Categoria: Mecanismes de Retiment de Comptes

Autora: Alba Cabrera (@cabrerita_96)

En Joan Canela és un periodista que ha treballat com a corresponsal en països com Bolívia i Sud Àfrica i també va ser coordinador de la secció internacional del setmanari Directa. Ha col·laborat a El Periódico, El Mundo, Berria, Gara, Público, Ara, El Temps, Il Manifesto, ONGC i Valencia Express, així com a mitjans digitals com Sostenible.cat i Ecoavant. Des de 2010 és redactor a l’Observatori crític de mitjans Mèdia.cat, del que fa cinc anys que n’ha esdevingut l’editor.

— Com va sorgir la idea d’impulsar l’Observatori Mèdia.cat? Us considereu un projecte trencador amb el periodisme tradicional?
La idea va estar impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils després d’haver creat el web. Es volia aconseguir un periodisme rigorós, de qualitat, independent i arrelat al país. Es volia fer un projecte amb més presència pública i més constant. Llavors l’Observatori va ser la iniciativa per apuntar cap a una crítica del periodisme tradicional, apuntar cap al periodisme que realment es vol. A l’estat espanyol hi ha pocs exemples com el nostre i el que hi han, han aparegut després. Per tant, el nostre referent per a l’Observatori seria el que abans era el Constrastant. En canvi, per l’Anuari, van prendre l’exemple de Project Censored.

— Què creus que fa que no existeixi un Mèdia.cat versió espanyola?
Mèdia.cat existeix perquè un grup de periodistes en concret va fer una aposta molt concreta. El Col·legi de Periodistes de Catalunya va voler fer un projecte semblant però crec que finalment ha quedat una mica arraconat. A l’estat espanyol existeixen molts observatoris temàtics com La Red Acoge o Maldito Bulo. El que passa que són observatoris que no els impulsen periodistes sinó els afectats per la informació errònia i hi ha un canvi de mentalitat. La nostra és una crítica a la professió des de dins del propi periodisme. I crec que és positiva de cara a recuperar els ànims d’una professió tan desprestigiada socialment com la nostra. És cert que de vegades ho fem molt malament. Però també és cert que existim un grup de periodistes que ens adonem i volem canviar-ho. Per desgracia, som una excepció.

— En quins mitjans o en quins àmbits periodístics us fixeu més?
Mèdia.cat sobretot analitza temes de política, societat i internacionals. Fem poc sobre esports o premsa del cor, tot i ser la premsa més llegida, perquè ho fem a partir de les nostres capacitats i les nostres preferències. Encara així, tenim en ment que cada cop sigui més equilibrat.

— Quins criteris teniu per publicar?
Qui fa l’article decideix. Som una estructura organitzativa dèbil. No hi ha ni equip ni reunions de redacció. Ens comentem els temes entre nosaltres i després tenim un cert acompanyament del que és la junta del Grup Barnils que ens ofereixen propostes de temes.

— Llavors, com es pot arribar a publicar al Mèdia.cat?
Les noticies d’anàlisi les publiquem els dos redactors que treballem en el projecte diàriament, tot i que estem ampliant la plantilla de redacció a tres persones. Les col·laboracions depenen sempre de la capacitat econòmica que tinguem en el moment perquè no donem col·laboracions gratuïtes. Però els articles d’opinió concretament són uns articles que oferim als socis del Grup Barnils per a que els escriguin.

— Us considereu un mitjà de comunicació veraç i que fa fe d’errades?
Quan ens hem equivocat, hem modificat la noticia indicant que hi havia un canvi per error sense cap necessitat de recórrer a cap ordre judicial.

— Amb quins mitjans podríeu ser encara més crítics?
Aquesta és la pregunta. Als mitjans alternatius no els critiquem. I és un fet que s’ha de canviar. És una dinàmica que ve del principi perquè fa set anys els mitjans alternatius tenien molt poc impacte mediàtic. I nosaltres busquem analitzar els grans mitjans perquè són realment els que tenen audiència massiva i més repercussió. Però és cert que en els últims anys, hi ha hagut mitjans alternatius com El Crític, Diario.es o La Directa que han tingut un creixement molt fort i ja tenen més impacte. Llavors, caldria analitzar-los.

