racisme i xenofòbia – Deontologia Periodística

La islamofòbia als mitjans, una realitat infiltrada

Publicat el 21 Març, 2019 by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Emma Santanach (@emmasantanach)

La paraula islamofòbia encara no apareix recollida en cap dels diccionaris principals de la llengua catalana. No obstant això, es tracta d’un fenomen que s’esdevé a diari, tot i que d’una forma quasi imperceptible, a través dels diversos aspectes i actors que conformen la nostra vida. Els mitjans de comunicació en són un exemple ben clar tot i que, en teoria, la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació, elaborada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, adverteix sobre la responsabilitat dels periodistes d’afavorir la interculturalitat i l’acceptació de la diversitat.

En aquest sentit mediàtic, sí que trobem una petita definició proporcionada pel Manual contra l’immigracionalisme, una guia elaborada per Red Acoge amb recomanacions pels mitjans. Segons aquesta, la islamofòbia és aquella “aversió, odi, por, rebuig, hostilitat vers l’Islam – religió el dogma del qual es basa en l’Alcorà – i, per extensió, a les persones que la practiquen”. És una definició que potser sona dura, però és una realitat. Sense anar més lluny, ens ho demostren fets tan recents com l’atemptat a Nova Zelanda contra dues mesquites, en què van morir una cinquantena de persones. D’altra banda, també trobem documents i informes que ho demostren amb dades contrastades. Per exemple, l’informe fet per l’Observatorio de la Islamofobia en los Medios, titulat “Una realidad incontestable: islamofobia en los medios”, o l’últim informe anual fet per la plataforma SOS Racisme.

Males pràctiques…

El cert és que trobem moltes males pràctiques en els mitjans de comunicació, ja sigui perquè es vulguin transmetre unes determinades idees de forma intencionada, o perquè es cometin errors per culpa de la desinformació.

Un exemple ben clar és la portada que el diari ABC va publicar el 27 de novembre de 2017, en el context de les Eleccions del 21D. El titular va ser “Todos los partidos del 21-D se lanzan a por el voto musulmán”, seguit del subtítol “Secesionistas y constitucionalistas fichan candidatos islámicos para lograr seducir a 170.000 votantes claves”.

En primer lloc, cal destacar que es tracta d’una portada plena d’imprecisions i dades errònies. Per exemple, es parla de “candidats islàmics”, independentment de si ho són o no, així com també del “vot musulmà”, com si totes les persones d’origen àrab residents a Catalunya fossin seguidores de la religió musulmana. Per tant, hi ha una generalització i simplificació de la informació, contradient així una de les recomanacions de la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. I és que, a partir del nom i cognom explícit de cada persona, se l’està relacionant amb una nacionalitat o una altra.

Un altre detall important és que la portada dóna a entendre la idea que els candidats d’origen àrab han estat escollits dins els partits com una tàctica per guanyar vots, i no segons la seva trajectòria professional o política ni els seus mèrits. És a dir, es redueixen aquestes persones a simples instruments. Per últim, cal assenyalar que l’associació entre la bandera catalana i el símbol islàmic és totalment innecessària.

Un altre exemple és l’article que va publicar el diari El País l’octubre de 2017, sota el títol “¿En qué casos puede una empresa prohibir el velo islámico en el trabajo?” i el subtítol “Llevar el hijab en el puesto de trabajo, desobedeciendo al empresario y contra las normas de la empresa, puede ocasionar despidos y sanciones”. Es tracta d’una tònica negativa que, lluny de calmar-se, segueix al llarg de tot el text. Per exemple, en la manera com arrenca aquest. I és que ja al primer paràgraf s’associa la interculturalitat al sorgiment de situacions de conflicte en l’àmbit laboral, com si aquestes últimes fossin una conseqüència inevitable de la primera.

A grans trets, es tracta d’un article que explica diversos casos conflictius amb treballadores involucrades que utilitzaven el vel a la feina. Trobem que el to negatiu es manté al llarg de tot el text i, a més, hi ha una repetició de paraules com ara “vel”, “islàmic”, “hijab”, “musulmana”, etc. Tots aquests adjectius i substantius no s’utilitzen de la forma adequada, i l’autora demostra tenir molt poc coneixement vers la cultura i religió islàmiques tot i els arguments que llança a l’hora de fonamental el seu article. També cal destacar que només en el tercer i en el quart cas que presenta l’autora es parla d’acomiadaments per motiu de discriminació religiosa. Així doncs, ens trobem davant d’un tipus de tractament que només contribueix a minimitzar i restar importància als casos reals de discriminació.

… però també hi ha bones pràctiques

Malgrat els exemples de males pràctiques observats, també cal destacar l’altra cara de la moneda, en què les notícies positives i que s’ajusten als codis deontològics i a les recomanacions observades tampoc no falten.

Un model és la peça que Europa Press va publicar el 16 de maig de 2018 sobre l’inici del Ramadà a Espanya. El titular era “Casi dos millones de musulmanes en España comenzarán este jueves el ayuno del mes de Ramadán”. El primer que cal subratllar és el fet que es destaca ja al titular la població musulmana que hi ha a nivell espanyol, una acció que contribueix a donar-li visibilitat i, per tant, facilitar l’acceptació del que és el nou model de societat intercultural espanyola, tal com assenyala la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. La peça planteja la tradició del Ramadà amb respecte i, a més, al primer paràgraf defineix en què consisteix i quines peculiaritats té celebrar-lo. Per tant, s’està proporcionant informació de context.

Tot i així, cal destacar com a aspectes a millorar l’etiqueta al peu de la notícia – “Iglesia Católica”, és totalment inapropiada – i l’equilibri de fonts. I és que l’agència cita la Comissió Islàmica d’Espanya i aporta dades sobre l’Acord de Cooperació de l’Estat amb la Comissió, però falten declaracions i punts de vista de persones musulmanes, que contribuirien a donar veu a la comunitat d’una forma més directa.

Una altra bona pràctica digna de ser citada és l’article que El Mundo va publicar el 26 de juny de 2017, sota el titular “Una mezquita progresista y paritaria en el corazón de Berlín”. I és que es tracta d’una peça que desmenteix molts dels prejudicis i etiquetes que se solen atribuir a la població musulmana, com ara el masclisme, l’homofòbia, la violència, etc. A més, la peça conté declaracions de diverses dones musulmanes i feministes, eliminant així l’etiqueta de submissió que també se’ls acostuma a posar a elles.

