Diana Quer: una vulneració contínua dels codis ètics dos anys després

Autora: Paula Solé Jiménez (@paulasj_2)

“Notícies com aquesta, acompanyades de la infame fotografia del cadàver de la meva filla, tantes vegades denunciada, generen un dolor addicional innecessari a una família ja destrossada i evidencien de nou els dubtosos criteris ètics de determinats mitjans de comunicació”. Juan Carlos Quer, el pare de Diana Quer, assassinada l’agost del 2016 a per El Chicle, expressava amb aquestes paraules la seva indignació davant la publicació per part d’alguns mitjans de comunicació aquest març de l’escrit de la Fiscalia, que inclou detalls molt específics sobre com va morir la jove.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tot i que alguns d’ells hi entren amb més detalls que d’altres, publicant aquesta informació tots atempten contra el principi de responsabilitat, concretament, pel que fa la invasió de la privacitat i el tractament de persones en situació de dolor i patiment.

Molts van optar per difondre el relat de la Fiscalia sobre com El Chicle va matar Diana Quer. Per exemple, La Vanguardia publicava: “Teniendo a la joven a su merced, atada, sometida y aterrorizada, la desnudó y la violó”, detalls que també donen altres mitjans com ABC o Europa Press. Aquest grau d’especificitat, però, no és important perquè el públic entengui la informació principal: per què la Fiscalia demana la presó permanent revisable per l’acusat. Per tant, no hi ha un interès públic al darrera que justifiqui la intromissió en la intimitat que fereix la dignitat de la víctima i agreuja el dolor de la família.

Aleshores, què porta als mitjans a la intromissió gratuïta i a l’espectacularització? En els darrers anys, els casos com Diana Quer, el petit Gabriel o, més recentment, el petit Julen, s’han convertit en circs mediàtics. Un dels motius que pot explicar la continua vulneració dels codis deontològics són els interessos empresarials, que alhora lesionen el principi de llibertat. Segons la FAPE, el periodista ha de reclamar per ell i pels qui treballin sota les seves ordres el dret i el deure d’una informació professional actualitzada i completa. El Col·legi de Periodistes indica que han d’evitar qualsevol situació de conflicte d’interessos que posi en qüestió la credibilitat i imparcialitat de la seva funció. Amb cobertures com aquesta, el que busquen molts mitjans és construir una informació que enganxi l’audiència perquè això afavoreix la inversió en publicitat. Per aquest motiu, casos com aquest es podrien estar utilitzant per als interessos econòmics de l’empresa. Això ens pot portar a reflexionar sobre els mitjans: són empreses que ofereixen un servei públic molt important però, alhora, necessiten beneficis per subsistir. Titulars tan sensacionalistes com el primer afavoreixen el clickbait, no són informació de qualitat i qüestionen la seva professionalitat.

Així, s’està apostant per l’anomenat infotainment (sobretot en televisió), un fenomen que consisteix en convertir la informació en entreteniment i que neix del sensacionalisme informatiu que ha aflorat els darrers anys. Un dels perills d’aquesta necessitat de mantenir l’audiència enganxada és la falta de novetats, el que va portar els mitjans a especular sobre les possibles causes de la desaparició. Això atempta contra el primer deure del periodista: la cerca de la veritat.

Diversos mitjans van publicar notícies sobre el caràcter de la jove. Per exemple, Antena 3 difonia un perfil psicològic on assegurava que “havia patit anorexia” o que tenia “conductes tristes i plors ocasionals, però mai conductes agressives ni aïllament”. Altres, explicaven que tenia la costum d’escapar-se o que es barallava contínuament amb la seva germana. Van jugar a fer suposicions sobre la vida de la jove, establint una connexió entre aquestes i la seva desaparició.

Quan ja ho havien explicat tot, van passar a investigar la família: la retirada de la custodia de l’altra filla a la mare de Diana Quer o la mala relació que aquesta tenia amb Diana Quer. Així, van posar Diana López al centre de la desaparició de la seva filla, assenyalant-la indirectament com a possible culpable.  També es va especular sobre la seva germana, sobre unes suposades denúncies al seu pare, el divorci o els diners en pensions que gastaven cada mes.

Els mitjans van jugar a omplir hores de continguts amb suposicions dures que no aportaven informació sobre la verdadera investigació i la majoria van resultar ser falses. Per situacions com aquesta, el Col·legi de Periodistes incideix en l’obligació d’esmentar tant les informacions com les interpretacions resultants que s’hagin demostrat falses o errònies. Tot i això, cap mitjà va demanar perdó per haver fet especulacions que van lesionar la dignitat de la família Quer i van agreujar el seu dolor.

Anuncis

“Vides humanes, com la meva o la seva, lector”

Autora: Laura Roig Casanovas

Responsabilitat davant la vida dels altres. Davant l’ètica. Davant el periodisme, en general. Responsabilitat davant la privadesa, la intimitat, la protecció, el dolor i el patiment. Sobretot davant de tot allò que comporta més delicadesa i sensibilitat.

Davant l’accident de tren de Santiago de Compostela l’any 2013, La Voz de Galicia o El Correo varen il·lustrar les seves portades amb imatges que no adjuntaré, ja que penso que no s’han de continuar difonent. Imatges de ferits i fins i tot de morts, a primer pla, per a causar impressió i mostrar sense filtres les conseqüències del succés. Aquest és un dels molts casos on, el periodista, en escollir-les, no va ser respectar la privacitat d’aquelles persones vulnerables pel fet del moment. Recordem, així, que l’article 9 del Col·legi de Periodistes de Catalunya remarca que cal respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en casos que generin situacions d’aflicció o dolor.

