Quan el periodisme toca fons: El tractament mediàtic de l’assassinat de Gabriel reobre el debat sobre l’ètica periodística

Autor: Pere Simon (@peresimon93)

El cas de l’assassinat de Gabriel, el menor que va desaparèixer el passat 27 de febrer a Las Hortichuelas de Níjar (Almeria) porta des de fa setmanes a primera línia mediàtica de molts mitjans espanyols i catalans. El sensacionalisme i la manca de cura ètica a l’hora de tractar el cas ha tornat a posar sobre la taula les carències que viu avui en dia el periodisme a casa nostra. Com s’ha de tractar un cas d’assassinat com aquest? La nostra obligació a l’hora d’informar correctament i amb dignitat passa per tenir en compte el que, malauradament, molts mitjans semblen obviar: la deontologia periodística.

És difícil que no ens vingui a la memòria el cas de les nenes d’Alcàsser’ (València), que va commocionar la societat espanyola el gener del 1993. El programa De tú a tú (A3) de Nieves Herrero, va convertir la població en un plató televisiu, on familiars i amics de les víctimes van compartir els seus sentiments. Sens dubte, una de les expressions màximes de l’espectacularització del dolor, quan va desaparèixer la frontera entre allò privat i allò públic. Són molts els que consideren que a Alcàsser va néixer el reality show i l’anomenada ‘teleescombreria’. Si ens fixem en l’article 4 del Codi Deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE), “en el tractament informatiu dels assumptes amb elements de dolor en els afectats, el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”. Va ser el dia on l’ètica periodística va ‘saltar pels aires’. I no va ser l’únic.

Tornem al cas en qüestió per veure com ens ho han explicat els mitjans. En primer lloc, ens fixem en el tractament del llenguatge per tal d’informar. En aquest sentit el diari ABC titulava el passat 12 de març –l’endemà de descobrir el cos sense vida del menor Gabriel–, “El mal estaba en casa”, juntament amb una fotografia en primer pla de la víctima i l’assassina (en aquell moment presumpta assassina) rient. Segons el punt 15 de les ‘recomanacions adreçades especialment als professionals de la informació audiovisual’, dins de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’, “en la informació sobre tragèdies personals cal ser particularment amatents amb el lèxic emprat. Convé evitar adjectius i frases fetes que dramatitzin i espectacularitzin innecessàriament el relat”.

L’ABC va optar per un titular cinematogràfic. Font: Kiosko.net

Aquesta manca d’ètica ja va estar present quan van trobar el cadàver de Diana Quer el passat 31 de desembre –l’ABC posava en portada una fotografia del cos tapat de la jove, i afegia: “Maniatada, estrangulada y arrojada a un pozo”–. Òbviament, aquests titulars busquen un dramatisme totalment inacceptable.

En casos de tragèdia i mort, els mitjans no han de donar detalls innecessaris ni recrear-s’hi. Font: Kiosko.net

L’altre cara de la moneda la trobem amb un titular purament informatiu, com per exemple el que va utilitzar el Diario de Sevilla: “Hallan el cadáver de Gabriel Cruz en el coche de la novia de su padre”. Ara bé, aquí ens trobem amb un altre conflicte deontològic. És adient dir el nom de la víctima quan és un menor?

L’article 11 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya diu que “s’ha de tractar amb especial cura tota la informació que afecti a menors, evitant difondre la seva identificació quan apareguin com a víctimes”. A més, el codi deontològic de la FAPE diu, en el punt 4 dels principis generals, que “es tractaran amb especial atenció els assumptes que afectin a la infància i la joventut i es respectarà el dret a la intimitat dels menors”. El sisè principi del codi de la UNESCO també focalitza en la importància del respecte cap a la intimitat i dignitat humana. Així doncs, mencionar el nom del menor es una greu errada deontològica que afecta el principi de responsabilitat.

Podríem posar desenes d’exemples on s’ha fet un tractament mediàtic que s’ha situat a mig camí entre la informació i l’espectacle. Els mitjans audiovisuals –per la seva immediatesa i contingut emotiu– han estat els capdavanters, repetint a totes hores imatges i informacions sobre el cas de Gabriel. Per exemple, TVE, A3 i T5 van emetre en directe el funeral del menor. En el cas d’aquest últim, El Programa de Ana Rosa va connectar en directe amb una reportera que portava dies seguint el cas. Aquesta es va emocionar i no va poder seguir amb la connexió.