Per últim, també cal destacar el paper dels bancs d’imatges, essencial tenint en compte que les fotografies i els elements visuals són el primer en què els lectors i espectadors es fixen a l’hora de consumir un mitjà de comunicació. I és que molt sovint les fotografies que acompanyen certes notícies relacionades amb la immigració o la comunitat musulmana no són gaire apropiades. Al contrari, tendeixen a situar-se fora de context, suggerint així certes idees i vinculacions que només afavoreixen la perpetuació de prejudicis. Per tant, és important tenir en compte la bona pràctica que pot suposar un ús correcte dels bancs d’imatges.

En definitiva, totes aquestes notícies, així com moltes altres que no s’han mencionat, tenen en comú el fet que aporten informació en positiu que ajuda a comprendre la comunitat islàmica, amb un discurs inclusiu que anima a assumir de forma natural la seva presència en la nostra societat. Aquest és el comportament al qual tots els mitjans de comunicació haurien d’aspirar a tenir.

“Menes”, de menors a criminals en una sola etiqueta

Publicat el 19 Març, 2019 by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Marta Nin (@martaninloscos)

El dissabte 9 de març, un grup de 25 encaputxats va accedir a l’alberg Cal Ganxo, a Castelldefels, i va agredir els menors migrants que s’hi allotgen des del desembre de 2018, així com els seus educadors. Un dels menors va haver de ser ingressat per lleus contusions a l’Hospital de Viladecans i, a més, el centre va patir algunes destrosses materials.

Tal com afirmava el diari Ara, aquesta era la tercera agressió racista contra menors estrangers en només en deu dies. El 3 de març se n’havia produït una a Canet de Mar, quan un home va entrar amb un matxet a una casa de colònies i va amenaçar de mort a la cinquantena de joves d’entre 15 i 18 anys que s’hi acullen. Tres dies abans, una vintena de veïns del mateix poble havia insultat tres dels nois quan tornaven de la biblioteca, on havien anat per contactar amb les seves famílies.

Una de les protestes que es van fer en contra de les agressions va ser el 16 de març, en què més de 300 persones van concentrar-se a Plaça Sant Jaume, convocades per l’associació d’Ex-menors no acompanyats. “Volem treballar, tirar endavant… l’etiqueta de “mena”, al cap i a la fi, ens l’han posat per anomenar-nos d’alguna manera però som igual que tothom i tenim els mateixos drets i les mateixes opcions que tothom a ser persones”, deia Hind Rhora, representant de l’associació, al TN Vespre de TV3. I és que l’augment de les actituds xenòfobes vers aquest col·lectiu es deu, en gran part, a la manera com les institucions polítiques i els mitjans de comunicació n’han tractat la seva arribada a l’Estat, fet que ha provocat una allau de notícies allunyades de la deontologia periodística. En molts casos, s’ha oblidat la situació de vulnerabilitat d’aquests menors que arriben sense cap tutor adult i s’ha normalitzat posar-los sota l’etiqueta “MENA” (Menor Estranger No Acompanyat). Aquest sobrenom, a més, va moltes vegades unit a un discurs negatiu i criminalitzador que els mitjans retroalimenten diàriament. Les següents imatges en són només alguns exemples:

Davant l’agressió sexual a una noia a Santa Coloma de Gramenet el 12 de novembre de 2018, La Sexta publicava aquesta notícia. Al titular, indica que els 15 detinguts són menors migrants, mentre que al subtítol ho desmenteix, dient que són dos menors i la resta adults.

Alerta Digital publicava la nacionalitat i donava dades irrellevants per a la notícia: es relaciona que els agressors estiguessin infectats per sarna amb el fet que feia uns dies, un “mena” fos diagnosticat de la mateixa infecció, fet que porta a la criminalització del col·lectiu sencer. Cal destacar que també es donen informacions no contrastades, com que els nois havien estat arrestats feia uns dies per “suposats” robatoris amb violència.

La Vanguardia feia el mateix amb un cas de sis violacions a Barcelona, en què, malgrat que cita com a font els Mossos d’Esquadra, utilitza l’etiqueta “mena” per a referir-se al presumpte agressor. Altres mitjans com la Cope, El País o La Razón posen el focus en “la problemàtica” que l’arribada d’aquests menors suposa, usant connotacions negatives com “llegada masiva”, “fugados”, etc.

En tots aquests casos es veu una clara vulneració dels codis que marquen la deontologia periodística. Segons indica el tesaure de l’ètica periodística, no es compleixen, principalment, els principis de justícia -quant al tractament de grups socials desfavorits- i el de responsabilitat -en matèria d’especial sensibilitat social. Tal com s’indicava anteriorment, i segons la Guia sobre el tractament de diversitat cultural, cal evitar la informació del país d’origen si no és estrictament necessari –el que es fa amb la violació de Santa Coloma de Gramenet, en què s’especifica que és magrebí- així com les generalitzacions. De la mateixa manera, i seguint les recomanacions del CAC sobre el tractament de la immigració, cal evitar relacionar un determinat col·lectiu de persones migrades, com serien els menors migrants no acompanyats, amb una activitat il·legal, com les agressions o els robatoris. Cal tenir molt en compte també, a tall de resum, l’annex F del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes, que indica que el tractament dels mitjans és influent a l’hora de provocar una actitud negativa de la societat vers els immigrants. Remarca la necessitat d’evitar etiquetes -“menes”- i d’actuar amb especial responsabilitat i rigor en col·lectius vulnerables. Quan, a més, es tracta de menors, hi ha un decàleg que recull el tractament adequat per aquest col·lectiu: es destaca l’evitament d’estereotips així com el tractament en la diversitat.

En l’àmbit estatal i transnacional, els punts número 7 tant de la FAPE com del FIP, insisteixen en l’extrema cura dels periodistes cap als col·lectius més vulnerables i discriminats, i l’intent per facilitar aquesta discriminació.

Malgrat que la majoria de mitjans perpetuïn aquesta discriminació, cal remarcar també la professionalitat d’altres. Sense anar massa lluny i tornant a l’inici, n’és un clar exemple l’entrevista que Lídia Heredia va fer a l’alcaldessa de Castelldefels María Miranda a Els Matins de TV3. Mentre que aquesta repetia constantment en el discurs l’etiqueta “mena”, en contrast amb “els joves del poble”, Heredia es limitava a termes com “menors migrants o estrangers”. Aquests matisos són els que acaben determinant la professionalitat i el rigor d’un periodista. Altres mitjans a destacar són, per exemple, La Directa o Mèdia.cat, que han volgut contextualitzar i donar veu a aquests col·lectius, sense caure en els estereotips i anant més enllà de les simples etiquetes.