Podríem complementar-ho amb exemples més recents. El País, El Mundo o l’ABC, davant l’atemptat de La Rambla, varen publicar fotografies en portada on hi havia cossos sense vida o primers plans de ferits. Tal com ens recorda el codi deontològic de Berria, “per il·lustrar accidents, atemptats i catàstrofes, no es publicaran fotografies de primeríssims plans”. I aquests tampoc els afegiré. Penso que no era necessari usar aquestes fotografies per mostrar la magnitud de la tragèdia.

“Unidos contra el terrorismo” acompanyat d’aquest llaç blanc, del diari La Razón, considero que va ser un bon exemple. El lector, només amb el titular i els coneixements previs, ja s’imagina la desgràcia. El diari Sport crec que també va actuar de manera responsable. “Tots units fem força” amb la imatge  de Barcelona des de la part més alçada de la ciutat. En aquell moment, no considero que fos necessari impactar. Només calia, amb respecte, informar.

Los nombres del horror”: exemple d’un bon ús del principi de responsabilitat

El Periódico, diumenge 10 de febrer, va publicar un especial sobre els refugiats: un homenatge a tots aquells que, intentant creuar el Mediterrani, han perdut la vida. L’editorial, aquell dia, començava així:

La portada de l’especial “Más Periódico” impactava. Mostrava una imatge d’una pastera plena de gent, des de dalt, al mig de l’aigua. Envoltats d’un fons blau infinit, s’observaven persones. En mig de l’oceà. I un número gegant al centre de la pàgina no et deixava indiferent. 35.597. Des del principi, doncs, el mitjà es manté al marge de qualsevol vulnerabilitat. Sense anar més enllà, en aquesta fotografia hi poden haver menors perfectament. Tal com recorden els principis generals de la FAPE, el periodista ha de respectar la intimitat prestant especial atenció als menors en les imatges. Al decidir publicar aquesta, no corre el perill de desobeir-hi.

“La travesía de la muerte” o “La frontera más peligrosa” són alguns dels titulars que acompanyava un dels reportatges de l’interior. Tractant la desigualtat, l’exclusió, els beneficis econòmics o l’“Encropolítica”, per analitzar les polítiques migratòries. Tractant el capitalisme neoliberal, el dret a la vida i les causes per les quals fugen. També els obstacles que es troben en el camí i la teoria “efecte trucada”. El reportatge de Javier de Lucas parla de tots aquests aspectes, per referir-se als refugiats. Per informar-nos. Per fer-nos reflexionar sobre la crisi d’humanitat que defineix els nostres temps. Hi incloïa un infograma del total d’immigrants arribats a les costes europees l’any 2018, i un gràfic de les arribades i xifres de morts. Del milió que varen arribar l’any 2015, aquest any passat, en varen arribar 116.000. Així que evitant qualsevol contingut sensibilitzador, l’autor ens intentava contextualitzar i informar sobre la tragèdia.

La  ONG UNITED, recull totes les morts que hi ha hagut intentant arribar a Europa des de l’any 1993 en “The List”. Un Excel d’una cinquantena de pàgines que recollia dades com el lloc, la data i la causa de la mort de cada migrant. 35.597 noms.

Penso que veure el número en portada impactava. Però quan em vaig trobar aquesta llista davant els meus ulls, anava passant les pàgines i veia que no s’acabaven, vaig adonar-me’n de la necessitat que hi ha de crear una consciència col·lectiva. I de com de bé va fer-ho El Periódico aquell dia. El camí fàcil hauria sigut  buscar milers d’imatges de ferits, malalts i de cadàvers. D’aquesta manera, també m’haguera commogut. Però tal com anomenen les recomanacions a la informació audiovisual del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, no haurien de ser emeses fotografies de primers plans de persones en situacions de patiment. I aquest mitjà va decidir publicar una cinquantena de pàgines plenes de noms em van fer donar compte que estem parlant de vides. Que totes tenen nom, any de naixement, identitat, origen. I que totes elles, també, tenen data final. Penso que el mitjà va tenir present l’ètica, en tant a respectar la privacitat de totes aquestes persones.

Aquell dia El Periódico ho va aconseguir. Va emocionar. I ho va fer amb respecte a la vida i a la dignitat humana. I també amb respecte davant la vulnerabilitat d’un fet tan delicat com el dels refugiats. Com deia Javier de Lucas al reportatge, “vides humanes, com la meva o la seva, lector”.

L’Operació de desmitificar la veritat al periodisme

Autora: Sol Gordillo (@solgordillo_)

L’oportunitat perfecta per analitzar l’ètica de la professió va sorgir el passat diumenge 24 de febrer al programa Salvados de Jordi Évole. Aquest cop, l’edició es va despullar a si mateixa en analitzar el fals documental que es va emetre anys enrere sobre el 23-F, anomenat Operación Palace.

Jordi Évole va ser la cara visible d’un projecte fals, segons ell “un joc”, que pretenia veure les reaccions de la ciutadania presentant el cop d’Estat com una farsa per reforçar la democràcia espanyola. Les reaccions no es varen fer d’esperar. Així com alguns s’ho van prendre com una broma, per altres va ser una gran ofensa.

