El tractament de l’ús del vel islàmic als mitjans de comunicació

Autora: Àngela Cantador

El 31 de gener, diversos mitjans europeus es feien ressò de la prohibició que el govern austríac havia estès al col·lectiu femení musulmà de portar el vel islàmic integral en espais públics. La decisió s’havia pres, d’una banda, per limitar l’ús de símbols religiosos entre els funcionaris i garantir la neutralitat religiosa del país i, per altra banda, fer front a campanyes islamistes ultraconservadores.

No és el primer país que promulga lleis per regular l’ús del vel islàmic als espais públics: Bulgària, Holanda, Bèlgica i França en són altres exemples. L’última notícia vinculada al tema és la decisió del Tribunal de Luxemburg d’avalar que les empreses europees puguin prohibir portar el vel a les seves treballadores. A partir d’ara, les empreses privades tindran la potestat de regular l’ús d’aquesta peça, però la decisió de determinar si es tracta d’un acte discriminatori, recaurà sobre el jutge de cada país.

Es tracta d’un tema que aquestes últimes setmanes ha generat debats dins l’àmbit judicial europeu, però també als mitjans de comunicació. El tracte que se n’ha fet ha estat, en molts casos, tendenciós, esbiaixat i qüestionable des d’un punt de vista deontològic.

Un exemple és la falta de pluralitat de fonts. En el cas de la notícia de la decisió del Tribunal de Luxemburg de permetre a les empreses prohibir l’ús del vel, si analitzem la majoria de mitjans espanyols veure’m que només han donat veu a les administracions, als òrgans de govern i al poder judicial. Mitjançant cites directes i indirectes sobre la sentència expedida pel Tribunal, posen èmfasi en el què i el perquè de l’assumpte, reproduint el punt de vista “europeu”, quasi com una justificació. És el cas de l’ABC o La Razón, que només comenten la notícia des del vessant jurídic europeu.

En canvi, però, no es posa tant d’èmfasi en el com, és a dir, que la neutralitat religiosa s’ha intentat garantir mitjançant l’acomiadament forçat de certes treballadores. Aquest acte, que en si mateix podria suposar un fet tan greu com la restricció de la llibertat d’expressió és comentat només per alguns mitjans, com El País o El Periódico, que dediquen un apartat a totes dues notícies a comentar la posició d’organitzacions defensores dels drets humans com Amnistia Internacional i, per tant, a donar veu a col·lectiu que defensa el dret de l’ús de vel en espais públics i, sobretot, la integritat de la persona. En aquest aspecte, doncs, trobem una vulneració del punt 4 de la Guia sobre el Tractament de la Diversitat Cultural en els Mitjans de Comunicació, que diu que el periodista ha d’impulsar la pluralitat de les fonts d’informació. En aquest sentit hi ha també una vulneració del Principi de Veracitat, ja que no hi ha un rigor purament informatiu quant a l’elecció de les fonts.

Són precisament alguns d’aquests mitjans, com El País, els que han fet peces on es dóna veu i visibilitat a les protagonistes, que expliquen perquè volen portar el vel i el dret que hi tenen. “Que m’obliguin a treure’m el vel és com arrancar-me la pell”,publicada per aquest mateix diari, n’és un exemple.

Aquesta qüestió de les fonts ens porta a un altre tema. En moltes de les notícies, es fa ús de les declaracions emeses per membres de partits conservadors i de dretes. És un fet conegut que en els últims anys i arran de la crisi de refugiats, la dreta i la ultradreta han guanyat força moltes vegades a través de discursos racistes on asseguraven que vetarien l’entrada als migrants o que els retirarien les ajudes. Citant aquestes fonts, com fan molts diaris, s’està fent d’altaveu d’un missatge racista i s’ajuda a la seva difusió. Per exemple, a la notícia de la decisió del Tribunal de Luxemburg, El País reproduïa la següent cita de l’excandidat de dretes a les primàries de França, François Fillon: “És un gran alleujament, no només per milers d’empreses, també pels seus treballadors”. Aquesta declaració, de manera implícita pot crear en el lector la falsa sensació que el vel representa un perill.