La criminalització dels manters com a arma electoral

Publicat el 6 Març, 2019 by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Irene Riart (@ireneriart)

La presència dels manters en l’espai públic és un aspecte cada vegada més polititzat. A Barcelona, el conflicte dels manters ha format part de l’actualitat política de la ciutat, sobretot per part dels partits de l’oposició. La premsa, però, ha contribuït a fomentar el debat sobre els manters, sovint deixant de banda l’ètica periodística. Un dels exemples més clars és El Periódico, que darrerament ha publicat un reportatge sobre un grup “islamista” que suposadament lidera i regenta els manters de Barcelona.

El diumenge 24 de febrer El Periódico de Catalunya va publicar com a tema destacat del dia un reportatge sobre una presumpte organització islamista radical que controla els manters d’origen senegalès. El reportatge, que també era la peça central de la portada, explicava que els manters de la ciutat de Barcelona estan integrats dins d’un grup religiós i jeràrquic, al qual envien diners i obeeixen com si es tractés d’un grup perillós. El Periódico, però, no només va publicar aquest reportatge, sinó que des de la data s’han publicat moltes altres peces criminalitzant als manters; fins a quinze notícies i reportatges des d’inicis de febrer. Aquestes peces, però, van més enllà del territori català, ja que també han aparegut en mitjans del Grupo Zeta com La Crónica de Badajoz, Diario Córdoba o El Periódico de Aragón entre d’altres.

Al llarg del reportatge, es promou l’associació dels manters i la comunitat senegalesa amb grups criminals i il·legals, però també amb grups religiosos extremistes i terroristes. Amb l’ús d’expressions com “adeptos” i “cofradía”, es dota als manters d’una connotació religiosa sectària i jeràrquica. A més, es relaciona tota la comunitat senegalesa i de manters sota el lideratge de Mouride, un jerarca local resident a Barcelona. El mitjà polititza explícitament el conflicte dels manters, ja que relaciona el líder Mouride amb Xavier Trias, qui l’hauria reconegut i tractat amb ell. En la secció d’opinió, el diari publica una editorial posicionant-se en contra dels manters, ja que encara que no siguin radicals violents, comporten problemes per la ciutat.

La criminalització és també palpable no només en el to del reportatge sinó en el vocabulari utilitzat pel periodista. S’utilitzen termes com “violar la ley”, “la Policía ve indicios de organización criminal”, “delito”, etc. Sempre es dóna veu a la versió oficial dels cossos de seguretat, sense buscar la versió de la comunitat senegalesa i, només en una breu part del cos del text, s’admet que no es tracta d’un grup violent. Cal matisar que empren el terme “islamista” per referir-se a radicals religiosos, quan l’adjectiu es refereix només a persones de religió islàmica. Per tant, la criminalització s’estén entre les persones musulmanes, els ciutadans senegalesos i, fins i tot, els immigrants més enllà dels treballadors del “top manta”.

La publicació d’aquest reportatge dista molt dels estàndards de l’ètica periodística en molts sentits. L’increment en la publicació de notícies sobre els manters ja indica un interès en especial per part del mitjà. En totes les peces es busca l’associació entre la immigració i els manters amb la delinqüència, faltant a la veritat i vulnerant la presumpció d’innocència (art. 10) i la dignitat de les persones implicades (art. 12) contemplades en el Codi Deontològic de Col·legi de Periodistes de Catalunya. Aquestes vulneracions no només es contemplen en el codi català, sinó que a nivell espanyol també hi són en el Codi Deontològic de la FAPE. La FAPE explicita la prohibició de promoure estereotips contra col·lectius vulnerables, ja sigui per criminalització com per racisme, que es pot trobar en els articles I.5 i I.7 dels seus principis d’actuació.

Aquesta vulneració dels principis bàsics de l’ètica periodística també es contradiu amb els principis periodístics europeus, regulats pel Consell d’Europa. Aquest estipula que els mitjans han de ser honestos i no participar en campanyes en les quals s’han posicionat (art. 21), fet que es contradiu amb la publicació de l’editorial. A més també es mostra contrari a la vulneració de la presumpció d’innocència (art.22) i el foment d’estereotips xenòfobs (art.33).

La publicació d’aquestes informacions van sacsejar les xarxes i nombroses col·lectius de la societat civil van alçar la veu contra el tractament del mitjà.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més enllà de les xarxes, la denúncia de la criminalització dels manters ha arribat a organismes professionals. Des de la Fundació Consell de la Informació de Catalunya, es va instar a SOS Racisme a començar una queixa contra El Periódico perquè el CIC pugui actuar. A més, el Sindicat de Manters de Madrid ha demanat per escrit la rectificació al diari.

La rectificació per part d’El Periódico no s’ha produït encara, però sí que ha publicat una columna d’opinió signada per fins a vint col·lectius i associacions per denunciar el racisme institucional i la criminalització dels manters i els immigrants per part del mitjà. Malgrat això, aquesta queixa no ha arribat a la resta de mitjans del Grupo Zeta on s’han publicat la resta d’informacions.

Des de SOS Racisme, també s’ha recordat públicament a El Periódico les prescripcions i l’anàlisi de l’Observatori d’Actualitat dels Discurs Discriminatoris als Mitjans. Altres mitjans com El Salto Diario han publicat articles deconstruint el relat de El Periódico i, el Diari Ara ha publicat un reportatge sobre el mateix grup de manters senegalesos i la seva comunitat, però des d’una perspectiva integradora. Finalment, el grup Tras La Manta, nascut per lluitar contra el racisme i la criminalització contra els manters, ha engegat una campanya de denúncia sobre la politització del grup als mitjans de comunicació de cara a les eleccions d’aquesta pròxima primavera.

Els tres “Digital”, pseudoperiodisme a Internet

Publicat el 22 Març, 2018 by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Nil Montilla (@nilmontilla)

L’arribada dels mitjans digitals ha permès que els ciutadans gaudeixin d’una aparent pluralitat informativa que els permet tenir diferents punts de vista de l’actualitat. Tanmateix, alguns d’aquests mitjans no compleixen les característiques de qualitat bàsiques per tal de donar un bon servei informatiu a la ciutadania. Per a exemplificar-ho, he analitzat la portada del 22 de març de tres publicacions que comparteixen el cognom “digital”: Alerta Digital, Mediterráneo Digital i Periodista Digital.

Alerta Digital és un diari online que compta amb una línia editorial ultradretana -es defineix com “el suport digital dels patriotes espanyols”- i està dirigit per Antonio Robles, aquell home que l’any 2013 besava la bandera franquista en la televisió digital del mitjà o que el 2015 rebia el tricorni que va portar Antonio Tejero durant el “llegendari cop d’Estat” del 23-F.

En la portada del 22 de març, i només observant els titulars, s’hi poden trobar diverses vulneracions dels codis deontològics. En concret, el diari dedica molt d’espai a “notícies” que denuncien el suposat avanç de l’islamisme a Europa, que, en definitiva, donen veu a la xenofòbia i l’odi contra els musulmans.