Enquesta 2014 per La Vanguardia. La majoria d’enquestats van opinar que el documental va ser adequat en aquell moment.

Analitzant el documental, l’equip d’Évole gaudien d’una credibilitat i serietat que els va permetre ser conscients que tenien l’atenció de milers de persones arreu d’Espanya. D’altra banda, el fet que el programa tingués fonts conegudes com Iñaki Gabilondo va ajudar a recrear un escenari encara més versemblant.

En conseqüència, la legitimitat del projecte es va posar en entredit. La Federació d’Associacions de Periodistes (FAPE) va admetre a tràmit denuncies contra el documental. L’Associació d’Usuaris de la Comunicació varen considerar cinc possibles vulneracions a l’ètica periodística:

  • Principi general 1: “El periodista actuarà sempre mantenint els principis de professionalitat i ètica continguts en aquest codi deontològic”.
  • Principi general 2: “El primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat”.
  • Principi general 4: “(…) el periodista respectarà el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge”.
  • Principi d’actuació 13: “El compromís amb la recerca de la veritat portarà sempre el periodista a informar només sobre fets dels quals conegui el seu origen, sense falsificar documents ni ometre informacions essencials, així com a no publicar material informatiu fals, enganyós o deformat”.
  • Principi d’actuació 17: “El periodista ha d’establir sempre una clara i inequívoca distinció entre els fets que narra i el que puguin ser opinions, interpretacions o conjectures, tot i que en l’exercici de la seva activitat professional no està obligat a ser neutral”.

Tanmateix, la FAPE va considerar que el programa no atemptava contra els valors ètics del periodisme, ja que tot havia estat una sàtira, amb la qual cosa no es pot considerar periodisme, i llavors s’havia de respectar “les fronteres de la imaginació, a la creativitat (..)”. Però, tot i això l’organització va contradir-se quan, tenint en compte la temàtica abordada (és a dir, l’esdeveniment del 23-F), va afirmar que els objectius del programa “podrien haver-se intentat amb procediments periodístics ajustats als seus principis deontològics”.

Évole es defensa amb la reflexió de si “una mentida pot explicar una veritat”, tot transformant-la en un joc. Aquest no és el primer cas. Ja va succeir amb Operació Luna sobre l’arribada de l’home a la lluna o Camaleó, sobre l’ (“fals”) assassinat del líder polític Gorbatxov. Les reaccions van ser diferents: operació Luna va tenir molta més acceptació popular, però sobretot pel fet de tractar-se d’una temàtica bastant intranscendent per la vida quotidiana de la gent.

Amb el darrer Salvados d’Évole, les declaracions dels participants i realitzadors van posar en evidencia la capacitat manipuladora dels mitjans de comunicació. Vegem un exemple de com és de fàcil convèncer la gent:

D’altra banda, però, atenent als principals codis deontològics com el de la FAPE, que al seu preàmbul apunta com “l’exercici professional del periodisme representa un important compromís social”, el joc queda al marge de tals definicions. Ja d’entrada, el primer punt que apareix al codi deontològic és el del respecte a la veritat. I un fals documental atempta en tota regla al primer principi. La UNESCO també ratifica al tercer punt del codi deontològic que  la informació no s’ha d’entendre com un producte, si no com un bé social. I alhora, al punt 7 s’indica el respecte a l’interès públic, a les institucions democràtiques i la moral pública.

L’especulació sobre les veritables raons d’un cop d’Estat que va fer trontollar les institucions democràtiques després d’una llarga dictadura sembla no tenir en compte aquest darrer principi. Fins i tot els propis participants com Iñaki Gabilondo es mostren reticents avui dia a proves d’aquest tarannà.

Arribats a aquest punt cal plantejar-se: fins a quin límit els periodistes tenen la potestat de transgredir les normes ètiques de la professió per aconseguir una reacció de les institucions o de la ciutadania? Sota el meu parer, el propòsit del fals documental si bé és innocu, també peca d’innecessari, ja que es pot posar en entredit la confiança amb el periodisme, encara que es tracti d’un joc.

El tractament dels bombardejos de Ghouta

Autora: Clàudia Ferràndiz (@claudiafl27)

Ghouta Oriental és un suburbi de Damasc, capital de Síria, ocupat pels rebels. Des del 2013, ha estat en el punt de mira de Bashar Al-Assad. En els darrers dies, els atacs aeris i terrestres s’han intensificat, causant centenars de morts i més d’un miler de ferits. Són perpetrats per l’exèrcit sirià i l’aviació russa. Malgrat que Assad reafirma que el seu objectiu no són civils, moltes de les víctimes són menors. L’ONU ha fet una crida a aturar els atacs en aquesta regió. Aquest territori va començar a formar part de l’agenda mediàtica l’agost de 2013, quan el règim sirià va utilitzar armes químiques. El balanç de víctimes mortals d’aquell atac va ser de més de 1.500 persones.

Aquest article analitzarà la cobertura que han fet els principals canals de televisió d’Espanya i Catalunya dels darrers bombardejos de Ghouta, agafant com a referència codis deontològics tant nacionals com internacionals, així com els quatre principis de l’ètica periodística recollits en el tesaure de Salvador Alsius. Els mitjans analitzats són Antena 3, La Sexta, TVE, Telecinco i TV3.