En aquest sentit s’estaria obviant l’article 7 del Codi Deontològic de la Federació Internacional de Periodistes, que diu: “El periodista es cuidarà del risc d’una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i farà el possible per evitar que es faciliti tal discriminació fonamentada en la raça, el sexe, la llengua, la religió, les opinions polítiques o altres… així com l’origen nacional o social”.

Si bé a les peces informatives s’intueix la inclinació dels mitjans de comunicació, a les d’opinió queda clarament reflectida. En les últimes setmanes han aparegut nombroses editorials i columnes que han abordat la qüestió. En el cas de La Razón, el 15 de març publicava una columna titulada “Símbols”, on deia: “Els símbols, siguin religiosos o polítics (per exemple, l’esvàstica), no haurien de permetre’s en l’entorn laboral”. No només s’està emetent un judici de valor, sinó que s’està comparant una peça de roba associada a una creença religiosa amb un signe que porta associat idees racistes i xenòfobes i que ha estat prohibit a diversos països.

Un altre exemple és la discussió que Pilar Rahola va mantenir amb Nora Baños, defensora i portadora del vel islàmic, al programa 8 al dia. La tertuliana va recolzar el dret de les empreses a vetar la vestimenta dels seus treballadors i va afegir que l’ús del vel era, en la majoria de casos, una imposició de l’Islam més radical. “M’estàs dient que el vel no és una imposició de molts països islàmics? Visc en un altre món? Però com pots mentir d’aquesta manera?” acusava Rahola a Baños, mentre aquesta li deia que no es podia comparar les decisions dels poders institucionals amb la fe i les creences religioses personals. En un moment, Baños li va dir que era precisament amb arguments d’aquest tipus que s’estava generant la islamofòbia a Barcelona i Rahola li va respondre dient “No t’ho permet-ho, has vingut aquí ja preparada per dir-ho (…) si tu em fas una calúmnia, et poso una denúncia”. Finalment, Josep Cuní va haver d’interrompre la tertuliana dient: “Deixem ja de dir als altres quina posició han de tenir, deixem que tinguin la que lliurement han volgut. Deixa’m dir això perquè sembla que, aleshores, no estem a favor que tinguin la llibertat que tenen si no coincideix amb la nostra. Faig aquest avís perquè no s’entengui malament”. Veiem doncs com fins i tot el mateix presentador detecta que hi ha una vulneració del Principi de Justícia, en quant a que s’emeten valoracions racistes.

Per últim, un fet igual de perillós són les enquestes creades per certs mitjans de comunicació, que no tenen cap tipus de valor, doncs no se’n tenen dades pel que fa al percentatge de la població que representa. Tot i així, poden contribuir a crear un imaginari col·lectiu equívoc respecte al tema tractat. És el cas de La Razón, que va incorporar una enquesta a la seva pàgina web on preguntava als lectors si estaven a favor que les empreses poguessin prohibir l’ús del vel islàmic. El resultat és aclaparador: un 94% dels enquestats estaven a favor d’aquesta pràctica, pel que sembla que sigui una opinió majoritària, quan potser l’enquesta ha estat resposta per cinquanta persones.

Enquesta realitzada pel diari La Razón

Aquests episodis ens porten a una reflexió final, que resumeix molt bé el punt 6 de la Guia sobre el Tractament de la Diversitat Cultural als Mitjans de Comunicació i que diu: Cal millorar els mecanismes periodístics que afavoreixen la interculturalitat. La idea és que el periodisme ha de procurar més per fer veure i viure la diversitat com un factor social positiu, perquè els mitjans de comunicació són un referent per la societat a l’hora d’interpretar la realitat. Per tant, valors com el respecte, la tolerància i l’acceptació van molt lligats de la mà de la pràctica periodística i fomentar-los és un dels deures d’aquesta professió.