És molt clar que de forma reiterada Alerta Digital barreja l’opinió i la informació -o pseudoinformació, perquè no són fets contrastats-, i va en contra del Principi de Veracitat del Tesaure de l’ètica periodística. La Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) estableix també en el punt cinquè dels ‘Principis d’actuació’ que “el periodista establirà sempre una clara i inequívoca distinció entre els fets que narra i el que puguin ser opinions, interpretacions o conjectures”.

Tot i que compta amb una secció d’opinió, AD té en portada moltes peces que no estan dins d’aquesta secció però que, tanmateix, donen opinió. Per exemple, el passat dijous obria amb una titulada: “A los líderes europeos: ¿qué clase de monstruos son ustedes?” En aquesta, no es dóna cap tipus d’informació rigorosa, sinó que és una denuncia contra els líders europeus i un suposat pla malèvol per a reduir la població autòctona: aquí ja deixen restes de xenofòbia, masclisme, transfòbia, islamofòbia, homofòbia…

Amb peces així, aquest diari no només no està donant la informació rigorosa a la qual tenen dret els ciutadans (Article 1, Col·legi de Periodistes de Catalunya; Principi 1, Principis Internacionals de l’Ètica Periodística de la UNESCO), sinó que perpetua la discriminació de molts col·lectius. Per esmentar només un dels molts codis que ho defensen, el principi 7 de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) explicita que “el periodista ha de ser conscient del perill de discriminació que és present als mitjans i fer tot el que pugui per evitar la discriminació basada, entre d’altres, en la raça, el sexe, l’orientació sexual, l’idioma, la religió, les opinions polítiques o d’altres, i els orígens nacionals o socials”.

Altres exemples de com l’opinió apareix en les peces suposadament informatives -moltes de les quals no ho són- els trobem en titulars com: “¡Qué bellas tradiciones nos esperan! Un musulmán le da la primera bofetada a la novia el día de su boda para enseñarle quién manda” i “¡Italianos, a por ellos! La tripulación catalana del barco de rescate de ilegales se enfrenta a penas de entre 4 y 7 años de cárcel en Italia”. De fet, l’opinió arriba tant lluny que, en la barra superior, en què apareixen totes les comunitats autònomes, no hi és Catalunya, sinó “Tabàrnia”.

En la majoria de les peces, Alerta Digital no respecta la veritat perquè no s’hi acosta “amb diligència”, perquè no es preocupa per contrastar els fets, perquè critica sense fonaments i perquè insulta per raó de gènere, religió i opinió política. A més, incita a l’odi i a l’exclusió. En la peça anterior, l’autor/a -en la majoria dels casos es vulnera la responsabilitat del periodista d’identificar-se- diu que les dones que es converteixen a l’islam escullen “inferioritat” i “esclavitud”, perquè “el Corà equipara la dona als excrements”.

Per tant, aquest diari vulnera repetidament el Principi de Veracitat (sobretot la neutralitat valorativa), el Principi de Justícia (en el tractament dels grups socials desfavorits) i el Principi de Responsabilitat, perquè arriba a incitar a l’odi especialment contra els musulmans.

La portada de Periodista digital no inclou tantes notícies en clau islamòfoba com AD, però continua amb la barreja d’opinió i informació. Així, per exemple, titula: “El gran Cake Minuesa se disfraza de Mosso para protegir al presidente Boadella delante de la mansión de Puchi”, “La marranada de Podemos en el funeral del valiente guardia civil de Guillena” i “La nueva chapuza de los golpistas catalanes ya tiene su tonto útil: convertir en mártir a Jordi Turull”.

En aquests casos, alguns titulars, com el primer, semblen propis d’una publicació satírica -anomenen “Puchi” a Carles Puigdemont-. Periodista digital també té una línia editorial de dretes i està dirigit pel polèmic Alfonso Rojo. El diari ha estat reprovat per la FAPE en diverses ocasions. Segons informava ’20 Minutos’ l’any 2010, la Comissió de Queixes i Deontologia de la Federació va condemnar-lo per haver “faltat a la veritat”.

En la primera “notícia” de les esmentades es barreja, com s’ha dit, l’opinió –“el gran Cake Minuesa”- i la informació. Tanmateix, això és molt més clar a la segona peça, que comença dient: “No tienen vergüenza alguna. La secretaria general de Podemos en Andalucía, Teresa Rodríguez, se ha quitado el muerto de encima y ha mandado […] a las exequias del cabo primero de la GC […] a un edil de su formación que fue condenado por pegar a un policia local”. Al llarg de la noticia, es dona informació, a diferència del que passava a Alerta Digital, però només des d’un punt de vista i intercalant-hi opinió. Cal recordar, però, que els codis deontològics diuen que sempre s’ha de donar veu a les diferents parts. Per exemple, l’apartat A de l’article 13 dels ‘Principis d’actuació’ del Codi Deontològic Europeu de la Professió Periodística diu que el periodista “haurà de fonamentar les informacions que difongui, la qual cosa inclou el deure de contrastar les fonts i el de donar l’oportunitat a la persona afectada d’oferir la seva pròpia versió dels fets”.

Finalment, la darrera “notícia” comença parlant del “circo catalán” i de la sessió d’investidura del 22 de març, en la qual “se daran cita los payasos con menos gracia del universo”. A continuació, comença a afegir fragments dels editorials de diaris com La Razón, ABC o El Mundo en contra de la investidura. Tanmateix, no hi ha ni rastre d’informació contrastada.

Aquest diari, doncs, si bé no dóna tant d’espai als atacs xenòfobs, també barreja constantment la informació i la opinió, i no fa un tractament rigorós ni exhaustiu de la informació. Es dedica a parlar només de la versió que li interessa, burlant-se d’aquells amb els quals no està d’acord (“La marranada de Podemos”, el “caradura Torrent”, el “tonto útil” de Jordi Turull…).

Finalment, Mediterráneo Digital és el diari que completa aquesta tríada del pseudoperiodisme. El mitjà, que es defineix com a “políticament incorrecte”, dóna especial rellevància a totes aquelles notícies -inventades o no- que suposadament demostrin la maldat del feminisme i dels immigrants. De fet, a la mateixa portada hi ha una secció titulada “Mundo feminazi” -una paraula molt pejorativa per a referir-se al feminisme-.

De vegades, el diari titula notícies d’altres països com si tinguessin lloc a Espanya, per intentar desprestigiar algun moviment o ètnia. Per exemple, “Las feministas piden que mirar a una mujer en la calle sea multado con 1.500 euros”-, en comptes de dir que l’Alt Consell d’Igualtat de França ha proposat sancionar l’assetjament contra les dones al carrer amb multes de fins a 1.500€.