El primer aspecte que cal valorar són les imatges, ja que ens trobem davant de mitjans televisius. En aquest sentit, els canals tendeixen a repetir els mateixos vídeos en bucle. Generalment, tots recorren al material facilitat pel Damascus Media Center. Aquestes imatges vulneren diversos drets, sobretot perquè hi ha múltiples imatges de menors, sovint ferits, i d’adults ensangonats. Aquí en podem veure un recull:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Recull d’imatges publicades per Antena 3, La Sexta, TVE, Telecinco i TV3.

Com es pot contemplar, el rostre dels infants és completament identificable. En cap moment es pixelen. La Federació Internacional de Periodistes (FIP), a les recomanacions a l’hora de tractar temes que involucren als infants, recomana que se salvaguardi la identitat d’aquests, també visualment, excepte si és necessari per a l’interès públic. En aquest cas, que el rostre dels nens no s’identifiqués no minvaria la qualitat de la informació.

També ens endinsem en el caos que hi ha en els hospitals, tot i que el quart criteri de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) apunta que les intromissions en la intimitat cal vigilar-les, sobretot si es tracta de persones ingressades en hospital, i encara més si afecten la infància i la joventut.

A més, tots aquests elements poden ferir la sensibilitat de l’espectador. En general aquest no és avisat de la duresa dels vídeos fins que no s’hi troba i ho comprova per ell mateix. El llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) remarca en el punt 2.4 de pràctiques professionals de la Corporació que, a l’hora de mostrar continguts violents, adverteixen “prèviament que poden ferir la sensibilitat” i ho senyalitzen. Tanmateix, només La Sexta avisa en una ocasió que les imatges poden ferir la sensibilitat.

El punt cinc de l’annex D del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) apunta que s’han d’explorar els conflictes en la seva complexitat i “ocupar-se de les causes diverses que els han generat”. TV3 és qui contextualitza i fa un millor seguiment del conflicte. TVE, d’altra banda, també aporta un bon context, comparant l’estratègia d’Assad sobre Ghouta amb la d’Alep. En canvi, els altres mitjans se centren a mostrar el patiment de la població, sobretot dels infants, i no aporten un relat profund sobre què passa. Antena 3 ni tan sols comenta que l’aviació russa està participant en els atacs.

En aquesta línia, la Xarxa Internacional dels Drets de l’Infant apunta que és important proveir sempre un text contextual acurat d’acord amb la història o les imatges dels nens que es mostrin en pantalla. Però molts mitjans incompleixen aquesta recomanació, apostant per un relat desproveït de rerefons, on sembla que només es volen apel·lar a les emocions de l’espectador.

I això ens porta a tractar el tema de sensacionalisme. Si bé és cert que cal ensenyar a l’espectador com de terrible és la situació a Ghouta, s’abusa d’imatges de ferits, hospitals i persones mortes. La FAPE apunta en el quart punt que el periodista ha de respectar el dret a la intimitat i la imatge de les persones. En certa mesura, aquesta intromissió pot estar justificada per l’interès públic de la informació, però amb un exemple ja n’hi ha prou; no calen desenes d’imatges de ferits. L’annex D del codi deontològic del CPC considera que “els mitjans han d’evitar el sensacionalisme” quan es tracten conflictes bèl·lics. La FIP, a les guies i principis per tractar informació que involucra infants, també apunta que cal “evitar la presentació sensacionalista”. Tanmateix, alguns mitjans recorren a titulars fàcils que saben que cridaran l’atenció de l’espectador:

Titulars publicats pels mitjans estudiats. De dalt a baix, La Sexta, TV3 i Antena 3.

En el primer cas, sobretot, es busca el clic fàcil: imatges d’horror, bebè… Paraules que sovint generen morbo i desperten la curiositat de l’espectador.

D’altres mitjans aposten per un vocabulari sensacionalista, com Telecinco. No només ensenya imatges de nens plorant, ferits o desconcertats, sinó que es recrea en el seu dolor: “niños aterrorizados, pequeños heridos y el llanto escalofriante de estos tres hermanos”, “entre el polvo, más niños heridos”.

L’últim punt important a tractar és el tema de les fonts. En un complex conflicte com aquest, gairebé tots els mitjans utilitzen les mateixes. No només la majoria d’imatges són del Media Damascus Center, sinó que la majoria de mitjans recorren a fonts oficials (el mateix govern d’Assad, l’ONU, el govern rus) i activistes rebels. TV3, però, aporta també declaracions d’un metge de Ghouta, del portaveu dels Cascos Blancs a Ghouta i d’un veí de Douma. Tot i això, com recomana l’annex D de la deontologia del CPC, s’haurien de tenir en compte “terceres fonts que enriqueixin la visió del conflicte”, com ara experts.

De totes maneres, hi ha un aspecte que sí que han acomplert positivament els canals de televisió analitzats. Tal com es recomana al punt quatre de l’annex D del codi deontològic del CPC, han donat veu als grups que treballen per la pau, especialment als esforços que fa la societat civil per atendre les víctimes.

En definitiva, mitjançant la cobertura que molts mitjans d’àmbit nacional i estatal han fet del conflicte de Ghouta, s’ha incomplert el principi de responsabilitat, ja que han envaït la intimitat i el dret a la pròpia imatge tant de menors com d’adults, i també el seu dolor i sofriment, probablement sense el seu consentiment. Amb això han incomplert el novè principi del codi deontològic del CPC, que apunta que “les persones han de ser tractades amb respecte i dignitat, particularment les més vulnerables”. El sisè principi de l’ètica periodística de la UNESCO també reafirma que el periodista ha de respectar la privacitat i la dignitat humana. A més, han mostrat moltes imatges que poden ferir la sensibilitat sense que l’espectador fos prèviament advertit.

