem en el potencial d’aquesta professió com a eina de denúncia, alertem, desgranem i esmicolem els casos de mala praxis professional.

Anuncis

El barri de Sants torna a bullir per les condemnes referents a Can Vies

Autora: Laura Estrada (@laauraestrada)

L’efecte Can Vies va revifar el dijous 26 de març al vespre des de la Plaça de Sants i arribant fins el barri de la Bordeta. Els jutges han dictat penes d’entre 6 mesos i 4 anys per als de moment 15 jutjats – de 80 detinguts en total– per la protesta pel desallotjament de Can Vies el passat mes de maig de 2014. Tres joves han estat condemnats a tres anys i mig de presó per un delicte d’atemptat a l’autoritat amb l’ús d’instruments perillosos, concretament, ampolles de vidre. A un d’ells, Sergi Rubia, se li va declarar presó preventiva, una decisió absolta a dia d’avui.

Aquest cop la cobertura dels mitjans ha estat menor del que va ser ara fa un any, on més de 3.000 persones van inundar els carrers santsencs i Can Vies va ser portada en nombrosos mitjans durant setmanes. Potser perquè aquesta vegada els assistents han oscil·lat entre els “centenars de persones” segons eldiario.es, les 200 persones segons BTV noticies, o els 600 manifestants, titular de La Directa. Els càlculs d’assistència sempre són un punt conflictiu entre mitjans; les aproximacions ballen i l’aigua mai és clara quan es tracta d’informar sobre la quantitat de gent per metre quadrat en una manifestació. És astut qui prefereix no fallar al principi de la veritat amb un ambigu “centenars de persones”? O és poruc per no aventurar-se a estimar una xifra com fa La Directa, sense témer els pronòstics de la competència?

Mitjans que ara fa un any tenien Can Vies en el punt de mira, aquest cop han optat pel silenci. Mentre fa un any El País intentava desinflar el procés vinculant els aldarulls amb la consulta del 9N, aquest cop ni tan sols ho ha mencionat tot i tenir unes municipals a tocar. Tampoc n’ha dit res al respecte El Mundo, qui al febrer anunciava que “els okupes” desafiaven a Trias tot reconstruint el Centre Autogestionat. De la manifestació de dijous 26 només Eldiario.es, La Vanguardia, La Directa, BTV notícies, El Periódico de Catalunya (en un article de pagament) i alguns mitjans més petits i alternatius n’han fet ressò.

Segons el Principi de Veritat, un dels aspectes a tenir presents és la “selecció i ordenació d’imatges i so”. Així com La Directa il·lustrava la pancarta “Ens volen a presó per defensar els barris. No deixarem que la por ens governi!”, BTV va escollir aquesta fotografia:

canvies

BTV va optar per mencionar els aldarulls i destrosses que es van anar produint a mesura que avançaven els manifestants. La intencionalitat hi és (o hi hauria de ser), i el criteri rau en cada mitjà. Ni eldiario.es ni La Directa ho van mencionar.

No només les imatges, la titulació és també un dels elements a tenir en compte a l’hora de donar la informació, perquè precisament és el primer en ser captat pel lector. La Vanguardia titulava “Condenados tres jóvenes a tres años y medio por lanzar botellas a la policía”, a simple vista un titular poc concret (no es menciona “Can Vies” enlloc) i amb manca de contextualització (falta de rigor, també estipulat al Principi de Veritat). La Directa apostava per donar pes als manifestants, especificant-ne la xifra de 600 persones. Un cas radicalment diferent és el de Hispantv, que titula la manifestació “Españoles critican sentencias contra activistas de Can Vies”, donant una perspectiva radicalment diferent als anteriors.

Un altre factor a tenir en compte és el nom de Sergi Rubia, el noi condemnat a presó provisional pels aldarulls del maig a Can Vies. Només eldiario.es en fa esmena, amb un link a la peça publicada aleshores amb més informació del jove. Es podria tractar d’una violació a la intimitat, però en aquest cas no es vulnera perquè el personatge ja és públicament conegut (se n’ha demanat l’absolució públicament des del primer moment). Publicar-ne el nom o no, però, és decisió de cada mitjà. Cap d’ells, això sí, menciona en aquestes noticies que ja ha estat absolt.