Ens trobem en un moment en què Europa està mostrant la seva faceta més racista i menys solidària blindant les fronteres i negant ajudes als sol·licitants d’asil. La crisi econòmica, la por a perdre la feina juntament amb els atemptats esporàdics han generat una desconfiança que els partits d’extrema dreta han aprofitat per escalar posicions. En aquest context és més important que mai que el quart poder estigui al servei de la societat i procuri abans que res pels drets fonamentals de la població en tot el seu conjunt multicultural. Si no, cada cop seran més freqüents imatges com les de la platja de Niça, on l’agost del 2016 quatre policies van obligar a una dona a treure’s el burquini.

Quatre policies obliguen a una dona a treure’s el burquini en una platja de Niça. Font: ABC

Anuncis

El llenguatge, un virus de l’espai exterior

Autora: Andrea Pérez (@IsItCollegeYet)

10 d’octubre del 2015. Es constitueix el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona i se’n fa una presentació oficial a Can Batlló. S’adjunta també un comunicat de premsa públic al web de l’Espai de l’Immigrant.

Fotografia de la presentació disponible al web de l’Espai de l’Immigrant

No tota la premsa escrita se’n fa ressò, amb una cerca ràpida, destaquen les peces d’El País i La Vanguardia. Totes dues opten per un titular que té com a subjecte “els manters” i escullen fotografies que no pertanyen a la presentació del sindicat.

Titular de la noticia d’El País

Titular de la noticia de La Vanguardia

Titular de la noticia de La Vanguardia

Definició de “manter” segons la RAE

Definició de “manter” segons la RAE

Crida l’atenció la imatge escollida per La Vanguardia, així com el peu de foto: “un manter es dirigeix a l’estació de Sant Adrià, després d’abastir-se”.

Fotografia escollida per La Vanguardia

Fotografia escollida per La Vanguardia

Una notícia especialment curta que es remet directament al teletip de l’Agència EFE i que, fins i tot, presenta errors tipogràfics i una redacció certament descuidada.

Fragments del text de La Vanguardia [faltes en vermell]

Fragments del text de La Vanguardia [faltes en vermell]

Pel que fa a El País, destacaríem un fragment que explica el sorgiment del col·lectiu de la següent manera [quan fan menció a l’organització es refereixen a l’Espai de l’Immigrant]:

Fragment del text d’El País [faltes en vermell]

Fragment del text d’El País [faltes en vermell]

Només amb aquestes dues peces observem certes irregularitats deontològiques; però atès que pot extreure’s una conclusió més global i detallada del tractament, vegem primer dos exemples més extrets de la Televisió de Catalunya i Antena 3, respectivament. A la notícia de TV3 un es troba això: veiem com, malgrat ser el titular d’aquesta, la presentació del Sindicat no es menciona fins passada la meitat del vídeo [0:44] seguit d’un “mentrestant”, també es fa referència a “els manters”. El primer que s’exposa són els conflictes ocasionats per l’activitat i, després, el fet d’actualitat.

D’altra banda, pel que fa a la peça elaborada per Antena 3, el subjecte del titular és l’Ajuntament de Barcelona que permet la constitució del sindicat. La notícia comença fent referència a l’alerta en la qual es troben els comerciants de Barcelona. “L’oposició” es redueix a Ciutadans, que qualifica de “despropòsit” el beneplàcit de l’Ajuntament.
El testimoni que es reprodueix per part dels comerciants: “Esta gente no están legalizados”.

No només estem davant del principi de veritat mencionat al Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius (pel que fa a la cura i el rigor o la neutralitat valorativa), sinó precisament del principi de justícia, que fa referència específica al tractament de grups socials desfavorits. Així, hauríem de considerar la necessitat d’extremar el nostre rigor periodístic, tal com ens recorden els articles dels següents codis de Deontologia Periodística de referència.

12) Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l’ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral.