D’altra banda, les imatges i les fonts (exceptuant les de TV3) eren les mateixes. No hi havia diversitat de punts de vista, atemptant així contra els principis de justícia i veritat. En la mateixa línia, en general no han contextualitzat i aprofundit suficientment la informació.

Quin seria el bon tractament informatiu?

Potser caldria replantejar la manera com s’informa de conflictes bèl·lics en què la població pateix tant. El model clàssic de bateria d’imatges de persones, adults i infants, patint s’ha de renovar. De fet, la Xarxa Internacional de Drets de l’Infant apunta que els mitjans sovint recorren a imatges de nens quan són “víctimes de guerra” i, l’abús d’aquestes, acaba comportant que “perdin la seva individualitat i humanitat”. És a dir, l’espectador acaba acostumant-se a tot això. A vegades, no calen imatges de ferits: els crits dels nens i els carrers destruïts, a banda de testimonis que voluntàriament vulguin donar la seva veu, poden ser suficients. Els crits poden transportar l’espectador a la devastació i el terror que s’està vivint a Ghouta.

La cadena britànica BBC ofereix un exemple de millor tractament informatiu dels bombardejos a Ghouta. Tot i que sí que hi trobem presència de nens, no n’abusen tant com en altres cadenes, encara que això no implica que no ofereixin prou informació. A més, en els casos dels qui estan ferits greument, en pixelen els rostres, de manera que no se’ls reconegui. Aposten per altres recursos que poden conscienciar l’espectador, sense vulnerar el dret a la intimitat i la privacitat de desenes d’infants. Donen el testimoni d’una mare el fill de la qual està a punt de morir i que, sembla que voluntàriament, vol dirigir-se als mitjans. Avisen prèviament a l’espectador de la duresa de les imatges. Així, no es fereix tant la sensibilitat de l’espectador, en tant que no es veuen cossos ensangonats i imatges desagradables, però sí es produeix un efecte de conscienciació.

Retratar el patiment: el fotoperiodisme en els casos de maltractament animal

Autora: Valentina Raffio (@raffiovalentina)

El maltractament animal cada dia agafa més protagonisme als mitjans de comunicació. De la mateixa manera que la història de les llibertats és paral·lela a la de l’adquisició de drets, en el camp de l’ètica animal s’està passant per un període de sensibilització de la població. Els temes relacionats amb els animals són cada vegada més abordats pels grans mitjans de comunicació. Tanmateix, que un tema sigui tractat àmpliament no significa ni que s’estigui fent de la manera correcta ni que l’objectiu perseguit sigui el de contribuir als drets dels animals.

Estadístiques sobre l’evolució de les cerques de Google relacionades amb el maltractament animal .
Estadístiques sobre l’evolució de les cerques de Google relacionades amb el maltractament animal

Una de les polèmiques més recurrents en temes de maltractament animal és la utilització d’imatges escabroses per il·lustrar les notícies. En termes generals, aquest tema aixeca tants opositors com partidaris. Per una banda, hi ha qui opina que l’ús d’aquest tipus d’imatges contribueix a transmetre una realitat oculta sobre la qual ens hem de conscienciar. Però, d’altra banda, també hi ha qui creu que aportar aquest tipus d’imatges és inapropiat, ja que no aporten res a la informació. El debat, per tant, està servit entre qui opina que “una imatge val més que mil paraules” i qui més bé apagaria directament la càmera.

Exemple porquets

En el terreny de l’ètica periodística hem de plantejar aquest tema en una balança en la qual haurem de ponderar si és més important el dret a la informació (en la que s’inclouen totes les imatges explícites) o si hauria de prevaldre el tractament de matèries d’especial sensibilitat social. La dinàmica en la qual ha entrat el periodisme, en què l’ús de fotografies explícites de maltractament animal és cada vegada més normalitzada, s’estén a tots els mitjans gairebé sense excepcions.

L’article 7 dels Principis Internacionals de l’ètica professional del periodisme plantejats per la UNESCO propugna com a principi fonamental el “respecte de l’interès públic”. Segons això, l’interès general dels periodistes hauria de ser contribuir al manteniment de la comunitat nacional, les seves institucions i a la moral pública. En el mateix codi, en l’article 35 es demana especial cautela als mitjans de comunicació, ja que poden tenir una gran capacitat d’influència amb la difusió de determinades imatges. Sobre aquesta qüestió en concret, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, en el seu article 12, comenta que cal actuar amb especial rigor amb aquelles informacions que puguin suscitar discriminacions o incitar a l’ús de la violència.

El País, per exemple, argumenta en el seu llibre d’estil que només és lícit fer servir imatges desagradables, considerades de mal gust, quan afegeixin informació. El Mundo, adoptant una perspectiva molt oberta amb aquests tipus de qüestions deontològiques, comenta que és impossible establir un llindar del “bon gust” degut als canvis constants de la societat. L’única excepció és no traspassar la frontera entre “la crudeza y la truculencia”. De la mateixa manera, el Grup Vocento, propietari de l’ABC entre altres, considera que les imatges desagradables hauran de ser publicades amb especial prudència, ja que poden esdevenir doloroses pels potencials lectors. El principi que se segueix per a la publicació és el mateix que plantegen la resta de mitjans: només es podran publicar aquelles imatges que resultin imprescindibles per la comprensió de la notícia. També es diu que en el cas de notícies on s’il·lustri una mort s’haurà de ser especialment escrupolós.

