“Vides humanes, com la meva o la seva, lector”

Autora: Laura Roig Casanovas

Responsabilitat davant la vida dels altres. Davant l’ètica. Davant el periodisme, en general. Responsabilitat davant la privadesa, la intimitat, la protecció, el dolor i el patiment. Sobretot davant de tot allò que comporta més delicadesa i sensibilitat.

Davant l’accident de tren de Santiago de Compostela l’any 2013, La Voz de Galicia o El Correo varen il·lustrar les seves portades amb imatges que no adjuntaré, ja que penso que no s’han de continuar difonent. Imatges de ferits i fins i tot de morts, a primer pla, per a causar impressió i mostrar sense filtres les conseqüències del succés. Aquest és un dels molts casos on, el periodista, en escollir-les, no va ser respectar la privacitat d’aquelles persones vulnerables pel fet del moment. Recordem, així, que l’article 9 del Col·legi de Periodistes de Catalunya remarca que cal respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en casos que generin situacions d’aflicció o dolor.

Podríem complementar-ho amb exemples més recents. El País, El Mundo o l’ABC, davant l’atemptat de La Rambla, varen publicar fotografies en portada on hi havia cossos sense vida o primers plans de ferits. Tal com ens recorda el codi deontològic de Berria, “per il·lustrar accidents, atemptats i catàstrofes, no es publicaran fotografies de primeríssims plans”. I aquests tampoc els afegiré. Penso que no era necessari usar aquestes fotografies per mostrar la magnitud de la tragèdia.

“Unidos contra el terrorismo” acompanyat d’aquest llaç blanc, del diari La Razón, considero que va ser un bon exemple. El lector, només amb el titular i els coneixements previs, ja s’imagina la desgràcia. El diari Sport crec que també va actuar de manera responsable. “Tots units fem força” amb la imatge  de Barcelona des de la part més alçada de la ciutat. En aquell moment, no considero que fos necessari impactar. Només calia, amb respecte, informar.

Los nombres del horror”: exemple d’un bon ús del principi de responsabilitat

El Periódico, diumenge 10 de febrer, va publicar un especial sobre els refugiats: un homenatge a tots aquells que, intentant creuar el Mediterrani, han perdut la vida. L’editorial, aquell dia, començava així:

La portada de l’especial “Más Periódico” impactava. Mostrava una imatge d’una pastera plena de gent, des de dalt, al mig de l’aigua. Envoltats d’un fons blau infinit, s’observaven persones. En mig de l’oceà. I un número gegant al centre de la pàgina no et deixava indiferent. 35.597. Des del principi, doncs, el mitjà es manté al marge de qualsevol vulnerabilitat. Sense anar més enllà, en aquesta fotografia hi poden haver menors perfectament. Tal com recorden els principis generals de la FAPE, el periodista ha de respectar la intimitat prestant especial atenció als menors en les imatges. Al decidir publicar aquesta, no corre el perill de desobeir-hi.

“La travesía de la muerte” o “La frontera más peligrosa” són alguns dels titulars que acompanyava un dels reportatges de l’interior. Tractant la desigualtat, l’exclusió, els beneficis econòmics o l’“Encropolítica”, per analitzar les polítiques migratòries. Tractant el capitalisme neoliberal, el dret a la vida i les causes per les quals fugen. També els obstacles que es troben en el camí i la teoria “efecte trucada”. El reportatge de Javier de Lucas parla de tots aquests aspectes, per referir-se als refugiats. Per informar-nos. Per fer-nos reflexionar sobre la crisi d’humanitat que defineix els nostres temps. Hi incloïa un infograma del total d’immigrants arribats a les costes europees l’any 2018, i un gràfic de les arribades i xifres de morts. Del milió que varen arribar l’any 2015, aquest any passat, en varen arribar 116.000. Així que evitant qualsevol contingut sensibilitzador, l’autor ens intentava contextualitzar i informar sobre la tragèdia.

La  ONG UNITED, recull totes les morts que hi ha hagut intentant arribar a Europa des de l’any 1993 en “The List”. Un Excel d’una cinquantena de pàgines que recollia dades com el lloc, la data i la causa de la mort de cada migrant. 35.597 noms.

Penso que veure el número en portada impactava. Però quan em vaig trobar aquesta llista davant els meus ulls, anava passant les pàgines i veia que no s’acabaven, vaig adonar-me’n de la necessitat que hi ha de crear una consciència col·lectiva. I de com de bé va fer-ho El Periódico aquell dia. El camí fàcil hauria sigut  buscar milers d’imatges de ferits, malalts i de cadàvers. D’aquesta manera, també m’haguera commogut. Però tal com anomenen les recomanacions a la informació audiovisual del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, no haurien de ser emeses fotografies de primers plans de persones en situacions de patiment. I aquest mitjà va decidir publicar una cinquantena de pàgines plenes de noms em van fer donar compte que estem parlant de vides. Que totes tenen nom, any de naixement, identitat, origen. I que totes elles, també, tenen data final. Penso que el mitjà va tenir present l’ètica, en tant a respectar la privacitat de totes aquestes persones.

Aquell dia El Periódico ho va aconseguir. Va emocionar. I ho va fer amb respecte a la vida i a la dignitat humana. I també amb respecte davant la vulnerabilitat d’un fet tan delicat com el dels refugiats. Com deia Javier de Lucas al reportatge, “vides humanes, com la meva o la seva, lector”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s