D’altra banda, MD no respecta la presumpció d’innocència i explicita sempre la nacionalitat de les persones involucrades amb presumptes delictes, amb la voluntat de discriminar col·lectius desfavorits. Així, titula “Detenidos dos sudamericanos por violar a una menor en una furgoneta”, contravenint els criteris que diuen que no s’ha d’esmentar la nacionalitat si no té rellevància informativa, per no perpetuar la discriminació, i sense dir ni una sola vegada la paraula “presumptes”.

Per acabar, Mediterráneo Digital es caracteritza, en un nivell molt superior als diaris anteriors, per donar espai a notícies falses, com s’encarrega de demostrar el projecte ‘Maldito Bulo’, un grup de periodistes que destapen les desinformacions, especialment les que circulen per la xarxa. Fins ara, i segons podem saber amb una extensió per al navegador, ‘Maldito Bulo’ ha desmentit 21 informacions de Mediterráneo Digital, lluny de les 4 d’Alerta Digital i les 2 de Periodista Digital. La més recent la va publicar MD el passat 20 de març, dient que “El primer ‘puente feminista’ de la historia, construido solo por mujeres, se derrumba en 24 horas”. Per això, ‘Maldito Bulo’ va demostrar que el pont havia estat construït majoritàriament per homes i que les imatges que proporcionava el diari eren “de posts del dia de la dona”. També era fals que l’empresa constructora estigués regida i dirigida “fonamentalment per homes” i que Leonor Flores hagués treballat en el projecte.

Aquest diari, doncs, va molt més enllà de barrejar opinió i informació i de donar espai a la discriminació: directament dóna informacions falses, les conegudes ‘Fake News’. Per això, podem dir que vulnera l’article primer dels Principis d’Actuació de la FAPE: “El compromís amb la recerca de la veritat portarà sempre al periodista a informar només sobre fets dels quals en conegui l’origen, sense falsificar documents ni ometre informacions essencials, així com a no publicar material informatiu fals, enganyós o deformat”. A més, Mediterráneo Digital tampoc rectifica quan altres periodistes, com els de Maldito Bulo, demostren que el que havia publicat és una falsedat.

La manera de treballar d’aquests tres mitjans demostra que la pluralitat de mitjans online no sempre significa pluralitat de punts de vista, i que tenir una plataforma a internet no suposa fer periodisme de qualitat. Aquests tres mitjans barregen constantment opinió i informació, perpetuen la discriminació per gènere, ètnia, procedència o ideologia, no identifiquen les peces -i per tant no se’n responsabilitzen- i, fins i tot, s’inventen algunes informacions. Així, després d’aquest petit anàlisi, puc concloure que aquesta tríada de digitals vulnera sistemàticament el Principi de Veracitat, de Justícia i de Responsabilitat i articles com el setè dels Principis Generals de la FAPE -sobre respectar “els drets dels més dèbils i discriminats”- o el segon dels Principis de l’Ètica Periodística de l’UNESCO, “la dedicació del periodista a la realitat objectiva”.

El tractament de l’ús del vel islàmic als mitjans de comunicació

Publicat el 20 Març, 201720 Març, 2017 by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Àngela Cantador

El 31 de gener, diversos mitjans europeus es feien ressò de la prohibició que el govern austríac havia estès al col·lectiu femení musulmà de portar el vel islàmic integral en espais públics. La decisió s’havia pres, d’una banda, per limitar l’ús de símbols religiosos entre els funcionaris i garantir la neutralitat religiosa del país i, per altra banda, fer front a campanyes islamistes ultraconservadores.

No és el primer país que promulga lleis per regular l’ús del vel islàmic als espais públics: Bulgària, Holanda, Bèlgica i França en són altres exemples. L’última notícia vinculada al tema és la decisió del Tribunal de Luxemburg d’avalar que les empreses europees puguin prohibir portar el vel a les seves treballadores. A partir d’ara, les empreses privades tindran la potestat de regular l’ús d’aquesta peça, però la decisió de determinar si es tracta d’un acte discriminatori, recaurà sobre el jutge de cada país.

Es tracta d’un tema que aquestes últimes setmanes ha generat debats dins l’àmbit judicial europeu, però també als mitjans de comunicació. El tracte que se n’ha fet ha estat, en molts casos, tendenciós, esbiaixat i qüestionable des d’un punt de vista deontològic.

Un exemple és la falta de pluralitat de fonts. En el cas de la notícia de la decisió del Tribunal de Luxemburg de permetre a les empreses prohibir l’ús del vel, si analitzem la majoria de mitjans espanyols veure’m que només han donat veu a les administracions, als òrgans de govern i al poder judicial. Mitjançant cites directes i indirectes sobre la sentència expedida pel Tribunal, posen èmfasi en el què i el perquè de l’assumpte, reproduint el punt de vista “europeu”, quasi com una justificació. És el cas de l’ABC o La Razón, que només comenten la notícia des del vessant jurídic europeu.

En canvi, però, no es posa tant d’èmfasi en el com, és a dir, que la neutralitat religiosa s’ha intentat garantir mitjançant l’acomiadament forçat de certes treballadores. Aquest acte, que en si mateix podria suposar un fet tan greu com la restricció de la llibertat d’expressió és comentat només per alguns mitjans, com El País o El Periódico, que dediquen un apartat a totes dues notícies a comentar la posició d’organitzacions defensores dels drets humans com Amnistia Internacional i, per tant, a donar veu a col·lectiu que defensa el dret de l’ús de vel en espais públics i, sobretot, la integritat de la persona. En aquest aspecte, doncs, trobem una vulneració del punt 4 de la Guia sobre el Tractament de la Diversitat Cultural en els Mitjans de Comunicació, que diu que el periodista ha d’impulsar la pluralitat de les fonts d’informació. En aquest sentit hi ha també una vulneració del Principi de Veracitat, ja que no hi ha un rigor purament informatiu quant a l’elecció de les fonts.

Són precisament alguns d’aquests mitjans, com El País, els que han fet peces on es dóna veu i visibilitat a les protagonistes, que expliquen perquè volen portar el vel i el dret que hi tenen. “Que m’obliguin a treure’m el vel és com arrancar-me la pell”,publicada per aquest mateix diari, n’és un exemple.