Noticia publicada per El País on es veuen els cadávers d’unes ovelles en descomposició
Notícia publicada per El País on es veuen els cadávers d’unes ovelles en descomposició
Notícia publicada per El Mundo on es veu la imatge d’un gos afectat per cremades
Notícia publicada per El Mundo on es veu la imatge d’un gos afectat per cremades
Notícia de l’ABC on s’utilitza la imatge d’un cavall mort i en descomposició per parlar del nou marc estatal que demanen les associacions animalistes
Notícia de l’ABC on s’utilitza la imatge d’un cavall mort i en descomposició per parlar del nou marc estatal que demanen les associacions animalistes

En relació amb això, podem observar que els principis del Tesaurus de ética periodista elaborat por el periodista y professor de la Universitat Pompeu Fabra Salvador Alsius que es veuen vulnerats tenen a veure amb la Veritat però sobretot amb la Responsabilitat. Pel que fa a la Veritat, podem considerar que els procediments discursius audiovisuals són totalment inadequats. Les fotografies exposades dels animals morts i malferits mostren una clara tendència al sensacionalisme, destacant el costat més morbós de la notícia. La seva voluntat no és la d’informar, ja que això es fa en detall al text, sinó afegir una càrrega de reclam morbós a la peça. De la mateixa manera, pel que fa a la Responsabilitat podem veure com els mitjans de comunicació utilitzen el dolor i el sofriment dels animals maltractats per fer-ne notícia. Caldria considerar que el maltractament animal és una matèria d’especial sensibilitat social, ja que la transmissió tan explícita d’un contingut violent pot incitar a més violència i a conductes anti-socials. Tot i així, el punt més deplorable és l’ús del mal gust com a reclam publicitari per obtenir més clics a la notícia. Això diu molt del periodisme, però també de les persones.

Infogràfic

 

Accident d’autobús a Freginals: tres errors en la cobertura d’informació

Autora: Anna Solà (@soflona)

13 estudiants d’Erasmus van morir el passat diumenge 20 de març a Freginals (Tarragona), a causa d’un accident d’autobús. Tornaven de les Falles de València quan el conductor presumptament va adormir-se i va xocar amb la mitjana de l’AP-7, a l’altura del kilòmetre 333. 43 persones van quedar ferides, entre les quals el conductor del vehicle, i van ser traslladades als hospitals de la zona.

La majoria de víctimes eren estrangeres. L’autocar formava part d’un comboi de cinc vehicles d’Autocares Alejandro que tornava de València a la matinada de diumenge. La mobilització ciutadana i per part de les autoritats va ser màxima, posant als familiars vols en disposició per traslladar-se a Barcelona, prestant atenció psicològica als qui ho requeriren i oferint diferents actes en commemoració de les víctimes.

Aquest tipus de tragèdies col·lectives suscita un gran impacte en la societat, motiu pel qual la segueix latent, i requerint informació de seguiment durant hores, i fins i tot dies després de l’accident. Per diverses raons, entre les que segurament troben satisfer la curiositat del públic, i omplir espai i temps de contingut, els mitjans de comunicació van transmetre informació que tendia al sensacionalisme i la morbositat.

Ens aturarem a continuació en els errors que es van cometre en la majoria de mitjans, basant-nos en les peces periodístiques i en els codis deontològics que justifiquen les incorreccions.

1. Declaracions: familiars i persones properes a les víctimes i persones que havien sortit il·leses de l’accident

Una gran part de l’ampliació de la informació en aquest cas, com ha succeït en d’altres similars, es va basar en aquest tipus de testimonis, persones en situació de dolor i afectació personal, d’alteració emocional, el testimoni de les quals no aportava cap novetat pel que fa a la informació.

En aquest error destaca una peça del diari generalista ABC: Una superviviente del accidente de autobús en Freginals: «Ironías del destino, debemos decir que somos afortunados». El diari va aconseguir parlar amb una de les joves supervivents i van plasmar el seu testimoni. A més, van parlar amb un dels membres de l’equip de psicòlegs, manifestant també informació íntima sobre el seu estat, i desvetllar la situació a l’interior de l’hotel on s’havia instal·lat el centre de coordinació i d’atenció a les víctimes.

En aquest cas, aquest diari fa una vulneració del Principi de Responsabilitat del Tesaure de l’ètica periodística elaborat pel Dr. Salvador Alsius, atès el poc respecte pel Dolor i l’aflicció i la Invasió de la Intimitat, vital en aquesta tragèdia. El Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes es subscriu al respecte cap aquestes persones al punt 6 de la seva declaració de principis:

«Respectar el dret de les persones a les seves pròpies intimitat i imatge, especialment en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i les circumstàncies, sobretot quan les persones afectades ho explicitin».

A més, les Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals així ho demanen: «Convé tenir present sempre que no és acceptable formular requeriments a les víctimes en circumstàncies inadequades, quan no disposen d’una efectiva llibertat d’elecció i decisió, o quan poden veure incrementat per qualsevol via el seu patiment. És imperatiu respectar el seu dret a la privadesa.»