— Quins canvis substancials fareu a l’Anuari d’enguany?
El canvi més important serà el model d’Anuari. Tal com era fins ara, el model del nostre anuari està bastant esgotat perquè és un llibre a l’any que aconseguíem finançar molt bé a través del Verkami però que ofegava el seu propi contingut. Al publicar entre 12 i 15 reportatges en un mateix llibre, la seva influència és limitada i els que més destacaven ensordien els altres. Veiem que ens autosilenciàvem. Llavors ara la idea és anar publicant aquests reportatges un cop al mes i a finals d’any fer un recull en paper dels reportatges publicat durant tot l’any afegint reportatges inèdits o ampliacions. Volem aconseguir un producte físic que no només sigui un refregit sinó que ofereixi nova informació també.

Respecte al contingut, també hi ha un canvi. Quan vam començar, el concepte de noticia silenciada era molt fàcil. Però ara s’ha difós molt perquè la competitivitat ha fet que els mitjans massius s’arrisquin a publicar informació controvertida pels poders per diferenciar-se davant els seus lectors. També la consciència ciutadana que va generar el 15-M ha format una audiència més exigent i per tant, els mitjans tracten de ser més rigorosos. Llavors en aquest sentit, estem fent canvis en les temàtiques que tractem i el seu enfocament. Volem ampliar, fer temes dels que se’n parli però poc.

— Fa poc heu tret un format de reportatge multimèdia sobre l’aïllament i l’opacitat a les presons. Quina acollida ha tingut aquest projecte?
És el primer reportatge que publicarem a l’Anuari d’enguany perquè és el del mes de gener. Hem fet una aposta per fer un muntatge amb vídeos de 360º amb un tema que donava per molt. Ha tingut molt bona acollida i és un reportatge que explica molt bé el que vol ser el nou Anuari. És un tema que està silenciat perquè interessa poc als mitjans de masses i és un reportatge de periodisme lent que ha permès poder filmar un mòdul de la presó, cosa que encara ningú ha fet abans.

— Quins més projectes teniu a Mèdia.cat a part de l’Anuari o l’Observatori?
Tenim la secció al web dels informes. Són quatre o cinc articles per any que tracten temes amb més profunditat quantitativa. Tenim també un projecte d’estadístiques ara mateix aturat per oferir una base de dades en clau dels Països Catalans, no autonòmica o estatal. El que ara sí funciona és el mapa de la censura als Països Catalans per poder facilitar que els periodistes denunciïn, es visualitzi aquesta denúncia de la professió i després poder analitzar les dades de tipus de censura o col·lectius més afectats com els tuitaires. A més, també tenim un observatori de l’odi per criticar als mitjans que fomentin els discursos de l’odi, finançat per l’Ajuntament de Barcelona.

— Creus que el Mèdia.cat és un projecte que funciona fora d’un target de públic periodista?
Hi ha una franja de públic més enllà dels periodistes. No podem saber al 100% qui és el nostre públic però sí que podem saber a qui l’interessa per les xarxes socials. Les persones que no només ens llegeixen sinó que ens comparteixen, comenten o posen m’agrada als nostres articles demostren que són el teu públic i no són periodistes. Penso més aviat que també hi ha periodistes reticents a fer-nos ressò a les xarxes perquè no els agrada donar la impressió que critiquen als companys de professió. El perfil de qui ens segueix és de persones implicades políticament o socialment i que volen ser receptors actius per informar-se per formar-se una opinió. Molta gent està més interessada en la temàtica perquè les nostres preferències coincideixen amb les seves.

— Us podeu considerar un contrapoder del mal periodisme?
El problema és que ara ja és dubta molt de que el periodisme sigui el quart poder. És més aviat un braç de la resta de poders econòmics i polítics. Nosaltres som un ‘pepito grillo’ del periodisme, una bona consciència però amb un impacte reduït. Tenim una certa capacitat de generar autocrítica quan tractem temes més concrets com el masclisme als mitjans o el tractament mediàtic de les malalties mentals que si critiquem el sistema en sí mateix perquè som dependents d’ell.

— Quina és la implicació dels lectors amb el Mèdia.cat?
Els lectors ens comparteixen en xarxes socials i ens poden comentar els articles si volen, tot i que no molts per no crear un fòrum perquè s’hauria de regular i ens seria difícil de gestionar per la nostra estructura. No volem crear una ‘barra lliure’ de comentaris. Per una altra part, la gent que se sent agredida per una determinada cobertura doncs ens escriu per suggerir-nos tractar un cert tema. Això és bonic com a projecte perquè veus que ets una eina útil i que la gent confia en tu per buscar solucions.