El punt 4 de les ‘recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals’ sosté que “cal evitar els desplegaments desproporcionats de mitjans, les connexions innecessàries (…). També l’efecte acumulatiu de l’ús reiteratiu d’unes mateixes imatges”.

Per altra banda, el magazín matinal d’A3, Espejo Público, presentat per Susana Griso, va tractar el cas durant dies, amb tertúlies i especulacions que convertien el plató en un circ mediàtic. Un exemple és quan s’explica amb detalls i material gràfic, les causes de la mort del menor. L’article 15 del manual d’estil periodístic per a informacions sobre casos que afecten a menors és taxatiu: “és en el procés de muntatge on recau la responsabilitat de decidir i triar allò que aporti contingut i, alhora, no incideixi en excés en la figura de les víctimes. Igualment, és en el muntatge on s’ha de valorar allò imprescindible i el que resulta superflu o excessivament punyent”.

 El tractament televisiu del cas ha estat semblant al de Marta del Castillo, la noia que va ser presumptament assassinada a Sevilla el 2009, però que mai se n’ha trobat el cos. Sembla que no se n’aprèn. El cas de Gabriel és l’última mostra de com una part del periodisme espanyol deixa de banda l’ètica de la professió periodística i s’alimenta del ‘morbo’ que generen els casos de desaparicions i assassinats, sempre acompanyats de dolor. El repte de deixar de confondre la informació amb l’espectacle és enorme, però el premi també: fer un periodisme digne i més humà.

Anuncis

Atemptats a Brussel·les: quan els mitjans també en són víctimes (I)

Autora: Judit Pastor i Costa (@tidujpc)

Va passar amb París i ha tornat a passar amb Brussel·les. Els mitjans han estat víctimes de la urgència i l’interès que susciten les accions terroristes, i més si es donen en ple cor d’Europa. El tractament informatiu dels atemptats ha posat en evidència —entre d’altres qüestions— la tensió que hi ha entre la necessitat de mantenir la ciutadania informada i la vulneració dels drets a la dignitat, la intimitat i la pròpia imatge de les persones afectades.

Al cap de pocs minuts de conèixer-se la notícia, a les xarxes socials i als mitjans de comunicació —especialment, televisió i portals digitals— hi circulaven imatges del cruent escenari de la tragèdia i de les víctimes, en un estat d’extrema vulnerabilitat (vegeu, a tall d’exemple, aquesta fotogaleria de La Razón). L’endemà, les primeres planes dels diaris no van ser menys.

Una de les fotografies que més va donar la volta al món era la de dues noies ferides i atordides, amb la cara, les mans i els peus ensangonats, i la roba esparracada. Cinco Días, El Punt Avui i La Vanguardia la destacaven en portada. És més, aquest últim rotatiu en va dedicar un article especial, que encapçalava amb l’epígraf “La imatge del drama”, i que es recreava en la història de l’hostessa de la jaqueta groga, convertida “en la icona dels atemptats”. En detallava el nom i els cognoms, l’edat, la nacionalitat, el lloc de residència i de treball, la identitat del marit i dels fills, i es recreava en un minuciós relat de les hores prèvies als fets. El Mundo va publicar una peça similar.

unnamed

Tres dels involuntaris protagonistes de la tragèdia (LV / Agències)

També es van fer virals les històries i els rostres d’altres supervivents, com un conegut jugador de bàsquet alemany —present en les portades d’El País i El Periódico, entre d’altres— i d’un jove missioner mormó. La Vanguardia es va dedicar a recopilar-los en una altra peça, en què gairebé cosificava les vides d’aquestes persones; per exemple, parlava del jugador de bàsquet com “dos metres d’altura estesos al terra” o com “115 quilos van sortir volant per l’aire com si fos un coixí de plomes”. Per la seva banda, La Sexta es referia al missioner nord-americà com un heroi, fent un joc de paraules amb la lesió que va sofrir com a conseqüència d’“un atac que, com a l’heroi de Troia, li ha tocat el seu tendó d’Aquiles”.