Per tant, tenint en compte que gran part dels testimonis no pot oferir cap exclusiva i es troba en una situació personal delicada, les declaracions que recullen els mitjans s’haurien d’haver centrat en les autoritats i en els experts en la matèria, sempre i quan puguin afegir un component nou a la informació.

 2.Especulacions, causes, acusacions directes i exclusives sense confirmar

En cadascun d’aquests casos, l’audiència cerca responsabilitats i causes en l’accident, a fi d’explicar, entendre i assimilar aquest tipus de tragèdies col·lectives. A causa de la pressió informativa, és difícil discernir entre la informació, la rumorologia i la veritat i cal estar sempre amatent als informes policials i les sentències al respecte (i per tant al lèxic emprat, tenint sempre en compte la presumpció d’innocència).

En aquest error cau la portada del diari generalista espanyol La Razón: «¡Lo siento, me he dormido!». Obre amb una exclusiva que s’havia estat considerant el dia anterior pel que fa a les hipòtesis de l’accident, però realment el conductor de l’autocar es va a negar a declarar el mateix diumenge davant els Mossos. Per tant, no va ser fins al dia 23 -dos dies més tard d’aquesta “exclusiva” sense confirmar- que els Mossos van plantejar-ho com a hipòtesi real, tal com confirma La Vanguardia.

unnamed

A banda de la flagrant ironia de la frase amb què obren portada, la publicació d’aquest contingut afegeix un component dubtós a la informació, que evidentment no ha estat confirmada per la policia. Segons considera el Codi Deontològic del Sindicat de Periodistes de Madrid, «el periodista deberá relatar la verdad, o lo que más objetivamente se aproxime a ella, esto es, hasta lo que pueda averiguarse con los medios al uso de la profesión y según los hechos disponibles, que nunca podrá equipararse a una investigación judicial o policial». Es posa en dubte, per tant, el Principi de veracitat de la informació, atès que ha estat elaborat sense Rigor informatiu i conseqüentment pot caure en Difamacions i calúmnies. A més, es realitza un judici del conductor de l’autobús, sense respectar per tant la Presumpció d’innocència pel que fa a Detinguts i sospitosos, en relació al Principi de Justícia.

Tal com indiquen les recomanacions del CAC mencionades anteriorment, és «fonamental evitar qualsevol mena d’especulació», i «convé així mateix extremar la prudència a l’hora de construir discursos i seqüències de causalitat» (punts 12 i 14). Així doncs, és important la prevenció per evitar publicar informacions no confirmades, evitant aplicar la coneguda “pena del telenotícies” al presumpte responsable de l’accident.

3. Peces sobre les víctimes

Poc després de l’accident, i després d’haver-se confirmat les hipòtesis sobre les causes de l’accident, l’atenció mediàtica es va desviar cap a les víctimes, així com els seus familiars. En aquest sentit, van començar a aflorar productes sensacionalistes, atès que transmetien informació privada sobre la vida de cadascuna de les víctimes.

Pel que fa a aquest tipus d’informació, destaquen les peces de El Periódico, que inclou imatges i noms de les víctimes («Identificadas las 13 víctimas del accidente de autobús»), el Diari de Tarragona («Una amiga de víctimas de Freginals a sus padres: “No os habéis equivocado. Eran felices”») o El Mundo, que acompanya la informació amb un vídeo on es mostren imatges de les víctimes i dades privades («Valentina, Francesca, Serena… la tragedia de Tarragona golpea a Italia»)

Tot i que aquests productes amplien la cobertura de l’accident, és evident que no s’adhereixen a la qualitat d’informació que es demana. Incorren a la revelació de la vida privada de les víctimes, fet que suposa una vulneració flagrant del Principi de Responsabilitat, en tant que incorre en la invasió de la intimitat i la privacitat. El Conveni Europeu dels Drets Humans es manifesta al respecte a l’article 8: «Toda persona tiene derecho al respecto de su vida privada y familiar, de domicilio y de su correspondencia».

Conclusió

Cal destacar que no totes les informacions emeses a partir de l’accident de Freginals van ser de baixa qualitat o sensacionalistes: destaquen les cobertures del diari ARA , Vilaweb, El País o Televisió Espanyola, entre d’altres, que es cenyeixen als preceptes establerts anteriorment.

Són els moments de crisi i situacions delicades on els mitjans han d’aportar el millor de sí mateixos. S’ha de fer valdre la responsabilitat social del periodista, ja que com considera el Codi Internacional de l’Ètica Periodística de la UNESCO: «la informació es comprèn com un bé social i no com un simple producte» (punt 3).

La millora exigeix elaborar un exercici d’autocrítica sobre què és estrictament informació -el balanç de víctimes, el seguiment de les persones ferides, les reaccions de les autoritats i els actes en commemoració a la tragèdia-, i quin és el contingut que sobrepassa la línia, caient en el sensacionalisme i la morbositat. Han de buscar en tot moment l’equilibri entre la informació, la intimitat, la urgència i el requeriment d’informació, tot prenent consciència de la responsabilitat social, l’abast i la repercussió de la feina del periodista.

Ràpids en piular, lents en rectificar, nuls en la disculpa

Autor: Ferran Moreno (@FerranMorenoG)

El passat 13 de febrer a la nit, els principals mitjans catalans van començar a omplir els seus perfils a les xarxes amb la notícia de la mort de l’expresidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals. Concretament, l’ARA, La Vanguardia, El Món i els diferents comptes de la CCMA van començar a piular des de les 22:15h la notícia, seguits per mitjans espanyols com Público, El País o El Mundo que també donaven per bones les informacions.