Col·legi de Periodistes de Catalunya. Declaració de Principis de la Professió Periodística

7. The journalist shall be aware of the danger of discrimination being furthered by the media, and shall do the utmost to avoid facilitating such discrimination based on, among other things, race, sex, sexual orientation, language, religion, political or other opinions, and national or social origins.

Federació Internacional de Periodistes (FIP). Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes

Principle VIII: Respect for universal values and diversity of cultures

A true journalist stands for the universal values of humanism, above all peace, democracy, human rights, social progress and national liberation, while respecting the distinctive character, value and dignity of each culture, as well as the right of each people freely to choose and develop its political, social, economic and cultural systems. Thus the journalist participates actively in social transformation towards democratic betterment of society and contributes through dialogue to a climate of confidence in international relations conducive to peace and justice everywhere, to détente, disarmament and national development. It belongs to the ethics of the profession that the journalist be aware of relevant provisions contained in international conventions, declarations and resolutions.

UNESCO. Principis internacionals d’ètica professional del periodisme

En el cas concret del testimoni que presenta Antena 3, podem destacar el punt c) de l’article 7 del codi de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE):

7. El periodista extremará su celo profesional en el respeto a los derechos de los mas débiles y los discriminados. Por ello, debe mantener una especial sensibilidad en los casos de informaciones u opiniones de contenido eventualmente discriminatorio o susceptibles de incitar a la violencia o a prácticas humanas degradantes.

c) Debe, finalmente, y con carácter general, evitar expresiones o testimonios vejatorios o lesivos para la condición personal de los individuos y su integridad física y moral.

Ús d’imatges que no corresponen al propi fet

És perillós (i falta al rigor) l’ús de seqüències que no pertanyen a la presentació del sindicat, atès que atorguen connotacions negatives o d’alerta innecessària a un fet que és fins i tot positiu en tant que es tracta d’un gest pacífic per part d’un col·lectiu amb qui, fins aquell moment, no s’hi havia parlat més enllà de càrregues policials. La National Union of Journalists recorda, al seu novè article que “el periodista no produeix material que provoqui l’odi o la discriminació”.

El relat de la creació del sindicat

Al diari El País, la constitució del sindicat [sempre en cursiva per donar a entendre que no ho és en realitat] es presenta com una reunió clandestina de terroristes. És important cuidar el llenguatge amb què hom es refereix als grups vulnerables, perquè pot fomentar l’estigma i la criminalització. De la mateixa manera, l’alarmisme que crea la peça d’Antena 3 és desproporcionat.

Exactitud i esforç en l’obtenció de la informació: “veu amb bons ulls”

Tots els mitjans consultats fan servir la mateixa declaració de Laia Ortiz que “veu amb bons ulls” la creació del Sindicat Popular de Venedors Ambulants; fet que, juntament amb les errades tipogràfiques als mitjans escrits i la falta d’imatges de la presentació o de testimonis a les dues televisions exposades, posa en dubte el treball que hi ha darrere de la peça. En aquest sentit, el Col·legi de Periodistes de Catalunya recomana “impulsar la pluralitat de les fonts d’informació, pròpies d’una societat diversa” a la seva Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. Emprar en tot moment els migrants afectats com una font capaç d’articular un discurs coherent permetria deixar de convertir-los en objecte polític i que esdevinguessin subjecte polític.

En definitiva, sobta com el sobredimensionament del conflicte de la venda ambulant a Barcelona és indirectament proporcional a l’atenció (o la voluntat periodística d’entendre la situació) que rep la creació d’una associació de persones que, precisament, vol posar-hi solució.

Per contrastar el desànim, es faciliten alguns exemples de bones pràctiques pel que fa a una elecció adequada (no deslegitimadora) de les imatges o a un tractament més detallat i acurat de la informació:

Notícia elaborada pel Diario.es on s’empra una fotografia de l’acte, no es parla de sindicat en cursiva i es procura aportar una informació més ampliada.

Notícia elaborada pel Diario.es on s’empra una fotografia de l’acte, no es parla de sindicat en cursiva i es procura aportar una informació més ampliada.