Aquestes imatges i l’ús que se’n va fer posen en relleu diverses qüestions deontològiques que van passar per alt a bona part de mitjans nacionals —i internacionals— que les van reproduir. És legítim mostrar i parlar tant obertament de les víctimes? El segon punt del principi de responsabilitat del Tesaure d’Ètica Periodística elaborat pel periodista i professor titular de la Universitat Pompeu Fabra Dr. Salvador Alsius i els codis deontològics de referència de la professió periodística recorden que la protecció a la intimitat, a la imatge i a lhonor sha dextremar en casos de dolor i aflicció, tant en adults com, sobretot, en menors.

Concretament en el cas del terrorisme, cal tractar les víctimes no només com a persones dignes del major respecte, sinó com a necessitades duna atenció i un tracte especialment prudent i escrupulós. Així ho recullen l’Informe sobre el tratamiento informativo en los medios de comunicación respecto de las víctimas del terrorismo de la FAPE (art. 4) i les Recomanacions sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals del CAC (art. [D] 2), entre d’altres.

Per tant, els mitjans han d’evitar, per norma general, el recurs a imatges de les víctimes i el seu posterior ús de forma reiterativa. Així mateix, tampoc seria acceptable “la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin” (Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, art. 9).

Amb o sense consentiment, és evident que la reiteració d’aquestes imatges no fa res més que contribuir a lespectacularització i dramatització del succés. Un exemple significatiu el trobem a Telecinco i Cuatro. Uns dies després de l’atac, totes dues cadenes es feien ressò del testimoni d’un treballador de l’aeroport de Zaventem que havia sobreviscut als atacs. El vídeo es recrea —tant visualment com de paraula— en escenes de dolor i patiment de la víctima; combina plans detall de les seves ferides, talls i cremades amb recursos dels moments posteriors a l’explosió —on, en un ambient de pànic, s’intueixen cadàvers i persones mutilades—; i dóna veu a un home “moralment mort”, amb “cicatrius profundes que trigaran a curar-se”.

Tot i no tenir una definició de ‘bon gust’ completament definida i objectivable (Tesaure, 4.3.2), sí que podem dir que moltes de les informacions emeses són de mal gust. Només cal veure, per exemple, una de les notícies més llegides al digital elMón la nit dels fets: una foto d’un clau al pit d’una de les víctimes.

En definitiva, els citats anteriorment són només alguns dels múltiples casos que hem pogut veure en les darreres setmanes als mitjans arran dels fets de Brussel·les. Tots ells posen en evidència el conflicte entre el dret a la informació i el deure periodístic de respectar els drets de les persones (International Principles of Professional Ethics in Journalism de la UNESCO, art. 6; Resolució 1.003 sobre Ètica Periodística del Consell d’Europa, arts. 23-24). Es tracta d’un terreny especialment pantanós quan fa referència a tragèdies humanes, que reclamen un tractament informatiu rigorós, sensible, i allunyat del sensacionalisme i l’espectacularització.

NOTA: Aquest article és el primer d’una sèrie de peces en què s’analitza el tractament informatiu que van fer els mitjans d’àmbit estatal sobre els atemptats a Brussel·les. Aquesta se centra en el principi de responsabilitat i, especialment, en qüestions relatives a la privadesa.

El maquillatge d’Uma Thurman posa en evidència l’ètica periodística d’alguns mitjans

Autora: Núria Garolera (@NuriaGarolera)

L’aparició d’Uma Thurman a l’estrena de The Slap, la nova minisèrie de la cadena NBC, el passat 9 de febrer, va provocar un gran impacte. Si bé la causa de l’enrenou que va encendre les xarxes socials i els mitjans de comunicació no va ser la feina de l’actriu, sinó l’aparent nova imatge que va lluir a la catifa vermella amb un rostre diferent. DailyMail, The Independent, The Huffington Post, El País o El Periódico són algunes de les capçaleres que van informar sobre el pas de l’actriu pel quiròfan o la dismorfofòbia com a trastorn causant d’aquest canvi.