A les 22:30, el canal 3/24 ja obria la roda informativa amb la mort de Casals. La principal referència era el tuit del president de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez, en què escrivia “la dama del Procés ens ha deixat”. I tot seguit, ho acompanyaven d’una crònica de poc més d’un minut en què es recordaven els últims mesos de la diputada de Junts pel Sí.

CAPTURA1

Sis minuts després, però, diverses personalitats del món de la política publicaven a Twitter que les notícies que estaven difonent els mitjans no eren certes. En un primer instant, era el diputat Jordi Turull qui desmentia les informacions sobre el decés de Casals. L’exconseller de la Presidència Francesc Homs ho faria uns minuts després.

És aleshores, vora a tres quarts d’onze de la nit, quan el canal 3/24 esborra de les pantalles el cartell d’“Última Hora”. Però també és en aquell precís moment quan al programa La Sexta Noche anuncien la defunció de l’expresidenta d’Òmnium. Un desgavell informatiu en què televisions i premsa digital s’havien llançat massa aviat a publicar la notícia de la nit, i que amb més o menys rapidesa, veient els desmentiments a les xarxes, havien de començar a rectificar.

CAPTURA2

Al bloc informatiu de les 23h al 3/24, el canal explica que tot i que l’entorn més proper a Casals n’havia anunciat la mort, la notícia no estava confirmada. Tot i això, no s’ofereix cap disculpa. A les xarxes, tots els comptes de la CCMA avisen que no informaran de la qüestió fins que no hi hagi una confirmació oficial, mentre que a La Sexta, el periodista Iñaki López és l’únic que es disculpa de forma explícita.

La premsa digital també segueix camins diversos. El Món ja ha deixat obertes diverses finestres a la seva web amb aspectes de la vida de la diputada de Junts Pel Sí. La Vanguardia i l’ARA, que havien enviat alertes als dispositius mòbils abans de les 22:30h, comencen a substituir el qualificatiu “morta” per “clínicament morta” a les seves pàgines web. Però, a la vegada, El Periódico piula la mort de Casals quan són les 23:14h, mentre que la periodista Marta Lasalas d’El Nacional publica ja un obituari només sis minuts després, amb el títol “mor Muriel Casals, la independentista serena”. Amb la ja més que evident precipitació, abans de les dotze de la nit, ho canvien pel mateix sistema que l’ARA i La Vanguardia: “Muriel Casals, la independentista serena, clínicament morta”. Un titular que, si bé soluciona qüestions de cura i rigor, en aquell moment dilapida la intimitat de la família.

CAPTURA3

L’article novè del codi del Col·legi de Periodistes diu que els periodistes han de: “respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d’aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin”.

I no només aquest codi fa referència a la necessitat d’evitar aquestes “especulacions innecessàries”. La FAPE, en el seu quart principi, detalla que “el periodista evitarà la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre sentiments i circumstàncies” en assumptes en què hi hagi dolor de persones. I agafant el principi de veritat, recorda precisament en el seu segon punt, que “el primer compromís ètic del periodista és el respecte a la veritat”, de la mateixa manera que ho fa la UNESCO en el seu primer principi. Un compromís que els mitjans van perdre de vista, durant uns instants, per voler ser els primers en difondre la notícia estrella de la nit. Amb l’excepció, val a dir, de VilaWeb –els únics que no van fer cap esment a les informacions publicades arreu.

Només el 324.cat i Público van esborrar la notícia de les pàgines respectives fins a properes novetats. Tots els altres mitjans van mantenir unes informacions que ja eren obituaris en tota regla i que, possiblement, centrant-nos en el principi de responsabilitat de tot periodista, vulneraven la intimitat de la pròpia Muriel Casals i la dels seus familiars. En aquell moment, ni l’Hospital Clínic, ni la família, ni la formació política de la diputada n’havien anunciat la defunció.

No és la primera vegada que passa. Un cas similar va ser el de Tito Vilanova l’any 2014, quan Twitter i diversos mitjans van avançar la seva mort de forma equivocada. La velocitat de les xarxes empeny els mitjans de comunicació en la determinació de no ser els últims a publicar les notícies. Així ho explica l’Àlex Gutiérrez a l’ARA, en l’article que titula la notícia de la mort de Muriel Casals havia d’esperar”. Però el cert és que tret d’ell mateix en representació de l’ARA, i les disculpes reiterades d’Iñaki López a La Sexta, cap dels altres mitjans de gran abast ha publicat un article, unes línies o una simple nota amb les disculpes pertinents als lectors o espectadors, però en primer terme, a la família de la diputada.

Tal com apunta l’article 3 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya cal “rectificar amb diligència i amb tractament adequat a la circumstància, les informacions –i les opinions que se’n derivin- que s’hagin demostrat falses i que, per tal motiu, resultin perjudicials per als drets o interessos legítims de les persones i/o organismes afectats, sense eludir, si calgués, la disculpa, amb independència d’allò que les lleis disposin al respecte”.

El comunicat oficial que recollia la mort de Casals no arribaria fins la 1:08 de la matinada. Tres hores després que comencés tot el rebombori a les xarxes i als mitjans. Massa ràpids en piular i massa lents en rectificar, però sobretot, nuls en les disculpes.