Encara amb més informació però també amb el dubte de fer servir manteros com a subjecte, Público fa una peça que prova d’oferir informació detallada al respecte.

Encara amb més informació però també amb el dubte de fer servir manteros com a subjecte, Público fa una peça que prova d’oferir informació detallada al respecte.

En síntesi, sovint són els petits detalls els que marquen la diferència. Si la veritat i la mentida no són, si fa no fa, el mateix; tampoc ho és una fotografia que mostri com les persones que formen el sindicat es presenten oficialment de forma pacífica i organitzada, que una imatge d’arxiu que ensenya un migrant voltant per un polígon industrial per il·lustrar la mateixa informació. La deixadesa i la falta d’atenció, que relega la constitució del Sindicat al segon pla de la notícia i que fins i tot afegeix iròniques cursives o descuits ortogràfics i gramaticals, és un símptoma que exemplifica la falta de veu dels migrants als mitjans de comunicació com a persones capaces, com és lògic, de generar narratives constructives i articular discursos polítics.

El passaport sirià de l’ABC en els atemptats de París

Autor: Marc Español (@mespanolescofet)

La nit del 13 de novembre del 2015 la por i la incertesa van apoderar-se per moments de la ciutat de París, que veia com era atacada en sis punts diferents en l’interval de les nou a les deu de la nit. Les pitjors escenes es van viure a la icònica sala Bataclan, que va ser segrestada per quatre homes amb explosius enganxats al cos i armats amb fusells. Hi van retenir més d’un centenar de persones i en van assassinat una vuitantena fins que, passada mitjanit, el cos d’elit de la policia francesa va accedir per a desallotjar-la.

El balanç dels fets era esfereïdor. Segons el diari francès Le Monde, 137 persones, entre les quals set terroristes, van morir, i més de 130 van resultar ferides. Quinze hores més tard, el grup terrorista autoproclamat Estat Islàmic (EI) va reivindicar-ne l’autoria. Això no obstant, alguns mitjans de comunicació ja s’havien aventurat a assenyalar l’EI com el responsable dels atemptats abans que aquests així ho comuniquessin, la qual cosa deixava entreveure que el tractament de crisi acabaria sent també objecte d’estudi.

En aquest sentit, la hipòtesi que algun dels atacants pogués haver entrat a França fent-se passar per refugiat va començar a córrer com la pólvora. I a pesar que la teoria es basés en un simple passaport sirià trobat a prop de l’Estadi de França (un dels punts atacats), mitjans com l’ABC o la nord-americana CNN van comprar-la sense condicionals. Així, l’ABC va titular una peça del 16 de novembre de la següent manera: “Un dels terroristes que va atemptat a París amb passaport sirià va passar per Grècia com a refugiat”, mentre la CNN explicava que un dels terroristes “va entrar a Europa […] entre la multitud, incrustat en l’actual onada de refugiats sirians”.

Captura de pantalla 2016-02-21 a la(s) 15.39.05

Els principis que es podrien veure vulnerats amb el tractament d’aquests dos mitjans són els de veritat, justícia i responsabilitat, i tots ells ho podrien fer en múltiples ítems.

En el cas del principi de veritat, la cura i el rigor en surten molt danyats, doncs la precisió i l’exactitud de la informació, així com la contextualització i aprofundiment que en fan, són més que qüestionables. Arribats a aquest punt, cal tenir present que l’ús de passaports falsos és habitual entre els refugiats, en la mesura que els traficants sovint aprofiten la situació per robar-ne de verídics i vendre’ls després o perquè persones que no fugen de Síria, Iraq o Eritrea prefereixen entrar a Europa amb el passaport d’algun d’aquests països per a que la seva sol·licitud tingui més possibilitats de ser acceptada. La difamació i calúmnia contra el col·lectiu refugiat era, per falta de prudència, un fet.