La incertesa sobre la veracitat de la informació o l’interès real d’aquesta no van ser un impediment per a la seva publicació. Però, on va quedar el dret d’Uma Thurman a la seva pròpia intimitat i imatge? Per què no es va evitar, tal com preveu l’article 9 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, la “intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies”?

umathurmanA l’esquerra, el rostre de Uma Thurman a l’estrena de The Slap. A la dreta, la comparativa. Font: La Vanguardia

“Es diu Uma Thurman, però ja no és la mateixa”

A nivell nacional, un dels mitjans més durs amb la nova imatge de l’actriu va ser La Vanguardia. Peces informatives, opinions dels seus columnistes de més renom, anàlisis. Fins i tot Màrius Carol, director del diari, va dedicar-li un espai sota el títol L’efecte Zellweger, en el qual feia una crítica ferotge pel presumpte pas de Thurman pel quiròfan i afirmava que “el que no van aconseguir els seus enemics a Kill Bill disparant-li el cap, ho ha fet un cirurgià plàstic amb el seu bisturí”. En el mateix, Carol afegia reflexions sobre el fet que “reconciliar-se amb el rellotge biològic és una mesura que contribueix al benestar personal” o “cal pensar que mantenir la capacitat del desig és el que ens fa sentir joves, no les vegades que passem pel quiròfan”.

Podríem considerar, doncs, que aquesta pressió suscitada pel canvi físic de l’actriu de Hollywood i transportada als mitjans de comunicació ha constituït en alguns casos com l’esmentat, una vulneració de l’article 12 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya segons el qual, els periodistes han d’actuar amb especial “responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe […] evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral.”

“Crec que a ningú li va agradar el meu maquillatge”

Davant de la perplexitat amb la que es va quedar mig món en veure el canvi facial d’Uma Thurman, la sorpresa la va donar la mateixa actriu cinc dies després al reaparèixer en una entrevista al programa Today, en la qual ho negava tot. Unes declaracions que van anar seguides, per part dels mitjans, d’entrevistes i noves informacions sobre el responsable d’aquest canvi, Troy Surratt, el maquillador d’Uma Thurman.

La rectificació com a valor periodístic

Rectificar amb diligència i amb tractament adequat a la circumstància, les informacions –i les informacions que se’n deriven- que s’hagin demostrat falses i que, per tal motiu, resultin perjudicials per als drets o interessos legítims de les persones i/o organismes afectats (Article 3 Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya)

La veracitat és un dels principis fonamentals de la deontologia periodística, i el primer comprimís ètic del periodista, tal i com queda recollit en el Codi Deontològic de la FAPE. El rigor informatiu en l’exercici d’aquesta professió passa, entre d’altres coses, per publicar informacions certes i degudament contrastades. En cas contrari, doncs, el mitjà ha d’actuar mitjançant una rectificació. D’aquesta manera, el periodista, segons l’article cinc de la Declaració de principis sobre la conducte dels periodistes de la FIP, “haurà de fer tot el possible per rectificar qualsevol informació publicada o revelada inexacte o perjudicial”. Una conducta que també preveuen els Principis internacionals de l’ètica periodística de la UNESCO, en el seu cinquè punt sobre l’accés públic a la informació i la participació del públic en el mitjà.

Quina va ser la resposta dels mitjans que s’havien fet ressò de la noticia, quan Uma Thurman ho va desmentir? El diari britànic DailyMail, The Independent o la revista Time, van ser dels primers en rectificar. Una resposta que també va donar, entre d’altres, Pilar Rahola, dedicant de nou la seva columna d’opinió al tema, sota el títol Uma, ‘again’, en la qual posava l’èmfasi en l’error d’haver-se basat en una informació que havia resultat ser falsa. “Un dia d’acudits, indignació, crítica, mofa sobre el nou rostre de l’actriu, i l’endemà, un pam de nas per a tothom, mentre l’actriu i els seus representants s’havien de sentir feliços per haver enredat tot el planeta”, afirmava Pilar Rahola. “Com a operació publicitària, és de traca i mocador i només es pot riure de la broma i aplaudir l’estratagema”.

Considerant-ho o no una operació de màrqueting maquinada pels representants d’Uma Thurman, la resposta de la societat va ser excessiva. Especular ara sobre els motius que hi havien al darrera del maquillatge de l’actriu no pot servir per aportar cap conclusió sobre el perquè mitjans d’arreu del món van decidir tractar l’aparent canvi de cara de l’actriu amb tanta contundència i vulnerant, en molts casos, alguns dels principis deontològics de la professió periodística.