Aquesta qüestió de les fonts ens porta a un altre tema. En moltes de les notícies, es fa ús de les declaracions emeses per membres de partits conservadors i de dretes. És un fet conegut que en els últims anys i arran de la crisi de refugiats, la dreta i la ultradreta han guanyat força moltes vegades a través de discursos racistes on asseguraven que vetarien l’entrada als migrants o que els retirarien les ajudes. Citant aquestes fonts, com fan molts diaris, s’està fent d’altaveu d’un missatge racista i s’ajuda a la seva difusió. Per exemple, a la notícia de la decisió del Tribunal de Luxemburg, El País reproduïa la següent cita de l’excandidat de dretes a les primàries de França, François Fillon: “És un gran alleujament, no només per milers d’empreses, també pels seus treballadors”. Aquesta declaració, de manera implícita pot crear en el lector la falsa sensació que el vel representa un perill.

En aquest sentit s’estaria obviant l’article 7 del Codi Deontològic de la Federació Internacional de Periodistes, que diu: “El periodista es cuidarà del risc d’una discriminació propagada pels mitjans de comunicació i farà el possible per evitar que es faciliti tal discriminació fonamentada en la raça, el sexe, la llengua, la religió, les opinions polítiques o altres… així com l’origen nacional o social”.

Si bé a les peces informatives s’intueix la inclinació dels mitjans de comunicació, a les d’opinió queda clarament reflectida. En les últimes setmanes han aparegut nombroses editorials i columnes que han abordat la qüestió. En el cas de La Razón, el 15 de març publicava una columna titulada “Símbols”, on deia: “Els símbols, siguin religiosos o polítics (per exemple, l’esvàstica), no haurien de permetre’s en l’entorn laboral”. No només s’està emetent un judici de valor, sinó que s’està comparant una peça de roba associada a una creença religiosa amb un signe que porta associat idees racistes i xenòfobes i que ha estat prohibit a diversos països.

Un altre exemple és la discussió que Pilar Rahola va mantenir amb Nora Baños, defensora i portadora del vel islàmic, al programa 8 al dia. La tertuliana va recolzar el dret de les empreses a vetar la vestimenta dels seus treballadors i va afegir que l’ús del vel era, en la majoria de casos, una imposició de l’Islam més radical. “M’estàs dient que el vel no és una imposició de molts països islàmics? Visc en un altre món? Però com pots mentir d’aquesta manera?” acusava Rahola a Baños, mentre aquesta li deia que no es podia comparar les decisions dels poders institucionals amb la fe i les creences religioses personals. En un moment, Baños li va dir que era precisament amb arguments d’aquest tipus que s’estava generant la islamofòbia a Barcelona i Rahola li va respondre dient “No t’ho permet-ho, has vingut aquí ja preparada per dir-ho (…) si tu em fas una calúmnia, et poso una denúncia”. Finalment, Josep Cuní va haver d’interrompre la tertuliana dient: “Deixem ja de dir als altres quina posició han de tenir, deixem que tinguin la que lliurement han volgut. Deixa’m dir això perquè sembla que, aleshores, no estem a favor que tinguin la llibertat que tenen si no coincideix amb la nostra. Faig aquest avís perquè no s’entengui malament”. Veiem doncs com fins i tot el mateix presentador detecta que hi ha una vulneració del Principi de Justícia, en quant a que s’emeten valoracions racistes.

Per últim, un fet igual de perillós són les enquestes creades per certs mitjans de comunicació, que no tenen cap tipus de valor, doncs no se’n tenen dades pel que fa al percentatge de la població que representa. Tot i així, poden contribuir a crear un imaginari col·lectiu equívoc respecte al tema tractat. És el cas de La Razón, que va incorporar una enquesta a la seva pàgina web on preguntava als lectors si estaven a favor que les empreses poguessin prohibir l’ús del vel islàmic. El resultat és aclaparador: un 94% dels enquestats estaven a favor d’aquesta pràctica, pel que sembla que sigui una opinió majoritària, quan potser l’enquesta ha estat resposta per cinquanta persones.

Enquesta realitzada pel diari *La Razón*

Aquests episodis ens porten a una reflexió final, que resumeix molt bé el punt 6 de la Guia sobre el Tractament de la Diversitat Cultural als Mitjans de Comunicació i que diu: Cal millorar els mecanismes periodístics que afavoreixen la interculturalitat. La idea és que el periodisme ha de procurar més per fer veure i viure la diversitat com un factor social positiu, perquè els mitjans de comunicació són un referent per la societat a l’hora d’interpretar la realitat. Per tant, valors com el respecte, la tolerància i l’acceptació van molt lligats de la mà de la pràctica periodística i fomentar-los és un dels deures d’aquesta professió.

Ens trobem en un moment en què Europa està mostrant la seva faceta més racista i menys solidària blindant les fronteres i negant ajudes als sol·licitants d’asil. La crisi econòmica, la por a perdre la feina juntament amb els atemptats esporàdics han generat una desconfiança que els partits d’extrema dreta han aprofitat per escalar posicions. En aquest context és més important que mai que el quart poder estigui al servei de la societat i procuri abans que res pels drets fonamentals de la població en tot el seu conjunt multicultural. Si no, cada cop seran més freqüents imatges com les de la platja de Niça, on l’agost del 2016 quatre policies van obligar a una dona a treure’s el burquini.

Quatre policies obliguen a una dona a treure’s el burquini en una platja de Niça. Font: *ABC*

El llenguatge, un virus de l’espai exterior

Publicat el 6 Abril, 20168 Abril, 2016 by deontologiaperiodisticaupf

Autora: Andrea Pérez (@IsItCollegeYet)

10 d’octubre del 2015. Es constitueix el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona i se’n fa una presentació oficial a Can Batlló. S’adjunta també un comunicat de premsa públic al web de l’Espai de l’Immigrant.

Fotografia de la presentació disponible al web de l’Espai de l’Immigrant

No tota la premsa escrita se’n fa ressò, amb una cerca ràpida, destaquen les peces d’El País i La Vanguardia. Totes dues opten per un titular que té com a subjecte “els manters” i escullen fotografies que no pertanyen a la presentació del sindicat.

Titular de la noticia de La Vanguardia — Titular de la noticia de *La Vanguardia*

Crida l’atenció la imatge escollida per La Vanguardia, així com el peu de foto: “un manter es dirigeix a l’estació de Sant Adrià, després d’abastir-se”.

Una notícia especialment curta que es remet directament al teletip de l’Agència EFE i que, fins i tot, presenta errors tipogràfics i una redacció certament descuidada.

Fragments del text de La Vanguardia [faltes en vermell]

Pel que fa a El País, destacaríem un fragment que explica el sorgiment del col·lectiu de la següent manera [quan fan menció a l’organització es refereixen a l’Espai de l’Immigrant]:

Fragment del text d’El País [faltes en vermell] — Fragment del text d’*El País* [faltes en vermell]

Només amb aquestes dues peces observem certes irregularitats deontològiques; però atès que pot extreure’s una conclusió més global i detallada del tractament, vegem primer dos exemples més extrets de la Televisió de Catalunya i Antena 3, respectivament. A la notícia de TV3 un es troba això: veiem com, malgrat ser el titular d’aquesta, la presentació del Sindicat no es menciona fins passada la meitat del vídeo [0:44] seguit d’un “mentrestant”, també es fa referència a “els manters”. El primer que s’exposa són els conflictes ocasionats per l’activitat i, després, el fet d’actualitat.