Així, l’article primer del codi deontològic del Col·legi de Periodistes (CPC), que recomana “evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”, hauria estat vulnerat per aquests mitjans. I és que com va apuntar eldiario.es el mateix dia, “tot apunta a la falsedat del document”, doncs s’havia trobat “una altra persona amb un passaport que inclou les mateixes dades” i que fins i tot podria coincidir amb el d’un “soldat d’al-Assad assassinat”. Pels mateixos motius acabats d’exposar també es vulnera l’article segon del codi, que aconsella “difondre únicament informacions fonamentades, evitant afirmacions sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones”. Aquí també es podria veure afectat l’article 17 del codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), que aconsella establir “una clara i inequívoca distinció entres els fets i les conjectures”, així com el principi segon del codi deontològic de la UNESCO que aconsella difondre fets de forma contextualitzada “sense provocar distorsions” de manera que el públic es pugui formar “una imatge acurada” de la realitat. Fins i tot l’article tercer del codi de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), que demana als periodistes no passar per alt “informació essencial” a l’hora de difondre informació, es veuria danyat des del moment en què l’ABC omet l’embolic de passaports que suposa la ruta dels refugiats.

En el cas del principi de justícia, qui en surt greument perjudicat és el tractament de grups socials desafavorits i el respecte a la presumpció d’innocència. En el primer cas, s’ha de tenir en compte la vulnerabilitat del col·lectiu refugiat, així com el descrèdit que una informació com aquesta els pot suposar. Per tant, totes aquelles informacions que puguin traduir-se en reaccions xenòfobes, racistes i fins i tot sexistes per part, en aquest cas, de la població europea, s’haurien d’evitar fins tenir una certesa (quasi) absoluta. En el segon cas, la vulneració de la presumpció d’innocència és palesa, i més encara quan existeix la possibilitat, tenint en compte la informació difosa per eldiario.es, que el titular del passaport no fos qui, finalment, va perpetrar els atemptats de París.

En aquest cas, l’article desè del codi del CPC, que mana “observar escrupolosament el principi de la presumpció d’innocència”, i el dotzè, que recomana “actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions amb continguts que puguin suscitar discriminacions”, són clarament vulnerats. També ho són els articles cinquè del codi de la FAPE, que apunta que “tota persona és innocent fins que no es demostri el contrari”, i el setè, segons el qual “el periodista extremarà la prudència professional en el respecte als drets dels més dèbils i discriminats”. En aquest darrer sentit s’expressa també el punt setè del codi deontològic de la FIP, que demana als periodistes “evitar” informació que pugui derivar en “discriminació en base a, entre altres coses, la raça, religió o orígens”.

Per últim, el cas del principi de responsabilitat és potser el més greu. En aquet sentit, es vulneren la primacia de la seguretat de les persones (que estipula com a prioritat l’ajut humanitari), la protecció dels menors, i sobretot el fet de tractar amb cura matèries d’especial sensibilitat social que puguin incitar, primer, la violència o altres conductes antisocials (amb especial atenció a la violència masclista), segon, la falta de respecte a les creences, i tercer, l’alarmisme.

Arribats a aquest punt, els articles onzè del codi del CPC, relatiu a “tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors”, i de nou el dotzè, sobre els “continguts que puguin suscitar discriminacions”, són vulnerats per l’ABC i la CNN. També ho farien de nou els articles setens de la FAPE i la FIP (“respecte als drets dels més dèbils i discriminats” i “evitar” informacions discriminatòries, respectivament) així com el sisè de la FAPE, que té en compte “la informació que pugui afectar a menors d’edat”.

En definitiva, l’ABC vulnera de forma flagrant els principis de veritat, justícia i responsabilitat, un fet especialment reprovable pel context i el rerefons de la qüestió. En aquest sentit, els principis tercer i novè de la UNESCO, relatius, respectivament a la “responsabilitat social” del periodista i a l’eliminació del “mal que enfronta la humanitat” (i que aconsella fer esforços per a “eliminar la ignorància i el malentès” en la societat) es veurien clarament danyats.