Finalment i pel que fa al contrast de la informació, La Vanguardia i El Periódico només disposen de la font policial i la del jutjat, per això tota la informació que publiquen és el resum de la sentència i les càrregues contra els manifestants. La Directa o Eldiario.es serien els casos antitètics, que abasteixen també la posició dels acusats i dels veïns. Segons el Principi de Justicia, la inclusió dels diferents punts de vista és un dels inputs més destacables.

La deontologia periodística a les portades

Autora: Judit Sellart (@JuditSellart)

En ocasions les portades poden transgredir els principis de la deontologia periodística. Podem fixar-nos en dos exemples il·lustratius: una portada de l’ABC (“Tenemos un problema”, amb el dibuix d’una Ñ) i la consegüent resposta d’El Punt-Avui (“Tenim un problema”, amb el dibuix d’una Ç) del març del 2012.

Segons el primer article del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya cal “observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d’ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”. És clar que en aquestes portades els rotatius no respecten aquesta recomanació ni tampoc atenen a altres principis de l’ètica i la qualitat informativa (veritat, justícia, llibertat i responsabilitat).

imatge_portades

En primer lloc, el principi de veritat queda afectat per una manca de cura i rigor, ja que no s’estan transmetent informacions precises i exactes, com a màxim interpretacions de la realitat i de manera molt subjectiva. Hi ha veritablement un “problema” com a tal? En realitat, aquest suposat “problema” només són les opinions sobre el panorama polític català de dues opcions ideològiques radicalment oposades, identificades amb aquests dos diaris. En aquest sentit també queda afectada la neutralitat valorativa, ja que no es separa la informació de l’opinió. Sobre aquest aspecte, l’article 17 del codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) també estableix clarament que cal distingir “entre els fets que es narren i el que poden ser opinions, interpretacions o conjectures”, com passa en el cas analitzat.

A més, el fet de seleccionar aquest escenari polític i situar-lo com a element central de la portada pot portar en certa manera al sensacionalisme, fet que contravé prescripcions com l’article 30 de la Resolució 1.003 del Consell d’Europa, i pot contribuir, en darrera instància, a crear un enfrontament encara més fort entre els unionistes i els independentistes. Quant als procediments discursius, caldria parar atenció a la manera de titular, ja que en ambdós casos les portades acaben sent molt tendencioses. Són Catalunya o Espanya veritablement un “problema” l’una per l’altra? No es podria haver trobat una fórmula per transmetre una interpretació de la política actual que fos més neutral? En aquest sentit, el segon article del codi de principis de l’ètica periodística de la UNESCO estableix que el periodista ha de “situar conscientment els fets en el seu context adequat, manifestant les seves relacions essencials, sense que això comporti distorsions”.

També dins del principi de veritat, l’aposta d’El Punt-Avui es podria considerar un cert plagi, pel fet d’haver copiat el mateix titular (en diferent idioma) i la mateixa idea d’utilitzar una lletra representativa en groc sobre un fons vermell, l’endemà que ho fes l’ABC només per continuar amb la picabaralla.

En segona instància, també s’afecta el principi de justícia perquè en cap de les dues portades s’inclou res que pugui donar a entendre que en el text hi trobarem informació completa amb diferents punts de vista, tant sobre l’unionisme com l’independentisme i amb un cert equilibri entre elles, més aviat el contrari. La portada ja ens informa de l’única postura que trobarem a l’interior. Per tant, hi ha una forta manca d’imparcialitat.

En tercer lloc, pel que fa al principi de llibertat, la selecció d’aquestes portades es pot veure influïda pels condicionaments que, en major o menor grau, limiten la llibertat dels professionals d’aportar una visió editorial més àmplia i equilibrada de la realitat social. No es pot obviar que els periodistes desenvolupen la tasca en el sí de mitjans i grups editorials compromesos amb determinades tendències ideològiques, fet que provoca que habitualment els continguts informatius i d’opinió s’impregnin fortament d’aquestes tendències.

Finalment, quant al principi de responsabilitat, penso que cal parar força atenció a com es tracten les relacions entre Catalunya i Espanya (o entre Catalunya i la resta d’Espanya, tant se val) per intentar no crear un cert alarmisme i desinformació.

En conclusió, aquestes portades són contràries a alguns aspectes essencials de la deontologia professional periodística, sobretot perquè no són imparcials ni rigoroses en la informació. Ja d’entrada, veient-les, ¿com es pot esperar tenir les suficients dades per entendre la situació política catalana si, tant des de la premsa de Madrid com des de la de Catalunya, ho mostren com un “problema”, del qual, a més a més, només n’explicaran una part?