D’altra banda, pel que fa a la peça elaborada per Antena 3, el subjecte del titular és l’Ajuntament de Barcelona que permet la constitució del sindicat. La notícia comença fent referència a l’alerta en la qual es troben els comerciants de Barcelona. “L’oposició” es redueix a Ciutadans, que qualifica de “despropòsit” el beneplàcit de l’Ajuntament.
El testimoni que es reprodueix per part dels comerciants: “Esta gente no están legalizados”.

No només estem davant del principi de veritat mencionat al Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius (pel que fa a la cura i el rigor o la neutralitat valorativa), sinó precisament del principi de justícia, que fa referència específica al tractament de grups socials desfavorits. Així, hauríem de considerar la necessitat d’extremar el nostre rigor periodístic, tal com ens recorden els articles dels següents codis de Deontologia Periodística de referència.

12) Actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creences, extracció social i cultural i malaltia, així com incitar a l’ús de la violència, evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral.

Col·legi de Periodistes de Catalunya. Declaració de Principis de la Professió Periodística

7. The journalist shall be aware of the danger of discrimination being furthered by the media, and shall do the utmost to avoid facilitating such discrimination based on, among other things, race, sex, sexual orientation, language, religion, political or other opinions, and national or social origins.

Federació Internacional de Periodistes (FIP). Declaració de principis sobre la conducta dels periodistes

Principle VIII: Respect for universal values and diversity of cultures

A true journalist stands for the universal values of humanism, above all peace, democracy, human rights, social progress and national liberation, while respecting the distinctive character, value and dignity of each culture, as well as the right of each people freely to choose and develop its political, social, economic and cultural systems. Thus the journalist participates actively in social transformation towards democratic betterment of society and contributes through dialogue to a climate of confidence in international relations conducive to peace and justice everywhere, to détente, disarmament and national development. It belongs to the ethics of the profession that the journalist be aware of relevant provisions contained in international conventions, declarations and resolutions.

UNESCO. Principis internacionals d’ètica professional del periodisme

En el cas concret del testimoni que presenta Antena 3, podem destacar el punt c) de l’article 7 del codi de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España (FAPE):

7. El periodista extremará su celo profesional en el respeto a los derechos de los mas débiles y los discriminados. Por ello, debe mantener una especial sensibilidad en los casos de informaciones u opiniones de contenido eventualmente discriminatorio o susceptibles de incitar a la violencia o a prácticas humanas degradantes.

c) Debe, finalmente, y con carácter general, evitar expresiones o testimonios vejatorios o lesivos para la condición personal de los individuos y su integridad física y moral.

Ús d’imatges que no corresponen al propi fet

És perillós (i falta al rigor) l’ús de seqüències que no pertanyen a la presentació del sindicat, atès que atorguen connotacions negatives o d’alerta innecessària a un fet que és fins i tot positiu en tant que es tracta d’un gest pacífic per part d’un col·lectiu amb qui, fins aquell moment, no s’hi havia parlat més enllà de càrregues policials. La National Union of Journalists recorda, al seu novè article que “el periodista no produeix material que provoqui l’odi o la discriminació”.

El relat de la creació del sindicat

Al diari El País, la constitució del sindicat [sempre en cursiva per donar a entendre que no ho és en realitat] es presenta com una reunió clandestina de terroristes. És important cuidar el llenguatge amb què hom es refereix als grups vulnerables, perquè pot fomentar l’estigma i la criminalització. De la mateixa manera, l’alarmisme que crea la peça d’Antena 3 és desproporcionat.

Exactitud i esforç en l’obtenció de la informació: “veu amb bons ulls”

Tots els mitjans consultats fan servir la mateixa declaració de Laia Ortiz que “veu amb bons ulls” la creació del Sindicat Popular de Venedors Ambulants; fet que, juntament amb les errades tipogràfiques als mitjans escrits i la falta d’imatges de la presentació o de testimonis a les dues televisions exposades, posa en dubte el treball que hi ha darrere de la peça. En aquest sentit, el Col·legi de Periodistes de Catalunya recomana “impulsar la pluralitat de les fonts d’informació, pròpies d’una societat diversa” a la seva Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació. Emprar en tot moment els migrants afectats com una font capaç d’articular un discurs coherent permetria deixar de convertir-los en objecte polític i que esdevinguessin subjecte polític.

En definitiva, sobta com el sobredimensionament del conflicte de la venda ambulant a Barcelona és indirectament proporcional a l’atenció (o la voluntat periodística d’entendre la situació) que rep la creació d’una associació de persones que, precisament, vol posar-hi solució.

Per contrastar el desànim, es faciliten alguns exemples de bones pràctiques pel que fa a una elecció adequada (no deslegitimadora) de les imatges o a un tractament més detallat i acurat de la informació:

Notícia elaborada pel Diario.es on s’empra una fotografia de l’acte, no es parla de sindicat en cursiva i es procura aportar una informació més ampliada. — Notícia elaborada pel *Diario.es* on s’empra una fotografia de l’acte, no es parla de sindicat en cursiva i es procura aportar una informació més ampliada.

Encara amb més informació però també amb el dubte de fer servir manteros com a subjecte, Público fa una peça que prova d’oferir informació detallada al respecte. — Encara amb més informació però també amb el dubte de fer servir manteros com a subjecte, *Público* fa una peça que prova d’oferir informació detallada al respecte.

En síntesi, sovint són els petits detalls els que marquen la diferència. Si la veritat i la mentida no són, si fa no fa, el mateix; tampoc ho és una fotografia que mostri com les persones que formen el sindicat es presenten oficialment de forma pacífica i organitzada, que una imatge d’arxiu que ensenya un migrant voltant per un polígon industrial per il·lustrar la mateixa informació. La deixadesa i la falta d’atenció, que relega la constitució del Sindicat al segon pla de la notícia i que fins i tot afegeix iròniques cursives o descuits ortogràfics i gramaticals, és un símptoma que exemplifica la falta de veu dels migrants als mitjans de comunicació com a persones capaces, com és lògic, de generar narratives constructives i articular discursos polítics.