— Com es pot aconseguir una dada realment fiable?
En principi, has de confiar en les administracions encarregades. I si no et vols arriscar, posa sempre la font. Per exemple, amb la violència de gènere hi ha molta disputa entre les dades oficials i les dades de col·lectius feministes perquè les diferències són molt grans. Llavors l’ideal és posar les dues. En el tema de recompte d’assistents a una manifestació, el més veraç seria anar a l’acte i comptar-los. Hi ha mitjans com La Directa o El País que tenen la capacitat però això en el nostre cas és inassolible.

— Es pot fer bon periodisme eludint el text i utilitzant més contingut visual i multimèdia?
El periodisme està revolucionant el seu llenguatge per explicar la informació amb nous formats periodístics. I ara és el moment d’aprofitar-ho per fer coses maques i atreure a la gent a informar-se sobre temàtiques realment importants. Òbviament té els seus riscos però tampoc en són gaires. El documental ficcionat històric sí que considero que és perillós perquè et dona la sensació de que ho has vist realment però només ha estat una aproximació, una pel·lícula. Has de tenir capacitat d’abstracció per interpretar-ho correctament. Era el mateix que passava amb el mitificat periodisme clàssic que era estava molt ben escrit però purament subjectiu i literari.

— El finançament de Mèdia.cat és només per micromecenatge?
Tenim diverses fonts de finançament. Una part important prové de les quotes dels socis del Grup Barnils, una part que tothom se’n oblida sempre però jo crec que té molt de valor. El 50% de les recaudacions d’aquest grup les dedica als seus projectes, entre ells a Mèdia.cat. Una altra part que és el micromecenatge, una part d’aportacions privades d’entitats com la Fundació Catalunya o Obertament i després tenim una última part de subvencions. Les subvencions les hem començat a rebre l’any passat perquè feia molts anys que tenien l’aixeta tancada. Però ara sembla que s’ha tornat a obrir i rebem ajuts per part de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.

— Existeixen realment els mitjans independents o lliures del poder?
Jo crec que és un debat que està mal plantejat. Cap mitjà és independent, la clau és fixar-se de qui depèn. Si depenen d’un poder econòmic, d’una institució pública o dels seus lectors. A partir d’aquí, decideixes. La manera de dependència més sana són els lectors. El futur dels mitjans lliures haurien de ser les cooperatives mixtes de lectors i periodistes com El Crític, La Directa o si de cas, ElDiario.es. Els periodistes mantenen la part de redacció i un gruix de lectors els recolza econòmicament per diferents vies. El problema és que hi ha molt poca gent disposada a subscriure’s als mitjans i la quantitat de mitjans que es poden sostenir amb aquesta via és limitada. Existeix la visió errònia però generalitzada de que la publicitat ho paga tot i que els lectors han d’accedir gratuïtament a la informació, sense tenir en compte que la publicitat condiciona molt i que ara mateix la publicitat està invertint més en xarxes socials que no en periodisme. El que passa que, tot i que a Mèdia.cat ens queixem dels continguts patrocinats o virals dels mitjans, són el que més els hi donen perquè és molt barat i et dona moltes visites.

— Algun cop heu rebut algun feedback d’algú enfadat amb algun dels vostres treballs?
Algun cop sí. Mai em arribat tampoc a cap cas judicial però hem rebut algun comentari negatiu a les xarxes socials. Al ser un mitjà petit, se’ns fa difícil que institucions grans ens responguin. Els Ministeris mai ens han contestat a res, ni de Catalunya ni de València i els mossos i algunes conselleries de vegades. Però no pots quedar-te sense publicar perquè no tinguis la seva versió perquè tractem temes dels que cal parlar i acabem publicant les veus que tenim.

— Com podem conscienciar als nous periodistes de la importància de complir els principis ètics de la professió?
Una pràctica principal seria la pluralitat de les fonts, no només anar a les fonts oficials sinó intentar trobar els testimonis directes implicats. També és important defugir del repicatge de les notes de premsa tal com te les envien les agències i buscar un llenguatge inclusiu. Crec que s’ha de ser fort amb els forts i febre amb els febles per ser just. Cuidar verbalment als col·lectius més dèbils i apretar als poders econòmics i polítics. Recomanaria consultar sobre tot el vocabulari en temes sensibles com la salut mental, el masclisme o la immigració als oblidats codis deontològics o associacions específiques que tracten aquestes temàtiques. Poc a poc, el temps també et dóna l’experiència i vas evitant les males pràctiques i sóc optimista perquè l’actual formació dels periodistes ens està fent avançar. Al final, els periodistes som la peça de l’engranatge mediàtic i necessitem que aquesta estructura també s’encarregui de l’ètica del periodisme.