El passaport sirià de l’ABC en els atemptats de París

Publicat el 23 febrer, 201623 febrer, 2016 by deontologiaperiodisticaupf

Autor: Marc Español (@mespanolescofet)

La nit del 13 de novembre del 2015 la por i la incertesa van apoderar-se per moments de la ciutat de París, que veia com era atacada en sis punts diferents en l’interval de les nou a les deu de la nit. Les pitjors escenes es van viure a la icònica sala Bataclan, que va ser segrestada per quatre homes amb explosius enganxats al cos i armats amb fusells. Hi van retenir més d’un centenar de persones i en van assassinat una vuitantena fins que, passada mitjanit, el cos d’elit de la policia francesa va accedir per a desallotjar-la.

El balanç dels fets era esfereïdor. Segons el diari francès Le Monde, 137 persones, entre les quals set terroristes, van morir, i més de 130 van resultar ferides. Quinze hores més tard, el grup terrorista autoproclamat Estat Islàmic (EI) va reivindicar-ne l’autoria. Això no obstant, alguns mitjans de comunicació ja s’havien aventurat a assenyalar l’EI com el responsable dels atemptats abans que aquests així ho comuniquessin, la qual cosa deixava entreveure que el tractament de crisi acabaria sent també objecte d’estudi.

En aquest sentit, la hipòtesi que algun dels atacants pogués haver entrat a França fent-se passar per refugiat va començar a córrer com la pólvora. I a pesar que la teoria es basés en un simple passaport sirià trobat a prop de l’Estadi de França (un dels punts atacats), mitjans com l’ABC o la nord-americana CNN van comprar-la sense condicionals. Així, l’ABC va titular una peça del 16 de novembre de la següent manera: “Un dels terroristes que va atemptat a París amb passaport sirià va passar per Grècia com a refugiat”, mentre la CNN explicava que un dels terroristes “va entrar a Europa […] entre la multitud, incrustat en l’actual onada de refugiats sirians”.

Els principis que es podrien veure vulnerats amb el tractament d’aquests dos mitjans són els de veritat, justícia i responsabilitat, i tots ells ho podrien fer en múltiples ítems.

En el cas del principi de veritat, la cura i el rigor en surten molt danyats, doncs la precisió i l’exactitud de la informació, així com la contextualització i aprofundiment que en fan, són més que qüestionables. Arribats a aquest punt, cal tenir present que l’ús de passaports falsos és habitual entre els refugiats, en la mesura que els traficants sovint aprofiten la situació per robar-ne de verídics i vendre’ls després o perquè persones que no fugen de Síria, Iraq o Eritrea prefereixen entrar a Europa amb el passaport d’algun d’aquests països per a que la seva sol·licitud tingui més possibilitats de ser acceptada. La difamació i calúmnia contra el col·lectiu refugiat era, per falta de prudència, un fet.

Així, l’article primer del codi deontològic del Col·legi de Periodistes (CPC), que recomana “evitar la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets”, hauria estat vulnerat per aquests mitjans. I és que com va apuntar eldiario.es el mateix dia, “tot apunta a la falsedat del document”, doncs s’havia trobat “una altra persona amb un passaport que inclou les mateixes dades” i que fins i tot podria coincidir amb el d’un “soldat d’al-Assad assassinat”. Pels mateixos motius acabats d’exposar també es vulnera l’article segon del codi, que aconsella “difondre únicament informacions fonamentades, evitant afirmacions sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones”. Aquí també es podria veure afectat l’article 17 del codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), que aconsella establir “una clara i inequívoca distinció entres els fets i les conjectures”, així com el principi segon del codi deontològic de la UNESCO que aconsella difondre fets de forma contextualitzada “sense provocar distorsions” de manera que el públic es pugui formar “una imatge acurada” de la realitat. Fins i tot l’article tercer del codi de la Federació Internacional de Periodistes (FIP), que demana als periodistes no passar per alt “informació essencial” a l’hora de difondre informació, es veuria danyat des del moment en què l’ABC omet l’embolic de passaports que suposa la ruta dels refugiats.

En el cas del principi de justícia, qui en surt greument perjudicat és el tractament de grups socials desafavorits i el respecte a la presumpció d’innocència. En el primer cas, s’ha de tenir en compte la vulnerabilitat del col·lectiu refugiat, així com el descrèdit que una informació com aquesta els pot suposar. Per tant, totes aquelles informacions que puguin traduir-se en reaccions xenòfobes, racistes i fins i tot sexistes per part, en aquest cas, de la població europea, s’haurien d’evitar fins tenir una certesa (quasi) absoluta. En el segon cas, la vulneració de la presumpció d’innocència és palesa, i més encara quan existeix la possibilitat, tenint en compte la informació difosa per eldiario.es, que el titular del passaport no fos qui, finalment, va perpetrar els atemptats de París.

En aquest cas, l’article desè del codi del CPC, que mana “observar escrupolosament el principi de la presumpció d’innocència”, i el dotzè, que recomana “actuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions amb continguts que puguin suscitar discriminacions”, són clarament vulnerats. També ho són els articles cinquè del codi de la FAPE, que apunta que “tota persona és innocent fins que no es demostri el contrari”, i el setè, segons el qual “el periodista extremarà la prudència professional en el respecte als drets dels més dèbils i discriminats”. En aquest darrer sentit s’expressa també el punt setè del codi deontològic de la FIP, que demana als periodistes “evitar” informació que pugui derivar en “discriminació en base a, entre altres coses, la raça, religió o orígens”.

Per últim, el cas del principi de responsabilitat és potser el més greu. En aquet sentit, es vulneren la primacia de la seguretat de les persones (que estipula com a prioritat l’ajut humanitari), la protecció dels menors, i sobretot el fet de tractar amb cura matèries d’especial sensibilitat social que puguin incitar, primer, la violència o altres conductes antisocials (amb especial atenció a la violència masclista), segon, la falta de respecte a les creences, i tercer, l’alarmisme.

Arribats a aquest punt, els articles onzè del codi del CPC, relatiu a “tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors”, i de nou el dotzè, sobre els “continguts que puguin suscitar discriminacions”, són vulnerats per l’ABC i la CNN. També ho farien de nou els articles setens de la FAPE i la FIP (“respecte als drets dels més dèbils i discriminats” i “evitar” informacions discriminatòries, respectivament) així com el sisè de la FAPE, que té en compte “la informació que pugui afectar a menors d’edat”.

En definitiva, l’ABC vulnera de forma flagrant els principis de veritat, justícia i responsabilitat, un fet especialment reprovable pel context i el rerefons de la qüestió. En aquest sentit, els principis tercer i novè de la UNESCO, relatius, respectivament a la “responsabilitat social” del periodista i a l’eliminació del “mal que enfronta la humanitat” (i que aconsella fer esforços per a “eliminar la ignorància i el malentès” en la societat) es veurien clarament danyats.